La Solennità

RÀDIOMISSATGE DEL PAPA PIUS XII EN EL 50è ANIVERSARI DE LA RERUM NOVARUM
1 de juny de 1941

1. La Solemnitat de Pentecostès, gloriós Nadal de l'Església de Crist, constitueix per al nostre esperit, estimats fills de tot el món, una dolça i propiciadora invitació, fecunda en grans ensenyances, per adreçar-vos enmig de les dificultats i debats dels temps actuals, un missatge d'amor, de conhort i de consol. Us parlem en un moment que totes les energies i forces físiques i intel·lectuals d'una part de la humanitat, sempre creixent, es tesen amb una mesura i un ardor fins ara mai no coneguts sota la fèrria i inexorable llei de la guerra i que, des d'altres antenes parlants, volen accents prenyats d'exasperació, d'acrimònia, d'escissió i de lluita. 

2. Però les antenes del turó del Vaticà, de la terra consagrada a esdevenir centre incontaminat de la Bona Nova i de la seva benèfica difusió en el món arran del martiri i des del sepulcre del primer Pere, no poden transmetre altre que paraules informades i animades de l'esperit consolador de la predicació que, en el primer dia de Pentecosta, amb la veu de Pere, va ressonar a Jerusalem, commovent-la: esperit d'ardent amor apostòlic, esperit l'ànsia més viva i el goig més sant del qual és conduir tothom, amics i enemics, als peus del crucificat del Gòlgota, al sepulcre del Fill de Déu glorificat i Redemptor del gènere humà, per a convèncer tots que només en Ell, en la veritat per Ell ensenyada, en el seu amor, que beneficia i guareix tothom, demostrat i viscut fins a sacrificar-se per donar la vida al món, es pot trobar la vertadera salvació i la felicitat duradora tant per als individus com per als pobles.

Avantatges de la ràdio

3. En aquesta hora, prenyada d'esdeveniments dependents dels designis de Déu, que regeix la història de les nacions i vetlla per l'Església, és per a nosaltres un goig i una satisfacció íntima fer-vos escoltar, estimats fills, la veu del Pare comú, cridar-vos a una mena de breu reunió catòlica universal, per tal que pugueu tastar, en el vincle de la pau, la dolcesa del cor unum i de l'ànima una (un sol cor i una sola ànima) que cimentava, sota l'impuls de l'Esperit diví, la comunitat de Jerusalem el dia de Pentecosta. En la mesura que les circumstàncies originades per la guerra fan en molts casos més difícil el contacte directe i viu entre el Summe Pontífex i el seu ramat, amb agraïment encara més gran saludem el rapidíssim pont d'unió que el geni inventor de la nostra època projecta en un instant, a través de l'èter, unint més enllà de les muntanyes, mars i continents tots els racons de la terra; i allò que per a molts és una arma de lluita esdevé per a Nós un instrument providencial d'apostolat actiu i pacífic que actua i aixeca a nova significació la paraula de l'Escriptura: In omnem terram exivit sonus eorum (El seu so arribà a tota la terra i les seves paraules als extrems de l'orbe). D'aquesta manera sembla que es renova el gran miracle de la Pentecosta, quan diverses gens de regions d'altres llengües aplegades a Jerusalem, escoltaven en el seu idioma la veu de Pere i dels Apòstols. Amb sincera complaença ens servim avui d'un mitjà tan meravellós per cridar l'atenció del món catòlic sobre un esdeveniment digne d'esculpir-se amb caràcters d'or en els fausts de l'Església: el quinquagèsim aniversari, volem dir, de la publicació de la fonamental encíclica social Rerum Novarum, de Lleó XIII, de 15 de Maig de 1891.

Església i ordre social

4. Mogut per la convicció pregona que l'Església té no solament el dret, sinó també el deure de pronunciar la seva paraula autoritzada en les qüestions socials, Lleó XIII adreçà al món el seu missatge. No és que pretengués d'establir normes de caràcter purament pràctic, diríem gairebé tècnic, sobre la constitució social; perquè sabia bé i era per a ell evident -i el nostre predecessor Pius XI, de santa memòria ho va declarar fa un decenni en la seva encíclica commemorativa Quadragesimo Anno- que L'Església no s'atribueix aquesta missió. En el marc general del treball, s'obre camp d'acció multiforme al sa i responsable desenvolupament de totes les energies físiques i espirituals dels individus i de llurs lliures organitzacions, en les què el poder públic intervé amb acció integrant i ordenadora, en primer lloc mitjançant les corporacions locals i professionals i, després, forçosament, per mitjà del mateix Estat, l'autoritat social del qual, superior i moderadora, té la important incumbència de prevenir les pertorbacions de l'equilibri econòmic que provenen de la pluralitat i de l'oposició d'enfrontats egoismes, individuals i col·lectius.

5. És, en canvi, competència inatacable de l'Església, allí on l'ordre social s'apropa al camp moral i arriba a tocar-lo, jutjar si les bases d'un ordre social existent estan d'acord amb l'ordre immutable que Déu Creador i Redemptor ha promulgat per mitjà del dret natural i de la revelació; doble manifestació a què es refereix Lleó XIII en la seva encíclica. I amb raó, perquè els dictàmens del dret natural i les veritats de la revelació neixen, per diversa via, com dos torrents d'aigua no contraris, sinó concordes, de la mateixa font divina; i perquè l'Església, guardiana de l'ordre sobrenatural cristià, en el qual convergeixen natura i gràcia, ha de formar les consciències, fins i tot les d'aquells que són cridats a trobar solucions als problemes i deures imposats per la vida social. De la forma donada a la societat, conforme o no a les lleis divines, depèn i s'insinua també al bé o el mal en les ànimes, és a dir, si els homes, cridats tots a ser vivificats per la gràcia de Crist, en les terrenals contingències del curs de la vida respiren el sa i vital alè de la veritat i de la virtut moral o el bacil morbós i moltes vegades mortal de l'error i de la depravació. Davant les esmentades consideracions i previsions ¿com podria ser lícit a l'Església, Mare tan amorosa i sol·lícita del bé dels seus fills, romandre indiferent espectadora dels seus perills, callar o fingir que no veu i pondera condicions socials que, a gratcient o no, fan difícil o pràcticament impossible una conducta de vida cristiana, guiada pels preceptes del Suprem Legislador?

Beneficis de la Rerum Novarum

6. Conscient d'una tan gravíssima responsabilitat, Lleó XIII, en adreçar la seva encíclica al món, assenyalava a la consciència cristiana els errors i els perills de la concepció d'un socialisme materialista, i les conseqüències fatals d'un liberalisme econòmic, inconscient moltes vegades o bé oblidat o menyspreador dels deures socials; i exposava amb claredat magistral i precisió admirable els principis convenients i aptes per millorar -gradualment i pacífica- les condicions materials i espirituals de l'obrer.

7. I si avui estimats fills, després de cinquanta anys de la publicació de l'encíclica, ens pregunteu fins a quin punt i mesura l'eficàcia de la seva paraula va correspondre a les nobles intencions, als pensaments rics de veritat, a les benèfiques orientacions preteses i suggerides pel seu savi autor, ens veiem obligats a respondre-us que: precisament per donar humilment, des del fons de la nostra ànima, gràcies a Déu omnipotent pel do que fa cinquanta anys ofrenà a l'Església amb aquella encíclica del seu vicari en la terra i per lloar-lo per l'alè de l'Esperit renovador que, per ella, des d'aleshores, de manera sempre creixent, vessà sobre la humanitat sencera, Nós en aquesta solemnitat de Pentecosta, ens hem proposat de dirigir-vos la paraula.

8. Ja el nostre predecessor Pius XI va exaltar en la primera part de la seva encíclica commemorativa les esplendoroses messes que la Rerum Novarum havia madurat, germen fecund des d'on es va desenvolupar una doctrina social catòlica que va oferir als fills de l'Església, sacerdots i laics, prescripcions i mitjans per a una reconstrucció social exuberant de fruits, talment que, a causa d'ella, sorgiren en el camp catòlic nombroses i variades institucions benèfiques i centres floreixents de socors mutus per a bé propi i dels altres. !Quina prosperitat material i natural, quins fruits espirituals i sobrenaturals han redundat de les unions catòliques als obrers i a les seves famílies! Com s'ha demostrat d'eficaç i oportuna la contribució dels sindicats i de les associacions agrícoles per alleujar llurs angoixes, assegurar la defensa de llur justícia i, d'aquesta manera, mitigant les passions, preservar de pertorbacions la pau social!

9. No s'aturaren aquí els avantatges. L'Encíclica Rerum Novarum, apropant-se al poble, que abraçava amb estimació i amor, va penetrar en els cors i en les intel·ligències de la classe obrera i hi infongué sentiment cristià i dignitat civil, amb tal grau que la potència del seu actiu influx, en el transcurs dels anys, va anar desenvolupant-se i difonent-se tan eficaçment que les seves normes esdevingueren patrimoni comú de la família humana. I mentre l' Estat, en el segle XIX, per exagerada exaltació de la llibertat, considerava com a fi exclusiu seu tutelar la llibertat amb el dret, Lleó XIII li advertí que era igualment deure seu aplicar-se a la providència social, procurant el benestar de tot el poble i de tots els seus membres, particularment dels febles i dels desheretats, amb una àmplia política social i amb la creació d'un dret del treball. Un ressò poderós respongué a la seva veu i és sincer deure de justícia reconèixer els progressos que la sol·licitud de les autoritats civils de moltes nacions ha procurat per a la condició dels treballadors. D'on s'ha dit amb raó que la Rerum Novarum esdevingué la carta magna de la laboriositat social cristiana.

La Quadragesimo Anno

10. Mentre tant, transcorria un mig segle que ha deixat solcs pregons i tristos ferments en el terreny de les nacions i de les societats. Les qüestions que amb les mutacions i trastorns socials i sobretot econòmics s'oferien a un examen moral després de la Rerum Novarum, les tractà amb penetrant agudesa el nostre immediat predecessor en l'encíclica Quadragesimo Anno. El decenni següent no ha estat menys ric que els anys anteriors per les sorpreses en la vida social i econòmica, i ha abocat les seves inquietes i obscures aigües en el pèlag d'una guerra que pot aixecar insospitables onades que facin trontollar l'econimia i la societat.

11. L'hora actual fa difícil d'assenyalar i de preveure quins problemes i quins afers particulars, tal volta completament nous, presentarà a la sol·licitud de l'Església la vida social després del conflicte que enfronta tants de pobles. Tanmateix, si el futur té arrels en el passat, si l'experiència dels darrers anys ens és mostra del què ha de venir, volem aprofitar-nos de la commemoració del dia d'avui per a fornir ulteriors principis directors morals sobre tres valors fonamentals de la vida social i econòmica; i això ho farem animats pel mateix esperit de Lleó XIII i desenvolupant els seus punts de vista, veritablement més que profètics, presagis del procés social dels nous temps. Aquests tres valors fonamentals que s'entrecreuen, s'asseguren i s'ajuden mútuament són: l'ús dels béns materials, el treball i la família.

L'ús dels béns materials

12. L'encíclica Rerum Novarum exposa sobre la propietat i el sosteniment dels homes principis que no han perdut amb el temps res del seu vigor nadiu i que, avui, després de cinquanta anys, conserven encara i aprofundeixen, vivificadora, llur íntima fecunditat. Sobre llur punt fonamental, Nós cridàrem l'atenció de tots en la nostra encíclica Sertum laetitiae, dirigida als bisbes dels Estats Units de Nordamèrica; punt fonamental que consisteix, com vàrem dir, en l'afermament de la indestructible exigència "que els béns creats per Déu per a tots els homes arribin amb equitat a tothom, segons els principis de la justícia i de la caritat".

13. Tot home, per ser un vivent dotat de raó, té, per naturalesa, el dret fonamental d'usar els béns materials de la terra bo i romanent, tanmateix, en mans de la voluntat humana i de les formes jurídiques dels pobles de regular-ne més particularment l'actuació pràctica. Aquest dret individual no pot suprimir-se de cap de les maneres, ni tan sols per d'altres drets certs i pacífics sobre els béns materials. Sens dubte l'ordre natural, que deriva de Déu, requereix també la propietat privada i el lliure comerç mutu de béns amb canvis i donatius, i igualment la funció reguladora del poder públic amb ambdues institucions. Nogensmenys, tot això resta subordinat al fi natural dels béns materials i no podria independitzar-se del dret primer i fonamental que a tots concedeix l'ús; sinó que més aviat ha de ajudar a fer-ne possible l'actuació en conformitat amb el seu fi. Només així es podrà i s'haurà d'assolir que tant la propietat com l'ús dels béns materials portin a la societat pau pregona i consistència vital i no engendrin condicions precàries, generadores de lluites i gelosies i abandonades a mans del despietat caprici de la força i de la feblesa.

14. El dret originari sobre l'ús dels béns materials, en restar en íntima unió amb la dignitat i amb la resta dels drets de la persona humana, ofereix a aquesta, amb les formes indicades anteriorment, una base material segura, de summa importància, per a elevar-se al compliment dels seus drets morals. La tutela d'aquest dret assegurarà la dignitat personal de l'home i li facilitarà d'atendre i satisfer amb justa llibertat aquell conjunt d'obligacions i decisions estables de què directament és responsable envers el Creador. Efectivament, és un deure absolutament personal de l'home conservar i redreçar vers la perfecció la seva vida material i espiritual amb vista a aconseguir el fi religiós i moral que Déu ha assenyalat a tots els homes i que els ha donat com a norma suprema, sempre i en tot cas obligatòria, amb preferència a cap altre deure.

Estat i persona humana

15. Tutelar el camp intangible dels drets de la persona humana i fer més suportable el compliment dels seus deures, ha de ser comesa essencial de tot poder públic. ¿No implica això el significat genuí del bé comú, que l'Estat és cridat a promoure? D'aquí neix que la cura d'aquest bé comú no implica un poder tan extens sobre els membres de la comunitat que en nom d'ell sigui permès a l'autoritat pública d'empetitir el desenvolupament de l'esmentada acció individual; decidir sobre el principi o, fora del cas de legítima pena, sobre el terme de la vida humana; determinar segons el propi tarannà el mode del seu moviment físic, espiritual, religiós i moral en oposició als deures i drets personals de l'home i, amb tal finalitat, abolir o privar d'eficàcia al dret natural als béns materials. Deduir una extensió tan gran de poder de la cura del be comú significaria malmetre el sentit mateix del bé comú i caure en l'error d'afirmar que el fi propi de l'home a la terra és la societat; que la societat es fi de si mateixa; que l'home no ha de parar compte en cap altra vida fora de la que acaba aquí abaix.

16. Igualment, l'economia nacional, talment com és fruit de l'activitat dels homes que treballen units en la comunitat estatal, així no té altre objectiu que el d'assegurar sense interrupció les condicions materials en què es pugui desenvolupar plenament la vida individual dels ciutadans. On això s'aconsegueixi de manera durable, un poble serà en veritat econòmicament ric, perquè el benestar general i, doncs, el dret personal de tothom a l'ús dels béns terrenals s'actua d'aquesta manera en conformitat amb els designis del Creador.

La justa distribució dels béns

17. D'aquí podreu inferir fàcilment, estimats fills, que la riquesa econòmica d'un poble no consisteix pròpiament en l'abundor de béns, mesurada segons una computació purament i estrictament material de la seva vàlua, sinó en que la dita abundància representi i constitueixi realment i eficaç la base material suficient per a l'adient desenvolupament personal dels seus membres. Si una semblant distribució justa de béns no s'actués o es procurés només imperfectament, no s'aconseguiria el vertader fi de l'economia nacional, donat que, ni que existís una afortunada abundància de béns disponibles, el poble, no cridat a participar-ne, no seria econòmicament ric, sinó pobre. Feu, en canvi, que aquesta justa distribució s'efectui realment i durable, i veureu un poble, ni que disposi de menys béns, esdevenir i ser econòmicament sa.

18. Creiem que és particularment oportú presentar a la vostra consideració aquests conceptes fonamentals referents a la riquesa i a la pobresa dels pobles, ara que es tendeix a mesurar i jutjar aquesta riquesa i pobresa amb balança i amb criteris estrictament quantitatius, sia d'espai, sia de redundància de béns. Si, per contra, es sospesa com cal el fi de l'economia nacional, aleshores aquest esdevindrà llum per als esforços dels homes d'Estat i dels pobles i els il·luminarà per orientar-se espontàniament per un camí que no exigirà continuats gravàmens en béns i en sang, sinó que donarà fruits de pau i de benestar general.

El treball

19. Vosaltres mateixos, estimats fills, compreneu com s'ajunta el treball amb l'ús dels béns materials. La Rerum Novarum ensenya que són dues les propietats del treball humà: que és personal i que és necessari. És personal, perquè es duu a terme amb l'exercici de les forces particulars de l'home; és necessari, perquè sense ell no es pot aconseguir l'indispensable per a la vida, el manteniment de la qual és deure natural, greu, individual. Al deure personal del treball imposat per la natura correspon i segueix el dret natural de cada individu de fer del treball el mitjà per proveir la vida pròpia i dels fills: és així, d'una manera tan excelsa, com s'ordena a la conservació de l'home l'imperi de la natura.

20. Però noteu que aquest deure i el corresponent dret al treball l'imposa i el concedeix a l'individu en primera instància la natura i no la societat, com si l'home no fos altra cosa que un simple servent o funcionari de la comunitat. D'on se segueix que el deure i el dret d'organitzar el treball del poble pertany primer de tot als immediats interessats: patrons i obrers. Si aquests no compleixen el seu deure o no poden fer-ho per circumstàncies especials i extraordinàries, és deure de l'Estat intervenir en el camp del treball i en la seva divisió i distribució, segons la forma i mesura que requereix el bé comú rectament entès.

21. De totes maneres, tota legítima i benèfica intervenció estatal en el camp del treball ha de ser de tal mena que en salvi i respecti el caràcter personal, sia en principi, sia dins dels límits del que és possible, pel que fa a l'execució. I això s'esdevindrà si les normes estatals no aboleixen ni fan irrealitzable l'exercici d'altres drets i deures igualment personals, com són ara el dret al veritable culte a Déu; al matrimoni; el dret dels cònjuges, del pare i de la mare, a realitzar la vida conjugal i domèstica; el dret a una raonada llibertat en l'elecció d'estat i en el seguiment d'una veritable vocació; dret, aquest darrer, personal -si n'hi ha- de l'esperit de l'home i excels quan s'hi ajunten els drets superiors i imprescindibles de Déu i de l'Església, com en l'elecció i en l'exercici de les vocacions sacerdotals i religioses.

La família i el seu espai vital

22. Segons la doctrina de la Rerum Novarum, la mateixa natura ha unit íntimament la propietat privada amb l'existència de la societat humana i amb la seva vertadera civilització i, en grau eminent, amb l'existència i el desenvolupament de la família. Aquest vincle és més que palès. ¿No és veritat que la propietat privada ha d'assegurar al pare de família la sana llibertat que necessita per poder complir els deures que li ha imposat el Creador, referents al benestar físic, espiritual i religiós de la família?

23. En la família la nació troba l'arrel natural i fecund de la seva grandesa i potència. Si la propietat privada ha de portar al bé de la família, totes les normes públiques, més encara, totes les de l'Estat que en regulen la possessió, no solament han de fer possible i conservar aquesta funció -superior en l'ordre natural sota certs aspectes a qualsevol altra-, sinó que, damunt, han de perfeccionar-la cada cop més. Efectivament, seria antinatural vanagloriar-se d'un progrés civil que -o per la sobreabundor de càrregues o per excessiva ingerència immediata- buidés de sentit la propietat privada, traient pràcticament a la família i al seu cap la llibertat de procurar el fi que Déu ha assenyalat al perfeccionament de la vida familiar.

24. Entre tots els béns que poden ser objecte de propietat privada no n'hi ha cap de més conforme a la naturalesa, segons les ensenyances de la Rerum Novarum, que el terreny, el tros en què habita la família, dels fruits del qual treu del tot o, si més no, parcialment allò que cal per a viure. I entra dins l'esperit de Rerum Novarum afirmar que, per regla general, només l'estabilitat que radica en un tros propi fa de la família la cè?lula vital més perfecta i fecunda de la societat, en reunir admirablement amb la seva cohesió progressiva les generacions presents i futures. Si avui dia el concepte i la creació d'espais vitals constituís el centre de les fites socials i polítiques, ¿no caldria, primer de tot, pensar en l'espai vital de la família i alliberar-la dels lligams de condicions que ni tan sols permeten la formació de la idea d'una llar pròpia?

25. El nostre planeta, amb extensos oceans, mars i llacs, amb muntanyes i plans coberts de neu i de gels perpetus, amb grans deserts i terres inhòspits i estèrils, no escasseja de regions i espais vitals abandonats al caprici vegetatiu de la natura i aptes per al cultiu de l'home, per a les seves necessitats i per a les seves activitats civils; i més d'una vegada resulta inevitable que algunes famílies, emigrant d'ací i d'allà, cerquin en altre indret una nova pàtria. Aleshores, segons l'ensenyança de Rerum Novarum, entra en consideració el dret de la família a un espai vital. On això s'esdevingui, l'emigració aconseguirà el seu objecte natural que l'experiència sovint convalida, volem dir, la distribució més favorable dels homes en la superfície terrestre, apta per a colònies d'agricultors; superfície que Déu va crear i preparar per a l'ús de tothom. Si les dues parts, la que permet deixar la terra natal i la que admet els nouvinguts, romanen lleialment so?lícites a eliminar allò que podria impedir el naixement i el desenvolupament d'una vertadera confiança entre els països d'emigració i immigració, tots els que participen en aquest canvi de llocs i de persones sortiran afavorits: les famílies rebran un terreny que serà per a elles terra pàtria en el vertader sentit de la paraula; les terres denses d'habitants s'alleujaran i els seus pobles es crearan nous amics en territori estranger; i els Estats que acullen als emigrats guanyaran ciutadans laboriosos. D'aquesta faisó, les nacions que donen i els Estats que reben contribuiran parionament a l'increment del benestar humà i al progrés de la cultura humana.

La flama de l'esperit social

26. Són aquests, estimats fills, els principis, les concepcions i les normes amb els quals Nós voldríem cooperar des d'ara a la futura organització d'aquell nou ordre que el món espera i s'augura que neixi en l'enorme ferment de la present guerra i tranqui?litzi els pobles en la pau i la justícia. ¿Què ens resta a Nós si nó -amb el mateix esperit de Lleó XIII i amb l'intent de les seves nobles advertències i finalitats- d'exhortar-vos a prosseguir i fomentar l'obra que la precedent generació dels vostres germans i germanes va fundar amb tanta ardidesa d'ànim? Que no s'apagui o s'afebleixi entre vosaltres la veu insistent dels dos pontífexs de les encícliques socials, que assigna eminentment als qui creuen en la regeneració sobrenatural de la humanitat el deure moral de cooperar en l'ordenament de la societat i, especialment, de la vida econòmica, abrandant vers l'acció aquells que participen de tal vida no menys que l'Estat mateix. ¿No és aquest per ventura un sagrat deure de tot cristià? Que no us espantin, estimats, fills, les dificultats externes, ni us desanimi l'obstacle del creixent paganisme de la vida pública. No us deixeu enganyar pels fabricants d'errors i de teories malsanes, tristos corrents no de creixença, sinó més aviat de destrucció i corrupció de la vida religiosa; corrents que pretenen que, ja que la redempció pertany a l'ordre de la gràcia sobrenatural i és, per consegüent, obra exclusiva de Déu, no necessita de la nostra cooperació sobre la terra. Oh ignorància miseriosa de l'obra de Déu! Dicentes enim se esse sapientes, stulti facti sunt (Car dient de si mateixos que eren savis s'han tornat necis). Com si la principal eficàcia de la gràcia no consistís a corroborar els nostres esforços sincers per complir cada dia els manaments de Déu, com individus i com a membres de la societat; com si des de fa dos mil anys no visqués i perseverés en l'ànima de l'Església el sentit de la responsabilitat co?lectiva de tots per tots, que ha estat i segueix essent la causa motriu que ha impulsat els esperits fins a l'heroisme caritatiu dels monjos agricultors, dels alliberadors dels esclaus, dels guaridors dels malalts, dels portadors de fe, de civilització i de ciència en totes les edats i a tots els pobles, a fi de crear condicions socials únicament encaminades a fer possible i fàcil a tothom una vida digna de l'home i del cristià. Però vosaltres, conscients i convençuts d'aquesta sagrada responsabilitat, no sigueu deutors, en el fons de la vostra ànima, d'aquella general mediocritat pública dins la qual la generalitat dels homes no pot observar els preceptes divins, sempre i en tot cas inviolables, de no ser amb actes heroics de virtut.

27. Si entre el propòsit i l'actuació hi hagué una aparent desproporció; si van existir errors, comuns, d'altra banda, a tota activitat humana; si sorgí una diversitat de parers pel que fa al camí a seguir; tot això no ha de desencoratjar ni ha retardar els vostres passos o suscitar laments o excuses, ni pot fer oblidar el fet consolador que de l'inspirat missatge del Pontífex de la Rerum Novarum va brollar vivificant i límpida una deu d'esperit social fort, sincer, desinteressat; deu que, si avui pot restar en part encegada per una allau d'esdeveniments diversos i més forts, demà, un cop remogudes les runes d'aquest huracà mundial, en iniciar-se el treball de reconstrucció d'un nou ordre social, aspiració digna de Déu i de l'home, infondrà un nou i poderós impuls i una nova onada de vida i de creixença en tota la florida de la cultura humana. Serveu la noble flama d'esperit social fratern que, fa mig segle, va reavivar en el cor dels vostres pares la torxa lluminosa i i?luminadora de la paraula de Lleó XIII; no deixeu ni permeteu que li manqui el pàbul i que, tot espurnejant enmig dels vostres homenatges commemoratius, mori, consumida per una negligent, esquiva i gasiva indiferència davant les necessitats dels més pobres entre els nostres germans, o arrabassada entre la pols i el fang per la turbulenta ventada de l'esperit anticristià o no cristià. Alimenteu aquesta flama, aviveu-la, aixequeu-la, difoneu-la; porteu-la onsevulla que us arribi un gemec de preocupació, un lament de misèria, un crit de dolor; aviveu-la sempre de nou amb un ardorós amor tret del cor del Redemptor, a qui és consagrat el mes que avui comença. Aneu a aquest Cor diví, mansuet i humil, refugi per a tot conhort en la fatiga i en la pesantor de l'acció; és el Cor d'Aquell que a tota obra genuïna i pura, duta a terme en el seu nom i en el seu esperit a favor dels qui sofreixen, dels angoixats, dels abandonats pel món, dels desheretats de tota mena de béns i de fortuna, ha promès l'eterna benaurança: Vosaltres, beneits del meu Pare. El què heu fet al més petit dels meus germans m'ho heu fet a mi!

Traducció al català del text italià per A.M. Oriol

Vegeu: Le encicliche sociali dei Papi (3ª edició), a cura di Igino Giordani
Editrice Studium, Roma 1948, pp. 635-647