Els Drets Humans en l'encíclica Pacem in terris

Primera part

7. En una convivència ordenada i fecunda hi ha posat com a fonament el principi de que tot ésser humà és persona, és a dir, una natura dotada d'intel·ligència i de voluntat lliure; d'aquí que és subjecte de drets i de deures que brollen immediatament i simultàniament de la seva mateixa natura: drets i deures que són, per aquesta raó, universals, inviolables, inalienables.

8. I si, a més, considerem la dignitat de la persona humana a la llum de la revelació divina, aleshores aquesta apareixerà incomparablement més gran, ja que els homes han estat redimits per la Sang de Jesucrist, i amb la gràcia han esdevingut fills i amics de Déu i han estat constituïts hereus de la glòria eterna.

9. Tot ésser humà té el dret a l'existència, a la integritat física, als mitjans indispensables insuficients per a un nivell de vida digne, especialment pel que es refereix a l'alimentació, al vestit, a l'habitació, al descans, a l'atenció mèdica, als serveis socials necessaris; i d'aquí que tingui el dret a la seguretat en cas de malaltia, d'invalidesa, de viduïtat, de vellesa, d'atur en el treball, i en qualsevol altre cas de pèrdua dels mitjans de subsistència per circumstàncies alienes a la voluntat.

10. Tot ésser humà té el dret al respecte de la seva persona; a la bona reputació; a la llibertat de cercar la veritat, de manifestar i difondre el seu pensament, de cultivar l'art, dins els límits de l'ordre moral i del bé comú; i té el dret a l'objectivitat en la informació.

11 . Sorgeix també de la natura humana el dret a participar en els béns de la cultura i, per tant, el dret a una instrucció bàsica i a una formació tècnico–professional adequada al grau de progrés de la pròpia Comunitat política. Cal procurar que sigui satisfeta l'existència d’accés als graus superiors de la instrucció segons els mèrits, de tal manera que els éssers humans, en tant que és possible, puguin ocupar llocs i assumir responsabilitats en la vida social conformes a les seves aptituds naturals i a les seves capacitats adquirides.

12. Cadascú té el dret d'honorar Déu segons el dictamen de la recta consciència; i, per tant, el dret al culte de Déu privat i públic. Efectivament, com afirma clarament Lactanci: Hem estat creats amb el fi de retre a Déu creador el just honor que li és degut, de reconèixer–lo a Ell sol i de seguir–lo. Aquest és el vincle de pietat que a Ell ens uneix i a Ell ens lliga, i del qual deriva el mateix nom de religió. I el nostre predecessor d'immortal memòria, Lleó XIII, s'expressa així: Aquesta llibertat veritable i digna dels fills de Déu, que manté elevada la dignitat de l'home, és més forta que qualsevol violència i injúria, i l'Església l'ha exigida i l'ha estimada sempre. Una tal llibertat, la van reivindicar amb intrèpida constància els apòstols, la van defensar amb els seus escrits els apologetes, la van consagrar un gran nombre de màrtirs amb la pròpia sang.

13. Els éssers humans tenen el dret a la llibertat en l'elecció del propi estat; i, per tant, el dret de crear una família, en paritat de drets i de deures entre home i dona; com també el dret de seguir la vocació al sacerdoci o a la vida religiosa.

La família, fonamentada en el matrimoni contret lliurement, unitari i indissoluble, és i ha de ser considerada el nucli natural i essencial de la societat. D'aquí es dedueix que s'ha de parar atenció als aspectes de naturalesa econòmica, social, cultural i moral que en consoliden l'estabilitat i faciliten l'acompliment de la seva missió específica.

Els pares posseeixen un dret de prioritat en el manteniment dels fills i en la seva educació.

14. És inherent als éssers humans el dret de lliure iniciativa en el camp econòmic i el dret al treball.

15. A aquests drets va indissolublement unit, el dret a condicions de treball no nocives a la salut física i als bons costums, i no perjudicials al desenrotllament integral dels éssers humans en formació; i, pel que fa a la dona, el dret a condicions de treball conciliables amb les seves exigències i amb els seus deures d'esposa i mare.

16. De la dignitat de la persona humana brolla també el dret de desplegar les activitats econòmiques en condicions de responsabilitat. A més, i d'una manera especial, cal posar en relleu el dret a una retribució del treball determinada segons els criteris de justícia i suficient, per tant, en les proporcions corresponents a la riquesa disponible, per a permetre al treballador i a la seva família un nivell de vida conforme a la dignitat humana. Sobre aquest punt el nostre predecessor Pius XII, s'expressava així: Al deure personal del treball, imposat per la natura, correspon el dret natural en cada individu a fer del treball el mitjà de proveir a la vida pròpia i dels fills: tan altament és ordenada la conservació de l'home per l'imperi de la natura.

17. També brolla de la natura de l'home el dret de propietat privada sobre els béns, fins i tot productius: dret que constitueix un mitjà apte per a l'afirmació de la persona humana i per a l'exercici de la responsabilitat en tots els camps, un element de consistència i de serenitat per a la vida familiar i de desenvolupament pacífic i ordenat en la convivència. És oportú de recordar que al dret de propietat privada és intrínsecament inherent una funció social.

18. De la intrínseca sociabilitat dels éssers humans flueix el dret de reunió i d'associació; com també el dret de conferir a les associacions l'estructura que es considera apta per a perseguir–ne els objectius; i el dret de moure's dins d'elles per pròpia iniciativa i sota la pròpia responsabilitat per a la concreta consecució dels objectius esmentats.

19. A l'encíclica Mater et Magistra es diu amb raó, que la creació d'una rica gamma d'associacions o cossos intermedis, per a la consecució d'objectius que cada un dels éssers humans no poden assolir eficaçment, si no és associant–se, es revela un element necessari i insubstituïble perquè sigui assegurada a la persona humana una esfera suficient de llibertat i de responsabilitat.

20. Tot ésser humà té dret a la llibertat de moviment i de residència dins la Comunitat política de la qual és ciutadà; i té també el dret, quan interessos legítims ho aconsellen, d'immigrar en altres Comunitats polítiques i d'establir–s'hi. Pel fet de ser ciutadà d'una determinada Comunitat política, no perd gens de contingut la pròpia pertinença, en qualitat de membre, a la mateixa família humana; i, per tant, la pertinença, en qualitat de ciutadà, a la Comunitat mundial.

21. De la dignitat de la persona humana prové el dret de prendre part activa en la vida pública i de contribuir personalment a la consecució del bé comú. L'home, com a tal, lluny de ser l'objecte i un element passiu de la vida social, n'és, en canvi, i ha de ser–ne i restar–ne el subjecte, el fonament i el fi.

22. Dret fonamental de la persona és també la tutela jurídica dels propis drets: tutela eficaç, imparcial, informada per criteris objectius de justícia. De l'ordre jurídic, volgut per Déu, dimana el dret inalienable de l'home a la seguretat jurídica, i amb això mateix a una esfera concreta de dret, protegida contra tot atac arbitrari.

23. Els drets naturals recordats fins aquí són indissolublement units, en la mateixa persona que n'és el subjecte, amb altres deures respectius; i uns i altres tenen en la llei natural, que els confereix o que els imposa, la seva arrel, el seu aliment, la seva força indestructible.

24. El dret de tot home a l'existència, per exemple, és connecta amb el seu deure de conservar la vida; el dret a un digne nivell de vida, amb el deure de viure dignament; i el dret a la llibertat en la recerca de la veritat és unit al deure de cercar–la amb vista al seu coneixement sempre més ampli i profund.

25. En la convivència humana tot dret natural en una persona comporta un deure respectiu en totes les altres persones: el deure de reconèixer i respectar aquell dret. Efectivament, tot dret fonamental de la persona obté la seva força moral insuprimible de la llei natural que el confereix, i imposa un deure respectiu. Aquells, doncs, que mentre reivindiquen els propis drets, obliden o no posen en el degut relleu els deures respectius, corren el perill de construir amb una mà i de destruir amb l'altra.

26. Els éssers humans, essent persones, són socials per naturalesa. Han nascut, doncs, per a conviure i obrar els uns en bé dels altres. Això exigeix que la convivència humana sigui ordenada, i, per tant, que els drets i els deures recíprocs siguin reconeguts i respectats; però exigeix també que cadascú aporti generosament la seva contribució a la creació d'ambients humans on drets i deures tinguin un contingut sempre més ric.

27. No n'hi ha prou, per exemple, de reconèixer i respectar en cada ésser humà el dret als mitjans de subsistència: cal també vetllar, segons les pròpies forces, perquè tot ésser humà disposi dels mitjans de subsistència en mesura suficient.

28. La convivència entre els homes, a més de ser ordenada, cal que els sigui fecunda en béns. Això reclama que reconeguin i respectin els seus drets recíprocs i que compleixin els deures respectius, però també exigeix que col× laborin entre ells en les mil formes i graus que la civilització permet, suggereix i reclama.

29. La dignitat de la persona, pròpia de tot ésser humà, exigeix que aquest obri conscientment i lliurement. Així, en les relacions de la convivència ha de respectar els drets, complir les obligacions, actuar en les mil formes possibles de col·laboració en virtut de decisions personals, és a dir, preses per convicció, per pròpia iniciativa, en actitud de responsabilitat, i no en força d'imposicions o de pressions provinents sobretot de fora.

Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana. En ella, efectivament, és inevitable que les persones es vegin privades de la llibertat en comptes de veure's facilitades i estimulades a progressar i perfeccionar–se elles mateixes.