CAPÍTOL IV. FUNCIÓ DE L'ESGLÉSIA EN EL MÓN D'AVUI

40. Mútua relació de l'Església i el món

Totes les coses que per nosaltres han estat dites sobre la dignitat de la persona humana, sobre la comunitat dels homes, sobre el pregon sentit de l'activitat humana constitueixen el fonament de la relació entre l'Església i el món, com també la base de llur mutu diàleg. Per tant, en aquest capítol, pressuposat tot el que ha estat declarat per aquest Concili sobre el misteri de l'Església, la mateixa Església esdevé ara objecte de consideració, en tant que existeix en aquest món i amb ell viu i obra.

Procedint de l'amor del Pare etern, fundada en el temps per Crist Redemptor, coadunada en l'Esperit Sant, l'Església té un fi saludable i escatològic, que no pot ser plenament assolit si no és en el món futur. Però ella mateixa ja és present ací a la terra, composta d'homes, això és, de membres de la ciutat terrestre que són cridats a això: que formin, ja en la història de la gènera humana, la família dels fills de Déu, la qual ha de ser sempre augmentada fins a l'adveniment del Senyor. Unida certament a causa dels béns celestials i amb ells enriquida, aquesta família, per Crist «ha estat constituïda i ordenada en aquest món com una societat», i ha estat dotada de «mitjans adients d'unió visible i social». D'aquesta manera, l'Església, «grup visible i comunitat espiritual» alhora, camina juntament amb tota la humanitat i experimenta amb el món la mateixa sort terrenal, i existeix com a ferment i a manera d'ànima de la societat humana, la qual ha de ser renovada en Crist i transformada en família de Déu. Ben cert que aquesta compenetració de la ciutat terrestre i celestial no pot ser percebuda si no és per la fe; encara més, roman com a misteri de la història humana, la qual és pertorbada pel pecat fins a la plena revelació de la claredat dels fills de Déu. Certament, l'Església, perseguint el propi fi saludable, no solament comunica la vida divina a l'home, sinó que també difon la seva llum reverberant-la d'alguna manera sobre el món univers, principalment a causa del fet que guareix i eleva la dignitat de la persona humana, envigoreix l'estructura de la societat humana i imbueix d'un més pregon sentit i significació l'activitat quotidiana dels homes. D'aquesta manera, l'Església, per mitjà de cadascun dels seus membres i de tota la seva comunitat, creu que pot contribuir molt a fer més humana la família dels homes i llur història.

Endemés, l'Església Catòlica gustosament valora molt tot allò que, per a realitzar la mateixa funció, han aportat i aporten, amb obra amiga, les altres Esglésies cristianes o comunitats eclesiàstiques. Alhora, té la ferma persuasió que, en la preparació de l'Evangeli, ella pot ser ajudada, molt i de variada manera, pel món, sia per cadascun dels homes, sia per la societat humana. Hom exposa alguns principis generals entorn de la deguda promoció d'aquest mutu intercanvi i ajut, en aquelles coses que són d'alguna manera comunes a l'Església i al món.

41. L'ajut que l'Església s'esforça a prestar a cadascun dels homes

L'home d'avui fa camí vers un més ple desenvolupament de la seva personalitat i vers el descobriment i l'afirmació com més va més grans dels seus drets. Ara bé, posat el fet que, a l' Església, li ha estat confiat de manifestar el misteri de Déu, que és el fi últim de l'home, ella mateixa obre simultàniament a l'home el sentit de la seva pròpia existència, ço és, l'íntima veritat sobre l'home. Veritablement, l'Església sap que només Déu, el qual ella serveix, respon als profundíssims desitjos del cor humà, el qual mai no se satisfà plenament amb els nodriments terrestres. Sap, a més a més, que l'home incessantment incitat per l'Esperit de Déu, mai no serà del tot indiferent entorn del problema de la religió, tal com es comprova no sols per l'experiència dels segles passats, sinó també pel múltiple testimoniatge dels nostres temps. En efecte, l'home sempre desitjarà de saber, almenys confusament, quin és el significat de la seva vida, de la seva activitat i de la seva mort. La presència mateixa de l'Església li rememora aquests problemes. Ara bé, només Déu, que creà l'home a la seva imatge i el redimí del pecat, ofereix pleníssima resposta a aquestes qüestions; i, això, per mitjà de la Revelació en el seu Fill, que es féu home. Qualsevulla que segueixi Crist, Home perfecte, també ell es fa més home.

A partir d'aquesta fe, l'Església pot substraure la dignitat de la natura humana de tots els canvis d'opinió; els quals, per exemple, o deprimeixen excessivament el cos humà o l'exalten immoderadament. Per cap altra llei humana no poden ser tan adientment assegurades la dignitat personal i la llibertat de l'home, com per l'Evangeli de Crist, confiat a l'Església. Car aquest Evangeli anuncia i proclama la llibertat dels fills de Déu, refusa tota servitud, la qual flueix, en darrer terme, del pecat, respecta santament la dignitat de la consciència i la seva lliure decisió, ensenya incessantment a reduplicar tots els talents humans al servei de Déu i dels homes, bo i encomanant, en darrer terme, tots a la caritat de tothom. Això correspon a la llei fonamental de l'economia cristiana. Car, si bé és Salvador el mateix Déu que és alhora Creador, com també és el mateix el Senyor de la història humana i el de la història de la salvació, no obstant això, en aquest ordre diví, la justa autonomia de la criatura i, principalment, de l'home, lluny de ser suprimida, és més aviat restituïda a la seva dignitat i hi és refermada.

Per tant, l'Església, en virtut de l'Evangeli que li ha estat confiat, proclama els drets dels homes i reconeix i estima grantment el dinamisme del temps actual per mitjà del qual aquests drets són promoguts arreu. Moviment que, no obstant això, ha de ser imbuït de l'esperit de l'Evangeli i ha de ser defensat contra tota mena de falsa autonomia. Car estem sotmesos a la temptació d'albirar que els nostres drets personals només són plenament garantits quan són deslligats de tota norma de la Llei divina. Per aquest camí, la dignitat de la persona humana, en comptes de ser salvada, més aviat depereix.

La unió de la família humana es reforça molt i es completa amb la unitat de la família dels fills de Déu fonamentada en Crist.

Certament, la missió pròpia que Crist confià a la seva Església no és d'ordre polític, econòmic o social, car el fi que li prefixà és d'ordre religiós. Però, veritablement, d'aquesta mateixa missió religiosa flueixen una funció, una llum i unes forces que poden servir per a constituir i envigorir, segons la Llei divina, la comunitat dels homes. Així mateix, on sigui necessari, segons les circumstàncies dels temps i llocs, també ella pot -més encara, deu- suscitar obres en servei dels homes, destinades, però, principalment, als pobres, com ara les obres de misericòrdia i altres de semblants.

A més a més, l'Església reconeix tot el que de bo hi ha en el dinamisme social d'avui, sobretot l'evolució vers la unitat, el procés d'una sana socialització i consociació civil i econòmica. En efecte, la promoció de la unitat es vincula amb l'íntima missió de l'Església, com sigui que ella és «en Crist, com el sagrament, o sia el signe i instrument, de l'íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà». D'aquesta manera mostra al món que la veritable unió social externa flueix de la unió de les ments i dels cors, és a dir d'aquella fe i caritat amb les quals, en l'Esperit Sant, la seva unitat ha estat indissolublement fundada. Car la força que l'Església és capaç d'injectar en l'actual societat dels homes consisteix en aquella fe i caritat dutes a eficiència de vida, i no en un domini extern a exercir amb mitjans merament humans.

Ultra això, donat que, en virtut de la seva missió i naturalesa, no resta lligada a cap forma particular de cultura o bé sistema polític, econòmic o social, l'Església, a partir d'aquesta seva universalitat, pot constituir un lligam estretíssim entre les diverses comunitats dels homes i les nacions, a condició que, aquestes, confiïn en ella i reconeguin realment la seva veritable llibertat amb vista a acomplir aquesta seva missió. Per aquesta raó, l'Església exhorta els seus fills, i també tots els homes, que, en aquest familiar esperit de fills de Déu, superin totes les dissensions entre les nacions i races i proporcionin fermesa interna a les justes associacions humanes.

Per tant, quantes coses veritables, bones i justes es troben en les més diverses institucions que el gènere humà ha fundat i funda contínuament en favor propi, el Concili les considera amb gran respecte. A més, l'Església declara que vol ajudar i promoure totes les institucions esmentades, en la mesura que això depèn d'ella i pot unir-se amb la seva missió. Ella no desitja res amb tant d'ardor com que, bo i servint el bé de tothom, pugui desenvolupar-se lliurement sota qualsevol règim que reconegui els drets fonamentals de la persona i de la família i les necessitats del bé comú.

El Concili exhorta els cristians, ciutadans d'una i altra ciutat, que s'afanyin a complir fidelment els seus deures terrenals, i, això, guiats per l'esperit de l'Evangeli. S'aparten de la veritat aquells qui, sabedors que nosaltres no tenim ací una ciutat permanent, sinó que en cerquem una de futura, pensen que poden, per tal raó, descurar els seus deures terrenals, no parant esment al fet que ells resten més obligats per la mateixa fe a acomplir-los, segons la vocació per la qual cadascú ha estat cridat. Però no erren menys els qui, al contrari, opinen que ells poden immergir-se talment en els negocis terrenals com si aquests fossin del tot aliens a la vida religiosa, ja que pensen que aquesta consisteix solament en actes de culte i en el compliment de certs deures morals. Aquella separació de molts entre la fe que professen i la vida quotidiana ha de ser considerada entre els errors més greus del nostre temps. Ja en l'Antic Testament, els Profetes blasmaven amb vehemència aquest escàndol i, en el Nou Testament, el mateix Jesucrist l'amenaçava molt més amb greus penes. Per tant, que hom no oposi falsament entre si les activitats professionals i socials, d'una banda, i la vida religiosa, d'una altra. El cristià que negligeix els seus deures temporals negligeix els seus deures envers el proïsme, més encara negligeix el mateix Déu i posa en perill la seva eterna salvació. Que els cristians s'alegrin, més aviat, rere l'exemple de Jesús, que exercí l'artesanat, del fet que poden exercir totes les seves activitats terrenals unint els esforços humans, domèstics, professionals, científics o tècnics en una síntesi vital amb els béns religiosos, sota l'altíssima ordenació dels quals totes les coses es coordinen per a la glòria de Déu.

Pertoquen als laics pròpiament, encara que no exclusivament, els deures i les activitats temporals. Per tant, quan, sia individualment sia consociada, actuïn com a ciutadans del món, no sols observaran les lleis pròpies de cada disciplina, ans maldaran per adquirir una veritable perícia en aquests camps. Cooperaran gustosament amb els homes que persegueixen els mateixos fins. Reconeixent les exigències de la fe i dotats de la força d'aquesta, onsevulla que sigui necessari, que creïn sense vacil·lar noves iniciatives i les duguin a terme. Correspon a llur consciència, un cop formada adequadament, que la llei divina s'inscrigui en la vida de la ciutat terrena. Ara bé, que els laics esperin llum i força espiritual dels sacerdots. Nogensmenys, que no pensin que llurs pastors són sempre tan experts que, en tota qüestió que sorgeixi, ni que sigui greu, poden tenir a punt la solució concreta, o que han estat enviats per fornir-la; més aviat, que ells, il·luminats per la saviesa cristiana i atenent amb respecte la doctrina del Magisteri, assumeixin llur pròpia responsabilitat.

Sovint, la mateixa visió cristiana de les coses els inclinarà, en certes circumstàncies, vers una solució determinada. No obstant això, altres fidels, portats per una sinceritat no pas més petita -com s'esdevé sovintejadament i, per cert, de manera legítima-, jutjaran altrament entorn de la mateixa qüestió. I si les solucions proposades per una banda i per l'altra, fins i tot enllà de la intenció de les parts, són per molts fàcilment enllaçades amb el missatge evangèlic, cal que recordin que, en aquests casos, a ningú no li és lícit de reivindicar exclusivament per a ell, en favor de la seva sentència, l'autoritat de l'Església. Ara bé, que s'esforcin sempre a il·luminar-se mútuament amb un col·loqui sincer, mantenint la mútua caritat i essent sol·lícits abans que res del bé comú.

Mes els laics, els quals han de dur a terme una activa participació en tota la vida de l'Església, no solament tenen l'obligació d'imbuir d'esperit cristià el món, sinó que són cridats també a això: que en totes les coses, sens dubte al bell mig de la societat humana, siguin testimonis de Crist.

Ara bé, que els Bisbes, als quals ha estat confiada la funció de dirigir l'Església de Déu juntament amb els seus preveres, de tal manera prediquin el missatge de Crist que totes les activitats terrenals dels fidels siguin amarades per la llum de l'Evangeli. Que recordin a més a més tots els pastors que ells, amb el seu estil quotidià de vida i amb la seva sol·licitud, mostren al món el rostre de l'Església, a partir del qual els homes jutgen la força i la veritat del missatge cristià. Que demostrin amb la vida i la paraula, juntament amb els religiosos i amb els seus fidels, que l'Església, per la seva sola presència, amb tots els dons que conté, és font inexhausta d'aquelles virtuts de les quals el món modern es troba màximament necessitat. Que amb estudis assidus es facin talment aptes que puguin realitzar la part que els pertoca en el diàleg que cal establir amb el món i amb els homes de qualsevulla opinió. Ara bé, que tinguin en el cor, de bell antuvi, les paraules del Concili: «Com sigui que el gènere humà, avui, s'aglutina com més va més vers la unitat civil, econòmica i social, oi més cal que els sacerdots, un cop units la seva cura i el seu treball sota el guiatge dels Bisbes i del Summe Pontífex, eliminin tot motiu de dispersió, a fi que tota la gènera humana sigui menada vers la unitat de la família de Déu».

Malgrat que l'Església, per la força de l'Esperit Sant, hagi romàs fidel esposa del seu Senyor i mai no hagi cessat d'ésser signe de salvació en el món, no obstant això, ella mateixa no ignora gens ni mica que, entre els seus membres, sia clergues sia laics, no mancaren, al llarg d'una sèrie de molts segles, els qui foren infidels a l'Esperit de Déu. També en aquest temps nostre no s'amaga a l'Església quant disten, entre ells, el missatge aportat per ella i la feblesa humana d'aquells als quals l'Evangeli és confiat. Jutgi el que jutgi la història pel que fa a aquests defectes, hem de ser-ne conscients i els hem de combatre amb coratge, a fi que no causin detriment a la difusió de l'Evangeli. L'Església sap alhora quant, ella mateixa, ha d'anar madurant contínuament, a partir de l'experiència dels segles, en el perfeccionament de la seva relació amb el món. Guiada per l'Esperit Sant, l'Església Mare «exhorta» incessantment els seus fills «a la purificació i renovació, a fi que el signe de Crist resplendeixi amb més claredat sobre la faç de l'Església».

Ara bé, així com interessa al món reconèixer l'Església com una realitat social de la història i ferment seu, així la mateixa Església no ignora quant ha rebut de la història i de l'evolució del gènere humà.

L'experiència dels segles passats, el progrés de les ciències, els tresors amagats en les vàries formes de cultura humana, per mitjà dels quals la mateixa naturalesa de l'home es palesa amb més plenitud i s'obren nous camins a la veritat, també són profitosos per a l'Església. En efecte, ella mateixa, des de l'inici de la seva història, aprengué d'expressar el missatge de Crist amb l'ajut dels conceptes i de les llengües dels diversos pobles i s'esforçà a il·lustrar-lo amb la saviesa dels filòsofs, amb aquesta finalitat, ço és: per a adaptar l'Evangeli sia a la capacitat de tothom, sia a les exigències dels savis, en la mesura que era pertinent. Ben cert que aquesta predicació adaptada de la paraula revelada ha de romandre llei de tota evangelització. Car, així, s'estimula en tota nació la capacitat d'expressar a la seva manera el missatge de Crist i, alhora, es promou un viu intercanvi entre l'Església i les diverses cultures dels pobles. A fi d'augmentar tal intercanvi, l'Església, sobretot en els nostres temps -en els quals les coses es transformen amb màxima rapidesa i les maneres de pensar canvien molt-, té particular necessitat de l'ajut d'aquells qui, vivint en el món, coneixen bé les vàries institucions i disciplines i n'entenen l'íntim tarannà, tant si es tracta de creients com de no creients. Pertoca a tot el Poble de Déu, principalment als pastors i teòlegs, amb l'ajut de l'Esperit Sant, auscultar, discernir i interpretar els distints llenguatges del nostre temps i jutjar-los sota la llum de la paraula divina, a fi que la Veritat revelada pugui sempre ser percebuda més pregonament, ser més ben entesa i ser proposada més aptament.

Posat el fet que l'Església posseeix una visible estructura social, signe certament de la seva unitat amb Crist, pot ser també enriquida, i ho és, per l'evolució de la vida social humana; no com si li manqués quelcom en la constitució que li ha estat donada per Crist, sinó per a conèixer-la més pregonament, expressar-la més bé i acomodar-la més feliçment als nostres temps. Ella mateixa, amb ànim agraït, percep que, en la seva comunitat, no menys que en cadascun dels seus fills, rep un ajut variat de part dels homes de qualsevol grau i condició. En efecte, tots els qui promouen la comunitat humana en l'ordre de la família, la cultura, la vida econòmica i social, així com de la política, tant nacional com internacional, aporten també, segons el pla de Déu, un ajut no pas petit a la comunitat eclesial, en la mesura que aquesta depèn de les realitats exteriors. Encara més, l'Església confessa que va treure molt profit i en pot treure molt fins i tot de l'oposició d'aquells que li són adversaris o la persegueixen.

L'Església, bo i ajudant el món i rebent-ne moltes coses, tendeix únicament a això: que el Regne de Déu vingui i que sigui instaurada la salvació del gènere humà. Ara, tota mena de bé que el poble de Déu, en el temps de la seva peregrinació terrena, pot oferir a la família dels homes, prové d'això: que l'Església és «universal sagrament de salvació», que manifesta i alhora obra el misteri de l'amor de Déu envers l'home. En efecte, el Verb de Déu, pel qual totes les coses han estat fetes, s'ha fet carn; a fi que, home perfecte, salvés tothom i ho recapitulés tot. El Senyor és el fi de la història humana, el punt vers el qual tendeixen els desitjos de la història i de la civilització, el centre del gènere humà, el goig de tots els cors i la plenitud de llurs aspiracions. Ell és aquell qui el Pare ressuscità d'entre els morts, l'exaltà i el posà a la seva dreta, constituint-lo jutge dels vius i dels morts. Vivificats i coadunats en el Seu Esperit, peregrinem vers la consumació de la història humana que s'harmonitza plenament amb el designi del Seu Amor: «Instaurar totes les coses en Crist, les que són al cel i les que són a la terra» (Ef 1, 10).

Diu el Senyor mateix: «Heus ací que vinc ja i el meu sou és amb mi: pagar cadascú segons les seves obres. Jo sóc l'alfa i l'omega, el primer i el darrer, el principi i el fi» (Ap 22, 12-13).

[Tornar índex]