CAPÍTOL III. L'ACTIVITAT HUMANA EN EL MÓN

33. Planteig del problema

Amb el seu treball i enginy l'home sempre s'ha esforçat a desenvolupar més àmpliament la seva vida; avui, però, principalment mitjançant la ciència i la tècnica, ha dilatat i contínuament dilata el seu domini sobre gairebé tota la natura i amb l'ajut, primer de tot, dels acrescuts mitjans de múltiple intercanvi entre les nacions, la família humana es reconeix i constitueix gradualment com una comunitat en tot el món. Amb la qual cosa s'esdevé que molts béns que, en altre temps, l'home esperava principalment de les forces supernals, avui se'ls procura amb la pròpia indústria.

Davant d'aquest immens esforç que ja impregna tota la gènera humana, sorgeixen molts interrogants entre els homes. Quin és el sentit i el valor d'aquesta activitat? Quin ús cal fer d'aquestes coses? A quin fi tendeixen els esforços sia dels individus sia de la societat? L'Església, que custodia el dipòsit de la paraula de Déu, de la qual provenen principis en l'ordre religiós i moral, sense que sempre tingui a punt la resposta entorn de cada una de les qüestions, desitja unir la llum de la revelació amb la perícia de tothom, a fi que s'illumini el camí en el qual la humanitat suara ha entrat.

Això és ferm per als creients: que l'activitat humana, individual i collectiva, o sia aquell ingent esforç pel qual els homes, en el decurs dels segles, malden per millorar llurs condicions de vida, considerat en ell mateix, respon al designi de Déu. Car l'home, creat a imatge de Déu, rebé el manament de regir el món en justícia i santedat, sotmetent la terra amb tot el que s'hi conté, i de referir-Li la seva pròpia persona i la universitat de les coses, reconeixent Déu com a creador de tot; talment que, sotmès tot a l'home, el nom de Déu sigui admirable arreu de la terra.

Cosa que afecta també les obres del tot quotidianes. Car els homes i les dones que, mentre procuren el sosteniment de la vida per a ells i per a la família, exerceixen llurs activitats talment que serveixin de manera oportuna la societat, amb dretura poden considerar que, amb llur treball, desenvolupen l'obra del Creador, són útils al bé dels seus germans i contribuixen amb personal indústria a la realització del designi diví en la història.

Així, doncs, els cristians, lluny de pensar que les obres que els homes infantaren s'oposen a la potència de Déu i que la creatura racional és una mena de rival de Déu, més aviat estan persuadits que les victòries del gènere humà són signes de la grandesa de Déu i fruits del Seu inefable designi. En efecte, com més creix la potència dels homes, tant més àmpliament s'estén llur responsabilitat, sia dels individus sia de les comunitats. D'on es palesa que, pel missatge cristià, els homes no són apartats de l'edificació del món ni són impellits a desdenyar el bé de llurs semblants, sinó, més aviat, són lligats més estretament amb l'obligació d'obrar aquestes coses.

35. L'ordenació de l'activitat humana

Però l'activitat humana, talment com procedeix de l'home, així s'ordena a l'home. Car l'home, quan obra, no sols modifica les coses i la societat, sinó que també es perfecciona ell mateix. Aprèn moltes coses, cultiva les seves facultats, va més enllà i més amunt d'ell mateix. Aquest creixement, si és rectament entès, és de més preu que les riqueses externes que hom pot acumular. L'home val més per allò que és que per allò que té. Igualment, tot allò que els homes fan per assolir una justícia més gran, una fraternitat més àmplia, una ordenació més humana en el si de les relacions socials, val més que els progressos tècnics. En efecte, aquests progressos poden proporcionar talment la matèria per a la promoció humana; mes, per ells sols, no la poden dur a terme de cap de les maneres.

D'on aquesta és la norma de l'activitat humana: que, segons el designi i la voluntat divina, s'harmonitzi amb el bé del gènere humà i permeti a l'home individual o posat en societat el cultiu i la realització de la seva íntegra vocació.

No obstant això, sembla que molts contemporanis nostres temen que, de la unió més estreta de l'activitat humana i de la religió, esdevingui impedida l'autonomia dels homes, de les societats o de les ciències. Si per autonomia de les coses terrenals entenem que les coses creades i les societats mateixes gaudeixen de lleis i valors propis, que han de ser discernits, usats i ordenats gradualment per l'home, exigir-la és del tot recte, cosa que no solament és postulada pels homes del nostre temps, sinó que s'harmonitza també amb la voluntat del Creador. En efecte, per la condició mateixa de la creació, totes les coses són dotades de fermesa, veritat i bondat pròpies i de lleis i ordre propis, que l'home ha de respectar mitjançant el reconeixement dels mètodes que són propis de cadascuna de les ciències i arts. Per tant, la investigació metòdica en totes les disciplines, si procedeix de manera veritablement científica i segons les normes morals, mai no anirà realment contra la fe, perquè les coses profanes i les de la fe s'originen del mateix Déu. Encara més, aquell que, amb ànim humil i constant, s'esforça a investigar la cara oculta de les coses, malgrat ser-ne inconscient, és quasi guiat de la mà de Déu, el qual, sostenint totes les coses, fa que siguin allò que són. D'on és lícit deplorar certs hàbits mentals que algun cop no mancaren entre els mateixos cristians, per no haver copsat prou la legítima autonomia de la ciència i que, amb les lluites i controvèrsies originades arran d'això, conduïren els esperits de molts fins a l'extrem de pensar que la fe i la ciència es contraposen. Però, si amb els mots autonomia de les coses temporals hom entén que les coses creades no depenen de Déu i que l'home pot usar-ne talment que no les refereixi al Creador, ningú que admeti Déu no sent com són de falses aquestes opinions. Car la creatura sense el Creador s'esvaneix. D'altra banda, tots els creients de qualsevulla religió oïren sempre la Seva veu i manifestació en el llenguatge de les criatures. Encara més, per l'oblit de Déu la mateixa criatura resta enfosquida.

Ara bé, la Sagrada Escriptura, amb la qual s'avé l'experiència dels segles, ensenya a la família humana que el progrés humà, que és un gran bé de l'home, comporta, no obstant això, una gran temptació: car, un cop pertorbat l'ordre dels valors i barrejat el mal amb el bé, els homes i els grups només consideren les coses que els són pròpies i no les dels altres. Amb la qual cosa s'esdevé que el món ja no és un espai de vera fraternitat, mentre que l'acrescut poder de la humanitat amenaça des d'ara de destruir el mateix gènere humà.

Puix que un ardu combat contra els poders de les tenebres amara la universal història humana; combat que, començat des de l'origen del món, perseverarà fins al darrer dia, com diu el Senyor. Inserit en aquesta pugna, l'home ha de combatre contínuament per a adherir-se al bé i, no sense grans treballs, amb l'ajut de la gràcia de Déu, pot assolir la unitat en ell mateix.

Per la qual cosa l'Església de Crist, fiant-se del designi del Creador, alhora que reconeix que el progrés humà pot servir a la veritable felicitat dels homes, tanmateix, no es pot estar de fer ressonar el que diu l'Apòstol: «No us conformeu amb aquest món» (Rm 12, 2); és a dir, amb aquell esperit de vanitat i malícia que transforma en instrument de pecat l'activitat humana, ordenada al servei de Déu i de l'home.

Si, doncs, algú pregunta de quina manera pot ser superada aquella misèria, els cristians professen que totes les activitats de l'home, que diàriament es troben en perill per la supèrbia i el desordenat amor propi, han de ser purificades i dutes a la perfecció per la creu i la resurrecció de Crist. Car, redimit per Crist i fet una nova criatura en l'Esperit Sant, l'home pot i deu amar les coses mateixes, creades per Déu. Puix que les rep de Déu i les mira i respecta com si fluïssin de la mà de Déu. Donant-ne gràcies al Benefactor i usant i gaudint de les creatures en pobresa i llibertat d'esperit, és introduït en la veritable possessió del món, com qui no té res i ho posseeix tot. «Tot és vostre, però vosaltres de Crist i Crist de Déu» (1 Co 3, 22-23).

En efecte, el Verb de Déu, pel qual totes les coses han estat fetes, Ell mateix fet carn i habitant en la terra dels homes, home perfecte, entrà en la història del món assumint-la i recapitulant-la personalment. Ell ens revela «que Déu és caritat» (1Jn 4,8), i alhora ens ensenya que la llei fonamental de la perfecció humana i, doncs, de la transformació del món és el nou manament de l'amor. Aquells, per tant, que creuen en la caritat divina, els certifica que la via de l'amor resta oberta a tothom i que l'esforç d'instaurar una fraternitat universal no és debades. Alhora ensenya que aquesta caritat no ha de ser seguida només en les grans coses, sinó també i sobretot en les circumstàncies ordinàries de la vida. Suportant la mort per tots nosaltres, pecadors, ens ensenya amb el seu exemple que també ha de ser portada la creu que la carn i el món posen damunt les espatlles dels qui segueixen la pau i la justícia. Constituït Senyor per la seva resurrecció, Crist, al qual ha estat donat tot poder en el cel i en la terra, obra ja per la força del Seu Esperit en els cors dels homes, no solament suscitant el desig del món venidor, sinó també, per això mateix, animant, purificant i confortant aquells desitjos generosos amb què la família humana s'esforça a fer més humana la seva pròpia vida i sotmetre tota la terra a aquest fi. Ara bé, els dons de l'Esperit són diversos: mentre crida els uns que retin un palès testimoni en pro del desig de l'estança celestial i el conservin vívid en la família humana, crida els altres que es dediquin al servei terrenal dels homes, preparant amb aquest seu ministeri la matèria del regne celestial. No obstant això, allibera tothom a fi que, abnegat l'amor propi i assumides totes les forces terrenals en bé de la família humana, s'estenguin vers les realitats futures, quan la mateixa humanitat esdevindrà oblació acceptable a Déu.

Una penyora d'aquesta esperança i un viàtic per al camí, deixà el Senyor als seus en aquell sagrament de la fe, en el qual els elements de la natura conreats pels homes es converteixen en el Cos i la Sang gloriosos: cena de la comunió fraterna i prelibació del celestial convit.

Ignorem el temps de l'acabament de la terra i de la humanitat i no coneixem la manera com l'univers serà transformat. Certament passa la figura d'aquest món deformada pel pecat; però som ensenyats que Déu prepara una nova habitació i una nova terra en què habita la justícia, la felicitat de la qual omplirà i superarà tots els desitjos de pau que s'eleven en els cors dels homes. Llavors, vençuda la mort, els fills de Déu seran ressuscitats en Crist i allò que fou sembrat en feblesa i corrupció revestirà la incorrupció; i, romanent la caritat i la seva obra, serà alliberada de la servitud de la vanitat tota aquella criatura que Déu creà en bé de l'home.

Prou som avisats que de res aprofita l'home si guanya tot el món, però es perd ell mateix. No obstant això, l'expectativa de la nova terra no ha d'afeblir, ans més aviat excitar, la sollicitud de perfeccionar aquesta terra, on creix el Cos d'aquella nova família humana que ja és capaç d'oferir un cert besllum del món nou. Per tant, malgrat que el progrés terrenal hagi de ser acuradament distingit en relació a l'augment del Regne de Crist, no obstant això, en quant pot contribuir a ordenar més bé la societat humana, interessa granment al Regne de Déu.

Car, els béns de la dignitat humana, de la comunió fraterna i de la llibertat, ço és, tots aquests bons fruits de la natura i del nostre esforç, després que els hàgim propagat en la terra, en l'Esperit del Senyor i segons el Seu manament, tot seguit els trobarem novament, purificats emperò, de tota taca, illuminats i transfigurats, quan Crist retornarà al Pare el regne etern i universal: «regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d'amor i de pau». En aquesta terra el Regne ja és present en misteri; però, en venir el Senyor, serà consumat.