Octogesima adveniens

OCTOGESIMA ADVENIENS. CARTA APOSTÒLICA DEL PAPA PAU VI AL CARD. MAURICE ROY, PRESIDENT DEL CONSELL DELS LAICS I DE LA COMISSIÓ PONTIFÍCIA "IUSTITIA ET PAX", EN OCASIÓ DEL VUITANTÉ ANIVERSARI DE LA PUBLICACIÓ DE L'ENCÍCLICA "RERUM NOVARUM"

Introducció
 

Pau VI saluda al nostre Venerable Germà i li dóna la benedicció apostòlica.
1. El vuitantè aniversari de la publicació de l'encíclica Rerum novarum, el missatge de la qual continua inspirant l'acció per la justícia social, ens empeny a reprendre i a prolongar l'ensenyament dels nostres predecessors, responent a les noves necessitats d'un món en transformació . L'Església, efectivament, camina amb la humanitat i en comparteix les vicissituds en el curs de la historia. Anunciant als homes la Bona Nova de l'amor de Déu i de la salvació que ens ha portat el Crist, il.lumina llur activitat amb la llum de l'Evangeli i els ajuda a correspondre al designi diví d'amor i a realitzar la plenitud de llurs aspiracions.

Crida universal a una justícia més gran

2. Veiem amb confiança com l'Esperit del Senyor continua la seva obra en el cor dels homes i reuneix arreu comunitats cristianes conscients de les seves responsabilitats en la societat. A tots els continents, entre totes les races, les nacions, les cultures, enmig de tota mena de condicions, el Senyor continua suscitant apòstols autèntics de l'Evangeli.
Ens ha estat donat de trobar-los, admirar-los, d'encoratjar-los durant els nostres recents viatges. Ens hem acostat a les multituds i hem escoltat els seus clams, crits de misèria i d'esperança alhora.
En aquestes circumstàncies, els greus problemes del nostre temps se'ns han presentat amb un nou relleu, com a particulars, certament de cada regió, però tanmateix comuns a una humanitat que s'interroga sobre el seu esdevenidor, sobre l'orientació i el significat dels canvis que s'estan produint. Subsisteixen diferències evidents en el desenvolupament econòmic, cultural i polític de les nacions. Al costat de regions fortament industrialitzades, d'altres es troben encara a l'estadi agrícola; al costat de països que frueixen d'un benestar, d'altres lluiten contra la fam; al costat de pobles d'alt nivell cultural, d'altres continuen treballant en l'eliminació de l'analfabetisme. De tot arreu puja una aspiració a una justícia més gran i s'eleva el desig d'una pau més segura, en un respecte mutu entre els homes i entre els pobles.

Diversitat de situacions dels cristians en el món

3. Certament, són molt diverses les situacions en què, volent o no volent, els cristians es troben compromesos, segons els països, els sistemes sociopolítics, les cultures. En alguns llocs són reduïts al silenci, tinguts per sospitosos i, per dir-ho així, posats al marge de la societat, enquadrats sense llibertat en un sistema totalitari. En altres bandes són una feble minoria, que difícilment pot fer sentir la seva veu. En altres nacions on l'Església aconsegueix un lloc reconegut, a vegades d'una manera oficial, ella mateixa es troba exposada als cops de la crisi que sotragueja la societat, i alguns dels seus membres són temptats per solucions radicals i violentes, en la convicció de poder-ne esperar una sortida més feliç. Mentre que alguns, sense adonar-se de les injustícies presents, s'esforcen per prolongar la situació existent, d'altres es deixen seduir per ideologies revolucionaries, que els prometen, no pas sense engany, un món definitivament millor.
4. Davant de situacions tan diverses, se'ns fa difícil de pronunciar una paraula única i de proposar una solució de valor universal. D'altra banda, no és aquesta la nostra ambició, ni tan sols la nostra missió. Pertoca a les comunitats cristianes d'analitzar objectivament la situació del propi país, aclarir-la a la llum de les paraules immutables de l'Evangeli, poar principis de reflexió, criteris de judici i directrius d'acció de l'ensenyament social de l'Església, tal com ha estat elaborat en el curs de la història, i particularment en aquesta època industrial, a partir de la data històrica del missatge de Lleó XIII "sobre la condició dels obrers", del qual tenim l'honor i la joia de celebrar avui l'aniversari. Pertoca a aquestes comunitats cristianes d'esbrinar -amb l'assistència de l'Esperit Sant, en comunió amb els bisbes responsables, i en diàleg amb els altres germans cristians, i amb tots els homes de bona voluntat- les opcions i els compromisos que convé prendre per realitzar les transformacions socials, polítiques i econòmiques que es demostren urgents i necessàries en molts casos.
En aquesta recerca dels canvis que cal promoure, els cristians hauran de renovar primer de tot la seva confiança en la força i en l'originalitat de les exigències evangèliques. L'Evangeli no és antiquat pel fet d'haver estat anunciat, escrit i viscut en un context sociocultural diferent. Les coses que ensenya i suggereix, enriquides per l'experiència vivent de la tradició cristiana al llarg dels segles, es mantenen sempre noves per a la conversió dels homes i per al progrés de la vida en societat, bé que no és lícit d'utilitzar-les en profit d'opcions temporals particulars, oblidant el seu missatge universal i etern.

El missatge específic de l'Església

5. En les pertorbacions i incerteses de l'hora present, l'Església té un missatge específic a proclamar, un suport a oferir als homes en el seu esforç per dominar i orientar el seu propi esdevenidor. Des de l'època en què la Rerum novarum denunciava vigorosament i de manera categòrica l'escàndol de la condició obrera en la societat industrial naixent, l'evolució històrica ha fet prendre consciència d'altres dimensions i d'altres aplicacions de la justícia social, tal com ja ho constataven la Quadragesimo anno i la Mater et magistra.
El recent concili, d'altra banda, s'ha ocupat de remarcar aquestes dimensions i aplicacions, especialment a la constitució pastoral Gaudium et spes. Nós mateix hem prolongat aquestes orientacions a la nostra encíclica Populorum progressio: "Avui -dèiem- el fet més important, del qual tothom ha de prendre consciència, és que la qüestió social ha pres una dimensió mundial. Una presa de consciència renovada del missatge evangèlic obliga a l'Església a posar-se al servei dels homes per ajudar-los a copsar totes les dimensions d'aquest greu problema i a convèncer-los de la urgència d'una acció solidària en aquesta hora decisiva de la història de la humanitat".
Aquest deure del qual tenim una viva consciència, ens empeny a proposar avui algunes reflexions i suggeriments, suscitats per l'amplitud els problemes que es plantegen al món contemporani.
6. D'altra banda, serà proposat al pròxim Sínode dels bisbes que estudiï més de prop i que aprofundeixi la missió de l'Església davant les greus qüestions que planteja avui la justícia en el món. Però l'aniversari de la Rerum novarum ens ofereix ara l'ocasió, senyor Cardenal, de confiar-vos les nostres preocupacions i els nostres pensaments sobre aquest problema en la vostra qualitat de President de la Comissió Iustitia et Pax i del Consell dels Laics. Volem així també encoratjar aquests organismes de la santa Seu en la seva acció d'Església al servei dels homes.

Amplitud dels canvis actuals

7. El nostre objectiu -sense oblidar els problemes permanents ja afrontats pels nostres predecessors-, és de subratllar algunes qüestions que, per la seva urgència, la seva amplitud i la seva complexitat, han d'estar al centre de les preocupacions dels cristians en els anys pròxims, a fi que, juntament amb els altres homes, s'esforcin per resoldre les noves dificultats que posen en qüestió l'esdevenidor mateix de l'home. Cal situar els problemes socials que planteja l'economia moderna -condicions humanes de producció, equitat en l'intercanvi del béns i en el repartiment de les riqueses, significat de les necessitats augmentades de consum, compartició de les responsabilitats- en un context més ample de nova civilització. En els canvis actuals, tan profunds i tan ràpids, l'home es veu nou cada dia i s'interroga sobre el sentit del propi ésser i de la seva supervivència col.lectiva. Tot i vacil.lar a recollir les lliçons d'un passat que considera tancat i massa diferent, té tanmateix necessitat d'il.luminar el propi esdevenidor -que sent tan insegur com mutable- amb veritats permanents, eternes, que certament el sobrepassen, però de les quals pot, si vol, trobar ell mateix les empremtes.

I. NOUS PROBLEMES SOCIALS

L'urbanisme

8. Un fenomen de gran importància atreu la nostra atenció, ja sigui en els països industrialitzats, com en les nacions en camí de desenvolupament: el poblament cada vegada més dens de la ciutat. Desprès de llargs segles, la civilització agrícola va declinant. Però, ¿es dedica una atenció suficient a ordenar millor i a millorar la vida dels pagesos, la condició inferior dels quals -miserable a vegades- provoca l'èxode cap els tristos amuntegaments dels suburbis on no trobaran ni col·locació ni allotjament?
L'èxode permanent del camp, el creixement de la indústria, la contínua ascensió demogràfica, l'atracció dels centres urbans porten a concentracions de població, l'amplitud de les quals resulta difícil d'imaginar, talment que ja es parla de megalòpolis, que reuneixen unes quantes desenes de milions d'habitants. Certament, hi ha ciutats d'unes dimensions que asseguren un equilibri millor de la població. Capaces d'oferir una ocupació als pagesos que hagin quedat disponibles a conseqüència dels progressos de l'agricultura, permeten un bon ordenament de l'ambient humà, capaç d'evitar la proletarització i l'amuntegament de les grans aglomeracions.
9. El creixement desmesurat de les ciutats acompanya l'expansió industrial sense identificar-s'hi. Basada en la recerca tecnològica i en la transformació de la natura, la industrialització prossegueix sense descans el seu camí, demostrant una creativitat inesgotable. Mentre que certes empreses es desenvolupen i es concentren, d'altres s'extingeixen o es desplacen, i creen així nous problemes socials: desocupació professional o regional, requalificació i mobilitat de les persones, adaptació permanent dels obrers, disparitat de condicions en els diversos sectors de la indústria. Utilitzant els instruments moderns de la publicitat, una competència sense límits llança incansablement nous productes i mira d'atreure el consumidor, mentre que les antigues instal·lacions industrials, encara en condicions de produir, esdevenen inútils. Quan vastos estrats de població no aconsegueixen encara satisfer les seves necessitats primàries, hi ha qui s'esforça per crear-ne de supèrflues. Ens podem preguntar aleshores, amb raó, si, malgrat totes les seves conquestes, l'home no gira contra si mateix els fruits de la pròpia activitat. Desprès d'haver afermat un domini necessari sobre la natura , ¿no esdevé ara esclau dels objectes que produeix?

Els cristians a la ciutat

10. El naixement d'una civilització urbana que acompanya el creixement de la civilització industrial, ¿no és, de fet un veritable desafiament al seny de l'home, a la seva capacitat organitzativa, a la seva imaginació prospectiva? En el si de la societat industrial, l'urbanisme trasbalsa les formes de vida i les estructures habituals de l'existència: la família, el veïnat, els quadres mateixos de la comunitat cristiana. L'home experimenta una nova solitud, no pas davant d'una natura hostil, per dominar la qual han calgut segles, sinó en la multitud anònima que l'envolta i enmig de la qual se sent com a foraster. Etapa indubtablement irreversible en el desenvolupament de les societats humanes, l'urbanisme planteja a l'home problemes difícils: ¿com dominar-ne el creixement, regular-ne l'organització, obtenir-ne l'animació per al bé de tots?
En aquest creixement desordenat neixen, en efecte, nous proletaris. Aquests s'instal·len en el cor de les ciutats abandonades a vegades pels rics; acampen als suburbis, cinturó de misèria que assetja, en una protesta encara silenciosa, el luxe massa descarat de les ciutats consumístiques i sovint dilapidores. En lloc d'afavorir l'encontre fratern i l'ajuda recíproca, la ciutat desenvolupa les discriminacions i àdhuc la indiferència, fomenta noves formes d'explotació i de domini, on alguns, especulant amb les necessitats dels altres, obtenen beneficis inadmissibles. Darrera les façanes s'amaguen moltes misèries, desconegudes fins pels veïns més pròxims: altres apareixen allà on decau la dignitat de l'home: delinqüència , criminalitat, droga, erotisme.
11. En realitat, són els més febles les víctimes de les condicions de vida deshumanitzadores, que degraden les consciències i perjudiquen la institució familiar: la promiscuïtat dels allotjaments populars fa impossible un mínim d'intimitat; els matrimonis joves, tot esperant inútilment un habitatge decent i a un preu accessible, es desmoralitzen i fins la seva mateixa unitat pot trobar-se compromesa; els joves fugen d'una llar massa petita i busquen al carrer compensacions i companyies incontrolables. És un deure greu dels responsables cercar de dominar i d'orientar aquest procés.
És urgent de reconstituir, a escala del carrer, del barri, o del gran aglomerat, el teixit social on l'home pugui satisfer les exigències de la seva personalitat. Centres d'interès i de cultura han de ser creats o desenvolupats a nivell de comunitats i de parròquies, en aquelles diverses formes d'associacions, cercles recreatius, llocs de reunió, encontres espirituals comunitaris, en els quals cadascú, sostraient-se de l'isolament, crearà novament unes relacions fraternals.
12. Construir avui la ciutat, lloc d'existència dels homes i de les seves comunitats eixamplades, crear nous modes de contacte i de relació, discernir una aplicació original de la justícia social, prendre la responsabilitat d'aquest esdevenidor col·lectiu que s'anuncia difícil, és una tasca en la qual els cristians han de participar. Cal portar un missatge d'esperança als homes apilotats en una promiscïtat urbana que esdevé intolerable, a través d'una fraternitat viscuda i una justícia concreta. Que els cristians, conscients d'aquesta nova responsabilitat, no es descoratgin davant de la immensitat de la ciutat sense cara, sinó que es recordin del profeta Jonàs el qual recorregué Nínive, la gran ciutat, en totes direccions, a fi d'anunciar-hi la bona nova de la misericòrdia divina sostingut en la seva feblesa per la sola força de la paraula de Déu totpoderós. A la Bíblia, es veritat, la ciutat és sovint el lloc del pecat i de l'orgull. Orgull d'un home que se sent prou segur per construir la vida sense Déu i fins per afirmar-se poderós contra ell. Però és també Jerusalem, la ciutat santa, el lloc de l'encontre amb Déu, la promesa de la ciutat que baixa des de dalt.

Els joves

13. Vida urbana i mutació industrial posen, d'altra banda, plenament en relleu qüestions que fins ara havien estat mal percebudes. Quin serà, per exemple, el lloc de la dona i dels joves en aquest món en gestació?.
Arreu es presenta difícil el diàleg entre una joventut portadora d'aspiracions, de renovació i també d'inseguretat per a l'esdevenidor, i les generacions adultes. ¿Qui no veu en això la presència d'una font de greus conflictes, de ruptures, d'actituds de dimissió, fins i tot en el si de la família, i l'aparició d'un problema sobre els modes de l'autoritat, sobre l'educació de la llibertat, la transmissió dels valors i les creences, que toca les arrels profundes de la societat?

El lloc de la dona

Semblantment, en molts països, és objecte de recerques i adesiara de vives reivindicacions, un estatut de la dona que faci cessar una discriminació efectiva i estableixi unes relacions d'igualtat en els drets i el respecte de la seva dignitat. No parlem d'aquella falsa igualtat que negués les distincions posades pel creador mateix, i que estaria en contradicció amb la funció específica, tan fonamental, de la dona, tant al centre de la llar com en el si de la societat. Al contrari, l'evolució de les legislacions ha d'anar en el sentit de la protecció de la vocació pròpia de la dona i, al mateix temps, del reconeixement de la seva independència com a persona, de la igualtat dels seus drets de cara a la participació en la vida cultural, econòmica, social i política.

Els obrers

14. L'Església ho ha reafirmat solemnement en el recent concili: "El principi, el subjecte i el fi de totes les institucions socials és i ha de ser la persona humana". Tot home té dret al treball, a la possibilitat de desenrotllar les pròpies qualitats i la pròpia personalitat en l'exercici de la professió, a una remuneració equitativa que li permeti -a ell i a la seva família- de portar "una vida digna en el pla material, social, cultural i espiritual" , a l'assistència en cas de necessitat, per motius de malaltia o d'edat.
Si, per a la defensa d'aquests drets, les societats democràtiques accepten el principi del dret sindical, amb tot, no sempre estan obertes al seu exercici. Cal admetre la funció important dels sindicats: tenen com a objectiu la representació de les diverses categories de treballadors, la seva col.laboració legítima en la prosperitat econòmica de la societat, el desenvolupament del sentit de les seves responsabilitats per a la realització del bé comú. Tanmateix, la seva acció no està mancada de dificultats: ací i allí es pot manifestar la temptació d'aprofitar-se d'una posició de força per imposar, especialment amb la vaga -el dret de la qual com a últim mitjà de defensa queda, certament, reconegut-, condicions massa pesants per el conjunt de l'economia i del cos social, o per voler fer eficaces reivindicacions d'ordre directament polític. Quan es tracta, en particular, de serveis públics, necessaris per a la vida quotidiana de tota una comunitat, caldrà saber valorar el límit més enllà del qual els perjudicis causats a la societat esdevenen inadmissibles.

Les víctimes del canvis

15. Per dir-ho breument, han estat ja aconseguits progressos per introduir en les relacions humanes una justícia més gran i una participació més amplia en les responsabilitats. Però en aquest camp immens, encara queda molt a fer. Cal, doncs, prosseguir atentament la reflexió, la recerca, els experiments, per tal de no quedar en retard respecte a les aspiracions legítimes dels treballadors, les quals es van afirmant cada vegada més, a mesura que es desenrotlla la seva formació, la consciència de la seva dignitat, el vigor de les seves organitzacions.
L'egoisme cec i l'afany de domini són, entre els homes, temptacions permanents. És, doncs, necessari un discerniment cada vegada més afinat per captar fins a l'arrel les situacions que són fruit d'injustícia, i per a instaurar progressivament una justícia cada vegada menys imperfecta. En els canvis industrials que reclamen una adaptació ràpida i constant, aquells que resultaran perjudicats seran més nombrosos i menys capaços de fer sentir les pròpies veus. Cap aquests nous "pobres" -subdotats i inadaptats, vells, marginats d'origen divers- s'adreça l'atenció de l'Església per reconèixer-los, ajudar-los, defensar el seu lloc i la seva dignitat en una societat endurida per la competència i per l'atracció de l'èxit.

Les discriminacions

16. En el nombre de les víctimes de situacions d'injustícia -per més que, malauradament, no es tracti d'un fenomen nou- cal posar-hi les que són objecte de discriminacions, de dret o de fet, a causa de la seva raça, del seu origen, del seu color, de la seva cultura, del seu sexe o de la seva religió.
La discriminació racial revesteix, en aquest moment, un caràcter d'actualitat més forta, a causa de la tensió que suscita tant a l'interior de certs països com a nivell internacional. Amb raó, els homes tenen per injustificable i rebutgen com a inadmissible la tendència a conservar o a introduir una legislació o uns comportaments inspirats sistemàticament en els prejudicis racistes: els membres de la humanitat tenen la mateixa natura, i per consegüent, la mateixa dignitat, amb els mateixos drets i deures fonamentals, i amb un destí sobrenatural idèntic. En el si d'una pàtria comuna, tots han de ser iguals davant de la llei, han de trobar accés igual a la vida econòmica, cultural, cívica, social, i s'han de beneficiar d'un repartiment equitatiu de la riquesa nacional.

Dret a l'emigració

17. Pensem també en la situació precària d'un nombre de treballadors emigrats, la condició d'estrangers dels quals fa encara més difícil, per part d'ells, tota reivindicació social, malgrat la seva participació real en l'esforç econòmic del país que els acull. És urgent que respecte a ells se sàpiga superar una actitud estretament nacionalista, per crear un estatut que reconegui un dret a l'emigració, afavoreixi la seva integració, faciliti la seva promoció professional i els permeti l'accés a un allotjament decent, on, si cal, se'ls puguin ajuntar les seves famílies.
A aquesta categoria s'afegeixen la gent que, per trobar treball, sostreure's a una catàstrofe o a un clima hostil, abandonen les seves regions i es troben desarrelades entremig d'altres pobles.
És deure de tothom -i especialment dels cristians- de treballar amb energia per instaurar la fraternitat universal, base indispensable d'una justícia autèntica i condició d'una pau duradora: "No podem invocar Déu, pare de tots, si refusem de comportar-nos fraternalment amb alguns homes, creats a imatge de Déu. La relació de l'home amb Déu pare i la relació de l'home amb els homes germans estan tan estretament lligades que l'Escriptura pot dir: "Qui no estima no coneix Déu" (1Jo 4: 8)"

Crear llocs de treball

18. Amb el creixement demogràfic que es nota sobretot a les nacions joves, el nombre d'aquells que no tenen feina i que a causa d'això es troben reduïts a la misèria o al parasitisme, anirà augmentant els anys vinents, llevat que un desvetllament de la consciència humana no doni vida a un moviment general de solidaritat a través d'una política eficaç d'inversions, d'organització de la producció i de la comercialització, com també, d'altra banda, de formació. Sabem l'atenció que es dedica a aquests problemes en els organismes internacionals, i augurem vivament que els seus membres no tardin a conformar els seus fets amb les pròpies declaracions.
És inquietant de constatar en aquest camp una mena de fatalisme que s'apodera fins i tot dels responsables. Aquest sentiment condueix a vegades a solucions maltusianes, exaltades per una activa propaganda a favor de la contracepció i de l'avortament. En una situació tan crítica, cal afirmar, ben al contrari, que la família, sense la qual no pot subsistir cap societat, té dret a una assistència que li asseguri les condicions d'un sa desenvolupament. "És cert -dèiem a la nostra encíclica Populorum progressio- que els poders públics, en l'àmbit de la seva competència, poden intervenir, mitjançant la difusió d'una informació adequada i l'adopció de mesures oportunes, a condició que aquestes siguin conformes a les exigències de la llei moral i respectin la justa llibertat dels esposos. Perquè sense un dret inalienable al matrimoni i a la procreació no hi dignitat humana".
19. Mai no ha estat tant explícita com a la nostra època la crida a la imaginació social. Cal dedicar-hi esforços d'inventiva i capitals tan ingents com els esmerçats en els armaments o en les empreses tecnològiques. Si l'home es deixa desbordar i no preveu a temps l'aparició de noves qüestions socials, aquestes esdevindran massa greus perquè se'n pugui esperar una solució pacífica.

Els mitjans de comunicació social

20. Entre els principals canvis del nostre temps, no volem deixar de subratllar la importància creixent que tenen els mitjans de comunicació social i la seva influència en la transformació de les mentalitats, dels coneixements, de les organitzacions i de la societat mateixa. Presenten, certament, molts aspectes positius: a través d'ells, les informacions de tot el món ens arriben quasi instantàniament i creen així un contacte per sobre de les distàncies i elements d'unitat entre els homes; d'aquesta manera, esdevé també possible una difusió mes extensa de la formació i de la cultura. Tanmateix aquests mitjans de comunicació social, per la seva mateixa acció, vénen a representar un nou poder. ¿Com podríem deixar d'interrogar-nos sobre els qui dominen en realitat aquest poder, sobre els objectius que persegueixen i sobre els mitjans que utilitzen, i, finalment, sobre la repercussió de la seva acció en l'exercici de les llibertats individuals, tant en l'esfera política i ideològica, com en la vida social, econòmica i cultural? Els homes que detenen aquest poder tenen una greu responsabilitat moral respecte a la veritat de les informacions que han de difondre, en relació amb les necessitats i les reaccions que fan sorgir, i amb els valors que proposen. Més encara, amb la televisió s'inicia un mode original de coneixement i una nova forma de civilització: la de la imatge.
Naturalment, els poders públics no poden ignorar ni la influència creixent dels mitjans de comunicació social, ni els avantatges i els riscs que el seu ús comporta per el desenvolupament i l'autèntic progrés de la societat civil. Els pertoca, doncs, d'exercir positivament la seva funció de servei al bé comú, encoratjant les iniciatives constructives i sostenint els ciutadans en particular i els grups en la seva acció de defensa dels valors fonamentals de la persona i de la comunitat humana. D'altra banda, s'esforçaran per a evitar, amb mesures oportunes, que es propagui tot allò que pot perjudicar el patrimoni comú dels valors sobre els quals es fonamenta l'autèntic progrés de la societat.

L'ambient natural

21. Mentre l'horitzó de l'home es modifica, així, a través de les imatges que hom esculli per a ell, apareix un altra transformació, conseqüència tan dramàtica com inesperada de l'activitat humana. L'home en pren consciència bruscament: a través d'una explotació desconsiderada de la natura, s'exposa a destruir-la i a ser víctima, per la seva banda, d'una degradació semblant. No solament l'ambient material esdevé una amenaça permanent: pol·lució i residus, noves malalties, poder destructiu total; sinó que és el context humà que l'home ja no domina, i es crea així per al demà un ambient que li podrà ser intolerable. Problema social de vastes dimensions que afecta tota la família humana.
El cristià ha de dedicar la seva atenció a aquestes noves perspectives, per assumir, conjuntament amb altres homes, la responsabilitat d'un destí que actualment pot ser anomenat comú.

II ASPIRACIONS FONAMENTALS I CORRENTS D'IDEES

22. Al mateix temps que el progrés científic i tècnic continua capgirant el paisatge de l'home, les seves maneres de coneixement, de treball, de consum i de relació, s'expressa una doble aspiració en aquests nous contextos, cada vegada més viva a mesura que es desenrotllen la informació i l'educació: aspiració a la igualtat, aspiració a la participació. Dues formes de la dignitat i del la llibertat de l'home.

Avantatges i límits dels reconeixements jurídics

23. Per fer penetrar en els fets i en les seves estructures aquesta doble aspiració, s'han realitzat progressos en l'enunciat dels drets de l'home i en la recerca d'acords internacionals per a la seva aplicació. No obstant això, les discriminacions -ètniques, culturals, religioses, polítiques- reneixen contínuament. Massa sovint, en realitat, els drets de l'home són ignorats, si no escarnits, o bé el seu respecte és purament formal. En molts casos, la legislació està en retard respecte a les situacions reals. Si bé necessària, és tanmateix insuficient per a establir veritables relacions de justícia i d'igualtat. En ensenyar-nos la caritat, l'Evangeli ens inculca el respecte privilegiat dels pobres i de la seva situació particular en la societat: el més afavorits han de renunciar alguns dels seus drets per posar amb més liberalitat els propis béns al servei dels altres. En efecte, si més enllà de les normes jurídiques falta un sentit més profund del respecte i del servei dels altres, fins la mateixa igualtat davant la llei podrà servir d'escapatòria per a discriminacions evidents, per a explotacions contínues, per a menyspreu efectiu. Si manca una educació renovada en la solidaritat, una afirmació excessiva de la igualtat pot donar lloc a un individualisme en el qual cadascú reivindica els propis drets, tot sostraient-se a la responsabilitat del bé comú.
¿Qui no veu la contribució fonamental, en aquest camp, de l'esperit cristià, que està d'acord amb les íntimes aspiracions de l'home a ser estimat? L'amor de l'home, primer valor en l'ordre terrenal, assegura les condicions de la pau, tant social com internacional, quan afirma la nostra fraternitat universal.

La societat política

24. La doble aspiració a la igualtat i a la participació tendeix a promoure un tipus de societat democràtica. Se'n proposen diversos models; alguns s'estan experimentant; cap, però, no satisfà del tot, i la recerca queda oberta entre les tendències ideològiques i pragmàtiques. El cristià té l'obligació de participar en aquesta recerca, i en l'organització i en la vida de la societat política. Com a ésser social, l'home construeix el seu destí en una sèrie d'agrupaments particulars que exigeixen, com a complement i condició necessària per el seu desenvolupament, una societat més vasta, de caràcter universal: la societat política. Tota activitat particular s'ha d'integrar en aquest societat més ampla i assumeix, així, la dimensió del bé comú.
Això suposa la importància de l'educació per a la vida en societat, on, ultra la informació sobre els drets de cadascú, es deixi ben clar allò que és necessàriament correlatiu: el reconeixement dels deures respecte als altres. El significat i la pràctica del deure són condicionats pel domini d'un mateix, com també per l'acceptació de les responsabilitats i dels límits que són posats a l'exercici de l'individu i del grup.
25. L'acció política -cal subratllar que es tracta primer de tot d'una acció i no d'una ideologia?- s'ha de basar en un projecte de societat, coherent en els seus mitjans concrets i en la seva inspiració, alimentada a una concepció total de la vocació de l'home i de les seves diverses expressions socials. No pertoca ni a l'estat ni a partits polítics tancats sobre si mateixos, de mirar d'imposar una ideologia valent-se de mitjans que desemboquin en la dictadura dels esperits, la pitjor de totes. És incumbència dels agrupaments culturals i religiosos -en la llibertat d'adhesió que suposen- de desenrotllar en el cos social, de manera desinteressada i pels seus propis camins, aquestes conviccions últimes sobre la natura, l'origen i el fi de l'home i de la societat.
En aquest aspecte, és oportú de recordar el principi proclamat pel concili Vaticà II:"La veritat s'ha d'imposar només per la força de la veritat que es va introduint en els esperits amb dolcesa i força".

Ideologies i llibertat humana

26. El cristià que vol viure la seva fe en una acció política entesa com un servei, no pot, sense contradir-se, prestar la pròpia adhesió a sistemes ideològics que s'oposin radicalment o en punts substancials a la seva fe i a la seva concepció de l'home: ni a la ideologia marxista, al seu materialisme ateu, a la seva dialèctica de violència i a la manera com absorbeix la llibertat individual en la col·lectivitat, tot negant alhora tota transcendència a l'home i a la seva història personal i col·lectiva; ni a la ideologia liberal que pretén exalçar la llibertat individual sostraient-la a tot límit, estimulant-la amb la recerca exclusiva de l'interès i del poder, i considerant la solidaritat social com una conseqüència més o menys automàtica de les iniciatives individuals i no pas com un objectiu i un criteri essencial de la validesa de l'organització social.
27. ¿Cal subratllar l'ambigüitat que es pot amagar en tota ideologia social? Adés redueix l'acció política o social a una simple aplicació d'una idea abstracta, purament teòrica; adés és el pensament el que esdevé pur instrument al servei de l'acció, com un simple mitjà d'estratègia. En ambdós no hi ha perill que sigui l'home qui en surti alienat? La fe cristiana se situa per sobre i, a vegades, en oposició a les ideologies en tant que reconeix Déu, transcendent i creador, que interpel·la, a tots els nivells de la creació, l'home com a ésser responsablement lliure.
28. Hi hauria també el perill d'adherir-se fonamentalment a una ideologia que no té a la base una doctrina veritable i orgànica, de refugiar-s'hi com en una explicació última i suficient de tot, i de construir-se així un nou ídol del qual s'accepta, potser sense tenir-ne consciència, el caràcter totalitari i coercitiu. Hom creu així trobar una justificació a la pròpia acció, àdhuc violenta, una adequació a un desig generós de servei; aquest desig subsisteix, però es deixa absorbir per una ideologia que, fins si proposa certs camins d'alliberament per a l'home, acaba, en definitiva, per esclavitzar-lo.
29. Si avui s'ha pogut parlar d'una regressió de les ideologies, això pot indicar que ha arribat un temps favorable per a una obertura cap a la transcendència concreta del cristianisme; però pot indicar també un lliscament més accentuat cap a un nou positivisme: la tècnica generalitzada com a forma dominant d'activitat, com a mode absorbent d'existència, i fins com a llenguatge, sense plantejar-se realment la qüestió del seu sentit.

Els moviments històrics
30. Però, al defora d'aquest positivisme que redueix l'home a una sola dimensió -per més important que avui pugui ser- i que així el mutila, el cristià en la seva acció coincideix amb corrents històrics concrets sorgits de les ideologies i, en un cert aspecte, distints d'elles. Ja el nostre venerat predecessor Joan XXIII, a la Pacem in terris, mostra la possibilitat d'efectuar una distinció: "No es poden identificar -escriu- falses doctrines filosòfiques sobre la natura, l'origen i el destí de l'univers i de l'home amb moviments històrics d'ordre econòmic, social, cultural i polític, encara que aquests moviments s'hagi originat i inspirat en aquelles doctrines. Ja que les doctrines, un cop elaborades i definides, romanen sempre les mateixes; mentre que els moviments esmentats, actuen sobre situacions històriques incessantment en evolució, no poden no sofrir-ne els influxos i, per tant, no poden deixar de ser subjectes a canvis també profunds. A més, ¿qui pot negar que en aquells moviments, en la mesura en què són conformes als dictàmens de la recta raó i es fan intèrprets de les justes aspiracions de la persona humana, hi hagi elements positius i mereixedors d'aprovació?".
L'atracció dels corrents socialistes
31. Avui hi ha cristians que es deixen atreure pels corrents socialistes i per les seves diverses evolucions. Cerquen de reconèixer-hi algunes de les aspiracions que porten en si mateixos en nom de la seva fe. Se senten inserits en aquest corrent històric, i hi volen desenrotllar una acció. Ara bé, segons els continents i les cultures, aquest corrent històric assumeix formes diverses sota un mateix nom, fins si ha estat i continua essent, en molts casos, inspirat per ideologies incompatibles amb la fe. S'imposa un atent discerniment. Massa sovint els cristians atrets pel socialisme tendeixen a idealitzar-lo en termes força generals: voluntat de justícia, de solidaritat i d'igualtat. Es neguen a reconèixer les opressions dels moviments històrics socialistes, que continuen essent condicionats per les seves ideologies d'origen. Entre els diversos nivells en què el socialisme s'expressa -aspiració generosa i recerca d'una societat més justa, moviments històrics amb organització i objectiu polítics, ideologia amb pretensions d'oferir una visió total i autònoma de l'home-, cal establir distincions , les quals guiaran les opcions concretes. Tanmateix, aquestes distincions no han de tendir a considerar els nivells esmentats com completament separats i independents. El lligam concret que, segons les circumstàncies, existeix entre ells, ha de ser identificat lúcidament, i aquesta perspicàcia permetrà als cristians de precisar el grau de compromís possible en aquesta direcció, una vegada assegurats els valors, sobretot de llibertat, de responsabilitat i d'obertura a les coses espirituals que garanteixen el desenvolupament integral de l'home.
L'evolució històrica del marxisme
32. Altres cristians es demanen també si una evolució històrica del marxisme no pot autoritzar certs acostaments concrets. Aquests constaten, efectivament, una certa diversificació del marxisme, que fins ara es presentava com una ideologia unitària, explicativa de la totalitat de l'home i del món en el seu procés de desenvolupament, i per tant atea. Fora de l'enfrontament ideològic que separa oficialment els diversos mantenidors del marxisme-lenilisme en la seva respectiva interpretació del pensament dels fundadors, fora de les oposicions obertes entre els sistemes polítics que apel·len a aquest pensament, alguns estableixen distincions entre els diversos nivells en què s'expressa el marxisme.
33. Per als uns, el marxisme continua essent essencialment una pràctica activa de la lluita de classes. Experimentant el vigor sempre present i incessantment renaixent de les relacions de domini i d'explotació entre els homes, redueixen el marxisme solament a lluita, potser sense altra perspectiva, lluita que cal continuar i fins provocar d'una manera permanent. Per a d'altres, el marxisme és primer de tot exercici col·lectiu del poder polític i econòmic sota la direcció d'un partit únic, que es presenta com la sola expressió i l'únic garant del bé de tots, negant als individus i als altres grups qualsevol possibilitat d'iniciativa i d'opció. Segons altres, en un tercer nivell, el marxisme, tant si està en el poder com no, es refereix a una ideologia socialista que té per base el materialisme històric i la negació de tota transcendència. Finalment, per a altres el marxisme es presenta sota una forma més atenuada, però més seductora per a l'esperit modern; com una activitat científica, com un mètode rigorós d'anàlisi de la realitat social i política, com el lligam racional i experimentat per la història entre el coneixement teòric i la pràctica de la transformació revolucionária. Per bé que aquest tipus d'anàlisi faci ressaltar certs aspectes de la realitat en perjudici d'altres i els interpreti en funció de la ideologia, forneix tanmateix a alguns, juntament amb un instrument de treball, una certesa preliminar a l'acció, acompanyada de la pretensió de desxifrar amb mètode científic els ressorts de la evolució social.
34. Si a través del marxisme, tal com és viscut concretament, es poden distingir aquests diversos aspectes i las qüestions que plantegen a la reflexió i a l'acció dels cristians, fóra il·lusori i perillós oblidar el vincle íntim que uneix radicalment aquests aspectes, acceptar els elements d'anàlisi marxista sense reconèixer les seves relacions amb la ideologia, entrar en la pràctica de la lluita de classes i de la seva interpretació marxista descurant de mirar el tipus de societat totalitària i violenta a què condueix aquest procés.
La ideologia liberal
35. Per altra banda, assistim a una renovació de la ideologia liberal. Aquest corrent s'afirma ja sigui en nom de l'eficàcia econòmica, ja sigui com a defensa de l'individu i contra les iniciatives cada vegada més absorbents de les organitzacions i contra les tendències totalitàries dels poders polítics. Certament, la iniciativa personal ha de ser mantinguda i desenvolupada. Però els cristians que es comprometen en aquesta direcció, ¿no tenen tendència, per part seva, a idealitzar el liberalisme, que esdevé aleshores una exaltació de la llibertat? Voldríen un nou model més adaptat a les condicions actuals, i fàcilment oblidem que a la seva mateixa arrel el liberalisme filosòfic és una afirmació errònia de l'autonomia de l'individu en la seva activitat, en les seves motivacions, en l'exercici de la seva llibertat. Així vol dir que també la ideologia liberal exigeix per part d'ells un atent discerniment.
El discerniment cristià
36. En aquest acostament renovat a les diverses ideologies, el cristià poarà a les fonts de la seva fe i l'ensenyament de l'Església els principis i els criteris oportuns per a evitar de deixar-se seduir i després tancar en un sistema, els límits i el totalitarisme de qual hi ha el perill que no se li manifestin sinó massa tard, si no el descobreix en les seves arrels. Per damunt de tot sistema, sense per això ometre el compromís concret al servei dels germans, afirmarà, al centre mateix de les seves opcions, l'especificicitat de l'aportació cristiana a favor d'una transformació positiva de la societat.
Renaixement de les utopies
37. Avui es copsen millor els costats febles de les ideologies, a través dels sistemes concrets en els quals intenten de realitzar-se. Socialisme burocràtic, capitalisme tecnocràtic, democràcia autoritària, manifesten la dificultat de resoldre el gran problema humà de la convivència en la justícia i en la igualtat. En realitat, ¿com es podrien escapar del materialisme, de l'egoisme i de la violència que els acompanya fatalment? ¿D'on ve la contestació que neix una mica arreu, signe d'un malestar profund, mentre que assistim al renaixement "d'utopies" que pretenen resoldre els problemes polítics de les societats modernes amb més eficàcia que no les ideologies? Fóra perillós no tenir-ho en compte: el recurs a la utopia és sovint un pretext còmode per a qui vol eludir les tasques concretes i refugiar-se en un món imaginari. Viure en un futur hipotètic representa una fàcil coartada per a sostreure's a responsabilitats immediates. Hem de reconèixer, però, que aquesta forma de crítica de la societat existent estimula sovint la imaginació prospectiva, al mateix temps que a percebre en el present les possibilitats ignorades que s'hi troben inscrites i per a orientar cap a un futur nou; gràcies a la confiança que dóna a les forces inventives de l'esperit i del cor humà sosté la dinàmica social; i si no es nega a cap obertura, es pot trobar també amb la vida del cristianisme. L'Esperit del Senyor, que anima l'home renovat en el Crist, canvia incessantment els horitzons on la seva intel·ligència es complau a trobar la seva seguretat, i els límits on la seva acció es tancaria gustosament; és habitat per una força que el sol·licita a sobrepassar tot sistema i tota ideologia. En el cor del món perdura el misteri de l'home que es descobreix fill de Déu en el curs d'un procés històric i psicològic, en el qual lluiten i s'alternen opressió i llibertat, pesantor del pecat i alè de l'Esperit.
El dinamisme de la fe cristiana triomfa aleshores sobre els càlculs estrets de l'egoisme. Animat per la potència de l'Esperit de Jesucrist, Salvador dels homes, i sostingut per l'esperança, el cristià es llença a la construcció d'una ciutat humana, pacífica, justa i fraternal, que sigui una ofrena agradable a Déu. En efecte, "l'espera de la nova terra no ha de debilitar sinó més aviat excitar la sol·licitud d'explotar aquesta terra, on creix el cos de la nova família humana, que ja serveix per a manifestar una certa ombra de la vida futura".
La interrogació de les ciències humanes
38. En aquest món dominat pel canvi científic i tècnic, que hi ha perill que l'arrossegui cap un nou positivisme, sorgeix un altre dubte encara més essencial. Vet aquí que l'home, desprès d'haver-se aplicat a sotmetre racionalment la naturalesa, es troba com empresonat ell mateix en la seva pròpia racionalitat; ell mateix esdevé objecte de ciència. Les "ciències humanes" experimenten avui un impuls significatiu. Per una banda, sotmeten a un examen crític i radical els coneixements acceptats fins ara, des del moment que comencen a semblar massa empírics o massa teòrics. Per altra banda, la necessitat metodològica i l'a priori ideològic els condueixen massa sovint a isolar, en la multitud de les situacions, alguns aspectes de l'home i a donar-ne, amb tot, una explicació que pretén ser global, o almenys una interpretació que voldria ser totalitzant des d'un punt de vista purament quantitatiu o fenomenològic. Aquesta reducció "científica" traeix una pretensió perillosa. Privilegiar així un determinat aspecte de l'anàlisi, significa mutilar l'home i, sota les aparences d'un procés científic, fer-se incapaç de comprendre'l en la seva totalitat.
39. No hem d'estar menys atents a l'acció que les ciències humanes poden provocar donant origen a l'elaboració de models socials que hom voldria imposar desprès com a tipus de conducta científicament provats. L'home es pot convertir aleshores en objecte de manipulacions que orienten els seus desigs i les seves necessitats, i que modifiquen els seus comportaments i fins el seu sistema de valors. No hi ha cap dubte que en això hi ha un greu perill per a la societat de demà i per a l'home mateix. Perquè si tothom està d'acord en la construcció d'una nova societat posada al servei dels homes, cal encara saber de quin home es tracta.
40. La sospita de les ciències humanes colpeix al cristià més que els altres, però no es troba desarmat. Perquè, tal com escrivíem a la Populorum progressio, l'aportació específica de l'Església a la civilització se situa aquí: "Tot prenent part en les millors aspiracions dels homes i patint de no veure-les satisfetes, (l'Església) desitja ajudar-los a assolir el seu ple desenvolupament, i per això els ofereix allò que ella posseeix com a cosa pròpia: una visió global de l'home i de la humanitat". ¿Caldria, doncs, que l'Església contestés les ciències humanes en el seu camí i denunciés la seva pretensió? Igual que per a les ciències de la natura, l'Església fa confiança a aquesta recerca i invita els cristians a ser-hi activament presents. Animats per la mateixa exigència científica i pel desig de conèixer millor l'home, però alhora il·luminats per la seva fe, els cristians dedicats a les ciències humanes instauraran un diàleg que promet de ser fructuós, entre l'Església i aquest nou camp de descobriments. És evident que cada disciplina científica no podrà abastar, en la seva especificitat, sinó un aspecte parcial però veritable de l'home; la totalitat i el significat se li escapen. Però a l'interior d'aquests límits, les ciències humanes asseguren una funció positiva que l'Església reconeix de bon grat. Poden dilatar les perspectives de la llibertat humana oferint un camp més ample que el que els condicionaments calculats en altres temps deixaven preveure. Podran també ajudar la moral social cristiana, que veurà, sens dubte, com es restringeix el seu camp quan es tracta de proposar certs models socials, mentre que la seva funció de crítica i de superació esdevindrà més forta tot mostrant el caràcter relatiu dels comportaments i dels valors que una determinada societat presentava com a definitius i inherents a la mateixa natura de l'home. Condició indispensable i alhora insuficient d'un descobriment millor de les coses humanes, aquestes ciències són un llenguatge cada vegada més complex, però que dilata, més que no omple, el misteri del cor de l'home i no dóna la resposta completa i definitiva al desig que puja de les profunditats del seu ésser.
Ambigüitat del progrés
41. Aquest coneixement millor de l'home permet de criticar millor i posar a plena llum una noció fonamental que està a la base de las societats modernes, alhora com a mòbil, com a mesura i com a objectiu: el progrés. A partir del segle XIX, les societats occidentals i moltes d'altres en contacte amb elles han posat la seva esperança en un progrés contínuament renovat, indefinit. Aquest progrés els semblava com l'esforç d'alliberament de l'home davant les necessitats de la natura i les traves socials; era la condició i la mesura de la llibertat humana. Difós pels mitjans moderns d'informació i per l'estímul de coneixement i de consums més estesos, el progrés esdevé una ideologia omnipresent. Tanmateix, avui neix un dubte sobre el seu valor i sobre la seva finalitat. ¿Què significa aquesta recerca inexorable d'un progrés que s'esvaeix cada vegada que hom està convençut d'haver-lo conquerit? No essent dominat, el progrés deixa insatisfet. Sens dubte han estat denunciats, amb raó, els límits i àdhuc els perjudicis d'un creixement econòmic purament quantitatiu, i hom desitja d'aconseguir també objectius d'ordre qualitatiu. La qualitat i la veritat de les relacions humanes, el grau de participació i de responsabilitat no son pas menys significatius i importants per a l'esdevenidor de la societat, que la quantitat i la varietat del béns produïts i consumits. Superant la temptació de voler-ho mesurar tot en termes d'eficàcia i de mercat, en relacions de forces i d'interessos, avui l'home desitja substituir cada vegada més aquests criteris quantitatius per la intensitat de la comunicació, la difusió de la cultura, el servei recíproc, l'acord per a un objectiu comunitari. El progrés veritable, ¿no consisteix en el desenvolupament de la consciència moral que conduirà l'home a assumir solidaritats més amplies i a obrir-se lliurement als altres i a Déu? Per a un cristià, el progrés va a parar sempre en el misteri escatològic de la mort: la mort del Crist i la seva resurrecció, l'impuls de l'Esperit del Senyor ajuden l'home a situar la seva llibertat creadora i agraïda en la veritat de tot progrés, en l'única esperança que no enganya.

III. ELS CRISTIANS DAVANT D'AQUESTS NOUS PROBLEMES
42. Davant de tantes qüestions noves, l'Església fa un esforç de reflexió per respondre, en l'àmbit que li és propi, a l'esperança dels homes. Si avui els problemes semblen inèdits per la seva amplitud i per la seva urgència, ¿és que potser l'home és incapaç de resoldre'ls? Amb tot el seu dinamisme, l'ensenyament social de l'Església acompanya els homes en la seva recerca. Si no intervé per autenticar una determinada estructura o per proposar un model prefabricat, no es limita tampoc a recordar alguns principis generals: es desenvolupa a través d'una reflexió feta en contacte amb les situacions mutables d'aquest món, sota l'impuls de l'Evangeli com a font de renovació, des del moment que accepta el seu missatge en la seva totalitat i en les seves exigències. Es desenvolupa, a més, mitjançant la sensibilitat pròpia de l'Església, sensibilitat reforçada per una voluntat desinteressada de servei i d'atenció als més pobres. Es nodreix, finalment, d'una rica experiència secular que li permet d'assumir, en la continuïtat de les seves preocupacions permanents, la innovació ardida i creadora requerida per la situació present del món.

Per una justícia més gran
43. Està encara per instaurar una justícia més gran en el repartiment dels béns, tant a l'interior de les comunitats nacionals com a nivell internacional. En els intercanvis mundials, cal superar les relacions basades en la força, per arribar a enteses concertades amb vista al bé de tothom. Les relacions de força, efectivament, no han garantit mai la justícia d'una manera duradora i veritable, àdhuc si en certs moments l'alternança de les posicions pot permetre sovint de trobar condicions més fàcils de diàleg.
L'ús de la força provoca la intervenció de forces contraries, d'on deriva un clima de lluites que desemboquen en situacions extremes de violència i en abusos. Però el deure més important de la justícia, ho hem afirmat sovint, és de permetre a tots els països de promoure el propi desenvolupament en el marc d'una cooperació exempta de qualsevol esperit de domini, econòmic o polític. Certament és gran la complexitat dels problemes que se susciten en l'entrellat actual de les interdependències; cal, però, tenir el coratge d'iniciar una revisió de les relacions entre les nacions (divisió internacional de la producció, estructura dels intercanvis, control de beneficis, sistema monetari, sense oblidar les accions de solidaritat humana), de posar en qüestió els models de creixement de les nacions riques, de transformar les mentalitats per obrir-les a la prioritat del deure internacional, de renovar els organismes internacionals amb vista a una eficàcia més gran.
44. Sota l'impuls de nous sistemes de producció, les fronteres nacionals salten i hom veu aparèixer noves potències econòmiques, les empreses multinacionals, que per la concentració i la flexibilitat dels seus mitjans poden aplicar estratègies autònomes, en gran part independents dels poders polítics nacionals, i per això mateix sense control des de el punt de vista del bé comú. En estendre les seves activitats, aquests organismes privats poden conduir a una nova forma abusiva del domini econòmic, en el pla social, cultural i àdhuc polític. La concentració excessiva dels mitjans i dels poders, ja denunciada per Pius XI en ocasió del XL aniversari de la Rerum novarum, pren una nova faç concreta.
Canvi dels cors i de les estructures
45. Avui els homes aspiren a deslliurar-se de la necessitat i de la dependència. Però aquesta alliberació s'inicia amb la llibertat interior que han de recobrar davant dels seus béns i dels seus poders; no ho aconseguiran mai sinó a través disponibilitat efectiva al servei. Altrament, i massa que es veu, fins les ideologies més revolucionaries obtindran només un canvi d'amos: instal·lats el seu torn en el poder, els nous amos s'envolten de privilegis, limiten les llibertats i permeten que s'instaurin altres formes d'injustícia.
Així, molts comencen a interrogar-se sobre el model mateix de societat. L'ambició de nombroses nacions, en la competició que els oposa i els arrossega, és d'aconseguir la potència tecnològica, econòmica, militar; s'oposa aleshores a l'establiment d'estructures en les quals el ritme del progrés sigui regulat en funció d'una justícia més gran, en lloc d'accentuar les disparitats i de viure en un clima de desconfiança i de lluita que compromet contínuament la pau.
Significat cristià de l'acció política
46. ¿No es potser aquí on apareix un límit radical de l'economia? L'activitat econòmica, que es necessària, pot ser "font de fraternitat i signe de la Providència" si es posa al servei de l'home; és l'ocasió d'intercanvis concrets entre els homes, de drets reconeguts, de serveis prestats, de dignitat afirmada en el treball. Terreny sovint de confrontació i de domini, pot encetar diàlegs i suscitar cooperacions. Així i tot, hi ha el perill que absorbeixi, si s'excedeix, les forces i la llibertat. És la raó per la qual es demostra necessari el pas de l'economia a la política. És veritat que sota el terme "política" són possibles moltes confusions que cal aclarir; però tothom veu que en el sector social i econòmic, tant nacional com internacional, l'última decisió pertoca al poder polític.
Aquest, en tant que és vincle natural i necessari per assegurar la cohesió del cos social, ha de tenir per finalitat la realització del bé comú. Actua, en el respecte de les llibertats legítimes dels individus, de les famílies i dels grups subsidiaris, amb la finalitat de crear, eficaçment i en profit de tothom, les condicions requerides per a obtenir el bé veritable i complet de l'home, comprenent-hi el seu fi espiritual. Es mou en límits de la seva competència, que poden ser diversos segons els països i els pobles; i intervé sempre amb la sol·licitud de la justícia i de la donació al bé comú, del qual té la responsabilitat última. Amb tot, no elimina així el camp d'acció i les responsabilitats pròpies dels individus i dels cossos intermedis, que els porten a concórrer a la realització d'aquest bé comú. En efecte, "l'objecte de tota intervenció en matèria social és d'oferir ajuda als membres del cos social, no pas de destruir-los o d'absorbir-los.
D'acord amb la pròpia vocació, el poder polític s'ha de saber desentendre dels interessos particulars per considerar atentament la pròpia responsabilitat en relació amb el bé de tots els homes, superant fins i tot els límits nacionals. Prendre's seriosament la política en els seus diversos nivells -local, regional, nacional i mundial- significa afirmar el deure de l'home, de tot home, de reconèixer la realitat concreta i el valor de la llibertat d'opció que li és oferta per mirar de realitzar conjuntament el bé de la ciutat, de la nació, de la humanitat. La política és una manera exigent - però no és l'única- de viure el compromís cristià al servei dels altres. Sense resoldre certament tots els problemes, s'esforça a donar solució a les relacions entre els homes. La seva esfera és ampla i de gran abast, però no exclusiva. Una actitud invasora, que tendís a fer-ne un absolut, constituiria un greu perill. Tot i reconèixer l'autonomia de la realitat política, els cristians, incitats a entrar en aquest camp d'acció, s'esforçaran per aconseguir una coherència entre les seves opcions i l'Evangeli, i per donar, fins enmig d'un pluralisme legítim, un testimoniatge personal i col.lectiu de la serietat de la seva fe mitjançant un servei eficient i desinteressat als homes.
Repartiment de les responsabilitats
47. El pas a la dimensió política expressa també una exigència actual de l'home: un repartiment més gran de les responsabilitats i de les decisions. Aquesta aspiració legítima esdevé més manifesta a mesura que creix a nivell cultural i augmenta el sentit de la llibertat, i l'home s'adona més que, en un món obert cap a un esdevenidor insegur, les opcions d'avui condicionen ja la vida de demà. A la Mater et magistra, Joan XXIII subratllava que l'accés a les responsabilitats és una exigència fonamental de l'home, un exercici concret de la seva llibertat, un camí per al seu desenvolupament, i indicava com, en la vida econòmica i en particular en l'empresa, aquesta participació en les responsabilitats ha de quedar assegurada. Avui l'esfera és més basta, i s'estén al sector social i polític on s'ha d'instituir i intensificar una participació raonable en les responsabilitats i en les decisions. Certament, les opcions proposades a la decisió són cada vegada més complexes; són múltiples les consideracions que cal tenir presents, aleatòria la previsió de les conseqüències, fins si noves ciències cerquen d'il.luminar la llibertat en aquests moments importants.
Tanmateix, si bé a vegades s'imposen uns límits, aquests obstacles no han d'alentir una difusió més gran de la participació en l'elaboració de les decisions, com en les mateixes opcions i en la seva aplicació. Per crear un contrapès a la invasió de la tecnocràcia, cal inventar formes de democràcia moderna, no solament donant a cada home la possibilitat d'informar-se i d'expressar-se, sinó comprometent-lo en una responsabilitat comuna. Els grups humans així es transformen a poc a poc en comunitats de participació i de vida. La llibertat, que massa sovint s'afirma com una reivindicació d'autonomia que s'oposa a la llibertat dels altres, es desenrotlla així en la seva realitat humana més profunda: comprometre's i esforçar-se per construir solidaritats actives i viscudes. Però, per al cristià, és perdent-se en Déu, que l'allibera, com l'home troba una veritable llibertat, renovada en la mort i en la resurrecció del Senyor.

IV CRIDA A L'ACCIÓ
Necessitat de comprometre's en l'acció
48. En el domini social, l'Església sempre ha volgut assegurar una doble funció: il.luminar els homes per ajudar-los a descobrir la veritat i discernir el camí que cal seguir enmig de les doctrines divergents que els sol·liciten; entrar en l'acció i difondre, amb un afany real del servei i de l'eficàcia, les energies de l'Evangeli. No és per a ser fidel a aquesta voluntat que l'Església ha enviat en missió apostòlica, enmig dels treballadors, sacerdots que, tot compartint íntegrament la condició obrera, volen ser-hi els testimonis de la seva sol.licitud i de la seva recerca?
És a tots els cristians que adrecem novament i d'una manera insistent una crida a l'acció. En la nostra encíclica sobre el desenvolupament dels pobles, insistíem que tothom hi posés el coll: "Cal que els laics considerin com a missió pròpia el renovellament de l'ordre temporal. Si la funció de la jerarquia és d'ensenyar i d'interpretar autènticament els principis morals que en aquest camp cal seguir, pertoca als laics, per les seves lliures iniciatives -i sense esperar passivament consignes i directrius- de penetrar d'esperit cristià la mentalitat i els costums, les lleis i les estructures de la seva comunitat de vida".
Que cadascú s'examini per veure què ha fet fins ara i què hauria d'haver fet. No n'hi ha prou de recordar principis, afirmar intencions, subratllar injustícies que clamen i proferir denúncies profètiques: aquestes paraules només tindran un pes real si són acompanyades per cadascú d'una presa de consciència més viva de la pròpia responsabilitat i d'una acció efectiva. És massa fàcil de carregar sobre els altres la responsabilitat de les injustícies si un no s'adona alhora que ell mateix hi participa i que la conversió personal és necessària abans que tot. Aquesta humilitat fonamental traurà a l'acció tota tibantor i tot sectarisme; evitarà també el descoratjament enfront d'una tasca que sembla desmesurada. L'esperança del cristià li ve sobretot del fet que sap que el Senyor col.labora amb nosaltres en el món, tot continuant en el seu Cos que és l'Església -i per mitjà d'ella en la humanitat entera- la Redempció que fou acomplida a la creu i que esclatà en victòria el matí de la Resurrecció. Li ve també del fet que sap que d'altres homes treballen per emprendre unes accions convergents de justícia i de pau; car, sota un aparent indiferència, hi ha en el cor de cada home una voluntat de vida fraternal i una set de justícia i de pau que cal desplegar.
49. D'aquesta manera, en la diversitat de situacions, de funcions, d'organitzacions, cadascú ha de situar la pròpia responsabilitat i discernir en consciència les accions a les quals està cridat a prendre part. Ficat enmig de corrents diversos en què, al costat d'aspiracions legítimes, hi llisquen les orientacions més ambigües, el cristià ha de fer una tria vigilant i ha d'evitar de comprometre's en col.laboracions incondicionals i contràries als principis d'un veritable humanisme, àdhuc en nom de solidaritats sentides efectivament. En efecte, si vol jugar un paper específic -paper que els mateixos no creients esperen esperen d'ell-, ha de vetllar, en el si del seu compromís actiu, per aclarir les seves motivacions, per depassar els objectius
perseguits dins una visió més comprensiva que evitarà el perill dels particularismes egoistes i dels totalitarismes opressors.
Pluralisme d'opcions
50. En les situacions concretes i tenint en compte les solidaritats viscudes per cadascú, cal reconèixer una legítima varietat d'opcions possibles. Una mateixa fe cristiana pot conduir a compromisos diferents. L'Església invita tots els cristians a una doble tasca d'animació i d'innovació a fi de fer evolucionar les estructures per adaptar-les a les veritables necessitats actuals. Als cristians que, a primera vista, semblen oposar-se a partir d'opcions diferents, els demana un esforç de comprensió recíproca de les posicions i de les motivacions de l'altre; un examen lleial dels propis comportaments i de la seva rectitud suggerirà a cadascú una actitud de caritat més profunda que, tot reconeixent les diferències, no creu pas menys en les seves possibilitats de convergència i d'unitat. "En efecte, el que uneix els fidels és més fort que no el que els separa"
És veritat que molts, inserits en les estructures i els condicionaments moderns, són determinats per les seves habituds de pensar, per les seves funcions, quan no és per la salvaguarda d'interessos materials. D'altres senten tan profundament les solidaritats de classes i de cultures que arriben a compartir sense reserva tots els judicis i les opcions del seu ambient. Cadascú s'haurà d'examinar a si mateix i fer sorgir aquesta veritable llibertat segons el Crist que obre a l'universal en el si mateix de les condicions més particulars.
51. És aquí també que les organitzacions cristianes, sota les seves formes diverses, tenen igualment una responsabilitat d'acció col·lectiva. Sense prendre el lloc a les institucions de la societat civil, han d'expressar, a la seva manera i sobrepassant la seva particularitat, les exigències concretes de la fe cristiana en una transformació justa, i per consegüent necessària, de la societat.
Avui més que mai, la Paraula de Déu no podrà ser anunciada i escoltada si no és acompanyada del testimoniatge del poder de l'Esperit Sant, operant en l'acció dels cristians al servei dels germans, en els punts on es juga la seva existència i el seu esdevenidor.
52. En comunicar-vos aquestes reflexions, tenim consciència, senyor Cardenal, de no haver pas abordat tots els problemes socials plantejats avui als homes creients i als homes de bona voluntat. Són encara vives en els esperits les nostres recents declaracions -a les quals s'ajunta el vostre missatge en ocasió del llançament del segon decenni del desenvolupament- referents sobretot als deures del conjunt de les nacions en el problema greu del desenvolupament íntegre i solidari de l'home. Us les adrecem amb el designi de proporcionar al Consell dels laics i a la Comissió pontifícia "Justitia et Pax" nous elements, al mateix temps que un encoratjament, per a la continuació de la seva tasca de "desvetllar el Poble de Déu a una plena intel·ligència del seu paper a l'hora actual" i de "promoure l'apostolat en el pla internacional"
És amb aquests sentiments que us donem afectuosament, venerable germà nostre, la benedicció apostòlica.

Roma, a Sant Pere, 14 de maig de 1971, any vuitè del nostre pontificat
Traducció de "Documents de l'Església" Any VI, Número 106
15 de Juny de 1971