CAPÍTOL II. LA COMUNITAT DELS HOMES

23. Què pretén el Concili

Entre els principals aspectes del món d'avui hom enumera la multiplicació de les mútues relacions entre els homes, al desenvolupament de les quals contribueixen molt els progressos tècnics d'avui. Nogensmenys, el colloqui fratern dels homes no s'acompleix en aquests progressos, sinó, més pregonament, en la comunitat de persones, que exigeix mútua reverència envers llur plena dignitat espiritual. Ara bé, la revelació cristiana aporta un gran ajut per a promoure aquesta comunió entre les persones i, alhora, ens condueix vers una intelligència més alta de les lleis de la vida social, que el Creador va inscriure en la natura espiritual i moral de l'home.

Doncs bé, ja que els documents més recents del Magisteri de l'Església exposaren amb major abundància la doctrina cristiana sobre la societat humana, el Concili fa novament memòria només d'algunes veritats que destaquen entre les principals, i exposa llurs fonaments sota la llum de la Revelació. Després insisteix en algunes conseqüències que són de major importància en els nostres dies.

Déu, que té cura paternal de tothom, volgué que tots els homes formessin una sola família i es tractessin els uns als altres amb ànim fratern. Ja que tots, creats a imatge de Déu -el qual féu que, a partir d'un de sol, tot el gènere humà habités sobre la universa faç de la terra (Fets 17, 26)-, són cridats a un únic i mateix fi, això és, a Déu mateix.

Per la qual cosa l'amor de Déu i del proïsme és el primer i màxim manament. Ara bé, la Sagrada Escriptura ens ensenya que l'amor de Déu no pot ser separat de l'amor del proïsme: « ... si hi ha algun altre manament, estreba en aquesta paraula: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix... Per tant, la plenitud de la llei és l'amor» (Rom 13, 9-10; cf. 1 Jo 4, 20). Cosa que hom comprova que és de màxima importància per a uns homes cada dia més interdependents i per a un món cada dia més unificat.

Encara més: el Senyor Jesús, quan prega al Pare que «tots siguin u..., com també nosaltres som u» (Jo 17, 21-22), oferint horitzons no fressables per la raó humana, suggereix alguna semblança entre la unió de les Persones divines i la unió dels fills de Déu en la veritat i en la caritat. Aquesta semblança manifesta que l'home, el qual, a la terra, és la sola creatura que Déu ha volgut per si mateixa, no es pot trobar, ell, plenament si no és a través del do sincer de si mateix.

A partir de l'índole social de l'home es palesa que el perfeccionament de la persona humana i el desenvolupament de la mateixa societat són interdependents. En efecte, el principi, el subjecte i el fi de totes les institucions socials és i deu ser la persona humana en quant que, per la seva pròpia natura, necessita totalment de la vida social. Així doncs, com sigui que la vida social no és quelcom adventici a l'home, per això amb el tracte amb els altres, amb els mutus deures, amb el colloqui amb els germans, l'home creix pel que fa als seus dots i pot respondre a la seva vocació.

D'entre els vincles socials, que són necessaris per al perfeccionament de l'home, els uns, com la família i la comunitat política, són congruents d'una manera més immediata amb la seva íntima natura; els altres procedeixen més aviat de la seva lliure voluntat. En aquesta nostra època, per vàries causes, les mútues relacions i interdependències es multipliquen cada dia més; d'on s'originen associacions i instituts diversos, de dret sia públic sia privat. Ara bé, aquest fet, que s'anomena socialització, malgrat que tanmateix no manqui de perills, no obstant això comporta molts avantatges per a reforçar i augmentar les qualitats de la persona humana i per a tutelar els seus drets.

Però si les persones humanes, a fi d'acomplir llur vocació, també la religiosa, reben molt d'aquesta vida social, no obstant això no es pot negar que els homes, arran de les circumstàncies socials en què viuen i en les quals, ja des de la infància, es troben immergits, sovint són apartats de fer el bé i són impellits al mal. És cert que les pertorbacions que tant sovintegen en l'odre social provenen en part de la mateixa tensió de les formes econòmiques, polítiques i socials. Però, més pregonament, s'originen de l'egoisme i de la supèrbia dels homes, els quals també perverteixen l'ordre social. Mes allí on l'ordre de les coses és afectat per les conseqüències del pecat, l'home, nascut procliu al mal, troba després noves incitacions al pecat, que no poden ser superades sense enèrgics esforços, amb l'ajut de la gràcia.

De la interdependència cada dia més estreta i paulatinament difosa a tot el món, se'n segueix que el bé comú -o la suma d'aquelles condicions de la vida social que permeten sia als grups sia a cadascun dels membres que aconsegueixin més plenament i fàcil la pròpia perfecció- esdevé avui més i més universal i, per això, implica drets i deures que miren tota la gènera humana. Qualsevol grup ha de tenir en compte les necessitats i les aspiracions legítimes dels altres grups, més encara, el bé comú de tota la família humana.

Ara bé, creix alhora la consciència de l'exímia dignitat que correspon a la persona humana, ja que ella està per damunt de totes les coses i els seus drets i deures són universals i inviolables. Per tant, cal que hom faci accessibles als homes totes aquelles coses que necessiten per a portar una vida veritablement humana, com són el nodriment, el vestit, l'estatge, el dret a elegir lliurement un estat de vida i a fundar una família, a l'educació, al treball, a la bona fama, al respecte, a una informació adequada, a obrar segons la recta norma de la seva consciència, a la protecció de la vida privada i a la justa llibertat també en matèria religiosa.

Així doncs, l'ordre social i el seu progrés han de revertir incessantment en bé de les persones humanes, pel fet que l'ordenació de les coses ha de ser sotmesa a l'ordre de les persones, i no a l'inrevés, indicant-ho el mateix Senyor, quan digué que el dissabte ha estat fet per a l'home i no l'home per al dissabte. Aquell ordre, que ha de ser desenvolupat dia rere dia, ha de ser fundat en la veritat, edificat en la justícia, vivificat per l'amor; ara bé, ha de trobar, més humanament cada dia, l'equilibri en la llibertat. A fi de realitzar, però, aquestes coses, cal introduir una renovació de l'esperit i unes àmplies transformacions de la societat.

L'Esperit de Déu, que dirigeix amb admirable providència el curs dels temps i renova la faç de la terra, és present en aquesta evolució. Per la seva banda, el ferment evangèlic ha excitat i excita en el cor de l'home una irrefrenable exigència de dignitat.

Baixant a conseqüències pràctiques de major urgència, el Concili inculca el respecte a l'home, talment que tothom, sense excepció, ha de considerar el proïsme com un altre si mateix, tenint compte, abans que res, de la seva vida i dels mitjans per a viure-la dignament, no sigui que hom imiti aquell ric que no tingué cap cura del pobre Llàtzer.

Principalment en els nostres dies urgeix l'obligació de fer-nos nosaltres mateixos del tot pròxims de qualsevol home i de servir-lo activament tan bon punt ens surt a l'encontre, sia un vellard abandonat per tothom, sia un obrer estranger menyspreat injustament, sia un emigrant, sia un infant nascut d'unió illegítima, que sofreix immmerescudament per culpa d'un pecat que ell no va cometre, sia un famolenc que interpella la nostra consciència tornant a fer present la veu del Senyor: «Cada vegada que ho féreu a un d'aquests germans meus més petits, m'ho féreu a mi» (Mt 25, 40).

A més a més, qualssevulla coses que van contra la mateixa vida, com els homicidis de tota mena, els genocidis, l'avortament, l'eutanàsia i el mateix suïcidi voluntari; qualssevulla coses que violen la integritat de la persona humana, com les mutilacions, les tortures inflingides al cos o a la ment, els intents de violentar el mateix esperit; qualssevulla coses que ofenen la dignitat humana, com les condicions de vida infrahumanes, els empresonaments arbitraris, les deportacions, l'esclavatge, la prostitució, el mercat de dones i de joves; també les condicions ignominioses de treball, per les quals els obrers són tractats com a mers instruments de llogre, no com a persones lliures i responsables; totes aquestes coses i altres de semblants són certament ignominioses,

i, ensems que sollen la civilització humana, embruten encara més aquells que així es comporten que no pas aquells que sofreixen la injúria, i contradiuen màximament l'honor del Creador.

El respecte i la caritat s'han d'estendre també a aquells qui, en les coses socials, polítiques i fins i tot religioses, senten o obren altrament que nosaltres; ben cert, quant més pregonament comprendrem, amb humanitat i caritat, llurs formes de sentir, tant més fàcilment podrem establir-hi colloqui.

Certament que aquesta caritat i benignitat per res no ens han de fer indiferents envers la veritat i el bé. Encara més, la mateixa caritat urgeix els deixebles de Crist a anunciar la veritat salvífica a tothom. Cal, però, distingir entre l'error, que sempre ha de ser refusat, i el qui erra, que conserva sempre la dignitat de persona, també quan és tacat per nocions religioses falses o no tan exactes. Déu és l'únic jutge i escrutador dels cors: d'ací que ens prohibeixi judicar a propòsit de la culpa interior de qualsevulla persona.

La doctrina de Crist exigeix que també perdonem les injúries i estén el precepte de l'amor a tots els enemics, el qual és el manament de la Nova Llei: «Heu escoltat que ha estat dit: Estimaràs el teu proïsme i tindràs odi al teu enemic. Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé a aquells qui us odien; i pregueu pels qui us persegueixen i calumnien» (Mt 5, 43-44).

Com sigui que tots els homes, dotats d'ànima racional i creats a imatge de Déu, tenen la mateixa natura i el mateix origen, i com sigui que, redimits per Crist, gaudeixen de la mateixa vocació i del mateix destí diví, ha de ser cada vegada més reconeguda la fonamental igualtat entre tots.

Sens dubte que, per la vària capacitat física i per la diversitat de forces intellectuals i morals, no tots els homes són iguals. No obstant això, tota mena de discriminació, sia social sia cultural, en els drets fonamentals de la persona, per raó de sexe, edat, raça, color, condició social, llengua o religió, ha de ser superada i foragitada, puix que és contrària al designi de Déu. Car verament hom ha de lamentar que aquells drets fonamentals de la persona no siguin encara refets i garantits a tot arreu amb la deguda protecció. Com, posem per cas, quan hom nega a la dona la facultat d'escollir lliurement l'espòs i abraçar un estat de vida, o d'accedir a una educació i cultura pariones a les que hom reconeix a l'home.

A més a més, malgrat que hi ha entre els homes justes diversitats, la igual dignitat de les persones exigeix que hom arribi a una més humana i equitativa condició de vida. Ja que les excessives desigualtats econòmiques i socials entre els membres o pobles de l'única família humana escandalitzen i contradiuen la justícia social, l'equitat, la dignitat de la persona humana, com també la pau social i internacional.

Ara bé, les institucions humanes, sia privades sia públiques, que s'esforcin a servir la dignitat i el fi de l'home, lluitant alhora enèrgicament contra qualsevulla servitud, ara social ara política, i servant els drets fonamentals dels homes sota tot règim polític. Encara més, cal que les esmentades institucions s'adiguin gradualment a les realitats espirituals, altíssimes entre totes, malgrat que a vegades calgui un temps força llarg perquè arribin al fi desitjat.

La profunda i veloç transformació de les coses exigeix més urgentment que no hi hagi ningú que, no atenent al curs de les coses o entorpint-se per la inèrcia, s'acomodi a una ètica merament individualista. El deure de la justícia i la caritat s'acompleix cada vegada més, pel fet que cadascú, contribuint al bé comú segons les pròpies capacitats i les necessitats dels altres, promou i ajuda també les institucions sia públiques sia privades, les quals serveixen per a millorar les condicions de vida dels homes. Ara bé, n'hi ha que, professant àmplies i més generoses opinions, no obstant això, en realitat, sempre viuen com si no tinguessin cap cura de les necessitats de la societat. Encara més, bastants són els qui, en distints països, negligeixen les lleis i les prescripcions socials. No pas pocs, amb diversos fraus i enganys, no s'avergonyeixen d'evadir els impostos justos i altres coses que són degudes a la societat. N'hi ha que tenen per poca cosa algunes normes de la vida social, per exemple les referents a la protecció de la salut, les establertes per a la conducció dels vehicles, no adonant-se que ells, amb tal incúria, posen en perill llur vida i la dels altres.

Sigui cosa sagrada per a tothom de considerar les obligacions socials entre els principals deures de l'home d'avui, i complir-les. En efecte, com més s'unifica el món, tant més obertament els deures dels homes superen els grups particulars i s'estenen gradualment a tot el món. La qual cosa no es pot realitzar a no ser que, tant els homes un per un com els seus grups cultivin en ells mateixos les virtuts morals i socials i les difonguin en la societat, talment que existeixin com a homes nous i artífexs d'una nova humanitat, amb el necessari auxili de la divina gràcia.

A fi que tots i cadascun dels homes acompleixin amb més cura llur deure de consciència sia envers ells mateixos, sia envers els diversos grups de què són membres, han de ser educats diligentment en una més àmplia cultura espiritual, fent ús dels ingents recursos que, avui, són a disposició de la gènera humana. Abans que res, cal disposar l'educació dels joves de qualsevol ordre social talment que es promoguin homes i dones no sols d'enginy cultivat sinó també magnànims, ja que el nostre temps els postula amb vehemència.

Però l'home amb prou feines arriba a aquest sentit de responsabilitat, a no ser que les condicions de vida li permetin de fer-se conscient de la seva dignitat i respongui a la seva vocació, lliurant-se, ell mateix, a Déu i als altres. Ara bé, la llibertat humana sovint s'afebleix quan l'home cau en extrema necessitat, com també s'envileix quan, ell mateix, cedint a les excessives facilitats de la vida, es tanca en una mena de soledat daurada. Al contrari, es reforça quan l'home accepta les inevitables obligacions de la vida social, assumeix les multiformes exigències de la convivència humana i es compromet al servei de la comunitat humana.

Per això ha de ser estimulada la voluntat de tothom d'assumir la part corresponent en les empreses comunes. I cal lloar la conducta de les nacions en què una part com més gran millor dels ciutadans esdevé partícip de la cosa pública en veritable llibertat. No obstant això, cal tenir en compte la condició real de cada poble i el necessari vigor de l'autoritat pública. Ara bé, a fi que tots els ciutadans siguin propensos a participar en la vida dels diversos grups de què consta el cos social, cal que en aquests grups trobin béns que els atreguin i els disposin al servei dels altres. Amb dretura podem albirar que la sort futura de la humanitat reposa en mans d'aquells que són capaços de lliurar a les generacions venidores raons de viure i d'esperar.

Així com Déu creà els homes no per a viure individualment, sinó per a formar una unió social, així també Li «plagué... de santificar i salvar els homes no individualment, havent-ne exclòs qualsevulla mútua connexió, sinó de constituir-los en un poble que El reconegués en la veritat i El servís santament». Ja des del començament de la història de la salvació, Ell mateix elegí els homes no sols com a individus sinó com a membres d'una comunitat. Car Déu, bo i manifestant el seu designi, anomenà a aquells elegits «poble seu» (Ex 3, 7-12), amb el qual, a més a més, pactà aliança en el Sinaí.

Tarannà comunitari que és perfeccionat i dut a terme per obra de Jesucrist. En efecte, el mateix Verb encarnat volgué ésser partícip de la convivència humana. Va ser present a les noces de Canà, baixà a la casa de Zaqueu, menjà amb publicans i pecadors. Revelà l'amor del Pare i l'exímia vocació dels homes, commemorant realitats socials d'allò més comunes i emprant expressions i figures d'una vida del tot quotidiana. Volgué dur la vida pròpia d'un treballador del seu temps i regió.

En la seva predicació manà clarament als fills de Déu que es comportessin mútuament com a germans. En la seva oració pregà que tots els seus deixebles fossin u. Encara més, s'oferí Ell mateix fins a la mort per tots, Redemptor de tots: «Ningú no té un amor més gran que aquest, que el de lliurar la seva vida pels seus amics» (Jo 15, 13). I manà als apòstols que prediquessin el missatge evangèlic a fi que el gènere humà esdevingués família de Déu, en la qual l'amor fos plenitud de la llei.

Primogènit entre molts germans, després de la seva mort i resurrecció, amb el do de l'Esperit instituí, entre tots els qui El reben amb fe i caritat, una nova comunió fraterna, a saber, en el seu Cos, que és l'Església, en el qual tots, membres recíprocs els uns dels altres, es prestessin mutus serveis a tenor dels diversos dons concedits.

Solidaritat que sempre haurà de ser augmentada, fins a aquell dia en què serà acomplida, i en el qual els homes, salvats per gràcia, talment una família estimada per Déu i per Crist germà, retran a Déu una glòria perfecta.

[Tornar índex]