SEGONA PART.- ALGUNS PROBLEMES MÉS URGENTS

46. PROEMI

El Concili, després d'haver exposat quina és la dignitat de la persona humana, com també quina tasca, sia individual sia social, ha estat cridada a acomplir en el món univers; sota la llum de l'Evangeli i de l'experiència humana, adreça ara l'atenció de tothom vers certes necessitats més urgents d'aquest temps, les quals afecten màximament la gènera humana.

Entre les moltes coses que avui estimulen la sol·licitud de tothom, plau de recordar principalment aquestes: el matrimoni i la família, la cultura humana, la vida econòmico-social i política, la unió de la família dels pobles i la pau. Entorn de cadascuna d'aquestes coses, que brillin els principis i les llums que emanen de Crist, pels quals els fidels cristians siguin conduïts i tots els homes siguin il·luminats en la recerca de la solució de tants problemes complexos.

CAPÍTOL I. EL FOMENT DE LA DIGNITAT DEL MATRIMONI I DE LA FAMÍLIA

El benestar de la persona i de la societat humana i cristiana es connecta estretament amb la prosperitat de la comunitat conjugal i familiar. Per això els cristians, juntament amb tots els qui tenen en gran estima la mateixa comunitat, frueixen sincerament pels variats recursos amb què avui els homes progressen amb vista a fomentar aquesta comunitat d'amor i a respectar la vida, i amb els quals els cònjuges i els pares són ajudats en llur excelsa funció. D'on, a més a més, esperen millors beneficis i s'afanyen a promoure'ls.

Ara bé, la dignitat d'aquesta institució no rellueix arreu amb la mateixa claredat, com sigui que és enfosquida per la poligàmia, per la pesta del divorci, per l'anomenat amor lliure i per altres deformacions; a més a més, l'amor nupcial és profanat més sovint per l'egoisme, l'hedonisme i els usos il·lícits contra la generació. Endemés, les actuals condicions econòmiques, sòcio-psicològiques i civils introdueixen en la família pertorbacions no pas lleus. Finalment, en certes parts del món s'observen, no sense sol·licitud, els problemes sorgits de l'increment demogràfic. Amb totes les quals coses les consciències són angoixades. No obstant això, la força i el vigor de la institució matrimonial i familiar es palesen també pel fet que els profunds canvis de la societat actual, no obstant les dificultats que en provenen, manifesten molt sovint, de variades maneres, l'índole veritable d'aquesta institució.

Per aquesta raó, el Concili, fent llum més clara sobre alguns capítols de la doctrina de l'Església, pretén il·luminar i confortar els cristians i tots els homes que s'esforcen a defensar i promoure la dignitat nativa de l'estat matrimonial i el seu eximi valor sagrat.

L'íntima comunitat de vida i d'amor conjugal, fundada pel Creador i proveïda per les seves lleis, s'estableix pel pacte conjugal, o sia per l'irrevocable consentiment personal. D'aquesta manera, per l'acte humà en virtut del qual els cònjuges es lliuren i es reben recíprocament, s'origina una institució ferma, per ordenació divina, també davant la societat; aquest vincle sagrat, amb vista al bé sia dels cònjuges i de la prole, sia de la societat, no depèn de l'albir humà. Ara bé, Déu mateix és l'autor del matrimoni, dotat de diversos béns i fins; totes les quals coses són de màxima importància en bé de la continuïtat del gènere humà, en bé del profit personal i de la sort eterna de cadascun dels membres de la família, en bé de la dignitat, estabilitat, pau i prosperitat de la mateixa família i de tota la societat humana. Mes per la seva índole natural, la mateixa institució del matrimoni i l'amor conjugal s'ordenen a la procreació i educació de la prole i en són coronats com pel seu fastigi. Així doncs, l'home i la dona, que pel pacte conjugal «ja no són dos, sinó una sola carn» (Mt 19, 6), amb l'íntima unió de persones i obres es presten recíproc ajut i servei, i experimenten el sentit de llur unitat i l'assoleixen més plenament cada dia. La qual íntima unió, en tant que donació recíproca de dues persones, com també el bé dels fills, exigeixen la plena fidelitat dels cònjuges i urgeixen llur indissoluble unitat.

Crist Senyor va beneir abundosament aquesta multiforme dilecció eixida de la divina font de la caritat i constituïda a exemple de la seva unió amb l'Església. En efecte, com Déu, temps ha, sortí al pas del seu poble amb un pacte d'amor i de fidelitat, així ara el Salvador dels homes i l'Espòs de l'Església surt a l'encontre dels fidels cristians cònjuges per mitjà del sagrament del matrimoni. A més a més, roman amb ells a fi que, talment com estimà l'Església i es lliurà per ella, així també els cònjuges, amb lliurament recíproc, s'estimin l'un a l'altre amb perpètua fidelitat. El genuí amor conjugal és assumit amb vista a l'amor diví i és regit i enriquit per la força redemptora de Crist i per l'acció salvífica de l'Església, a fi que els cònjuges siguin guiats eficaçment vers Déu i siguin ajudats i confortats en la sublim funció de pare i mare. Per aquesta raó els cònjuges cristians, amb vista als deures i a la dignitat de llur estat, són envigorits i quasi consagrats per un sagrament peculiar, realitzant, en virtut d'aquest, llur funció conjugal i familiar, bo i imbuïts de l'esperit de Crist, pel qual tota la seva vida és amarada de fe, esperança i caritat; s'apropen com més va més a llur pròpia perfecció i recíproca santificació i, per tant, conjuntament, a la glòria de Déu.

D'on, precedint-hi els mateixos pares amb l'exemple i l'oració familiar, els fills, i encara tots els qui habiten en l'àmbit de la família, trobaran més fàcilment el camí de la humanitat, de la salvació i de la santedat. Els cònjuges, però, adornats amb la dignitat i la funció de la paternitat i la maternitat, compliran diligentment el deure de l'educació, principalment la religiosa, que els pertoca en primer lloc.

Els fills, com a membres vius de la família, contribueixen amb faisó pròpia a la santificació dels pares. Car amb agraït afecte, amb pietat i confiança respondran als beneficis dels pares i els assistiran, fills com són, en les adversitats, com també en la soledat de la senectud. La viduïtat, assumida amb fortalesa com a continuïtat de la vocació conjugal, serà honorada per tothom. La família comunicarà també generosament les seves riqueses espirituals a les altres famílies. Per això la família cristiana, posat el fet que emana del matrimoni, que és imatge i participació del pacte d'amor de Crist i l'Església, farà palesa a tothom la viva presència del Salvador en el món i l'autèntica natura de l'Església, sia amb l'amor dels cònjuges, sia amb la generosa fecunditat, la unitat i la fidelitat, sia amb l'amable cooperació de tots els membres.

Moltes vegades, els promesos i els cònjuges són convidats per la paraula divina a alimentar i fomentar, amb cast amor, el prometatge, i amb indivís amor, el matrimoni. També molts homes del nostre temps magnifiquen el veritable amor entre marit i muller, manifestat de diverses maneres segons els honestos costums de pobles i temps. Ara bé, aquest amor, en tant que eminentment humà, posat el fet que s'adreça de persona a persona amb l'afecte de la voluntat, abraça el bé de tota la persona i, per tant, és capaç d'enriquir amb una dignitat peculiar les expressions de l'ànima i del cos, i d'ennoblir-les amb els elements i els signes especials de l'amistat conjugal. El Senyor es dignà a guarir, perfeccionar i elevar aquest amor amb un do especial de gràcia i de caritat. Tal amor, en associar alhora realitats humanes i divines, mena els cònjuges al lliure i recíproc do de si mateixos, provat amb tendre afecte i amb obra, i amara tota llur vida; encara més, es perfecciona i creix amb la seva mateixa generosa activitat. Així, doncs, supera àmpliament la mera inclinació eròtica, la qual, egoísticament cultivada, s'esvaeix ràpidament i miserable.

Aquesta dilecció s'expressa en l'obra pròpia del matrimoni i s'hi perfecciona singularment. Per tant, els actes amb els quals els cònjuges s'uneixen entre ells íntimament i casta són honestos i dignes; i, exercits de manera veritablement humana, signifiquen i fomenten la recíproca donació per la qual s'enriqueixen l'un a l'altre amb ànim joiós i agraït. Aquell amor, ratificat per la recíproca fidelitat i, principalment, consagrat pel sagrament de Crist, és indissolublement fidel enmig de la prosperitat i de l'adversitat, en cos i ànima, i, per tant, roman aliè a tot adulteri i divorci. La unitat del matrimoni es palesa lluminosament confirmada pel Senyor, per causa també de la igual dignitat tant de l'home com de la dona, la qual ha de ser reconeguda en recíproc i ple amor. Ara bé, cal una virtut insigne per a complir constantment els deures d'aquesta vocació cristiana; per aquesta raó, els cònjuges, envigorits per la gràcia amb vista a una vida santa, conrearan assíduament i impetraran en la pregària la fermesa de l'amor, la grandesa d'ànima i l'esperit de sacrifici.

El genuí amor cristià, però, gaudirà de més alta estimació i entorn d'ell es formarà una sana opinió pública, si els cònjuges cristians excel·leixen pel testimoni de fidelitat i harmonia en el mateix amor, com també per la sol·licitud d'educar els fills, i si realitzen la part que els correspon en la necessària renovació cultural, psicològica i social en pro del matrimoni i de la família. Els joves han de ser instruïts adientment i en el temps oportú sobre la dignitat, la funció i l'obra de l'amor conjugal, principalment al si de la mateixa família, a fi que, formats en el cultiu de la castedat, puguin passar, en l'edat convenient, d'un honest prometatge a les noces.

El matrimoni i l'amor conjugal, per la seva índole, s'ordenen a la procreació i educació de la prole. Els fills són sens dubte el do excel·lentíssim del matrimoni i contribueixen màximament al bé dels seus pares. El mateix Déu que digué «no és bo que l'home estigui sol» (Gn 2, 18) i que «va fer... des del principi l'home mascle i femella» (Mt 19, 4), volent-li comunicar una especial participació en la Seva pròpia obra creadora, beneí l'home i la dona dient: «creixeu i multipliqueu-vos» (Gn 1, 28). D'on el veritable cultiu de l'amor conjugal i tota la raó de la vida familiar que en sorgeix, no posposats pas els restants fins del matrimoni, tendeixen a això: que els cònjuges estiguin disposats amb fermesa d'ànim a cooperar amb l'amor del Creador i Salvador, que per mitjà d'ells dilata i enriqueix, dia rere dia, la Seva família.

En el deure de transmetre i educar la vida humana, que ha de ser considerat com la seva pròpia missió, els cònjuges saben que són cooperadors de l'amor de Déu creador i talment els seus intèrprets. Per tant, compliran llur funció amb humana i cristiana responsabilitat; i, amb dòcil reverència envers Déu, amb comú consell i esforç es formaran un judici recte, atenent sia al seu propi bé, sia al bé dels fills, adés els que ja han nascut, adés els que es preveuen futurs, discernint les condicions, ara materials ara espirituals, dels temps i de l'estat de vida i tenint en compte, finalment, el bé de la comunitat familiar, de la societat temporal i de la mateixa Església.

Els mateixos cònjuges, en darrer terme, han de realitzar aquest judici davant Déu. Ara bé, que els cònjuges cristians siguin conscients, en llur mode d'obrar, que no poden procedir segons el seu arbitratge, sinó que s'han de regir sempre per la consciència, la qual s'ha de conformar a la mateixa llei divina, dòcils envers el Magisteri de l'Església que la interpreta autènticament sota la llum de l'Evangeli. Aquella llei divina mostra la plena significació de l'amor conjugal, el protegeix i l'empeny vers la seva perfecció veritablement humana. Així els cònjuges cristians, confiant en la Divina Providència i conreant l'esperit de sacrifici, glorifiquen el Creador i s'esforcen per la perfecció en Crist, quan compleixen la funció de procrear amb generosa, humana i cristiana responsabilitat. Entre els cònjuges que satisfan, d'aquesta manera, la missió que els ha estat confiada per Déu, han de ser recordats peculiarment aquells que, amb prudent i comú consell, reben també, amb magnanimitat, una més nombrosa fillada, la qual ha de ser convenientment educada.

Ara bé, el matrimoni no ha estat instituït només per a la procreació, sinó que la mateixa índole del pacte indissoluble entre persones i el bé de la prole exigeixen també que el recíproc amor dels cònjuges es mostri, progressi i maduri amb recte ordre. Per tant, ni que la prole, sovint tan desitjada, manqués, el matrimoni roman com a consuetud i comunió de tota la vida i conserva el seu valor i indissolubilitat.

El Concili sap que els cònjuges, en l'harmònica ordenació de la vida conjugal, són sovint destorbats per certes condicions del viure d'avui i que poden trobar-se en circumstàncies en les quals el nombre de la prole no pot ser augmentat, almenys per un temps, i en què el cultiu de l'amor fidel i la plena consuetud de vida no es mantenen sense dificultat. Ara bé, allí on l'íntima vida conjugal s'interromp, pot perillar no rarament el bé de la fidelitat i pot enfonsar-se el bé de la prole, car llavors corren risc l'educació dels fills alhora que la fortalesa per a acceptar ulterior descendència.

N'hi ha que gosen aportar a aquests problemes solucions inhonestes, encara més, que no els fa basarda de matar; l'Església, però, recorda de nou que no pot existir una veritable contradicció entre les lleis divines de transmetre la vida i de fomentar el genuí amor conjugal.

En efecte, Déu, Senyor de la vida, encomanà als homes l'excels ministeri de custodiar la vida, el qual s'ha d'acomplir d'una manera digna de l'home. Així, doncs, la vida, des de la concepció, ha de ser protegida amb màxima cura: l'avortament i l'infantici són crims nefands. Ara bé, l'índole sexual de l'home, com també la facultat humana d'engendrar superen admirablement ço que s'esdevé en els graus inferiors de la vida; per tant, els actes propis de la vida conjugal, ordenats segons la genuïna dignitat humana, han de ser reverenciats amb gran observança. Així, doncs, l'índole moral del mode d'obrar, quan es tracta de compaginar l'amor conjugal amb la responsable transmissió de la vida, no depèn de la sola sincera intenció i estimació dels motius, sinó que s'ha de determinar a partir de criteris objectius, presos de la natura de la persona i dels seus actes, els quals respecten l'íntegre sentit de la recíproca donació i de la humana procreació en un context de veritable amor; la qual cosa no es pot realitzar a no ser que la virtut de la castedat conjugal sigui sincerament conreada. Als fills de l'Església, recolzats en aquests principis, no els és lícit, en la regulació de la procreació, d'entrar en camins que són reprovats pel magisteri, quan explica la llei divina.

Ara bé, que sigui ben clar per a tothom que la vida dels homes i la funció de transmetre-la no es restringeixen només a aquest temps, i que no es poden entendre ni commensurar únicament per ell, sinó que miren sempre l'etern destí dels homes.

La família és una escola de la més uberosa humanitat. Però perquè pugui assolir la plenitud de la seva vida i missió, calen una benèvola comunicació espiritual i un comú acord conjugal, com també una diligent cooperació dels pares en l'educació dels fills. La presència activa del pare és molt profitosa per a llur formació; però també ha de ser salvaguardada la cura domèstica de la mare, de la qual tenen sobretot necessitat els fills més joves, sense que sigui posposada la legítima promoció social de la dona. Que els fills siguin talment educats que, un cop arribats a l'edat adulta, puguin seguir amb ple sentit de la responsabilitat llur vocació, incloent-hi la sagrada, i elegir un estat de vida, segons el qual, si es casen, puguin fundar una família pròpia en condicions morals, socials i econòmiques propícies. És cosa dels pares o dels tutors que s'ofereixin com a guies als joves, pel que afecta a fundar una família, amb consell prudent, el qual ha de ser gustosament escoltat per ells; que es guardin, però, d'empènyer-los, amb coacció directa o indirecta, a contraure matrimoni o a elegir consort.

D'aquesta manera, la família -en què diverses generacions convergeixen i s'ajuden mútuament a adquirir una saviesa més plena i a harmonitzar els drets de les persones amb les altres exigències de la vida social-, constitueix el fonament de la societat. Per tant, tots els qui influeixen en les comunitats i grups socials han de contribuir eficaçment a la promoció del matrimoni i de la família. Que el poder civil consideri, com a sagrada comesa, reconèixer, protegir i promoure la seva veritable índole, tutelar la moralitat pública i afavorir la prosperitat domèstica. El dret dels pares a procrear la prole i a educar-la en el si de la família ha de ser salvaguardat. Que amb pròvida legislació i amb iniciatives variades siguin també protegits, alhora que sostinguts amb adequat ajut, aquells que es troben infeliçment mancats del bé de la família.

Que els fidels cristians, bo i redimint el temps present i discernint les coses eternes de les formes mutables, promoguin diligentment els béns del matrimoni i de la família, sia amb el testimoniatge de la pròpia vida, sia amb l'acció concorde amb els homes de bona voluntat; d'aquesta manera, superades les dificultats, proveiran a les necessitats i als avantatges de la família que s'adiuen als nous temps. Per tal d'assolir l'esmentat fi, seran de gran ajut el sentit cristià dels fidels, la recta consciència moral dels homes, com també la saviesa i la competència dels versats en les disciplines sagrades.

Els erudits en les ciències, principalment les biològiques, mèdiques, socials i psicològiques, poden contribuir molt al bé del matrimoni i de la família i a la pau de les consciències, si, contrastant estudis, s'esforcen a elucidar més pregonament les diverses condicions que afavoreixen l'ordenació de la procreació humana.

És cosa dels sacerdots, un cop rebuda la deguda erudició pel que fa a la realitat familiar, de fomentar la vocació dels cònjuges amb diversos mitjans pastorals: la predicació de la paraula de Déu, el culte litúrgic o altres ajuts espirituals en llur vida conjugal i familiar, enfortir-los pacientment i humana en les dificultats i confortar-los en la caritat a fi que es formin famílies radiants.

Les distintes obres, principalment les associacions de famílies, s'esforçaran a confirmar, amb la doctrina i l'acció, els joves i els mateixos cònjuges, principalment els casats de nou, i a formar-los per a la vida familiar, social i apostòlica.

Finalment, que els cònjuges mateixos, fets a imatge del Déu viu i constituïts en un veritable ordre de persones, estiguin units amb afecte igual, mentalitat pariona i recíproca santedat, a fi que, havent seguit Crist, principi de la vida, en els goigs i sacrificis de llur vocació, per mitjà de llur fidel amor esdevinguin testimonis d'aquell misteri de dilecció que el Senyor revelà al món amb la seva mort i resurrecció.

[Tornar índex]