L'Edat mitjana (EMd) marca decisivament l'orientació de la moral cristiana sobre les realitats econòmiques. La reflexió teològico-moral segueix tenint una finalitat teològica. S'estructura entorn dels quadres formals de la justícia:

- Els moralistes de l'època situen la moral econòmica dins l'esquema formal de la virtut cardinal de la Justícia, a la llum d'Aristòtil (Ètica a Nicòmac, V) i seguint a St. Tomàs, exponent màxim d'aquesta innovació.

- Empren els instruments jurídics del Dret romà i del Dret eclesiàstic: domini, contractes i restitució. D'aquesta manera el tractament moral troba justificació filosòfica i jurídica i argumenta segons la racionalitat pròpia de l'època.

- Un formalisme excessiu, segons autors. En centrar-se en els quadres formals, s'arracona, en part, l'anàlisi dels problemes reals de la vida econòmica, amb conseqüències d'oblit o d'hipertròfia, segons els casos. Tenen, també, dificultat d'assumir el problema de la justícia social.

- Iuspositivisme també excessiu, sobretot a càrrec dels moralistes dels segles XVI i XVII i de l'època casuística. Quant a l'exposició del contingut concret del setè manament, alguns manuals de moral tenien més en compte el dret civil positiu que la reflexió ètica. Es considerava vàlida la legislació positiva sobre el domini dels béns econòmics, sense fer una crítica profunda del sistema econòmic subjacent. Alhora, la consideració iuspositiva orientava la moral cap a l'individualisme ètic, amb la qual cosa es perdia l'horitzó global –social i estructural–. L'estudi de la moral social se centrava excessivament en la justícia commutativa.

- Metodologia preferentment racional i deductiva. Patia d'un cert paternalisme civil – polític (no comptava amb la participació ciutadana) i econòmic (recurs a l'almoina com a mitjà d'assuavir les diferències socials).

Valoració global: sorgeixen nous problemes amb el descobriment d'Amèrica: el comerç, algunes qüestions antropològiques i el dret internacional. Hi ha un afany de connectar amb les realitats del temps, no sempre encertat –i en punts importants, per exemple, el de la inflació–. Aquesta època té una importància decisiva per al futur de la moral econòmica catòlica. Temes d'estudi: propietat, licitud de l'ocupació, comerç, preu just, formes de rendes, monopolis, usura, lucre, licitud del canvi i de l'activitat bancària, treball i salari just, dret internacional (Francisco de Vitoria i F. Suárez).

Destaquem, com a moralista, Antonino de Florència (1389-1459).

La TMS se centra a comentar la II-II q. 57-122 de Sant Tomàs o el IV llibre de les sentències de P. Lombard. Sorgeixen els tractats De iustitia et iure (DII).

- Preponderància de la justícia commutativa, amb les conegudes conseqüències individualistes, a pesar d'admetre una certa intervenció estatal. La casuística accentuarà fins l'exageració aquest individualisme. Hi ha, alhora, un cert formalisme.

- L'accentuació del domini, com a tema central d'estudi, justifica de fet l'ordre econòmic existent. En efecte, la situació concreta històrica i l'ordenament jurídic de l'època no es posen en qüestió. El fet històric de la propietat és elevat a categoria teològico-moral.

- Reducció de l'ètica econòmica a una moral d'intercanvi: l'àmbit privilegiat de la moral econòmica dels tractats DII se cenyeix als contractes. Els moralistes, obsessionats pel comerç i els diners, malden per estudiar la moralitat del preu en el marc dels contractes de compra-venda i del canvi dels diners. Aquests plantejaments morals, fonamentats en la preponderància econòmica de l'intercanvi, no van poder obrir-se a una anàlisi més pregon del bé comú. De fet, el principi de mancança dominava l'economia de l'època preindustrial.

- Afirmació de la instància ètica dins el món econòmic; connexió entre la reflexió moral i el coneixement de la realitat econòmica: utilització d'una metodologia interdisciplinària; sistematització en els tractats sobre la justícia i en De iustitia et iure.

- L'humanisme com a criteri de discerniment de l'activitat econòmica: el bé de l'home guia els moralistes dels ss. XVI-XVII, sense subjecció a interessos de classe o de nació.

- Aparició dels drets humans i del dret internacional en F. de Vitoria i F. Suárez.

En aquesta època sorgeixen les Institucions Morals (la primera de Juan Azor, 1600) com a resums, per a sacerdots, dels tractats De iustitia et iure.

Hi ha, com en tota època històrica, aspectes negatius i positius.

- Un marc de reflexió reduït, que se cenyeix al setè precepte del Decàleg (amb excepció dels autors fidels a la tradició tomista), amb les evidents conseqüències de reduccionisme individualitzant (l'ètica econòmica com a qüestió de consciència i de deures individuals). Contínua, alhora, l'orientació religiosa (accentuació de l'enfocament de la salvació de l'ànima). Pel que fa a la justícia, cal afegir el to formalista.

- Uns defectes heretats dels tractats DII: preponderància, encara, de la justícia commutativa, la qual cosa orienta vers plantejaments i solucions de caràcter predominantment privatista; admissió pràctica de l'ordre sòcio-econòmic existent (el domini jurídic dels béns és considerat com a origen dels drets i obligacions d'aspecte moral); reducció de l'ètica econòmica a una moral d'intercanvi (importància atorgada al tema dels contractes).

- Una juridicació de la moral econòmica: l'exposició del dret civil (de cada país o comparat) abunda tant com la reflexió moral; domini i contractes són desenvolupats segons la metodologia i el contingut del dret civil; es justifica la moral econòmica des de l'ordre jurídic vigent.

La Teologia Moral Social d'aquesta època és, doncs, preponderantment casuística, jurídica i interindividualista, aliena a les grans transformacions socials, econòmiques i culturals del moment històric. Nogensmenys, els moralistes de l'època volien orientar la consciència dels cristians vers una societat més justa (per exemple, amb l'anàlisi del robatori i de la restitució).

Quant al robatori, els moralistes ofereixen una anàlisi acurada entorn de la seva noció, les divisions (violent, sacrilegi, etc.), fets equivalents (no restituir, no pagar els deutes, no pagar el salari degut) i valoració (pecat greu segons la seva espècie, a causa del mal al proïsme i al bé comú). Proposen una casuística que considera la matèria (greu – lleu), les circumstàncies (qui roba, a qui roba) i les excepcions (extrema necessitat, oculta compensació). Pel que fa a la restitució, s'estudia les seves arrels, la gravetat, l'ordre i les causes que l'excusen.

Ara bé, com ja hem afirmat, l'emmarcament dins la justícia commutativa condiciona un to individualista al tractament de les qüestions. Què cal dir del robatori a gran escala (fraus, corrupcions, extorsions, sobretot a nivell públic? Una ètica tancada sobre l'individu i no oberta a les dimensions social i estructural resta, en gran mesura, ineficaç per a humanitzar la societat.

En el s. XIX es plantegen qüestions claus: el liberalisme, el socialisme i la qüestió social.

Podem sintetitzar així les distintes formes d’afrontar la relació Església-món: separació-comdemna-inmersió-domini-diàleg.

La novetat del diàleg ha estat un avenç de proporcions incalculables i fruit d’un replantejament esclesiològic. Cal dialogar amb el món modern. L’Església no podia inhibir-se d’aquesta tasca si volia parlar als homes d’avui. Caldrà, doncs, concretar l’àmbit i les regles d’aquest diàleg sense perdre la pròpia identitat.

El món laic que comença en el XVIII i continua amb força en el XIX pretén exaltar la raó en front de la revelació; exaltar la llibertat de pensament, de consciència i d’acció en front de l’obscurantisme i l'autoritarisme que la revelació, segons ell, comportava.

El poder polític assumeix cada vegada més funcions que fins ara realitzava l’Església. Les lleis laïcistes van privant l’Església dels seus mitjans de subsistència, l’allunyen del món de la cultura i li tanquen les portes per a un apostolat eficaç.

L’Església reacciona, d'una banda, defensant-se, mitjançant la condemna de tot el món exterior modern. Un dels màxims exponents el trobem en el Síl·labus de Pius IX (a casa nostra Sardà i Salvany escriví un llibre que fóra expressió de l’integrisme de l’època: «El liberalismo es pecado»). De l'altra, alguns pensadors intentaren de conciliar el cristianisme i el món modern: foren els catòlics liberals (per exemple, Garbert, Montalembert, Cousa, Lacordaire i Lamennais). Segons aquests, allò que l’Església ha de fer, no és condemnar, sinó el que sempre a fet: acollir, purificar, assumir, elevar, integrar i assolir un acord entre els seus principis religiosos irrenunciables i les noves circumstàncies històrico–politíques. A més, afirmen que el liberalisme i el món modern aporten molts elements positius.

La veritat és, també, que aquests catòlics liberals no van adonar-se de la gravetat del problema social generat pel liberalisme econòmic i es limitaren, la majoria de les vegades, a un paternalisme benvolent.

Podem descriure aquesta època amb les següents dades: gran desenvolupament tècnic, industrial i comercial; creació de noves estructures en la producció de béns de consum; apareix una nova forma de propietat: el capital, que origina la classe social dels patrons; i una forma nova de treball: l’assalariat, que origina la classe social obrera o proletària. Aquesta darrera està quasi sempre oprimida per la misèria i degradada per un treball desenvolupat en condicions inhumanes: horaris de 14 a 16 hores, contractació indiscriminada de nens i dones; salaris de fam. El treball es converteix en una mercaderia, i el seu preu venia regulat pel mercat segons la llei de l’oferta i la demanda, sense tenir en compte el mínim vital necessari pel sosteniment d’una persona i la seva família i sense seguretat de futur, junt amb la mancança de previsions socials.

Les ideologies que predominaven en l'època eren el liberalisme i el socialisme. Alhora, sorgeix el catolicisme social.

El liberalisme econòmic es fonamentava en la tesi econòmica liberal: laissez faire, laissez passer. És a dir, total llibertat econòmica i nul·la intervenció de l’Estat. L’iniciador en economia fou Adam Smith (1723-1790) (publicà Investigació de la naturalesa i causa de la riquesa de les nacions). Aquesta ideologia proposa una solidaritat automàtica del sistema, confiant en una mà invisible que regula les lleis del mercat. Altres liberals: David Ricardo 1722-1823), R. Malthus (1766-1823), J. Stuart Mill (1806-1873).

El socialisme intenta de donar resposta al problema del proletariat, que el liberalisme ignora, i es concreta en tres corrents successives:

1. El socialisme utòpic. Escriptors dels primers decennis del s. xix que proposen solucions a la qüestió social basades quasi exclusivament en teories abstractes, més teòriques que fruit de l’anàlisi dels fets (per exemple, Saint Simon [1760-1825], Fourier [1772-1837] i P. Proudhon [1809-1865];

2. El sindicalisme. Externament, passa de la il·legalitat a la tolerància i al reconeixement jurídic; internament, passa de ser una societat de socors mutu a societats d'ajuda mútua que amplien els seus objectius (millores de les condicions de treball i mediació entre obrers i patrons). Augmenta, progressivament, el caràcter reivindicatiu i es converteixen en organitzacions de resistència.

3. El marxisme (o socialisme científic o marxista). Els seus partidaris es decideixen aviat per l’acció política més que pel terreny social i econòmic. Febrer 1848: manifest el Partit comunista. Apliquen el materialisme històric. Marx i Engels dibuixen la història entorn de la lluita de classes, volen suprimir la propietat privada, proposen la socialització del capital i l'abolició de les pàtries i de les nacionalitats. Marx vol crear una consciència proletària universal, la internacionalització del moviment obrer i l’opció per la revolució. Dissortadament, el marxisme (socialisme marxista) postula l’ateisme i això va contribuir a l’apostasia i al sentiment antieclesial de la classe treballadora.

 

El catolicisme social. Hi hagué, dins l’Església, un moviment de catòlics preocupats per les qüestions socials.

Primer període: Fins a 1870 es manifestava només a nivell de reflexions crítiques, però insuficients, i d’accions socials decidides, però limitades al pla caritativo-assistencial (Conferències de St. Vicenç de Paul, a París per Frederic Ozanam, 1833; Societat de St. Francesc Xavier, 1840, funda escoles per a obrers; a Itàlia, els Oratoris i les escoles professionals creades per Dom Bosco; a Alemanya, les associacions d’aprenents, organitzades pel sacerdot Adolf Kolping, 1855; en el pla teòric tenim a Ketteler [1811-1877], bisbe de Magúncia i que denuncià les injustícies del capitalisme i, escollit diputat, va fer un programa social obert a una àmplia intervenció de l’Estat.

Segon període: Motivat per les revoltes de 1871 a París que van fer obrir els ulls a molts catòlics. A Àustria, les idees de Ketteler foren acollides i desenvolupades per Karl von Vogelsang (1818-1890). A França, tenim a René de la Tour du Pin i Albert du Mum. A Itàlia, l’Obra dels congressos que creà una xarxa de cooperatives, caixes d’estalvi i societats confessionals de segurs i ajuda mútua. També, a Itàlia hi havia la Unió catòlica per als estudis socials (1885). A Amèrica, el Cardenal Gibbons (1834-1921) defensà la possibilitat d’un sindicalisme obrer cristià amb els Cavallers del treball. El cardenal Manning, a Anglaterra, defensà els treballadors irlandesos, 1874. La unió de Friburg, entorn de Mns. Mermilod (1824-1892), organitzava reunions on confrontava intel·lectuals francesos, italians, alemanys, austríacs i belgues. A Espanya va tardar en arrelar, però tenim a Donoso Cortés i Jaume Balmes, que sí s’adonaren de la transcendència de la industrialització, denunciaren els excessos del socialisme i fustigaren l’afany de llogre capitalista. A favor del socialisme utòpic hi ha Antolin Monescillo i Jerònim Babiloni (mallorquí) que publicà cristians socialistes (1948). Altres institucions i personatges de l'època: Cercles d’obrers de Ceferino González i el jesuïta Antoni Vicent. D’aquí sorgiren els Cercles catòlics d’obrers, especialment els de ferroviaris del P. Nevares, i els del P. Salaverri.

 

Enumerem algunes qüestions clau, la solució de les quals no reeixia amb accions merament caritativo-assistencials: 1. L'associacionisme obrer; 2. La intervenció estatal; 3. La fixació del salari just; 4. L’oportunitat o no que els catòlics actuessin agrupats en un partit polític.

1ª etapa: Va des de la Rerum novarum fins al Magisteri social de Pius XII.

Partim del convenciment que la qüestió obrera o social és un tema moral, no només polític, econòmic o tècnic. Per això, l’Església ha d’intervenir. Té el dret i deure d’il·luminar els fidels. L’Església està convençuda, fonamentada en la Revelació i la llei natural, de poder contribuir a la solució radical i perennement vàlida de la qüestió social. En aquesta primera època recorrerà poc a les ciències socials. És creu amb el dret de jutjar les ideologies existents. Propugna, no tant un canvi d’estructures, com un compromís social i la conversió dels cors.

Rerum novarum (qüestió obrera). Escrita per Lleó XIII, el 15-maig-1891. Obre una nova època en la doctrina i praxis eclesials. La solució als problemes socials vindrà de l’Església amb la seva doctrina i la seva acció, de l’Estat i dels mateixos interessats (patrons i obrers). Fa una crítica del socialisme de l'època, defensa el dret a la propietat; enumera els drets i deures dels patrons i dels treballadors; assenyala les funcions de l’autoritat i propugna el dret associació i la reforma dels costums.

Quadragesimo anno (qüestió social): 15-maig-1931, per Pius XI. L'àmbit de reflexió s'amplia a la qüestió social, és a dir, els models sòcio-econòmics a nivell nacional. Proposa el salari familiar; analitza el socialisme (que distingeix entre moderat i radical); propugna el principi de subsidiarietat; s'adhereix al corporativisme, basat en l’enquadrament de les persones, no per categories, sinó per la seva funció social, per professions. La lluita de classes se substitueix per la col·laboració de tots entorn de les corporacions professionals.

 

2ª etapa: L’Església va adonant-se, cada cop més, de la naturalesa teològica i la inspiració evangèlica de la DSE. Documents de la Santa Seu:

Mater et magistra, 15-maig-1961, per Joan XXIII. Tracta dels desequilibris intraestatals i interestatals.

Pacem in terris, 1963, de Joan XXIII. Fa una anàlisi de la pau en el món a la llum de la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, amb igualtat, tant a nivell intraestatal, com interestatal i mundial. Postula la necessitat d’una autoritat mundial. Fa tot una reflexió sobre els drets humans.

Gaudim et spes, del Concili Vaticà II, fonamenta les exigències morals socials en una antropologia teològica que té en Crist el seu origen i la seva plenitud, i a la seva claror explica l'home, la societat i l’activitat humana. Amb aquesta anàlisi prèvia, afronta els problemes de la família, la cultura, l’economia, la política i les relacions internacionals, ajuntant-hi la qüestió de la guerra i la pau.

Populorum progressio, 1967, de Pau VI. Se centra en el desenvolupament integral de les persones i dels pobles.

Octogesima adveniens, 1971, de Pau VI. Estudia els problemes actuals el món modern: la dona, la urbanització, la pobresa, etc.

Justícia en el món, 1971, del sínode de bisbes. Tracta de l’educació per a la justícia i la lluita per la justícia.

Laborem exercens, 1981, de Joan Pau II. Ofereix una reflexió sobre el treball humà.

Llibertat cristiana i alliberament, 1986, de la CDF. Dóna resposta a algunes qüestions que envolten la Teologia de l’alliberament.

Sollicitudo rei socialis, 1987, de Joan Pau II. Reprèn la qüestió del desenvolupament dels pobles, descriu les divisions E-O i N-S, i les analitza teològicament.

Centesimus annus, 1991, de Joan Pau II. Fa una relectura de la RN a la llum de la nova situació que sorgeix després de la caiguda del mur de Berlín. Tracta, sobretot, de l’economia social de mercat i de la democràcia.

L'episcopat espanyol ha contribuït a la DSE amb documents, com ara Los católicos en la vida pública, La verdad os hará libres, La iglesia y los pobres, La caridad en la vida de la Iglesia, Testigos del Déu vivo, Moral y sociedad democrática, etc.

La manera d’afrontar els problemes socials, en aquesta segona època, és, en certa mida, original, per la seva nova eclesiologia, pel seu mètode, per la traducció pràctica dels principis, per les seves preocupacions principals i per la pròpia autocomprensió.

Canvis eclesiològics.

1. El nou mode de concebre la relació Església-món. S’ha posat de manifest el diàleg amb el món: l'Església sap que no té la solució de tots els problemes socials, que no hi ha una manera única d’afrontar-los i que l’Evangeli no té un projecte de societat cristiana, entesa com a cristiandat, o com a tercera via de solució entre el liberalisme i el socialisme. La postura de Joan Pau II es podria dir que és de repte als sistemes ideològics perquè es reformin des de dins i integrin els valors personals o socials oblidats. Però, sobretot, els convida a qüestionar-se si posen l’home en el centre de la reflexió social. En l'encíclica CA se subratllen els errors antropològics del marxisme i del perill real de deshumanització del capitalisme.

2. La participació dels laics. L'Església reconeix d'atribuir més espai a llur iniciativa. No són mers executors de les directrius de la jerarquia, sinó protagonistes tant en les qüestions tècniques pel que fa als assumptes socials, com en la forma d’aplicar-les. Cada vegada es recorre més a la competència tècnica dels laics en l’elaboració de documents.

Canvis metodològics.

Creixent ús de la inducció. Inicialment s'argumentava entorn de principis universals, que tots havien d'aplicar als casos concrets. Es posseïa una concepció força estàtica de la societat i del pensament social cristià. Des de Joan XXIII, començà de privilegiar l’anàlisi històrica i sociològica. Mater et magistra proposa la metodologia de veure, jutjar i actuar.

La internacionalització de les seves preocupacions.

Es passa de la qüestió obrera, a la qüestió social i econòmica, fins a les qüestions internacionals del desenvolupament (o subdesenvolupament) dels pobles. MM i PT ja tracten problemes mundials, la primera, des de la perspectiva del desenvolupament, i la segona, des de la reflexió sobre la pau. No serà, però, fins a la PP de Pau VI, que la qüestió social adquireix una dimensió planetària.

Nova autocomprensió i nova font d’inspiració.

La DSE ha passat d’entendre’s com a filosofia del dret natural, d’inspiració predominantment tomista, a presentar-se com a teologia moral, inspirada en l’Evangeli, i més concretament com una visió pràctica dels problemes socials a la llum de l’antropologia teològica cristiana. L'encíclica SRS afirma que la DSE és l’aplicació de la Paraula de Déu a la vida dels homes i de la societat i la legitima per l'índole ètica i cultural que tenen els problemes socials i econòmics (n.8). I, alhora, que pertany a l’àmbit de la teologia moral (n. 41).

La jerarquia de les veritats.

La DSE ofereix un conjunt de principis de reflexió, de criteris de judici i de normes d’acció.

Actualitat i perspectives futures de la DSE

Actualment hi ha una represa de la DSE, i més després dels fets de l’any 89. Es potencia la presència de cristians en la vida pública.

Després del Vaticà hi trobem:

1. un sector de cristians contraris al reformisme de la DSE i afins l'anàlisi marxista de la societat

2. altres que han reduït la DSE a principis ètics del camp social i econòmic, que l’Església pren de l’Evangeli i la llei natural

3. el naixement de la Teologia de l’alliberament, paral·lela a la DSE i, sovint, fins i tot contrària. Els seus promotors criticaven la DSE de manca d'ànima per a fer possible els canvis socials

4. La instrucció Llibertat cristiana i alliberament de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que possibilità d’enquadrar la Teologia de l’alliberament (TA), amb les correccions matisos adients, dins la DSE i dinamitzar la DSE amb aportacions de la TA.