Ens trobem davant un nou aspecte de l'enfocament planetari amb que és abordada la qüestió social, des de la Mater et Magistra, pel Magisteri de l'Església. El títol és totalment expressiu al respecte: no es tracta sols de la justícia sense més, sinó de la justícia en el món, a inicis dels setanta. La societat mundial es caracteritza, segons el document, per quatre notes: sofreix múltiples contradiccions, posseeix una voluntat de promoció, pateix grans injustícies i es troba necessitada de diàleg o, si es vol dir, d'una incansable tasca de mediació.

Davant ella, els Pares sinodals es senten estimulats a bussejar de nou en la missió de l'Església a la llum de l'Evangeli. Aquest aprofundiment els cerciora de la relación intrínseca existent entre la justícia evangèlica de Déu per Crist i la tasca de justícia que requereix avui el planeta; i les ofereix noves perspectives per tal de precisar en aquest camp les funcions de l'Església com a totalitat i de la Jerarquia i els restants fidels en la seva pecularietat. Des d'aquesta base teològica, el document sinodal –de nou: no encíclica– dibuixa unes pautes d'acció en els àmbits del testimoni, de l'educació, de la collaboració i, finalment, de l'acció internacional.

El testimoni eclesial en pro de la justícia ha d'abraçar les maneres d'actuar, les possessions i els estils de vida.

a) Quant a les maneres d'actuar, el text urgeix que, dins de l'Església, es respecten els drets humans de tots el seus membres. Aquests drets concerneixen, en el camp econòmic, al salari (equitatiu), al la promoció (convenient), a la gestió (dels béns), a les assegurances socials, etc; en el camp jurídic, al coneixement dels eventuals acusadors i a una convenient defensa (en els litigis); en el camp femení, a la responsabilitat i participació de les dones.

b) Pel que fa a les possessions, la consigna és que l'ús dels béns temporals no faci mai ambigu el testimoni que l'Església està obligada a oferir. A aquesta nitidesa testimonial hi ha que subordinar les posicions de privilegi. Els membres de l'Església hem d'ésser moderats en l'ús dels béns. L'administració d'aquests ha d'adequar–se a les exigències que comporta l'anunci de l'Evangeli als pobres.

c) En referència a l'estil de vida, aquest ha d'ésser tal, en els països pobres, que les comunitats eclesials no configuren una illa de benestar; i, en els rics, que sigui exemple d'aquella moderació en el consum que és necessària per a nodrir a tants milions d'afamats en el món.

Passant al camp de l'educació per a la justícia, el nostre text ofereix orientacions de preciós contingut en els àmbits del mètode (que ha de conduir a una moral personal i social testimonialment expressada); dels obstacles (l'individualisme, el «possessionisme», el «talcualisme» adotzenador); de les exigències (renovació del cor, manera de viure humana, facultat crítica, etc.); del fruit (autosenyoratge i responsabilitat, d'una banda; construcció de comunitats veritablement humanes, d'altre); de les característiques (permanent i pràctica); dels medis (família, institucions eclesials, escoles, sindicats, partits); del missatge (dignitat de la persona, unida de la família humana, divinització cristiana de tots els homes); de les actituds episcopals (exhortació, intervenció, denúncia); de la litúrgia (essent, com és, el cor de la vida de l'Església, pot servir de gran ajut en aquesta educació per a la justícia, des de les seves dimensions comunitària, bíblica i sagramental).

En fi, les pistes d'acció que el document ofereix en el que es refereix a la collaboració –intraeclesial, ecumènica i interhumana– i a l'actuació internacional– amb indicacions de gran realisme– conserven encara avui, de la mateixa manera que les que he sintetitzat en els camps testimonial i educatiu, una candent actualitat, fruit de la seva vivacitat evangèlica i de la seva immersió en la realitat dels fets. El Sínode conclou la seva exposició expressant el desig de que l'examen a que ha procedit s'encarni en tots els nivells de la vida de l'Església.

No m'oblido del binomi «continuïtat–renovació». La continuïtat en el tractament del tema de la justícia és òbvia, tant en el seu aspecte de constància com en la seva vessant d'aprofundiment. Aquesta darrera, sense marginar les clàssiques divisions (comunicativa, distributiva, general o legal), delinea amb creixent claredat i distinció el concepte de justícia social. Ara bé, allò que apareix en el present document sinodal és la dada innovadora. Mai, fins ara, s'havia ofert, en els textos magisterials, una reflexió tan amplia, profunda –i autoexigent, eclesialment parlant– sobre la justícia com en aquesta exposició, que honra els pares sinodals congregats per Pau VI a Roma l'any 1971. Tant de bo, el seu vigor evangèlic ens ajudi a viure intraeclesialment, amb creixent intensitat, la qual cosa amb tot dret i conseqüent deure, prediquem al món en matèria social!