Cal respondre a dues qüestions: quina és la quantitat mínima per fer del salari una retribució digna del treball?, però, abans, cal preguntar-se si el sistema salarial és o no una institució econòmica que redueix l'home a la categoria de mercaderia. Heus ací un breu recorregut històric sobre aquest tema a la claror de les encícliques socials.
Lleó XIII enfocà el problema del salari de la següent manera:
a) Es tracta d'un afer de la màxima importància i que cal entendre rectament.
b) El salari és objecte d'un mal plantejament quan hom el considera com el simple resultat d'un mer pacte lliure; en aquest cas, l'únic problema rauria en l'incompliment del contracte, sigui per part del patró, sigui per part de l'obrer, incompliment que legitimaria la intervenció de l'autoritat.
c) El plantejament és viciós perquè, de les dues notes del treball –personalitat i necessitat–, només té en compte la primera: personalment, l'obrer pot pactar una retribució tan minsa com es vulgui; des del punt de vista, però, de la conservació de la seva vida, té l'obligació de procurar-se allò que en possibilita el sosteniment, ço és, de fet, el salari, el sou que es guanya amb el seu treball.
d) És, doncs, un dret de justícia natural, anterior i superior a la lliure voluntat de les parts contractants, que el salari sigui suficient per a nodrir un obrer frugal i morigerat.
e) «Rerum Novarum» orienta, nogensmenys, vers un horitzó ulterior: el d'un salari suficient per al sosteniment de l'obrer, de la seva dona i dels seus fills; és aquest el salari que possibilitarà l'estalvi i, doncs, la propietat (i ja coneixem la importància primordial que a la propietat i a la seva inviolabilitat assignà Lleó XIII). D'ací que les lleis hagin de proveir, en la mesura del possible, que la major part del món obrer assoleixi quelcom en propietat, la qual cosa implica, per un cantó, que l'autoritat publica no n'aboleixi el dret amb la duresa tributària i impositiva; i que, per un altre, en moderi l'ús i el compagini amb el bé comú.
Engalzant amb l'horitzó obert per Lleó XIII i amb vista a aprofundir-lo, Pius XI parteix de la plataforma següent: cal una difusió general de la propietat privada, la qual cosa requereix que els obrers puguin formar-se un patrimoni; ¿com el formaran, però, si no és per mitjà del pagament de llur treball? A partir d'ella, elabora aquests punts de reflexió:
a) El treball té un –doble– caràcter, individual i social; d'ací que calgui tenir present un triple objectiu simultani a l'hora de regular-lo i determinar-lo.
1) En primer lloc, ha de cobrir el sosteniment del treballador i de la seva família; per tant, la justícia social postula la ràpida introducció de les reformes necessàries a fi que tot ciutadà adult obtingui un salari d'aquesta mena.
2) En segon lloc, ha d'establir-se tenint en compte de les condicions de l'empresa i de l'empresari, la qual cosa exigeix evitar dos extrems: d'una banda, uns salaris tan elevats que arruïnin l'empresa; d'una altra, les excuses d'uns rèdits escassos de l'empresa, quan això es deu a incapacitat, abandonament o despreocupació dels empresaris. No cal dir que tot plegat implica una política social adient, resultat d'una lliure unió d'empresaris i obrers i d'una sàvia previsió del poder públic.
3) En tercer lloc, i avançant en la línia de la política social que s'acaba d'esmentar, cal que els salaris siguin també funció d'una general oportunitat de treball. Aquesta exigeix una justa proporció dels salaris, íntimament relacionada amb la dels preus; justa proporció que esdevé impossible on els salaris són excessivament elevats o, al contrari, raquítics: de fet, on els salaris depenen de l'ambició de llogre i no d'un profund sentit del bé comú.
b) Així, doncs, un salari just –i, per tant, familiar– requereix, en darrer terme, un marc de veritable economia social, més enllà de les economies liberals i col·lectivistes, que possibiliti, a tots i a cadascun dels éssers humans, l'atorgament efectiu d'aquells béns que tant les riqueses i els béns naturals com la tècnica i l'organització tenen capacitat d'aportar. A la llum del que acabem de sintetitzar, podem adonar-nos com allò que Lleó XIII entreveia al si de «la qüestió obrera» assoleix un estatut de maduresa en Pius XI, en el marc més ample de «la qüestió social». En efecte, als inicis de la dècada dels trenta, el gran Papa de l'Acció Catòlica proclamà la necessitat absoluta d'un restabliment general de l'ordre social segons les pautes de l'Evangeli.
Al seu torn, i en el marc de desequilibri general que constatà als començaments dels anys seixanta; Joan XXIII:
a) Insistí en la necessitat d'un salari que possibilités un nivell de vida humà i un afrontament digne de les obligacions familiars.
b) El seu endegament adequat requereix tenir en compte l'aportació de cada treballador a la producció, la situació financera de l'empresa i les exigències del bé comú, tant nacional com internacional; tot això a la llum de la riquesa disponible, que varia segons llocs i temps.
c) Ara bé, després de la segona guerra mundial, les economies nacionals experimentaren a molts indrets una ràpida evolució; calia, en funció d'ella, que totes les categories socials participessin adequadament de l'augment de riquesa que l'esmentat fet comportava. En concret, calia que les empreses grans i mitjanes que havien assolit enormes possibilitats d'autofinançament reconeguessin als seus treballadors un títol de crèdit, especialment si llurs retribucions no excedien el salari mínim vital. Entre les maneres de dur-lo a terme, el Papa assenyalà la consistent a fer els treballadors partícips, a poc a poc, de la propietat de llurs respectives empreses.
d) L'encíclica remarcà també la necessitat d'acréixer els serveis generals a tenor de l'increment econòmic; aquesta millora dels serveis d'un país esdevé, de fet, una mena de salari social, com avui s'anomena.
e) Recordem també que Joan XXIII instava la presència dels treballadors en tots els nivells (empresarial, nacional i internacional), amb el consegüent influx en la nostra matèria, entre moltes altres.
f) Diguem, finalment, que Mater et Magistra remarca, alhora, que, entre les exigències del bé comú, s'hi compta la de determinar els beneficis, en forma d'interessos o dividends, als aportadors de capital.
a) El Concili resumí la doctrina anterior de la següent manera: El treball ha de ser remunerat talment que hom possibiliti a l'home un digne cultiu de la seva vida i de la dels seus familiars en els aspectes material, social, cultural i espiritual, tenint compte de la funció i productivitat de cadascú, així com de les condicions de l'empresa i del bé comú.
b) Pel que fa a la Laborem exercens, vegem-ne les indicacions següents:
1) La relació entre empresari (principalment directe) i treballador es resol a partir del salari, és a dir, per mitjà de la justa remuneració del treball realitzat.
2) El salari just es converteix sempre en la verificació concreta de la justícia de tot sistema socioeconòmic i, en tot cas, del seu funcionament.
3) En concret, una justa remuneració pel treball de la persona adulta que té responsabilitat de família és la que sigui suficient per a fundar i mantenir dignament una família i assegurar-ne el futur.
4) Aquesta remuneració es pot fer, o per mitjà del salari familiar (sense necessitat de fer assumir a l'esposa un treball retribuït fora de casa), o per mitjà d'altres mesures socials (subsidis familiars, ajuts a la mare que es dedica exclusivament a la família).
5) A propòsit d'això, cal distingir entre les funcions maternes i el treball femení. Les funcions maternes han de ser socialment revalorades, ponderant-ne la fatiga i la necessitat que en tenen els fills; serà un honor per a la societat fer-les possibles a les mares sense obstaculitzar llur llibertat, discriminar-les psicològicament o pràctica i deixar-les en inferioritat davant les seves companyes.
6) El treball femení, ja generalitzat en moltes societats, convé que es pugui desplegar segons la seva pròpia índole, també ací sense discriminacions, sense exclusió de les ocupacions per a les quals les dones estan capacitades i sense perjudici de llurs aspiracions familiars i del paper específic que els pertoca per a contribuir al bé de la societat. Sí, doncs, al treball femení, amb la reconsideració del salari familiar que comporta, però remarcant sempre l'especificitat de la dona en si mateixa, en la vida familiar i en la vida social.
Joan Pau II defensa la llibertat d'empresa i alhora propugna que la llibertat econòmica es posi al servei de la llibertat humana integral. Considera l'empresa com una comunitat de persones, i no només com una societat de capitals, on uns aporten capital i altres treball, i tots participen en quelcom propi. En aquest model d'empresa té plena vigència el contracte de societat defensat per QA.