CAPÍTOL V. EL FOMENT DE LA PAU I LA PROMOCIÓ DE LA COMUNITAT DELS POBLES

77. Introducció

En aquests anys nostres, en els quals encara perduren afliccions i angoixes gravíssimes que flueixen de l'enfurismada i amenaçadora guerra, tota la família humana ha arribat, en el procés de la seva maduració, a una hora de decisió suprema. Congregada paulatinament en unitat, no pot dur a terme la comesa que li correspon, a saber, la d'edificar un món veritablement més humà en bé de tots els homes, arreu de la terra, a no ser que tothom es converteixi amb ànim renovat a la veritat de la pau. D'ací prové que el missatge evangèlic, congruent amb els desitjos i aspiracions més elevats del gènere humà, resplendeixi en els nostres temps amb nova claredat, en proclamar benaurats els artífexs de la pau, «perquè seran anomenats fills de Déu» (Mt 5, 9).

Per tant, el Concili, illustrant la vera i nobilíssima concepció de la pau, un cop condemnada la crueltat de la guerra, intenta cridar ferventment els cristians que, amb l'auxili de Crist, autor de la pau, cooperin amb tots els homes a consolidar entre ells la justícia i l'amor, i a preparar instruments de pau.

La pau no és mera absència de guerra, ni es redueix a l'establiment d'un sol equilibri de forces adverses, ni s'origina d'una dominació imperiosa; sinó que és anomenada rectament i pròpia «obra de la justícia» (Is 32, 7). Existeix com a fruit de l'ordre inserit en la societat humana pel seu diví Fundador, que ha de ser actuat pels homes, sedejants d'una justícia sempre més perfecta. En efecte, ja que el bé comú del gènere humà, certament en la seva raó primera, és regit per la llei eterna, però, pel que fa a allò que exigeix concretament, se subjecta, amb el progrés del temps, a incessants mutacions, la pau mai no és adquirida un cop per sempre, sinó que ha de ser edificada contínuament. Endemés, com sigui que la voluntat humana és làbil, ensems que malferida pel pecat, la procuració de la pau exigeix un constant domini de les passions de cada u i la vigilància de la legítima autoritat.

Nogensmenys, amb això no n'hi ha prou. Aquesta pau no pot obtenir-se a la terra a no ser que el bé de les persones estigui assegurat o els homes comuniquin espontàniament entre ells, amb confiança, les riqueses del seu ànim i enginy. Una ferma voluntat de reverenciar els altres homes i pobles i llur dignitat i un diligent exercici de fraternitat són del tot necessaris per a construir la pau. D'aquesta manera, la pau existeix també com a fruit de l'amor, el qual va més enllà d'allò que la justícia pot garantir.

Però la pau terrena, que s'origina de la dilecció al proïsme, és figura i efecte de la pau de Crist que brolla de Déu Pare. En efecte, el mateix Fill encarnat, príncep de la pau, reconcilià per la seva creu tots els homes amb Déu i, restablint la unitat de tots en un Poble i en un Cos, en la seva pròpia carn occí l'odi i, exaltat per la resurrecció, difongué l'esperit de caritat en els cors dels homes.

A causa d'això, tots els cristians són fortament apellats a fi que, «obrant la veritat en la caritat» (Ef 4, 15), s'uneixin amb els homes verament pacífics a fi d'implorar i instaurar la pau.

Moguts pel mateix esperit, no podem deixar de lloar aquells qui, renunciant a l'acció violenta en la reivindicació dels drets, recorren a mitjans de defensa que, d'altra banda, són també a l'abast dels més febles, amb tal que això pugui fer-se sense lesió dels drets i les obligacions dels altres o de la comunitat.

En quant els homes són pecadors, els amenaça el perill de guerra i els amenaçarà fins a l'adveniment del Crist. En quant, però, units per la caritat, superen el pecat, les violències també són superades, fins que es compleixi la paraula: «Amb llurs espases forjaran relles i, amb les llances, falçs. Un poble no aixecarà l'espasa contra un altre poble i no s'entrenaran més per a la guerra» (Is 2, 4).

Secció I Cal evitar la guerra

79. Cal frenar la crueltat de la guerra

Malgrat que les guerres recents hagin inferit al nostre món gravíssims danys, sia materials sia morals, encara la guerra prossegueix cada dia les seves devastacions en alguna part de la terra. Oi més, mentre s'utilitzen en la guerra armes científiques de qualsevol mena, llur índole cruel amenaça de portar els combatents a una barbàrie que supera llargament la de temps passats. A més a més, la complexitat de la situació hodierna i l'envitricoll de les relacions entre les nacions permeten que guerres larvades siguin prolongades amb mètodes nous i, aquests, insidiosos i subversius. En moltes circumstàncies, l'ús dels mètodes del terrorisme és considerat com una nova manera de fer la guerra.

Tenint davant els ulls aquest estat decaigut de la humanitat, el Concili, abans que res, pretén portar de nou a la memòria la força permanent del dret natural de gents i dels seus principis universals. La mateixa consciència del gènere humà proclama fermament, més i més, aquests principis. Per tant, les accions que deliberadament li són adverses, com també les ordres que prescriuen tals accions, són criminals i l'obediència cega no pot excusar aquells que les obeeixen. Entre aquestes accions cal recordar primer de tot aquelles mitjançant les quals, premeditadament i mètodica, són exterminats un poble sencer, una nació o una minoria ètnica: les quals accions han de ser condemnades amb vehemència com a crims horrorosos. En canvi, cal aprovar del tot el coratge d'aquells que no temen resistir obertament els qui prescriuen tals coses.

Hi ha, en matèria de guerra, diverses convencions internacionals que subscrigueren nombroses nacions, a fi que les accions militars i llurs conseqüències esdevinguin menys inhumanes; són d'aquesta llei les convencions que es refereixen a la sort dels soldats ferits o captius i les vàries estipulacions d'aquesta mena. Aquests pactes han d'observar-se; encara més, tots resten obligats -principalment les autoritats públiques i els experts en aquestes matèries- a esforçar-se tant com puguin a fi que siguin perfeccionades i, d'aquesta manera, puguin frenar més bé i més eficaçment la crueltat de les guerres. Endemés, sembla equitatiu que les lleis proveeixin humanament a favor del cas d'aquells qui, per motiu de consciència, refusen d'usar les armes, alhora que, no obstant això, accepten una altra forma de servir la comunitat dels homes.

És cert que la guerra no ha estat eradicada de les realitats humanes. Però mentre sigui present el perill de la guerra, i no existeixi una autoritat competent i munida de forces adients, el dret de legítima defensa no podrà ser denegat als governs, un cop exhaurits, certament, tots els recursos d'un tracte pacífic. Així, doncs, als caps d'estat i als altres que participen en la responsabilitat de la cosa pública, els pertoca el deure de protegir la salut dels pobles encomanats, realitzant greument la gestió de coses tan greus. Ara bé, una cosa és actuar militarment perquè els pobles siguin justament defensats i una altra cosa és voler subjugar altres nacions. Ni la potència bèllica legitima tot ús militar o polític. Ni, havent esclatat infeliçment la guerra, tot esdevé per aquest sol fet lícit entre les parts en conflicte.

Ara bé, els qui lliurats al servei de la pàtria es trobin en l'exèrcit, que ells mateixos es considerin també com a servidors de la seguretat i de la llibertat dels pobles; i, mentre exerceixen rectament tal funció, contribueixen veritablement a establir la pau.

L'horror i l'atrocitat de la guerra augmenten immensament amb el creixement de les armes científiques. En efecte, un cop usades aquestes armes, les accions bèlliques poden inferir destruccions ingents i indiscriminades, les quals, per tant, excedeixen llargament els límits d'una legítima defensa. Encara més, si aquests mitjans, tal com ja es troben en els arsenals de les grans nacions, fossin del tot emprats, en vindria una matança gairebé total i recíproca de cada part per la part adversa, deixant de banda les moltes devastacions i els efectes letals que se seguirien de l'ús d'aquesta mena d'armes.

Totes aquestes coses ens obliguen a examinar la guerra amb una mentalitat totalment nova. Que els homes d'aquesta època sàpiguen que hauran de retre greu compte de les seves accions bèlliques. En efecte, el decurs dels temps venidors dependrà molt de llurs plans actuals.

Ateses aquestes coses, aquest Sacrosant Sínode, fent seves les condemnacions de la guerra total, ja pronunciades pels recents Summes Pontífexs, declara: Tota acció bèllica que tendeixi indiscriminadament a la destrucció de ciutats senceres o d'àmplies regions amb els seus habitants és un crim contra Déu i el mateix home, que cal condemnar fermament i sense vacillar.

El perill singular de la guerra d'avui rau en això: que brinda la quasi ocasió de perpetrar tals crims a aquells que posseeixen les armes científiques més recents; i, amb una mena d'inexorable connexió, pot impellir les voluntats dels homes a decisions atrocíssimes. Ara bé, a fi que això no s'esdevingui mai en el futur, els Bisbes de tot l'orbe de la terra, congregats en unitat, supliquen insistentment a tothom, principalment als dirigents de les nacions, que ponderin incessantment una tan gran responsabilitat davant Déu i davant tota la humanitat.

Certament, les armes científiques no s'acumulen només per a això: per a ser usades en temps de guerra. En efecte, ja que es considera que la fermesa de la defensa de cada una de les parts depèn de la capacitat fulminant de represàlia contra l'adversari, aquesta acumulació d'armes que, any rere any, s'agreuja serveix, de manera sens dubte insòlita, per a dissuadir adversaris eventualment amenaçadors. Cosa que per molts és considerada com el més eficaç de tots els mitjans amb què, ara, pot assegurar-se una certa pau entre les nacions.

Sigui el que sigui d'aquesta mena de dissuasió, que els homes es persuadeixin que la cursa d'armaments, a la qual acudeixen nombroses nacions, no és un camí segur per a servar fermament la pau, i que l'anomenat equilibri que en deriva no és una pau certa i vera. A partir d'aquí, les causes de la guerra, lluny de ser eliminades, més aviat amenacen d'agreujar-se paulatinament. Mentre es despenen enormes riqueses en la preparació d'armes sempre noves, no es pot proporcionar un remei suficient a tantes misèries actuals del món. Més que guarir-se veritablement i de soca-rel les dissensions entre les nacions, altres parts del món se'n contagien. Caldrà elegir nous camins, que parteixen d'un esperit reformat, a fi que aquest escàndol sigui bandejat i la pau sigui restablerta, un cop alliberat el món de l'ansietat que l'oprimeix.

Per la qual cosa cal declarar novament: la cursa d'armaments és una plaga gravíssima de la humanitat i fereix intolerablement els pobres. Ara bé, cal témer molt que, si perdura, no doni a llum els funestos estralls els mitjans dels quals ja prepara.

Amonestats de les calamitats que el gènere humà ha fet possibles, usem la treva de què gaudim, que ens ha estat concedida des de dalt, a fi que, més conscients de la pròpia responsabilitat, trobem camins amb els quals puguem harmonitzar les nostres controvèrsies d'una manera més digna de l'home. La Providència divina requereix insistentment de nosaltres que ens alliberem, a nosaltres mateixos, de l'antiga servitud de la guerra. Que si renunciem a fer tal esforç, no sabem on som menats per aquesta mala via en la qual hem entrat.

Per tant, és cosa patent que hem d'empenyorar-nos a preparar amb totes les forces uns temps en els quals, per acord de les nacions, qualsevulla guerra pugui ser totalment prohibida. La qual cosa, per cert, requereix que sigui instituïda una certa autoritat pública universal, reconeguda per tothom, que estigui dotada d'un poder eficaç per tal que siguin garantides a favor de tots sia la seguretat, sia l'observança de la justícia, sia el respecte dels drets. Ara bé, abans que aquesta desitjable autoritat pugui ser instituïda, cal que els actuals suprems organismes internacionals s'esmercin vivament en la recerca dels mitjans més aptes per a procurar la seguretat comuna. Donat que cal que la pau neixi de la mútua confiança dels pobles, més que no pas que sigui imposada a les nacions pel terror de les armes, tots han de treballar a fi que la cursa d'armaments cessi finalment; a fi que la reducció dels armaments comenci de debò [i] progressi, no per cert de manera unilateral sinó amb pas igual, a partir d'un acord, protegida amb veritables i eficaces garanties.

Mentrestant, no cal menystenir les temptatives que ja s'han fet i encara es fan a fi que el perill de la guerra sigui allunyat. Més aviat ha de ser ajudada la bona voluntat de moltíssims que, carregats amb les cures ingents de llurs comeses supremes, però moguts pel deure gravíssim que els vincula, s'esforcen a eliminar la guerra, que abominen, malgrat que no puguin prescindir de la complexitat de les coses tal com són. I cal pregar insistentment Déu a fi que els doni la força d'emprendre perseverantment i de perfeccionar fortament aquesta obra de summe amor als homes per la qual la pau és virilment edificada. La qual cosa, avui, certíssimament, exigeix d'ells que estenguin la ment i l'esperit més enllà de les fronteres de la pròpia nació, que deposin l'egoisme nacional i l'ambició de dominar les altres nacions, i que nodreixin una profunda reverència envers tota la humanitat, la qual ja s'apressa tan laboriosament vers la seva major unitat.

Entorn dels problemes de la pau i el desarmament, els sondeigs duts a terme de manera esforçada i incessant i els congressos internacionals que tractaren d'aquest tema han de ser considerats com els primers passos per a solucionar unes qüestions tan greus, i han de ser promoguts de manera més urgent a fi d'obtenir efectes pràctics en el futur. Nogensmenys, que els homes es guardin de confiar-se únicament als esforços d'alguns, sense tenir cura dels propis criteris. En efecte, els governants dels pobles, que són fiadors del bé comú de llur pròpia gent i, alhora, promotors del bé comú de tot el món, depenen màximament de les opinions i sentiments de les multituds. De res no els aprofita que insisteixin en l'edificació de la pau, mentre els sentiments d'hostilitat, de menyspreu i de desconfiança, els odis racials, com també les obstinades ideologies, divideixen i contraposen els homes. D'ací que urgeixi la màxima necessitat d'una renovada educació de les ments i d'una nova inspiració en l'opinió pública. Que els qui es lliuren a la tasca de l'educació, principalment dels joves, o formen l'opinió pública, considerin com a deure gravíssim la cura d'agombolar les ments de tothom vers nous sentiments pacífics. Cal certament que tots nosaltres canviem els nostres cors, mirant l'orbe univers i aquelles tasques que, plegats, podem dur a terme a fi que el nostre gènere humà progressi vers realitats millors.

I que una falsa esperança no ens decebi. Car, si no és que, abandonats els odis i les enemistats, es concloguin en el futur uns ferms i honestos pactes de pau universal, la humanitat, que ja es troba en greu perill, malgrat que dotada d'una ciència admirable, potser sigui portada funestament vers aquella hora en què no experimenti altra pau que l'horrible pau de la mort. Tanmateix, mentre profereix aquestes coses, l'Església de Crist, posada enmig de l'ansietat d'aquest temps, no cessa d'esperar fermíssimament. Pretén proposar una vegada i altra, oportunament, importunament, el missatge apostòlic a la nostra època : «heus ací ara el temps acceptable» perquè siguin transformats els cors, «heus ací ara els dies de salvació».

Secció II: L'edificació de la comunitat internacional

83. Causes i remeis de les discòrdies

Per a edificar la pau es requereix, primer de tot, que siguin eradicades les causes de les discòrdies entre els homes, principalment les injustícies, per les quals s'alimenten les guerres. No poques d'elles provenen de les excessives desigualtats econòmiques, com també del retardament dels remeis necessaris. Altres, però, s'originen de l'esperit de domini i del menyspreu de les persones i, si inquirim les causes més pregones, de l'enveja humana, de la desconfiança, de la supèrbia i d'altres passions egoistes. Com sigui que l'home no pot suportar tants desordres, del que ha estat dit en ve que, fins i tot quan la guerra no s'enfureix, el món se solla incessantment de lluites entre els homes i de violències. A més, ja que els mateixos mals es troben en les relacions entre les nacions, és del tot necessari que, per a vèncer-les o prevenir-les i per a reprimir violències desenfrenades, les intitucions internacionals cooperin i es coordinin més bé i més eficaçment, com també que sigui estimulada incansablement la creació d'organismes que promouen la pau.

A fi que, en créixer en aquest temps els estrets nexes de mútua relació entre tots els ciutadans i tots els pobles de la terra, el bé universal sigui aptament cercat i més eficaçment obtingut, cal, ja, que la comunitat de les nacions constitueixi al seu servei un ordre que respongui a les seves comeses actuals, principalment pel que fa a aquelles nombroses regions que encara pateixen una misèria intolerable.

Per a aconseguir aquests fins, les institucions de la comunitat internacional han de proveir, per la seva part, a les vàries necessitats dels homes, tant en els camps de la vida social als quals pertanyen l'alimentació, la sanitat, l'educació, el treball, com en algunes condicions particulars que poden originar-se en algun indret, com són la necessitat de fomentar el creixement general de les nacions en desenvolupament, de sortir a l'encontre de les calamitats dels pròfugs dispersos arreu del món, o també d'ajudar els emigrants i llurs famílies.

Les institucions internacionals, universals o regionals, que ja existeixen, són certament benemèrites del gènere humà. Apareixen com els primers conats per a posar els fonaments internacionals de tota la comunitat humana, a fi que se solucionin les gravíssimes qüestions del nostre temps i, ben cert, de cara a promoure el progrés arreu de la terra i de cara a prevenir, de la forma que sigui, les guerres. En tots aquests camps, l'Església s'alegra de l'esperit de veritable fraternitat que floreix entre cristians i no cristians, el qual s'esforça a fi que es realitzin temptatives sempre més intenses per a remeiar la ingent misèria.

L'actual unió del gènere humà exigeix també l'establiment d'una major cooperació internacional en el camp econòmic. En efecte, si bé quasi tots els pobles s'han fet independents, no obstant això es troben encara ben lluny de ser lliures de les excessives desigualtats i de tota forma de dependència indeguda, i d'evitar tot perill de greus dificultats internes.

El creixement d'una nació depèn d'ajudes humanes i financeres. Els ciutadans de cada nació han de ser preparats, mitjançant l'educació i la formació professional, per a exercir les vàries funcions de la vida econòmica i social. Mes, per a això, cal l'auxili de perits estrangers, els quals, mentre presten la seva aportació, no es comportin com a dominadors, sinó com a ajudants i cooperadors. No es procurarà ajut material a les nacions en desenvolupament a no ser que els hàbits del comerç actual en el món siguin profundament canviats. A més a més, han de ser proporcionats altres auxilis per les nacions desenvolupades, sota forma sia de donatius, sia de préstecs, sia d'inversions pecuniàries: que siguin proporcionats amb generositat i sense cobdícia, d'una banda, rebuts amb tota honradesa, d'una altra.

Per a establir un veritable ordre econòmic universal, cal abolir els excessius afanys de llogres, les ambicions nacionals, els desitjos de dominació política, els càlculs d'ordre militarista, com també les maquinacions per a propagar i imposar ideologies. Es proposen nombrosos sistemes econòmico-socials; és de desitjar que, en ells, els experts trobin els fonaments comuns d'un sa comerç mundial; cosa que s'esdevindrà més fàcilment, si cadascú renuncia als propis prejudicis i es mostra prompte a realitzar un diàleg sincer.

Per a aquesta cooperació semblen oportunes les normes següents:

a) Que els pobles en desenvolupament estiguin molt convençuts d'aspirar expressament i ferma, com a fi del progrés, a la plena perfecció humana dels seus ciutadans. Que recordin que el progrés s'origina i creix, abans que res, del treball i de l'enginy dels mateixos pobles, pel fet que ha de recolzar-se sobretot no sols en els recursos aliens, sinó en els propis, que han de ser plenament explotats, com també cultivats amb l'enginy i la tradició pròpies. En la qual cosa cal que excelleixin aquells qui exerceixen un influx més gran en els altres.

b) Ara bé, és deure gravíssim dels pobles desenvolupats ajudar els pobles en desenvolupament a realitzar les citades comeses. Per aquesta causa, que perfeccionin en ells mateixos aquelles adaptacions mentals i materials que calen per a establir aquesta cooperació universal.

Així, en la negociació amb les nacions més dèbils i pobres, que mirin amb amatença el seu bé; ja que aquestes necessiten per al seu propi sosteniment els beneficis que reben per la venda de llurs productes.

c) Ara bé, pertoca a la comunitat internacional d' harmonitzar i estimular el creixement; talment, però, que es disposi de la manera més eficaç i amb plena equitat dels recursos ordenats a això. Pertany també a aquesta comunitat, bo i servat, no cal dir-ho, el principi de subsidiarietat, ordenar les relacions econòmiques en tot el món a fi que es desenvolupin segons la norma de la justícia.

Que es fundin institucions aptes per a promoure i ordenar el comerç internacional, principalment amb les nacions menys desenvolupades, i per a compensar les deficiències que es deriven de l'excessiva desigualtat de poder entre les nacions. Una ordenació d'aquesta mena, unida amb els ajuts tècnics, culturals i monetaris, ha de proporcionar a les nacions que cerquen el progrés, els recursos necessaris a fi que puguin aconseguir convenientment creixements de la seva economia.

d) En molts casos urgeix la necessitat de revisar les estructures econòmiques i socials; però cal guardar-se de solucions tècniques proposades prematurament, en primer lloc d'aquelles que, mentre faciliten a l'home avantatges materials, s'oposen a la seva índole espiritual i al seu profit. Car «l'home no viu només de pa, sinó de tota paraula que prové de la boca de Déu» (Mt 4, 4). Ara, qualsevol part de la família humana, en si mateixa i en les seves millors tradicions, comporta alguna part del tresor espiritual confiat per Déu a la humanitat, malgrat que molts ignorin de quin origen procedeix.

Esdevé màximament necessària la cooperació internacional en relació amb aquells pobles que, avui, força sovint, es troben peculiarment oprimits per aquella dificultat -entre tantes d'altres- que s'origina del ràpid creixement de la població. Urgeix la necessitat que, per mitjà d'una plena i intensa cooperació de tothom, principalment de les nacions més riques, s'investigui com puguin proporcionar-se i compartir-se amb tota la comunitat humana aquelles coses que són necessàries per a l'alimentació i la convenient instrucció dels homes. Ara bé, alguns pobles podrien fer molt millors les seves condicions de vida, si, cultivats amb la instrucció deguda, passessin dels mètodes antics per a obtenir béns agraris a les noves tècniques, aplicant-les amb la necessària prudència a les seves condicions, havent establert, a més, un ordre social millor i havent ordenat més equitativament la distribució de la possessió de les terres.

El govern té, certament, drets i deures pel que fa al problema de la població en la seva nació, dintre els límits de la pròpia competència, com, per exemple, en un ordre que mira a la legislació social i a les famílies, al trànsit dels pagesos a la ciutat, a les informacions entorn de l'estat i necessitats de les nacions. Com sigui que, avui, les ments dels homes són tan vehementment agitades per aquest problema, és desitjable també que, de totes aquestes coses, experts catòlics, principalment a les Universitats, portin a terme hàbilment estudis i plans i els desenvolupin més àmpliament.

Mes, ja que molts afirmen que el creixement dels habitants de la terra, o, almenys, d'algunes nacions, ha de ser disminuït del tot i a fons per tots els mitjans i amb la intervenció de qualsevol tipus d'autoritat pública, el Concili exhorta tothom que s'abstingui de solucions, promogudes públicament o privadament i algun cop imposades, que contradiuen la llei moral. Car, segons l'inalienable dret de l'home al matrimoni i a la generació de la prole, la deliberació entorn del nombre de fills que cal engendrar depèn del recte judici dels pares i no pot confiar-se de cap manera al judici de l'autoritat pública. Però, com que el judici dels pares suposa una consciència rectament formada, és de gran importància que es proporcioni a tots la possibilitat de conrear una responsabilitat recta i verament humana, que miri la llei divina, ateses les circumstàncies de coses i temps; ara bé, això exigeix que, arreu, les condicions pedagògiques i socials es millorin i, principalment, que es proporcioni una formació religiosa o, almenys, una educació moral íntegra. En fi, que els homes siguin informats sàviament sobre els progressos en la investigació dels mètodes científics mitjançant els quals els cònjuges poden ser ajudats en l'ordenació del nombre de fills, mètodes la fermesa dels quals és ben provada i la congruència dels quals amb l'ordre moral és manifesta.

88. Funció dels cristians en la prestació de recursos

Que els cristians cooperin de bon grat i amb tot el cor a l'ordre internacional, que ha de ser edificat amb vera observança de les legítimes llibertats i amb amistosa fraternitat de tothom; i, això, oi més quan la major part del món sofreix encara tanta misèria que el mateix Crist, en els pobres, reclama, quasi amb veu alta, la caritat dels seus deixebles. Així, doncs, que no sigui d'escàndol als homes, que algunes nacions, el major nombre de ciutadans de les quals s'honora, molt sovint, del nom cristià, abundin en gran quantitat de béns, mentre que altres són privades de les coses necessàries per a la vida i són turmentades per la fam, les malalties i la misèria de tota mena. En efecte, l'esperit de pobresa i de caritat són glòria i testimoniatge de l'Església de Crist.

Així, doncs, han de ser lloats i ajudats aquells cristians, sobretot joves, que, espontàniament, s'ofereixen per a prestar auxilis a altres homes i pobles. Encara més, és cosa de tot el poble de Déu, anant-hi davant els bisbes amb la paraula i l'exemple, de socórrer, segons les forces, les misèries d'aquest temps, i, això, com solia fer l'antic costum de l'Església, no sols a partir de les coses supèrflues, sinó també del necessari. La manera de recollir i distribuir els recursos, sense ser rígidament i uniformement ordenada, que sigui disposada, tanmateix, amb recte ordre en les diòcesis, les nacions i en tot el món, un cop unida, onsevulla que sembli oportú, l'acció dels catòlics amb la dels restants germans cristians. Car l'esperit de caritat, lluny de prohibir el pròvid i ordenat exercici de l'acció social i caritativa, més aviat l'imposa. Per la qual cosa, cal que aquells que vulguin lliurar-se al servei de les nacions en desenvolupament, siguin formats, també, en institucions idònies.

L'Església, quan, recolzada en la seva missió divina, predica l'evangeli a tots els homes i dóna amb profusió els tresors de la gràcia, contribueix arreu de la terra a refermar la pau i a posar un sòlid fonament de la convivència fraterna dels homes i dels pobles, a saber, el coneixement de la llei divina i natural. Per la qual cosa l'Església ha de ser totalment present en la mateixa comunitat dels pobles, per a fomentar i estimular la cooperació entre els homes; i, certament, tant per mitjà de les seves institucions públiques com per mitjà d'una plena i sincera collaboració de tots els cristians, inspirada en el sol desig de servir tothom.

La qual cosa serà assolida més eficaçment si els mateixos fidels, conscients de la seva responsabilitat humana i cristiana, s'esforcen a estimular, ja en el propi àmbit de vida, la voluntat de cooperar promptament amb la comunitat internacional. Que en aquest assumpte, es dediqui una cura peculiar a formar els joves, tant en l'educació religiosa com en la civil.

90. La participació dels cristians en les institucions internacionals

Una excellent forma d'activitat internacional dels cristians és, sens dubte, la cooperació que, sia sols, sia associats, presten en les mateixes Institucions, fundades o per fundar, de cara a promoure la cooperació entre les nacions. A més a més, a l'edificació en pau i germanor de la comunitat dels pobles, poden servir de moltes maneres les vàries associacions catòliques internacionals, les quals han de ser envigorides amb l'augment del nombre de cooperadors ben formats, dels recursos que necessiten i de l'apta coordinació de les forces. Efectivament, en els nostres temps no sols l'eficàcia de les accions, sinó també la necessitat del colloqui, postulen iniciatives associades. A més a més, tals associacions contribueixen no pas poc a cultivar un sentit universal, certament apropiat als catòlics, i a formar veritablement una consciència d'universal solidaritat i responsabilitat.

Finalment, és desitjable que els catòlics, a fi d'acomplir degudament llur funció en la comunitat internacional, s'afanyin a cooperar activament i positiva, sia amb els germans separats que professen junt amb ells la caritat evangèlica, sia amb tots els homes que sedegen d'una veritable pau.

Ara bé, el Concili, atesa la immensitat de calamitats amb què és vexada, també avui, la major part de la gènere humana, i a fi de fomentar a tot arreu la justícia alhora que l'amor del Crist envers els pobres, considera que és molt oportuna la creació d'un organisme de l'Església universal que tingui com a comesa estimular la comunitat dels catòlics per tal que siguin promoguts el progrés de les regions necessitades, com també la justícia social entre les nacions.

CONCLUSIÓ

Les coses que, a partir dels tresors de la doctrina de l'Església, són proposades per aquest Sagrat Sínode, intenten d'ajudar tots els homes dels nostres temps, sia que creguin en Déu, sia que no el reconeguin explícitament, a fi que, bo i percebent amb més claredat llur íntegra vocació, conformin més el món a l'eminent dignitat de l'home, anhelin una comunitat universal i més pregonament fonamentada i, sota l'impuls de l'amor, responguin amb conat generós i associat a les urgents exigències de la nostra època.

Veritablement, davant la immensa diversitat tant de situacions com de formes de cultura humana en el món, aquesta presentació, en moltes de les seves parts, no comporta deliberadament si no és una índole general; encara més, tot i que profereixi una doctrina ja rebuda en l'Església, posat el fet que no rarament es tracta de coses subjectes a una incessant evolució, haurà de ser encara prosseguida i ampliada. Ara bé, confiem que moltes coses que, recolzades en la paraula de Déu i en l'esperit de l'Evangeli, hem proferit, poden proporcionar a tothom un vàlid ajut, principalment després que hagi estat duta a terme l'adaptació a cada un dels pobles i mentalitats, per part dels fidels cristians, sota la direcció dels Pastors.

L'Església, en virtut de la seva missió d'illuminar l'orbe univers amb el missatge evangèlic i de coadunar tots els homes de qualsevol nació, raça o cultura en un sol Esperit, esdevé signe d'aquella fraternitat que permet i enforteix un sincer diàleg. Ara bé, això requereix que, primer de tot, promoguem en la mateixa Església la mútua estimació, la reverència i la concòrdia, un cop reconeguda tota legítima diversitat, a fi d'establir sempre més fructuosament el colloqui entre els homes que constitueixen l'únic Poble de Déu, siguin ja els pastors, ja els restants fidels cristians. En efecte, aquelles coses per les quals els fidels resten units són més fortes que aquelles per les quals resten dividits: que hi hagi, en les coses necessàries, unitat; en les coses dubtoses, llibertat; en totes les coses, caritat.

El nostre ànim, però, abraça alhora els germans que encara no viuen en plena comunió amb nosaltres, i llurs comunitats, amb els quals, tanmateix, ens unim per la confessió del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant, i amb el vincle de la caritat, bo i recordant que la unitat dels cristians és esperada i desitjada avui per molts que no creuen en Crist. En efecte, com més, aquesta unitat, sota la potent força de l'Esperit Sant, progressarà en la veritat i en la caritat, tant més serà per a tot el món un presagi d'unitat i de pau. Per la qual cosa, unides les forces i en formes més i més adaptades a aquest preclar fi que avui s'ha d'aconseguir eficaçment, procurem que, conformats cada dia millor amb l'Evangeli, cooperem fraternalment a prestar servei a la família humana, la qual, en Crist Jesús, és cridada a la família dels fills de Déu.

Girem, doncs, el nostre ànim a tots els qui reconeixen Déu i, en les seves tradicions, conserven preciosos elements religiosos i humans, bo i desitjant que un colloqui obert ens empenyi a rebre fidelment els impulsos de l'Esperit i a acomplir-los promptament.

El desig d'un tal colloqui -el qual sigui guiat per la sola caritat envers la veritat, servada, tanmateix, la convenient prudència-, no exclou per part nostra ningú: ni aquells que cultiven els béns preclars de l'ànima humana, però no coneixen encara llur Autor, ni aquells que s'oposen a l'Església i la persegueixen de diverses maneres. Com sigui que Déu Pare és principi i fi de tots, tots som cridats a ser germans. I, per tant, cridats per aquesta mateixa vocació humana i divina, sense violència, sense engany, podem i devem cooperar a edificar el món en una veritable pau.

Els cristians, recordant la paraula del Senyor: «en això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us teniu amor els uns als altres» (Jn 15, 35), no poden desitjar res més ardentment que servir sempre de manera més generosa i eficaç els homes del món contemporani. Així, doncs, adherint-se fidelment a l'Evangeli i fruint-ne de les forces, units amb tots els qui estimen i cultiven la justícia, han rebut una tasca ingent per a dur a terme en aquesta terra, de la qual han de donar raó a Aquell qui jutjarà tothom el darrer dia. No tots els qui diuen «Senyor, Senyor» entraran en el regne dels cels, sinó aquells que fan la voluntat del Pare, i posen mà forta a l'obra. Ara bé, el Pare vol que reconeguem i estimem eficaçment Crist germà en tots els homes, tant de paraula com d'obra, testimoniejant així la Veritat, i que comuniquem amb els altres el misteri d'amor del Pare celestial. Per aquest camí, en tota la terra, els homes seran estimulats a una viva esperança, la qual és do de l'Esperit Sant, per tal que, al cap i a la fi, siguin rebuts en la pau i la felicitat suprema, en la pàtria que resplendeix de la glòria del Senyor.

«A Aquell, però, que és poderós per a fer totes les coses de manera més sobreabundant que el que demanem o entenem, a tenor de la força que obra en nosaltres, a Ell glòria en l'Església i en Crist Jesús, per totes les generacions dels segles. Amén.» (Ef 3, 20-21).

Totes i cadascuna de les coses que en aquesta Constitució pastoral han estat establertes, han plagut als Pares del Sacrosant Concili. I Nós, amb la potestat apostòlica lliurada a Nosaltres per Crist, juntament amb els Venerables Pares, les aprovem, decretem i estatuïm, i manem que siguin promulgades per a glòria de Déu les coses que, d'aquesta manera, han estat establertes sinodalment.

A Roma, prop de Sant Pere, el dia VII del mes de desembre de l'any MCMLXV.

Jo PAU Bisbe de l'Església Catòlica