PRIMERA PART.- L'ESGLÉSIA I LA VOCACIÓ DE L'HOME

El Poble de Déu, mogut per la fe, mitjançant la qual creu que és guiat per l'Esperit del Senyor, que omple l'orbe de la terra, s'esforça a discernir quins són els veritables signes de la presència o del designi de Déu en els esdeveniments, les exigències i les aspiracions dels quals participa juntament amb la resta dels homes del nostre temps. En efecte, la fe illumina totes les coses amb una nova llum i manifesta el pla diví sobre l'íntegra vocació de l'home; i, per això, dirigeix la ment vers solucions plenament humanes. El Concili, primerament, intenta jutjar sota aquesta llum i referir a la seva font divina aquells valors que avui són màximament estimats. En efecte, aquests valors, en quant procedeixen de l'enginy de l'home, a ell divinament conferit, són molt bons; però, a causa de la corrupció del cor humà, són desviats no rarament de la seva deguda ordenació, talment que necessiten purificació.

Què sent l'Església respecte a l'home? Què sembla que cal recomanar per a edificar la societat actual? Quina és la significació última de l'activitat humana en l'univers? Hom espera resposta a aquestes qüestions. Com a conseqüència, es palesarà més clarament que el Poble de Déu i el gènere humà en el qual s'insereix es presten mútuament servei, talment que la missió de l'Església es mostri religiosa i, per això mateix, summament humana.

Segons la gairebé concorde sentència de creients i no creients, tot el que hi ha a la terra ha d'ordenar-se a l'home com al seu centre i cim.

Però, què és l'home? Ha proferit i profereix moltes opinions sobre si mateix, variades i àdhuc contràries, en virtut de les quals, sovint, o s'exalta com a regla absoluta, o bé es deprimeix fins a la desesperació, d'on esdevé dubtós i ansiós. Sentint a fons, per cert, les esmentades dificultats, l'Església, instruïda per Déu revelador, pot aportar-hi una resposta per mitjà de la qual la veritable condició de l'home es delineï, s'expliquin les seves febleses i, alhora, la seva dignitat i vocació es puguin reconèixer rectament.

Efectivament, les Sagrades Lletres ensenyen que l'home ha estat creat «a imatge de Déu», capaç de conèixer i estimar el seu Creador, i constituït per ell com a senyor sobre totes les criatures terrenes, a fi que les regís i les usés, glorificant Déu. «Què és l'home, ja que te'n recordes?, o el fill de l'home, com sigui que el visites? L'has fet un xic menor que els àngels, l'has coronat de glòria i honor i l'has constituït per damunt les obres de les teves mans. Tot ho has subjectat als seus peus» (Sl 8,5-7)

Però Déu no creà l'home tot sol: ja que, des del començament, «els creà mascle i femella» (Gn 1,27); llur consociació efectua la primera forma de comunió de persones. Car l'home, per la seva íntima naturalesa, és un ens social, i, sense relacions amb els altres, no pot viure ni expandir els seus dots.

Així doncs, Déu, com novament llegim en el Llibre sagrat, mirà «tot el que havia fet, i era bo de debò» (Gn 1,31).

Constituït per Déu en justícia, l'home, no obstant això, essent-ne instigador el Maligne, des del començament de la història va abusar de la seva llibertat, erigint-se contra Déu, cobejant d'assolir el seu fi fora de Déu. Havent conegut Déu, no el glorificaren com a Déu, sinó que llur cor insensat es va enfosquir i serviren la creatura més que no pas el Creador. El que per revelació divina se'ns fa saber concorda amb la mateixa experiència. Car l'home, examinant el seu cor, es descobreix també inclinat al mal i enfonsat en molts mals, que no poden provenir del seu bon Creador. En negar-se sovint a reconèixer Déu com el seu principi, destrossa també l'ordre degut al seu fi últim, i, alhora, tota la seva ordenació sia respecte a si mateix, sia respecte als altres homes i a totes les coses creades.

Per tant, l'home es troba dividit en si mateix. Per aquesta raó, tota la vida dels homes, bé individual, bé collectiva, es mostra com una lluita i, per cert, dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. Més encara, l'home es descobreix incapaç de combatre tot sol, eficaçment, les impugnacions del mal, fins al punt que cadascú se sent com lligat per cadenes. Però el Senyor en persona vingué per alliberar i confortar l'home, renovant-lo interiorment i fent fora el príncep d'aquest món (cf. Jn 12,31), el qual el retenia en l'esclavatge del pecat. Ara bé, el pecat rebaixa el mateix home, bo i privant-lo d'aconseguir la plenitud.

A la llum d'aquesta revelació, la vocació sublim i la pregona misèria de l'home, de les quals fan experiència els homes, troben la seva raó última.

U en cos i ànima, l'home, per la seva mateixa condició corporal, aplega en ell els elements del món material, talment que, per mitjà d'ell en persona, assoleixin el seu fastigi i aixequin la veu per a lliure lloança del Creador. Per tant, no és lícit a l'home menysprear la vida corporal, ans al contrari, ell mateix està obligat a tenir el seu cos, per tal com ha estat creat per Déu i ha de ser ressuscitat el darrer dia, com a bo i digne d'honor. No obstant això, ferit pel pecat, experimenta les rebellies del cos. Per tant, la mateixa dignitat de l'home postula que glorifiqui Déu en el seu cos i que no permeti que aquest serveixi les males inclinacions del seu cor. Ara bé, l'home no s'enganya quan es reconeix superior a les coses corporals i no tan sols com una partícula de la naturalesa o un element anònim de la ciutat humana. En efecte, per la seva interioritat supera l'univers de les coses: torna a aquesta profunda interioritat quan es converteix al cor, on Déu, que escruta els cors, l'espera i on ell mateix, sota els ulls de Déu, decideix el seu propi destí. Així doncs, reconeixent en si mateix una ànima espiritual i immortal, no es joguina d'un miratge fallaç que flueix només d'unes condicions físiques i socials, sinó que, al contrari, assoleix la mateixa pregona veritat de la cosa.

L'home jutja rectament, participant de la llum de la ment divina, que ell supera, en virtut del seu enteniment, l'univers de les coses. Exercitant infatigablement el seu enginy a través dels segles, ha progressat veritablement en les ciències empíriques, en les arts tècniques i liberals. En el nostre temps, però, ha obtingut èxits egregis sobretot en la investigació i domini del món material. Nogensmenys, sempre ha cercat i trobat una veritat més pregona. Car la intelligència no es constreny als sols fenòmens, sinó que és capaç d'atènyer amb veritable certesa la realitat intelligible, malgrat que, per seqüela del pecat, s'enfosqueix i afebleix parcialment.

Finalment, la naturalesa intellectual de la persona humana es perfecciona i ha de perfeccionar-se per la saviesa, la qual atrau suaument la ment de l'home a adquirir i estimar les coses veres i bones i, imbuït de la qual, l'home és portat, a través de les coses visibles, a les invisibles.

Ara bé, la nostra època, més que els segles passats, necessita de l'esmentada saviesa a fi que esdevinguin més humans els nous descobriments de l'home. Car perilla la sort futura del món si no es promouen homes més savis. A més a més, cal notar que força nacions, més pobres certament en béns econòmics, però més riques en saviesa, poden oferir a la resta una exímia aportació.

Per do de l'Esperit Sant, l'home accedeix, per la fe, a contemplar i a assaborir el misteri del pla diví.

En la pregonesa de la consciència l'home descobreix una llei que ell no es dóna a si mateix, la qual, però, ha d'obeir i la veu de la qual, que sempre el crida a amar i fer el bé i a evitar el mal, quan cal, sona a les orelles del cor: fes això, això no ho facis. En efecte, l'home té una llei inscrita per Déu en el seu cor, obeir la qual és la seva mateixa dignitat i segons la qual serà jutjat. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l'home, en la qual està sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. Per la consciència, d'una manera admirable, es dóna a conèixer aquella llei que es compleix en la dilecció de Déu i del proïsme. Per fidelitat a la consciència, els cristians s'uneixen amb els altres homes a fi de cercar la veritat i solucionar en la veritat tants de problemes morals que sorgeixen així en la vida dels individus com en el consorci social. Així doncs, com més preval la consciència recta, tant més les persones i els grups s'allunyen del cec arbitri i s'esforcen a conformar-se amb les normes objectives de la moralitat. Nogensmenys, s'esdevé no poques vegades que, per ignorància invencible, la consciència erra, sense que per això perdi la seva dignitat. Cosa que no es pot dir quan l'home té poca cura de cercar la veritat i el bé, i la consciència, pel costum del pecat, a poc a poc esdevé gairebé cega.

Però l'home no es pot convertir al bé si no és lliurement, llibertat que els nostres contemporanis cotitzen molt i recerquen ardorosament: amb raó, per cert. No obstant això, la fomenten sovint d'una manera depravada com a llicència per a fer qualsevol cosa mentre sigui plaent, també el mal. La veritable llibertat, però, és signe eximi de la imatge divina en l'home. Car Déu volgué deixar l'home en mans de la seva decisió, talment que cerqui espontàniament el seu Creador i arribi lliurement, adherint-se a ell, a la plena i feliç perfecció. Així doncs, la dignitat de l'home requereix que obri segons una conscient i lliure elecció, és a dir, mogut i induït personalment des de dins i no sota un cec impuls intern o sota una mera coacció externa. L'home assoleix la dita dignitat quan, alliberant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura eficaçment i amb curosa diligència els ajuts adients. Ordenació a Déu que la llibertat de l'home, ferida pel pecat, no pot fer plenament operant si no és amb l'ajut de la gràcia de Déu. Ara bé, a cadascú li caldrà donar compte de la pròpia vida davant el tribunal de Déu, segons que ell hagi obrat el bé o el mal.

Davant la mort, l'enigma de la condició humana esdevé màxim. L'home no solament és turmentat pel dolor i per la dissolució progressiva del cos, sinó també, i molt més, pel temor de l'extinció perpètua. Jutja, però, rectament amb l'instint del seu cor, quan avorreix i rebutja la ruïna total i la desfeta definitiva de la seva persona. La semença d'eternitat que porta dins seu, essent com és irreductible a la sola matèria, es rebella contra la mort. Tots els intents de la tècnica, per molt útils que siguin, no són capaços d'ablanir l'ansietat de l'home, car una longevitat biològica prorrogada no li pot satisfer el desig d'una vida ulterior que inhabita d'una manera ineluctable en el seu cor.

Mentre tota imaginació defalleix davant la mort, l'Església, malgrat tot, alliçonada per la Revelació divina, afirma que l'home ha estat creat per Déu amb vista a un fi feliç, més enllà de les fronteres de la misèria terrestre. A més a més, la fe cristiana ensenya que la mort corporal, de la qual l'home, si no hagués pecat, hauria estat arrencat, s'esdevindrà que serà vençuda quan l'home serà restituït a la salvació, perduda per culpa seva, pel Salvador totpoderós i misericordiós. Efectivament, Déu cridà l'home, i el crida, a adherir-se a Ell amb tota la seva natura en la perpètua comunió de la incorruptible vida divina. Victòria que Crist, bo i alliberant l'home de la mort per la seva mort, assolí, ressuscitant a la vida. A qualsevol home, doncs, que recapaciti, la fe, oferta amb sòlids arguments, ofrena una resposta en la seva ànsia sobre la sort futura i, alhora, ens dóna la possibilitat d'estar en comunió, en Crist, amb els germans estimats ja arrabassats per la mort, aportant l'esperança que ells han assolit la veritable vida en Déu.

La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l'home a la comunió amb Déu. L'home és convidat al colloqui amb Déu ja des del seu naixement, car no existeix si no és perquè, creat per Déu per amor, sempre, per amor, és conservat; i no viu plenament segons la veritat, a no ser que reconegui lliurement aquell amor i es confiï al seu Creador. No obstant això, molts d'entre els nostres contemporanis no copsen de cap manera aquesta unió íntima i vital amb Déu o la refusen explícitament, talment que l'ateisme hagi de ser comptat entre els fenòmens gravíssims del nostre temps i hagi d'ésser sotmès a un examen més acurat.

Amb la paraula ateisme hom designa fenòmens molt diversos entre si. Ja que, mentre Déu és expressament negat per alguns, altres consideren que l'home no pot asseverar res de res entorn d'Ell; altres, però, subjecten la qüestió de Déu a examen amb tal mètode que sembla que l'esmentada qüestió no tingui sentit. Molts, havent ultrapassat indegudament els límits de les ciències positives, o pretenen que totes les coses s'expliquen amb aquesta sola raó científica, o bé, al contrari, ja no admeten de cap manera cap veritat absoluta. Alguns exalten tant l'home que la fe en Déu esdevé quasi enervada; més inclinats, així semblen, a l'afirmació de l'home que a la negació de Déu. Altres es forgen talment Déu que aquella representació, que refusen, no és cap de les maneres el Déu de l'Evangeli. Altres ni tan sols afronten les qüestions sobre Déu, per tal com semblen no experimentar la inquietud religiosa i no perceben per què han de preocupar-se de la religió. A més, l'ateisme s'origina no poques vegades sia d'una violenta protesta contra el mal en el món, sia per haver atribuït indegudament la nota del mateix absolut a alguns béns humans, talment que aquests siguin considerats com a alternativa de Déu. La mateixa civilització actual, no d'ella mateixa, sinó en quant implicada excessivament en les coses terrenals, sovint pot fer més difícil l'accés a Déu.

Ben cert que els qui voluntàriament s'esforcen a apartar Déu del seu cor i a evitar les qüestions religioses, no havent seguit el dictamen de la seva consciència, no estan exempts de culpa. No obstant això, també els mateixos creients en tenen sovint alguna responsabilitat. Car l'ateisme, íntegrament considerat, no és quelcom originari, sinó que més aviat sorgeix de diverses causes, entre les quals s'enumera també la reacció crítica contra les religions, i, certament, en algunes regions, principalment contra la religió cristiana. Per tant, en aquesta gènesi de l'ateisme, els creients poden tenir una part no petita en la mesura que, per haver negligit l'educació de la fe, o per fallaç exposició de la doctrina, o pels defectes de llur vida religiosa, moral i social, calgui dir que més aviat velen que no pas revelen la faç genuïna de Déu i de la religió.

L'ateisme modern mostra sovint una forma també sistemàtica que, a part d'altres causes, sobrepuja l'anhel d'autonomia de l'home fins un tal punt que suscita dificultat contra qualsevulla dependència de Déu. Els qui professen l'esmentat ateisme contenen que la llibertat rau en el fet que l'home se sigui fi per a si mateix, sol artífex i demiürg de la seva pròpia història, la qual cosa sostenen que no es pot conjuminar amb el reconeixement d'un Senyor, autor i fi de totes les coses, o que, pel cap baix, fa esdevenir la dita afirmació palesament supèrflua. La qual doctrina pot afavorir el sentit de poder que l'actual progrés tècnic aporta a l'home.

Entre les formes de l'actual ateisme, no ha de ser preterida aquella que espera l'alliberament de l'home principalment a partir del seu alliberament econòmic i social. Ara bé, contén que la religió, per la seva naturalesa, obsta al dit alliberament, per tal com, bo i aixecant l'espera de l'home vers una vida futura i fallaç, l'espaordiria pel que fa a l'edificació de la ciutat terrena. D'on els fautors d'aquesta doctrina, quan assoleixen el poder polític, combaten amb vehemència la religió, bo i difonent l'ateisme, també incloent-hi l'ús, sobretot en l'educació dels joves, d'aquells mitjans de pressió de què disposa el poder públic.

L'Església, fidelment addicta a Déu i als homes, no pot desistir de reprovar dolorosament, amb tota fermesa, com reprovà en el passat, aquelles pernicioses doctrines i accions que contradiuen la raó i la comuna experiència humana i que degraden l'home de la seva innata excellència.

No obstant això, s'esforça a descobrir, en la ment dels ateus, les amagades causes de la negació de Déu i, conscient de la gravetat de les qüestions que l'ateisme planteja, com també moguda per la caritat envers tots els homes, considera que les dites qüestions s'han de sotmetre a un seriós i més pregon examen.

L'Església sosté que el reconeixement de Déu no s'oposa de cap manera a la dignitat de l'home, donat que l'esmentada dignitat es fonamenta i es perfecciona en el mateix Déu, puix que l'home és constituït intelligent i lliure en la societat per Déu Creador; però, sobretot, és cridat com a fill a la mateixa comunió amb Déu i a participar de la Seva pròpia felicitat. A més a més, ensenya que la importància de les tasques terrenes no és minorada per l'esperança escatològica, sinó que, més aviat, llur acompliment és sostingut per nous motius. Al contrari, en marcar el fonament diví i l'esperança de la vida eterna, la dignitat de l'home és ferida gravíssimament, com consta sovint avui, i els enigmes de la vida i de la mort, de la culpa i del dolor romanen sense solució, talment que els homes no poques vegades s'enfonsen en la desesperança.

Mentrestant, tot home resta per a ell mateix un problema irresolt, percebut en la penombra. Car ningú, en certs moments, sobretot en els majors esdeveniments de la vida, no pot defugir totalment l'esmentada interrogació. Qüestió a la qual només Déu aporta resposta amb plenitud i amb tota certesa, el qual crida l'home a un pensament més alt a una recerca més humil. Ara bé, el remei que cal aportar a l'ateisme s'ha d'esperar sia d'una doctrina adequadament exposada, sia d'una vida íntegra de l'Església i dels seus membres. Car és cosa pròpia de l'Església fer present i quasi visible Déu Pare i el seu Fill encarnat, bo i renovant-se i purificant-se contínuament sota el guiatge de l'Esperit Sant. Això s'assoleix, primer de tot, amb el testimoni d'una fe viva i madura; és a dir, educada per tal que sigui capaç de copsar lúcidament les dificultats i de superar-les. Molts màrtirs donaren i donen un testimoniatge preclar d'aquesta fe. Fe que ha de palesar la seva fecunditat penetrant l'íntegra vida dels creients, també la profana, i movent-los a la justícia i l'amor, sobretot envers els necessitats. Finalment, contribueix màximament a manifestar la presència de Déu la caritat fraterna dels fidels, els quals, unànimes en l'esperit, collaboren a la fe de l'Evangeli i es mostren com a signe d'unitat.

Ara bé, l'Església, encara que refusa totalment l'ateisme, no obstant professa sincerament que tots els homes, creients i no creients, han de contribuir a edificar rectament aquest món, en el qual viuen en comú: cosa que, certament, no es pot fer sense un colloqui sincer i prudent. Així doncs, es dol de la discriminació entre creients i no creients que algunes autoritats civils introdueixen injustament, en no reconèixer els drets fonamentals de la persona humana. Ara bé, a favor dels creients reclama una llibertat efectiva a fi que, en aquest món, se'ls deixi edificar també el temple de Déu. I convida respectuosament els ateus que considerin amb cor obert l'Evangeli de Crist. Car l'Església sap molt bé que el seu missatge concorda amb els secretíssims desitjos dels cor humà quan reivindica la dignitat de la vocació humana, bo i retornant l'esperança als qui ja desesperen del seu destí més elevat. El seu missatge, lluny d'empoquir l'home, vessa llum, vida i llibertat per al seu progrés; i, fora d'ell, res no és capaç de satisfer el cor de l'home: «Ens heu fet per a Vós», Senyor, «i el nostre cor resta inquiet fins que no reposa en Vós».

En efecte, el misteri de l'home no s'esclareix veritablement si no és en el misteri del Verb encarnat. Ja que Adam el primer home, era figura de l'home futur, és a dir, de Crist Senyor. Crist, el novíssim Adam, en la revelació mateixa del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l'home al mateix home i li fa palesa la seva altíssima vocació. Res no hi ha d'estrany, doncs, en el fet que, en Ell, les veritats esmentades trobin la seva font i assoleixin el fastigi.

Aquell que és «la imatge del Déu invisible» (Col 1,15), és, Ell mateix, l'home perfecte que retorna als fills d'Adam la semblança divina, deformada ja des del primer pecat. Donat que, en Ell, la natura humana ha estat assumida, no destruïda, per aquesta mateixa raó també en nosaltres ha estat elevada a una sublim dignitat. En efecte, Ell, el Fill de Déu, amb tota la seva encarnació es va unir d'alguna manera amb tot home. Treballà amb mans humanes, pensà amb ment humana, estimà amb cor humà. Nascut de Maria Verge, fou fet veritablement un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, menys en el pecat.

Anyell innocent, amb la seva sang, lliurement vessada, ens meresqué la vida i, en Ell mateix, Déu ens reconcilià amb Ell i entre nosaltres i ens arrabassà de la servitud del Diable i del pecat, talment que cadascú de nosaltres pugui dir amb l'Apòstol: el Fill de Déu «m'estimà i es lliurà Ell mateix per mi» (Gal 2,20). Sofrint per nosaltres, no solament donà exemple a fi que seguim els Seus vestigis, sinó que també obrí el camí fressant el qual la vida i la mort són santificades i reben un nou sent

Ara bé, l'home cristià, fet conforme a la imatge del fill, que és Primogènit entre molts germans, rep «les primícies de l'Esperit» (Rm 8,23), que el fan capaç de complir la nova llei de l'amor. Per aquest Esperit, que és «penyora de l'herència» (Ef 1,14), tot l'home és internament restaurat, fins a «la redempció del cos» (Rm 8,23): «Si l'Esperit d'Aquell que ressuscità Jesús d'entre els morts habita en vosaltres, Qui ressuscità Jesucrist d'entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals, per causa de l'Esperit que inhabita en vosaltres» (Rm 8,11). Certament que la necessitat i el deure de lluitar contra el mal a través de moltes tribulacions, així com de sofrir la mort urgeixen el cristià; aquest, però, consociat al misteri pasqual, configurat amb la mort de Crist, correrà a l'encontre de la resurrecció confortat amb l'esperança.

La qual cosa no val només per als fidels cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat en el cor dels quals la gràcia obra d'una manera invisible. En efecte, posat el fet que Crist morí per tots, i posat el fet que l'ultima vocació de l'home sia realment una, ço és, divina, hem de servar que l'Esperit Sant ofereix a tots els homes la possibilitat que, d'una manera coneguda per Déu, siguin consociats a aquest misteri pasqual.

Tal és i tan gran el misteri de l'home, misteri que, per mitjà de la Revelació cristiana, llumbreja per als creients. Per Crist i en Crist, doncs, s'illumina l'enigma del dolor i de la mort, el qual, fora de l'Evangeli, ens oprimeix. Crist ressuscità, destruint la mort amb la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills amb el Fill, clamen en l'Esperit: Abbà, Pare!