Sinoptics |
El criteri de referència és la vida de Jesús; No era ni esseni, ni zelota ni sicari.
Jesús condemna el menyspreu d'aquells que no coneixen la llei (Lc 18,9); no accepta l'accepció de persones (Mt 5,43-47); posa en relleu la novetat del manament de l'amor (Jn 15,12-13); ensenya que el Judici universal serà d'acord amb la vida moral (caritat) amb els pobres i petits: urgeix l'atenció amb els necessitats( Mt 25,31-46); critica els pecats de la comunitat: contra els fariseos (Mt 23,1-35); contra les autoritats civils (Herodes: Mc 8,15; Pilat: Jn 18,2); no participa en accions contestatàries; afirma que cal administrar la justícia amb equitat (Lc 12, 57-59); demana la renúncia a les riqueses (Mt 6,19-33); condemna els rics (Lc 6,24-26); té com a missió consolar els pobres i alliberar els oprimits (Lc 4,18 s.); exigeix l'atenció dels petits i desvalguts (Mc 9,41); guareix malalties (Mt 8,16); es compadeix de situacions penoses (Mt 17,14-20), per exemple, quan tenen fam (Mt 14,13); requesta la pràctica de l'almoina (Jn 13,29); demana el favor vers els pobres i marginats; continua els ensenyaments de la llei, els profetes i els llibres sapiencials del Antic Testament.
Crist posa l'home en el centre de la seva predicació; va contra la casuística judaica del dissabte (Lc 14,1-6); contra el korban (Mc 7,8); uneix en la persona la moral individual i social; exigeix la rectitud de cor (Mt 15,10-20); recorda i urgeix el compliment dels deures envers Déu (Mt 5,33-34); exigeix una conducta irreprotxable davant Déu (Mt 7,21-27); i alhora requereix els deures socials: per exemple, el pagament dels impostos per al Temple (Mt 17,24-27); i per al Cèsar: a Déu el que és de Déu i al Cèsar allò que és del Cèsar (Mc 12, 13-17).
El punt focal del missatge de Jesús rau en l'amor als homes per amor de Déu. No arranja problemes concrets: es nega a administrar justícia entre dos germans per qüestions d'herència (Lc 12,13-14).
No és un reformador de l'ordre establert, ni un polític, ni un innovador social, ni tampoc un espiritualista; la seva doctrina i la seva vida, però, sí que repercuteix en la vida social i aporta una gran novetat.
Pau: Pel que fa a la relació amb les autoritats civils, en demana respecte i obediència (Rm 13, 1-7; Tit 3,1); cal, també, acceptar el càstig just, pagar impostos i afirma l'existència d'obligacions de justícia envers els altres.
Dóna un nou estatut ètic als esclaus: no són serfs, sinó germans (Fil 16); són lliberts en el Senyor, però han de servir el seu amo (1Cor 7,21-23). Requesta que els amos mirin els esclaus sense fer accepció de persones, com Déu (Ef 6,9); és a dir, que els vegin com a germans molt estimats.
Quant a l'ús de les riqueses: Pau en remarca el seu perill (1Tim 6,17); poden ser font de greus injustícies (1Tim 6,8-10); condemna l'avarícia (= idolatria) (Col 3,5; Ef 5,3-5); lloa l'almoina i l'hospitalitat (Rm 12,13); elogia qui dóna amb generositat (2Cor 9,5-7); organitza una almoina per als pobres de Jerusalem (Act 11,28); afirma que la Caritat és el remei per a les injustes desigualtats.
Jaume: Condemna les excessives diferències socials i el tracte que humilia el pobre i l'humil (Jm 2,2-4); condemna els rics (Jm 5,1-2); Condemna els salaris injusts (Jm 5,3-6); Retreu l'exercici arbitrari de la justícia.
Fets dels Apòstols: Es practicava la comunió de béns (Ac 4,32); però amb certes dificultats (Ananias i Zafira); mal repartiment entre les vídues (Ac 6,1-12).
La condició dels primers cristians: "no hi ha entre vosaltres molts savis, ni poderosos, ni nobles" (1Cor 1,20). No nega, però, que hi formessin part tots els estaments socials.
Tot L'Antic Testament i el Nou Testament són objecte de reflexió per al moralista. L'AT emfatitza les normes jurídiques i les institucions. El NT apel·la més a l'actuar de cadascun (no hi ha tanta normativa ni institucions socials).