Evangelium vitae
EL VALOR I EL CARÀCTER INVIOLABLE DE LA VIDA HUMANA*
carta encíclica del summe pontífex joan pau II als
bisbes, als preveres i diaques, als religiosos i religioses, als fidels laics i a totes
les persones de bona voluntat
INTRODUCCIÓ
1. L'Evangeli de la vida es troba al centre del missatge de
Jesús. Acollit amb amor cada dia per l'Església, és anunciat amb intrèpida fidelitat
com a bona notícia als homes de totes les èpoques i cultures.
A l'aurora de la salvació, el naixement d'un infant és proclamat com a joiosa
notícia:
"Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria:
avui, a la
ciutat de David, us ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor" (Lc 2,
10-11). El naixement del Salvador produeix certament aquesta "gran alegria";
però el Nadal palesa també el sentit profund de tot naixement humà, i l'alegria
messiànica constitueix així el fonament i la realització de l'alegria per cada infant
que neix (cf. Jn 16, 21).
Presentant el nucli central de la seva missió redemptora, Jesús diu: "Jo he vingut
perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10). Es refereix a aquella vida
"nova" i "eterna" que consisteix en la comunió amb el Pare, a la qual
tothom és cridat gratuïtament en el Fill per obra de l'Esperit Santificador. Però és
precisament en aquesta "vida" on troben ple significat tots els aspectes i
moments de la vida de l'home.
Valor incomparable de la persona humana
2. L'home és cridat a una plenitud de vida que va més
enllà de les dimensions de la seva existència terrena, ja que consisteix en la
participació de la vida mateixa de Déu. La sublimitat d'aquesta vocació sobrenatural
manifesta la grandesa i el valor de la vida humana fins i tot en la seva fase temporal. En
efecte, la vida en el temps és condició bàsica, moment inicial i part integrant de tot
el procés unitari de la vida humana. Un procés, que inesperadament i sense cap
mèrit,
és il.luminat per la promesa i renovat pel do de la vida divina, que assolirà la plena
realització en l'eternitat (cf. 1 Jn 3, 1-2). Al mateix temps, aquesta crida sobrenatural
subratlla precisament el caràcter relatiu de la vida terrena de l'home i de la dona. De
fet, aquesta no és una realitat "última", sinó "penúltima"; és
realitat sagrada, que ens és confiada perquè la custodiem amb sentit de responsabilitat
i la duguem a la perfecció en l'amor i en el do de nosaltres mateixos a Déu i als
germans.
L'Església sap que aquest Evangeli de la vida, rebut del seu Senyor,1 té un ressò
profund i persuasiu en el cor de cada persona, creient i àdhuc no creient,
perquè, superant-ne infinitament les expectatives, s'hi ajusta d'una manera
sorprenent. Cada home
obert sincerament a la veritat i al bé, fins i tot entre dificultats i
incerteses, amb la
llum de la raó i no sense l'influx secret de la gràcia, pot arribar a reconèixer en la
llei natural inscrita en el seu cor (cf. Rm 2, 14-15) el valor sagrat de la vida humana
des del seu començament fins al seu terme, i afirmar el dret de cada ésser humà a veure
respectat totalment aquest seu bé primordial. En el reconeixement d'aquest dret es
fonamenta la convivència humana i la mateixa comunitat política.
Els creients en Crist han de defensar i de promoure, d'una manera particular, aquest
dret,
conscients de la meravellosa veritat recordada pel Concili Vaticà II: "El Fill de
Déu, per la seva Encarnació, s'ha unit d'alguna manera amb cada home".2 En
efecte,
en aquest esdeveniment salvífic es revela a la humanitat no sols l'amor infinit de Déu
"que ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic" (Jn 3, 16), sinó
també el valor incomparable de cada persona humana.
L'Església, escrutant assíduament el misteri de la Redempció, descobreix amb renovat
astorament aquest valor3 i se sent cridada a anunciar als homes de tots els temps aquest
"evangeli", font d'esperança introntollable i de veritable alegria per a cada
època de la història. L'Evangeli de l'amor de Déu a l'home, l'Evangeli de la dignitat
de la persona i l'Evangeli de la vida són un únic i indivisible Evangeli.
Per això, l'home, l'home vivent, constitueix el camí primer i fonamental de
l'Església.4
Noves amenaces a la vida humana
3. Cada persona, precisament en virtut del misteri del Verb
de Déu fet carn (cf. Jn 1, 14), és confiada a la sol.licitud materna de
l'Església. Per això, tota amenaça a la dignitat i a la vida de l'home repercuteix al cor mateix de
l'Església, afecta el nucli de la seva fe en l'encarnació redemptora del Fill de
Déu,
la compromet en la seva missió d'anunciar l'Evangeli de la vida per tot el món i a cada
criatura (cf. Mc 16, 15).
Avui aquest anunci és particularment urgent davant la impressionant multiplicació i
agudització de les amenaces a la vida de les persones i dels pobles, especialment quan
aquesta és feble i indefensa. A les tradicionals i doloroses plagues de la fam, de les
malalties endèmiques, de la violència i de les guerres, se n'afegeixen
d'altres, amb
noves facetes i dimensions inquietants.
Ja el Concili Vaticà II, en una pàgina de dramàtica actualitat, denuncià amb força
els nombrosos delictes i atemptats contra la vida humana. A trenta anys de
distància,
fent meves les paraules de l'assemblea conciliar, una vegada més i amb idèntica fermesa
els deploro en nom de tota l'Església, amb la certesa d'interpretar el sentit autèntic
de cada consciència recta: "Tot allò que és contrari a la vida mateixa, com els
homicidis de qualsevol mena, els genocidis, els avortaments, l'eutanàsia i el mateix
suïcidi voluntari; tot allò que viola la integritat de la persona humana, com les
mutilacions, les tortures corporals o mentals, els intents de forçar el mateix
esperit;
tot allò que ofèn la dignitat humana, com les condicions infrahumanes
d'habitatge, els
empresonaments arbitraris, les deportacions, l'esclavitud, la prostitució, el tràfec de
blanques i de joves; també les condicions laborals ignominioses, que rebaixen els
treballadors a purs instruments de negoci, no tractant-los com a persones lliures i
responsables; tot això i d'altres coses semblants són certament mals que alhora
enlletgeixen la civilització humana, embruten més els qui així es porten que els qui
sofreixen la injustícia, i són summament contràries a l'honor del Creador".5
4. Per desgràcia, aquest panorama alarmant, en comptes de disminuir, més aviat es va
engrandint. Amb les noves perspectives obertes pel progrés científic i tecnològic
sorgeixen noves formes d'agressió contra la dignitat de l'ésser humà, al mateix temps
que es va dibuixant i consolidant una nova situació cultural, que confereix als atemptats
contra la vida un aspecte insòlit i -podríem dir- encara més inic que ocasiona
ulteriors i greus preocupacions: amplis sectors de l'opinió pública justifiquen alguns
atemptats contra la vida en nom dels drets de la llibertat individual, i, damunt aquest
pressupòsit, pretenen no sols la impunitat sinó fins i tot l'autorització per part de
l'Estat, amb el fi de practicar-los amb absoluta llibertat i a més amb la intervenció
gratuïta de les estructures sanitàries.
Actualment, tot això provoca un canvi profund en la manera d'entendre la vida i les
relacions entre els homes. El fet que les legislacions de molts països,
allunyant-se
potser dels mateixos principis fonamentals de llurs Constitucions, hagin permès no
penalitzar o fins i tot reconèixer la plena legitimitat d'aquestes pràctiques contra la
vida és, al mateix temps, un símptoma preocupant i una causa no marginal d'un greu
deteriorament moral. Opcions abans considerades unànimement delictives i rebutjades pel
sentit comú moral, de mica en mica esdevenen socialment respectables. La medicina
mateixa, que per vocació és cridada a defensar i a tenir cura de la vida humana, es
presta cada vegada més en alguns dels seus sectors a realitzar aquests actes contra la
persona, tot deformant-ne així el rostre, contradient-se a si mateixa i degradant la
dignitat dels qui l'exerceixen. En aquest context cultural i legal, àdhuc els greus
problemes demogràfics, socials i familiars, que pesen sobre nombrosos pobles del món i
exigeixen una atenció responsable i activa per part de les comunitats nacionals i de les
internacionals, es troben exposats a solucions falses i il.lusòries, en contrast amb la
veritat i el bé de les persones i de les nacions.
El resultat al qual hom arriba és dramàtic: si és molt greu i preocupant el fenomen de
l'eliminació de tantes vides humanes incipients o pròximes a l'ocàs, no menys greu i
inquietant és el fet que a la consciència mateixa, gairebé enfosquida per
condicionaments tan grans, li costi cada vegada més percebre la distinció entre el bé i
el mal pel que fa al valor fonamental mateix de la vida humana.
En comunió amb tots els bisbes del món
5. El Consistori extraordinari de cardenals, celebrat a
Roma del 4 al 7 d'abril de 1991, es dedicà al problema de les amenaces a la vida humana
en el nostre temps. Després d'un ampli i profund debat sobre el tema i sobre els reptes
presentats a tota la família humana i, en particular, a la comunitat cristiana, els
cardenals, amb vot unànime, em demanaren ratificar, amb l'autoritat del Successor de
Pere, el valor de la vida humana i el seu caràcter inviolable, en relació amb les
circumstàncies actuals i els atemptats que avui l'amenacen.
Acollint aquesta petició, vaig escriure per la Pentecosta de 1991 una carta personal a
cada germà en l'Episcopat perquè, en l'esperit de col.legialitat, m'oferís la seva
col.laboració per tal de redactar un document sobre el tema.6 Estic profundament agraït
a tots els bisbes que contestaren, enviant-me valuoses informacions, suggeriments i
propostes. Testimoniaren així llur unànime i convençuda participació en la missió
doctrinal i pastoral de l'Església sobre l'Evangeli de la vida.
En la mateixa carta, a pocs dies de la celebració del centenari de l'Encíclica Rerum
novarum, cridava l'atenció de tothom sobre aquesta singular analogia: "Així com fa
un segle la classe obrera estava oprimida en els seus drets fonamentals, i l'Església en
va prendre la defensa amb gran valentia, proclamant els drets sagrats de la persona del
treballador, així ara, quan una altra categoria de persones està oprimida en el seu dret
fonamental a la vida, l'Església sent el deure de donar veu, amb la mateixa valentia, al
qui no té veu. El seu és el clam evangèlic en defensa dels pobres del món i dels qui
són amenaçats, menyspreats i oprimits en els seus drets fonamentals".7
Avui una gran multitud d'éssers humans febles i indefensos, com ho són, concretament,
els infants encara no nascuts, continua estant aixafada en el dret fonamental a la vida.
Si l'Església, al final del segle passat, no podia callar davant els abusos aleshores
existents, menys encara pot callar avui, quan a les injustícies socials del passat,
tristament encara no superades, s'hi afegeixen en tantes parts del món injustícies i
opressions àdhuc més greus, considerades potser elements de progrés de cara a
l'organització d'un nou ordre mundial.
La present Encíclica, fruit de la col.laboració de l'Episcopat de tots els països del
món, vol ser, doncs, una confirmació precisa i ferma del valor de la vida humana i del
seu caràcter inviolable, i, al mateix temps, una crida urgent a tothom i a cadascú, en
nom de Déu: respecta, defensa, estima i serveix la vida, tota vida humana! Només seguint
aquest camí trobaràs justícia, desenvolupament, veritable llibertat, pau i felicitat!
Que aquestes paraules arribin a tots els fills i les filles de l'Església! Que arribin a
totes les persones de bona voluntat, interessades pel bé de cada home i dona i pel destí
de tota la societat.
6. En comunió profunda amb cadascun dels germans i de les germanes en la fe, i animat per
una amistat sincera envers tothom, vull meditar de nou i anunciar l'Evangeli de la vida,
esplendor de la veritat que il.lumina les consciències, llum diàfana que guareix la
mirada ofuscada, font inesgotable de constància i valor per a afrontar els reptes sempre
nous que trobem en el nostre camí.
En recordar la rica experiència viscuda durant l'Any de la família, com completant
idealment la Carta adreçada per mi "a cada família de qualsevol regió de la
terra",8 miro amb confiança renovada totes les comunitats domèstiques, i desitjo
que ressorgeixi o es reforci a cada nivell el compromís de tothom per sostenir la
família, perquè també avui -fins i tot enmig de nombroses dificultats i de greus
amenaces- es mantingui sempre, segons el designi de Déu, com a "santuari de la
vida".9
A tots els membres de l'Església, poble de la vida i per a la vida, adreço la meva
invitació més urgent perquè, junts, puguem oferir a aquest món nostre nous signes
d'esperança, treballant perquè augmentin la justícia i la solidaritat i s'afermi una
nova cultura de la vida humana, per a l'edificació d'una autèntica civilització de la
veritat i de l'amor.
Capítol I
LA SANG DEL TEU GERMÀ
CLAMA A MI DES DE LA TERRA
Actuals amenaces a la vida humana
"Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar (Gn 4, 8): arrel de la violència contra la vida
7. "Déu no ha fet la mort, ni troba cap gust a
destruir els qui viuen. Déu ho ha creat tot perquè existeixi... Déu ha creat l'home
perquè sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix. Però la mort ha
entrat al món per la malícia del diable, i els seus partidaris l'han de sofrir" (Sv
1, 13-14; 2, 23-24).
L'Evangeli de la vida, proclamat al començament amb la creació de l'home a imatge de
Déu per a un destí de vida plena i perfecta (cf. Gn 2, 7; Sv 9, 2-3), està com en
contradicció amb l'experiència lacerant de la mort que entra al món i enfosqueix el
sentit de tota l'existència humana. La mort entra per la malícia del diable (cf. Gn 3,
1.4-5) i pel pecat dels primers pares (cf. Gn 2, 17; 3, 17-19). I entra d'una manera
violenta, a través de la mort d'Abel causada pel seu germà Caín: "Un cop van ser
al camp, Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar" (Gn 4, 8).
Aquesta primera mort és presentada amb una singular eloqüència en una pàgina
emblemàtica del llibre del Gènesi. Una pàgina que cada dia es torna a escriure, sense
treva i amb degradant repetició, en el llibre de la història dels pobles.
Rellegim junts aquesta pàgina bíblica, que, malgrat el seu caràcter arcaic i la seva
extrema simplicitat, es presenta molt rica d'ensenyaments.
"Abel era pastor d'ovelles i Caín treballava la terra. Acabades les collites, Caín
va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. Abel va oferir també les
primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes. El Senyor va acollir favorablement
Abel i la seva ofrena, però no acollí Caín i la seva. Caín es va irritar molt i anava
amb el cap baix. El Senyor li digué: "Per què estàs irritat i no aixeques el cap?
Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et
desitja, però tu l'has de dominar".
Caín va dir al seu germà Abel: "Sortim al camp". Un cop van ser al camp, Caín
es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar.
Llavors el Senyor va preguntar a Caín: "On és el teu germà Abel?" Ell va
respondre: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?" El Senyor li
replicà: "Què has fet? la sang del teu germà clama a mi des de la terra! Des
d'ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves
mans la sang del teu germà. Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits.
Aniràs pel món errant i fugitiu".
Caín respongué al Senyor: "El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. Des
d'avui em bandeges de la terra fèrtil, i m'hauré d'amagar de la teva presència. Aniré
pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà".
El Senyor li va replicar: "Això, no! Si algú mata Caín, Caín serà venjat set
vegades". Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els
qui el trobarien. Caín es retirà de la presència del Senyor i se n'anà a viure al
país de Nod, a l'orient de l'Edèn" (Gn 4, 2-16).
8. Caín "es va irritar molt" i "s'abaté" perquè el Senyor "va
acollir favorablement Abel i la seva ofrena" (Gn 4, 4). El text bíblic no diu el
motiu pel qual Déu preferí el sacrifici d'Abel al de Caín; amb tot, indica amb claredat
que, tot i preferint l'oblació d'Abel, no va interrompre el diàleg amb Caín. El reprèn
recordant-li la seva llibertat enfront del mal:l'home no està predestinat al mal. Cert,
com Adam, és temptat pel poder malèfic del pecat que, com una bèstia ferotge, està a
l'aguait a la porta del cor, esperant llançar-se sobre la presa. Però Caín és lliure
enfront del pecat. El pot dominar, i ha de fer-ho: "Ell et desitja, però tu l'has de
dominar" (Gn 4, 7).
La gelosia i la ira prevalen sobre l'advertència del Senyor, i així Caín es llança
contra el seu germà i el mata. Com llegim en el Catecisme de l'Església catòlica,
"l'Escriptura, en la narració de l'assassinat d'Abel pel seu germà Caín revela
-des del començament de la història humana- la presència en l'home de la ira i
l'enveja, conseqüències del pecat original. L'home s'ha tornat enemic del seu
germà".10
El germà mata el seu germà. Com en el primer fratricidi, en cada homicidi es viola el
parentia "espiritual" que agrupa els homes en una gran família11 on tots
participen del mateix bé fonamental: la idèntica dignitat personal. A més, no poques
vegades es viola també el parentiu "de carn i sang", per exemple, quan les
amenaces a la vida es produeixen en la relació entre pares i fills, com s'esdevé amb
l'avortament o quan, en un context familiar o de parentiu més ampli, hom afavoreix o
procura l'eutanàsia.
A l'arrel de cada violència contra el proïsme se cedeix a la lògica del Maligne, és a
dir, d'aquell que "era homicida des del principi" (Jn 8, 44), com ens recorda
l'apòstol Joan: "El missatge que heu sentit des del principi és aquest: que ens
estimem els uns als altres. No feu com Caín, que era del Maligne i va matar el seu
germà" (1 Jn 3, 11-12). Així, aquesta mort del germà al començament de la
història és el trist testimoniatge de com el mal avança amb rapidesa impressionant: a
la rebel.lió de l'home contra Déu en el paradís terrenal s'afegeix la lluita mortal de
l'home contra l'home.
Després del delicte, Déu intervé per venjar l'assassinat. Caín, davant Déu, que li
pregunta sobre on és Abel, en comptes de sentir-se avergonyit i excusar-se, eludeix la
pregunta amb arrogància: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu
germà?" (Gn 4, 9). "No ho sé". Amb la mentida Caín intenta ocultar el
seu delicte. Així ha passat sovint i continua passant quan les ideologies més diverses
serveixen per justificar i encobrir els atemptats més atroços contra la persona.
"Que potser sóc el guardià del meu germà?": Caín no vol pensar en el seu
germà i rebutja assumir aquella responsabilitat que cada home té en relació amb els
altres. Això fa pensar espontàniament en les tendències actuals d'absència de
responsabilitat de l'home envers els seus semblants, els símptomes de la qual són, entre
altres, la manca de solidaritat amb els membres més dèbils de la societat -és a dir,
ancians, malalts, immigrants i infants- i la indiferència que sovint s'observa en la
relació entre els pobles, àdhuc quan hi ha en joc valors fonamentals com la
supervivència, la llibertat i la pau.
9. Déu no pot deixar impune el delicte: des de la terra damunt la qual fou vessada, la
sang de l'assassinat clama justícia a Déu (cf. Gn 37, 26; Is 26, 21; Ez 24, 7-8).
D'aquest text l'Església ha tret la denominació de "pecats que clamen venjança
davant de Déu" i entre ells ha inclòs, en primer lloc, l'homicidi voluntari.12 Per
als jueus, com per a molts altres pobles de l'antigor, en la sang es troba la vida, o
millor, "la sang és la vida" (Dt 12, 23) i la vida, especialment la humana,
pertany només a Déu: per això, el qui atempta contra la vida de l'home, d'alguna manera
atempta contra Déu mateix.
Caín és maleït per Déu i també per la terra, que li negarà els fruits (cf. Gn 4,
11-12). I és castigat: haurà d'habitar a l'estepa i al desert. La violència homicida
canvia profundament l'ambient de vida de l'home. La terra de "jardí de l'Edèn"
(Gn 2, 15), lloc d'abundància, de serenes relacions interpersonals i d'amistat amb Déu,
esdevé "país de Nod" (Gn 4, 16), lloc de "misèria", de soledat i de
llunyania de Déu. Caín serà "fugitiu, errant pel món" (Gn 4, 14): la
inseguretat i la falta d'estabilitat l'acompanyaran sempre.
Però Déu, sempre misericordiós àdhuc quan castiga, "va marcar amb un senyal
Caín, perquè no el matessin els qui el trobarien" (Gn 4, 15). Li dóna, doncs, un
senyal de reconeixement, que té per objectiu no condemnar-lo a l'execració dels altres
homes, sinó protegir-lo i defensar-lo enfront dels qui voldran matar-lo per venjar així
la mort d'Abel. Ni tan sols l'homicida perd la seva dignitat personal i Déu mateix es fa
garant seu. És justament ací on es manifesta el misteri paradoxal de la justícia
misericordiosa de Déu, com escrigué sant Ambròs: "Perquè s'havia comès un
fratricidi, és a dir, el més gran dels crims, en el moment mateix en què s'introduí el
pecat, calgué desplegar la llei de la misericòrdia divina; ja que, si el càstig hagués
colpit immediatament el culpable, no passaria que els homes, en castigar, usin certa
tolerància o suavitat, sinó que lliurarien immediatament el càstig als culpables. (...)
Déu expulsà Caín de la seva presència i, renegat pels seus pares, el desterrà com a
l'exili d'una habitació separada, pel fet que havia passat de la humana benignitat a la
ferotgia bestial. Amb tot, Déu no volgué castigar l'homicida amb l'homicidi, ja que vol
el penediment del pecador, i no la seva mort".13
"Què has fet?" (Gn 4, 10): eclipsi del valor de la vida
10. El Senyor diu a Caín: "Què has fet? la sang del
teu germà clama a mi des de la terra" (Gn 4, 10). La veu de la sang vessada pels
homes no para de clamar, de generació en generació, i adquireix tons i accents diversos
i sempre nous.
La pregunta del Senyor "Què has fet?", que Caín no pot esquivar, s'adreça
també a l'home d'avui perquè prengui consicència de l'amplària i de la gravetat dels
atemptats contra la vida, que continuen marcant la història de la humanitat; perquè
busqui les múltiples causes que els generen i els alimenten; reflexioni amb extrema
serietat sobre les conseqüències que deriven d'aquests mateixos atemptats per a la vida
de les persones i dels pobles.
Hi ha amenaces que procedeixen de la natura mateixa, i que s'agreugen per la desídia
culpable i la negligència dels homes que, no poques vegades, podrien remeiar-les.
D'altres, tanmateix, són fruit de situacions de violència, d'odi, d'interessos
contraposats, que indueixen els homes a agredir-se entre ells amb homicidis, guerres,
matances i genocidis.
¿No pensarem també en la violència contra la vida de milions d'éssers humans,
especialment infants, forçats a la misèria, a la desnutrició, i a la fam, a causa d'una
iniqua distribució de les riqueses entre els pobles i les classes socials? ¿o en la
violència derivada, fins i tot abans que de les guerres, d'un comerç escandalós
d'armes, que afavoreix l'espiral de tants conflictes armats que ensagnen el món? ¿o en
la sembra de mort que es fa amb el temerari desajustament dels equilibris ecològics, amb
la criminal difusió de la droga, o amb el foment de models de pràctica de la sexualitat
que, a més de ser moralment inacceptables, són també portadors de greus riscs per a la
vida? És impossible enumerar completament la vasta gamma d'amenaces contra la vida
humana, n'hi ha tantes formes, manifestes o encobertes, al nostre temps!
11. Però la nostra atenció vol concentrar-se, en particular, en un altre gènere
d'atemptats, relatius a la vida naixent i terminal, que presenten caràcters nous respecte
al passat i susciten problemes de gravetat singular, pel fet que tendeixen a perdre, en la
consciència col.lectiva, el caràcter de "delicte" i a assumir paradoxalment el
de "dret", fins al punt de pretendre amb això un veritable i propi
reconeixement legal per part de l'Estat i la successiva execució mitjançant la
intervenció gratuïta dels mateixos agents sanitaris. Aquests atemptats colpeixen la vida
humana en situacions de màxima precarietat, quan es veu privada de tota capacitat de
defensa. Més greu encara és el fet que, en gran mesura, es produeixin precisament dintre
la família i per obra d'ella, que constitutivament és cridada a ser tanmateix
"santuari de la vida".
Com s'ha pogut arribar una situació semblant? Cal prendre en consideració múltiples
factors. En el fons, hi ha una profunda crisi de la cultura, que engendra escepticisme en
els fonaments mateixos del saber i de l'ètica, fent cada vegada més difícil veure amb
claredat el sentit de l'home, dels seus drets i deures. S'hi afegeixen les més diverses
dificultats existencials i relacionals, agreujades per la realitat d'una societat
complexa, en la qual les persones, els matrimonis i les famílies es queden sovint soles
amb llurs problemes. No falten, a més, situacions de particular pobresa, angoixa o
exasperació, en les quals la prova de la supervivència, el dolor fins al límit del que
és suportable, i les violències sofertes, especialment aquelles contra la dona, fan que
les opcions per la defensa i la promoció de la vida siguin exigents, a vegades fins a
l'heroisme.
Tot això explica, almenys en part, com el valor de la vida pot avui sofrir una mena
d'"eclipsi", àdhuc quan la consciència no deixa de senyalar-lo com un valor
sagrat i intangible, tal com ho demostra el fet mateix que es tendeixi a dissimular alguns
delictes contra la vida naixent o terminal amb expressions de tipus sanitari, que
distreuen l'atenció del fet d'estar en joc el dret a l'existència d'una persona humana
concreta.
12. En efecte, si molts i greus aspectes de l'actual problemàtica social poden explicar
en certa manera el clima d'estesa incertesa moral i atenuar a voltes en les persones la
responsabilitat objectiva, no és menys cert que estem davant una realitat més àmplia,
que pot ser considerada una veritable i autèntica estructura de pecat, caracteritzada per
la difusió d'una cultura contrària a la solidaritat, que en molts casos es configura com
una veritable "cultura de mort". Aquesta estructura és activament promoguda per
forts corrents culturals, econòmics i polítics, portadors d'una concepció de la
societat basada en l'eficiència. Mirant les coses des d'aquest punt de vista, hom pot
parlar, en un cert sentit, d'una guerra dels poderosos contra els febles. La vida que
exigiria més acolliment, amor i cura és tinguda per inútil, o considerada com un pes
insuportable i, per tant, menyspreada de moltes maneres. El qui, amb la seva malaltia, amb
la seva deficiència o, més simplement, amb la seva mateixa presència posa en discussió
el benestar i l'estil de vida dels més avantatjats, tendeix a ser vist com un enemic del
qual cal defensar-se o que cal eliminar. Es desencadena així una mena de
"conjuració contra la vida", que afecta no sols les persones concretes en llurs
relacions individuals, familiars o de grup, sinó que va més enllà i arriba a perjudicar
i a alterar, a nivell mundial, les relacions entre els pobles i els Estats.
13. Per facilitat la difusió de l'avortament, s'han invertit i continuen invertint-se
ingents sumes destinades a l'obtenció de productes farmacèutics, que fan possible la
mort del fetus en el si matern, sense necessitat de recórrer a l'ajut del metge. La
mateixa recerca científica sobre aquest punt sembla preocupada gairebé exclusivament per
obtenir productes cada vegada més simples i eficaços contra la vida i, al mateix temps,
capaços de sostreure l'avortament a tota forma de control i de responsabilitat social.
S'afirma sovint que l'anticoncepció, segura i assequible a tothom, és el remei més
eficaç contra l'avortament. S'acusa, a més, l'Església catòlica d'afavorir
l'avortament en continuar obstinadament ensenyant la il.licitud moral de l'anticoncepció.
L'objecció, mirant-ho bé, es revela en realitat fal.laç. En efecte, pot ser que molts
recorrin als anticonceptius fins i tot per evitar després la temptació de l'avortament.
Però els contravalors inherents a la "mentalitat anticonceptiva" -ben diversa
de l'exercici responsable de la paternitat i de la maternitat, respectant el significat
ple de l'acte conjugal- són tals que fan precisament més forta aquesta temptació,
davant l'eventual concepció d'una vida no desitjada. De fet, la cultura avortista és
particularment desenvolupada just en els ambients que rebutgen l'ensenyament de
l'Església sobre l'anticoncepció. És cert que anticoncepció i avortament, des del punt
de vista moral, són mals específicament distints: la primera contradiu la veritat plena
de l'acte sexual com a expressió pròpia de l'amor conjugal, el segon destrueix la vida
d'un ésser humà; l'anticoncepció s'oposa a la virtut de la castedat matrimonial,
l'avortament s'oposa a la virtut de la justícia i viola directament el precepte diví
"No matis".
Malgrat llur diversa naturalesa i pes moral, molt sovint estan íntimament relacionats,
com a fruits d'una mateixa planta. És cert que no falten casos en els quals s'arriba a
l'anticoncepció i al mateix avortament sota la pressió de múltiples dificultats
existencials, que tanmateix mai no poden eximir de l'esforç per observar plenament la
Llei de Déu. Però en moltíssims altres casos aquestes pràctiques tenen les arrels en
una mentalitat hedonista i irresponsable respecte a la sexualitat i pressuposen un
concepte egoista de llibertat que veu en la procreació un obstacle al desenvolupament de
la pròpia personalitat. Així, la vida que podria brollar del trobament sexual esdevé un
enemic que cal absolutament evitar, i l'avortament l'única resposta possible davant una
anticoncepció frustrada.
Lamentablement l'estreta connexió que, com a mentalitat, hi ha entre la pràctica de
l'anticoncepció i la de l'avortament es manifesta cada vegada més i ho demostra d'una
manera alarmant també la preparació de productes químics, dispositius intrauterins i
"vacunes" que, distribuïts amb la mateixa facilitat que els anticonceptius,
actuen en realitat com a abortius en les primeríssimes fases del desenvolupament de la
vida del nou ésser humà.
14. També les distintes tècniques de reproducció artificial, que semblarien posades al
servei de la vida i que són practicades no poques vegades amb aquesta intenció, en
realitat donen peu a nous atemptats contra la vida. Més enllà del fet que són moralment
inacceptables des del moment en què separen la procreació del context integralment humà
de l'acte conjugal,14 aquestes tècniques registren alts percentatges de fracàs. Aquest
afecta no tant la fecundació com el desenvolupament posterior de l'embrió, exposat al
risc de mort en general en poquíssim temps. A més, es produeixen sovint embrions en
nombre superior al necessari per a llur implantació al si de la dona, i els anomenats
"embrions supernumeraris" són posteriorment suprimits o emprats per a recerques
que, sota el pretext del progrés científic o mèdic, redueixen en realitat la vida
humana a simple "material biològic" del qual hom pot disposar lliurement.
Els diagnòstics prenatals, que no presenten dificultats morals si es fan per determinar
eventuals cures necessàries per a l'infant encara no nascut, molt sovint són ocasió per
a proposar o practicar l'avortament. És l'avortament eugenèsic, la legitimació del qual
en l'opinió pública procedeix d'una mentalitat -equivocadament considerada d'acord amb
les exigències de la "terapèutica"- que acull la vida només en determinades
condicions, rebutjant la limitació, la minusvàlua, la malaltia.
Seguint aquesta mateixa lògica, s'ha arribat a negar les cures ordinàries més
elementats, i àdhuc l'alimentació, a nadons nascuts amb greus deficiències o malalties.
A més, el panorama actual resulta encara més desconcertant per raó de les propostes,
fetes en diversos llocs, de legitimar, en la mateixa línia del dret a l'avortament,
àdhuc l'infanticidi, i així hom retorna a una època de barbàrie que es creia superada
per sempre.
15. Amenaces no menys greus afecten també els malalts incurables i els terminals, en un
context social i cultural que, fent més difícil afrontar i suportar el sofriment,
aguditza la temptació de resoldre el problema del sofriment eliminant-lo de soca-rel,
anticipant la mort al moment considerat més oportú.
En una decisió així conflueixen sovint elements diversos, lamentablement convergents en
aquest terrible final. Pot ser decisiu, en el malalt, el sentiment d'angoixa,
d'exasperació i àdhuc de desesperació, provocat per una experiència de dolor intens i
prolongat. Això suposa una dura prova per a l'equilibri a voltes ja inestable de la vida
familiar i personal, de manera que, per una part, el malalt -malgrat l'ajut cada vegada
més eficaç de l'assistència mèdica i social- corre el risc de sentir-se abatut per la
pròpia fragilitat; per l'altra part, en les persones vinculades afectivament al malalt,
pot sorgir un sentiment de comprensible encara que equivocada pietat. Tot això es veu
agreujat per un ambient cultural que no veu en el sofriment cap significat o valor, més
encara, el considera el mal per excel.lència, que cal eliminar sigui com sigui. Això
passa especialment quan no es té una visió religiosa que ajudi a comprendre positivament
el misteri del dolor.
A més, en el conjunt de l'horitzó cultural no deixa d'influir també una espècie
d'actitud prometeica de l'home que, d'aquesta manera, es creu amo de la vida i de la mort
perquè decideix sobre elles, quan en realitat és derrotat i aixafat per una mort tancada
irremeiablement a tota perspectiva de sentit i d'esperança. En trobem una tràgica
expressió en la difusió de l'eutanàsia, encoberta i subreptícia, practicada obertament
o àdhuc legalitzada. Aquesta, més que una presumpta pietat davant el dolor del pacient,
és justificada a vegades per raons utilitàries, de cara a evitar despeses innecessàries
massa costoses per a la societat. Es proposa així l'eliminació dels nadons malformats,
dels minusvàlids greus, dels impedits, dels ancians, sobretot si no es valen per si
mateixos, i dels malalts terminals. No ens lícit callar davant altres formes més
enganyoses, però no menys greus i reals, d'eutanàsia. Aquestes podrien produir-se quan,
per exemple, per augmentar la disponibilitat d'òrgans per a trasplantament, hom procedeix
a l'extracció dels òrgans sense respectar els criteris objectius i adequats que
certifiquen la mort del donant.
16. Un altre fenomen actual, en el qual conflueixen sovint amenaces i atemptats contra la
vida, és el demogràfic. Aquest presenta modalitats diverses en les diferents parts del
món: en els països rics i desenvolupats es registra una preocupant reducció o caiguda
dels naixements; els països pobres, al contrari, presenten en general una elevada taxa
d'augment de la població, difícilment suportable en un context d'un desenvolupament
econòmic i social inferior, o fins i tot de greu subdesenvolupament. Davant la
superpoblació dels països pobres falten, a nivell internacional, mesures globals
-serioses polítiques familiars i socials, programes de desenvolupament cultural i de
justa producció i distribució dels recursos- mentre es continuen duent a terme
polítiques antinatalistes.
L'anticoncepció, l'esterilització i l'avortament es troben certament entre les causes
que contribueixen a crear situacions de forta davallada de la natalitat. Pot ser fàcil la
temptació de recórrer també als mateixos mètodes i atemptats contra la vida en les
situacions d'"explosió demogràfica".
L'antic Faraó, veient com un malson la presència i l'augment dels fills d'Israel, els
sotmeté a tota forma d'opressió i ordenà que fossin assassinats tots els nens de les
dones hebrees (cf. Ex 1, 7-22). De la mateixa manera es comporten avui no pocs poderosos
de la terra. Aquests consideren també com un malson el creixement demogràfic actual i
temen que els pobles més prolífics i més pobres representin una amenaça per al
benestar i la tranquil.litat de llurs països. Per tant, abans de voler afrontar i
resoldre aquests greus problemes respectant la dignitat de les persones i de les
famílies, i el dret inviolable de l'home a la vida, prefereixen promoure i imposar per
qualsevol mitjà una massiva planificació dels naixements. Les mateixes ajudes
econòmiques, que estarien disposats a donar, són condicionades injustament per
l'acceptació d'una política antinatalista.
17. La humanitat d'avui ens ofereix un espectacle veritablement alarmant, si considerem no
sols els diversos àmbits en els quals es produeixen els atemptats contra la vida, sinó
també llur singular proporció numèrica, junt amb el múltiple i poderós suport que
reben d'una vasta opinió pública, d'un freqüent reconeixement legal i de la implicació
d'una part del personal sanitari.
Com vaig afirmar amb força a Denver, en ocasió de la VIII Diada mundial de la joventut:
"Amb el temps, les amenaces contra la vida no han desaparegut, sinó que, al
contrari, prenen unes proporcions enormes. No es tracta d'amenaces procedents de
l'exterior, de forces de la naturalesa o dels "Caín" que assassinen els
"Abel"; no, es tracta d'amenaces programades de forma científica i
sistemàtica. El segle XX serà considerat una època de grans atacs contra la vida, una
sèrie interminable de guerres i una massacre permanent de vides humanes innocents. Els
falsos profetes i els falsos mestres han conegut el més gran èxit possible".15 Més
enllà de les intencions, que poden ser diverses i presentar potser aspectes convincents
fins i tot en nom de la solidaritat, estem en realitat davant una objectiva
"conjuració contra la vida", que veu implicades fins i tot Institucions
internacionals, dedicades a estimular i a programar autèntiques campanyes de difusió de
l'anticoncepció, l'esterilització i l'avortament. Finalment, no es pot negar que els
mitjans de comunicació social són sovint còmplices d'aquesta conjuració, perquè creen
en l'opinió pública una cultura que presenta el recurs a l'anticoncepció,
l'esterilització, l'avortament i l'eutanàsia mateixa com un signe de progrés i de
conquesta de llibertat, mentre mostren com a enemigues de la llibertat i del progrés les
posicions incondicionals a favor de la vida.
"Que potser sóc el guardià del meu germà?" (Gn 4, 9): una idea perversa de llibertat
18. El panorama descrit ha de ser considerat atenent no
sols els fenòmens de mort que el caracteritzen, sinó també les múltiples causes que el
determinen. La pregunta del Senyor "Què has fet?" (Gn 4, 10) sembla com una
invitació a Caín a anar més enllà de la materialitat del seu gest homicida, i a
comprendre'n tota la gravetat en les motivacions que hi havia en el seu origen i en les
conseqüències que en deriven.
Les opcions contra la vida procedeixen, a voltes, de situacions difícils o fins i tot
dramàtiques de profund sofriment, soledat, falta total de perspectives econòmiques,
depressió i angoixa pel futur. Aquestes circumstàncies poden atenuar fins i tot
notablement la responsabilitat subjectiva i la consegüent culpabilitat dels qui fan
aquestes opcions en si mateixes moralment dolentes. Amb tot, avui el problema va bastant
més enllà de l'obligat reconeixement d'aquestes situacions personals. Es troba també en
el pla cultural, social i polític, on presenta el seu aspecte més subversiu i inquietant
en la tendència, cada vegada més freqüent, a interpretar aquests delictes contra la
vida com legítimes expressions de la llibertat individual, que cal reconèixer i protegir
com veritables i propis drets.
D'aquesta manera es produeix un canvi de tràgiques conseqüències en el llarg procés
històric, que després de descobrir la idea dels "drets humans" -com a drets
inherents a cada persona i previs a tota Constitució i legislació dels Estats- incorre
avui en una sorprenent contradicció: precisament en una època en la qual es proclamen
solemnement els drets inviolables de la persona i s'afirma públicament el valor de la
vida, el dret mateix a la vida queda pràcticament negat i conculcat, en particular en els
moments més emblemàtics de l'existència, com ara el naixement i la mort.
Per una part, les diverses declaracions universals dels drets de l'home i les múltiples
iniciatives que s'hi inspiren afirmen a nivell mundial una sensibilitat moral més atenta
a reconèixer el valor i la dignitat de tot ésser humà com a tal, sense distinció de
raça, nacionalitat, religió, opinió política o classe social.
Per altra part, a aquestes nobles declaracions, hom hi contraposa lamentablement en els
fets la tràgica negació. Aquesta és encara més desconcertant i àdhuc escandalosa,
precisament perquè es produeix en una societat que fa de l'afirmació dels drets humans
el seu objectiu principal i al mateix temps el seu motiu d'orgull. ¿Com es poden posar
d'acord aquestes repetides afirmacions de principis amb la multiplicació contínua i la
difosa legitimació dels atemptats contra la vida humana? ¿Com conciliar aquestes
declaracions amb el refús del més feble, del més necessitat, de l'ancià i de l'acabat
de concebre? Aquests atemptats van en una direcció exactament contrària a la del
respecte a la vida, i representen una amenaça frontal a tota la cultura dels drets de
l'home. És una amenaça capaç, a fi de comptes, de posar en perill el significat mateix
de la convivència democràtica: les nostres ciutats corren el risc de passar de ser
societats dels qui conviuen a societats d'exclosos, de marginats, de rebutjats i
d'eliminats. Si, a més, adrecem la mirada a l'horitzó mundial, ¿no pensarem que
l'afirmació mateixa dels drets de les persones i dels pobles es redueix a un exercici
retòric estèril, com passa en les altes reunions internacionals, si no es desemmascara
l'egoisme dels països rics que tanquen l'accés al desenvolupament dels països pobres, o
el condicionen a absurdes prohibicions de procreació, oposant el desenvolupament a
l'home? ¿No convindria potser revisar els mateixos models econòmics, adoptats sovint
pels Estats fins i tot per influències i condicionaments de caràcter internacional, que
produeixen i afavoreixen situacions d'injustícia i de violència en les quals es degrada
i es vulnera la vida humana de poblacions senceres?
19. On són les arrels d'una contradicció tan sorprenent?
Podem trobar-les en valoracions generals d'ordre cultural o moral, començant per aquella
mentalitat que, tergiversant i àdhuc deformant el concepte de subjectivitat, sols
reconeix com a titular de drets el qui es presenta amb plena o almenys incipient autonomia
i surt de sitaucions de total dependència dels altres. Però, ¿com conciliar aquesta
postura amb l'exaltació de l'home com a ésser "indisponible"? La teoria dels
drets humans es fonamenta precisament en la consideració del fet que l'home, a
diferència dels animals i de les coses, no pot ser sotmès al domini de ningú. També
cal assenyalar aquella lògica que tendeix a identificar la dignitat personal amb la
capacitat de comunicació verbal i explícita i, en tot cas, experimentable. És clar que,
amb aquests pressupòsits, no hi ha espai en el món per aquell que, com el qui ha de
néixer o el moribund, és un subjecte constitutivament feble, que sembla sotmès en tot a
la cura d'altres persones i en depèn radicalment, i que solament sap comunicar-se
mitjançant el llenguatge mut d'una profunda simbiosi d'afectes. És, doncs, la força que
esdevé criteri d'opció i d'acció en les relacions interpersonals i en la convivència
social. Però això és exactament al contrari del que ha volgut afirmar històricament
l'Estat de dret, com a comunitat en la qual a les "raons de la força"
substitueix la "força de la raó".
En un altre nivell, l'origen de la contradicció entre la solemne afirmació els drets de
l'home i la seva tràgica negació a la pràctica, rau en un concepte de llibertat que
exalta d'una manera absoluta l'individu, i no el disposa a la solidaritat, a la plena
acollida i al servei de l'altre. Si és cert que, a vegades, l'eliminació de la vida
naixent o terminal és emmascarada també sota una forma malentesa d'altruisme i de pietat
humana, no es pot negar que una tal cultura de mort, en el seu conjunt, manifesta una
visió de la llibertat molt individualista, que acaba essent la llibertat dels "més
forts" contra els febles destinats a sucumbir.
Precisament en aquest sentit es pot interpretar la resposta de Caín a la pregunta del
Senyor "On és el teu germà Abel?": "No ho sé. Que potser sóc el
guardià del meu germà?" (Gn 4, 9). Sí, cada home és "guardià del seu
germà", perquè Déu confia l'home a l'home. I és també amb vista a aquest
encàrrec que Déu dóna a cada home la llibertat, que posseeix una essencial dimensió
relacional. És un gran do del Creador, posat al servei de la persona i de la seva
realització mitjançant el do de si mateix i l'acolliment de l'altre. Amb tot, quan la
llibertat és absolutitzada en clau individualista, es buida del seu contingut original i
es contradiu en la seva mateixa vocació i dignitat.
Hi ha un aspecte encara més profund a accentuar: la llibertat renega de si mateixa,
s'autodestrueix i es disposa a l'eliminació de l'altre quan no en reconeix ni en respecta
el vincle constitutiu amb la veritat. Cada vegada que la llibertat, volent emancipar-se de
qualsevol tradició i autoritat, es tanca a les evidències primàries d'una veritat
objectiva i comuna, fonament de la vida personal i social, la persona acaba assumint com a
única i indiscutible referència per a les seves pròpies decisions no ja la veritat
sobre el bé i el mal, sinó només la seva opinió subjectiva i mutable o, fins i tot, el
seu interès egoista i el seu caprici.
20. Amb aquesta concepció de la llibertat, la convivència social es deteriora
profundament. Si la promoció del propi jo s'entén en termes d'autonomia absoluta,
s'arriba inevitablement a la negació de l'altre, considerat com un enemic del qual cal
defensar-se. D'aquesta manera la societat esdevé un conjunt d'individus col.locats els
uns al costat dels altres, però sense vincles recíprocs: cadascú vol afirmar-se
independentment dels altres, àdhuc fent prevaler els seus interessos. Amb tot, enfront
dels interessos anàlegs dels altres, es veu obligat a buscar qualsevol forma de
compromís, si es vol garantir a cadascú el màxim possible de llibertat en la societat.
Així desapareix tota referència a valors comuns i a una veritat absoluta per a tots; la
vida social s'enfonsa en la sorra bellugadissa d'un relativisme absolut. Aleshores tot és
pactable, tot és negociable: àdhuc el primer dels drets fonamentals, el de la vida.
És el que de fet passa també en l'àmbit més pròpiament polític o estatal: el dret
originari i inalienable a la vida es posa en discussió o es nega damunt la base d'un vot
parlamentari o de la voluntat d'una part -encara que sigui majoritària- de la població.
És el resultat nefast d'un relativisme que predomina incontrovertible: el
"dret" deixa de ser-ho perquè ja no està fonamentat sòlidament en la
inviolable dignitat de la persona, sinó que queda sotmès a la voluntat del més fort.
D'aquesta manera, la democràcia, malgrat les seves regles, va per un camí de
totalitarisme fonamental. L'Estat deixa de ser la "casa comuna" on tothom pot
viure segons els principis d'igualtat fonamental, i es transforma en Estat tirà, que
presumeix de poder disposar de la vida dels més febles i indefensos, des de l'infant
encara no nascut fins a l'ancià, en nom d'una utilitat pública que no és altra cosa, en
realitat, que l'interès d'alguns. Sembla que tot passa en el més ferm respecte de la
legalitat, almenys quan les lleis que permeten l'avortament o l'eutanàsia són votades
segons les autoanomenades regles democràtiques. Però, de fet, estem solament davant una
aparença de legalitat, on l'ideal democràtic, que ho és veritablement quan reconeix i
tutela la dignitat de tota persona humana, és traït a les seves mateixes bases:
"¿Com és possible parlar encara de dignitat de tota persona humana, quan es permet
que es mati la més dèbil i la més innocent? ¿En nom de quina justícia s'opera entre
les persones la més injusta de les discriminacions, tot declarant-ne algunes dignes de
ser defensades, mentre que a d'altres aquesta dignitat és negada?".16 Quan es
verifiquen aquestes condicions, s'han introduït ja els dinamismes que duen a la
dissolució d'una autèntica convivència humana i a la disgregació de la mateixa
realitat establerta.
Reivindicar el dret a l'avortament, a l'infanticidi, a l'eutanàsia, i reconèixer-lo
legalment, significa atribuir a la llibertat humana un significat pervers i inic: el d'un
poder absolut sobre els altres i contra els altres. Però aquesta és la mort de la
veritable llibertat: "Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau" (Jn 8,
34).
"M'hauré d'amagar de la teva presència" (Gn 4, 14): eclipsi del sentit de Déu i l'home
21. En la recerca de les arrels més profundes de la lluita
entre la "cultura de la vida" i la "cultura de la mort", no basta
aturar-se en la idea perversa de llibertat senyalada abans. Cal arribar al centre del
drama viscut per l'home contemporani: l'eclipsi del sentit de Déu i de l'home,
característic del context social i cultural dominat pel secularime, que amb els seus
tentacles penetrants no deixa de posar a prova, a vegades, les mateixes comunitats
cristianes. El qui es deixa contagiar per aquesta atmosfera entra fàcilment en el
torbellí d'un terrible cercle viciós: perdent el sentit de Déu, es tendeix a perdre
també el sentit de l'home, de la seva dignitat i de la seva vida. Al seu torn, la
violació sistemàtica de la llei moral, especialment en el greu camp del respecte de la
vida humana i la seva dignitat, produeix una espècie de progressiva ofuscació de la
capacitat de percebre la presència vivificant i salvadora de Déu.
Un cop més podem inspirar-nos en el relat de l'assassinat d'Abel per part del seu germà.
Després de la maledicció imposada per Déu, Caín s'adreça així al Senyor: "El
meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. Des d'avui em bandeges de la terra
fèrtil, i m'hauré d'amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el
primer que em trobi em matarà" (Gn 4,13-14). Caín considera que el seu pecat no
podrà ser perdonat pel Senyor i que el seu destí inevitable serà haver
d'"amagar-se de la seva presència". Si Caín confessa que la seva culpa és
"massa gran", és perquè sap que es troba davant Déu i el seu just judici. En
realitat, sols davant del Senyor l'home pot reconèixer el seu pecat i percebre'n tota la
gravetat. Aquesta és l'experiència de David, que després d'"haver pecat contra el
Senyor", reprès pel profeta Natan (cf. 2 Sa 11-12), exclama: "Ara reconec les
meves faltes, tinc sempre present el meu pecat. Contra tu, contra tu sol he pecat, he fet
el que és dolent als teus ulls" (Sl 51/50, 5-6).
22. Per això, quan es perd el sentit de Déu, també el sentit de l'home queda amenaçat
i contaminat, com afirma lapidàriament el Concili Vaticà II: "La criatura sense el
Creador desapareix... Més encara, per l'oblit de Déu la criatura mateixa queda
enfosquida".17 L'home no pot ja ser entès com a "misteriosament altre"
respecte a les altres criatures terrenes; es considera com un de tants éssers vius, com
un organisme que, a tot estirar, ha assolit un estadi de perfecció molt elevat. Tancat en
el restringit horitzó de la seva materialitat, es redueix d'aquesta manera a "una
cosa", i ja no percep el caràcter transcendent del seu "existir com a
home". Ja no considera la vida com un do esplèndid de Déu, una realitat
"sagrada" confiada a la seva responsabilitat i, per tant, a la seva custòdia
amorosa, a la seva "veneració". La vida esdevé simplement "una
cosa", que l'home reivindica com a propietat exclusiva seva, totalment dominable i
manipulable.
Així, davant la vida que neix i la vida que mor, l'home ja no és capaç de deixar-se
interrogar sobre el sentit més autèntic de la seva existència, assumint amb veritable
llibertat aquests moments crucials del seu propi "existir". Es preocupa sols del
"fer" i, recorrent a qualsevol forma de tecnologia, s'afanya per programar,
controlar i dominar el naixement i la mort. Aquestes, d'experiències originàries que
requereixen ser "viscudes", passen a ser coses que simplement hom pretén
"posseir" o "rebutjar".
Per altra part, un cop exclosa la referència a Déu, no sorprèn que el sentit de totes
les coses resulti profundament deformat, i la mateixa natura, que ja no és
"mater", quedi reduïda a "material" disponible a totes les
manipulacions. Sembla conduir-hi una certa racionalitat tècnico-científica, dominant en
la cultura contemporània, que nega la idea mateixa d'una veritat de la creació que cal
reconèixer o d'un designi de Déu sobre la vida que cal respectar. Això no és menys
veritat quan l'angoixa pels resultats d'aquesta "llibertat sense llei" duu
alguns a la postura oposada d'una "llei sense llibertat", com s'esdevé, per
exemple, en ideologies que impugnen la legitimitat de qualsevol intervenció sobre la
natura, com en nom d'una "divinització" seva, que un cop més en desconeix la
dependència del designi del Creador. En realitat, vivint "com si Déu no
existís", l'home perd no sols el misteri de Déu, sinó també el del món i el del
seu propi ésser.
23. L'eclipsi del sentit de Déu i de l'home duu inevitablement al materialisme pràctic,
en el qual proliferen l'individualisme, l'utilitarisme i l'hedonisme. Es manifesta també
aquí la perenne validesa d'allò que escrigué l'Apòstol: "Com que han refusat de
reconèixer Déu, Déu els ha deixat a mercè d'uns criteris rebutjables, que els porten a
fer allò que no és correcte" (Rm 1, 28). Així, els valors del ser són
substituïts pels del tenir. L'únic fi que compta és l'assoliment del propi benestar
material. L'anomenada "qualitat de vida" és interpretada principalment o
exclusivament com eficiència econòmica, consumisme desordenat, bellesa i fruïció de la
vida física, tot oblidant les dimensions més profundes -relacionals, espirituals i
religioses- de l'existència.
En un context semblant el sofriment, element inevitable de l'existència humana, encara
que també factor de possible creixement personal, és "censurat", rebutjat per
inútil, més encara, combatut com un mal a evitar sempre i a qualsevol preu. Quan no és
possible eivtar-lo i la perspectiva d'un benestar almeny futur s'esvaeix, aleshores sembla
que la vida ja ha perdut tot sentit i augmenta en l'home la temptació de reivindicar el
dret a la seva supressió.
Sempre en el mateix horitzó cultural, el cos ja no és considerat una realitat
típicament personal, signe i lloc de les relacions amb els altres, amb Déu i amb el
món. Queda reduït a pura materialitat: és simplement compost d'òrgans, funcions i
energies que cal usar segons criteris de mera fruïció i eficiència. En conseqüència,
també la sexualitat es despersonalitza i s'instrumentalitza: de signe, lloc i llenguatge
de l'amor, és a dir, del do de si mateix i de l'acolliment de l'altre segons tota la
riquesa de la persona, passa a ser cada vegada més ocasió i instrument d'afirmació del
propi jo i de satisfacció egoista dels propis desigs i instints. Així es deforma i es
falsifica el contingut originari de la sexualitat humana, i els dos significats, unitiu i
procreatiu, innats a la naturalesa mateixa de l'acte conjugal, són separats
artificialment. D'aquesta manera, hom traeix la unió, i la fecunditat és sotmesa a
l'albir de l'home i de la dona. La procreació esdevé aleshores l'"enemic" a
evitar en la pràctica de la sexualitat. Quan s'accepta, és sols perquè manifesta el
propi desig, o fins i tot la pròpia voluntat, de tenir un fill "a tot preu", i
no, en canvi, per expressar el total acolliment de l'altre i, per tant, l'obertura a la
riquesa de vida de la qual el fill és portador.
En la perspectiva materialista exposada fins aquí, les relacions interpersonals
experimenten un greu empobriment. Els primers que en sofreixen les conseqüències
negatives són la dona, l'infant, el malalt o el qui sofreix i l'ancià. El criteri propi
de la dignitat personal -el del respecte, de la gratuïtat i del servei- és substituït
pel criteri de l'eficiència, de la funcionalitat i de la utilitat: l'altre és apreciat
no per allò que "és", sinó per allò que "té, fa o produeix". És
la supremacia del més fort sobre el més feble.
24. En la intimitat de la consciència moral es produeix l'eclipsi del sentit de Déu i de
l'home, amb totes les seves múltiples i funestes conseqüències per a la vida. Es posa
en dubte, sobretot, la consciència de cada persona, que en la seva unicitat i
irrepetibilitat es troba sola davant Déu.18 Però també es qüestiona, en un cert
sentit, la "consciència moral" de la societat. Aquesta n'és d'alguna manera
responsable, no sols perquè tolera o afavoreix comportaments contraris a la vida, sinó
també perquè alimenta la "cultura de la mort", bo i arribant a crear i a
consolidar veritables i autèntiques "estructures de pecat" contra la vida. La
consciència moral, tant individual com social, es troba avui sotmesa, a causa també del
fort influx de molts mitjans de comunicació social, a un perill gravíssim i mortal, el
de la confusió entre el bé i el mal en relació amb el mateix dret fonamental a la vida.
Lamentablement, una gran part de la societat actual s'assembla a aquella que Pau descriu
en la Carta als Romans. Està formada "d'homes que ofeguen la veritat amb les seves
males accions" (1, 18): havent renegat de Déu i creient poder construir la ciutat
terrena sense necessitat d'Ell, "s'han refiat de raonaments inútils" de manera
que "el seu cor insensat s'ha omplert de foscor" (1, 21); "presumint de
savis, s'han tornat necis" (1, 22), s'han fet autors d'obres dignes de mort i
"no solament es comporten d'aquesta manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan
com ells" 1, 32). Quan la consciència, aquest lluminós ull de l'ànima (cf. Mt 6,
22-23), anomena "el mal bé i el bé mal" (Is 5, 20), camina ja vers la seva
degradació més inquietant i vers la més tenebrosa ceguesa moral.
Amb tot, tots els condicionaments i esforços per a imposar el silenci no arriben a
sufocar la veu del Senyor que ressona en la consciència de cada home. D'aquest íntim
santuari de la consciència pot començar un nou camí d'amor, d'acolliment i de servei a
la vida humana.
"Us heu acostat a la sang purificadora" (cf. He 12, 22.24)): signes d'esperança i crida al compromís
25. "La sang del teu germà clama a mi des de la
terra" (Gn 4, 10). No és sols la sang d'Abel, el primer innocent assassinat, que
clama a Déu, font i defensor de la vida. També la sang de tot home assassinat després
d'Abel és un clam que s'eleva al Senyor. D'una forma absolutament única, clama a Déu la
sang de Crist, de qui Abel en la seva innocència és figura profètica, com ens recorda
l'autor de la Carta als Hebreus: "Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de
Sió, a la ciutat del Déu viu... al mitjancer d'una aliança nova, i a la seva sang
purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel" (12, 22.24).
És la sang de l'aspersió. N'havia estat símbol i signe anticipador la sang dels
sacrificis de l'Antiga Aliança, amb els quals Déu manifestava la voluntat de comunicar
la vida als homes, purificant-los i consagrant-los (cf. Ex 24, 8; Lv 17, 11). Ara tot
això es compleix i es verifica en Crist: la seva és la sang de l'aspersió que redimeix,
purifica i salva; és la sang del mitjancer de la Nova Aliança "vessada per tothom
en remissió dels pecats" (Mt 26, 28). Aquesta sang, que brolla del costat obert de
Crist en la creu (cf. Jn 19, 34), "parla més favorablement que la d'Abel"; en
efecte, expressa i exigeix una "justícia" més profunda, però sobretot implora
misericòrdia,19 esdevé davant el Pare intercessora pels germans (cf. He 7, 25), és font
de redempció perfecta i do de vida nova.
La sang de Crist, mentre revela la grandesa de l'amor del Pare, manifesta com n'és de
valuós l'home als ulls de Déu i d'inestimable el valor de la seva vida. Ens ho recorda
l'apòstol Pere: "Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que
havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó
amb la sang preciosa de Crist, anyell sense tara ni defecte" (1 Pe 1, 18-19).
Precisament contemplant la sang preciosa de Crist, signe del seu lliurament d'amor (cf. Jn
13, 1), el creient aprèn a reconèixer i a apreciar la dignitat gairebé divina de tothom
i pot exclamar amb nou i grat estupor: "Quin valor no deu tenir l'home als ulls del
Creador, si "ha merescut de tenir un Redemptor tan gran" (Exsultet de la Vetlla
pasqual), si "Déu ha lliurat el seu propi Fill", a fi que l'home "no mori
sinó que tingui la vida eterna" (cf. Jn 3, 16)!".20
A més, la sang de Crist manifesta a l'home que la seva grandesa, i per tant la seva
vocació, consisteix en el do sincer de si mateix. Precisament perquè és vessada com a
do de vida, la sang de Crist ja no és signe de mort, de separació definitiva dels
germans, sinó instrument d'una comunió que és riquesa de vida per a tots. El qui beu
aquesta sang en el sagrament de l'Eucaristia i roman en Jesús (cf. Jn 6, 56) queda
compromès en el seu mateix dinamisme d'amor i de lliurament de la vida, per dur a
plenitud la vocació originària a l'amor, pròpia de cada home (cf. Jn 1, 27; 2, 18-24).
És en la sang de Crist on tots els homes troben la força per a comprometre's a favor de
la vida. Aquesta sang és justament el motiu més gran d'esperança, més encara, és el
fonament de l'absoluta certesa que segons el designi diví la vida vencerà. "No
existirà més la mort", exclama la veu potent que surt del tron de Déu en la
Jerusalem celestial (Ap 21, 4). I sant Pau ens assegura que la victòria actual sobre el
pecat és signe i anticipació de la victòria definitiva sobre la mort, quan "es
complirà la paraula que està escrita: "La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on
és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?"" (1 Co 15, 54-54).
26. En realitat, no falten signes que anticipen aquesta victòria en les nostres societats
i cultures, malgrat que estiguin fortament marcades per la "cultura de la mort".
Es donaria, per tant, una imatge unilateral, que podria induir a un estèril desànim, si
junt amb la denúncia de les amenaces contra la vida no es presenten els signes positius
que es donen en la situació actual de la humanitat.
Desgraciadament, a aquests signes positius, els costa sovint manifestar-se i ser
reconeguts, potser també perquè no troben una adequada atenció en els mitjans de
comunicació social. Però, quantes iniciatives d'ajut i de suport a les persones més
febles i indefenses han sorgit i continuen sorgint en la comunitat cristiana i en la
societat civil, a nivell local, nacional i internacional, promogudes per individus, grups,
moviments i organitzacions diverses!
Són encara molts els esposos que, amb generosa responsabilitat, saben acollir els fills
com "el do més excel.lent del matrimoni".21 No manquen famílies que, a més
del servei quotidià a la vida, acullen infants abandonats, nois i joves en dificultat,
persones minusvàlides, ancians sols. No pocs centres d'ajut a la vida, o institucions
anàlogues, són promoguts per persones i grups que, amb admirable dedicació i sacrifici,
ofereixen un suport moral i material a mares en dificultat, temptades de recórrer a
l'avortament. També sorgeixen i es difonen grups de voluntaris dedicats a donar
hospitalitat a qui, sense família, es troba en condicions de particular penúria o té
necessitat de retrobar un ambient educatiu que l'ajudi a superar comportaments destructius
i a recuperar el sentit de la vida.
La medicina, impulsada amb gran dedicació per investigadors i professionals, persisteix
en el seu esforç per a trobar remeis cada cop més eficaços: resultats que fa un temps
eren del tot impensables i capaços d'obrir prometedores perspectives s'obtenen avui per a
la vida naixent, per a les persones que sofreixen i els malalts en fase aguda o terminal.
Diversos ens i organitzacions es mobilitzen per dur, àdhuc als països més afectats per
la misèria i les malalties endèmiques, els beneficis de la medicina més avançada.
Així, associacions nacionals i internacionals de metges es mouen oportunament per
socórrer les poblacions provades per calamitats naturals, epidèmies o guerres. Encara
que una veritable justícia internacional en la distribució dels recursos mèdics es
troba encara lluny de la seva plena realització, ¿no cal reconèixer en els passos
donats fins ara el signe d'una creixent solidaritat entre els pobles, d'una apreciable
sensibilitat humana i moral i d'un major respecte per la vida?
27. Enfront de legislacions que han permès l'avortament i d'intents, sorgits ací i
allà, de legalitzar l'eutanàsia, han aparegut en tot el món moviments i iniciatives de
sensibilització social a favor de la vida. Quan, d'acord amb llur autèntica inspiració,
actuen amb determinada fermesa però sense recórrer a la violència, aquests moviments
afavoreixen una presa de consciència més difosa i profunda del valor de la vida,
sol.licitant i realitzant un compromís més decisiu per la seva defensa.
¿No recordarem, a més, tots aquells gestos diaris d'acolliment, de sacrifici i
d'atenció desinteressada que un nombre incalculable de persones fa amb amor en les
famílies, els hospitals, els orfenats, les residències d'ancians i en altres centres o
comunitats, en defensa de la vida? L'Església, deixant-se guiar per l'exemple de Jesús
"bon samarità" (cf. Lc 10, 29-37) i sostinguda per la seva força, sempre ha
estat en la primera línia de la caritat: tants dels seus fills i filles, especialment
religioses i religiosos, amb formes antigues i sempre noves, han consagrat i continuen
consagrant la vida a Déu oferint-la per amor al proïsme més feble i necessitat. Aquests
gestos construeixen en profunditat la "civilització de l'amor i de la vida",
sense la qual l'existència de les persones i de la societat perd el seu significat més
autènticament humà. Encara que ningú no se n'adoni i romanguin amagats a la majoria, la
fe assegura que el Pare, "que veu en el secret" (Mt 6, 4), no sols sabrà
recompensar-los, sinó que ja des d'ara els fa fecunds amb fruits que durin per a tothom.
Entre els signes d'esperança es dóna també l'increment, en molts estrats de l'opinió
pública, d'una nova sensibilitat cada vegada més contrària a la guerra com a instrument
de solució dels conflictes entre els pobles, i orientada cada vegada més a la recerca de
mitjans eficaços, però "no violents", per a frenar l'agressió armada. A més,
en aquest mateix horitzó es dóna l'aversió cada vegada més difosa en l'opinió
pública a la pena de mort, àdhuc com a instrument de "legítima defensa"
social, en considerar les possibilitats amb les quals compta una societat moderna per a
reprimir eficaçment el crim de manera que, neutralitzant el qui l'ha comès, no se'l
privi definitivament de la possibilitat de redimir-se.
També cal considerar positivament una major atenció a la qualitat de vida i a
l'ecologia, que hom registra sobretot en les societats més desenvolupades, en les quals
les expectatives de les persones no se centren tant en els problemes de la supervivència
com més aviat en la recerca d'una millora global de les condicions de vida.
Particularment significatiu és el desvetllament d'una reflexió ètica sobre la vida. Amb
el naixement i el desenvolupament cada vegada més estès de la bioètica hom afavoreix la
reflexió i el diàleg -entre creients i no creients, com també entre creients de
diverses religions- sobre problemes ètics, fins i tot fonamentals, que afecten la vida de
l'home.
28. Aquest horitzó de llums i ombres ha de fer-nos a tots plenament conscients que estem
davant un enorme i dramàtic xoc entre el bé i el mal, la mort i la vida, la
"cultura de la mort" i la "cultura de la vida". Estem no sols
"davant", sinó necessàriament "enmig" d'aquest conflicte: tots ens
veiem implicats i obligats a participar, amb la responsabilitat ineludible d'elegir
incondicionalment a favor de la vida.
També per a nosaltres ressona clara i forta la invitació a Moisès: "Avui et
proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràicia... Et
proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu,
escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència" (Dt 30, 15.19). És una
invitació vàlida també per a nosaltres, cridats cada dia a haver de decidir entre la
"cultura de la vida" i la "cultura de la mort". Però la crida del
Deuteronomi és encara més profunda, perquè ens empeny a una opció pròpiament
religiosa i moral. Es tracta de donar a la pròpia existència una orientació fonamental
i viure en fidelitat i coherència amb la Llei del Senyor: "Avui et mano que estimis
el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus manaments, els
seus decrets i les seves prescripcions... Tu, escull la vida i viuràs, tu i la teva
descendència. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo i sigues-li fidel: en ell
trobaràs la vida, i el Senyor et concedirà molts anys" (30, 16.19-20).
L'opció incondicional a favor de la vida assoleix plenament el seu significat religiós i
moral quan neix, ve plasmada i és alimentada per la fe en Crist. Res no ajuda tant a
afrontar positivament el conflicte entre la mort i la vida, en el qual estem immersos, com
la fe en el Fill de Déu que s'ha fet home i ha vingut entre els homes "perquè
tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10): és la fe en el Ressuscitat, que ha
vençut la mort; és la fe en la sang de Crist "que parla més favorablement que la
d'Abel" (He 12, 24).
Per tant, a la llum i amb la força d'aquesta fe, i davant els reptes de la situació
actual, l'Església pren més viva consciència de la gràcia i de la responsabilitat que
rep del seu Senyor per anunciar, celebrar i servir l'Evangeli de la vida.
Capítol II
HE VINGUT PERQUÈ TINGUIN VIDA
Missatge cristià sobre la vida
"La vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist (1Jn 1, 2): la mirada dirigida a Crist, "Paraula de vida"
29. Davant les innombrables i greus amenaces contra la vida
en el món d'avui, podríem sentir-nos apesarats per una sensació d'impotència
insuperable: el bé mai no podrà tenir prou força per a vèncer el mal!
Aquest és el moment en què el Poble de Déu, i en ell cada creient, és cridat a
professar, amb humilitat i coratge, la pròpia fe en Jesucrist, "Paraula de
vida" (1 Jn 1,1). En realitat, l'Evangeli de la vida no és una mera reflexió, bé
que original i profunda, sobre la vida humana; ni tan sols un manament destinat a
sensibilitzar la consciència i a causar canvis significatius en la societat; menys encara
una promesa il.lusòria d'un futur millor. L'Evangeli de la vida és una realitat concreta
i personal, perquè consisteix en l'anunci de la persona mateixa de Jesús, el qual es
presenta a l'apòstol Tomàs, i en ell a tothom, amb aquestes paraules: "Jo sóc el
camí, la veritat i la vida" (Jn 14, 6). És la mateixa identitat manifestada a
Marta, la germana de Llàtzer: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi,
encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més" (Jn
11, 25-26). Jesús és el Fill que des de l'eternitat rep la vida del Pare (cf. Jn 5, 25)
i que ha vingut als homes per fer-los participants d'aquest do: "Jo he vingut perquè
tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10).
Així, per la paraula, l'acció i la persona mateixa de Jesús es dóna a l'home la
possibilitat de "conèixer" tota la veritat sobre el valor de la vida humana.
D'aquesta "font" rep, en particular, la capacitat d'"obrar"
perfectament aquesta veritat (cf. Jn 3, 21), és a dir, d'assumir i de realitzar en
plenitud la responsabilitat d'estimar la vida humana i de servir-la, de defensar-la i de
promoure-la.
En efecte, en Crist és anunciat definitivament i és donat plenament aquell Evangeli de
la vida que, ja anticipat en la Revelació de l'Antic Testament i, més encara, escrit
d'alguna manera al cor mateix de cada home i dona, ressona en cada consciència "des
del començament", o sigui, des de la mateixa creació, de manera que, a desgrat dels
esdeveniments negatius del pecat, també pot ser conegut per la raó humana en els seus
aspectes essencials. Com diu el Concili Vaticà II, Crist "amb tota la seva
presència i amb la manifestació de si mateix, amb les paraules i les obres, els senyals
i els miracles, i sobretot amb la seva mort i amb la gloriosa resurrecció d'entre els
morts, i, finalment, amb la tramesa de l'Esperit de veritat, perfecciona completant-la i
confirma amb testimoniatge diví la revelació que Déu és amb nosaltres per
alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i per ressuscitar-nos a la vida
eterna".22
30. Per tant, amb els ulls fits en el Senyor Jesús volem tornar a escoltar d'Ell
"les paraules de Déu" (Jn 3, 34) i meditar de nou l'Evangeli de la vida. El
sentit més profund i original d'aquesta meditació del missatge revelat sobre la vida
humana ha estat exposat per l'apòstol Joan, al començament de la seva Primera Carta:
"Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist
amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem
del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i
en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i
se'ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè
també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres" (1, 1-3).
En Jesús, "Paraula de vida", és anunciada i comunicada la vida divina i
eterna. Gràcies a aquest anunci i a aquest do, la vida física i espiritual de l'home,
inclosa la seva etapa terrena, troba plenitud de valor i significat: en efecte, la vida
divina i eterna és el fi al qual està orientat i cridat l'home que viu en aquest món.
L'Evangeli de la vida conté així tot allò que la mateixa experiència i la raó humana
diuen sobre el valor de la vida, ho acull, ho eleva i ho duu a terme.
"Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat" (Ex 15, 2): la vida és sempre un bé
31. En realitat, la plenitud evangèlica del missatge sobre
la vida ja fou preparada a l'Antic Testament. És sobretot en les vicissituds de l'Èxode,
fonament de l'experiència de fe de l'Antic Testament, on Israel descobreix el valor de la
vida als ulls de Déu. Quan sembla ja abocat a l'extermini, perquè l'amenaça de mort
s'estén a tots els seus nadons (cf. Ex 1, 15-22), el Senyor es revela com a salvador,
capaç d'assegurar un futur al qui està sense esperança. Neix així a Israel una clara
consciència: la seva vida no es troba a mercè d'un faraó que pot usar-la amb albir
despòtic; al contrari, és objecte d'un tendre i fort amor per part de Déu.
L'alliberament de l'esclavatge és el do d'una identitat, el reconeixement d'una dignitat
inesborrable i l'inici d'una història nova, en la qual van units el descobriment de Déu
i el descobriment de si mateix. L'experiència de l'Èxode és original i exemplar. Israel
n'aprèn que, cada vegada que és amenaçat en la seva existència, sols ha de recórrer a
Déu amb confiança renovada per trobar-hi assistència eficaç: "Israel, ets el meu
servent. Jo et vaig formar perquè em servissis i no t'oblidaré mai, Israel!" (Is
44, 21).
D'aquesta manera, mentre Israel reconeix el valor de la pròpia existència com a poble,
avança també en la percepció del sentit i del valor de la vida com a tal. És una
reflexió que es desenvolupa d'una manera particular en els llibres sapiencials, partint
de l'experiència diària de la precarietat de la vida i de la consciència de les
amenaces que l'assetgen. Davant les contradiccions de l'existència, la fe és cridada a
oferir una resposta.
El problema del dolor acorrala sobretot la fe i la posa a prova. ¿No escoltarem el gemec
universal de l'home en la meditació del llibre de Job? L'innocent aixafat pel sofriment
es pregunta comprensiblement: "Per què donar la llum al qui sofreix, i la vida a
l'amargat? Esperen en va que la mort arribi, la busquen amb ànsia més que un
tresor" (3, 20-21). Però també en la més densa foscor la fe orienta vers el
reconeixement confiat i adorador del "misteri": "Reconec que tu ho pots
tot, que no t'és impossible cap projecte" (Jb 42, 2).
Progressivament la Revelació duu a descobrir amb major claredat el germen de vida
immortal posat pel Creador al cor dels homes: "Ell ha fet les coses apropiades al seu
temps, i també ha donat a l'home el sentit del passat i del futur" (Coh 3, 11).
Aquest germen de totalitat i de plenitud espera manifestar-se en l'amor, i realitzar-se,
per do gratuït de Déu, en la participació en la seva vida eterna.
"Gràcies a la fe en el seu nom, Jesús ha restablert l'home que ara veieu" (cf. Ac 3, 16): en la precarietat de l'existència humana Jesús duu a terme el sentit de la vida
32. L'experiència del poble de l'Aliança es repeteix en
la de tots els "pobres" que troben Jesús de Natzaret. Així com el Déu
"que estima la vida" (cf. Sv 11, 26) havia confortat Israel enmig dels perills,
així ara el Fill de Déu anuncia, als qui se senten amenaçats i impedits en
l'existència, que llurs vides també són un bé al qual l'amor del Pare dóna sentit i
valor.
"Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi
senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova" (Lc 7, 22).
Amb aquestes paraules del profeta Isaïes (35, 5-6; 61, 1), Jesús presenta el significat
de la seva pròpia missió. Així, els qui sofreixen a causa d'una existència d'alguna
manera "disminuïda", n'escolten la bona nova que Déu s'interessa per ells, i
tenen la certesa que també llur vida és un do gelosament custodiat a les mans del Pare
(cf. Mt 6, 25-34).
Els "pobres" són interpel.lats particularment per la predicació i les obres de
Jesús. La multitud de malalts i de marginats que el segueixen i el busquen (cf. Mt 4,
23-25), troben en la seva paraula i en els seus gestos la revelació del gran valor que
té la vida i del fonament de llurs esperances de salvació.
El mateix s'esdevé en la missió de l'Església des dels seus començaments. Ella, que
anuncia Jesús com aquell que "va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel
diable, perquè Déu era amb ell" (Ac 10, 38), és portadora d'un missatge de
salvació que ressona amb tota la seva novetat precisament en les situacions de misèria i
de pobresa de la vida de l'home. Així ho fa Pere en la guarició de l'invàlid que
posaven cada dia junt a la porta "Bonica" del temple de Jerusalem perquè
demanés caritat: "De plata i d'or, no en tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el
nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!" (Ac 3, 6). Per la fe en Jesús, "autor
de la vida" (cf. Ac 3, 15), la vida que jeu abandonada i suplicant torna a ser
conscient de si mateixa i de la seva plena dignitat.
La paraula i les accions de Jesús i de la seva Església no s'adrecen solament als qui
sofreixen malaltia, sofriment o diverses formes de marginació social, sinó que
concerneixen més profundament el sentit mateix de la vida de cada home en les seves
dimensions morals i espirituals. Només el qui reconeix que la seva pròpia vida està
marcada per la malaltia del pecat pot redescobrir, en el trobament amb Jesús Salvador, la
veritat i l'autenticitat de la seva existència, segons les seves mateixes paraules:
"El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he
vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors" (Lc 5, 31-32).
En canvi, el qui creu que pot assegurar la vida mitjançant l'acumulació de béns
materials, com el ric pagès de la paràbola evangèlica, en realitat s'enganya. La vida
se li està escapant, i molt aviat se'n veurà privat sense haver aconseguit de percebre'n
el veritable significat: "Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot
això que has acumulat, de qui serà?" (Lc 12, 20).
33. En la vida mateixa de Jesús, des del principi fins al final, es dóna aquesta
singular "dialèctica" entre l'experiència de la precarietat de la vida humana
i l'afirmació del seu valor. En efecte, la precarietat marca la vida de Jesús des del
seu naixement. Cert, troba acolliment en els justos, que s'uniren al "sí"
decidit i joiós de Maria (cf. (Lc 1, 38). Però també sent, tot seguit, el refús d'un
món que esdevé hostil i busca l'infant "per matar-lo" (Mt 2, 13), o que roman
indiferent i distret davant el compliment del misteri d'aquesta vida que entra en el món:
"no havien trobat cap lloc on hostatjar-se" (Lc 2, 7). Del contrast entre les
amenaces i les inseguretats, per una part, i la força del do de Déu, per l'altra, brilla
amb major intensitat la glòria que irradia des de la casa de Natzaret i de la menjadora
de Betlem: aquesta vida que neix és salvació per a tota la humanitat (cf. Lc 2, 11).
Jesús assumeix plenament les contradiccions i els riscs de la vida: "essent ric, es
va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa" (2 Co 8, 9).
La pobresa de la qual parla sant Pau no és solament despullar-se de privilegis divins,
sinó també compartir les condicions més humanes i precàries de la vida humana (cf. Fl
2, 6-7). Jesús viu aquesta pobresa durant tota la seva vida, fins al moment culminant de
la creu: "s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això
Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom"
(Fl 2, 8-9). Precisament en la seva mort Jesús revela tota la grandesa i el valor de la
vida, ja que el seu lliurament a la creu és font de vida nova per a tots els homes (cf.
Jn 12, 32). En aquest pelegrinar enmig de les contradiccions i en la mateixa pèrdua de la
vida, Jesús és guiat per la certesa que està en mans del Pare. Per això pot dir-li en
la creu: "Pare, confio el meu alè a les teves mans" (Lc 23, 46), és a dir, la
meva vida. Que gran que és el valor de la vida humana si el Fill de Déu l'ha assumida i
n'ha fet el lloc on es realitza la salvació per a tota la humanitat!
"Destinats... a ser imatge del seu Fill" (Rm 8, 28-29): la glòria de Déu resplendeix en el rostre de l'home
34. La vida és sempre un bé. Aquesta és una intuïció,
o, més aviat, una dada d'experiència, la raó profunda de la qual l'home és cridat a
entendre.
Per què la vida és un bé? La pregunta recorre tota la Bíblia, i ja des de les seves
primeres pàgines troba una resposta eficaç i admirable. La vida que Déu dóna a l'home
és original i diversa de la de les altres criatures vives, ja que l'home, encara que
prové de la pols de la terra (cf. Gn 2, 7; 3, 19; Jb 34, 15; Sl 103/102, 14; 104/103,
29), és manifestació de Déu en el món, signe de la seva presència, resplendor de la
seva glòria (cf. Gn 1, 26-27; Sl 8, 6). És el que volgué accentuar també sant Ireneu
de Lió amb la seva cèlebre definició: "l'home que viu és la glòria de
Déu".23 A l'home li ha estat donada una altíssima dignitat, que té les arrels en
el vincle íntim que l'uneix al seu Creador: en l'home es reflecteix la realitat mateixa
de Déu.
Ho afirma el llibre del Gènesi en el primer relat de la creació, en posar l'home al
vèrtex de l'activitat creadora de Déu, com el seu cimal, al terme d'un procés que va
des del caos informe fins a la criatura més perfecta. Tota la creació està ordenada a
l'home i tot és sotmès a ell. "Ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu... totes les
bestioles que s'arrosseguen per terra" (1, 28), ordena Déu a l'home i a la dona. Un
missatge semblant apareix també en l'altre relat de la creació: "El Senyor-Déu va
prendre l'home i el va posar al jardí de l'Edèn, perquè el conreés i el guardés"
(Gn 2, 15). Així es reafirma la primacia de l'home sobre les coses, les quals estan
destinades a ell i confiades a la seva responsabilitat, mentre que per cap motiu l'home no
pot ser sotmès als seus semblants i reduït al rang de cosa.
En el relat bíblic, la distinció entre l'home i les altres criatures es manifesta
sobretot en el fet que sols la seva creació es presenta com el fruit d'una especial
decisió per part de Déu, d'una deliberació que estableix un vincle particular i
específic amb el Creador: "Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres"
(Gn 1, 26). La vida que Déu ofereix a l'home és un do amb el qual Déu comparteix
quelcom de si mateix amb la criatura.
Israel es preguntarà durant molt temps sobre el sentit d'aquest vincle particular i
específic de l'home amb Déu. També el llibre del Siràcida reconeix que Déu en crear
els homes "els va crear a la seva imatge i per això els ha revestit d'un poder com
el seu" (17, 3). Amb això l'autor sagrat manifesta no sols el seu domini sobre el
món, sinó també les facultats espirituals més característiques de l'home, com la
raó, el discerniment del bé i del mal, la voluntat lliure: "Els omplí de saber i
d'intel.ligència, i els va fer conèixer el bé i el mal" (Sir 17, 6). La capacitat
de conèixer la veritat i la llibertat són prerrogatives de l'home com a creat a imatge
del seu Creador, el Déu veritable i just (cf. Dt 32, 4). Només l'home, entre totes les
criatures visibles, té "capacitat per a conèixer i estimar al seu Creador".24
La vida que Déu dóna a l'home és molt més que un existir en el temps. És tensió vers
una plenitud de vida, és germen d'una existència que supera els mateixos límits del
temps: "Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que
és ell mateix" (Sv 2, 23).
35. El relat jahvista de la creació expressa també la mateixa convicció. En efecte,
aquesta antiga narració parla d'un alè diví que és infós en l'home perquè tingui
vida: "El Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè
de vida, i l'home es convertí en un ésser viu" (Gn 2, 7).
L'origen diví d'aquest esperit de vida explica la perenne insatisfacció que acompanya
l'home durant la seva existència. Creat per Déu, portant en si mateix una petjada
inesborrable de Déu, l'home tendeix naturalment a Ell. En experimentar l'aspiració
profunda del seu cor, tothom fa seva la veritat expressada per sant Agustí: "Ens has
fet, Senyor, per a tu, i el nostre cor està inquiet fins que descansi en tu".25
Que eloqüent que és la insatisfacció de la qual és víctima la vida de l'home a
l'Edèn, quan la seva única referència és el món vegetal i animal (cf. Gn 2, 20). Sols
l'aparició de la dona, és a dir, d'un ésser que és os dels seus ossos i carn de la
seva carn (cf. Gn 2, 23), i en el qual viu igualment l'esperit de Déu creador, pot
satisfer l'exigència del diàleg interpersonal que és vital per a l'existència humana.
En l'altre, home o dona, es reflecteix Déu mateix, meta definitiva i satisfactòria de
tota persona.
"Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis
present?", es pregunta el Salmista (Sl 8, 5). Davant la immensitat de l'univers és
molt poca cosa, però precisament aquest contrast descobreix la seva grandesa:
"Gairebé l'has fet una mica inferior als àngels (també es podria traduir:
"n'has fet un déu"), l'has coronat de glòria i dignitat" (Sl 8, 6). La
glòria de Déu resplendeix en el rostre de l'home. En ell troba el Creador el seu
descans, tal com comenta astorat i commogut sant Ambròs: "S'acabà el sisè dia i es
conclogué la creació del món amb la formació d'aquella obra mestra que és l'home, el
qual exerceix el seu domini sobre tots els éssers vius i és com el cimal de l'univers i
la bellesa suprema de tot ésser creat. Realment hauríem de mantenir un silenci reverend,
perquè el Senyor descansà de tota obra en el món. Descansà al final en l'íntim de
l'home, descansà en la seva ment i en el seu pensament; en efecte, havia creat l'home
dotat de raó, capaç d'imitar-lo, èmul de les seves virtuts, freturós de les gràcies
celestials. En aquestes dots seves descansa el Déu que digué: "En qui trobaré
repòs, sinó en el desvalgut i afligit, que s'afanya a complir la meva paraula?"
(cf. Is 66, 1-2). Dono gràcies al Senyor Déu nostre per haver creat una obra tan
meravellosa on trobar el seu descans".26
36. Lamentablement, el magnífic projecte de Déu s'enfosqueix per la irrupció del pecat
en la història. Amb el pecat l'home es rebel.la contra el Creador, i acaba per idolatrar
les criatures: "Han bescanviat la veritat de Déu per la mentida, venerant i adorant
les criatures en lloc del Creador" (Rm 1, 25). D'aquesta manera, l'ésser humà no
sols desfigura en si mateix la imatge de Déu, sinó que està temptat d'ofendre-la també
en els altres, substituint les relacions de comunió per actituds de desconfiança,
d'indiferència, d'enemistat, fins a arribar a l'odi homicida. Quan hom no reconeix Déu
com a Déu, traeix el sentit profund de l'home i perjudica la comunió entre els homes.
En la vida de l'home la imatge de Déu torna a resplendir i es manifesta en tota la seva
plenitud amb la vinguda del Fill de Déu en carn humana: "Ell és imatge de Déu
invisible" (Col 1, 15), "esplendor de la seva glòria i empremta del seu mateix
ésser" (He 1, 3). Ell és la imatge perfecta del Pare.
El projecte de vida confiat al primer Adam troba finalment el seu acompliment en Crist.
Mentre la desobediència d'Adam deteriora i desfigura el designi de Déu sobre la vida de
l'home i introdueix la mort en el món, l'obediència redemptora de Crist és font de
gràcia que es vessa sobre els homes i els obra a tots de bat a bat les portes del regne
de la vida (cf. Rm 5, 12-21). Afirma l'apòstol Pau: "El primer home, Adam, va ser un
ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida" (1 Co 15, 45).
La plenitud de la vida es dóna als qui accepten seguir Crist. La imatge divina hi és
restarada, renovada i duta a perfecció. Aquest és el designi de Déu sobre els éssers
humans: que "reprodueixin la imatge del seu Fill" (Rm 8, 29). Només així, amb
l'esplendor d'aquesta imatge, l'home pot ser alliberat de l'esclavatge de la idolatria,
pot reconstruir la fraternitat trencada i retrobar la pròpia identitat.
"Tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més" (Jn 11, 26): el do de la vida eterna
37. La vida que el Fill de Déu ha vingut a donar als homes
no es redueix a la mera existència en el temps. La vida, que des de sempre és "en
ell" i és "la llum dels homes" (Jn 1, 4), consisteix a ser engendrats per
Déu i a participar de la plenitud del seu amor: "A tots els qui l'han rebut, als qui
creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per
descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu
mateix" (Jn 1, 12-13).
A vegades Jesús anomena aquesta vida, que ha vingut a donar, simplement així: "la
vida"; i presenta la generació per part de Déu com una condició necessària per a
poder assolir el fi pel qual Déu ha creat l'home: "Ningú no pot veure el Regne de
Déu si no neix de dalt" (Jn 3, 3). El do d'aquesta vida és l'objectiu específic de
la missió de Jesús: Ell "és el que baixa del cel i dóna vida al món" (Jn 6,
33), de manera que pot afirmar amb tota veritat: "El qui em segueix... tindrà la
llum de la vida" (Jn 8, 12).
Altres vegades Jesús parla de "vida eterna", on l'adjectiu no es refereix sols
a una perspectiva supratemporal. "Eterna" és la vida que Jesús promet i dóna,
perquè és participació plena de la vida de l'"Etern". Tot el qui creu en
Jesús i entra en comunió amb Ell té la vida eterna (cf. Jn 3, 15; 6, 40), ja que
n'escolta les úniques paraules que revelen i infonen plenitud de vida en la seva
existència; són les "paraules de vida eterna" que Pere reconeix en la seva
confessió de fe: "Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i
nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu" (Jn 6, 68-69). Jesús mateix
explica després en què consisteix la vida eterna, adreçant-se al Pare en la gran
pregària sacerdotal: "La vida eterna és que et conegut a tu, l'únic Déu
veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist" (Jn 17, 3). Conèixer Déu i el seu
Fill és acollir el misteri de la comunió d'amor del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant
en la pròpia vida, que ja des d'ara s'obre a la vida eterna per la participació en la
vida divina.
38. Per tant, la vida eterna és la vida mateixa de Déu i alhora la vida dels fills de
Déu. Un nou estupor i una gratitud sense límits s'apoderen necessàriament del creient
davant aquesta inesperada i inefable veritat que ens ve de Déu en Crist. El creient fa
seves les paraules de l'apòstol Joan: "Mireu quina prova d'amor ens ha donat el
Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho som!... Estimats, ara som fills de Déu, però
encara no s'ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants
a ell, perquè el veurem tal com és" (1 Jn 3, 1-2).
Així assoleix el seu cimal la veritat cristiana sobre la vida. La seva dignitat no sols
està lligada als seus orígens, a la seva procedència divina, sinó també al seu fi, al
seu destí de comunió amb Déu en el seu coneixement i el seu amor. A la llum d'aquesta
veritat sant Ireneu precisa i completa la seva exaltació de l'home: sí, "l'home que
viu" és "glòria de Déu", però " la vida de l'home consisteix en la
visió de Déu".27
D'aquí deriven unes conseqüències immediates per a la vida humana en la seva mateixa
condició terrena, en la qual ja ha germinat i està creixent la vida eterna. Si l'home
estima instintivament la vida perquè és un bé, aquest amor troba ulterior motivació i
força, nova extensió i profunditat en les dimensions divines d'aquest bé. En aquesta
perspectiva, l'amor que tot ésser humà té per la vida no es redueix a la simple recerca
d'un espai on pugui realitzar-se a si mateix i entrar en relació amb els altres, sinó
que es desplega en la joiosa consciència de poder fer de la pròpia existència el
"lloc" de la manifestació de Déu, del trobament i de la comunió amb Ell. La
vida que Jesús ens dóna no disminueix la nostra existència en el temps, sinó que
l'assumeix i la condueix al seu destí últim: "Jo sóc la resurrecció i la
vida....; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més" (Jn 11, 25-26).
"Demanaré comptes... a cadascú del seu germà" (Gn 9, 5): veneració i amor per la vida de tothom
39. La vida de l'home prové de Déu, és el seu do, la
seva imatge i la seva empremta, participació del seu alè vital. Per tant, Déu és
l'únic senyor d'aquesta vida: l'home no pot disposar-ne. Déu mateix ho afirma a Noè
després del diluvi: "Demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a
tots els animals. També als homes demanaré comptes de la vida" (Gn 9, 5). El text
bíblic es preocupa de subratllar com la sacralitat de la vida té el seu fonament en Déu
i en la seva acció creadora: "Perquè l'home ha estat fet a imatge de Déu" (Gn
9, 6).
La vida i la mort de l'home estan, doncs, en mans de Déu, en poder seu: "Ell té a
la mà tots els vivents i l'alè de tots els homes", exclama Job (12, 10). "És
el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora" (1
Sa 2, 6). Només Ell pot dir: "Jo dono la mort i dono la vida" (Dt 32, 39).
Amb tot, Déu no exerceix aquest poder com una voluntat amenaçadora, sinó com una cura i
una sol.licitud amorosa envers les seves criatures. Si és cert que la vida de l'home
està en mans de Déu, no ho és menys que les seves mans són afectuoses com les d'una
mare que acull, alimenta i té cura del seu nadó: "Jo em mantinc en pau, tinc
l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima" (Sl
131/130, 2; cf. Is 49, 15; 66, 12-13; Os 11, 4). Així Israel veu en les vicissituds dels
pobles i en la sort dels individus no el fruit d'una mera casualitat o d'un destí cec,
sinó el resultat d'un designi d'amor amb el qual Déu concentra totes les potencialitats
de vida i s'oposa a les forces de mort que neixen del pecat: "Déu no ha fet la mort,
ni troba cap gust a destruir els qui viuen. Déu ho ha creat tot perquè existeixi"
(Sa 1, 13-14).
40. De la sacralitat de la vida deriva el seu caràcter inviolable, inscrit des del
començament en el cor de l'home, en la seva consciència. La pregunta "Què has
fet?" (Gn 4, 10), amb la qual Déu s'adreça a Caín després que aquest hagués
matat el seu germà Abel, tradueix l'experiència de cada home: en la profunditat de la
seva consciència sempre és cridat a respectar el caràcter inviolable de la vida -la
seva i la dels altres-, com una realitat que no li pertany, perquè és propietat i do de
Déu Creador i Pare.
El manament relatiu al caràcter inviolable de la vida humana ocupa el centre de les
"deu paraules" de l'aliança del Sinaí (cf. Ex 20, 13). Prohibeix, abans que
tot, l'homicidi: "No matis" (Ex 20, 13); "No condemnis a mort l'innocent o
el just" (Ex 23, 7); però també condemna -com s'explicita en la legislació
posterior d'Israel- qualsevol dany causat a un altre (cf. Ex 21, 12-27). Certament, cal
reconèixer que a l'Antic Testament aquesta sensibilitat pel valor de la vida, bé que ja
molt marcada, no assoleix encara la delicadesa del Sermó de la Muntanya, com es pot veure
en alguns aspectes de la legislació aleshores vigent, que establia penes corporals no
lleus i fins i tot la pena de mort. Però el missatge global, que correspon al Nou
Testament dur a la perfecció, és una forta crida a respectar el caràcter inviolable de
la vida física i la integritat personal, i té el seu cimal en el manament positiu que
obliga a fer-se càrrec del proïsme com d'un mateix: "Estima els altres com a tu
mateix" (Lv 19, 18).
41. El manament "No matis", inclòs i aprofundit en el precepte positiu de
l'amor al proïsme, és confirmat pel Senyor Jesús en tota la seva validesa. Al jove ric
que li pregunta: "Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida
eterna?", li respon: "Si vols entrar a la vida, guarda els manaments" (Mt
19, 16.17). I el primer que cita és "No matis" (v. 18). En el Sermó de la
Muntanya, Jesús exigeix als deixebles una justícia superior a la dels escribes i
fariseus també en el camp del respecte a la vida: "Ja sabeu que es va dir als
antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. Doncs jo us dic: El qui
s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal" (Mt 5, 21-22).
Jesús explicita posteriorment amb la seva paraula i les seves obres les exigències
positives del manament sobre el caràcter inviolable de la vida. Aquestes ja eren presents
a l'Antic Testament, la legislació del qual es preocupava de garantir i de salvaguardar
les persones en situacions de vida feble i amenaçada: l'estranger, la vídua, l'orfe, el
malalt, el pobre en general, la vida mateixa abans del naixement (cf. Ex 21, 22; 22,
20-26). Amb Jesús aquestes exigències positives adquireixen un vigor i un impuls nous i
es manifesten en tota la seva amplitud i profunditat: van des de tenir cura de la vida del
germà (el familiar, el pertanyent al mateix poble, l'estranger que viu a la terra
d'Israel), a fer-se càrrec del foraster, fins a estimar l'enemic.
No hi ha foraster per al qui ha de fer-se proïsme del necessitat, fins a assumir la
responsabilitat de la seva vida, com ensenya d'una manera eloqüent i incisiva la
paràbola del bon samarità (cf. Lc 10, 25-37). També l'enemic deixa de ser-ho per al qui
està obligat a estimar-lo (cf. Mt 5, 38-48; Lc 6, 27-35) i a "fer-li el bé"
(cf. Lc 6, 27.33.35), socorrent les necessitats de la seva vida amb promptitud i amb
sentit de gratuïtat (cf. Lc 6, 34-35). El cimal d'aquest amor és la pregària per
l'enemic, mitjançant la qual ens posem en sintonia amb l'amor provident de Déu:
"Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.
Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa
ploure sobre justos i injustos" (Mt 5, 44-45; cf. Lc 6, 28.35).
D'aquesta manera, el manament de Déu per a salvaguardar la vida de l'home té el seu
aspecte més profund en l'exigència de veneració i d'amor envers cada persona i la seva
vida. Aquest és l'ensenyament que l'apòstol Pau, fent-se ressò de la paraula de Jesús
(cf. Mt 19, 17-18), adreça als cristians de Roma: "No cometre adulteri, no matar, no
robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es
resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal als
altres. Estimar és la plenitud de la Llei" (Rm 13, 9-10).
"Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la" (Gn 1, 28): responsabilitats de l'home envers la vida
42. Defensar la vida i promoure-la, respectar-la i
estimar-la és una tasca que Déu confia a cada home, tot cridant-lo, com a imatge
palpitant seva, a participar de la sobirania que té sobre el món: "Déu els beneí
dient-los: "Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu
els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per
terra"" (Gn 1, 28).
El text bíblic evidencia l'amplitud i la profunditat de la sobirania que Déu dóna a
l'home. Es tracta, sobretot, del domini sobre la terra i sobre cada ésser viu, com
recorda el llibre de la Saviesa: "Déu dels pares i Senyor misericordiós... Amb la
teva saviesa has format l'home perquè sotmeti les criatures que han vingut a
l'existència, perquè governi el món de manera santa i justa" (9, 1.2-3). També el
Salmista exalça el domini de l'home com a signe de la glòria i de l'honor rebuts del
Creador: "L'has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus:
ramades de vedells i d'ovelles, fins i tot els animals feréstecs, l'ocell que va pel cel
i els peixos del mar, i tot el que segueix els camins dels oceans" (Sl 8, 7-9).
L'home, cridat a cultivar i a custodiar el jardí del món (cf. Gn 2, 15), té una
responsabilitat específica sobre l'ambient de vida, o sigui, sobre la creació que Déu
posà al servei de la seva dignitat personal, de la seva vida: en relació no sols al
present, sinó també a les generacions futures. És la qüestió ecològica -des de la
preservació de l'"hàbitat" natural de les diverses espècies animals i formes
de vida, fins a l'"ecologia humana" pròpiament dita28- que troba en la Bíblia
una lluminosa i forta indicació ètica per a una solució respectuosa del gran bé de la
vida, de tota vida. En realitat, "el domini confiat a l'home pel Creador no és un
poder absolut, ni es pot parlar de llibertat d'"usar i d'abusar", o de disposar
de les coses com sembli millor. La limitació imposada pel mateix Creador des del
principi, i expressada simbòlicament amb la prohibició de "menjar del fruit de
l'arbre" (cf. Gn 2, 16-17), mostra clarament que davant la natura visible, estem
sotmesos a lleis no solament biològiques, sinó també morals, la transgressió de les
quals no resta impune".29
43. Una certa participació de l'home en la sobirania de Déu es manifesta també en la
responsabilitat específica que li és confiada en relació amb la vida pròpiament
humana. És una responsabilitat que assoleix el seu vèrtex en el do de la vida
mitjançant la procreació per part de l'home i de la dona en el matrimoni, com ens
recorda el Concili Vaticà II: "El mateix Déu, que digué "no és bo que l'home
estigui sol" (Gn 2, 18) i que "des del principi els va fer home i dona" (Mt
19, 4), volent comunicar-los una certa participació especial en la seva pròpia obra
creadora, beneí l'home i la dona dient: "Creixeu i multipliqueu-vos" (Gn 1,
28)".30
Parlant d'una "certa participació especial" de l'home i de la dona en
l'"obra creadora" de Déu, el Concili vol destacar com la generació d'un fill
és un esdeveniment profundament humà i altament religiós, en tant que implica els
cònjuges que formen "una sola carn" (Gn 2, 24) i també Déu mateix que es fa
present. Com he escrit en la Carta a les famílies, "quan de la unió conjugal dels
dos neix un nou ésser humà, aquest porta amb ell al món una particular imatge i
semblança de Déu mateix: en la biologia de la generació hi ha inscrita la genealogia de
la persona. En afirmar que els esposos, com a pares, són col.laboradors de Déu Creador
en la concepció i la generació d'un nou ésser humà, no ens referim solament a
l'aspecte biològic; volem subratllar més aviat que en la paternitat i la maternitat
humanes Déu mateix és present d'una manera diversa de com ho està en qualsevol altra
generació "sobre la terra". En efecte, sols de Déu pot provenir aquella
"imatge i semblança", pròpia de l'ésser humà, com passà en la creació. La
generació és, doncs, la continuació de la creació".31
Això ho ensenya, amb llenguatge immediat i eloqüent, el text sagrat referint
l'exclamació joiosa de la primera dona, "la mare de tots els qui viuen" (Gn 3,
20). Conscient de la intervenció de Déu, Eva diu: "He procreat un noi, gràcies al
Senyor" (Gn 4, 1). Per tant, en la procreació, en comunicar els pares la vida al
fill, es transmet la imatge i la semblança de Déu mateix, per la creació de l'ànima
immortal.32 En aquest sentit s'expressa el començament de la "llista genealògica
dels descendents d'Adam": "Quan el Senyor va crear l'home, el va fer a imatge
seva. Creà l'home i la dona, els beneí i, quan foren creats, els va posar el nom
d'"ésser humà". Quan Adam tenia cent trenta anys, va tenir un fill semblant a
ell i li va posar el nom de Set" (Gn 5, 1-3). Precisament en aquesta funció seva com
a col.laboradors de Déu que transmeten la seva imatge a la nova criatura, rau la grandesa
dels esposos disposats "a cooperar amb l'amor del Creador i Salvador, que per mitjà
d'ells augmenta i enriqueix la seva família cada dia més".33 En aquest sentit el
bisbe Amfiloqui exalçava el "matrimoni sant, elegit i elevat per damunt de tots els
dons terrenals" com a "generador de la humanitat, artífex d'imatges de
Déu".34
Així, l'home i la dona units en matrimoni són associats a una obra divina: mitjançant
l'acte de procreació, el do de Déu és acollit i una nova vida s'obre al futur.
Amb tot, més enllà de la missió específica dels pares, el deure d'acollir i de servir
la vida pertoca a tothom i ha de manifestar-se principalment envers la vida que es troba
en condicions de major feblesa. És el mateix Crist qui ens ho recorda, demanant ser
estimat i servit en els germans provats per qualsevol tipus de sofriment: famolencs,
sedejants, forasters, despullats, malalts, empresonats... Tot el que es fa a un d'ells es
fa a Crist mateix (cf. Mt 25, 31-46).
"Tu has creat el meu interior" (Sl 139/138, 13): la dignitat de l'infant encara no nascut
44. La vida humana es troba en una situació molt precària
quan ve al món i quan surt del temps per arribar a l'eternitat. Es troben molt presents
en la Paraula de Déu -sobretot en relació amb l'existència marcada per la malaltia i la
vellesa- les exhortacions a l'atenció i al respecte. Si falten invitacions directes i
explícites a salvaguardar la vida humana en els seus orígens, especialment la vida
encara no nascuda, com també la que és propera a la fi, això s'explica fàcilment pel
fet que també la sola possibilitat d'ofendre, d'agredir o, fins i tot, de negar la vida
en aquestes condicions queda fora de l'horitzó religiós i cultural del poble de Déu.
A l'Antic Testament l'esterilitat és temuda com una maledicció, mentre que la fillada
nombrosa és considerada una benedicció: "L'herència del Senyor són els fills, els
descendents són la millor recompensa" (Sl 127/126, 3; cf. 128/127, 3-4). Influeix
també en aquesta convicció la consciència que Israel té de ser el poble de l'Aliança,
cridat a multiplicar-se segons la promesa feta a Abraham: "Mira el el cel i compta
les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència"
(Gn 15, 5). Però és sobretot palpable la certesa que la vida transmesa pels pares té
l'origen en Déu, com ho testimonien tantes pàgines bíbliques que amb respecte i amb
amor parlen de la concepció, de la formació de la vida en el si matern, del naixement i
de l'estret vincle que hi ha entre el moment inicial de l'existència i l'acció del Déu
Creador.
"Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis
del seu ventre, et vaig consagrar profeta" (Jr 1, 5): l'existència de cada individu,
des del seu origen, rau en el designi diví. Job, des de la profunditat del seu dolor,
s'atura a contemplar l'obra de Déu en la formació miraculosa del seu cos al si matern,
bo i trobant-hi un motiu de confiança i manifestant la certesa de l'existència d'un
projecte diví sobre la seva vida: "Les teves mans m'han format, m'han afaiçonat amb
tot detall: ¿i ara em tornes a la pols? M'has fet rajar com la llet i quallar com el
formatge. M'has vestit de pell i carn, m'has teixit d'ossos i nervis. M'has infós vida i
amor, vetlles pel meu alè" (10, 8-12). Accents de reverent estupor davant la
intervenció de Déu sobre la vida en formació ressonen també en els Salms.35
¿Com es pot pensar que un sol dels moments d'aquest meravellós procés de formació de
la vida pugui ser sostret de la sàvia i amorosa acció del Creador i deixat a mercè de
l'albir de l'home? Certament no ho pensà pas així la mare dels set germans, que
professà la seva fe en Déu, principi i garantia de la vida des de la seva concepció, i
al mateix temps fonament de l'esperança en la nova vida més enllà de la mort: "Jo
no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat
l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. Sapigueu que és
el Creador del món, ell que modela l'home des de la seva concepció i totes les coses des
del seu origen, el qui us retornarà misericordiosament l'esperit i la vida, ja que ara us
planyeu vosaltres mateixos per amor a les seves lleis" (2 Ma 7, 22-23).
45. La revelació del Nou Testament confirma el reconeixement indiscutible del valor de la
vida des dels seus inicis. L'exaltació de la fecunditat i l'espera diligent de la vida
ressonen en les paraules amb les quals Elisabet s'alegra pel seu embaràs: "El
Senyor... ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills" (Lc 1, 25). El valor de
la persona des de la seva concepció és celebrat més vivament encara en el trobament
entre la Verge Maria i Elisabet, i entre els dos infants que duen al si. Són precisament
ells, els infants, els qui revelen l'arribada de l'era messiànica: en llur trobament
comença a actuar la força redemptora de la presència del Fill de Déu entre els homes.
"De seguida -escriu sant Ambròs- es manifesta el benefici de la vinguda de Maria i
de la presència del Senyor... Elisabet va sentir primer la veu, però Joan va sentir
primer la gràcia. Aquella va sentir segons les lleis de la naturalesa, aquesta va exultar
per raó del misteri. Aquella va notar la vinguda de Maria, aquest la del Senyor. Elles
parlen de la gràcia, ells la realitzen des de dintre -misteri de misericòrdia que és
anunciat pels béns procurats a les seves mares. Un doble miracle fa que les mares
profetitzin segons la inspiració dels seus menuts. L'infant va salvar, la mare va quedar
plena. La mare no va queda plena de l'Esperit Sant abans que el fill, sinó que, un cop el
fill ple de l'Esperit Sant, n'omplí la mare".36
"Em sento ple de fe, tot i que deia: "Que en sóc de dissortat!"" (Sl 116/115, 10: la vida en la vellesa i en el sofriment
46. També pel que fa als últims moments de l'existència
seria anacrònic esperar de la revelació bíblica una referència expressa a la
problemàtica actual del respecte de les persones ancianes i malaltes, i una condemna
explícita dels intents d'anticipar violentament la seva fi. En efecte, estem en un
context cultural i religiós que no està afectat per aquestes temptacions, sinó que, pel
que fa a l'ancià, reconeix en la seva saviesa i la seva experiència una riquesa
insubstituïble per a la família i la societat.
La vellesa està marcada pel prestigi i envoltada de veneració (cf. 2 Ma 6, 23). El just
no demana ser privat de l'ancianitat i del seu pes; al contrari, prega així: "Tu ets
la meva esperança, Senyor, he confiat en tu des de petit... I ara que sóc vell, amb
cabells blancs, no m'abandonis, Déu meu, fins que proclami el teu poder a aquesta
generació, la teva força a tots els qui vindran" (Sl 71/70, 5. 18). El temps
messiànic ideal és presentat com aquell en el qual "ja no hi haurà... adults que
no arribin a una llarga vellesa" (Is 65, 20).
Amb tot, ¿com afrontar en la vellesa la davallada inevitable de la vida? ¿Quina actitud
prendre davant la mort? El creient sap que la vida està en mans de Déu: "Senyor, la
meva vida està a les teves mans" (cf. Sl 16/15, 5), i que d'Ell accepta també el
morir: "És la sentència que el Senyor dóna a tothom, per què negar-se a la
voluntat de l'Altíssim?" (Si 41, 4). L'home, que no és amo de la vida, tampoc no ho
és de la mort; en la seva vida, com en la seva mort, ha de confiar-se totalment a la
"voluntat de l'Altíssim", al seu designi d'amor.
Àdhuc en el moment de la malaltia, l'home és cridat a viure amb la mateixa seguretat en
el Senyor i a renovar la seva confiança en Ell, que "et guareix de tota
malaltia" (cf. Sl 103/102, 3). Quan sembla que tota expectativa de guarició es tanca
davant l'home -fins a moure'l a cridar: "La vida se m'apaga com l'ombra del
capvespre, i em vaig assecant com l'herba" (Sl 102/101, 12)-, també aleshores el
creient està animat per la fe introntollable en el poder vivificant de Déu. La malaltia
no l'empeny a la desesperació i a la recerca de la mort, sinó a la invocació plena
d'esperança: "Em sento ple de fe, tot i que deia: "Que en sóc de
dissortat!"" (Sl 116/115, 10); "Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em
vas guarir. Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts, quan ja m'hi enfonsava, m'has
tornat a la vida" (Sl 30/29, 3-4).
47. La missió de Jesús, amb les nombroses guaricions realitzades, manifesta com Déu es
preocupa també de la vida corporal de l'home. "Metge de la carn i de
l'esperit", 37 Jesús fou enviat pel Pare a anunciar la bona nova als pobres i a
guarir els cors desfets (cf. Lc 4, 18; Is 61, 1). En enviar després els seus deixebles
pel món, els confia una missió en la qual la guarició dels malalts acompanya l'anunci
de l'Evangeli: "Pel camí prediqueu dient: El Regne del cel és a prop. Cureu
malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis" (Mt 10, 7-8; cf. Mc
6, 13; 16, 18).
Certament, la vida del cos en la seva condició terrena no és un valor absolut per al
creient, sinó que se li pot demanar que l'ofereixi per un bé superior; com diu Jesús,
"qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,però el qui la perdi per mi i per
l'evangeli, la salvarà" (Mc 8, 35). A propòsit d'això, els testimonis del Nou
Testament són diversos. Jesús no vacil.la a sacrificar-se a si mateix i, lliurement, fa
de la seva vida una ofrena al Pare (cf. Jn 10, 17) i als seus (cf. Jn 10, 15). També la
mort de Joan Baptista, precursor del Salvador, manifesta que l'existència terrena no és
un bé absolut; és més important la fidelitat a la paraula del Senyor, encara que pugui
posar en perill la vida (cf. Mc 6, 17-29). I Esteve, mentre era privat de la vida temporal
pot testimoniar fidelment la resurrecció del Senyor, segueix les petjades del Mestre i
respon als qui l'apedreguen amb paraules de perdó (cf. Ac 7, 59-60), obrint el camí a
innombrables màrtirs, venerats per l'Església des del seu començament.
Amb tot, cap home pot decidir arbitràriament entre viure o morir. En efecte, sols és amo
absolut d'aquesta decisió el Creador, en qui "vivim, ens movem i som" (Ac 17,
28).
"Tots els qui la guarden s'encaminen a la vida" (Ba 4, 1): de la Llei del Sinaí al do de l'Esperit
48. La vida duu inesborrablement escrita en si mateixa d'un
moment la seva veritat. L'home, acollint el do de Déu, ha de comprometre's a mantenir la
vida en aquesta veritat, que li és essencial. Distanciar-se'n equival a condemnar-se a si
mateix a la falta de sentit i a la felicitat, amb la conseqüència de poder ser també
una amenaça per a l'existència dels altres, un cop trencades les barreres que
garanteixen el respecte i la defensa de la vida en cada situació.
La veritat la vida és revelada pel manament de Déu. La paraula del Senyor indica
concretament quina direcció ha de seguir la vida per poder respectar la seva pròpia
veritat i salvaguardar la seva pròpia dignitat. No sols l'específic manament "No
matis" (Ex 20, 13; Dt 5, 17) assegura la protecció de la vida, sinó que tota la
llei del Senyor està al servei d'aquesta protecció, perquè revela aquella veritat en la
qual la vida troba el seu ple significat.
Per tant, no sorprèn que l'Aliança de Déu amb el seu poble estigui tan fortament
lligada a la perspectiva de la vida, àdhuc en la seva dimensió corpòria. El manament
s'hi presenta com a camí de vida: "Avui et proposo d'escollir entre la vida i la
mort, entre la felicitat i la desgràcia. Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu,
que segueixis els seus camins i compleixis el seus manaments, els seus decrets i les seves
prescripcions" (Dt 30, 15-16). Hi ha en joc no sols la terra de Canaan i
l'existència del poble d'Israel, sinó el món d'avui i del futur, com també
l'existència de tota la humanitat. En efecte, és absolutament impossible que la vida es
conservi autèntica i plena allunyant-se del bé; i, alhora, el bé està essencialment
vinculat als manaments del Senyor, és a dir, a la "llei de vida" (Si 17, 9). El
bé que cal complir no se superposa a la vida com un pes que grava damunt d'ella, ja que
la raó mateixa de la vida és precisament el bé, i la vida es realitza sols mitjançant
el compliment del bé.
El conjunt de la Llei és, doncs, el que salvaguarda plenament la vida de l'home. Això
explica la dificultat de mantenir-se fidel al "No matis" quan no s'observen les
altres "paraules de vida" (He 7, 38), relacionades amb aquest manament. Fora
d'aquest horitzó, el manament acaba per convertir-se en una simple obligació
extrínseca, de la qual molt aviat es voldran veure límits i es buscaran atenuacions o
excepcions. Només si ens obrim a la plenitud de la veritat sobre Déu, l'home i la
història, la paraula "No matis" tornarà a brillar com un bé per a l'home en
totes les seves dimensions i les seves relacions. En aquest sentit podem comprendre la
plenitud de la veritat continguda en el passatge del llibre del Deuteronomi, citat per
Jesús en la seva resposta a la primera temptació: "L'home no viu només de pa, viu
de tota paraula que surt de la boca del Senyor" (8, 3; cf. Mt 4, 4).
Només escoltant la paraula del Senyor l'home pot viure amb dignitat i justícia;
observant la Llei de Déu l'home pot donar fruits de vida i de felicitat: "Tots els
qui la guarden s'encaminen a la vida, però els qui l'abandonen, moriran" (Ba 4, 1).
49. La història d'Israel mostra com n'és de difícil mantenir la fidelitat a la llei de
la vida, que Déu ha inscrit al cor dels homes i ha lliurat en el Sinaí al poble de
l'Aliança. Davant la recerca de projectes de vida alternatius al pla de Déu, els
Profetes reivindiquen amb força que només el Senyor és la font autèntica de la vida.
Així escriu Jeremies: "El meu poble ha comès un doble mal: m'ha abandonat a mi,
font d'aigua viva, i s'ha excavat cisternes, cisternes esquerdades, que no retenen
l'aigua" (2, 13). Els Profetes senyalen amb el dit acusador els qui menyspreen la
vida i violen els drets de les persones: "Trepitgen el cap dels desvalguts i
destrossen la vida dels humils" (Am 2, 7); "Han omplert aquest lloc de sang
d'innocents" (Jr 19, 4). Entre ells el profeta Ezequiel censura diverses vegades la
ciutat de Jerusalem, anomenant-la "la ciutat sanguinària" (22, 2; 24, 6.9),
"ciutat que vesses sang enmig teu" (22, 3).
Però els Profetes, mentre denuncien les ofenses contra la vida, es preocupen sobretot de
suscitar l'espera d'un nou principi de vida, capaç de fundar una nova relació amb Déu i
amb els germans que obri possibilitats inèdites i extraordinàries per a comprendre i
realitzar totes les exigències pròpies de l'Evangeli de la vida. Això serà possible
únicament gràcies al do de Déu, que purifica i renova: "Abocaré sobre vosaltres
aigua pura i quedareu purificats de totes les vostres immundícies i de tots els vostres
ídols repugnants. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre" (Ez
36, 25-26; cf. Jr 31, 31-34). Gràcies a aquest "cor nou" es pot comprendre i
dur a terme el sentit més veritable i profund de la vida: ser un do que es realitza en
donar-se. Aquest és el missatge il.luminador que sobre el valor de la vida ens ve de la
figura del Servent del Senyor: "Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les
culpes, veurà una descendència, viurà llargament... Després del que ha sofert la seva
ànima, veurà la llum" (Is 53, 10.11).
En Jesús de Natzaret es compleix la Llei i és donat un cor nou mitjançant el seu
Esperit. En efecte, Jesús no renega de la Llei, sinó que la duu a terme (cf. Mt 5, 17):
la Llei i els Profetes es resumeixen en la regla d'or de l'amor recíproc (cf. Mt 7, 12).
En Ell la Llei esdevé definitivament "evangeli", bona notícia de la sobirania
de Déu sobre el món, que recondueix tota l'existència a les seves arrels i a les seves
perspectives originals. És la Llei Nova, "la llei de l'esperit que dóna la vida en
Crist Jesús" (Rm 8, 2), l'expressió fonamental de la qual, a semblança del Senyor
que dóna la vida pels amics (cf. Jn 15, 13), és el do de si mateix en l'amor als
germans: "Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem els
germans" (1 Jo 3, 14). És llei de llibertat, d'alegria i de benaurança.
"Miraran aquell que han traspassat" (Jn 19, 37): a l'arbre de la Creu s'acompleix l'Evangeli de la vida
50. Al final d'aquest capítol, en el qual hem meditat el missatge cristià sobre la vida, voldria deturar-me amb cadascun de nosaltres a contemplar aquell q