Història |
La nostra època atribueix als drets de l’home una importància evident; nogensmenys la unanimitat en joc sembla més aviat aparent:
L’adhesió de l’opinió i dels Estats als drets de l’home no té el mateix sentit per a tothom. Per exemple, d'una banda, els països de tradició mediterrània i, d'altra, altres àrees de civilització (bloc socialista; estats islàmics; estats membres de la OUA; països asiàtics [deures>drets]).
Cal afirmar que els textos internacionals adoptats no tenen el mateix sentit per a tothom qui els ha subscrit i que la pràctica dels diferents països tolera massa sovint i fins i tot justifica les violacions dels drets.
Hi ha, doncs, base per a dubtar que els drets de l’home hagin revestit sempre una importància universal i fonamental en les diverses civilitzacions.
L'experiència ètica de la humanitat es concentra en un nucli decisiu: la dignitat de l'home. Aquest apartat se centrarà en la dimensió social de l'esmentada experiència ètica: la creixent conscienciació de la llibertat social o civil (=de les LLS).
Etapes: el món antic grec (alliberà l’home de la visió màgica de l'univers i el concep com a distint i moralment autònom; es reconeix un ordre còsmic, una llei natural la llei ha de reconèixer i promoure); el món romà (integra la visió grega de l’ordre al sistema jurídic; els drets són ara un art del magistrat per tal d’assolir equitativament l’harmonia en la societat); l'influx cristià; la filosofia nominalista; l'individualisme del Renaixement; la Reforma; els segles XVIII i XIX.
Si ens cenyim a la societat occidental d'aquests darrers segles, la història dels drets humans ha de tenir en compte: 1. la revolució francesa (esfondrament de l'antic règim i ascensió de la burgesia); 2. l'Estat liberal (el liberalisme com a sistema social i forma general de cultura); 3. l'autocrítica del liberalisme (cf. Stuart Mill: el poble pot desitjar d'oprimir una part d'ell mateix i, enfront d'ell, les precaucions són tan útils com contra qualsevol abús de poder); 4. la crítica de Marx (els drets humans són els drets del membre de la societat civil, és a dir, de l'home egoista, separat de l'home i de la comunitat, aïllat, que cerca els seus interessos privats). Aquesta crítica situa la qüestió en un nou àmbit: la revolució obrera. L'Estat de dret liberal només garanteix les llibertats dels individus burgesos. La llibertat formal per a tothom, de fet només és privilegi per a alguns, per a la burgesia capitalista. L'Estat del «laissez faire» és ineficaç i classista. L'Estat liberal limità la seva finalitat a l'ordre jurídic i, aquest, a la salvaguarda de la llibertat dels individus i les propietats.
1. Als orígens del concepte dels drets de l’home
1. El món mediterrani, a partir de les tradicions greco-llatina i judeo-cristiana, ha creat un nucli central del que extreu la seva originalitat i el seu dinamisme
+ la història de la seva formació i transformació coincideix amb la de la noció de drets de l’home
+ el seu tronc comú és la consagració de la individualitat; els individus tenen, però, una connexió social, una necessitat de solidaritzar llurs esforços
– segons uns, l’home ha d’assolir una societat igualitària sense amo ni Déu ("sola raó")
– segons altres, l’home ha de construir la societat seguint les lleis de la naturalesa, que Déu ens fa conèixer ("pla de Déu").
2. Les seves tradicions originals aporten el següent:
a) La tradició greco-romana
+ la civilització grega ha alliberat l’home de la visió màgica de l’univers; l’home por conèixer i dominar les forces de la naturalesa, en contraposició amb l’home que només en depèn
– Homer: l’home encara és determinat per les forces incontrolades que regeixen el món
– Esquil (525-456): Atenea substitueix l’ordre cruent de les Erínies per una justícia humana equitativa
– Sòfocles (495-406): l’home, puix que jutja, té una certa independència davant la divinitat; puix que copsa unes lleis superiors inscrites en l’ordre del món, no depèn totalment de les lleis humanes
– Aristòtil (384-322): distingeix entre la llei natural i les lleis positives dels homes, que l’apliquen i que asseguren al ciutadà la possibilitat de ser ell mateix
– resultat: l’home responsable en la polis
+ la civilització romana ha integrat la noció filosòfica d’ordre dins un sistema jurídic, el qual pressuposa l’acord de tothom sobre els fonaments de les relacions socials; els ciutadans
– hi tenen una funció pròpia
– no hi tenen cap dret subjectiu enfront de la societat (no hi poden reivindicar uns drets de l’home)
b) La tradició judeo-cristiana
La tradició judeo-cristiana també distingeix radicalment l’home respecte a les forces de la naturalesa; ho fa, però, amb una amplària i profunditat noves
+ en el sistema jurídic hebreu tot és religiós, tot és determinat pel Codi de l’Aliança
+ el conflicte fonamental no té lloc entre Déu i l’home, sinó a l’interior de l’home, rere el fet històric del pecat; malgrat aquest, Déu li ofereix la salvació i l’home ha de decidir si hi coŀlabora o bé si la refusa (cf. Dt: "Tens davant la vida o la mort")
+ resultat: l’home subjecte a la llei de Déu (a la norma), que imposa als homes relacions de reconciliació, d’igualtat, de llibertat
c) Ambdues tradicions
+ tenen com a cosa comuna la reflexió sobre: l’individu, el cos social, Déu
+ tenen de propi: la civilització romana, la integració social; l’hebrea, la conquesta creixent de la llibertat
+ se segueix la tensió entre una llei natural que cal inscriure en la vida social i una originalitat irreductible dels individus que creen (o destrueixen) mitjançant llurs decisions la unitat del cos social
+ la història d’occident és el resultat d’una enorme auto-reflexió social.
2. La cristiandad medieval i la revolució tomista
1. La civilització medieval és essencial per a comprendre la posició actual de l’Església. La civilització medieval conjumina:
a) El valor únic dels individus
b) La universalitat del gènere humà; aquesta, però, dins una concepció político-religiosa que originà confusions i limitacions
+ l’ensulsiada del sistema romà al segle VI
+ l’acció restauradora de la pau, de l’Església; la teocràcia feudal
– l’home té la dignitat d’imatge de Déu, però s’integra en el teixit orgànic de la societat a tenor dels comportament exigits per la moral cristiana
– la llei natural tanca la porta al dret (=als "drets de l’home")
– les coaccions político-socials es mesclen amb les religioses
+ judici sobre aquesta teocràcia
– porta en si el germen que la destruirà, fent-la evolucionar
– St. Tomàs i els escolàstics, en introduir, assimilant la filosofia grega, el concepte de naturalesa humana creada per Déu com a dotada de raó suficient de les seves operacions, posen en relleu que:
° el comportament de l’home no és només religiós
° la naturalesa té consistència, fi i mitjans propis
° l’home s’ha de comportar segons la seva naturalesa racional pel que fa a l’ordre natural
+ síntesi de l’autor: solidaritat còsmica, finalitat transcendent, autocontrol actiu i passiu, unitat activa, capacitat d’autodomini, estructura lliure, inclinacions jerarquitzades (necessitats individuals, procreació i educació, vida associativa)
NB.- Distinció St.Tomàs–Escolàstica
2. Inici de canvis: n’hi haurà prou d’afirmar l’aptitud de l’home per a pensar el desenvolupament del món sense fer referència a Déu per a que el principi de llur separació, i fins i tot oposició, sigui introduït en el pensament occidental
a) Els teòlegs aprofundiran la distinció entre l’ordre natural i el de la gràcia, i llur relació
b) Els juristes i filòsofs els oposaran i en deduiran el refús de la religió a l’esfera privada
NB.- "És en aquesta perspectiva que són pensats, avui, ben sovint, els drets de l’home i és al seu interior que l’Església ha d’inscriure el seu testimoni, bo i restant atenta a les futures evolucions."
3. L’Església i la noció moderna dels drets de l’home
1. Nexe amb el paràgraf anterior: l’escolàstica i especialment St. Tomàs conferiren una realitat pròpia als fenòmens socials : la vida social és natural; l’Estat és una institució natural
2. A poc a poc va sorgint una voluntat general de limitar el poder absolut als prínceps
a) Emperadors / papes–reis
b) Reis–notables: les cartes (cf. la Magna Charta Libertatum de 1215); aquestes cartes
+ no atempten contra la unitat del polític i del religiós
+ admeten les distincions estamentals; no proclamen els drets individuals moderns, iguals per a tothom
+ però, en assegurar els seus beneficiaris contra els abusos de les autoritats superiors, ajuden a pensar la llibertat en termes d’oposició i d’alliberament
3. Posteriorment hom arriba a la dissociació i a l’autonomia
a) Enric IV (Edicte de Nantes, 1598) acordà un estatut polític als calvinistes, cosa que redimensiona racionalment el concepte d’Estat: la seva unitat es pot obrir a la pluralitat de cultes
b) Groci argumentà que, fins i tot que no hi hagués Déu, la raó podria retrobar les lleis que la governen mitjançant l’observació de la naturalesa
c) Els teòlegs d’Amèrica llatina afirmaven els drets dels indígenes; els teòlegs post-descobriment americà investigaren els fonaments d’una comunitat política amb els indis als quals havien reconegut el dret de viure segons llurs costums i institucions en el marc de la unitat religiosa
d) La Reforma, en fer desaparèixer el fonament religiós de la unitat política europea, engegà el procés de la dissociació completa del religiós respecte al polític i al social
+ primer (Wesfàlia, 1648): cuius regio, eius et religio
+ després, l’inici del principi de tolerància, garantit per l’Estat: ens trobem a les antípodes de la cristiandat
+ la societat esdevé el resultat d’una elecció dels homes amb vista a llur màxim progrés
– els teòlegs (Las Casas, Suárez, Lessius) definiren l’home com a poder de decisió, plenificat per la gràcia
– els filòsofs i juristes conceberen l’home com a entitat autònoma que té a les mans tots els mitjans de realització: l’individualisme de Hobbes i de Locke prepararen les Declaracions del s. XVIII i de l’ONU.
4. L’Església i els drets de l’home en l’època contemporànea
1. Els Estats units d’Amèrica constitueixen el primer exemple d’un moviment teòric i polític a favor des drets de l’home i d’adopció de declaracions (Virgínia, Independència)
2. La Revolució francesa féu entrar les forces socials en el terreny fins llavors propi de l’oposició doctrinal
3. Sorgeix la qüestió de si el catolicisme (que tingué una part tan important en la preparació del moviment dels drets de l’home) ocuparà un lloc important quan aquest moviment iniciarà un desenvolupament independent
A) El bloqueig político-doctrinal: les relacions Església-Món modern, després de la Revolució francesa, han estat marcades, principalment a Europa, per un bloqueig doctrinal, dolent o bo segons oposats punts de vista
a) El moviment dels drets de l’home s’ha presentat com a revolucionari
+ la Declaració de 1789 afirma només "els drets que la justícia natural atorga a tots els individus"
– refusa de reconèixer el catolicisme com a religió "pre-dominant" del poble francès
– reemplaçà el nom de Déu per la invocació al Ser Suprem
+ els caps de la Revolució introdueixen la dissociació entre el religiós i el polític (Constitució civil del clergat, 27.VII.1790; Constitució de 3.IX.1791)
b) Pius VI esperà un llarg temps abans de condemnar la Declaració de 1789 (ho féu el 19.III.90). Amb això no intentà provocar el restabliment de l’antic règim a França (Quod aliquantum). Parlà, però, de "dret monstruós", "dret quimèric"
c) Després de les dites Declaració i Constitució civil del clergat, el moviment pro societat política independent de tota fonamentació religiosa assoleix el punt de no retorn. En efecte, allibera l’home de tota relació amb Déu a nivell:
+ individual: articles 11 i 12 de la Declaració, en principi adreçats contra l’estatut privilegiat de la religió catòlica a França
+ doctrinal: el defensor de l’autoritat ja no té responsabilitat envers Déu; només la té davant dels seus mandataris
+ eclesial: hom interfereix en matèries de sola competència de les autoritats religioses
d) El debat Església-Societat moderna té, per tant, un doble aspecte:
+ doctrinal: autonomia enfront de Déu en els àmbits polític, econòmic, familiar, individual
+ prudencial: d’una banda, l’Església condemna la voluntat de construir una societat sense Déu; d’una altra, reorienta les aspiracions de la modernitat vers una direcció satisfactòria. Cf. citació de PT: distinció entre teories filosòfiques falses i moviments històrics. Molts teòlegs i bisbes s’esforçaren en aquesta direcció durant el segle XIX; en fou l’exemple més típic Mons. Ketteler (1811-1877). També el cardenal Chiaramonte (1797) –el futur Pius VII– : república, forma democràtica de govern
e) Les afirmacions de Pius XII i de Joan XXIII reben llur significació última de la revelació cristiana. Com superar el blocatge esmentat?
B) Vers la supressió de l’oposició: Joan XXIII ha superat els termes de l’oposició doctrinal i ha obert una via que permet anar més enllà del conflicte creients-laics que divideix profundament el món occidental
a) No parteix d’idees abstractes, sinó del fet que tots els homes són persones: inviolables, iguals, responsables, cercadors de la veritat, l’única que pot fonamentar la pau. Es tracta d’una recerca que Joan XXIII veu com una llei de la consciència, la qual tothom ha d’obeir. La llibertat responsable és un element comú a tots els homes i present en tots els sistemes; tot Estat l’ha de reforçar. Cf. PT.
b) En la base de tota vida social hi ha l’obligació de l’individu d’obrar segons la seva veritat. DH precisa: l’imperatiu de la consciència és un element constitutiu de la naturalesa humana; no és un lliure arbitri fantasiós: és fidelitat a l’home com a dotat de raó i de llibertat. "La llibertat és el mètode d’acció de l’ésser humà com a persona" (Pavan)
c) L’Estat no té competència per a emetre un judici sobre el valor filosòfic o religiós de les opinions dels ciutadans superior al que pot fer sobre el valor artístic d’una escultura o d’una partitura musical, però té l’obligació d’obrar talment que la llibertat de judici de cadascú resti assegurada. Ho confirma l’experiència americana.
d) Els acords d’Helsinki asseguren les bases de coexistència dels pobles. La Declaració sobre la llibertat religiosa de l’ONU (1985) és un primer intent d’emmarcament jurídic amb vista a respectar les creences dels pobles.
5. Conclusió
1. Les proposicions de Joan XXIII i del Concili tenen una doble direcció: filosòfica (la disposició de l’individu vers el coneixement i actuació de la veritat) i jurídico-política (la missió de l’Estat de crear les condicions d’exercici de la llibertat).
La relació de l’autoritat pública amb la llibertat de consciència serà un dels terrenys més delicats de la promoció dels drets de l’home en els propers decennis.
2. El canvi més gran, dins el repàs històric que hem fet, és el de la segona meitat del s. XX, que considera els drets de l’home en el marc de l’Estat pluralista i democràtic.
a) El Missatge de Nadal de 1944 (Pius XII): unitat ideal – multiplicitat real i accepta la creixent generalització del pluralisme. Joan XXIII i el Concili ho confirmen. La societat ha de reconèixer l’elecció de consciència. L’autoritat ha de valorar les exigències de l’ordre públic i fixar el marc on juguen les llibertats; no ideologisme, sí bé comú. L’autoritat és una força moral (GS, PT).
b) En els propers anys caldrà resoldre problemes doctrinals i pràctics. Dos exemples:
+ les manipulacions genètiques, cosa que insta la importància del diàleg, la dimensió jurídico-política adient, la no identificació de la moral amb el que els poders públic autoritzen, el sí al poble i el no a la massa (Pius XII, 1944), és a dir, la participació responsable
+ el diàleg democràtic: l’opinió pròpia dels catòlics, les regles de diàleg, l’afirmació de quatre proposicions entorn de: la dignitat de la persona humana; el pluralisme; l’Estat no ideologitzat ni "confesionalitzat", la unitat malgrat les divergències.
Antecedents: les cartes medievals dels drets estamentals (1119 Carta del Rei Alfons I d’Aragó on reconeix els drets i privilegis dels moros de Tudela; 1188 Carta del Rei de Lleó, Alfons IX; 1215 Magna Charta libertatum de Juan sin Tierra, sobre els drets de la noblesa anglesa; 1265 Jaume I reconeix els furs d’Aragó; el reconeixement de la llibertat religiosa al terme de les guerres europees de religió); la tolerància interconfessional en la colonització d'Amèrica del Nord; el racionalisme il·lustrat dels segles XVII i XVIII: 1689 Bill of rights dels reis d’Orange davant les peticions de Lords, eclesiàstics i comuns; les declaracions angleses del segle XVIII.
Les declaracions pròpiament dites: la declaració de Virgínia (1776); la declaració dels drets de l'home i del ciutadà (1793), seguida per moltes Constitucions liberals del segle XIX.
La declaració universal dels drets humans (ONU, 1948) precedida per convencions i declaracions de temes concrets (esclavitud, treballs forçosos, llibertat sindical, genocidis); altres convencions i declaracions posteriors: drets dels nens 1959, carta social d’Europa 1961, els pactes internacionals; de drets econòmics, socials i culturals (ONU 1966); i de drets civils i polítics (ídem); drets de la dona (ONU 1967), la Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals (Roma, 1950) i l'Acta final d'Helsinki (1975), Belgrado (1978) i Madrid (1981).
Pel que fa a l'esmentada conscienciació històrica, l'Església i les Esglésies no es poden considerar ni essencialment retardatàries ni declaradament dinamitzadores.
1. La reflexió teològica i els Drets humans
- La reflexió paulina dóna pistes teòrico-pràctiques per donar suport a/i «forçar» les exigències històriques de la llibertat humana
- La patrística no oblida aquesta urgència pràctica ni la reflexió teòrica correlativa
- La teologia medieval insinuà el tractat dels drets fonamentals i desenvolupà el dret de gents (l'ordre moral supera el jurídic i justifica els drets bàsics dels diversos grups humans)
- Els teòlegs dels segles XVI-XVII desenvolupen el dret de gents i donen un clar suport a les exigències morals de la dignitat humana. L'Escola de Salamanca aprofundeix la dignitat natural i els drets de tot home. Ídem els jesuïtes, particularment Suárez
- Els teòlegs dels darrers segles palesen un cert oblit i un recel enfront dels drets humans, nascuts dins un context laïcista i anticlerical
- La teologia actual, però, mostra un interès notable per la dignitat humana i els drets humans.
2. La Doctrina social pontifícia i els drets humans
Ruiz Jiménez fixa els cinc períodes següents pel que fa a l'actitud de la DSE respecte a les declaracions de drets humans: 1. fase contrarevolucionària (Gregori XVI, Pius IX); 2. obertura d'horitzons (Lleó XIII); 3. noves perspectives (fins a Pius XII); 4. moment de la gran decisió (Joan XXIII); 5. Vaticà II i perspectives postconciliars.
Llegir: «L'Església i els drets de l'home», document de treball n. 1 de la Comissió Pontifícia Justícia i Pau (ciutat del Vaticà, 1975), afirma: «Cenyint–nos al comportament de l'Església en relació amb els drets de l'home als dos darrers segles, són conegudes les dificultats, les reserves i, a vegades, les reaccions de la part catòlica pel que fa a l'afirmació i difusió dels drets de l'home proclamats pel liberalisme i el laïcisme. Els grans canvis produïts pels nous ideals de llibertat, progrés i defensa dels drets de l'home i del ciutadà afirmats per l'il·luminisme i la Revolució francesa; la laïcització de la societat que sorgeix com una reacció en front del clericalisme; la urgència de resistir l'indeferentisme, el naturalisme i sobretot un laïcisme totalitari i anticlerical, liberal en les seves concepcions, però agressiu i intolerant contra l'Església i tota forma religiosa, han induït els Papes a prendre una actitud de precaució, negativa i, a vegades, hostil o de condemnació» (p. 13, n. 18). (se cita a peu de pàgina: Pius VI, Quod aliquantum (10 de març de 1971: carta); Adeo nota (23 d'abril de 1791: encíclica); Pius VII, Post tam diuturnas (29 d'abril de 1814: carta apostòlica); Gregori XVI, Mirari vos (15 d'agost de 1832, encíclica); Pius IX, Noscitis et nobiscum (8 de desembre de 1849, encíclica) i Quanta cura (8 de desembre de 1864, encíclica); a la p. 19 del mateix document, n. 14, llegim: «El Magisteri de l'Església ha afrontat de manera lenta i gradual, al segle XIX, la temàtica dels drets de l'home, establint els aclariments necessaris davant les «noves llibertats» proclamades a les constitucions dels estats moderns i inspirades en el subjectivisme i en l'agnosticisme de la Revolució francesa. Aquestes preses de posició, però, foren sovint interpretades com un refús, de part de l'Església, del món modern i de la seva cultura».
- La PT, en assumir la Declaració Universal dels Drets Humans, esdevé una fita molt important d'aquesta història. PT avalua la dita Declaració de la manera següent: mereix algunes objeccions fonamentades, però constitueix un primer pas introductori per a l'establiment d'una constitució jurídica i política de tots els pobles del món
- el Concili Vaticà II ofereix una exposició de conjunt dels esmentats drets en els seus documents, sobretot en la GS, la qual afirma que l'Església els proclama i reconeix i estima el dinamisme de l'època actual que els va promovent per tot arreu; cal, però, un discerniment evangèlic de l'esmentat moviment
- OA remarca la doble aspiració a la igualtat i a la participació, els progressos corresponents en la definició dels drets i en la signatura dels acords i alhora, amb gran realisme, el desconeixement, la burla i l'observança purament formal dels drets i el retard i insuficiència de la legislació respecte a les situacions reals. La caritat evangèlica –prossegueix OA– ens inculca un respecte privilegiat devers els pobres. La igualtat davant la llei pot esdevenir una coartada a l'hora de les discriminacions, les explotacions, els enganys i l'individualisme reivindicador dels drets sense la consegüent corresponsabilitat del bé comú
- el Sínode dels bisbes de 1974 formulà un missatge final sobre els drets humans, bo i assenyalant alguns que, avui, són més amenaçats
- RH afirma que els drets de l'home han d'esdevenir a tot arreu el principi fonamental de l'esforç en bé de l'home. CA concreta ulteriorment aquesta afirmació en el context de la instaurada democràcia política, subsegüent a la caiguda del totalitarisme comunista i de molts altres règims totalitaris i de seguretat nacional. L'autor observa encertadament que la proclamació i defensa dels drets humans és una constant del magisteri de Joan Pau II
- Puebla (1979) remarca que l'anunci dels drets fonamentals de la persona humana és i serà, avui i en l'esdevenidor, una part indispensable de la missió evangelitzadora de l'Església. Santo Domingo (1992) afirma que la salvaguarda i promoció dels drets humans és el primer element de la promoció humana
Les expressions «drets humans», «drets fonamentals», «drets naturals», «drets públics subjectius», «llibertats fonamentals» són sinònimes. «Drets» té una clara connotació jurídica. «Humans» té una connotació ètica de caire històric que, per alguns, pretén d'evitar la justificació ontològica. «Fonamentals» remarca el caràcter metajurídic i fonamentador de tota norma positiva ulterior. Ambdues expressions –«drets humans» i «drets fonamentals»– són adequades.
Drets: humans (=de la persona, de l’home); naturals (conforme a les exigències de la naturalesa humana, però alguns no accepten la llei natural), fonamentals (bàsics i primaris), universals (de tots els homes; per altres, només els drets dins l’Estat).
Classificacions: Drets fonamentals (propis de tot home i de tots els homes) i polítics o jurídics (els concedits per l’Estat); Drets de primera (fonamentals), segona (civils, culturals, econòmics i polítics) i tercera generació (de solidaritat).
Els drets humans no deriven de la llei, sinó que la llei concreta, promou, defensa, harmonitza, reconeix els drets i exigeix els deures. Tampoc es fonamenten en la llibertat, sinó en la dignitat humana, que enclou algunes exigències que s’adiuen amb la llibertat. No són fruit d’un pacte, malgrat històricament ha estat així: són reconeixements públics del que és humà, i això requereix la contribució de tots per esbrinar el que és realment humà.
Definició: els drets humans són aquelles exigències originaries i irrenunciables que tenen com a subjecte l’home, en la seva radicalitat d’home, és a dir, com a persona, creat per Déu a imatge seva i empeltat al Crist, i exigeixen dels altres –individus, comunitats i Estats– que siguin reconeguts i protegits jurídicament.
«Drets humans» és, doncs, una expressió històrica (de la modernitat occidental) amb un contingut que ultrapassa les concrecions històrico-culturals, contingut que té una concreció jurídica (òbvia) i ètica. Pel que fa a aquesta última, vegem:
Els DH tenen una necessària instància ètica, és a dir
· han de ser positivitzats, a fi d'adquirir la condició de drets subjectius, de llibertats públiques; neixen d'unes fonts i requereixen unes garanties que se situen en el pla jurídic,
· però, a més a més, apunten per naturalesa vers l'extrajurídic: vers l'històric (passat), el sociològic (present) i l'ètic (l'univers axiològic que els fonamenta). Des de l'ètica (filosofia dels drets humans) tendeixen vers el dret positiu (drets subjectius reconeguts normativament).
La dita instància ètica dels DH palesa que són inherents a l'home per ser home, per la seva naturalesa i dignitat
· històricament, s'arrelen en un context cultural determinat i es troben sotmesos a sensibilitats diferents (vg. la burgesa, la socialista); tot això, però, no els pren –com acabem de veure– llur necessària dimensió ètica;
· d'aquí que, metodològicament, ni un mer iusnaturalisme ni un sol iuspositivisme puguin explicar-los; cal, alhora, assumir-ne el caràcter històric i transcendir-lo des del valor inalienable de l'humà.
La instància ètica té una funció decisiva en la realització del DH
· en primer lloc, orienta les declaracions i les normes positives: les canalitza i impedeix així que es desviïn contra l'home; les interpreta en llurs aplicacions; insta el progrés en la conscienciació de nous aspectes de la dignitat humana, amb fidelitat als valors objectius d'allò que és humà
· en segon lloc, protegeix les exigències inherents als DH; és a dir: postula les garanties –jurídiques i transjurídiques– que possibiliten llur realització en cada època històrica concreta; apressa l'anterioritat dels DH respecte al poder públic (determinació d'un ordre privat, autonomia enfront de l'Estat); descarta la identificació de l'home amb el ciutadà; afirma els DH com a originals i inalienables: ells jutgen tota estructura social, jutgen l'Estat (si aquest els reconeix i respecta, esdevé un «Estat material –i no només formal– substantiu de dret»); exigeix que els DH siguin reconeguts políticament i protegits jurídicament, sense que restin reduïts a una mera retòrica (reconeixement, atribució i subjectivació, capacitat de defensa davant dels tribunals de justícia)
· en tercer lloc, critica les condicions socials en què es realitzen: les discerneix: apressant-ne aquells pressupòsits socials que possibiliten el pas de l'àmbit formal al material, posat el fet de llur condicionament estructural i social; ho fa alliberant-los de la ideologia individualista i burgesa en la que reberen llur primera formulació i refusant, d'aquesta manera, el pessimisme d'una vinculació necessària al sistema liberal.
a) Fonamentals: manifestació primària de la naturalesa de la persona humana; fonament de tota relació interpersonal; són res sacra
b) Originaris: brollen de la naturalesa humana: no són fruit de la cultura ni de la llei
c) Universals: de tot home i de tots els homes
d) Inviolables: cal respectar-los sempre
e) Inalienables (irrenunciables): hom no pot renunciar-hi
f) Jerarquitzats: No tots tenen el mateix valor i primacia
g) Correlatius: amb els deures.
Els drets humans són expressió històrica que ultrapassa la seva concreció històrico-cultural i que tenen ja una concreció jurídica i ètica. Nivells:
· Òntic: Els drets i deures es posseeixen pel fet de ser persona. Arrelen en la mateixa naturalesa humana. Cal, alhora, afirmar que en participen de l’analogia, és a dir, hi ha de major i menor densitat. Això implica la jerarquia de drets i deures; i tenen distinta profunditat epocal (p.e., drets de primera, segona i tercera generació; drets individuals, socials i emergents [Puebla 1979]).
En el procés d’humanització, passar de condicions de vida menys humanes a condicions de vida més humanes (PT 20), i amb l’activitat de l’home que deixa la seva empremta en la realitat i, alhora, el perfecciona (GS 35), hom pot parlar d’una dimensió històrica i territorial dels drets humans (cultures, tradicions, higiene, alimentació, vestit, educació, etc.).
OA es fa ressò de l’aspiració a la igualtat i a la participació que reclama diferències més petites entre els homes i els pobles.
· Ètic: valors, formes de mirar la transcendència, que orienten, protegeixen, critiquen la realitat; són expressions del pensament comú; declaracions orientatives...
· Jurídic: explicitacions normatives en el marc legal (lleis, Constitució, etc...)
Les DDH concreten històrico-jurídicament els progressos de la consciència de llibertat social suara descrits. «declaració» significa: 1. simple formulació; 2. explicitació de la dita conscienciació creixent; 3. engatjament de la humanitat per a realitzar i respectar els DH; 3. acceptació obligatòria de part d'una comunitat determinada.
En oferir una panoràmica del DHF, es facilita una contemplació global d'allò que serà objecte de consideració particular en els capítols següents.
a) La Declaració universal dels Drets Humans (París, 10 desembre 1948): text íntegre
b) L'encíclica Pacem in terris (primera part) (Roma, 11 abril 1963): transcripció de la part enunciativa.
Hi ha força criteris: contingut, àmbit d'aplicació, subjecte, forma d'exercir-los. Emprem un criteri intermedi:
a) Tenint compte, alhora, de les fonts civils i eclesiàstiques, drets:
- biològics i espirituals (a la vida i a la integritat física, al respecte, a la seguretat, a la llibertat, a la protecció jurídica, a la igualtat)
- civils i familiars (a una nacionalitat, al matrimoni, a la protecció de la família) NB.- Cf. la «Carta dels drets de la família» (Santa Seu, 22 d'octubre de 1983)
- polítics (llibertat de reunió i associació, drets de participació en la direcció dels afers públics i d'accés a les funcions públiques)
- econòmics, culturals i socials (de propietat, treball, salari just, sindical, iniciativa econòmica, nivell de vida suficient, seguretat social, descans, educació, informació objectiva, participació cultural).
b) Tenint compte només de les fonts eclesiàstiques:
- llista dels documents dels Papes i del Concili Vaticà II relatius als DH
- els drets de l'home proclamats per l'Església: a l'existència i a un nivell de vida digne; als valors morals i culturals; a la participació dels béns culturals; a obrar segons la recta norma de la pròpia consciència; de tots els creients: a donar culte a Déu; de la persona humana: a la immunitat de coacció en matèria religiosa; a la lliure elecció de l'estat de vida (matrimoni, vida sacerdotal o religiosa); economicosocials; de reunió i associació; de lliure elecció de domicili, d'emigració, d'immigració; de participació activa en la vida pública; a no ser discriminat pel poder públic per raó de les creences o de la incredulitat religiosa; a la tutela jurídica dels drets propis; a la inviolabilitat dels drets propis; a la defensa dels drets propis dels conciutadans contra l'abús del poder públic.
PT 28-31: Tot dret inclou un respecti deure.
El deure és: a) en un mateix; b) l’altre respecte un; c) mútuament; d) en virtut d’unes determinades conviccions personals.
PT 30: Els qui reivindiquen els drets i obliden el seus deures s’assemblen a qui derrueixen amb la seva mà el que construeixen amb l’altra.
No hi ha prou amb els drets, cal amarar-los de caritat (OA 23: Sense solidaritat, l'afirmació excessiva de la igualtat pot donar lloc a un individualisme on cadascú reivindiqui els seus drets, sense fer-se responsable del bé comú).
Si hi ha dret, qui ha de garantir-lo? Qui té el deure de fer-lo realitat? A qui se li pot reclamar? (p.e. treball, habitatge, aliment, educació, ...)
Cal explicitar bé quin és el dret (dret a casar-se?; drets dels animals? i deures? es pot legislar als animals?
I quan hi ha conflictes de drets, què cal fer?
El Papa Joan Pau II enuncia els drets de les nacions de la mateixa manera que ho va fer amb els drets de les minories en la Jornada mundial de la pau de l'any 1989. Bo i seguint el mateix text (Discurs a l'ONU, 1995), els aniré mencionant:
• Dret a l'existència
«El seu dret a l'existència és certament el pressupòsit dels altres drets d'una nació: ningú, per tant —ni un Estat, ni una altra nació, ni una organització internacional—, no té mai dret a creure que una determinada nació no sigui digna d'existir. Aquest dret fonamental a l'existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, essent possibles diverses formes d'agregació jurídica entre diverses nacions, com per exemple succeeix en els Estats federats, en les Confederacions, o en Estats que es caracteritzen per àmplies autonomies regionals. Pot haver-hi circumstàncies històriques en les quals, agregacions diverses d'una sobirania estatal poden esdevenir, fins i tot, aconsellables, però amb la condició que això es faci en un clima de veritable llibertat, garantida per l'exercici de l'autodeterminació dels pobles».
Cal esmentar que el dret a l'existència no implica per si sol l'exercici de la independència político-administrativa. Ara bé, aquesta no pot ser obstaculitzada per elements aliens a la cultura o a la nació, ja que existeix un veritable dret a l'exercici de l'autodeterminació o autodecisió dels pobles (tal com aquest paràgraf ens indica i el mateix sant Pare ja havia afirmat en un discurs a Jasna Gora en parlar del dret a l'existència i a l'autodecisió, dret a la pròpia cultura i al seu desenvolupament multiforme). Serà el judici prudent de la història i el seu desenvolupament en el temps els que dictaran la solució més convenient per a cada cas concret. La conseqüència lògica del dret a l'existència implica —de manera natural— els següents drets:
• Dret a la pròpia llengua i cultura
«El dret a l'existència implica també urgentment, per a tota nació, el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la que jo en diria la seva original sobirania espiritual. La història demostra que en circumstàncies extremes (com les que s'han vist en la terra en què jo he nascut) és precisament la seva mateixa cultura la que permet a una nació sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica».
• Dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions
Cal excloure, lògicament, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l'opressió de les minories. El Papa està parlant del dret de les nacions, no dels Estats. Per tant, afirmar el dret a modelar la pròpia vida de conformitat amb la idiosincràsia de la respectiva nació implica també que les nacions en el territori de les quals convisquin minories —lingüístiques, religioses, culturals, ètniques, etc.— tenen el deure de respectar-les i de garantir l'exercici de llurs drets i deures. Aquest criteri serà la clau de volta per a la construcció de la convivència justa i pacífica en situacions històriques, tant de nacions que s'alberguen en una altra nació —nació de nacions—, com en el cas de minories dins altres nacions —estatals o no–.
• Dret a construir el propi futur tot donant a les generacions més joves una educació apropiada.
Com a corol·lari dels anteriors drets, brolla de forma natural —ho acabem d'avançar— el dret a l'autodeterminació, que exclou —negativament— una dependència sistemàtica i inclou —positivament— un tarannà d'espontaneïtat i d'autorrealització.
Com a conseqüència de la particularitat emergeixen els drets; en virtut de la universalitat brollen els deures, entre els quals convé destacar el de viure amb una actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions. Així, l'exercici del dret de les nacions, equilibrat per l'afirmació i la pràctica dels deures, promou un fecund intercanvi de dons que enforteix la unitat entre tots els homes.
A la claror de la norma recordada per Joan XXIII —tot dret, de per si mateix, implica un deure—, entre els deures que el sant Pare assenyala a les minories en el missatge de la Jornada mundial de la pau de 1989, trobem els següents:
• Deure de cooperar, com tots els altres ciutadans, al bé comú. Les minories, en efecte, han d'oferir una específica contribució a la construcció d'un món pacífic que reflecteixi la rica diversitat de tots els seus habitants.
• Deure de promoure la llibertat i la dignitat de cadascun dels seus membres, i de respectar les opcions de tots els seus individus, fins i tot la de qui decidís passar a la cultura majoritària.
• En casos de flagrant injustícia, els grups emigrats a l'estranger tenen el deure de reclamar el respecte dels legítims drets per als membres de llurs respectives minories d'origen, la qual cosa implica, òbviament, prudència i discerniment.
• Tots els membres dels grups minoritaris, allí on es trobin, hauran de valorar conscientment la solidesa de llurs reivindicacions a la llum de l'evolució històrica i de la realitat actual. No fer-ho comportaria el risc de romandre presos del passat i sense cap perspectiva de futur.
Aquí el sant Pare fa una advertència important a aquells que volen crear artificialment una nacionalitat inexistent o que veritablement no sigui fruit del procés de la història que guia la divina Providència, efectuant aleshores reclamacions injustes. És àmpliament conegut un cas proper, el plantejament del qual ofereix seriosos motius de dubte: la Padània. Aquest tipus de reclamacions comporta, tal com s'ha demostrat en la pràctica, gèrmens de violència. Amb aquestes afirmacions no insinuo, com és obvi, que tot nacionalisme acabi sempre en violències, com alguns pretenen de fer creure per tal d'evitar qualsevol manifestació nacionalista. El que estic afirmant és que tot nacionalisme artificial —i és important ressaltar el qualificatiu d'artificial— que no és fruit d'elements objectius, es tradueix pràcticament en una exigència contrària al bé comú i, doncs, injusta.
Certa crisis dels drets humans: manipulats políticament i interpretats segons interessos partidistes; caràcter eminentment individualista; manca d’autoritat mundial, d’una instància jurídico–política que exigeixi el seu compliment; exageració dels drets (EEUU amb les indemnitzacions) sense exigència dels propis deures; banalització d’exportar-los als animals; què s’entén per home?