Evangelium vitae
EL VALOR I EL CARÀCTER INVIOLABLE DE LA VIDA HUMANA*
carta encíclica del summe pontífex joan pau II als
bisbes, als preveres i diaques, als religiosos i religioses, als fidels laics i a totes
les persones de bona voluntat
INTRODUCCIÓ
1. L'Evangeli de la vida es troba al centre del missatge de
Jesús. Acollit amb amor cada dia per l'Església, és anunciat amb intrèpida fidelitat
com a bona notícia als homes de totes les èpoques i cultures.
A l'aurora de la salvació, el naixement d'un infant és proclamat com a joiosa
notícia:
"Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria:
avui, a la
ciutat de David, us ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor" (Lc 2,
10-11). El naixement del Salvador produeix certament aquesta "gran alegria";
però el Nadal palesa també el sentit profund de tot naixement humà, i l'alegria
messiànica constitueix així el fonament i la realització de l'alegria per cada infant
que neix (cf. Jn 16, 21).
Presentant el nucli central de la seva missió redemptora, Jesús diu: "Jo he vingut
perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10). Es refereix a aquella vida
"nova" i "eterna" que consisteix en la comunió amb el Pare, a la qual
tothom és cridat gratuïtament en el Fill per obra de l'Esperit Santificador. Però és
precisament en aquesta "vida" on troben ple significat tots els aspectes i
moments de la vida de l'home.
Valor incomparable de la persona humana
2. L'home és cridat a una plenitud de vida que va més
enllà de les dimensions de la seva existència terrena, ja que consisteix en la
participació de la vida mateixa de Déu. La sublimitat d'aquesta vocació sobrenatural
manifesta la grandesa i el valor de la vida humana fins i tot en la seva fase temporal. En
efecte, la vida en el temps és condició bàsica, moment inicial i part integrant de tot
el procés unitari de la vida humana. Un procés, que inesperadament i sense cap
mèrit,
és il.luminat per la promesa i renovat pel do de la vida divina, que assolirà la plena
realització en l'eternitat (cf. 1 Jn 3, 1-2). Al mateix temps, aquesta crida sobrenatural
subratlla precisament el caràcter relatiu de la vida terrena de l'home i de la dona. De
fet, aquesta no és una realitat "última", sinó "penúltima"; és
realitat sagrada, que ens és confiada perquè la custodiem amb sentit de responsabilitat
i la duguem a la perfecció en l'amor i en el do de nosaltres mateixos a Déu i als
germans.
L'Església sap que aquest Evangeli de la vida, rebut del seu Senyor,1 té un ressò
profund i persuasiu en el cor de cada persona, creient i àdhuc no creient,
perquè, superant-ne infinitament les expectatives, s'hi ajusta d'una manera
sorprenent. Cada home
obert sincerament a la veritat i al bé, fins i tot entre dificultats i
incerteses, amb la
llum de la raó i no sense l'influx secret de la gràcia, pot arribar a reconèixer en la
llei natural inscrita en el seu cor (cf. Rm 2, 14-15) el valor sagrat de la vida humana
des del seu començament fins al seu terme, i afirmar el dret de cada ésser humà a veure
respectat totalment aquest seu bé primordial. En el reconeixement d'aquest dret es
fonamenta la convivència humana i la mateixa comunitat política.
Els creients en Crist han de defensar i de promoure, d'una manera particular, aquest
dret,
conscients de la meravellosa veritat recordada pel Concili Vaticà II: "El Fill de
Déu, per la seva Encarnació, s'ha unit d'alguna manera amb cada home".2 En
efecte,
en aquest esdeveniment salvífic es revela a la humanitat no sols l'amor infinit de Déu
"que ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic" (Jn 3, 16), sinó
també el valor incomparable de cada persona humana.
L'Església, escrutant assíduament el misteri de la Redempció, descobreix amb renovat
astorament aquest valor3 i se sent cridada a anunciar als homes de tots els temps aquest
"evangeli", font d'esperança introntollable i de veritable alegria per a cada
època de la història. L'Evangeli de l'amor de Déu a l'home, l'Evangeli de la dignitat
de la persona i l'Evangeli de la vida són un únic i indivisible Evangeli.
Per això, l'home, l'home vivent, constitueix el camí primer i fonamental de
l'Església.4
Noves amenaces a la vida humana
3. Cada persona, precisament en virtut del misteri del Verb
de Déu fet carn (cf. Jn 1, 14), és confiada a la sol.licitud materna de
l'Església. Per això, tota amenaça a la dignitat i a la vida de l'home repercuteix al cor mateix de
l'Església, afecta el nucli de la seva fe en l'encarnació redemptora del Fill de
Déu,
la compromet en la seva missió d'anunciar l'Evangeli de la vida per tot el món i a cada
criatura (cf. Mc 16, 15).
Avui aquest anunci és particularment urgent davant la impressionant multiplicació i
agudització de les amenaces a la vida de les persones i dels pobles, especialment quan
aquesta és feble i indefensa. A les tradicionals i doloroses plagues de la fam, de les
malalties endèmiques, de la violència i de les guerres, se n'afegeixen
d'altres, amb
noves facetes i dimensions inquietants.
Ja el Concili Vaticà II, en una pàgina de dramàtica actualitat, denuncià amb força
els nombrosos delictes i atemptats contra la vida humana. A trenta anys de
distància,
fent meves les paraules de l'assemblea conciliar, una vegada més i amb idèntica fermesa
els deploro en nom de tota l'Església, amb la certesa d'interpretar el sentit autèntic
de cada consciència recta: "Tot allò que és contrari a la vida mateixa, com els
homicidis de qualsevol mena, els genocidis, els avortaments, l'eutanàsia i el mateix
suïcidi voluntari; tot allò que viola la integritat de la persona humana, com les
mutilacions, les tortures corporals o mentals, els intents de forçar el mateix
esperit;
tot allò que ofèn la dignitat humana, com les condicions infrahumanes
d'habitatge, els
empresonaments arbitraris, les deportacions, l'esclavitud, la prostitució, el tràfec de
blanques i de joves; també les condicions laborals ignominioses, que rebaixen els
treballadors a purs instruments de negoci, no tractant-los com a persones lliures i
responsables; tot això i d'altres coses semblants són certament mals que alhora
enlletgeixen la civilització humana, embruten més els qui així es porten que els qui
sofreixen la injustícia, i són summament contràries a l'honor del Creador".5
4. Per desgràcia, aquest panorama alarmant, en comptes de disminuir, més aviat es va
engrandint. Amb les noves perspectives obertes pel progrés científic i tecnològic
sorgeixen noves formes d'agressió contra la dignitat de l'ésser humà, al mateix temps
que es va dibuixant i consolidant una nova situació cultural, que confereix als atemptats
contra la vida un aspecte insòlit i -podríem dir- encara més inic que ocasiona
ulteriors i greus preocupacions: amplis sectors de l'opinió pública justifiquen alguns
atemptats contra la vida en nom dels drets de la llibertat individual, i, damunt aquest
pressupòsit, pretenen no sols la impunitat sinó fins i tot l'autorització per part de
l'Estat, amb el fi de practicar-los amb absoluta llibertat i a més amb la intervenció
gratuïta de les estructures sanitàries.
Actualment, tot això provoca un canvi profund en la manera d'entendre la vida i les
relacions entre els homes. El fet que les legislacions de molts països,
allunyant-se
potser dels mateixos principis fonamentals de llurs Constitucions, hagin permès no
penalitzar o fins i tot reconèixer la plena legitimitat d'aquestes pràctiques contra la
vida és, al mateix temps, un símptoma preocupant i una causa no marginal d'un greu
deteriorament moral. Opcions abans considerades unànimement delictives i rebutjades pel
sentit comú moral, de mica en mica esdevenen socialment respectables. La medicina
mateixa, que per vocació és cridada a defensar i a tenir cura de la vida humana, es
presta cada vegada més en alguns dels seus sectors a realitzar aquests actes contra la
persona, tot deformant-ne així el rostre, contradient-se a si mateixa i degradant la
dignitat dels qui l'exerceixen. En aquest context cultural i legal, àdhuc els greus
problemes demogràfics, socials i familiars, que pesen sobre nombrosos pobles del món i
exigeixen una atenció responsable i activa per part de les comunitats nacionals i de les
internacionals, es troben exposats a solucions falses i il.lusòries, en contrast amb la
veritat i el bé de les persones i de les nacions.
El resultat al qual hom arriba és dramàtic: si és molt greu i preocupant el fenomen de
l'eliminació de tantes vides humanes incipients o pròximes a l'ocàs, no menys greu i
inquietant és el fet que a la consciència mateixa, gairebé enfosquida per
condicionaments tan grans, li costi cada vegada més percebre la distinció entre el bé i
el mal pel que fa al valor fonamental mateix de la vida humana.
En comunió amb tots els bisbes del món
5. El Consistori extraordinari de cardenals, celebrat a
Roma del 4 al 7 d'abril de 1991, es dedicà al problema de les amenaces a la vida humana
en el nostre temps. Després d'un ampli i profund debat sobre el tema i sobre els reptes
presentats a tota la família humana i, en particular, a la comunitat cristiana, els
cardenals, amb vot unànime, em demanaren ratificar, amb l'autoritat del Successor de
Pere, el valor de la vida humana i el seu caràcter inviolable, en relació amb les
circumstàncies actuals i els atemptats que avui l'amenacen.
Acollint aquesta petició, vaig escriure per la Pentecosta de 1991 una carta personal a
cada germà en l'Episcopat perquè, en l'esperit de col.legialitat, m'oferís la seva
col.laboració per tal de redactar un document sobre el tema.6 Estic profundament agraït
a tots els bisbes que contestaren, enviant-me valuoses informacions, suggeriments i
propostes. Testimoniaren així llur unànime i convençuda participació en la missió
doctrinal i pastoral de l'Església sobre l'Evangeli de la vida.
En la mateixa carta, a pocs dies de la celebració del centenari de l'Encíclica Rerum
novarum, cridava l'atenció de tothom sobre aquesta singular analogia: "Així com fa
un segle la classe obrera estava oprimida en els seus drets fonamentals, i l'Església en
va prendre la defensa amb gran valentia, proclamant els drets sagrats de la persona del
treballador, així ara, quan una altra categoria de persones està oprimida en el seu dret
fonamental a la vida, l'Església sent el deure de donar veu, amb la mateixa valentia, al
qui no té veu. El seu és el clam evangèlic en defensa dels pobres del món i dels qui
són amenaçats, menyspreats i oprimits en els seus drets fonamentals".7
Avui una gran multitud d'éssers humans febles i indefensos, com ho són, concretament,
els infants encara no nascuts, continua estant aixafada en el dret fonamental a la vida.
Si l'Església, al final del segle passat, no podia callar davant els abusos aleshores
existents, menys encara pot callar avui, quan a les injustícies socials del passat,
tristament encara no superades, s'hi afegeixen en tantes parts del món injustícies i
opressions àdhuc més greus, considerades potser elements de progrés de cara a
l'organització d'un nou ordre mundial.
La present Encíclica, fruit de la col.laboració de l'Episcopat de tots els països del
món, vol ser, doncs, una confirmació precisa i ferma del valor de la vida humana i del
seu caràcter inviolable, i, al mateix temps, una crida urgent a tothom i a cadascú, en
nom de Déu: respecta, defensa, estima i serveix la vida, tota vida humana! Només seguint
aquest camí trobaràs justícia, desenvolupament, veritable llibertat, pau i felicitat!
Que aquestes paraules arribin a tots els fills i les filles de l'Església! Que arribin a
totes les persones de bona voluntat, interessades pel bé de cada home i dona i pel destí
de tota la societat.
6. En comunió profunda amb cadascun dels germans i de les germanes en la fe, i animat per
una amistat sincera envers tothom, vull meditar de nou i anunciar l'Evangeli de la vida,
esplendor de la veritat que il.lumina les consciències, llum diàfana que guareix la
mirada ofuscada, font inesgotable de constància i valor per a afrontar els reptes sempre
nous que trobem en el nostre camí.
En recordar la rica experiència viscuda durant l'Any de la família, com completant
idealment la Carta adreçada per mi "a cada família de qualsevol regió de la
terra",8 miro amb confiança renovada totes les comunitats domèstiques, i desitjo
que ressorgeixi o es reforci a cada nivell el compromís de tothom per sostenir la
família, perquè també avui -fins i tot enmig de nombroses dificultats i de greus
amenaces- es mantingui sempre, segons el designi de Déu, com a "santuari de la
vida".9
A tots els membres de l'Església, poble de la vida i per a la vida, adreço la meva
invitació més urgent perquè, junts, puguem oferir a aquest món nostre nous signes
d'esperança, treballant perquè augmentin la justícia i la solidaritat i s'afermi una
nova cultura de la vida humana, per a l'edificació d'una autèntica civilització de la
veritat i de l'amor.
Capítol I
LA SANG DEL TEU GERMÀ
CLAMA A MI DES DE LA TERRA
Actuals amenaces a la vida humana
"Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar (Gn 4, 8): arrel de la violència contra la vida
7. "Déu no ha fet la mort, ni troba cap gust a
destruir els qui viuen. Déu ho ha creat tot perquè existeixi... Déu ha creat l'home
perquè sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix. Però la mort ha
entrat al món per la malícia del diable, i els seus partidaris l'han de sofrir" (Sv
1, 13-14; 2, 23-24).
L'Evangeli de la vida, proclamat al començament amb la creació de l'home a imatge de
Déu per a un destí de vida plena i perfecta (cf. Gn 2, 7; Sv 9, 2-3), està com en
contradicció amb l'experiència lacerant de la mort que entra al món i enfosqueix el
sentit de tota l'existència humana. La mort entra per la malícia del diable (cf. Gn 3,
1.4-5) i pel pecat dels primers pares (cf. Gn 2, 17; 3, 17-19). I entra d'una manera
violenta, a través de la mort d'Abel causada pel seu germà Caín: "Un cop van ser
al camp, Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar" (Gn 4, 8).
Aquesta primera mort és presentada amb una singular eloqüència en una pàgina
emblemàtica del llibre del Gènesi. Una pàgina que cada dia es torna a escriure, sense
treva i amb degradant repetició, en el llibre de la història dels pobles.
Rellegim junts aquesta pàgina bíblica, que, malgrat el seu caràcter arcaic i la seva
extrema simplicitat, es presenta molt rica d'ensenyaments.
"Abel era pastor d'ovelles i Caín treballava la terra. Acabades les collites, Caín
va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. Abel va oferir també les
primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes. El Senyor va acollir favorablement
Abel i la seva ofrena, però no acollí Caín i la seva. Caín es va irritar molt i anava
amb el cap baix. El Senyor li digué: "Per què estàs irritat i no aixeques el cap?
Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et
desitja, però tu l'has de dominar".
Caín va dir al seu germà Abel: "Sortim al camp". Un cop van ser al camp, Caín
es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar.
Llavors el Senyor va preguntar a Caín: "On és el teu germà Abel?" Ell va
respondre: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?" El Senyor li
replicà: "Què has fet? la sang del teu germà clama a mi des de la terra! Des
d'ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves
mans la sang del teu germà. Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits.
Aniràs pel món errant i fugitiu".
Caín respongué al Senyor: "El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. Des
d'avui em bandeges de la terra fèrtil, i m'hauré d'amagar de la teva presència. Aniré
pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà".
El Senyor li va replicar: "Això, no! Si algú mata Caín, Caín serà venjat set
vegades". Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els
qui el trobarien. Caín es retirà de la presència del Senyor i se n'anà a viure al
país de Nod, a l'orient de l'Edèn" (Gn 4, 2-16).
8. Caín "es va irritar molt" i "s'abaté" perquè el Senyor "va
acollir favorablement Abel i la seva ofrena" (Gn 4, 4). El text bíblic no diu el
motiu pel qual Déu preferí el sacrifici d'Abel al de Caín; amb tot, indica amb claredat
que, tot i preferint l'oblació d'Abel, no va interrompre el diàleg amb Caín. El reprèn
recordant-li la seva llibertat enfront del mal:l'home no està predestinat al mal. Cert,
com Adam, és temptat pel poder malèfic del pecat que, com una bèstia ferotge, està a
l'aguait a la porta del cor, esperant llançar-se sobre la presa. Però Caín és lliure
enfront del pecat. El pot dominar, i ha de fer-ho: "Ell et desitja, però tu l'has de
dominar" (Gn 4, 7).
La gelosia i la ira prevalen sobre l'advertència del Senyor, i així Caín es llança
contra el seu germà i el mata. Com llegim en el Catecisme de l'Església catòlica,
"l'Escriptura, en la narració de l'assassinat d'Abel pel seu germà Caín revela
-des del començament de la història humana- la presència en l'home de la ira i
l'enveja, conseqüències del pecat original. L'home s'ha tornat enemic del seu
germà".10
El germà mata el seu germà. Com en el primer fratricidi, en cada homicidi es viola el
parentia "espiritual" que agrupa els homes en una gran família11 on tots
participen del mateix bé fonamental: la idèntica dignitat personal. A més, no poques
vegades es viola també el parentiu "de carn i sang", per exemple, quan les
amenaces a la vida es produeixen en la relació entre pares i fills, com s'esdevé amb
l'avortament o quan, en un context familiar o de parentiu més ampli, hom afavoreix o
procura l'eutanàsia.
A l'arrel de cada violència contra el proïsme se cedeix a la lògica del Maligne, és a
dir, d'aquell que "era homicida des del principi" (Jn 8, 44), com ens recorda
l'apòstol Joan: "El missatge que heu sentit des del principi és aquest: que ens
estimem els uns als altres. No feu com Caín, que era del Maligne i va matar el seu
germà" (1 Jn 3, 11-12). Així, aquesta mort del germà al començament de la
història és el trist testimoniatge de com el mal avança amb rapidesa impressionant: a
la rebel.lió de l'home contra Déu en el paradís terrenal s'afegeix la lluita mortal de
l'home contra l'home.
Després del delicte, Déu intervé per venjar l'assassinat. Caín, davant Déu, que li
pregunta sobre on és Abel, en comptes de sentir-se avergonyit i excusar-se, eludeix la
pregunta amb arrogància: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu
germà?" (Gn 4, 9). "No ho sé". Amb la mentida Caín intenta ocultar el
seu delicte. Així ha passat sovint i continua passant quan les ideologies més diverses
serveixen per justificar i encobrir els atemptats més atroços contra la persona.
"Que potser sóc el guardià del meu germà?": Caín no vol pensar en el seu
germà i rebutja assumir aquella responsabilitat que cada home té en relació amb els
altres. Això fa pensar espontàniament en les tendències actuals d'absència de
responsabilitat de l'home envers els seus semblants, els símptomes de la qual són, entre
altres, la manca de solidaritat amb els membres més dèbils de la societat -és a dir,
ancians, malalts, immigrants i infants- i la indiferència que sovint s'observa en la
relació entre els pobles, àdhuc quan hi ha en joc valors fonamentals com la
supervivència, la llibertat i la pau.
9. Déu no pot deixar impune el delicte: des de la terra damunt la qual fou vessada, la
sang de l'assassinat clama justícia a Déu (cf. Gn 37, 26; Is 26, 21; Ez 24, 7-8).
D'aquest text l'Església ha tret la denominació de "pecats que clamen venjança
davant de Déu" i entre ells ha inclòs, en primer lloc, l'homicidi voluntari.12 Per
als jueus, com per a molts altres pobles de l'antigor, en la sang es troba la vida, o
millor, "la sang és la vida" (Dt 12, 23) i la vida, especialment la humana,
pertany només a Déu: per això, el qui atempta contra la vida de l'home, d'alguna manera
atempta contra Déu mateix.
Caín és maleït per Déu i també per la terra, que li negarà els fruits (cf. Gn 4,
11-12). I és castigat: haurà d'habitar a l'estepa i al desert. La violència homicida
canvia profundament l'ambient de vida de l'home. La terra de "jardí de l'Edèn"
(Gn 2, 15), lloc d'abundància, de serenes relacions interpersonals i d'amistat amb Déu,
esdevé "país de Nod" (Gn 4, 16), lloc de "misèria", de soledat i de
llunyania de Déu. Caín serà "fugitiu, errant pel món" (Gn 4, 14): la
inseguretat i la falta d'estabilitat l'acompanyaran sempre.
Però Déu, sempre misericordiós àdhuc quan castiga, "va marcar amb un senyal
Caín, perquè no el matessin els qui el trobarien" (Gn 4, 15). Li dóna, doncs, un
senyal de reconeixement, que té per objectiu no condemnar-lo a l'execració dels altres
homes, sinó protegir-lo i defensar-lo enfront dels qui voldran matar-lo per venjar així
la mort d'Abel. Ni tan sols l'homicida perd la seva dignitat personal i Déu mateix es fa
garant seu. És justament ací on es manifesta el misteri paradoxal de la justícia
misericordiosa de Déu, com escrigué sant Ambròs: "Perquè s'havia comès un
fratricidi, és a dir, el més gran dels crims, en el moment mateix en què s'introduí el
pecat, calgué desplegar la llei de la misericòrdia divina; ja que, si el càstig hagués
colpit immediatament el culpable, no passaria que els homes, en castigar, usin certa
tolerància o suavitat, sinó que lliurarien immediatament el càstig als culpables. (...)
Déu expulsà Caín de la seva presència i, renegat pels seus pares, el desterrà com a
l'exili d'una habitació separada, pel fet que havia passat de la humana benignitat a la
ferotgia bestial. Amb tot, Déu no volgué castigar l'homicida amb l'homicidi, ja que vol
el penediment del pecador, i no la seva mort".13
"Què has fet?" (Gn 4, 10): eclipsi del valor de la vida
10. El Senyor diu a Caín: "Què has fet? la sang del
teu germà clama a mi des de la terra" (Gn 4, 10). La veu de la sang vessada pels
homes no para de clamar, de generació en generació, i adquireix tons i accents diversos
i sempre nous.
La pregunta del Senyor "Què has fet?", que Caín no pot esquivar, s'adreça
també a l'home d'avui perquè prengui consicència de l'amplària i de la gravetat dels
atemptats contra la vida, que continuen marcant la història de la humanitat; perquè
busqui les múltiples causes que els generen i els alimenten; reflexioni amb extrema
serietat sobre les conseqüències que deriven d'aquests mateixos atemptats per a la vida
de les persones i dels pobles.
Hi ha amenaces que procedeixen de la natura mateixa, i que s'agreugen per la desídia
culpable i la negligència dels homes que, no poques vegades, podrien remeiar-les.
D'altres, tanmateix, són fruit de situacions de violència, d'odi, d'interessos
contraposats, que indueixen els homes a agredir-se entre ells amb homicidis, guerres,
matances i genocidis.
¿No pensarem també en la violència contra la vida de milions d'éssers humans,
especialment infants, forçats a la misèria, a la desnutrició, i a la fam, a causa d'una
iniqua distribució de les riqueses entre els pobles i les classes socials? ¿o en la
violència derivada, fins i tot abans que de les guerres, d'un comerç escandalós
d'armes, que afavoreix l'espiral de tants conflictes armats que ensagnen el món? ¿o en
la sembra de mort que es fa amb el temerari desajustament dels equilibris ecològics, amb
la criminal difusió de la droga, o amb el foment de models de pràctica de la sexualitat
que, a més de ser moralment inacceptables, són també portadors de greus riscs per a la
vida? És impossible enumerar completament la vasta gamma d'amenaces contra la vida
humana, n'hi ha tantes formes, manifestes o encobertes, al nostre temps!
11. Però la nostra atenció vol concentrar-se, en particular, en un altre gènere
d'atemptats, relatius a la vida naixent i terminal, que presenten caràcters nous respecte
al passat i susciten problemes de gravetat singular, pel fet que tendeixen a perdre, en la
consciència col.lectiva, el caràcter de "delicte" i a assumir paradoxalment el
de "dret", fins al punt de pretendre amb això un veritable i propi
reconeixement legal per part de l'Estat i la successiva execució mitjançant la
intervenció gratuïta dels mateixos agents sanitaris. Aquests atemptats colpeixen la vida
humana en situacions de màxima precarietat, quan es veu privada de tota capacitat de
defensa. Més greu encara és el fet que, en gran mesura, es produeixin precisament dintre
la família i per obra d'ella, que constitutivament és cridada a ser tanmateix
"santuari de la vida".
Com s'ha pogut arribar una situació semblant? Cal prendre en consideració múltiples
factors. En el fons, hi ha una profunda crisi de la cultura, que engendra escepticisme en
els fonaments mateixos del saber i de l'ètica, fent cada vegada més difícil veure amb
claredat el sentit de l'home, dels seus drets i deures. S'hi afegeixen les més diverses
dificultats existencials i relacionals, agreujades per la realitat d'una societat
complexa, en la qual les persones, els matrimonis i les famílies es queden sovint soles
amb llurs problemes. No falten, a més, situacions de particular pobresa, angoixa o
exasperació, en les quals la prova de la supervivència, el dolor fins al límit del que
és suportable, i les violències sofertes, especialment aquelles contra la dona, fan que
les opcions per la defensa i la promoció de la vida siguin exigents, a vegades fins a
l'heroisme.
Tot això explica, almenys en part, com el valor de la vida pot avui sofrir una mena
d'"eclipsi", àdhuc quan la consciència no deixa de senyalar-lo com un valor
sagrat i intangible, tal com ho demostra el fet mateix que es tendeixi a dissimular alguns
delictes contra la vida naixent o terminal amb expressions de tipus sanitari, que
distreuen l'atenció del fet d'estar en joc el dret a l'existència d'una persona humana
concreta.
12. En efecte, si molts i greus aspectes de l'actual problemàtica social poden explicar
en certa manera el clima d'estesa incertesa moral i atenuar a voltes en les persones la
responsabilitat objectiva, no és menys cert que estem davant una realitat més àmplia,
que pot ser considerada una veritable i autèntica estructura de pecat, caracteritzada per
la difusió d'una cultura contrària a la solidaritat, que en molts casos es configura com
una veritable "cultura de mort". Aquesta estructura és activament promoguda per
forts corrents culturals, econòmics i polítics, portadors d'una concepció de la
societat basada en l'eficiència. Mirant les coses des d'aquest punt de vista, hom pot
parlar, en un cert sentit, d'una guerra dels poderosos contra els febles. La vida que
exigiria més acolliment, amor i cura és tinguda per inútil, o considerada com un pes
insuportable i, per tant, menyspreada de moltes maneres. El qui, amb la seva malaltia, amb
la seva deficiència o, més simplement, amb la seva mateixa presència posa en discussió
el benestar i l'estil de vida dels més avantatjats, tendeix a ser vist com un enemic del
qual cal defensar-se o que cal eliminar. Es desencadena així una mena de
"conjuració contra la vida", que afecta no sols les persones concretes en llurs
relacions individuals, familiars o de grup, sinó que va més enllà i arriba a perjudicar
i a alterar, a nivell mundial, les relacions entre els pobles i els Estats.
13. Per facilitat la difusió de l'avortament, s'han invertit i continuen invertint-se
ingents sumes destinades a l'obtenció de productes farmacèutics, que fan possible la
mort del fetus en el si matern, sense necessitat de recórrer a l'ajut del metge. La
mateixa recerca científica sobre aquest punt sembla preocupada gairebé exclusivament per
obtenir productes cada vegada més simples i eficaços contra la vida i, al mateix temps,
capaços de sostreure l'avortament a tota forma de control i de responsabilitat social.
S'afirma sovint que l'anticoncepció, segura i assequible a tothom, és el remei més
eficaç contra l'avortament. S'acusa, a més, l'Església catòlica d'afavorir
l'avortament en continuar obstinadament ensenyant la il.licitud moral de l'anticoncepció.
L'objecció, mirant-ho bé, es revela en realitat fal.laç. En efecte, pot ser que molts
recorrin als anticonceptius fins i tot per evitar després la temptació de l'avortament.
Però els contravalors inherents a la "mentalitat anticonceptiva" -ben diversa
de l'exercici responsable de la paternitat i de la maternitat, respectant el significat
ple de l'acte conjugal- són tals que fan precisament més forta aquesta temptació,
davant l'eventual concepció d'una vida no desitjada. De fet, la cultura avortista és
particularment desenvolupada just en els ambients que rebutgen l'ensenyament de
l'Església sobre l'anticoncepció. És cert que anticoncepció i avortament, des del punt
de vista moral, són mals específicament distints: la primera contradiu la veritat plena
de l'acte sexual com a expressió pròpia de l'amor conjugal, el segon destrueix la vida
d'un ésser humà; l'anticoncepció s'oposa a la virtut de la castedat matrimonial,
l'avortament s'oposa a la virtut de la justícia i viola directament el precepte diví
"No matis".
Malgrat llur diversa naturalesa i pes moral, molt sovint estan íntimament relacionats,
com a fruits d'una mateixa planta. És cert que no falten casos en els quals s'arriba a
l'anticoncepció i al mateix avortament sota la pressió de múltiples dificultats
existencials, que tanmateix mai no poden eximir de l'esforç per observar plenament la
Llei de Déu. Però en moltíssims altres casos aquestes pràctiques tenen les arrels en
una mentalitat hedonista i irresponsable respecte a la sexualitat i pressuposen un
concepte egoista de llibertat que veu en la procreació un obstacle al desenvolupament de
la pròpia personalitat. Així, la vida que podria brollar del trobament sexual esdevé un
enemic que cal absolutament evitar, i l'avortament l'única resposta possible davant una
anticoncepció frustrada.
Lamentablement l'estreta connexió que, com a mentalitat, hi ha entre la pràctica de
l'anticoncepció i la de l'avortament es manifesta cada vegada més i ho demostra d'una
manera alarmant també la preparació de productes químics, dispositius intrauterins i
"vacunes" que, distribuïts amb la mateixa facilitat que els anticonceptius,
actuen en realitat com a abortius en les primeríssimes fases del desenvolupament de la
vida del nou ésser humà.
14. També les distintes tècniques de reproducció artificial, que semblarien posades al
servei de la vida i que són practicades no poques vegades amb aquesta intenció, en
realitat donen peu a nous atemptats contra la vida. Més enllà del fet que són moralment
inacceptables des del moment en què separen la procreació del context integralment humà
de l'acte conjugal,14 aquestes tècniques registren alts percentatges de fracàs. Aquest
afecta no tant la fecundació com el desenvolupament posterior de l'embrió, exposat al
risc de mort en general en poquíssim temps. A més, es produeixen sovint embrions en
nombre superior al necessari per a llur implantació al si de la dona, i els anomenats
"embrions supernumeraris" són posteriorment suprimits o emprats per a recerques
que, sota el pretext del progrés científic o mèdic, redueixen en realitat la vida
humana a simple "material biològic" del qual hom pot disposar lliurement.
Els diagnòstics prenatals, que no presenten dificultats morals si es fan per determinar
eventuals cures necessàries per a l'infant encara no nascut, molt sovint són ocasió per
a proposar o practicar l'avortament. És l'avortament eugenèsic, la legitimació del qual
en l'opinió pública procedeix d'una mentalitat -equivocadament considerada d'acord amb
les exigències de la "terapèutica"- que acull la vida només en determinades
condicions, rebutjant la limitació, la minusvàlua, la malaltia.
Seguint aquesta mateixa lògica, s'ha arribat a negar les cures ordinàries més
elementats, i àdhuc l'alimentació, a nadons nascuts amb greus deficiències o malalties.
A més, el panorama actual resulta encara més desconcertant per raó de les propostes,
fetes en diversos llocs, de legitimar, en la mateixa línia del dret a l'avortament,
àdhuc l'infanticidi, i així hom retorna a una època de barbàrie que es creia superada
per sempre.
15. Amenaces no menys greus afecten també els malalts incurables i els terminals, en un
context social i cultural que, fent més difícil afrontar i suportar el sofriment,
aguditza la temptació de resoldre el problema del sofriment eliminant-lo de soca-rel,
anticipant la mort al moment considerat més oportú.
En una decisió així conflueixen sovint elements diversos, lamentablement convergents en
aquest terrible final. Pot ser decisiu, en el malalt, el sentiment d'angoixa,
d'exasperació i àdhuc de desesperació, provocat per una experiència de dolor intens i
prolongat. Això suposa una dura prova per a l'equilibri a voltes ja inestable de la vida
familiar i personal, de manera que, per una part, el malalt -malgrat l'ajut cada vegada
més eficaç de l'assistència mèdica i social- corre el risc de sentir-se abatut per la
pròpia fragilitat; per l'altra part, en les persones vinculades afectivament al malalt,
pot sorgir un sentiment de comprensible encara que equivocada pietat. Tot això es veu
agreujat per un ambient cultural que no veu en el sofriment cap significat o valor, més
encara, el considera el mal per excel.lència, que cal eliminar sigui com sigui. Això
passa especialment quan no es té una visió religiosa que ajudi a comprendre positivament
el misteri del dolor.
A més, en el conjunt de l'horitzó cultural no deixa d'influir també una espècie
d'actitud prometeica de l'home que, d'aquesta manera, es creu amo de la vida i de la mort
perquè decideix sobre elles, quan en realitat és derrotat i aixafat per una mort tancada
irremeiablement a tota perspectiva de sentit i d'esperança. En trobem una tràgica
expressió en la difusió de l'eutanàsia, encoberta i subreptícia, practicada obertament
o àdhuc legalitzada. Aquesta, més que una presumpta pietat davant el dolor del pacient,
és justificada a vegades per raons utilitàries, de cara a evitar despeses innecessàries
massa costoses per a la societat. Es proposa així l'eliminació dels nadons malformats,
dels minusvàlids greus, dels impedits, dels ancians, sobretot si no es valen per si
mateixos, i dels malalts terminals. No ens lícit callar davant altres formes més
enganyoses, però no menys greus i reals, d'eutanàsia. Aquestes podrien produir-se quan,
per exemple, per augmentar la disponibilitat d'òrgans per a trasplantament, hom procedeix
a l'extracció dels òrgans sense respectar els criteris objectius i adequats que
certifiquen la mort del donant.
16. Un altre fenomen actual, en el qual conflueixen sovint amenaces i atemptats contra la
vida, és el demogràfic. Aquest presenta modalitats diverses en les diferents parts del
món: en els països rics i desenvolupats es registra una preocupant reducció o caiguda
dels naixements; els països pobres, al contrari, presenten en general una elevada taxa
d'augment de la població, difícilment suportable en un context d'un desenvolupament
econòmic i social inferior, o fins i tot de greu subdesenvolupament. Davant la
superpoblació dels països pobres falten, a nivell internacional, mesures globals
-serioses polítiques familiars i socials, programes de desenvolupament cultural i de
justa producció i distribució dels recursos- mentre es continuen duent a terme
polítiques antinatalistes.
L'anticoncepció, l'esterilització i l'avortament es troben certament entre les causes
que contribueixen a crear situacions de forta davallada de la natalitat. Pot ser fàcil la
temptació de recórrer també als mateixos mètodes i atemptats contra la vida en les
situacions d'"explosió demogràfica".
L'antic Faraó, veient com un malson la presència i l'augment dels fills d'Israel, els
sotmeté a tota forma d'opressió i ordenà que fossin assassinats tots els nens de les
dones hebrees (cf. Ex 1, 7-22). De la mateixa manera es comporten avui no pocs poderosos
de la terra. Aquests consideren també com un malson el creixement demogràfic actual i
temen que els pobles més prolífics i més pobres representin una amenaça per al
benestar i la tranquil.litat de llurs països. Per tant, abans de voler afrontar i
resoldre aquests greus problemes respectant la dignitat de les persones i de les
famílies, i el dret inviolable de l'home a la vida, prefereixen promoure i imposar per
qualsevol mitjà una massiva planificació dels naixements. Les mateixes ajudes
econòmiques, que estarien disposats a donar, són condicionades injustament per
l'acceptació d'una política antinatalista.
17. La humanitat d'avui ens ofereix un espectacle veritablement alarmant, si considerem no
sols els diversos àmbits en els quals es produeixen els atemptats contra la vida, sinó
també llur singular proporció numèrica, junt amb el múltiple i poderós suport que
reben d'una vasta opinió pública, d'un freqüent reconeixement legal i de la implicació
d'una part del personal sanitari.
Com vaig afirmar amb força a Denver, en ocasió de la VIII Diada mundial de la joventut:
"Amb el temps, les amenaces contra la vida no han desaparegut, sinó que, al
contrari, prenen unes proporcions enormes. No es tracta d'amenaces procedents de
l'exterior, de forces de la naturalesa o dels "Caín" que assassinen els
"Abel"; no, es tracta d'amenaces programades de forma científica i
sistemàtica. El segle XX serà considerat una època de grans atacs contra la vida, una
sèrie interminable de guerres i una massacre permanent de vides humanes innocents. Els
falsos profetes i els falsos mestres han conegut el més gran èxit possible".15 Més
enllà de les intencions, que poden ser diverses i presentar potser aspectes convincents
fins i tot en nom de la solidaritat, estem en realitat davant una objectiva
"conjuració contra la vida", que veu implicades fins i tot Institucions
internacionals, dedicades a estimular i a programar autèntiques campanyes de difusió de
l'anticoncepció, l'esterilització i l'avortament. Finalment, no es pot negar que els
mitjans de comunicació social són sovint còmplices d'aquesta conjuració, perquè creen
en l'opinió pública una cultura que presenta el recurs a l'anticoncepció,
l'esterilització, l'avortament i l'eutanàsia mateixa com un signe de progrés i de
conquesta de llibertat, mentre mostren com a enemigues de la llibertat i del progrés les
posicions incondicionals a favor de la vida.
"Que potser sóc el guardià del meu germà?" (Gn 4, 9): una idea perversa de llibertat
18. El panorama descrit ha de ser considerat atenent no
sols els fenòmens de mort que el caracteritzen, sinó també les múltiples causes que el
determinen. La pregunta del Senyor "Què has fet?" (Gn 4, 10) sembla com una
invitació a Caín a anar més enllà de la materialitat del seu gest homicida, i a
comprendre'n tota la gravetat en les motivacions que hi havia en el seu origen i en les
conseqüències que en deriven.
Les opcions contra la vida procedeixen, a voltes, de situacions difícils o fins i tot
dramàtiques de profund sofriment, soledat, falta total de perspectives econòmiques,
depressió i angoixa pel futur. Aquestes circumstàncies poden atenuar fins i tot
notablement la responsabilitat subjectiva i la consegüent culpabilitat dels qui fan
aquestes opcions en si mateixes moralment dolentes. Amb tot, avui el problema va bastant
més enllà de l'obligat reconeixement d'aquestes situacions personals. Es troba també en
el pla cultural, social i polític, on presenta el seu aspecte més subversiu i inquietant
en la tendència, cada vegada més freqüent, a interpretar aquests delictes contra la
vida com legítimes expressions de la llibertat individual, que cal reconèixer i protegir
com veritables i propis drets.
D'aquesta manera es produeix un canvi de tràgiques conseqüències en el llarg procés
històric, que després de descobrir la idea dels "drets humans" -com a drets
inherents a cada persona i previs a tota Constitució i legislació dels Estats- incorre
avui en una sorprenent contradicció: precisament en una època en la qual es proclamen
solemnement els drets inviolables de la persona i s'afirma públicament el valor de la
vida, el dret mateix a la vida queda pràcticament negat i conculcat, en particular en els
moments més emblemàtics de l'existència, com ara el naixement i la mort.
Per una part, les diverses declaracions universals dels drets de l'home i les múltiples
iniciatives que s'hi inspiren afirmen a nivell mundial una sensibilitat moral més atenta
a reconèixer el valor i la dignitat de tot ésser humà com a tal, sense distinció de
raça, nacionalitat, religió, opinió política o classe social.
Per altra part, a aquestes nobles declaracions, hom hi contraposa lamentablement en els
fets la tràgica negació. Aquesta és encara més desconcertant i àdhuc escandalosa,
precisament perquè es produeix en una societat que fa de l'afirmació dels drets humans
el seu objectiu principal i al mateix temps el seu motiu d'orgull. ¿Com es poden posar
d'acord aquestes repetides afirmacions de principis amb la multiplicació contínua i la
difosa legitimació dels atemptats contra la vida humana? ¿Com conciliar aquestes
declaracions amb el refús del més feble, del més necessitat, de l'ancià i de l'acabat
de concebre? Aquests atemptats van en una direcció exactament contrària a la del
respecte a la vida, i representen una amenaça frontal a tota la cultura dels drets de
l'home. És una amenaça capaç, a fi de comptes, de posar en perill el significat mateix
de la convivència democràtica: les nostres ciutats corren el risc de passar de ser
societats dels qui conviuen a societats d'exclosos, de marginats, de rebutjats i
d'eliminats. Si, a més, adrecem la mirada a l'horitzó mundial, ¿no pensarem que
l'afirmació mateixa dels drets de les persones i dels pobles es redueix a un exercici
retòric estèril, com passa en les altes reunions internacionals, si no es desemmascara
l'egoisme dels països rics que tanquen l'accés al desenvolupament dels països pobres, o
el condicionen a absurdes prohibicions de procreació, oposant el desenvolupament a
l'home? ¿No convindria potser revisar els mateixos models econòmics, adoptats sovint
pels Estats fins i tot per influències i condicionaments de caràcter internacional, que
produeixen i afavoreixen situacions d'injustícia i de violència en les quals es degrada
i es vulnera la vida humana de poblacions senceres?
19. On són les arrels d'una contradicció tan sorprenent?
Podem trobar-les en valoracions generals d'ordre cultural o moral, començant per aquella
mentalitat que, tergiversant i àdhuc deformant el concepte de subjectivitat, sols
reconeix com a titular de drets el qui es presenta amb plena o almenys incipient autonomia
i surt de sitaucions de total dependència dels altres. Però, ¿com conciliar aquesta
postura amb l'exaltació de l'home com a ésser "indisponible"? La teoria dels
drets humans es fonamenta precisament en la consideració del fet que l'home, a
diferència dels animals i de les coses, no pot ser sotmès al domini de ningú. També
cal assenyalar aquella lògica que tendeix a identificar la dignitat personal amb la
capacitat de comunicació verbal i explícita i, en tot cas, experimentable. És clar que,
amb aquests pressupòsits, no hi ha espai en el món per aquell que, com el qui ha de
néixer o el moribund, és un subjecte constitutivament feble, que sembla sotmès en tot a
la cura d'altres persones i en depèn radicalment, i que solament sap comunicar-se
mitjançant el llenguatge mut d'una profunda simbiosi d'afectes. És, doncs, la força que
esdevé criteri d'opció i d'acció en les relacions interpersonals i en la convivència
social. Però això és exactament al contrari del que ha volgut afirmar històricament
l'Estat de dret, com a comunitat en la qual a les "raons de la força"
substitueix la "força de la raó".
En un altre nivell, l'origen de la contradicció entre la solemne afirmació els drets de
l'home i la seva tràgica negació a la pràctica, rau en un concepte de llibertat que
exalta d'una manera absoluta l'individu, i no el disposa a la solidaritat, a la plena
acollida i al servei de l'altre. Si és cert que, a vegades, l'eliminació de la vida
naixent o terminal és emmascarada també sota una forma malentesa d'altruisme i de pietat
humana, no es pot negar que una tal cultura de mort, en el seu conjunt, manifesta una
visió de la llibertat molt individualista, que acaba essent la llibertat dels "més
forts" contra els febles destinats a sucumbir.
Precisament en aquest sentit es pot interpretar la resposta de Caín a la pregunta del
Senyor "On és el teu germà Abel?": "No ho sé. Que potser sóc el
guardià del meu germà?" (Gn 4, 9). Sí, cada home és "guardià del seu
germà", perquè Déu confia l'home a l'home. I és també amb vista a aquest
encàrrec que Déu dóna a cada home la llibertat, que posseeix una essencial dimensió
relacional. És un gran do del Creador, posat al servei de la persona i de la seva
realització mitjançant el do de si mateix i l'acolliment de l'altre. Amb tot, quan la
llibertat és absolutitzada en clau individualista, es buida del seu contingut original i
es contradiu en la seva mateixa vocació i dignitat.
Hi ha un aspecte encara més profund a accentuar: la llibertat renega de si mateixa,
s'autodestrueix i es disposa a l'eliminació de l'altre quan no en reconeix ni en respecta
el vincle constitutiu amb la veritat. Cada vegada que la llibertat, volent emancipar-se de
qualsevol tradició i autoritat, es tanca a les evidències primàries d'una veritat
objectiva i comuna, fonament de la vida personal i social, la persona acaba assumint com a
única i indiscutible referència per a les seves pròpies decisions no ja la veritat
sobre el bé i el mal, sinó només la seva opinió subjectiva i mutable o, fins i tot, el
seu interès egoista i el seu caprici.
20. Amb aquesta concepció de la llibertat, la convivència social es deteriora
profundament. Si la promoció del propi jo s'entén en termes d'autonomia absoluta,
s'arriba inevitablement a la negació de l'altre, considerat com un enemic del qual cal
defensar-se. D'aquesta manera la societat esdevé un conjunt d'individus col.locats els
uns al costat dels altres, però sense vincles recíprocs: cadascú vol afirmar-se
independentment dels altres, àdhuc fent prevaler els seus interessos. Amb tot, enfront
dels interessos anàlegs dels altres, es veu obligat a buscar qualsevol forma de
compromís, si es vol garantir a cadascú el màxim possible de llibertat en la societat.
Així desapareix tota referència a valors comuns i a una veritat absoluta per a tots; la
vida social s'enfonsa en la sorra bellugadissa d'un relativisme absolut. Aleshores tot és
pactable, tot és negociable: àdhuc el primer dels drets fonamentals, el de la vida.
És el que de fet passa també en l'àmbit més pròpiament polític o estatal: el dret
originari i inalienable a la vida es posa en discussió o es nega damunt la base d'un vot
parlamentari o de la voluntat d'una part -encara que sigui majoritària- de la població.
És el resultat nefast d'un relativisme que predomina incontrovertible: el
"dret" deixa de ser-ho perquè ja no està fonamentat sòlidament en la
inviolable dignitat de la persona, sinó que queda sotmès a la voluntat del més fort.
D'aquesta manera, la democràcia, malgrat les seves regles, va per un camí de
totalitarisme fonamental. L'Estat deixa de ser la "casa comuna" on tothom pot
viure segons els principis d'igualtat fonamental, i es transforma en Estat tirà, que
presumeix de poder disposar de la vida dels més febles i indefensos, des de l'infant
encara no nascut fins a l'ancià, en nom d'una utilitat pública que no és altra cosa, en
realitat, que l'interès d'alguns. Sembla que tot passa en el més ferm respecte de la
legalitat, almenys quan les lleis que permeten l'avortament o l'eutanàsia són votades
segons les autoanomenades regles democràtiques. Però, de fet, estem solament davant una
aparença de legalitat, on l'ideal democràtic, que ho és veritablement quan reconeix i
tutela la dignitat de tota persona humana, és traït a les seves mateixes bases:
"¿Com és possible parlar encara de dignitat de tota persona humana, quan es permet
que es mati la més dèbil i la més innocent? ¿En nom de quina justícia s'opera entre
les persones la més injusta de les discriminacions, tot declarant-ne algunes dignes de
ser defensades, mentre que a d'altres aquesta dignitat és negada?".16 Quan es
verifiquen aquestes condicions, s'han introduït ja els dinamismes que duen a la
dissolució d'una autèntica convivència humana i a la disgregació de la mateixa
realitat establerta.
Reivindicar el dret a l'avortament, a l'infanticidi, a l'eutanàsia, i reconèixer-lo
legalment, significa atribuir a la llibertat humana un significat pervers i inic: el d'un
poder absolut sobre els altres i contra els altres. Però aquesta és la mort de la
veritable llibertat: "Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau" (Jn 8,
34).
"M'hauré d'amagar de la teva presència" (Gn 4, 14): eclipsi del sentit de Déu i l'home
21. En la recerca de les arrels més profundes de la lluita
entre la "cultura de la vida" i la "cultura de la mort", no basta
aturar-se en la idea perversa de llibertat senyalada abans. Cal arribar al centre del
drama viscut per l'home contemporani: l'eclipsi del sentit de Déu i de l'home,
característic del context social i cultural dominat pel secularime, que amb els seus
tentacles penetrants no deixa de posar a prova, a vegades, les mateixes comunitats
cristianes. El qui es deixa contagiar per aquesta atmosfera entra fàcilment en el
torbellí d'un terrible cercle viciós: perdent el sentit de Déu, es tendeix a perdre
també el sentit de l'home, de la seva dignitat i de la seva vida. Al seu torn, la
violació sistemàtica de la llei moral, especialment en el greu camp del respecte de la
vida humana i la seva dignitat, produeix una espècie de progressiva ofuscació de la
capacitat de percebre la presència vivificant i salvadora de Déu.
Un cop més podem inspirar-nos en el relat de l'assassinat d'Abel per part del seu germà.
Després de la maledicció imposada per Déu, Caín s'adreça així al Senyor: "El
meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. Des d'avui em bandeges de la terra
fèrtil, i m'hauré d'amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el
primer que em trobi em matarà" (Gn 4,13-14). Caín considera que el seu pecat no
podrà ser perdonat pel Senyor i que el seu destí inevitable serà haver
d'"amagar-se de la seva presència". Si Caín confessa que la seva culpa és
"massa gran", és perquè sap que es troba davant Déu i el seu just judici. En
realitat, sols davant del Senyor l'home pot reconèixer el seu pecat i percebre'n tota la
gravetat. Aquesta és l'experiència de David, que després d'"haver pecat contra el
Senyor", reprès pel profeta Natan (cf. 2 Sa 11-12), exclama: "Ara reconec les
meves faltes, tinc sempre present el meu pecat. Contra tu, contra tu sol he pecat, he fet
el que és dolent als teus ulls" (Sl 51/50, 5-6).
22. Per això, quan es perd el sentit de Déu, també el sentit de l'home queda amenaçat
i contaminat, com afirma lapidàriament el Concili Vaticà II: "La criatura sense el
Creador desapareix... Més encara, per l'oblit de Déu la criatura mateixa queda
enfosquida".17 L'home no pot ja ser entès com a "misteriosament altre"
respecte a les altres criatures terrenes; es considera com un de tants éssers vius, com
un organisme que, a tot estirar, ha assolit un estadi de perfecció molt elevat. Tancat en
el restringit horitzó de la seva materialitat, es redueix d'aquesta manera a "una
cosa", i ja no percep el caràcter transcendent del seu "existir com a
home". Ja no considera la vida com un do esplèndid de Déu, una realitat
"sagrada" confiada a la seva responsabilitat i, per tant, a la seva custòdia
amorosa, a la seva "veneració". La vida esdevé simplement "una
cosa", que l'home reivindica com a propietat exclusiva seva, totalment dominable i
manipulable.
Així, davant la vida que neix i la vida que mor, l'home ja no és capaç de deixar-se
interrogar sobre el sentit més autèntic de la seva existència, assumint amb veritable
llibertat aquests moments crucials del seu propi "existir". Es preocupa sols del
"fer" i, recorrent a qualsevol forma de tecnologia, s'afanya per programar,
controlar i dominar el naixement i la mort. Aquestes, d'experiències originàries que
requereixen ser "viscudes", passen a ser coses que simplement hom pretén
"posseir" o "rebutjar".
Per altra part, un cop exclosa la referència a Déu, no sorprèn que el sentit de totes
les coses resulti profundament deformat, i la mateixa natura, que ja no és
"mater", quedi reduïda a "material" disponible a totes les
manipulacions. Sembla conduir-hi una certa racionalitat tècnico-científica, dominant en
la cultura contemporània, que nega la idea mateixa d'una veritat de la creació que cal
reconèixer o d'un designi de Déu sobre la vida que cal respectar. Això no és menys
veritat quan l'angoixa pels resultats d'aquesta "llibertat sense llei" duu
alguns a la postura oposada d'una "llei sense llibertat", com s'esdevé, per
exemple, en ideologies que impugnen la legitimitat de qualsevol intervenció sobre la
natura, com en nom d'una "divinització" seva, que un cop més en desconeix la
dependència del designi del Creador. En realitat, vivint "com si Déu no
existís", l'home perd no sols el misteri de Déu, sinó també el del món i el del
seu propi ésser.
23. L'eclipsi del sentit de Déu i de l'home duu inevitablement al materialisme pràctic,
en el qual proliferen l'individualisme, l'utilitarisme i l'hedonisme. Es manifesta també
aquí la perenne validesa d'allò que escrigué l'Apòstol: "Com que han refusat de
reconèixer Déu, Déu els ha deixat a mercè d'uns criteris rebutjables, que els porten a
fer allò que no és correcte" (Rm 1, 28). Així, els valors del ser són
substituïts pels del tenir. L'únic fi que compta és l'assoliment del propi benestar
material. L'anomenada "qualitat de vida" és interpretada principalment o
exclusivament com eficiència econòmica, consumisme desordenat, bellesa i fruïció de la
vida física, tot oblidant les dimensions més profundes -relacionals, espirituals i
religioses- de l'existència.
En un context semblant el sofriment, element inevitable de l'existència humana, encara
que també factor de possible creixement personal, és "censurat", rebutjat per
inútil, més encara, combatut com un mal a evitar sempre i a qualsevol preu. Quan no és
possible eivtar-lo i la perspectiva d'un benestar almeny futur s'esvaeix, aleshores sembla
que la vida ja ha perdut tot sentit i augmenta en l'home la temptació de reivindicar el
dret a la seva supressió.
Sempre en el mateix horitzó cultural, el cos ja no és considerat una realitat
típicament personal, signe i lloc de les relacions amb els altres, amb Déu i amb el
món. Queda reduït a pura materialitat: és simplement compost d'òrgans, funcions i
energies que cal usar segons criteris de mera fruïció i eficiència. En conseqüència,
també la sexualitat es despersonalitza i s'instrumentalitza: de signe, lloc i llenguatge
de l'amor, és a dir, del do de si mateix i de l'acolliment de l'altre segons tota la
riquesa de la persona, passa a ser cada vegada més ocasió i instrument d'afirmació del
propi jo i de satisfacció egoista dels propis desigs i instints. Així es deforma i es
falsifica el contingut originari de la sexualitat humana, i els dos significats, unitiu i
procreatiu, innats a la naturalesa mateixa de l'acte conjugal, són separats
artificialment. D'aquesta manera, hom traeix la unió, i la fecunditat és sotmesa a
l'albir de l'home i de la dona. La procreació esdevé aleshores l'"enemic" a
evitar en la pràctica de la sexualitat. Quan s'accepta, és sols perquè manifesta el
propi desig, o fins i tot la pròpia voluntat, de tenir un fill "a tot preu", i
no, en canvi, per expressar el total acolliment de l'altre i, per tant, l'obertura a la
riquesa de vida de la qual el fill és portador.
En la perspectiva materialista exposada fins aquí, les relacions interpersonals
experimenten un greu empobriment. Els primers que en sofreixen les conseqüències
negatives són la dona, l'infant, el malalt o el qui sofreix i l'ancià. El criteri propi
de la dignitat personal -el del respecte, de la gratuïtat i del servei- és substituït
pel criteri de l'eficiència, de la funcionalitat i de la utilitat: l'altre és apreciat
no per allò que "és", sinó per allò que "té, fa o produeix". És
la supremacia del més fort sobre el més feble.
24. En la intimitat de la consciència moral es produeix l'eclipsi del sentit de Déu i de
l'home, amb totes les seves múltiples i funestes conseqüències per a la vida. Es posa
en dubte, sobretot, la consciència de cada persona, que en la seva unicitat i
irrepetibilitat es troba sola davant Déu.18 Però també es qüestiona, en un cert
sentit, la "consciència moral" de la societat. Aquesta n'és d'alguna manera
responsable, no sols perquè tolera o afavoreix comportaments contraris a la vida, sinó
també perquè alimenta la "cultura de la mort", bo i arribant a crear i a
consolidar veritables i autèntiques "estructures de pecat" contra la vida. La
consciència moral, tant individual com social, es troba avui sotmesa, a causa també del
fort influx de molts mitjans de comunicació social, a un perill gravíssim i mortal, el
de la confusió entre el bé i el mal en relació amb el mateix dret fonamental a la vida.
Lamentablement, una gran part de la societat actual s'assembla a aquella que Pau descriu
en la Carta als Romans. Està formada "d'homes que ofeguen la veritat amb les seves
males accions" (1, 18): havent renegat de Déu i creient poder construir la ciutat
terrena sense necessitat d'Ell, "s'han refiat de raonaments inútils" de manera
que "el seu cor insensat s'ha omplert de foscor" (1, 21); "presumint de
savis, s'han tornat necis" (1, 22), s'han fet autors d'obres dignes de mort i
"no solament es comporten d'aquesta manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan
com ells" 1, 32). Quan la consciència, aquest lluminós ull de l'ànima (cf. Mt 6,
22-23), anomena "el mal bé i el bé mal" (Is 5, 20), camina ja vers la seva
degradació més inquietant i vers la més tenebrosa ceguesa moral.
Amb tot, tots els condicionaments i esforços per a imposar el silenci no arriben a
sufocar la veu del Senyor que ressona en la consciència de cada home. D'aquest íntim
santuari de la consciència pot començar un nou camí d'amor, d'acolliment i de servei a
la vida humana.
"Us heu acostat a la sang purificadora" (cf. He 12, 22.24)): signes d'esperança i crida al compromís
25. "La sang del teu germà clama a mi des de la
terra" (Gn 4, 10). No és sols la sang d'Abel, el primer innocent assassinat, que
clama a Déu, font i defensor de la vida. També la sang de tot home assassinat després
d'Abel és un clam que s'eleva al Senyor. D'una forma absolutament única, clama a Déu la
sang de Crist, de qui Abel en la seva innocència és figura profètica, com ens recorda
l'autor de la Carta als Hebreus: "Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de
Sió, a la ciutat del Déu viu... al mitjancer d'una aliança nova, i a la seva sang
purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel" (12, 22.24).
És la sang de l'aspersió. N'havia estat símbol i signe anticipador la sang dels
sacrificis de l'Antiga Aliança, amb els quals Déu manifestava la voluntat de comunicar
la vida als homes, purificant-los i consagrant-los (cf. Ex 24, 8; Lv 17, 11). Ara tot
això es compleix i es verifica en Crist: la seva és la sang de l'aspersió que redimeix,
purifica i salva; és la sang del mitjancer de la Nova Aliança "vessada per tothom
en remissió dels pecats" (Mt 26, 28). Aquesta sang, que brolla del costat obert de
Crist en la creu (cf. Jn 19, 34), "parla més favorablement que la d'Abel"; en
efecte, expressa i exigeix una "justícia" més profunda, però sobretot implora
misericòrdia,19 esdevé davant el Pare intercessora pels germans (cf. He 7, 25), és font
de redempció perfecta i do de vida nova.
La sang de Crist, mentre revela la grandesa de l'amor del Pare, manifesta com n'és de
valuós l'home als ulls de Déu i d'inestimable el valor de la seva vida. Ens ho recorda
l'apòstol Pere: "Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que
havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó
amb la sang preciosa de Crist, anyell sense tara ni defecte" (1 Pe 1, 18-19).
Precisament contemplant la sang preciosa de Crist, signe del seu lliurament d'amor (cf. Jn
13, 1), el creient aprèn a reconèixer i a apreciar la dignitat gairebé divina de tothom
i pot exclamar amb nou i grat estupor: "Quin valor no deu tenir l'home als ulls del
Creador, si "ha merescut de tenir un Redemptor tan gran" (Exsultet de la Vetlla
pasqual), si "Déu ha lliurat el seu propi Fill", a fi que l'home "no mori
sinó que tingui la vida eterna" (cf. Jn 3, 16)!".20
A més, la sang de Crist manifesta a l'home que la seva grandesa, i per tant la seva
vocació, consisteix en el do sincer de si mateix. Precisament perquè és vessada com a
do de vida, la sang de Crist ja no és signe de mort, de separació definitiva dels
germans, sinó instrument d'una comunió que és riquesa de vida per a tots. El qui beu
aquesta sang en el sagrament de l'Eucaristia i roman en Jesús (cf. Jn 6, 56) queda
compromès en el seu mateix dinamisme d'amor i de lliurament de la vida, per dur a
plenitud la vocació originària a l'amor, pròpia de cada home (cf. Jn 1, 27; 2, 18-24).
És en la sang de Crist on tots els homes troben la força per a comprometre's a favor de
la vida. Aquesta sang és justament el motiu més gran d'esperança, més encara, és el
fonament de l'absoluta certesa que segons el designi diví la vida vencerà. "No
existirà més la mort", exclama la veu potent que surt del tron de Déu en la
Jerusalem celestial (Ap 21, 4). I sant Pau ens assegura que la victòria actual sobre el
pecat és signe i anticipació de la victòria definitiva sobre la mort, quan "es
complirà la paraula que està escrita: "La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on
és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?"" (1 Co 15, 54-54).
26. En realitat, no falten signes que anticipen aquesta victòria en les nostres societats
i cultures, malgrat que estiguin fortament marcades per la "cultura de la mort".
Es donaria, per tant, una imatge unilateral, que podria induir a un estèril desànim, si
junt amb la denúncia de les amenaces contra la vida no es presenten els signes positius
que es donen en la situació actual de la humanitat.
Desgraciadament, a aquests signes positius, els costa sovint manifestar-se i ser
reconeguts, potser també perquè no troben una adequada atenció en els mitjans de
comunicació social. Però, quantes iniciatives d'ajut i de suport a les persones més
febles i indefenses han sorgit i continuen sorgint en la comunitat cristiana i en la
societat civil, a nivell local, nacional i internacional, promogudes per individus, grups,
moviments i organitzacions diverses!
Són encara molts els esposos que, amb generosa responsabilitat, saben acollir els fills
com "el do més excel.lent del matrimoni".21 No manquen famílies que, a més
del servei quotidià a la vida, acullen infants abandonats, nois i joves en dificultat,
persones minusvàlides, ancians sols. No pocs centres d'ajut a la vida, o institucions
anàlogues, són promoguts per persones i grups que, amb admirable dedicació i sacrifici,
ofereixen un suport moral i material a mares en dificultat, temptades de recórrer a
l'avortament. També sorgeixen i es difonen grups de voluntaris dedicats a donar
hospitalitat a qui, sense família, es troba en condicions de particular penúria o té
necessitat de retrobar un ambient educatiu que l'ajudi a superar comportaments destructius
i a recuperar el sentit de la vida.
La medicina, impulsada amb gran dedicació per investigadors i professionals, persisteix
en el seu esforç per a trobar remeis cada cop més eficaços: resultats que fa un temps
eren del tot impensables i capaços d'obrir prometedores perspectives s'obtenen avui per a
la vida naixent, per a les persones que sofreixen i els malalts en fase aguda o terminal.
Diversos ens i organitzacions es mobilitzen per dur, àdhuc als països més afectats per
la misèria i les malalties endèmiques, els beneficis de la medicina més avançada.
Així, associacions nacionals i internacionals de metges es mouen oportunament per
socórrer les poblacions provades per calamitats naturals, epidèmies o guerres. Encara
que una veritable justícia internacional en la distribució dels recursos mèdics es
troba encara lluny de la seva plena realització, ¿no cal reconèixer en els passos
donats fins ara el signe d'una creixent solidaritat entre els pobles, d'una apreciable
sensibilitat humana i moral i d'un major respecte per la vida?
27. Enfront de legislacions que han permès l'avortament i d'intents, sorgits ací i
allà, de legalitzar l'eutanàsia, han aparegut en tot el món moviments i iniciatives de
sensibilització social a favor de la vida. Quan, d'acord amb llur autèntica inspiració,
actuen amb determinada fermesa però sense recórrer a la violència, aquests moviments
afavoreixen una presa de consciència més difosa i profunda del valor de la vida,
sol.licitant i realitzant un compromís més decisiu per la seva defensa.
¿No recordarem, a més, tots aquells gestos diaris d'acolliment, de sacrifici i
d'atenció desinteressada que un nombre incalculable de persones fa amb amor en les
famílies, els hospitals, els orfenats, les residències d'ancians i en altres centres o
comunitats, en defensa de la vida? L'Església, deixant-se guiar per l'exemple de Jesús
"bon samarità" (cf. Lc 10, 29-37) i sostinguda per la seva força, sempre ha
estat en la primera línia de la caritat: tants dels seus fills i filles, especialment
religioses i religiosos, amb formes antigues i sempre noves, han consagrat i continuen
consagrant la vida a Déu oferint-la per amor al proïsme més feble i necessitat. Aquests
gestos construeixen en profunditat la "civilització de l'amor i de la vida",
sense la qual l'existència de les persones i de la societat perd el seu significat més
autènticament humà. Encara que ningú no se n'adoni i romanguin amagats a la majoria, la
fe assegura que el Pare, "que veu en el secret" (Mt 6, 4), no sols sabrà
recompensar-los, sinó que ja des d'ara els fa fecunds amb fruits que durin per a tothom.
Entre els signes d'esperança es dóna també l'increment, en molts estrats de l'opinió
pública, d'una nova sensibilitat cada vegada més contrària a la guerra com a instrument
de solució dels conflictes entre els pobles, i orientada cada vegada més a la recerca de
mitjans eficaços, però "no violents", per a frenar l'agressió armada. A més,
en aquest mateix horitzó es dóna l'aversió cada vegada més difosa en l'opinió
pública a la pena de mort, àdhuc com a instrument de "legítima defensa"
social, en considerar les possibilitats amb les quals compta una societat moderna per a
reprimir eficaçment el crim de manera que, neutralitzant el qui l'ha comès, no se'l
privi definitivament de la possibilitat de redimir-se.
També cal considerar positivament una major atenció a la qualitat de vida i a
l'ecologia, que hom registra sobretot en les societats més desenvolupades, en les quals
les expectatives de les persones no se centren tant en els problemes de la supervivència
com més aviat en la recerca d'una millora global de les condicions de vida.
Particularment significatiu és el desvetllament d'una reflexió ètica sobre la vida. Amb
el naixement i el desenvolupament cada vegada més estès de la bioètica hom afavoreix la
reflexió i el diàleg -entre creients i no creients, com també entre creients de
diverses religions- sobre problemes ètics, fins i tot fonamentals, que afecten la vida de
l'home.
28. Aquest horitzó de llums i ombres ha de fer-nos a tots plenament conscients que estem
davant un enorme i dramàtic xoc entre el bé i el mal, la mort i la vida, la
"cultura de la mort" i la "cultura de la vida". Estem no sols
"davant", sinó necessàriament "enmig" d'aquest conflicte: tots ens
veiem implicats i obligats a participar, amb la responsabilitat ineludible d'elegir
incondicionalment a favor de la vida.
També per a nosaltres ressona clara i forta la invitació a Moisès: "Avui et
proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràicia... Et
proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu,
escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència" (Dt 30, 15.19). És una
invitació vàlida també per a nosaltres, cridats cada dia a haver de decidir entre la
"cultura de la vida" i la "cultura de la mort". Però la crida del
Deuteronomi és encara més profunda, perquè ens empeny a una opció pròpiament
religiosa i moral. Es tracta de donar a la pròpia existència una orientació fonamental
i viure en fidelitat i coherència amb la Llei del Senyor: "Avui et mano que estimis
el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus manaments, els
seus decrets i les seves prescripcions... Tu, escull la vida i viuràs, tu i la teva
descendència. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo i sigues-li fidel: en ell
trobaràs la vida, i el Senyor et concedirà molts anys" (30, 16.19-20).
L'opció incondicional a favor de la vida assoleix plenament el seu significat religiós i
moral quan neix, ve plasmada i és alimentada per la fe en Crist. Res no ajuda tant a
afrontar positivament el conflicte entre la mort i la vida, en el qual estem immersos, com
la fe en el Fill de Déu que s'ha fet home i ha vingut entre els homes "perquè
tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10): és la fe en el Ressuscitat, que ha
vençut la mort; és la fe en la sang de Crist "que parla més favorablement que la
d'Abel" (He 12, 24).
Per tant, a la llum i amb la força d'aquesta fe, i davant els reptes de la situació
actual, l'Església pren més viva consciència de la gràcia i de la responsabilitat que
rep del seu Senyor per anunciar, celebrar i servir l'Evangeli de la vida.
Capítol II
HE VINGUT PERQUÈ TINGUIN VIDA
Missatge cristià sobre la vida
"La vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist (1Jn 1, 2): la mirada dirigida a Crist, "Paraula de vida"
29. Davant les innombrables i greus amenaces contra la vida
en el món d'avui, podríem sentir-nos apesarats per una sensació d'impotència
insuperable: el bé mai no podrà tenir prou força per a vèncer el mal!
Aquest és el moment en què el Poble de Déu, i en ell cada creient, és cridat a
professar, amb humilitat i coratge, la pròpia fe en Jesucrist, "Paraula de
vida" (1 Jn 1,1). En realitat, l'Evangeli de la vida no és una mera reflexió, bé
que original i profunda, sobre la vida humana; ni tan sols un manament destinat a
sensibilitzar la consciència i a causar canvis significatius en la societat; menys encara
una promesa il.lusòria d'un futur millor. L'Evangeli de la vida és una realitat concreta
i personal, perquè consisteix en l'anunci de la persona mateixa de Jesús, el qual es
presenta a l'apòstol Tomàs, i en ell a tothom, amb aquestes paraules: "Jo sóc el
camí, la veritat i la vida" (Jn 14, 6). És la mateixa identitat manifestada a
Marta, la germana de Llàtzer: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi,
encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més" (Jn
11, 25-26). Jesús és el Fill que des de l'eternitat rep la vida del Pare (cf. Jn 5, 25)
i que ha vingut als homes per fer-los participants d'aquest do: "Jo he vingut perquè
tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10).
Així, per la paraula, l'acció i la persona mateixa de Jesús es dóna a l'home la
possibilitat de "conèixer" tota la veritat sobre el valor de la vida humana.
D'aquesta "font" rep, en particular, la capacitat d'"obrar"
perfectament aquesta veritat (cf. Jn 3, 21), és a dir, d'assumir i de realitzar en
plenitud la responsabilitat d'estimar la vida humana i de servir-la, de defensar-la i de
promoure-la.
En efecte, en Crist és anunciat definitivament i és donat plenament aquell Evangeli de
la vida que, ja anticipat en la Revelació de l'Antic Testament i, més encara, escrit
d'alguna manera al cor mateix de cada home i dona, ressona en cada consciència "des
del començament", o sigui, des de la mateixa creació, de manera que, a desgrat dels
esdeveniments negatius del pecat, també pot ser conegut per la raó humana en els seus
aspectes essencials. Com diu el Concili Vaticà II, Crist "amb tota la seva
presència i amb la manifestació de si mateix, amb les paraules i les obres, els senyals
i els miracles, i sobretot amb la seva mort i amb la gloriosa resurrecció d'entre els
morts, i, finalment, amb la tramesa de l'Esperit de veritat, perfecciona completant-la i
confirma amb testimoniatge diví la revelació que Déu és amb nosaltres per
alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i per ressuscitar-nos a la vida
eterna".22
30. Per tant, amb els ulls fits en el Senyor Jesús volem tornar a escoltar d'Ell
"les paraules de Déu" (Jn 3, 34) i meditar de nou l'Evangeli de la vida. El
sentit més profund i original d'aquesta meditació del missatge revelat sobre la vida
humana ha estat exposat per l'apòstol Joan, al començament de la seva Primera Carta:
"Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist
amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem
del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i
en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i
se'ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè
també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres" (1, 1-3).
En Jesús, "Paraula de vida", és anunciada i comunicada la vida divina i
eterna. Gràcies a aquest anunci i a aquest do, la vida física i espiritual de l'home,
inclosa la seva etapa terrena, troba plenitud de valor i significat: en efecte, la vida
divina i eterna és el fi al qual està orientat i cridat l'home que viu en aquest món.
L'Evangeli de la vida conté així tot allò que la mateixa experiència i la raó humana
diuen sobre el valor de la vida, ho acull, ho eleva i ho duu a terme.
"Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat" (Ex 15, 2): la vida és sempre un bé
31. En realitat, la plenitud evangèlica del missatge sobre
la vida ja fou preparada a l'Antic Testament. És sobretot en les vicissituds de l'Èxode,
fonament de l'experiència de fe de l'Antic Testament, on Israel descobreix el valor de la
vida als ulls de Déu. Quan sembla ja abocat a l'extermini, perquè l'amenaça de mort
s'estén a tots els seus nadons (cf. Ex 1, 15-22), el Senyor es revela com a salvador,
capaç d'assegurar un futur al qui està sense esperança. Neix així a Israel una clara
consciència: la seva vida no es troba a mercè d'un faraó que pot usar-la amb albir
despòtic; al contrari, és objecte d'un tendre i fort amor per part de Déu.
L'alliberament de l'esclavatge és el do d'una identitat, el reconeixement d'una dignitat
inesborrable i l'inici d'una història nova, en la qual van units el descobriment de Déu
i el descobriment de si mateix. L'experiència de l'Èxode és original i exemplar. Israel
n'aprèn que, cada vegada que és amenaçat en la seva existència, sols ha de recórrer a
Déu amb confiança renovada per trobar-hi assistència eficaç: "Israel, ets el meu
servent. Jo et vaig formar perquè em servissis i no t'oblidaré mai, Israel!" (Is
44, 21).
D'aquesta manera, mentre Israel reconeix el valor de la pròpia existència com a poble,
avança també en la percepció del sentit i del valor de la vida com a tal. És una
reflexió que es desenvolupa d'una manera particular en els llibres sapiencials, partint
de l'experiència diària de la precarietat de la vida i de la consciència de les
amenaces que l'assetgen. Davant les contradiccions de l'existència, la fe és cridada a
oferir una resposta.
El problema del dolor acorrala sobretot la fe i la posa a prova. ¿No escoltarem el gemec
universal de l'home en la meditació del llibre de Job? L'innocent aixafat pel sofriment
es pregunta comprensiblement: "Per què donar la llum al qui sofreix, i la vida a
l'amargat? Esperen en va que la mort arribi, la busquen amb ànsia més que un
tresor" (3, 20-21). Però també en la més densa foscor la fe orienta vers el
reconeixement confiat i adorador del "misteri": "Reconec que tu ho pots
tot, que no t'és impossible cap projecte" (Jb 42, 2).
Progressivament la Revelació duu a descobrir amb major claredat el germen de vida
immortal posat pel Creador al cor dels homes: "Ell ha fet les coses apropiades al seu
temps, i també ha donat a l'home el sentit del passat i del futur" (Coh 3, 11).
Aquest germen de totalitat i de plenitud espera manifestar-se en l'amor, i realitzar-se,
per do gratuït de Déu, en la participació en la seva vida eterna.
"Gràcies a la fe en el seu nom, Jesús ha restablert l'home que ara veieu" (cf. Ac 3, 16): en la precarietat de l'existència humana Jesús duu a terme el sentit de la vida
32. L'experiència del poble de l'Aliança es repeteix en
la de tots els "pobres" que troben Jesús de Natzaret. Així com el Déu
"que estima la vida" (cf. Sv 11, 26) havia confortat Israel enmig dels perills,
així ara el Fill de Déu anuncia, als qui se senten amenaçats i impedits en
l'existència, que llurs vides també són un bé al qual l'amor del Pare dóna sentit i
valor.
"Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi
senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova" (Lc 7, 22).
Amb aquestes paraules del profeta Isaïes (35, 5-6; 61, 1), Jesús presenta el significat
de la seva pròpia missió. Així, els qui sofreixen a causa d'una existència d'alguna
manera "disminuïda", n'escolten la bona nova que Déu s'interessa per ells, i
tenen la certesa que també llur vida és un do gelosament custodiat a les mans del Pare
(cf. Mt 6, 25-34).
Els "pobres" són interpel.lats particularment per la predicació i les obres de
Jesús. La multitud de malalts i de marginats que el segueixen i el busquen (cf. Mt 4,
23-25), troben en la seva paraula i en els seus gestos la revelació del gran valor que
té la vida i del fonament de llurs esperances de salvació.
El mateix s'esdevé en la missió de l'Església des dels seus començaments. Ella, que
anuncia Jesús com aquell que "va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel
diable, perquè Déu era amb ell" (Ac 10, 38), és portadora d'un missatge de
salvació que ressona amb tota la seva novetat precisament en les situacions de misèria i
de pobresa de la vida de l'home. Així ho fa Pere en la guarició de l'invàlid que
posaven cada dia junt a la porta "Bonica" del temple de Jerusalem perquè
demanés caritat: "De plata i d'or, no en tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el
nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!" (Ac 3, 6). Per la fe en Jesús, "autor
de la vida" (cf. Ac 3, 15), la vida que jeu abandonada i suplicant torna a ser
conscient de si mateixa i de la seva plena dignitat.
La paraula i les accions de Jesús i de la seva Església no s'adrecen solament als qui
sofreixen malaltia, sofriment o diverses formes de marginació social, sinó que
concerneixen més profundament el sentit mateix de la vida de cada home en les seves
dimensions morals i espirituals. Només el qui reconeix que la seva pròpia vida està
marcada per la malaltia del pecat pot redescobrir, en el trobament amb Jesús Salvador, la
veritat i l'autenticitat de la seva existència, segons les seves mateixes paraules:
"El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he
vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors" (Lc 5, 31-32).
En canvi, el qui creu que pot assegurar la vida mitjançant l'acumulació de béns
materials, com el ric pagès de la paràbola evangèlica, en realitat s'enganya. La vida
se li està escapant, i molt aviat se'n veurà privat sense haver aconseguit de percebre'n
el veritable significat: "Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot
això que has acumulat, de qui serà?" (Lc 12, 20).
33. En la vida mateixa de Jesús, des del principi fins al final, es dóna aquesta
singular "dialèctica" entre l'experiència de la precarietat de la vida humana
i l'afirmació del seu valor. En efecte, la precarietat marca la vida de Jesús des del
seu naixement. Cert, troba acolliment en els justos, que s'uniren al "sí"
decidit i joiós de Maria (cf. (Lc 1, 38). Però també sent, tot seguit, el refús d'un
món que esdevé hostil i busca l'infant "per matar-lo" (Mt 2, 13), o que roman
indiferent i distret davant el compliment del misteri d'aquesta vida que entra en el món:
"no havien trobat cap lloc on hostatjar-se" (Lc 2, 7). Del contrast entre les
amenaces i les inseguretats, per una part, i la força del do de Déu, per l'altra, brilla
amb major intensitat la glòria que irradia des de la casa de Natzaret i de la menjadora
de Betlem: aquesta vida que neix és salvació per a tota la humanitat (cf. Lc 2, 11).
Jesús assumeix plenament les contradiccions i els riscs de la vida: "essent ric, es
va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa" (2 Co 8, 9).
La pobresa de la qual parla sant Pau no és solament despullar-se de privilegis divins,
sinó també compartir les condicions més humanes i precàries de la vida humana (cf. Fl
2, 6-7). Jesús viu aquesta pobresa durant tota la seva vida, fins al moment culminant de
la creu: "s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això
Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom"
(Fl 2, 8-9). Precisament en la seva mort Jesús revela tota la grandesa i el valor de la
vida, ja que el seu lliurament a la creu és font de vida nova per a tots els homes (cf.
Jn 12, 32). En aquest pelegrinar enmig de les contradiccions i en la mateixa pèrdua de la
vida, Jesús és guiat per la certesa que està en mans del Pare. Per això pot dir-li en
la creu: "Pare, confio el meu alè a les teves mans" (Lc 23, 46), és a dir, la
meva vida. Que gran que és el valor de la vida humana si el Fill de Déu l'ha assumida i
n'ha fet el lloc on es realitza la salvació per a tota la humanitat!
"Destinats... a ser imatge del seu Fill" (Rm 8, 28-29): la glòria de Déu resplendeix en el rostre de l'home
34. La vida és sempre un bé. Aquesta és una intuïció,
o, més aviat, una dada d'experiència, la raó profunda de la qual l'home és cridat a
entendre.
Per què la vida és un bé? La pregunta recorre tota la Bíblia, i ja des de les seves
primeres pàgines troba una resposta eficaç i admirable. La vida que Déu dóna a l'home
és original i diversa de la de les altres criatures vives, ja que l'home, encara que
prové de la pols de la terra (cf. Gn 2, 7; 3, 19; Jb 34, 15; Sl 103/102, 14; 104/103,
29), és manifestació de Déu en el món, signe de la seva presència, resplendor de la
seva glòria (cf. Gn 1, 26-27; Sl 8, 6). És el que volgué accentuar també sant Ireneu
de Lió amb la seva cèlebre definició: "l'home que viu és la glòria de
Déu".23 A l'home li ha estat donada una altíssima dignitat, que té les arrels en
el vincle íntim que l'uneix al seu Creador: en l'home es reflecteix la realitat mateixa
de Déu.
Ho afirma el llibre del Gènesi en el primer relat de la creació, en posar l'home al
vèrtex de l'activitat creadora de Déu, com el seu cimal, al terme d'un procés que va
des del caos informe fins a la criatura més perfecta. Tota la creació està ordenada a
l'home i tot és sotmès a ell. "Ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu... totes les
bestioles que s'arrosseguen per terra" (1, 28), ordena Déu a l'home i a la dona. Un
missatge semblant apareix també en l'altre relat de la creació: "El Senyor-Déu va
prendre l'home i el va posar al jardí de l'Edèn, perquè el conreés i el guardés"
(Gn 2, 15). Així es reafirma la primacia de l'home sobre les coses, les quals estan
destinades a ell i confiades a la seva responsabilitat, mentre que per cap motiu l'home no
pot ser sotmès als seus semblants i reduït al rang de cosa.
En el relat bíblic, la distinció entre l'home i les altres criatures es manifesta
sobretot en el fet que sols la seva creació es presenta com el fruit d'una especial
decisió per part de Déu, d'una deliberació que estableix un vincle particular i
específic amb el Creador: "Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres"
(Gn 1, 26). La vida que Déu ofereix a l'home és un do amb el qual Déu comparteix
quelcom de si mateix amb la criatura.
Israel es preguntarà durant molt temps sobre el sentit d'aquest vincle particular i
específic de l'home amb Déu. També el llibre del Siràcida reconeix que Déu en crear
els homes "els va crear a la seva imatge i per això els ha revestit d'un poder com
el seu" (17, 3). Amb això l'autor sagrat manifesta no sols el seu domini sobre el
món, sinó també les facultats espirituals més característiques de l'home, com la
raó, el discerniment del bé i del mal, la voluntat lliure: "Els omplí de saber i
d'intel.ligència, i els va fer conèixer el bé i el mal" (Sir 17, 6). La capacitat
de conèixer la veritat i la llibertat són prerrogatives de l'home com a creat a imatge
del seu Creador, el Déu veritable i just (cf. Dt 32, 4). Només l'home, entre totes les
criatures visibles, té "capacitat per a conèixer i estimar al seu Creador".24
La vida que Déu dóna a l'home és molt més que un existir en el temps. És tensió vers
una plenitud de vida, és germen d'una existència que supera els mateixos límits del
temps: "Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que
és ell mateix" (Sv 2, 23).
35. El relat jahvista de la creació expressa també la mateixa convicció. En efecte,
aquesta antiga narració parla d'un alè diví que és infós en l'home perquè tingui
vida: "El Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè
de vida, i l'home es convertí en un ésser viu" (Gn 2, 7).
L'origen diví d'aquest esperit de vida explica la perenne insatisfacció que acompanya
l'home durant la seva existència. Creat per Déu, portant en si mateix una petjada
inesborrable de Déu, l'home tendeix naturalment a Ell. En experimentar l'aspiració
profunda del seu cor, tothom fa seva la veritat expressada per sant Agustí: "Ens has
fet, Senyor, per a tu, i el nostre cor està inquiet fins que descansi en tu".25
Que eloqüent que és la insatisfacció de la qual és víctima la vida de l'home a
l'Edèn, quan la seva única referència és el món vegetal i animal (cf. Gn 2, 20). Sols
l'aparició de la dona, és a dir, d'un ésser que és os dels seus ossos i carn de la
seva carn (cf. Gn 2, 23), i en el qual viu igualment l'esperit de Déu creador, pot
satisfer l'exigència del diàleg interpersonal que és vital per a l'existència humana.
En l'altre, home o dona, es reflecteix Déu mateix, meta definitiva i satisfactòria de
tota persona.
"Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis
present?", es pregunta el Salmista (Sl 8, 5). Davant la immensitat de l'univers és
molt poca cosa, però precisament aquest contrast descobreix la seva grandesa:
"Gairebé l'has fet una mica inferior als àngels (també es podria traduir:
"n'has fet un déu"), l'has coronat de glòria i dignitat" (Sl 8, 6). La
glòria de Déu resplendeix en el rostre de l'home. En ell troba el Creador el seu
descans, tal com comenta astorat i commogut sant Ambròs: "S'acabà el sisè dia i es
conclogué la creació del món amb la formació d'aquella obra mestra que és l'home, el
qual exerceix el seu domini sobre tots els éssers vius i és com el cimal de l'univers i
la bellesa suprema de tot ésser creat. Realment hauríem de mantenir un silenci reverend,
perquè el Senyor descansà de tota obra en el món. Descansà al final en l'íntim de
l'home, descansà en la seva ment i en el seu pensament; en efecte, havia creat l'home
dotat de raó, capaç d'imitar-lo, èmul de les seves virtuts, freturós de les gràcies
celestials. En aquestes dots seves descansa el Déu que digué: "En qui trobaré
repòs, sinó en el desvalgut i afligit, que s'afanya a complir la meva paraula?"
(cf. Is 66, 1-2). Dono gràcies al Senyor Déu nostre per haver creat una obra tan
meravellosa on trobar el seu descans".26
36. Lamentablement, el magnífic projecte de Déu s'enfosqueix per la irrupció del pecat
en la història. Amb el pecat l'home es rebel.la contra el Creador, i acaba per idolatrar
les criatures: "Han bescanviat la veritat de Déu per la mentida, venerant i adorant
les criatures en lloc del Creador" (Rm 1, 25). D'aquesta manera, l'ésser humà no
sols desfigura en si mateix la imatge de Déu, sinó que està temptat d'ofendre-la també
en els altres, substituint les relacions de comunió per actituds de desconfiança,
d'indiferència, d'enemistat, fins a arribar a l'odi homicida. Quan hom no reconeix Déu
com a Déu, traeix el sentit profund de l'home i perjudica la comunió entre els homes.
En la vida de l'home la imatge de Déu torna a resplendir i es manifesta en tota la seva
plenitud amb la vinguda del Fill de Déu en carn humana: "Ell és imatge de Déu
invisible" (Col 1, 15), "esplendor de la seva glòria i empremta del seu mateix
ésser" (He 1, 3). Ell és la imatge perfecta del Pare.
El projecte de vida confiat al primer Adam troba finalment el seu acompliment en Crist.
Mentre la desobediència d'Adam deteriora i desfigura el designi de Déu sobre la vida de
l'home i introdueix la mort en el món, l'obediència redemptora de Crist és font de
gràcia que es vessa sobre els homes i els obra a tots de bat a bat les portes del regne
de la vida (cf. Rm 5, 12-21). Afirma l'apòstol Pau: "El primer home, Adam, va ser un
ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida" (1 Co 15, 45).
La plenitud de la vida es dóna als qui accepten seguir Crist. La imatge divina hi és
restarada, renovada i duta a perfecció. Aquest és el designi de Déu sobre els éssers
humans: que "reprodueixin la imatge del seu Fill" (Rm 8, 29). Només així, amb
l'esplendor d'aquesta imatge, l'home pot ser alliberat de l'esclavatge de la idolatria,
pot reconstruir la fraternitat trencada i retrobar la pròpia identitat.
"Tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més" (Jn 11, 26): el do de la vida eterna
37. La vida que el Fill de Déu ha vingut a donar als homes
no es redueix a la mera existència en el temps. La vida, que des de sempre és "en
ell" i és "la llum dels homes" (Jn 1, 4), consisteix a ser engendrats per
Déu i a participar de la plenitud del seu amor: "A tots els qui l'han rebut, als qui
creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per
descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu
mateix" (Jn 1, 12-13).
A vegades Jesús anomena aquesta vida, que ha vingut a donar, simplement així: "la
vida"; i presenta la generació per part de Déu com una condició necessària per a
poder assolir el fi pel qual Déu ha creat l'home: "Ningú no pot veure el Regne de
Déu si no neix de dalt" (Jn 3, 3). El do d'aquesta vida és l'objectiu específic de
la missió de Jesús: Ell "és el que baixa del cel i dóna vida al món" (Jn 6,
33), de manera que pot afirmar amb tota veritat: "El qui em segueix... tindrà la
llum de la vida" (Jn 8, 12).
Altres vegades Jesús parla de "vida eterna", on l'adjectiu no es refereix sols
a una perspectiva supratemporal. "Eterna" és la vida que Jesús promet i dóna,
perquè és participació plena de la vida de l'"Etern". Tot el qui creu en
Jesús i entra en comunió amb Ell té la vida eterna (cf. Jn 3, 15; 6, 40), ja que
n'escolta les úniques paraules que revelen i infonen plenitud de vida en la seva
existència; són les "paraules de vida eterna" que Pere reconeix en la seva
confessió de fe: "Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i
nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu" (Jn 6, 68-69). Jesús mateix
explica després en què consisteix la vida eterna, adreçant-se al Pare en la gran
pregària sacerdotal: "La vida eterna és que et conegut a tu, l'únic Déu
veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist" (Jn 17, 3). Conèixer Déu i el seu
Fill és acollir el misteri de la comunió d'amor del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant
en la pròpia vida, que ja des d'ara s'obre a la vida eterna per la participació en la
vida divina.
38. Per tant, la vida eterna és la vida mateixa de Déu i alhora la vida dels fills de
Déu. Un nou estupor i una gratitud sense límits s'apoderen necessàriament del creient
davant aquesta inesperada i inefable veritat que ens ve de Déu en Crist. El creient fa
seves les paraules de l'apòstol Joan: "Mireu quina prova d'amor ens ha donat el
Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho som!... Estimats, ara som fills de Déu, però
encara no s'ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants
a ell, perquè el veurem tal com és" (1 Jn 3, 1-2).
Així assoleix el seu cimal la veritat cristiana sobre la vida. La seva dignitat no sols
està lligada als seus orígens, a la seva procedència divina, sinó també al seu fi, al
seu destí de comunió amb Déu en el seu coneixement i el seu amor. A la llum d'aquesta
veritat sant Ireneu precisa i completa la seva exaltació de l'home: sí, "l'home que
viu" és "glòria de Déu", però " la vida de l'home consisteix en la
visió de Déu".27
D'aquí deriven unes conseqüències immediates per a la vida humana en la seva mateixa
condició terrena, en la qual ja ha germinat i està creixent la vida eterna. Si l'home
estima instintivament la vida perquè és un bé, aquest amor troba ulterior motivació i
força, nova extensió i profunditat en les dimensions divines d'aquest bé. En aquesta
perspectiva, l'amor que tot ésser humà té per la vida no es redueix a la simple recerca
d'un espai on pugui realitzar-se a si mateix i entrar en relació amb els altres, sinó
que es desplega en la joiosa consciència de poder fer de la pròpia existència el
"lloc" de la manifestació de Déu, del trobament i de la comunió amb Ell. La
vida que Jesús ens dóna no disminueix la nostra existència en el temps, sinó que
l'assumeix i la condueix al seu destí últim: "Jo sóc la resurrecció i la
vida....; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més" (Jn 11, 25-26).
"Demanaré comptes... a cadascú del seu germà" (Gn 9, 5): veneració i amor per la vida de tothom
39. La vida de l'home prové de Déu, és el seu do, la
seva imatge i la seva empremta, participació del seu alè vital. Per tant, Déu és
l'únic senyor d'aquesta vida: l'home no pot disposar-ne. Déu mateix ho afirma a Noè
després del diluvi: "Demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a
tots els animals. També als homes demanaré comptes de la vida" (Gn 9, 5). El text
bíblic es preocupa de subratllar com la sacralitat de la vida té el seu fonament en Déu
i en la seva acció creadora: "Perquè l'home ha estat fet a imatge de Déu" (Gn
9, 6).
La vida i la mort de l'home estan, doncs, en mans de Déu, en poder seu: "Ell té a
la mà tots els vivents i l'alè de tots els homes", exclama Job (12, 10). "És
el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora" (1
Sa 2, 6). Només Ell pot dir: "Jo dono la mort i dono la vida" (Dt 32, 39).
Amb tot, Déu no exerceix aquest poder com una voluntat amenaçadora, sinó com una cura i
una sol.licitud amorosa envers les seves criatures. Si és cert que la vida de l'home
està en mans de Déu, no ho és menys que les seves mans són afectuoses com les d'una
mare que acull, alimenta i té cura del seu nadó: "Jo em mantinc en pau, tinc
l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima" (Sl
131/130, 2; cf. Is 49, 15; 66, 12-13; Os 11, 4). Així Israel veu en les vicissituds dels
pobles i en la sort dels individus no el fruit d'una mera casualitat o d'un destí cec,
sinó el resultat d'un designi d'amor amb el qual Déu concentra totes les potencialitats
de vida i s'oposa a les forces de mort que neixen del pecat: "Déu no ha fet la mort,
ni troba cap gust a destruir els qui viuen. Déu ho ha creat tot perquè existeixi"
(Sa 1, 13-14).
40. De la sacralitat de la vida deriva el seu caràcter inviolable, inscrit des del
començament en el cor de l'home, en la seva consciència. La pregunta "Què has
fet?" (Gn 4, 10), amb la qual Déu s'adreça a Caín després que aquest hagués
matat el seu germà Abel, tradueix l'experiència de cada home: en la profunditat de la
seva consciència sempre és cridat a respectar el caràcter inviolable de la vida -la
seva i la dels altres-, com una realitat que no li pertany, perquè és propietat i do de
Déu Creador i Pare.
El manament relatiu al caràcter inviolable de la vida humana ocupa el centre de les
"deu paraules" de l'aliança del Sinaí (cf. Ex 20, 13). Prohibeix, abans que
tot, l'homicidi: "No matis" (Ex 20, 13); "No condemnis a mort l'innocent o
el just" (Ex 23, 7); però també condemna -com s'explicita en la legislació
posterior d'Israel- qualsevol dany causat a un altre (cf. Ex 21, 12-27). Certament, cal
reconèixer que a l'Antic Testament aquesta sensibilitat pel valor de la vida, bé que ja
molt marcada, no assoleix encara la delicadesa del Sermó de la Muntanya, com es pot veure
en alguns aspectes de la legislació aleshores vigent, que establia penes corporals no
lleus i fins i tot la pena de mort. Però el missatge global, que correspon al Nou
Testament dur a la perfecció, és una forta crida a respectar el caràcter inviolable de
la vida física i la integritat personal, i té el seu cimal en el manament positiu que
obliga a fer-se càrrec del proïsme com d'un mateix: "Estima els altres com a tu
mateix" (Lv 19, 18).
41. El manament "No matis", inclòs i aprofundit en el precepte positiu de
l'amor al proïsme, és confirmat pel Senyor Jesús en tota la seva validesa. Al jove ric
que li pregunta: "Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida
eterna?", li respon: "Si vols entrar a la vida, guarda els manaments" (Mt
19, 16.17). I el primer que cita és "No matis" (v. 18). En el Sermó de la
Muntanya, Jesús exigeix als deixebles una justícia superior a la dels escribes i
fariseus també en el camp del respecte a la vida: "Ja sabeu que es va dir als
antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. Doncs jo us dic: El qui
s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal" (Mt 5, 21-22).
Jesús explicita posteriorment amb la seva paraula i les seves obres les exigències
positives del manament sobre el caràcter inviolable de la vida. Aquestes ja eren presents
a l'Antic Testament, la legislació del qual es preocupava de garantir i de salvaguardar
les persones en situacions de vida feble i amenaçada: l'estranger, la vídua, l'orfe, el
malalt, el pobre en general, la vida mateixa abans del naixement (cf. Ex 21, 22; 22,
20-26). Amb Jesús aquestes exigències positives adquireixen un vigor i un impuls nous i
es manifesten en tota la seva amplitud i profunditat: van des de tenir cura de la vida del
germà (el familiar, el pertanyent al mateix poble, l'estranger que viu a la terra
d'Israel), a fer-se càrrec del foraster, fins a estimar l'enemic.
No hi ha foraster per al qui ha de fer-se proïsme del necessitat, fins a assumir la
responsabilitat de la seva vida, com ensenya d'una manera eloqüent i incisiva la
paràbola del bon samarità (cf. Lc 10, 25-37). També l'enemic deixa de ser-ho per al qui
està obligat a estimar-lo (cf. Mt 5, 38-48; Lc 6, 27-35) i a "fer-li el bé"
(cf. Lc 6, 27.33.35), socorrent les necessitats de la seva vida amb promptitud i amb
sentit de gratuïtat (cf. Lc 6, 34-35). El cimal d'aquest amor és la pregària per
l'enemic, mitjançant la qual ens posem en sintonia amb l'amor provident de Déu:
"Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.
Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa
ploure sobre justos i injustos" (Mt 5, 44-45; cf. Lc 6, 28.35).
D'aquesta manera, el manament de Déu per a salvaguardar la vida de l'home té el seu
aspecte més profund en l'exigència de veneració i d'amor envers cada persona i la seva
vida. Aquest és l'ensenyament que l'apòstol Pau, fent-se ressò de la paraula de Jesús
(cf. Mt 19, 17-18), adreça als cristians de Roma: "No cometre adulteri, no matar, no
robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es
resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal als
altres. Estimar és la plenitud de la Llei" (Rm 13, 9-10).
"Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la" (Gn 1, 28): responsabilitats de l'home envers la vida
42. Defensar la vida i promoure-la, respectar-la i
estimar-la és una tasca que Déu confia a cada home, tot cridant-lo, com a imatge
palpitant seva, a participar de la sobirania que té sobre el món: "Déu els beneí
dient-los: "Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu
els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per
terra"" (Gn 1, 28).
El text bíblic evidencia l'amplitud i la profunditat de la sobirania que Déu dóna a
l'home. Es tracta, sobretot, del domini sobre la terra i sobre cada ésser viu, com
recorda el llibre de la Saviesa: "Déu dels pares i Senyor misericordiós... Amb la
teva saviesa has format l'home perquè sotmeti les criatures que han vingut a
l'existència, perquè governi el món de manera santa i justa" (9, 1.2-3). També el
Salmista exalça el domini de l'home com a signe de la glòria i de l'honor rebuts del
Creador: "L'has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus:
ramades de vedells i d'ovelles, fins i tot els animals feréstecs, l'ocell que va pel cel
i els peixos del mar, i tot el que segueix els camins dels oceans" (Sl 8, 7-9).
L'home, cridat a cultivar i a custodiar el jardí del món (cf. Gn 2, 15), té una
responsabilitat específica sobre l'ambient de vida, o sigui, sobre la creació que Déu
posà al servei de la seva dignitat personal, de la seva vida: en relació no sols al
present, sinó també a les generacions futures. És la qüestió ecològica -des de la
preservació de l'"hàbitat" natural de les diverses espècies animals i formes
de vida, fins a l'"ecologia humana" pròpiament dita28- que troba en la Bíblia
una lluminosa i forta indicació ètica per a una solució respectuosa del gran bé de la
vida, de tota vida. En realitat, "el domini confiat a l'home pel Creador no és un
poder absolut, ni es pot parlar de llibertat d'"usar i d'abusar", o de disposar
de les coses com sembli millor. La limitació imposada pel mateix Creador des del
principi, i expressada simbòlicament amb la prohibició de "menjar del fruit de
l'arbre" (cf. Gn 2, 16-17), mostra clarament que davant la natura visible, estem
sotmesos a lleis no solament biològiques, sinó també morals, la transgressió de les
quals no resta impune".29
43. Una certa participació de l'home en la sobirania de Déu es manifesta també en la
responsabilitat específica que li és confiada en relació amb la vida pròpiament
humana. És una responsabilitat que assoleix el seu vèrtex en el do de la vida
mitjançant la procreació per part de l'home i de la dona en el matrimoni, com ens
recorda el Concili Vaticà II: "El mateix Déu, que digué "no és bo que l'home
estigui sol" (Gn 2, 18) i que "des del principi els va fer home i dona" (Mt
19, 4), volent comunicar-los una certa participació especial en la seva pròpia obra
creadora, beneí l'home i la dona dient: "Creixeu i multipliqueu-vos" (Gn 1,
28)".30
Parlant d'una "certa participació especial" de l'home i de la dona en
l'"obra creadora" de Déu, el Concili vol destacar com la generació d'un fill
és un esdeveniment profundament humà i altament religiós, en tant que implica els
cònjuges que formen "una sola carn" (Gn 2, 24) i també Déu mateix que es fa
present. Com he escrit en la Carta a les famílies, "quan de la unió conjugal dels
dos neix un nou ésser humà, aquest porta amb ell al món una particular imatge i
semblança de Déu mateix: en la biologia de la generació hi ha inscrita la genealogia de
la persona. En afirmar que els esposos, com a pares, són col.laboradors de Déu Creador
en la concepció i la generació d'un nou ésser humà, no ens referim solament a
l'aspecte biològic; volem subratllar més aviat que en la paternitat i la maternitat
humanes Déu mateix és present d'una manera diversa de com ho està en qualsevol altra
generació "sobre la terra". En efecte, sols de Déu pot provenir aquella
"imatge i semblança", pròpia de l'ésser humà, com passà en la creació. La
generació és, doncs, la continuació de la creació".31
Això ho ensenya, amb llenguatge immediat i eloqüent, el text sagrat referint
l'exclamació joiosa de la primera dona, "la mare de tots els qui viuen" (Gn 3,
20). Conscient de la intervenció de Déu, Eva diu: "He procreat un noi, gràcies al
Senyor" (Gn 4, 1). Per tant, en la procreació, en comunicar els pares la vida al
fill, es transmet la imatge i la semblança de Déu mateix, per la creació de l'ànima
immortal.32 En aquest sentit s'expressa el començament de la "llista genealògica
dels descendents d'Adam": "Quan el Senyor va crear l'home, el va fer a imatge
seva. Creà l'home i la dona, els beneí i, quan foren creats, els va posar el nom
d'"ésser humà". Quan Adam tenia cent trenta anys, va tenir un fill semblant a
ell i li va posar el nom de Set" (Gn 5, 1-3). Precisament en aquesta funció seva com
a col.laboradors de Déu que transmeten la seva imatge a la nova criatura, rau la grandesa
dels esposos disposats "a cooperar amb l'amor del Creador i Salvador, que per mitjà
d'ells augmenta i enriqueix la seva família cada dia més".33 En aquest sentit el
bisbe Amfiloqui exalçava el "matrimoni sant, elegit i elevat per damunt de tots els
dons terrenals" com a "generador de la humanitat, artífex d'imatges de
Déu".34
Així, l'home i la dona units en matrimoni són associats a una obra divina: mitjançant
l'acte de procreació, el do de Déu és acollit i una nova vida s'obre al futur.
Amb tot, més enllà de la missió específica dels pares, el deure d'acollir i de servir
la vida pertoca a tothom i ha de manifestar-se principalment envers la vida que es troba
en condicions de major feblesa. És el mateix Crist qui ens ho recorda, demanant ser
estimat i servit en els germans provats per qualsevol tipus de sofriment: famolencs,
sedejants, forasters, despullats, malalts, empresonats... Tot el que es fa a un d'ells es
fa a Crist mateix (cf. Mt 25, 31-46).
"Tu has creat el meu interior" (Sl 139/138, 13): la dignitat de l'infant encara no nascut
44. La vida humana es troba en una situació molt precària
quan ve al món i quan surt del temps per arribar a l'eternitat. Es troben molt presents
en la Paraula de Déu -sobretot en relació amb l'existència marcada per la malaltia i la
vellesa- les exhortacions a l'atenció i al respecte. Si falten invitacions directes i
explícites a salvaguardar la vida humana en els seus orígens, especialment la vida
encara no nascuda, com també la que és propera a la fi, això s'explica fàcilment pel
fet que també la sola possibilitat d'ofendre, d'agredir o, fins i tot, de negar la vida
en aquestes condicions queda fora de l'horitzó religiós i cultural del poble de Déu.
A l'Antic Testament l'esterilitat és temuda com una maledicció, mentre que la fillada
nombrosa és considerada una benedicció: "L'herència del Senyor són els fills, els
descendents són la millor recompensa" (Sl 127/126, 3; cf. 128/127, 3-4). Influeix
també en aquesta convicció la consciència que Israel té de ser el poble de l'Aliança,
cridat a multiplicar-se segons la promesa feta a Abraham: "Mira el el cel i compta
les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència"
(Gn 15, 5). Però és sobretot palpable la certesa que la vida transmesa pels pares té
l'origen en Déu, com ho testimonien tantes pàgines bíbliques que amb respecte i amb
amor parlen de la concepció, de la formació de la vida en el si matern, del naixement i
de l'estret vincle que hi ha entre el moment inicial de l'existència i l'acció del Déu
Creador.
"Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis
del seu ventre, et vaig consagrar profeta" (Jr 1, 5): l'existència de cada individu,
des del seu origen, rau en el designi diví. Job, des de la profunditat del seu dolor,
s'atura a contemplar l'obra de Déu en la formació miraculosa del seu cos al si matern,
bo i trobant-hi un motiu de confiança i manifestant la certesa de l'existència d'un
projecte diví sobre la seva vida: "Les teves mans m'han format, m'han afaiçonat amb
tot detall: ¿i ara em tornes a la pols? M'has fet rajar com la llet i quallar com el
formatge. M'has vestit de pell i carn, m'has teixit d'ossos i nervis. M'has infós vida i
amor, vetlles pel meu alè" (10, 8-12). Accents de reverent estupor davant la
intervenció de Déu sobre la vida en formació ressonen també en els Salms.35
¿Com es pot pensar que un sol dels moments d'aquest meravellós procés de formació de
la vida pugui ser sostret de la sàvia i amorosa acció del Creador i deixat a mercè de
l'albir de l'home? Certament no ho pensà pas així la mare dels set germans, que
professà la seva fe en Déu, principi i garantia de la vida des de la seva concepció, i
al mateix temps fonament de l'esperança en la nova vida més enllà de la mort: "Jo
no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat
l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. Sapigueu que és
el Creador del món, ell que modela l'home des de la seva concepció i totes les coses des
del seu origen, el qui us retornarà misericordiosament l'esperit i la vida, ja que ara us
planyeu vosaltres mateixos per amor a les seves lleis" (2 Ma 7, 22-23).
45. La revelació del Nou Testament confirma el reconeixement indiscutible del valor de la
vida des dels seus inicis. L'exaltació de la fecunditat i l'espera diligent de la vida
ressonen en les paraules amb les quals Elisabet s'alegra pel seu embaràs: "El
Senyor... ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills" (Lc 1, 25). El valor de
la persona des de la seva concepció és celebrat més vivament encara en el trobament
entre la Verge Maria i Elisabet, i entre els dos infants que duen al si. Són precisament
ells, els infants, els qui revelen l'arribada de l'era messiànica: en llur trobament
comença a actuar la força redemptora de la presència del Fill de Déu entre els homes.
"De seguida -escriu sant Ambròs- es manifesta el benefici de la vinguda de Maria i
de la presència del Senyor... Elisabet va sentir primer la veu, però Joan va sentir
primer la gràcia. Aquella va sentir segons les lleis de la naturalesa, aquesta va exultar
per raó del misteri. Aquella va notar la vinguda de Maria, aquest la del Senyor. Elles
parlen de la gràcia, ells la realitzen des de dintre -misteri de misericòrdia que és
anunciat pels béns procurats a les seves mares. Un doble miracle fa que les mares
profetitzin segons la inspiració dels seus menuts. L'infant va salvar, la mare va quedar
plena. La mare no va queda plena de l'Esperit Sant abans que el fill, sinó que, un cop el
fill ple de l'Esperit Sant, n'omplí la mare".36
"Em sento ple de fe, tot i que deia: "Que en sóc de dissortat!"" (Sl 116/115, 10: la vida en la vellesa i en el sofriment
46. També pel que fa als últims moments de l'existència
seria anacrònic esperar de la revelació bíblica una referència expressa a la
problemàtica actual del respecte de les persones ancianes i malaltes, i una condemna
explícita dels intents d'anticipar violentament la seva fi. En efecte, estem en un
context cultural i religiós que no està afectat per aquestes temptacions, sinó que, pel
que fa a l'ancià, reconeix en la seva saviesa i la seva experiència una riquesa
insubstituïble per a la família i la societat.
La vellesa està marcada pel prestigi i envoltada de veneració (cf. 2 Ma 6, 23). El just
no demana ser privat de l'ancianitat i del seu pes; al contrari, prega així: "Tu ets
la meva esperança, Senyor, he confiat en tu des de petit... I ara que sóc vell, amb
cabells blancs, no m'abandonis, Déu meu, fins que proclami el teu poder a aquesta
generació, la teva força a tots els qui vindran" (Sl 71/70, 5. 18). El temps
messiànic ideal és presentat com aquell en el qual "ja no hi haurà... adults que
no arribin a una llarga vellesa" (Is 65, 20).
Amb tot, ¿com afrontar en la vellesa la davallada inevitable de la vida? ¿Quina actitud
prendre davant la mort? El creient sap que la vida està en mans de Déu: "Senyor, la
meva vida està a les teves mans" (cf. Sl 16/15, 5), i que d'Ell accepta també el
morir: "És la sentència que el Senyor dóna a tothom, per què negar-se a la
voluntat de l'Altíssim?" (Si 41, 4). L'home, que no és amo de la vida, tampoc no ho
és de la mort; en la seva vida, com en la seva mort, ha de confiar-se totalment a la
"voluntat de l'Altíssim", al seu designi d'amor.
Àdhuc en el moment de la malaltia, l'home és cridat a viure amb la mateixa seguretat en
el Senyor i a renovar la seva confiança en Ell, que "et guareix de tota
malaltia" (cf. Sl 103/102, 3). Quan sembla que tota expectativa de guarició es tanca
davant l'home -fins a moure'l a cridar: "La vida se m'apaga com l'ombra del
capvespre, i em vaig assecant com l'herba" (Sl 102/101, 12)-, també aleshores el
creient està animat per la fe introntollable en el poder vivificant de Déu. La malaltia
no l'empeny a la desesperació i a la recerca de la mort, sinó a la invocació plena
d'esperança: "Em sento ple de fe, tot i que deia: "Que en sóc de
dissortat!"" (Sl 116/115, 10); "Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em
vas guarir. Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts, quan ja m'hi enfonsava, m'has
tornat a la vida" (Sl 30/29, 3-4).
47. La missió de Jesús, amb les nombroses guaricions realitzades, manifesta com Déu es
preocupa també de la vida corporal de l'home. "Metge de la carn i de
l'esperit", 37 Jesús fou enviat pel Pare a anunciar la bona nova als pobres i a
guarir els cors desfets (cf. Lc 4, 18; Is 61, 1). En enviar després els seus deixebles
pel món, els confia una missió en la qual la guarició dels malalts acompanya l'anunci
de l'Evangeli: "Pel camí prediqueu dient: El Regne del cel és a prop. Cureu
malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis" (Mt 10, 7-8; cf. Mc
6, 13; 16, 18).
Certament, la vida del cos en la seva condició terrena no és un valor absolut per al
creient, sinó que se li pot demanar que l'ofereixi per un bé superior; com diu Jesús,
"qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,però el qui la perdi per mi i per
l'evangeli, la salvarà" (Mc 8, 35). A propòsit d'això, els testimonis del Nou
Testament són diversos. Jesús no vacil.la a sacrificar-se a si mateix i, lliurement, fa
de la seva vida una ofrena al Pare (cf. Jn 10, 17) i als seus (cf. Jn 10, 15). També la
mort de Joan Baptista, precursor del Salvador, manifesta que l'existència terrena no és
un bé absolut; és més important la fidelitat a la paraula del Senyor, encara que pugui
posar en perill la vida (cf. Mc 6, 17-29). I Esteve, mentre era privat de la vida temporal
pot testimoniar fidelment la resurrecció del Senyor, segueix les petjades del Mestre i
respon als qui l'apedreguen amb paraules de perdó (cf. Ac 7, 59-60), obrint el camí a
innombrables màrtirs, venerats per l'Església des del seu començament.
Amb tot, cap home pot decidir arbitràriament entre viure o morir. En efecte, sols és amo
absolut d'aquesta decisió el Creador, en qui "vivim, ens movem i som" (Ac 17,
28).
"Tots els qui la guarden s'encaminen a la vida" (Ba 4, 1): de la Llei del Sinaí al do de l'Esperit
48. La vida duu inesborrablement escrita en si mateixa d'un
moment la seva veritat. L'home, acollint el do de Déu, ha de comprometre's a mantenir la
vida en aquesta veritat, que li és essencial. Distanciar-se'n equival a condemnar-se a si
mateix a la falta de sentit i a la felicitat, amb la conseqüència de poder ser també
una amenaça per a l'existència dels altres, un cop trencades les barreres que
garanteixen el respecte i la defensa de la vida en cada situació.
La veritat la vida és revelada pel manament de Déu. La paraula del Senyor indica
concretament quina direcció ha de seguir la vida per poder respectar la seva pròpia
veritat i salvaguardar la seva pròpia dignitat. No sols l'específic manament "No
matis" (Ex 20, 13; Dt 5, 17) assegura la protecció de la vida, sinó que tota la
llei del Senyor està al servei d'aquesta protecció, perquè revela aquella veritat en la
qual la vida troba el seu ple significat.
Per tant, no sorprèn que l'Aliança de Déu amb el seu poble estigui tan fortament
lligada a la perspectiva de la vida, àdhuc en la seva dimensió corpòria. El manament
s'hi presenta com a camí de vida: "Avui et proposo d'escollir entre la vida i la
mort, entre la felicitat i la desgràcia. Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu,
que segueixis els seus camins i compleixis el seus manaments, els seus decrets i les seves
prescripcions" (Dt 30, 15-16). Hi ha en joc no sols la terra de Canaan i
l'existència del poble d'Israel, sinó el món d'avui i del futur, com també
l'existència de tota la humanitat. En efecte, és absolutament impossible que la vida es
conservi autèntica i plena allunyant-se del bé; i, alhora, el bé està essencialment
vinculat als manaments del Senyor, és a dir, a la "llei de vida" (Si 17, 9). El
bé que cal complir no se superposa a la vida com un pes que grava damunt d'ella, ja que
la raó mateixa de la vida és precisament el bé, i la vida es realitza sols mitjançant
el compliment del bé.
El conjunt de la Llei és, doncs, el que salvaguarda plenament la vida de l'home. Això
explica la dificultat de mantenir-se fidel al "No matis" quan no s'observen les
altres "paraules de vida" (He 7, 38), relacionades amb aquest manament. Fora
d'aquest horitzó, el manament acaba per convertir-se en una simple obligació
extrínseca, de la qual molt aviat es voldran veure límits i es buscaran atenuacions o
excepcions. Només si ens obrim a la plenitud de la veritat sobre Déu, l'home i la
història, la paraula "No matis" tornarà a brillar com un bé per a l'home en
totes les seves dimensions i les seves relacions. En aquest sentit podem comprendre la
plenitud de la veritat continguda en el passatge del llibre del Deuteronomi, citat per
Jesús en la seva resposta a la primera temptació: "L'home no viu només de pa, viu
de tota paraula que surt de la boca del Senyor" (8, 3; cf. Mt 4, 4).
Només escoltant la paraula del Senyor l'home pot viure amb dignitat i justícia;
observant la Llei de Déu l'home pot donar fruits de vida i de felicitat: "Tots els
qui la guarden s'encaminen a la vida, però els qui l'abandonen, moriran" (Ba 4, 1).
49. La història d'Israel mostra com n'és de difícil mantenir la fidelitat a la llei de
la vida, que Déu ha inscrit al cor dels homes i ha lliurat en el Sinaí al poble de
l'Aliança. Davant la recerca de projectes de vida alternatius al pla de Déu, els
Profetes reivindiquen amb força que només el Senyor és la font autèntica de la vida.
Així escriu Jeremies: "El meu poble ha comès un doble mal: m'ha abandonat a mi,
font d'aigua viva, i s'ha excavat cisternes, cisternes esquerdades, que no retenen
l'aigua" (2, 13). Els Profetes senyalen amb el dit acusador els qui menyspreen la
vida i violen els drets de les persones: "Trepitgen el cap dels desvalguts i
destrossen la vida dels humils" (Am 2, 7); "Han omplert aquest lloc de sang
d'innocents" (Jr 19, 4). Entre ells el profeta Ezequiel censura diverses vegades la
ciutat de Jerusalem, anomenant-la "la ciutat sanguinària" (22, 2; 24, 6.9),
"ciutat que vesses sang enmig teu" (22, 3).
Però els Profetes, mentre denuncien les ofenses contra la vida, es preocupen sobretot de
suscitar l'espera d'un nou principi de vida, capaç de fundar una nova relació amb Déu i
amb els germans que obri possibilitats inèdites i extraordinàries per a comprendre i
realitzar totes les exigències pròpies de l'Evangeli de la vida. Això serà possible
únicament gràcies al do de Déu, que purifica i renova: "Abocaré sobre vosaltres
aigua pura i quedareu purificats de totes les vostres immundícies i de tots els vostres
ídols repugnants. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre" (Ez
36, 25-26; cf. Jr 31, 31-34). Gràcies a aquest "cor nou" es pot comprendre i
dur a terme el sentit més veritable i profund de la vida: ser un do que es realitza en
donar-se. Aquest és el missatge il.luminador que sobre el valor de la vida ens ve de la
figura del Servent del Senyor: "Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les
culpes, veurà una descendència, viurà llargament... Després del que ha sofert la seva
ànima, veurà la llum" (Is 53, 10.11).
En Jesús de Natzaret es compleix la Llei i és donat un cor nou mitjançant el seu
Esperit. En efecte, Jesús no renega de la Llei, sinó que la duu a terme (cf. Mt 5, 17):
la Llei i els Profetes es resumeixen en la regla d'or de l'amor recíproc (cf. Mt 7, 12).
En Ell la Llei esdevé definitivament "evangeli", bona notícia de la sobirania
de Déu sobre el món, que recondueix tota l'existència a les seves arrels i a les seves
perspectives originals. És la Llei Nova, "la llei de l'esperit que dóna la vida en
Crist Jesús" (Rm 8, 2), l'expressió fonamental de la qual, a semblança del Senyor
que dóna la vida pels amics (cf. Jn 15, 13), és el do de si mateix en l'amor als
germans: "Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem els
germans" (1 Jo 3, 14). És llei de llibertat, d'alegria i de benaurança.
"Miraran aquell que han traspassat" (Jn 19, 37): a l'arbre de la Creu s'acompleix l'Evangeli de la vida
50. Al final d'aquest capítol, en el qual hem meditat el
missatge cristià sobre la vida, voldria deturar-me amb cadascun de nosaltres a contemplar
aquell que han traspassat i que atreu tothom vers ell (cf. Jn 19, 37; 12, 32). Mirant
"l'espectacle" de la Creu (cf. Lc 23, 48) podrem descobrir en aquest arbre
gloriós el compliment i la plena revelació de tot l'Evangeli de la vida.
A les primeres hores de la tarda del divendres sant, "es va estendre per tota la
terra una foscor... La cortina del santuari s'esquinçà pel mig" (Lc 23, 44.45). És
símbol d'una gran alteració còsmica i d'una immensa lluita entre les forces del bé i
les forces del mal, entre la vida i la mort. Avui nosaltres ens trobem també enmig d'una
lluita dramàtica entre la "cultura de la mort" i la "cultura de la
vida". Amb tot, aquesta foscor no eclipsa la resplendor de la Creu; al contrari,
encara ressalta més nítida i lluminosa i es manifesta com a centre, sentit i fi de tota
la història i de cada vida humana.
Jesús és clavat a la Creu i elevat sobre la terra. Viu el moment de la seva màxima
"impotència", i la seva vida sembla abandonada totalment a l'escarni dels seus
adversaris i en mans dels seus assassins: és ridiculitzat, insultat, ultratjat (cf. Mc
15, 24-36). Tanmateix, davant tot això el centurió romà, veient "la manera com
havia expirat", exclama: "És veritat: aquest home era Fill de Déu" (Mc
15, 39). Així, en el moment de la seva feblesa extrema es revela la identitat del Fill de
Déu: a la Creu es manifesta la seva glòria!
Amb la seva mort, Jesús il.lumina el sentit de la vida i de la mort de tot ésser humà.
Abans de morir, Jesús prega el Pare implorant el perdó pels seus perseguidors (cf. Lc
23, 34) i diu al malfactor que li demana que es recordi d'ell en el seu regne: "T'ho
asseguro: avui seràs amb mi al paradís" (Lc 23, 43). Després de la seva mort
"els sepulcres s'obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van
ressuscitar" (Mt 27, 52). La salvació acomplerta per Jesús és do de vida i de
resurrecció. Al llarg de la seva existència, Jesús havia donat també la salvació
guarint i fent el bé a tothom (cf. Ac 10, 38). Però els miracles, les guaricions i les
mateixes resurreccions eren signe d'una altra salvació, que consisteix en el perdó dels
pecats, és a dir, en l'alliberament de l'home de la seva malaltia més profunda, tot
elevant-lo a la vida mateixa de Déu.
A la Creu es renova i es realitza en la seva plena i definitiva perfecció el prodigi de
la serp enlairada per Moisès al desert (cf. Jn 3, 14-15; Nm 21, 8-9). També avui,
dirigint la mirada a Aquell que han traspassat, cada home amenaçat en la seva existència
troba l'esperança segura d'alliberament i de redempció.
51. Hi ha encara un altre fet concret que crida la meva atenció i em fa meditar amb
emoció: " "Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: "Tot s'ha
complert". Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit" (Jn 19, 30). I el
soldat romà "li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va
sortir sang i aigua" (Jn 19, 34).
Tot ja ha assolit el seu ple compliment. El "lliurament de l'esperit" presenta
la mort de Jesús semblant a la de qualsevol altre ésser humà, però sembla al.ludir
també al "do de l'Esperit", amb el qual ens rescata de la mort i ens obre a una
vida nova.
L'home participa de la vida mateixa de Déu. És la vida que, mitjançant els sagraments
de l'Església -dels quals són símbol la sang i l'aigua eixits del costat de Crist-, es
comunica contínuament als fills de Déu, constituïts així com a poble de la nova
aliança. De la Creu, font de vida, en neix i es propaga el "poble de la vida".
La contemplació de la Creu ens duu, d'aquesta manera, a les arrels més profundes del que
ha passat. Jesús, que entrant al món havia dit: "A tu em presento; vull fer la teva
voluntat" (cf. He 10, 9), es féu en tot obedient al Pare i, "havent estimat els
seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem" (Jn 13, 1), es lliurà ell mateix
per ells.
Ell, que no havia "vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a
rescat per tothom" (Mc 10, 45), assoleix a la Creu la plenitud de l'amor.
"Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels amics (cf. Jn 15, 13).
I Ell morí per nosaltres quan encara érem pecadors (cf. Rm 5, 8).
D'aquesta manera proclama que la vida troba el seu centre, el seu sentit i la seva
plenitud quan es dóna.
En aquest punt la meditació esdevé lloança i agraïment i, al mateix temps, ens invita
a imitar Jesús i a seguir les seves petjades (cf. 1 Pe 2, 21).
També nosaltres som cridats a donar la vida pels germans, i a realitzar d'aquesta manera
en plenitud de veritat el sentit i el destí de la nostra existència.
Ho podrem fer perquè tu, Senyor, ens has donat l'exemple i ens has comunicat la força
del teu Esperit. Ho podrem fer si cada dia, amb tu i com tu, som obedients al Pare i
complim la seva voluntat.
Per això, concedeix-nos d'escoltar amb cor dòcil i generós tota paraula que surt de la
boca de Déu. Així aprendrem no sols a "no matar" la vida de l'home, sinó a
venerar-la, a estimar-la i a promoure-la.
Capítol III
NO MATIS
La santa llei de Déu
"Si vols entrar a la vida, guarda els manaments" (Mt 19, 17): Evangeli i manament
52. "Un jove anà a trobar Jesús i li digué:
"Mestre, què haig de fer per a obtenir la vida eterna?"" (Mt 19, 16).
Jesús respon: "Si vols entrar a la vida, guarda els manaments" (Mt 19, 17). El
Mestre parla de la vida eterna, és a dir, de la participació en la vida mateixa de Déu.
A aquesta vida s'hi arriba per l'observança dels manaments del Senyor, inclòs també el
manament "No matis". Precisament aquest és el primer precepte del Decàleg que
Jesús recorda al jove que pregunta quins manaments ha d'observar: "Jesús digué:
"No matis, no cometis adulteri, no robis..."" (Mt 19, 18).
El manament de Déu mai no està separat del seu amor; és sempre un do per al creixement
i l'alegria de l'home. Com a tal, constitueix un aspecte essencial i un element
irrenunciable de l'Evangeli, més encara, és presentat com a "evangeli", és a
dir, bona i joiosa notícia. També l'Evangeli de la vida és un gran do de Déu i, al
mateix temps, una tasca que compromet l'home. Suscita astorament i gratitud en la persona
lliure, i requereix ser acceptat, observat i estimat amb gran responsabilitat: en donar-li
la vida, Déu exigeix a l'home que l'estimi, la respecti i la promogui. D'aquesta manera,
el do esdevé manament, i el manament mateix és un do.
L'home, imatge viva de Déu, és volgut pel seu Creador com a rei i senyor. "Déu
creà l'home -escriu sant Gregori de Nissa- de tal manera que pugués exercir la seva
funció de rei de la terra... L'home fou creat a imatge d'Aquell que governa l'univers.
Tot demostra que, des del principi, la seva naturalesa està marcada per la reialesa...
També l'home és rei. Creat per a dominar el món, rebé la semblança amb el rei
universal, és la imatge viva que participa amb la seva dignitat en la perfecció del
model diví".38 Cridat a ser fecund i a multiplicar-se, a sotmetre la terra i a
dominar sobre tots els éssers inferiors a ell (cf. Gn 1, 28), l'home és rei i senyor no
sols de les coses, sinó també i sobretot de si mateix39 i, en un cert sentit, de la vida
que li ha estat donada i que pot transmetre per mitjà de la generació, realitzada en
l'amor i el respecte del designi diví. Amb tot, no es tracta d'una senyoria absoluta,
sinó ministerial, reflex real de la senyoria única i infinit de Déu. Per això, l'home
ha de viure'l amb saviesa i amor, participant de la saviesa i de l'amor incommensurables
de Déu. Això es duu a terme mitjançant l'obediència a la seva santa Llei: una
obediència lliure i joiosa (cf. Sl 119/118), que neix i creix per la consciència que els
preceptes del Senyor són un do gratuït confiat a l'home sempre i només per al seu bé,
per a la tutela de la seva dignitat personal i per a l'assoliment de la seva felicitat.
Com passa amb les coses, i més encara amb la vida, l'home no és amo absolut i àrbitre
incensurable, sinó que -i ací rau la seva grandesa incomparable- és "administrador
del pla establert pel Creador".40
La vida és confiada a l'home com un tresor que cal no malgastar, com un talent a fer
rendir. L'home n'ha de donar comptes al seu Senyor (cf. Mt 25, 14-30; Lc 19, 12-27).
"Demanaré comptes de la vida de l'home a l'home" (cf. Gn 9, 5): la vida humana és sagrada i inviolable
53. "La vida humana és sagrada, perquè, des del seu
origen, suposa l'acció creadora de Déu i sempre es manté en una relació especial amb
el Creador, el seu únic fi. Només Déu és l'amo de la vida des del seu començament
fins al seu terme: ningú en cap circumstància no pot reivindicar per a ell el dret de
destruir directament un ésser humà innocent".41 Amb aquestes paraules la
Instrucció Donum vitae exposa el contingut central de la revelació de Déu sobre el
caràcter sagrat i inviolable de la vida humana.
En efecte, la Sagrada Escriptura imposa a l'home el precepte "No matis" com un
manament diví (Ex 20, 13; Dt 5, 17). Aquest precepte -com ja he indicat- es troba en el
Decàleg, en el nucli de l'aliança que el Senyor estableix amb el poble elegit; però ja
estava inclòs en l'aliança originària de Déu amb la humanitat després del càstig
purificador del diluvi, provocat per la propagació del pecat i de la violència (cf. Gn
9, 5-6).
Déu es proclama Senyor absolut de la vida de l'home, creat a la seva imatge i semblança
(cf. Gn 1, 26-28). Per tant, la vida humana té un caràcter sagrat i inviolable, en el
qual es reflecteix la inviolabilitat mateixa del Creador. Precisament per això, Déu es
fa jutge sever de tota violació del manament "No matis", que es troba a la base
de la convivència social. Déu és el defensor de l'innocent (cf. Gn 4, 9-15; Is 41, 14;
Jr 50, 34; Sl 19/18, 15). També d'aquesta manera, Déu demostra que "no es complau
en la destrucció dels vius" (Sv 1, 13). Només Satanàs pot fruir-ne: per la seva
enveja la mort entrà en el món (cf. Sv 2, 24). Satanàs, que és "homicida des del
començament", i també "mentider i pare de la mentida" (Jn 8, 44),
enganyant l'home, el condueix als límits del pecat i de la mort, presentats com a èxits
o fruits de vida.
54. Explícitament, el precepte "No matis" té un fort contingut negatiu: indica
el límit que mai no pot ser transgredit. Implícitament, tanmateix, duu a una actitud
positiva de respecte absolut per la vida, ajudant a promoure-la i a progressar pel camí
de l'amor que dóna, acull i serveix. El poble de l'Aliança, bé que amb lentitud i
contradiccions, anà madurant progressivament en aquesta direcció i es preparà així per
al gran anunci de Jesús: l'amor al proïsme és un manament semblant al de l'amor a Déu;
"d'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes" (cf. Mt 22,
36-40). "Allò de... no matis... i tots els altres preceptes -senyala sant Pau- es
resumeixen en aquesta fórmula: "Estima els altres com a tu mateix"" (Rm
13, 9; cf. Ga 5, 14). El precepte "No matis", assumit i portat a plenitud en la
Nova Llei, és condició irrenunciable per a poder "entrar en la vida" (cf. Mt
19, 16-19). En aquesta mateixa perspectiva, són urgents també les paraules de l'apòstol
Joan: "Tothom qui odia el seu germà és un assassí, i ja sabeu que cap assassí no
té vida eterna dintre seu" (1 Jo 3, 15).
Des dels seus inicis, la Tradició viva de l'Església -com testimonia la Didakhé,
l'escrit cristià no bíblic més antic- repeteix de forma categòrica el manament
"No matis": "Hi ha dos camins, un de la vida i un altre de la mort; però
és gran la diferència que hi ha entre aquests camins... Segon manament de la doctrina:
No matis... no matis el fill al si de la mare, ni llevis la vida al nadó... Però el
camí de la mort és aquest:... que no es compadeixen del pobre, no sofreixen per
l'atribolat, no coneixen el Creador, assassins dels fills, corruptors de la imatge de
Déu; els qui rebutgen el necessitat, oprimeixen l'atribolat, advocats dels rics, jutges
injustos dels pobres, pecadors en tot. Tant de bo que us vegeu lliures, fills, de totes
aquests pecats!".42
Al llarg del temps, la Tradició de l'Església sempre ha ensenyat unànimement el valor
absolut i permanent del manament "No matis". És sabut que als primers segles
l'homicidi era considerat entre els tres pecats més greus -junt amb l'apostasia i
l'adulteri- i s'exigia una penitència pública particularment dura i llarga abans que a
l'homicida penedit li fos concedit el perdó i la readmissió en la comunió eclesial.
55. No ha de sorprendre'ns: matar un ésser humà, en el qual és present la imatge de
Déu, és un pecat particularment greu. Només Déu és amo de la vida! Des de sempre,
tanmateix, davant les múltiples i sovint dramàtiques situacions que la vida individual i
social presenta, la reflexió dels creients ha mirat de conèixer d'una forma més
completa i profunda què prohibeix i què prescriu el manament de Déu.43 En efecte, hi ha
situacions en les quals apareixen com una veritable paradoxa els valors proposats per la
Llei de Déu. És el cas, per exemple, de la legítima defensa, en què el dret a protegir
la pròpia vida i el deure de no perjudicar la d'altri resulten, en concret, difícilment
conciliables. Sense cap mena de dubte, el valor intrínsec de la vida i el deure
d'estimar-se un mateix no menys que els altres són a la base d'un veritable dret a la
defensa pròpia. El mateix precepte exigent de l'amor al proïsme, formulat a l'Antic
Testament i confirmat per Jesús, suposa l'amor per un mateix com un dels termes de la
comparació: "Estimaràs el proïsme com a tu mateix" (Mc 12, 31). Per tant,
ningú no podria renunciar al dret a defensar-se per estimar poc la vida o a si mateix,
sinó solament mogut per un amor heroic, que aprofundeix i transforma l'amor envers un
mateix, segons l'esperit de les benaurances evangèliques (cf. Mt 5, 38-48) en la
radicalitat oblativa l'exemple sublim del qual és el mateix Senyor Jesús.
Per altra part, "la legítima defensa pot ser no solament un dret, sinó també un
deure greu, quan un és responsable de la vida d'un altre, del bé comú de la família o
de la societat".44 Per desgràcia pasa que la necessitat d'evitar que l'agressor
causi dany comporta a vegades eliminar-lo. En aquesta hipòtesi el resultat mortal cal
atribuir-lo al mateix agressor que s'ha exposat amb la seva acció, àdhuc en el cas que
no fos moralment responsable per manca de l'ús de raó.45
56. En aquest horitzó se situa també el problema de la pena de mort, respecte a la qual
hi ha, tant en l'Església com en la societat civil, una tendència progressiva a
demanar-ne una aplicació molt limitada i, fins i tot, la seva total abolició. El
problema s'emmarca en l'òptica d'una justícia penal que sigui cada vegada més conforme
amb la dignitat de l'home i per tant, en darrer terme, amb el designi de Déu sobre l'home
i la societat. En efecte, la pena que la societat imposa "té com a primer efecte el
de compensar el desordre introduït amb la falta".46 L'autoritat pública ha de
reparar la violació dels drets personals i socials mitjançant la imposició al reu d'una
adequada expiació del crim, com a condició per a ser readmès a l'exercici de la pròpia
llibertat. D'aquesta manera l'autoritat assoleix també l'objectiu de preservar l'ordre
públic i la seguretat de les persones, no sense oferir al mateix reu un estímul i un
ajut per a corregir-se i esmenar-se.47
És evident que, precisament per aconseguir totes aquestes finalitats, la mesura i la
qualitat de la pena han de ser valorades i decidides atentament, sense que calgui arribar
a la mesura extrema de l'eliminació del reu, excepte en casos d'absoluta necessitat, és
a dir, quan la defensa de la societat no sigui possible de cap altra manera. Avui,
tanmateix, gràcies a l'organització cada vegada més adequada de la institució penal,
aquests casos són ja molt rars, per no dir pràcticament inexistents.
De tota manera, roman vàlid el principi indicat pel nou Catecisme de l'Església
catòlica, segons el qual "si els mitjans que no comporten el vessament de sang són
suficients per a defensar les vides humanes contra l'agressor i protegir l'ordre públic i
la seguretat de les persones, l'autoritat ha d'atenir-se a aquests mitjans, ja que són
els que corresponen millor a les condicions concretes del bé comú i són més conformes
a la dignitat de la persona humana".48
57. Si hom posa una atenció tan gran al respecte de tota vida, inclosa la del reu i la de
l'agressor injust, el manament "No matis" té un valor absolut quan es refereix
a la persona innocent. Amb més motiu si es tracta d'un ésser humà feble i indefens, que
solament en la força absoluta del manament de Déu troba la seva defensa radical enfront
de l'arbitrarietat i la prepotència d'altri.
En efecte, l'absolut caràcter inviolable de la vida humana innocent és una veritat moral
explícitament ensenyada en la Sagrada Escriptura, mantinguda constantment en la Tradició
de l'Església i proposada de forma unànime pel seu Magisteri. Aquesta unanimitat és
fruit evident d'aquell "sentit sobrenatural de la fe" que, suscitat i sostingut
per l'Esperit Sant, preserva d'error el poble de Déu, quan "mostra que està
totalment d'acord en qüestions de fe i de moral".49
Davant la progressiva pèrdua de consciència en els individus i en la societat sobre
l'absoluta i greu il.licitud moral de l'eliminació directa de tota vida humana innocent,
especialment en el seu inici i en el seu terme, el Magisteri de l'Església ha
intensificat les seves intervencions en defensa del caràcter sagrat i inviolable de la
vida humana. Al Magisteri pontifici, especialment insistent, s'ha unit sempre l'episcopal,
per mitjà de nombrosos i amplis documents doctrinals i pastorals, tant de Conferències
Episcopals com de bisbes en particular. Tampoc no ha mancat, forta i incisiva en la seva
brevetat, la intervenció del Concili Vaticà II.50
Per tant, amb l'autoritat conferida per Crist a Pere i als seus successors, en comunió
amb els bisbes de l'Església catòlica, confirmo que l'eliminació directa i voluntària
d'un ésser humà innocent és sempre greument immoral. Aquesta doctrina, fonamentada en
aquella llei no escrita que cada home, a la llum de la raó, troba al propi cor (cf. Rm 2,
14-15), és corroborada per la Sagrada Escriptura, transmesa per la Tradició de
l'Església i ensenyada pel Magisteri ordinari i universal.51
La decisió deliberada de privar un ésser humà innocent de la seva vida és sempre
dolenta des del punt de vista moral i mai no pot ser lícita ni com a fi, ni com a mitjà
per a un fi bo. En efecte, és una desobediència greu a la llei moral, més encara, a
Déu mateix, el seu autor i garant, i contradiu les virtuts fonamentals de la justícia i
de la caritat. "Res ni ningú no pot autoritzar la mort d'un ésser humà innocent,
ni que sigui fetus o embrió, infant o adult, vell, malalt inguarible o agonitzant.
Ningú, a més, no pot demanar aquest gest homicida per a si mateix o per a un altre
confiat a la seva responsabilitat, ni hi pot consentir explícitament o implícitament.
Cap autoritat no pot legítimament imposar-lo ni permetre'l".52
Cada ésser humà innocent és absolutament igual a tots els altres en el dret a la vida.
Aquesta igualtat és la base de tota autèntica relació social que, perquè sigui
veritable, ha d'estar fonamentada en la veritat i la justícia, tot reconeixent i tutelant
cada home i cada dona com a persona i no com una cosa de la qual es pot disposar. Davant
la norma moral que prohibeix l'eliminació directa d'un ésser humà innocent "no hi
ha privilegis ni excepcions per a ningú. No hi ha cap diferència entre ser l'amo del
món o l'últim dels miserables de la terra: davant les exigències morals som tots
absolutament iguals".53
"Els teus ulls em veien abans d'estar format" (Sl 139/138, 16): el delicte abominable de l'avortament
58. Entre tots els delictes que l'home pot cometre contra
la vida, l'avortament procurat presenta característiques que el fan particularment greu i
ignominiós. El Concili Vaticà II el defineix, junt amb l'infanticidi, com "crims
nefands".54
Avui, tanmateix, la percepció de la seva gravetat s'ha anat afeblint progressivament en
la consciència de molts. L'acceptació de l'avortament en la mentalitat, en els costums i
en la mateixa llei és senyal evident d'una perillosíssima crisi del sentit moral, que
és cada vegada més incapaç de distingir entre el bé i el mal, àdhuc quan hi ha en joc
el dret fonamental a la vida. Davant una situació tan greu, cal més que mai el valor de
mirar de cara la veritat i d'anomenar les coses pel seu nom, sense cedir a compromisos de
conveniència o a la temptació d'autoengany. A propòsit d'això ressona categòric el
retret del Profeta: "Ai dels qui tenen el mal per bé i el bé per mal! Canvien la
tenebra en llum, i la llum en tenebra" (Is 5, 20). Precisament en el cas de
l'avortament es percep la difusió d'una terminologia ambigua, com la d'"interrupció
de l'embaràs", que tendeix a ocular-ne la veritable natura i a atenuar-ne la
gravetat en l'opinió pública. Potser aquest mateix fenomen lingüístic és símptoma
d'un malestar de les consciències. Però cap paraula no pot canviar la realitat de les
coses: l'avortament procurat és l'eliminació deliberada i directa, faci's com es faci,
d'un ésser humà en la fase inicial de la seva existència, que va de la concepció al
naixement.
La gravetat moral de l'avortament procurat es manifesta en tota la seva veritat si es
reconeix que es tracta d'un homicidi i, en particular, si es consideren les
circumstàncies específiques que el qualifiquen. El qui s'elimina és un ésser humà que
comença a viure, és a dir, allò més innocent en absolut que hom pugui imaginar: mai no
podrà ser considerat un agressor, i menys encara un agressor injust! És dèbil, inerme,
fins al punt d'estar privat àdhuc d'aquella mínima forma de defensa que constitueix la
força implorant dels gemecs i del plor del nadó. Es troba totalment confiat a la
protecció i a la cura de la dona que el porta al si. Amb tot, a voltes, és precisament
ella, la mare, la qui decideix i en demana l'eliminació, i àdhuc la procura.
És cert que en moltes ocasions l'opció de l'avortament té per a la mare un caràcter
dramàtic i dolorós, en tant que la decisió de desfer-se del fruit de la concepció no
la pren per raons purament egoistes o de conveniència, sinó perquè es voldrien
preservar alguns béns importants, com ara la pròpia salut o un nivell de vida digne per
als altres membres de la família. A vegades hom tem per al qui ha de néixer unes tals
condicions d'existència que fan pensar que li fóra millor no néixer. Tanmateix,
aquestes raons i altres de semblants, tot i ser greus i dramàtiques, mai no poden
justificar l'eliminació deliberada d'un ésser humà innocent.
59. En la decisió sobre la mort de l'infant encara no nascut, a més de la mare, hi
intervenen sovint altres persones. Primer, pot ser-ne culpable el pare de l'infant, no
sols quan indueix expressament la dona a l'avortament, sinó també quan afavoreix d'una
manera indirecta aquesta decisió seva perquè la deixa sola davant els problemes de
l'embaràs:55 d'aquesta manera és ferida mortalment la família i profanada la seva
naturalesa de comunitat d'amor i la seva vocació de ser "santuari de la vida".
No es poden oblidar les pressions que a vegades provenen d'un context més ampli de
familiars i d'amics. No rarament la dona es veu sotmesa a pressions tan fortes que se sent
psicològicament obligada a cedir a l'avortament: no hi ha dubte que en aquest cas la
responsabilitat moral afecta particularment als qui directament o indirectament l'han
forçat a avortar. També en són responsables els metges i el personal sanitari quan
posen al servei de la mort la competència adquirida per a promoure la vida.
Però la responsabilitat implica també els legisladors que han promogut i aprovat lleis
que emparen l'avortament i, en la mesura que n'hagin depès, els administradors de les
estructures sanitàries emprades per a practicar avortaments. Una responsabilitat general
no menys greu afecta tant els qui han afavorit la difusió d'una mentalitat de
permissivisme sexual i de menyspreu de la maternitat, com els qui haurien d'haver
assegurat -i no ho han fet- polítiques familiars i socials vàlides de suport a les
famílies, especialment de les nombroses o amb particulars dificultats econòmiques i
educatives. Finalment, no es pot minimitzar la xarxa de complicitats que s'allarga fins a
encloure institucions internacionals, fundacions i associacions que es baten
sistemàticament per la legalització i la difusió de l'avortament en el món. En aquest
sentit, l'avortament va més enllà de la responsabilitat de les persones concretes i del
dany que hom els provoca i assumeix una dimensió fortament social: és una ferida
gravíssima causada a la societat i a la seva cultura pels qui haurien d'haver-ne estat
els constructors i els defensors. Com he escrit en la meva Carta a les famílies,
"ens trobem davant una amenaça molt greu contra la vida: no sols de cada individu,
sinó també de tota la civilització".56 Ens trobem davant allò que pot ser definit
com una "estructura de pecat" contra la vida humana encara no nascuda.
60. Alguns intenten justificar l'avortament sostenint que el fruit de la concepció,
almenys fins a un cert nombre de dies, no pot ser encara considerat una vida humana
personal. En realitat, "des que l'òvul ha estat fecundat, ja ha començat una vida
que no és ni la del pare ni la de la mare sinó la d'un nou ésser humà que es
desenvolupa per si mateix. No arribaria mai a esdevenir humà si no ho fos ja en aquest
moment. La ciència genètica moderna aporta precioses confirmacions a aquesta evidència
de sempre... Ha demostrat que des del primer instant ja es troba fixada l'estructura o el
programa genètic d'aquest ésser: un home, aquest home individual amb les seves notes
característiques ja ben determinades. Des de la fecundació comença la meravellosa
aventura d'una vida humana, de la qual cadascuna de les grans capacitats demana temps per
a posar-se a punt i estar en condicions d'actuar".57 Encara que la presència d'una
ànima espiritual no pot deduir-se de l'observació de cap dada experimental, les mateixes
conclusions de la ciència sobre l'embrió humà ofereixen "una indicació preciosa
per a discernir racionalment una presència personal des de la primera aparició de la
vida humana: ¿com un individu humà podria no ser una persona humana?".58
D'altra banda, hi ha en joc quelcom tan important que, des del punt de vista de
l'obligació moral, bastaria la sola probabilitat de trobar-se davant una persona per
justificar la més rotunda prohibició de qualsevol intervenció destinada a eliminar un
embrió humà. Precisament per això, més enllà dels debats científics i de les
mateixes afirmacions filosòfiques en les quals el Magisteri no s'ha compromès
expressament, l'Església sempre ha ensenyat, i continua essenyant, que al fruit de la
generació humana, des del primer moment de la seva existència, cal garantir el respecte
incondicional que moralment hom deu a l'ésser humà en la seva totalitat i unitat
corporal i espiritual: "L'ésser humà de ser respectat i tractat com a persona des
de l'instant de la seva concepció, i per això, des d'aquest mateix moment, hom li ha de
reconèixer els drets de la persona, principalment el dret inviolable de tot ésser humà
innocent a la vida".59
61. Els textos de la Sagrada Escriptura, que mai no parlen de l'avortament voluntari i,
per tant, no contenen condemnes directes i específiques sobre aquest punt, presenten de
tal manera l'ésser humà al si matern que exigeixen lògicament que s'estengui també a
aquest cas el manament diví "No matis".
La vida humana és sagrada i inviolable a cada moment de la seva existència, també en
l'inicial que precedeix al naixement. L'home, des del si matern, pertany a Déu que ho
escruta i ho coneix tot, que el forma i el modela amb les seves mans, que el veu mentre
és encara un petit embrió informe i que hi entreveu l'adult de demà, els dies del qual
estan comptats i la vocació del qual ja és escrita en el "llibre de la vida"
(cf. Sl 139/138, 1.13-16). Àdhuc quan es troba encara al si matern -com testimonien
nombrosos textos bíblics60- l'home és terme personalíssim de l'amorosa i paterna
providència divina.
La Tradició cristiana -com senyala bé la Declaració emesa sobre aquest punt per la
Congregació per a la doctrina de la fe61- és clara i unànime, des dels orígens fins
als nostres dies, a considerar l'avortament com un desordre moral particularment greu. Des
que entrà en contacte amb el món grecoromà, en el qual eren amplament practicats
l'avortament i l'infanticidi, la primera comunitat cristiana s'oposà radicalment, amb la
doctrina i la praxi, als costums difosos en aquella societat, com ho demostra bé la ja
citada Didakhé.62 Entre els escriptors eclesiàstics de l'àrea grega, Atenàgores
recorda que els cristians consideren homicides les dones que recorren a medecines
abortives, perquè els infants, tot i estar al si de la mare, ja són "objecte de les
atencions de la Providència de Déu".63 Entre els llatins, Tertul.lià afirma:
"És un homicidi anticipat impedir el naixement; poc importa que se suprimeixi
l'ànima ja nascuda o que hom la faci desaparèixer en el naixement. És ja un home aquell
que ho serà".64
Al llarg de la seva història bimil.lenària, aquesta mateixa doctrina ha estat ensenyada
constantment pels Pares de l'Església, pels seus pastors i doctors. Àdhuc les
discussions de caràcter científic i filosòfic sobre el moment precís de la infusió de
l'ànima espiritual mai no han provocat el dubte més petit sobre la condemna moral de
l'avortament.
62. El Magisteri pontifici més recent ha reafirmat amb gran vigor aquesta doctrina
comuna. En particular, Pius XI en l'Encíclica Casti connubii refutà les preteses
justificacions de l'avortament;65 Pius XII exclogué tot avortament directe, o sigui, tot
acte que tendeixi directament a destruir la vida humana encara no nascuda, "tant si
aquesta destrucció s'entén com un fi o sols com un mitjà per al fi";66 Joan XXIII
reafirmà que la vida humana és sagrada, perquè "des que aflora, implica
directament l'acció creadora de Déu".67 El Concili Vaticà II, com ja he recordat,
condemnà amb gran severitat l'avortament: "La vida ha de ser protegida amb la més
gran sol.licitud d'ençà de la concepció; l'avortament i l'infanticidi són crims
abominables".68
La disciplina canònica de l'Església, des dels primers segles, ha castigat amb sancions
penals els qui es maculaven per la culpa de l'avortament i aquesta praxi, amb penes més o
menys greus, ha estat ratificada en els diversos períodes històrics. El Codi de Dret
Canònic de 1917 establia per a l'avortament la pena d'excomunió.69 També la nova
legislació canònica se situa en aquesta direcció quan sanciona que "el qui procura
un avortament, si aquest es produeix, incorre en excomunió latae sententiae",70 és
a dir, automàtica. L'excomunió afecta tots els qui cometen aquest delicte coneixent la
pena, inclosos també aquells còmplices sense la col.laboració dels quals el delicte no
s'hauria produït:71 amb aquesta reiterada sanció, l'Església senyala aquest delicte com
un dels més greus i perillosos, animant així el qui el comet a buscar sol.lícitament el
camí de la conversió. En efecte, en l'Església la pena d'excomunió té per finalitat
fer plenament conscients de la gravetat d'un cert pecat i afavorir, per tant, una adequada
conversió i penitència.
Davant una semblant unanimitat en la tradició doctrinal i disciplinària de l'Església,
Pau VI pogué declarar que aquest ensenyament no havia canviat i que era immutable.72 Per
tant, amb l'autoritat que Crist confià a Pere i als seus successors, en comunió amb tots
els bisbes -que en diverses ocasions han condemnat l'avortament i que en la consulta
citada abans, bé que dispersos pel món, han concordat unàniment sobre aquesta
doctrina-, declaro que l'avortament directe, és a dir, volgut com un fi o com un mitjà,
és sempre un desordre moral greu, en tant que eliminació deliberada d'un ésser humà
innocent. Aquesta doctrina es fonamenta en la llei natural i en la Paraula de Déu
escrita; és transmesa per la Tradició de l'Església i ensenyada pel Magisteri ordinari
i universal.73
Cap circumstància, cap finalitat, cap llei del món no podrà mai fer lícit un acte que
és intrínsecament il.lícit, perquè és contrari a la Llei de Déu, escrita al cor de
cada home, recognoscible per la mateixa raó, i proclamada per l'Església.
63. La valoració moral de l'avortament cal aplicar-la també a les recents formes
d'intervenció sobre els embrions humans que, encara que busquin fins en si mateixos
legítims, en comporten inevitablement la destrucció. És el cas dels experiments amb
embrions, en creixent expansió en el camp de la investigació biomèdica i legalment
admesa per alguns Estats. Si "són lícites les intervencions sobre l'embrió humà
sempre que respectin la vida i la integritat de l'embrió, que no l'exposin a riscs
desproporcionats, sinó que tinguin per finalitat la seva guarició, la millora de les
seves condicions de salut o de supervivència individual",74 cal afirmar, tanmateix,
que l'ús d'embrions o de fetus humans com a objecte d'experimentació constitueix un
delicte en consideració a llur dignitat d'éssers humans, que tenen dret al mateix
respecte degut a l'infant ja nascut i a tota persona.75
La mateixa condemna moral concerneix també el procediment que empra els embrions i els
fetus humans encara vius -a vegades "produïts" expresament per a aquest fi
mitjançant la fecundació in vitro- ja sigui com a "material biològic" a
emprar, ja sigui com a proveïdors d'òrgans o de teixits per a trasplantar en el
tractament d'algunes malalties. En realitat, l'eliminació de criatures humanes innocents,
encara que en beneficiï d'altres, constitueix un acte absolutament inacceptable.
63Una atenció especial mereix la valoració moral de les tècniques de diagnòstic
prenatal, que permeten identificar precoçment eventuals anomalies de l'infant que ha de
néixer. En efecte, per la complexitat d'aquestes tècniques, aquesta valoració ha de ser
feta molt acuradament i articuladament. Aquestes tècniques són moralment lícites quan
estan exemptes de riscs desproporcionats per a l'infant i per a la mare, i estan
orientades a possibilitar una teràpia precoç o també a afavorir una serena i conscient
acceptació de l'infant que ha de néixer. Però, donat que les possibilitats de guarició
abans del naixement són avui encara escasses, passa no poques vegades que aquestes
tècniques es posen al servei d'una mentalitat eugenèsica, que accepta l'avortament
selectiu per a impedir el naixement d'infants afectats per diversos tipus d'anomalies. Una
mentalitat així és ignominiosa i totalment reprovable, perquè pretén mesurar el valor
d'una vida humana seguint solament paràmetres de "normalitat" i de benestar
físic i obre el camí a la legitimació fins i tot de l'infanticidi i de l'eutanàsia.
En realitat, precisament el valor i la serenitat amb què tants germans nostres, afectats
per greus formes de minusvàlua, viuen llur existència quan són acceptats i estimats per
nosaltres, constitueixen un testimoni particularment eficaç dels autèntics valors que
caracteritzen la vida i que la fan, àdhuc en condicions difícils, valuosa per a ells i
per als altres. L'Església està al costat d'aquells esposos que, amb gran ànsia i
sofriment, acullen els fills greument afectats d'incapacitats, com també agraeix a totes
les famílies que, per mitjà de l'adopció, emparen els qui han estat abandonats pels
pares, a causa de formes de minusvàlua o de malaltia.
"Jo dono la mort i dono la vida (Dt 32, 39): el drama de l'eutanàsia
64. A l'altre extrem de l'existència, l'home es troba
davant el misteri de la mort. Avui, per raó dels progressos de la medicina i en un
context cultural sovint tancat a la transcendència, l'experiència de la mort es presenta
amb algunes característiques noves. En efecte, quan preval la tendència a apreciar la
vida només en la mesura que dóna plaer i benestar, el sofriment apareix com una amenaça
insuportable, de la qual cal alliberar-se a qualsevol preu. La mort, considerada
"absurda" quan interromp per sorpresa una vida encara oberta a un futur ric de
possibles experiències interessants, esdevé, al contrari, un "alliberament
reivindicat" quan hom considera que l'existència ja no té sentit perquè està
submergida en el dolor i inexorablement condemnada a un sofriment posterior més agut.
A més, l'home, refusant o oblidant la seva relació fonamental amb Déu, creu ser criteri
i norma de si mateix i pensa tenir el dret de demanar fins i tot a la societat que li
garanteixi possibilitats i maneres de decidir sobre la pròpia vida en plena i total
autonomia. És, particularment, l'home que viu en països desenvolupats el qui es comporta
així: s'hi sent també mogut pels continus progressos de la medicina i per les seves
tècniques cada vegada més avançades. Mitjançant sistemes i aparells extremadament
sofisticats, la ciència i la pràctica mèdica són avui capaces no sols de resoldre
casos que abans no tenien solució i de mitigar o d'eliminar el dolor, sinó també de
sostenir i de prolongar la vida àdhuc en situacions d'extrema feblesa, de reanimar
artificialment persones que perderen d'una manera sobtada les funcions biològiques
elementals, d'intervenir per a disposar d'òrgans per a trasplantar.
En un context així és cada vegada més forta la temptació de l'eutanàsia, és a dir,
d'apoderar-se de la mort, procurant-la d'una manera anticipada i posant així fi
"dolçament" a la pròpia vida o a la d'altri. En realitat, allò que podria
semblar lògic i humà, vist en profunditat es presenta absurd i inhumà. Ens trobem aquí
davant d'un dels símptomes més alarmants de la "cultura de la mort", que
avança sobretot en les societats del benestar, caracteritzades per una mentalitat
eficientista que presenta el creixent nombre de persones ancianes i debilitades com
quelcom massa onerós i insuportable. Molt sovint, aquestes es veuen aïllades per la
família i la societat, organitzades gairebé exclusivament sobre la base de criteris
d'eficiència productiva, segons els quals una vida irremeiablement inhàbil ja no té cap
valor.
65. Per a un correcte judici moral sobre l'eutanàsia, cal primer de tot definir-la amb
claredat. Per eutanàsia en sentit vertader i propi cal entendre una acció o una omissió
que per la seva naturalesa i en la intenció causa la mort, amb la finalitat d'eliminar
qualsevol dolor. "L'eutanàsia se situa, doncs, al nivell de les intencions i dels
mètodes utilitzat"76
Cal distingir-se'n la decisió de renunciar a l'anomenat "acarnissament
terapèutic", o sigui, certes intervencions mèdiques ja no adequades a la situació
real del malalt, perquè són desproporcionades als resultats que hom en podria esperar, o
bé perquè són massa oneroses per a ell o per a la família. En aquestes situacions,
quan la mort es preveu imminent i inevitable, en consciència es pot "renunciar a
tractaments que procurarien només una prolongació precària i penosa de la vida, sense
interrompre tanmateix les cures normals degudes al malalt en casos semblants".77
Certament, hi ha l'obligació moral de curar-se i de fer-se curar, però aquesta
obligació ha de ser valorarda segons les situacions concretes; és a dir, cal examinar si
els mitjans terapèutics a disposició són objectivament proporcionats a les perspectives
de millora. La renúncia a mitjans extraordinaris o desproporcionats no equival al
suïcidi o a l'eutanàsia; expressa més aviat l'acceptació de la condició humana davant
la mort.78
En la medicina moderna van adquirint relleu les anomenades "cures pal.liatives",
destinades a fer més suportable el sofriment en la fase final de la malaltia i, al mateix
temps, assegurar al pacient un acompanyament humà adequat. En aquest context apareix,
entre altres, el problema de la licitud del recurs als diversos tipus d'analgèsics i de
sedants per a alleujar el dolor del malalt, quan això comporta el risc d'escurçar-li la
vida. En efecte, si pot ser digne d'elogi el qui accepta voluntàriament de sofrir
renunciant a tractaments contra el dolor per tal de conservar la plena lucidesa i
participar, si és creient, d'una manera conscient en la passió del Senyor, aquest
comportament "heroic" no ha de ser considerat obligatori per a tothom. Ja Pius
XII afirmà que és lícit suprimir el dolor per mitjà de narcòtics, malgrat tingui per
conseqüència limitar la consciència i abreujar la vida, "si no hi ha altres
mitjans i si, en aquestes circumstàncies, això no impedeix el compliment d'altres deures
religiosos i morals".79 En efecte, en aquest cas no es vol ni es busca la mort,
encara que per motius raonables es corri aquest risc. Simplement hom pretén mitigar el
dolor d'una manera eficaç, recorrent als analgèsics posats a disposició per la
medicina. Amb tot, "no és lícit privar el moribund de la consciència pròpia sense
greu motiu":80 acostant-se a la mort, els homes han d'estar en condicions de poder
complir les seves obligacions morals i familiars i, sobretot, han de poder-se preparar amb
plena consciència per al trobament definitiu amb Déu.
Fetes aquestes distincions, d'acord amb el Magisteri dels meus predecessors81 i en
comunió amb els bisbes de l'Església catòlica, confirmo que l'eutanàsia és una greu
violació de la Llei de Déu, en tant que eliminació deliberadament i moralment
inacceptable d'una persona humana. Aquesta doctrina es fonamenta en la llei natural i en
la Paraula de Déu escrita; és transmesa per la Tradició de l'Església i ensenyada pel
Magisteri ordinari i universal.82
Aquesta pràctica comporta, segons les circumstàncies, la malícia pròpia del suïcidi o
de l'homicidi.
66. Ara bé, el suïcidi és sempre moralment inacceptable, com l'homicidi. La tradició
de l'Església sempre l'ha rebutjat com una decisió greument dolenta.83 Encara que
determinats condicionaments psicològics, culturals i socials poden induir a fer un gest
que contradiu tan radicalment la inclinació innata de cadascú a la vida, atenuant-ne o
anul.lant-ne la responsabilitat subjectiva, el suïcidi, des del punt de vista objectiu,
és un acte greument immoral, perquè comporta el refús de l'amor a si mateix i la
renúncia als deures de justícia i de caritat envers el proïsme, envers les diverses
comunitats de les quals hom forma part i per a la societat en general.84 En la seva
realitat més profunda, constitueix un refús de la sobirania absoluta de Déu sobre la
vida i sobre la mort, proclamada així en la pregària de l'antic savi d'Israel: "Tu
tens poder sobre la vida i sobre la mort, fas baixar a les portes de la mort i en fas
pujar" (Sv 16, 13; cf. Tb 13, 2).
Compartir la intenció suïcida d'un altre i ajudar-lo a realitzar-la mitjançant
l'anomenat "suïcidi assistit" significa fer-se col.laborador, i algunes vegades
autor en primera persona, d'una injustícia que mai no té justificació, ni tan sols quan
és sol.licitada. "No és lícit -escriu amb sorprenent actualitat sant Agustí-
matar un altre, encara que aquest ho demani i ho vulgui i ja no pugui viure... per
alliberar, amb un cop, l'ànima d'aquells dolors, que lluitava contra els lligams del cor
i volia desfer-se'n".85 L'eutanàsia, encara que no estigui motivada pel refús
egoista de fer-se càrrec de l'existència del que sofreix, ha de ser considerada com una
falsa pietat, més encara, com una seva preocupant "perversió". En efecte, la
veritable "compassió" fa solidaris amb el dolor dels altres, i no elimina la
persona el sofriment del qual no es pot suportar. El gest de l'eutanàsia apareix encara
més pervers si és realitzat pels qui -com els familiars- haurien d'assistir amb
paciència i amor el seu parent, o per aquells que -com els metges- haurien de tenir cura
del malalt fins i tot en les condicions terminals més penoses.
L'opció de l'eutanàsia és més greu quan es configura com un homicidi que altres
practiquen en una persona que no l'ha demanat de cap manera i que mai no hi ha donat el
consentiment. S'arriba, a més, al súmmum de l'arbitrarietat i de la injustícia quan
alguns, metges o legisladors, s'arroguen el poder de decidir sobre qui ha de viure o
morir. Així es presenta de nou la temptació de l'Edèn: ser com Déu "coneixedors
del bé i del mal" (Gn 3, 5). Amb tot, només Déu té el poder sobre el morir i el
viure: "Jo dono la mort i dono la vida" (Dt 32, 39; cf. 2 Re 5, 7; 1 Sa 2, 6).
Ell exerceix el seu poder sempre i solament segons el seu designi de saviesa i d'amor.
Quan l'home usurpa aquest poder, dominat per una lògica de niciesa i d'egoisme, l'usa
fatalment per a la injustícia i la mort. D'aquesta manera, la vida del més feble queda
en mans del més fort; es perd el sentit de la justícia en la societat i es mina en la
seva mateixa arrel la confiança recíproca, fonament de tota relació autèntica entre
les persones.
67. Ben divers és, en canvi, el camí de l'amor i de la veritable pietat, al qual ens
obliga la nostra comuna condició humana i que la fe en Crist Redemptor, mort i
ressuscitat, il.lumina amb nou sentit. El desig que brolla del cor de l'home davant el
suprem trobament amb el sofriment i la mort, especialment quan sent la temptació de caure
en la desesperació i gairebé d'abatre-s'hi, és sobretot aspiració de companyia, de
solidaritat i de suport en la prova. És petició d'ajut per a continuar esperant, quan
totes les esperances humanes s'esvaeixen. Com recorda el Concili Vatià II, "davant
la mort, l'enigma de la condició humana arriba al màxim" per a l'home; i,
tanmateix, "portat per l'instint del seu cor, pensa de manera encertada quan
s'esgarrifa i refusa la desfeta total i l'acabament definitiu de la seva persona. Com que
la llavor d'eternitat que porta en si és irreductible a la matèria tota sola, s'alça
contra la mort".86
Aquesta repugnància natural a la mort és il.luminada per la fe cristiana i aquest
ferment d'esperança en la immortalitat assoleix la seva realització per la mateixa fe,
que promet i ofereix la participació en la victòria de Crist Ressuscitat: és la
victòria d'Aquell que, mitjançant la seva mort redemptora, ha alliberat l'home de la
mort, "salari del pecat" (Rm 6, 23), i li ha donat l'Esperit, penyora de
resurrecció i de vida (cf. Rm 8, 11). La certesa de la immortalitat futura i l'esperança
en la resurrecció promesa projecten una nova llum sobre el misteri del sofriment i de la
mort, i infonen en el creient una força extraordinària per a lliurar-se al pla de Déu.
L'apòstol Pau expressà aquesta novetat com una pertinença total al Senyor que enclou
qualsevol condició humana: "Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si
vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com
si morim, som del Senyor" (Rm 14, 7-8). Morir per al Senyor significa viure la
pròpia mort com un acte suprem d'obediència al Pare (cf. Fl 2, 8), acceptant trobar-la
en l'"hora" volguda i escollida per Ell (cf. Jn 13, 1), que és l'únic que pot
dir quan el camí terrenal s'ha acabat. Viure per al Senyor significa també reconèixer
que el sofriment, encara que sigui en si mateix un mal i una prova, pot sempre esdevenir
font de bé. Ho esdevé si és viscut amb amor i per amor, participant, per do gratuït de
Déu i per lliure decisió personal, en el sofriment mateix de Crist crucificat. D'aquesta
manera, el qui viu el sofriment en el Senyor es configura més plenament a Ell (cf. Fl 3,
10; 1 Pe 2, 21) i s'associa més íntimament a la seva obra redemptora a favor de
l'Església i de la humanitat.87 Aquesta és l'experiència de l'Apòstol, que tota
persona que sofreix és també cridada a reviure: "Ara estic content de patir per
vosaltres, i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments de Crist en
bé del seu cos, que és l'Església" (Col 1, 24).
"Cal obeir Déu abans que els homes" (Ac 5, 29): llei civil i llei moral
68. Una de les característiques pròpies dels atemptats
actuals contra la vida humana -com ja ha estat dit- consisteix en la tendència a
exigir-ne la legitimació jurídica, com si fossin drets que l'Estat, almenys en certes
condicions, ha de reconèixer als ciutadans i, doncs, la tendència a pretendre'n la
realització amb l'assistència segura i gratuïta dels metges i dels agents sanitaris.
No poques vegades hom considera que la vida del qui encara no ha nascut o està greument
afeblit és un bé sols relatiu: segons una lògica proporcionalista o de pur càlcul, ha
de ser comparada i sospesada amb altres béns. I hom pensa també que solament el qui es
troba en aquesta situació concreta i està personalment afectat pot fer una ponderació
justa dels béns en joc; en conseqüència, només ell podria jutjar la moralitat de la
seva decisió. L'Estat, per tant, en interès de la convivència civil i de l'harmonia
social, hauria de respectar aquesta decisió, fins i tot arribant a admetre l'avortament i
l'eutanàsia.
Altres vegades hom creu que la llei civil no pot exigir que tots els ciutadans visquin
d'acord amb un nivell de moralitat més elevat que el que ells mateixos accepten i
comparteixen. Per això, la llei hauria sempre de manifestar l'opinió i la voluntat de la
majoria dels ciutadans i reconèixer-los també, almenys en certs casos extrems, el dret a
l'avortament i a l'eutanàsia. Per altra part, la prohibició i el càstig de l'avortament
i de l'eutanàsia en aquests casos duria inevitablement -així es diu- a un augment de
pràctiques il.legals; aquestes, d'altra banda, no estarien subjectes al necessari control
social i es farien sense la deguda seguretat mèdica. Es planteja, a més, si sostenir una
llei no aplicable concretament no significaria, al final, minar també l'autoritat de les
altres lleis.
Finalment, les opinions més radicals arriben a sostenir que, en una societat moderna i
pluralista, caldria reconèixer a cada persona una plena autonomia per a disposar de la
pròpia vida i de la vida del qui encara no ha nascut. En efecte, no correspondria a la
llei elegir entre les diverses opcions morals i, menys encara, pretendre imposar una
opció particular en detriment de les altres.
69. De tota manera, en la cultura democràtica del nostre temps s'ha difós àmpliament
l'opinió que l'ordenament jurídic d'una societat hauria de limitar-se a percebre i a
assumir les conviccions de la majoria i, per tant, basar-se només en allò que la majoria
mateixa reconeix i viu com a moral. Si a més es considera fins i tot que una veritat
comuna i objectiva és inaccessible de fet, el respecte de la llibertat dels ciutadans
-que en un règim democràtic són considerats els veritables sobirans- exigiria que, a
nivell legislatiu, es reconegui l'autonomia de cada consciència individual i que, per
tant, en establir les normes que en cada cas són necessàries per a la convivència
social, aquestes s'adeqüin exclusivament a la voluntat de la majoria, sigui quina sigui.
D'aquesta manera, tot polític, en la seva activitat, hauria de distingir netament entre
l'àmbit de la consciència privada i el del comportament públic.
Per consegüent, es perceben dues tendències diametralment oposades en aparença. Per un
costat, els individus reivindiquen per a ells l'autonomia moral més completa d'elecció i
demanen que l'Estat no assumeixi ni imposi cap concepció ètica, sinó que miri de
garantir l'espai més ampli possible per a la llibertat de cadascú, amb l'únic límit
extern de no restringir l'espai d'autonomia al qual els altres ciutadans també tenen
dret. Per l'altre costat, es considera que, en l'exercici de les funcions públiques i
professionals, el respecte de la llibertat d'elecció dels altres obliga cadascú a
prescindir de les pròpies conviccions per posar-se al servei de qualsevol petició dels
ciutadans, que les lleis reconeixen i tutelen, acceptant com a únic criteri moral per a
l'exercici de les pròpies funcions allò que les mateixes lleis estableixen. D'aquesta
manera, la responsabilitat de la persona és delegada a la llei civil, bo i abdicant de la
pròpia consciència moral almenys en l'àmbit de l'acció pública.
70. L'arrel comuna de totes aquestes tendències és el relativisme ètic que caracteritza
molts aspectes de la cultura contemporània. No falta qui considera aquest relativisme com
una condició de la democràcia, ja que només ell garantiria la tolerància, el respecte
recíproc entre les persones i l'adhesió a les decisions de la majoria, mentre que les
normes morals, considerades objectives i vinculants, portarien a l'autoritarisme i a la
intolerància.
Amb tot, és precisament la problemàtica del respecte de la vida la que mostra els
equívocs i les contradiccions, amb els terribles resultats pràctics encoberts en aquesta
postura.
És cert que en la història hi ha hagut casos en els quals s'han comès crims en nom de
la "veritat". Però crims no menys greus i radicals negacions de la llibertat
s'han comès i continuen cometent-se també en nom del "relativisme ètic". Quan
una majoria parlamentària o social decreta la legitimitat de l'eliminació de la vida
humana encara no nascuda, bé que amb certes condicions, ¿potser no adopta una decisió
"tirànica" respecte a l'ésser humà més feble i indefens? La consciència
universal reacciona amb raó davant els crims contra la humanitat, dels quals el nostre
segle ha tingut tristes experiències. ¿Potser aquests crims deixarien de ser-ho si, en
comptes d'haver estat comesos per tirans sense escrúpols, haguessin estat legitimats pel
consens popular?
En realitat, la democràcia no pot mitificar-se convertint-la en un substitutiu de la
moralitat o en una panacea de la immoralitat. Fonamentalment, és un
"ordenament" i, com a tal, un instrument i no un fi. El seu caràcter
"moral" no és automàtic, sinó que depèn de la seva conformitat amb la llei
moral a la qual, com qualsevol altre comportament humà, ha de sotmetre's; és a dir,
depèn de la moralitat dels fins que persegueix i dels mitjans dels quals se serveix. Si
avui hom percep un consens quasi universal sobre el valor de la democràcia, això és
considerat un positiu "signe dels temps", com també el Magisteri de l'Església
ha posat en relleu diverses vegades.88 Però el valor de la democràcia es manté o cau
amb els valors que encarna i promou: fonamentals i imprescindibles són certament la
dignitat de cada persona humana, el respecte dels seus drets inviolables i inalienables,
com també considerar el "bé comú" com a fi i criteri regulador de la vida
política.
A la base d'aquests valors no poden haver-hi provisionals i volubles "majories"
d'opinió, sinó sols el reconeixement d'una llei moral objectiva que, en tant que
"llei natural" inscrita al cor de l'home, és punt de referència normativa de
la mateixa llei civil. Si, per una tràgica ofuscació de la consciència col.lectiva,
l'escepticisme arribava a posar en dubte àdhuc els principis fonamentals de la llei
moral, el mateix ordenament democràctic trontollaria en els seus fonaments, i quedaria
reduït a un pur mecanisme de regulació empírica d'interessos diversos i contraposats.89
Algú podria pensar que una funció així, si no n'hi ha de millor, és també vàlida per
als fins de la pau social. Àdhuc reconeixent un cert aspecte de veritat en aquesta
valoració, és difícil no veure com, sense una base moral objectiva, ni tan sols la
democràcia pot assegurar una pau estable, sobretot perquè la pau no fonamentada en els
valors de la dignitat humana i de la solidaritat entre tothom és sovint il.lusòria. En
efecte, en els mateixos règims participatius la regulació dels interessos es produeix
sovint en benefici dels més forts, que tenen major capacitat per a maniobrar no sols els
ressorts del poder sinó fins i tot la formació del consens. En una situació així, la
democràcia esdevé fàcilment paraula buida.
71. Per al futur de la societat i el desenvolupament d'una sana democràcia, és urgent,
doncs, redescobrir l'existència de valors humans i morals essencials i originaris, que
deriven de la veritat mateixa de l'ésser humà i expressen i tutelen la dignitat de la
persona. Són valors, per tant, que cap individu, cap majoria i cap Estat mai no poden
crear, modificar o destruir, sinó que solament han de reconèixer, respectar i promoure.
En aquest sentit, cal tenir en compte els elements fonamentals del conjunt de les
relacions entre llei civil i llei moral, tal com són proposats per l'Església, però que
formen part també del patrimoni de les grans tradicions jurídiques de la humanitat.
Cert, la funció de la llei civil és diversa i d'àmbit més limitat que la de la llei
moral. Amb tot, "en cap àmbit de la vida la llei civil no pot substituir la
consciència ni dictar normes que excedeixin la pròpia competència",90 que és la
d'assegurar el bé comú de les persones, mitjançant el reconeixement i la defensa de
llurs drets fonamentals, la promoció de la pau i de la moralitat pública.91 En efecte,
la funció de la llei civil consisteix a garantir una ordenada convivència social en la
veritable justícia, per tal que tots "puguem portar una vida tranquil.la i serena,
tota donada a la pietat i a l'honestedat" (1 Tm 2, 2). Precisament per això, la llei
civil ha d'assegurar a tots els membres de la societat el respecte d'alguns drets
fonamentals, que pertanyen originàriament a la persona i que tota llei positiva ha de
reconèixer i garantir. Entre aquests, el primer i fonamental és el dret inviolable de
cada ésser humà innocent a la vida. Si l'autoritat pública pot, a voltes, renunciar a
reprimir allò que, si estigués prohibit, provocaria un perjudici més greu,92 tanmateix
mai no pot acceptar de legitimar com a dret dels individus -encara que aquests fossin la
majoria dels membres de la societat- l'ofensa infligida a altres persones mitjançant la
negació d'un dret seu tan fonamental com el de la vida. La tolerància legal de
l'avortament o de l'eutanàsia no pot de cap manera invocar el respecte de la consciència
dels altres, precisament perquè la societat té el dret i el deure de protegir-se dels
abusos que es poden donar en nom de la consciència i sota pretext de llibertat.93
A propòsit d'això, Joan XXIII recordà en l'Encíclica Pacem in terris: "En
l'època moderna el bé comú es considera realitzat quan són salvats els drets i els
deures de la persona humana. D'aquí que les principals missions dels poders públics
consisteixin sobretot a reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure aquells
drets, i a contribuir, per consegüent, a fer més fàcil el compliment dels deures
respectius. "Tutelar el camp intangible dels drets de la persona humana i fer-li
fàcil el compliment de les seves obligacions, és el deure essencial de tot poder
públic". Per aquesta raó, tot acte dels poders públics que sigui o que impliqui un
no reconeixement o una violació d'aquells drets és un acte que contrasta amb la seva
mateixa raó de ser i resta per això mateix destituït de tot valor jurídic".94
72. En continuïtat amb tota la tradició de l'Església es troba també la doctrina sobre
la necessària conformitat de la llei civil amb la llei moral, tal i com la recull, una
vegada més, la citada encíclica de Joan XXIII: "L'autoritat és postulada per
l'ordre moral i deriva de Déu. Per tant, sempre que les seves lleis o els seus preceptes
estiguin en contrast amb aquell ordre i, per tant, en contrast amb la voluntat de Déu,
aquests no tenen força per a obligar la consciència...; més aviat, en aquest cas
l'autoritat cessa de ser tal i degenera en abús".95 Aquest és un clar ensenyament
de sant Tomàs d'Aquino, que entre altres coses escriu: "La llei humana ho és en
tant que està conforme amb la recta raó i, per tant, deriva de la llei eterna. En canvi,
quan una llei està en contrast amb la raó, és denominada llei iniqua; amb tot, en
aquest cas deixa de ser llei i esdevé més aviat en un acte de violència".96 I
afegeix: "Tota llei posada pels homes té raó de llei en tant que deriva de la llei
natural. En canvi, si contradiu en qualsevol cosa la llei natural, llavors no serà llei
sinó corrupció de la llei".97
La primera i més immediata aplicació d'aquesta doctrina fa referència a la llei humana
que nega el dret fonamental i originari a la vida, dret propi de tothom. Així, les lleis
que, com l'avortament i l'eutanàsia, legitimen l'eliminació directa d'éssers humans
innocents estan en total i insuperable contradicció amb el dret inviolable a la vida
inherent a tots els homes, i neguen, per tant, la igualtat de tots davant la llei. Hom
podria objectar que aquest no és el cas de l'eutanàsia, quan és demanada pel subjecte
interessat amb plena consciència. Però un Estat que legitimés una petició d'aquesta
mena i autoritzés a dur-la a terme, estaria legalitzant un cas de suïcidi-homicidi,
contra els principis fonamentals segons els quals no es pot disposar de la vida i de la
tutela de tota vida innocent. D'aquesta manera s'afavoreix una disminució del respecte a
la vida i s'obre el camí a comportaments destructius de la confiança en les relacions
socials.
Per tant, les lleis que autoritzen i afavoreixen l'avortament i l'eutanàsia s'oposen
radicalment no sols al bé de l'individu, sinó també al bé comú i, doncs, estan
privades totalment d'autèntica validesa jurídica. En efecte, la negació del dret a la
vida, precisament perquè duu a eliminar la persona per al servei de la qual la societat
té la seva raó d'existir, és la cosa que es contraposa més directament i
irreparablement a la possibilitat de realitzar el bé comú. Se'n segueix que, quan una
llei civil legitima l'avortament o l'eutanàsia deixa de ser, per aquest fet mateix, una
veritable llei civil moralment vinculant.
73. Així doncs, l'avortament i l'eutanàsia són crims que cap llei humana no pot
pretendre legitimar. Lleis d'aquest tipus no sols no creen cap obligació de consciència,
sinó que, al contrari, estableixen una greu i precisa obligació d'oposar-s'hi
mitjançant l'objecció de consciència. Des dels orígens de l'Església, la predicació
apostòlica inculcà als cristians el deure d'obeir les autoritats públiques
legítimament constituïdes (cf. Rm 13, 1-7; 1 Pe 2, 13-14), però al mateix temps
ensenyà fermament que "cal obeir Déu abans que els homes" (Ac 5, 29). Ja a
l'Antic Testament, precisament en relació amb les amenaces contra la vida, trobem un
exemple significatiu de resistència a l'ordre injusta de l'autoritat. Les llevadores dels
jueus s'oposaren al faraó, que havia ordenat matar tot nadó mascle. Elles "no
complien les ordres del rei d'Egipte, sinó que deixaven viure els nens" (Ex 1, 17).
Però cal senyalar el motiu profund de llur comportament: "Les llevadores temien
Déu" (ib.). Precisament de l'obediència a Déu -l'únic a qui és degut aquell
temor que és reconeixement de la seva absoluta sobirania- neixen la força i el coratge
per a fer resistència a les lleis injustes dels homes. És la força i el coratge del qui
està disposat fins i tot a anar a la presó o a morir a espasa, en la certesa que
"aquí cal la paciència i la fe dels sants" (Ap 13, 10).
En el cas, doncs, d'una llei intrínsecament injusta, com és la que admet l'avortament o
l'eutanàsia, mai no és lícit sotmetre-s'hi, "ni participar en cap campanya
d'opinió pública que afavoreixi una llei així, ni sostenir-la amb el vot ni col.laborar
en la seva aplicació".98
Un problema concret de consciència podria donar-se en els casos en què un vot
parlamentari resultés determinant per a afavorir una llei més restrictiva, és a dir,
encaminada a restringir el nombre d'avortaments autoritzats, com a alternativa a una altra
llei més permissiva ja en vigor o en fase de votació. Casos així no són rars. En
efecte, es constata la dada que, mentre en algunes parts del món continuen les campanyes
per a la introducció de lleis a favor de l'avortament, amb el suport no poques vegades de
poderosos organismes internacionals, en altres nacions -particularment aquelles que ja han
tingut l'experiència amarga d'aquestes lleis permissives- van apareixent senyals de
revisió. En el cas exposat, quan no sigui possible evitar o abrogar completament una llei
avortista, un parlamentari, l'oposició personal absoluta del qual a l'avortament sigui
clara i notòria a tothom, pot lícitament oferir suport a propostes encaminades a limitar
els danys d'aquesta llei i disminuir així els efectes negatius en l'àmbit de la cultura
i de la moralitat pública. En efecte, obrant d'aquesta manera no es presta una
col.laboració il.lícita a una llei injusta; més aviat es fa un intent legítim i
obligat de limitar-ne els aspectes inics.
74. La introducció de legislacions injustes posa sovint els homes moralment rectes davant
difícils problemes de consciència en matèria de col.laboració, a causa de
l'obligatòria afirmació del propi dret a no ser forçats a participar en accions
moralment dolentes. A vegades les opcions que s'imposen són doloroses i poden exigir el
sacrifici de posicions professionals consolidades o la renúncia a perspectives legítimes
de fer carrera. En altres casos, pot passar que el compliment d'algunes accions
indiferents en si mateixes, o fins i tot positives, previstes en l'articulat de
legislacions globalment injustes, permeti la salvaguarda de vides humanes amenaçades. Per
altra part, tanmateix, hom pot témer amb raó que la disponibilitat a complir aquestes
accions no sols comporti escàndol i afavoreixi l'afebliment de la necessària oposició
als atemptats contra la vida, sinó que dugui insensiblement a anar cedint cada vegada
més a una lògica permissiva.
Per il.luminar aquesta difícil qüestió moral, cal tenir en compte els principis
generals sobre la cooperació en accions moralment dolentes. Els cristians, com tots els
homes de bona voluntat, són cridats, per un greu deure de consciència, a no prestar
col.laboració formal a aquelles pràctiques que, bé que permeses per la legislació
civil, s'oposen a la Llei de Déu. En efecte, des del punt de vista moral, mai no és
lícit cooperar formalment amb el mal. Aquesta cooperació es produeix quan l'acció
realitzada, o per la seva mateixa naturalesa o per la configuració que assumeix en un
context concret, és qualificada com a col.laboració directa en un acte contra la vida
humana innocent o com a participació en la intenció immoral de l'agent principal.
Aquesta cooperació mai no pot ser justificada invocant el respecte de la llibertat dels
altres, ni fonamentar-se en el fet que la llei civil la preveu i l'exigeix. En efecte, els
actes que cadascú fa personalment tenen una responsabilitat moral, a la qual ningú no
pot mai sostreure's i sobre la qual cadascú serà jutjat per Déu mateix (cf. Rm 2, 6;
14, 12).
El refús a participar en l'execució d'una injustícia no sols és un deure moral, sinó
també un dret humà fonamental. Si no fos així, la persona humana es veuria obligada a
fer una acció incompatible amb la seva dignitat i, d'aquesta manera, la seva mateixa
llibertat, el sentit i el fi autèntics de la qual rauen en l'orientació a la veritat i
al bé, quedaria radicalment compromesa. Es tracta, per tant, d'un dret essencial que, com
a tal, hauria d'estar previst i protegit per la mateixa llei civil. En aquest sentit, la
possibilitat de rebutjar la participació en la fase consultiva, preparatòria i executiva
d'uns semblants actes contra la vida hauria de quedar assegurada als metges, als agents
sanitaris i als responsabales de les institucions hospitalàries, de les clíniques i de
les cases de salut. El qui recorre a l'objecció de consciència ha d'estar salvaguardat
no sols de sancions penals, sinó també de qualsevol dany en el pla legal, disciplinari,
econòmic i professional.
"Estima els altres com a tu mateix" (Lc 10, 27): "promou" la vida
75. Els manaments de Déu ens ensenyen el camí de la vida.
Els preceptes morals negatius, és a dir, els que declaren moralment inacceptable
l'elecció d'una determinada acció, tenen un valor absolut per a la llibertat humana:
obliguen sempre i en tota circumstància, sense excepció. Indiquen que l'elecció de
determinats comportaments és radicalment incompatible amb l'amor a Déu i la dignitat de
la persona, creada a la seva imatge. Per això, aquesta elecció no pot justificar-se per
la bondat de cap intenció o conseqüència, està en contrast insalvable amb la comunió
entre les persones, contradiu la decisió fonamental d'orientar la pròpia vida a Déu.99
Ja en aquest sentit els preceptes morals negatius tenen una importantíssima funció
positiva: el "no" que exigeixen incondicionalment marca el límit infranquejable
més enllà del qual l'home lliure no pot passar i, al mateix temps, indica el mínim que
ha de respectar i del qual ha de partir per a pronunciar innombrables "sí",
capaços d'encloure progressivament l'horitzó complet del bé (cf. Mt 5, 48). Els
manaments, en particular els preceptes morals negatius, són l'inici i la primera etapa
necessària del camí vers la llibertat: "La primera llibertat -escriu sant Agustí-
consisteix a estar exempts de crims... com ara l'homicidi, l'adulteri, la fornicació, el
furt, el frau, el sacrilegi i altres pecats semblants. Quan un comença a no ser culpable
d'aquests crims (i cap cristià no ha de cometre'ls), comença a alçar els ulls a la
llibertat, però això no és més que el començament de la llibertat, no la llibertat
perfecta...".100
76. El manament "No matis" estableix, per tant, el punt de partida d'un camí de
veritable llibertat, que ens duu a promoure activament la vida i a desenvolupar
determinades actituds i comportaments al seu servei. Obrant així, exercim la nostra
responsabilitat envers les persones que ens han estat confiades i manifestem, amb les
obres i segons la veritat, el nostre reconeixement a Déu pel gran do de la vida (cf. Sl
139/138, 13-14).
El Creador ha confiat la vida de l'home a la seva cura responsable, no perquè en disposi
d'una manera arbitrària, sinó perquè la guardi amb saviesa i l'administri amb amorosa
fidelitat. El Déu de l'Aliança ha confiat la vida de cada home a un altre home germà
seu, segons la llei de la reciprocitat del donar i del rebre, del do de si mateix i de
l'acolliment de l'altre. En la plenitud dels temps, el Fill de Déu, encarnant-se i donant
la vida per l'home, ha demostrat a quina altura i profunditat pot arribar aquesta llei de
reciprocitat. Crist, amb el do del seu Esperit, dóna continguts i significats nous a la
llei de la reciprocitat, a la donació de l'home a l'home. L'Esperit, que és artífex de
comunió en l'amor, crea entre els homes una nova fraternitat i solidaritat, reflex
veritable del misteri de recíproca donació i acolliment propi de la Santíssima
Trinitat. El mateix Esperit esdevé la llei nova, que dóna la força als creients i
apel.la a llur responsabilitat per a viure amb reciprocitat el do de si mateixos i
l'acolliment de l'altre, participant de l'amor mateix de Jesucrist segons la seva mesura.
77. En aquesta llei nova s'inspira i plasma el manament "No matis". Per tant,
per al cristià implica en definitiva l'imperatiu de respectar, estimar i promoure la vida
de cada germà, segons les exigències i les dimensions de l'amor de Déu en Jesucrist.
"Ell ha donat la vida per nosaltres. Per això, també nosaltres hem de donar la vida
pels germans" (1 Jn 3, 16).
El manament "No matis", àdhuc en els seus continguts més positius de respecte,
amor i promoció de la vida humana, obliga tothom. En efecte, ressona en la consciència
moral de cadascú com un eco permanent de l'aliança original de Déu creador amb l'home;
pot ser conegut per tothom a la llum de la raó i pot ser observat gràcies a l'acció
misteriosa de l'Esperit que, alenant on vol (cf. Jn 3, 8), ateny i compromet cada home que
viu en aquest món.
Per tant, el que tots hem d'assegurar al nostre proïsme és un servei d'amor, per tal que
sempre sigui defensada i promoguda la seva vida, especialment quan és més feble o està
amenaçada. És una exigència no sols personal sinó també social, que tots hem de
cultivar, bo i posant el respecte incondicional de la vida humana com a fonament d'una
societat renovada.
Se'ns demana estimar i respectar la vida de cada home i de cada dona i treballar amb
constància i coratge, per tal que s'instauri finalment en el nostre temps, marcat per
tants signes de mort, una cultura nova de la vida, fruit de la cultura de la veritat i de
l'amor.
Capítol IV
A MI M'HO FÉREU
Per una nova cultura de la vida humana
"Vosaltres sou el poble que Déu s'ha reservat, perquè proclameu la lloança" (cf. 1 Pe 2, 9): el poble de la vida i per a la vida
78. L'Església ha rebut l'Evangeli com a anunci i font de
joia i de salvació. L'ha rebut com un do de Jesús, enviat del Pare "per portar la
bona nova als pobres" (Lc 4, 18). L'ha rebut a través dels Apòstols, enviats per
Ell a tot el món (cf. Mc 16, 15; Mt 28, 19-20). L'Església, nascuda d'aquesta acció
evangelitzadora, sent ressonar en si mateixa cada dia l'exclamació de l'Apòstol:
"Ai de mi si no anunciés l'Evangeli!" (1 Co 9, 16). En efecte, evangelitzar
-com escrivia Pau VI- és la gràcia i la vocació pròpia de l'Església, la seva
identitat més profunda. Existeix per a evangelitzar".101
L'evangelització és una acció global i dinàmica, que compromet l'Església a
participar en la missió profètica, sacerdotal i reial del Senyor Jesús. Per tant,
comporta inseparablement les dimensions de l'anunci, de la celebració i del servei de la
caritat. És un acte profundament eclesial, que exigeix la cooperació de tots els
operaris de l'Evangeli, cadascun segons el propi carisma i ministeri.
Així s'esdevé també quan es tracta d'anunciar l'Evangeli de la vida, part integrant de
l'Evangeli que és Jesucrist. Nosaltres estem al servei d'aquest Evangeli, sostinguts per
la certesa d'haver-lo rebut com a do i d'haver estat enviats a proclamar-lo a tota la
humanitat "fins als extrems de la terra" (Ac 1, 8). Mantinguem, per això, la
consciència humil i agraïda de ser el poble de la vida i per a la vida i presentem-nos
d'aquesta manera davant de tothom.
79. Som el poble de la vida perquè Déu, en el seu amor gratuït, ens ha donat l'Evangeli
de la vida i hem estat transformats i salvats per aquest mateix Evangeli. Hem estat
redimits per "l'autor de la vida" (Ac 3, 15) al preu de la seva preciosa sang
(cf. 1 Co 6, 20; 7, 23; 1 Pe 1, 19) i mitjançant el bany baptismal hem estat units a Ell
(cf. Rm 6, 4-5; Col 2, 12). Renovats interiorment per la gràcia de l'Esperit, "que
és Senyor i infon la vida", hem esdevingut un poble per a la vida i som cridats a
comportar-nos com a tal.
Som enviats: estar al servei de la vida no és per a nosaltres una vanaglòria, sinó un
deure, que neix de la consciència de ser el poble adquirit per Déu per proclamar la seva
lloança (cf. 1 Pe 2, 9). En el nostre camí ens guia i ens sosté la llei de l'amor:
l'amor que té per font i model el Fill de Déu fet home, "que ha donat la vida al
món amb la seva mort".102
Som enviats com a poble. El compromís al servei de la vida obliga tothom i cadascú. És
una responsabilitat pròpiament "eclesial", que exigeix l'acció concertada i
generosa de tots els membres i de totes les estructures de la comunitat cristiana. Amb
tot, la missió comunitària no elimina ni disminueix la responsabilitat de cada persona,
a la qual s'adreça el manament del Senyor de fer-se proïsme" de cada home:
"Vés, i tu fes igual" (Lc 10, 37).
Tots junts sentim el deure d'anunciar l'Evangeli de la vida, de celebrar-lo en la
litúrgia i en tota l'existència, de servir-lo amb les diverses iniciatives i estructures
de suport i de promoció.
"Us anunciem allò que hem vist i sentit" (1 Jn 1, 3): anunciar l'Evangeli de la vida
80. "Us anunciem allò que existia des del principi,
allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat
amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida... us ho anunciem,
perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres" (1 Jn 1, 1.3). Jesús és
l'únic Evangeli: no tenim altra cosa a dir i a testimoniar.
Precisament l'anunci de Jesús és anunci de la vida. En efecte, Ell és "la Paraula
de vida" (1 Jn 1, 1). En Ell "la vida s'ha manifestat" (1 Jn 1, 2); més
encara, Ell mateix és "la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha
manifestat" (ib.). Aquesta mateixa vida, gràcies al do de l'Esperit, ha estat
comunicada a l'home. La vida terrena de cadascú, ordenada a la vida en plenitud, a la
"vida eterna", adquireix també ple sentit.
Il.luminats per aquest Evangeli de la vida, sentim la necessitat de proclamar-lo i de
testimoniar-lo per la novetat sorprenent que el caracteritza. Aquest Evangeli, en
identificar-se amb el mateix Jesús, portador de tota novetat103 i vencedor de la
"vellesa" causada pel pecat i que duu a la mort, 104 supera tota expectativa de
l'home i descobreix la sublim altura a la qual, per gràcia, és elevada la dignitat de la
persona. Així la contempla sant Gregori de Nissa: "L'home que, entre els éssers, no
compta res, que és pols, herba, vanitat, quan és adoptat pel Déu de l'univers com a
fill, arriba a ser familiar d'aquest Ésser, l'excel.lència i la grandesa del qual ningú
no pot veure, escoltar i comprendre. ¿Amb quina paraula, pensament o impuls de l'experit
es podrà exaltar la sobreabundància d'aquesta gràcia? L'home sobrepassa la seva
naturalesa: de mortal esdevé immortal, de perible imperible, d'efímer etern, d'home
esdevé déu".105
L'agraïment i l'alegria per la dignitat incommensurable de l'home ens mou a fer-nos tots
participants d'aquest missatge: "Allò que hem vist i sentit, us ho anunciem, perquè
també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres" (1 Jn 1, 3). Cal fer arribar
l'Evangeli de la vida al cor de cada home i dona i introduir-lo en els llocs més
recòndits de tota la societat.
81. Abans que res es tracta d'anunciar el nucli d'aquest Evangeli. És un anunci d'un Déu
viu i proper, que ens crida a una profunda comunió amb Ell i ens obre a l'esperança
segura de la vida eterna; és afirmació del lligam indivisible que flueix entre la
persona, la seva vida i la seva corporeïtat; és presentació de la vida humana com a
vida de relació, do de Déu, fruit i signe del seu amor; és proclamació de
l'extraordinària relació de Jesucrist amb cada home, que permet reconèixer en cada
rostre humà el rostre de Crist; és manifestació del "do sincer de si mateix"
com a tasca i lloc de realització plena de la pròpia llibertat.
Al mateix temps, es tracta de senyalar totes les conseqüències d'aquest mateix Evangeli,
que es poden resumir així: la vida humana, do preciós de Déu, és sagrada i inviolable,
i per això, en particular, són absolutament inacceptables l'avortament i l'eutanàsia;
la vida de l'home no sols no ha de ser suprimida, sinó que ha de ser protegida amb tota
cura amorosa; la vida troba el seu sentit en l'amor rebut i donat, a l'horitzó del qual
troben la seva plena veritat la sexualitat i la procreació humana; en aquest amor fins i
tot el sofriment i la mort tenen un sentit i, tot i subsistint el misteri que els envolta,
poden arribar a ser esdeveniments de salvació; el respecte de la vida exigeix que la
ciència i la tècnica estiguin sempre ordenades a l'home i al seu desenvolupament
integral; tota la societat ha de respectar, defensar i promoure la dignitat de cada
persona humana, en cada moment i cada condició de vida.
82. Per tal de ser de debò un poble al servei de la vida hem de proposar, amb constància
i amb coratge, aquests continguts des del primer anunci de l'Evangeli i, posteriorment, en
la catequesi i en les diverses formes de predicació, en el diàleg personal i en cada
activitat educativa. Als educadors, professors, catequistes i teòlegs correspon la tasca
de posar en relleu les raons antropològiques que fonamenten i sostenen el respecte de
cada vida humana. D'aquesta manera, fent resplendir la novetat original de l'Evangeli de
la vida, podrem ajudar tothom a descobrir, també a la llum de la raó i de
l'experiència, com el missatge cristià il.lumina plenament l'home i el significat de
l'ésser i de la seva existència; trobarem valuosos punts de trobament i de diàleg fins
i tot amb els no creients, compromesos tots junts a fer sorgir una nova cultura de la
vida.
Enmig de les veus més dispars, quan molts refusen la sana doctrina sobre la vida de
l'home, sentim com dirigida també a nosaltres l'exhortació de Pau a Timoteu:
"Proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn,
interpel.la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar" (2 Tm 4, 2).
Aquesta exhortació ha de trobar un fort ressò al cor dels qui, en l'Església,
participen més directament, a títol divers, en la seva missió de "mestra" de
la veritat. Que ressoni primer de tot per a nosaltres, els bisbes: som els primers als qui
és demanat ser anunciadors incansables de l'Evangeli de la vida; a nosaltres ens és
confiada també la missió de vetllar sobre la transmissió íntegra i fidel de
l'ensenyament proposat en aquesta Encíclica i adoptar les mesures més oportunes per tal
que els fidels siguin preservats de tota doctrina que li és contrària. Hem de posar una
atenció especial perquè en les facultats teològiques, en els seminaris i en les
diverses institucions catòliques es difongui, s'il.lustri i s'aprofundeixi el coneixement
de la sana doctrina.106 Que l'exhortació de Pau ressoni per a tots els teòlegs, per als
pastors i per a tots els qui tenen tasques d'ensenyament, de catequesi i de formació de
les consciències: conscients del paper que els pertoca, que no assumeixin mai la greu
responsabilitat de trair la veritat i la mateixa missió exposant idees personals
contràries a l'Evangeli de la vida com el proposa i l'interpreta fidelment el Magisteri.
En anunciar aquest Evangeli, no hem de témer l'hostilitat i la impopularitat, refusant
tot compromís i ambigüitat que ens conformaria a la mentalitat d'aquest món (cf. Rm 12,
2). Hem d'estar en el món, però no ser del món (cf. Jn 15, 19; 17, 16), amb la força
que ens ve de Crist, que amb la seva mort i la seva resurrecció ha vençut el món (cf.
Jn 16, 33).
"Et dono gràcies perquè m'has fet tan admirable" (Sl 139/138, 14): celebrar l'Evangeli de la vida
83. Enviats al món com a "poble per a la vida",
el nostre anunci ha de ser també una celebració veritable i genuïna de l'Evangeli de la
vida. Més encara, aquesta celebració, amb la força evocadora dels seus gestos, símbols
i ritus, ha d'esdevenir lloc valuós i significatiu per a transmetre la bellesa i la
grandesa d'aquest Evangeli.
Amb aquesta finalitat, és urgent abans que res cultivar, en nosaltres i en els altres,
una mirada contemplativa.107 Aquesta neix de la fe en el Déu de la vida, que ha creat
cada home fent-lo admirable (cf. Sl 139/138, 14). És la mirada del qui veu la vida en la
seva profunditat, tot percebent-ne les dimensions de gratitud, de bellesa, d'invitació a
la llibertat i a la responsabilitat. És la mirada del qui no pretén apoderar-se de la
realitat, sinó que l'acull com un do, bo i descobrint en cada cosa el reflex del Creador
i en cada persona la seva imatge viva (cf. Gn 1, 27; Sl 8, 6). Aquesta mirada no es
rendeix desconfiada davant el qui està en la malaltia, el sofriment, la marginació o a
les portes de la mort; sinó que es deixa interpel.lar per totes aquestes situacions per
buscar un sentit i, precisament en aquestes circumstàncies, troba en el rostre de cada
persona una crida a la mútua consideració, al diàleg i a la solidaritat.
És el moment d'assumir tots aquesta visió, esdevenint capaços, amb l'esperit ple de
religiosa admiració, de venerar i respectar tothom, com ens invitava a fer Pau VI en un
dels seus primers missatges de Nadal.108 El poble nou dels redimits, animat per aquesta
mirada contemplativa, irromp en himnes de joia, de lloança i d'agraïment pel do
inestimable de la vida, pel misteri de la crida de tothom a participar amb Crist en la
vida de gràcia, i en una existència de comunió sense fi amb Déu Creador i Pare.
84. Celebrar l'Evangeli de la vida significa celebrar el Déu de la vida: "Hem de
celebrar la vida eterna, font de tota vida. Des d'ella i per ella s'estén a tots els
ésser que d'alguna manera participen de la vida, i d'una manera convenient a cadascun
d'ells. La vida divina és per ella mateixa vivificadora i creadora de la vida. Tota vida
i tota moció vital procedeixen de la Vida, que està sobre tota vida i sobre el principi
d'ella. D'aquesta Vida els ve a les ànimes el fet de ser immortals, i gràcies a ella viu
tot ésser viu, plantes i animals fins al grau ínfim de vida. A més, dóna als homes,
malgrat ser compostos, una vida similar, tant com sigui possible, a la dels àngels. Per
l'abundància de la seva bondat, a nosaltres, que estem separats, ens atreu i ens
dirigeix. I cosa encara més meravellosa: promet que ens traslladarà íntegrament, és a
dir, en ànima i cos, a la vida perfecta i immortal. No basta dir que aquesta Vida és
viva, que és Principi de vida, Causa i fonament únic de la vida. Convé, doncs, a tota
vida contemplar-la i lloar-la: és Vida que vivifica tota vida".109
Com el Salmista, també nosaltres, en la pregària diària, individual i comunitària,
lloem i beneïm Déu el nostre Pare, que ens ha teixit en el si matern i ens ha vist i
estimat quan encara érem informes (cf. Sl 139/138, 13.15-16), i exclamem amb incontenible
alegria: "Et dono gràcies perquè m'has fet tan admirable, les teves obres són
meravelloses: ho reconec amb tota l'ànima" (Sl 139/138, 14). Sí, "aquesta vida
mortal, malgrat les seves tribulacions, els seus obscurs misteris, els seus sofriments, la
seva fatal caducitat, és un fet bellíssim, un prodigi sempre original i commovedor, un
esdeveniment digne de ser cantat amb joia i glòria".110 Més encara, l'home i la
seva vida no se'ns presenten només com un dels prodigis més grans de la creació: Déu
ha donat a l'home una dignitat gairebé divina (cf. Sl 8, 6-7). En cada infant que neix i
en cada home que viu i que mor reconeixem la imatge de la glòria de Déu, glòria que
celebrem en cada home, signe del Déu viu, icona de Jesucrist.
Som cridats a expressar amb admiració i gratitud per la vida rebuda com a do, i a
acollir, assaborir i comunicar l'Evangeli de la vida no sols amb la pregària personal i
comunitària, sinó sobretot amb les celebracions de l'any litúrgic. Cal recordar aquí
particular els Sagraments, signes eficaços de la presència i de l'acció salvífica del
Senyor Jesús en l'existència cristiana. Fan participants de la vida els homes, tot
assegurant-los l'energia espiritual necessària per a realitzar veritablement el
significat de viure, sofrir i morir. Gràcies a un nou i genuí descobriment del
significat dels ritus i a la seva adequada valoració, les celebracions litúrgiques,
sobretot les sacramentals, seran cada vegada més capaces d'expressar la veritat plena
sobre el naixement, la vida, el sofriment i la mort, i ajudaran a viure aquestes realitats
com una participació en el misteri pasqual de Crist mort i ressuscitat.
85. En la celebració de l'Evangeli de la vida cal saber apreciar i valorar també els
gestos i els símbols, dels quals són riques les diverses tradicions i consuetuds
culturals i populars. Són moments i formes de trobament amb què, en els diversos països
i cultures, es manifesten el goig per una vida que neix, el respecte i la defensa de tota
existència humana, la cura del qui sofreix o està necessitat, la proximitat a l'ancià o
al moribund, la participació del dolor del qui està de dol, l'esperança i el desig
d'immortalitat.
En aquesta perspectiva, acollint també el suggeriment dels cardenals en el consistori del
1991, proposo que se celebri cada any a les diverses nacions una Jornada per la vida, tal
com ja té lloc per iniciativa d'algunes Conferències Episcopals. Cal que aquesta Jornada
es prepari i se celebri amb la participació activa de tots els membres de l'Església
local. El seu objectiu fonamental és suscitar en les consciències, en les famílies, en
l'Església i en la societat civil, el reconeixement del sentit i del valor de la vida
humana en tots els seus moments i condicions, bo i centrant particularment l'atenció
sobre la gravetat de l'avortament i de l'eutanàsia, sense oblidar tampoc els altres
moments i aspectes de la vida que mereixen ser objecte d'atenta consideració, segons ho
suggereixi l'evolució de la situació històrica.
86. En la lògica del culte espiritual agradable a Déu (cf. Rm 12, 1), la celebració de
l'Evangeli de la vida ha de fer-se sobretot en l'existència quotidiana, viscuda en l'amor
envers els altres i en el lliurament d'un mateix. Així, tota la nostra existència
esdevindrà acolliment autèntic i responsable del do la vida i lloança sincera i
reconeguda a Déu que ens ha fet aquest do. És el que ja passa en tantíssims gestos de
donació, sovint humil i amagada, fets per homes i dones, infants i adults, joves i
ancians, sans i malalts.
En aquest context, ric en humanitat i amor, sorgeixen també els gestos heroics. Aquests
són la celebració més solemne de l'Evangeli de la vida, perquè el proclamen amb el
lliurament total de si mateixos; són l'eloqüent manifestació del grau més elevat de
l'amor, que és donar la vida per la persona estimada (cf. Jn 15, 13); són la
participació en el misteri de la Creu, en la qual Jesús revela com val per a Ell la vida
de cada home i com aquesta es realitza plenament en la donació sincera de si mateix. Més
enllà de casos sorollosos, hi ha l'heroisme quotidià, fet de petits o grans gestos de
solidaritat que alimenten una autèntica cultura de la vida. Entre aquests mereix especial
reconeixement la donació d'òrgans, feta segons criteris èticament acceptables, per
oferir una possibilitat de guarició i fins i tot de vida, a malalts potser sense
esperances.
A aquest heroisme quotidià pertany el testimoniatge silenciós, però alhora fecund i
eloqüent, de "totes les mares valentes, que es dediquen sense reserves a llur
família, que sofreixen en donar a llum els fills, i després estan disposades a suportar
qualsevol esforç, a afrontar qualsevol sacrifici, per transmetre'ls el millor d'elles
mateixes".111 En desenvolupar llur missió "aquestes mares heroiques no sempre
troben un suport en llur ambient. És més, els models de civilització, sovint promoguts
i propagats pels mitjans de comunicació, no afavoreixen la maternitat. En nom del
progrés i de la modernitat, es presenten com ja superats els valors de la fidelitat, la
castedat i el sacrifici, en què s'han distingit i continuen distingint-se innombrables
esposes i mares cristianes... Us donem gràcies, mares heroiques, pel vostre amor
invencible. Us donem gràcies per la intrèpida confiança en Déu i en el seu amor. Us
donem gràcies pel sacrifici de la vostra vida... Crist, en el misteri pasqual, us retorna
el do que li heu fet, car té el poder de retornar-vos la vida que li heu donat com a
ofrena".112
"Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no demostra amb les obres?" (Jm 2, 14): servir l'Evangeli de la vida
87. En virtut de la participació en la missió reial de
Crist, el suport i la promoció de la vida humana han de ser fets mitjançant el servei de
la caritat, que es manifesta en el testimoniatge personal, en les diverses formes de
voluntariat, en l'animació social i en el compromís polític. Aquesta és una exigència
particularment urgent en el moment actual, en què la "cultura de la mort" es
contraposa tan fortament a la "cultura de la vida" i sovint sembla que la
supera. Tanmateix, és abans que res una exigència que neix de la "fe que actua per
la caritat" (Ga 5, 6), com ens hi exhorta la Carta de Jaume: "Germans meus, de
què servirà que algú digui que té fe si no demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo,
potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de
cadaa dia, i algun de vosaltres els diu "Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i
alimenteu-vos", però no els dóna allò que necessiten, de què servirà? Així
passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta"
(2, 14-17).
En el servei de la caritat, hi ha una actitud que ha d'animar-nos i distingir-nos: hem de
fer-nos càrrec de l'altre com a persona confiada per Déu a la nostra responsabilitat.
Com a deixebles de Jesús, som cridats a fer-nos proïsme de cada home (cf. Lc 10, 29-37),
tenint una preferència especial pel qui és més pobre, està sol i necessitat.
Precisament mitjançant l'ajut al famolenc, a l'assedegat, al foraster, al despullat, al
malalt, al presoner -com també a l'infant encara no nascut, a l'ancià que sofreix o es
troba prop de la mort- tenim la possibilitat de servir Jesús, com Ell mateix ens va dir:
"Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu"
(Mt 25, 40). Per això, ens sentim interpel.lats i jutjats per les paraules sempre actuals
de sant Joan Crisòstom: "¿Voleu de debò honorar el cos de Crist? No permeteu que
estigui despullat. No l'honoreu aquí en el temple amb vestits de seda i fora el deixeu
morir de fred i de nuesa".113
El servei de la caritat a la vida ha de ser profundament unitari: no es poden tolerar
unilateralisme i discriminacions, perquè la vida humana és sagrada i inviolable en totes
les seves fases i situacions. És un bé indivisible. Per tant, es tracta de "fer-se
càrrec" de tota la vida i de la vida de tothom. Més encara, es tracta d'arribar a
les arrels mateixes de la vida i de l'amor.
Partint precisament d'un amor profund per cada home i dona, s'ha desenvolupat al llarg
dels segles una extraordinària història de caritat, que ha introduït en la vida
eclesial i civil nombroses estructures de servei a la vida, que susciten l'admiració de
tot observador sense prejudicis. És una història que cada comunitat cristiana, amb nou
sentit de responsabilitat, ha de continuar escrivint a través d'una acció pastoral i
social múltiple. En aquest sentit, cal posar en pràctica formes discretes i eficaces
d'acompanyament de la vida naixent, amb una especial proximitat a aquelles mares que, fins
i tot sense el suport del pare, no tenen por de portar al món el seu fill i d'educar-lo.
Una atenció anàloga cal prestar a la vida que es troba en la marginació o en el
sofriment, especialment en les seves fases finals.
88. Tot això suposa una pacient i valent obra educativa que impulsi tothom i cadascú a
fer-se càrrec del pes dels altres (cf. Ga 6, 2); exigeix una continua promoció de
vocacions al servei, particularment entre els joves; implica la realització de projectes
i iniciatives concretes, estables i inspirades en l'Evangeli.
Són múltiples els mitjans a valorar amb competència i seriós propòsit. Respecte als
inicis de la vida, els centres de mètodes naturals de regulació de la fertilitat han de
ser promoguts com un valuós ajut per a la paternitat i la maternitat responsables en el
qual cada persona, començant pel fill, és reconeguda i respectada per si mateixa, i cada
decisió és animada i guiada pel criteri de la donació sincera de si mateix. També els
consultoris matrimonials i familiars, mitjançant llur acció específica de consulta i de
prevenció, desenvolupada a la llum d'una antropologia coherent amb la visió cristiana de
la persona, de la parella i de la sexualitat, constitueixen un servei valuós per a
aprofundir en el sentit de l'amor i de la vida i per a sostenir i acompanyar cada família
en la seva missió com a "santuari de la vida". Al servei de la vida naixent hi
ha també els centres d'ajut a la vida i les cases o centres d'acolliment de la vida.
Gràcies a llur tasca moltes mares solteres i parelles en dificultat troben raons i
conviccions, i reben assistència i suport per a superar les molèsties i les pors
d'acollir una vida naixent o acabada de donar a llum.
Davant les condicions de dificultat, d'esgarriament, de malaltia i de marginació en la
vida, altres mitjans -com ara les comunitats de recuperació de drogaaddictes, les
residències per a menors o malalts mentals, els centres d'atenció i d'acolliment per a
malalts de Sida, i les cooperatives de solidaritat sobretot per a incapacitats- són
expressions eloqüents que la caritat sap inventar per a donar a cadascú raons noves
d'esperança i possibilitats concretes de vida.
Quan l'existència terrena arriba al seu terme, novament la caritat troba els mitjans més
oportuns perquè els ancians, especialment si no són autosuficients, i els anomenats
malalts terminals puguin fruir d'una assistència veritablement humana i rebre cures
adequades a llurs exigències, en particular a l'angoixa i la solitud. En aquests casos
és insubstituïble el paper de les famílies; però poden trobar un gran ajut en les
estructures socials d'assistència i, si cal, recorrent a les cures pal.liatives, emprant
els adequats serveis sanitaris i socials, presents tant en els centres d'hospitalització
i de tractament públics com a domicili.
En particular, cal revisar la funció dels hospitals, de les clíniques i de les cases de
salut: llur veritable identitat no és sols la d'estructures en les quals hom atèn els
malalts i els moribunds, sinó abans que res la d'ambients en els quals el sofriment, el
dolor i la mort són considerats i interpretats en llur significat humà i específicament
cristià. D'una manera especial aquesta identitat ha de ser clara i eficaç en els
instituts regits per religiosos o relacionats d'alguna manera amb l'Església.
89. Aquestes estructures i centres de servei a la vida, i totes les altres iniciatives de
suport i de solidaritat que les circumstàncies puguin aconsellar segons els casos, tenen
necessitat de ser animades per persones generosament disponibles i profundament conscients
que l'Evangeli de la vida és fonamental per al bé de l'individu i de la societat.
És peculiar la responsabilitat confiada a tot el personal sanitari: metges,
farmacèutics, infermers, capellans, religiosos i religioses, personal administratiu i
voluntaris. Llur professió els exigeix que siguin custodis i servidors de la vida humana.
En el context cultural i social actual, en què la ciència i la medicina corren el risc
de perdre la dimensió ètica originària, poden estar a vegades fortament temptats
d'esdevenir manipuladors de la vida o àdhuc agents de mort. Davant aquesta temptació,
llur responsabilitat ha crescut avui enormement i troba la seva inspiració més profunda
i el seu suport més fort precisament en la intrínseca i imprescindible dimensió ètica
de la professió sanitària, com ja reconeixia l'antic i sempre actual jurament
d'Hipòcrates, segons el qual és exigit a cada metge el compromís de respectar
absolutament la vida humana i el seu caràcter sagrat.
El respecte absolut de tota vida humana innocent exigeix també exercir l'objecció de
consciència davant l'avortament procurat i l'eutanàsia. "Fer morir" mai no pot
ser considerat un tractament mèdic, ni tan sols quan la intenció fos solament de fer cas
d'una petició del pacient: és més aviat la negació de la professió sanitària que es
qualifica com un apassionat i tenaç "sí" a la vida. També la investigació
biomèdica, camp fascinant i prometedor de nous i grans beneficis per a la humanitat, ha
de refusar sempre els experiments, els descobriments o les aplicacions que, en ignorar la
dignitat inviolable de l'ésser humà, deixen d'estar al servei dels homes i es
transformen en realitats que, aparentant socórrer-los, els oprimeixen.
90. Un paper específic són cridades a exercir les persones compromeses en el
voluntariat: ofereixen una aportació valuosa al servei de la vida, quan saben conjugar la
capacitat professional amb l'amor generós i gratuït. L'Evangeli de la vida les mou a
elevar els sentiments de simple filantropia a l'alçada de la caritat de Crist; a
reconquerir cada dia, entre fatigues i cansaments, la consciència de la dignitat de cada
home; a sortir a l'encontre de les necessitats de les persones iniciant -si cal- nous
camins allí on més urgents són les necessitats i més escasses les atencions i el
suport.
El realisme tenaç de la caritat exigeix que l'Evangeli de la vida sigui servit també
mitjançant formes d'animació social i de compromís polític, defensant i proposant el
valor de la vida a les nostres societats cada vegada més complexes i pluralistes. Els
individus, les famílies, els grups i les associacions tenen una responsabilitat, a títol
i segons modes diversos, en l'animació social i en l'elaboració de projectes culturals,
econòmics, polítics i legislatius que, respectant tothm i segons la lògica de la
convivència democràtica, contribueixin a edificar una societat en la qual hom reconegui
i tuteli la dignitat de cada persona, i defensi i promogui la vida de tothom.
Aquesta tasca correspon en particular als responsables de la vida pública. Cridats a
servir l'home i el bé comú, tenen el deure de prendre decisions valentes a favor de la
vida, especialment en el camp de les disposicions legislatives. En un règim democràtic,
on les lleis i les decisions s'adopten damunt la base del consens de molts, pot atenuar-se
el sentit de la responsabilitat personal en la consciència dels individus investits
d'autoritat. Però ningú no pot abdicar mai d'aquesta responsabilitat, sobretot quan hom
té un mandat legislatiu o executiu, que crida a respondre davant Déu, davant la pròpia
consciència i davant tota la societat de decisions eventualment contràries al veritable
bé comú. Si les lleis no són l'únic instrument per a defensar la vida humana,
tanmateix exerceixen un paper molt important i a vegades determinant en la promoció d'una
mentalitat i d'uns costums. Repeteixo una vegada més que una norma que viola el dret
natural a la vida d'un innocent és injusta i, com a tal, no pot tenir valor de llei. Per
això renovo amb força la meva crida a tots els polítics perquè no promulguin lleis
que, ignorant la dignitat de la persona, minin les arrels de la mateixa convivència
ciutadana.
L'Església sap que, en el context de les democràcies pluralistes, és difícil realitzar
una defensa legal de la vida per la presència de forts corrents culturals de diversa
orientació. Amb tot, moguda per la certesa que la veritat moral troba un ressò en la
intimitat de cada consciència, anima els polítics, començant pels cristians, a no
resignar-se i a adoptar aquelles decisions que, tenint en compte les possibilitats
concretes, duguin a restablir un ordre just en l'afirmació i la promoció del valor de la
vida. En aquesta perspectiva, cal posar en relleu que no n'hi ha prou amb eliminar les
lleis iniqües. Cal eliminar les causes que afavoreixen els atemptats contra la vida,
assegurant sobretot el suport degut a la família i a la maternitat: la política familiar
ha de ser eix i motor de totes les polítiques socials. Per tant, cal promoure iniciatives
socials i legislatives capaces de garantir condicions d'autèntica llibertat en la
decisió sobre la paternitat i la maternitat; a més, cal replantejar les polítiques
laborals, urbanístiques, d'habitatge i de serveis a fi que hom pugui conciliar el temps
de treball i el reservat a la família, i sigui efectivament possible l'atenció als
infants i als ancians.
91. La problemàtica demogràfica constitueix avui un capítol important de la política
sobre la vida. Les autoritats públiques tenen certament la responsabilitat de prendre
"iniciatives per a orientar la demografia de la població";114 però aquestes
iniciatives sempre han de pressuposar i respectar la responsabilitat primària i
inalienable dels esposos i de les famílies, i que no poden recórrer a mètodes no
respectuosos de la persona i dels seus drets fonamentals, començant pel dret a la vida de
tot ésser humà innocent. Per tant, és moralment inacceptable que, per regular la
natalitat, s'afavoreixi o s'imposi l'ús de mitjans com l'anticoncepció,
l'esterilització i l'avortament.
Ben diferents són els camins per a resoldre el problema demogràfic: els governs i les
diverses institucions internacionals han de vetllar primer de tot per la creació de les
condicions econòmiques, socials, mèdico-sanitàries i culturals que permetin als esposos
prendre llurs opcions procreatives amb plena llibertat i amb veritable responsabilitat; a
més, han d'esforçar-se per "augmentar els mitjans i distribuir amb més justícia
la riquesa per tal que tots puguin participar equitativament dels béns de la creació.
Cal buscar solucions a nivell mundial, instaurant una veritable economia de comunió i de
compartició dels béns, tant en l'ordre internacional com en el nacional".115 Aquest
és l'únic camí que respecta la dignitat de les persones i de les famílies, a més de
ser l'autèntic patrimoni cultural dels pobles.
El servei a l'Evangeli de la vida és, doncs, vast i complex. Se'ns presenta cada vegada
més com un àmbit privilegiat i favorable per a una col.laboració activa amb els germans
de les altres Esglésies i Comunitats eclesials, en la línia d'aquell ecumenisme de les
obres que el Concili Vaticà II autoritzadament impulsà.116 A més, es presenta com un
espai providencial per al diàleg i la col.laboració amb els fidels d'altres religions i
amb tots els homes de bona voluntat: la defensa i la promoció de la vida no són monopoli
de ningú, sinó un deure i una responsabilitat de tothom. El repte que tenim davant
nostre, a les portes del tercer mil.lenni, és ardu. Sols la cooperació concorde dels qui
creuen en el valor de la vida podrà evitar una derrota de la civilització de
conseqüències imprevisibles.
"L'herència del Senyor són els fills, els descendents són la millor recompensa" (Sl 127/126, 3): la família "santuari de la vida"
92. Dintre "del poble de la vida i per a la
vida", és decisiva la responsabilitat de la família: és una responsabilitat que
brolla de la seva pròpia naturalesa -la de ser comunitat de vida i d'amor, fundada sobre
el matrimoni- i de la seva missió de custodiar, revelar i comunicar l'amor".117 Es
tracta de l'amor mateix de Déu, del qual els pares són col.laboradors i com intèrprets
en la transmissió de la vida i en la seva educació segons el designi del Pare.118 És,
doncs, l'amor que es fa gratuïtat, acolliment, donació: en la família cadascú és
reconegut, respectat i honorat com a persona i, si algú està més necessitat, l'atenció
envers ell és més intensa i viva.
La família té un paper a jugar al llarg de la vida dels seus membres, des del naixement
fins a la mort. La família és realment "el santuari de la vida... l'àmbit on la
vida, do de Déu, pot ser acollida i protegida de manera adequada contra els múltiples
atacs a què està exposada, el lloc on pot desenvolupar-se segons les exigències d'un
autèntic creixement humà".119 Per això, el paper de la família en l'edificació
de la cultura de la vida és determinant i insubstituïble.
Com a església domèstica, la família és cridada a anunciar, a celebrar i a servir
l'Evangeli de la vida. És una tasca que correspon principalment als esposos, cridats a
transmetre la vida, fonamentant-se en una consciència cada vegada més renovada del
significat de la procreació, com un esdeveniment privilegiat en el qual es manifesta que
la vida humana és un do rebut per tal de ser recíprocament donat. En la procreació
d'una nova vida els pares descobreixen que el fill, "si és fruit de llur recíproca
donació d'amor, és alhora un do per a tots dos: un do que brolla del do".120
És principalment mitjançant l'educació dels fills com la família compleix la seva
missió d'anunciar l'Evangeli de la vida. Amb la paraula i l'exemple, en les relacions i
les decisiones quotidianes, i mitjançant gestos i expressions concretes, els pares
inicien els fills en l'autèntica llibertat, que es realitza en el lliurament sincer d'un
mateix, i cultiven en ells el respecte a l'altre, el sentit de la justícia, l'acolliment
cordial, el diàleg, el servei generós, la solidaritat i els altres valors que ajuden a
viure la vida com un do. La tasca educadora dels pares cristians ha de ser un servei a la
fe dels fills i un ajut per tal que ells compleixin la vocació rebuda de Déu. Pertoca a
la missió educativa dels pares ensenyar i testimoniar als fills el sentit veritable del
sofriment i de la mort. Ho podran fer si saben estar atents a cada sofriment que trobin al
seu voltant i, sobretot, si saben desplegar actituds de proximitat, d'assistència i de
participació envers els malalts i els ancians dintre de l'àmbit familiar.
93. A més, la família celebra l'Evangeli de la vida per la pregària diària, individual
i familiar: en la pregària lloa i dóna gràcies al Senyor pel do de la vida i implora
llum i força per a afrontar els moments de dificultat i de sofriment, sense perdre mai
l'esperança. Però la celebració que dóna significat a qualsevol altra forma de
pregària i de culte és la que s'expressa en la vida diària de la família, si és una
vida feta d'amor i de donació.
D'aquesta manera la celebració es transforma en un servei a l'Evangeli de la vida, que
s'expressa per mitjà de la solidaritat, experimentada dintre de la família i al voltant
d'ella com una atenció sol.lícita, vigilant i cordial en les petites i humils coses de
cada dia. Una expressió particularment significativa de solidaritat entre les famílies
és la disponibilitat a l'adopció o a l'acolliment temporal d'infants abandonats pels
pares o en situacions de greu dificultat. El veritable amor patern i matern sap anar més
enllà dels vincles de carn i de sang i acollir fins i tot infants d'altres famílies,
oferint-los tot el que calgui per a la vida i el ple desenvolupament. Entre les formes
d'adopció, mereix ser considerada també l'adopció a distància, preferible en els casos
en els quals l'abandonament té com a únic motiu les condicions de greu pobresa d'una
família. En efecte, amb aquesta forma d'adopció s'ofereixen als pares els ajuts
necessaris per a mantenir i educar els propis fills, sense haver de desarrelar-los de
l'ambient natural.
La solidaritat, entesa com "la determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel
bé comú",121 requereix també ser duta a terme mitjançant formes de participació
social i política. En conseqüència, servir l'Evangeli de la vida suposa que les
famílies, participant especialment en associacions familiars, treballin perquè les lleis
i les institucions de l'Estat no violin de cap manera el dret a la vida, des de la
concepció fins a la mort natural, sinó que la defensin i la promoguin.
94. Una atenció particular cal prestar als ancians. Mentre en algunes cultures les
persones d'edat més avançada romanen dintre de la família amb un paper actiu important,
en canvi en altres cultures el vell és considerat com un pes inútil i és abandonat a la
seva pròpia sort. En una situació així pot sorgir amb més facilitat la temptació de
recórrer a l'eutanàsia.
La marginació o fins i tot el refús dels ancians són intolerables. Llur presència en
la família o almenys la proximitat de la família a ells, quan no és possible per
l'estretor de l'habitatge o altres motius, són d'una importància fonamentals per a crear
un clima d'intercanvi recíproc i de comunicació enriquidora entre les diverses
generacions. Per això, és important que es conservi, o es restableixi on s'ha perdut,
una espècie de "pacte" entre les generacions, de manera que els pares ancians,
arribats al terme del camí, puguin trobar en els fills l'acolliment i la solidaritat que
ells els donaren quan van néixer: ho exigeix l'obediència al manament diví d'honorar el
pare i la mare (cf. Ex 20, 12; Lv 19, 3). Però hi ha quelcom més. L'ancià no ha de ser
considerat només com un objecte d'atenció, de proximitat i de servei. També ell ha
d'oferir una valuosa aportació a l'Evangeli de la vida. Gràcies al ric patrimoni
d'experiències adquirit al llarg dels anys, pot i ha de ser transmissor de saviesa,
testimoni d'esperança i de caritat.
Si és cert que "el futur de la humanitat passa per la família",122 cal
reconèixer que les actuals condicions socials, econòmiques i culturals fan sovint més
àrdua i difícil la missió de la família al servei de la vida. Per tal que pugui
acomplir la seva vocació de "santuari de la vida", com a cèl.lula d'una
societat que estima i acull la vida, és necessari i urgent que la família mateixa sigui
ajudada i sostinguda. Les societats i els Estats han d'assegurar-li tot el suport
necessari, àdhuc econòmic, per tal que les famílies puguin respondre d'una manera més
humana als propis problemes. Per la seva part, l'Església ha de promoure incansablement
una pastoral familiar que ajudi cada família a redescobrir i a viure amb alegria i
coratge la seva missió en relació amb l'Evangeli de la vida.
"Viviu com a fills de la llum" (Ef 5, 8): per realitzar un canvi cultural
95. "Viviu com a fills de la llum... Sapigueu
reconèixer el que és agradable al Senyor. I no col.laboreu en les obres estèrils dels
qui són tenebra" (Ef 5, 8.10-11). En el context social actual, marcat per una lluita
dramàtica entre la "cultura de la vida" i la "cultura de la mort", ha
de madurar un fort sentit crític, capaç de discernir els veritables valors i les
autèntiques exigències.
És urgent una mobilització general de les consciències i un comú esforç ètic, per
posar en pràctica una gran estratègia a favor de la vida. Tots junts hem de construir
una nova cultura de la vida: nova, per tal que sigui capaç d'afrontar i de resoldre els
problemes propis d'avui sobre la vida de l'home; nova, perquè sigui assumida amb una
convicció més ferma i activa per tots els cristians; nova, perquè pugui suscitar un
debat cultural seriós i valent amb tothom. La urgència d'aquest canvi cultural està
relacionada amb la situació històrica que travessem, però té l'arrel en la mateixa
missió evangelitzadora, pròpia de l'Església. En efecte, l'Evangeli pretén
"transformar des de dins, renovar la mateixa humanitat";123 és com el llevat
que fa fermentar tota la pasta (cf. Mt 13, 33) i, com a tal, està destinat a impregnar
totes les cultures i a animar-les des de dins,124 perquè expressin la veritat plena sobre
l'home i sobre la seva vida.
Cal començar per la renovació de la cultura de la vida dintre de les mateixes comunitats
cristianes. Molt sovint els creients, àdhuc els qui participen activament en la vida
eclesial, cauen en una mena de separació entre la fe cristiana i les seves exigències
ètiques respecte a la vida, i arriben així al subjectivisme moral i a certs
comportaments inacceptables. Davant d'això hem de preguntar-nos, amb gran lucidesa i
valentia, quina cultura de la vida es difon avui entre els cristians, les famílies, els
grups i les comunitats de les nostres diòcesis. Amb la mateixa claredat i decisió, hem
de determinar quins passos hem de donar per servir la vida segons la plenitud de la seva
veritat. Al mateix temps, hem de promoure un diàleg seriós i profund amb tothom,
inclosos els no creients, sobre els problemes fonamentals de la vida humana, tant en els
llocs d'elaboració del pensament com en els diversos àmbits professionals i allí on es
desenvolupa dia rere dia l'existència de cadascú.
96. El primer pas fonamental per a realitzar aquest canvi cultural consisteix en la
formació de la consciència moral sobre el valor incommensurable i inviolable de tota
vida humana. És d'una suprema importància redescobrir el nexe inseparable entre vida i
llibertat. Són béns inseparables: quan l'un és lesionat, l'altre acaba també
essent-ho. No hi ha llibertat veritable on no s'acull i s'estima la vida i no hi ha vida
plena sinó en la llibertat. Ambdues realitats guarden, a més, una relació innata i
peculiar, que les vincula indissolublement: la vocació a l'amor. Aquest amor, com a do
sincer de si mateix,125 és el sentit més veritable de la vida i de la llibertat de la
persona.
No menys decisiu en la formació de la consciència és el descobriment del vincle
constitutiu entre la llibertat i la veritat. Com he repetit altres vegades, separar la
llibertat de la veritat objectiva fa impossible fonamentar els drets de la persona sobre
una sòlida base racional i posa les premisses perque s'afermi en la societat
l'arbitrarietat ingovernable dels individus i el totalitarisme mortífer del poder
públic.126
És essencial, doncs, que l'home reconegui l'evidència original de la seva condició de
criatura, que rep de Déu l'ésser i la vida com a do i tasca. Només admetent aquesta
dependència innata en el seu ésser, l'home pot desplegar plenament la seva llibertat i
la seva vida i, al mateix temps, respectar en profunditat la vida i la llibertat de les
altres persones. Aquí es manifesta abans que res que "el punt central de tota
cultura l'ocupa l'actitud que l'home assumeix davant el misteri més gran: el misteri de
Déu".127 Quan hom nega Déu i viu com si no existís, o no es prenen en compte els
seus manaments, s'acaba fàcilment negant o comprometent també la dignitat de la persona
humana i el caràcter inviolable de la seva vida.
97. A la formació de la consciència hi ha vinculada estretament la tasca educativa, que
ajuda l'home a ser cada vegada més home, l'introdueix cada vegada més profundament en la
veritat, l'orienta vers un respecte creixent envers la vida, el forma en les justes
relacions entre les persones.
En particular, cal educar en el valor de la vida començant per les seves mateixes arrels.
És una il.lusió pensar que es pot construir una veritable cultura de la vida humana, si
no s'ajuda els joves a comprendre i a viure la sexualitat, l'amor i tota l'existència
segons els seus veritable significat i en la seva íntima correlació. La sexualitat,
riquesa de tota la persona, "manifesta el seu significat íntim en portar la persona
vers el do de si mateixa en l'amor".128 La banalització de la sexualitat és un dels
factors principals que hi ha a l'arrel del menyspreu per la vida naixent: sols un amor
veritable sap preservar la vida. Per tant, no se'ns pot eximir d'oferir sobretot als
adolescents i als joves l'autèntica educació de la sexualitat i de l'amor, una educació
que implica la formació de la castedat, virtut que afavoreix la maduresa de la persona i
la capacita per a respectar el significat "esponsal" del cos.
La tasca d'educació per a la vida requereix la formació dels esposos per a la
procreació responsable. Aquesta exigeix, en el seu veritable significat, que els esposos
siguin dòcils a la crida del Senyor i actuïn com a fidels intèrprets del seu designi:
això es realitza obrint generosament la família a noves vides i, en tot cas, romanent en
actitud d'obertura i de servei a la vida àdhuc quan, per motius seriosos i respectant la
llei moral, els esposos opten per evitar temporalment o per un temps indeterminat un nou
naixement. La llei moral els obliga de tota manera a encarrilar les tendències de
l'instint i de les passions i a respectar les lleis biològiques inscrites en llurs
persones. Precisament aquest respecte legitima, al servei de la responsabilitat en la
procreació, el recurs als mètodes naturals de regulació de la fertilitat:
científicament, han estat precisats cada vegada més i ofereixen possibilitats concretes
per a adoptar decisions en harmonia amb els valors morals. Una consideració honesta dels
resultats assolits hauria d'eliminar prejudicis encara molt difosos i convèncer els
esposos, i també els agents sanitaris i socials, de la importància d'una adequada
formació sobre aquest punt. L'Església està agraïda als qui amb sacrifici personal i
dedicació sovint ignorada treballen en la investigació i la difusió d'aquests mètodes,
bo i promovent al mateix temps una educació en els valors morals que el seu ús suposa.
La tasca educativa ha de tenir en compte també el sofriment i la mort. En realitat formen
part de l'experiència humana, i és va, a més d'equivocat, intentar ocultar-los o
descartar-los. Al contrari, cal ajudar cadascú a comprendre'n, en la realitat concreta i
difiícil, el misteri profund. El dolor i el sofriment tenen també un sentit i un valor,
quan es viuen en estreta relació amb l'amor rebut i donat. En aquest sentit he volgut que
se celebri cada any la Diada mundial del malalt, tot destacant "el caràcter
salvífic de l'oferiment del sacrifici que, viscut en comunió amb Crist, pertany a
l'essència mateixa de la redempció".129 Per altra part, la mort mateixa és quelcom
més que una aventura sense esperança: és la porta de l'existència que es projecta
envers l'eternitat i, per als qui la viuen en Crist, és experiència de participació en
el seu misteri de mort i de resurrecció.
98. En síntesi, podem dir que el canvi cultural desitjat aquí exigeix a tothom el valor
d'assumir un nou estil de vida que adopti com a fonament de les decisions concretes -a
nivell personal, familiar, social i internacional- la justa escala de valors: la primacia
del ser sobre el tenir,130 de la persona sobre les coses.131 Aquest nou estil de vida
implica també passar de la indiferència a l'interès per l'altre i del rebuig a
l'acolliment: els altres no són contrincants del quals calgui defensar-se, sinó germans
i germanes amb qui cal ser solidaris; cal estimar-los per ells mateixos; ens enriqueixen
amb la seva mateixa presència.
En la mobilització per una nova cultura de la vida ningú no s'ha de sentir exclòs:
tothom té un paper important a acomplir. La missió dels professors i dels educadors és,
junt amb la de les famílies, particularment important. En dependrà molt que els joves,
formats en una autèntica llibertat, sàpiguen guardar interiorment i difondre al seu
voltant ideals veritables de vida, i que sàpiguen créixer en el respecte i el servei a
cada persona, en la família i en la societat.
També els intel.lectuals poden fer molt en la construcció d'una nova cultura de la vida
humana. Una tasca particular correspon als intel.lectuals catòlics, cridats a estar
presents activament en els cercles privilegiats d'elaboració cultural, en el món de
l'escola i de la universitat, en els ambients d'investigació científica i tècnica, en
els punts de creació artística i de la reflexió humanística. Alimentant l'enginy i
l'acció en les clares fonts de l'Evangeli, han de lliurar-se al servei d'una nova cultura
de la vida amb aportacions serioses, documentades, capaces de guanyar-se pel seu valor el
respecte i l'interès de tothom. Precisament en aquesta perspectiva he instituït la
Pontifícia Acadèmia per a la vida amb la finalitat d'estudiar, d'informar i de formar en
tot el que toca les principals qüestions de biomedicina i dret, relatives a la promoció
i a la defensa de la vida, sobretot en les que guarden més relació amb la moral
cristiana i les directrius del Magisteri de l'Església".132 Una aportació
específica han de donar també les Universitats, particularment les catòliques, i els
Centres, Instituts i Comitès de bioètica.
És gran i greu la responsabilitat dels responsables dels mitjans de comunicació social,
cridats a treballar perquè la transmissió eficaç dels missatges contribueixi a la
cultura de la vida. Per tant, han de presentar exemples de vida elevats i nobles, bo i
donant espai a testimonis positius i a vegades heroics d'amor a l'home; proposant amb gran
respecte els valors de la sexualitat i de l'amor, sense complaure's en allò que deshonora
i envileix la dignitat de l'home. En la lectura de la realitat, han de negar-se a posar en
relleu allò que pot insinuar o acréixer sentiments o actituds d'indiferència, menyspreu
o rebuig davant la vida. En l'escrupolosa fidelitat a la veritat dels fets, són cridats a
conjugar al mateix temps la llibertat d'informació, el respecte a cada persona i un
sentit profund d'humanitat.
99. Per obtenir aquest canvi cultural a favor de la vida les dones tenen un camp de
pensament i d'acció singular i sens dubte determinant: els correspon ser promotores d'un
"nou feminisme" que, sense caure en la temptació de seguir models
"masclistes", sàpiga reconèixer i expressar el veritable esperit femení en
totes les manifestacions de la convivència ciutadana, treballant per la superació de
tota forma de discriminació, de violència i d'explotació.
Recordant les paraules del missatge conclusiu del Concili Vaticà II, adreço també jo a
les dones una crida insistent: "Reconcilieu els homes amb la vida".133 Vosaltres
sou cridades a testimoniar el significat de l'amor autèntic, d'aquell do d'un mateix i de
l'acolliment de l'altre que es realitzen específicament en la relació conjugal, però
que han de ser l'ànima de qualsevol relació interpersonal. L'experiència de la
maternitat afavoreix en vosaltres una aguda sensibilitat envers les altres persones i, al
mateix temps, us confereix una missió particular: La maternitat comporta una comunió
especial amb el misteri de la vida que madura al si de la dona... Aquesta forma singular
de contacte amb el nou home que s'està formant crea, al seu torn, una actitud envers
l'home -no solament envers el seu fill, sinó envers l'home en general-, que caracteritza
profundament tota la personalitat de la dona".134 En efecte, la mare acull i comporta
un altre ésser, li permet créixer en el seu si, li ofereix l'espai necessari,
respectant-lo en la seva alteritat. Així, la dona percep i ensenya que les relacions
humanes són autèntiques si s'obren a l'acolliment de l'altra persona, reconeguda i
estimada per la dignitat que té pel fet de ser persona i no d'altres factors, com la
utilitat, la força, la intel.ligència, la bellesa o la salut. Aquesta és l'aportació
fonamental que l'Església i la humanitat esperen de les dones. I és la premissa
insubstituïble per a un autèntic canvi cultural.
Una reflexió especial voldria tenir per a vosaltres, dones que heu recorregut a
l'avortament. L'Església sap quants condicionaments poden haver influït en la vostra
decisió, i no dubta que en molts casos s'ha tractat d'una decisió dolorosa i àdhuc
dramàtica. Probablement la ferida encara no ha cicatritzat en el vostre interior. És
veritat que allò que va passar fou i continua essent profundament injust. Amb tot, no us
deixeu vèncer pel desànim i no abandoneu l'esperança. Més aviat, sapigueu comprendre
el que va passar i interpreteu-ho en la seva veritat. Si encara no ho heu fet, obriu-vos
amb humilitat i confiança al penediment: el Pare de tota misericòrdia us espera per
oferir-vos el seu perdó i la seva pau en el sagrament de la reconciliació. Us adonareu
que res no està perdut i podreu demanar perdó també al vostre fill que ara viu en el
Senyor. Ajudades pel consell i la proximitat de persones amigues i competent, podreu estar
amb el vostre dolorós testimoniatge entre els defensors més eloqüents del dret de tots
a la vida. Per mitjà del vostre compromís per la vida, coronat eventualment amb el
naixement de noves criatures i expressat amb l'acolliment i l'atenció envers el qui està
més necessitat de proximitat, sereu artífexs d'una nova manera de considerar la vida de
l'home.
100. En aquest gran esforç per una nova cultura de la vida estem sostinguts i animats per
la confiança del qui sap que l'Evangeli de la vida, com el Regne de Déu, creix i
produeix fruits abundants (cf. Mc 4, 26-29). És certament enorme la desproporció que hi
ha entre els mitjans, nombrosos i potents, amb què compten els qui treballen al servei de
la "cultura de la mort" i els de què disposes els promotors d'una "cultura
de la vida i de l'amor". Però nosaltres sabem que podem confiar en l'ajut de Déu,
per a qui res no és impossible (cf. Mt 19, 26).
Amb aquesta profunda certesa, i mogut per la ferma sol.licitud per cada home i cada dona,
repeteixo avui a tothom el que he dit a les famílies compromeses en les difícils tasques
enmig dels paranys que les amenacen:135 és urgent una gran pregària per la vida, que
enclogui tot el món. Que des de cada comunitat cristiana, des de cada grup o associació,
des de cada família i des del cor de cada creient, amb iniciatives extraordinàries i amb
la pregària habitual, s'elevi una súplica apassionada a Déu, Creador i amant de la
vida. Jesús mateix ens ha mostrat amb el seu exemple que la pregària i el dejuni són
les armes primcipals i més eficaces contra les forces del mal (cf. Mt 4, 1-11) i ha
ensenyat als seus deixebles que alguns dimonis sols s'expulsen d'aquesta manera (cf. Mc 9,
29). Per tant, tinguem la humilitat i el coratge de pregar i de dejunar per aconseguir que
la força que ve de dalt faci caure els murs de l'engany i de la mentida, que amaguen als
ulls de tants germans i germanes nostres la naturalesa perversa de comportaments i de
lleis hostils a la vida, i els obri els cors a propòsits i a intencions inspirats en la
civilització de la vida i de l'amor.
"Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa" (1 Jn 1, 4): l'Evangeli de la vida és per a la ciutat dels homes
100. "Us escrivim tot això perquè la vostra joia
sigui completa" (1 Jn 1, 4). La revelació de l'Evangeli de la vida ens és donada
com un bé que cal comunicar a tothom: per tal que tots els homes estiguin en comunió amb
nosaltres i amb la Trinitat (cf. 1 Jn 1, 3). No podrem tenir joia completa si no
comuniquem aquest Evangeli als altres, si solament el guardem per a nosaltres mateixos.
L'Evangeli de la vida no és exclusivament per als creients: és per a tothom. El tema de
la vida i de la seva defensa i de la seva promoció no és prerrogativa única dels
cristians. Encara que de la fe rep una llum i una força extraordinàries, pertany a cada
consciència humana que aspira a la veritat i està atenta i preocupada per la sort de la
humanitat. En la vida hi ha segurament un valor sagrat i religiós, però de camp manera
no interpel.la sols els creients: en efecte, es tracta d'un valor que cada ésser humà
pot comprendre també a la llum de la raó i que, per tant, afecta necessàriament a
tothom.
Per això, la nostra acció de "poble de la vida i per a la vida" ha de ser
interpretada d'una manera justa i acollida amb simpatia. Quan l'Església declara que el
respecte incondicional del dret a la vida de tota persona innocent -des de la concepció a
la seva mort natural- és un dels pilars sobre els quals es basa tota societat civil,
"vol simplement promoure un Estat humà. Un Estat que reconegui com un deure seu
primordial la defensa dels drets fonamentals de la persona humana, especialment de la més
dèbil".136
L'Evangeli de la vida és per a la ciutat dels homes. Treballar a favor de la vida és
contribuir a la renovació de la societat mitjançant l'edificació del bé comú. En
efecte, no és possible construir el bé comú sense reconèixer i tutelar el dret a la
vida, damunt el qual es fonamenten i es desenvolupen tots els altres drets inalienables de
l'ésser humà. Ni pot tenir bases sòlides una societat que -mentre afirma valors com la
dignitat de la persona, la justícia i la pau- es contradiu radicalment acceptant o
tolerant les formes més diverses de menyspreu i de violació de la vida humana sobretot
si és feble i marginada. Sols el respecte de la vida pot fonamentar i garantir els béns
més preciosos i necessaris de la societat, com la democràcia i la pau.
En efecte, no pot haver-hi veritable democràcia, si hom no reconeix la dignitat de cada
persona i no són respectats els seus drets.
No pot haver-hi ni tan sols veritable pau, si no es defensa i no es promou la vida, com
recordava Pau VI: "Tot delicte contra la vida és un atemptat contra la pau,
especialment si perjudica la conducta del poble...; en canvi, allí on els drets de l'home
són professats realment i reconeguts i defensats públicament, la pau esdevé l'atmosfera
alegre i operant de la convivència social".137
El "poble de la vida" s'alegra de poder compartir amb molts altres la seva
tasca, de tal manera que cada vegada sigui més nombrós el "poble de la vida" i
la nova cultura de l'amor i de la solidaritat pugui créixer per al veritable bé de la
ciutat dels homes.
CONCLUSIÓ
102. Al final d'aquesta Encíclica, la mirada es gira
espontàniament al Senyor Jesús, "l'Infant que ens ha nascut" (cf. Is 9, 5),
per contemplar en Ell "la Vida" que "se'ns ha manifestat" (1 Jn 1, 2).
En el misteri d'aquest naixement es fa el trobament de Déu amb l'home i comença el camí
del Fill de Déu sobre la terra, camí que culminarà amb el lliurament de la vida en la
Creu: amb la seva mort vencerà la mort i serà per a tota la humanitat principi de nova
vida.
Per acollir "la Vida" en nom de tots i per a bé de tothom hi hagué Maria, la
Verge Mare, la qual té, per tant, una relació personal estretíssima amb l'Evangeli de
la vida. El consentiment de Maria en l'anunciació i la seva maternitat són l'origen
mateix del misteri de la vida que Crist vingué a donar als homes (cf. Jn 10, 10). A
través del seu acolliment i de la seva cura sol.lícita la vida de l'home ha estat
alliberada de la condemna de la mort definitiva i eterna.
Per això Maria, "com l'Església de la qual és figura, és mare de tots els qui
reneixen a la vida. És, en efecte, mare d'aquella Vida per la qual tots viuen, ja que, en
donar a llum aquesta Vida, regenerà, en certa manera, tots els qui havien de viure per
ella".138
En contemplar la maternitat de Maria, l'Església descobreix el sentit de la seva pròpia
maternitat i la manera amb què és cridada a manifestar-la. Al mateix temps,
l'experiència maternal de l'Església mostra la perspectiva més profunda per a
comprendre l'experiència de Maria com a model incomparable d'acolliment i de cura de la
vida.
"Aparegué en el cel un gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit (Ap 12, 1): la maternitat de Maria i de l'Església
103. La relació recíproca entre el misteri de l'Església
i Maria es manifesta amb claredat en el "gran senyal" descrit en l'Apocalipsi:
"Aparegué en el cel un gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit,
amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles" (Ap 12, 1).
En aquest senyal l'Església veu una imatge del seu propi misteri: immergida en la
història, és conscient que la transcendeix, ja que és a la terra el "germen i el
començament" del Regne de Déu.139 L'Església veu la realització comple i exemplar
d'aquest misteri en Maria. Ella és la dona gloriosa, en la qual el designi de Déu es
pugué dur a terme amb total perfecció.
La "dona que tenia el sol per vestit" -posa en relleu el Llibre de l'Apocalipsi-
"espera un fill" (12, 2). L'Església és plenament conscient de dur amb ella el
Salvador del món, Crist el Senyor, i d'estar cridada a donar-lo al món, tot regenerant
els homes a la vida mateixa de Déu. Però no pot oblidar que aquesta missió ha estat
possible gràcies a la maternitat de Maria, que concebé i donà a llum aquell que és
" Déu nat de Déu", "Déu veritable nascut del Déu veritable". Maria
és veritablement Mare de Déu, la Theotokos, en la maternitat de la qual és exalçada al
màxim la vocació a la maternitat inscrita per Déu en cada dona. Així Maria és posada
com a model per a l'Església, cridada a ser la "nova Eva", mare dels creients,
mare dels qui "viuen" (cf. Gn 3, 20).
La maternitat espiritual de l'Església sols es realitza -l'Església també n'és
conscient- enmig dels "dolors i del donar a llum" (Ap 12, 2), és a dir, en la
perenne tensió amb les forces del mal, que continuen travessant el món i marcant el cor
dels homes, fent resistència a Crist: "En ell hi havia la vida, i la vida era la
llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la"
(Jn 1, 4-5).
Com l'Església, també l'Església hagué de viure la seva maternitat sota el signe del
sofriment: "Serà... una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà
l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts" (Lc 2, 34-35).
En les paraules que, al començament de la vida terrena del Salvador, Simeó adreça a
Maria hi ha sintèticament representat el refús envers Jesús, i amb Ell envers Maria,
que assolirà el seu cimal en el Calvari. "Vora la creu de Jesús" (Jn 19, 25),
Maria participa del lliurament que el Fill fa de si mateix: ofereix Jesús, el dóna,
l'engendra definitivament per a nosaltres. El "sí" de l'Anunciació madura
plenament en la Creu, quan arriba per a Maria el temps d'acollir i d'engendrar com a fill
cada home que es fa deixeble, vessant damunt d'ell l'amor redemptor del Fill:
"Jesús, veient la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava,
digué a la mare: "Dona, aquí tens el teu fill"" (Jn 19, 26).
"El drac es va aturar davant la dona... per devorar-li el fill així que nasqués" (Ap 12, 4): la vida amenaçada per les forces del mal
104. En el Llibre de l'Apocalipsi el "gran
senyal" de la "dona" (12, 1) és acompanyat per "un altre senyal en el
cel": es tracta d'"un gran drac roig" (12, 3), que simbolitza Satanàs,
potència personal malèfica, i al mateix temps totes les forces del mal que intervenen en
la història i dificulten la missió de l'Església.
També en això Maria il.lumina la comunitat dels creients. En efecte, l'hostilitat de les
forces del mal és una oposició encoberta que, abans d'afectar els deixebles de Jesús,
va contra la seva Mare. Per salvar la vida del Fill dels qui el temen com una amenaça
perillosa, Maria ha de fugir amb Josep i l'Infant a Egipte (cf. Mt 2, 13-15).
Maria ajuda així l'Església a prendre consciència que la vida és sempre al centre
d'una gran lluita entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. El Drac vol devorar
el nadó (cf. Ap 12, 4), figura de Crist, que Maria engendra en la "plenitud del
temps" (Ga 4, 4) i que l'Església ha de presentar contínuament als homes de les
diverses èpoques de la història. Però en certa manera és també figura de cada home,
de cada infant, especialment de cada criatura feble i amenaçada, perquè -com recorda el
Concili- "el Fill de Déu, amb la seva encarnació, s'ha unit, en certa manera, amb
cada home".140 Precisament en la "carn" de cada home, Crist continua
revelant-se i entrant en comunió amb nosaltres, de manera que el refús de la vida de
l'home, en les seves diverses formes, és realment refús de Crist. Aquesta és la veritat
fascinadora, i al mateix temps exigent, que Crist ens descobreix i que la seva Església
continua presentant incansablement: "Qui acull un infant com aquest en nom meu,
m'acull a mi" (Mt 18, 5); "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests
germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt 25, 40).
"No existirà més la mort" (Ap 21, 4): l'esplendor de la resurrecció
105. L'anunciació de l'àngel a Maria es troba entre
aquestes confortadores paraules: "No tinguis por, Maria" i "Per a Déu no
hi ha res impossible" (Lc 1, 30.37). Realment, tota l'existència de la Verge Maria
està marcada per la certesa que Déu és al seu costat i l'acompanya amb la seva
providència benèvola. Aquesta és també l'existència de l'Església, que troba
"un lloc" (Ap 12, 6) en el desert, lloc de la prova, però també de la
manifestació de l'amor de Déu envers el seu poble (cf. Os 2, 16). Maria és la paraula
viva de consol per a l'Església en la seva lluita contra la mort. Mostrant-nos el seu
Fill, ens assegura que les forces de la mort ja han estat derrotades en Ell:
"Lluitaren vida i mort en lluita sense mida. El Rei de la vida, mort, ja regna amb
nova vida".141
L'Anyell immolat viu amb els senyals de la passió en l'esplendor de la resurrecció.
Només Ell domina tots els esdeveniments de la història: en desfà els
"segells" (cf. Ap 5, 1-10) i afirma, en el temps i més enllà del temps, el
poder de la vida sobre la mort. En la "nova Jerusalem", és a dir, en el món
nou, vers el qual tendeix la història dels homes, "no existirà més la mort, ni
dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat" (Ap 21, 4).
I mentrestant, com a poble pelegrí, poble de la vida i per a la vida, caminem confiats
vers "un cel nou i una terra nova" (Ap 21, 1), adrecem la mirada a aquella que
és per a nosaltres "signe d'esperança ferma i de consol".142
Oh Maria,
aurora del món nou,
Mare dels vivents,
et confiem la causa de la vida:
mira, Mare, el nombre immens
d'infants als quals els és impedit de néixer,
de pobres als quals es fa difícil viure,
d'homes i de dones víctimes d'una violència inhumana,
d'ancians i de malalts morts
a causa de la indiferència
o d'una pietat enganyosa.
Fes que els qui creuen en el teu Fill
sàpiguen anunciar amb fermesa i amb amor
als homes del nostre temps
l'Evangeli de la vida.
Dóna'ls la gràcia d'acollir-lo
com un do sempre nou,
l'alegria de celebrar-lo amb gratitud
durant tota l'existència
i el coratge de testimoniar-lo
amb sol.lícita constància, per construir,
junt amb tots els homes de bona voluntat,
la civilització de la veritat i de l'amor,
a lloança i glòria de Déu Creador
i amant de la vida.
Donat a Roma, junt a Sant Pere, el 25 de març, solemnitat de l'Anunciació del Senyor, de
l'any 1995, el dissetè del meu Pontificat.
Joan Pau II, Papa
NOTES
1. En realitat, l'expressió "Evangeli de la
vida" no es troba com a tal en la Sagrada Escriptura. Amb tot, expressa bé un
aspecte essencial del missatge bíblic.
2. Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 22.
3. Cf. Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 10: AAS 71 (1979), 275 [D. d'E., 1979,
467].
4. Cf. Ibid. 14: l. c., 285 [477].
5. Cf. Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 27.
6. Cf. a tots els bisbes de l'Església sobre la intangibilitat de la vida humana innocent
(19 maig 1991): Insegnamenti XIV, 1 (1991), 1293-1296 [D. d'E., 1991, 507-508].
7. Ibid.: l. c., 1294 [D. d'E., 1991, 507] .
8. Carta a les famílies Gratissimam sane (2 febrer 1994), 4: AAS 86 (1994), 871 [D. d'E.,
1994, 259].
9. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 39: AAS 83 (1991), 842 [D. d'E., 1991, 402].
10. N. 2259.
11. Cf. S. Ambròs, De Noe, 26, 94-96: CSEL 32, 480-481.
12. Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, 1867 i 2268.
13. De Cain et Abel, II, 10, 38: CSEL 32, 408.
14. Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Instr. Donum vitae, sobre el respecte de
la vida humana naixent i la dignitat de la procreació: AAS 80 (1988), 70-102 [D. d'E.,
1987, 395-430].
15. Discurs durant la Vetlla de pregària en la VIII Diada mundial de la joventut (14
agost 1993), II, 3: AAS 86 (1994), 419 [D. d'E., 1993, 614].
16. Discurs als participants en el Congrés sobre "El dret a la vida i Europa"
(18 desembre 1987): Insegnamenti X, 3 (1987), 1446-1447 [D. d'E., 1988, 148].
17. Cf. Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 36.
18. Cf. ibid., 16.
19. Cf. St. Gregori el Gran, Moralia in Iob, 13, 23: CCL 143 A, 683.
20. Cf. Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 10: AAS 71 (1979), 274 [D. d'E.,
1979, 467].
21. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món
actual, 50.
22. Const. dogm. Dei Verbum, sobre la divina Revelació, 4.
23. "Gloria Dei vivens homo": Contra les heretgies, IV, 20, 7: SCh 100/2,
648-649.
24. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món
actual, 12.
25. Confessiones, I, 1: CCL 27, 1.
26. Exameron, VI, 75-76: CSEL 32, 260-261.
27. "Vita autem hominis visio Dei": Contra les heretgies, IV, 20, 7: SCh 100/2,
648-649.
28. Cf. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 38: AAS 83 (1991), 840-841 [D. d'E.,
1991, 401].
29. Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 34: AAS 80 (1988), 560 [D.
d'E., 1988, 300].
30. Cf. Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 50.
31. Cf. Carta a les famílies Gratissimam sane (2 febrer 1994), 9: AAS 86 (1994), 878 [D.
d'E., 1994, 264]; cf. Pius XII, Carta enc. Humani generis (12 agost 1950): AAS 42 (1950),
574.
32. "Animas enim a Deo immediate creari catholica fides nos retinere iubet":
Pius XII, Carta enc. Humani generis (12 agost 1950): AAS 42 (1950), 575.
33. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món
actual, 50; cf. Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 28: AAS 74 (1982),
114 [D. d'E., 1982, 160].
34. Cf. Homilies, II, 1: CCSG 3, 39.
35. Vegeu, per exemple, els Salms 22/21, 10-11; 71/70, 6; 139/138, 13-14.
36. Expositio Evangelii secundum Lucam, II, 22-23: CCL 14, 40-41.
37. St. Ignasi d'Antioquia, Carta als Efesis, 7, 2; Patres Apostolici, ed. F. X. Funk, II,
82.
38. La creació de l'home, 4: PG 44, 136.
39. Cf. St. Joan Damascè, La fe recta, 2, 12: PG 94, 920.922, citat en St. Tomàs
d'Aquino, Summa Theologiae, I-II, Prol.
40. Pau VI, Carta enc. Humanae vitae (25 juliol 1968), 13: AAS 60 (1968), 489 [D. d'E.,
1968, 1065].
41. Congregació per a la doctrina de la fe, Instr. Donum vitae, sobre el respecte de la
vida humana naixent i la dignitat de la procreació (22 febrer 1987), Introd., 5: AAS 80
(1988), 76-77 [D. d'E., 1987, 402]; cf. Catecisme de l'Església Catòlica, 2258.
42. Didakhé, I, 1; II, 1-2; V, 1 i 3: Patres Apostolici, ed. F.X. Funk, I, 2-3, 6-9,
14-17; cf. Carta del Pseudo-Bernabé, XIX, 5: l.c., 90-93.
43. Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, 2263-2269; cf. Catecisme del Concili de Trento
III, 327-332.
44. Catecisme de l'Església Catòlica, 2265.
45. Cf. St. Tomàs d'Aquino, Summa Theologiae, II-II, q. 64, a. 7; St. Alfons de Liguori,
Theologia moralis, 1. III, tr. 4, c. 1, dub. 3.
46. Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, 2266.
47. Cf. Ibid.
48. Cf. N. 2267.
49. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, sobre l'Església, 12.
50. Cf. Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 27.
51. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, sobre l'Església, 25.
52. Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Decl. Iura et bona, sobre l'eutanàsia (5
maig 1980), II: AAS 72 (1980), 546 [D. d'E., 1980, 414].
53. Cf. Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 96: AAS 85 (1993), 1209 [D. d'E.,
1993, 568].
54. Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 51: "Abortus
necnon infanticidium nefanda sunt crimina".
55. Cf. Carta ap. Mulieris dignitatem (15 agost 1988), 14: AAS 80 (1988), 1686 [D. d'E.,
1988, 1200].
56. N. 21: AAS 86 (1994), 920 [D. d'E., 1994, 291].
57. Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Declaració sobre l'avortament procurat
(18 novembre 1974), 12-13: AAS 66 (1974), 738 [D. d'E., 1975, 215-216].
58. Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Instr. Donum vitae, sobre el respecte de
la vida humana naixent i la dignitat de la procreació (22 febrer 1987), I, 1: AAS 80
(1988), 78-79 [D. d'E., 1987, 404].
59. Ibid., l. c., 79 [405].
60. Així el profeta Jeremies: "El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
"Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis
del seu ventre, et vaig consagrar profeta destinat a les nacions"" (1, 4-5). El
Salmista, per la seva banda, s'adreça d'aquesta manera al Senyor: "Tu em tragueres
de les entranyes de la mare; acabat de néixer, em vaig emparar en tu" (Sl 71/70, 6;
cf. Is 46, 3; Jb 10, 8-12; Sl 22/21, 10-11). També l'evangelista Lluc -en el magnífic
episodi del trobament de les dues mares, Elisabet i Maria, i dels fills, Joan Baptista i
Jesús, ocults encara al si matern (cf. 1, 39-45)- senyala com l'infant nota la vinguda de
l'Infant i exulta de joia.
61. Cf. Declaració sobre l'avortament procurat (18 novembre 1974): AAS 66 (1974), 740-747
[D. d'E., 1975, 207-224].
62. "No mataràs el fill al si de la seva mare, ni llevaràs la vida al nadó":
V, 2, Patres Apostolici, ed. F.X. Funk, I, 17.
63. Legació a favor dels cristians, 35: PG 6, 969.
64. Apologeticum, IX, 8: CSEL 69, 24.
65. Cf. Carta enc. Casti connubii (31 desembre 1930), II: AAS 22 (1930), 562-592.
66. Discurs a la Unió mèdico-biològica "St. Lluc" (12 novembre 1944): Discori
e radiomessaggi, VI (1944-1945), 191; Discurs a la Unió catòlica de llevadores (29
octubre 1951), 2: AAS 43 (1951), 838.
67. Carta enc. Mater et Magistra (15 maig 1961), 3: AAS 53 (1961), 447.
68. Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 51.
69. Cf. Can. 2350, 1.
70. Codi de Dret Canònic, can. 1398; cf. Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals,
can. 1450, 2.
71. Cf. Ibid., can. 1329; Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals, can. 1417.
72. Cf. Discurs al Congrés de l'Associació de juristes catòlics italians (9 desembre
1972): AAS 64 (1972), 777 [D. d'E. 1973, 127]; Carta enc. Humanae vitae (25 juliol 1968),
14: AAS 60 (1968), 490 [D. d'E., 1968, 1065].
73. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, sobre l'Església, 25.
74. Congregació per a la doctrina de la fe, Instr. Donum vitae, sobre el respecte de la
vida humana naixent i la dignitat de la procreació (22 febrer 1987), I, 3: AAS 80 (1988),
80 [D. d'E., 1987, 406-407].
75. Cf. Carta dels drets de la família (22 octubre 1983), art. 4b, Tipografia Políglota
Vaticana, 1983 [D. d'E., 1984, 75].
76. Congregació per a la doctrina de la fe, Decl. Iura et bona, sobre l'eutanàsia (5
maig 1980), II: AAS 72 (1980), 546 [D. d'E., 1980, 414*].
77. Ibid., IV, l. c., 551 [418].
78. Cf. Ibid.
79. Discurs a un grup internacional de metges (24 febrer 1957), III: AAS 49 (1957), 147;
cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Decl. Iura et bona, sobre l'eutanàsia (5
maig 1980), III: AAS 72 (1980), 547-548 [D. d'E., 1980, 416*].
80. Pius XII, Discurs a un grup internacional de metges (24 febrer 1957), III: AAS 49
(1957), 145.
81. Cf. Pius XII, Discurs a un grup internacional de metges (24 febrer 1957): AAS 49
(1957), 129-147; Congregació del Sant Ofici, Decretum de directa insontium occisione (2
desembre 1940): AAS 32 (1940), 553-554; Pau VI, Missatge a la televisió francesa:
"Tota vida és sagrada" (27 gener 1971): Insegnamenti IX (1971), 57-58; Discurs
a l'International College of Surgeons (1 juny 1972): AAS 64 (1972), 432-436); Const. past.
Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 27.
82. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, sobre l'Església, 25.
83. Cf. St. Agustí, De civitate Dei I, 20: CCL 47, 22; St. Tomàs d'Aquino, Summa
Theologiae, II-II, q. 6, a. 5.
84. Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Decl. Iura et bona, sobre l'eutanàsia (5
maig 1980), I: AAS 72 (1980), 545 [D. d'E., 1980, 413*]; Catecisme de l'Església
Catòlica, 2281-2283.
85. Epistula 204, 5: CSEL 57, 320.
86. Cf. Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 18.
87. Cf. Carta ap. Salvifici doloris (11 febrer 1984), 14-24: AAS 76 (1984), 214-234 [D.
d'E., 1984, 400-422].
88. Cf. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 46: AAS 83 (1991), 850 [D. d'E., 1991,
407]; Pius XII, Radiomissatge de Nadal (24 desembre 1944): AAS 37 (1945), 10-20.
89. Cf. Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 97 i 99: AAS 85 (1993), 1209-1211
[D. d'E., 1993, 658-659].
90. Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Instr. Donum vitae, sobre el respecte de
la vida humana naixent i la dignitat de la procreació (22 febrer 1987), III: AAS 80
(1988), 98 [D. d'E., 1987, 426].
91. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Decl. Dignitatis humanae, sobre la llibertat religiosa, 7.
92. Cf. St. Tomàs d'Aquino, Summa Theologiae, I-II, q. 96, a. 2.
93. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Decl. Dignitatis humanae, sobre la llibertat religiosa, 7.
94. Cf. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), II: AAS 55 (1963), 273-274; la cita
interna és presa del Radiomissatge de Pentecostès 1941 (1 juny 1941) de Pius XII: AAS 33
(1941), 200. Sobre aquest tema l'Encíclica fa referència en nota a: Pius XI, Carta enc.
Mit brennender Sorge (14 març 1937): AAS 29 (1937), 159; Carta enc. Divini Redemptoris
(19 març 1937), III: AAS 29 (1937), 79; Pius XII, Radiomissatge de Nadal (24 desembre
1942): AAS 35 (1943), 9-24.
95. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), l. c., 271.
96. Summa Theologiae, I-II, q. 93, a. 3, ad 2um.
97. Ibid., I-II, q. 95, a. 2. St. Tomàs cita St. Agustí: "Non videtur esse lex,
quae iusta non fuerit", De libero arbitrio, I, 5, 11: PL 32, 1227.
98. Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Declaració sobre l'avortament procurat
(18 novembre 1974), 22: AAS 66 (1974), 744 [D. d'E., 1975, 220].
99. Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, 1753-1755; Carta enc. Veritatis splendor (6
agost 1993), 81-82: AAS 85 (1993), 1198-1199 [D. d'E., 1993, 651].
100. Cf. In Iohannis Evangelium Tractatus, 41, 10: CCL 36, 363; cf. Carta enc. Veritatis
splendor (6 agost 1993), 13: AAS 85 (1993), 1144 [D. d'E., 1993, 616].
101. Cf. Exhort. ap. Evangelii nuntiandi (8 desembre 1975), 14: AAS 68 (1976), 13 [D.
d'E., 1976, 264].
102. Cf. Missal romà, Oració del celebrant abans de la comunió.
103. Cf. St. Ireneu: "Omnem novitatem attulit, semetipsum afferens, qui fuerat
annuntiatus", Contra les heretgies, IV, 34, 1: SCh 100/2, 846-847.
104. Cf. St. Tomàs d'Aquino: "Peccator inveterascit, recedens a novitate
Christi", In Psalmos Davidis lectura, 6, 5.
105. Sobre les benaurances, Sermó VII: PG 44, 1280.
106. Cf. Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 116: AAS 85 (1993), 1224 [D. d'E.,
1993, 667-668].
107. Cf. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 37: AAS 83 (1991), 840 [D. d'E., 1991,
401].
108. Cf. Missatge en ocasió del Nadal de 1967: AAS 60 (1968), 40 [D. d'E., 1968, 69].
109. Cf. Pseudo-Dionís Areopagita, Sobre els noms divins, 6, 1-3: PG 3, 856-857.
110. Pau VI, Pensament sobre la mort, Institut Pau VI, Brescia 1988, 24.
111. Homilia per a la beatificació d'Isidor Bakanja, Elisabetta Canori Mora i Gianna
Beretta Molla (24 abril 1994): L'Osservatore Romano, 25-26 abril 1994, p. 5 [D. d'E.,
1994, 492].
112. Ibid.
113. Homilies sobre Mateu, L, 3: PG 58, 508.
114. Catecisme de l'Església Catòlica, 2372.
115. Discurs a la IV Conferència General de l'Episcopat Llatinoamericà a Santo Domingo
(12 octubre 1992), 15: AAS 85 (1993), 819 [D. d'E., 1993, 71].
116. Cf. Decret Unitatis redintegratio, sobre l'ecumenisme, 12; Const. past. Gaudium et
spes, sobre l'Església en el món actual, 90.
117. Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 17: AAS 74 (1982), 100 [D. d'E.,
1982, 147].
118. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món
actual, 50.
119. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 39: AAS 83 (1991), 842 [D. d'E., 1991,
402].
120. Discurs als participants en el VII Simposi de bisbes europeus sobre el tema "Les
actituds contemporànies davant el naixement la mort: un repte per a
l'evangelització" (17 octubre 1989), 5: Insegnamenti XII, 2 (1989), 945 [D. d'E.,
1990, 104]. La tradició bíblica presenta els fills precisament com un do de Déu (cf. Sl
127/126, 3); i com un signe de la seva benedicció a l'home que avança pels camins del
Senyor (cf. Sl 128/127), 3-4).
121. Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38: AAS 80 (1988), 565-566
[D. d'E., 1988, 306].
122. Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 86: AAS 74 (1982), 188 [D. d'E.,
1982, 229].
123. Pau VI, Exhort. ap. Evangelii nuntiandi (8 desembre 1975), 18: AAS 68 (1976), 17 [D.
d'E., 1977, 266].
124. Cf. Ibid., 20, l. c., 18 [267].
125. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món
actual, 24.
126. Cf. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 17: AAS 83 (1991), 814 [D. d'E., 1991,
387]; Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 95-101: AAS 85 (1993), 1208-1213 [D.
d'E., 1993, 657-660].
127. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 24: AAS 83 (1991), 822 [D. d'E.,
1991,391].
128. Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 37: AAS 74 (1982), 128 [D. d'E.,
1982, 173].
129. Carta amb què s'institueix la Diada mundial del malalt (13 maig 1992), 2:
Insegnamenti XV, 1 (1992), 1440.
130. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món
actual, 35; Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 15: AAS 59 (1967),
265 [D. d'E., 1966-1967, 944].
131. Cf. Carta a les famílies Gratissimam sane (2 febrer 1994), 13: AAS 86 (1994), 892
[D. d'E., 1994, 272].
132. Motu proprio Vitae mysterium (11 febrer 1994), 4: AAS 86 (1994), 386-387 [D. d'E.,
1994, 555].
133. Missatges del Concili a la humanitat (8 desembre 1965): A les dones.
134. Carta ap. Mulieris dignitatem (15 agost 1988), 18: AAS 80 (1988), 1696 [D. d'E.,
1988, 1210-1211].
135. Cf. Carta a les famílies Gratissimam sane (2 febrer 1994), 5: AAS 86 (1994), 872 [D.
d'E., 1994, 260].
136. Discurs als participants en la reunió d'estudi sobre el tema "El dret a la vida
i Europa" (18 desembre 1987): Insegnamenti X, 3 (1987), 1446 [D. d'E., 1988, 147].
137. Missatge per a la Diada mundial de la pau 1977: AAS 68 (1976), 711-712.
138. Beat Guerric d'Igny, In Assumptione B. Mariae, sermo I, 2: PL 185, 188.
139. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, sobre l'Església, 5.
140. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món
actual, 22.
141. Missal Romà, Seqüència del diumenge de Pasqua.
142. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, sobre l'Església, 68.