Els Pares de l'Església formulen ja els principis ètics que han de regir l'ús i la possessió dels béns. Es pot reduir la seva doctrina a tres punts fonamentals que, més tard, amb terminologia més precisa, es repetiran en les ensenyances teològiques:
a) afirmació del dret natural de propietat
b) modes d'adquirir-la; títols de possessió
c) certes condicions en el seu ús: funció individual i social de la propietat.
Pel que fa a la funció social de la propietat privada, atorguen una especial importància a l'almoina, com a signe de despreniment del que legítimament hom posseeix. Posat que sorgeixin conflictes entre el dret a la propietat privada i la seva funció social, els Pares ensenyen sens dubte que preval la segona enfront de la primera. És a dir, la finalitat dels béns per a ús de tots els homes és primària i anterior a la possessió privada per part d'algunes persones o grups.
Alguns Pares subratllen tan emfàticament la idea que els béns estan destinats a tots els homes i que ningú no pot usar-los exclusivament per a si mateix, que certs autors han cregut poder deduir de la seva predicació una condemna del sistema de propietat privada. Sobre aquesta qüestió s'ha de dir que molts Pares consideraven que el destí universal dels béns es realitzava millor amb la propietat comuna que amb la propietat privada. Veiem aquesta, per bé que no intrínsecament dolenta, com una institució molt deficient. Segons alguns d'ells, el destí universal i comú dels béns de la terra procedeix de la llei de la humanitat anterior a la caiguda de l'home. L'apropiació privada deriva del dret natural vinculat a la condició de l'home després de la caiguda, essent, per tant, un dret existencial i consuetudinari.
(síntesi final: Isidor de Sevilla: la propietat privada és de dret natural)
– El dret absolut és només de Déu:
Tertulià: Tot el nostre és aliè; és de Déu.
Asteri: Els béns en propietat només són de Déu, encara que aprofiten a molts.
– Això exclou el domini absolut
– Sí al dret a propietat:
- és designi de Déu, ja que possibilita que els béns puguin esdevenir possessió concreta dels homes.
Agustí: No seguiu afirmant que als catecúmens els és lícit casar-se i posseir riqueses i als fidels no.
- és de dret diví i humà:
Agustí: Crist també tenia borsa.
- ho justifica el bé de la família
Agustí: Com es pot realitzar això sense casa i alguns béns familiars?
– No al domini absolut, sí, però, al simple ús
Climent: Tota possessió se'ns dóna per raó del seu ús i l'ús per raó de suficiència.
Crisòstom: Els béns terrenals no són veritable possessió i domini; són qüestió només d'ús.
– Usufructe: som administradors
Asteri: Cadascú és administrador del que és aliè... i per poc temps se us ha concedit l'ús del que teniu confiat.
Salvià: Som posseïdors usufructuaris.
– Per a donar almoina
Climent: Si ningú no tingués, qui donaria?
Asteri: Has rebut del que no és teu, mira ara què se't mana i com has d'administrar-ho.
Crisòstom: Si el diner fos comú, no hi hauria ocasió de donar almoina.
– Hi ha, tanmateix, alguna unilateralitat: es perd la legitimitat de la propietat quan no es fa servir per ajudar al necessitat.
Agustí: Qui no usa justament no posseeix legítimament.
- Tota propietat té una funció social
Pseudo-Bernabé: Comunicaràs les coses amb el teu proïsme i no diràs que les coses son teves pròpies.
Climent: Déu ha donat la facultat de l'ús, però només fins allò que és necessari; pel que fa a la resta, l'ús és comú.
Crisòstom: ... no del que és vostre, sinó del que és aliè...si uses el que és teu despietadament, només per a tu, el que és teu es converteix en aliè.
- Alguns veuen la propietat com a conseqüència del pecat d'origen:
Gregori Nacianzé: Al començament tot era comú.
- Altres neguen la propietat privada
- I altres pensen que el comú destí dels béns es realitza millor amb la propietat comuna (la típica dels religiosos) que amb la particular.
- El destí universal preval sobre la possessió particular (cf. "En cas d'extrema necessitat tot esdevé comú")
- Recomanació de la caritat
- La propietat ha de ser productiva
Crisòstom: Déu t'ha donat riqueses per a negociar i guanyar-te el cel.
Resum: Sí, a la legitimitat de la propietat; però amb forts límits i matisos segons llocs.
Els continguts sobre la propietat privada en St. Tomàs es troben principalment en la Summa Theologiae II, II, q. 66, a.1 i 2. En aquestes qüestions es pregunta:
– És natural a l'home la possessió de coses exteriors?
- No, pel que fa a la seva naturalesa
- Sí, pel que fa al seu ús
– És a hom lícit de posseir alguna cosa com a pròpia?
- Pel que fa a la potestat de tenir cura i de distribuir, no sols és lícit sinó necessari:
Motius:
1. per raó de més gran sol·licitud
2. per raó de major ordre
3. per raó d'una més gran pau
- Pel que fa a l'ús:
- Hom no ha de posseir-les com a pròpies sinó com a comunes, en el sentit de comunicar-les fàcilment davant la necessitat d'altri.
En altres textos de Tomàs d'Aquino s'afirma:
– La funció social depèn de la generositat del qui posseeix, però va més enllà perquè l'autoritat pot socialitzar certs béns de necessitat comuna.
– La primacia de la funció social.
– Si l'home no hagués pecat gaudiria de la possessió de tots els béns creats, sense conflictes amb la propietat particular (II-II, q. 98).
– Com a conseqüència, el dret natural a la possessió comuna és anterior al domini particular de les coses com a pròpies.
– En cas d'extrema necessitat tot és comú, i si hom no té altra sortida que la violència o el «robament» no peca (apropiar-se de l'imprescindible per a subsistir no és robar).
– Doctrina sobre allò necessari, convenient i superflu. La comunicació de béns és una exigència. Del superflu:
- s'ha de donar al necessitat, sota pecat greu
- però deixa un marge a la pròpia consciència
- la prudència és la que dictamina
– Quan les despeses són conformes a la decència del propi estat hom no peca: això seria el convenient.
• Postura: a favor de la propietat privada dels béns de producció.
• Model: El sistema polític i econòmic liberal.
• Raons: (Entre parèntesi, una matisació)
— Proporciona llibertat (però també lliga).
— És garantia d'eficàcia (però podem preguntar-nos: estimula el més noble de l'home –la responsabilitat, el sentit del treball– o, més aviat, el desig de tenir?).
— És un dret natural, ja que és la forma d'organització de la societat (és una veritat parcial: hi ha societats –minoritàries– sense propietat privada. I, sobretot, el que una realitat existeixi no equival a que constitueixi un dret: també el robatori i l'assassinat s'han donat en totes les societats).
— És necessària per mantenir una família i per afrontar el futur (avui existeix la Seguretat Social).
— Respon al pla de Déu (¡Un respecte!).
• Evolució:
— S'accepten limitis per part de l'Estat: imposats, expropiació, planificació, lleis socials, propietat pública...
— S'accepten límits per part dels particulars: sindicats, vagues...
• Postura: Més que el titular de la propietat interessa la distribució de béns i la seva finalitat.
• Model que proposa:
— Bancs populars
— Falansteri: habitatge de la unitat laboral integrada per cent famílies
— Reforma moral.
• Raons:
— Crítica política a la societat liberal:
– les llibertats formals no valen,
– la llibertat no ho arregla tot.
— Crítica econòmica al mode de producció capitalista:
– anàlisi dels elements de producció (capital, ciència, treball) i injustícia en la forma de repartiment: interès, risc, pèrdues. Conseqüència: la distribució dels beneficis és injusta.
– anàlisi del valor dels objectes: matèria prima, estofa, treball. Conseqüència: El valor d'un objecte el determina el treball emprat per a produir-lo.
• Evolució: No es va donar. Va desaparèixer després de l'aparició del socialisme científic.
• Postura: La propietat privada (i l'herència) dels béns de producció ha de ser substituïda per la propietat col·lectiva, social o comuna.
• Model: Una societat sense classes on l'Estat és garant de la justícia. La propietat dels béns de producció serà col·lectiva, social o comuna.
• Raons:
— El capitalisme és injust: crea dues classes: dominant (amb poder econòmic i polític) i dominada (amb només la força del treball).
— El capitalisme és inviable: no té futur:
– engendra crisi,
– l'explotació creixent farà que els obrers es rebel·lin,
– és anacrònic: recolza en la propietat privada, raonable quan les empreses eren menors, però no avui.
— El capitalisme és inhumà per explotador.
— El capitalisme recolza en la propietat privada i l'herència.
• Medis:
— Poder polític per a la classe obrera (per a això: partits, pactes, política). Des del poder polític se suprimirà la propietat privada
— Associació: sindicats
— Accelerar el canvi de formes i relacions de producció: cooperatives.
— Educació estatal per canviar la consciència.
• Evolució: Acceptació de la democràcia i reducció de la socialització a sectors (II Internacional: 1889-1912).
• Postura: no a la propietat privada (col·lectivisme) ni a l'Estat (anarquia).
• Model:
— La col·lectivització dels instruments de producció.
— El lliurament al treballador del producte íntegre del seu treball.
— La lliure federació de comunes, constituïdes per treballadors lliures.
• Raons: L'Estat i la propietat són superestructures innecessàries que deshumanitzen i trenquen la igualtat bàsica dels homes.
• Medis: Educació i violència.
• Evolució: Cap a l'abandonament de la violència. Acceptació del sindicat i partit.
• Postura: Nacionalització dels béns de producció.
• Model: Estat totalitari en política i economia: soviets.
• Raons: Radicalització després del fracàs de la II Internacional.
• Medis: La dictadura del proletariat. La III Internacional per exportar la revolució.
• Evolució: Eurocomunisme. Perestroika. Partits a l'esquerra del comunista.
• Postura: Control dels grans ressorts dels béns de producció: la Banca.
• Model: Estat totalitari en política i economia.
• Raons: Eficàcia i unitat.
• Medis: A més dels polítics, la nacionalització de la Banca i de les grans indústries.
Pel que fa a la propietat, Rerum Novarum ens ofereix un principi fonamental, una distinció operativa i un emmarcament legal.
a) Principi fonamental: Quan es planteja el problema de com millorar la condició de les classes inferiors, cal mantenir com a fonamental el principi que la propietat privada s'ha de considerar inviolable.
b) Distinció operativa: Ara bé, afegeix el Papa: una cosa és el dret de propietat i una altra n'és l'ús. A l'hora d'usar dels seus béns, l'home no ha de considerar les coses externes com a pròpies, sinó com a comunes, com ensenya sant Tomàs seguint la tradició; ho fa compartint-les fàcilment amb els qui se'n troben mancats. Una vegada atès allò que és necessari i allò que és convenient, aquell que posseeix béns té l'obligació greu de socórrer els indigents amb el superflu.
c) Emmarcament legal: En matèria de propietat, els governants:
1) D'una banda, han d'assegurar-la amb l'imperi i la força de les lleis alhora que han de mantenir la plebs dins la llera del lleure. És lícita l'aspiració a millorar, però és injust i contrari al bé comú prendre als altres allò que és seu o, sota capa d'una pretesa igualtat, envair la fortuna dels altres.
2) D'altra banda, les lleis, en la mesura del possible, han de proveir que la major part de la massa obrera tingui quelcom en propietat. Si aquesta es difongués de manera general, se'n seguiria el triple avantatge d'una distribució més equitativa de les riqueses (aspecte ètic), d'una abundància major dels productes de la terra (aspecte econòmic) i d'un amor més intens a la pàtria (aspecte cívic).
De l'encíclica de Pius Xl, en podem recordar els quatre punts següents:
a) Doble caràcter del dret de propietat: el dret de propietat té un doble caràcter: individual (contra el col·lectivisme) i social (contra l'individualisme).
b) Funció i límits de la justícia commutativa: la justícia commutativa exigeix respectar santament la divisió de la propietat; com a tal, no implica l'ús honest de la propietat per part dels amos: el dret de propietat no depereix per l'abús ni pel sol no ús.
c) Funció de l'Estat: ara bé, quan la necessitat ho exigeix i l'ús natural no ho delimita, és missió de l'Estat determinar, per via de llei, què és lícit i què no és lícit als propietaris en l'ús dels seus béns. En fer-ho –no arbitràriament, sinó racionalment, amb vista a moderar l'esmentat ús i compaginar-lo amb el bé comú–, lluny d'atacar i d'afeblir el domini particular dels béns, el defensa i l'enriqueix.
d) Destí dels rèdits lliures: els rèdits lliures (allò superflu de Lleó Xlll) no resten a l'arbitri dels seus propietaris: els rics tenen l'obligació gravíssima de practicar l'almoina, la beneficència i la liberalitat; aquesta darrera assoleix el seu àpex quan s'esmerça a crear nous llocs de treball.
a) Si Pius Xl avançà en remarcar el caràcter social de la propietat i la funció de l'Estat pel que fa a determinar el lícit i l'il·lícit en l'ús dels béns, Pius Xll féu el pas importantíssim de subratllar el dret natural i fonamental de tot home a usar els béns de la terra. Tot home el té, perquè és un ésser vivent dotat de raó. Es tracta d'un dret primordial que no es pot suprimir de cap manera, ni tan sols apel·lant a altres drets certs i pacífics sobre els béns materials. Propietat privada i lliure comerç, d'un cantó, i funció reguladora del poder públic, d'un altre –pols, ambdós, requerits per l'ordre natural– resten, això no obstant, subordinats a la finalitat dels béns materials i no poden dur-se a terme independentment del citat dret primari i fonamental. Només així la propietat i l'ús dels béns materials portaran a la societat una pau fecunda i una consistència vital.
b) Aquest dret radical a l'ús dels béns confereix a la persona humana una base material segura i de suprema importància per a poder-se elevar al compliment dels seus deures morals.
Joan XXIII, al seu torn, reafirma el dret de propietat en el nou context del seu temps i en palesa la funció humanitzadora.
a) Reafirmació del dret de propietat en el context dels anys seixanta: malgrat que
1) en el món de les empreses creixi la separació entre propietaris i dirigents;
2) i creixi també, en general, la preferència de les assegurances socials i dels múltiples sistemes de seguretat social per damunt la propietat d'un patrimoni; del domini d'una professió per damunt la propietat d'uns béns; dels ingressos directes o indirectes del treball sobre els que provenen del capital, constatacions, aquestes dues darreres, que representen un veritable progrés humà, car posen en relleu la primacia del treball (personal) sobre els béns (instrumentals);
malgrat tot això, el dret natural a la propietat dels béns, inclosos els de producció, no s'ha de posar en dubte.
b) Funció humanitzadora de la propietat: No s'hi ha de posar, perquè l'home té prioritat sobre la societat civil; perquè la llibertat econòmica és inviable sense una capacitat real d'elegir i usar els béns materials; i perquè els règims polítics que neguen la propietat violen o bé suprimeixen la llibertat humana en els camps més fonamentals. No es tracta, doncs, de sostenir l'statu quo ni de protegir els rics, sinó d'assolir que la propietat privada asseguri els drets de la llibertat i col·labori a restablir el recte ordre de la societat. La propietat que així es defensa prové de la fecunditat del treball i garanteix la dignitat de la persona, consolida la vida familiar i augmenta la pau i prosperitat de l'Estat. Es tracta d'un dret de propietat que s'estén a totes les classes socials i que té com a intrínseca una funció social.
Del Concili podem recordar les tres directrius següents:
a) Dret a l'ús i dret a la possessió: Déu ha destinat la terra i tot allò que ella conté a l'ús de tots els homes i de tots els pobles; siguin quines siguin les formes de propietat, cal atendre sempre aquest destí universal dels béns. No hi ha només un dret de tothom a l'ús dels béns, sinó també el dret de tothom a una possessió dels béns que sigui suficient per a un mateix i per a la pròpia família.
b) Deure d'ajut i dret de necessitat: els homes estan obligats a ajudar els pobres no només amb els béns superflus. Qui es troba en necessitat extrema té el dret de procurar-se les coses necessàries a partir de la riquesa dels altres.
c) Foment i reforma: Cal fomentar, doncs, l'accés, tant individual com comunitari, a la propietat privada i a un cert domini dels béns exteriors –domini que, avui, es diversifica creixentment– en bé de l'autonomia personal i familiar i com a factors d'estímul al treball i a la responsabilitat, alhora que com a causa no menyspreable de seguretat. Es tracta, com sabem, d'una propietat privada que té índole social. En funció d'això, cal reformar, pels camins adients que calgui, el món dels latifundis mancats de la deguda projecció social.
a) Pau Vl ha insistit en la relativització de la propietat privada: aquesta no constitueix per a ningú un dret primordial i absolut. No hi ha cap raó que legitimi reservar-se per a ús exclusiu allò que supera la necessitat pròpia, quan als altres els manca el necessari. El dret de propietat no s'ha d'exercir mai en detriment de la comuna utilitat.
b) Alhora ha remarcat algunes directrius per a casos concrets: el bé comú exigeix fins i tot l'expropiació quan, per l'extensió, l'explotació deficient o nul·la, la misèria de la població o el dany considerable causat als interessos del País, determinades propietats obstaculitzen la prosperitat col·lectiva. Les rendes disponibles no estan sotmeses al lliure caprici dels homes. La transferència considerable de rendes a l'estranger per pur profit personal, menystenint el dany que així es produeix al propi país, és inadmissible.
Fem-nos dues preguntes a la llum de l'ensenyament de Joan Pau ll sobre el treball humà.
a) ¿Quines condicions i quin títol legitimen la possessió dels mitjans de producció? Respon el Papa: els mitjans de producció es poden posseir a condició que no s'aïllin ni se separin del treball ni s'hi contraposin; i que no es posseeixin només per a posseir-los. L'únic títol legítim de posseir-los és que serveixin el treball i, d'aquesta manera, possibilitin el destí universal dels béns i el dret a llur ús comú.
b) ¿És èticament viable un sistema socialitzat dels mitjans de producció? Resposta: sí, en la mesura que –anàlogament al que s'exigeix en un sistema privat dels mitjans de producció– tothom pugui tenir-hi i hi tingui consciència de ser persona en el treball i, per tant, de treballar en quelcom de propi: és la manera concreta de respectar plenament els valors personals.
La idea del desenvolupament centra tota l'encíclica.
a) El desenvolupament ha de ser per a tots els pobles de la terra alhora, si no, no serà possible. Joan Pau II denuncia el conflicte permanent que enfronta en aquesta època les dues grans potències (USA i URSS) i que té grans repercussions sobre la humanitat entera: no sols divideix tos els pobles, portant-los a alinear-se en un bàndol o l'altre, sinó que imposa als més retardats el sacrifici de llur legítima autonomia per a posar-los al servei d'interessos que els són completament aliens: l'ànsia de poder de les dues grans potències.
b) El Papa fuig d'una concepció simplista i excloent del ser i del tenir. Reconeix la necessitat de tenir, de posseir certs béns materials. I es felicita perquè la societat moderna pot disposar, en termes generals, de tants recursos materials. Però es queixa de llur mala distribució, i de les conseqüències tant sobre els qui posseeixen poc, com sobre els que tenen molt. Per a poder ser cal un mínim de béns: la tragèdia dels països pobres és que manquen del mínim indispensable. Però l'abundància del tenir i l'ànsia d'amuntegar riquesa acaben convertint-se en un obstacle per al ser: aquesta és, al seu torn, la tragèdia dels pobles superdesenvolupats. Els béns són necessaris però insuficients per a ser i, per tant, el tenir resta subordinat al ser.
c) El desenvolupament no pot consistir en l'ús, el domini i la possessió indiscriminats de les coses creades i dels productes de la indústria humana, sinó en la seva subordinació a la semblança divina de l'home i a la seva vocació a la immortalitat. Per fer possible un desenvolupament integral de l'home i de tots els homes cal la solidaritat, és a dir, la determinació ferma i perseverant de comprometre's pel bé comú. La manera de concretar la solidaritat abraça tres dimensions:
1) les relacions entre els homes i entre els pobles;
2) les relacions dels homes amb la naturalesa;
3) l'opció preferencial pels pobres.
d) Sobre la propietat, grava una hipoteca social, és a dir, la propietat posseeix, com a qualitat intrínseca, una funció social fundada precisament sobre el principi del destí universal dels béns i, per ell, justificada. El Papa retorna a la més viva tradició dels pares de l'Església quan afirma que estem obligats a alleujar la misèria dels que sofreixen, propers o llunyans, no només amb el que és superflu, sinó també amb el necessari.
e) Finalment, el text concreta els àmbits de les intervencions econòmiques necessàries per al desenvolupament integral de tots els pobles i l'eliminació consegüent dels desequilibris:
1) la reforma del comerç internacional;
2) la reforma del sistema monetari i financer mundial;
3) l'intercanvi de tecnologies.
Tot el capítol quart de l'encíclica tractarà sobre la propietat privada i el destí universal dels béns.
a) Després de recordar el caràcter natural del dret de propietat, afirma que no és un dret absolut, sinó limitat, i subordinat al destí primigeni i comú dels béns creats i a la voluntat de Crist.
b) Parla de nous tipus de propietat, ja que avui el factor treball té prioritat sobre el factor fecunditat de la terra. Així tenim, vinculat al treball, com a fonts de riquesa, el coneixement, la tècnica i el saber (l'organització del treball i dels recursos, la capacitat d'iniciativa i l'esperit emprenedor són fonts de riquesa en la societat actual). Per això, el principal recurs de l'home és, juntament amb la terra, l'home mateix. S'ha passat, com a factors decisius de propietat, de la terra al capital i ara, actualment, a l'home mateix. Cal, per a un correcte desenvolupament, valorar, més que els recursos naturals, els recursos humans.
c) Cal atendre, a títol de deure de justícia i de caritat, les necessitats mercadejables i les no mercadejables i, doncs, d'una banda, impedir que les necessitats humanes fonamentals quedin sense satisfer i, de l'altra, ajudar els homes necessitats a aconseguir els coneixements i aptituds necessaris per a millorar les seves capacitats i recursos, a fi de viure dignament i participar activament en el bé comú de la humanitat.
d) El Papa defensa una societat basada en el treball lliure, l'empresa i la participació, junt amb un control del mercat per a garantir que tothom satisfaci les seves necessitats fonamentals.
e) Pel que fa al deute exterior dels països més pobres, la posició de l'encíclica és que no es pot demanar que els deutes contrets es paguin amb sacrificis insuportables, ja que tot poble té dret a la subsistència i al progrés.
f) A continuació, el Pontífex parla dels problemes que sorgeixen en les economies més avançades: el consumisme i l'ecologia. Cal, amb l'educació, redreçar els hàbits de consum vers el ser i no el tenir, vers els valors, vers la veritat, la bellesa i el bé. Recorda la necessitat d'ajudar amb el superflu i de vegades fins i tot amb el necessari perquè el pobre disposi del que cal per a viure. Això fa que les inversions, el consum i els estalvis, esdevinguin veritables opcions morals i culturals.
g) Després de fer un judici de valor sobre l'alienació, tant col·lectivista com capitalista, resumeix alguns dels punts esmentats i remarca que la propietat privada dels mitjans de producció és justa quan s'esmerça en treball útil, però il·legítima quan no esdevé profitosa o és emprada per impedir el treball dels altres o per obtenir uns guanys que no són fruit de l'expansió global del treball ni tenen com a terme la riquesa social.
h) Podem cloure afirmant, amb paraules de l'encíclica, que la propietat es justifica moralment quan crea, en la forma i circumstàncies convenients, oportunitats de treball i creixement humà per a tothom.
Amb paraules extretes del document Orientacions per l'ensenyament de la Doctrina social, de la Congregació per a l'educació catòlica, podem resumir la comprensió del Magisteri sobre la propietat privada:
«Amb aquest "principi típic de la doctrina social de l'Església" s'afirma que els béns de la terra són destinats a l'ús de tots els homes per satisfer llur dret a la vida d'una manera conforme a la dignitat de la persona i a les exigències de la família. "Déu ha destinat la terra i tot el que conté a l'ús de tots els homes i pobles, i per tant els béns creats han d'arribar a tothom d'una forma equitativa, prenent com a guia la justícia i com a companya la caritat". Se segueix que el dret a la propietat privada, en si vàlid i necessari, ha de ser circumscrit dins els límits imposats per la seva funció social. Com s'expressa, a propòsit d'això, el magisteri en l'encíclica Laborem exercens, "la tradició cristiana mai no ha sostingut aquest dret com quelcom absolut i intocable. Al contrari, sempre l'ha entès en el context més ampli del dret comú de tothom a usar els béns de la creació entera: el dret a la propietat privada com subordinat al dret a l'ús comú, a la destinació universal dels béns"».