Mater et magistra

CARTA ENCÍCLICA MATER ET MAGISTRA DEL PAPA JOAN XXIII
SOBRE LES RECENTS EVOLUCIONS DE LA QÜESTIÓ SOCIAL
A LA LLUM DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L'ESGLÉSIA
15 de maig de 1961 
Traducció del canonge Vicenç Nolla (Ed. Estela 1961)

Als Venerables Germans, Patriarques, Primats , Bisbes i altres Ordinaris en pau i unió amb la Seu Apostòlica, i a tota la clerecia i fidels el món catòlic. Les recents evolucions de la qüestió social a la llum de la Doctrina Cristiana.

Venerables germans i dilectes fills. Salut i Benedicció Apostòlica.

MARE I MESTRA de tots els pobles és l'Església universal constituïda per Jesucrist a fi que tothom, en tot el decurs dels segles, vingui al seu si i trobi, en la seva abraçada maternal, ensems que plenitud d'una vida superior garanties de salvació. Dues comeses confià a l'Església, "columna i fonament de veritat" , el seu santíssim Fundador: donar-li fills i educar-los i governar-los, guiant d'una manera igual, amb maternal providència, la vida dels individus i la dels pobles, la gran dignitat dels quals Ella sempre ha tingut en grandíssima consideració i tutelat sol·lícitament.

De fet, el Cristianisme, és unió de la terra amb el cel, perquè prenent l'home en la seva manera d'ésser completa, esperit i matèria, intel·lecte i voluntat, l'invita a elevar-se, partint de les condicions mutables de la vida terrena, devers les altures de la vida eterna, que serà felicitat i pau consumada i sense fi.

Si és cert, doncs, que la Santa Església té per damunt de tota altra, la missió de santificar les ànimes fent-les participants dels béns d'ordre sobrenatural, es preocupa però també de les exigències del viure quotidià dels homes i no pas limitant-les al menjar i vestir, sinó també pensant en múltiples comoditats i progressos dels distints moments de la vida.

Fent això, l'Església Santa actua el precepte del seu Fundador, Crist, el qual, si es referia prevalentment a la salvació eterna de l'home quan deia: "Jo soc el Camí, la Veritat i la vida" i en un altre lloc "Jo soc la llum del món", aquella altra vegada que, contemplant la multitud que no tenia per menjar exclamà: "Em fa compassió aquesta gent", demostrava preocupació també per les necessitats terrenals dels pobles. Preocupació del Diví Redemptor que no és sols de paraula, és de fets en la seva vida, perquè no ho va fer pas una vegada sola de saciar les multituds amb pans multiplicats prodigiosament.

Aquest pa prodigiós per a nodriment del cos ja volia prefigurar aquell altre aliment que "el dia abans de patir" donaria als homes.

Gens d'estranyesa, dons, si l'Església Catòlica, seguint l'exemple de Jesucrist i en compliment del seu manament, per espai de dos mil anys, és a dir, d'ençà de la constitució dels antics diaques fins als nostres dies, ha mantingut sempre alta la flama de la caritat, no menys amb els preceptes que amb els exemples que Ella ha donat profundament: ens referim, per tant, a aquella caritat que, agermanant bé els preceptes amb la pràctica de l'amor mutu, és la meravellosa observança d'un doble deure "de donar" en el qual va inclosa la doctrina i tota l'acció social de l'Església.

La preclaríssima Encíclica "Rerum Novarum" promulgada ara fa setanta anys pel Nostre Predecessor de venerable memòria, Lleó XIII, per tal de proposar els principis que poden resoldre cristianament la qüestió obrera, mereix sens dubte ser tinguda com un insigne document d'aquesta doctrina i d'aquesta acció esmerçada per l'Església en el decurs dels segles.

Rares vegades la paraula d'un Pontífex havia tingut, com tingué aleshores, un ressò tant universal per la profunditat, per l'amplitud i també per la força incisiva del seu argument. Fou tanta realment la importància d'aquelles orientacions i d'aquells consells, que ja mai, de cap manera, no podran caure en l'oblit. Una via nova quedà oberta a l'acció de l'Església, el Pastor Suprem de la qual, apropiant-se sofrences, planys i aspiracions d'humils i oprimits, una vegada més s'erigí en defensor dels seus drets.

Avui, després de tant temps transcorregut, encara és operant l'eficàcia d'aquell Missatge, no sols en els documents dels Pontífexs que han succeït Lleó XIII, els qual en llurs ensenyaments socials de seguida fan referència a l'Encíclica lleonina, adés inspirant-s'hi, adés aclarint-ne l'abast, i sempre per incitar els catòlics a l'acció; n'és també en les mateixes estructuracions dels pobles.

Prova que els principis curosament aprofundits, les directrius històriques i els consells paternals continguts en la magistral Encíclica del Nostre Predecessor, conserven sempre llur valor, capaços de suggerir criteris nous i vitals que permetin als homes d'ara de jutjar el contingut i les proporcions de la qüestió social tal com es presenta avui, i de reflexionar sobre les pròpies responsabilitats.

PRIMERA PART

DOCTRINA DE LA "RERUM NOVARUM" I OPORTUNS DESENVOLUPAMENTS DEL MAGISTERI DE PIUS XI I PIUS XII

ELS TEMPS DE LA "RERUM NOVARUM"

Lleó XIII parlà en un temps de transformacions radicals, de contrastos encesos i d'acerbes rebel·lions. Les ombres d'aquells temps ens fan copsar majorment la llum provinent de la seva doctrina.

És cosa sabuda que el concepte més difós aleshores del món econòmic, el que més és traduïda a la realitat, era un concepte naturalístic, negador de tota relació entre moral i economia. L'únic mòbil en els afers econòmics, deien, és el guany individual. La lliure competència sense límits era acceptada com llei suprema reguladora de les relacions en el món dels negocis. Rèdits de capitals, preus de mercaderies i de serveis, guanys i salaris, tot venia determinat mecànicament per les lleis del mercat. L'Estat havia d'abstenir-se de tota intervenció en el camp econòmic. Segons els països, els sindicats eren o prohibits, o tolerats, o considerats del dret privat.

En un món econòmic talment concebut, hom com acceptava com legítima la llei del més fort, la qual s'imposava en la pràctica. D'on provenia un capgirell radical en tot l'ordre econòmic.

D'una banda, riqueses ingents s'acumulaven en mans d'uns quants, mentre les classes treballadores patien, cada dia més, d'angoixosa indigència. Salaris insuficients o de fam, condicions de treball sense cap mena de mirament envers la salut física, l'ambient moral o la fe religiosa. Gairebé sempre inhumanes les condicions de treball de dones i d'infants. Terrorífic l'espectre de l'aturament forçós per als assalariats. La família, com a conseqüència, subjecta a un procés insensible de desintegració.

Com a resultat, una pregona insatisfacció entre les classes treballadores portava a refusar com abominable aquell estat de coses; per això tenien acollida fàcil les prèdiques revolucionàries, malgrat que proposessin solucions pitjors que els mals que intentaven de remeiar.

EL CAMÍ DE LA RECONSTRUCCIÓ

En aquell tombant de la història, tocà a Lleó XIII de lliurar el seu Missatge social, extret de la mateixa manera d'ésser de les necessitats humanes i ajustat als principis i a l'esperit de l'Evangeli. El Missatge -si hom exceptua algunes comprensibles oposicions- reeixí a provocar una aprovació i àdhuc un entusiasme universal.

Certament no era nou que la Seu Apostòlica assumís la defensa dels pobres en el terreny dels interessos temporals. Altres documents del mateix Lleó XIII havien aplanat el camí. Més ara era qüestió de formular una síntesi orgànica i de principis i de donar una perspectiva històrica prou ampla per a fer de la "Rerum Novarum" la Summa del Catolicisme en el camp econòmic i social.

Fou un gest no pas mancat d'ardidesa, ja que mentre alguns acusaven l'Església Catòlica de limitar-se a predicar la resignació als pobres i exhortar els rics a la generositat, Lleó XIII no vacil·là a proclamar i defensar els legítims drets dels treballadors. En l'exposició que fa dels principis i preceptes de la doctrina catòlica en el camp social, declara solemnement: "Entrem plens de confiança en aquest argument i amb ple dret per part Nostra, perquè es tracta d'una qüestió a la qual no és possible de trobar solució vàlida, si hom no recorre a la religió i a l'Església" .

Venerables Germans, vosaltres coneixeu bé quins son els principis bàsics exposats per l'immortal Pontífex amb igual claredat que autoritat, d'acord amb els quals s'ha de recompondre el sector econòmic i social de la convivència humana.

Miren, de primer, el treball, el qual ha d'ésser estimat i tractat no a mena de mercaderia, ans com a expressió de la persona humana. El treball és, per a la gran majoria dels homes, l'única font d'on treuen els mitjans de subsistència. Per aquest motiu no es pot abandonar la remuneració del treball al joc mecànic de les lleis del mercat. Ha d'ajustar-se, això sí, als imperatius de la justícia i de l'equitat, les quals, si no fos així, resultarien leses profundament, àdhuc en el cas d'una estipulació de contracte de treball lliure per ambdues bandes.

La propietat privada és de dret natural. Dels béns instrumentals, també. L'Estat no pot suprimir-la. Però essent inherent a la propietat privada una funció social, aquest dret no s'ha d'exercir únicament en profit propi, sinó també en bé dels altres.

L'Estat, l'única raó d'ésser del qual és el bé comú en l'ordre temporal, no pot romandre absent del món econòmic; ha de ser-hi present amb la missió, de primer, de promoure una producció suficient de béns materials "l'ús dels quals és necessari per a practicar la virtut" . També, per a tutelar els drets de tots els ciutadans, molt especialment dels més dèbils, com son els obrers, les dones, els infants. Encara més, és deure seu indefugible contribuir activament al millorament de les condicions de vida dels treballadors.

És també un deure de l'Estat procurar una regulació de les relacions del treball d'acord amb la justícia i l'equitat, i que en els llocs de treball la dignitat de la persona humana, ni mirant el cos, ni mirant l'ànima, no vagi per terra. Amb una tal finalitat, la Carta Lleonina exposa els elements capitals de la justícia i de la veritat referits a la convivència humana, els quals principis, en aquests nostres temps posteriors, diversament traduïts en lleis en bastants països, han contribuït no pas poc, com reconegué el Nostre Predecessor d'immortal memòria Pius XI, en l'Encíclica "Quadragesimo Anno" , a la naixença i desenvolupament d'aquella branca del Dret nova, que s'anomena Dret laboral.

Més encara. En aquella Carta es reconeix als treballadors el dret natural d'agrupar-se en societats, tant si són d'obrers sols, com mixtes d'obrers i patrons, i d'estructurar-les en la forma que creguin més convenient a la classe de treball seva. No sols això, sinó a més el dret de poder moure's dintre d'aquelles associacions amb llibertat i espontaneïtat, que ningú no pugui dificultar, segons exigeixen llurs interessos. Finalment, obrers i patrons, en la regulació de les mútues relacions, han d'inspirar-se en el principi de la solidaritat humana i de la fraternitat cristiana, tenint en compte que tant la competència sense fre en el sentit dels liberals, com la lluita de classes en el sentit dels marxistes, estan en contradicció absoluta sigui amb la doctrina cristiana, sigui amb la naturalesa humana.

Tots aquests principis, Venerables Germans, són fonamentals en l'estructuració d'un veritable ordre, econòmic o social.

No té res d'estrany que homes catòlics excel·lents, sensibles a les exhortacions de l'Encíclica, hagin donat vida a moltes iniciatives amb l'intent de fer efectius aquells principis. I que, com aquests altres barons egregis, de bona voluntat, en diversos països, impulsats per necessitats de la mateixa índole, s'hagin mogut en el mateix sentit.

Per tots aquests motius hom reconeix en aquesta Encíclica la "Magna Carta" per a la instauració d'un ordre econòmico-social nou en els temps moderns.

LA"QUADRAGESIMO ANNO"

A quaranta anys de distància, el Nostre Predecessor Pius XI commemorava la publicació d'aquell, diríem, "Corpus de principis", amb una altra Encíclica, la "Quadragesimo Anno" .

En aquest document el Summe Pontífex reafirma el dret i el deure de l'Església de contribuir amb tot esforç a solucionar degudament els gravíssims problemes socials que portaven tanta pertorbació a tota la vida col·lectiva; confirma els principis fonamentals i les directrius històriques de l'Encíclica Lleonina; aprofita l'oportunitat i precisa alguns punts de doctrina sobre el quals hi havia dubtes entre els mateixos catòlics, palesant el pensament social cristià tocant a l'aplicació d'aquells principis i directrius a les noves condicions dels temps.

Quedaven dubtes a alguns, especialment, sobre la propietat privada, sobre el règim d'assalariat i sobre el comportament dels catòlics de cara a una forma de socialisme atenuat.

Quant a la propietat privada, el Nostre Predecessor la reafirma de dret natural, accentuant-ne i desenvolupant-ne l'aspecte i funció social.

En ordre al règim d'assalariat reprova la tesi dels qui el creuen injust per naturalesa, però ensems condemna totes les formes inhumanes i injustes d'aplicar-lo i amb tota cura en precisa les condicions per a no decantar-se de la justícia ni de l'equitat.

En un punt el Nostre Predecessor és molt clar: Quan assenyala fins a quin punt fóra convenient, en les presents condicions, suavitzar el contracte de treball amb elements manllevats al contracte de societat, a fi de "fer els obrers cointeressats en la propietat o en l'administració o d'alguna manera participants en els beneficis

És també de summa importància doctrinal i pràctica la reafirmació de "no poder ser estimat segons justícia ni degudament retribuït el treball de l'home quan no es té en compte la seva naturalesa social i individual" . Així, doncs, quan s'hagi de fixar un salari, la justícia exigeix pensar en les necessitats individuals i familiars del treballador. A més també, en l'estat dels organismes productors on presten serveis els treballadors i en les exigències del bé econòmic públic.

El Summe Pontífex confirma la incompatibilitat intrínseca del comunisme amb la doctrina cristiana. Tampoc no aprova que els catòlics puguin adherir-se a un socialisme moderat, sigui perquè és una concepció de la vida restringida a la vida del temps, preocupant-se per això mateix, només dels problemes d'aquesta vida mortal, sigui perquè ordenant-se aleshores tota la convivència i la societat dels homes a la producció sola, la llibertat en pateix greu detriment i desapareix la verdadera noció de l'autoritat social.

No se li escapa a Pius XI que amb quaranta anys, d'ençà de la publicació de l'Encíclica de Lleó XIII, la situació històrica havia evolucionat profundament. Això sol ho demostrava, deixant de banda altres aspectes: que la lliure competència s'havia ja com destruït a si mateixa, en virtut d'una força en ella innata; i que, de resultes d'aquell mateix afany desmesurat de dominació, riqueses ingents s'havien acumulat en mans de pocs i que "aquests sovint ja no són els propietaris, sinó dipositaris només o administradors del capital, que amb tot, els manegen i mobilitzen al seu lliure albir".

En resultà com agudament observava el Summe Pontífex, que "l'hegemonia econòmica substituí la llibertat de mercat, subseguí a l'afany de lucre una cupiditat de predomini sense límits i sense fre; tota l'economia s'havia tornat horrorosament dura, inexorable, cruel" fins a l'extrem de sotmetre a servitud dels rics prepotents els mateixos poders públics: era imperialisme internacional del diner.

El Summe Pontífex dictava dues normes principals, com a aturador eficaç d'aquella marxa. Primera: reinstaurar la moral en el camp de l'economia; segona, compaginar perfectament els interessos individuals i de grup amb el bé comú.

Això comporta, segons l'ensenyament del Nostre Predecessor, la restauració de la convivència humana en l'ordre, a base de la constitució de corporacions intermèdies econòmico-professionals autònomes, no imposades per l'Estat, creades pels respectius membres; que els poders públics reassumeixin i no negligeixin llur deure de proveir el bé comú; la cooperació de les comunitats polítiques en un pla mundial, àdhuc en el camp econòmic.

Però els motius de fons que caracteritzen la magistral Encíclica de Pius XI poden reduir-se a dos. El primer, que no poden ser criteri suprem, en el món econòmic, ni l'interès individual o de grup, ni la lliure competència, ni el predomini econòmic, ni el prestigi nacional, ni l'orgull dominador, ni cap altre motiu semblant. Criteris suprems, lleis socials que governin les activitats econòmiques poden ser-ne només la justícia i la caritat.

El segon (que conceptuem ésser el punt central de l'ensenyament de Pius XI) és la necessària instauració d'un ordre jurídic de justícia social, nacional i internacional, a base d'institucions de caràcter públic o privat, que faci possible d'harmonitzar les necessitats de l'economia amb les exigències del bé comú.

RADIOMISSATGE DE PENTECOSTÈS DEL 1941

Força va contribuir també a definir i desenvolupar la doctrina social cristiana el Nostre Predecessor Pius XII, de venerada memòria, amb Radiomissatge de l'1 de juny del 1941, solemnitat de Pentecostès, tramès per a fer "que el món catòlic es fixés en una data memorable mereixedora d'ésser transcrita en els anals de l'Església amb lletres d'or, el cinquantè aniversari de la publicació per Lleó XIII de l'Encíclica "Rerum Novarum", transcendental i fonamental" ; també "per donar les gràcies més grans a Déu Omnipotent d'haver fet, per mitjà del seu Vicari en la terra, amb la seva Encíclica, un do tan gran a l'Església, i encara per lloar a l'Etern sempre més de com encengué en la humanitat tota ardents desigs de més i més grans milloraments i renovacions .

Reivindica el Summe Pontífex en aquell Radiomissatge per "a l'Església, el dret indiscutible de judicar sobre els principis i bases d'una determinada ordenació social, si estan o no conformes amb l'ordre fermíssim manifestat per Déu, Creador i Redemptor, per mitjà del dret natural i de la revelació" ; confirma la vitalitat perenne i la fecunditat inesgotable dels ensenyaments de l'Encíclica "Rerum Novarum" i vol aprofitar l'ocasió "per a explicar més clarament què mana l'Església catòlica referent als tres punts més importants de tota la vida social i econòmica, que son: l'ús dels béns materials, el treball i la família, íntimament relacionats entre ells i que l'un a l'altre s'influeixen" .

Del primer, el Nostre Predecessor afirma que el dret de tots i cada un dels homes a servir-se'n per menjar i vestir té raó de prioritat davant de qualsevol altre dret de contingut econòmic, i ha d'ésser preferit al mateix dret de propietat privada. Certament, afegeix el Nostre Predecessor, que el dret de propietat no pot ésser impediment "que els béns creats per Déu per a utilitat de tots els homes, en forma equitativa arribin a tots, segons exigeixen alhora els postulats de la justícia i de la caritat" .

Del treball, Pius XII ensenya, reiterant la doctrina de l'Encíclica Lleonina, ésser un dret de tots i cada un dels homes. D'ací ve que a ells pertoca, en primer terme, regular les mútues relacions de treball. Només en el cas de no poder o de no voler fer-ho els interessats "pertocarà a l'Estat intervenir en la divisió i distribució del treball en la forma i mesura exigides pel veritable bé comú" .

Passant al tema de la família, el pontífex declara que la propietat privada dels béns materials és considerada també com "espai vital de la família", val a dir: un mitjà idoni d'assegurar al pare de família la sana llibertat que li cal per a poder complir els deures, que el Creador li imposà, de mirar pel bé físic, espiritual i religiós de la família" . D'on deriva també el dret de la família a emigrar. Sobre la qual cosa el nostre predecessor adverteix als Estats que si els uns i els altres, tant els qui autoritzen l'emigració com els qui acullen els emigrants, procuren l'eliminació de tot el que pugui dificultar una veritable confiança entre ells , se'n seguirà una utilitat recíproca, augment del benestar i progrés cultural.

CANVIS ULTERIORS

L'estat de coses, que ja quan Pius XII feia la seva commemoració era ben distint del que fou abans, en aquests vint anys posteriors ha sofert transformacions pregones, sigui a l'interior de les comunitats polítiques o en les mútues relacions entre elles.

Si observem bé els distints sectors de la cultura, de la tècnica i de l'economia, constatem les següents novetats principals: el descobriment de l'energia nuclear; les primeres aplicacions amb finalitat bél.lica; les aplicacions successives a usos civils en augment; les possibilitats il·limitades obertes a la química en les produccions sintètiques; l'extensió de l'automació en els sectors industrials i dels serveis; la modernització de l'agricultura; la quasi desaparició de distàncies en les comunicacions sobretot gràcies a la ràdio i la televisió; la rapidesa de transports incrementada; la conquesta dels espais interplanetaris ja iniciada.

En el camp social és palès a tothom, en els nostres dies, el següent: l'increment de la previsió social; en algunes comunitats polítiques econòmicament més riques, les assegurances esteses a totes les classes socials; en els moviments sindicals, la formació i accentuació d'una actitud de responsabilitat respecte als majors problemes econòmico-socials; una elevació general de la cultura bàsica; un benestar social cada dia més estès; la creixent mobilitat social amb el consegüent escurçar-se de les distàncies entre classes distintes; aquell interessar-se cada dia més l'home de cultura mitjana pels fets de dimensions mundials. Al mateix temps, però, si hom para esment en l'eficiència dels sistemes econòmics en força comunitats polítiques, s'adona més dels desequilibris econòmico-socials persistents: en primer lloc entre el sector de l'agricultura, per una banda, i el sector de la indústria i els serveis, per altra; després entre zones distintes, dins d'una mateixa comunitat política, més pròsperes les unes que les altres; observant el món, països econòmicament molt desnivellats en relació amb altres.

Si decantem la vista al terreny polític n'hi veurem moltes, d'innovacions: en moltes comunitats polítiques la participació en afers de la vida pública d'un nombre de ciutadans de diverses condicions cada dia més gran; també la intervenció sempre creixent dels governants en el camp econòmic i social; a l'Àsia i a l'Àfrica pobles que han passat de l'estat colonial al de plena independència política; el multiplicar-se les relacions mútues entre els pobles amb l'intensificar-se la interdependència; la naixença i la creixença d'Organismes de projecció mundial, que traspassant i superant fronteres i interessos nacionals, es proposen servir a la utilitat de tots, o bé en l'ordre econòmic, social o científic, o també en cas de conflictes entre pobles distints.

MOTIUS D'AQUESTA NOVA ENCÍCLICA

Ben ponderades totes aquestes coses, Nós sentim el deure de mantenir inextinta la torxa encesa pels Nostres Predecessors i exhortem tothom a cercar-hi la llum i coratge, si és que es tracta seriosament de trobar solucions a les qüestions socials adequades a les necessitats dels nostres temps.

Per aquest motiu, a més de commemorar amb aquesta Nostra Lletra Encíclica l'Encíclica de Lleó XIII com ell mereix ser-ne, volem confirmar i més explícitament concretar d'acord amb els nous temps, les ensenyances dels Nostres Predecessors, i establir ensems la doctrina actual de l'Església sobre els problemes d'avui, problemes nous, certament greus.

SEGONA PART

CONCRECIONS I DESENVOLUPAMENTS DE LA DOCTRINA DE LA "RERUM NOVARUM"

INICIATIVA PERSONAL I INTERVENCIÓ DELS PODERS PÚBLICS EN EL CAMP ECONÒMIC

Afirmem, abans que tot, que el món econòmic és creació de la iniciativa personal dels ciutadans, sigui en la seva activitat individual, o bé en el si de les diverses associacions que persegueixen interessos comuns.

Ara bé, per totes aquelles raons que adduïren ja els Nostres predecessors, els poders públics han d'estar activament presents per tal de promoure degudament l'increment de la producció en funció del progrés social, en benefici de tots els ciutadans.

Aquesta acció dels poders públics, que té caràcter d'orientació, d'estímul, de coordinació, de suplència i d'integració, cal que s'inspiri en el principi de subsidiarietat formulat per Pius XI en l'Encíclica "Quadragesimo Anno" : "Ha de quedar salvat sempre un principi importantíssim en filosofia social: que no essent lícit llevar als individus allò que ells puguin realitzar amb les pròpies forces i mitjans per traspassar-ho a la comunitat, així mateix és injust reservar a una societat major o superior allò que les comunitats menors i inferiors poden fer. I això és justament un perjudici greu i un trastorn del recte ordre de la societat; perquè l'objecte natural de qualsevol intervenció de la societat mateixa és ajudar de manera supletòria els membres del cos social, de cap manera destruir-los o absorbir-los"

És veritat que avui el progrés dels coneixements científics i tècnics i de les tècniques de producció proporciona als poders públics possibilitats concretes més grans per a reduir desnivells entre sectors diversos de la producció, entre zones distintes dins de la mateixa comunitat política i entre els diversos països en un pla mundial; com també per a dominar les oscil·lacions que produeix el succeir-se diverses situacions econòmiques i per afrontar amb perspectiva de resultats positius els fenòmens de la desocupació de les masses. Per tant els poders públics no poden, com a responsables que són del bé comú, deixar de sentir-se obligats a desplegar, en el terreny econòmic, una acció multiforme, de més amplitud i profunditat i més orgànica; com també a ajustar-se al mateix fi en les estructures, en les competències, en els mitjans i en els mètodes.

Ara bé, convé mantenir sempre el principi que la presència dels poders públics en el camp de l'economia, per més àmplia i dilatada que sigui, no ha d'intentar d'empetitir de mica en mica l'esfera de la llibertat d'iniciativa dels ciutadans particulars, ans garantir-ne la major amplitud possible, tutelant en forma eficient per a tots i cada u els drets essencials de la persona; entre els quals drets s'ha de reconèixer el dret i deure que cada persona té d'ésser normalment el primer responsable del manteniment propi i de la família; i així serà possible en cada sector de l'economia, per a tots, una llibertat de producció sense traves.

D'altra banda, la mateixa evolució històrica demostra cada vegada amb claredat més gran que mantenir-se en una convivència ordenada i fecunda, sense la corresponent aportació en el camp econòmic tant dels particulars com dels poders públics, no és possible; aportació simultània, concordement realitzada, i proporcionada a les exigències del bé comú en les distintes i variables situacions i alternatives humanes.

També demostra l'experiència, efectivament, que quan manca la iniciativa personal dels particulars ve la tirania política; ve més, venen crisis en sectors econòmics destinats a produir varietat de béns de consum o a prestar seveis que indiquen relació no únicament amb necessitats corporals, sinó principalment amb exigències de l'esperit: béns i serveis de què s'ocupa especialment la genialitat creadora dels individus. D'altra banda, on falta l'actuació deguda de l'Estat o és deficient, es pot veure com cauen els pobles en una inguarible propensió a la convulsió i com els més forts, sense gaires escrúpols morals, exploten la indigència dels dèbils, males herbes que dissortadament sempre i arreu arrelen com el jull entre el blat.

LA SOCIALITZACIÓ

Origen i amplitud del fenomen

Un dels aspectes típics que caracteritzen la nostra època és la socialització, entesa com un multiplicar-se progressiu de relacions de convivència, amb diversitat de formes de vida i d'activitat associada, admeses correntment en el dret privat i públic. Han contribuït a l'existència d'aquest fet molts factors històrics, entre altres els progressos científico-tècnics, una major eficiència productiva i el més elevat nivell de vida entre els ciutadans.

La socialització és alhora reflex i causa d'una intervenció creixent dels poders públics en matèries que, per ço mateix que atenyen zones molt íntimes de la persona humana, no són d'escassa importància, però tampoc mancats de perill; posem per exemple, tot el referent a la sanitat, instrucció i educació de les noves generacions, orientació professional, mètodes de reeducació i readaptació de subjectes inhabilitats per qualsevol motiu. Es un fet, en part prova i en part conseqüència d'aquella inclinació natural, gairebé incoercible en el éssers humans, a associar-se per a millor reeixir en la consecució d'objectius que superen la capacitat i els mitjans de què els individus per separat poden disposar.

A impuls d'aquesta tendència en els nostres temps, és un fet la constitució arreu d'agrupacions, moviments, associacions, unes de caràcter econòmic, d'altres amb finalitats culturals, socials, esportives, recreatives, professionals o polítiques, d'àmbit nacional o d'extensió mundial.

És evident, i ningú no en dubta, que la socialització entesa com diem, té grans avantatges i utilitats. Efectivament, així és possible de satisfer millor molts drets de la persona humana, molt especialment els que es refereixen a les necessitats més imperioses de la vida, a la salut, a una instrucció bàsica més elevada, a una formació professional més completa, a l'allotjament, al treball, al repòs necessari, a l'esplai. Cal afegir que, gràcies a la progressiva organització dels mitjans de difusió del pensament moderns -premsa, cinema, ràdio, televisió-, un particular pot assistir, diríem, com si hi fos present, a fets molt distants d'ell, arreu del món.

S'esdevé al mateix temps que, en multiplicar-se cada dia més aquestes formes de socialització, és cada vegada més circumstanciada la reglamentació jurídica de les relacions dels homes entre ells, en els diversos sectors. Això restringeix la llibertat d'actuació dels individus, utilitza mitjans, empra mètodes, crea ambients que dificulten el pensar cada ú independentment de les influències externes; que hom obri per pròpia iniciativa, que exerceixi la seva responsabilitat, afirmi i enriqueixi la seva personalitat.

¿Hem de deduir, doncs, que la socialització, creixent en amplitud i profunditat, convertirà fatalment els homes en autòmats?. A l'interrogant respondrem que no. La socialització no hem de considerar-la com un producte de les forces naturals que obren fatalistament, perquè, tal com abans hem observat, és creació dels homes, éssers conscients, lliures, i per naturalesa inclinats a obrar amb responsabilitat, malgrat veure's obligats a reconèixer, en la seva acció, i respectar, les lleis del desenvolupament econòmic i del progrés social i no poder esquivar del tot la pressió del medi ambient.

Creiem, doncs, que la socialització pot i ha de dur-se a terme en forma d'obtenir-ne els avantatges que comporta, evitant-ne o almenys atenuant-ne els inconvenients.

Aquests bons resultats, tant de desitjar, seran més fàcils d'obtenir, si els qui ostenten la representació del poder públic tenen una idea justa del bé comú, que consisteix en aquell conjunt de condicions socials que permetin i facilitin a l'home d'arribar a aconseguir la perfecció integral de la seva persona. Creiem necessari també que els organismes intermedis i les múltiples iniciatives socials en les quals s'expressa i actua la socialització, disfrutin d'una autonomia efectiva i persegueixin llurs interessos específics amb relacions de col·laboració mútua lleial i amb subordinació a les exigències del bé comú. Indispensable, igualment, que els dits organismes tinguin forma i substància de veritables comunitats, cosa que només serà quan els respectius membres hi obtinguin consideració i tracte de persona, amb estimulació a prendre part activa en llur vida.

Amb el desenvolupament de les formes organitzadores de la societat contemporània, l'ordre es realitzarà més fàcilment com més s'equilibrin entre ells d'una banda l'exigència de col·laboració autònoma i activa de tots, individus i grups, i d'altra, una acció oportuna de coordinació i de direcció per part del poder públic.

Si la socialització s'efectua en el marc de l'ordre moral seguint les normes aquí donades, no hi haurà risc greu d'opressió dels individus, al revés, fundada esperança d'assolir el conreu i perfeccionament de les qualitats personals natives i una concreta reconstrucció orgànica de la convivència que els Nostre Predecessor, Pius XI, en la seva Encíclica "Quadragesimo Anno" , proposava i defensava com a condició indispensable per a satisfacció de drets i deures en la vida social.

LA RETRIBUCIÓ DEL TREBALL

Criteris de justícia i d'equitat

Un amargor profunda envaeix el Nostre esperit davant l'espectacle intensament trist d'incomptables multituds de treballadors, en moltes nacions i continents enters, retribuïts amb salaris tant minsos per a subvenir les necessitats seves i de la família, que desdiuen de tota dignitat humana. Volem creure que això és degut a trobar-se aquelles nacions i aquells continents en els inicis de la seva industrialització o que aquesta es troba en fase encara no gaire avançada.

Però en algunes d'aquestes mateixes nacions, l'opulència i el luxe profús d'uns pocs privilegiats contrasten d'una manera estrident i ofensiva amb les condicions d'indigència de les multituds; en altres, hom sotmet els ciutadans a gravàmens excessius volent aixecar l'economia nacional amb procediments de ritme tant accelerat que sobrepassen els límits permesos per la justícia i la humanitat; en altres nacions, finalment, un tant per cent molt elevat de la renda nacional es despèn a mantenir o a incrementar un malentès prestigi nacional, o són destinats a armaments quantitatius exorbitants.

S'observa, encara, en nacions econòmicament riques, que no és insòlit retribuir àmpliament i, de vegades, a més, acumuladament, prestacions fàcils i d'utilitat discutible, mentre al treball assidu i profitós de categories senceres de ciutadans honrats i treballadors s'assigna una retribució excessivament baixa, insuficient per a cobrir les necessitats vitals, i en tot cas, desproporcionada als beneficis que en reporta la comunitat, als guanys de les empreses o al rèdit total de l'economia de la nació.

Creiem per tot això que és deure Nostre afirmar una vegada més que la retribució del treball, així com no pot abandonar-se enterament a la llei del mercat, tampoc no pot deixar-se a mercè de l'arbitri dels més forts. En això és absolutament indispensable observar les lleis de la justícia i de l'equitat. Aquestes exigeixen que la retribució del treballador li permeti un nivell de vida veritablement humà i d'afrontar amb dignitat les responsabilitats familiars. Ara, per a fixar en concret la remuneració equitativa, convé ponderar bé l'aportació efectiva del treballador a la producció, l'estat econòmic de l'empresa, les exigències del bé comú de les respectives comunitats polítiques, particularment en el que es refereix a les repercussions sobre la col·locació de totes les forces treballadores de la nació, com també a les exigències del bé comú universal, es a dir: de les comunitats internacionals de diversa naturalesa i amplitud.

Són criteris que valen sempre i arreu. El grau d'aplicació a casos concrets no pot determinar-se més que en relació a la riquesa disponible, que pot variar en quantitat i qualitat, i de fet varia, d'una nació a una altra, i dins de la mateixa nació, d'un temps a un altre.

PROCÉS D'ADAPTACIÓ ENTRE EL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC I EL PROGÉS SOCIAL

Posat que l'economia de les diverses nacions evoluciona ràpidament, i després de la darrera guerra encara més, creiem oportú cridar l'atenció sobre un principi fonamental, el següent: que el progrés econòmic ha d'anar proporcionadament acompanyat del progrés social, de manera que participin dels augments de la producció totes les categories de ciutadans. Convé vigilar molt i emprar mitjans eficaços per tal d'impedir que les desigualtats econòmico-socials no augmentin, ans minvin tant com sigui possible.

"L'economia nacional -observa justament el Nostre Predecessor, Pius XII- com a fruit que és de l'activitat dels homes que treballen units en la comunitat estatal, no té més finalitat que la d'assegurar, sense interrupció, les condicions materials en les quals pugui perfeccionar-se plenament la vida individual de cada un dels ciutadans. On això s'obtingui d'una manera permanent, el poble serà econòmicament ric de veritat, perquè el benestar general i el consegüent dret personal d'usar dels béns de la terra s'actua així conformement als plans intentats pel Creador"

Se'n segueix que la riquesa econòmica d'un poble no consisteix solament en l'abundor total dels béns, sinó també, i més encara, en la seva distribució real, segons justícia, que asseguri a tots els ciutadans possibilitats de cultura i perfeccionament personal, veritable fi de l'economia nacional.

Aquí cal observar que avui, en moltes economies, empreses de proporcions mitjanes i grans, sovint realitzen augments productius ràpids i ingents a través de l'autofinançament. Quan això s'esdevé, creiem poder afirmar que s'ha de reconèixer als obrers un títol de crèdit respecte a les empreses on treballen, especialment quan se'ls retribueix amb salari no superior al mínim.

Convé recordar, en relació amb això, aquell principi proposat en l'Encíclica "Quadragesimo Anno" pel Nostre Predecessor, Pius XI: "És completament fals atribuir al capital sol o al treball sol, allò que es deu a la cooperació eficaç d'ambdós; és totalment injusta l'apropiació per part de l'un o per part de l'altre de tot el producte, negant l'eficiència de l'altra banda"

L'experiència ja ho ensenya. No hi ha una sola manera de donar satisfacció a aquesta exigència de la justícia. Bandejant-ne d'altres, avui la millor consisteix a fer participar els obrers , en les formes i graus que semblin més oportuns, en la propietat de les mateixes empreses, car avui, més encara que en els dies del Nostre Predecessor, "convé obstinar-se amb tots els esforços a procurar que, almenys per al futur, les riqueses adquirides s'acumulin en mesura equitativa en mans dels rics i es distribueixin amb prou profusió entre els obrers" .

Però hem de recordar, a més, que la justa proporció entre la remuneració del treball i de l'interès haurà de realitzar-se en harmonia amb les exigències del bé comú, tant de la pròpia comunitat política, com de l'entera família humana.

En un pla nacional, han de considerar-se exigències del bé comú: el donar ocupació al major nombre d'obrers; evitar que es constitueixin categories privilegiades, fins i tot entre obrers; mantenir una adequada proporció entre salaris i preus i fer accessibles béns i serveis al major nombre de ciutadans; eliminar del tot o al menys recloure dins determinats límits, els desequilibris existents entre els diversos sectors de l'economia, o sigui l'agricultura, la indústria i els serveis comuns; realitzar l'equilibri entre l'expansió econòmica i l'avenç dels serveis públics essencials; ajustar, dins el possible, les estructures productives als progressos de les ciències i de les tècniques; i finalment, fer que els milloraments en el tenor de vida que ja són una adquisició serveixin, no únicament per a la generació present, sinó que preparin a les futures un avenir millor.

Exigències del bé comú en el pla mundial son: evitar tota forma de competició deslleial entre les economies dels diferents països; afavorir la col·laboració harmònica, franca, amical i fructuosa, mitjançant convenis eficaços; cooperar al desenvolupament de les comunitats polítiques poc avançades.

És obvi que les indicades exigències del bé comú, sigui en el pla nacional, o bé en el mundial, han d'ésser degudament ateses en tractar-se de determinar les utilitats assignables, en forma de guanys, als directors responsables de les empreses, i en forma d'interessos al aportador del capital.

EXIGÈNCIES DE LA JUSTÍCIA ENFRONT DE LES ESTRUCTURES PRODUCTORES

Estructures conformes a la dignitat de l'home

La justícia ha de ser respectada no solament en la distribució de la riquesa, sinó també en tota l'estructuració de l'empresa on un home desplega tota una activitat productora. Perquè ve de la naturalesa mateixa de l'home l'exigència a comprometre la seva pròpia responsabilitat i a perfeccionar-se ell mateix sempre que exerceix una activitat productora.

De manera que, si les estructures, el funcionament, els ambients d'un sistema econòmic, són d'una tal forma que comprometen la dignitat humana dels qui hi exerceixen les pròpies activitats o representen el destorb sistemàtic del sentit de responsabilitat, o constitueixen un impediment a l'expressió d'alguna forma de la iniciativa personal, aquell sistema econòmic és injust, àdhuc en el cas hipotètic d'assolir alts nivells la riquesa produïda i d'ésser distribuïda amb criteris de justícia i d'equitat.

Confirmació nova d'una directriu

En economia no és possible de determinar quines estructures s'adiuen més amb la dignitat humana, quines seran més estimulants del sentit de responsabilitat de qui hi presta un servei. Malgrat això, el Nostre Predecessor, Pius XII, assenyalà oportunament la següent directriu: "La petita i mitjana propietat en agricultura, en arts i oficis, en el comerç i la indústria, ha de ser garantida i protegida, assegurant-li els avantatges de la gran organització, mitjançant unions cooperatives; en canvi a les grans organitzacions ha d'oferir-se la possibilitat de suavitzar el contracte de treball amb el contracte de societat"

EMPRESA ARTESANA I EMPRESA COOPERATIVISTA

En harmonia amb el bé comú i en l'àmbit de les possibilitats tècniques, l'empresa artesana, l'empresa agrícola de dimensions familiars, i l'empresa cooperativista, fins com a integració de les dues anteriors, han de ser conservades i promogudes.

Parlarem més endavant de l'empresa agrícola de dimensions familiars; ara tenim per oportú fer alguna indicació relativa a l'empresa artesana i a la cooperativista.

S'ha de notar en primer lloc que, si aquesta mena d'empreses han de viure i prosperar, hauran d'ajustar-se incessantment, en les estructures, funcionament i productes, a les situacions sempre noves que determinen el progrés de la ciència i de la tècnica, igual que a les exigències i preferències sempre mudables dels consumidors. És una acció d'ajustament que han de realitzar en primer lloc els propis artesans i els propis cooperativistes.

Tot això demana en els uns i en els altres una adequada preparació professional, cultural, humana i que estiguin professionalment organitzats. És també indispensable, per part de l'Estat, una intel·ligent política educativa, tributària, creditícia i de seguretat social.

D'altra banda, l'acció dels poders públics a favor dels artesans i cooperativistes ve justificada, a més, pel fet que aquestes categories de ciutadans són portadores de valors humans genuïns i contribueixen al progrés de la cultura.

Per tots aquests motius invitem paternalment tots els Nostres caríssims fills, artesans i cooperativistes, dispersos pel món, a prendre consciència de la noblesa de la missió que tenen reservada en la comunitat política, de mantenir viu en les comunitats nacionals el sentit de responsabilitat pròpia i l'esperit de col·laboració, i ardorós l'afany per una producció elegant, artística, original.

Presència activa dels obrers en les empreses grans i mitjanes

Demés, igual que els Nostres Predecessors, Nós també considerem legítima l'aspiració dels obrers a tenir part activa en la vida de les empreses on treballen si hi estan incorporats. No es poden prefixar les maneres i graus d'una tal participació, que haurà de guardar relació amb la situació concreta de cada empresa, que pot variar d'una empresa a una altra, i en l'interior d'una mateixa empresa està sotmesa a canvis, a vegades, sobtats i profunds. Ningú no en dubti: la presència activa de les empreses és deguda als obrers, tant si aquelles són privades com públiques. L'objectiu que es persegueix és que les empreses es revesteixin d'esperit d'humanitat i que l'alenada d'aquest esperit pervingui fins a les necessitats de cada ú, afecti tota la gamma de càrrecs i ocupacions.

Això vol dir que les relacions mútues entre empresaris i dirigents, d'una banda, i els treballadors de l'altra, s'inspirin en el respecte, l'estimació, la comprensió, la col·laboració lleial i activa i l'interès en una obra comuna; i que el treball que hi posen no sigui concebut com una font de lucre i prou. És a més el compliment d'un deure, la prestació d'un servei per a utilitat de molts altres. Així amb mires a un funcionament eficient i a un increment de l'empresa serà molt oportú escoltar la veu dels treballadors tocant a les seves aspiracions i sol·licitar la seva cooperació. Ja observava el Nostre Predecessor, de bona memòria, Pius XII: "La funció econòmico-social que cada ú aspira a complir exigeix que no quedi sotmès totalment a voluntat d'altri l'exercici de l'activitat pròpia" .

Està clar que una concepció humana de l'empresa ha de salvaguardar l'autoritat i la unitat de direcció necessàries, però no pot reduir els seus col·laboradors cada dia a la condició de simples executors muts, com nascuts per això, sense dret a manifestar què pensen i què voldrien, reduïts a forçada passivitat, malgrat es tracti de prendre decisions sobre la seva activitat en el treball.

Serà bo d'observar, finalment, que l'exercici que propugnem, de les responsabilitats, per part dels obrers, en els organismes productius, a més d'ésser molt conforme amb la naturalesa humana, també està molt en harmonia amb el desenvolupament històric en el camp econòmico-social-polític.

Llastimosament -ho hem indicat ja i més avall ho veurem amb més amplitud- no són pocs en l'època moderna els desequilibris econòmico-socials, ofensius de la justícia i de la humanitat; errors de base emmetzinen l'activitat, fins, estructures i funcionament del món econòmic. Això no obstant, és incontestable que sota la pressió dels avenços científico-tècnics, els sistemes productius avui van modernitzant-se i guanyen en eficiència amb ritme més ràpid que abans. Això exigeix en els obrers aptituds i qualitats professionals més elevades. Simultàniament, i com a conseqüència, poden disposar de més mitjans i de més marge de temps per a instruir-se i perfeccionar la seva cultura i formació moral i religiosa.

Es veu possible una ampliació dels anys destinats a la instrucció bàsica i a la formació professional de les noves generacions.

D'aquesta manera va creant-se un ambient humà que facilita a les classes treballadores el poder assumir majors responsabilitats inclusivament dintre de les empreses; les comunitats polítiques, mentrestant, tenen un interès sempre major que els ciutadans se sentin responsables de la realització del bé comú en tots els sectors de la convivència.

PRESÈNCIA DELS TREBALLADORS EN TOTS EL NIVELLS

En l'època moderna ha adquirit àmplies proporcions el moviment associatiu obrer i el seu reconeixement general en les disposicions jurídiques dels diversos països i en el pla internacional, i no ja amb finalitats pugnatives, ans per fins específics de col·laboració, sobre tot a base del contracte col·lectiu. No podem deixar de fer observar com és d'oportú i necessari que els obrers tinguin responsabilitat de fer sentir i escoltar la seva veu més enllà de cada organisme productiu i certament en tots els nivells.

Això fa que els organismes productius particulars, per més que llurs dimensions siguin amplíssimes i molt elevada i influent llur eficàcia, estan però vinculats a l'estat general econòmico-social de les respectives comunitats polítiques i condicionats per ell mateix. Però les resolucions que més influeixen sobre aquell estat de coses no són preses a l'interior dels organismes productius particulars; són decidides pel poders públics o per institucions que es mouen en un pla mundial, regional o nacional, de sector econòmic o de categoria productiva. D'aquí la conveniència o la necessitat que es trobin presents en els tals poders o en les tals institucions, a més dels qui hi aporten capitals o dels qui hi representen els seus interessos, els obrers o qui representi els seus drets, exigències o aspiracions.

El Nostre pensament tot afectuós i el Nostre estímul tot paternal van devers les associacions professionals i els moviments sindicals d'inspiració cristiana presents i actius en diferents continents, que enmig de múltiples dificultats, de vegades greus, han sabut treballar i continuen treballant eficaçment, sigui en el marc de comunitats polítiques particulars, o bé en el pla mundial, en defensa dels interessos dels treballadors, i per la seva elevació material i moral.

Volem lloar com es mereix l'acció d'aquests fills Nostres, la qual no ha de valorar-se exclusivament pels seus resultats i èxits pròxims i immediats, sinó també pel fet de comportar a més una difusió pel món del treball, en tota la seva amplitud, de criteris i normes inspirats en la rectitud i una alenada d'esperit cristià penetradora pertot.

Volem incloure en aquesta Nostra paternal lloança aquells fills Nostres molt estimats que, ben informats d' esperit cristià, col·laboren en associacions professionals i en moviments sindicals que s'inspiren en principis naturals de convivència i es mostren respectuosos de la llibertat de consciència.

Ni volem deixar l'oportunitat d'expressar el Nostre afecte i la Nostra felicitació a l'Organització Internacional del Treball (O.I.T.), que anys ha que posa un interès sol·lícit, eficaç i preciós en la instauració en el món d'un ordre econòmico-social inspirat en la justícia i la humanitat, que reculli i respecti les demandes legítimes dels obrers.

LA PROPIETAT PRIVADA

Situació canviada

En aquests darrers temps -és cosa a la vista de tothom- ha anat accentuant-se cada vegada més la separació entre propietat dels béns productius i responsabilitats directives en els majors organismes econòmics. Sabem que això crea problemes de control difícils, per part dels poders públics, en ordre a garantir que els objectius perseguits pels dirigents de les grans organitzacions, més que més de les que tenen repercussions més fortes en la vida econòmica d'una comunitat política, no es contraposin a les exigències del bé comú. Són problemes, com demostra l'experiència, que es plantegen d'una manera igual tant si els capitals que alimenten les grans empreses pertanyen a ciutadans privats, com si són d'entitats públiques.

És veritat que no són pocs actualment -i van creixent en nombre- els qui funden la raó de mirar-se l'esdevenidor amb serenitat en el fet de pertànyer a sistemes asseguradors o d'assegurances socials; antigament aquesta seguretat es fundava en béns patrimonials, encara que fossin en quantitat modesta.

Passa també ara que molts, més que en convertir-se en propietaris de béns, pensen a crear-se una capacitat professional; hom confia més en els ingressos provinents del treball o de drets fundats en el treball que no pas en els ingressos que provenen del capital, o de drets fundats en el capital.

Aquesta cosa, d'altra banda, està en harmonia amb el caràcter preeminent del treball, com expressió immediata de la persona, superior en dignitat als béns exteriors, com el capital, que tenen, a causa de la seva mateixa manera de ser, raó d'instruments. Això, no hi ha dubte que mereix ser considerat com un progrés en la civilització humana.

Tot aquest conjunt d'aspectes que presenta el món econòmic avui dia han contribuït a difondre el dubte sobre si s'ha de considerar desvirtuat o desvalorat aquell principi de l'ordre econòmico-social sempre valentament ensenyat i defensat pels Nostres Predecessores: el principi del dret natural de la propietat privada dels béns, inclosos els productius.

REAFIRMACIÓ DEL DRET DE PROPIETAT

Un tal dubte no té raó de ser. El dret de propietat privada dels béns, inclosos els productius, té valor permanent, precisament perquè és un dret natural, fundat sobre la prioritat ontològica i de finalitat que té cada home, respecte a la societat. D'altra banda, fóra inútil de reconèixer als particulars un dret i llibertat de iniciativa, si no se'ls permetia disposar lliurement dels mitjans indispensables per a exercir-los. La història i l'experiència donen proves, a més, que en els règims polítics que no reconeixen el dret de propietat privada dels béns, inclosos els productius, les expressions fonamentals de la llibertat humana són o violades o suprimides. És evident que el dret de propietat és garantia i estímul de la llibertat.

Això explica perquè determinats moviments político-socials, desitjosos de compaginar bé la justícia amb la llibertat, i que fins no fa gaire no acceptaven el dret de propietat privada dels béns instrumentals, ara, alliçonats millor per l'experiència social, revisen la pròpia posició i l'accepten.

Plau, per això, fer-nos Nostres, en aquesta matèria, les observacions del Nostre Predecessor, Pius XII, de bona memòria: "Quan l'Església defensa el dret de propietat privada, persegueix un fi ètico-social altíssim; res de voler aguantar l'estat de coses present, com si hom reconegués en ell l'expressió d'un decret de la voluntat divina; menys encara de voler protegir, per principi, el ric i el plutòcrata contra el pobre i indigent... El que l'Església vol és que la institució de la propietat privada sigui, tal com ha de ser, conforme als designis de la Saviesa Divina i al que mana la llei natural", és a dir, que sigui garantia de la llibertat de la persona humana i ensems un element insubstituïble en l'ordre de la societat.

Avui -ho hem advertit ja- en moltes comunitats polítiques les economies van ràpidament en augment quant a eficàcia productiva; en augmentar els guanys, la justícia i l'equitat exigeixen, segons hem vist abans, que dintre dels límits consentits pel bé comú, sigui augmentada igualment la remuneració del treball. Els treballadors així tindran més facilitat d'estalviar i d'anar formant-se un patrimoni. Realment no es comprèn com pugui ésser contradit per alguns el caràcter natural del dret de propietat, tenint, com té, el dret de propietat origen prevalent i alimentació perenne en la fecunditat del treball; contribuint tan eficaçment a garantir la dignitat de la persona humana; ajudant al lliure exercici de la pròpia responsabilitat en tots els camps de l'activitat humana; essent, per fi, un element de consistència i de serenitat per a la vida familiar i de progrés pacífic i ordenat en la convivència civil.

EFECTIVA DIFUSIÓ

Ara bé, de poc serviria establir el dret de propietat privada, fins dels béns instrumentals, si paral·lelament no maldàvem per propagar-lo efectivament en totes les classes socials.

Ja afirmava el Nostre Predecessor de feliç memòria, Pius XII, que per una banda la dignitat de la persona humana exigeix absolutament el dret de propietat per a viure normalment, segons naturalesa; al qual dret correspon el deure gravíssim de donar possibilitats, segons es pugui, a tots d'adquirir una propietat privada , i d'altra banda la natural noblesa del treball mateix exigeix "la defensa i perfeccionament d'aquell ordre social que fa possible una propietat segura, encara que modesta, a totes les classes socials" .

Els nostres temps encara aconsellen més la difusió pràctica de la propietat privada. Tal com hem indicat ja, els sistemes econòmics d'un sistema creixent de comunitats polítiques van pel camí d'un desenvolupament ràpid. No serà difícil, per tant, si s'empren recursos tècnics d'eficàcia ja comprovada, de promoure iniciatives i portar endavant una política econòmico-social que encoratgi i faciliti una difusió més àmplia de la propietat privada de béns de consum duradors, d'allotjament, d'hisenda, d'instruments de treball propis d'una empresa artesana o agrícola-familiar, d'accions en les societats grans o mitjanes, tal com s'està practicant ja avantatjosament en algunes comunitats polítiques econòmicament desenvolupades i avançades.

PROPIETAT PÚBLICA

Tot el que hem anat dient, està clar, no veda a l'Estat com tampoc a altres entitats públiques de poder posseir en propietat legítimament béns instrumentals, particularment quan "importen un poder econòmic tant gran que no pot ser de deixar-ho en mans privades, sense perill del bé públic" .

En aquesta nostra època moderna es tendeix a ampliar cada vegada més les propietats de l'Estat o altres entitats de dret públic. L'explicació d'aquest fet la donen les funcions més i més vastes que el bé comú exigeix de complir als poders públics. Però aquí també cal seguir el principi de subsidiarietat, ja anunciat abans, segons el qual l' Estat, com les altres entitats de dret públic, només han d'ampliar les seves propietats quan ho exigeixen motius de necessitat vertadera i manifesta del bé comú, mai amb el fi de reduir la propietat privada dels particulars sense motiu, i molt menys de suprimir-la, que fóra pitjor.

Finalment, una cosa no hem de deixar de dir. Les iniciatives de caràcter econòmic, siguin de l'Estat o d'entitats de dret públic, han de ser confiades a persones de competència i moralitat reconegudes i que, envers el país, sentin viu el sentit de responsabilitat. Una altra cosa: és necessari establir una vigilància i veritable control de les seves actuacions, si es vol evitar que en el si mateix de l'administració de l'Estat es formin petits grups de prepotents dominadors, cosa que pugnaria del tot amb el bé suprem de l'Estat.

FUNCIÓ SOCIAL

Un altre punt de doctrina proposat constantment pels nostres Predecessors és aquest: al dret de propietat privada va inherent una funció social. Efectivament en el pla de la creació, els béns de la terra estan destinats, abans que tot, al sosteniment digne de tots els éssers humans. Sàviament ho ensenya el Nostre Predecessor de gran memòria, Lleó XIII, en l'Encíclica "Rerum Novarum". Allí llegim: "...el resum del que hem dit és el següent: qui ha rebut de la benignitat de Déu béns abundants, siguin corporals i externs, o de l'esperit, per això els ha rebut, per a utilitzar-los en perfeccionament propi, i encara, per a utilitat dels altres, sentint-se en això ministre de la providència divina. Qui tingui talent, doncs, vegi de no callar; qui tingui abundor de béns vigili de no caure en mesquineria; qui tingui una habilitat miri de fer el proïsme participant del seu ús i utilitat" .

Malgrat que en els nostres dies l'Estat i les altres entitats de dret públic hagin eixamplat i continuïn dilatant més els camps de la seva presència i iniciativa, no per això ha desaparegut, com alguns voldrien creure, erròniament, la raó d'ésser de la funció social de la propietat privada, per això mateix que arrenca de la naturalesa íntima del dret de propietat. Demés, sempre hi haurà una àmplia varietat de situacions doloroses i de necessitats alhora delicades i agudes, que mai no seran cobertes per les formes oficials de l'acció pública, incapacitades i tot per a satisfer-les. Per això sempre quedarà obert a la sensibilitat humana i a la caritat cristiana un camp molt vast. Finalment, és cosa manifesta que per a promoure els béns espirituals, les múltiples iniciatives de les persones privades o de grups, són molt més eficients que els poders públics.

És hora ja de recordar que el sagrat Evangeli admet el dret de propietat privada de béns; però també que molts cops ens presenta Jesucrist manant enèrgicament als rics que, allargant als pobres les seves riqueses, les trasmudin en valors sobrenaturals: "No us aplegueu tresors a la terra, on els corcs i les arnes els fan malbé, i els lladres foraden i els roben. Més aviat aplegueu-vos tresors al cel, on ni els corcs ni les arnes els fan malbé, i els lladres no foraden ni roben" I el Senyor considera feta o negada a Ell mateix la caritat feta o negada als indigents. "En veritat us dic: en la mesura en què ho vau fer a un d'aquests germans meus tan petits, a mi m'ho féreu"

TERCERA PART

NOUS ASPECTES DE LA QÜESTIÓ SOCIAL

Les noves situacions que el mateix progrés ha portat, palesen sempre més la necessitat d'ajustar a les normes de la justícia i de l'equitat no sols les relacions entre obrers i patrons o direcció, sinó també les que existeixen entre sectors diferents de l'economia, entre regions diversament dotades d'una mateixa comunitat política, i, en el pla mundial, entre països diversament desenvolupats.

EXIGÈNCIES DE LA JUSTÍCIA RESPECTE A LES RELACIONS ENTRE SECTORS PRODUCTORS

L'agricultura, sector deprimit

Desitjant parlar del sector agrícola, el primer que observem és que la població agrícola mundial no sembla haver minvat substancialment. Però sens dubte existeix un èxode de població agrícola-rural devers centres de població majors i cap a ciutat. Fenomen general observable en gairebé tots els països, que assoleix, a vegades, proporcions multitudinàries, i crea problemes que afecten la vida i dignitat de les persones, certament no massa fàcils de resoldre.

Es d'observació fàcil a qualsevol. A mesura que una economia progressa, baixa el nombre d'agricultors i puja el de treballadors de la indústria i dels serveis. Ens sembla que aquest passar-se població del sector agrícola a altres sectors de la producció es deu sovint a raons objectives del mateix progrés econòmic, però més sovint a mòbils de ben distinta índole, els principals dels quals potser son els següents: ganes de fugir d'un ambient que consideren restringit i sense expectatives de millorament; aquell desig de novetat i aventures tant característic de la nostra època; afany d'enriquir-se ràpidament; febre d'un viure més lliure, de més comoditats, el que hi ha a les poblacions grans i ciutat. Però tampoc no és possible de dubtar que avui el pagès marxa del camp perquè veu els seus interessos gairebé arreu desatesos i abandonats tant si es tracti de tot el que diu relació amb l'eficiència del seu treball com del nivell de vida de les poblacions agrícoles.

D'aquí el següent problema de fons, que es planteja a gairebé totes les comunitats polítiques: ¿què fer per tal de reduir el desequilibri d'eficiència productiva entre el sector agrícola, d'una banda, i de l'altra el sector de la indústria i dels serveis, i a fi que el tenor de vida de la població agrícola es distanciï tan poc com sigui possible del tenor de vida d'aquells altres ciutadans que obtenen els seus ingressos de la indústria o dels serveis, i que tots el qui treballen la terra no pateixin del complex d'inferioritat, ans al contrari, estiguin persuadits que sense abandonar el medi agrícola-rural poden afermar i perfeccionar la seva persona amb el treball i mirar confiats l'esdevenidor?

Ens sembla, per tant, molt oportú indicar algunes directrius referents al problema, vàlides sempre i arreu, a condició d'aplicar-les, com és natural, en la forma i mesura que els diferents llocs o moments permetin, aconsellin o exigeixin.

Adequació dels serveis públics essencials

En primer lloc, és indispensable preocupar-se tots, però més que ningú els poders públics, que en els ambients agrÍcola-rurals no hi manquin, degudament atesos, els serveis essencials com son: camins, transports, comunicacions, aigua potable, habitatge, assistència sanitària, instrucció bàsica i tècnico-professional, condicions apropiades per a la vida religiosa, mitjans recreatius i, finalment, tot allò que, en els temps que som, ja correspon a una casa de pagès.

Cas de mancar en els medis agrícola-rurals, aquests serveis, que avui ja formen part d'un tenor de vida digne, el desenvolupament econòmic i el progrés social són gairebé impossibles o avancen molt lentament. La conseqüència és la fuga del camp, quasi incontenible i difícilment controlable.

DESENVOLUPAMENT GRADUAL I HARMÒNIC DEL SISTEMA ECONÒMIC

Cal que el desenvolupament econòmic de les comunitats polítiques marxi gradualment i harmònica amb els altres sectors productius. És a dir, serà necessari que en els sectors agrícola s'efectuïn les innovacions relatives a les tècniques productives, la selecció dels conreus i les estructures administratives que el sistema econòmic permeti o exigeixi, mirat en conjunt, i que, tant com sigui possible, s'efectuïn en les degudes proporcions respecte als sectors de la indústria i dels serveis.

La conseqüència d'això serà que l'agricultura absorbirà una quantitat major de productes industrials. No sols això, sinó que exigirà una prestació de serveis més qualificada. A tornes, l'agricultura oferirà als altres dos sectors i a tota la comunitat els productes que responen millor, en quantitat i qualitat, a les exigències del consum. I un altra conseqüència serà el contribuir l'agricultura a l'estabilització del poder adquisitiu de la moneda, element positiu dels més importants de cara a l'increment de tot el sistema econòmic.

Hi haurà avantatges d'atendrel's a les directrius proposades. El primer, poder controlar més fàcilment, tant en el lloc de partença com en el lloc d'arribada, el moviment de la mà d'obra que la modernització agrícola haurà deixat lliure; el segon, procurar-los formació professional per tal de poder ser incorporats profitosament en altres sectors productius i, finalment, l'ajuda econòmica, la preparació i l'assistència espiritual per a la convenient integració social en els nous sectors.

POLÍTICA ECONÒMICA APROPIADA

Per tal d'obtenir un desenvolupament econòmic en proporció harmònica amb els altres sectors de la producció, es farà necessària, per part dels poders públics, una ben acurada política econòmica en matèria agrícola, concretament quant a impostos tributaris, crèdit, assegurances socials, defensa de preus, promoció d'indústries integratives, adequació de les estructures de les empreses.

IMPOSICIÓ TRIBUTARIA

Principi fonamental en tot sistema tributari conforme a justícia i equitat és que les càrregues siguin proporcionades a la capacitat tributària dels ciutadans.

Un altra exigència del bé comú és que, en fixar tributs als agricultors, els poders públics considerin que en aquest sector els ingressos arriben amb retard i no són tan segurs, motiu pel qual es fa més difícil de trobar capitals per a incrementar l'agricultura.

Tot això fa que els adinerats, lògicament, prefereixin invertir llurs capitals en altres sectors, no en l'agricultura. Pel mateix motiu el agricultor no pot pagar interessos elevats, ni tan sols, ordinàriament, els interessos del mercat per tal de fer-se amb els capitals que necessita la marxa normal de la seva empresa. Raons de bé comú, doncs, fan necessària una política creditícia que asseguri a l'agricultura aquests capitals a un tipus d'interès i amb condicions convenients.

ASSEGURANCES SOCIALS I SEGURETAT SOCIAL

En agricultura, les assegurances han d'abarcar dos camps, un sobre els productes agrícoles, l'altre, els agricultors i les respectives famílies.

No fóra conforme a criteris de justícia social i d'equitat si, per ser inferior, en el sector agrícola, el rèdit per a cada ú al dels sectors industrial i de serveis, s'establien sistemes de previsió i assegurances socials per als agricultors menys avantatjosos que el dels altres sectors. El tracte assegurador no ha de diferir gaire d'un sector de l'economia a un altre on hom treballi i del qual visqui.

Els sistemes d'assegurances socials, posat que poden ésser un bon mitjà de redistribuir la renda total de la comunitat política segons normes de justícia i d'equitat, convindrà, per això mateix, emprar-los com a mitjà de reduir els desequilibris existents en el tenor de vida entre les diferents categories de ciutadans.

DEFENSA DELS PREUS

La naturalesa especial dels fruits del camp fa necessària una acció encaminada a defensar-ne els preus eficaçment amb els múltiples mitjans que la tècnica econòmica pot avui proposar. Fóra millor que, una tal disciplina, fossin els mateixos interessats els qui se la imposessin, però no podrà mancar tampoc l'acció moderadora dels poders públics.

Convé no oblidar, en aquesta matèria, que el preu dels productes constitueix una retribució del treball més que una remuneració del capital.

Amb tota raó observava el Nostre Predecessor Pius XI en la seva Encíclica "Quadragesimo anno", que a la realització del bé comú "contribueix la justa proporció entre els salaris"; però afegeix immediatament "a la qual està estretament vinculada la raonable proporció dels preus de venda dels productes de les diverses activitats, l'agricultura, la indústria i altres de semblants" .

És veritat que els productes agrícoles són per a satisfer abans que tot necessitats humanes primàries; per això els seus preus han d'estar a l'abast de tots els consumidors. Es clar, però, que fóra injust, adduint aquesta raó, forçar una classe entera de ciutadans, la pagesia, a un estat permanent d'inferioritat econòmica i social privant-la d'un poder adquisitiu indispensable per a sostenir un tenor de vida digne. Estaria també en contradicció plena amb el bé comú.

INTEGRACIÓ DELS RÈDITS AGRÍCOLES

És oportú de promoure en les zones agrícoles totes aquelles indústries i serveis relatius a la conservació, transformació i transport dels productes agrícoles. És desitjable, a més, que hi trobin lloc iniciatives que toquen els altres sectors econòmics i les altres activitats professionals. Així les famílies dels agricultors tindran manera d'integrar els rèdits en els mateixos medis on viuen i treballen.

ADEQUACIÓ DE LES ESTRUCTURES DE L'EMPRESA AGRÍCOLA

No pot ésser de determinar "a priori" l'estructura més adient a l'empresa agrícola per tal com és tan gran la varietat d'ambients agrícola-rurals a l'interior d'una mateixa comunitat política, i molt més encara en els diversos països del món. Amb tot, quan existeix una concepció humana i cristiana de la dignitat de l'home i de la família, l'ideal de l'empresa agrícola, sobretot la
de dimensions familiars, és configurar-la i endegar-la com una comunitat de persones, acomodant
les relacions internes entre els membres i l'estructuració tota a les normes de justícia i a l'esperit que portem indicats. No farem mai prou per traduir en realitat aquest ideal, segons permetin les condicions ambientals.

Convé, doncs, cridar l'atenció sobre aquest fet. L'empresa de dimensions familiars és viable, però només quan pot donar un rèdit suficient per a un nivell de vida decorós. Això pot obtenir-se, però és absolutament indispensable que els cultivadors estiguin molt més instruïts en la seva feina, en general; que visquin al dia, tocant als nous invents; i que tècnicament tinguin assistència professional. No és menys desitjable que muntin una xarxa d'iniciatives cooperativistes, que s'organitzin professionalment i que es trobin activament presents en la vida pública, tant l'administrativa com la política.

ELS OBRERS DE LA TERRA, PROTAGONISTES DE LLUR PROMOCIÓ

Estem convençuts que el promotors del desenvolupament econòmic, del progrés social, de l'elevació cultural dels ambients agricola-rurals han d'ésser els mateixos interessats, els agricultors. Els és fàcil de coptar la noblesa de llur treball; l'exerceixen en la majestuosa amplitud del temple de la creació; en són objecte arbres i animals, la seva vida, inesgotable en les seves expressions, inflexible en les seves lleis, invitació incessant a elevar-se al Déu de la Creació, al Déu de la Providència. Produeix la varietat d'aliments de què viu la família humana i, ara, cada vegada més, produeix una quantitat creixent de matèries primes per a la indústria.

És un treball ennoblit per la seva mateixa dignitat. Fa serveis a la mecànica, a la química, a la biologia, serveis que han de reajustar-se diàriament gràcies a les repercussions dels progressos científico-tècnics en el sector agrícola. Això encara no és tot. Hi ha una noblesa pròpia en aquesta mena de treball, que postula del pagès entendre en el temps i saber acomodar-s'hi; esperar ben tranquil·lament allò que hagi d'esdevenir; viva consciència de la transcendència i responsabilitat del seu ofici, perseverança, i esperit d'empresa.

SOLIDARITAT I COL.LABORACIÓ

Convé recordar també que en el sector agrícola, com en els altres sectors igual, l'associació és una necessitat vital. N'és més encara quan l'empresa és de dimensions familiars. Els treballadors de la terra han de sentir-se solidaris els uns dels altres i col·laborar a donar vida a iniciatives cooperativistes i associacions professionals o sindicals. Les unes i les altres són indispensables per a beneficiar-se, en la producció, dels progressos científico-tècnics; per a contribuir eficaçment a la defensa dels preus dels productes; per a posar-se en un pla d'igualtat amb les categories econòmico-professionals dels altres sectors productius, ordinàriament organitzats; per a poder fer arribar la seva pau al camp polític i als òrgans de l'administració pública, car, avui dia, una veu aïllada és un clam en el desert, sense possibilitat de fer-se sentir i menys encara escoltar.

SENSIBILITAT A LES EXIGÈNCIES DEL BÉ COMÚ

Els agricultors -com tots els altres treballadors igual- en actuar les seves diverses organitzacions, caldrà que es moguin dintre de l'àmbit de la moral i dels drets. És a dir: han d'agermanar els propis drets i interessos amb els de les altres categories econòmico-professionals i subordinar al bé comú les exigències d'uns i altres. Els agricultors, que tants esforços esmercen en fer produir força els camps, amb més dret podran demanar als poders públics que sostinguin, ajudin i complementin llurs iniciatives, si ells també son sensibles a les exigències del bé comú i contribueixen a satisfer-les.

Ens plau en aquesta ocasió felicitar aquells fills Nostres que, en diverses parts del món, s'ocupen en iniciatives cooperativistes, en associacions professionals i en moviments sindicals per l'elevació econòmico-social de tots els treballadors de la terra.

VOCACIÓ I MISSIO

I com que en el treball del camp hom troba tot el que l'ajuda per la seva dignitat, millorament, enriquiment, desenvolupament, també espiritual, d'aquí la necessitat que l'interpreti i entengui com a vocació i missió de part de Déu; hauria de fer-ne com una consagració a la Providència de Déu que tot ho ha orientat per a la salvació de l'home; en una paraula, el treball del pagès hauria de concretar el compromís de contribuir a la civilització esmerçant-se a elevar-se ell mateix i els altres.

NIVELLAMENT I PROMOCIÓ DE LES REGIONS SUBDESENVOLUPADES

Entre ciutadans d'una mateixa comunitat política, no és infreqüent de trobar desequilibris econòmico-socials pronunciats, deguts principalment al fet de treballar i viure en zones diversament dotades i avançades. En aquest cas, la justícia i l'equitat exigeixen de les autoritats que actuïn a fi que les desigualtats siguin eliminades o almenys disminuïdes.

Ha de procurar-se, amb aquesta finalitat, que en les zones més poc desenvolupades no manquin aquells serveis públics essencials en la forma i mesura suggerides o reclamades pel medi ambient i corresponents al nivell de vida mitjà de la comunitat nacional. Però per a això és indispensable una política econòmico-social molt intel·ligent, verament preocupada de l'oferta de treball, de les migracions, dels salaris, de les contribucions, del crèdit , de les inversions, i molt particularment atenta a les indústries de caràcter propulsiu, és a dir: una política capaç de promoure l'absorció i utilització de la mà d'obra, d'estimular l'esperit d'empresa i d'explotar les possibilitats locals.

Amb tot, l'acció dels poders públics ha d'ésser justificada sempre per raons de bé comú. Haurà d'exercir-se, per tant, amb criteris unitaris en el pla nacional, amb l'objectiu de contribuir al desenvolupament progressiu, simultani i proporcionat dels tres sectors productius: agricultura, indústria i serveis, i amb la preocupació activa de fer que els ciutadans de les zones més pocs desenvolupades se sentin i siguin, en el grau més elevat possible, responsables i promotors de la seva elevació econòmica i, això, perquè són considerats capacitats per a ser-ne i mereixedors de ser-ne.

Recordem finalment que també la iniciativa privada ha de contribuir a establir l'equilibri econòmic i social entre zones diferents d'una mateixa nació. Els poders públics, en virtut del principi de subsidiarietat, hauran d'ajudar aquesta iniciativa privada, confiant-li, on sigui possible de manera eficient, la continuació del desenvolupament econòmic.

ELIMINAR O DISMINUIR LA DESPROPORCIÓ ENTRE TERRA I POBLACIÓ

Convé observar aquí l'existència de desequilibri marcadíssims, segons els països, entre territori i població. Efectivament, mentre en uns països hi ha escassetat d'homes i excés de terres laborables, en altres abunden els homes i escassegen les terres de conreu.

Encara més, hi ha nacions on, malgrat la riquesa de recursos naturals en estat potencial, la forma primitiva de conrear no permet de produir ni la quantitat de béns necessaris per a satisfer les necessitats elementals de les respectives poblacions. Contràriament, el grau elevat de modernització en els conreus determina una superproducció de béns agrícoles, amb reflexos negatius en les respectives economies nacionals, o sigui que, d'alguna manera, les perjudica.

Es natural; la solidaritat humana i la fraternitat cristiana, d'una manera igual demanen que siguin establertes entre els pobles relacions de col·laboració que permetin i afavoreixin el moviment de béns, capitals i homes a fi d'eliminar o minvar les desigualtats esmentades. Però parlarem d'això més intensament més avall.

Aquí no podem deixar d'expressar la Nostra estimació sincera envers l'obra eminentment benèfica que realitza l'Organització de les Nacions Unides per l'alimentació i l'agricultura ( F.A.O.), fonamentant relacions fecundes entre els pobles; promovent la modernització dels conreus, sobretot en aquelles nacions que es troben en procés de desenvolupament; i alleugerint la misèria dels països subalimentats.

EXIGÈNCIES DE LA JUSTÍCIA EN LES RELACIONS ENTRE PAÏSOS DESIGUALMENT DESENVOLUPATS

EL PROBLEMA DE L'ÈPOCA MODERNA

El problema més gran de la nostra època és, segurament, el de les relacions entre les comunitats polítiques econòmicament desenvolupades i les que es troben encara en vies de desenvolupament; les primeres amb un nivell de vida alt; les segones en condicions duríssimes d'escassetat o de misèria. La solidaritat, aquella solidaritat que avui uneix tots els éssers humans
i fa que se sentin com membres d'una sola família, imposa a les comunitats polítiques que disposen de mitjans de subsistència abundosos el deure de no restar indiferents davant d'aquelles altres comunitats polítiques els membres de les quals lluiten contra les dificultats de la indigència, de la misèria, de la fam, i no disfruten dels drets elementals de la persona humana. I això amb més raó encara, donada la interdependència com més va més estreta entre els pobles, la qual fa impossible una pau fecunda i duradora entre ells si es manté massa accentuada la diferència de condicions econòmico-socials entre els uns i els altres.

Nós, per consegüent, que tots els homes estimen com a fills, sentim el deure de consciència de proclamar solemnement el que altres vegades ja hem advertit: "Cau sobre tots nosaltres solidàriament, la responsabilitat, si hi ha poblacions subalimentades" . Per això, "cal educar les consciències en el sentit de responsabilitat que pesa sobre tots i cada ú, particularment sobre els de més fortuna" .

És cosa evident que el deure, que l'Església ha proclamat sempre, d'ajudar-el que es debat contra la indigència i la misèria, han de sentir-lo més viu els catòlics. El fet de ser membres del Cos místic de Crist és motiu nobilíssim per a ells. "En això -diu l' Apòstol Sant Joan - hem conegut la caritat divina, que aquell ha donat la seva vida per nosaltres. I nosaltres també hem de donar la vida pels germans. Si un que posseeix béns del món veu el seu germà que té necessitat i li clou les seves entranyes ¿com pot estar en ell la caritat de Déu?" .

Ho veiem, doncs, amb complaença, si les comunitats polítiques que disposen de règims econòmics altament productius presten ajuda a les comunitats polítiques en fase de desenvolupament econòmic, a fi que amb menys dificultats puguin millorar les pròpies condicions de vida.

SOCORS D'EMERGÈNCIA

Determinats països produeixen un excedent de béns de consum, particularment de fruits de la terra. En altres països, grans sectors de població lluiten contra la misèria i la fam. Raons de justícia i d'humanitat reclamen que els primers acudin a socórrer els altres. Destruir o balafiar béns que són indispensables a un éssers humans per a sobreviure, és ferir la justícia i la humanitat.

No és que ho ignorem. Una producció de béns, particularment agrícoles, que superi les necessitats de la població, pot reportar perjudici, per via de repercussió, a certes categories de ciutadans. Aquest fet mai no serà raó vàlida que dispensi del deure de venir en ajut d'urgència dels indigents i famolencs. Bé, amb tot, que es prenguin tota llei de precaucions per tal que aquestes repercussions siguin limitades i equitativament repartides i coratjosament suportades per tots.

COOPERACIÓ CIENTÍFICA, TÈCNICA I FINANCERA

Certament els socors d'emergència responen a un deure de d'humanitat i de justícia. No són prou, amb tot, per eliminar, ni tant sols reduir, les causes que en un nombre considerable de països determinen un estat permanent d'indigència, de misèria o de fam. Aquestes venen a raure en sistemes econòmics primitius i endarrerits. Per aquest motiu només podran ésser eliminades o reduïdes amb múltiples formes de col·laboració encaminades a donar als seus ciutadans aptitud, formació professional, competència científica i tècnica, i a posar-los a les mans els capitals que els facin falta per tal d'iniciar, per ells mateixos, el desenvolupament econòmic amb criteris i mètodes moderns.

Prou sabem que en aquests darrers anys ha anat difonent-se i madurant la consciència del deure d'afanyar-se a fomentar el desenvolupament econòmic i progrés social en les nacions que es debaten enmig de les més grans dificultats.

Organismes mundials i regionals, Estats tots sols, fundacions, societats privades ofereixen a aquelles nacions, en mesura creixent, cooperació tècnica en tots els sectors de la producció i multipliquen per a milers de joves les facilitats de poder estudiar en les universitats de les nacions més avançades o adquirir una formació científica, tècnica, professional, al nivell del nostre temps. Mentrestant institucions bancàries mundials, Estats per separat i entitats privades forneixen capitals i donen vida o contribueixen a donar vida a una xarxa cada vegada més rica en iniciatives econòmiques, en les nacions en procés evolutiu. Es per a Nós un grandíssim plaer aprofitar aquesta ocasió de lloar degudament una obra així de munificent. Però és molt desitjable que les comunitats polítiques riques maldin encara més per a prestar ajut científic, tècnic i econòmic a les que entren pel camí del seu desenvolupament.

A propòsit d'això creiem oportuns alguns advertiments.

EVITAR ERRORS COMESOS

Es prudència que les comunitats polítiques que es troben en un moment inicial o poc avançat del seu desenvolupament vulguin aprendre de les experiències viscudes dels països econòmicament desenvolupats.

Produir més i millor respon a una exigència de la raó i és també una necessitat imprescindible. Però és igualment necessari i conforme a justícia que la riquesa produïda sigui equitativament repartida entre tots els membres de la comunitat política. Això vol dir que el desenvolupament econòmic i el progrés social han d'avançar paral·lelament, cosa que exigeix actuar gradualment i harmònica, tant com sigui possible, en tots els sectors de la producció: agricultura, indústria i serveis.

Les comunitats polítiques en fase de desenvolupament econòmic presenten, ordinàriament, trets individuals inconfusibles. Provenen de la mateixa geografia i ambient natural; de la tradició, rica molt sovint en valors humans; o també de les qualitats típiques dels seus propis membres.

Quan les comunitats polítiques econòmicament desenvolupades els ofereixen cooperació, han de començar per reconèixer i respectar aquesta individualitat. Encara més amb tota cura han de vèncer la temptació d'intentar fer-les a la seva imatge.

OBRA DESINTERASSADA

Els Estats econòmicament desenvolupats que presten ajut als països en vies de desenvolupament han d'evitar molt acuradament aprofitar-se'n amb mires polítiques o fer-ho amb esperit de dominació.

Si mai això s'esdevenia -convé declarar-ho explícitament- fóra el cas d'un nou tipus de colonització, potser ben velada sota un nom nou, però no pas menys dominadora que la forma antiga de colonialisme, de la qual molts d'aquells pobles acaben de sortir. Fóra perjudicial per a les relacions internacionals i perillosa per a la pau mundial.

Per això és indispensable, i la justícia ho postula, que l'ajut tècnic i financer es presti amb un desinterès polític ben sincer. No ha de tenir altre objectiu que el de posar les nacions en vies de desenvolupament econòmic en condicions d'elevar el seu país ells mateixos amb el seu propi esforç, en el terreny econòmic i social.

Si així es fa, serà preciosa la cooperació que hom haurà aportat a la formació d'una comunitat mundial en què tots els membres siguin conscients de llurs deures i de llurs drets i treballin en condicions d'igualtat en la realització del bé comú universal.

RESPECTE A LA JERARQUIA DE VALORS

Ningú no dubta que els progressos científico-tècnics, el desenvolupament econòmic, les millores en les condicions de vida, no siguin elements positius d'una civilització. Però hauria de dur-se a tothom la persuasió que aquests no són pas els valors suprems, ans instruments només ordenats a l'obtenció d'aquests altres.

Ens fa moltíssima pena quan contemplem, en les nacions econòmicament desenvolupades, tants i tants en els quals la consciència de la jerarquia dels valors s'ha esmorteït, apagat o invertit, és a dir: que descuren, obliden o neguen els valors de l'esperit, mentre fan gran cas dels progressos de les ciències, de les tècniques, dels avenços econòmics i del benestar material; tant ho estimen, que arriben a fer-ne raó única de la vida. Això, en la cooperació dels pobles econòmicament desenvolupats amb els que no n'estan gaire, fóra una insídia d'allò més dissolvent. Molt sovint en aquells pobles, per efecte d'una tradició, és encara viva i operant la consciència dels valors més importants.

Atemptar contra aquesta consciència és essencialment immoral. Al revés, ha de ser respectada, il·luminada, com sigui possible, i perfeccionada per tal que continuï essent el que és: fonament de veritable civilització.

APORTACIÓ DE L'ESGLÉSIA

L'Església -ja ho sabem- és universal per dret diví i també històricament per ço que és present o tendeix a ser-ne en tots els pobles.

En el camp econòmico-social, l'establir-se l'Església en un poble té sempre conseqüències positives. La història antiga i l'experiència recent ho demostren de forma palmària. La raó no és altra que els qui es fan cristians no poden deixar de sentir-se obligats a millorar les institucions humanes del seu país i els ambients de l'ordre temporal, tant en defensa de la dignitat humana, perquè no en pateixi merma, com per tal d'eliminar o de reduir els obstacles al bé i fer que augmentin els estímuls i invitacions que condueixen a l'honestedat i a la virtut.

Demés, l'Església quan, com injectant a mena de sang nova en les venes d'un poble, penetra en la seva vida, mai no ho fa com una institució que ve de fora imposant-se. La presència de l'Església, concretament, és això: que els individus, un per un, són objecte d'una reaneixença, o d'una resurrecció; i qui reneix o ressuscita en Crist mai no se sent coaccionat des de l'exterior, al revés, se sent lliure plenament en les pregoneses més íntimes del seu ésser i, per això, lliurement encaminat cap a Déu. Això fa que tot el que hi havia en ell de bo, d'honest, ara guanyi en perfecció i fermesa.

Sapientíssimament, el Nostre Predecessor Pius XII observava: "L'Església, fidelíssima dipositària de la divina i educadora saviesa, no pot pensar i no pensa a alterar o menystenir les característiques particulars que cada poble guarda amb gelosa pietat i comprensible orgull i considera com un patrimoni preciós. El seu fi és la unitat sobrenatural en l'amor universal, sentit i practicat, no la uniformitat exclusivament externa, superficial, per això mateix, debilitadora. L'Església saluda amb alegria i acompanya amb vots maternals totes les directrius i mesures que serveixen per a un desenvolupament prudent i ordenat de forces i tendències particulars, arrelades en els secrets més profunds de cada raça, només que no pugnin amb els deures que per a la humanitat deriven de la seva unitat d'origen i destinació comuna" . Amb profunda satisfacció veiem com avui també els ciutadans catòlics de les comunitats en fase de desenvolupament econòmic, regularment, no cedeixen el primer lloc a ningú quan es tracta de participar en l'esforç de les seves nacions pel camí del progrés i de l'elevació en el camp econòmico-social.

També els catòlics de les nacions de nivell econòmic elevat multipliquen llurs iniciatives secundant i fent més fecund l'ajut que hom presta a les comunitats en via de desenvolupament. És digna d'especial menció la multiforme assistència, per ells dispensada en proporcions sempre en augment, als ciutadans de les nacions de l'Àfrica i de l'Àsia escampats per les universitats d'Europa i d'Amèrica, i la preparació de subjectes disposats a traslladar-se a les nacions en fase de desenvolupament per tal d'exercir-hi activitats tècnico-professionals.

A tots aquests dilectes fills Nostres que, promovent el veritable progrés i vivificant la civilització, són testimoni, en tots els continents, de la perenne vitalitat de l'Església, amb gran complaença, adrecem una paraula paternalment afectuosa d'aplaudiment i d'encoratjament.

INCREMENTS DEMOGRÀFICS I DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC¡Error! Marcador no definido.

DESNIVELL ENTRE POBLACIÓ I MITJANS DE SUBSISTÈNCIA

En aquests darrers temps és freqüentíssim plantejar el problema de la relació entre increments demogràfics, desenvolupament econòmic i disponibilitat de mitjans de subsistència, tant en el pla mundial com en el de les comunitats polítiques en fase de desenvolupament econòmic.

En el pla mundial, alguns, basant-se en estadístiques serioses, pretenen que dintre d'unes quantes dècades la família humana assolirà xifres ben elevades, mentre que el desenvolupament econòmic procedirà a ritme menys accelerat. En dedueixen que si no es mira de regular d'alguna manera els naixements, dintre de no gaire es farà sentir agudament la desproporció entre població i mitjans de subsistència.

També a base d'estadístiques, i referides ara a les comunitats polítiques en vies de desenvolupament, trobem que la ràpida difusió de mesures higièniques i procediments sanitaris adequats redueix molt la mortalitat, especialment la infantil. Mentrestant la natalitat, que en aquestes comunitats sol ésser elevada, s'aguanta constant o gairebé constant, almenys durant un període de temps considerable. Creix, doncs, notablement l'excés de naixements sobre les defuncions. Però l'eficiència productiva dels respectius sistemes econòmics no augmenta a proporció. Així no és possible d'esperar en les comunitats polítiques en vies de desenvolupament una millora del nivell de vida; al revés, sembla inevitable l'empitjorament. Per tal d'evitar situacions de malestar extremes, hi ha qui propugna de recórrer a mesures dràstiques amb les quals eludir o frenar la natalitat.

ELS TERMES DEL PROBLEMA

Ara, si hem de confessar la veritat, en el pla mundial, la relació entre augment demogràfic, d'una banda, i desenvolupament econòmic i mitjans de subsistència disponibles, de l'altra, no sembla pas crear dificultats, almenys actualment, ni en un futur pròxim. A part d'això, els elements de judici de què avui es disposa no són tan certs ni tan incontrovertibles que permetin cap conclusió ferma.

No oblidem, a més, que Déu en la seva bondat i saviesa ha disseminat fecunditat en la naturalesa i recursos gairebé inesgotables; alhora ha dotat l'home d'agudesa i enginy tan grans que li permeten d'idear instruments aptes per a transformar allò que la naturalesa dóna, apropiant-ho als usos i necessitats de la seva vida. Essent així, la solució al problema ha de cercar-se, no al marge de la moral dictada per Déu i per via de violació de la procreació de la vida humana, ans en un aprofundiment científico-tècnic per part de l'home, de les lleis de la naturalesa, que li permeti d'eixamplar el camp del domini que ja en té. Certament que els progressos de les ciències i de les tècniques justifiquen esperances quasi infinites per al futur en aquest sentit.

No se'ns oculta que, en determinades regions i en àmbits de comunitats polítiques en procés de desenvolupament econòmic, poden presentar-se i es presenten, de fet, problemes i dificultats greus, que es deuen principalment a una organització econòmica que no permet a una població en augment mitjans de vida suficients, com també al fet d'una actuació insuficient de la solidaritat entre els pobles.

Però, fins en aquest cas, afirmem amb tota claredat que aquests problemes no han d'ésser plantejats i resolts amb procediments i mètodes indignes de l'home, que només troben explicació en una concepció materialista d'ell i de la seva vida.

Creiem que aquesta qüestió ha de cercar la seva solució única en un progrés econòmic i social que respecti els veritables valors humans i se'n faci promotor, tant els individuals com els socials, és a dir: desenvolupament econòmic i progrés social actuats en l'àmbit moral d'acord amb la dignitat de l'home i amb el valor immens que és la vida de cada un dels éssers humans; actuats també en una col·laboració en escala mundial que permeti i fomenti la circulació ordenada i fecunda de coneixements útils, de capitals i de persones.

RESPECTE A LES LLEIS DE LA VIDA

Volem proclamar solemnement que la vida humana es transmet per mitjà de la família, fundada en el matrimoni u i indissoluble, elevat per als cristians a dignitat de sagrament. La transmissió de la vida està encomanada per la naturalesa a un acte humà, personal i conscient; per això mateix, subjecte a les lleis de Déu sapientíssim, lleis inviolables i immutables, que a ningú no és lícit no reconèixer i no complir. A ningú, doncs, no serà lícit emprar, en aquesta cosa, mètodes i procediments que seran lícits tractant-se de propagar la vida de plantes i d'animals.

La vida dels homes és sagrada. Exigeix en el seu primer moment una intervenció del poder creador de Déu. Apartar-se d'allò que Déu establí equival a ofendre la majestat divina, degradar-se l'home i la humanitat i enervar les forces íntimes de la comunitat de què hom forma part.

EDUCACIÓ I SENTIT DE RESPONSABILITAT

És d'importància summa que les noves generacions siguin educades amb una adequada formació cultural i religiosa, cosa que, per dret i deure, pertoca als pares, i amb un sentit de responsabilitat pregon en totes les manifestacions de la vida, i doncs també en l'ordre de la formació d'una família, la procreació i educació dels fills. Hauran de formar en els seus fills no sols una confiança profunda en la Providència divina, sinó també un esperit robust, ben disposat quan hagi d'afrontar fatics i sacrificis, que ningú no pot esquivar tractant-se de complir el deure noble i sagrat de col×laborar amb Déu en la transmissió de la vida i educació dels fills. Cap institució no podrà fer allò que pot fer l'Església en aquesta transcendental comesa, amb les seves lleis i els seus auxilis sobrenaturals. És aquest un motiu de més per a reconèixer-li el dret a exercir lliurement la seva missió.

AL SERVEI DE LA VIDA

En el llibre del Gènesi està escrit que Déu als primers éssers humans donà dos preceptes, complementari el segon del primer: el de transmetre la vida: "Creixeu i multipliqueu-vos" , i el de dominar la naturalesa: "Ompliu la terra i senyorejeu-hi" .

Aquest segon, ben lluny de referir-se i tenir finalitats de destrucció, està més aviat orientat al servei de la vida.

És motiu d'una gran tristesa per al Nostre esperit observar una de les contradiccions més desconcertants de la nostra època: mentre d'una banda es pinta tot negre el quadre de la carència de béns, fins gairebé voler suposar que la vida dels homes s'ha de acabar per la misèria i la fam, d'altra banda la ciència, la tècnica i les riqueses, tot s'aplica a trobar maneres de poder causar al llinatge humà la major destrucció i la major matança possible.

Déu ha estat prou provident i generós en concedir al llinatge humà mitjans de què s'ajudi per tal de complir amb dignitat tot el que comporta de càrrega la procreació de fills; però aquests problemes poden tornar-se de solució difícil o fins impossible, si els homes, per desviació o per perversió, empren aquells mitjans i els giren contra el que demana la raó, i contra la seva naturalesa social, o sigui: contra els plans del mateix Déu.

COL×LABORACIÓ EN PLA MUNDIAL

DIMENSIONS MUNDIALS DE TOT PROBLEMA HUMÀ IMPORTANT

Els progressos de les ciències i de les tècniques multipliquen i lliguen més les relacions entre les comunitats polítiques, fent que la seva interdependència sigui cada dia més profunda i més vital.

Pot afirmar-se, per tant, que tot problema humà de certa importància, de qualsevol contingut que sigui, científic, tècnic, econòmic, polític o cultural, avui i quasi sempre presenta dimensions supranacionals, sovint mundials.

Així, doncs, les comunitats polítiques, per separat i confiant només en les seves forces, ja no tenen possibilitats de resoldre adequadament els seus problemes grossos amb les seves soles forces, malgrat es tracti de comunitats que sobresurten pel grau elevat i difusió de la seva cultura, pel nombre i activitats dels seus ciutadans, per l'eficiència dels seus sistemes econòmics i per l'extensió i riquesa dels seus territoris. Les comunitats polítiques avui es condicionen mútuament i pot dir-se que només contribuint cada una al desenvolupament de les altres assolirà el seu propi. Així, la intel×ligència i la col×laboració mútua s'imposen.

DESCONFIANÇA RECÍPROCA

Per tot això és fàcil de comprendre que en l'esperit de tots els éssers humans vagi obrint-se pas, cada dia més, el convenciment de la necessitat urgent d'intel×ligència i de col×laboració. Ensems, però, sembla que els homes, particularment els qui ostenten una major responsabilitat, es mostren impotents per a realitzar-les. La causa d'aquesta impotència no és pas la falta de recursos científics o econòmics. És la manca de confiança mútua. Els homes, i conseqüentment els Estats, es temen els uns als altres. Cada un tem de l'altre que alimenti propòsits de supremacia i sotgi el moment favorable de realitzar els seus plans. Ve aleshores l'organitzar la defensa pròpia, és a dir: l'armament, no pas per a atacar -diuen-, per dissuadir el possible agressor de tota agressió efectiva.

La conseqüència és la destinació d'energies immenses personals i de la naturalesa, com també riqueses fabuloses, a fins de destrucció sense cap utilitat per a la convivència humana. Més encara. Hi ha aquella preocupació de tots, particulars i nacions, que frena l'esperit d'iniciativa i inhabilita per a tasques de més alta volada.

DESCONEIXENÇA DE L'ORDRE MORAL

L'absència de confiança s'explica pel fet que els homes, particularment els més responsables, inspiren el seu fer i activitats en conceptes de la vida distints i fins oposats. Algunes d'aquestes concepcions, dissortadament, no reconeixen cap ordre de veritat o de moralitat transcendent, universal, absolut, de valor igual per a tots. És impossible així de trobar-se i posar-se d'acord plenament i amb seguretat, a la llum d'una mateixa llei de justícia admesa i seguida per tots. Bé és veritat que la paraula "justícia" i el mot "exigències de la justícia" continuen trobant-se als llavis de tots; però aquest mot i aquesta expressió en uns i altres tenen contingut diferent i oposat.

Per això les reiterades crides a la "justícia" i a les "exigències de la justícia", en comptes d'oferir una possibilitat de contacte o d'entesa, augmenten la confusió, agreugen els contrastos, escalfen les discussions. El resultat sol ser un difondre la persuasió que la única manera de fer-se valdre els drets és el recurs a la violència, font de les més grans calamitats.

EL DÉU VERTADER, FONAMENT DE L'ORDRE MORAL

La confiança mútua entre els homes i els Estats no pot néixer i consolidar-se d'altra manera que en el reconeixement i respecte de l'ordre moral.

Però l'ordre moral se sosté sols en Déu; separat de Déu es desintegra. És que l'home no és pas un organisme material i prou; es també esperit dotat d'intel×ligència i llibertat. Exigeix, per tant, un ordre moral que s'aixequi sobre fonament religiós, el qual més que cap força externa de qualsevol mena, més que cap classe d'interès, influeix en les orientacions i en les solucions que hom donarà als problemes de la vida individual i social, a l'interior de les comunitats nacionals o en les relacions mútues entre elles.

No manca encara avui qui vulgui sostenir que amb els avanços de la ciència i de la tècnica els homes poden bastir una civilització prescindint de Déu. La veritat és que, al revés, els mateixos progressos de la ciència i de la tècnica plantegen problemes de dimensions mundials, als quals no és possible de trobar solució sense la llum d'una fe sincera i viva en Déu, principi i fi de l'home i del món.
Tot això queda confirmat en constatar que els horitzons immensos descoberts per les investigacions científiques contribueixen a fer néixer en els esperits la persuasió que les ciències matemàtiques poden manifestar els fenòmens, però son incapaços d'expressar els aspectes més pregons de la realitat. I una tràgica experiència havent demostrat que forces ingents posades a disposició de la tècnica poden ésser utilitzades igualment per a fins constructius o de destrucció, és evident la importància prevalent dels valors espirituals per tal que els progressos científico-tècnics conservin el seu caràcter essencial de mitjans instrumentals respecte a la civilització.

Mentrestant un sentiment d'insatisfacció creixent va propagant-se entre els membres de les comunitats nacionals de més elevat nivell de vida i fa que es dissolgui la il·lusió d'un paradís sobre la terra. Simultàniament, esdevé cada cop més clara la consciència d'uns drets de la persona inviolables i universals; més viva l'aspiració a lligar relacions mútues més justes i més humanes. Tot el conjunt contribueix a fer que els homes esdevinguin més conscients de llurs limitacions i que sentin per les coses de l'esperit més afany que fins ara. Això no pot deixar de fer concebre esperança que homes i pobles han d'arribar a formes múltiples i fecundíssimes de col·laboració.

QUARTA PART

RECONSTRUCCIÓ DE LES RELACIONS DE CONVIVÈNCIA EN LA VERITAT, EN LA JUSTÍCIA I EN L'AMOR

IDEOLOGIES DEFECTUOSES O ERRÒNIES

Després de tants progressos científics que, avui com ahir, tant influeixen en les relacions entre els homes, encara resta en peu el problema d'un equilibri més humà en les relacions socials, sigui a l'interior de les comunitats polítiques o en el pla mundial.

En l'època moderna s'han elaborat i difós, amb aquesta finalitat, diverses ideologies; algunes s'han dissipat com boira al bat del sol; altres han estat substancialment modificades; altres, finalment, han perdut i continuen perdent molt de l'atractiu que exerciren en els esperits. La raó no és altra que la següent: aquestes ideologies consideraven l'home no en la seva integritat, sinó sota determinats aspectes, que eren, ordinàriament, els més poc profunds. Deixaven de considerar unes imperfeccions en l'home, inevitables, com ara la malaltia i el sofriment, imperfeccions que els sistemes socials i econòmics no reeixiran a eliminar mai, per molt perfectes que siguin. Afegim-hi el sentiment religiós que mou els homes sempre i arreu, íntim i indestructible, per més que la violència intenti esclafar-lo o l'astúcia ofegar-lo.

Entre tots els errors de l'època moderna cap de tan radical com el que vol suposar l'exigència religiosa, natural en l'home, com un producte del sentiment o de la fantasia, o com un element anacrònic, resultat de contingències històriques passades, i que avui ha de ser del tot desarrelat com a incompatible amb l'esperit modern o obstacle al progrés humà. És tot el contrari. Aquella profunda inclinació de l'home a la religió demostra precisament que és creat per Déu i que a Déu tendeix per llei irrevocable de la naturalesa, tal com ho llegim escrit per Sant Agustí: "Ens féreu, Senyor, per a Vós i inquiet està el nostre cor fins a tant que reposi en Vós" .

Per tant, la tècnica i l'economia progressaran molt, però a la terra no hi haurà ni justícia ni pau si l'home no retroba el sentit de la dignitat que li pervé d'ésser creat per Déu i fill d'Ell. En Déu ha de reconèixer la primera i última causa de totes les coses, perquè per Ell foren creades. Quan l'home vol separar-se de Déu es torna inhumà, envers ell i envers els altres. És que unes relacions mútues entre els homes pressuposen unes relacions ben ordenades de la consciència humana amb Déu, font de tota veritat, justícia i amor.

És veritat que la persecució que d'unes desenes d'anys ençà enfureix en molts països, àdhuc d'antic cristians, contra germans Nostres i fills Nostres, per això mateix per Nós especialment estimats, palesa cada vegada més la digna superioritat dels perseguits i la duresa refinada dels perseguidors; la qual cosa potser no dóna encara fruits visibles de penediment, però tampoc no deixa de fer reflexionar a molts.

Resta sempre que l'aspecte més sinistrament típic de l'època moderna el constitueix la temptativa de voler bastir un ordre temporal sòlid i fecund prescindint de Déu, l'únic fonament que pot sostenir-lo, i voler enlairar més la grandesa de l'home, cegant la font d'on brolla i s'alimenta, sigui dificultant i, si fos possible, suprimint l'embranzida de les ànimes cap a Déu. Mentrestant l'experiència de cada dia continua testimoniejant, en mig de desil·lusions amarguíssimes i sovint amb llenguatge de sang, amb quanta veritat el Llibre sagrat afirma: "Si no és Déu qui basteix la casa, inútilment treballen els qui la construeixen" .

PERENNE ACTUALITAT DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L'ESGLÉSIA

La doctrina que l'Església ensenya i proclama sobre la societat i la convivència dels homes, sense cap mena de dubte, és de força perenne.

El principi fonamental d'aquesta doctrina és el següent: l'home individu és el fonament, el fi i el subjecte de totes les institucions en què la vida social s'expressa i es manifesta; l'home. en tant que és social per naturalesa, i elevat a un ordre sobrenatural.

Partint d'aquest principi bàsic, que afirma i defensa la dignitat de la persona humana, el Magisteri de l'Església, amb la col·laboració de sacerdots i laics competents, ha estructurat, principalment en aquest darrer segle, una doctrina social que marca clarament el camí segur de la reconstrucció de les relacions de convivència d'acord amb unes normes universals i conformes a la naturalesa, a les diverses esferes de l'ordre temporal, com també amb les carac