Hem vist, en l'inici del curs, que la TMS té el seu fonament, d'on sorgeixen les exigències teològico-morals del capteniment humà, en Déu, l'home i la societat. Ho podem expressar també així: l'home és un ésser social, creat per Déu per a participar de la vida divina. Negar algun d'aquests elements significa degradar, mutilar o empetitir l'home, fet que succeeix en qualsevol ideologia amb pretensió de totalitat.
- L'home és fonament, causa i fi de totes les institucions socials (MM 219). Creients i no creients estan generalment d'acord en aquest punt: tots els béns de la terra han d'ordenar-se d'acord amb l'home, que n'és el centre i el cim (GS 12); l'home –afirma el CVII– és l'autor, el centre i la fi de tota la vida econòmico-social (GS 63). Joan Pau II ho rebla adverant que «tots els camins de l'Església condueixen a l'home» (RH, 14); «l'home és el camí de l'Església» (CA cap. 6 [53 ss.]).
L'home és:
a) Una unitat corpòria-anímica (GS 14). «U en cos i ànima, l'home, per la seva mateixa condició corporal, aplega en ell els elements del món material, talment que, per mitjà d'ell en persona, assoleixin el seu fastigi i aixequin la veu per a lliure lloança del Creador. [...] No obstant això, ferit pel pecat, experimenta les rebel·lies del cos. [...] L'home no s'enganya quan es reconeix superior a les coses corporals i no tan sols com una partícula de la naturalesa o un element anònim de la ciutat humana. En efecte, per la seva interioritat supera l'univers de les coses: torna a aquesta profunda interioritat quan es converteix al cor, on Déu, que escruta els cors, l'espera i on ell mateix, sota els ulls de Déu, decideix el seu propi destí».
b) Un ser espiritual, dotat d'enteniment i voluntat, que posseeix com a característiques:
1. Autoreflexió: experiència de la consciència sensitiva, psicològica (racional) i moral
2. Autopossessió: experiència del jo (incomunicabilitat) afectiu-racional
3. Autodeterminació: experiència de la llibertat i senyoratge propi
4. Autocomunicació: experiència de la sociabilitat.
Aquestes característiques el converteixen en un ésser únic en tota la creació. « L'home jutja rectament, participant de la llum de la ment divina, que ell supera, en virtut del seu enteniment, l'univers de les coses. [...] Per do de l'Esperit Sant, l'home accedeix, per la fe, a contemplar i a assaborir el misteri del pla diví» (GS 15).
Quant a la consciència moral, el CVII afirma: «En la pregonesa de la consciència l'home descobreix una llei que ell no es dóna a si mateix, la qual, però, ha d'obeir i la veu de la qual, que sempre el crida a amar i fer el bé i a evitar el mal, quan cal, sona a les orelles del cor: fes això, això no ho facis. En efecte, l'home té una llei inscrita per Déu en el seu cor, obeir la qual és la seva mateixa dignitat i segons la qual serà jutjat. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l'home, en la qual està sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. Per la consciència, d'una manera admirable, es dóna a conèixer aquella llei que es compleix en la dilecció de Déu i del proïsme. Per fidelitat a la consciència, els cristians s'uneixen amb els altres homes a fi de cercar la veritat i solucionar en la veritat tants de problemes morals que sorgeixen així en la vida dels individus com en el consorci social. Així doncs, com més preval la consciència recta, tant més les persones i els grups s'allunyen del cec arbitri i s'esforcen a conformar-se amb les normes objectives de la moralitat» (GS 16)
Pel que fa a la llibertat, llegim: «La veritable llibertat és signe eximi de la imatge divina en l'home. Car Déu volgué deixar l'home en mans de la seva decisió, talment que cerqui espontàniament el seu Creador i arribi lliurement, adherint-se a ell, a la plena i feliç perfecció. Així doncs, la dignitat de l'home requereix que obri segons una conscient i lliure elecció, és a dir, mogut i induït personalment des de dins i no sota un cec impuls intern o sota una mera coacció externa. L'home assoleix la dita dignitat quan, alliberant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura eficaçment i amb curosa diligència els ajuts adients. Ordenació a Déu que la llibertat de l'home, ferida pel pecat, no pot fer plenament operant si no és amb l'ajut de la gràcia de Déu. Ara bé, a cadascú li caldrà donar compte de la pròpia vida davant el tribunal de Déu, segons que ell hagi obrat el bé o el mal» (GS 17).
Algunes descripcions de la persona:
1. Unitat que es coneix
2. Independència que es posseeix
3. Responsabilitat que actua
4. Llibertat que estima.
Parlar de persona equival a assenyalar la seva dignitat.
Hi ha, però, distintes visions de l'home que afecten la comprensió de la seva dignitat, per exemple:
- ateus: fonamenten la dignitat en l'absència de qualsevol heteronomia
- teistes: fonamenten la dignitat humana en la seva dependència de Déu creador
- cristians: La dignitat s'entén a la claror de la creació-pecat-Redempció i elevació a l'ordre sobrenatural.
L'home, mitjançant la seva activitat, s'autotransforma i transforma la realitat que li envolta, humanitzant-la i divinitzant-la en Crist.
c) Un ser històric. La dignitat humana, essent fonamentalment la mateixa per a tots els homes i temps, varia les seves exigències en el decurs de la història i segons llocs. Espai i temps –la història– pot també condicionar la forma d'entendre la dignitat humana, sense que signifiqui caure en un relativisme. Aprofundirem aquest fet quan estudiem els drets humans.
d) Un ser social. L'home és un ésser social per naturalesa. Les persones necessiten de la societat per assolir llur plena realització. La seva existència no es redueix, però, a ser un mer element, sense més, de la societat: la societat és per a l'home i no l'home per a la societat. Cal, doncs, afirmar que ni alienació, ni individualisme. «Així com Déu creà els homes no per a viure individualment, sinó per a formar una unió social, així també Li plagué... de santificar i salvar els homes no individualment, havent-ne exclòs qualsevulla mútua connexió, sinó de constituir-los en un poble que El reconegués en la veritat i El servís santament» (GS 32; LG 9).
e) Un ser obert a la transcendència. L'home és un ésser que es transcendeix i que està obert al Transcendent; és essencialment, estructuralment religiós, és a dir, està constitutivament ordenat a Déu, i té un únic fi que és diví –participar de la vida trinitària eternament–. No és, doncs, una peça de la història, ni els seus afanys fineixen en la terra.
La intel·ligibilitat –accessible a tota persona– de la realitat humana en el seu context social, ens mostra tot allò que és conforme a la dignitat humana, la mesura del que és humà. La naturalesa racional humana, que possibilitat la objectivitat i el diàleg veritatiu per a cercar allò que és veritablement humà, la veritat del bé, és, així, una naturalesa corporal, racional, espiritual, històrica, social i transcendent, que assenyala els capteniments conforme a la veritat de l'home en Crist.
f) Imatge de Déu. La dignitat humana ve de ser imatge de Déu. Les persones, home i dona, són el cim de l'obra de la creació: tota la creació li resta subordinada i ordenada. A imatge de Déu els creà, llegim en el Gènesi (Gn 1 i 2); són superiors a tota la creació, rebla un dels salms (Ps 8). Cal, però, no oblidar que no és Déu. Aquesta fou la temptació inicial: ser com Déu i no acceptar, així, la condició de criatures, per a independitzar-se del Creador. L'home, però, sense Déu es dilueix, desapareix (GS 36).
Déu creà l'home i la dona amb la missió de dominar la terra: l'activitat humana –treball, cultura, tècnica, economia, política, etc.– participa, també, de la dignitat de l'home i en contribueix.
Sintèticament oferim algunes conclusions que se'n deriven de l'antropologia teològica:
1. Igualtat fonamental en dignitat de totes les persones, encara que existeixen diferències naturals funcionals, socials, espirituals, etc. L'aspiració a la igualtat és pròpia de l'antropologia cristiana, sense degenerar en uniformitat. Les desigualtats escandaloses atempten contra la dignitat humana (RN 1; PP 9; LI 8; CEC 1938)
2. La persona és el centre, fonament i fi de tota la vida social
3. Els béns de la terra han d'ordenar-se al bé de totes les persones
4. Els homes i les dones valen més que les coses, i no són una cosa, són algú, és a dir, persones, superiors a tot el cosmos
5. La persona val més per allò que és que pel que té
6. La dignitat de la persona resta enfosquida pel pecat
7. La persona és síntesi de l'univers material i espiritual
8. La persona és un ésser social per naturalesa, i només en societat pot desenvolupar-se plenament, però no és un simple ser-per-a-la-societat, sinó que la societat és en funció de la persona
9. La persona s'autotranscendeix i es descobreix com a criatura: la consciència és el nucli on es troba tot sol amb Déu i, alhora, com un herald i missatger de Déu (VS 58). Això requesta la formació de la consciència i la llibertat de consciència, però no la seva independència
10. La dignitat humana s'exerceix amb la llibertat oblativa, és a dir, amb el lliurament sincer d'un mateix, a través del do sincer de si mateix (GS 24)
11. La plena dignitat humana rau en viure en Crist. Cal, doncs, mirar Crist (RH 8; 10), perquè «el misteri de l'home no s'esclareix veritablement si no és en el misteri del Verb encarnat. [...] Crist, el novíssim Adam, en la revelació mateixa del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l'home al mateix home i li fa palesa la seva altíssima vocació» (GS 22)
12. L'activitat humana participa de la dignitat humana, i per aquest motiu el CVII afirma que tots «els béns de la dignitat humana, de la comunió fraterna i de la llibertat, ço és, tots aquests bons fruits de la natura i del nostre esforç, després que els hàgim propagat en la terra, en l'Esperit del Senyor i segons el Seu manament, tot seguit els trobarem novament, purificats emperò, de tota taca, il·luminats i transfigurats, quan Crist retornarà al Pare el regne etern i universal» (GS 39).
Cal reconèixer la dignitat pròpia i aliena per a viure-la i defensar-la. Hem de ser fidels a allò que som. Sigues el que ets! –deia la saviesa grega–. En efecte, l'ontologia és el fonament de l'ètica- Cal viure, exhortava sant Pau, «de manera digna de l'evangeli de Crist» (Fl 1,27).
La dignitat humana té un fonament ontològic, comporta unes exigències ètiques i la necessitat de protecció jurídica. De la dignitat humana sorgeixen els drets i deures humans.