LABOREM EXERCENS

CARTA ENCÍCLICA DE JOAN PAU II

14 de setembre de 1981 

    Als venerables germans en l’episcopat, als sacerdots, a les famílies religioses, als fills i filles de l’Església i a tots els homes de bona voluntat, sobre el treball humà en el 90è aniversari de l’encíclica Rerum Novarum.

Venerables germans, estimadíssims fills i filles: Salut i  benedicció apostòlica.

AMB EL SEU TREBALL l’home ha de procurar-se el pa de cada dia,[1] ha de contribuir al continu progrés de les ciències i de la tècnica i, sobretot, a la incessant elevació cultural i moral de la societat en què viu en comunitat amb els seus germans. I “treball” significa tot tipus d’acció realitzada per l’home, independentment de les seves característiques o circumstàncies; significa tota activitat humana que hom pot o ha de reconèixer com a treball entre les múltiples activitats de què l’home és capaç i a les quals està predisposat per la natura mateixa en virtut de la seva humanitat. Fet a imatge i semblança de Déu[2] en el món visible i posat en ell perquè domini la terra, [3] l’home, des del començament, és cridat a treballar. El treball és una de les característiques que distingeixen l’home de la resta de les criatures, l’activitat de les quals, relacionada amb el manteniment de la vida, no pot ser anomenada treball: només l’home és capaç de treballar, només ell pot dur-lo a terme, tot omplint alhora amb el treball la seva existència sobre la terra. D‘aquesta manera el treball comporta un signe particular de l’home i de la humanitat, el signe de la persona activa enmig d’una comunitat de persones; aquest signe determina la seva característica interior i constitueix en un cert sentit la seva mateixa natura.

I.  INTRODUCCIÓ

1. El treball humà noranta anys després de la “Rerum Novarum”

    Havent-se complert, el 15 de maig d’enguany, noranta anys des de la publicació (per obra de Lleó XIII, el gran pontífex de la “qüestió social”) d’aquella encíclica de decisiva importància que comença amb les paraules Rerum Novarum, desitjo dedicar aquest document precisament al treball humà; més encara, desitjo dedicar-lo a l’home en el vast context d’aquesta realitat que és el treball.  En efecte, si com vaig dir a l’encíclica Redemptor Hominis, publicada al principi del meu servei a la seu romana de sant Pere, l’home “és el camí primer i fonamental de l’Església”,[4] i això precisament a causa de l’insondable misteri de la redempció en el Crist, aleshores cal tornar sempre sense parar a aquest camí i continuar-lo sempre novament en els seus aspectes variats, en els quals es revela tota la riquesa i alhora tota la fatiga de l’existència humana sobre la terra.

    El treball és un d’aquests aspectes, perenne i fonamental, sempre actual i que exigeix constantment una renovada atenció i un testimoniatge decidit. Perquè sorgeixen sempre nous interrogants i problemes, neixen sempre noves esperances, però neixen també temors i amenaces relacionades amb aquesta dimensió fonamental de l’existència humana, de la qual la vida de l’home està feta cada dia, de la qual deriva la pròpia dignitat específica i en la qual al mateix temps hi ha continguda la mesura incessant de la fatiga humana, del sofriment i també del dany i de la injustícia que envaeixen profundament la vida social dins de cada nació i a escala internacional. Si bé és veritat que l’home es nodreix del pa del treball de les seves mans,[5] és a dir, no sols d’aquest pa de cada dia que manté viu el seu cos, sinó també del pa de la ciència i del progrés, de la civilització i de la cultura, aleshores també és veritat perenne que es nodreix d’aquest pa amb la suor del seu front;[6] o sigui, no sols amb l’esforç i la fatiga personals, sinó també enmig de tantes tensions, conflictes i crisis que, en relació amb la realitat del treball, trastoquen la vida de cada societat i àdhuc de tota la humanitat.

Celebrem el norantè aniversari de l’encíclica Rerum Novarum en vigílies de nous avenços en les condicions tecnològiques, econòmiques i polítiques que, segons molts experts, influiran en el món del treball i de la producció no menys de com ho féu la revolució industrial en el segle passat. Són múltiples els factors d’abast general: la introducció generalitzada de l’automatització en molts camps de la producció, l’augment del cost d’energia i de les matèries bàsiques, la creixent presa de consciència de la limitació del patrimoni natural i de la seva insuportable contaminació, l’aparició a l’escena política de pobles que, després de segles de submissió, reclamen llur legítim lloc entre les nacions i en les decisions internacionals. Aquestes condicions i exigències noves faran necessària una reorganització i una revisió de les estructures de l’economia actual, així com de la distribució del treball. Aquests canvis potser podran significar, dissortadament, per a milions de treballadors especialitzats, desocupació, almenys temporal, o necessitat d’una nova especialització; comportaran molt probablement una disminució o un creixement menys ràpid del benestar material per als països més desenvolupats, però també podran proporcionar alleujament i esperança a milions d’éssers que viuen avui en condicions de misèria vergonyosa i indigna.

No correspon a l’Església d’analitzar científicament les possibles conseqüències d’aquests canvis en la convivència humana. Però l’Església considera un deure seu recordar sempre la dignitat i els drets dels homes del treball, denunciar les situacions en les quals aquests drets són violats, i contribuir a orientar aquests canvis perquè es realitzi un autèntic progrés de l’home i de la societat.

 2. En una línia de desenvolupament orgànic de l’acció i de l’ensenyament social de l’Església

Cert, el treball, com a problema de l’home, ocupa el centre mateix de la “qüestió social” a la qual durant els gairebé cent anys transcorreguts des de la publicació de l’esmentada encíclica s’adrecen d’una manera especial els ensenyaments de l’Església i les múltiples iniciatives relacionades amb la seva missió apostòlica.  Si desitjo concentrar-hi aquestes reflexions, vull fer-ho no d’una manera diversa, sinó més aviat en connexió orgànica amb tota la tradició d’aquests ensenyaments i iniciatives. Però al mateix temps ho faig seguint les orientacions de l’Evangeli, per treure del patrimoni de l’Evangeli “coses noves i coses antigues”.[7] Certament, el treball és “cosa antiga”, tan antiga com l’home i la seva vida sobre la terra. La situació general de l’home en el món contemporani, considerada i analitzada en els seus variats aspectes geogràfics, de cultura i de civilització, exigeix tanmateix que siguin descoberts els nous significats del treball humà i que siguin formulades les noves comeses que en aquest camp es brinden a cada home, a cada família, a cada nació, a tot el gènere humà i, finalment, a la mateixa Església.

En l’espai dels cents anys que ens separen de la publicació de l’encíclica Rerum Novarum, la qüestió social no ha deixat d’ocupar l’atenció de l’Església.  En són prova els nombrosos documents del magisteri, publicats pels pontífexs, així com pel concili Vaticà II. Així mateix en són prova les declaracions dels episcopats o l’activitat dels diversos centres de pensament i d’iniciatives concretes d’apostolat, tant a escala internacional com a escala d’Esglésies locals. És difícil enumerar ací detalladament totes les manifestacions del viu interès de l’Església i dels cristians per la qüestió social, atès que són molt nombroses. Com a fruit del Concili, el principal centre de coordinació en aquest camp ha estat la Pontifícia Comissió Justícia i Pau, la qual compta amb organismes corresponents en l’àmbit de cada Conferència episcopal. El nom d’aquesta institució és molt significatiu: indica que la qüestió social ha de ser tractada en la seva dimensió integral i complexa. El compromís a favor de la justícia ha d’estar íntimament unit amb el compromís a favor de la pau en el món d’avui. I certament s’ha pronunciat a favor d’aquesta doble comesa la dolorosa experiència de les dues grans guerres mundials, que durant els últims noranta anys ha sacsejat molt països tant al continent europeu com, almenys en part, a d’altres continents. Es manifesta a favor seu, especialment després del final de la segona guerra mundial, la permanent amenaça d’una guerra nuclear i la perspectiva de la terrible autodestrucció que en deriva.

Si seguim la línia principal del desenrotllament dels documents del magisteri suprem de l’Església, hi trobem l’explícita confirmació d’un tal plantejament del problema. La positura clau, pel que fa a la qüestió de la pau en el món, és la de l’encíclica Pacem in terris de Joan XXIII. Si hom considera, en canvi, l’evolució de la qüestió de la justícia social, cal notar que, mentre en el període comprès entre la Rerum Novarum i la Quadragesimo Anno de Pius XI, els ensenyaments de l’Església es concentren sobretot en la solució justa de l’anomenada qüestió obrera en l’àmbit de cada nació, en l’etapa posterior eixamplen l’horitzó a dimensions mundials. La distribució desproporcionada de riquesa i misèria, l’existència de països i continents desenvolupats i no desenvolupats, exigeixen una justa distribució i la recerca de vies per a un just desenvolupament de tothom.     En aquesta direcció es mouen els ensenyaments continguts a l’encíclica Mater et magistra de Joan XXIII, a la constitució pastoral Gaudium et Spes del concili Vaticà II i a l’encíclica Populorum progressio de Pau VI.

Aquesta direcció de desenvolupament dels ensenyaments i del compromís de l’Església en la qüestió social correspon exactament al reconeixement objectiu de l’estat de les coses.    Si en el passat, com a centre d’aquesta qüestió, es posava en relleu primer de tot el problema de la “classe”, en l’època més recent es col·loca en primer pla el problema del “món”. Per tant, es considera no sols l’àmbit de classe, sinó també l’àmbit mundial de la desigualtat i de la injustícia; i, en conseqüència, no sols la dimensió de classe, sinó la dimensió mundial de les tasques que porten a la realització de la justícia en el món contemporani. Una anàlisi completa de la situació del món ha posat en relleu d’una manera encara més profunda i més plena el significat de l’anàlisi anterior de les injustícies socials, i és el significat que avui cal donar els esforços encaminats a construir la justícia sobre la terra, sense amagar amb això les estructures injustes, sinó exigint-ne un examen i la seva transformació en una dimensió més universal.

3. El problema del treball, clau de la qüestió social

Enmig de tots aquests processos –tant del diagnòstic de la realitat social objectiva com també dels ensenyaments de l’Església en l’àmbit de la completa i variada qüestió social– el problema del treball humà apareix naturalment moltes vegades.    És, d’alguna manera, un element fix tant de la vida social com dels ensenyaments de l’Església.    En aquest ensenyament, amb tot, l’atenció al problema remunta més enllà dels últims noranta anys. En efecte, la doctrina social de l’Església té la seva font en la Sagrada Escriptura, començant pel llibre del Gènesi i, en particular, en l’Evangeli i els escrits apostòlics. Aquesta doctrina va pertànyer des del principi a l’ensenyament de l’Església mateixa, a la seva concepció de l’home i de la vida social i, especialment, a la moral social elaborada segons les necessitats de les distintes èpoques. Aquest patrimoni tradicional després ha estat heretat i desenrotllat pels ensenyaments dels pontífexs sobre la moderna “qüestió social”, començant per l’encíclica Rerum Novarum. En el context d’aquesta “qüestió” l’aprofundiment del problema del treball ha experimentat una contínua posta al dia conservant sempre aquella base cristiana de veritat que podem anomenar perenne.

Si en el present document tornem de nou sobre aquest problema –sense voler d’altra banda tocar tots els temes que s’hi refereixen– no és per recollir i repetir allò que ja es troba als ensenyaments de l’Església, sinó més aviat per posar en relleu –potser més que no ho ha estat fet fins ara– que el treball humà és una clau, qui sap si la clau essencial, de tota la qüestió social, si procurem veure-la veritablement des del punt de vista del bé de l’home. I si la solució, o millor, la solució gradual de la qüestió social, que es presenta de nou constantment i es fa cada vegada més complexa, ha de buscar-se en la direcció de “fer la vida més humana”,[8] aleshores la clau, que és el treball humà, adquireix una importància fonamental i decisiva.

II. EL TREBALL I L’HOME

4. En el llibre del Gènesi

L’Església està convençuda que el treball constitueix una dimensió fonamental de l’existència de l’home a  la terra. Es referma en aquesta convicció en considerar també tot el patrimoni de les diverses ciències dedicades a l’estudi de l’home: l’antropologia, la paleontologia, la història, la sociologia, la psicologia, etc.; totes semblen testimoniar d’una manera irrefutable aquesta realitat. L’Església, això no obstant, treu aquesta convicció sobretot de la font de la Paraula de Déu revelada, i per aquest  motiu allò que és una convicció de la intel·ligència adquireix a la vegada el caràcter d’una convicció de fe. El motiu és que l’Església –val la pena d’observar-ho des d’ara –creu en l’home: pensa en l’home i s’adreça a ell no sols a la llum de l’experiència històrica, no sols amb l’ajut dels múltiples mètodes del coneixement científic, sinó sobretot a la llum de la paraula revelada del Déu viu. En fer referència a l’home, mira d’expressar els designis i els destins transcendents que Déu viu, Creador i Redemptor, ha unit a l’home.

L’Església troba ja a les primeres pàgines del llibre del Gènesi la font de la seva convicció segons la qual el treball constitueix una dimensió fonamental de l’experiència humana sobre la terra. L’anàlisi d’aquests textos ens fa conscients a cadascú del fet que –a vegades fins i tot manifestant el pensament d’una manera arcaica– hi han estat expressades les veritats fonamentals sobre l’home, ja en el context del misteri de la creació. Aquestes són les veritats que decideixen sobre l’home des del començament i que, al mateix temps, marquen les grans línies de la seva existència a la terra, tant en l’estat de justícia original com també després de la ruptura, provocada pel pecat, de l’aliança original del Creador amb la creació, en l’ésser humà. Quan aquest, fet “a imatge de Déu... home i dona”[9] sent les paraules: “Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, i ompliu la terra; sotmeteu-la”[10], encara que aquestes paraules no es refereixen directament i explícitament al treball, indirectament ja l’hi indiquen sense cap dubte com una activitat a desplegar en el món. Més encara, demostren la seva mateixa essència més profunda. L’home és imatge de Déu, entre altres motius pel mandat rebut del seu Creador de sotmetre i de dominar la terra. En l’acompliment d’aquest mandat, l’home, tot ésser humà, reflecteix l’acció mateixa del Creador de l’univers.

El treball, entès com una activitat “transitiva”, és a dir, d’una tal natura que, començant en el subjecte humà, està encaminada cap a un domini extern, suposa un domini específic de l’home damunt la “terra” i al mateix temps confirma i desenrotlla aquest domini. És clar que amb el terme “terra”, de què parla el text bíblic, cal entendre abans que res la part de l’univers visible en el qual l’home habita; per extensió, tanmateix, es pot entendre tot el món visible, donat que es troba en el radi d’influència de l’home i de la seva recerca per satisfer les pròpies necessitats. L’expressió “sotmetre la terra” té un abast ampli. Indica tots els recursos que la terra (i indirectament el món visible) enclou i que, mitjançant l’activitat conscient de l’home, poden ser descoberts i usats oportunament. D’aquesta manera, aquelles paraules, posades al començament de la Bíblia, no deixen de ser actuals. Contenen totes les èpoques passades de la civilització i de l’economia, així com tota la realitat contemporània i les fases futures del desenvolupament, les quals, d’alguna mesura, potser ja es dibuixen, per bé en gran part romanen encara gairebé desconegudes o amagades per l’home.

Si a vegades hom parla de període ”d’acceleració” en la vida econòmica i en la civilització de la humanitat o de les nacions, bo i unint aquestes “acceleracions” al progrés de la ciència i de la tècnica i especialment als descobriments decisius per la vida sòcioeconòmica, es pot dir al mateix temps que cap d’aquestes “acceleracions” no supera el contingut essencial de les indicacions d’aquest antiquíssim text bíblic. Fent-se –mitjançant el treball– cada vegada més amo de la terra i confirmant encara –mitjançant el treball– el seu domini sobre el món visible, l’home en cada cas i en cada fase d’aquest procés es col·loca en la línia del pla original del Creador, cosa que està necessàriament unida al fet que l’ésser humà ha estat creat, home i dona, “a imatge de Déu”. Aquest procés és, al mateix temps, universal: enclou tots els homes, a cada generació, a cada fase del desenvolupament econòmic i cultural, i alhora és un procés que s’actua en cada home, en cada subjecte humà conscient. Tothom i cadascú hi és afectat simultàniament. Tothom i cadascú, en una justa mesura i en un nombre incalculable de formes, pren part en aquest procés gegantí mitjançant el qual l’home “sotmet la terra” amb el seu treball.

5. El treball en sentit objectiu: la tècnica

Aquesta universalitat i a la vegada aquesta multiplicitat del procés de “sotmetre la terra” il·luminen el treball de l’home, ja que el domini de l’home sobre la terra es realitza en el treball i per mitjà del treball. Així neix el significat del treball en sentit objectiu, el qual troba la seva expressió en les diverses èpoques de la cultura i de la civilització. L’home domina la terra ja pel fet que domestica els animals, els cria i en treu l’aliment i el vestit necessari i pel fet que pot extreure de la terra i dels mars diversos recursos naturals. Però molt més “sotmet la terra” quan l’home comença a cultivar-la i posteriorment elabora els seus productes i els adapta a les seves necessitats. L’agricultura constitueix així un camp primari de l’activitat econòmica i un factor indispensable de la producció per mitjà del treball humà. La indústria, el seu entorn, consistirà sempre a conjugar les riqueses de la terra –els recursos vius de la natura, els productes de l’agricultura, els recursos minerals o químics –i el treball de l’home, tant el treball físic com l’intel·lectual..    La qual cosa pot aplicar-se també en un cert sentit al camp de l’anomenada indústria dels serveis i al de la investigació, pura o aplicada.

Avui, en la indústria i en l’agricultura, l’activitat de l’home ha deixat de ser, en molts casos, un treball primordial manual, ja que la fatiga de les mans i dels músculs és ajudada per màquines i mecanismes cada vegada més perfeccionats. En la indústria, però també en l’agricultura, som testimonis de les transformacions dutes a terme pel desenrotllament de la ciència i de la tècnica. La qual cosa, en el seu conjunt, s’ha convertit històricament en una causa de profundes transformacions de la civilització, des de l’origen de “l’era industrial” fins a les successives fases de desenvolupament gràcies a les noves tècniques com les de l’electrònica o dels microprocessadors dels darrers anys.

Encara que pugui semblar que en el procés industrial “treballa” la màquina mentre que l’home solament la vigila tot fent possible el seu funcionament i guiant-lo de diverses maneres, és veritat també que precisament per això el desenvolupament industrial posa la base per plantejar d’una manera nova el problema del treball humà. Tant la primera industrialització, que va crear l’anomenada qüestió obrera, com els successius canvis industrials i postindustrials demostren d’una manera eloqüent que també a l’època del “treball” cada vegada més mecanitzat el subjecte propi del treball continua essent l’home.

El desenvolupament de la indústria i dels diversos sectors que hi estan relacionats -fins a les tecnologies més modernes de l’electrònica, especialment en el camp de la miniaturització, de la informàtica, de la telemàtica i d’altres– indica el paper de primeríssima importància que adquireix, en la interacció entre el subjecte i l’objecte del treball (en el sentit més ampli d’aquesta paraula), precisament aquesta aliada del treball, creada pel cervell humà, que és la tècnica. Entesa ací no com a capacitat o aptitud per al treball, sinó com un conjunt d’instruments dels quals es val l’home en el seu treball, la tècnica és indubtablement una aliada de l’home. Li facilita el treball, el perfecciona, l’accelera, el multiplica. Fomenta l’augment de la quantitat de productes del treball i àdhuc en perfecciona la qualitat de molts. És un fet, per altra part, que a voltes la tècnica pot transformar-se d’aliada en adversària de l’home, com quan la mecanització del treball “suplanta” l’home, en treure-li tota satisfacció personal i l’estímul a la creativitat i a la responsabilitat; quan treu el lloc de treball a molts treballadors abans ocupats, o quan mitjançant l’exaltació de la màquina redueix l’home a ser-ne esclau.

Si les paraules bíbliques “sotmeteu la terra”, dites a l’home des del començament, són enteses en el context de tota l’època moderna, industrial i postindustrial, indubtablement ja enclouen una relació amb la tècnica, amb  el món de mecanismes i de màquines que és el fruit del treball del cervell humà i la confirmació històrica del domini de l’home sobre la natura.

L’època recent de la història de la humanitat, especialment la d’algunes societats, comporta una justa afirmació de la tècnica com un coeficient fonamental del progrés econòmic; però al mateix temps, amb aquesta afirmació han sorgit i continuen sorgint els interrogants essencials que es refereixen al treball humà en relació amb el subjecte que precisament l’home és. Aquests interrogants tenen una càrrega particular de continguts i de tensions de caràcter ètic i ètico-social. Per aixòconstitueixen un desafiament continu per a múltiples institucions, per als Estats i per als governs, per als sistemes i les organitzacions internacionals; constitueixen també un desafiament per a l’Església.

6. El treball en sentit subjectiu: l’home, subjecte del treball

    Per a continuar la nostra anàlisi del treball en relació amb les paraules de la Bíblia en virtut de les quals l’home ha de sotmetre la terra, hem de concentrar la nostra atenció en el treball en sentit subjectiu, molt més que no ho hem fet en parlar sobre el significat objectiu del treball, en tocar amb prou feines aquesta vasta problemàtica que coneixen perfectament i detallada els homes d’estudi en els diversos camps i també els homes mateixos del treball segons llurs especialitzacions. Si les paraules del llibre del Gènesi a què ens referim en aquesta anàlisi parlen indirectament del treball en sentit objectiu, a la vegada parlen també del subjecte del treball, i el que diuen és molt eloqüent i està ple d’un gran significat.

    L’home ha de sotmetre la terra, ha de dominar-la, perquè com a “imatge de Déu” és una persona, és a dir, un ésser subjecte capaç d’obrar d’una manera programada i radical, capaç de decidir sobre si mateix i que tendeix a realitzar-se ell mateix. Com a persona, l’home és, doncs, subjecte del treball. Com a persona, treballa, fa diverses accions pertanyents al procés del treball; aquestes, independentment de llur contingut objectiu, han de servir totes per a la realització de la seva humanitat, per al perfeccionament d’aquesta vocació de persona que té en virtut de la seva mateixa humanitat. Les principals veritats sobre aquest tema han estat últimament recordades pel Concili Vaticà II a la Constitució Gaudium et Spes, sobretot al capítol primer, dedicat a la vocació de l’home.

    Així, aquest “domini” de què parla el text bíblic que analitzem es refereix no sols a la dimensió objectiva del treball, sinó que ens introdueix al mateix temps en la comprensió de la seva dimensió subjectiva. El treball entès com a procés per mitjà del qual l’home i el gènere humà sotmeten la terra, correspon a aquest concepte fonamental de la Bíblia només quan, al mateix temps, en tot aquest procés, l’home es manifesta i es confirma com  el qui “domina”. Aquest domini es refereix en un cert sentit a la dimensió subjectiva més que no pas a l’objectiva: aquesta dimensió condiciona la mateixa natura ètica del treball. En efecte, no hi ha dubte que el treball humà té un valor ètic, el qual està vinculat completament i directament al fet que el qui el duu a terme és una persona, un subjecte conscient i lliure, és a dir, un subjecte que decideix per si mateix.

    Aquesta veritat, que constitueix en un cert sentit el model fonamental i perenne de la doctrina cristiana sobre el treball humà, ha tingut i continua tenint un significat primordial en la formulació dels importants problemes socials que han interessat èpoques enteres.

    L’edat antiga introduí entre els homes una pròpia i típica diferenciació en gremis, segons el tipus i treball que realitzaven. El treball que exigia per part del treballador l’ús de les seves forces físiques, el treball dels músculs i de les mans, era considerat indigne d’homes lliures i per això era executat per esclaus.  El cristianisme, ampliant alguns aspectes ja continguts a l’Antic Testament, ha dut a terme una transformació de conceptes fonamental, partint de tot el contingut del missatge evangèlic, i, sobretot, del fet que aquell qui, essent Déu, es féu en tot semblant a nosaltres[11]dedicà la major part dels anys de la seva vida terrena al treball manual en el seu obrador de fuster. Aquesta circumstància constitueix per ella mateixa el més eloqüent “Evangeli del treball”, que manifesta com el fonament per a determinar el valor del treball humà no és en primer lloc el tipus de treball que hom fa, sinó el fet que el qui l’executa és una persona. Les fonts de la dignitat del treball cal cercar-les principalment no en la seva dimensió objectiva, sinó en la seva dimensió subjectiva.

    En aquesta concepció gairebé desapareix el fonament mateix de l’antiga divisió dels homes en classes socials, segons el tipus de treball que fessin. Això no vol dir que el treball humà, des del punt de vista objectiu, no pugui o no hagi de ser d’alguna manera valorat i qualificat. Vol dir només que és el primer fonament del valor del treball l’home mateix, el seu subjecte. A això va lligada immediatament una conseqüència molt important de caràcter ètic: és cert que l’home està destinat i cridat al treball; però, abans que res, el treball està “en funció de l’home” i no l’home “en funció del treball” Amb aquesta conclusió hom arriba molt justament a reconèixer la preeminència del significat subjectiu del treball sobre el significat objectiu. Partint d’aquesta mateixa manera d’entendre, i suposant que alguns treballs realitzats pels homes puguin tenir un valor objectiu més o menys gran, volem així i tot posar en evidència que cadascun d’ells ha de ser valorat sobretot en la mesura de la dignitat del subjecte mateix del treball, o sigui de la persona, de l’home que el realitza. Al seu torn, independentment del treball que cada home acompleix, i suposant que això constitueix una finalitat –a vegades molt exigent– del seu obrar, aquesta finalitat no posseeix un significat definitiu per ell mateix. De fet, a fi de comptes, la finalitat del treball, de qualsevol treball realitzat per l’home –encara que sigui el treball “més corrent”, més monòton en l’escala comuna de valorar i fins i tot el que més margina– roman sempre l’home mateix.

7. Una amenaça a la justa jerarquia dels valors

    Precisament aquestes afirmacions bàsiques sobre el treball han sorgit sempre de la riquesa de la veritat cristiana, especialment del missatge mateix de l”Evangeli del treball”, han creat el fonament de la nova manera humana de pensar, de valorar i d’actuar. A l’època moderna, des del començament de l’era industrial, la veritat cristiana sobre el treball havia de contraposar-se als diversos corrents del pensament materialista i “economicista”.

    Per a alguns partidaris d’aquestes idees, el treball era entès i tractat com una mena de “mercaderia”, que el treballador –especialment l’obrer de la indústria– ven a l’empresari, que és alhora posseïdor del capital, o sigui del conjunt dels instruments de treball i dels mitjans que fan possible la producció. Aquesta manera d’entendre el treball es va difondre més especialment, potser, a la primera meitat del segle XIX. A continuació, les formulacions explícites d’aquesta mena gairebé han anar desapareixent i han deixat pas a una manera més humana de pensar i de valorar el treball. La interacció entre l’home del treball i el conjunt dels instruments i dels mitjans de producció ha donat lloc al desenvolupament de diverses formes de capitalisme –para?lelament a diverses formes de co?lectivisme– en les quals s’han inserit altres elements socioeconòmics com a conseqüència de noves circumstàncies concretes de l’acció de les associacions de treballadors i dels poders públics, així com l’entrada en acció de grans empreses transnacionals. Malgrat tot, el perill de considerar el treball com una “mercaderia sui generis” o com una anònima “força” necessària per a la producció (hom parla fins i tot de “força-treball”) existeix sempre especialment quan tota la visual de la problemàtica econòmica està caracteritzada per les premisses de l’economisme materialista.

    Una ocasió sistemàtica i, en cert sentit, àdhuc un estímul per a aquesta manera de pensar i de valorar està constituït per l’accelerat procés de desenvolupament de la civilització unilateralment materialista, en què es dóna importància primordial a la dimensió objectiva del treball, mentre que la subjectiva –tot el que es refereix indirectament o directament al mateix subjecte del treball– roman a un nivell secundari. En tots els casos d’aquest gènere, en cada situació social d’aquest tipus es dóna una confusió, i fins i tot una inversió de l’ordre establert des del començament amb les paraules del llibre del Gènesi: l’home és considerat com un instrument de producció,[12] mentre que ell –només ell, independentment del treball que acompleix– hauria de ser tractat com a subjecte eficient i el seu veritable artífex i creador. Precisament una tal inversió d’ordre, prescindint del programa i de la denominació segons la qual es realitza, mereixeria el nom de “capitalisme” en el sentit indicat més endavant amb major amplitud. És sabut que el capitalisme té el seu precís significat històric com a sistema, i sistema econòmico-social, en contraposició al “socialisme” o “comunisme”. Però a la llum de l’anàlisi de la realitat fonamental del procés econòmic global i, sobretot, de l’estructura de producció –com és precisament el treball– convé reconèixer que l’error del capitalisme primitiu es pot repetir onsevulla que l’home sigui tractat d’alguna manera com tot el conjunt dels mitjans materials de producció, com un instrument i no pas com a subjecte i autor, i, per tant, com a veritable fi de tot el procés productiu.

Així es comprèn que l’anàlisi del treball humà feta a la llum d’aquelles paraules que es refereixen al “domini” de l’home sobre la terra, penetra fins al centre mateix de la problemàtica ètico-social. Aquesta concepció hauria de trobar també un lloc central en tota l’esfera de la política social i econòmica, tant en l’àmbit de cada un dels països, com en el més ampli de les relacions internacionals i intercontinentals amb una referència particular a les tensions que es dibuixen al món no sols en l’eix Orient-Occident, sinó també en el del Nord-Sud. Tant el papa Joan XXIII a l’encíclica Mater et Magistra com Pau VI a la Populorum progressio van adreçar una decidida atenció a aquestes dimensions de la problemàtica ètico-social contemporània.

8.   La solidaritat dels homes del treball

Si es tracta del treball humà en la fonamental dimensió del seu subjecte, o sigui, de l’home–persona que executa un treball determinat, cal fer, des d’aquest punt de vista, almenys una valoració sumària de les transformacions que, en els noranta anys que ens separen de la Rerum Novarum, s’han esdevingut en relació amb l’aspecte subjectiu del treball. De fet, encara que el subjecte del treball sigui sempre el mateix, o sigui, l’home, malgrat tot en l’aspecte objectiu es verifiquen transformacions notables. Encara que es pugui dir que el treball, a causa del seu subjecte, és u (i cada vegada irrepetible), tanmateix, considerant les seves direccions objectives, cal constatar que existeixen molts treballs, un gran nombre de treballs distints. El desenvolupament de la civilització humana comporta en aquest camp un enriquiment continu. Al mateix temps, però, no es pot deixar de notar com en el procés d’aquest desenvolupament no sols apareixen noves formes de treball, sinó que també en desapareixen d’altres. Fins i tot concedint que, en principi, això sigui un fenomen normal, cal veure encara si no s’hi infiltren, i en quina mesura, certes irregularitats que per motius ètico-socials poden ser perilloses.

Precisament arran d’aquesta anomalia de gran abast sorgí el segle passat l’anomenada qüestió obrera, denominada a vegades “qüestió proletària”. Aquesta qüestió –amb els seus problemes connexos– ha donat origen a una justa reacció social, ha fet sorgir i gairebé irrompre un gran impuls de solidaritat entre els homes del treball i, sobretot, entre els treballadors de la indústria. La crida a la solidaritat i a l’acció comuna, llançada als homes del treball –sobretot als del treball sectorial, monòton, despersonalitzador en els complexos industrials, quan la màquina tendeix a dominar sobre l’home- tenia un valor important i la seva eloqüència des del punt de vista de l’ètica-social. Era la reacció contra la degradació de l’home com a subjecte del treball, i contra la inaudita i concomitant explotació en el camp dels guanys, de les condicions de treball i de previsió envers la persona del treballador. Una semblant reacció ha reunit el món obrer en una comunitat caracteritzada per una gran solidaritat.

Darrera les petjades de l’encíclica Rerum Novarum i de molts documents successius del magisteri de l’Església cal reconèixer francament que fou justificada, des de l’òptica de la moral social, la reacció contra el sistema d’injustícia i de dany que clamava venjança al cel,[13] i que pesava damunt l’home del treball en aquell període de ràpida industrialització. Aquesta situació estava afavorida pel sistema sòcio-polític liberal que, segons les seves premisses d’economisme, reforçava i assegurava la incidència econòmica només dels posseïdors del capital, i no es preocupava prou dels drets de l’home del treball, quan afirmava que el treball humà és solament instrument de producció i que el capital és el fonament, el factor eficient, i el fi de la producció

Des d’aleshores, la solidaritat dels homes del treball, junt amb una presa de consciència més neta i més compromesa, per part dels altres, sobre els drets dels treballadors, han donat lloc en molts casos a canvis profunds. S’han anat buscant diversos sistemes nous. S’han desenrotllat diverses formes noves de neocapitalisme o de col·lectivisme. Sovint els homes del treball poden participar, i efectivament participen, en la gestió i en el control de la productivitat de les empreses. Per mitjà d’associacions adequades, influeixen en les condicions de treball i de remuneració, així com en la legislació social. Però, al mateix temps, sistemes ideològics o de poder, així com noves relacions sorgides a distints nivells de la convivència humana, han deixat perdurar injustícies flagrants o n’han provocat de noves. A escala mundial, el desenvolupament de la civilització i de les comunicacions ha fet possible un diagnòstic més complet de les condicions de vida i de treball de l’home a tota la terra,i també ha manifestat altres formes d’injustícia molt més vastes que les que, el segles passats, foren un estímul a la unió dels homes del treball per a  una solidaritat particular en el món obrer. Així ha passat als països que ja han dut a terme un cert procés de revolució industrial;i així també als països on el lloc primordial de treball continua essent el cultiu de la terra o altres ocupacions similars.

Moviments de solidaritat en el camp del treball –d’una solidaritat que no ha de ser tancament al diàleg i a la col·laboració amb els altres –poden ser necessaris fins i tot en relació amb les condicions de grups socials que abans no estaven compromesos en aquests moviments, però que pateixen, en els sistemes socials i en les condicions de vida que canvien, una “proletarització” efectiva o, més encara, es troben ja realment en la condició de “proletariat”, la qual, encara que no sigui coneguda amb aquest nom, de fet ja el mereix. En aquesta condició s’hi poden trobar algunes categories de la “intelligentsia” treballadora, especialment quan juntament amb l’accés més ampli a la instrucció, amb el nombre cada cop més gran de persones que han aconseguit un diploma per la seva preparació cultural, minva la demanda del seu treball. Aquesta desocupació dels intel·lectuals té lloc o augmenta quan la instrucció accessible no està orientada vers el tipus d’ocupació o de serveis exigits per les veritables necessitats de la societat o quan la feina per a la qual és exigida la instrucció, almenys professional, és més poc buscada o més poc pagada que un treball manual. És obvi que la instrucció per ella mateixa constitueix sempre un valor i un enriquiment important de la persona humana; però això no obstant, alguns processos de “proletarització” continuen essent possibles independentment d’aquest fet.

Per això, cal continuar preguntant-se sobre el subjecte del treball i les condicions en què viu. Per realitzar la justícia social a les diverses parts del món, als diversos països i en les relacions entre ells, sempre són necessaris nous moviments de solidaritat dels homes del treball i de solidaritat amb els homes del treball. Aquesta solidaritat ha de ser sempre present allí on els requereix la degradació social del subjecte del treball, l’explotació dels treballadors i les creixents zones de misèria i àdhuc de fam. L’Església està vivament compromesa en aquesta causa perquè la considera com la seva missió, el seu servei, com la verificació de la seva fidelitat al Crist, per poder ser de debò “l’Església dels pobres”. I els “pobres” es troben sota diverses formes: apareixen en diversos llocs i en diversos moments; apareixen en molts casos com el resultat de la violació de la dignitat del treball humà: ja sigui perquè es limiten les possibilitats del treball –és a dir, per la plaga de la desocupació–, ja sigui perquè són menyspreats el treball i els drets que en deriven, especialment el dret al salari just, a la seguretat de la persona del treballador i de la seva família.

9.       Treball i dignitat de la persona

Continuant encara en la perspectiva de l’home com a subjecte del treball ens convé tocar, almenys sintèticament, alguns problemes que defineixen amb major aproximació la dignitat del treball humà, perquè permeten distingir més plenament el seu valor moral específic. Cal fer-ho tenint sempre present la vocació bíblica a “dominar la terra”,[14] en la qual la voluntat del Creador s’ha expressat, perquè el treball ofereix a l’home la possibilitat d’assolir el “domini” que li és propi en el món visible.

La intenció fonamental i primordial de Déu respecte a l’home, que “va crear... a semblança seva, a imatge seva”,[15] no ha estat revocada ni anul·lada ni tan sols quan l’home, després d’haver trencat l’aliança original amb Déu, sentí les paraules: “Amb la suor del front menjaràs el pa”.[16] Aquestes paraules es refereixen a la fatiga a vegades pesada que des d’aleshores acompanya el treball humà; però no canvien el fet que aquest és el camí pel qual l’home realitza el “domini” que li és propi sobre el món visible “sotmetent” la terra. Aquesta fatiga és un fet universalment conegut, perquè és universalment experimentat. Ho saben els homes del treball manual, acomplert a voltes en condicions excepcionalment pesades. Ho saben no sols els agricultors,  que consumeixen llargues jornades a cultivar la terra, la qual a vegades “produeix abriülls i espines”,[17] sinó també els minaires a les mines o a les pedreres, els siderúrgics als alts forns, els homes que treballen de paletes i en el sector de la construcció amb sovintejat perill de vida o d’invalidesa. Ho saben encara els homes vinculats a la taula de treball intel·lectual, ho saben els científics,    ho saben els homes sobre els quals pesa la gran responsabilitat de decisions destinades a tenir una vasta repercussió social. Ho saben els metges i els infermers, que vetllen nit i dia al costat dels malalts. Ho saben les dones, que a vegades sense reconeixement adequat per part de la societat i dels seus mateixos familiars, suporten cada dia la fatiga i la responsabilitat de la casa i de l’educació dels fills. Ho saben tots els homes del treball i, donat que és veritat que el treball és una vocació universal, ho sap tothom.

Tot amb tot, amb aquesta fatiga –i qui sap si, en un cert sentit, per raó d’ella– el treball és un bé de l’home. Si aquest bé comporta el signe d’un “bonum arduum”, segons la terminologia de Sant Tomàs,[18] això no treu que, com a tal, sigui un bé de l’home. I és no sols un bé “útil” o “per a fruir”, sinó un bé “digne”, és a dir, que correspon a la dignitat de l’home, un bé que expressa aquesta dignitat i l’augmenta. Volent precisar millor el significat ètic del treball cal tenir present per damunt de tot aquesta veritat. El treball és un bé de l’home –és un bé de la seva humanitat–, perquè a través del treball l’home     no sols transforma la natura, bo i adaptant-la a les pròpies necessitats, sinó que es realitza ell mateix com a home: és més. En un cert sentit “es fa més home”.

Si hom prescindeix d’aquesta consideració, no pot ser entès el significat de la virtut de la laboriositat i més encara no pot ser comprès per què la laboriositat hauria de ser una virtut; en efecte, la virtut, com a actitud moral, és allò per què l’home arriba a ser bo com a home.[19] Aquest fet no canvia per res la nostra justa preocupació perquè en el treball mitjançant el qual la matèria és ennoblida, l’home mateix no sofreixi cap minva en la seva pròpia dignitat.[20] És sabut, a més, que és possible d’usar de diverses maneres el treball contra l’home: que hom pot castigar l’home amb el sistema de treballs forçats als camps de concentració; que es pot fer del treball un mitjà d’opressió de l’home; que, finalment, es pot explotar de diverses maneres el treball humà, és a dir, l’home del treball. Tot això dóna testimoniatge a favor de l’obligació moral d’unir la laboriositat com a virtut amb l’ordre social del treball, que permetrà a l’home d’”esdevenir més home” en el treball, i no pas degradar-se a causa del treball, tot perjudicant no sols les seves forces físiques (la qual cosa, almenys fins un cert punt, és inevitable), sinó, sobretot, deteriorant la seva pròpia dignitat i la seva subjectivitat.

10.   Treball i societat: família, nació

Confirmada d’aquesta manera la dimensió personal del treball humà, cal arribar després al segon àmbit de valors que li està necessàriament unit. El treball és el fonament damunt el qual es forma la vida familiar, la qual és un dret natural i una vocació de l’home. Aquests dos àmbits de valors –l’un relacionat amb el treball i l’altre conseqüent amb el caràcter familiar de la vida humana– han d’unir-se entre ells correctament i correctament han de compenetrar-se.    El treball és, en un cert sentit, una condició per a fer possible la fundació d’una família, ja que aquesta exigeix els mitjans de subsistència que l’home adquireix normalment a través del treball. Treball i laboriositat condicionen al seu entorn tot el procés d’educació dins la família, precisament per la raó que cadascú “esdevé home”, entre altres coses mitjançant el treball,   i aquest esdevenir home expressa precisament el fi principal de tot el procés educatiu. Evidentment aquí entren en joc, en un cert sentit, dos aspectes del treball:el que permet la vida i la manutenció de la família i aquell pel qual es realitzen els fins de la família mateixa, especialment l’educació.     Això no obstant, aquests dos aspectes del treball estan units ells i es complementen en diversos punts.

    En conjunt cal recordar i afirmar que la família constitueix un dels punts de referència més importants segons els quals ha de formar-se l’ordre social i ètic del treball humà. La doctrina de l’Església ha dedicat sempre una atenció especial a aquest problema i en el present document caldrà que en tornem a parlar. En efecte, la família és, al mateix temps, una comunitat feta possible gràcies al treball    i la primera escola interior de treball per a tothom.

    El tercer àmbit de valor que neix en la perspectiva present –en la perspectiva del subjecte del treball– es refereix a aquesta gran societat a la qual pertany l’home per raó de particulars vincles culturals i històrics. Aquesta societat –àdhuc quan no ha assumit encara la forma madura d’una nació–, és no sols la gran “educadora” de cada home, encara que indirecta (perquè cada home assumeix en la família els continguts i els valors que componen, en el seu conjunt, la cultura d’una determinada nació), sinó també una gran encarnació històrica i social del treball de totes les generacions. Tot això fa que l’home conciliï la seva més profunda identitat humana amb la pertinença a la nació i entengui també el seu treball com a increment del bé comú elaborat juntament amb els seus compatriotes, i així s’adona que per aquest camí el treball serveix per multiplicar el patrimoni de tota la família humana, de tots els homes que viuen al món.

   Aquests tres àmbits conserven permanentment la seva importància per al treball humà en la seva dimensió subjectiva. I aquesta dimensió, és a dir, la realitat concreta de l’home del treball, té precedència damunt la dimensió objectiva. En la seva dimensió objectiva es realitza, primordialment, aquell “domini” sobre el món de la natura al qual l’home és cridat des del començament segons les paraules del llibre del Gènesi. Si el procés mateix de “sotmetre la terra”, és a dir, el treball sota l’aspecte de la tècnica, està marcat al llarg de la història i, especialment als últims segles, per un desenvolupament incommensurable dels mitjans de producció, aleshores aquest és un fenomen avantatjós i positiu, a condició que la dimensió objectiva del treball no prevalgui per damunt la dimensió subjectiva i tregui a l’home la seva dignitat i els seus drets inalienables o els disminueixi.

III. EL CONFLICTE ENTRE TREBALL I CAPITAL EN LA FASE HISTÒRICA PRESENT

11.    Dimensions d’aquest conflicte

   L’esbós de la problemàtica fonamental del treball, tal com ha estat delineada més amunt fent referència als primers textos bíblics, constitueix d’aquesta manera, en un cert sentit, la mateixa estructura portadora de l’ensenyament de l’Església, que es manté inalterable a través dels segles, en el context de les diverses experiències de la història. Amb tot, amb el rerafons que precedí i seguí a la publicació de l’encíclica Rerum Novarum, aquest ensenyament adquireix una expressivitat particular i una eloqüència de viva actualitat. El treball apareix en aquesta anàlisi com una gran realitat que exerceix un influx fonamental de cara a formar en sentit humà el món donat a l’home pel Creador; una realitat estretament lligada a l’home com al seu propi subjecte i a la seva manera racional d’obrar. Aquesta realitat, en el curs normal de les coses, omple la vida humana i incideix fonamentalment sobre el seu valor i el seu sentit. Encara que unit a la fatiga i a l’esforç, el treball no deixa de ser un bé, de manera que l’home es desenrotlla a través de l’amor al treball. Aquest caràcter del treball humà, totalment positiu i creador, educatiu i meritori, ha de constituir el fonament de les valoracions i de les decisions que avui són preses respecte a aquest punt,     àdhuc les referents als drets subjectius de l’home, com ho testimonien les Declaracions internacionals i també els múltiples Codis del treball, elaborats tant per les institucions legislatives competents de cada país, com per les organitzacions que dediquen llur activitat social o també científico-social a la problemàtica del treball. Un organisme que promou a nivell internacional aquestes iniciatives és l’Organització Internacional del Treball, la més antiga institució especialitzada de l’ONU.

A la  part següent de les presents consideracions tinc intenció de tornar d’una manera més detallada sobre aquests problemes importants, recordant almenys els elements fonamentals de la doctrina de l’Església sobre aquest tema. Tanmateix, abans convé tocar un àmbit molt més important de problemes, entre els quals s’ha anat formant aquest ensenyament en l’última fase; és a dir, en el període, la data del qual, en un cert sentit simbòlica, és l’any de la publicació de l’encíclica Rerum  Novarum.

És sabut que en tot aquest període, que encara no ha acabat, el problema del treball ha estat plantejat en el context del gran conflicte que a l’època del desenvolupament industrial i conjuntament amb aquest s’ha manifesta entre el “món del capital” i el “món del treball”; és a dir, entre el grup restringit, però molt influent, dels empresaris, propietaris o posseïdors dels mitjans de producció i la més vasta multitud de gent que no disposava d’aquests mitjans, i que participava, en canvi, en el procés productiu exclusivament mitjançant el treball. Aquest conflicte ha sorgit pel fet que els treballadors, oferint llurs forces per al treball, les posaven a disposició del grup d’empresaris, i que aquests, guiats pel principi del màxim rendiment, miraven d’establir el sou més baix possible per al treball acomplert pels obrers. A això cal afegir també altres elements d’explotació, units amb la falta de seguretat en el treball i també de garanties sobre les condicions de salut i de vida dels obrers i de llurs famílies.

Aquest conflicte, interpretat per alguns com un conflicte socioeconòmic amb caràcter de classe, ha trobat la seva expressió en el conflicte ideològic entre el liberalisme –entès com a ideologia del capitalisme– i el marxisme –entès com a ideologia del socialisme científic i del comunisme– que pretén intervenir com a portaveu de la classe obrera, de tot el proletariat mundial. D’aquesta manera, el conflicte real que existia entre el món del treball i el món del capital s’ha transformat en la lluita programada de classes, portada amb mètodes no sols ideològics sinó, fins i tot i sobretot, polítics. És coneguda la història d’aquest conflicte, com ho són també les exigències d’una part i de l’altra. El programa marxista, basat en la filosofia de Marx i Engels, veu en la lluita de classes l’única via per a eliminar les injustícies de classe, existents en la societat, i les classes mateixes. La realització d’aquest programa anteposa la “col·lectivització” dels mitjans de producció, a fi que, a través del traspàs d’aquests mitjans dels privats a la col·lectivitat, el treball humà quedi preservat de l’explotació.

A això duu la lluita menada amb mètodes no sols ideològics, sinó també polítics. Els grups inspirats per la ideologia marxista com a partits polítics tendeixen, en funció del principi de la “dictadura del proletariat” i exercint influxos de tipus distint comprenent-hi la pressió revolucionària, al monopoli del poder en cadascuna de les societats, per introduir-hi, mitjançant la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció, el sistema col·lectivista. Segons els principals ideòlegs i dirigents d’aquest ampli moviment internacional, l’objectiu d’aquest programa d’acció és de realitzar la revolució social i introduir en tot el món el socialisme i, en definitiva, el sistema comunista

Tocant aquest àmbit summament important de problemes que constitueixen no sols una teoria sinó precisament un teixit de vida socieoeconòmica, política i internacional de la nostra època, no es pot ni tan sols és necessari entrar en detalls, prou coneguts, ja sigui per la vasta literatura, ja sigui per l’experiència pràctica. En canvi, cal passar de llur context al problema fonamental del treball humà, al qual són dedicades sobretot les consideracions contingudes en el present document. És evident, doncs, que aquest problema capital, sempre des del punt de vista de l’home –problema que constitueix una de les dimensions fonamentals de la seva existència terrena i de la seva vocació–, no pot explicar-se d’altra manera si no és tenint en compte el context global de la realitat contemporània.

12.   Prioritat del treball

    Davant la realitat actual, en l’estructura de la qual hi ha tants conflictes causats per l’home i en la qual els mitjans tècnics –fruit del treball humà– juguen un paper primordial (que hom pensi en la perspectiva d’un cataclisme mundial, en l’eventualitat d’una guerra amb possibilitats destructores gairebé inimaginables), cal recordar abans que res un principi ensenyat per l’Església. És el principi de la prioritat del ”treball” sobre el “capital”. Aquest principi es refereix directament al procés mateix de producció, respecte al qual el treball és sempre una causa eficient primària, mentre que “el capital”, com que és el conjunt dels mitjans de producció, és només un instrument o la causa instrumental. Aquest principi és una  veritat evident, que es dedueix de tota l’experiència històrica de l’home. Quan al primer capítol de la Bíblia sentim que l’home ha de sotmetre la terra, sabem que aquestes paraules es refereixen a tots els recursos que el món visible conté posats a disposició de l’home. Amb tot, aquests recursos no poden servir l’home si no és mitjançant el treball. Amb el treball ha estat sempre vinculat des del començament el problema de la propietat: en efecte, per fer servir per a si mateix i per als altres els recursos amagats en la natura, l’home té com a únic mitjà el seu treball. I per fer fructificar aquests recursos per mitjà del treball, l’home s’apropia en petites parts les diverses riqueses de la natura: del subsòl, del mar, de la terra, de l’espai. De tot això se n’apropia i ho converteix en el seu lloc de treball. S’ho apropia per mitjà del treball i per tenir encara treball.

    El mateix principi s’aplica a les fases successives d’aquest procés, en el qual la primera fase és sempre la relació de l’home amb els recursos i les riqueses de la natura. Tot l’esforç intel·lectual –que tendeix a descobrir aquestes riqueses, a especificar les diverses possibilitats d’utilització per part de l’home i per a l’home–, ens fa prendre consciència d’això: que en l’obra entera de la producció econòmica tot el que procedeix de l’home, tant el treball com el conjunt dels mitjans de producció i la tècnica que s’hi relaciona (és a dir, la capacitat d’usar aquest mitjans en el treball), suposa aquestes riqueses i aquests recursos del món visible, que l’home troba però no crea. Els troba, en certa manera, a punt, preparats per al descobriment intel·lectual i per a la utilització correcta en el procés productor. En cada fase del desenvolupament del seu treball l’home es troba davant el fet de la principal donació per part de la “natura” i, en definitiva, per part del Creador.     Al començament del treball humà ja hi ha el misteri de la creació. Aquesta afirmació, ja indicada com un punt de partida, constitueix el fil conductor d’aquest document i serà desenrotllat posteriorment a l’última part de les presents reflexions.

    La consideració successiva del mateix problema ha de confirmar-nos en la convicció de la prioritat del treball humà sobre allò que en el transcurs del temps s’ha acostumat a anomenar “capital”. En efecte, si en l’àmbit d’aquests últim concepte hi entren– a més dels recursos de la natura posats a disposició de l’home– també el conjunt de mitjans amb els quals l’home se’ls apropia i els transforma segons les seves necessitats (i d’aquesta manera, en un cert sentit, els “humanitza”), aleshores cal constatar aquí que el conjunt de mitjans és fruit del patrimoni històric del treball humà. Tots els mitjans de producció, des dels més primitius fins als ultramoderns, han estat elaborats gradualment per l’home: per l’experiència i la intel·ligència de l’home. D‘aquesta manera han sorgit no sols els instruments més senzills, que serveixen per al cultiu de la terra, sinó també (amb un progrés adequat de la ciència i de la tècnica) els més moderns i complexos: les màquines, les fàbriques, els laboratoris, les computadores. Així, tot el que serveix per al treball, tot el que constitueix (en l’estat actual de la tècnica) el seu “instrument” cada vegada més perfeccionat, es fruit del treball.

    Aquest instrument gegantí i poderós (el conjunt dels mitjans de producció, que són considerats, en un cert sentit, com a sinònim de “capital”) ha nascut del treball i comporta els senyals del treball humà. En el present grau de l’avançament de la tècnica, l’home, que és el subjecte del treball, volent servir-se del conjunt d’instruments moderns, o sigui dels mitjans de producció, abans ha d’assimilar a nivell de coneixement el fruit del treball dels homes que han descobert aquells instruments, que els han programats, construïts i perfeccionats, i que continuen fent-ho. La capacitat de treball (és a saber, de participació eficient en el procés modern de producció) exigeix una preparació cada vegada més gran i, sobretot, una instrucció adequada. És ben clar que cada home que participa en el procés de producció, àdhuc en el cas que realitzi només aquell tipus de treball per al qual són necessàries una instrucció i una especialització particulars, és, amb tot, en aquest procés de producció, el veritable subjecte eficient, mentre que el conjunt d’instruments, fins i tot el més perfecte en si mateix, és només i exclusivament, instrument subordinat al treball de l’home.

    Aquesta veritat, que pertany al patrimoni estable de la doctrina de l’Església, ha de ser sempre destacada en relació amb el problema del sistema de treball i també de tot el sistema socioeconòmic. Convé subratllar i posar en relleu la primacia de l’home en el procés de la producció, la primacia de l’home respecte de les coses. Tot el que es troba contingut en el concepte de “capital” (en sentit restringit) es solament un conjunt de coses. Com a subjecte del treball, i independentment del treball que realitza, l’home, només ell, és una persona. Aquesta veritat conté en ella conseqüències importants i decisives.

13.  Economisme i materialisme

Primer de tot, a la llum d’aquesta veritat, es veu clarament que no es pot separar el “capital” del treball i que de cap manera no es pot contraposar el treball al capital ni el capital al treball, ni menys encara (com direm més endavant) els homes concrets que hi ha darrera aquests conceptes no es poden contraposar els uns als altres. El sistema de treball just –és a dir, conforme a l’essència mateixa del problema, o bé intrínsecament veritable i alhora moralment legítim–, és aquell sistema que en la seva arrel supera l’antinòmia entre treball i capital i que mira d’estructurar-se segons el principi exposat més amunt de la substancial i efectiva prioritat del treball, de la subjectivitat del treball humà i de la seva participació eficient en tot el procés de producció; i això independentment de la natura i de les prestacions acomplertes pel treballador.

L’antinòmia entre treball i capital no té origen en l’estructura del mateix procés de producció, ni tant sols en la del procés econòmic en general. Aquest procés demostra, en efecte, la compenetració recíproca entre el treball i allò que estem acostumats a anomenar el capital; demostra la seva vinculació indissoluble. L’home, treballant en qualsevol tasca –ja sigui aquesta relativament primitiva o bé ultramoderna–, pot adonar-se fàcilment que amb el seu treball entra en un doble patrimoni: el d’allò que ha estat donat a tots els homes amb els recursos de la natura i el d’allò que els altres ja han elaborat anteriorment sobre la base d’aquests recursos, principalment desenvolupant la tècnica, formant un conjunt d’instruments de treball, cada vegada més perfectes; l’home, treballant, al mateix temps “substitueix en el treball els altres”[21]. Acceptem sense dificultats aquesta imatge de l’àmbit i del procés del treball humà, guiats per la intel·ligència o per la fe que rep la llum de la paraula de Déu. És una imatge coherent, teològica i al mateix temps humanista. L’home hi apareix com l’”amo” de les criatures, que estan posades a la seva disposició en el món visible. Si en el procés del treball es descobreix alguna possible dependència, aquesta és la dependència del Donador de tots els recursos de la creació, i és al seu torn la dependència dels altres homes, al treball i a les iniciatives dels quals devem les possibilitats ja perfeccionades i amplies del nostre treball. De tot això que en el procés de producció constitueix un conjunt de “coses” –instruments, capital–, podem afirmar només que condiciona el treball de l’home; no podem afirmar, en canvi, que constitueixi un “subjecte” anònim que fa dependent l’home i el seu treball.

La ruptura d’aquesta imatge coherent, en la qual se salvaguarda estretament el principi de la primacia de la persona sobre les coses, ha tingut lloc en la ment humana, alguna vegada, després d’un llarg període d’incubació en la vida pràctica. S’ha acomplert d’una manera que el treball ha estat separat del capital i contraposat al capital, i el capital contraposat al treball, gairebé com dues forces anònimes, dos factors de producció col·locats junts en la mateixa perspectiva “economista”. En un planteig així del problema hi havia un error fonamental, que pot ser anomenat l’error de l’economisme, si hom considera el treball humà exclusivament segons la seva finalitat econòmica. Aquest error fonamental del pensament també es pot anomenar i s’ha d’anomenar un error del materialisme, en tant que l’economisme inclou, directament o indirectament, la convicció de la primacia i de la superioritat d’allò que és material, mentre per altra part l’economisme situa allò que és espiritual i personal (l’acció de l’home, els valors morals i similars) directament o indirectament en una posició subordinada a la realitat material. Això no és encara el materialisme teòric en el ple sentit de la paraula;  però ja és certament materialisme pràctic, el qual –no tant per les premisses derivades de la teoria materialista com per una manera determinada de valorar, és a dir, d’una certa jerarquia dels béns, basada en la immediata i major atracció d’allò que és material– és considerat capaç d’apagar les necessitats de l’home.

L’error de pensar segons les categories de l’economisme ha avançat al mateix temps que sorgia la filosofia materialista i es desenrotllava aquesta filosofia des de la fase més elemental i comuna (anomenada també materialisme vulgar, perquè pretén reduir la realitat espiritual a un fenomen superflu) fins a la fase de l’anomenat materialisme dialèctic. Amb tot, sembla que –en el marc de les consideracions presents–, per al problema fonamental del treball humà, i en particular, per a la separació i contraposició entre “treball” i “capital”, com entre dos factors de la producció considerats en aquella perspectiva ”economista” damunt citada, l’economisme hagi tingut una importància decisiva i hagi influït precisament sobre un tal plantejament no humanístic d’aquest problema abans del sistema filosòfic materialista. Això no obstant, és evident que el materialisme, àdhuc en la seva forma dialèctica, no és capaç d’oferir a la reflexió sobre el treball humà bases suficients i definitives perquè la primacia de l’home sobre l’instrument-capital, la primacia de la persona sobre les coses, pugui trobar-hi una verificació adequada i irrefutable i un suport segur. Tampoc en el materialisme dialèctic l’home no és primordialment subjecte del treball i causa eficient del procés de producció, sinó que és entès i tractat com dependent d’allò que és material, com una espècie de “resultat” de les relacions econòmiques i de producció predominants en una època determinada.

Evidentment, l’antinòmia entre treball i capital considerada ací –l’antinòmia en el marc de la qual el treball ha estat separat del capital i contraposat a ell, en un cert sentit ònticament, com si fos un element qualsevol del procés econòmic– té el seu origen no sols en la filosofia i en les teories econòmiques del segle XVIII, sinó molt més encara en tota la praxi econòmico-social d’aquella època, que era la de la industrialització que naixia i es desenrotllava precipitada, en la qual era descoberta en primer lloc la possibilitat d’acréixer més les riqueses materials, és a dir, els mitjans, però era perdut de vista el fi, o sigui, l’home, que aquest mitjans han de servir. Precisament aquest error pràctic ha perjudicat primer de tot el treball humà, l’home del treball, i ha causat la reacció social èticament justa, de la qual hem parlat abans. El mateix error, que ja té el seu determinat aspecte històric –relacionat amb el període del primitiu capitalisme i liberalisme–, pot, tanmateix, repetir-se en altres circumstàncies de temps i de lloc si hom parteix, en el pensar, de les mateixes premisses, tant teòriques com pràctiques. No es veu altra possibilitat d’una superació radical d’aquest error si no hi ha canvis adequats tant en el camp de la teoria com en el de la pràctica, canvis que van en la línia de la decisiva convicció de la primacia de la persona sobre les coses, del treball de l’home sobre el capital com a conjunt dels mitjans de producció.

14.   Treball i propietat

El procés històric –presentat ací breument– que certament ha sortit de la seva fase inicial, però que continua en vigor, més encara, que continua estenent-se a les relacions entre les nacions i els continents, exigeix una precisió també des d’un altre punt de vista. És evident que, quan hom parla de l’antinomia entre treball i capital, no es tracta només de conceptes abstractes o de “forces anònimes” que actuen en la producció econòmica.     Darrera d’un i altre concepte hi ha els homes, els homes vius, concrets; per un cantó, aquells que realitzen el treball sense ser propietaris dels mitjans de producció i per l’altre, els qui fan d’empresaris i són propietaris d’aquests mitjans, o bé representen els propietaris. Així doncs, en el conjunt d’aquest difícil procés històric, des del començament hi ha el problema de la propietat. L’encíclica Rerum Novarum, que té com a tema la qüestió social, posa l’accent també en aquest problema, tot recordant i confirmant la doctrina de l’Església sobre la propietat, .sobre el dret a la propietat privada, fins i tot quan es tracta dels mitjans de producció. El mateix ha fet l’encíclica Mater et Magistra.

Aquest principi, tal com es va recordar aleshores i com encara és ensenyat per l’Església, s’aparta radicalment del programa del col·lectivisme, proclamat pel marxisme i realitzat en diversos països del món els decennis posteriors a l’època de l’encíclica de Lleó XIII. Aquest principi també es diferencia del programa del capitalisme, practicat pel liberalisme i pels sistemes polítics que s’hi refereixen. En aquest segon cas, la diferència consisteix en la manera d’entendre el dret mateix de propietat. La tradició cristiana no ha defensat mai aquest dret com a absolut i intocable. Al contrari, sempre l’ha entès en el context més ampli del dret comú de tothom a usar els béns de la creació entera: el dret a la propietat privada com a subordinat al dret a l’ús comú, al destí universal dels béns.

A més, la propietat segons l’ensenyament de l’Església mai no ha estat entesa de manera que pugui constituir un motiu de desacord social en el treball. Com ja ha estat recordat abans en aquest mateix text, la propietat s’adquireix sobretot per mitjà del treball i per al servei al treball. Això es refereix d’una manera especial a la propietat dels mitjans de producció. Considerar-los aïlladament com un conjunt de propietats separades amb el fi de contraposar-los sota la forma de “capital” al “treball”, i més encara amb el fi d’explotar el treball, és contrari a la natura mateixa d’aquests mitjans i de la seva possessió. Aquest mitjans no poden ser posseïts contra el treball, no poden ni tan sols ser posseïts per posseir, perquè l’únic títol legítim per a la seva possessió –i això tant si és sota la forma de la propietat privada com sota la de la propietat pública o col·lectiva– és que serveixin el treball; per tant que, servint el treball, facin possible la realització del primer principi d’aquell ordre que és el destí universal dels béns i el dret al seu ús comú. Des d’aquest punt de vista, doncs, en consideració del treball humà i de l’accés comú als béns destinats a l’home, tampoc no convé excloure la socialització, en les condicions oportunes, de certs mitjans de producció. En l’espai dels decennis que ens separen de la publicació de l’encíclica Rerum Novarum, l’ensenyament de l’Església sempre ha recordat tots aquests principis i s’ha referit als arguments formulats en la tradició molt més antiga, per exemple, els coneguts arguments de la Summa theologiae de sant Tomàs d’Aquino.[22] En aquest document, el tema principal del qual és el treball humà, és convenient corroborar tot l’esforç a través del qual l’ensenyament de l’Església sobre la propietat ha de procurar i continua procurant assegurar la primacia del treball i, per això mateix, la subjectivitat de l’home en la vida social, especialment en l’estructura dinàmica de tot el procés econòmic. Des d’aquesta perspectiva, continua essent inacceptable la positura del capitalisme “rígid” que defensa el dret exclusiu a la propietat privada dels mitjans de producció com un “dogma” intocable en la vida econòmica. El principi del respecte del treball exigeix que aquest dret se sotmeti a una revisió constructiva en la teoria i en la pràctica. En efecte, si és veritat que el capital –entès com un conjunt de mitjans de producció– constitueix al seu torn el producte del treball de generacions, aleshores no és menys veritat que aquest capital es crea incessantment gràcies al treball dut a terme amb l’ajut d’aquest mateix conjunt de mitjans de producció, que apareixen com un gran taller en el qual treballa, dia rera dia, la present generació d’obrers. És tracta aquí, òbviament, de les distintes classes de treball, no sols de l’anomenat treball manual, sinó també del múltiple treball intel·lectual, des del de planificació al de direcció

    Sota aquesta llum assoleixen un significat de relleu particular les nombroses propostes fetes per experts en la doctrina social catòlica i també pel suprem magisteri de l’Església.[23] Són propostes que es refereixen a la copropietat dels mitjans de treball, a la participació dels treballadors en la gestió i/o en els beneficis de l’empresa, a l’anomenat “accionariat” del treball i altres de semblants. Independentment de la possibilitat d’aplicació concreta d’aquestes diverses propostes, continua essent evident que el reconeixement de la justa posició del treball i de l’home del treball dins el procés productiu exigeix diverses adaptacions en l’àmbit del mateix dret a la propietat dels mitjans de producció; i això tenint en compte no sols situacions més antigues, sinó també i sobretot la realitat i problemàtica que s’ha anat creant  durant la segona meitat d’aquest segle pel que fa a l’anomenat Tercer Món i als distints nous països independents que han sorgit, d’una manera especial, però no únicament, a Àfrica, en lloc dels territoris colonials d’altres temps.

    Per tant, si la posició del capitalisme “rígid” ha de ser sotmesa contínuament a revisió amb vista a una reforma sota l’aspecte dels drets de l’home, entesos en el sentit més ampli i en connexió amb el seu treball, aleshores cal afirmar, sota el mateix punt de vista, que aquestes múltiples i tan desitjables reformes no poden ser dutes a terme per mitjà de l’eliminació apriorística de la propietat privada dels mitjans de producció. En efecte, cal tenir present que la simple substracció d’aquests mitjans de producció (el capital) de les mans dels seus propietaris privats no és suficient per a socialitzar-los d’una manera satisfactòria. Els mitjans de producció deixen de ser propietat d’un determinat grup social, o sigui, de propietaris privats, per a passar a ser propietat de la societat organitzada, bo i quedant sotmesos a l’administració i al control directe d’un altre grup de persones, és a dir, d’aquelles que, sense tenir-ne la propietat malgrat el poder que exerceixen dintre la societat, disposen d’aquests mitjans a escala de la total economia nacional, o bé de l’economia local.

Aquest grup dirigent i responsable pot complir la seva comesa d’una manera satisfactòria des del punt de vista de la primacia del treball; però la pot complir malament si reivindica per a si mateix alhora el monopoli de l’administració i de la disposició del mitjans de producció i no es fa enrera ni tan sols davant l’ofensa dels drets fonamentals de l’home. Així doncs, el mer pas dels mitjans de producció a propietat de l’Estat, dintre dels sistema col·lectivista, no equival automàticament a la “socialització” d’aquesta propietat. Es pot parlar de socialització només quan quedi assegurada la subjectivitat de la societat, és a dir, quan qualsevol persona, basant-se en el propi treball, tingui ple títol a considerar-se al mateix temps “copropietari” d’aquesta espècie de gran taller en què es compromet amb tothom. Un camí per a aconseguir-ho podria ser d’associar, en la mesura del possible, el treball a la propietat del capital i donar vida a una rica gamma de cossos intermedis amb finalitats econòmiques, socials, culturals: cossos que frueixin d’una autonomia efectiva respecte als poders públics, que persegueixin llurs objectius específics mantenint relacions de col·laboració lleial i mútua, amb subordinació al bé comú i que ofereixin formes i natura de comunitats vives; és a dir, que els membres respectius siguin considerats i tractats com a persones i siguin estimulats a prendre part activa en la vida d’aquestes comunitats.[24]

15.    Argument “personalista”

    Així doncs, el principi de la prioritat del treball respecte al capital és un postulat que pertany a l’ordre de la moral social. Aquest postulat té una importància clau tant en un sistema basat en el principi de la propietat privada dels mitjans de producció com en el sistema en què hagi estat eliminada, àdhuc radicalment, la propietat privada d’aquests mitjans. El treball, en un cert sentit, és inseparable del capital, i no accepta de cap manera aquells antinòmia, és a dir, la separació i la contraposició en relació amb els mitjans de producció que han pesat damunt la vida humana els darrers segles, com a fruit de premisses únicament econòmiques. Quan l’home treballa, servint-se del conjunt dels mitjans de producció, desitja a la vegada que els fruits d’aquest treball estiguin al seu servei i al dels altres i que en el procés mateix del treball tingui la possibilitat d’aparèixer com a corresponsable i coartífex en el lloc de treball al qual està dedicat.

D’aquí neixen alguns drets específics dels treballadors, que corresponen a l’obligació del treball. En parlarem més endavant. Però cal subratllar ja aquí, en general, que l’home que treballa desitja no sols la deguda remuneració pel seu treball, sinó també que sigui presa a consideració en el procés mateix de la producció la possibilitat que ell, al mateix temps que treballa àdhuc en una propietat comuna, sigui conscient que treballa en “quelcom de propi”. Aquesta consciència s’extingeix en ell dintre el sistema d’una excessiva centralització burocràtica, on el treballador     se sent més com l’engranatge d’un mecanisme mogut des de dalt; se sent per una raó o altra un simple instrument de producció, més que no pas un veritable subjecte de treball dotat d’iniciativa pròpia. Els ensenyaments de l’Església han expressat sempre la convicció ferma i profunda que el treball humà no mira únicament l’economia, sinó que implica a més, i sobretot, els valors personals. El mateix sistema econòmic i el procés de producció redunden en profit propi quan aquests valors personals són plenament respectats. Segons el pensament de sant Tomàs d’Aquino,[25] és primordialment aquesta raó la que testimonia a favor de la propietat privada dels mateixos mitjans de producció. Si admetem que alguns posen fonamentades objeccions al principi de la propietat privada –i al nostre temps fins i tot som testimonis de la introducció del sistema de la propietat “socialitzada”– l’argument personalista, tanmateix, no perd la seva força ni a nivell de principis ni a nivell pràctic. Perquè sigui racional i fructuosa, tota socialització dels mitjans de producció ha de prendre en consideració aquest argument. Cal fer tot el possible perquè l’home, àdhuc dins aquest sistema, pugui conservar la consciència de treballar en “quelcom de propi”. En cas contrari, en tot el procés econòmic sorgeixen necessàriament danys incalculables; danys no sols econòmics, sinó sobretot danys per a l’home.

IV.    ELS DRETS DELS TREBALLADORS

16.   En l’ampli context dels drets humans

Si el treball –en el múltiple sentit d’aquesta paraula– és una obligació, és a dir, un deure, és també alhora una font de drets per part del treballador. Aquests drets han de ser examinats en l’ampli context del conjunt dels drets de l’home que li són connaturals, molts dels quals són proclamats per diversos organismes internacionals i garantits cada vegada més pels Estats per a llurs propis ciutadans. El respecte d’aquest vast conjunt dels drets de l’home constitueix la condició fonamental per a la pau del món contemporani; la pau, tant dintre dels pobles i les societats com en el camp de les relacions internacionals, tal com ja ha fet notar en moltes ocasions el magisteri de l´Església, especialment des del temps de l’encíclica Pacem in terris. Els drets humans que brollen del treball entren precisament dintre del més ampli context dels drets fonamentals de la persona.

Amb tot, en l’àmbit d’aquest context tenen un caràcter peculiar que correspon a la natura específica del treball humà delineada anteriorment, i precisament cal considerar-los segons aquest caràcter. El treball és, com hem dit, una obligació, és a dir, un deure de l’home, i això per múltiples raons. L’home ha de treballar, ja sigui pel fet que el Creador ho ha ordenat, ja sigui pel fet de la seva pròpia humanitat, el manteniment i el desenvolupament de la qual exigeixen el treball. L‘home ha de treballar per respecte al proïsme, especialment per respecte a la pròpia família, però també a la societat a la qual pertany, a la nació de la qual és fill o filla, a l’entera família humana de la qual és membre, ja que és hereu del treball de generacions i al mateix temps coartífex de l’esdevenidor d’aquells que vindran després d’ell amb la successió de la història. Tot això constitueix l’obligació moral del treball, entès en la seva accepció més ampla. Quan calgui considerar els drets morals de tothom respecte al treball, corresponents a aquesta obligació, caldrà tenir sempre present el radi total i ampli de referències en què es manifesta el treball de cada subjecte treballador.

En efecte, parlant de l’obligació del treball i dels drets del treballador corresponents a aquesta obligació, tenim present, primer de tot, la relació entre l’empresari –directe o indirecte– i el mateix treballador.

La distinció entre empresari directe i indirecte sembla que és molt més important en consideració a l’organització real del treball i a la possibilitat d’instaurar relacions justes o injustes en el sector del treball.

Si l’empresari directe és la persona o institució amb la qual el treballador estipula directament el contracte de treball segons determinades condicions, com a empresari indirecte han de ser entesos molts factors diferenciats que, a més de l’empresari directe, exerceixen un influx determinat sobre la manera de donar forma, ja sigui al contracte treball, ja sigui, en conseqüència, a les relacions més o menys justes en el sector del treball humà.

17.    Empresari “indirecte” i “directe”

En el concepte d’empresari indirecte hi entren tant les persones com les institucions de tipus divers, així com també els contractes col·lectius de treball i el principis de comportament, establerts per aquestes persones i institucions, que determinen tot el sistema socioeconòmic o que en deriven. El concepte d’empresari indirecte implica així elements múltiples i variats. La responsabilitat de l’empresari indirecte és distinta de la del l’empresari directe –com ho indica la mateixa paraula: la responsabilitat és menys directa– però continua essent veritable responsabilitat: l’empresari indirecte determina substancialment l’un o l’altre aspecte de la relació de treball i condiciona d’aquesta manera el comportament de l’empresari directe quan aquest darrer determina concretament el contracte i les relacions laborals. Aquesta constatació no té com a finalitat d’eximir aquest últim de la seva pròpia responsabilitat, sinó únicament la de cridar l’atenció sobre tota la imbricació de condicionaments que influeixen en el seu comportament. Quan es tracta de determinar una política laboral correcta des del punt de vista ètic cal tenir presents tots aquests condicionaments. Una tal política és correcta quan els drets objectius de l’home del treball són plenament respectats.

El concepte d’empresari indirecte és pot aplicar a tota societat i en primer lloc a l’Estat. En efecte, és l’Estat el que ha de realitzar una política laboral justa. Això no obstant és sabut que dintre del sistema actual de relacions econòmiques en el  món és donen entre els Estats múltiples connexions que tenen la seva expressió, per exemple, en els processos d’importació i exportació, és a dir, en el bescanvi recíproc de béns econòmics, ja siguin matèries primes o a mig elaborar o bé productes industrials elaborats. Aquestes relacions creen al seu torn dependències recíproques i, consegüentment, seria difícil parlar de plena autosuficiència, és a saber, d’autarquia, pel que es refereix a qualsevol Estat, encara que sigui el més poderós en sentit econòmic.

Aquest sistema de dependències recíproques és normal en si mateix; tot amb tot, pot convertir-se fàcilment en ocasió per a diverses formes d’explotació o d’injustícia, i d’aquesta manera pot influir en la política laboral dels Estats i en última instància sobre el treballador, que és el subjecte propi del treball. Per exemple, els països altament industrialitzats i, encara més, les empreses que dirigeixen a gran escala els mitjans de producció industrial (les anomenades societats multinacionals o transnacionals), imposen els preus més alts possibles per llurs productes, mentre procuren establir els preus més baixos possibles per a les matèries primeres o a mig elaborar, cosa que, entre altres causes, té com a resultat una desproporció cada cop més gran entre els rèdits nacionals dels respectius països. La distància entre la majoria dels països rics i dels països més  pobres no disminueix ni s’anivella, sinó que augmenta cada cop més, òbviament en perjudici d’aquests darrers. És clar que això no pot deixar d’influir en la política local laboral i en la situació de l’home del treball en les societats econòmicament menys avançades. L’empresari directe, immers en concret en un sistema de condicionaments, fixa les condicions laborals per sota de les exigències dels treballadors, especialment si vol treure els beneficis més alts possibles de l’empresa que dirigeix (o de les empreses que dirigeix, quan es tracta d’una situació de propietat “socialitzada” dels mitjans de producció).

Aquest quadre de dependències relatives al concepte d’empresari indirecte —com pot deduir-se fàcilment— és enormement vast i complicat. Per definir-lo cal prendre en consideració, en un cert sentit, el conjunt d’elements decisius per a la vida econòmica en la configuració d’una determinada societat i Estat;  però, al mateix temps, han de ser detingudes també en compte connexions i dependències molt més àmplies. Tanmateix, la realització dels drets de l’home del treball no pot estar comdemnada a constituir solament un derivat dels sistemes econòmics, en els quals, a escala més amplia o més restringida, es deixen guiar sobretot pel criteri del màxim benefici. Al contrari, és precisament la consideració dels drets objectius de l’home del treball —de tot tipus de treballador: manual, intel·lectual, industrial, agrícola, etc.— allò que ha de constituir el criteri adequat i fonamental per a la formació de tota l’economia, tant si és en la dimensió de tota societat i de tot Estat, com si és en el conjunt de la política econòmica mundial, així com dels sistemes i relacions internacionals que en deriven. En aquesta direcció haurien d’exercir la seva influència totes les Organitzacions internacionals que hi estan cridades, començant per l’Organització de les Nacions Unides. Sembla que l’Organització Mundial del Treball (OIT), l’Organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i  l’agricultura (FAO) i d’altres han d’oferir encara noves aportacions, particularment en aquest sentit. En l’àmbit dels Estats existeixen ministeris o organismes del poder públic i també diversos organismes socials instituïts amb aquest fi. Tot això indica eficaçment la importància que té —com estat dit anteriorment— l’empresari indirecte en la realització del ple respecte dels drets de l’home del treball, donat que els drets de la persona humana constitueixen l’element clau de tot l’ordre moral social.

18.   El problema de l’ocupació

Considerant els drets de l’home del treball —precisament en relació amb aquest “empresari indirecte” és a dir, amb el conjunt de les instàncies a escala nacional i internacional responsables de tot l’ordenament de la política laboral—, cal prestar atenció en primer lloc a un problema fonamental. Es tracta del problema d’assolir treball; en altres paraules, del problema de trobar una ocupació adequada per a tots els subjectes que en són capaços. El contrari d’una situació justa i correcta en aquest sector és l’atur, és a dir la manca dels llocs de treball per els subjectes capacitats. Pot ser que es tracti de manca d’ocupació en general, o també en determinats sectors del treball. La tasca d’aquestes instàncies, compreses ací sota el nom d’empresari indirecte, és d’actuar contra l’atur, el qual és en tot cas un mal i que, quan assumeix certes dimensions, pot convertir-se en una veritable calamitat social. Es converteix en problema particularment dolorós quan els afectats son principalment els joves, els quals, després d’haver-se preparat mitjançant una adequada formació cultural, tècnica i professional, no arriben a trobar un lloc de treball i així veuen frustrades amb pena la seva sincera voluntat de treballar i la seva disponibilitat a assumir la pròpia responsabilitat per el desenvolupament econòmic i social de la comunitat. L’obligació de prestar subsidi a favor dels desocupats —és a dir, el deure d’atorgar les convenients subvencions indispensables per a la subsistència dels treballadors desocupats i de llurs famílies— és una obligació que brolla del principi fonamental de l’ordre moral en aquest camp, és a saber, del principi de l’ús comú dels béns o, per parlar d’una manera encara més senzilla, del dret a la vida i a la subsistència.

Per sortir al pas del perill de la desocupació, per assegurar col·locació a tothom, les instàncies que han estat definides ací com a “empresari indirecte” han de proveir a una planificació global, en funció d’aquesta disponibilitat de treball diferenciat, on es forma la vida no sols econòmica, sinó també cultural d’una determinada societat; han de prestar atenció, a més, a l’organització correcta i racional d’una tal disponibilitat de treball. Aquesta sol·licitud global recau en definitiva damunt l’Estat, però no pot significar una centralització duta a terme unilateralment pels poders públics. Es tracta, en canvi, d’una coordinació, justa i racional, en el marc de la qual ha de ser garantida la iniciativa de les persones, dels grups lliures, dels centres i complexos locals del treball, tenint en compte el que ha estat dit anteriorment sobre el caràcter subjectiu de treball humà.

El fet de la recíproca dependència de les societats i dels Estats i la necessitat de col·laborar en diversos sectors requereixen que, mantenint els drets sobirans de tothom i de cadascú en el camp de la planificació i de l’organització del treball dins la pròpia societat, s’actuï al mateix temps, en aquest sector important, en el marc de la col·laboració internacional mitjançant els tractats i acords necessaris. També en això cal que el criteri a seguir en aquests pactes i acords sigui cada vegada més el treball humà, entès com a dret fonamental de tots els homes, el treball que dóna uns drets anàlegs a tots els qui treballen; de manera que el nivell de vida dels treballadors a les societats presenti cada vegada menys aquestes diferències irritants que són injustes i aptes per a provocar àdhuc reaccions violentes. Les organitzacions internacionals tenen una gran tasca a desenrotllar en aquest camp. Cal que es deixin guiar per un diagnòstic exacte de les complexes situacions i dels condicionaments naturals, històrics, civils, etc.; cal, a més, que tinguin, en relació amb els plans d’acció establerts conjuntament, una major operativitat, és a dir, eficàcia quant a la realització.

En aquest sentit es pot acomplir el pla d’un progrés universal i proporcionat per a tothom, seguint el fil conductor de l encíclica de Pau VI Populorum progressio. Cal subratllar que l’element constitutiu a al seu torn la verificació més adequada d’aquest progrés en l’esperit de justícia i pau —que l’Església proclama i pel que no deixa de pregar al Pare de tots els homes i de tots els pobles—, és precisament la contínua revaloració del treball humà, tant en l’aspecte de la seva finalitat objectiva com en l’aspecte de la dignitat del subjecte de tot treball que és l’home. El progrés en qüestió ha de dur-se a terme per mitjà de l’home i per part de l’home i ha de produir fruits en l’home. Una verificació del progrés serà el reconeixement cada vegada més madur de la finalitat del treball i el respecte cada cop més universal dels drets que li són inherents en conformitat amb la dignitat de l’home, subjecte del treball.

Una planificació raonable i una organització adequada del treball humà, a mesura de les societats i dels Estats, haurien de facilitar al seu torn el descobriment de les justes proporcions entre els diversos  tipus d’ocupació: el treball de la terra, de la indústria, en els seus múltiples serveis, el treball de planificació i també el científic o artístic, segons les capacitats dels individus i amb vista el bé comú de tota la societat i de la humanitat entera. A l’organització de la vida humana segons les múltiples possibilitats laborals hauria de correspondre-hi un adequat sistema d’instrucció i educació que tingui com a finalitat principal el desenvolupament d’una humanitat madura i una preparació específica per ocupar amb profit un lloc adequat en el gran i socialment diferenciat món del treball.

Donant una ullada a tota la família humana, escampada per tota la terra, hom no pot deixar de quedar impressionat davant un fet desconcertant de grans proporcions: que mentre per una banda continuen sense utilitzar-se recursos naturals importants, hi ha per altra banda grups sencers de desocupats o subocupats i immenses multituds famolenques. És un fet que testimonia, sens dubte, que a l’interior de les comunitats polítiques, així com en les relacions existents entre elles a nivell continental i mundial —pel que fa a l’organització el treball i de l’ocupació— hi ha quelcom que no funciona i concretament en els punts més crítics i de major relleu social.

19.   Salari i altres prestacions socials

Un cop dibuixada la tasca important que té el compromís de donar una ocupació a tots els treballadors, amb vista a garantir el respecte dels drets inalienables de l’home en relació amb el seu treball, convé referir-nos més concretament a aquests drets, els quals, en definitiva, neixen de la relació entre el treballador i l’empresari directe. Tot el que ha estat dit anteriorment sobre el tema de l’empresari indirecte té com a finalitat assenyalar amb una major precisió aquestes relacions mitjançant l’expressió dels múltiples condicionaments que indirectament es configuren. Això no obstant, aquesta consideració no té cap significat purament descriptiu; no és un tractat breu d’economia o de política. Es tracta de posar en evidència l’aspecte deontològic i moral. El problema clau de l’ètica social és el de la justa remuneració pel treball acomplert. No hi ha en el context actual cap altra manera millor de satisfer la justícia en les relacions treballador-empresari que la remuneració del treball. Independentment que aquest treball sigui acomplert dintre el sistema de la propietat privada dels mitjans de producció o en un sistema en què aquesta propietat hagi sofert una mena de “socialització”, la relació entre empresari (principalment directe) i treballador es resol a partir del salari; és a dir, per mitjà de la justa remuneració del treball realitzat.

Cal subratllar també que la justícia d’un sistema socioeconòmic i, en tot cas, el seu funcionament mereixen en definitiva ser valorats segons la manera com es remunera justament el treball humà en tal sistema. Respecte a això, retornem al primer principi de tot l’ordenament ético-social: el principi de l’ús comú dels béns. En tot el sistema que no tingui en compte les relacions fonamentals existents entre el capital i el treball, el salari —és a dir, la remuneració del treball— continua essent una via concreta, a través de la qual la gran majoria dels homes pot accedir als béns que estan destinats a l’ús comú: tant els béns de la natura com els que són fruit de la producció. Els uns i els altres es fan accessibles a l’home del treball gràcies al salari que rep com a remuneració pel seu treball. D’aquí que  precisament el salari just es converteixi sempre en la verificació concreta de la justícia de tot el sistema socioeconòmic i, en tot cas, del seu just funcionament. No és aquesta l’única verificació, però és particularment important i és en cert sentit la verificació clau.

Una tal verificació afecta sobretot la família. Una justa remuneració pel treball de la persona adulta que té responsabilitats de família és la que sigui suficient per a fundar i mantenir dignament una família i assegurar-ne el futur. Aquesta remuneració pot fer-se ja mitjançant l’anomenat salari familiar —és a dir, un salari únic donat al cap de família pel seu treball i que sigui suficient per a les necessitats de la família sense necessitat de fer assumir a l’esposa un treball retribuït fora de casa—, ja mitjançant altres mesures socials com a subsidis familiars o ajuts a la mare que es dedica exclusivament a la família, ajuts que han de correspondre a les necessitats efectives, és a dir, al nombre de persones que tenen encarregades durant tot el temps en què no estan en condicions d’assumir dignament la responsabilitat de la pròpia vida.

 L’experiència confirma que cal esforçar-se per la revaloració social de les funcions maternes, de la fatiga que hi està vinculada i de la necessitat que tenen els fills d’atenció, d’amor i d’afecte per poder-se desenrotllar com a persones responsables, moralment i religiosament madures i psicològicament equilibrades. Serà un honor per a la societat fer possible a la mare —sense posar obstacles a la seva llibertat, sense discriminació psicològica o pràctica, sense deixar-la en inferioritat davant les seves companyes— dedicar-se a la cura i educació dels fills, segons les necessitats diferenciades de l’edat. L’abandonament obligat d’aquestes tasques per un guany retribuït fora de casa és incorrecte des del punt de vista del bé de la societat i de la família, quan contradiu o fa difícil aquestes funcions primàries de la missió materna.[26]

En aquest context cal subratllar que, de la manera més general, s’ha d’organitzar i adaptar tot el procés laboral d’una forma que siguin respectades les exigències de la persona i de les seves formes de vida, sobretot de la vida domèstica, tenint en compte l’edat i el sexe de cadascú. És un fet que en moltes societats les dones treballen quasi en tots els sectors de la vida. Però és convenient que puguin desplegar plenament llurs funcions segons la pròpia índole, sense discriminacions i sense exclusió de les ocupacions per a les quals estan capacitades, però, al mateix temps, sense perjudicar llurs aspiracions familiars i el paper específic que els pertoca per contribuir al bé de la societat junt amb l’home. La veritable promoció de la dona exigeix que el treball s’estructuri de manera que no hagi de pagar la seva promoció amb l’abandonament del caràcter específic propi i en perjudici de la família en la qual com a mare té un paper insubstituïble.

A més del salari, aquí entren en joc algunes altres prestacions socials que tenen per finalitat d’assegurar la vida i la salut dels treballadors i de la seva família. Les despeses relatives a la necessitat de vetllar per la salut, especialment es cas d’accidents de treball, exigeixen que el treballador tingui fàcil accés a l’assistència sanitària i, això, en tant que sigui possible, a baix preu i àdhuc gratuïtament. Un altre sector relatiu a les prestacions és vinculat amb el dret al descans; es tracta sobretot de regular el descans setmanal, que comprengui almenys el diumenge i, a més a més, un repòs més llarg, és a dir, les anomenades vacances un cop a l’any o eventualment diverses vegades per períodes més breus. En fi, es tracta del dret a la pensió, a l’assegurança de vellesa i en cas d’accidents relacionats amb la prestació laboral. En l’àmbit d’aquests drets principals es desenvolupa tot un sistema de drets particulars que, junt amb la remuneració del treball, decideixen el plantejament correcte de les relacions entre treballadors i empresari. Entre aquests drets cal tenir sempre present el dret a ambients de treball i a mètodes productius que no comportin perjudici a la salut física dels treballadors i no malmetin llur integritat moral.

20.    Importància dels sindicats

Damunt la base de tots aquests drets, junt amb la necessitat d’assegurar-los per part dels mateixos treballadors, brolla encara un altre dret és a dir, el dret d’associar-se; això és, a formar associacions o unions que tinguin com a finalitat la defensa dels interessos vitals dels homes ocupats en les diverses professions. Aquestes unions porten el nom de sindicats. Els interessos vitals dels homes del treball són fins a un cert punt comuns a tots; però al mateix temps, tot tipus de treball, tota professió posseeix un caràcter específic que en aquestes organitzacions hauria de trobar el seu propi reflex particular.

Els sindicats tenen el seu origen, d’alguna manera, en les corporacions artesanes medievals, en tant que aquestes organitzacions unien entre ells homes pertanyents a la mateixa professió i, doncs, a partir del treball que realitzaven. Però al mateix temps els sindicats es diferencien de les corporacions en aquest punt essencial: els sindicats moderns han crescut damunt la base de la lluita dels treballadors, del món del treball i, sobretot, dels treballadors industrials per a la tutela de llurs justos drets enfront dels empresaris i dels propietaris dels mitjans de producció. La defensa dels interessos existencials dels treballadors en tots els sectors en què entren en joc els seus drets constitueix la tasca dels sindicats. L’experiència històrica ensenya que les organitzacions d’aquest tipus són un element indispensable de la vida social, especialment a les societats modernes industrialitzades. Això, evidentment, no significa solament que els treballadors de la indústria puguin instituir associacions d’aquest tipus. Els representants de cada professió poden servir-se’n per assegurar llurs drets respectius. Hi ha, doncs, els sindicats dels agricultors i dels treballadors del sector intel·lectual; hi ha, a més, les unions d’empresaris. Tots, com ja estat dit, es divideixen en successius grups o subgrups, segons les particulars especialitzacions professionals.