Comerç d'armes
EL COMERÇ INTERNACIONAL D'ARMES*
document del consell pontifici "justícia i pau"
PRESENTACIÓ
Encara que el camp d'investigació d'aquest document sigui
limitat (tracta només de les anomenades armes convencionals o clàssiques), creiem que
posa el dit en una de les ferides més greus de la humanitats al mateix temps més obertes
i més ocultes de la nostra època. El comerç d'armes ha existit en tots els temps i en
tots els continents; i a causa de la seva evolució constant, es manifesta avui dia tan
ampli i tan complex que requereix una reflexió lúcida i exigent.
Les Esglésies particulars, sovint a nivell ecumènic, ja han fet estudis apropiats per a
llurs països, però es queden sense futur a causa de les resistències trobades. Aquestes
pàgines volen senyalar que el problema -pel seu caràcter internacional- afecta el
conjunt de països i no pot trobar una veritable solució sense una acció comuna on
s'impliquin les responsabilitats dels Estats proveïdors i les dels Estats
creditors.
La nostra terra mai no havia conegut tants conflictes armats, alimentats per la
proliferació i la banalització d'armes, el tràfic comercial i cínic de les quals
escapa a qualsevol consideració moral. Desitgem que aquest document susciti una nova
mobilització de les energies creadores de pau, sobretot entre els polítics. Sembrar les
armes als quatre vents és exposar-se a collir la guerra en el propi sòl; i quin Estat
gosaria córrer un risc així? El veritable camí de la pau en el món és aquell en què
la comunitat internacional avanci decididament, estructurant l'organització de la seva
seguretat comuna i la recerca d'un desarmament controlat.
INTRODUCCIÓ
Un fenomen de vastes proporcions
1. Aquestes últimes dècades del segle XX, esdeveniments de gran envergadura han estremit
el món en els seus àmbits polític, social i econòmic. Com a conseqüència d'aquestes
transformacions, profundes i sovint radicals, han tornat a plantejar-se amb renovada
urgència antics problemes: entre d'altres, el problema de la transferència
d'armes.1
Aquesta transferència té conseqüències multiformes i sovint nefastes. En
efecte, totes
les guerres des de 1945 s'han combatut amb armes convencionals, amb excepció de la
utilització ocasional d'armes químiques. La transferència d'armes, d'altra banda,
implica poderosos interessos comercials que no deixen de tenir influència amb els
governs. Hi ha, a més, traficants d'armes que miren d'enriquir-se i que mantenen a
vegades relacions amb la criminalitat organitzada o amb grups terroristes.
2. Les transferències d'armes es fan, en general, d'un Estat a un altre. És,
doncs, als
Estats que pertoca la responsabilitat primària de reglamentació i de control. Amb
tot,
els mitjans de control a nivell nacional, per molt urgents i indispensables que
siguin,
seran sempre insuficients, ja que es tracta d'un fenomen transnacional per natura. Encara
que hi ha tractats internacionals que prohibeixen la transferència d'armes
biològiques,
químiques i nuclears,2 disposicions anàlogues no regulen la transferència de les armes
clàssiques. Tant els governs com els organismes internacionals tenen de fa temps
consciència d'aquesta mancança.
3. No hi ha una definició universalment acceptada del significat exacte de les
expressions "transferència d'armes" o "comerç d'armes", que és una
de les modalitats d'aquesta transferència. En sentit estricte, ambdues expressions
s'apliquen als sistemes d'armes pesades i a llurs municions, als vectors militars i a les
peces de recanvi. A més, la transferència de tecnologies d'aplicació doble, o sigui
susceptibles d'utilitzacions militars i civils, planteja nous problemes, com també els
planteja la transferència de coneixements, o sigui de la perícia tecnològica
directament relacionada amb la producció, la modernització, el funcionament o la
reparació d'aquests sistemes d'armes. Un altre aspecte important, que sovint hom deixa
passar en silenci en aquest complex context, és el dels acords de cooperació que
tendeixen a posar a disposició dels països importadors uns especialistes encarregats
d'entrenar el personal en el maneig i el manteniment dels sistemes d'armes
modernes.3
4. El fet que no totes les armes siguin objecte de comerç explica per què en esferes
internacionals hom parla més aviat de llur transferència. Els Estats, en
efecte,
disposen de molt diversos mitjans per a procurar-se armes, entre altres sota forma d'ajut
militar, de donació, d'intercanvi de béns, com també per la modificació o la
modernització dels sistemes d'armes que ja posseeixen, o bé recorrent a la producció
local sota llicència.
5. És difícil determinar amb exactitud la magnitud de les transferències d'armes
perquè no es disposa d'informacions precises. A vegades els governs invoquen raons de
seguretat, o de competitivitat econòmica, per justificar llur reticència a subministrar
dades detallades sobre les exportacions i les importacions d'armes. En altres casos, el
secret és degut a la naturalesa poc clara o a la discutible legalitat de certes
transaccions. Les xifres proporcionades pels governs, com també les avaluacions que duen
a terme els organismes especialitzats, comporten, doncs, un marge d'error considerable.
Això no obstant, aquestes xifres continuen essent indicadors útils per a identificar els
principals proveïdors i destinataris dels grans sistemes d'armes i per a descobrir les
tendències globals.
La incertesa dels temps presents
6. L'esfondrament dels règims totalitaris a Europa oriental i central ha fet brollar
novament sentiments nacionalistes i antagonismes ètnics. En massa casos han esclatat
aspres conflictes armats que intensifiquen tràgicament la demanda d'armes. La violenta
erupció del particularisme nacional i ètnic, tanmateix, no està circumscrita a una
regió geogràfica determinada; és més aviat una trista característica de l'època
actual. En diverses parts del món, poblacions enteres es veuen cruelment afectades per
guerres internes, en les quals sembla que les faccions oposades són capaces d'obtenir
totes les armes que necessiten, no sols per defensar-se, sinó també per atacar i
contraatacar en una inacabable espiral de violència. En certs casos, l'autoritat
política s'ha disgregat, amb la qual cosa es planteja la qüestió de saber qui pot o ha
d'intervenir per protegir les víctimes innocents i per a posar fi als conflictes entre
faccions rivals.
7. El desmantellament del sistema de blocs a Europa també ha augmentat la quantitat
d'armes potencionalment disponibles. Una part de les immenses existències d'armes a
Europa oriental i central continua essent llançada al mercat, d'una forma oberta o
clandestina, sovint a preus de "dumping" i pràcticament sense cap
discriminació pel que fa als destinataris. El Tractat sobre la reducció de forces
convencionals a Europa (FCE), que entrà en vigor el 1992, fixava límits màxims per a
cinc categories d'armes, i exigia la destrucció o, en un limitat nombre de casos, la
conversió a usos civils, de les armes existents en quantitats superiors a aquests
límits. Amb tot, el mecanisme de reducció d'aquestes armes acaba tot just de posar-se en
marxa, i passaran anys abans que el material militar al qual es refereix el Tractat FCE no
sigui destruït. El control efectiu d'aquest procés topa amb particulars
dificultats.
8. En diversos Estats del món occidental, l'estancament econòmic i la desaparició de
l'amenaça de guerra entre els dos blocs han tingut per resultat una reducció de llurs
pressupostos militars. Això, recíprocament, ha creat una crisi en la indústria
d'armaments, la qual no fa més que intensificar les pressions econòmiques per a vendre
armes i aconseguir nous mercats per a mantenir la capacitat d'investigació i de
desenvolupament i la viabilitat de la indústria militar. Mitjançant aquestes
transaccions, alguns països d'Europa central i oriental procuren obtenir les divises
fortes que tant necessiten certs països per enfrontar-se amb els problemes socials i
aconòmics que els acorralen. A partir dels anys 60, a més, el nombre de productors
d'armes ha augmentat considerablement, especialment en el Tercer Món, cosa que significa
que tots els productors actualment han de fer front a una major competència.
9. Aquests últims anys sembla que es perfila una reducció global de la transferència
d'armes. La nova configuració política Est-Oest, la crisi econòmica, el deute exterior
i un cert grau de saturació del mercat són altres tants factors que contribueixen a
aquesta evolució. Amb tot, res no indica que aquesta disminució sigui una tendència ja
consolidada i durable.
Hi ha en joc la pau
10. Malgrat aquestes nombroses incerteses i complexitats, s'ofereixen actualment noves
oportunitats per a afrontar directament el problema de la transferència
d'armes. Entre
altres coses, es manifesta en diverses parts del món una estimulant tendència a
l'establiment o a la consolidació de règims democràtics, cosa que crea una bona base
per a enfortir les relacions pacífiques a l'interior dels Estats i fomentar la confiança
recíproca. També sembla consolidar-se un esperit de col.laboració entre Estats
mitjançant la creació o l'enfortiment d'agrupacions d'Estats a nivell regional.
Igualment, i malgrat totes les dificultats que això pot comportar, els governs estan més
disposats a adreçar-se a les grans organitzacions internacionals per a afrontar
conjuntament els problemes internacionals en què es debaten.
11. Continuen existint, tanmateix, enormes dificultats per a conjurar el problema, ja que
tota transferència d'armes, en un cert sentit, un cas únic. Es duu a terme dintre d'un
context molt precís: d'un país determinat a un altre, cadascun dels dos amb les seves
pròpies característiques socials, polítiques i econòmiques. No basta, doncs, examinar
el fenomen senzillament en termes de quantitat o de costos. Cal prendre necessàriament en
consideració, a més, alguns factors qualitatius.
12. Hi ha avui dia un renovat interès per un control internacional de la transferència
d'armes, degut en part a l'existència d'una opinió pública més conscient. Hi ha, per
altra part, diverses instàncies regionals i internacionals que s'ocupen de la
qüestió.
Cal saber aprofitar aquesta conjuntura favorable per reglamentar d'una manera efectiva
aquest fenomen i reduir-lo radicalment. La transferència d'armes planteja, en
efecte,
greus problemes morals que cal afrontar amb lucidesa.
Capítol I
PRINCIPIS ÈTICS GENERALS
1. Cap transferència d'armes no és moralment
indiferent.
Al contrari, posa en joc tota una sèrie d'interessos polítics, estratègics i econòmics
a vegades convergents, a vegades divergents, que comporten cada cop conseqüències morals
específiques. La licitud de la transferència -sigui per venda, per compra, o per
qualsevol altre mitjà- no es pot apreciar si no es prenen en consideració tots els
factors que la condicionen.
2. Cada transferència ha de ser sotmesa, doncs, a un rigorós judici, fet seguint
criteris morals ben precisos. Hi ha, tanmateix, principis ètics de caràcter general que
permeten definir l'àmbit en el qual se situen els criteris que afecten més directament
els països exportadors o destinataris. Aquests principis generals s'apliquen a
tothom,
amb els matisos necessaris.
No a la guerra
3. El 1965, en la seva al.locució a l'Assemblea general de les Nacions Unides, Pau VI,
plenament conscient de la gravetat del seu Missatge, pronuncià les següents
paraules:
"Mai més els uns contra els altres, mai, mai més! Mai més la guerra, mai
més! La pau, la pau ha de ser la que guiï el destí dels pobles i de tota la humanitat".4
Desgraciadament, malgrat aquesta crida, les guerres, els conflictes interns, les
guerrilles, els actes terroristes continuen. Això no obstant, llargs anys de
lluites,
sovint ignorades o silenciades, no han fet més que confirmar la validesa d'aquesta
crida.
Cal repetir-ho, com ho féu recentment Joan Pau II davant l'horror de la guerra a Bòsnia
i Hercegovina,5 i com que no deixa de fer-ho davant les víctimes d'interessos
nacionalistes, ètnics o tribals, davant els refugiats, llençats d'ací d'allà segons
els atzars del combat: mai més la guerra, mai més la guerra.
La guerra no és la solució dels problemes polítics, econòmics o socials:6 "Res no
es resol amb la guerra; més encara, tot queda seriosament compromès per la
guerra".7 La guerra representa, en efecte, la decadència de la humanitat entera.8
4. Els Estats mateixos, per altra part, han reconegut fa molt temps la inutilitat de la
guerra i han intentat, desgràciament sense èxit, prohibir tot recurs a les armes per a
resoldre els conflictes.9 Davant els combats que avui es desencadenen, és qüestió de
màxima urgència redoblar els esforços per trencar la lògica de la guerra. Tothom té
un paper necessari a exercir-hi; tothom ha de pronunciar conjuntament aquest
"no" a la guerra; tothom, ciutadans i governants, estan obligats a comprometre's
a evitar-la.10 Sempre a la llum d'aquest "no" cal avaluar la moralitat de la
transferència d'armes.
El dret a la legítima defensa
5. En un món en el qual subsisteixen el mal i el pecat, hi ha el dret a la legítima
defensa mitjançant el recurs a les armes.11 Aquest dret pot esdevenir un greu deure per
al qui és responsable de la vida d'altres, del bé comú de la família o de la
societat.12 Sols aquest dret pot justificar la possessió o la transferència d'armes.
Però no es tracta d'un dret absolut, sinó que va acompanyat del deure de fer tots els
possibles per a reduir al mínim i, més encara, eliminar les causes de la violència.
6. Hi ha una exigència igualment greu: "el respecte i el desenvolupament de la vida
humana exigeixen la pau".13 Per assegurar al seu poble aquest bé que és la pau,
l'Estat no pot acontentar-se amb assegurar la seva pròpia defensa. L'Estat, amb tot el
seu poble, té igualment l'obligació imperiosa d'actuar per garantir les condicions de la
pau, no sols en el seu propi territori, sinó arreu del món.14
El deure d'ajudar l'innocent
7. Comença a definir-se millor actualment un nou deure permanent: el de prestar ajut a
víctimes innocents, incapaces de defensar-se contra les terribles seqüeles dels
conflictes, com ara la fam i la malaltia. El món actual queda paralitzat davant el
sofriment de milers d'innocents, víctimes d'interessos que els són sovint aliens. Són
aquestes les tragèdies que plantegen la qüestió del deure d'intervenir a favor de
poblacions que no tenen mitjans per a assegurar la pròpia subsistència: "Quan totes
les possibilitats ofertes per les negociacions diplomàtiques, els processos previstos per
les convencions i les organitzacions internacionals han estat aplicats i, malgrat això,
hi ha poblacions a punt de sucumbir sota els cops d'un injust agressor, els Estats ja no
tenen el "dret a la indiferència". Sembla precisament que llur deure és
desarmar aquest agressor, si tots els altres mitjans han resultat ineficaços. Els
principis de sobirania dels Estats i de la no ingerència en els afers interns -que
conserven tot el seu valor- no haurien de constituir tanmateix un paravent darrere el qual
hom podria torturar i assassinar. Perquè es tracta d'això. Cert, els juristes hauran de
continuar inclinant-se sobre aquesta realitat nova i perfilar-ne els contorns".15
8. La definició del dret dels pobles a l'ajut humanitària podria conduir, en efecte, a
una nova expressió del concepte de sobirania. Sense menysprear aquest principi, cal
trobar la manera de poder defensar les persones, arreu on es trobin, contra mals dels
quals elles són només víctimes innocents.
El principi de suficiència
9. El fet que l'Estat pugui legítimament posseir armes i, doncs, el dret implícit a
transferir-les o a rebre-les, comporta greus obligacions. Cada Estat, en efecte, ha de
poder justificar tota possessió o adquisició d'armes en virtut del principi de
suficiència, segons el qual un Estat pot posseir solament les armes necessàries per a
assegurar la seva legítima defensa. Aquest principi s'oposa a l'acumulació excessiva
d'armes o llur transferència indiscriminada.
10. És evident que pertoca en primer lloc als països importadors d'armes sospesar
acuradament els motius de llur desig d'adquirir armes. Les obligacions que deriven del
principi de suficiència són greus i restrictives. El fet d'introduir noves armes en una
regió pot, en efecte, posar en marxa una cursa d'armaments entre països veïns o
desestabilitzar tota la regió. Per consegüent, cap Estat no pot lícitament, tal com li
sembli, intentar procurar-se armes de qualsevol mena i en qualsevol quantitat. Tota
adquisició ha de subjectar-se a l'estricte criteri de suficiència.
11. Tot Estat exportador d'armes està, doncs, legítimament capacitat -i a voltes
obligat- a refusar a una altre Estat les armes que li semblin que ultrapassen els límits
que li imposa aquest principi. En un camp tan delicat com el de la defensa nacional, és
difícil per a un país exportador jutjar si la transferència de certs sistemes d'armes
ultrapassa o no aquestes necessitats. Amb tot, aquestes dificultats no poden dispensar els
responsables de prendre en consideració tots els elements pertinents abans de
pronunciar-se a favor d'una possible transferència.
Les armes no són com els altres béns
12. Les armes no són mai assimilables a altres mercaderies que poden ser objecte de
transaccions en el mercat mundial o interior. Cert, la possessió d'armes pot tenir un
efecte dissuasiu, però les armes tenen també una altra finalitat. Hi ha, en efecte, una
estreta i indissoluble relació entre les armes i la violència. Per raó d'aquesta
relació les armes no poden en cap cas ser tractades com simples béns comercials.
Igualment, cap interès econòmic no pot, per ell sol, justificar-ne la producció o la
transferència: "Tampoc ací la llei del benefici no pot ser considerada llei
suprema".16
13. Tant si el comerç d'armes és gestionat directament per Estat com si no, correspon al
mateix Estat el deure d'assegurar-se que aquest comerç queda subjecte a un control molt
rigorós. És innegable, en efecte, que "la venda arbitrària d'armes, sobretot a
països pobres, continua essent un dels atemptats més greus que hom comet actualment
contra la pau".17
Capítol II
RESPONSABILITATS DELS ESTATS EXPORTADORS
Una exportació discutible
1. Per què exportar armes? Heus ací el primer interrogant que els responsables de cada
país exportador té l'obligació de plantejar-se, i molt justificadament, ja que ningú
no pot permetre's de considerar el comerç d'armes com un element ordinari de les
relacions entre Estats. Al contrari, tots els responsables d'aquest comerç han de
revaluar constantment les raons que es donen per a justificar-lo.
2. Cap Estat exportador d'armes no pot renunciar a la seva pròpia responsabilitat moral
davant els efectes negatius eventuals d'aquest comerç. Els diversos organismes i les
instàncies interessats mai no estan exempts de l'obligació de preguntar-se per què es
comprometen en aquest comerç. I cada vegada que es planteja l'eventualitat d'una
transferència, han d'interrogar-se amb tota lucidesa: per què exportar aquestes armes a
tal país? Aquest comerç, a qui aprofita? L'argument sovint invocat -que si un Estat
refusa subministrar les armes, un altre ho farà en comptes d'ell- està privat de tot
fonament moral.
Interessos econòmics en joc
3. El problema de la comercialització d'armes es planteja avui dia amb nova intensitat
perquè en general la demanda d'armes es redueix, els efectius dels exèrcits disminueixen
i les estretors econòmiques obliguen els Estats a reduir els pressupostos militars.
Poderosos interessos econòmics, que no sempre obeeixen als mateixos imperatius de les
necessitats polítiques o estratègiques, entren, a més, en joc. És, tanmateix,
necessari resistir les pressions econòmiques a favor de l'augment de la venda d'armes.
Aquesta venda no pot ser regulada únicament per les lleis del mercat, ja que "és
cert que... la venda d'armes realitzada amb l'única intenció del guany anima els
bel.ligerants".18
Entre les raons invocades a favor d'aquest comerç figura la necessitat de cobrir els
elevats costos de producció de les armes necessàries a la defensa nacional, o bé la
importància de mantenir una indústria forta i tecnològicament avançada per a poder fer
front a tota futura amenaça. També s'afirma amb vigor la necessitat de mantenir llocs de
treball. Aquestes consideracions, unides a les motivacions comercials, poden incitar els
responsables industrials i governamentals a adoptar o a afavorir pràctiques agressives de
comercialització que privilegien els factors econòmics.
4. Avui dia, la necessitat d'una profunda transformació de la configuració econòmica i
política ofereix als governs i a la indústria d'armaments una oportunitat favorable per
a unir decididament llurs forces i planificar la conversió, la diversificació o a la
reestructuració de la indústria militar. L'experiència recent revela, amb tot, fins a
quin punt és difícil aquesta reorganització industrial. Els necessaris reajustaments
poden arribar a provocar desequilibris econòmics considerables a nivell local i, almenys
a curt termini, doloroses supressions de llocs de treball. Aquestes dificultats, per reals
que siguin, no poden legitimar la conservació d'una indústria d'armaments solament a
causa dels riscs que poden comportar els reajustaments, o amb l'objecte de protegir llocs
de treball. Si prevalen aquests arguments, les pressions econòmics perquè augmentin les
vendes d'armes no farà més que créixer.
5. Al mateix temps, els responsables de la indústria han de tenir en compte els problemes
humans que provoquen aquestes transformacions. Ja que l'Estat és generalment el primer
comprador de les armes produïdes en el seu territori, entra igualment en joc la seva
responsabilitat. Els uns i els altres, cadascú segons la seva competència, tenen el
deure d'assegurar als obrers afectats pels canvis un reciclatge professional que els
permeti la reinserció en el món del treball i oferir una assistència social adequada
als qui la necessiten.
Els països d'Europa oriental i central tenen problemes particularment greus pel que fa a
la conversió de la indústria militar. Poden amb raó sol.licitar un ajut exterior per a
llurs esforços de transformació industrial.19
La competència de l'Estat en
la reglamentació del fenomen
6. Si disminueixen les pressions econòmiques orientades vers la venda d'armes, els Estats
podrien abordar la legitimitat o no de les transferències d'armes en un context polític.
Encara que és veritat que no es pot ignorar mai la força dels interessos econòmics,
tota transferència d'armes ha d'estar estrictament sotmesa a un control polític.
7. Precisament perquè hi ha en joc la seva responsabilitat, és de màxima importància
que l'Estat estableixi un règim de control nacional. Per altra part, la majoria dels
Estats exportadors ja han reconegut aquesta necessitat i han actuat en conseqüència.
Però això no basta; cal que els governs manifestin la voluntat de fer respectar llurs
lleis i reglaments. Fóra una aberració moral que un govern no vetllés per l'aplicació
de les lleis vigents.
8. Amb tot, una legislació nacional pot ser més o menys liberal, més o menys
restrictiva. Un intercanvi sistemàtic entre els Estats, sobretot entre els d'una mateixa
regió, podria facilitar l'harmonització d'aquestes legislacions.20 La uniformitat de les
lleis restrictives, per altra part, posaria fi a l'explotació de l'heterogeneïtat dels
règims, que els marxants d'armes aprofiten per a dur a terme transaccions poc clares i a
voltes il.lícites.
9. Per pronunciar-se amb coneixement de causa sobre les transferències d'armes, els
organismes governamentals competents necessiten informacions precises sobre el destí
final de les armes, sobre les necessitats del país en qüestió en matèria de seguretat
i sobre el flux d'armes en curs per la regió. Han de proporcionar-se, a més, mitjans
eficaços per a verificar aquestes dades. El gran públic té igualment dret a ser
adequadament informat per formar-se una opinió ben fundada i fer sentir millor la seva
veu davant les autoritats competents.
Hauria d'instaurar-se un veritable diàleg nacional sobre això. La transferència d'armes
afecta tots els ciutadans d'una manera o altra; tots ells són responsables del bé comú
de llur país. Els membres del govern, els militars, els que es dediquen a la producció i
a la venda d'armes, comparteixen tots ells aquesta mateixa responsabilitat amb llurs
conciutadans, però en grau major per raó de llurs funcions. Llur contribució al diàleg
és indispensable per a l'adequada comprensió d'aquest fenomen complex.
10. La transferència d'armes està determinada per les pràctiques i les polítiques
nacionals dels Estats, tant els exportadors com els destinataris. Als governs d'aquests
Estats correspon la responsabilitat d'elaborar mesures de control a nivell internacional.
Si aquests mateixos governs no instal.len mesures de control a nivell nacional, corren el
risc de desvirtuar l'efecte de qualsevol eventual control internacional.
La responsabilitat de la indústria d'armaments
11. L'Estat també té el deure de vetllar perquè la indústria d'armaments i els agents
encarregats de negociar els contractes respectin en la seva totalitat tota reglamentació
de la transferència d'armes. Recíprocament, els productors d'armes, dintre de l'àmbit
de llur competència, són responsables de tota decisió que hom prengui respecte a les
modalitats d'aquestes transferències.
12. És cosa moralment injustificable per a aquesta indústria i per als qui hi treballen
falsificar els certificats de destinació final o dissimulin, rere una façana innocent,
la natura dels béns exportats a fi de sostreure'ls al control. Aquest sever judici
s'aplica igualment a les empreses que transfereixen peces soltes o mercaderies de doble
ús, quan saben positivament que aquestes mercaderies poden probablement ser emprades amb
fins hostils. El mateix val per a tots aquells que eludeixen sense escrúpols els
embargaments degudament imposats.
El nombre de fabricants d'armes no para de créixer
13. El nombre de països productors d'armes continua augmentant malgrat la saturació del
mercat. En efecte, certs països en vies de desenvolupament, que anteriorment importaven
llurs armes, han decidit fabricar-les localment i entrar en el mercat mundial d'armaments.
Aquests nous productors d'armes ofereixen generalment -i en particular a altres països en
vies de desenvolupament- ja sigui armes lleugeres, ja sigui armes tècnològicament menys
sofisticades a preus atractius.
14. Hi ha països que s'hi senten moguts per satisfer llurs pròpies necessitats de
seguretat davant determinades situacions regionals. Per a d'altres, predominen els
interessos comercials o les aspiracions polítiques, mentre que altres encara, sotmesos a
embargaments, desenvolupen llur pròpia indústria, cosa que els permet a la llarga
esdevenir exportadors d'armes.
Independentment d'aquests motius, l'interrogant persisteix: un país, sigui quin sigui,
¿té interès, des del punt de vista polític, social o econòmic, entrar en aquest
mercat? Els esforços de tots els Estats, en canvi, haurien de tendir a la disminució de
la producció d'armes i no al seu augment.
Capítol III
RESPONSABILITATS DELS ESTATS DESTINATARIS
Per diferent que sigui, la responsabilitat dels Estats destinataris d'armes no és menys estricta que la dels Estats exportadors. En efecte, cap Estat no rep les armes passivament; és sempre un agent conscient i actiu.
La primacia de les necessitats de les poblacions
1. En tota circumstància i en tot lloc, el bé de la població té prioritat per damunt
de tot altre interès nacional. Aquest principi s'aplica igualment a l'assignació de fons
públics. Ara bé, en certs països en vies de desenvolupament, les despeses militars són
superiors a les reservades per a l'educació i la sanitat juntes: reflex d'un món en el
qual hi ha altres interessos que passen al davant de les necessitats legítimes de la
persona humana. Aquest malbaratament de recursos corre el risc d'accentuar-se encara si
disminueix la quantitat d'armes adquirides, ja que les armes modernes, cada cop més
sofisticades, assoleixen igualment preus cada cop més exorbitants.
2. Tota decisió de comprar armes té múltiples efectes que afecten el bé de la
població. Per quins motius vol armar-se un Estat? En vista de què? Quin preu paga en
recursos financers i humans? Quines serien les conseqüències concretes per a la
població si aquestes armes arribaven a ser emprades? Les respostes a aquests interrogants
revelen fins a quin punt l'adquisició d'armes comporta el risc d'afeblir el conjunt del
teixit social.
3. És trist, amb tot, constatar-ho: seguint l'exemple dels països rics, els països més
pobres se senten sovint temptats "a destinar una part excessivament gran de llurs
recursos a l'adquisició d'[aquestes] armes; mentre que hi ha una manca cruel de
condicions elementals d'alimentació, d'higiene, d'alfabetització, causa d'enormes
sofriments, d'angoixes, d'irritacions i, a vegades, de revoltes".21
Aquesta situació és particularment tràgica precisament en les societats en les quals la
població no pot satisfer les seves necessitats fonamentals perquè la guerra ha destruït
els mitjans mínims de subsistència.22 Correspon als països més rics donar l'exemple
limitant llurs adquisicions d'armes.
4. Certs països en vies de desenvolupament continuen pagant un preu onerós per haver
sol.licitat o acceptat ajut estranger en forma d'assistència militar, cosa que ha
incrementat notablement llur deute exterior. Sovint, una part desproporcionada dels costos
socials del reemborsament d'aquests deutes recau sobre els sectors més desfavorits de la
societat.
Davant la pobresa que va creixent pel món, cal reexaminar el problema del deute exterior
també a la llum de la transferència d'armes i de l'ajut militar per a trobar-hi
solucions definitives.23
"A més, caldrà actuar sobre les causes de l'endeutament, condicionant les
concessions dels ajuts al fet que els governs assumeixin el compromís concret de reduir
despeses excessives o inútils -hom pensa ací en particular en les despeses d'armament- i
garantir que les subvencions arribin efectivament a les poblacions necessitades".24
Per què importar armes?
5. Per què importar armes? Certament, l'Estat té el dret, més encara, l'obligació, de
defensar el seu poble, si cal per mitjans armats, sempre respectant rigorosament tanmateix
el principi de suficiència. Però la seguretat d'un país no pot ser reduïda a la
capacitat de defensar-se mitjançant l'acumulació d'armes. Reposa també sobre la
determinació que l'Estat ha de tenir d'assegurar al poble una seguretat totalment
diferent: alimentació adequada i allotjament digne, accés a l'educació i a les cures
sanitàries, la possibilitat de col.locació i el respecte dels drets humans. El benestar
futur de l'Estat depèn molt més del desenvolupament integral del seu poble que de no pas
de les existències d'armes.
6. Sobre això, els petits Estats, com també els Estats que han aconseguit recentment la
independència, podrien aportar una contribució decisiva a les relacions pacífiques
entre Estats si examinaven en comú, a nivell regional o subregional, la possibilitat de
preservar llur seguretat per mitjans que no consisteixin en la multiplicació de les
forces armades, que inevitablement comporta un augment de la demanda d'armes. Podrien, en
particular, considerar la integració econòmica combinada amb acords sobre qüestions de
seguretat. N'hi ha prou amb considerar la tragèdia de nombroses regions actualment
esquinçades per ferotges lluites per veure la urgència d'audaces iniciatives d'aquest
gènere, que podrien a més anar acompanyades de garanties internacionals.
7. Certes adquisicions d'armes serveixen sobretot per al prestigi personal d'un dirigent o
d'una classe política, la qual cosa per ella mateixa ja representa una amenaça al bé
del poble. Del desig de prestigi personal a prentendre l'hegemonia regional no hi ha més
que un pas. No pot ser reconeguda cap legitimitat a cap adquisició caracteritzada per
aquests motius. En comptes de ser un signe de prestigi, l'acumulació d'armes representa
sovint feblesa política.
8. Tots els Estats importadors, petits o grans, han de reconèixer també la
responsabilitat que assumeixen en introduir armes en llur regió. Llurs propis interessos
no són els únics que cal prendre en consideració; hi entra en joc també l'estabilitat
global de la regió. Igualment, cap Estat importador no pot permetre's ignorar el fenomen
de la dependència que podria resultar de la seva subordinació, respecte al país
exportador. La transferència d'armes, en efecte, pot anar acompanyada de condicions que
en contradiguin la legítima aspiració a la independència.
9. Per què importar armes? Qui podrà respondre aquest interrogant quan les autoritats de
l'Estat es neguen a fer-ho? En els règims totalitaris o autoritaris no és fàcil
trobar-hi resposta. Tanmateix, tot ciutadà té l'obligació de promoure, segons les seves
possibilitats, el bé comú25 i, doncs de controlar la despesa de diner públic que fa el
seu govern, el qual, recíprocament, ha de donar-li'n compte. Si els ciutadans es veuen
reduïts al silenci a nivell nacional, és ja un signe eloqüent de malestar polític. Hi
ha, en efecte, una relació entre la democràcia i la pau.
Rebre armes compromet la responsabilitat
de l'Estat
10. Un cop presa la decisió, prèvia madura reflexió, de comprar o de rebre armes,
l'Estat no queda rellevat de la seva responsabilitat. Al contrari, es troba davant noves
obligacions, la primera de les quals és respectar les exigències que el país exportador
hagi pogut imposar-li com a condició de la transferència.
11. Totes les armes rebudes i les que es fabriquen localment amb llicència, han de
romandre sota l'estricte control de Estat, el qual ha de garantir que no seran ni
reexportades ni revenudes il.legalment. Un Estat destinatari d'armes no pot fer-se
còmplice d'un altre que intenti armar-se il.legalment o il.lícitament.
Capítol IV
EXAMEN D'ALGUNES SITUACIONS DIFÍCILS
És innegable: l'aplicació dels principis que han de regir les transferències d'armes troba, a la pràctica, dificultats molt grans. Les consideracions que vénen a continuació no són més que un esboç de reflexió ètica sobre algunes situacions particulars espinoses, reflexió que cal continuar amb totes les parts interessades.
El proveïment d'armes a règims autoritaris
1. Una característica comuna dels règims autoritaris és que conserven el poder gràcies
a forces de policia o de seguretat interna notablement ben equipades en armes. Si la
indústria local no pot satisfer llurs necessitats, miren de procurar-se-les en altres
llocs. Aquí entra en joc la relació entre la transferència d'armes i la violació dels
drets humans.
2. És difícil justificar moralment el proveïment d'armes a règims autoritaris. De fet,
equivaldria a afirmar que l'Estat representa un fi en si mateix i que el bé del poble no
és el seu objectiu prioritari i fonamental. En canvi, negar-se a proporcionar armes pot
ser una manera de manifestar desaprovació per a tot règim que no respecti les normes
internacionalment reconegudes en matèria de drets humans.
Governs equipats fraudulentament d'armes
3. Encara que un o diversos Estats es neguin a proporcionar-los armes, els governs poc
escrupolosos poden recórrer a mètodes desviats per procurar-se pràcticament tot
l'armament que desitgin. A vegades "compren" la col.laboració de persones que
treballen en la indústria d'armaments o en els òrgans governamentals competents.
Dissimulant les intencions, arriben també a fabricar les armes ells mateixos a base de
materials de doble ús, d'elements electrònics i de peces soltes o de recanvi adquirides
de distintes fonts. Una altra possibilitat consisteix a dirigir-se a Estats disposats a
revendre il.legalment armes legalment importades per ells. Hi ha, a més, comerciants
d'armaments que actuen fora de la legalitat, sempre disposats a oferir llurs serveis,
l'única finalitat dels quals consisteix a oferir tota una selecció d'armes a qui les pot
pagar. Una operació més fàcil perquè l'oferta d'armes, aquests darrers anys, és
superior a la demanda.26
4. Hi ha, és clar, moltes maneres d'eludir les restriccions i els embargaments, ja que
l'eficàcia d'aquestes mesures depèn de la voluntat d'aplicar-les per part dels Estats i
de la indústria d'armaments. També és cert que la falta d'harmonització dels mitjans
de control afavoreix les infraccions: s'esdevé que una determinada transferència és
il.legal en un Estat i permesa en un altre. És, doncs, en interès de tothom que els
Estats treballin junts per a eliminar tota maniobra que tendeixi a eludir llurs
legislacions nacionals, però és igualment important elaborar normes i directrius
internacionals obligatòries, acompanyades de sancions en cas d'infracció, a fi de
bloquejar en la mesura de les possibilitats aquestes transaccions il.legals i perilloses
per a la pau.
El proveïment d'armes als Estats en conflicte
5. La decisió de proveir o al contrari refusar armes a Estats en conflicte comporta
serioses conseqüències, ja que pot influir en el resultat mateix del conflicte. L'Estat,
certament, té dret a posseir els mitjans per a defensar-se. Això no obstant, no ha de
fer-se res que pugui prolongar un conflicte. Per això hi ha una presumpció moral en
contra del proveïment d'armes a bel.ligerants, i sols raons molt greus podrien justificar
una excepció.
6. Bloquejar la transferència d'armes als bel.ligerants no basta evidentment per a posar
fi al conflicte. Cal fer tots els possibles per tal que els interessats deposin les armes
i iniciïn el diàleg amb la ferma determinació d'eliminar les causes dels conflictes i
trobar altres mitjans per a resoldre les diferències.
El proveïment d'armes a grups no estatals
7. Els grups no estatals que per diverses raons disputen l'ordre establert també
aconsegueixen procurar-se armes, sovint per conductes desviats i a vegades amb l'ajut de
certs Estats. La naturalesa, l'organització els objectius, per no parlar de la
legitimitat, d'aquests grups són tan diversos que qualsevol judici ràpid en aquesta
matèria és difícil de formular. Les armes que aquests grups elegeixen són també
diverses. Alguns s'acontenten amb armes individuals i explosius, fàcils d'ocultar o de
transportar. D'altres recorren a armes cada vegada més sofisticades, com a
llançamíssils mòbils. En tot cas, tots tenen la intenció d'emprar les armes de què
disposen.
8. És urgent trobar un mitjà eficaç per a interrompre el flux d'armes destinats a grups
terroristes o criminals. Una mesura indipensable seria que cada Estat imposés un control
estricte sobre la venda d'armes lleugeres i individuals en el seu territori. Limitar
l'adquisició d'aquestes armes certament no causaria perjudici al dret de ningú.
Ha arribat també el moment que la comunitat internacional s'ocupi efectivament d'aquesta
qüestió i que la integri en les seves consideracions sobre el fenomen global de la
transferència d'armes. El fet que l'Assemblea general de les Nacions Unides ja hagi
plantejat el problema27 és senyal que reconeix el perill que representa aquesta difosa
disponiblitat d'armes lleugeres i individuals.
9. Continua en peu una problemàtica: ¿és sempre il.lícit proporcionar armes a un grup
no estatal? Tradicionalment, el dret a recórrer a la força és monopoli de l'Estat, cosa
que pressuposa que el govern en qüestió frueix de legitimitat moral i política. Però
els grups no estatals que intenten procurar-se armes impugnen sovint aquesta legitimitat.
Ja s'hauria aconseguit una opció moral fonamental si no quedés oberta la possibilitat
d'impugnar la legitimitat d'un règim, i si solament Estat estigués habilitat per a rebre
armes. En canvi, tota política que col.loqués en peu d'igualtat Estat i els grups no
estatals portaria al caos. Hi ha, doncs, una presumpció a favor de l'Estat, comparat amb
els grups no estatals, pel que fa a la transferència d'armes.
Això no impedeix que un règim en exercici del poder no pugui estar equivocat.28 En
contemplar tota decisió relativa al proveïment d'armes a un grup que s'oposa a un règim
d'aquesta natura, cal saber distingir entre una lluita legítima en els seus fins i els
seus mitjans i el terrorisme pur i simple.
10. Joan Pau II ha repetit en diverses ocasions allò que declarà a Drogheda, Irlanda, al
començament del seu pontificat: "Afegeixo avui la meva veu a aquella de Pau VI i
dels altres meus predecessors, a les veus dels vostres caps religiosos, a les veus de tots
els homes i les dones raonables, i proclamo, amb la convicció de la meva fe en el Crist i
amb la consciència de la meva missió, que la violència és un mal, que la violència
és inacceptable com a solució dels problemes, que la violència és indigna de l'home.
La violència és una mentida, perquè va contra la veritat de la nostra fe, la veritat de
la nostra humanitat. La violència destrueix allò que voldria defensar: la dignitat, la
vida, la llibertat dels éssers humans".29
11. Existeixen mitjans no violents per a resoldre conflictes. El diàleg, la negociació,
la mediació, l'arbitratge o les pressions populars han demostrar de fa molt temps llur
eficàcia per a restaurar la justícia o per a aconseguir-la. L'eficàcia d'aquests
mitjans, tanmateix, suposa per part dels interessats que hi ha un veritable esperit de
diàleg, una obertura envers l'altre i el propòsit d'establir la pau fundada en la
justícia.
Diversos canvis polítics de gran volada s'han aconseguit recentment per aquests mitjans
pacífics, que són lluny de ser utòpics. Els governs, amb el suport de l'opinió
pública, han de convèncer-se de la necessitat d'emprar aquests mitjans per a evitar
conflictes, o per a posar-hi fi al més aviat possible. Igualment, la comunitat
internacional ha de dedicar-se seriosament a la recerca de mitjans eficaços i compulsius
per a prevenir tota lluita armada.
Capítol V
VERS LA REGLAMENTACIÓ INTERNACIONAL
DE LA TRANSFERÈNCIA D'ARMES
Controlar la transferència d'armes no és suficient
1. Tota reglamentació de les transferències d'armes, per estricta que sigui, romandrà
sense efecte durador si els Estats no estableixen les condicions polítiques i socials que
permetin una reducció radical d'aquests transferències. Cal treballar d'una manera
efectiva per intensificar les relacions de confiança entre els Estats, la qual cosa
facilitarà el desenvolupament d'un règim internacional de reglamentació de les
transferències d'armes. Es tracta que tota guerra esdevingui inacceptable i que es
corregeixi tota deformació dels interessos econòmics o socials. El mitjà més eficaç,
que exigeix el compromís decidit i concertat de tothom, consistiria a donar prioritat al
desenvolupament integral de l'home i de la comunitat humana: "Que cadascú n'estigui
ben convençut: hi ha en joc la vida dels pobles pobres, la pau civil dels països en vies
de desenvolupament i la pau del món".30
2. En última instància, el principi que regeix tota reglamentació del comerç d'armes
és, en efecte, la recerca d'un món més conforme a la dignitat de l'home. Tothom
-inclosos els governs i els responsables de la indústria d'armaments- s'hi ha de dedicar.
L'opinió pública té un paper particular a jugar-hi: ser aquesta força dinàmica que a
vegades sosté, i a vegades anticipa, l'elaboració de programes i de règims
governamentals.
Iniciatives a sostenir
3. La consciència de les conseqüències nefastes i perilloses de la transferència
d'armes s'ha incrementat notablement aquests últims anys. Actualment, diverses
instàncies internacionals i regionals s'ocupen de la qüestió. Cal esperar que llurs
iniciatives, tot just inicials, condueixin a mesures concretes i eficaces. Aquesta
dinàmica actual, per fràgil que sigui, cal encoratjar-la i intensificar-la. Cal no
deixar perdre l'impuls.
4. El juliol de 1991, els set països més industrialitzats del món (G 7) reconegueren la
importància de llur contribució a l'esforç per a reduir els perills que resulten de la
transferència d'armes clàssiques.31 D'altra banda, els cinc membres permanents del
Consell de seguretat, que figuren entre els principals exportadors d'armes clàssiques,
han iniciat discussions en vista a l'elaboració de principis rectors comuns en aquesta
matèria.32 Aquestes discussions hauran d'estendre's per incloure altres països
proveïdors, com també els Estats destinataris,33 amb la finalitat d'arribar a adoptar
normes internacionals legalment obligatòries i subjectes a mesures de rigorosa
verificació.
5. Sense esperar ni tan sols que s'elabori aquest codi de conducta, els organismes
competents podrien entaular negociacions per a limitar radicalment, o millor encara
prohibir totalment, la transferència de certes categories d'armes. Un punt de partença
podria ser la prohibició de la transferència d'armes que produeixen efectes traumàtics
excessius i que, per tant, estan subjectes a la llei humanitària.34 Entre aquestes, cal
prestar particular atenció a les mines terrestres, que causen danys inacceptables a les
poblacions civils molt temps després de cessades les hostili-tats.35 Els terrenys minats,
a més, són sovint inutilitzables, ja sigui a causa del perill d'explosions, ja sigui pel
cost elevat de la neteja de les mines.
6. La manca de dades prou fidedignes i universals sobre la real extensió de les
transferències d'armes impedeix arribar a conèixer a fons les dimensions del fenomen,
mentre que la manca d'un sistema normalitzat d'informació fa difícil comparar les dades
proporcionades. Amb tot, aquestes informacions són condició prèvia de tota
reglamentació internacional eficaç: aquesta exigeix un clima de mútua confiança entre
els Estats que no pot fonamentar-se més que en coneixements exactes.
Per mirar d'omplir aquesta llacuna, l'Assemblea general de les Nacions Unides demanà al
Secretari general, el 1991, que establís un Registre universal i no discriminatori de les
armes clàssiques, incloent les dades relatives a les transferències internacionals
d'armes com també les informacions proporcionades pels Estats membres respecte a llurs
dotacions militars, llurs adquisicions en relació a la producció nacional i llurs
polítiques en la matèria.36 L'abast d'aquest Registre és actualment molt limitat, però
ja n'està prevista l'ampliació.37 Aquest Registre persegueix un fi molt específic:
crear confiança i agumentar la transparència.38 No és compulsiu; el seu èxit depèn,
doncs, de la voluntat dels Estats de proporcionar amb precisió les informacions
demanades.
7. D'acord amb els termes d'una altra recomanació de l'Assemblea general de les Nacions
Unides, els Estats són invitats a dedicar atenció prioritària a l'eliminació del
comerç il.lícit de tots els tipus d'armes i de material miliar, comerç relacionat amb
els conflictes, amb les activitats mercenàries, amb el terrorisme, amb la criminalitat
organitzada, amb el tràfic de droga i amb altres activitats desestabilitzadores.39 Aquest
comerç il.lícit no pot ser contingut sense la ferma determinació per part de tothom
-els governs, la indústria d'armaments i tots els qui tenen accés a importants
existències d'armes- de refusar les armes als protagonistes de la violència. Cal no
estalviar cap esforç per a bloquejar aquest tràfic nefast.
Tota mesura, per mínima que sigui, per a bloquejar la lliure circulació d'armes perdrà
gran part de la seva eficàcia mentre continuïn existint importants existències d'armes
mal vigilades i mitjans financers, sovint d'origen poc clar, suficients per a
adquirir-les. La instal.lació a nivell regional de mesures de vigilància i de control,
almenys per a les existències d'armes destinades a ser destruïdes, podria ser presa en
consideració com una manera d'assegurar-se que no vagin a caure en altres mans.
Igualment, una major transparència en les transferències internacionals de fons ajudaria
a bloquejar les que estiguessin destinats a la compra d'armes.
D'una manera anàloga, cal fer cessar l'anomalia segons la qual certs Estats exerceixen
controls rigorosos sobre les transferències d'armes pesades, sense preocupar-se gens de
la venda d'armes lleugeres i individuals. El problema que representa la circulació
gairebé lliure d'aquestes últimes des d'ara ha de formar part integral de tota
consideració del comerç d'armes.40
8. Altres organitzacions governamentals internacionals estudien l'efecte de la compra
d'armes sobre l'economia dels països destinataris, sovint del Tercer Món.41 Aquestes
mateixes organitzacions ofereixen a aquells països llur pròpia competència per a
ajudar-los a revisar llurs prioritats pressupostàries, tot quedant sempre en mans dels
governs tota decisió en aquesta matèria. Encara que aquest enfocament mereix aprovació,
corre el perill de ser considerat discriminatori. Per assegurar-ne millor l'èxit, caldria
que els Estats exportadors demostressin també llur voluntat de reduir les vendes.
9. Cap d'aquestes iniciatives internacionals tot just esbossades -i n'hi ha d'altres42- no
té caràcter obligatori. Totes depenen, per posar-les en pràctica, de la voluntat
política de cada govern. Desgraciadament, i malgrat declaracions d'intenció en sentit
contrari,43 importants quantitats d'armes sofisticades continuen essent transferides vers
regions molt inestables. Igualment, es fan intents d'obrir nous mercats. Amb tot, cal no
subestimar aquestes primeres iniciatives. Al contrari, es tracta de consolidar-les
mitjançant un esforç concertat fins que arribin a constituir un sistema integrat de
mesures cada vegada més restrictives. Les organitzacions no governamentals, moltes de les
quals s'interessen per la limitació i l'eliminació de transferències d'armes, poden
contribuir molt a aquest esforç, no sols prestant-li llur suport, sinó també
avançant-s'hi amb llurs pròpies iniciatives i amb la funció educativa entre el gran
públic.
Vers estructures internacionals de la pau
10. Actualment, pertoca a cada Estat assegurar la defensa del seu territori. La limitació
de les transferènciaes d'armes resulta, doncs, inseparable d'una qüestió molt més
vasta: ¿de quina altra manera es pot garantir la seguretat necessària per a la pau?
Per tal que tothom pugui fruir del bé comú de la pau, la Santa Seu reconegué ja fa molt
temps la necessitat d'una autoritat pública amb competència universal, constituïda
"per un acord unànime i no imposada per la força".44
Mentre persisteixi el perill de guerra, aquesta autoritat hauria d'estar dotada de forces
suficients.45 Encara que aquesta autoritat no existeixi, ja s'han establert certs elements
precursors.46
11. Les sol.licituds d'ajut cada vegada més nombroses i urgents dirigides al Consell de
seguretat de les Nacions Unides formen part de la tendència a reconèixer la importància
de mesures col.lectives de manteniment o de restabliment de la pau. A mesura que es
perfila amb una major claredat el camp d'acció de les forces de pau de les Nacions Unides
-i és necessari i urgent determinar-lo millor- caldria dedicar una atenció sistemàtica
a les possibles modalitats d'intervencions preventives. Ningú no dubta, en efecte, que
és millor prevenir els conflictes que intentar posar-hi fi. Per aturar l'espiral de la
violència, caldria preconitzar, entre altres mesures, el recurs obligatori i precoç a
negociacions i a mediacions. Amb aquesta finalitat, es podrien enrobustir els poders de la
Cort internacional de justícia i fer que tinguin força compulsiva les seves decisions
relatives a disputes entre Estats i pobles.
També cal preguntar-se com posar fi als conflictes interns, allí on s'hagi disgregat
l'autoritat pública. Caldria que les instàncies internacionals reflexionessin en aquests
casos, sobre els límits de la sobirania de l'Estat quan ha desaparegut la legítima
autoritat i sobre les mesures a prendre per a restablir aquesta autoritat per mitjans
democràtics.
12. En tots els continents existeixen organitzacions regionals. Llur objecte podria
ampliar-se segons les necessitats específiques de la regió, a fi d'encloure tot el que
és relatiu al manteniment de la pau. Aquesta progressiva instauració de sistemes
regionals o subregionals de cooperació i de seguretat podria constituir un sòlid
fonament per a mesures anàlogues a nivell internacional. La garantia de seguretat a
nivell regional -sense negligir la seguretat política i social- hauria de conduir a una
reducció dels armaments i, doncs, de llur transferència. Aquest resultat tindria
necessàriament repercussions a nivell internacional.
13. Hi ha actualment un nombre considerable de tractats, convencions o acords
internacionals i regionals sobre el desarmament, dotats de disposicions de rigorosa
verificació. Posats en relació orgànica els uns amb els altres, podrien arribar a ser
part integral d'un sistema de seguretat internacional que hi ha fins ara sols en germen,
però la necessitat del qual es fa sentir cada vegada més.47
Fer obra de pau
14. En el món d'avui, és urgent que els Estats abordin tots junts directament i
resoltament la qüestió de la reglamentació de la transferència d'armes. Tot esforç de
cooperació interestatal ha d'exercir-se necessàriament en molts camps, ja que la
seguretat, mantinguda fins ara per les armes, no es redueix únicament a conceptes
militars.
15. Aquí hi ha en joc el desenvolupament integral de tots els pobles: "...Ningú no
pot desconèixer que frenar la cursa d'armaments, reduir-los i, encara més, arribar a
suprimir-los, resulta impossible si aquest desarmament no és tan complet i efectiu que
inclogui fins i tot les mateixes consciències. Cal maldar unànimement i sincerament per
fer desaparèixer la por i la psicosi de guerra. Això suposa que l'axioma que vol que la
pau resulti de l'equilibri dels armaments, el substitueixi el principi que la veritable
pau no es pot edificar si no és en la confiança mútua. Creiem que aquest és un
objectiu que pot ser assolit, perquè és alhora reclamat per la raó, sobiranament
desitjable i de la més gran utilitat".48
16. En aquest context ha de situar-se tot esforç de reglamentació estricta i de
disminució radical de la transferència d'armes clàssiques. El problema és complex, i
alguns podrien sentir-se paralitzats davant la seva magnitud. Amb tot, tothom sense
excepció és cridat a construir la pau. Tothom té, doncs, la pròpia contribució a
aportar, per mínima que sigui, perquè hi ha en joc la pau.
Roma, 1 de maig de 1994.
Roger card. Etchegaray,
President del Consell pontifici "Justícia i Pau"
Diarmuid Martin,
Secretari del Consell pontifici "Justícia i Pau"
NOTES
* Text francès editat per la Libreria Editrice Vaticana i
publicat el 21 de juny.
1. Al llarg d'aquest text, els termes transferència d'armes i comerç d'armes, quan no
són ulteriorment qualificats, designen el transferència o el comerç de les armes
anomenades clàssiques o convencionals, com també llurs sistemes. Per consegüent, el
problema de les armes de destrucció massiva (nuclears, biològiques i químiques) i llur
possible proliferació no són tingudes en consideració.
2. Tractat sobre la no proliferació de les armes nuclears (1968); Convenció sobre la
interdicció de l'ajustament, de la fabricació i de l'emmagatzemament de les armes
bacteriològiques (biològiques) o tòxiques i sobre llur destrucció (1972); Convenció
sobre la interdicció de l'ajustament, de la fabricació i de l'emmagatzemament de les
armes químiques i sobre llur destrucció (1993).
3. Cf. entre altres: les Nacions Unides, Estudi sobre els mitjans d'afavorir la
transparència en les transferències internationals d'armes convencionals. Document
A/46/301, 9 de setembre de 1991, nº 10-11.
4. 4 d'octubre de 1965, nº 5. Cf. Acta Apostolicae Sedis (AAS), LVII, 1965, p. 881.
5. Missatge al Sr. Butros Butros-Gali, secretari general de les Nacions Unides, 1 de març
de 1993.
6. Cf. Joan Pau II, Discurs a la Conferència episcopal dels bisbes de ritu llatí de la
Regió àrab, 1 d'octubre de 1990, nº 4.
7. Joan Pau II, Missatge per a la Diada mundial de la pau 1993, nº 4.
8. Cf. Joan Pau II, Discurs al Cos diplomàtic, 12 de gener de 1991, nº 7.
9. Cf. entre altres, el Pacte de París, anomenat Pacte Briand-Kellogg, del 27 d'agost de
1928, segons el qual les 60 parts contractants es comprometen a condemnar "el recurs
a la guerra per a la solució dels conflictes internacionals i hi renuncien en tant que
instrument de política nacional en llurs relacions recíproques" (Article I). La
Carta de les Nacions Unides del 26 juny 1945 afirma solemnament que la finalitat de
l'organització és de "preservar les generacions futures del flagell de la
guerra" (Preàmbul).
10. Catecisme de l'Església catòlica (CEC), 1992, nº 2308, i Concili Vaticà II,
Gaudium et spes (GS), 1965, nº 79-82.
11. GS, 79.
12. CEC, nº 2265.
13. CEC, nº 2304.
14. Cf. Joan XXIII, Encíclica Pacem in terris, 1963, 3ª part, pàssim.
15. Joan Pau II, Discurs al Cos diplomàtic, 1993, nº 13. Vegeu igualment Discurs a la
Conferència internacional sobre la nutrició, organitzada per la FAO i l'OMS, 5 de
desembre de 1992.
16. Joan Pau II, Discurs al món del treball i dels empresaris, Verona, Itàlia, 17
d'abril de 1988, nº 6.
17. Cardenal Agostino Casaroli, Intervenció a la seu dels organismes de les Nacions
Unides establerts a Viena, 6 de març de 1986, nº 3 c.
18. Cf. Joan Pau II, Discurs als Cossos constitucionals i al Cos diplomàtic a Yaoundé,
Camerun, 12 d'agost de 1985, nº 10.
19. Pel que fa a la col.laboració entre els Estats respecte a aquest punt, vegeu la
Declaració comuna del juny de 1992 sobre la cooperació en el camp de la conversió de
les indústries de la defensa, redactada pels Estats Units i Rússia. La Banca Mundial i
les banques regionals per al desenvolupament han igualment tractat la qüestió.
20. Els membres del Consell de la Conferència sobre la seguretat i la cooperació a
Europa (CSCE) han afirmat llur voluntat d'ajudar-se en l'establiment de mecanismes
nacionals de control eficaços, en llur Declaració del 31 de gener de 1992.
21. Joan Pau II, Discurs al Cos diplomàtic, 14 de gener de 1984, nº 5.
22. Joan Pau II, Missatge per a la Diada mundial de la pau, 1993, nº 4.
23. Ibid., nº 3.
24. Ibid.
25. CEC, nº 1913.
26. En el seu informe sobre les noves dimensions de la reglamentació dels armaments, el
Sr. Butros Butros-Gali, Secretari general de les Nacions Unides, recomana que els Estats
vigilin més de prop les activitats d'aquests traficants d'armes (Document A/C. 1/47/7,
nº 31, 23 octubre 1992).
27. Cf. Resolució A/46/36H, del 6 de desembree de 1991, com també la Resolució A/48/75F
del 16 desembre 1993.
28. Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Instrucció sobre la llibertat cristiana
i l'alliberament, 1986, nº 79, que remet a Pau VI, Encíclica Populorum progressio, nº
31 (1967), i a Pius XI, Encíclica Nos es muy conocida (1937).
29. Joan Pau II, Discurs a Drogheda, Irlanda, el 29 setembre 1979, nº 9.
30. Pau VI, Populorum progressio, nº 55.
31. Declaració sobre els transferències d'armes, 16 de juliol de 1991, nº 16.
32. Cf. el comunicat del 9 de juliol de 1991 i el publicat al final de la reunió del 18
octubre 1991.
33. El 31 de gener de 1992, els membres del Consell de seguretat van subratllar la
necessitat per a tots els Estats membres de les Nacions Unides d'evitar l'acumulació de
les armes i transferències d'armes excessives i desestabilitzadores (cf. Declaració
final de la reunió de la cimera del Consell de seguretat).
34. Cf. Convenció sobre la prohibició o la limitació de l'ús de certes armes
clàssiques que poden ser considerades productores dels efectes traumàtics excessius o
colpidores sense discriminació, i Protocol I, II i III entrats en vigor el 2 de desembre
de 1983. Així mateix, es podria plantejar prohibir la producció de nous tipus d'armes,
com ara certes armes làsser que enceguen l'adversari d'una manera permanent.
35. El 16 de desembre de 1993, l'Assemblea general de les Nacions Unides va adoptar, sense
votació, la resolució A/48/75K que demana la proclamació d'una moratòria sobre
l'exportació de les mines antipersonal. Demana també que tots els Estats arribin a un
acord per a realitzar aquesta moratòria i que el Secretari general prepari una relació a
presentar a l'Assemblea general. Aquest informe ha de suggerir, entre altres, ulteriors
mesures a prendre sobre aquest punt.
36. Resolució A/46/36L, 9 de desembre de 1991, nº 7. Cf. també Resolució A/47/52L, del
15 de desembre de 1992, i decisió 47/419 adoptada sense votació el mateix dia, com
també Resolució A/48/75E, del 16 de desembre de 1993.
37. Cf. Informe sobre el Registre d'armes convencionals, A/47/342, 14 d'agost de 1992,
secció II.
38. Entre altres esforços fets per les Nacions Unides per intensificar la transparència
sobre temes connexos, vegeu les Directrius i recomanacions per a una informació objectiva
sobre les qüestions militars, elaborades per la Comissió del desarmament de les Nacions
Unides i sotmeses a la 47a Assemblea general (Document A/47/42, 2 de juny de 1992) i els
treballs començats el 1992 per la Conferència del desarmament, relatius a la
transparència (Cf. Document A/42/27 de les Nacions Unides del 23 de setembre de 1992,
Secció III, I, i Document CD/1222 de la Conferència del desarmament, del 24 de setembre
de 1993).
39. Resolució A/46/36H, 6 de desembre de 1991, com també Resolució A/48/75F i A/48/75H,
del 16 de desembre de 1993.
40. La subcomissió de la lluita contra les mesures discriminatòries i de la protecció
de les minories va demanar que la transferència de les armes individuals sigui inclosa en
el registre, donada llur utilització en la violació dels drets de l'home (cf. Resolució
1992/39, adoptada sense votació el 28 d'agost de 1992, en el document de l'ECOSOC
E/CN/4sub.2/1992/L11/Add.7, del 31 d'agost de 1992).
41. Per exemple, el Fons Monetari Internacional continua estudis sobre els costos
econòmics globals de les despeses militars a fi de sensibilitzar l'opinió sobre llur
relació amb el desenvolupament i les despeses socials. Ha encoratjat igualment els
països, tant els industrialitzats com els que estan en vies de desenvolupament, a
considerar llur marge de disponibilitat i a reduir llurs despeses militars en
conseqüència, per reassignar els recursos alliberats d'aquesta manera per a usos
productius. Aquests esforços han estat subscrits i encoratjats pel Comitè interior dels
governadors del Fons Monetari Internacional.
42. Cf., entre altres, el problema de la transferència de les tecnologies de punta que
tenen aplicacions militars que la Comissió del desarmament de les Nacions Unides estudia
actualment. La Comissió de les Comunitats Europees examina les conseqüències de les
reduccions de les despeses militars i la conversió de la indústria de la defensa.
L'Organització dels Estats Americans preveu entaular discussions sobre la proliferació
dels armaments nuclears i convencionals.
43. Cf., entre altres, la Declaració dels G-7 del 16 de juliol de 1991 sobre les
transferències d'armes i el Comunicat publicat a la sortida de la reunió dels membres
permanents del Consell de seguretat del 18 d'octubre de 1991.
44. Cf. Joan XXIII, Encíclica Pacem in terris, 4ª part.
45. GS, 79 § 4.
46. La Carta de les Nacions Unides, article 47, estableix un Comitè d'estat major militar
encarregat d'assessorar el Consell de seguretat sobre la utilització i el comanament de
les forces que cada Estat membre haurà de posar a la disposició de les Nacions Unides,
com també sobre la reglamentació dels armaments. Aquest Comitè no és, tanmateix,
operatiu i el Consell de seguretat no disposa de forces pròpies encara que alguns governs
en posen a la seva disposició. El capítol 7, articles 39-44, de la Carta, declara
específicament que el Consell de seguretat té la facultat de decidir una acció militar
en cas de fracàs de tots els mètodes de reglament pacífic dels conflictes.
47. La CSCE, en la seva reunió del 9-10 de juliol de 1992, va decidir precisament
estudiar l'harmonització de les obligacions que deriven dels diferents instruments del
desarmament (Document de les Nacions Unides A/47/361/S/24370, Secció V, Annex).
48. Pacem in terris, 3ª part.