Pobresa i riquesa

No hi ha una tematització concreta ni un corpus definit però, tots els ensenyaments giren entorn del següent vocabulari propi: "Pobresa"; "Justícia"; "Obres de misericòrdia, d'assistència i caritat"; "Riquesa"; "Almoina"; "Usura"; "Caritat"; "Treball"; "Propietat"; etc.

És difícil sintetitzar les ensenyances dels Pares de l'Església pel que fa a aquests temes de moral, degut a les situacions socials molt distintes. No hi ha una ètica social sistemàtica, però sí hi ha moltes referències en els seus escrits, que solen tenir un estil més exhortatiu que dogmàtic, que enclou la condemnació dels pecats del seu temps.

Els Sants Pares no van elaborar una doctrina moral sistemàtica entorn de l'ordre social i polític. És més, tenen en perspectiva una ètica individual (en concret, el perill de la riquesa) més que social. Tanmateix quasi tots els temes que avui es tracten sobre aquestes qüestions socials o polítiques tenen cert ressò en les seves obres, tant de caire exhortatiu, com ensenyances catequètiques, com comentaris als llibres de la Bíblia, etc. Cal, però, distingir els estils literaris amb què han estat escrits, i que dificulten la seva valoració. L'estil homilètic es presta a exageracions dels abusos; l'exegesi es mou més en l'àmbit ascètic; més realistes són els textos catequètics; però els més valuosos són els temes monogràfics i sistemàtics sobre alguna qüestió moral concreta.

Es destaca la condemna que fan de la riquesa injusta. Els seus estils oratoris tenen un cert caire dramàtic, però en aquest mateixos escrits es veu la importància del repartiment just dels béns creats. Tant els pares apostòlics, com els apologètics, com Basili, Joan Crisòstom, Jeroni i Agustí ofereixen testimonis molt eloqüents sobre el valor cristià dels béns terrenals. Adverteixen del risc que comporta la riquesa. Alhora donen importància a l'obligació d'un repartiment equitatiu entre tots els homes dels béns creats per Déu per a l'ús de tots (destí universal dels béns). L'home és només un administrador dels béns creats, d'aquí que no els pugui usar al seu caprici.

Durant els primers segles de l'Església, la majoria dels escriptors o autors cristians són bisbes i les seves produccions són discursos exhortatius en els que s'afronten problemes pastorals. El context des del que escriuen és una economia poc desenvolupada, estàtica i basada en el règim d'esclavatge. Sobre els esclaus cau el pes del desenvolupament econòmic, donada la concepció pejorativa del treball manual. Les riqueses estan concentrades en mans de pocs i la majoria viu en la misèria. Per tot això la moral econòmica de les seves exhortacions es polaritza en la dialèctica pobresa–riquesa i es subratlla fortament la importància de la comunicació de béns i la relació entre rics i pobres.

Moltes ensenyances dels Pares poden seguir essent vàlides per situacions d'economies pre-desenvolupades. En general, el seu pensament sòcio–cultural continua tenint interès per a determinar les actituds i comportaments de l'home respecte als béns econòmics (pobresa, despreniment, misericòrdia) i per a tornar a la predicació i a la reflexió cristianes l'alè profètic d'inspiració bíblica, sobre tot quan es tracta d'abordar situacions econòmiques intolerables.

Plantegen les qüestions sòcio–econòmiques des del punt de vista de l'ètica individual, és a dir, el perill de les riqueses per a la vida del cristià. Es pregunten si la riquesa i les possessions són compatibles amb el cristianisme. Representatiu d'aquesta actitud es el títol d'una obra de Climent d'Alexandria: ¿Quin ric pot salvar-se? La matisada resposta de l'autor era, probablement, acceptada per l'Església del seu temps: la riquesa com a tal no exclou necessàriament del Regne del Cel, sempre que el ric usi els seus béns com si li haguessin estat confiats per Déu per a administrar-los, sobretot en favor dels pobres i necessitats. Els béns estan destinats a tots els homes. Tota capitalització que, en la pràctica, oblidi aquest destí universal dels recursos, constitueix una ofensa a Déu creador.

Els béns són, doncs, perillosos des del punt de vista ètico–religiós. Donar almoina és un deure de justícia no només perquè les riqueses han estat adquirides moltes vegades de manera injusta - per exemple, per mitjà de la usura -, sinó també perquè, segons els designis de Déu, el món i els seus béns han estat creats per a tots i no és lícit que els rics privin d'ells als pobres.

Els pares formulen ja els principis ètics que han de regir en l'ús i la possessió dels béns. Es pot resumir la seva doctrina en tres tesis fonamentals que, més tard, amb terminologia més precisa, es repetirà en les ensenyances teològiques: a) afirmació del dret natural de propietat; b) modes d'adquirir-la; títols de possessió; c) certes condicions en el seu ús: funció personal i social de la propietat.

També destaquen la funció social de la propietat privada. L'almoina té una especial importància, com a signe de despreniment del que legítimament es posseeix. En el cas que sorgeixin conflictes entre el dret a la propietat privada i la seva funció social, els Pares ensenyen sens dubte que preval la segona en front de la primera. És a dir, la finalitat dels béns per a ús de tots els homes és primària i anterior a la possessió privada per part d'algunes persones.

Alguns Pares subratllen tant emfàticament la idea que els béns estan destinats a tots els homes i que ningú no pot usar-los exclusivament per a si mateix, que certs autors han cregut poder deduir de la seva predicació una condemna del sistema de propietat privada. Sobre aquesta qüestió s'ha de dir que molts Pares consideraven que el destí universal de tots els béns es realitzava millor amb la propietat comuna que amb la propietat privada. Aquesta, encara que no intrínsecament dolenta, és una institució molt deficient. Segons ells, el destí universal i comú dels béns de la terra procedeix de la llei de la humanitat anterior a la caiguda de l'home. L'apropiació privada deriva del dret natural vinculat a la condició de l'home després de la caiguda, essent, per tant, un dret existencial i consuetudinari.

A partir de la doctrina de l'AT, els Pares condemnen els préstecs a interès. Hi veuen un ús abusiu del diner, que condueix a la usura. Ells assumeixen la doctrina bíblica; la seva ensenyança influirà decisivament en l'època següent i d'aquí passarà a la teologia medieval.

S’afirma que l’autoritat ve de Déu i per això els cristians s’han de sotmetre a ella. A l’emperador no se l’ha d’adorar, però sí d’obeir, i això tant laics com monjos i sacerdots. S’ha d’obeir en consciència i no sols pel temor del càstig. L’autoritat és necessària, perquè sense aquesta la societat seria inhabitable. L’autoritat té la missió i la comesa del servei públic. Els mateixos governants han d’estar sotmesos a les lleis de la comunitat política.

És de justícia pagar els tributs justos. Els cristians són com tots els altres ciutadans i no s’aparten de la comunitat política però actuen com a ciutadans del cel. Carta a Diognet: Habiten les pròpies pàtries, però com a estrangers; ...

San Agustí: La Ciutat de Déu: estructura la vertadera societat política amarada dels valors cristians: aquesta és la ciutat de Déu. Contraposa aquesta a la ciutat dels homes, on no es cerca el bé, sinó el propi egoisme. La ciutat de Déu transcendeix la ciutat ací a la terra: té una dimensió escatològica. La ciutat de Déu inclou l’àmbit ètico–religiós; l’àmbit jurídic que posi en pràctica els valors ètico–religiosos; i l’àmbit sòcio–polític on s’estructura la comunitat política. Els seus habitants formen part de la ciutat de Déu encara que no siguin cristians, mentre cerquin el bé comú i Déu. L’ètica religiosa té l’última paraula en judicar la vida política. Això no implica, com després s’ha intentat adjudicar a Agustí que el poder polític estigui subordinat al religiós, ni que el poder polític sigui pur instrument del poder religiós. Agustí admet que l’Estat és independent de l’Església (però no autònom). Posteriorment s’ha confós l’ordre polític i el religiós.