Trascendència |
NOU TESTAMENT I REALITAT POLÍTICA
I.- APROXIMACIÓ BÍBLICA: EL CRISTIÀ TRANSCENDEIX, EXERCEIX I CRITICA LA DIMENSIÓ POLÍTICA DE L'EXISTÈNCIA HUMANA
En primer lloc, el cristià transcendeix la dimensió política de l'existència. A fi de centrar el pensament implicat en aquesta afirmació, enunciaré una primera tesi: "Incorporat al Crist amb la força de l'Esperit Sant, el cristià, deixeble i imitador del seu Mestre i Model, és conscient que el Regne de Déu per Ell anunciat -en les característiques amb què és descrit i en el seu palesament històric, tant eclesial com transeclesial- se'ns mostra, respecte als regnes i poders d'aquest món, com a diferent i independent i, en relació dialèctica amb ells, com a superior i feble alhora". Precisem sense cap ànim d'exhaurir la matèria, cada un dels quatre aspectes esmentats.
|
Jn 18,36 Lc 1,32-33
Mt 2,2-3 Mt 6,33; 19,12;18,21-22; 16,19 21,5-9 27,11.37 28,18-20 |
Recordem l'afirmació de l'Evangeli de Sant Joan: Jesús és rei; però el seu Regne no pertany a aquest món. Sant Lluc narra que Jesús va ser anunciat abans del seu naixement com aquell a qui el Senyor havia de donar el tron de David, a fi de regnar per sempre. En l'Evangeli de Sant Mateu -Evangeli del Regne de Déu per antonomàsia- veiem que Jesús, nounat, és buscat com el rei dels jueus. Si fullegem el mateix text sagrat, ens adonem que Jesús descriu abundosament les propietats d'aquest Regne. Per ell cal desprendre's de tot, per ell hi ha qui es fa fins i tot eunuc, en ell és fonamental la llei del perdó, les seves claus són lliurades a Pere (el Regne coincideix amb l'Església, sense identificar-s'hi). Després d'haver-lo proclamat, Jesús entra a Jerusalem aclamat com a rei. En la seva condició messiànica sofreix la passió. És mort com a rei dels jueus. Un cop ressuscitat, Jesús declara que li ha estat donat tot poder al cel i a la terra. Totes aquestes dades, amb les seves connotacions i interrelacions, posen de relleu, certament, un model de regne diferent dels regnes d'aquest món. |
|
Mt 2,7-8.13. 15-16. 20-22
Lc 13,31-33 Mt 14,1ss Jn 10,17-18 Mt 26,53
Mt 28,1ss |
Encara més. Aquest Regne no solament es mostra diferent dels regnes de la terra, sinó que se'n manifesta independent. Jesús, infant, és perseguit pel poder polític (Herodes, fugida a Egipte, temor d'Arquelau), però és objecte d'una providència especial de Déu. Jesús en la seva vida pública -ens diu d'una manera esplèndida i misteriosa Sant Lluc-, fa el seu camí avui i demà i al tercer dia, amb serenitat, davant Herodes, la guineu. Jesús sap que aquest Herodes ha empresonat i occit Joan; nogensmenys, també té la seguretat que, fins que arribi l' hora, no podrà fer res contra la seva persona. Jesús és conscient que ningú no li pot treure la vida, que la dóna quan Ell vol i perquè Ell vol. Parla amb fermesa en el temple. És conscient que, davant la força dels seus enemics, podria invocar el Pare i aquest li enviaria legions d'àngels en ajut. Jesús sucumbeix lliurement a la mort, però, factor decisiu, en surt triomfant per la seva resurrecció. Evidentment, totes aquestes dades palesen una independència radical de Jesucrist i del Regne que proclama, respecte als poders d'aquest món. |
|
Mt 13,32 Mt 12,18-21 Jn 12,32 Mt 25,31ss; 28,16ss Col 1,16-20 Ap 22,3-5 |
Aquesta tercera dada suposa un grau més: de per si mateixa, la independència pot ser considerada en un pla d'igualtat, de poder a poder; dos poders poden resistir-se mútuament sense que cap d'ells prevalgui. En el nostre cas no és així: el Regne que Jesús proclama és superior als regnes d'aquest món. És com una llavor molt petita, la més petita de totes, però que esdevé més gran que les hortalisses. Servent escollit de Déu, Jesús anuncia el dret a les nacions: aquestes posaran llur esperança en el seu nom. Jesús, enlairat per damunt la terra, atraurà tothom cap a Ell i, un cop ressuscitat, amb el poder total rebut de Déu, enviarà els seus deixebles a fi que, de tota nació, facin, a llur torn, altres homes, seguidors; i Ell romandrà amb els seus, vivent, fins al fi dels temps, quan retornarà com a jutge de totes les persones i de tots els pobles. Per Ell i vers Ell tot ha estat creat; és Ell qui tot ho manté unit; qui ha de ser en tot el primer. Déu i l'Anyell tindran el seu tron a la ciutat on no hi haurà res de maleït. I els qui el veuran, il·luminats per Déu, regnaran pels segles dels segles. |
|
Mt 27,39-44 He 2,8-9
Jn 15,20
He 10,19-39; 12,1ss
1Cor 1,18ss Rm 1, 16-17 |
Aquest Regne -diferent, independent, superior- és, tanmateix, paradoxalment feble. Aparentment, la força aclaparadora dels regnes d'aquest món el superarà. D'entrada, el mateix Messies proclamador serà eliminat i no de qualsevol manera, sinó en una creu i entre befes. Els seus deixebles saben que Ell ha vençut la mort amb la seva resurrecció; però l'autor de la carta als hebreus ens recorda que malgrat que contemplem, en la fe, Jesús -qui per un moment va ser constituït inferior als àngels-, coronat de glòria i d'honor, tanmateix no veiem encara que tot li estigui sotmès. Glòria, honor, submissió: llenguatge de reialesa, de poder -si es vol, llenguatge polític-; però la submissió és només incipient, és una submissió molt sui generis, que permet a certs sotmesos, i no submisos, riure i ensuperbir-se. A imitació de Jesús, els qui el seguim estem cridats també a patir persecució, en la mida que som autèntics: "Si m'han perseguit a Mi, també us perseguiran a vosaltres". Per això, els seus hem d'avançar, amb la seva gràcia, pel camí de la fe, de l'esperança i de l'amor; del temor, de la perseverança en el sofriment, de la valentia, de no fer-nos enrere (vegi's tota l'antropologia de la carta als hebreus); corrent la cursa que ens ha estat proposada amb la mirada fixa en Jesús, autor i consumador de la nostra fe, que va suportar la creu i està assegut a la dreta de Déu. Regne, tanmateix curiós! S'esdevé que -teologia de Sant Pau- la força de Déu es manifesta en la feblesa, es realitza salvíficament en la fe i es materialitza en la predicació d'un Messies crucificat, escàndol per als jueus, ximplesa per als gentils, però poder i saviesa de Déu per als cridats, sia jueus sia gentils. |
Fins aquí, pel que fa a la tesi de la transcèndencia.
Vegem a continuació, en segon lloc, la tesi de l'exercici. Enunciem-la també de forma sintètica, a fi de fixar bé el nostre pensament: "Jesús, amb la seva vida, ensenyament i passió-resurrecció, i l'Església primitiva, en els seus textos inspirats (cartes del Nou Testament), ens mostren i ensenyen un reconeixement objectiu de les estructures del poder en aquest món; una postura de submissió davant les autoritats polítiques legítimes, alhora que una finalitat ètica del poder que cristal·litza en servei (diaconia); un exercici conscient, amb inclusió de recurs legal, dels drets de ciutadania; i un ús de la pregària per les autoritats i per tots els homes". Es tracta també de quatre punts, com en el tema anterior. És el que veurem tot seguit.
|
Mc 12,13-17 par
Jn 19,11
Mt 10,1.5-15;28,16-20 Mc 6,7-13; Lc 9,1-5
Jn 18,36 Mt 26,52 Mt 8,5-13 Lc 11,17 Lc 14,30-31 |
Donar a Déu allò que és de Déu, propi de la transcèndencia (punt anterior), no treu, al contrari, que es torni al Cèsar allò que és del Cèsar. És fonamental intuir i meditar aquesta afirmació de Jesús sobre el tema que ens afecta. Déu és omnicomprensiu, ho abasta tot: en Ell vivim, ens movem i som. En aquest sentit, el Cèsar també viu, es mou i subsisteix en Déu. Però Déu, en la seva acció salvífica sobre el món per mitjà del seu Fill encarnat, ha volgut circumscriure un primer àmbit, directe i decisori, d'acció salvífica (i de cristal·lització privilegiada del seu regnat), que Ell mateix distingeix de l'altre àmbit. En aquest sentit, s'ha de donar a Déu allò que és seu (tot) i al Cèsar allò que li ha estat assignat (quelcom), sabent que el Cèsar està sota Déu i que tot allò que és del Cèsar és de Déu; però sabent també que el mateix Déu vol i assenyala un àmbit propi pel que fa al Cèsar. Quan hom desatén aquesta distinció, sobrevenen els reduccionismes: o bé allò religiós absorbeix allò polític o bé allò polític absorbeix allò religiós. Es tracta de dos errors crasos. Jesús dissocia i circumscriu ambdues esferes, donant la primacia a Déu. El nostre Mestre reconeix valor i sentit a la comunitat política -parlant amb termes polítics contemporanis, a l'Estat- tot i la seva limitació i dependència de Déu. Així ho comenten els exegetes. Vegem alguns flaixos neotestamentaris que il·luminen el tema. Jesús reconeix en Pilat el poder que aquest reivindica, però li diu que li ha estat donat: ell no n'és la font; el posseeix com a quelcom rebut. Implícitament declara, amb això, que Pilat és responsable del seu poder; n'haurà de retre compte a qui li el va donar, Déu. Tanmateix, Pilat l'exercirà a partir de les seves pròpies decisions; gaudirà d'una àrea de vera autonomia. Els Sinòptics palesen que Jesús té present el fenomen dels pobles, als quals envia conscientment als seus deixebles per a predicar la bona nova: pobles subordinats a concretes estructures de poder (més endavant hi insistirem, quan parlem de l'aspecte crític). En aquest moment, i només com a primera aproximació, recordem que vàries dites del Senyor sobreentenen la densitat pròpia d'aquestes estructures de poder. Els reis d'aquest món, posem per cas, tenen espasa i la utilitzen (l'espasa és símbol de poder); fet tan real que si el seu Regne fos d'aquest món, els seus seguidors lluitarien per Ell. Tanmateix, el Senyor afirma amb gran realisme que l'esmentada lluita no té cap sortida en la seva pura lògica interna: tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran. Això no implica que desaprovi la professió militar: escolta complagut el centurió que manifesta la seva fe amb un escarit raciocini de cap. Un regne que vulgui subsistir -afegeix Jesús- no pot estar dividit contra si mateix. Un rei que vol lluitar contra un altre, delibera primer sobre les seves pròpies possibilitats. Tots aquests enunciats ens fan entendre que, en la consciència del Fill de l'home, és molt present el fenomen dels grups humans dotats de poder polític: formen part del teló de fons de les seves afirmacions i de la seva acció entorn del Regne dels cels. Fins aquí la dimensió de reconeixement. Passem a la segona. |
|
Rm 13,1-7 |
En aquest moment ens surt a l'encontre el famós text de la carta als romans, que ha estat molt comentat en el decurs de la història i ha tingut força mala premsa teologicomoral. S'ha explicat molt sovint des d'un punt de vista predominantment conservador, malgrat que hom no el pugui reduir a aquesta mena de comprensió unilateral. La perícopa estableix, en primer lloc, una exigència de subordinació: tot home s'ha de sotmetre a l'autoritat. Per què? Perquè -qüestió de dret- no hi ha autoritat si no és sota Déu; i perquè -qüestió de fet- les autoritats en existència estan ordenades per Déu. És a dir, el fenomen del poder respon, en si i en la seva cristal·lització existencial, a la Voluntat divina (com cristal·litza i com s'exerceix, són qüestions diferents). Que hi hagi poder i que l'afirmació no es redueixi a una mera qüestió especulativa, respon al pla de Déu. D'ací que l'insubordinat a l'autoritat s'oposa a una disposició de Déu i s'exposa, com a rebel, a incórrer en condemnació. (Recordem que l'autoritat pot ésser d'un o d'alguns damunt tots, o bé de tots respecte a tots: les co-decisions organitzatives de les comunitats, els plebiscits, els resultats legítims de les eleccions, etc.). Doncs bé: cal sotmetre's al que ha estat determinat per la legítima autoritat en tot allò que sigui èticament cohonestable. A aquesta exigència de subordinació, que subratlla una actitud del ciutadà com a súbdit, el text afegeix, tot seguit, una determinació de l'autoritat. Es tracta d'un segon aspecte que no ha estat posat tant de relleu com l'anterior. L'autoritat té com a finalitat pròpia el foment i el premi del bon obrar, alhora que la repressió i el càstig de la mala obra. És ministre de Déu al servei de l'home amb vistes al bé. Subratllem-ho: amb vistes al bé. Per dir-ho altrament: l'autoritat és una força, però no una energia qualsevol, amoral o immoral, sinó una puixança que només té sentit humà quan és amarada de dret. El poder, des del punt de vista ètic, és força més dret; és un vigor moral (intel·ligent, lliure, responsable) al servei de l'home com a ciutadà. Únicament llavors té potestat de decisió, a la qual correspon justament un deure d'obediència. La hipòtesi d'una reducció a l'absurd de les proposicions paulines palesa que les coses són com acabem de dir. Suposem per un instant que fos vàlida una formulació contradictòria, punt per punt, amb la que estem comentant. Suposem que féssim dir a l'Apòstol: "l'autoritat és instituïda per Déu per a foment i premi del mal obrar i per a repressió i càstig del bon obrar". Tots denunciaríem automàticament el contingut aberrant de l'expressió. Quan un poder es corromp, transformant-se en instrument al servei sistemàtic del mal, s'enfonsa com a autoritat, deixa d'existir. |
|
|
Escriu Joan XXIII en la "Pacem in Terris": "El dret de manar constitueix una exigència d'ordre espiritual i prové de Déu. Per això, si els governants promulguen una llei o dicten una disposició qualsevol contrària a aquest ordre espiritual i, per tant, oposada a la voluntat de Déu, en tal cas ni la llei promulgada ni la disposició dictada poden obligar en consciència el ciutadà, ja que cal obeir Déu abans que els homes (Ac 5,29); més encara, en la dita situació, la pròpia autoritat s'enfonsa totalment i s'origina una iniquitat espantosa. Així ho ensenya Sant Tomàs: "Pel que fa al segon aspecte, la llei humana té raó de llei quan s'ajusta a la recta raó. I, així considerada, és cosa palesa que procedeix de la llei eterna. Però quan s'allunya de la recta raó, és una llei injusta; i, d'aquesta manera, no té caràcter de llei, sinó més aviat de violència" (S. Th. I, II, 93, 3, 2). Tot poder que posa conscientment la força al servei del mal qüestiona objectivament el seu propi sentit. No solament això; en obrar mal, engendra una situació que també a ell, i "no sense causa", li ha d'originar el temor d'una justa reacció. Encara més: si i quan aital actitud esquerda de manera fonamental i persistent l'ordre de la convivència humana, és just i necessari que sorgeixi un altre poder (una autoritat autèntica) que atalli tal corrupció a fi que, ministre -"diaca"- de Déu, faci allò que cal: venjar el mal i possibilitar el bé. Com podem veure, es tracta d'una posició que, en pura lògica amb el pensament paulí, estableix la tesi positiva de la revolució quan s'arriba a límits extrems, d'altra banda insalvables; i ho fa també en línia amb tota la tradició teologicomoral genuïna. Això s'ha de recordar amb energia, conjuntament amb l'afirmació anterior, del tot veritable, que estableix l'obligació de l'obediència. Ambdues actituds formen part legítima del binomi submissió-finalitat. Passem ja al tercer aspecte. |
|
Ac 16,37-39; 21,39ss; 22,3ss; 24,10ss Ac 25,10-12
Ac 22,25-29 |
El llibre dels Fets dels Apòstols, en la seva segona part, que bé podem anomenar Evangeli de Pau, ens presenta aquest com a plenament conscient de la seva doble prerrogativa jueva i romana. Quan, a causa de la sistemàtica persecució dels seus congèneres, veu que es posa en joc la seva vida i, amb ella, la possibilitat de la predicació, el jueu Pau es defensa davant els governadors romans i davant el rei Agripa i apel·la en darrer terme al Cèsar. Per als nostres efectes és summament recomanable una lectura acurada de tota aquesta part del llibre. Recordem, per exemple, el recurs que fa l'Apòstol, davant uns soldats que el colpegen, a la seva condició de ciutadà romà; interposició que obliga el seu cap a demanar-li solemne disculpa. La ràpida expansió de la primera onada cristiana en el si de l'Imperi fou possible, entre altres coses, per la concreta conjunció de llibertat i pau d'aquelles dècades; situació que no trigaria gaire a canviar negativament, com evocarem una mica més endavant a la llum de l'Apocalipsi. |
|
1 Tm 2,1-2
Salm 127 (126) |
La carta primera a Timoteu recomana primer de tot que es facin peticions, pregàries, súpliques, accions de gràcies per a tots els homes, per als reis i per als qui tenen autoritat a fi que els cristians puguin portar una vida quieta i pacífica, amb tota pietat i honestedat. Pau, pietat i dignitat són, doncs, l'objectiu assenyalat a aquesta múltiple petició que des de l'Església ha d'elevar-se a Déu. L'àmbit d'allò polític no solament és objecte de reconeixement, tema de fixació de conducta (submissió-servei) i marc propi d'exercici de ciutadania, sinó que, a més a més, constitueix un destinatari qualificat de la intercessió dels fills de Déu. Els fidels, mitjançant la pregària, incideixen d'una manera original i eficaç en l'àmbit polític. Paris no val, certament, una Missa; el contrari, necessita, com tota realitat humana, l'ajut de Déu, que s'obté, entre altres camins, per mitjà de l'oració. La plena eticitat del fenomen polític no es troba en mans dels homes. Si el Senyor no construeix la ciutat, debades s'afanyen els qui malden per construir-la. |
Una vegada vistes ja les tesis de la transcendència i de l'exercici, passem a la tercera i última: la que afecta la crítica. El nostre enunciat sintètic corresponent diu així: Jesús, amb la seva vida, ensenyament i acció, i l'Apocalipsi, amb els seus enunciats sobre el judici escatològic, ens mostren un rebuig i una denúncia concrets respecte al poder mundà; una contraposició i una lluita en l'àmbit intrareligiós jueu que, amb la mort de Jesús, comporta conseqüències polítiques decisives; i un judici escatològic seguit de càstig etern, dels adversaris endurits del Senyor". Passem, doncs i també, a la consideració d'aquesta darrera quadrilogia.
|
Mt 4,8-10
Mt 16,23 |
Jesús es va negar constantment a fer una interpretació política de la seva condició messiànica. En les temptacions del desert, va refusar rotundament una vivència del poder d'aquest món com a contraposat a la Voluntat de Déu i una desviació dels mitjans salvífics pels camíns del prestigi i de la glòria humans. Quan Pere el volgué dissuadir del camí de la creu, fou rebutjat amb les mateixes paraules amb què anteriorment ho havia estat Satanàs. A imitació de Crist, quan el cristià es veu temptat per un cert tipus d'ús del poder no adreçat vers la glòria de Déu i el bé comú, sinó vers la pròpia supèrbia i el propi egoisme, ha de respondre amb un no rotund, absolut. |
|
Mc 10,42-45
Lc 13,32 Ac 5,17ss; 7,54-8,1; 12,1ss Ap 13,1ss; 17,1-18,24 |
Encara més: Jesús es pronuncià pejorativament respecte a les estructures polítiques tal com funcionen de fet una munió de vegades. Apel·là a l'experiència quotidiana per a fer present que els governants dels pobles els dominen i que els grans els sotmeten, a fi de contraposar a tal fet l'estil que correspon a les relacions en la comunitat cristiana: no així entre vosaltres, al contrari; qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor; i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots. El poder que degenera en pura força corromp les relacions entre els homes. Jesús va qualificar de guineu Herodes. El llibre dels Fets descriu amb molt realisme l'oportunisme i la cobdícia dels poders polítics, alhora que el furor i l'enveja homicida dels grups dirigents jueus: recordem, en la primera part de l'esmentat llibre, la persecució inicial, la mort de Jaume, la diàspora i, després, en la segona part, tota la persecució contra Pau. L'Apocalipsi és un document farcit de judicis negatius contra els poders superbiosos i homicides d'aquest món. |
|
Mt 10,5-42
Mt 10,17
Mt 10,18
Mt 10,32.38
Mc 2,1-3,5
Mc 3,6
Mc 3,22ss Mc 8,31-32
Mc 11,18
Mc 14,1-2
Mc 14,43ss Mc 14,53-65 Mc 15,1ss
Mc 15,15. 31-32
Jn 11,47ss
Mt 2,16; Mt 11,2; 14,1-2 Ac 12,1ss |
Podem apropar-nos a aquest tercer element en dues etapes successives. L'Evangeli de Sant Mateu descriu una tensa contraposició en el discurs de la missió. Els dotze són enviats com anyells enmig de llops, la qual cosa comporta que han de ser cautes. En l'avís de Jesús es palesa una clara inflexió política. Els dotze han d'anar alerta amb la gent, perquè -vessant israelita- seran portats als sanedrins i assotats a les sinagogues. El sanedrí era un tribunal jueu, format per vint-i-tres membres de la sinagoga, que funcionava com a cort de justícia. Aquests tribunals, després de la caiguda de Jerusalem en mans romanes, van adquirir gran importància. Mateu, que escriu després d'aquesta caiguda, reflecteix l'esmentat ambient. Però la cosa va més enllà: Els apòstols -vessant transisraelita- seran conduïts als governadors i als reis per causa de Jesús a fi de retre testimoni enfront d'ells i dels pagans. En viure aquesta contraposició no faran res d'original; el contrari: es limitaran a ésser com el mestre, que és allò que correspon a tot veritable deixeble. No els han de témer, perquè els poders d'aquest món només poden matar el cos. El fet de la contraposició els ha d'obrir lúcidament a la hipòtesi de la mort. Els deixebles fidels seran tractats amb reciprocitat; Jesús els reconeixerà davant el seu Pare. Però seran fidels només si accepten la creu i segueixen el Senyor. A aquesta primera aproximació entorn del concepte de contraposició, que té com a protagonistes els deixebles, podem afegir-ne una altra, que afecta el mateix Jesús, predicador d'obra abans que de paraula. L'Evangeli de Sant Marc esdevé una font preciosa en aquest terreny. Si hom llegeix atentament aquest Evangeli, nota de seguida un crescendo de lluita dels poders religiosos jueus contra el Senyor: els escribes i fariseus, els ancians i els grans sacerdots, en funció de les seves estructures, l'espien fins a eliminar-lo. Una interpretació dels Sinòptics afirma que la contraposició històrica fonamental no tingué lloc entre Jesús i els fariseus, sinó entre Jesús i els saduceus (línia temple-grans sacerdots). Els Sinòptics haurien retrotret amb duresa la fustigació farisaica posterior. Sigui com vulgui, el fet és que els poders religiosos jueus van lluitar fins la mort contra Jesús. Evoquem sintèticament les principals etapes d'aquest tràgic procés. Un primer bloc de discussions té lloc entorn de la guarició del paralític, del fet que Jesús mengi amb publicans i pecadors, del dejuni, de l'arrencada d'espigues en dissabte i d'una guarició també en dissabte. Aquests fets són viscuts dins un context sociològic i politicoreligiós precís. El paralític, posem per cas, no és un Robinson Crusoe aïllat que un innominat taumaturg guareix, sinó un home concret, que pertany a un grup humà definit, que és restablert en un dia també determinat -un dissabte- i davant una resistència sòcio-cultural-religiosa del tot delimitada. La guarició commou l'estructura i provoca una reacció que, essent en primer terme religiosa, és, en segon lloc i alhora, política. Els poders que reaccionen pertanyen a una estructura de convivència, viscuda en atmosfera teocràtica, que gaudeix d'autonomia, però no d'independència. La reacció es planteja fins a les darreres conseqüències. Els poders opositors, primer, pensen contra Jesús. Després, discuteixen amb els seus deixebles. En tercer lloc, l'interpel·len directament. En quart lloc, l'espien a fi de comprometre'l. El clímax inicial culmina amb la decisió de suprimir-lo: després de la cinquena escena, sant Marc assenyala que, tan bon punt van eixir, els fariseus, en consell amb els partidaris d'Herodes -realitat política ben directa-, començaren a fer plans contra Jesús a fi de fer-lo morir. Després d'aquest primer bloc, Marc ens narra una intensificació de les discussions. Segueix un tercer moment on el mateix Jesús és qui profetitza la seva mort davant uns deixebles atònits i incapaços de comprendre'l: serà condemnat i entregat per les autoritats religioses. A continuació, aquestes cerquen la manera de fer morir Jesús, però de reüll de la gent, perquè li tenien por, ja que el poble estava admirat de la seva doctrina. Quan hom llegeix amb atenció aquests textos, hi copsa llampecs i matisos genuïnament polítics: es percaça l'eliminació d'un profeta, per motius estructurals, en un context popular; hi van una determinada interpretació de l'existència i de la marxa de la comunitat, uns estereotips socials, un tarannà institucional decisiu que -ho veurem de seguida- generarà un judici polític determinant: val més la mort d'un home que el deperiment d'un poble. En un cinquè lapse, els enemics de Jesús cerquen la manera d'apoderar-se'n amb astúcia i de matar-lo. En un sisè espai, mitjançant Judes, el dispositiu de l'engany comença a funcionar i s'apoderen de Jesús. Judes acompanyava un grup de gent armada amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables: entra en joc la violència física, al servei d'una força que expel·leix el dret. Les autoritats religioses -setè moment- condemnen Jesús a mort. Quan Jesús dóna resposta al Pontífex, el seu testimoni és interpretat negativament i sorgeix la sentència anihiladora. Ara bé; les autoritats religioses jueves són conscients dels seus límits; poden condemnar a mort, però no poden executar la decisió. La seva materialització requereix el pas pel tribunal romà. El procurador imperial copsa la brutícia de l'afer, però acaba transigint. Jesús és condemnat a morir en creu. Les autoritats religioses aconsegueixen el seu desig i assisteixen a la seva mort, tot burlant-se d'ell. Sant Joan explica que els grans sacerdots i els fariseus convocaren consell i digueren: "Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble. Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: vosaltres no enteneu res. «No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no que es perdi tot el poble?». Ens trobem davant d'una escarida raó d'Estat. Noti's la dimensió popular, pública -i, si pública, política- d'aquest text. Es tracta d'una política per religió: d'un nacionalreligiosisme. Per enveja, doncs, com assenyala l'evangelista, i per fixació institucional, penetrada de conservadorisme del poder, Jesús va ser condemnat a mort. Nosaltres estem molt acostumats a apropar-nos a la passió des d'un punt de vista individual-intimista. Això no és dolent, però és insuficient, llevat que es faci amb premeditació a fi de no complicar-se massa la vida. En el pla de Déu, el pecat no és res d'abstracte, sinó quelcom ben concret; el pecat discorre no tan sols pels canals individualistes i intimistes, sinó també per les lleres socials i estructurals, i pels conductes del poder. Ço que hem vist ho palesa a dojo. Els pecats del món no són pecats en abstracte, sinó pecats concrets: meus, teus, de Pilat, d'Herodes, de Caifàs, de les autoritats civils, de les autoritats religioses, de les voluntats econòmiques, culturals, polítiques, que provoquen unes reaccions en cadena de molt determinada iniquitat. Acabem aquest paràgraf recordant les morts dels innocents, l'empresonament i l'homicidi de Joan, l'assassinat de Jaume a mans d'Herodes Agripa, etc. |
|
Ap 17 i 18
Mt 10,28
1Sa 12,1ss |
Aquí cal evocar el llibre de l'Apocalipsi. Una certa tradició marxista hi veia quelcom que s'adeia amb la seva denúncia de l'opressió. Els capítols 17 i 18 descriuen el judici i el càstig de la gran prostituta, que és molt probablement Roma. Amb ella s'han prostituït també els reis i habitants de la terra. La punició ens és presentada amb perspectives d'eternitat. Recordem que Jesús havia dit que no havíem de tenir por d'aquells que només poden matar el cos, sinó d'Aquell que pot fer que l'ànima i el cos suportin la perdició de l'infern. Ell, el Senyor, és el jutge definitiu de cada home i de la història. Les dades bíbliques que acabem de sintetitzar –rebuig, denúncia, lluita, judici escatològic- palesen que els deixebles de Jesús no podem marginar a priori ni l'enfrontament profètic (que afecta no tan sols els clergues, sinó també els laics; no tan sols els individus, sinó també les comunitats), ni el judici de condemna (que s'ha de pronunciar sobretot en la lesió dels drets del pobre i de l'oprimit). Però tot això ha de ser realitzat en un marc d'oferiment reconciliador (que suposa testimoni de vida i, quan calgui, petició prèvia de perdó per l'ofensa), ja que, en darrer terme, no es lluita per lluitar ni per dominar, sinó per a evidenciar l'única veritat que salva el món. Pel que fa al testimoni profètic, evoquem Natan, que retragué obertament a David l'assassinat d'Uries i l'adulteri amb la seva dona, i que va tenir el consol d'ésser testimoni de la contrita reacció del monarca: sant Natan ens pot servir d'exemple i d'eficaç intercessor en aquestes lluites. |
Si fins ara, en viatge d'anada, hem remarcat els trets de la relació "Regnat de Déu-àmbit polític" a partir del primer pol, en aquest moment esdevé metodològicament fecund exposar el mateix binomi des del fet polític, tot fent viatge de retorn. «Com es presenta aquest àmbit si resseguim, a la inversa, les petjades que acabem de deixar pel camí? Ho resumeixo breument. Des de la perspectiva cristiana, els regnes o estructures polítiques d'aquest món:
a) S'han de referir transcendentment al Regnat de Déu com a diferents, dependents i inferiors bo i superant la persistent temptació de captenir-s'hi com a negadors des de la descreença, o com a indiferents des de l'agnosticisme o com a prepotents des del laïcisme
b) En subordinar-se, com a realitats creades, al Regnat de Déu, els regnes o àmbits polítics d'aquest món: obtenen paradoxalment un estatut objectiu de reconeixement de part de la Revelació divina, com a volguts pel mateix Déu; cristal·litzen en una estructura de genuïna autoritat, que reflecteix la voluntat de Déu; esdevenen objecte de favor de la pregària cristiana, comunitària i individual; i procedeixen amb aquella autonomia que és pròpia de l'estructura ciutadana com a formada per persones intel·ligents, lliures i responsables.
c) Finalment, en la mesura que traeixen llur estatut eticojurídic de racionalitat i llibertat i refusen llur condició d'autotranscendiment creatural, els regnes mundans són matèria de rebuig i objecte de renúncia de part dels deixebles de Crist, alhora que es constitueixen en enemics del regne de Déu, amb el qual entren en combat. Un judici decisiu, de caire escatològic, plana, però, damunt d'ells: un judici que té implicacions personals en l'eternitat.