En aquest capítol estudiarem la comprensió que històricament l'Església ha tingut del treball i en sintetizarem les seves vessants axiològica, iuspersonalista, antropològica, econòmica, social, humanitzadora, comunitària i santificadora.
La primera referència que RN fa als obrers en remarca l'acrescuda confiança en si mateixos i llur cohesió cada vegada més intensa. Malgrat això, la nota fonamental de l'encíclica gravita sobre la situació miserable i calamitosa en què es troben, propera al jou de l'esclavatge; aquesta és la raó que mou el Sant Pare a intervenir. Podem observar, entre altres, els sis punts següents:
a) El fi primordial que es prefixa l'obrer en treballar és procurar-se quelcom i posseir-ho amb dret propi com a seu; el treball que aporta li atorga un dret veritable i perfecte a exigir el salari i a emprar-lo com ell vulgui (vessant subjectiu).
b) L'home, en treballar per procurar-se els béns de la natura, se n'adjudica aquella part que ell ha conreat i en la qual la seva persona ha imprès com una mena de petja: és, doncs, de justícia que el fruit del treball sigui d'aquells qui han posat el treball (vessant objectiu).
c) Posat el fet que la major part dels obrers es guanyen la vida per mitjà d'un contracte de salari, RN subratlla l'obligació que tenen de:
– complir íntegrament i fidel allò que lliurement i segons justícia hagin pactat;
– no danyar el capital ni el patró;
– defensar els drets propis sense violència (vessant contractual).
d) Dins l'Estat,
– els obrers són tan ciutadans com els rics i, a més, constitueixen la gran majoria de la nació;
– tenen tot el dret de ser tractats segons les exigències de la justícia distributiva.
– Si bé no aporten tant al bé comú com els qui governen, hi contribueixen notablement; en concret, la riquesa de les nacions prové de llur treball; ací rau el dret que tenen de rebre quelcom del que aporten al bé comú (casa, vestit, possibilitat de viure amb més facilitat).
– L'obrer ha de veure's protegit per la llei tant en l'aspecte de l'ànima (culte, repòs festiu) com en el del cos (condicions humanes de treball);
– el salari ha de possibilitar, pel cap baix, el sosteniment d'un obrer frugal i morigerat, i és de desitjar que assoleixi el nivell de remuneració familiar (vessant legislatiu).
e) Els obrers poden contribuir molt a la solució del problema social si, sols o units amb els patrons, s'associen amb vista a aconseguir amb més facilitat el remei plural de llurs necessitats (vessant professional).
Seguint i aprofundint les petges de la Rerun novarum, Pius XI ens ofereix –també entre altres– els punts següents, després de reiterar que la riquesa nacional prové del treball dels obrers:
a) Ni el capital pot subsistir sense el treball, ni el treball sense el capital. Capital i treball s'han d'unir en una empresa comuna. Des d'aquesta perspectiva, és fals d'atribuir a un dels dos membres allò que és fruit simultani d'ambdós, i és injust que un d'ells s'arrogui tot sol l'efecte produït conjuntament per tots dos. Aplicant-lo al camp del treball, se segueix que aquest no pot pretendre que, una vegada feta l'amortització i reconstrucció del capital, tot el producte i el rendiment correspongui per dret als sols obrers.
b) Anàlogament, i passant a un nou nivell de consideració, la justícia social prohibeix que una classe exclogui l'altra dels beneficis socials: l'enorme diferència actual de classes comporta un trastorn gravíssim. Cal, doncs, que les riqueses siguin objecte de moderança en els rics i de profusió en els obrers; d'aquesta manera el treball assoleix el seu adequat estatut economicosocial.
c) Tenint compte de les condicions del seu temps, Pius XI, coherentment amb el que acaba de dir, expressa el desig que el contracte de treball sigui alleujat en un cert grau pel contracte de societat, segons el qual els obrers esdevenen socis dels patrons sia en el domini, sia en l'administració; o bé participen en la deguda proporció dels beneficis realitzats.
d) Avançant en la línia suggerida per la Rerum novarum, la Quadragesimo anno afirma que s'ha de fixar al treballador un salari que li permeti de subvenir no solament al sosteniment propi, sinó també al de la seva família; i si les circumstàncies actuals no ho fessin possible, la justícia social postula l'endegament ràpid de les reformes adients per a introduir-lo.
e) En el si del modern règim capitalista, el treball és transformat arreu en instrument de perversió: de les fàbriques surt ennoblida la matèria, però els homes s'hi corrompen i envileixen. D'ací la necessitat i urgència de la restauració cristiana de l'orde social, que possibiliti, pels camins de la justícia i la caritat, la plena realització de l'home en el camp econòmic.
f) El Papa contempla com a signes positius de la dita restauració les organitzacions cristianes d'obrers que van creixent en el seu temps i, dins elles, subratlla els grups compactes de joves obrers i els caps de les associacions obreres.
Si resumim aquestes indicacions, podem adonar-nos que la Quadragesimo anno veu el treball com a rèplica bipolar del capital, la qual cosa el capté com a no excloent i l'envigoreix com a inclòs, alhora que el vertebra com a co-element de l'equilibri social; més encara, Pius XI desitja veure'l redimensionat des del motlle superior del contracte de societat. Es tracta d'un treball remunerat en funció de les necessitats familiars i emmarcat en un ordre social cristià pensat i posat al servei de l'home; ordre social del qual són i han de ser agents els obrers dels moviments cristians.
Pius XII remarcà, en el seu missatge de Pentecosta, que al deure personal de treballar, imposat per la natura, correspon el dret natural individual de fer del treball el mitjà de proveir a la vida pròpia i a la dels fills. Ara bé, el deure i el dret d'organitzar el treball del poble pertany primer de tot als qui hi estan immediatament interessats, és a dir, als patrons i als obrers; només en cas d'incompliment, o d'impossibilitat d'incompliment, del deure, sorgeix l'obligació eventual d'intervenció de l'Estat. Recordem, doncs, d'aquest missatge la forta empremta de personalisme social que Pius XII detecta i remarca en el treballador i en el treball en el si i enfront de l'Estat.
Joan XXIII constata amb pregona amarguesa com encara, en el seu temps, són innombrables els treballadors que pateixen unes condicions de vida totalment infrahumanes en un marc mundial on s'acumulen indicadors tan negatius com són:
– un insuficient procés d'industrialització,
– la implacabilitat d'un excés de productivitat,
– el destí d'un percentatge excessiu de la renda a despeses de prestigi o a la cursa d'armaments,
– el contrast entre retribucions altíssimes a prestacions de poca importància i de sous baixos a un treball assidu i profitós.
Malgrat tot, el to de l'encíclica tendeix a remarcar els aspectes positius de l'època i ens adreça, també entre altres, vers els següents judicis i directrius:
a) La confirmació del salari familiar a la llum de la justícia i l'equitat, tenint en compte, simultàniament, l'aportació del treballador a la producció, la situació financera de l'empresa i el bé comú nacional i internacional.
b) La confirmació del dret de participació social: totes les categories socials –i, per tant, les que componen el món obrer– han de participar adequadament de l'augment de la riquesa de la nació; cal atenuar les diferències econòmiques entre les classes socials.
c) L'afirmació d'un títol de crèdit: allí on les estructures econòmiques del país permetin a les empreses grans i mitjanes augments productius ràpids i ingents a través de l'autofinançament, hom pot establir que les empreses reconeguin als treballadors un títol de crèdit, especialment si reben una remuneració que no excedeixi del salari mínim vital; entre les maneres d'efectuar aquesta directriu hi ha la de fer els obrers partícips, gradualment, de la propietat de l'empresa on treballen (es tracta, doncs, d'una nova confirmació d'un ensenyament anterior, però reformulant-ne l'enunciat a partir del concepte «títol de crèdit»).
d) L'afirmació del personalisme comunitari en el si de l'empresa: la justícia ha de ser respectada no solament en la distribució, sinó també en la mateixa activitat laboral, en la qual l'home ha de ser responsable del que fa i perfeccionar-se a si mateix; d'ací que fins i tot un ordre econòmic que produeixi i distribueixi amb justícia i equitat és injust si les seves estructures posen en perill la dignitat humana del treballador i impedeixen la lliure expressió de la seva iniciativa. És amb raó que els treballadors aspiren a participar en la vida de les empreses on treballen; l'empresa ha d'esdevenir una autèntica comunitat humana. L'exercici d'una responsabilitat creixent per part dels treballadors no solament respon a la naturalesa, sinó que està d'acord amb el desenvolupament econòmic, social i polític de l'època contemporània.
e) El principi de l'espiritualitat cristiana del treball: el treball del cristià que viu unit al Redemptor esdevé com una continuació del de Jesucrist i n'assumeix la força salvífica; d'aquesta manera s'eleva i ennobleix talment que duu a la perfecció espiritual de l'home que el realitza i contribueix a estendre els fruits de la salvació cristiana
El treball excel·leix totalment sobre la resta dels elements de la vida econòmica. Aquests només tenen el paper d'instruments, mentre que aquell, el treball, és una deu de riquíssims valors humans. De manera densa i concisa el Concili n'enumera els següents:
a) Personal: el treball procedeix immediatament de la persona, la qual segella amb la seva empremta la matèria i la sotmet a la seva voluntat.
b) Subsistencial: és mitjà ordinari de subsistència del treballador i de la seva família.
c) Unitiu: per mitjà del treball l'home s'uneix fraternalment amb els altres homes i els presta servei.
d) Amorós: possibilita una praxi de veritable caritat.
e) Perfectiu: amb el seu treball l'home coopera al perfeccionament de la creació divina.
f) Redemptor: en oferir a Déu llur treball, els homes s'associen a l'obra redemptora de Jesucrist, el qual, amb la seva vida laboriosa a Natzaret, conferí al treball una dignitat transcendent.
D'aquesta riquesa axiològica se segueixen:
a) El deure i el dret de treballar: per un cantó, hom ha de treballar fidelment; per un altre, hom ha de poder treballar.
b) Unes condicions humanes de treball: el treball ha de ser suficient, justament remunerat, humanitzador i sabàtic, és a dir, ha d'alternar-se amb un repòs que permeti el conreu de la vida familiar, cultural, social i religiosa.
c) Un refús de tot allò que deshumanitzi el treball: no és lícit d'organitzar i regular el treball amb dany d'una part dels obrers, ni fent esdevenir els treballadors uns esclaus, de la manera que sigui, de llur propi treball. El procés de producció s'ha de subordinar a les necessitats de la persona i de la vida familiar.
Pau VI insistí en aquesta dimensió positiva, però alerta alhora sobre la bivalència que, de fet, presenta el treball humà en el decurs de la història.
a) Dimensions positives: el treball és objecte del voler i de la benedicció de Déu. Té una veritable dimensió creadora, sota Déu, que ha fet l'home intel·ligent i li ha atorgat la possibilitat d'acabar l'obra per Ell iniciada: «tot treballador és un creador», afirma el Papa. A més a mes, el treball té un pregon valor fraternal: realitzat en les condicions adequades, uneix les voluntats, apropa els esperits i fon els cors; en dur-lo a terme, els homes es descobreixen com allò que són, germans. Finalment, el treball té la missió de col·laborar en la creació del món sobrenatural, aquell món simbolitzat en l'home perfecte, de què parla St. Pau.
b) Dimensions negatives: donada la condició limitada i pecadora dels homes, el treball sovint convida uns a l'egoisme i altres a la rebel·lia; fins i tot, endegat de manera més científica i més ben organitzada, té el perill de deshumanitzar, en esclavitzar el qui l'executa. El treball solament és humà si roman intel·ligent i lliure.
Heus ací una encíclica dedicada, tota ella, al treball. Evidentment, ens caldrà resumir molt. Destaquem-hi les cinc dimensions següents: doctrinal, antropològica, històrica, ètica i espiritual.
a) Doctrinal: Podem notar una doble constatació en l'evolució de la doctrina social de l'Església: d'una banda, el treball és considerat com un element fix, tant de la vida social com dels mateixos ensenyaments de l'Església; d'una altra, l'aprofundiment del problema del treball ha experimentat una contínua actualització. Si el Papa li dedica una entera encíclica es –diu– per posar en relleu, potser més que no ho ha estat fins ara, que el treball és una clau, qui sap si la clau essencial, de tota la qüestió social. Si la solució gradual d'aquesta qüestió ha de cercar-se en la direcció de «fer la vida més humana», la clau, que és el treball humà, adquireix una importància fonamental i decisiva.
b) Antropològica: Joan Pau II elabora aquesta segona dimensió a partir i entorn de l'afirmació del Gènesi: «Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu la terra; sotmeteu-la.» En aquest «dominar la terra», hi veu indirectament tot el fenomen del treball, com a activitat transitiva que, partint de l'home, es projecta vers el món visible, a fi de descobrir-ne i usar-ne els recursos. Aquest treball presenta dos aspectes:
– En sentit objectiu, s'expressa a través de les distintes èpoques de la cultura i de la civilització: domesticació, extracció, agricultura, indústria, transformacions científico-tècniques actuals. Cenyint-nos a aquestes, cal veure en la tècnica, alhora, una aliada i també, dissortadament, una possible adversària de l'home.
– En sentit subjectiu, el treball és expressió directa de l'home, el qual ha de dominar la terra perquè, com a imatge de Déu que és, és una persona, o sia, un subjecte capaç d'obrar, de decidir-se i de realitzar-se. És com a persona que l'home treballa. Les seves accions, independentment de llur contingut, han de servir per a la realització de la seva humanitat. Cal, doncs, valorar el treball més pel fet que, qui l'exerceix, és persona, que no pas pel tipus concret de feina que hom exerceix. Es comprèn així que la primera i radical finalitat del treball romangui sempre en l'home. Tant el Capitalisme individualista com el Capitalisme d'Estat es contraposen a aquest radical vessant subjectiu del treball, en considerar l'home mer instrument de producció o, si voleu, en valorar el treball principalment des de les utilitats aportades pel seu vessant objectiu. Si modernament ha sorgit la «qüestió obrera», cal llegir-hi, primer de tot, una reacció justificada contra la degradació de l'home com a subjecte del treball. En aquesta causa, l'Església hi està vivament compromesa.
c) Històrica: Insistint en l'aplicació de les consideracions anteriors al nostre temps, el del gran conflicte entre el Treball i el Capital, Joan Pau II fa les dues afirmacions següents:
– «El Treball té prioritat sobre el Capital»: la té perquè el Treball és «causa eficient primària» i el Capital és una mera causa instrumental. És el Treball de l'home, l'experiència i la intel·ligència de l'home (= causa eficient) qui ha elaborat els mitjans de producció, des dels més primitius fins als ultramoderns (= causa instrumental). Tot el que serveix per al Treball (= causa instrumental) és fruit del Treball (= causa eficient). Cada home que participa en el procés de producció és subjecte eficient; el conjunt dels mitjans és objecte instrumental. Quan els homes separem, contraposem i invertim ambdós elements (Treball i Capital) fins al punt de fer del Capital la causa eficient primària i del Treball un mer instrument del Capital, creem una terrible antinòmia, les seqüeles de la qual són l'error i l'explotació.
– El dret a la propietat privada dels mitjans de producció és legítim, però a condició d'assegurar l'esmentada primacia del Treball sobre el Capital: és a dir, l'únic títol legítim de propietat dels mitjans de producció és que serveixin el treball.
d) Ètica: Aquesta ulterior dimensió del Treball ens duu vers una nova distinció, la que es dóna entre l'empresari «directe» i l'empresari «indirecte».
– L'empresari indirecte és constituït per les institucions i principis de comportament que determinen el sistema econòmic o que en deriven. Avui, els Estats en són el component principal, puix fixen decisivament la política laboral. Davant aquest empresari sorgeixen, per part de l'home del treball, tant el dret al treball, com els drets en el treball. Dit altrament, les Societats i els Estats s'han d'organitzar de tal manera que possibilitin a tothom el dret al treball (la qual cosa implica fornir-ne, lluitar contra la desocupació i prestar auxili als desocupats); i, una vegada ja en el treball, els drets dels treballadors a un tipus de treball que sigui en tot moment veritablement humà.
– L'empresari directe és el qui paga l'obrer. En aquest cas, l'exigència ètica decisiva rau en la justa remuneració del treballador, entenent com a tal la que possibilitat una vida familiar digne de l'home.
Fent un tercer pas, cal afegir que, tan davant l'empresari indirecte com del directe, sorgeix –per bé que amb raons diferents– el dret a la sindicació.
e) Espiritual: Si l'Església s'ha de preocupar de les anteriors dimensions (doctrinal, antropològica, històrica i ètica), és missió seva especial endegar una espiritualitat cristiana del treball que ajudi l'home a acostar-se a Déu i a participar en el seu pla salvífic. Això ho fa l'Església:
– En primer lloc, insistint en la vinculació del treballador a Déu com a Creador. L'home, creat a imatge de Déu, participa, mitjançant el seu treball, en l'obra del Creador; en un cert sentit, continua desenrotllant-la i la completa. Treballant i descansant, l'home ha d'imitar Déu. Amb paraules del Concili, Joan Pau II recorda que els homes, amb el seu treball, «acompleixen l'obra del creador, serveixen el bé dels seus germans i contribueixen d'una manera personal al compliment dels designis de Déu en la història».
– En segon lloc, palesant la vinculació del treball humà amb Crist, l'home del treball, i amb el seu Misteri Pasqual, Jesús, «el fuster», fou «home del treball»; aquesta dada és fonamental per a copsar l'evangeli del treball, la bona nova del treball. Però, sobretot, Jesús, el Crist, dugué a terme la seva obra decisiva en la Creu i en la Resurrecció. L'obra de la Salvació s'ha realitzat, d'una banda, a través del sofriment i de la mort en creu: doncs bé, suportant la fatiga del treball en unió amb Crist sofrent, l'home col·labora en certa manera amb Ell en la redempció de la humanitat. D'altra banda, en aquesta mateixa creu i fatiga es descobreix –afirma el Papa– un bé nou que comença amb el mateix treball entès en profunditat, bé nou que és una petita part d'aquella «terra nova» en la qual habita la justícia. Tot això té una relació pregona amb el fet decisiu de la Resurrecció.
a) Aquesta encíclica denuncia que la subocupació i l'atur són indicadors d'una falsa concepció del desenvolupament. Aquest trist fenomen duu a una seqüela d'efectes negatius a nivell individual i social, des de la degradació fins a la pèrdua del respecte que tot home i tota dona es deu a si mateix.
b) Cal, doncs, retornar a un autèntic sentit de la historia i del treball humà –seguint les petjades dels Pares de l'Església–, com encaminat a un fi que el supera i definit sempre per la seva relació amb l’obra del Crist.
c) El treball, tenint en compte les relacions internacionals, ha d'esdevenir d'interdependència en solidaritat, basada en el principi que els béns de la creació són destinats a tothom. L'aportació del treball ha de servir, doncs, per a bé de tothom. Aquesta solidaritat ens ajuda a veure l’altre –persona, poble o nació– no com un instrument qualsevol per a explotar a poc cost la seva capacitat de treball i de resistència física i abandonar-lo quan ja no serveix, sinó com un semblant nostre, una ajuda (Gn. 2, 18.20), per fer-lo partícip, com nosaltres, del banquet de la vida, al qual tots els homes som invitats per Déu. D’aquí la importància de desvetllar la consciència religiosa dels homes i dels pobles.
Aquesta encíclica continua la reflexió de LE.
a) Rellegint RN, denuncia –fet que en el context del Tercer Món conserva tota la seva validesa– la comprensió del treball assalariat caracteritzat per feixucs ritmes de producció, sense la deguda consideració envers el sexe, l'edat o la situació familiar, i determinat únicament per l'eficàcia amb vista a l'increment dels beneficis. D'aquesta manera, el treball esdevenia una mercaderia que podia ser comprada i venuda lliurement en el mercat i el preu de la qual era regulat per la llei de l'oferta i de la demanda, sense tenir en compte el mínim vital necessari per a la subsistència de la persona i de la seva família. A més, el treballador ni tan sols tenia la seguretat d'arribar a vendre la pròpia mercaderia, perquè estava contínuament amenaçat per l'atur, el qual, a falta de previsió social, significava l'espectre de la mort de fam.
b) Pertany a la missió d'evangelització de l'Església ensenyar i difondre la doctrinal social, que situa el treball de cada dia i les lluites per la justícia en el testimoniatge donat pel Crist Salvador.
c) La dignitat del treballador –clau de lectura de RN– comporta la dignitat del treball. Un treball que és personal, que pertany a la vocació de tota persona, amb el qual s'expressa i es realitza. Alhora, el treball té una dimensió social, per la seva íntima relació tant amb la família com amb el bé comú.
d) L'encíclica, seguint Rerum novarum, assenyala el camí de les justes reformes que retornin al treball la seva dignitat de lliure activitat de l'home i que suposen lluitar contra el malson de l'atur, sia amb polítiques econòmiques, sia amb assegurances contra l'atur obrer i amb polítiques de qualificació professional.
e) El dos factors, treball i terra han estat sempre vinculats. En el nostre temps obté la primacia el treball. Avui més que mai, treballar és treballar amb els altres i treballar per al altres: és fer quelcom per a algú. Cal, doncs, posar èmfasi en la creativitat, la disciplina, la iniciativa com una part essencial del mateix treball. El principal recurs de l'home és, junt amb la terra, l'home mateix. Cal, així, conrear virtuts com ara la diligència, la laboriositat, la prudència en assumir riscs raonables, la fiabilitat i la lleialtat en les relacions interpersonals, l'energia en l'execució de decisions difícils i doloroses, però necessàries per al treball comú de l'empresa i per a fer front als eventuals revessos de fortuna.
g) Cal esmentar la deguda atenció a una ecologia social del treball.
h) Pel que fa a l'alienació, aquesta es verifica també en el treball, quan s'organitza de tal manera que en maximalitza solament els fruits i guanys i no es preocupa que el treballador, mitjançant el propi treball, es realitzi com a home.
i) Cal, per a treballar com a persones, participar en el procés econòmic, talment que hom pugui considerar en un cert sentit que treballa a compte propi, en quelcom propi, en posar en pràctica la intel·ligència i la llibertat.
j) Pel seu treball, l'home es compromet no sols a favor seu, sinó també a favor dels altres i amb els altres: cadascú col·labora en el treball i en el bé dels altres –família, comunitat, nació i humanitat–.
k) la família es qualifica com a comunitat de treball i de solidaritat.
a) Joan XXIII considera aquesta preferència valorativa com una prova del progrés de la humanitat i la raona de la següent manera: per procedir immediatament de la persona humana, el treball ha d'ésser anteposat a la possessió dels béns exteriors, la naturalesa dels quals és de caràcter instrumental (MM 107). Observa que, avui, hom prefereix el domini d'una professió determinada a la propietat dels béns; i anteposa l'ingrés pel treball o els drets derivats del treball a l'ingrés provinent del capital o els drets derivats del capital (MM 106).
b) Joan Pau II insisteix que cal recordar el principi de la prioritat del treball sobre el capital, ensenyat sempre per l'Església. LE, 12: El treball objectiu (allò que es fa) queda subordinat al treball subjectiu (aquell qui el fa), que pot ser treballador o empresari.
a) Deure: per a sostenir la vida; perfeccionar-se personalment; acomplir un servei social; significar la dimensió religiosa.
b) Dret: aquest requereix unes estructures econòmiques que el reconeguin i garanteixin eficaçment; els beneficis del capital no es poden adquirir sense tenir la vista posada en la creació de llocs de treball; la pluriocupació implica deficiències estructurals i atempta sovint contra el dret d'altri al treball; l'Estat ha d'esmerçar una atenció particular al problema de l'atur; els ordenaments jurídics de l'ocupació i l'atur han de tenir compte de les dimensions individual (de la persona) i global (del sistema econòmic); és preferible moure el capital que sotmetre a emigració la mà d'obra, malgrat que l'emigració sigui sovint una forma de reconèixer i garantir el dret al treball.
El Vaticà II (GS 67) afirma que: és injust i inhumà organitzar i regular el treball amb dany d'alguns treballadors; el massa freqüent esclavatge, en cert sentit, dels obrers al propi treball que avui es dóna no es justifica per les anomenades lleis econòmiques; cal ajustar el procés de producció a la persona i a la vida familiar, tenint en compte el sexe i l'edat; cal oferir als treballadors la possibilitat de desenvolupar llurs qualitats i personalitat en el propi àmbit de treball; cal un repòs suficient per al cultiu de la vida familiar, cultural, social i religiosa; cal possibilitar el lliure desenvolupament de les energies i qualitats que potser no poden ser gairebé conreades en el treball professional.
a) La justa remuneració ha de ser contemplada dins el context d'una política econòmica salarial i dins la dinàmica dels pactes i convenis col·lectius. Més en concret, exclou els abusos, a vegades incontrolats, que les professions liberals (metges, psicòlegs, advocats, etc.) duen a terme respecte dels seus clients.
b) A més a més, el treballador té dret a les assegurances socials, a la lliure sindicació, etc. Cal considerar el treball com a font d'estalvi i d'inversió ulterior, i com a mitjà més adequat per a accedir a una propietat privada justa.
c) Cal una promoció contínua del treballador vers fites creixents d'humanització.
CA 31 remarca que, avui més que mai, treballar és treballar amb altres i per a altres; és fer quelcom per a algú. CA 32 subratlla que l'home pren partit en un treball social progressivament ampliat. I recorda les dimensions concretes d'aquest treball social: finalista (les necessitats alienes), eficient (la col·laboració de molts), enriquidora (font de riquesa), comunitària (creació de comunitats de treball), virtuosa (diligència, laboriositat, prudència, fiabilitat, lleialtat, coratge, etc.)
a) LE 24–27 exposa els principals elements d'una espiritualitat de treball: protològic (participació en l'obra del Creador) i crístic (Crist, l'home del treball; participació en la creu i resurrecció de Jesucrist).
b) GS 67 ensenya que el treball humà és molt superior a la resta dels elements de la vida econòmica, els quals tenen el paper d'instruments. Procedeix immediatament de la persona; és el mitjà ordinari de subsistència del treballador i la seva família; és mitjà d'unió, de servei, de caritat; coopera al perfeccionament de la creació; oferint-lo a Déu, els homes s'associen a l'obra redemptora de Jesucrist.