CAPÍTOL IV. LA VIDA DE LA COMUNITAT POLÍTICA

73. La vida política d'avui

En el nostre temps, hom adverteix també profundes transformacions en l'estructura i en les institucions dels pobles, les quals són conseqüència de llur evolució cultural, econòmica i social; transformacions que exerceixen un gran influx en la vida de la comunitat política, sobretot pel que fa als drets i deures de tothom en l'exercici de la llibertat civil i en l'assoliment del bé comú, com també a l'ordenació de les relacions dels ciutadans entre si i amb l'autoritat pública.

D'una més vívida consciència de la dignitat humana, s'origina, en vàries regions del món, l'anhel d'establir un ordre político-jurídic en el qual siguin més ben protegits els drets de la persona en la vida pública, com són els drets de reunir-se lliurement, d'associar-se, d'expressar les pròpies opinions i de professar la religió privadament i pública. En efecte, la tutela dels drets de la persona és condició necessària perquè els ciutadans, sia individualment sia associada, puguin participar activament en la vida i en el govern de la cosa pública.

Juntament amb el progrés cultural, econòmic i social, es reforça en molts el desig d'una major participació en l'ordenació de la vida de la comunitat política. En la consciència de molts augmenta l'anhel que siguin servats els drets de les minories d'una nació, sense descurar-ne els deures envers la comunitat política; a més a més, creix dia a dia el respecte envers els homes que professen una altra opinió o una altra religió; alhora s'estableix una cooperació més àmplia a fi que tots els ciutadans, i no solament alguns, adornats de privilegis, puguin gaudir efectivament dels drets personals.

Són reprovades, però, qualssevulla formes polítiques, vigents en algunes regions, que obstaculitzen la llibertat civil o religiosa, multipliquen les víctimes de les cobejances i dels crims polítics i desvien l'exercici de l'autoritat des del bé comú vers l'interès d'una determinada facció o dels mateixos governants.

Per a instaurar una vida política veritablement humana, res no és millor que fomentar el sentit interior de justícia i de benvolença alhora que de servei al bé comú, i corroborar les conviccions fonamentals entorn de la veritable índole de la comunitat política, com també entorn del fi, recte exercici i límits de l'autoritat pública.

Els homes, les famílies i els distints grups que constitueixen la comunitat civil són conscients de la pròpia insuficiència per a construir una vida plenament humana, i perceben la necessitat d'una comunitat més àmplia en què tots aportin cada dia les pròpies forces a fi de procurar sempre millor el bé comú. Per aquesta raó, constitueixen la comunitat política, segons diverses formes. Per tant, la comunitat política existeix amb vista a aquell bé comú, en el qual obté la seva plena justificació i sentit, i a partir del qual extreu el seu dret primigeni i propi. Ara bé, el bé comú abraça la summa d'aquelles condicions de la vida social amb què els homes, les famílies i les associacions poden aconseguir més plenament i fàcil llur pròpia perfecció.

Són, però, molts i diversos els homes que convergeixen en la comunitat política i poden legítimament inclinar-se vers punts de vista diversos. Així, doncs, a fi que, anant cadascú a la seva, la comunitat política no s'esquarteri, cal una autoritat que dirigeixi les forces de tots els ciutadans vers el bé comú, no mecànicament ni despòtica, sinó, abans que res, com a força moral que recolza en la llibertat i en la consciència del deure i de la responsabilitat.

És cosa palesa, doncs, que la comunitat política i l'autoritat pública es fonamenten en la natura humana i que, per tant, pertanyen a l'ordre prefixat per Déu; si bé la determinació del règim i la designació dels governants es deixen en mans de la lliure voluntat dels ciutadans.

Se segueix, així mateix, que l'exercici de l'autoritat política, sia en la comunitat com a tal, sia en les institucions que representen la cosa pública, ha de ser sempre dut a terme dins els límits de l'ordre moral a fi de procurar el bé comú -i, per cert, dinàmicament concebut-, segons un ordre jurídic legítimament establert o per establir. Llavors els ciutadans són obligats en consciència a obeir. D'on es palesen, tanmateix, la responsabilitat, la dignitat i la importància dels qui presideixen.

Mes, allí on els ciutadans són oprimits per l'autoritat pública, la qual s'excedeix en la seva competència, que no refusin allò que és postulat objectivament pel bé comú; que els sigui, però, permès de defensar els seus drets i els dels seus conciutadans contra l'abús d'aquesta autoritat, servats els límits que la llei natural i evangèlica delineen.

Ara bé, les maneres concretes amb què la comunitat política ordena la pròpia estructura i el temperament de l'autoritat pública poden ser diferents, segons la diversa índole dels pobles i el progrés de la història; sempre, però, han de servir per a formar un home cultivat, pacífic i benèfic envers tothom, per a avantatge de tota la família humana.

És plenament congruent amb la natura humana que es trobin unes estructures político-jurídiques que ofereixin sempre millor i sense cap mena de discriminació a tots els ciutadans la possibilitat efectiva de participar lliurement i activament sia en l'establiment dels fonaments jurídics de la comunitat política, sia en el govern de la cosa pública i en la determinació dels camps i dels fins de les diverses institucions, sia en l'elecció dels governants. Per tant, que tots els ciutadans recordin el dret i alhora el deure d'usar el seu vot lliure per a promoure el bé comú. L'Església té com a digne de lloança i de consideració l'obra d'aquells que, en servei dels homes, es lliuren al bé de la cosa pública i assumeixen les càrregues d'aquesta obligació.

A fi que la cooperació dels ciutadans, unida amb la consciència del deure, assoleixi el seu efecte feliç en la vida quotidiana de la cosa pública, cal un positiu ordre de dret en el qual s'estableixin la convenient divisió de funcions i d'institucions de l'autoritat pública i, alhora, una eficaç i independent protecció dels drets. Que els drets de totes les persones, famílies i grups, i llur exercici, siguin reconeguts, respectats i promoguts, juntament amb els deures pels quals tots els ciutadans són obligats. Entre ells convé de recordar el de prestar a la cosa pública els serveis materials i personals que es requereixen per al bé comú. Que els governants es guardin d'impedir els grups familiars, socials o culturals, els cossos o institucions intermedis, i no els privin de llur legítima i eficaç acció, la qual més aviat s'esforcin a promoure gustosament i ordenada. Que els ciutadans, però, sia individualment sia associada, es guardin d'atribuir massa poder a l'autoritat pública i que no li demanin inoportunament massa facilitats i avantatges, talment que facin minvar la responsabilitat de les persones, famílies i grups socials.

L'autoritat pública és obligada, més sovint, per les circumstàncies cada vegada més complexes de la nostra època, a interposar-se en els afers socials, econòmics i culturals, a fi d'introduir condicions més adients, mitjançant les quals els ciutadans i els grups siguin més eficaçment ajudats en la lliure prossecució de l'íntegre bé humà. Ara bé, segons les diverses regions i l'evolució dels pobles, poden ser enteses de diversa manera les relacions entre la socialització i l'autonomia i el progrés de la persona. Però on l'exercici dels drets, per raó de bé comú, és restringit per un temps, que la llibertat, un cop canviades les circumstàncies, sigui restablerta com més aviat millor. En canvi, és inhumà que l'autoritat política caigui en formes totalitàries o en formes dictatorials que vulnerin els drets de la persona o dels grups socials.

Que els ciutadans cultivin magnànimament i fidel la pietat envers la pàtria, sense, tanmateix, estretor de mires, ço és talment que estiguin sempre atents, alhora, al bé de tota la família humana, la qual s'uneix amb diversos vincles entre races, pobles i nacions.

Que, en la comunitat política, tots els fidels cristians sentin l'especial i pròpia vocació, en virtut de la qual han de resplendir amb l'exemple: en quant resten obligats per deure de consciència, i serveixen al perfeccionament del bé comú, talment que mostrin conjuntament, també amb els fets, com s'harmonitzen l'autoritat amb la llibertat, la iniciativa personal amb la unió i solidaritat de tot el cos social, la unitat oportuna amb la profitosa diversitat. Que reconeguin les opinions legítimes, si bé discrepants entre elles, pel que fa a l'ordenació de la cosa temporal, i que respectin els ciutadans, també associats, que les defensen honradament. Ara bé, els partits polítics han de promoure allò que, a llur judici, es requereix per al bé comú; nogensmenys, mai no és lícit preposar la pròpia utilitat al bé comú.

Ara, l'educació civil i política, avui del tot necessària, sia per al poble, sia principalment per als joves, ha de ser amatentment vetllada a fi que tots els ciutadans siguin capaços de fer el que els correspon en la vida de la comunitat política. Que els qui són idonis, o poden esdevenir-ho, per a l'art política, difícil i nobilíssima alhora, es preparin, i s'esforcin a exercir-la, bo i oblidant-se del propi avantatge i del benefici venal. Que actuïn amb integritat de costums i amb prudència contra la injúria i opressió, el domini arbitrari i la intolerància d'un sol home o d'un sol partit polític; que es lliurin tanmateix al bé de tots amb sinceritat i equitat, més encara amb caritat i fortalesa política.

És de gran importància, principalment on vigeix una societat pluralista, que es tingui una recta visió de la relació entre la comunitat política i l'Església, i que hom distingeixi clarament entre aquelles coses que fan els fidels cristians, sia individualment sia associats, en nom propi, com a ciutadans guiats per la consciència cristiana, i aquelles coses que realitzen en nom de l'Església, units amb els seus pastors.

L'Església que, en raó de la seva funció i competència, no es confon de cap manera amb la comunitat política ni està lligada a cap sistema polític, és alhora signe i salvaguarda de la transcendència de la persona humana. La comunitat política i l'Església, en llur propi camp, són recíprocament independents i autònomes. Però ambdues, si bé amb títol divers, serveixen la vocació personal i social dels mateixos homes. Servei que exerciran tant més eficaçment en bé de tots com millor conreïn, ambdues, una sana cooperació entre elles, ateses també les circumstàncies de llocs i temps. En efecte, l'home no es redueix sols a l'ordre temporal, sinó que, vivint en la història humana, serva íntegrament la seva vocació eterna. Ara bé, l'Església, fundada en l'amor del Redemptor, contribueix a això: que la justícia i la caritat vigeixin més àmpliament dintre de les fronteres de la nació i entre les nacions. Predicant la veritat evangèlica i il·luminant totes les zones de l'activitat humana, mitjançant la seva doctrina i el testimoni retut pels fidels cristians, també respecta i promou la llibertat política i la responsabilitat dels ciutadans.

Els apòstols i llurs successors, i els seus col·laboradors, en ésser enviats per a anunciar Crist, salvador del món, als homes, en l'exercici del seu apostolat recolzen en la potència de Déu, el qual, molt sovint manifesta la força de l'Evangeli en la feblesa dels testimonis. Car tots els que es lliuren al ministeri de la paraula de Déu, cal que usin els camins i els recursos propis de l'Evangeli, els quals difereixen en moltes coses dels recursos de la ciutat terrenal.

Certament, les coses terrenes i aquelles que, en la condició humana, superen aquest món, s'uneixen estretament entre si, i la mateixa Església fa ús de les coses temporals en quant ho postula la seva pròpia missió. Ara bé, no reposa la seva esperança en els privilegis oferts per l'autoritat civil; encara més, renunciarà a l'exercici de certs drets legítimament adquirits tant bon punt consti que per llur ús la sinceritat del seu testimoni sigui posada en dubte o les noves condicions de vida exigeixin una altra ordenació. Que sempre, però, i a tot arreu, li sigui lícit predicar la fe amb vera llibertat, ensenyar la seva doctrina social, exercir expeditament la seva funció entre els homes i, així mateix, pronunciar un judici moral, també entorn de les coses que miren l'ordre polític, quan els drets fonamentals de la persona o la salvació de les ànimes ho exigeixin, emprant tots i sols els recursos que són congruents amb l'Evangeli i el bé de tothom, segons la diversitat dels temps i de les situacions.

Bo i adherint-se fidelment a l'Evangeli i exercint la seva missió en el món, l'Església, a la qual pertoca de fomentar i elevar tot el que de veritable, bo i bell es troba en la comunitat humana, enrobusteix la pau entre els homes per a la glòria de Déu.