Centesimus annus
EL CENTENARI DE LA "RERUM NOVARUM"* carta encíclica del summe pontífex joan pau II als venerats germans en l'episcopat, al clergat, a les famílies religioses, als fidels de l'església catòlica, a tots els homes de bona voluntat
Venerables germans, Estimadíssims fills i filles: Salut i benedicció apostòlica!
INTRODUCCIÓ
La Rerum novarum i la seva posteritat
1. El centenari de la promulgació de l'Encíclica del meu predecessor Lleó XIII, de venerada memòria, que comença amb les paraules Rerum novarum, 1 marca una data de gran importància en la història recent de l'Església i també en el meu pontificat. En efecte, li ha tocat el privilegi de ser commemorada, amb solemnes documents [a], pels Summes Pontífexs, a partir del seu quarantè aniversari fins al norantè: hom pot dir que el seu destí històric ha estat recordat amb altres escrits que, al mateix temps que cridaven l'atenció sobre ella, l'actualitzaven. 2 En fer el mateix per al seu primer centenari, a petició de nombrosos bisbes, institucions eclesials, centres d'estudis, empresaris i treballadors, ja sigui a títol personal, ja sigui com a membres d'associacions, desitjo abans que res satisfer el deute de gratitud que tota l'Església ha contret amb el gran Papa i amb el seu "immortal Document". 3 És també desig meu mostrar com la rica saba, que puja d'aquella arrel, no s'ha esgotat amb el pas dels anys, sinó que, al contrari, ha esdevingut més fecunda. En donen testimoni les iniciatives de diversa índole que han precedit aquesta celebració, les que l'acompanyen i les que la seguiran; iniciatives promogudes per les Conferències episcopals, per Organismes internacionals, Universitats i Institucions acadèmiques, Associacions professionals com també per altres institucions i persones en nombroses regions del món.
Un cos de "doctrina social"
2. La present Encíclica se situa en el marc d'aquestes celebracions per donar gràcies a Déu, del qual "davalla tot do excel·lent i tota donació perfecta" (Jm 1:17), perquè s'ha valgut d'un document, provinent ara fa cent anys de la Seu de Pere, que havia de donar tants beneficis a l'Església i al món i difondre tanta llum. La commemoració que es fa aquí es refereix a l'Encíclica lleoniana i també a les Encícliques i als altres escrits dels meus Predecessors que han contribuït a fer-la actual i operant en el temps, i així han constituït la que havia de ser anomenada [b] "doctrina social", "ensenyament social" o també "Magisteri social" de l'Església. A la validesa d'aquest ensenyament es refereixen ja dues Encícliques que he publicat en els anys del meu pontificat: la Laborem exercens sobre el treball humà i la Sollicitudo rei socialis sobre els problemes actuals del desenvolupament dels homes i dels pobles. 4
Les "coses noves" d'ahir i d'avui
3. Voldria ara proposar una "relectura" de l'Encíclica lleoniana, i invitar a " donar una mirada retrospectiva" al seu text, per tal de descobrir novament la riquesa dels principis fonamentals que hi ha formulats, amb vista a la solució de la qüestió obrera. Però invito també a "mirar al voltant", les "coses noves" que ens envolten i en les quals, per dir-ho així, ens trobem immergits, ben diferents de les "coses noves" que caracteritzaven el darrer decenni del segle passat. Invito, en fi, a "mirar vers el futur", quan ja s'entreveu el tercer mil·lenni de l'era cristiana, pletòric d'incògnites però també de promeses. Incògnites i promeses que interpel·len la nostra imaginació i la nostra creativitat, alhora que estimulen la nostra responsabilitat com a deixebles del Crist, l'"únic mestre" (cf. Mt 23:8), de cara a indicar el camí, a proclamar la veritat i a comunicar la vida que és ell mateix (cf. Jn 14:6). Obrant així, no sols es confirmarà el valor permanent d'aquest ensenyament, sinó que es manifestarà també el veritable sentit de la Tradició de l'Església [c], la qual, sempre viva i sempre vital, edifica sobre el fonament posat pels nostres pares en la fe i, singularment sobre el que ha estat "transmès pels Apòstols a l'Església", 3 en nom de Jesucrist, el fonament que ningú no pot substituir (cf. 1 C 3:11). Conscient de la seva missió com a successor de Pere, Lleó XIII es proposà parlar, i aquesta mateixa consciència és la que anima avui el seu successor. Com ell i altres Pontífexs anteriors i posteriors a ell, m'inspiro en la imatge evangèlica de l'"escriba que s'ha fet deixeble del Regne del cel", del qual diu el Senyor que "és com un propietari que treu del seu tresor coses noves i coses antigues" (Mt 13:52). Aquest tresor és el gran corrent de la Tradició de l'Església, que conté les "coses antigues", rebudes i transmeses des de sempre, i que permet de descobrir les "coses noves", enmig de les quals transcorre la vida de l'Església i del món. D'aquestes coses que, incorporant-se a la Tradició, esdevenen antigues, i ofereixen així ocasions i materials per al seu enriquiment i per al de la vida de fe, en forma part també l'activitat fecunda [d] de milions i milions d'homes, els quals, impulsats pel magisteri social, s'han esforçat per inspirar-s'hi amb vista al propi compromís en el món. Actuant individualment o bé coordinats en grups, associacions i organitzacions, han constituït com un gran moviment per a la defensa de la persona humana i la tutela de la seva dignitat, cosa que, en les diverses vicissituds de la història, ha contribuït a construir una societat més justa o, almenys, a posar barreres i límits a la injustícia. L'Encíclica present mira de posar en evidència la fecunditat dels principis expressats per Lleó XIII, els quals pertanyen al patrimoni doctrinal de l'Església i, per això, impliquen l'autoritat del seu Magisteri. Però la sol·licitud pastoral m'ha mogut, a més, a proposar l'anàlisi d'alguns esdeveniments de la història recent. És superflu de subratllar que la consideració atenta del curs dels esdeveniments, per tal de discernir les noves exigències de l'evangelització, forma part del deure dels Pastors. Aquest examen, tanmateix, no pretén donar judicis definitius [e], ja que per ell mateix no ateny l'àmbit específic del Magisteri.
Capítol I
TRETS CARACTERÍSTICS DE LA RERUM NOVARUM
4. A finals del segle passat l'Església es trobà davant un procés històric, present ja feia temps, però que assolia aleshores el seu punt àlgid. Un factor determinant d'aquest procés el constituí un conjunt de canvis radicals ocorreguts en el camp polític, econòmic i social, i àdhuc en l'àmbit científic i tècnic, a part el múltiple influx de les ideologies dominants. El resultat de tots aquests canvis havia estat, en el camp polític, una nova concepció de la societat i de l'Estat [a] i, com a conseqüència, de l'autoritat. Una societat tradicional s'anava extingint, mentre començava a formar-se'n una altra marcada per l'esperança de noves llibertats, però igualment pels perills de noves formes d'injustícia i d'esclavitud.
Noves llibertats, noves injustícies
En el camp econòmic, on confluïen els descobriments científics i les seves aplicacions, s'havia arribat progresivament a noves estructures en la producció dels béns de consum. Havia aparegut una nova forma de propietat, el capital, i una nova forma de treball, el treball assalariat, caracteritzat per feixucs ritmes de producció, sense la deguda consideració envers el sexe, l'edat o la situació familiar, i determinat únicament per l'eficàcia amb vista a l'increment dels beneficis. D'aquesta manera, el treball esdevenia una mercaderia que podia ser comprada i venuda lliurement en el mercat i el preu de la qual era regulat per la llei de l'oferta i de la demanda, sense tenir en compte el mínim vital necessari per a la subsistència de la persona i de la seva família. A més, el treballador ni tan sols tenia la seguretat d'arribar a vendre la "pròpia mercaderia", perquè estava contínuament amenaçat per l'atur, el qual, a falta de previsió social, significava l'espectre de la mort de fam. La conseqüència d'aquesta transformació era "la divisió de la societat en dues classes separades per un abisme profund". 6 Aquesta situació s'ajuntava a les transformacions d'ordre polític esmentades. I així, la teoria política aleshores dominant tendia a a promoure la total llibertat econòmica amb lleis adequades o, al contrari, amb una deliberada absència de qualsevol mena d'intervenció. Al mateix temps, començava a manifestar-se, d'una manera organitzada i no poques vegades violenta, una altra concepció de la propietat i de la vida econòmica que implicava una nova organització política i social. En el moment culminant d'aquesta contraposició, quan ja es veia clarament la gravíssima injustícia de la realitat social que es donava en molts llocs, i el perill d'una revolució afavorida per les idees anomenades aleshores "socialistes", Lleó XIII intervingué amb un document que tractava d'una manera sistemàtica la "qüestió obrera". Aquesta Encíclica havia anat precedida per altres, dedicades preferentment a ensenyaments de caràcter polític [b]; més endavant n'anirien apareixen d'altres. 7 En aquest context cal recordar en particular l'Encíclica Libertas praestantissimum, en la qual es posava en relleu la relació intrínseca de la llibertat humana amb la veritat, de manera que una llibertat que refusés de vincular-se amb la veritat cauria en l'arbitrarietat i acabaria per sotmetre's a les passions més vils i destruir-se ella mateixa. En efecte, ¿d'on vénen tots els mals contra els quals vol reaccionar la Rerum novarum, sinó d'una llibertat que, en el camp de l'activitat econòmica i social, se separa de la veritat de l'home? El Pontífex s'inspirava, a més, en els ensenyaments dels seus predecessors, en molts documents episcopals, en estudis científics promoguts per laics, en l'acció de moviments i d'associacions catòliques [c], com també en les realitzacions concretes en el camp social que marcaren la vida de l'Església en la segona meitat del segle XIX.
Agreujament del conflicte capital-treball
5. Les "coses noves" que el Papa examinava no eren ni de bon tros positives. Al contrari, el primer paràgraf de l'Encíclica descriu amb termes vigorosos les "coses noves" , que li han donat el nom: "Desvetllada l'ànsia de novetats que de fa temps agita els Estats, era d'esperar que les ganes de canviar-ho tot arribés un dia a passar del camp de la política al veí terreny de l'economia. En efecte, la indústria s'ha desenvolupat i els seus mètodes caminen per nous rumbs; el canvi operat en les relacions mútues entre patrons i obrers; l'acumulació de les riqueses en mans d'uns pocs i la pobresa de la immensa majoria; la més gran confiança dels obrers en ells mateixos i la més estreta cohesió entre ells, juntament amb la relaxació de la moral, han determinat el platejament del conflicte". 8 El Papa, i amb ell l'Església, com la societat civil, es trobaven davant una societat dividida per un conflicte, més dur i inhumà pel fet que no coneixia regles ni normes. Es tractava del conflicte entre el capital i el treball, o -com l'anomenava l'Encíclica- la qüestió obrera, sobre la qual precisament, i en els termes crítics en què aleshores es plantejava, no dubtà a parlar el Papa. Ens trobem aquí davant la primera reflexió que l'Encíclica avui ens suggereix. Davant un conflicte que oposava, com si fossin "llops", els homes entre ells, àdhuc en el pla de la subsistència material dels uns i de l'opulència dels altres, el Papa sentí el deure d'intervenir en virtut del seu "ministeri apostòlic", 9 és a dir, de la missió rebuda de Jesucrist mateix de "pasturar els anyells i les ovelles" (cf. Jn 21:15-17) i de "lligar i deslligar" en la terra per al Regne del cel (cf. Mt 16:19). La seva intenció era certament de restablir la pau, raó per la qual el lector contemporani no pot deixar de remarcar la severa condemna de la lluita de classes que pronuncià clarament. 10 Però era conscient que la pau s'edifica sobre el fonament de la justícia: un contingut essencial de l'Encíclica fou precisament de proclamar les condicions fonamentals de la justícia en la conjuntura econòmica i social d'aleshores. 11 D'aquesta manera Lleó XIII, seguint les petjades dels seus predecessors, establia un model permanent per a l'Església. Aquesta, en efecte, fa sentir la seva veu davant determinades situacions humanes, individuals i comunitàries, nacionals i internacionals, per a les quals formula una veritable doctrina, un corpus, que li permet d'analitzar les realitats socials, de pronunciar-s'hi i de donar orientacions per a la justa solució dels problemes que plantegen. En temps de Lleó XIII, una tal concepció dels drets i dels deures de l'Església estava molt lluny de ser admesa comunament. En efecte, predominaven dues tendències: una, orientada vers aquest món i aquesta vida, a la qual havia de romandre estranya la fe; l'altra, dirigida vers una salvació purament ultraterrena, però que no aportava llum ni orientacions per a la presència damunt la terra. L'actitud del Papa en publicar la Rerum novarum conferia a l'Església una mena de "carta de ciutadania" respecte a les realitats mutables de la vida pública. Això es corroboraria encara més posteriorment. En efecte, per a l'Església ensenyar i difondre la doctrinal social pertany a la seva missió d'evangelització [d]; forma part essencial del missatge cristià, ja que aquesta doctrina exposa les seves conseqüències directes en la vida de la societat i situa el treball de cada dia i les lluites per la justícia en el testimoniatge donat al Crist Salvador. Així mateix, ve a ser una font d'unitat i de pau davant els conflictes que sorgeixen inevitablement en el sector econòmic i social. D'aquesta manera, es poden viure les noves situacions, sense degradar la dignitat transcendent de la persona humana ni en si mateixa ni en els adversaris, i orientar-les vers una recta solució. La validesa d'aquesta orientació, a cent anys de distància, m'ofereix l'oportunitat de contribuir al desenvolupament de la "doctrina social cristiana". La "nova evangelització", de la qual el món modern té una urgent necessitat i sobre la qual he insistit en més d'una ocasió, ha d'incloure entre els seus elements essencials l'anunci de la doctrina social de l'Església, que, com en temps de Lleó XIII, continua essent idònia per a indicar el bon camí a l'hora de donar resposta als grans reptes de l'època contemporània, mentre creix el descrèdit de les ideologies. Com aleshores, cal repetir que no hi ha veritable solució per a la "qüestió social" fora de l'Evangeli i que, per altra part, les "coses noves" poden trobar-hi el seu propi espai de veritat i el plantejament moral que convé.
La dignitat del treball, el sentit de la propietat
6. Amb el propòsit d'esclarir el conflicte que s'havia creat entre capital i treball, Lleó XIII defensava els drets fonamentals dels treballadors. D'aquí que la clau de lectura del text lleonià sigui la dignitat del treballador com a tal i, per això mateix, la dignitat del treball, definit com "l'activitat ordenada a satisfer les necessitats de la vida, i en concret la seva conservació". 12 El Pontífex qualifica el treball de "personal", ja que "la força activa és inherent a la persona i totalment pròpia del qui la desenvolupa i en benefici del qual ha estat donada". 13 El treball pertany, per tant, a la vocació de tota persona; més encara, l'home s'expressa i es realitza mitjançant la seva activitat laboral. Al mateix temps, el treball té una dimensió social, per la seva íntima relació tant amb la família com amb el bé comú, "perquè es pot afirmar amb raó que el treball dels obrers és el que produeix la riquesa dels Estats". 14 Tot això ha quedat recollit i desenvolupat en la meva Encíclica Laborem exercens. 15 Un altre principi important és sens dubte el del dret a la "propietat privada". 16 L'espai que l'Encíclica li dedica ja revela la importància que li és atribuïda. El Papa és ben conscient que la propietat privada no és un valor absolut, per la qual cosa no deixa de proclamar els principis que necessàriament el complementen, com el de la destinació universal dels béns de la terra. 17 D'altra banda, no hi ha dubte que el tipus de propietat privada, que Lleó XIII considera principalment, és el de la propietat de la terra. 18 Amb tot, això no treu que encara avui conservin el seu valor les raons adduïdes per a tutelar la propietat privada, és a dir, per a afirmar el dret a posseir allò que cal per al desenvolupament personal i el de la pròpia família, sigui quina sigui la forma concreta que aquest dret pugui assumir. Això cal continuar sostenint-ho avui dia, tant davant els canvis de què som testimonis, ocorreguts en els sistemes on impera-va la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, com davant els creixents fenòmens de pobresa o, més exactament, els obstacles a la propietat privada que es donen en tantes parts del món, incloses aquelles on predominen els sistemes que reposen sobre l'afirmació del dret a la propietat privada. Com a conseqüència d'aquests can- vis i de la pobresa persistent, cal una anàlisi més profunda del problema, com veurem més endavant.
Drets socials
7. En estreta relació amb el dret de propietat, l'Encíclica de Lleó XIII afirma també altres drets, tot dient que són inherents a la persona humana i inalienables. Entre aquests destaca, atès l'espai que el Papa li dedica i la importància que li atribueix, el "dret natural de l'home" a formar associacions privades; la qual cosa significa per damunt de tot el dret a crear associacions professionals d'empresaris i d'obrers, o d'obrers solament. 19 Aquesta és la raó per la qual l'Església defensa i aprova la creació dels anomenats sindicats, no certament per prejudicis ideològics, ni tampoc per cedir a una mentalitat de classe, sinó perquè es tracta precisament d'"un dret natural" de l'ésser humà i, doncs, anterior a la seva integració en la societat política. En efecte, "l'Estat no pot prohibir-ne la formació", perquè "l'Estat ha de tutelar els drets naturals, no destruir-los. Prohibint aquestes associacions, es contradiria ell mateix". 20 Junt amb aquest dret, que el Papa -és obligat subratllar-ho- reconeix explícitament als obrers o, segons els seu vocabulari, als "proletaris", s'afirma amb igual claredat el dret a la "limitació de les hores de treball", al legítim descans i a una diferència de tractament als infants i a les dones 21 pel que fa al tipus de treball i a la seva duració. Si es té present el que diu la història a propòsit de les pràctiques admeses, o almenys no excloses legalment, en el camp dels contractes, que passaven sense cap garantia d'horaris ni de condicions higièniques en el treball, més encara, sense consideració per l'edat o el sexe dels candidats a la feina, es comprèn molt bé la severa afirmació del Papa: "No és just ni humà exigir a l'home tant treball que acabi per esmussar-se la seva ment i afeblir-se el seu cos a conseqüència d'una fatiga excessiva". I amb major precisió, referint-se al contracte, entès en el sentit de fer entrar en vigor aquestes "relacions de treball", afirma: "En tota convenció estipulada entre patrons i obrers, hi ha inclosa sempre la condició expressa o tàcita" que hom proveeixi convenientment al descans, en proporció amb la "quantitat d'energies consumides en el treball". I després conclou: "Un pacte contrari seria immoral". 22 8. A continuació el Papa enuncia un altre dret de l'obrer com a persona. Es tracta del dret al "salari just", que no pot deixar-se "al lliure acord entre les parts, ja que, segons això, pagat el salari convingut, el patró ja hauria complert els seus compromisos i semblaria que no deu res més". 23 L'Estat -es deia aleshores- no té poder per a intervenir en la determinació d'aquests contractes, sinó per a assegurar el compliment del que ha estat pactat explícitament. Una concepció així de les relacions entre patrons i obrers, purament pragmàtica i inspirada en un individualisme estricte, és criticada severament en l'Encíclica com a contrària a la doble naturalesa del treball, en tant que factor personal i necessari. En efecte, si el treball, en tant que és personal, pertany a la disponibilitat que cadascú posseeix de les pròpies facultats i energies, en tant que és necessari està regulat per la greu obligació que té cadascú de "conservar la seva vida"; d'aquí "la necessària conseqüència -conclou el Papa- del dret a buscar-se allò que serveixi per a la subsistència, cosa que per a la gent pobra es redueix al salari guanyat amb el propi treball". 24 El salari ha de ser, doncs, suficient per al sosteniment de l'obrer i de la seva família. Si el treballador, "obligat per la necessitat o acorralat per la por d'un mal major, accepta, encara que no les vulgui, unes condicions més dures perquè les imposen el patró o l'empresari, sofreix certament una violència, contra la qual clama la justícia". 25 Tant de bo que aquestes paraules, escrites quan avançava l'anomenat "capitalisme salvatge", no hagin de repetir-se avui dia amb la mateixa severitat. Per desgràcia, avui encara es donen casos de contractes entre patrons i obrers, en els quals s'ignora la més elemental justícia en matèria de treball dels menors o de les dones, d'horaris de treball, de condicions higièniques en els locals i de justa retribució. I això a desgrat de les Declaracions i les Convencions internacionals sobre el tema 26 i àdhuc les lleis internes dels Estats. El Papa atribuïa a l'"autoritat pública" el "deure estricte" de prestar la deguda atenció al benestar dels treballadors, perquè altrament seria ofendre la justícia; més encara, no dubtava a parlar d'"injustícia distributiva". 27.
Estat i llibertat religiosa
9. Referint-se sempre a la condició obrera, a aquests drets Lleó XIII n'afegeix un altre, que vull recordar per la seva importància: el dret a complir lliurement els propis deures religiosos. El Papa el proclama en el context dels altres drets i deures dels obrers, malgrat el clima general que, fins i tot en el seu temps, considerava certes qüestions com pertanyents exclusivament a l'esfera privada. Ell ratifica la necessitat del descans festiu, perquè l'home elevi el seu pensament vers els béns de dalt i reti el culte degut a la majestat divina. 28 D'aquest dret, basat en un manament fonamental, ningú no en pot privar l'home: "A ningú no és lícit violar impunement la dignitat de l'home, que Déu mateix tracta amb gran respecte". En conseqüència, l'Estat ha d'assegurar a l'obrer l'exercici d'aquesta llibertat. 29 No s'equivoca el qui veu en aquesta nítida afirmació el germen del principi del dret a la llibertat religiosa, que posteriorment ha estat objecte de moltes i solemnes Declaracions i Convencions internacionals, 30 com també de la coneguda Declaració conciliar i dels meus constants ensenyaments. 31 Sobre aquest punt, hem de preguntar si les disposicions legals vigents i la praxi de les societats industrialitzades asseguren avui efectivament el compli- ment d'aquest dret elemental al descans festiu.
Estat, solidaritat i bé comú
10. Una altra nota important, rica d'ensenyaments per als nostres dies, és la concepció de les relacions entre l'Estat i els ciutadans. La Rerum novarum critica els dos sistemes socials i econòmics: el socialisme i el liberalisme. Al primer dedica la part inicial, en la qual reafirma el dret a la propietat privada; en canvi, no hi ha dedicada cap secció especial al segon, sinó que -i això mereix molta atenció- se li reserven crítiques, a l'hora d'afrontar el tema dels deures de l'Estat, 32 el qual no pot limitar-se a "afavorir una part dels ciutadans", la rica i pròspera, i "negligir l'altra", que representa indubtablement la gran majoria del cos social; altrament hom viola la justícia, que mana donar a cadascú allò que és seu. Amb tot, "en la tutela d'aquests drets dels individus, cal tenir especial consideració envers els febles i els pobres. La classe rica, d'ella mateixa poderosa, té menys necessitat de ser protegida pels poders públics; en canvi, la classe proletària, en no tenir un propi suport, té necessitat específica de buscar-lo en la protecció de l'Estat. Per tant, l'Estat ha d'adreçar les seves preferències i les seves atencions als obrers, en la seva majoria febles i necessitats". 33 Tots aquests passatges conserven avui la seva validesa, sobretot davant les noves formes de pobresa existents al món, amb més raó perquè aquestes afirmacions no depenen d'una determinada concepció de l'Estat, ni d'una particular teoria política. El Papa insisteix en un principi elemental de sana organització política: que els individus, com més indefensos es troben en una societat, més necessiten el suport i les atencions dels altres, i, en parti-cular, la intervenció de l'autoritat pública. D'aquesta manera el principi que avui anomenem de solidaritat i la validesa del qual, ja sigui en l'ordre intern de cada nació, ja sigui en l'ordre internacional, he recordat en la Sollicitudo rei socialis, 34 apareix com un dels principis bàsics de la concepció cristiana de l'organització social i política. Lleó XIII l'enuncia diverses vegades amb el nom d'"amistat", que ja trobem en la filosofia grega. Pius XI el designa amb l'expressió no menys significativa de "caritat social", mentre que Pau VI, ampliant el concepte, en conformitat amb les actuals i múltiples dimensions de la qüestió social, parlava de "civilització de l'amor". 35
La persona humana
11. La relectura d'aquella Encíclica a la llum de les realitats contemporànies, ens permet d'apreciar la constant preocupació de l'Església per aquelles persones que són objecte de predilecció per part de Jesús, nostre Senyor. El contingut del text és un testimoni excel·lent de la continuïtat, dintre de l'Església, de l'anomenada "opció preferencial pels pobres"; opció que en la Sollicitudo rei socialis és definida com "una forma especial de prioritat en l'exercici de la caritat cristiana". 36 L'Encíclica sobre la "qüestió obrera" és, doncs, una Encíclica sobre els pobres i sobre la terrible condició a la qual el nou i sovint violent procés d'industrialització havia reduït grans multituds. Avui encara, en una gran part del món, semblants processos de transformació econòmica, social i política originen els mateixos mals. Si Lleó XIII apel·la a l'Estat per posar un remei just a la condició dels pobres, ho fa també perquè reconeix oportunament que l'Estat té el deure de vetllar pel bé comú i de procurar que cada sector de la vida social, sense excloure l'econòmic, contribueixi a promoure'l, naturalment dintre del respecte degut a la justa autonomia de cadascun d'ells. Això, tanmateix, no autoritza a pensar que segons el Papa la solució de la qüestió social hagi de venir de l'Estat. Al contrari, insisteix diverses vegades en els necessaris límits de la intervenció de l'Estat i en el seu caràcter instrumental, ja que l'individu, la família i la societat li són anteriors i l'Estat mateix existeix per a tutelar llurs drets respectius, i no per a sufocar-los. 37 A ningú no se li escapa l'actualitat d'aquestes reflexions. Sobre el tema tan important de les limitacions inherents a la naturalesa de l'Estat, convindrà tornar-hi més endavant. Mentrestant, els punts subratllats -certament no els únics de l'Encíclica- se situen en la continuïtat del magisteri social de l'Església i són il·luminats per una sana concepció de la propietat privada, del treball, del desenvolupament econòmic, de la natura de l'Estat i, sobretot, de l'home mateix. D'altres temes seran esmentats més endavant, en examinar alguns aspectes de la realitat contemporània. Però cal tenir present des d'ara que allò que constitueix la trama i en certa manera la guia de l'Encíclica i, en realitat, de tota la doctrina social de l'Església, és la justa concepció de la persona humana i del seu valor únic, perquè "l'home... a la terra és la sola criatura que Déu ha volgut per ella mateixa". 38 En ell ha imprès la seva imatge i semblança (cf. Gn 1:26), en conferir-li una dignitat incomparable, sobre la qual insisteix repetidament l'Encíclica. En efecte, més enllà dels drets que l'home adquireix amb el seu propi treball, hi ha altres drets que no procedeixen de cap obra realitzada per ell, sinó de la seva dignitat essencial de persona.
Capítol II
VERS LES "COSES NOVES" D'AVUI
12. La commemoració de la Rerum novarum no seria apropiada sense donar una ullada a la situació actual. Pel seu contingut, el document es presta a una consideració així, ja que el seu marc històric i les previsions que hi ha apuntades es revelen sorprenentment justos, a la llum del que succeí després.
De 1890 a 1989
Això mateix queda confirmat, en particular, pels esdeveniments dels últims mesos de l'any 1989 i els primers del 1990. Aquests esdeveniments i les posteriors transformacions radicals no s'expliquen si no és a partir de les situacions anteriors, que en certa mesura havien cristal·lizat o institucionalitzat les previsions de Lleó XIII i els senyals, cada vegada més inquietatns, albirats pels seus successors. En efecte, el Papa va preveure les conseqüències negatives -sota tots els aspectes, polític, social i econòmic- d'una organització de la societat, tal com la proposava el "socialisme", que aleshores es trobava encara en l'estadi de filosofia social i de moviment més o menys estructurat. Alguns es podrien sorprendre que el Papa critiqués solucions que hom donava a la "questió obrera" començant pel "socialisme", quan aquest encara no es presentava -com succeí més tard- sota la forma d'un Estat fort i poderós, amb totes els recursos a la seva disposició. Amb tot, ell va saber valorar justament el perill que representava per a les masses oferir-los l'atractiu d'una solució tan simple com radical de la qüestió obrera d'aleshores. Això resulta més veritable encara, si ho comparem amb la terrible condició d'injustícia a què estaven reduïdes les masses proletàries de les nacions tot just industrialitzades.
Falses respostes
Cal subratllar aquí dues coses: per una part, la gran lucidesa a percebre, en tota la seva cruesa, la veritable condició dels proletaris, homes, dones i infants; per altra, la no menor claredat a intuir els mals d'una solució que, sota l'aparença d'una inversió de posicions entre pobres i rics, en realitat perjudicava els qui es proposava d'ajudar. D'aquesta manera el remei venia a ser pitjor que la malaltia. En fer palès que la natura del socialisme del seu temps consistia en la supressió de la propietat privada, Lleó XIII arribava de debò al moll de la qüestió. Val la pena llegir amb atenció les seves paraules: "Per solu- cionar aquest mal (la injusta distribuició de les riqueses junt amb la misèria dels proletaris) els socialistes instiguen els pobres a l'odi contra els rics i intenten acabar amb la propietat privada considerant millor que, en lloc seu, tots els béns siguin comuns...; però aquesta teoria és tan inadequada per a resoldre la qüestió que fins i tot arriba a perjudicar les mateixes classes obreres; i és a més summament injusta, ja que exerceix violència contra els legítims posseïdors, altera la missió de l'Estat i pertorba fonamentalment tot l'ordre social". 39 No es podien indicar millor els mals que comportà la instauració d'aquest tipus de socialisme com a sistema d'Estat, que seria anomenat més endavant "socialisme real".
L'error antropològic subjacent
13. Aprofundint ara aquesta reflexió i fent referència al que ja ha estat dit en les Encícliques Laborem exercens i Sollicitudo rei socialis, cal afegir aquí que l'error fonamental del "socialisme" és de caràcter antropològic. Efectivament, considera l'individu com un simple element i una molècula de l'organisme social, de manera que el bé de l'individu se subordina al funcionament del mecanisme econòmico-social. Per altra part, considera que aquest mateix bé pot ser assolit al marge de tota opció autònoma, fora de la seva responsabilitat assumida, única i exclusiva, davant el bé o el mal. L'home queda reduït així a un conjunt de relacions socials, en què desapareix el concepte de persona com a subjecte autònom de decisió moral, que edifica l'ordre social, mitjançant aquesta decisió. D'aquesta errònia concepció de la persona provenen la distorsió del dret, que defineix l'àmbit de l'exercici de la llibertat, i l'oposició a la propietat privada. L'home, en efecte, quan està mancat de quelcom que pot anomenar "seu" i no té possibilitat de guanyar-se la vida per la seva pròpia iniciativa, passa a dependre de la màquina social i dels qui la controlen; això li crea dificultats més grans per a reconèixer la seva dignitat de persona i entorpeix el seu camí per a la constitució d'una autèntica comunitat humana. En canvi, de la concepció cristiana de la persona se segueix necessàriament una justa visió de la societat. Segons la Rerum novarum i la doctrina social de l'Església, el caràcter social de l'home no s'esgota en l'Estat, sinó que es realitza en diversos grups intermedis, començant per la família i continuant pels grups econòmics, socials, polítics i culturals, els quals, com que provenen de la mateixa natura humana, tenen llur pròpia autonomia, sense sortir de l'àmbit del bé comú. Això és el que he anomenat "personalitat de la societat", la qual, junt amb la personalitat de l'individu, ha estat anul·lada pel "socialisme real". 40 Si després ens preguntem on neix aquesta errònia concepció de la naturalesa de la persona i de la "personalitat" de la societat, cal respondre que la seva causa principal és l'ateisme. Precisament en la resposta a la crida de Déu, continguda en l'ésser de les coses, l'home pren consciència de la seva dignitat transcendent. Tothom ha de donar aquesta resposta, en la qual consisteix el cimal de la seva humanitat i que cap mecanisme social o subjecte col·lectiu no pot substituir. La negació de Déu priva la persona del seu fonament i, doncs, duu a organitzar l'ordre social prescindint de la dignitat i de la responsabilitat de la persona. L'ateisme del qual parlem ací té estreta relació amb el racionalisme il·luminista, que concep la realitat humana i social de l'home d'una manera mecanicista. Es nega d'aquesta manera la intuïció última referent a la veritable grandesa de l'home, la seva transcendència respecte al món material, la contradicció que ell sent al cor entre el desig d'una plenitud de bé i la pròpia incapacitat per a aconseguir-lo i, sobretot, la necessitat de salvació que en deriva.
Absolutització del conflicte
14. De la mateixa arrel atea brolla també l'elecció dels mitjans d'acció pròpia del socialisme condemnat en la Rerum novarum. Es tracta de la lluita de classes. El Papa, certament, no pretén condemnar totes i cadascuna de les formes de conflictivitat social. L'Església sap prou que, al llarg de la història, sorgeixen inevitablement els conflictes d'interessos entre diversos grups socials i que davant d'ells el cristià no poques vegades ha de pronunciar-se amb coherència i decisió. D'altra banda, l'Encíclica Laborem exercens ha reconegut clarament el paper positiu del conflicte quan es configura com una "lluita per la justícia social". 41 Ja en la Quadragesimo anno es deia: "En efecte, quan la lluita de classes s'absté dels actes de violència i de l'odi recíproc, es transforma de mica en mica en una discussió honesta, fundada en la recerca de la justícia". 42 El que es condemna en la lluita de classes és més aviat la idea d'un conflicte [d] en el qual no intervenen consideracions de caràcter ètic o jurídic, que es nega a respectar la dignitat de la persona en l'altre i per tant en si mateix, que exclou, en definitiva, un acord raonable i cerca no ja el bé general de la societat, sinó més aviat un interès partidista que suplanta el bé comú i aspira a destruir allò que se li oposa. Es tracta, en una paraula, de presentar de nou -en el camp de la confrontació interna entre els grups socials- la doctrina de la "guerra total", que el militarisme i l'imperialisme d'aquella època imposaven en l'àmbit de les relacions internacionals. Aquesta doctrina substituïa a la recerca del just equilibri entre els interessos de les diverses nacions la de l'absolut predomini del propi partit, mitjançant la destrucció de la capacitat de resistència de l'adversari, duta a terme per tots els mitjans, sense excloure la mentida, el terror contra les persones civils, les armes d'exterminació, que precisament aquells anys començaven a projectar-se. La lluita de classes en sentit marxista i el militarisme tenen, doncs, les mateixes arrels: l'ateisme i el menyspreu de la persona humna, que fa prevaler el principi de la força sobre el de la raó i del dret.
Responsabilitat de l'Estat
15. La Rerum novarum s'oposa a l'estatalització dels mitjans de producció, que reduiria tot ciutadà a una "peça" en l'engranatge de la màquina estatal. Amb no menor decisió critica una concepció de l'Estat que deixa l'esfera de l'economia totalment fora del propi camp d'interès i d'acció. Hi ha certament una legítima esfera d'autonomia per a l'activitat econòmica [e], en la qual no ha d'intervenir l'Estat. A aquest, amb tot, correspon determinar el marc jurídic dintre del qual es despleguen les relacions econòmiques i salvaguardar així les condicions fonamentals d'una economia lliure, que pressuposa una certa igualtat entre les parts, no sigui que una d'elles superi talment en poder l'altra que la pugui reduir pràcticament a esclavitud. 43 Respecte a això, la Rerum novarum senyala el camí de les justes reformes, que retornen al treball la seva dignitat de lliure activitat de l'home. Són reformes que suposen, per part de la societat i de l'Estat, assumir-ne les responsabilitats amb vista a defensar el treballador contra el malson de l'atur. Històricament això s'ha assolit de dues maneres convergents: amb polítiques econòmiques, dirigides a assegurar el creixement equilibrat i la condició de plena ocupació; amb assegurances contra l'atur obrer i amb polítiques de qualificació professional, capaces de facilitar als treballadors el pas de sectors en crisi a d'altres en desenvolupament. D'altra banda, la societat i l'Estat han d'assegurar uns nivells salarials adequats al manteniment del treballador i de la seva família, àdhuc amb una certa capacitat d'estalvi. Això requereix esforços per a donar als treballadors coneixements i aptituds cada vegada més amplis i susceptibles de capacitar-los per a un treball més qualificat i productiu; però això requereix també una assídua vigilància i les convenients mesures legislatives per a acabar amb fenòmens vergonyosos d'explotació, sobretot en perjudici dels treballadors més febles, dels immigrats o dels marginals. En aquest sector és decisiu el paper dels sindicats que negocien el salari mínim i les condicions de treball. En fi, cal garantir el respecte d'horaris "humans" per al treball i el descans, i el dret a expressar la pròpia personalitat en els llocs de treball, sense ser conculcat de cap manera en la pròpia consciència o en la pròpia dignitat. Cal esmentar ací de nou el paper dels sindicats no sols com a instruments de negociació, sinó també com a "llocs" on s'expressa la personalitat dels treballadors: els seus serveis contribueixen al desenvolupament d'una autèntica cultura del treball i ajuden a participar d'una manera plenament humana en la vida de l'empresa. 44 Per aconseguir aquests fins, l'Estat ha de participa-hi directament o indirecta. Indirectament i seguint el principi de subsidiarietat, creant les condicions favorables al lliure exercici de l'activitat econòmica, encarrilada vers una oferta abundant d'oportunitats de treball i de fonts de riquesa. Directament i seguint el principi de solidaritat, posant, en defensa dels més febles, alguns límits a l'autonomia de les parts que decideixen les condicions de treball, i assegurant en tot cas un mínim vital al treballador en atur. 45 L'Encíclica i el magisteri social que la prolonga han tingut notable influència entre els últims anys del segle XIX i els primers del XX. Aquest influx quedà reflectit en nombroses reformes introduïdes en sectors de la previsió social, de les pensions, de les assegurances de malaltia i d'accidents; tot això en el marc d'un respecte més gran dels drets dels treballadors. 46
Importància dels moviments socials
16. Les reformes foren realitzades en part pels Estats; però, en la lluita per aconseguir-les, l'acció del Moviment obrer tingué un paper important. Nascut com una reacció de la consciència moral contra situacions d'injustícia i perjudicials, desenvolupà una vasta activitat sindical, reformista, lluny de les boires de la ideologia i més propera a les necessitats diàries dels treballadors. Després, aquest Moviment estigué dominat, en certa manera, precisament per la ideologia marxista contra la qual es dirigia la Rerum novarum. Les mateixes reformes foren també el resultat d'un lliure procés d'autoorganització de la societat [f], amb l'aplicació d'instruments eficaços de solidaritat, idonis per a sostenir un creixement econòmic més respectuós dels valors de la persona. Cal recordar ací les múltiples activitats, amb una notable aportació dels cristians, en la fundació de cooperatives de producció, de consum i de crèdit, en la promoció de l'ensenyament públic i de la formació professional, en l'experimentació de diverses formes de participació en la vida de l'empresa i, en general, de la societat. Si, doncs, mirant el passat, tenim motius per a donar gràcies a Déu perquè la gran Encíclica no ha quedat sense ressonància en els cors i ha servit d'impuls per a una operant generositat, tanma- teix cal reconèixer que l'anunci profètic que comporta no fou aco- llit plenament pels homes d'aquell temps, cosa que precisament ha donat lloc a no poques i greus desgràcies.
Concepció errònia de la llibertat
17. Llegint l'Encíclica en relació amb tot el ric magisteri lleonià, 47 es nota que, en el fons, mostra les conseqüències d'un error de major abast en el camp econòmico-social. És l'error que, com ja ha estat dit, consisteix en una concepció de la llibertat humana que l'aparta de l'obediència de la veritat [g] i, per tant, també del deure de respectar els drets dels altres homes. El contingut de la llibertat es transforma aleshores en amor propi, amb menyspreu de Déu i del proïsme; amor que condueix a la consolidació il·limitada del propi interès i que no es deixa limitar per cap obligació de justícia. 48 Aquest error precisament arriba a les seves extremes conseqüències durant el tràgic cicle de les guerres que sacsejaren Europa i el món entre 1914 i 1945. Foren guerres originades pel militarisme, pel nacionalisme exasperat, per les formes de totalitarisme relacionat amb elles, com també guerres derivades de la lluita de classes, guerres civils i ideològiques. Sense la terrible càrrega d'odi i de rancúnia, acumulada a causa de tantes injustícies, ja sigui a nivell internacional ja sigui dintre de cada Estat, no haurien estat possibles guerres de tanta crueltat en les quals s'invertiren les energies de grans nacions; en les quals no es dubtà davant la violació dels drets humans més sagrats i fou planificat i dut a terme l'extermini de pobles i de grups socials sencers. Recordem aquí singularment el poble jueu, el terribe destí del qual ha esdevingut símbol de les aberracions on pot pot arribar l'home quan es torna contra Déu. Amb tot, l'odi i la injustícia s'apoderen de nacions senceres, i les impulsen a l'acció, només quan són legitimats i organitzats per ideologies que es fonamenten més en ells que no pas en la veritat de l'home. 49 La Rerum novarum combatia les ideologies que duen a l'odi i indicava el camí per a vèncer la violència i la rancúnia mitjançant la justícia. Tant de bo que el record d'esdeveniments tan terribles guiï les accions de tots els homes, en particular les dels governants dels pobles, en aquests temps nostres en què altres injustícies alimenten nous odis i es perfilen a l'horitzó noves ideologies que exalcen la violència.
Lògica de guerra
18. És veritat que des de 1945 les armes callen en el conti- nent europeu; amb tot, la veritable pau -recordem-ho- no és el resultat de la victòria militar, sinó quelcom que implica la superació de les causes de la guerra i l'autèntica reconciliació entre els pobles. Durant molts anys, però, hi ha hagut a Europa i al món una situació de no-guerra, més que de pau autèntica. La meitat del continent cau sota el domini de la dictadura comunista, mentre l'altra meitat s'organitza per defensar-se contra aquest perill. Molts pobles perden el poder d'autogovernar-se, tancats en els límits opressors d'un imperi, mentre hom mira de destruir llur memòria històrica i l'arrel secular de llur cultura. Com a conseqüència d'aquesta divisió violenta, masses enormes d'homes són obligades a abandonar la terra i deportades forçosament. Una desenfrenada carrera d'armaments absorbeix els recursos necessaris per al desenvolupament de les economies internes i per a ajudar les nacions menys afavorides. El progrés científic i tecnològic, que hauria de contribuir al benestar de l'home, es transforma en instrument de guerra: ciència i tècnica són utilitzades per a produir armes cada vegada més perfeccionades i destructores; al mateix temps, a una ideologia que és perversió de l'autèntica filosofia hom li demana donar justificacions doctrinals per a la nova guerra. La guerra no sols és esperada i preparada, sinó que té lloc amb un immens vessament de sang en diverses parts del món. La lògica dels blocs o imperis, denunciada en els documents de l'Església i més recentment en l'Encíclica Sollicitudo rei socialis 50 fa que les controvèrsies i discòrdies que sorgeixen en els països del Tercer Món siguin sistemàticament incrementades i explotades per crear dificultats a l'adversari. Els grups extremistes, que miren de resoldre aquestes controvèrsies per mitjà de les armes troben fàcilment suports polítics i militars, són armats i ensinistrats per a la guerra, mentre que els qui s'esforcen per trobar solucions pacífiques i humanes, respectuoses envers els legítims interessos de totes les parts, romanen aïllats i cauen sovint víctimes de llurs adversaris. Àdhuc la militarització de tants països del Tercer Món i les lluites fratricides que els han turmentat, la difusió del terrorisme i de mitjans cada vegada més cruels de lluita político-militar tenen una de les causes principals en la precarietat de la pau que ha vingut després de la segona guerra mundial. En definitiva, sobre tot el món plana l'amenaça d'una guerra atòmica, capaç d'acabar amb la humanitat. La ciència, utilitzada per a fins militars, posa a disposició de l'odi, fomentat per les ideologies, l'instrument decisiu. Però la guerra pot acabar, sense vencedors ni vençuts, en un suïcidi de la humanitat, per la qual cosa cal rebutjar la lògica que hi porta, la idea que la lluita per la destrucció de l'adversari, la contradicció i la guerra mateixa són factors de progrés i d'avenç de la història. 51 Quan hom comprèn la necessitat d'aquest refús, han d'entrar forçosament en crisi tant la lògica de la "guerra total" [h] com la de la "lluita de classes".
Els models de la postguerra
19. Al final de la segona guerra mundial, aquest procés s'està formant encara en les consciències; però el fet que crida l'atenció és l'extensió del totalitarisme comunista a més de la meitat d'Eu- ropa i a gran part del món. La guerra, que hauria d'haver retornat la llibertat i haver restaurat el dret de gents, s'acaba sense haver aconseguit aquests fins; més encara, s'acaba d'una manera obertament contradictòria per a molts pobles, especialment per a aquells que més havien sofert. Es pot dir que la situació creada ha donat lloc a diverses respostes. En alguns països i sota certs aspectes, després de les des- truccions de la guerra, hom assisteix a un esforç positiu per a reconstruir una societat democràtica inspirada en la justícia so- cial, que priva el comunisme del potencial revolucionari constituït per multituds explotades i oprimides. Aquestes iniciatives, en general, miren de mantenir els mecanismes de lliure mercat, assegurant, per l'estabilitat monetària i la seguretat de les relacions socials, les condicions per a un creixement econòmic estable i sa, amb el qual els homes, gràcies al treball, puguin construir-se un futur millor per a ells i per als seus fills. Al mateix temps, es tracta d'evitar que els mecanismes de mercat siguin l'únic punt de referència de la vida social i tendeixen a sotmetre'ls a un control públic que faci valer el principi del destí comú dels béns de la terra. Una certa abundància d'ofertes de treball, un sòlid sistema de seguretat social i de capacitació professional, la llibertat d'associació i l'acció incisiva dels sindicats, la previsió social en cas d'atur, els instruments de participació democràtica en la vida social, dintre d'aquest context haurien de preservar el treball de la condició de "mercaderia" i garantir la possibilitat de realitzar-lo dignament. Hi ha, a més, altres forces socials i moviments ideals que s'oposen al marxisme amb la construcció de sistemes de "seguretat nacional" [i], que miren de controlar capil·larment tota la societat per tal d'impossibilitar la infiltració marxista. Es proposen preservar del comunisme llurs pobles exalçant i incrementant el poder de l'Estat, però amb això corren el greu risc de destruir la llibertat i els valors de la persona, en nom dels quals cal oposar-se al comunisme. Una altra forma de resposta pràctica, finalment, està representada per la societat del benestar o societat de consum. Aquesta tendeix a derrotar el marxisme en el camp del mer materialisme, tot mostrant com una societat de lliure mercat és capaç de satisfer les necessitats materials humanes més plenament que no ho assegura el comunisme i excloent també els valors espirituals. En realitat, si bé per un costat és cert que aquest model social mostra el fracàs del marxisme per a construir una societat nova i millor, per l'altre costat, en negar existència autònoma i valor a la moral i al dret, com també a la cultura i a la religió, coincideix amb el marxisme en reduir totalment l'home a l'esfera de la realitat econòmica i a la satisfacció de les necessitats materials.
El Tercer Món: oportunitats i limitacions
20. En el mateix període es va desenvolupant una grandiós procés de "descolonització", en virtut del qual nombrosos països aconsegueixen o recuperen la independència i el dret a disposar lliurement d'ells mateixos. Això no obstant, amb la reconquesta ferma de la sobirania estatal, aquests països en molts casos comencen tot just el camí de la construcció d'una autèntica independència. En efecte, sectors decisius de l'economia continuen encara en mans de grans empreses de fora, les quals no accepten un compromís durador que les vinculi al desenvolupament del país que les rep. A voltes, la vida política està subjecta també al control de forces estrangeres, mentre que dintre de les fronteres de l'Estat conviuen a vegades grups tribals, no amalgamats encara en una autèntica comunitat nacional. Falta, a més, un nucli de professionals competents, capaços de fer funcionar, d'una manera honesta i regular, l'aparell administratiu de l'Estat, i falten també equips de persones especialitzades per a una eficient i responsable gestió de l'economia. Davant d'aquesta situació, a molts els sembla que el marxisme pot proporcionar com un mitjà per a l'edificació de la nació i de l'Estat; d'aquí neixen diverses variants del socialisme amb un caràcter nacional específic. Es barregen així, amb moltes ideologies que es van formant d'una manera cada vegada més diversa: legítimes exigències d'alliberament nacional, formes de nacionalisme i àdhuc de militarisme, principis trets d'antigues savieses populars, en sintonia a vegades amb la doctrina social cristiana, i conceptes del marxisme-leninisme.
La instància internacional
21. Cal recordar, finalment, que després de la segona guerra mundial, i en part com una reacció als seus horrors, s'ha anat difonent un sentiment més viu dels drets humans [j], que ha estat reconegut en diversos Documents internacionals, 52 i en l'elaboració, podríem dir, d'un nou "dret de gents", al qual la Santa Seu ha donat una constant aportació. La peça clau d'aquesta evolució ha estat l'Organització de les Nacions Unides. No sols ha crescut la consciència del dret dels individus, sinó també la del dret de les nacions, mentre hom adverteix millor la necessitat d'actuar per a corregir els greus desequilibris existents entre les diverses àrees geogràfiques del món que, en un cert sentit, han desplaçat el centre de la qüestió social de l'àmbit nacional al pla internacional. 53 En constatar amb satisfacció tot aquest procés, no es pot tanmateix oblidar el fet que el balanç global de les diverses polítiques d'ajut al desenvolupament no sempre és positiu. Per altra part, les Nacions Unides no han obtingut fins ara d'establir instruments eficaços per a la solució dels conflictes internacionals com a alternativa a la guerra, cosa que sembla que és el problema més urgent que la comunitat internacional encara ha de resoldre.
Capítol III
L'ANY 1989
Noves democràcies
22. Partint de la situació mundial tot just descrita, i ja exposada amb amplitud en l'Encíclica Sollicitudo rei socialis, hom comprèn l'abast inesperat i prometedor dels esdeveniments ocorreguts els últims anys. Llur culminació és certament allò que ocorregué l'any 1989 als països d'Europa central i oriental; però cobreixen un període i un horitzó geogràfic més amplis. Al llarg dels anys vuitanta van caient de mica en mica en alguns països d'Amèrica Llatina, i àdhuc d'Àfrica i d'Àsia, certs règims dictatorials i opressors. En altres casos, comença un camí de transició, difícil però fecund, vers formes polítiques més justes i de major participació. Un contribució important [a] i àdhuc decisiva l'ha donat l'Església, amb el seu compromís a favor de la defensa i de la promoció dels drets de l'home. En ambients intensament ideologitzats, on postures partidistes ofuscaven la consciència de la dignitat humana comuna, l'Església ha afirmat amb senzillesa i energia que tothom -siguin quines siguin les seves conviccions personals- duu dins d'ell la imatge de Déu i, per tant, mereix respecte. En aquesta afirmació s'ha identificat sovint la gran majoria del poble, cosa que ha dut a buscar formes de lluita i solucions polítiques més respectuoses envers la dignitat de la persona humana. D'aquest procés històric han sorgit noves formes de democràcia, que ofereixen esperances d'un canvi en les fràgils estructures polítiques i socials, gravades per la hipoteca d'una dolorosa sèrie d'injustícies i rancúnies que s'afegeixen a una economia arruïnada i de greus conflictes socials. Mentre en unió amb tota l'Església dono gràcies a Déu pel testimoniatge, en ocasions heroic, que han donat no pocs Pastors, comunitats cristianes senceres, fidels en particular i homes de bona voluntat en circumstàncies tan difícils, li demano que sostingui els esforços de tots per a construir un futur millor. És aquesta una responsabilitat no sols dels ciutadans d'aquells països, sinó també de tots els cristians i dels homes de bona voluntat. Es tracta de mostrar com els complexos problemes d'aquells pobles es poden resoldre per mitjà del diàleg i de la solidaritat, i no per la lluita per a destruir l'adversari i la guerra.
El mètode del diàleg i de la solidaritat
23. Entre els nombrosos factors de la caiguda dels règims orpressors, alguns mereixen ser recordats d'una manera especial. El factor decisiu, que ha posat en marxa els canvis, és sense cap mena de dubte la violació dels drets del treballador. No es pot oblidar que la crisi fonamental dels sistemes que pretenen ser expressió del govern i àdhuc de la dictadura del proletariat, s'inicia amb les grans revoltes esdevingudes a Polònia en nom de la solidaritat. Són les multituds dels treballadors les que desautoritzen la ideologia que en pretén ser la veu; són elles les que troben i com si descobrissin de nou expressions i principis de la doctrina social de l'Església, partint de l'experiència, viscuda i difícil, del treball i de l'opressió. Val la pena que sigui subratllat també el fet que gairebé arreu s'ha arribat a la caiguda d'un semblant "bloc" o imperi a través d'una lluita pacífica, que empra solament les armes de la veritat i de la justícia. Mentre el marxisme considerava que únicament duent fins a l'extrem les contradiccions socials era possible donar-hi solució per mitjà del xoc violent, les lluites que han dut a la caiguda del marxisme insisteixen tenaçment a intentar totes les vies de la negociació, del diàleg, del testimoniatge de la veritat, apel·lant a la consciència de l'adversari i mirant de desvetllar-hi el sentit de la dignitat humana comuna. Semblava com si l'ordre europeu, sorgit de la segona guerra mundial i consagrat pels Acords de Yalta, ja només podia ser alterat per una altra guerra. I, en canvi, ha estat superat pel compromís no violent d'homes que, resistint-se sempre a cedir al poder de la força, han sabut trobar, una vegada i una altra, formes eficaces per a donar testimoniatge de la veritat. Aquesta actitud ha desarmat l'adversari, ja que la violència té sempre necessitat de justificar-se amb la mentida i d'assumir, ni que sigui falsament, l'aspecte de la defensa d'un dret o de resposta a una amenaça aliena. 54 Dono també gràcies a Déu per haver mantingut ferm el cor dels homes durant aquella difícil prova, tot demanant-li que aquest exemple pugui servir en altres llocs i en altres circumstàncies. Tant de bo que els homes aprenguin a lluitar per la justícia sense violència [b], bo i renunciant a la lluita de classes en les controvèrsies internes, com també a la guerra en les internacionals!
L'home en la seva cultura
24. El segon factor de crisi és, en realitat, la ineficàcia del sistema econòmic, cosa que no ha de ser considerada com un problema purament tècnic, sinó més aviat com una conseqüència de la violació dels drets humans a la iniciativa, a la propietat i a la llibertat en el sector de l'economia. Respecte a això, cal associar en un segon moment la dimensió cultural i la nacional [c]. No és possible comprendre l'home considerant-lo unilateralment a partir del sector de l'economia, ni és possible definir-lo simplement prenent com a base la seva pertinença a una classe social. L'home és comprès d'una manera més exhaustiva si és vist en l'esfera de la cultura a través de la llengua, la història i les actituds que assumeix davant els esdevenimetns fonamentals de l'existència, com ara néixer, estimar, treballar, morir. El punt central de tota cultura l'ocupa l'actitud que l'home assumeix davant el misteri més gran: el misteri de Déu. Les cultures de les diverses nacions són, en el fons, altres tantes maneres diverses de plantejar la pregunta sobre el sentit de l'existència personal. Quan aquesta pregunta és eliminada, es corrompen la cultura i la vida moral de les Nacions. Per això, la lluita per la defensa del treball s'ha unit espontàniament a la lluita per la cultura i pels drets nacionals. Però la veritable causa de les "novetats" és el buit espiritual provocat per l'ateisme, el qual ha deixat sense orientació les joves generacions i en no pocs casos les ha portat, en la indefugible recerca de la pròpia identitat i del sentit de la vida, a descobrir les arrels religioses de la cultura de les seves nacions i la persona mateixa del Crist, com una resposta existencialment adequada al desig de bé, de veritat i de vida que hi ha al cor de cada home. Aquesta recerca ha estat confortada pel testimoniatge dels qui, en circumstàncies difícils i enmig de la persecució, s'han mantingut fidels a Déu. El marxisme havia promès extirpar del cor humà la necessitat de Déu; però els resultats han demostrat que no és possible d'obtenir-ho sense trastornar aquest mateix cor.
La llum de l'Evangeli
25. Els esdeveniments de l'any 1989 ofereixen un exemple d'èxit de la voluntat de negociació i de l'esperit evangèlic contra un adversari decidit a no deixar-se condicionar per principis morals: són una amonestació per als qui, en nom del realisme polític, volen eliminar de la política el dret i la moral. Certament, la lluita que ha desembocat en els canvis del 1989 ha exigit lucidesa, moderació, sofriments i sacrificis; en un cert sentit, ha nascut de la pregària i hauria estat impensable sense una il·limitada confiança en Déu, Senyor de la història, que té a les mans el cor dels homes. Unint el propi sofriment per la veritat i per la llibertat al del Crist a la creu, l'home pot fer el miracle de la pau i posar-se en condicions d'encertar el camí a voltes estret entre la mesquinesa que cedeix al mal i la violència que, creient il·lusòriament combatre'l, l'agreuja. Amb tot, no es poden ignorar els innombrables condicionaments enmig dels quals es troba la llibertat individual a l'hora d'actuar: de fet la influeixen, però no la determinen; en faciliten més o menys l'exercici, però no poden destruir-la. No sols no és lícit desatendre des del punt de vista ètic la natura de l'home que ha estat creat per a la llibertat, sinó que això ni tan sols és possible a la pràctica. Allí on la societat s'organitza reduint d'una manera arbitrària o àdhuc eliminant l'àmbit en què s'exerceix legítimament la llibertat, el resultat és la desorganització i la decadència progressiva de la vida social. D'altra banda, l'home creat per a la llibertat duu dintre seu la ferida del pecat original que l'empeny contínuament vers el mal [d] i fa que necessiti la redempció. Aquesta doctrina no sols és part integrant de la revelació cristiana, sinó que té també un gran valor hermenèutic perquè ajuda a comprendre la realitat humana. L'home tendeix vers el bé, però és també capaç del mal; pot transcendir el seu interès immediat i, tanmateix, hi roman vinculat. L'ordre social serà més sòlid com més tingui en compte aquest fet i no oposi l'interès individual al de la societat en el seu conjunt, sinó que busqui més aviat com assegurar llur fructuosa coordinació. De fet, allí on l'interès individual és suprimit violentament, queda substituït per un onerós i opressiu sistema de control burocràtic que esterilitza tota iniciativa i creativitat. Quan els homes es creuen en possessió del secret d'una organització social perfecta que faci impossible el mal, pensen també que poden usar tots els mitjans, àdhuc la violència o la mentida, per realitzar-la. La política esdevé aleshores una "religió secular", que creu il·lusòriament que pot construir el paradís en aquest món. Però cap societat política, que té la seva pròpia autonomia i les seves pròpies lleis, 55 mai no podrà confondre's amb el Regne de Déu [e]. La paràbola evangèlica de la bona llavor i del jull (cf. Mt 13:24-30, 36-43) ens ensenya que correspon només a Déu separar els seguidors del Regne i els seguidors del Maligne, i que aquest judici tindrà lloc al final dels temps. Pretenent anticipar el judici ja des d'ara, l'home intenta suplantar Déu i s'oposa a la seva paciència. Gràcies al sacrifici del Crist a la creu, la victòria del Regne de Déu ha estat conquerida d'una vegada per sempre; amb tot, la condició cristiana exigeix la lluita contra les temptacions i les forces del mal. Solament al final dels temps, el Senyor tornarà en la seva glòria per al judici final (cf. Mt 25:31) i instaurarà un cel nou i una terra renovada (cf. 2 Pe 3:13; Ap 21:1). Però, mentrestant, la lluita entre el bé i el mal continua fins i tot en el cor de l'home. Allò que la Sagrada Escriptura ens ensenya sobre els destins del Regne de Déu té les seves conseqüències en la vida de la societat temporal, la qual -com indica la paraula mateixa- pertany a la realitat del temps amb tot el que comporta d'imperfecte i de provisional. El Regne de Déu, present en el món sense ser del món, il·lumina l'ordre de la societat humana, mentre que les energies de la gràcia el penetren i el vivifiquen. Així es perceben millor les exigències d'una societat digna de l'home; es corregeixen les desviacions i és enfortit el coratge per a obrar el bé. A aquesta tasca d'animació evangèlica de les realitats humanes són cridats, junt amb tots els homes de bona voluntat, els cristians, i d'una manera especial els laics. 56
Per un autèntic alliberament
26. Els esdeveniments de l'any 1989 han tingut lloc principalment als Països d'Europa oriental i central; amb tot, tenen importància universal, ja que se'n desprenen conseqüències positives i negatives que afecten tota la família humana. Aquestes conseqüències no es donen d'una manera mecànica o fatalista, sinó que són més aviat ocasions que s'ofereixen a la llibertat humana per col·laborar amb el designi misericordiós de Déu que actua en la història. La primera conseqüència ha estat, en alguns països, el trobament entre l'Església i el Moviment obrer, nascut com una reacció d'ordre ètic i concretament cristià contra una situació general d'injustícia. Durant gairebé un segle aquest Moviment en gran part havia caigut sota l'hegemonia del marxisme, amb la convicció que els proletaris, per lluitar eficaçment contra l'opressió, havien d'assumir les teories materialistes i economicistes. En la crisi del marxisme brollen de nou les formes espontànies de la consciència obrera, que expressa una demanda de justícia i de reconeixement de la dignitat del treball, d'acord amb la doctrina social de l'Església. 57 El Moviment obrer desemboca en un moviment més general dels treballadors i dels homes de bona voluntat, orientat a l'alliberament de la persona humana i a la consolidació dels seus drets; avui dia és present en molts països i, lluny de contraposar-se a l'Església catòlica, la mira amb interès. La crisi del marxisme no elimina en el món les situacions d'injustícia i d'opressió existents, de les quals s'alimentava el marxisme mateix tot instrumentalitzant-les. Als qui avui dia busquen una nova i autèntica teoria i praxi d'alliberament, l'Església ofereix no sols la doctrina social i, en general, els seus ensenyaments sobre la persona redimida pel Crist, sinó també el seu compromís concret d'ajut per combatre la marginació i el sofriment. En el passat recent, el desig sincer de posar-se de part dels oprimits i de no quedar-se fora del curs de la història ha induït molts creients a buscar per diversos camins un compromís impossible entre marxisme i cristianisme. El moment present, alhora que ha superat tot el que hi havia de caduc en aquests intents, duu a reafirmar el caràcter positiu d'una autèntica teologia de l'alliberament humà integral [f]. 58 Considerats des d'aquest punt de vista, els esdeveniments de 1989 vénen a ser importants àdhuc per als països del Tercer Món, que busquen el camí de llur desenvolupament, tal com ho han estat per als països d'Europa central i oriental.
Reconstruir Europa
27. La segona conseqüència afecta els pobles d'Europa. Els anys que dominava el comunisme, i també abans, es cometeren moltes injustícies individuals i socials, regionals i nacionals; s'acumularen molts odis i rancúnies. I continua essent real el perill que tornin a explotar, després de la caiguda de la dictadura, tot provocant greus conflictes i morts, si disminueixen recíprocament la tensió moral i la força de donar conscientment testimoniatge de la veritat, que han animat els esforços del temps passat. És d'esperar que l'odi i la violència no triomfin en els cors, sobretot dels qui lluiten a favor de la justícia, sinó que creixi en tots l'esperit de pau i de perdó. Però cal donar passos concrets per crear o consolidar estructures internacionals capaces d'intervenir, per al convenient arbitratge en els conflictes que sorgeixin entre les nacions, de manera que cadascun pugui fer valer els propis drets, tot assolint un just acord i un compromís pacífic amb els drets dels altres. Tot això és particularment necessari per a les nacions europees, íntimament unides entre elles pels vincles d'una cultura comuna i d'una història mil·lenària. En efecte, fa falta un gran esforç per a la reconstrucció moral i econòmica en els països que han abando- nat el comunisme. Durant molt temps les relacions econòmiques més elementals han estat distorsionades i han estat escarnides virtuts relacionades amb el sector de l'economia, com l'honestedat, la fiabilitat, la laboriositat. Se sent la necessitat d'una pacient reconstrucció material i moral, mentre els pobles extenuats per llargues privacions demanen a llurs governants resultats tangibles i immediats per al benestar i una adequada satisfacció de llurs legítimes aspiracions. Naturalment, la caiguda del marxisme ha tingut conseqüències de gran abast pel que es refereix a la repartició de la terra en mons incomunicats els uns amb els altres i en recelosa competència entre ells; per altra part, ha fet més palès el fet de la interdependència, com també que el treball humà està destinat per la seva naturalesa a unir els pobles i no a dividir-los. Efectivament, la pau i la prosperitat són béns que pertanyen a tot el gènere humà, de manera que no és possible de fruir-ne correctament i durablement si són obtinguts i mantinguts en perjudici d'altres pobles i nacions, violant-ne els drets o excloent-los de les fonts del benestar.
Una solidaritat internacional
28. Per a alguns països d'Europa comença ara, en un cert sentit, la veritable postguerra. La radical restructuració de les economies, fins ahir col·lectivitzades, comporta problemes i sacrificis, comparables amb els que hagueren d'imposar-se els països occidentals del continent per a la reconstrucció després del segon conflicte mundial. És just que en les presents dificultats els països excomunistes siguin ajudats per l'esforç solidari de les altres nacions: òbviament, han de ser ells els primers artífexs del propi desenvolupament; però se'ls ha de donar una raonable oportunitat per a realitzar-lo, i això no pot obtenir-se sense l'ajut dels altres països. D'altra banda, les actuals condicions de dificultat i de penúria són la conseqüència d'un procés històric, del qual els països excomunistes han estat a vegades les víctimes i no els responsables; per tant, si es troben en aquestes condicions no és per pròpia elecció o a causa d'errors comesos, sinó com una conseqüència de tràgics esdeveniments històrics imposats per la violència, que els han impedit de continuar pel camí del desenvolupament econòmic i civil. L'ajut d'altres països, sobretot europeus, que han tingut part en la mateixa història i de la qual són responsables, respon a un deute de justícia. Però respon també a l'interès i al bé general d'Europa, la qual no podrà viure en pau, si els conflictes de diversa índole, que sorgeixen com una conseqüència del passat, es van agreujant a causa d'una situació de desordre econòmic, d'insatisfacció espiritual i de desesper. Aquesta exigència, tanmateix, no ha d'induir a frenar els esforços per a prestar suport i ajuda als països del Tercer Món, que sofreixen a vegades condicions d'insuficiència i de pobresa bastant més greus. 59 Caldrà un esforç extraordinari per a mobilitzar els recursos [g], dels quals el món en el seu conjunt no està mancat, vers objectius de creixement econòmic i de desenvolupament comú, tot fixant de nou les prioritats i les escales de valors, damunt la base dels quals es decideixen les opcions econòmiques i polítiques. Poden fer-se disponibles ingents recursos amb el desarmament dels enormes aparells militars, creats per al conflicte entre Est i Oest. Aquests podran resultar àdhuc més grans, si s'obté d'establir procediments fiables per a la solució dels conflictes, alternatives a la guerra, i podran estendre, per tant, el principi del control i de la reducció dels armaments fins i tot en els països del Tercer Món, adoptant oportunes mesures contra el seu comerç. 60 Sobretot caldrà abandonar una mentalitat que considera els pobres -persones i pobles- com un pes, com molestos i importuns, àvids de consumir allò que altres han produït. Els pobres exigeixen el dret de tenir la seva part en els béns materials i de fer fructificar llur capacitat de treball, tot creant un món més just i més pròsper per a tothom. La promoció dels pobres és una gran ocasió per al creixement moral, cultural i àdhuc econòmic de tota la humanitat.
Els drets de la consciència
29. En fi, el desenvolupament no ha de ser entès d'una manera exclusivament econòmica, sinó en un sentit humà integral. 61 No es tracta solament d'elevar tots els pobles al nivell de què frueixen avui els països més rics, sinó de fonamentar sobre el treball solidari una vida més digna, de fer créixer efectivament la dignitat i la creativitat de tota persona, la seva capacitat de respondre a la pròpia vocació i, per tant, a la crida de Déu. El punt culminant del desenvolupament comporta l'exercici del dret-deure de cercar Déu, conèixer-lo i viure segons aquest coneixement. 62 En els règims totalitaris i autoritaris s'ha extremat el principi de la primacia de la força sobre la raó. L'home s'ha vist obligat a sofrir una concepció de la realitat imposada per la força, i no aconseguida mitjançant l'esforç de la pròpia raó i l'exercici de la pròpia llibertat. Cal invertir els termes d'aquest principi i reconèixer íntegrament els drets de la consciència humana [h], vinculada solament a la veritat natural i revelada. En el reconeixement d'aquests drets consisteix el fonament primari de tot ordenament polític autènticament lliure. 63 És important reafirmar aquest principi per diversos motius.: a) perquè les antigues formes de totalitarisme i d'autoritarisme encara no han estat superades completament i hi ha àdhuc el risc que recobrin vigor: aquesta situació exigeix un renovat esforç de col·laboració i de solidaritat entre tots els països; b) perquè en els països desenvolupats es fa a vegades excessiva propaganda dels valors purament utilitaris, estimulant d'una manera desenfrenada els instints i les tendències a la fruïció immediata, cosa que fa difícil el reconeixement i el respecte de la jerarquia dels veritables valors de l'existència humana; c) perquè en alguns països sorgeixen noves formes de fonamentalisme religiós [i] que, veladament o també obertament, neguen als ciutadans de creences diverses dels de la majoria el ple exercici dels drets civils i religiosos, els impedeixen de participar en el debat cultural, restringeixen el dret de l'Església de predicar l'Evangeli i el drets dels homes, que escolten aquesta predicació, a acollir-la i a convertir-se al Crist. No és possible cap progrés autèntic sense el respecte del dret natural elemental a conèixer la veritat i a viure segons la veritat. A aquest dret està unit, per al seu exercici i el seu aprofundiment, el dret a descobrir i a acollir lliurement Jesucrist, que és el veritable bé de l'home. 64
Capítol IV
LA PROPIETAT PRIVADA I LA DESTINACIÓ UNIVERSAL DELS BÉNS
El sentit del dret de propietat
30. A la Rerum novarum Lleó XIII afirmava enèrgicament i amb diversos arguments, contra el socialisme del seu temps, el caràcter natural del dret a la propietat privada. 65 Aquest dret, fonamental en tota persona per a la seva autonomia i el seu desenvolupament, ha estat defensat sempre per l'Església fins als nostres dies. Així mateix, l'Església ensenya que la propietat dels béns no és un dret absolut, ja que en la seva naturalesa de dret humà comporta els seus propis limits. Al mateix temps que proclamava amb força el dret a la propietat privada, el Pontífex afirmava amb igual claredat que l'"ús" dels béns, confiat a la pròpia llibertat, està subordinat al destí original i comú dels béns creats i també a la voluntat de Jesucrist, manifestada en l'Evangeli. Escrivia sobre això: "Així doncs, els afortunats estan avisats...; els rics han de témer les paoroses amenaces de Jesucrist, ja que més aviat o més tard hauran de donar compte severíssim al diví Jutge de l'ús de les riqueses"; i, citant sant Tomàs d'Aquino, afegia: "Si hom pregunta com ha de ser l'ús dels béns, l'Església respondrà sense vacil·lar gens: <Pel que fa al cas, l'home no ha de considerar els béns externs com propis, sinó com comuns>... perquè <per sobre de les lleis i dels judicis dels homes hi ha la llei i el judici del Crist>". 66 Els successors de Lleó XIII han repetit aquesta doble afirmació: la necessitat i, per tant, la licitud de la propietat privada, com també els límits que hi pesen al damunt [a]. 67 El Concili Vaticà II ha proposat igualment la doctrina tradicional amb paraules que val la pena citar aquí textualment: "L'home, usant aquests béns, no ha de considerar les coses exteriors que legítimament posseeix com exclusivament seves, sinó també com comunes, en el sentit que no li aprofiten a ell solament, sinó també als altres". I una mica més endavant: "La propietat privada o un cert domini sobre els béns externs asseguren a cadascú una zona indis- pensable d'autonomia personal i familiar, i han de ser considerats com una ampliació de la llibertat humana... La propietat privada, per la seva mateixa naturalesa, té també un caràcter social, fonamentat en la destinació comuna dels béns". 68 La mateixa dctrina social ha estat objecte de consideració per la meva part, primerament en el discurs a la III Conferència de l'Episcopat llatinoamericà a Puebla i posteriorment en les Encícliques Laborem exercens i Sollicitudo rei socialis. 69
L'home treballa amb els altres i per als altres
31. Rellegint aquests ensenyaments sobre el dret a la propietat i la destinació comuna dels béns en relació amb el nostre temps, podem plantejar la qüestió sobre l'origen dels béns que sostenen la vida de l'home, que satisfan les seves necessitats i que són l'objecte dels seus drets. El primer origen de tot bé és l'acte de Déu mateix que ha creat la terra i l'home, i que li ha donat la terra, per tal que la domini amb el seu treball i frueixi dels seus fruits (cf. Gn 1:28-29). Déu ha donat la terra a tot el gènere humà per tal que sotingui tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar ningú. Heus ací, doncs, l'origen de la destinació universal dels béns de la terra. Aquesta, per la seva mateixa fecunditat i capacitat de satisfer les necessitats de l'home, és el primer do de Déu per al sosteniment de la vida humana. Ara bé, la terra no dóna els seus fruits sense una peculiar resposta de l'home al do de Déu, és a dir, sense el treball. Mitjançant el treball, l'home, usant la seva intel·ligència i la seva llibertat, arriba a dominar-la i a fer-ne el seu digne estatge. D'aquesta manera, s'apropia una part de la terra, la que ha conquerit amb el seu treball: heus ací l'origen de la propietat individual. Òbviament, té també la responsabilitat de no impedir que altres homes obtinguin la seva part del do de Déu; al contrari, ha de cooperar amb ells per dominar junts tota la terra. Al llarg de la història, als començaments de tota societat humana, trobem sempre aquests dos factors, el treball i la terra; en canvi, no sempre hi ha entre ells la mateixa relació. En altres temps la natural fecunditat de la terra semblava ser, i ho era de fet, com el factor principal de riquesa, mentre que el treball servia d'ajut i afavoria aquesta fecunditat. Al nostre temps, és cada vegada més important el paper del treball humà [b] per a la producció de les riqueses immaterials i materials; a més, és evident que el treball d'un home es connecta naturalment amb el d'altres homes. Avui més que mai, treballar és treballar amb els altres i treballar per al altres: és fer quelcom per a algú. El treball és més fecund i productiu com més l'home esdevé capaç de conèixer les potencialitats productives de la terra i veure en profunditat les necessitats dels altres homes per als quals treballa.
L'home en l'empresa
32. Però, al nostre temps, hi ha una altra forma de propietat, que té una importància no inferior a la de la terra: és la propietat del coneixement, de la tècnica i del saber. En aquest tipus de propietat, molt més que en els recursos naturals, es fonamenta la riquesa de les nacions industrialitzades. Hem al·ludit al fet que l'home treballa amb els altres homes, tot prenent part en un "treball social" que enclou cercles progressivament més amplis. Per regla general, el qui produeix una cosa ho fa no sols per al seu ús personal sinó per tal que altres en puguin fruir, després d'haver pagat el preu just, establert de comú acord després d'una lliure negociació. Ara bé, la capacitat de conèixer oportunament les necessitats dels altres homes i el conjunt dels factors productius més apropiats per a satisfer-les és una altra font important de riquesa en la societat moderna. D'altra banda, molts béns no poden ser produïts d'una manera adequada per un sol individu, sinó que exigeixen la col·laboració de moltes persones. Organitzar aquest esforç productiu, programar-ne la duració en el temps, procurar que correspongui d'una manera positiva a les necessitats que ha de satisfer, tot assumint els riscs necessaris: tot això és també una font de riquesa en la societat actual. Així esdevé cada vegada més evident i determinant el paper del treball humà, disciplinat i creatiu, i el de les capacitats d'iniciativa i d'esperit emprenedor, com una part essencial del mateix treball. 70 Aquest procés, que palesa concretament una veritat sobre la persona, afirmada sense parar pel cristianisme, ha de ser mirat amb atenció i positivament. En efecte, el principal recurs de l'home és, junt amb la terra, l'home mateix. És la seva intel.ligència la que descobreix les potencialitats productives de la terra i les múltiples modalitats amb què es poden satisfer les necessitats humanes. És el seu treball disciplinat, en solidària col·laboració, allò que permet la creació de comunitats de treball cada vegada més àmplies i segures per a dur a terme la transformació de l'ambient natural i la del mateix ambient humà. En aquest procés es troben compromeses virtuts importants, com ara la diligència, la laboriositat, la prudència a assumir els riscs raonables, la fiabilitat i la lleialtat en les relacions interpersonals, l'energia en l'execu- ció de decisions difícils i doloroses, però necessàries per al treball comú de l'empresa i per a fer front als eventuals revessos de fortuna. La moderna economia d'empresa [c] comporta aspectes positius, l'arrel dels quals és la llibertat de la persona, que s'expressa en el camp econòmic i en altres camps. En efecte, l'economia és un sector de la múltiple activitat humana i en aquest sector, com en tots els altres, és tan vàlid el dret a la llibertat com el deure de fer-ne un ús responsable. Però convé notar que hi ha diferències específiques entre aquestes tendències de la societat moderna i les del passat àdhuc recent. Si, en altres temps, el factor decisiu de la producció era la terra i després ho fou el capital, entès com un conjunt massiu de maquinària i d'instruments de producció, avui dia el factor decisiu és cada vegada més l'home mateix, és a dir, la seva capacitat de coneixement, que es fa palesa mitjançant el saber científic, la seva capacitat d'organització solidària i la seva capacitat d'intuir i de satisfer les necessitats dels altres.
Exclusions i marginacions 33. Amb tot, cal descobrir i denunciar els riscs i els problemes relacionats amb aquest tipus d'evolució. De fet, avui molts homes, potser la gran majoria, no disposen de mitjans que els permetin d'entrar d'una manera efectiva i humanament digna en un sistema d'empresa, on el treball ocupa una posició realment central. No tenen possibilitat d'adquirir els coneixements bàsics que els ajudin a expressar llur creativitat i a desenvolupar llurs capacitats. No aconsegueixen d'entrar en la xarxa de coneixements i d'intercomunicacions que els permetria de veure valorades i utilitzades llurs qualitats. Encara que no explotats pròpiament, són marginats àmpliament, i el desenvolupament econòmic es realitza, per dir-ho així, per damunt de llur abast, quan no limita fins i tot els espais ja reduïts de les antigues economies de subsistència. Aquests homes, impotents per a resistir la competència de mercaderies produïdes amb mètodes nous i que satisfan necessitats que anteriorment ells solien afrontar amb les seves formes organitzatives tradicionals; ofuscats per l'esplendor d'una ostentosa opulència, inassolible per a ells, coartats al seu torn per la necessitat, aquests homes formen veritables aglomeracions en les ciutats del Tercer Món, on sovint es veuen desarrelats culturalment, enmig de situacions de violència i sense cap possibilitat d'integració. No els és reconeguda, de fet, llur dignitat i, a vegades, es tracta d'eliminar-los de la història mitjançant formes coactives de control demogràfic, contràries a la dignitat humana. Molts altres homes, encara que no estiguin marginats del tot, viuen en ambients on la lluita per sobreviure és absolutament prioritària i on són vigents encara les regles del capitalisme primitiu, junt amb una despietada situació que no té res a envejar a la dels moments més obscurs de la primera fase de la industrialització. En altres casos, la terra és l'element central del procés econòmic, i els qui la cultiven, impedits de posseir-la, són reduïts a condicions de semiservitud. 71 En aquests casos, es pot parlar avui dia, com en temps de la Rerum novarum, d'una explotació inhumana. Malgrat els grans canvis ocorreguts en les societats més avançades, les deficiències humanes del capitalisme, amb el consegüent domini de les coses sobre els homes, es troben lluny d'haver desaparegut; més encara, per als pobres, a la falta de béns materials s'ha afegit la del saber i de coneixements, que els impedeix de sortir de l'estat de dependència humiliant. Malauradament, la gran majoria dels habitants del Tercer Món viu encara en aquestes condicions. Seria, amb tot, inexacte d' entendre el Tercer Món en un sentit únicament geogràfic. En algunes regions i en sectors socials d'aquest "Món" s'ha emprès processos de desenvolupament orientats no tant a la valoració dels recuross materials com a la del "recursos humans". Per altra part, en molts països coexisteixen organismes econòmics totalment diversos i tanmateix vinculats de diverses formes els uns amb els altres, cosa que planteja nous i greus problemes tant a les polítiques de desenvolupament com a la pastoral de l'Església. En anys recents s'ha afirmat que el desenvolupament dels països més pobres depenia de l'aïllament del mercat mundial, com també de llur confiança exclusiva en les pròpies forces. La història recent ha evidenciat que els països que s'han marginat dels intercanvis generals de l'activitat econòmica en el pla internacional han experimentat un estancament i un retrocés; en canvi, el desenvolupament ha afavorit els països que han obtingut d'introduir-s'hi. Sembla, doncs, que el problema major rau a aconseguir un accés equitatiu al mercat internacional, fonamentat no sobre el principi unilateral de l'explotació dels recursos naturals, sinó sobre la valoració dels recursos humans [d]. 72 Amb tot, certs aspectes típics del Tercer Món es donen també en els països desenvolupats, on la transformació incessant dels modes de producció i de consum devalua coneixements ja adquirits i competències professionals consolidades, tot exigint un esforç continu de requalificació i d'actualització. Els que no aconsegueixen anar al compàs dels temps poden quedar fàcilment marginats, i junt amb ells, ho són també els ancians, els joves incapaços d'inserir-se en la vida social i, en general, les persones més febles i l'anomenat Quart Món. La mateixa situació de la dona, en aquestes condicions, no és gens fàcil.
L'home no és cap mercaderia
34. Dóna la impressió que, tant a l'interior de cada país com en les relacions internacionals, el lliure mercat [e] sigui l'instrument més eficaç per a col·locar els recursos i respondre eficaçment a les necessitats. Amb tot, això val només per a les necessitats "saldables", amb poder adquisiu, i per a aquells recursos que són "vendibles", és a dir, capaços d'assolir un preu convenient. Però hi ha nombroses necessitats humanes que no tenen sortida en el mercat. És un estricte deure de justícia i de veritat impedir que quedin sense satisfer les necessitats humanes fonamentals i que els homes oprimits per elles sucumbeixin. A més, cal ajudar aquests homes necessitats a aconseguir els coneixements, a entrar en el cercle de les relacions, a desenvolupar llurs aptituds per a poder valorar millor llurs capacitats i recursos. Per damunt la lògica dels intercanvis a base dels paràmetres i de llurs formes justes, hi ha quelcom que és degut a l'home perquè és home, en virtut de la seva eminent dignitat. Aquest quelcom comporta inseparablement la possibilitat de sobreviure i de participar activament en el bé comú de la humanitat. En el context del Tercer Món conserven tota la seva validesa -i en certs casos, encara són una meta a assolir- els objectius indicats per la Rerum novarum, per evitar que el treball de l'home i l'home mateix no es redueixin al nivell de simple mercaderia: el salari suficient per a la vida de família, les assegurances socials per a la vellesa i l'atur, l'adequada tutela de les condicions de treball.
Lluitar per una societat de participació
35. S'obre aquí un vast camp d'acció i fecund per al compromís i les lluites, en nom de la justícia, dels sindicats i les altres organitzacions dels treballadors, que defensen els seus drets i tutelen la seva persona, tot desenvolupant al mateix temps una funció essencial de carràcter cultural, per fer-los participar d'una manera més plena i digna en la vida de la nació i ajudar-los en el camí del desenvolpament. En aquest sentit, es pot parlar justament de lluita contra un sistema econòmic, entès com un mètode que assegura el predomini absolut del capital, la possessió dels mitjans de producció i de la terra, respecte a la llibertat i la dignitat del treball de l'home. 73 En la lluita contra aquest sistema no es posa, com a model alternatiu, el sistema socialista, que de fet és un capitalisme d'Estat, sinó una societat basada en el treball lliure, en l'empresa i en la participació. Aquesta societat tampoc no s'oposa al mercat, sinó que exigeix que aquest sigui controlat oportunament per les forces socials i per l'Estat, de manera que es garanteixi la satisfacció de les exigències fonamentals de tota la societat. L'Església reconeix la justa funció dels beneficis [f], com un índex de la bona marxa de l'empresa. Quan una empresa dóna beneficis significa que els factors productius han estat utilitzats adequadament i que les corresponents necessitats humanes han estat satisfetes degudament. Amb tot, els beneficis no són l'únic indicador de l'estat de l'empresa. És possible que els balanços econòmics siguin satisfactoris i que al mateix temps els homes, que constitueixen el patrimoni més valuós de l'empresa, siguin humiliats i ofesos en llur dignitat. A més de ser moralment inadmissible, això no pot deixar de tenir reflexos negatius per al futur, fins per a l'eficàcia econòmica de l'empresa. En efecte, la finalitat de l'empresa no és simplement la producció de beneficis, sinó més aviat l'existència mateixa de l'empresa com a comunitat de persones que, de diverses maneres, cerquen la satisfacció de les seves necessitats fonamentals i constitueixen un grup particular al servei de tota la societat. Els beneficis són un element regulador de la vida de l'empresa, però no l'únic; junt amb ells cal tenir en consideració altres factors humans i morals que, a llarg termini, són almenys igualment essencials per a la vida de l'empresa. Queda demostrat que és inacceptable l'afirmació que la derrota del "socialisme real" deixi el capitalisme com l'únic model d'organització econòmica. Cal trencar les barreres i els monopolis que deixen tants pobles al marge del desenvolupament, i assegurar a tothom -individus i nacions- les condicions bàsiques que permetin participar en el desenvolupament. Aquest objectiu exigeix esforços programats i responsables per part de tota la comunitat internacional. Cal que les nacions més fortes sàpiguen oferir a les més febles unes oportunitats d'inserció en la vida internacional; que les més febles sàpiguen acceptar aquestes oportunitats, fent els esforços i els sacrificis necessaris per a això, assegurant l'estabilitat del marc polític i econòmic, la certesa de perspectives per al futur, el desenvolupament de les capacitats dels mateixos treballadors, la formació d'empresaris eficients i conscients de llurs responsabilitats. 74 Actualment, sobre els esforços positius que s'han dut a terme en aquest sentit pesa el problema, encara no resolt en gran part, del deute exterior dels països més pobres. És certament just el principi que els deutes [g] han de ser pagats. No és lícit, en canvi, exigir o pretendre'n el pagament, quan això implicaria imposar de fet unes opcions polítiques que durien a la fam i a la desesperació poblacions senceres. No es pot pretendre que els deutes contrets siguin pagats amb sacrificis insuportables. En aquest cas, és necessari -com, d'altra banda, ja passa en part- trobar modalitats de reducció, dilació o extinció del deute, compatibles amb el dret fonamental dels pobles a la subsistència i al progrés.
Drets morals i culturals
36. Convé ara adreçar l'atenció als problemes específics i a les amenaces que sorgeixen dintre de les economies més avançades i en relació amb les seves peculiars característiques. En les precedents fases de desenvolupament, l'home ha viscut sempre condicionat sota el pes de la necessitat. Les coses necessàries eren poques, ja fixades d'alguna manera per les estructures objectives de la seva constitució corpòria, i l'activitat econòmica estava orientada a satisfer-les. És clar, amb tot, que avui el problema no és sols oferir una quantitat de béns suficients, sinó el de respondre a una demanda de qualitat: qualitat de la mercaderia a produir i a consumir; qualitat dels serveis de què hom ha de disposar; qualitat de l'ambient i de la vida en general. La demanda d'una existència qualitativament més satisfactòria i més rica és quelcom en si legítim. Però cal posar en relleu les noves responsabilitats i els perills annexos a aquesta etapa de la història. En el món, on sorgeixen i es delimiten noves necessitats, es dóna sempre una concepció més o menys adequada de l'home i del seu veritable bé. A través de les opcions de producció i de consum es palesa una cultura determinada que presenta una concepció global de la vida. En neix el fenomen del consumisme. En descobrir noves necessitats i noves modalitats per a la seva satisfacció, cal deixar-se guiar per una imatge integral de l'home, que respecti totes les dimensions del seu ésser i que subordini les materials i instintives a les interiors i espirituals. En canvi, en adreçar-se directament als seus instints, prescindint en una o altra manera de la seva realitat personal, conscient i lliure, es poden crear hàbits de consum i estils de vida objectivament il·lícits [h] i sovint àdhuc perjudicials per a la salut física i espiritual. El sistema econòmic no posseeix en si mateix criteris que permetin distingir correctament les noves i més elevades formes de satisfacció de les noves necessitats humanes que són un obstacle per a la formació d'una personalitat madura. És, doncs, necessària i urgent un gran treball educatiu i cultural, que comprengui l'educació dels consumidors per a un ús responsable de llur capacitat d'elecció, la formació d'un profund sentit de responsabilitat en els productors i sobretot en els professionals dels mitjans de comunicació social, a més de la necessària intervenció dels poders públics. Un exemple clar de consumisme, contrari a la salut i a la dignitat de l'home i que certament no és fàcil de controlar, és el de la droga. La seva difusió és indici d'una greu disfunció del sistema social, que suposa una visió materialista i, en un cert sentit, destructiva de les necessitats humanes. D'aquesta manera, la capacitat innovadora de l'economia lliure acaba per realitzar-se d'una manera unilateral i inadequada. La droga, com també la pornografia i altres formes de consumisme, en explotar la fragilitat dels febles, pretenen omplir el buit espiritual que s'ha arribat a crear. No és dolent el desig de viure millor, però és equivocat l'estil de vida que hom considera millor, quan està orientat a tenir i no a ser, i que vol tenir més no per ser més, sinó per consumir l'existència en una fruïció que es proposa com un fi en si mateixa. 75 Per això, és necessari esforçar-se per implantar un estil de vida, segons el qual la recerca de la veritat, de la bellesa i del bé, com també la comunió amb els altres homes per a un creixement comú siguin els elements que determinin les opcions del consum, dels estalvis i de les inversions. A propòsit d'això, no puc limitar-e a recordar el deure de la caritat, és a dir, el deure d'ajudar amb allò propi "superflu" i, a vegades, àdhuc amb allò "necessari" per donar al pobre les coses indispensables per a viure. Em refereixo al fet que també l'opció d'invertir en un lloc i no en un altre, en un sector productiu en comptes d'un altre, és sempre una opció moral i cultural [i]. Donades certes condicions econòmiques i d'estabilitat política absolutament imprescindibles, la decisió d'invertir, és a dir, d'oferir a un poble l'ocasió de donar valor al propi treball, és determinada així mateix per una actitud de simpatia i per la confiança en la Providència, que revelen la qualitat humana del qui pren la decisió.
Les condicions d'una ecologia humana
37. És així mateix preocupant, junt amb el problema del consumisme i estrictament vinculat amb ell, la qüestió de l'ecologia. L'home, impulsat pel desig de tenir i de fruir, més que no pas de ser i de créixer, consumeix d'una manera excessiva i desordenada els recursos de la terra i la seva mateixa vida. A l'arrel de la insensata destrucció de l'ambient natural hi ha un error antropològic, per desgràcia molt difós al nostre temps. L'home, que desco- breix la seva capacitat de transformar i, en un cert sentit, de "crear" el món amb el propi treball, oblida que aquest es desenvolupa sempre a partir del primer do original de les coses fet per Déu. Creu que pot disposar arbitràriament de la terra, sotmetent-la sense reserves a la seva voluntat com si no tingués una fisonomia pròpia i un destí anterior donats per Déu, i que l'home pot desen- rotllar certament, però que no ha de trair. En comptes de desplegar el seu paper de col·laborador de Déu en l'obra de la creació, l'home suplanta Déu i amb això provoca la rebel·lió de la natura, més aviat tiranitzada que no pas governada per ell. 76 Això demostra, sobretot, mesquinesa o estretot de mires de l'home, animat pel desig de posseir les coses en lloc de relacionar-les amb la veritat, i mancat d'aquella actitud desinteressada, feta de gratuïtat i de sentit estètic, que neix de l'admiració per l'ésser i per la bellesa que permet llegir en les coses visibles el missatge de Déu invisible que les ha creades. En aquest camp, la humanitat d'avui ha de ser conscient dels seus deures i de la seva tasca envers les generacions futures. 38. A més de la destrucció irracional de l'ambient natural, cal recordar ací la més greu encara de l'ambient humà, al qual, tanmateix, s'està lluny de prestar la necessària atenció. Mentre ens preocupem justament, encara que molt menys del que caldria, de preservar els hàbitats naturals de les diverses espècies animals amenaçades d'extinció, perquè ens adonem que cadascuna d'elles aporta la seva contribució particular a l'equilibri general de la terra, ens esforcem molt poc per salvaguardar les condicions morals d'una autèntica "ecologia humana" [j]. No sols la terra ha estat donada per Déu a l'home, el qual ha d'usar-la respectant la intenció originària, bona, en la qual ha estat donada; sinó que l'home és per a si mateix un do de Déu i, per tant, ha de respectar l'estructura natural i moral de la qual ha estat dotat. Cal esmentar en aquest context els greus problemes de la moderna urbanització, la necessitat d'un urbanisme preocupat per la vida de les persones, com també la deguda atenció a una "ecologia social" del treball. L'home rep de Déu la seva dignitat essencial i amb ella la capacitat de transcendir tota organització de la societat vers la veritat i el bé. Amb tot, està també condicionat per l'estructura social en què viu, per l'educació rebuda i per l'ambient. Aquests elements poden facilitar o obstaculitzar el seu viure segons la veritat. Les decisions, gràcies a les quals es constitueix un ambient humà, poden crear específiques estructures de pecat que impedeixen la plena realització dels qui són oprimits de diverses maneres per elles. Desmantellar aquestes estructures i substituir-les per formes més autèntiques de convivència és una tasca que exigeix valentia i paciència. 77
Família i demografia
39. La primera estructura fonamental a favor de l'"ecologia humana" és la família, al si de la qual l'home rep les primeres nocions sobre la veritat i el bé; aprèn que vol dir estimar i ser estimat, i per consegüent què vol dir en concret ser una persona [k]. S'entén aquí la família fonamentada en el matrimoni, en el qual el do recíproc de si mateix per part de l'home i de la dona crea un ambient de vida en el qual l'infant pot néixer i desenvolupar les seves potencialitats, esdevenir conscient de la seva dignitat i preparar-se a afrontar el seu destí únic i irrepetible. En canvi, passa sovint que l'home se sent desanimat de realitzar les condicions autèntiques de la reproducció humana i es veu induït a conside- rar la pròpia vida i ell mateix com un conjunt de sensacions que cal experimentar i no com una obra a realitzar. D'aquí neix una falta de llibertat que li fa renunciar al compromís de vincular-se d'una manera estable amb altra persona i engendrar fills, o bé el mou a considerar-los com una de tantes "coses" que és possible tenir o no tenir, segons els propis gustos, i que entren en concurrència amb altres possibilitats. Cal tornar a considerar la família com el santuari de la vida. En efecte, és sagrada: és l'àmbit on la vida, do de Déu, pot ser acollida i protegida de manera adequada contra els múltiples atacs a què està exposada, el lloc on pot desenvolupar-se segons les exigències d'un autèntic creixement humà. Contra l'anomenada cultura de la mort, la família constitueix la seu de la cultura de la vida. L'enginy de l'home sembla orientar-se, en aquest camp, a limitar, a suprimir o a anul·lar les fonts de la vida, recorrent fins i tot a l'avortament, tan estès per desgràcia en el món, més que no pas a defensar i a obrir les possibilitats a la vida mateixa. En l'Encíclica Sollicitudo rei socialis han estat denunciades les campanyes sistemàtiques contra la natalitat, que, sobre la base d'una concepció deformada del problema demogràfic i en un clima d'"absoluta falta de respecte per la llibertat de decisió de les persones interessades", les sotmeten sovint a "intolerables pressions... per doblegar-les a aquesta forma nova d'opressió". 78 Es tracta de polítiques que amb tècniques noves estenen llur radi d'acció fins a arribar, com en una "guerra química", a emmetzinar la vida de milions d'éssers humans indefensos. Aquestes crítiques van dirigides no tant contra un sistema econòmic, com contra un sistema ètico-cultural. En efecte, l'economia és sols un aspecte i una dimensió de la complexa activitat humana. Si és absolutitzada, si la producció i el consum de les mercaderies ocupen el centre de la vida social i esdevenen l'únic valor de la societat, no subordinat a cap altre, la causa cal cercar-la no sols i no tant en el sistema econòmic mateix com en el fet que tot el sistema sociocultural, en ignorar la dimensió ètica i religiosa, s'ha afeblit, perquè s'ha limitat únicament a la producció de béns i de serveis. 79 Tot això es pot resumir afirmant una vegada més que la llibertat econòmica és solament un element de la llibertat humana. Quan esdevé autònoma, és a dir, quan l'home és considerat més com un productor o un consumidor de béns que com un subjecte que produeix i consumeix per a viure, aleshores perd la seva necessària relació amb la persona humana i acaba per alienar-la i oprimir-la. 80
Béns col·lectius
40. És un deure de l'Estat proveir a la defensa i la tutela dels béns col·lectius, com ara l'ambient natural i l'ambient humà, la salvaguarda dels quals no pot estar assegurada pels simples mecanismes de mercat. Així com en temps del vell capitalisme l'Estat tenia el deure de defensar els drets fonamentals del treball, així ara amb el nou capitalisme l'Estat i la societat tenen el deure de defensar els béns col·lectius que, entre altres coses, constitueixen l'únic marc dintre del qual és possible per a cadascú aconseguir legítimament els seus fins individuals. Heus ací un nou límit del mercat [l]: hi ha necessitats col·lectives i qualitatives que no poden ser satisfetes mitjançant els seus mecanismes; hi ha exigències humanes importants que escapen a la seva lògica; hi ha béns que, per la seva naturalesa, no es poden ni s'han de vendre o comprar. Certament, els mecanismes de mercat ofereixen avantatges segurs; ajuden, entre altres coses, a utilitzar millor els recursos; afavoreixen l'intercanvi dels productes i, sobretot, donen la primacia a la voluntat i a les preferències de la persona, que, en el contracte, es confronten amb les d'altres persones. Això no obstant, comporten el risc d'una "idolatria" del mercat, que ignora l'existència de béns que, per la seva naturalesa, no són ni poden ser simples mercaderies.
La veritable alienació
41. El marxisme ha criticat les societats burgeses i capitalistes, i els ha retret la mercantilització i l'alienació de l'existència humana. Certament, aquest retret està basat en una concepció equivocada i inadequada de l'alienació, segons la qual aquesta depèn únicament de l'esfera de les relacions de producció i de propietat, és a dir, atribuint-li un fonament materialista i negant, a més, la legitimitat i el caràcter positiu de les relacions de mercat àhduc en el seu propi àmbit. El marxisme acaba afirmant així que l'alienació només pot ser eliminada en una societat de tipus col·lectivista. Ara bé, l'experiència històrica dels països socialistes ha demostrat tristament que el col·lectivisme no acaba amb l'alienació, sinó que més aviat la incrementa, en afegir-li la penúria de les coses necessàries i la ineficàcia econòmica. L'experiència històrica d'Occident, per la seva banda, demostra que, si bé l'anàlisi i el fonament marxista de l'alienació són falsos, tanmateix l'alienació, junt amb la pèrdua del sentit autèntica de l'existència, és una realitat àdhuc en les societats occidentals. En efecte, l'alienació es verifica en el consum, quan l'home es veu implicat en una xarxa de satisfaccions falses i superficials, en comptes de ser ajudat a experimentar la seva personalitat autèntica i concreta. L'alienació es verifica també en el treball, quan s'organitza de tal manera que en "maximalitza" solament els fruits i guanys i no es preocupa que el treballador, mitjançant el propi treball, es realitzi com a home, segons que augmenti la seva participació en una autèntica comunitat solidària, o bé el seu aïllament en un complex de relacions d'exacerbada competència i de recíproca exclusió, en la qual és considerat només com un mitjà i no com un fi. Cal il·luminar, des de la concepció cristiana, el concepte d'alienació, tot descobrint-hi la inversió entre els mitjans i els fins [m]: l'home, quan no reconeix el valor i la grandesa de la persona en ell mateix i en l'altre, es priva de fet de la possibilitat de fruir de la pròpia humanitat i d'establir unes relacions de solidaritat i de comunió amb els altres homes, per a les quals fou creat per Déu. En efecte, mitjançant la pròpia donació lliure l'home es realitza autènticament ell mateix, 81 i aquesta donació és possible gràcies a l'essencial "capacitat de transcendència" de la persona humana. L'home no pot donar-se a un projecte solament humà de la realitat, a un ideal abstracte, ni a falses utopies. Com a persona, pot donar-se a una altra persona o a altres persones i, finalment, a Déu, que és l'autor del seu ésser i l'únic que pot acollir plenament la seva donació. 82 S'aliena l'home que refusa de transcendir-se ell mateix i viure l'experiència de l'autodonació de la formació d'una autèntica comunitat humana, orientada al seu destí últim que és Déu. Una societat és alienada quan, en les seves formes d'organització social, de producció i de consum, fa més difícil la realització d'aquesta donació i la formació d'aquesta solidaritat entre els homes. En la societat occidental s'ha superat l'explotació, almenys en les formes analitzades i descrites per Marx. No s'ha superat, en canvi, l'alienació en les diverses formes d'explotació, quan els homes s'instrumentalitzen mútuament i, per satisfer cada vegada més refinadament les seves necessitats particulars i secundàries, esdevenen sords a les principals i autèntiques, que han de regular fins i tot la manera de satisfer altres necessitats. 83 L'home que es preocupa només o preferent de tenir i fruir, incapaç de dominar els seus instints i les seves passions i de subordinar-les mitjançant l'obediència a la veritat, no pot ser lliure. L'obediència a la veritat sobre Déu i sobre l'home és la primera condició de la llibertat, que li permet d'ordenar les pròpies necessitats, els propis desigs i la manera de satisfer-los segons una justa jerarquia de valors, de manera que la possessió de les coses sigui per a ell un mitjà de créixer. Un obstacle a aquest creixement pot venir de la manipulació duta a terme pels mitjans de comunicació social, quan imposen, amb la força persuasiva de campanyes insistents, modes i corrents d'opinió, sense que sigui posssible de sotmetre a un examen crític les premisses sobre les quals es fonamenten.
Triomf del capitalisme?
42. Tornant ara a la pregunta inicial, ¿es pot dir potser que, després del fracàs del comunisme, el sistema vencedor sigui el capitalisme, i que vers ell estiguin dirigits els esforços dels països que intenen reconstruir l'economia i la societat? ¿És potser aquest el model que cal proposar als països del Tercer Món, que cerquen el camí del veritable progrés econòmic i civil? La resposta és evidentment complexa. Si per "capitalisme" entenem un sistema econòmic que reconeix el paper fonamental i positiu de l'empresa, del mercat, de la propietat privada i de la consegüent responsabilitat envers els mitjans de producció, de la lliure creativitat humana en el sector de l'economia, la resposta certament és positiva, encara que potser seria més apropiat parlar d'"economia d'empresa", d'"economia de mercat", o simplement d'"economia lliure". Però si per "capitalisme" entenem un sistema en el qual la llibertat, en l'àmbit econòmic, no està emmarcada en un sòlid context jurídic que la posi al servei de la llibertat humana integral i la consideri com una seva particular dimensió, el centre de la qual és ètic i religiós, aleshores la resposta és absolutament negativa. La solució marxista ha fracassat, però romanen en el món fenòmens de marginació i d'explotació, especialment en el Tercer Món, com també fenòmens d'alienació humana, sobretot en els Països més avançats; contra aquests fenòmens s'alça amb fermesa la veu de l'Església. Ingents multituds viuen encara en condicions de gran misèria material i moral. El fracàs del sistema comunista en tants països elimina certament un obstacle a l'hora d'afrontar d'una manera adequada i realista aquests problemes; però no basta per a resoldre'ls. Més encara, hi ha el risc que es difongui una ideologia radical de tipus capitalista, que refusa fins i tot prendre'ls en consideració, perquè a priori considera condemnat al fracàs tot intent d'afrontar-los i, d'una manera fideista, en confia la solució al lliure desenvolupament de les forces de mercat.
El desenvolupament integral
43. L'Església no té models a proposar. Els models reals i veritablement eficaços poden néixer solament de les diverses situacions històriques, gràcies a l'esforç de tots els responsables que afrontin els problemes concrets en tots els seus aspectes socials, econòmics, polítics i culturals que es relacionen entre ells. 84 Amb aquest objectiu l'Església ofereix, com una orientació ideal i indispensable, la pròpia doctrina social, la qual -com ha estat dit- reconeix el caràcter positiu del mercat i de l'empresa, però al mateix temps subratlla que aquests han d'estar orientats vers el bé comú. Aquesta doctrina reconeix també la legitimitat dels esforços dels treballadors per aconseguir el ple respecte de llur dignitat i espais més amplis de participació en la vida de l'empresa, de manera que, àdhuc treballant juntament amb altres i sota la direcció d'altres, puguin considerar en un cert sentit que "treballen a compte propi", 85 en posar en pràctica la intel·ligència i la llibertat. El desenvolupament integral de la persona humana en el treball no contradiu, sinó que més aviat les afavoreix, una major productivitat i una major eficàcia del treball mateix, per més que això pugui afeblir centres de poder ja consolidats. L'empresa no pot considerar-se únicament com una "societat de capitals"; és, al mateix temps, una "societat de persones", en la qual entren a formar part de manera diversa i amb responsabilitats específiques els qui aporten el capital necessari per a la seva activitat i els qui hi col·laboren amb llur treball. Per aconseguir aquests fins, continua essent necessari encara un gran moviment associatiu dels treballadors, l'objectiu del qual és l'alliberament i la promoció integral de la persona. A la llum de les "coses noves" d'avui ha estat considerada de nou la relació entre la propietat individual o privada i la destinació universal dels béns. L'home es realitza ell mateix per mitjà de la seva intel·ligència i de la seva llibertat i, obrant així, assumeix com a objecte i instrument les coses del món, al mateix temps que se les apropia. En aquesta manera d'actuar es troba el fonament del dret a la iniciativa i a la propietat individual. Pel seu treball l'home es compromet no sols a favor seu, sinó també a favor dels altres i amb els altres: cadascú col·labora en el treball i en el bé dels altres. L'home treballa per cobrir les necessitats de la seva família, de la comunitat de la qual forma part, de la nació i, en definitiva, de tota la humanitat. 86 Col·labora, així mateix, en l'activitat dels qui treballen en la mateixa empresa i igualment en el treball dels proveïdors o en el consum dels clients, en una cadena de solidaritat que s'estén progressivament. La propietat dels mitjans de producció, tant en el camp industrial com en l'agrícola, és justa i legítima quan és emprada per a un treball útil; però resulta il·legítima quan no és valorada o serveix per impedir el treball dels altres o obtenir uns guanys que no són fruit de l'expansió global del treball i de la riquesa social, sinó més aviat de la seva limitació, de l'explotació il·lícita, de l'especulació i de la ruptura de la solidaritat en el món laboral. 87 Aquest tipus de propietat no té cap justificació i constitueix un abús davant Déu i els homes. L'obligació de guanyar el pa amb la suor del propi front suposa, al mateix temps, un dret. Una societat en què aquest dret és negat sistemàticament i les mesures de política econòmica no permeten als treballadors d'assolir nivells satisfactoris d'ocupació, no pot aconseguir la seva legitimació ètica ni la justa pau social. 88 Així com la persona es realitza plenament en la lliure donació de si mateixa, així també la propietat es justifica moralment quan crea [n], segons les modalitats i els ritmes apropiats, oportunitats de treball i de creixement humà per a tothom.
Capítol V
L'ESTAT I LA CULTURA
44. Lleó XIII no ignorava que una sana teoria del'Estat era necessària per a assegurar el desenvolupament normal de les activitats humanes: les espirituals i les materials, ambdues indispensables. 89 Per això, en un passatge de la Rerum novarum, el Papa presenta l'organització de la societat estructurada en tres poders -legislatiu, executiu i judicial-, cosa que constituïa aleshores una novetat en l'ensenyament de l'Església. 90 Aquesta estructura reflecteix una visió realista de la natura social de l'home, la qual exigeix una legislació adequada per a protegir la llibertat de tothom. En aquesta perspectiva, és preferible que un poder estigui equilibrat per altres poders i altres esferes de competència, que el mantinguin en els seus justos límits. Aquest és el principi de l'"Estat de dret", en el qual és sobirana la llei i no la voluntat arbitrària dels homes.
L'arrel del totalitarisme
A l'època moderna, contra aquesta concepció s'ha alçat el totalitarisme, el qual, en la forma marxista-leninista, considera que alguns homes, en virtut d'un coneixement més profund de les lleis de desenvolupament de la societat, per una particular situació de classe o per contacte amb les fonts més profundes de la consciència col·lectiva, estan exempts de l'error i poden, doncs, arrogar-se l'exercici d'un poder absolut. A això cal afegir que el totalitarisme neix de la negació de la veritat en sentit objectiu. Si no hi ha una veritat transcendent, amb l'obediència a la qual l'home conquereix la seva plena identitat [a], tampoc no hi ha cap principi segur que garanteixi relacions justes entre els homes: els interessos de classe, de grup o de nació, els contraposen inevitablement els uns als altres. Si no és reconeguda la veritat transcendent, triomfa la força del poder, i cadascú tendeix a utilitzar fins a l'extrem els mitjans de què disposa per a imposar el seu propi interès o la pròpia opinió, sense respectar els drets dels altres. Aleshores l'home és respectat solament en la mesura en què és possible instrumentalitzar-lo perquè s'afirmi en el seu egoisme. L'arrel del totalitarisme modern cal veure-la, doncs, en la negació de la dignitat transcendent de la persona humana, imatge visible del Déu invisible i, precisament per això, subjecte natural de drets que ningú no pot violar: ni l'individu, ni el grup, ni la classe social, ni la nació ni l'Estat. No pot fer-ho tampoc la majoria d'un cos social, posant-se en contra de la minoria, per marginar-la, oprimir-la, explotar-la o àdhuc intentar destruir-la. 91 45. La cultura i la praxi del totalitarisme comporten també la negació de l'Església. L'Estat, o bé el partit, que creu poder realitzar en la història el bé absolut [b] i s'erigeix per damunt de tots els valors, no pot tolerar que se sostingui un criteri objectiu del bé i del mal, per damunt de la voluntat dels governants i que, en determinades circumstàncies, pugui servir per jutjar el seu comportament. Això explica per què el totalitarisme mira de destruir l'Església o, almenys, de sotmetre-la, tot convertint-la en instrument del propi sistema ideològic. 92 L'Estat totalitari tendeix, a més, a absorbir en si mateix la nació, la societat, la família, les comunitats religioses i les mateixes persones. Defensant la pròpia llibertat, l'Església defensa la persona, que ha d'obeir Déu abans que els homes (cf. Ac 5:29); defensa la família, les diverses organitzacions socials i les nacions, realitats totes que frueixen d'un propi àmbit d'autonomia i de sobirania.
La democràcia autèntica
46. L'Església aprecia el sistema de la democràcia, en la mesura que assegura la participació dels ciutadans en les opcions polítiques i garanteix als governats la possibilitat d'elegir i de controlar els seus propis governants, o bé de substituir-los oportunament de manera pacífica. 93 Amb tot, l'Església no pot afavorir la formació de grups dirigents restringits que, per interessos particulars o per motius ideològics, usurpen el poder de l'Estat. Una autèntica democràcia és possible solament en un Estat de dret i sobre la base d'una recta concepció de la persona humana. Requereix que es donin les condicions necessàries per a la promoció de les persones concretes, mitjançant l'educació i la formació en els veritables ideals, com també el desplegament de la "personalitat" de la societat mitjançant la creació d'estructures de participació i de corresponsabilitat. Avui es tendeix a afirmar que l'agnosticisme i el relativisme escèptic són