CAPÍTOL II. LA DEGUDA PROMOCIÓ DEL PROGRÉS DE LA

CULTURA

53. Introducció

Pertany a la persona mateixa de l'home que no accedeixi a una veritable i plena humanitat si no és per mitjà de la cultura, és a dir conreant els béns i els valors de la natura. Per tant, onsevulla que es tracti de la vida humana, la natura i la cultura es connecten ben íntimament.

Amb el mot cultura s'indiquen, en sentit general, totes aquelles coses amb les quals l'home perfecciona i desenvolupa els múltiples dots de l'ànima i del cos; procura reduir al seu poder, amb el coneixement i el treball, l'orbe de la terra; fa més humana, amb el progrés dels costums i de les institucions, la vida social, tant en la família com en tota la convivència civil; finalment, [totes les coses amb les quals], en el decurs dels temps, expressa, comunica i conserva en les seves obres grans experiències espirituals i aspiracions, a fi que serveixin al progrés de molts, més encara de tota la gènera humana.

Se'n segueix que la cultura humana presenta necessàriament un aspecte històric i social, i que la paraula cultura assumeix sovint un significat sociològic i també etnològic. Ara bé, en aquest sentit hom parla de pluralitat de cultures. Car, a partir de la diversa manera d'usar de les coses, realitzar el treball i expressar-se, practicar la religió i formar els costums, estatuir lleis i institucions jurídiques, augmentar les ciències i les arts i conrear la bellesa, s'originen diverses condicions comunes de vida i formes vàries d'estructurar els béns de la vida. D'aquesta manera, a partir dels usatges rebuts, es forma el patrimoni propi de cada comunitat humana. Així també, es constitueix un àmbit definit i històric en el qual s'insereix l'home de cada poble i època, i del qual obté els béns per a promoure el cultiu humà i civil.

Secció I: Les condicions de la cultura en el món d'avui

54. Les noves formes de vida

Les condicions de vida de l'home modern han estat profundament transformades des del punt de vista social i cultural, talment que és lícit parlar d'una nova època de la història humana. Se'n segueix que resten oberts nous camins per a perfeccionar la cultura i per a difondre-la més àmpliament. Els prepararen l'ingent augment de les ciències naturals i humanes, també les socials, l'increment de la tècnica, com també el progrés en el perfeccionament i recte ús dels instruments de comunicació humana. D'ací que la cultura d'avui es trobi assenyalada per unes notes particulars: les ciències exactes perfeccionen màximament el sentit crític; els recents estudis psicològics expliquen més pregonament l'activitat humana; les disciplines històriques contribueixen molt a fer que les coses siguin mirades des del punt de vista de llur mutabilitat i evolució; els estils de vida i els costums esdevenen cada dia més uniformes; la industrialització, la urbanització i altres causes que promouen la vida comunitària creen noves formes de cultura (la cultura de masses) de les quals neixen noves maneres de sentir, d'obrar i de fruir del lleure; alhora, les acrescudes relacions entre els diversos pobles i els grups socials obren més àmpliament a tots i cadascú els tresors de les diverses formes de cultura; i, així, paulatinament, es prepara una forma més universal de cultura humana, la qual, com més promou i expressa la unitat del gènere humà, tant més respecta les particularitats de les diverses cultures.

Cada dia esdevé més gran el nombre d'homes i dones de qualsevol grup o nació que són conscients d'ésser els artífexs i autors de la cultura de llur comunitat. Arreu del món creix més i més el sentit d'autonomia i alhora de responsabilitat, la qual cosa és de màxima importància en pro de la maduresa espiritual i moral de la gènera humana. Això esdevé més clar si posem davant els ulls la unificació del món i la comesa, que ens ha estat imposada, d'edificar un món millor en la veritat i la justícia. Som, doncs, d'aquesta manera, testimonis que neix un nou humanisme, en el qual l'home es defineix per la seva responsabilitat envers els seus germans i la història.

En tals condicions, no és d'admirar que l'home, que sent la seva responsabilitat en pro del progrés de la cultura, nodreixi una esperança més alta, però que consideri, també, amb ànsia, les múltiples antinòmies existents, que ell mateix ha de resoldre.

Què cal fer a fi que els intercanvis més sovintejats de cultures, els quals, entre els diversos grups i nacions, haurien de dur a un veritable i fructuós diàleg, ni pertorbin la vida de les comunitats, ni capgirin la saviesa dels avantpassats, ni posin en perill el tarannà propi dels pobles?

Com cal afavorir el dinamisme i l'expansió de la nova cultura, sense que depereixi la fidelitat viva envers l'herència de les tradicions? Cosa que urgeix particularment allí on la cultura que s'origina de l'enorme progrés de les ciències i la tècnica ha d'harmonitzar-se amb aquell cultiu de l'enginy que s'alimenta dels estudis clàssics, segons les variades tradicions.

A més a més, ¿com una tan veloç i progressiva dispersió de les ciències especialitzades pot harmonitzar-se amb la necessitat de formar-ne una síntesi, i, a més, amb la de servar en els homes les facultats de contemplació i d'admiració que menen vers la saviesa?

Què cal fer perquè tots els homes esdevinguin partícips dels béns culturals en el món, com sigui que, alhora, la cultura dels especialistes esdevé sempre més elevada i complexa?

De quina manera, finalment, cal reconèixer com a legítima l'autonomia que la cultura reivindica, sense que hom arribi a un humanisme merament terrestre, encara més, advers a la mateixa religió?

Certament, enmig de tals antinòmies, cal que la cultura es desenvolupi avui talment que perfeccioni l'íntegra persona humana amb just ordre, i ajudi els homes en les comeses que tots són cridats a acomplir, però, principalment, els fidels cristians, fraternalment units en una família humana.

Secció II. Alguns principis per a promoure com cal la cultura

57. Fe i cultura

Els fidels cristians, bo i peregrinant vers la ciutat celestial, han de cercar i assaborir les coses de dalt; amb què, nogensmenys, lluny de minvar, més aviat creix la importància de la seva comesa de treballar, juntament amb tots els homes, en l'edificació d'un món que ha de ser construït més humanament. I realment el misteri de la fe cristiana els proporciona excel·lents estímuls i ajuts per a acomplir de manera més amatent aquella missió i sobretot per a descobrir el ple sentit d'una tal obra, per la qual la cultura assoleix el seu lloc eximi en l'íntegra vocació de l'home.

En efecte, quan l'home, amb l'obra de les seves mans o amb l'ajut de la tècnica, conrea la terra a fi que produeixi fruit i esdevingui digne habitacle de tota la família humana, i quan conscientment participa en la vida dels grups socials, ell mateix realitza el pla de Déu, manifestat al principi dels temps, de sotmetre la terra i de perfeccionar la creació, i es cultiva ell mateix, alhora que serva el gran manament de Crist de lliurar-se al servei dels germans.

Endemés, l'home, quan s'aplica a les vàries disciplines de la filosofia, la història i les ciències matemàtica i natural, i es dedica a les arts, pot contribuir màximament a fer que la família humana s'elevi als més sublims pensaments del ver, del bo i del bell, i a un judici de valor universal, i que, d'aquesta manera, sigui il·luminada més clarament per la Saviesa admirable que, des de l'eternitat, era amb Déu, disposant-ho tot amb Ell, jugant en l'orbe de la terra i delectant-se amb els fills dels homes.

Per això mateix, l'esperit humà, més deslligat de la servitud de les coses, pot ser elevat més fàcilment al culte i contemplació del Creador. Encara més, per l'impuls de la gràcia es disposa a conèixer el Verb de Déu, el qual, abans de fer-se carn per a salvar-ho i recapitular-ho tot en Ell, ja era en el món com a «llum veritable que il·lumina tot home» (Jn 1, 9).

És cert que el progrés actual de les ciències i de la tècnica, les quals, en virtut de llur mètode, no poden penetrar fins a les íntimes raons de les coses, pot afavorir un cert fenomenisme i agnosticisme, quan el mètode d'investigació que aquestes disciplines usen és considerat, immerescudament, com la regla suprema per a trobar tota la veritat. Encara més, hi ha el perill que l'home, bo i fiant-se excessivament dels descobriments d'avui, consideri que es basta a si mateix i ja no cerqui ulteriorment coses més elevades.

No obstant això, aquestes infaustes realitats no se segueixen necessàriament de la cultura actual i no ens han de menar tampoc a la temptació de no reconèixer-ne els valors positius. Entre els quals s'enumeren: l'estudi de les ciències i l'exacta fidelitat a la veritat en les investigacions científiques; la necessitat de treballar amb altres equips tècnics; el sentit de solidaritat internacional; la consciència de responsabilitat dels perits, cada dia més vívida, pel que fa a l'ajut, encara més, a la protecció dels homes; la voluntat de fer més pròsperes les condicions de vida per a tothom, principalment per a aquells que pateixen de privació de responsabilitat o de pobresa de cultura. Tot això pot aportar alguna preparació per a rebre el missatge de l'Evangeli, la qual pot ser informada amb la caritat divina per Aquell que vingué a salvar el món.

Entre el missatge de la salvació i la cultura humana hi ha múltiples lligams. En efecte, Déu, revelant-se al seu poble fins a la plena manifestació de si mateix en el Fill encarnat, ha parlat segons la cultura pròpia de les diverses edats.

Parionament, l'Església, vivint a través dels temps en vàries condicions, va usar les troballes de les diverses cultures per difondre i explicar el missatge de Crist en la seva predicació a tots els pobles, investigar-lo i entendre'l més pregonament, i expressar-lo més bé en la celebració litúrgica i en la vida de la multiforme comunitat dels fidels.

Alhora, però, enviada a tots els pobles de qualsevol època i regió, l'Església no es lliga exclusivament i indissoluble a cap raça o nació, a cap sistema particular de vida, a cap costum antic o nou. Adherida a la pròpia tradició i conscient alhora de la seva missió universal, és capaç d'entrar en comunió amb diverses formes de cultura, amb la qual comunió s'enriqueixen sia la mateixa Església, sia les vàries cultures.

El bon missatge de Crist renova contínuament la vida i la cultura de l'home caigut i impugna i aparta els errors i mals que provenen de la sempre amenaçadora seducció del pecat. Purifica i eleva incessantment els costums dels pobles. Fecunda, envigoreix, completa i restaura, en Crist, com des de dins, amb les riqueses de dalt, les qualitats d'ànima i els dons de qualsevol poble i edat. D'aquesta manera, l'Església, complint la seva pròpia funció, per aquest sol fet ja empeny i contribueix a la cultura; i, amb la seva acció, incloent-hi la litúrgica, educa l'home per a la llibertat interior.

Per les ementades raons, l'Església recorda a tothom que la cultura ha de ser referida a l'íntegra perfecció de la persona humana, al bé de la comunitat i de tota la societat. Per la qual cosa, cal cultivar talment l'esperit que es promogui la facultat d'admirar, d'intuir, de contemplar; de formar un judici personal; de cultivar el sentit religiós, moral i social.

En efecte, la cultura, com sigui que flueix immediatament de l'índole racional i social de l'home, necessita incessantment justa llibertat per a desenvolupar-se i legítima capacitat d'actuar per dret propi segons els seus principis. Per tant, merescudament, demana respecte i gaudeix d'una certa inviolabilitat, servats, ben cert, els drets de la persona i de la comunitat, sia particular, sia universal, dins els límits del bé comú. El Sagrat Sínode, recordant ço que ensenyà el Concili Vaticà I, declara que «hi ha un doble ordre de coneixement» distint, és a dir, el de la fe i el de la raó; i que, certament, l'Església no prohibeix que «les cultures de les arts humanes i de les ciències..., en llur àmbit respectiu, emprin els principis propis i el mètode propi»; per la qual cosa, «reconeixent aquesta justa llibertat», afirma la legítima autonomia de la cultura humana i, sobretot, de les ciències.

Tot això demana també que l'home, servats l'ordre moral i la comuna autoritat, pugui lliurement investigar la veritat, declarar i divulgar la seva opinió i, així mateix, conrear qualsevol art; i que, finalment, tingui informació dels esdeveniments públics segons veritat.

Ara bé, correspon a l'autoritat pública no determinar el caràcter propi de les formes de cultura humana, sinó fomentar les condicions i els ajuts per a promoure la vida cultural entre tots, també entre les minories d'una nació.

Secció III. Algunes de les tasques més urgents dels cristians pel que a la cultura

60. Que el dret als benifets de la cultura sigui reconegut a tothom i dut a terme Posat el fet que avui existeix la possibilitat d'alliberar molts homes de la misèria de la ignorància, és un deure màximament adient a la nostra època, principalment pel que fa als cristians, de treballar esforçadament a fi que, tant en l'àmbit econòmic com en el polític, tant en el camp nacional com en l'internacional, es pronunciïn uns judicis fonamentals, per mitjà dels quals sigui reconegut i dut a terme arreu de la terra el dret de tothom a la cultura, el qual convé a la dignitat de la persona, sense discriminació de raça, sexe, nació, religió o condició social. Per tant, cal procurar a tothom una abundància suficient de béns culturals, principalment d'allò que constitueix l'anomenada cultura bàsica, a fi que molts homes no siguin impedits, per l'analfabetisme o per la privació d'una activitat responsable, de prestar una col·laboració veritablement humana al bé comú.

Cal, doncs, contendre a fi que els homes, els dots d'enginy dels quals ho possibilitin, puguin ascendir als més alts nivells d'estudi, talment que, per cert, i tant com se pugui, pervinguin en la societat humana a comeses, deures i serveis adequats sia a llur enginy, sia a la competència adquirida. D'aquesta manera, qualsevol home i els grups socials de qualsevol poble podran arribar al ple desenvolupament de llur vida cultural, proporcionada als seus dots i tradicions.

A més a més, cal esmerçar-se tenaçment a fi que tots els homes esdevinguin conscients adés del dret a la cultura, adés del deure que pesa al seu damunt de cultivar-se a si mateixos i d'ajudar els altres.

En efecte, hi ha condicions de vida i de treball que impedeixen els esforços culturals dels homes i destrueixen en ells l'ànsia de cultura. Això val especialment pel que fa als pagesos i als obrers, als quals cal oferir unes condicions de feina tals que no obstaculitzin, ans promoguin, llur cultura humana. Les dones ja treballen en gairebé tots els camps de la vida; convé, però, que puguin participar segons llur tarannà. Serà comesa de tothom que sigui reconeguda i promoguda la pròpia i necessària participació de les dones en la vida cultural.

61. Educació de l'home per a una cultura íntegra

Avui hi ha una dificultat més gran que en altre temps per a reduir a síntesi les vàries disciplines del saber i les arts. En efecte, mentre creix la mola i la diversitat dels elements que constitueixen la cultura, alhora minva per a cadascun dels homes la capacitat de percebre'ls i d'estructurar-los orgànicament, talment que la imatge de l'home universal s'esvaeix més i més. No obstant això, resta dempeus per a cada home el deure de conservar la configuració de tota la persona humana, en qui sobresurten els valors de la intel·ligència, la voluntat, la consciència i la fraternitat, tots els quals es fonamenten en Déu creador i han estat guarits i elevats admirablement en Crist.

Quasi mare i nodrissa d'aquesta educació és, primer de tot, la família, en la qual els fills, fomentats per l'amor, aprenen conjuntament amb més facilitat el recte ordre de les coses, alhora que formes provades de cultura humana són transfoses gairebé de manera natural en l'ànima de l'adolescència que progressa.

En les societats actuals es donen oportunitats a favor de l'esmentada educació, principalment a partir d'una acrescuda difusió de llibres i pels nous instruments de comunicació cultural i social que poden afavorir la cultura universal. Car, havent disminuït arreu l'espai laboral, augmenten dia a dia les facilitats per a molts homes. Que els temps lliures siguin degudament assumits amb vista a relaxar l'ànim i a enfortir la salut del cos i de l'esperit per mitjà d'activitats i estudis lliures; de viatges a altres regions (turisme), pels quals l'enginy humà es perfecciona, com també els homes s'enriqueixen amb el mutu coneixement; així mateix, per exercicis i manifestacions esportives que ofereixen ajut per servar l'equilibri de l'esperit, també en comunitat, com, àdhuc, per establir relacions fraternes entre els homes de totes les condicions, nacions o raça diversa. Per tant, que els fidels cristians cooperin a fi que les manifestacions i accions col·lectives de la cultura, que són pròpies de la nostra època, siguin imbuïdes d'esperit humà i cristià.

Ara bé, totes aquestes facilitats no són capaces de dur a terme l'educació de l'home per al seu íntegre cultiu, si hom descura, alhora, una interrogació profunda sobre el sentit de la cultura i de la ciència en pro de la persona humana.

Malgrat que l'Església hagi contribuït molt al progrés de la cultura, no obstant això consta per experiència que l'harmonització de la cultura amb la formació cristiana, per causes contingents, no sempre procedeix sense dificultats.

Aquestes dificultats no danyen necessàriament la vida de la fe; encara més, poden estimular la ment vers una més curosa i pregona intel·ligència de la fe. En efecte, els estudis i les troballes més recents de les ciències, com també de la història i de la filosofia, susciten noves qüestions que comporten alhora conseqüències per a la vida i reclamen dels teòlegs noves investigacions. Endemés, els teòlegs, servats els mètodes i les exigències propis de la ciència teològica, són invitats a inquirir sempre el mode més apte de comunicar la doctrina als homes del seu temps; car una cosa és el dipòsit mateix, o sia les veritats de la fe, i altra el mode segons el qual són enunciades, amb el mateix sentit, però, i amb la mateixa sentència. Que en la cura pastoral siguin suficientment reconeguts i aplicats no solament els principis teològics, sinó també les troballes de les ciències profanes, primer de tot de la psicologia i de la sociologia; talment que també els fidels siguin conduïts a una vida de fe més pura i més madura.

Les lletres i les arts són, així mateix, a la seva manera, d'una gran importància per a la vida de l'Església. Car s'esforcen a captar plenament el tarannà propi de l'home, els seus problemes i la seva experiència en l'empenyorament de conèixer i perfeccionar a si mateix i el món; s'afanyen a descobrir la seva situació en la història i en l'univers, com també a il·lustrar les misèries i els goigs, les necessitats i les forces dels homes; i a besllumar una millor sort de l'home. Així són capaces d'elevar la vida humana, expressada de moltes maneres segons els temps i els llocs.

D'on cal treballar a fi que els conreadors d'aquelles arts se sentin reconeguts per l'Església en llur activitat; i, bo i gaudint d'una llibertat ordenada, estableixin relacions més fàcils amb la comunitat cristiana. Que també les noves formes d'art que sintonitzen amb els nostres contemporanis, segons l'índole de les vàries nacions i regions, siguin reconegudes per l'Església. Ara bé, que siguin rebudes en el santuari quan eleven la ment vers Déu amb una manera de dir escaient i conforme amb les exigències de la litúrgia.

Així, el coneixement de Déu es manifesta més bé i la predicació evangèlica esdevé més perspícua en l'enteniment dels homes i apareix com inserida en llurs condicions. Que els fidels, per tant, visquin en estretíssima unió amb els homes del seu temps i s'afanyin a percebre perfectament llurs modes de pensar i de sentir, els quals s'expressen per mitjà de la cultura. Que uneixin els coneixements de les noves ciències i doctrines, com també dels darrers descobriments, amb els costums cristians i amb l'ensenyament de la doctrina cristiana, a fi que la pràctica de la religió i l'honradesa de l'esperit avanci en ells amb un pas parió amb el coneixement de les ciències i amb les arts dels tècnics, les quals progressen quotidianament i, per tant, que ells mateixos siguin capaços de sospesar i d'interpretar totes les coses amb íntegre sentit cristià.

Que els qui es dediquen a les disciplines teològiques en els Seminaris i Universitats cerquin de cooperar amb els homes que destaquen en altres ciències, un cop posats en comú forces i criteris. Alhora, que la investigació teològica persegueixi un pregon coneixement de la veritat revelada i no descuri el contacte amb el propi temps a fi que pugui ajudar els homes competents en les vàries branques del saber a una més plena ciència de la fe. Aquesta col·laboració serà molt profitosa per a la formació dels ministres sagrats, els quals podran explicar més adequadament als nostres contemporanis la doctrina de l'Església sobre Déu, sobre l'home i sobre el món, talment que aquella paraula sigui rebuda per ells més gustosament. Encara més, és desitjable que molts laics assoleixin una convenient formació en les disciplines sagrades i que no pocs entre ells cultivin i duguin al més alt nivell, bo i dedicant-s'hi, aquests estudis. Ara bé, a fi que puguin exercir llur comesa, que hom reconegui als fidels, sia clergues, sia laics, una justa llibertat d'investigar, de pensar, com també de manifestar llur opinió, amb humilitat i fortalesa, en aquelles coses en què gaudeixen de perícia.