Orientacions

L'ESTUDI I L'ENSENYAMENT DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L'ESGLÉSIA EN LA FORMACIÓ SACERDOTAL
Orientacions de la Congregació per a l'Educació Catòlica (Roma, 30. XII.1988)
Traducció de "Documents d'Església", 510

INTRODUCCIÓ

1. En aquests últims decennis, la Congregació per a l'Educació Catòlica, atenta a les exigències sorgides de la renovació conciliar, ha ofert diverses vegades als seminaris i als diversos instituts d'estudis teològics orientacions apropiades per als diversos sectors de la formació sacerdotal. Ara considera oportú d'adreçar-se novament als bisbes, als educadors dels seminaris i als professors per proposar algunes orientacions sobre l'estudi i sobre l'ensenyament de la doctrina social de l'Església.
En prendre aquesta iniciativa, hom és conscient de sortir a l'encontre d'una veritable necessitat, avui sentida vivament arreu, de beneficiar la família humana amb les riqueses contingudes en la doctrina social de l'Església, mitjançant el ministeri de sacerdots ben formats i conscients dels múltiples deures que els esperen. Avui, en un moment tan ric en aprofundiments i estudis sobre aquest tema, tal com es dedueix d'altra banda de la recent encíclica Sol·licitudo rei socialis de Joan Pau II, és molt important que els candidats al sacerdoci adquireixin una idea clara sobre la natura, la finalitat i els components essencials de la doctrina social de l'Església per aplicar-la en l'activitat pastoral en la seva integritat, tal com és formulada i proposada pel magisteri de l'Església. La situació en aquest camp és, en efecte, de tal manera que reclama una oportuna clarificació dels diferents conceptes, tal com es veurà en els diversos capítols de les presents "Orientacions".
Hom observarà primer de tot que s'hi empren indistintament els termes "doctrina social" i "ensenyament social" de l'Església. No ignorem els matisos que cadascun d'ells enclou. "Doctrina", en efecte, subratlla l'aspecte teòric del problema; "ensenyament", en canvi, l'històric i el pràctic; ambdós tanmateix expressen la mateixa realitat. L'ús indistint d'ambdós termes en el magisteri social de l'Església, tant en el solemne com en l'ordinari pontifici i episcopal, n'indica la recíproca equivalència.
Per damunt de qualsevol conflicte entre paraules i expressions, la realitat designada amb els termes "doctrina social" o "ensenyament social" constitueix un "ric patrimoni" que l'Església ha adquirit progressivament a partir de la Paraula de Déu i fixant-se en les situacions canviants dels pobles en les diverses èpoques de la història. És un patrimoni que cal conservar amb fidelitat i desenvolupar progressivament, tot responent a les noves necessitats de la convivència humana que es presenten.
2. Avui, la doctrina social és cridada, cada vegada amb una urgència més gran, a aportar el seu propi servei específic a l'evangelització, al diàleg amb el món, a la interpretació cristiana de la realitat i a les orientacions de l'acció pastoral, per il·luminar les diverses iniciatives en el pla temporal amb principis rectes. En efecte, les estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals experimenten profundes i ràpides transformacions, que posen en joc el futur de la societat humana i necessiten doncs una segura orientació. Es tracta de promoure un veritable progrés social, el qual, per tal de garantir efectivament el bé comú de tothom, reclama una organització justa d'aquestes estructures; altrament es produiria un retorn de grans multituds a aquella situació de "jou gairebé servil", de què parlava Lleó XIII en la Rerum Novarum.
És, doncs, evident que el "greu drama" del món d'avui, provocat per les múltiples amenaces que sovint acompanyen el progrés humà, "no pot deixar indiferent ningú". Esdevé, per tant, més urgent i decisiva la irrenunciable presència evangelitzadora de l'Església en el complex món de les realitats temporals que condicionen el destí de la humanitat.
Amb tot, l'Església, en entrar en aquest camp, és conscient dels propis límits. No pretén donar una solució a tots els problemes presents en la dramàtica situació del món contemporani, encara més si hi ha grans diferències de desenvolupament entre les nacions i són ben diferents les situacions en què es troben compromesos els cristians. En canvi, pot donar, i ho ha de fer, a la "llum que li ve de l'Evangeli", els principis i les orientacions indispensables per a l'organització justa de la vida social, per a la dignitat de la persona humana i per al bé comú. De fet, el magisteri ha intervingut i intervé sovint en aquest camp amb una doctrina que tots els fidels són cridats a conèixer, a ensenyar i a aplicar. Per aquesta raó, convé garantir un lloc especial, en harmonia amb els estudis filosòfics i teològics, a l'ensenyament d'aquesta doctrina en la formació dels futurs sacerdots, tal com ho digué clarament Joan XXIII i ho desitgem reafirmar novament amb les presents "Orientacions", estudiades en col·laboració amb el Pontifici Consell "Justícia i Pau" i aprovades per l'Assemblea plenària de la Congregació per a l'Educació Catòlica.
L'estructura del document consta de sis capítols. Els cinc primers es refereixen a la natura de la doctrina social de l'Església: la seva dimensió històrica, teòrica i pràctica en els tres elements que la componen, és a dir, els principis permanents, els criteris de judici i les directrius d'acció. El capítol sisè ofereix algunes indicacions per a garantir als candidats al presbiterat una adequada formació en matèria de doctrina social.

I NATURA DE LA DOCTRINA SOCIAL
3. Elements constitutius de la doctrina social
Els dubtes difusos encara en diversos llocs sobre l'ús del terme "doctrina social" de l'Església i àdhuc sobre la seva natura mateixa, reclamen un aclariment del problema epistemològic que hi ha a l'arrel d'aquests equívocs. Encara que en aquest document no es pretén tractar "ex professo" ni resoldre directament les qüestions epistemològiques relatives a la doctrina social, amb tot, és d'esperar que una reflexió profunda sobre els elements constitutius que n'expressen la natura, ajudarà a comprendre millor els termes en què es planteja el problema. De tota manera, serà bo de tenir present que el que pretenem aquí és precisar aquests elements constitutius tal com es dedueixen directament de les preses de posició magisterials, i no com es troben formulats per alguns estudiosos. En efecte, és necessari distingir sempre la doctrina social oficial de l'Església i les diverses posicions de les escoles que han explicat, desenvolupat i ordenat sistemàticament el pensament social contingut en els documents pontificis.
Els elements essencials que descriuen i defineixen la natura de la doctrina social es presenten d'aquesta manera: l'ensenyament social de l'Església té el seu origen en el trobament del missatge evangèlic i de les seves exigències ètiques amb els problemes que sorgeixen en la vida de la societat. Les qüestions que d'aquesta manera són posades en evidència arriben a ser matèria per a la reflexió moral que madura en l'Església a través de la recerca científica i àdhuc a través de les experiències de la comunitat cristiana, que ha de confrontar-se cada dia amb diverses situacions de misèria i, sobretot, amb els problemes determinats per l'aparició i el desenvolupament del fenomen de la industrialització i dels sistemes socio-econòmics connexos.
Aquesta doctrina es forma recorrent a la teologia i a la filosofia, que li donen un fonament, i a les ciències humanes i socials, que la completen. Es projecta sobre els aspectes ètics de la vida, sense oblidar els aspectes tècnics dels problemes, per jutjar-los amb criteri moral. Basant-se "damunt principis sempre vàlids" comporta "judicis contingents", ja que es desenvolupa en funció de les circumstàncies mutables de la història i s'orienta essencialment a l' " acció o praxi cristiana".

4. Autonomia de la doctrina social
Encara que aquesta doctrina social s'hagués anat formant durant el segle XIX com un complement del tractat moral sobre la virtut de la justícia, ben aviat conquerí una notable autonomia deguda al continu desenvolupament orgànic i sistemàtic de la reflexió moral de l'Església sobre nous i complexos problemes socials. I així es pot afirmar que la doctrina social posseeix una identitat pròpia, amb un perfil teològic ben definit.
Per tenir una idea completa de la doctrina social cal referir-se a les seves fonts, al seu fonament i objecte, al subjecte i al contingut, a les finalitats i al mètode: elements tots aquests que la constitueixen com una disciplina particular i autònoma, teòrica i pràctica alhora, en l'ampli i complex camp de la ciència de la teologia moral, en estreta relació amb la moral social.
Les fonts de la doctrina social són la Sagrada Escriptura, l'ensenyament dels pares i dels grans teòlegs de l'Església i el mateix magisteri. El seu fonament i objecte primari és la dignitat de la persona humana amb els seus drets inalienables, que formen el nucli de la "veritat sobre l'home". El subjecte és tota la comunitat cristiana, en harmonia i sota el guiatge dels seus legítims pastors, dels quals també els laics, amb llur experiència cristiana, són actius col·laboradors. El contingut, compendiant la visió de l'home, de la humanitat i de la societat, reflecteix l'home complet, l'home social, com a subjecte determinat i realitat fonamental de l'antropologia cristiana.

5. Natura teològica
En tant que "part integrant de la concepció cristiana de la vida", la doctrina social de l'Església revesteix un caràcter eminentment teològic. Entre l'Evangeli i la vida real, en efecte hi ha una interpel·lació recíproca que, en el pla pràctic de l'evangelització i de la promoció humana, es concreta en forts vincles d'ordre antropològic, teològic i espiritual, de manera que la caritat, la justícia i la pau són inseparables en la promoció cristiana de la persona humana.
Aquest caràcter teològic de la doctrina social s'expressa igualment en la seva finalitat pastoral de servei al món, atenta a estimular la promoció integral de l'home mitjançant la praxi de l'alliberament cristià, en la seva perspectiva terrena i transcendent. No es tracta de comunicar només un "saber pur", sinó un saber teòrico-pràctic d'abast i de projecció pastoral, coherent amb la missió evangelitzadora de l'Església, ai servei de tot l'home, de cada home i de tots els homes. És el recte coneixement de l'home real i del seu destí que l'Església pot oferir com la seva contribució a la solució dels problemes humans. Es pot dir que en cada època i en cada situació l'Església recorre aquest camí desplegant en la societat una triple tasca: anunci de la veritat sobre la dignitat de l'home i els seus drets, denúncia de les situacions injustes i cooperació en els canvis positius en la societat i en el veritable progrés de l'home.

6. Triple dimensió de la doctrina social
La doctrina social comporta una triple dimensió: teòrica, històrica i pràctica. Aquestes dimensions configuren la seva estructura essencial i entre ells són connexes i inseparables.
Hi ha, en primer lloc, una "dimensió teòrica", perquè el magisteri ha formulat explícitament en els seus documents socials una reflexió orgànica i sistemàtica. El magisteri indica el camí segur per a construir les relacions de convivència en un nou ordre social segons criteris universals que puguin ser acceptats per tothom. Es tracta, és clar, dels principis ètics permanents, no dels mutables judicis històrics ni de "coses tècniques per a les quals (el magisteri) no posseeix els mitjans proporcionats ni cap missió".
Hi ha, després, en la doctrina social de l'Església, una "dimensió històrica", donat que en ella l'ús dels principis està emmarcat en una visió real de la societat, i inspirat per la presa de consciència dels seus problemes.
Hi ha, finalment, una "dimensió pràctica", perquè la doctrina social no s'atura només en l'enunciat dels principis permanents de reflexió, ni en la sola interpretació de les condicions històriques de la societat, sinó que proposa també l'aplicació efectiva d'aquests principis en la praxi, tot traduint-los concretament en les formes i en la mesura que les circumstàncies permeten o reclamen.

7. Metodologia de la doctrina social
La triple dimensió facilita la comprensió del procés dinàmic inductivo-deductiu de la metodologia que, seguida ja d'una manera genèrica en els documents més antics, es precisa millor en l' encíclica Mater et Magistra i és assumida d'una manera decisiva en la constitució pastoral Gaudium et Spes i en els documents posteriors. Aquest mètode es desenvolupa en tres temps: veure, jutjar i actuar.
Veure és percebre i estudiar els problemes reals i llurs causes, l'anàlisi de les quals correspon tanmateix a les ciències humanes i socials.
Jutjar és interpretar la mateixa realitat a la llum de les fonts de la doctrina social, que determinen el judici que hom pronuncia sobre fenòmens socials i llurs implicacions ètiques. En aquesta fase intermèdia se situa la funció pròpia del magisteri de l'Església, que consisteix precisament a interpretar des del punt de vista de la fe la realitat i a oferir "allò que té d'específic: una visió global de l'home i de la humanitat". Es clar que, en el veure i en el jutjar la realitat, l'Església no és ni pot ser neutral, perquè no pot deixar d'acomodar-se a l'escala dels valors enunciats en l'Evangeli. Si, per hipòtesi, s'acomoda a altres escales de valors, el seu ensenyament no seria el que realment és, sinó que es reduiria a una filosofia o a una ideologia de partit.
Actuar es refereix a l'execució de les opcions. Això demana una veritable conversió, és a dir, aquella transformació interior que és disponibilitat, obertura i transparència a la llum purificadora de Déu.
El magisteri, quan invita els fidels a fer opcions concretes i a actuar segons els principis i els judicis expressats en la seva doctrina social, els ofereix el fruit de moltes reflexions i experiències pastorals madurades sota l'assistència particular promesa pel Crist a la seva Església. Correspon al veritable cristià seguir aquesta doctrina i posar-la "a la base de la seva saviesa, de la seva experiència per a traduir-la concretament en categories d'acció, de participació i de compromís".

8. El mètode del discerniment
No es poden posar en pràctica principis i orientacions ètics sense un adequat discerniment, que porti tota la comunitat cristiana i cadascú en particular a escrutar "els signes del temps" i a interpretar la realitat a la llum del missatge evangèlic. Encara que no correspon a l'Església analitzar científicament la realitat social, el discerniment cristià, com a recerca i valoració de la veritat, porta a investigar les causes reals del mal social i especialment de la injustícia i a assumir-ne els resultats certs, no ideologitzats, de les ciències humanes. L'objectiu és d'arribar, a la llum dels principis permanents, a un judici objectiu sobre la realitat social i a concretar, segons les possibilitats i les oportunitats ofertes per les circumstàncies, les opcions més adequades que eliminin les injustícies i afavoreixen les transformacions polítiques, econòmiques i culturals necessàries en cada cas.
En aquesta perspectiva, el discerniment cristià no sols ajuda a aclarir les situacions locals, regionals o mundials, sinó també, i principalment, a descobrir el designi salvífic de Déu, realitzat en Jesucrist, per als seus fills en les diverses èpoques de la història. És clar que això ha de situar-se en una actitud de fidelitat no sols a les fonts evangèliques, sinó també al magisteri de l'Església i als seus legítims pastors.

9. Teologia i filosofia
Des del moment que la doctrina social de l'Església extreu de la Revelació veritats, elements de valoració i de discerniment, reivindicant per a si mateixa el "caràcter d'aplicació de la Paraula de Déu a la vida dels homes i de la societat", aquesta té necessitat d'un sòlid marc filosòfico-teològic. A la seva base hi ha, efectivament, una antropologia extreta de l'Evangeli que conté, com una "afirmació primordial", el concepte d'home "com a imatge de Déu, irreductible a una simple partícula de la natura o a un element anònim de la ciutat humana". Però aquesta afirmació fonamental s'articula en nombroses formulacions doctrinals-com ara la doctrina de la caritat, de la filiació divina, de la nova fraternitat en el Crist, de la llibertat dels fills de Déu, de la dignitat personal i de la vocació eterna de cada home-les quals adquireixen llur ple significat i valor només en el context de l'antropologia sobrenatural i de tota la dogmàtica catòlica.
Conjuntament amb aquestes dades derivades de la Revelació, la doctrina social assumeix, reclama i desenvolupa també diversos principis ètics fonamentals de caràcter racional, tot mostrant la coherència entre les dades revelades i els principis de la recta raó, reguladors dels actes humans en el camp de la vida social i política. En deriva, doncs, la necessitat de recórrer a la reflexió filosòfica, per aprofundir aquests conceptes (com ara l'objectivitat de la veritat, de la realitat, del valor de la persona humana, de les normes d'actuació i dels criteris de veritat), i per il·lustrar-los a la llum de les últimes causes. Efectivament, l'Església ensenya que les encícliques socials apel·len també a la "recta raó" per trobar les normes objectives de la moralitat humana, que regulen la vida no sols individual, sinó també social i internacional. En aquesta perspectiva és evident que un sòlid fonament filosòfico-teològic ajudarà els professors i els alumnes a evitar interpretacions subjectives de les situacions socials concretes, com també a guardar-se de llur possible instrumentalització per a fins i interessos ideològics.

10. Ciències positives
La doctrina social se serveix així mateix de les dades que provenen de les ciències positives i, d'una manera particular, de les socials, que constitueixen un instrument important , bé que no exclusiu, per a la comprensió de la realitat. El recurs a aquestes ciències exigeix un atent discerniment, amb una oportuna mediació filosòfica, ja que es pot córrer el risc de sotmetre-les a la pressió de determinades ideologies contràries a la recta raó, a la fe cristiana, i en definitiva a les dades mateixes de l'experiència històrica i de la recerca científica. De tota manera, un "diàleg fructuós" entre l'ètica social cristiana (teològica i filosòfica) i les ciències humanes és no sols possible sinó també necessari per a la comprensió de la realitat social. La clara distinció entre la competència de l'Església d'una banda i la de les ciències positives de l'altra, no constitueix cap obstacle per al diàleg sinó que més aviat el facilita. Per això està en la línia de la doctrina social de l'Església acollir i harmonitzar adequadament entre elles les dades ofertes per les seves fonts, ja esmentades, i les proporcionades per les ciències positives. És clar que tindrà sempre com a principal punt de referència la paraula i l'exemple del Crist i la tradició cristiana, considerats en funció de la missió evangelitzadora de l'Església.

11. Evolució de la doctrina social
Com ja ha estat dit, la doctrina social de l'Església, pel seu caràcter de mediació entre l'Evangeli i la realitat concreta de l'home i de la societat, té necessitat de ser contínuament posada al dia i de respondre a les noves situacions del món i de la història. De fet, en el transcurs dels anys ha conegut una notable evolució. L'objecte inicial d'aquesta doctrina fou l'anomenada "qüestió social", o sigui, el conjunt dels problemes sòcio-econòmics sorgits en determinades àrees del món europeu i americà a conseqüència de la "revolució industrial". Avui la "qüestió social" ja no està limitada a àrees geogràfiques particulars, sinó que té una dimensió mundial i abraça molts aspectes àdhuc polítics connexos amb la relació entre les classes i la transformació de la societat ja realitzada i encara en curs de realització. De tota manera, "qüestió social" i "doctrina social" continuen essent termes correlatius.
El que és important de subratllar en el desenvolupament de la doctrina social és que aquesta, tot i constituir un "cos" doctrinal de gran coherència, no s'ha reduït a un sistema tancat, sinó que s'ha mostrat atenta al desenvolupament de les situacions i capaç de respondre adequadament als nous problemes i a les noves formes de presentar-se. Això es desprèn d'un examen objectiu dels documents dels successius pontífexs-de Lleó XIII a Joan Pau II-i esdevé encara més evident a partir del Concili Vaticà II.

12. Continuïtat i desenvolupament
Les diferències de plantejament, de procediment metodològic i d'estil que es noten en els diversos documents no comprometen tanmateix la identitat substancial i la unitat de la doctrina social de l'Església. Justament per això hom empra el terme "continuïtat" per a expressar la relació dels documents entre ells, encara que cadascun respon d'una manera específica als problemes del propi temps. Per posar un exemple, els "pobres" de què tracten alguns documents més recents no són els "proletaris" a què es refereix Lleó XIII en l'encíclica Rerum Novarum, o els "desocupats" que es troben al centre de l'atenció de Pius XI en l'encíclica Quadragesimo Anno. Avui llur nombre apareix immensament més gran i en formen part tots els qui en la societat del benestar són exclosos de la fruïció dels béns de la terra amb llibertat, dignitat i seguretat. El problema és més gran pel fet que, en algunes parts de la terra i especialment al Tercer Món, ha esdevingut sistemàtic i quasi institucionalitzat.
A més, el problema no es refereix solament a les diferències injustes entre les classes socials, sinó també als enormes desequilibris entre nacions riques i nacions pobres.

13. El deure i el dret a ensenyar
L'Església davant la comunitat política -en el respecte i en l'afirmació de l'autonomia recíproca en el propi camp, ja que totes dues estan al servei de la vocació individual i social de les persones humanes-, afirma la pròpia competència i el propi dret d'ensenyar la doctrina social amb vista al bé i a la salvació dels homes; i amb aquesta finalitat empra tots els mitjans que pot tenir a disposició, segons la diversitat de les situacions i dels temps.
Considerant l'home "en la plena veritat de la seva existència, del seu ésser personal i alhora del seu ésser comunitari i social", l'Església és ben conscient que la sort de la humanitat està lligada d'una manera estreta i indiscutible al Crist. Està convençuda de la necessitat insubstituïble de l'ajut que ofereix a l'home, i per això no pot abandonar-lo. Com s'ha expressat a propòsit d'això Joan Pau II, l'Església participa íntimament de les vicissituds de tota la humanitat, bo i fent de l'home el primer i fonamental camí en el compliment de la seva missió, "camí que immutablement passa a través del misteri de l'Encarnació i de la Redempció". D'aquesta manera continua la missió redemptora del Crist, obeint el seu manament de predicar l'Evangeli a tots els pobles i de servir tots els qui es troben en un estat de destret, ja sigui com a individus, ja sigui com a grups i classes socials, i que senten vivament la necessitat de transformacions i reformes per millorar les condicions de vida.
Fidel a la seva missió espiritual, l'Església afronta aquests problemes sota l'aspecte moral i pastoral que li és propi. En l'encíclica Sollicitudo Rei Socialis, Joan Pau II fa al·lusió a aquest aspecte, amb referència als problemes del desenvolupament, afirmant que això entra de ple, per aquest motiu, en la missió de l'Església. Per la qual cosa "no pot ser acusada d'ultrapassar el seu camp específic de competència, i menys encara, el mandat rebut del Senyor".
Més enllà de l'àmbit dels seus fidels, l'Església ofereix la seva doctrina social a tots els homes de bona voluntat, afirmant que els seus principis fonamentals són "postulats per la recta raó" il·luminada i perfeccionada per l'Evangeli.

II DIMENSIÓ HISTÒRICA DE LA DOCTRINA SOCIAL
14. Davant l'intent d'alguns de sembrar "dubtes i desconfiances" sobre l'eficàcia de la doctrina social, perquè és considerada abstracta, deductiva, estàtica i sense força crítica, Joan Pau II ha cridat moltes vegades l'atenció sobre la urgència d'una acció social que recolzi en el "ric i complex patrimoni" denominat "doctrina social o ensenyament social de l'Església". El mateix havien fet els seus predecessors Joan XXIII i Pau VI, i els pares del Concili Vaticà II. Del pensament dels Pontífexs i del Concili es dedueix l'intent d'obtenir que, a través de l'acció social cristiana, la presència de l'Església en la història reflecteixi la presència del Crist, que transforma els cors i les estructures injustes creades pels homes.
Aquest aspecte és particularment sentit en les condicions culturals i socials del nostre temps. Per això l'actual magisteri de l'Església ha imprès a la doctrina social un nou dinamisme, que explica les creixents actituds d'hostilitat d'alguns, assumides sovint de forma acrítica, i mostra com n'és de greu la responsabilitat del qui refusa un instrument tan adequat per al diàleg de l'Església amb el món i tan eficaç per a la solució dels problemes socials contemporanis.

1. dimensió social del missatge cristià primitiu
15. Història de la salvació
La doctrina social enfonsa les arrels en la història de la salvació i troba el seu origen en la mateixa missió salvífica i alliberadora de Jesucrist i de l'Església. Està vinculada a l'experiència de fe en la salvació i en l'alliberament integral del poble de Déu, descrits primer en el Gènesi, l'Èxode, els Profetes i els Salms, i desprès en la vida de Jesús i en les Cartes apostòliques.

16. Missió de Jesús
La missió de Jesús i el seu testimoniatge de vida han evidenciat que la veritable dignitat de l'home es troba en un esperit alliberat del mal i renovat per la gràcia redemptora del Crist. Amb tot, l'Evangeli mostra amb abundància de textos que Jesús no ha estat indiferent ni estrany al problema de la dignitat i dels drets de la persona humana, ni a les necessitats dels més febles, dels més necessitats i de les víctimes de la injustícia. En tot moment ha revelat una solidaritat real amb els més pobres i desgraciats; ha lluitat contra la injustícia, la hipocresia, els abusos del poder, l'avidesa de guany dels rics, indiferents als sofriments dels pobres, recordant fortament el passar comptes final, quan tornarà gloriós a judicar els vius i els morts.
A l'Evangeli hi ha contingudes clarament algunes veritats fonamentals, que han plasmat profundament el pensament social de l'Església en el seu camí a través dels segles. Així, per exemple, Jesús afirma i proclama una essencial igualtat en dignitat entre tots els éssers humans homes i dones, sigui quina sigui llur ètnia, nació o raça, cultura, pertinença política o condició social. En el seu missatge hi ha continguda, a més, una concepció de l'home entès com un ésser social en virtut de la seva mateixa natura, en tant que és afirmada la dignitat del matrimoni, que constitueix la primera forma de comunicació entre persones. De la fonamental igualtat en dignitat entre tots els homes i de llur intrínseca natural sociabilitat brolla necessàriament l'exigència que les relacions en la vida social s'estableixin segons criteris de justícia, vivificada i integrada per l'amor.
A més d'aquests valors continguts a l'Evangeli, n'hi ha encara molts altres d'importància no menor i no menys incidents sobre l'ordenament social, com ara: els valors referents a la institució de la família unitària i indissoluble, font de la vida; els valors referents a l'origen i a la natura de l'autoritat, que és concebuda i exercida com un servei per al bé comú del grup social del qual és expressió directa i sobre el qual actua, en harmonia amb el bé universal de tota la família humana.

17. Missió de l'Església
L'Església es nodreix del mateix misteri del Crist, Evangeli encarnat, per anunciar, com Ell, la bona Nova del Regne de Déu i cridar els homes a la conversió i a la salvació. Aquesta vocació evangelitzadora de l'Església, rebuda del Crist, constitueix la seva identitat més profunda. Però precisament d'ella deriven obligacions, indicacions i forces que poden contribuir a construir i a consolidar la comunitat dels homes segons la llei divina.
En l'ensenyament i en la praxi social, l'Església dels primers segles i de l'Edat Mitjana no fa sinó aplicar i desenvolupar els principis i les orientacions contingudes en l'Evangeli. Movent-se dintre les estructures de la societat civil, mira d'humanitzar-les amb esperit de justícia i de caritat, unint l'obra d'evangelització amb oportunes intervencions caritativo-socials. Els Pares de l'Església són coneguts no sols com a intrèpids defensors dels pobres i dels oprimits, sinó també com a promotors d'institucions assistencials (hospitals, orfenats, hostatgeries per a pelegrins i forasters) i de concepcions sòcio-culturals que han inaugurat l'era d'un nou humanisme arrelat en el Crist. Es tracta, la majoria de vegades, d'obres supletives, determinades per les insuficiències i per les llacunes en l'organització de la societat civil, que demostren que les ànimes impregnades dels ideals de l'Evangeli són capaces de molts sacrificis i de molta creativitat. Gràcies als esforços de l'Església, ha estat reconeguda la inviolabilitat de la vida humana, la santedat i la indissolubilitat del matrimoni, la dignitat de la dona, el valor del treball humà i de cada persona, contribuint així a l'abolició de l'esclavitud que formava part normal del sistema econòmic i social del món antic. El progressiu desenvolupament de l'activitat teològica, primer als monestirs i després a les universitats, ha fet possible l'elaboració científica dels principis fonamentals que regulen l'ordenada convivència humana. Des d'aquest punt de vista roman de valor perenne el pensament de sant Tomàs d'Aquino, de Francisco Suárez, de Francisco de Vitoria i de tants altres. Conjuntament amb diversos insignes filòsofs i canonistes, han preparat els pressupòsits i els instruments necessaris per a l'elaboració d'una veritable i pròpia doctrina social, tal com fou iniciada sota el Summe Pontífex Lleó XIII i continuada pels seus successors.
L'afirmació d'aquesta dimensió social del cristianisme esdevé cada dia més urgent pels canvis constantment més vastos i profunds que s'esdevenen en la societat. Davant els problemes socials, sempre presents en les diverses èpoques de la història, però esdevinguts als nostres temps molt més complexos i estesos a escala mundial, l'Església no pot abandonar la seva reflexió ètica i pastoral -en el camp que li és propi- per il·luminar i orientar amb els seu ensenyament social els esforços i les esperances dels pobles, tot fent certament que els canvis àdhuc radicals requerits per les situacions de misèria i d'injustícia siguin realitzats de tal manera que afavoreixin el veritable bé dels homes.

2. La formació del patrimoni històric
18. Ambient sòcio-cultural
A cada època la doctrina social, amb els seus principis de reflexió, els seus criteris de judici i les seves normes d'acció no ha tingut, ni hauria pogut tenir altra orientació que la d'il·luminar d'una manera particular, partint de la fe i de la tradició de l'Església, la situació real de la societat, sobretot quan hi és ofesa la dignitat humana.
En aquesta perspectiva, dinàmica i històrica, resulta que el veritable caràcter de la doctrina social és determinat per les seves indicacions, relatives als problemes d'una determinada situació històrica, amb les exigències ètiques del missatge evangèlic, que demana una transformació en profunditat de la persona i dels grups per obtenir un alliberament autèntic i integral.
Amb tot, per a la comprensió del desenvolupament històric de la doctrina social, convé penetrar en el context sòcio-cultural de cada document i comprendre les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals en què ha estat publicat. En les diverses preses de posició es pot, al mateix temps, descobrir millor la intenció pastoral de l'Església davant la situació de la societat examinada i l'amplitud del problema social.
Tant els principis bàsics, provinents directament de la concepció cristiana de la persona i de la societat humana, com els judicis morals sobre determinades situacions, instruccions i estructures socials, permeten de comprendre el sentit de la presència històrica de l'Església en el món. Es pot dir que cada document social n'és un exemple i una prova.

19. Canvis del segle XIX i contribucions del pensament catòlic
En particular, cal recordar la nova situació creada el segle XIX a Europa i en part a les Amèriques a conseqüència de la revolució industrial, el liberalisme, el capitalisme i el socialisme. En aquella situació, no pocs catòlics dels diversos països europees, d'acord amb les exigències ètiques i socials de la paraula de Déu i amb l'ensenyament constant dels pares de l'Església, dels grans teòlegs de l'Edat Mitjana i, d'una manera particular, de sant Tomàs d'Aquino, promogueren el desvetllament de la consciència cristiana davant les greus injustícies sorgides en aquella època. Així començà a dibuixar-se una concepció més moderna i dinàmica de la forma amb què l'Església ha d'estar present i ha d'exercir el seu influx en la societat. Es va copsar millor la importància de la seva presència en el món i el tipas de funció que els nous temps li demanaven. Damunt aquests pressupòsits s'estintola tota la doctrina social de l'Església des d'aleshores fins als nostres dies.
És, doncs, en aquesta perspectiva que han de ser llegits i entesos els documents del magisteri social.

20. Lleó XIII
Lleó XIII, preocupat per la "qüestió obrera", és a dir, pels problemes derivats de la deplorable situació en què es trobava el proletariat industrial, intervé amb l'encíclica Rerum Novarum (1891), un text coratjós i clarivident, que preparà els desenvolupaments de la doctrina social fets pel magisteri en els documents successius. En l 'encíclica , el Pontífex exposa els principis doctrinals que poden servir per a guarir el "mal social" latent en la "condició dels obrers".
Després d'haver enumerat els errors que han portat a la "immerescuda misèria" del proletariat i després d'haver exclòs, com un remei a la "qüestió obrera", el socialisme, la Rerum Novarum precisa i actualitza la doctrina catòlica sobre el treball, sobre el dret de propietat, sobre el principi de col·laboració contraposat a la lluita de classes com a mitjà fonamental per al canvi social, sobre el dret dels febles, sobre la dignitat dels pobres i sobre les obligacions dels rics, sobre el perfeccionament de la justícia mitjançant la caritat, sobre el dret a tenir associacions professionals.

21. Pius XI
Quaranta anys després, quan els desenvolupaments de la societat industrial ja havien portat a una enorme i cada vegada més creixent concentració de forces i de poders en el món econòmico-social i encès una cruel lluita de classes, Pius XI sentí el deure i la responsabilitat de promoure un major coneixement, una interpretació més exacta i una urgent aplicació de la llei moral reguladora de les relacions humanes en aquell camp, amb la finalitat de superar el conflicte de les classes i d'arribar a un nou ordre social basat en la justícia i la caritat. Donada aquesta atenció al nou context històric, la seva encíclica Quadragesimo Anno aporta novetats: ofereix una panoràmica de conjunt de la societat industrial i de la producció; subratlla la necessitat que tant el capital com el treball contribueixin a la producció i a l'organització econòmica; estableix les condicions per al restabliment de l'ordre social; busca un nou enfocament dels problemes naixents, per afrontar els "grans canvis" aportats pel nou desenvolupament de l'economia i del socialisme; no dubta de prendre posició sobre intents, fets aquells anys, de superar amb el sistema corporatiu les antinòmies socials, tot mostrant-se favorable als principis de solidaritat i de col·laboració que l'inspiraven, però advertint que la manca de respecte a la llibertat d'associació i d'acció podia comprometre l'èxit desitjat.

22. Pius XII
En el seu llarg pontificat Pius XII no va escriure cap encíclica social. Però en plena continuïtat amb la doctrina dels seus predecessors intervingué amb autoritat sobre els problemes socials del seu temps amb una àmplia sèrie de discursos. Entre aquests, són particularment importants els missatges radiats amb els quals precisà, formulà i reivindicà els principis ètico-socials orientats a promoure la reconstrucció després de la ruïna de la segona guerra mundial. Per la seva sensibilitat i intel·ligència a copsar els "signes dels temps", Pius XII pot ser considerat el precursor immediat del Concili Vaticà II i de l'ensenyament social dels papes que l'han succeït. Els punts de la doctrina social que concretà més bé i els problemes del seu temps als quals aplicà millor aquesta doctrina són els següents: la destinació universal i l'ús dels béns; els drets i els deures dels treballadors i dels empresaris; la funció de l'Estat en les activitats econòmiques; la necessitat de la col·laboració internacional per dur a terme una major justícia i assegurar la pau; la restauració del dret com a regla de les relacions entre les classes i entre els pobles; el salari mínim familiar.
Els anys de la guerra i de la postguerra, el magisteri social de Pius XII representà per a molts pobles de tots els continents i per a milions de creients i de no creients la veu de la consciència universal, interpretada i proclamada en íntima connexió amb la paraula de Déu. Amb la seva autoritat moral i el seu prestigi, Pius XII portà la llum de la saviesa cristiana a innombrables homes de tota categoria i nivell social, a governants, homes de cultura, professionals, empresaris, dirigents, tècnics, treballadors. Desitjós de valorar la tradició de la Rerum Novarum, treballà per la formació d'una consciència ètica i social que inspirés les accions dels pobles i dels Estats. A través d'ell passà a l'Església aquell buf de l'Esperit regenerador que, com deia ell mateix a propòsit de la Rerum Novarum, no ha cessat d'escampar-se beneficiosament sobre la humanitat entera.

23. Joan XXIII
Després de la segona guerra mundial l'Església es trobà en una situació nova sota molts aspectes: la "qüestió social", restringida inicialment a la classe obrera, sofrí un procés d'universalització que implicà totes les classes, tots els països i la mateixa societat internacional, en la qual aflorava cada vegada més el drama del Tercer Món. El "problema de l'època moderna" esdevé objecte de la reflexió i de l'acció pastoral de l'Església i del seu magisteri social. En efecte, la nova encíclica Mater et Magistra (1961) del papa Joan XXIII mira d'actualitzar els documents ja coneguts i de fer un ulterior pas endavant en el procés d'implicació de tota la comunitat cristiana. El nou document, en afrontar els aspectes més actuals i importants de la "qüestió social", fa ressaltar les desigualtats existents tant entre els diversos sectors econòmics com entre els diversos països i regions i denuncia els fenòmens de la superpoblació i del subdesenvolupament, que a causa de la manca d'entesa i de solidaritat entre les nacions determinen situacions insuportables especialment al Tercer Món.
El mateix Joan XXIII, davant els perills d'una nova guerra nuclear, després d'haver intervingut amb un memorable missatge als pobles i als caps d'Estat, en el moment més agut de la crisi publicà l'encíclica Pacem in Terris (1963), que és una exhortació urgent a construir la pau, fonamentada en el respecte de les exigències ètniques que han de presidir les relacions entre els homes i els Estats.
L'estil i el llenguatge de l'encíclica del papa Joan XXIII confereixen a la doctrina social nova capacitat d'aproximació i d'incidència en les noves situacions, sense que amb això trenqui la continuïtat amb la tradició precedent. No es pot, doncs, parlar de "canvi epistemològic". És cert que aflora la tendència a valorar allò que és empíric i sociològic, però al mateix temps s'accentua la motivació teològica en la doctrina social. Això és encara més evident si es fa una confrontació amb els documents precedents, en què predomina la reflexió filosòfica i l'argumentació basada en principis del dret natural. Han influït sense cap dubte a donar origen a les encícliques socials de Joan XXIII els canvis radicals tant dintre els Estats com en llurs relacions recíproques, ja sigui "en el camp científic, tècnic i econòmic", ja sigui en el "social i polític".
Després d'aquest període altres grans fenòmens comencen a empènyer d'una manera preocupant. Són sobretot els efectes del desenvolupament econòmic de després de la reconstrucció postbèl·lica. L'optimisme que aquest genera impedeix d'adonar-se immediatament de les contradiccions d'un sistema basat en el desenvolupament desigual dels diferents països del món. A més, ja al final d'aquell decenni, mentre es consolida cada vegada més el procés de la descolonització de molts països del Tercer Món, es nota que al colonialisme polític vigent fins aleshores li succeeix un altre tipas de domini colonial, de caràcter econòmic. Aquest fet és determinant per a una presa de consciència i per a un moviment d'insurrecció, especialment a l'Amèrica Llatina, on per combatre els desequilibris dels desenvolupament i l'estat de nova dependència es desencadena de diverses maneres i amb formes variades un ferment d'alliberament. Això seguidament generarà els diversos corrents de la "teologia de l'alliberament", sobre els quals la Santa Seu ha donat a conèixer la seva posició.

24. El Concili Vaticà II
Quatre anys després de la publicació de la Mater et Magistra veu la llum la Constitució pastoral Gaudium et Spes del Concili Vaticà II sobre l'Església en el món contemporani. Si entre els dos documents el temps transcorregut era massa breu perquè hi haguessin canvis significatius en la realitat històrica, amb tot, amb el nou document, el camí recorregut per la doctrina social fou considerable. El Concili, en efecte, s'adonà que el món esperava de l'Església un missatge nou i estimulant. A aquesta expectació respongué amb l'esmentada Constitució, en la qual, en sintonia amb el renovament eclesiològic, es reflecteix una nova concepció de ser comunitat de creients i poble de Déu. Suscità, doncs, nou interès per la doctrina continguda en els documents precedents sobre el testimoniatge i la vida dels cristians, com uns camins autèntics per a fer visible la presència de Déu en el món.
En el pla social, la resposta de l'Església reunida en Concili es concretà en l'exposició d'una concepció més dinàmica de l'home i de la societat, i en particular de la vida sòcio-econòmica, elaborada a partir de les exigències i de la recta interpretació del desenvolupament econòmic.
Segons el capítol de la Gaudium et Spes dedicat a aquest problema, l'eliminació de les desigualtats socials i econòmiques es pot basar, en efecte, només en la recta comprensió del desenvolupament. Aquesta interpretació de la realitat social a nivell mundial produí un tomb fonamental en el procés evolutiu de la doctrina social: aquesta no es deixa absorbir per les implicacions sòcio-econòmiques dels dos principals sistemes, capitalisme i socialisme, sinó que s'obre a una nova concepció, la de la doble dimensió o abast del desenvolupament. Aquesta concepció mira, en efecte, de promoure el bé de l'home sencer, "integralment considerat, és a dir, tenint en compte les seves necessitats d'ordre material i les seves exigències per a la vida intel·lectual, moral, espiritual i religiosa", superant així les tradicionals contraposicions entre productor i consumidor i les discriminacions que ofenen la dignitat de la gran família humana.
En aquesta perspectiva es descobreix com a la base de tot el que la Constitució diu sobre la vida econòmico-social hi ha una concepció autènticament humanística del desenvolupament. A la Gaudium et Spes l'Església mostra com n'és, de profunda, la seva sensibilitat envers la creixent consciència de les desigualtats i de les injustícies presents en la humanitat, i en particular envers els problemes del Tercer Món.
En la doctrina social es reforça, d'aquesta manera, contra tota discriminació social i econòmica, una orientació personalista i comunitària de l'economia, en la qual el qui presideix és l'home, considerat com a fi, subjecte i protagonista del desenvolupament.
És la primera vegada que un document del magisteri solemne de l'Església s'ha expressat tan amplament sobre aspectes directament temporals de la vida cristiana. S'ha de reconèixer que l'atenció donada per la Constitució als canvis socials, psicològics, polítics, econòmics, morals i religiosos ha estimulat cada vegada més, els últims vint anys, la preocupació pastoral de l'Església pels problemes dels homes i el diàleg amb el món.

25. Pau VI
Alguns anys després del Concili, l'Església oferí a la humanitat una nova important reflexió en matèria social amb l'encíclica Populorum Progressio (1907) de Pau VI. Pot ser considerada com una ampliació del capítol sobre la vida econòmico-social de la Gaudium et Spes, bé que introduint algunes novetats significatives.
En poc temps, en efecte, havia anat creixent ulteriorment la presa de consciència de les desigualtats que discriminaven i sotmetien a situacions d'injustícia i de marginació molts països del Tercer Món. Aquest problema era agreujat per circumstàncies particulars, com ara l'acceleració del desequilibri existent entre els països pobres i els rics, i el creixement demogràfic del Tercer Món. A les regions i als pobles més pobres i marginats, l'anàlisi del subdesenvolupament i de les seves causes suscità escàndol i féu desencadenar la lluita contra la injustícia.
En aquest nou context històric, en el qual els conflictes socials han adquirit dimensions mundials, es projecta la llum de la Populorum Progressio, que ofereix l'ajut per a comprendre totes les dimensions de l'home i d'un desenvolupament solidari de la humanitat: dues temàtiques, aquestes, que cal considerar com els eixos al voltant dels quals s'estructura tota la trama de l'encíclica. Volent convèncer els destinataris de la urgència d'una acció solidària, el papa presenta el desenvolupament com "el pas de condicions de vida menys humanes a condicions més humanes", i n'especifica les característiques. Les condicions menys humanes es verifiquen quan hi ha mancances materials i morals i estructures opressives. Les condicions humanes demanen la possessió d'allò que és necessari, l'adquisició dels coneixements i de la cultura, el respecte de la dignitat dels altres, el reconeixement dels valors suprems i de Déu, i, finalment, la vida cristiana de fe, esperança i caritat. El "pas" de les condicions menys humanes a les més humanes, que segons el papa no està circumscrit a les dimensions purament temporals, ha d'inspirar la reflexió teològica sobre l'alliberament de la injustícia i sobre els autèntics valors, sense els quals no és possible un veritable desenvolupament de la societat. La doctrina social troba aquí oberta una porta per a una reflexió ètica aprofundida i renovada.
Només quatre anys després de l'encíclica Populorum Progressio, Pau VI publicà la carta apostòlica Octogesima Adveniens (1971). Era el vuitantè aniversari de la Rerum Novarum, però el papa més que el passat mirava el present i el futur. En el món occidental industrialitzat havien sorgit nous problemes, com els de l'anomenada "societat postindustrial", i calia adequar-hi l'ensenyament social de l'Església. L'Octogesima Adveniens inicia així una nova reflexió per a la comprensió de la dimensió política de l'existència i del compromís cristià, estimulant al seu torn el sentit crític en relació amb les ideologies i les utopies subjacents als sistemes sòcio-econòmics vigents.

26. Joan Pau II
Deu anys després (1981), Joan Pau II intervé amb la gran encíclica Laborem Exercens. El decenni transcorregut havia deixat una empremta en la història del món i de l'Església. En el pensament del papa no és difícil descobrir el flux dels nous canvis que s'havien produït. Si els anys setanta havien començat amb l'agudització de la consciència del subdesenvolupament i de les injustícies que en deriven, vers la meitat del mateix decenni s'havien manifestat els primers símptomes d'una crisi més profunda, produïda per les contradiccions que amagava el sistema monetari i econòmic internacional, i caracteritzada sobretot per l'enorme encariment dels preus del petroli. En aquesta situació, el Tercer Món, davant el conjunt dels països desenvolupats de l'Occident i els del bloc oriental col·lectivista, reclama noves estructures monetàries i comercials que respectessin els drets dels pobles envers els pobres i també la justícia en les relacions econòmiques. Mentre creixia el malestar del Tercer Món, alguns països, fent-se ressò d'aquest sofriment, reivindicaven una major justícia en la distribució de la renda mundial. Tot el sistema de la divisió internacional del treball i de l'estructuració de l'economia mundial entrava en una crisi profunda, i com a conseqüència, hom exigia una revisió radical de les mateixes estructures que havien portat a un desenvolupament econòmic tan desigual.
Davant aquests nombrosos i nous problemes, Joan Pau II escriu l'encíclica Laborem Exercens, en el norantè aniversari de la Rerum Novarum, en continuïtat amb el magisteri precedent, però amb una originalitat pròpia, tant pel mètode i l'estil com pels molts aspectes de l'ensenyament; tractats en relació amb les condicions del temps, però seguint les principals intuïcions de Pau VI. El document es desenvolupa en forma d'exhortació dirigida a tots els cristians, a fi de comprometre'ls en la transformació dels sistemes sòcio-econòmics vigents, i dóna orientacions precises, damunt la base de la preocupació fonamental del bé integral de l'home. Amb això s'amplia el "patrimoni tradicional" de la doctrina social de l'Església, deixant clar que la "clau central" de tota la "qüestió social" es troba en "treball humà", punt de referència més adequat per a analitzar tots els problemes socials. Partint del treball com a dimensió fonamental de l'existència humana, són tractats en l'encíclica tots els altres aspectes de la vida sòcio-econòmica, sense descurar l'aspecte cultural i tecnològic.
La Laborem Exercens proposa, per tant, una revisió profunda del sentit del treball, que implica una redistribució més adequada no sols de la renda i de la riquesa, sinó també del treball mateix, amb la finalitat d'assolir que hi hagi treball per a tothom. Amb aquesta finalitat la societat hauria de ser ajudada a redescobrir la necessitat de la moderació en el consum, a reconquerir les virtuts de la sobrietat i de la solidaritat i a fer àdhuc veritables sacrificis per sortir de la crisi actual. Es una gran proposta, reafirmada recentment per la Congregació per a la doctrina de la fe. I aquesta val no sols per a cadascun dels pobles en particular, sinó també per a les relacions entre les nacions.
La situació mundial exigeix el respecte dels principis i dels valors fonamentals que cal considerar insubstituïbles: en efecte, sense una reafirmació de la dignitat de l'home i dels seus drets, com també sense la solidaritat entre els pobles, la justícia social i un nou sentit del treball, no hi haurà ni un veritable desenvolupament humà ni un nou ordre de convivència social.
El 30 de desembre de 1987, als vint anys de la Populorum Progressio, Joan Pau II publicà l'encíclica Sollicitudo Rei Socialis, el tema central de la qual és la noció de desenvolupament com fou exposat en l'esmentat document de Pau VI. A la llum de l'ensenyament sempre vàlid d'aquesta encíclica, el Summe Pontífex ha volgut examinar, a vint anys de distància, la situació del món sota aquest aspecte, amb la finalitat de posar al dia i d'aprofundir encara la nació de desenvolupament, per tal que respongui a les necessitats urgents del moment històric present i estigui de debò a l'alçada de l'home.
Són dos els temes fonamentals de la Sollicitudo Rei Socialis: per una banda, la situació dramàtica del món contemporani, des del punt de vista del desenvolupament fallit en el Tercer Món, i per l'altra, el sentit, les condicions i les exigèncias d 'un desenvolupament digne de l'home .
Entre les causes del desenvolupament fallit hi ha esmentada la diferència persistent, i sovint àdhuc augmentada, entre Nord i Sud, la contraposició entre el bloc oriental i l'occidental, amb la consegüent cursa d'armaments, el comerç d'armes i diversos obstacles de caràcter polític que s'interposen a les decisions de cooperació i de solidaritat entre les nacions. Tampoc no pot oblidar-se, en aquest context, la qüestió demogràfica. D'altra banda, són reconeguts tanmateix certs progressos realitzats en el camp del desenvolupament, mal que incerts, limitats i inadequats respecte a les necessitats reals.
Pel que fa al segon tema principal de l'encíclica, és a saber, la natura d'un veritable desenvolupament, són oferts abans que res aclariments relatius a la diferència entre "progrés indefinit" i desenvolupament. Amb aquesta finalitat hom insisteix que el veritable desenvolupament no pot limitar-se a la multiplicació dels béns i dels serveis, és a dir, a allò que hom posseeix, sinó que ha de contribuir a la plenitud de l'"ésser" de l'home. D'aquesta manera es pretén dibuixar amb claredat la natura moral del veritable desenvolupament. Aquest important aspecte és aprofundit també a la llum de les fonts escripturístiques i de la tradició de l'Església. Una prova d'aquesta dimensió moral del desenvolupament és la insistència del document en la connexió entre observança fidel de tots els drets humans (inclòs el dret a la llibertat religiosa) i el veritable desenvolupament de l'home i dels pobles.
L'encíclica analitza també diversos obstacles d'ordre moral al desenvolupament ("estructures de pecat", afany exclusiu de guany, set de poder) i els camins per a llur desitjable superació. Amb aquesta finalitat es recomana el reconeixement de la interdependència entre homes i pobles i la consegüent admissió de l'obligació de la solidaritat, en el caràcter de virtut de la qual s'insisteix, el deure de la caritat per als cristians. Però tot això pressuposa una radical conversió dels cors.
Al final del document hi ha indicades també altres vies especifiques per a afrontar la present situació, subratllant sobretot la importància de la doctrina social de l'Església, del seu ensenyament i de la seva difusió en el moment present.

27. Aquesta breu panoràmica històrica de la doctrina social de l'Església ajuda a comprendre'n la complexitat, la riquesa, el dinamisme, com també els límits. Cada document marca un nou pas endavant en l'esforç de l'Església de respondre als problemes de la societat en els diversos moments de la història: en cadascun cal llegir sobretot la preocupació pastoral de proposar a la comunitat cristiana i a tots els homes de bona voluntat els principis fonamentals, els criteris universals i les orientacions idònies per a suggerir les opcions de fons i la praxi coherent per a cada situació concreta. Aquest ensenyament, doncs, "no és cap "tercera via" entre el capitalisme lliberal i el col·lectivisme marxista, ni tampoc una possible alternativa a altres solucions radicalment oposades" sinó un servei desinteressat que l'Església ofereix segons les necessitats dels llocs i dels temps. Subratllar aquesta dimensió històrica mostra que la doctrina social de l'Església, expressada amb claredat i coherència en els seus principis essencials, no és un sistema abstracte, tancat i definit una vegada per totes, sinó concret, dinàmic i obert. En efecte, l'atenció a la realitat i la inspiració evangèlica posen l'Església en condicions de respondre als canvis continus a què estan sotmesos els processos econòmics, socials, polítics, tecnològics i culturals. Es tracta d'una obra sempre en construcció, oberta a les interpel·lacions de les noves realitats i dels nous problemes que sorgeixen en aquests sectors.

28. Documents més recents
Els canvis senyalats reclamen una visió ètica dels nous pobles i una resposta cada vegada més diferenciada, posada al dia i aprofundida. Així ha succeït, per exemple, en les qüestions de la propietat privada, de la socialització, de la cogestió, del subdesenvolupament del Tercer Món, del creixent desnivell entre països pobres i països rics, del desenvolupament sòcio-econòmic, del sentit del treball, del deute internacional, del problema dels sense sostre, de la situació actual de la família, de la dignitat de la dona, del respecte de la vida humana naixent i de la procreació. Els documents més recents de l'Església fan ressaltar aquesta seva profunda sensibilitat evangèlica davant els nous problemes socials.
En l'esperit del Concili Vaticà II la doctrina social de l'Església, composta d'"elements permanents" i d'"elements contingents", continuarà el seu camí històric, ampliant-se i enriquint-se amb l'aportació de tots els membres de l'Església. En aquest camí el magisteri recollirà les diverses veus en els seus ensenyaments oficials, conciliant l'atenció a la dimensió històrica amb el deure sagrat de no afeblir l'estabilitat i la certesa dels principis i de les normes fonamentals, i invitant a l'acció coherent.
En aquest llarg camí, l'Església continuarà concretant els ensenyament si els valors de la seva doctrina social, proposant principis de reflexió i valors permanents, criteris de judici i directrius d'acció.

III PRINCIPIS I VALORS PERMANENTS
29. Aquest capítol tracto breument dels "principis permanents" i dels valors fonamentals que mai no han de mancar en l'ensenyament de la doctrina social de l'Església. A l'apèndix oferim un esbós del programa dels cursos, susceptible de ser adaptat a les necessitats concretes de cada Església particular.

1. Principis permanents de reflexió
30. Premissa
Aquests principis han estat formulats per l'Església no orgànicament en un sol document, sinó al llarg de tot el procés de l'evolució històrica de la doctrina social. Són extrets dels diversos documents que el magisteri de l'Església, amb la col·laboració de bisbes, de sacerdots i de laics especialitzats, ha elaborat en afrontar els diversos problemes socials que anaven sorgint.
És obvi que el present document no és ni vol ser ni una nova síntesi ni un manual d'aquests principis, sinó un conjunt de simples orientacions considerades oportunes per a l'ensenyament.
No constitueix tampoc llur presentació completa, sinó simplement una indicació dels que cal considerar més importants i que mereixen doncs una atenció particular en la formació dels futurs preveres.
Entre aquests, cal considerar fonamentals els principis referents a la persona, al bé comú, a la solidaritat i a la participació. Els altres els estan estretament units i en deriven.

31. La persona humana
La dignitat de la persona es fonamenta en el fet que és creada a imatge i semblança de Déu i elevada a un fi sobrenatural que transcendeix la vida terrena. L'home, doncs, com a ésser intel·ligent i lliure, subjecte de drets i de deures, és el primer principi i, es pot dir, el cor i l'ànima de l'ensenyament social de l'Església. "Creients i no creients estan gairebé d'acord a retenir que tot el qui hi ha damunt la terra ha de ser referit a l'home com al seu centre i cimal." És un principi que en el seu abast antropològic constitueix la font dels altres principis que formen part del cas de la doctrina social. L'home-persona és el subjecte i el centre de la societat, la qual amb les seves estructures, organitzacions i funcions té per finalitat la creació i la contínua adequació de les condicions econòmiques i culturals que permetin al major nombre possible de persones el desenvolupament de llurs capacitats i la satisfacció de llurs legítimes exigències de perfecció i de felicitat. Per aquesta raó l'Església no es cansarà mai d'insistir en la dignitat de la persona, contra totes les esclavituds, les explotacions i les manipulacions perpetrades en perjudici dels homes no sols en el camp polític i econòmic, sinó també en el cultural, ideològic i mèdic.

32. Els drets humans
Els drets humans deriven per una lògica intrínseca de la mateixa dignitat de la persona humana. L'Església ha pres consciència de la urgència de tutelar i de defensor aquests drets, considerant aquesta tasca com formant part de la seva mateixa missió salvífica, seguint l'exemple del Jesús, que es mostrà sempre atent a les necessitats dels homes, particularment dels més pobres.
L'afirmació dels drets humans neix en l'Església, abans que com un sistema teòric, orgànic i complet, com un servei concret a la humanitat. Reflexionant-hi, l'Església n'ha reconegut sempre els fonaments filosòfics i teològics, i les implicacions jurídiques, socials, polítiques i ètiques, com apareix en els documents del seu ensenyament social. Ho ha fet, però, no en el context d'una oposició revolucionària dels drets de la persona contra les autoritats tradicionals, sinó en la perspectiva del Dret inscrit pel Creador en la natura humana.
La insistència amb què l'Església, especialment al nostre temps, es fa promotora del respecte i de la defensa dels drets de l'home, tant si són personals com socials, s'explica no sols pel fet que la seva intervenció, avui com ahir, estigui dictada per l'Evangeli, sinó també perquè a partir de` la reflexió sobre aquests drets es desenvolupa una nova saviesa teològica i moral per a afrontar els problemes del món d'avui. En particular, el dret a la llibertat religiosa, en tant que ateny l'àmbit més íntim de l'esperit, "es revela punt de referència i, en certa manera, esdevé mesura dels altres drets fonamentals". Avui això ho afirmen diverses Organitzacions púbiques i privades, nacionals i internacionals. Per la seva banda, l'Església catòlica es mostra d'una manera especial solidària amb els qui són discriminats o perseguits a causa de la fe, i treballa amb zel i tenacitat per tal que aquestes injustes situacions siguin superades.

33. Les aportacions del magisteri pontifici als drets humans
Amb el magisteri conciliar, el magisteri pontifici ha tractat i ha desenvolupat amplament el tema dels drets de la persona humana. Ja Pius XII havia enunciat els principis, fonamentats en el dret natural, d'un ordre social conforme a la dignitat de l'home, concretat en una sana democràcia, capaç de respectar millor el dret a la llibertat, a la pau, als béns materials. Successivament l'encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII fou el primer text pontifici oficial explícitament dedicat als drets de l'home. En efecte, escrutant els "signes dels temps", l'Església sentia la necessitat de proclamar els drets "universals, inviolables i inalienables" de tots els homes, contra tota discriminació i tota concepció particularista. Per això la Pacem in Terris, a més de fonamentar els drets de l'home damunt la llei natural inherent a la creació i ordenada a la redempció, corregeix un cert aspecte individualista de la tradicional concepció de la reciprocitat dels drets-deures, inserint els drets en un con text de solidaritat i subratllant les exigències d'ordre comunitari que comporta.
Al seu torn , Pau VI , en l' encíclica Populorum Progressio, sense separar els drets humans del camp de la raó, procedint en l'òptica seguida sobretot pel Concili Vaticà II, posa en evidència llur fonament cristià i mostra com la fe en transforma la mateixa dinàmica interna. Cal observar, a més, que, si la Pacem in Terris és la carta dels drets de l'home, la Populorum Progressio constitueix la carta dels drets dels pobles pobres al desenvolupament. Més tard, Joan Pau II, aprofundint aquesta reflexió, fonamenta els drets humans simultàniament en les tres dimensions de la veritat completa sobre l'home: en la dignitat de l'home com a tal, en l'home creat a imatge i semblança de Déu, en l'home inserit en el misteri del Crist. Damunt aquesta dignitat de l'home, vista a la llum de l'obra redemptora del Crist, es fonamenta la missió salvífica de l'Església; per això aquesta no pot callar quan són violats o es troben en perill els drets inviolables de l'home i dels pobles. Des del punt de vista cristià, en efecte, les nacions i les pàtries són una realitat humana de valor positiu i irrenunciable, que fonamenta uns drets inviolables en els diversos pobles, i en particular el dret dels pobles a la pròpia identitat i al propi desenvolupament.

34. La relació persona-societat
La persona humana és un ésser social per natura o sigui, per la seva indigència innata i per la seva connatural tendència a comunicar amb els altres. Aquesta sociabilitat humana és el fonament de tota forma de societat i de les exigències ètiques que hi ha inscrites. L'home no pot bastar-se ell mateix per assolir el seu ple desenvolupament, sinó que té necessitat dels altres i de la societat.
Aquest principi de la interdependència persona-societat, unit essencialment al de la dignitat de la persona humana, es refereix al teixit complex de la vida social de l'home, que es regula segons lleis pròpies i adequades, perfeccionades mitjançant la reflexió cristiana. La comprensió dels diversos aspectes de la vida social avui no és sempre fàcil, vistos els ràpids i profunds canvis que es verifiquen en tots els camps, gràcies a la intel·ligència i a l'activitat creadora de l'home. Els canvis, per llur part, provoquen crisis que es reflecteixen tant en els desequilibris interns de l'home, que augmenta cada vegada més el seu poder, sense reeixir sempre a orientar-lo a fins justos, com en les relacions socials, perquè no sempre s'arriba a una exacta aplicació de les lleis que regulen la vida social.

35. La societat humana és, doncs, objecte de l'ensenyament social de l'Església, des del moment que aquesta no es troba ni fora ni per damunt dels homes socialment units, sinó que existeix exclusivament en ells i, doncs, per a ells. L'Església insisteix en la "natura intrínsecament social" dels éssers humans. Hom observa, però, que ací la realitat "social" no coincideix amb la "col·lectiva" per a la qual la persona és només un mer producte. La força i el dinamisme d'aquesta condició social de la persona es desenvolupa plenament en la societat, que veu així créixer les relacions de convivència tant a nivell nacional com internacional.
36. De la dignitat de la persona humana, dels seus drets i de la seva sociabilitat deriven els altres principis permanents de reflexió que orienten i regulen la vida social. Entre aquests, aprofundits per la reflexió del magisteri, cal esmentar els que miren el bé comú, la solidaritat, la subsidiarietat, la participació, la concepció orgànica de la vida social, i la destinació universal dels béns.

37. El bé comú
En parlar de les lleis o dels principis que regulen la vida social, cal tenir present en primer lloc el "bé comú". Aquest, encara que "en els seus aspectes essencials i més profunds no pot ser concebut en termes doctrinals i menys encara determinat en els seus continguts històrics", amb tot pot ser descrit com "el conjunt d'aquelles condicions socials que permeten i afavoreixen en els éssers humans el desenvolupament integral de la persona". Per tant, encara que sigui superior a l'interès privat, és inseparable del bé de la persona humana, i compromet els poders públics a reconèixer, respectar, acomodar, tutelar i promoure els drets humans i a facilitar-ne el compliment dels respectius deures. En conseqüència, l'actuació del bé comú pot considerar-se la mateixa raó de ser dels poders públics, els quals estan obligats a dur-lo a terme en bé de tots els ciutadans i de tot l'home -considerat en la seva dimensió terrena-temporal i transcendent-, bo i respectant una justa jerarquia dels valors i els postulats de les circumstàncies històriques.
Considerat, doncs, el bé comú de l'Església com un valor de servei i d'organització de la vida social i del nou ordre de la convivència humana, aquesta en posa en relleu el sentit humà i la idoneïtat per a animar les estructures socials en llur totalitat i en llurs sectors particulars estimulant les transformacions en profunditat segons el criteri de la justícia social.

38. Solidaritat i subsidiarietat
La solidaritat i la subsidiarietat són dos altres principis importants que regulen la vida social. Segons el principi de la solidaritat cada persona com a membre de la societat està indissolublement lligada al destí de la societat mateixa i, en virtut de l'Evangeli, al destí de salvació de tots els homes. En la recent encíclica Sollicitudo Rei Socialis, el papa ha subratllat particularment la importància d'aquest principi, qualificant-lo com una virtut humana i cristiana. Les exigències ètiques de la solidaritat reclamen que tots els homes, els grups i les comunitats locals, les associacions i les organitzacions, les nacions i els continents, participin a la gestió de totes les activitats de la vida econòmica, política i cultural, bo i superant tota concepció purament individualista.
Com un complement de la solidaritat cal considerar la subsidiarietat, que protegeix la persona humana, les comunitats locals i els "cossos intermedis" del perill de perdre llur legítima autonomia. L'Església està atenta a l'aplicació d'aquest principi a causa de la dignitat mateixa de la persona, del respecte d'allò que de més humà hi ha en l'organització de la vida social i de la salvaguarda dels drets dels pobles en les relacions entre societats particulars i societat universal.

39. Concepció orgànica de la vida social
Com a conseqüència del que ha estat dit, una societat ordenada no es comprèn adequadament sense una concepció orgànica de la vida social. Aquest principi exigeix que la societat estigui fonamentada, per una part, damunt el dinamisme interior dels seus membres-que té origen en la intel·ligència i en la voluntat lliure de les persones que cerquen solidàriament el bé comú- i per l'altra part, damunt l'estructura i l'organització de la societat, constituïda no sols per cada persona lliure, sinó també per societats intermèdies, que s'integren en unitats superiors a partir de la família, per arribar, a través de les comunitats locals, de les associacions professionals, de les regions i dels Estats nacionals als organismes supranacionals i a la societat universal de tots els pobles i nacions.

40. Participació
La participació ocupa un lloc predominant en els recents desenvolupaments de l'ensenyament social de l'Església. La seva força rau en el fet que assegura la realització de les exigències ètiques de la justícia social. La justa, proporcionada i responsable participació de tots els membres i sectors de la societat en el desenvolupament de la vida sòcio-econòmica, política i cultural, és el camí segur per a assolir una nova convivència humana. L'Església no sols no deixa de recordar aquest principi, sinó que hi troba una motivació permanent per a afavorir el progrés de la qualitat de la vida dels individus i de la societat com a tal. Es tracta d'una aspiració profunda de l'home, que expressa la seva dignitat i llibertat en el progrés científic i tècnic, en el món del treball i en la vida pública.

41. Estructures humanes i comunitats de persones
L'Església ha mirat repetidament de prevenir el perill real que amenaça la dignitat de la persona, la llibertat individual i les llibertats socials, i que deriva de la concepció tecnicista i mecanicista de la vida i de l'estructura social que no deixa espai suficient al desenvolupament d'un veritable humanisme. En no poques nacions l'Estat modern es transforma en una gegantina màquina administrativa que envaeix tots els sectors de la vida, i arrossega l'home a un estat de temor i d'angoixa que en determina la despersonalització.
L'Església considera, doncs, necessaris els organismes i les múltiples associacions privades que reserven el degut espai a la persona i estimulen el creixement de les relacions de col·laboració en la subordinació al bé comú; amb tot per tal que aquests organismes siguin autèntiques comunitats, llurs membres han de ser considerats i respectats com a persones i cridats a participar activament en les tasques comunes. Segons l'Església, per tant, un camí segur per a obtenir aquesta meta consisteix a associar el treball i el capital i a donar vida als cossos intermedis.
La realització d'aquests principis, que regulen la vida social als diversos nivells de l'organització social i en els diversos sectors de l'activitat humana, permet de superar tota tensió entre socialització i personalització. El fenomen actual de la multiplicació de les relacions i de les estructures socials a tots els nivells, derivades de lliures decisions i encaminades a millorar la qualitat de la vida humana, no pot ser acollit sinó positivament, donat que permet d'assolir la realització de la solidaritat humana i afavoreix l'ampliació del marc de l'activitat material i espiritual de la persona.

42. Destinació universal dels béns
Amb aquest "principi típic de la doctrina social de l'Església" s'afirma que els béns de la terra són destinats a l'ús de tots els homes per satisfer llur dret a la vida d'una manera conforme a la dignitat de la persona i a les exigències de la família. "Déu ha destinat la terra i tot el que conté a l'ús de tots els homes i pobles, i per tant els béns creats han d'arribar a tothom d'una forma equitativa, prenent com a guia la justícia i com a companya la caritat." Se'n segueix que el dret a la propietat privada en si vàlid i necessari, ha de ser circumscrit dintre dels límits imposats per la seva funció social. Com s'expressa, a propòsit d'això, el magisteri en l'encíclica Laborem Exercens, "la tradició cristiana mai no ha sostingut aquest dret com quelcom absolut i intocable. Al contrari, sempre l'ha entès en el context més ampli del dret comú de tothom a usar els béns de la creació entera: el dret a la propietat privada com subordinat al dret a l'ús comú, a la destinació universal dels béns".

2. Valors fonamentals
43. La via segura
Els principis de reflexió de la doctrina social de l'Església, com a lleis que regulen la vida social, no són independents del reconeixement real dels valors fonamentals inherents a la dignitat de la persona humana. Aquests valors són principalment: la veritat, la llibertat, la justícia, la solidaritat, la pau i la caritat o amor cristià. Viure aquests valors és el camí segur no sols per al perfeccionament personal, sinó també per a assolir un autèntic humanisme i una nova convivència social. Cal, doncs, referir-s'hi per realitzar les reformes substancials de les estructures econòmiques, polítiques, culturals i tecnològiques i els canvis necessaris en les institucions.

44. Vers una renovació de la societat
La importància vital d'aquests valors explica per què l'Església sempre els ha proposats amb tanta insistència com els veritables fonaments d'una nova societat més digna de l'home. Tot i reconeixent l'autonomia de les realitats terrenes, l'Església sap tanmateix que les lleis descobertes i aplicades per l'home en la vida social no garanteixen per elles mateixes, com mecànicament, el bé de tothom. En efecte, han de ser aplicades sota el guiatge dels valors que deriven de la concepció de la dignitat de la persona humana. Tots aquests valors manifesten la prioritat de l'ètica sobre la tècnica, la primacia de la persona sobre les coses, la superioritat de l'esperit sobre la matèria.

45. La "saviesa" en el compromís social
Els valors, amb tot, entren sovint en conflicte amb les situacions en què són negats obertament o indirectament. En aquests casos, l'home es troba en la dificultat d 'honorar-los tots d 'una manera coherent i simultània. Per aquesta raó esdevé encara més necessari el discerniment cristià de les opcions a fer en les diverses circumstàncies a la llum dels valors fonamentals del cristianisme. Aquesta és la manera de practicar l'autèntica "saviesa" que l'Església demana en el compromís social als cristians i a tots els homes de bona voluntat.

46. Valors per al desenvolupament
Tenint en compte la gran complexitat de la societat humana contemporània i la necessitat de promoure determinats valors com a fonament d'una nova societat, l'Església és cridada a intensificar el procés d'educació amb la finalitat de fer comprendre no sols als individus, sinó també a l'opinió pública, almenys en els països on la seva presència és admesa i la seva acció permesa, la necessitat vital de defensar i de promoure els valors fonamentals de la persona humana, sense els quals no podrà haver-hi un veritable desenvolupament humà i integral en una societat.
Per això, no serà possible posar les bases de l'autèntic desenvolupament humà, demanat per l'Església en el seu magisteri social més recent, sense una permanent reafirmació de la dignitat humana i de les seves exigències ètiques i transcendents, sense upa ètica de responsabilitat i de solidaritat entre els pobles i de justícia social, sense una revisió del sentit del treball que en comporta una redistribució més equitativa.

IV CRITERIS DE JUDICI
47. Coneixement de la realitat
La doctrina social de l'Església té la finalitat de comunicar un saber no sols teòric, sinó també pràctic i capaç d'orientar l'acció pastoral. Heus ací per què, ultra els principis permanents de reflexió, ofereix també criteris de judici sobre les situacions, les estructures, les institucions que organitzen la vida econòmica, social, política, cultural, tecnològica i sobre els mateixos sistemes socials. A propòsit d'això, no hi ha dubte que pronunciar-se sobre les condicions de vida més humanes o menys humanes de les persones, sobre el valor ètic de les estructures i dels sistemes socials, econòmics, polítics i culturals, en relació amb les exigències de la justícia social, forma part de la missió evangelitzadora de l'Església.
Per poder donar d'una manera correcta el seu judici sobre això, l'Església té necessitat de conèixer les situacions històriques locals, nacionals i internacionals, i la identitat cultural de cada comunitat i poble. Àdhuc si se serveix ací de tots els mitjans proporcionats per les ciències, és cert que la seva referència principal per a aproximar-se a la realitat social es troba sempre en els esmentats valors fonamentals que forneixen "normes de judici" ben precises per al discerniment cristià. Aquestes, que es troben incloses, segons les declaracions oficials, en la doctrina social, són irrenunciables, i per tant han de ser fetes conèixer i apreciar en l'ensenyament impartit en els seminaris i en les facultats teològiques.

48. Capacitat de jutjar objectivament
El dret-deure de l'Església d'emetre judicis morals demana la capacitat de tots els encarregats de pastoral, eclesiàstics i laics, de judicar objectivament les diverses situacions i estructures i els diversos sistemes econòmico-socials. Ja el coneixement dels problemes socials i llur interpretació ètica a la llum del missatge evangèlic, tal com és expressat en la doctrina social de l'Església, ofereixen orientacions per a aquest judici, per les quals s'han de guiar les conductes i les opcions cristianes. Però el pas de la doctrina a la pràctica suposa mediacions de natura cultural, social, econòmica i política, per a les quals son competents particularment, bé que no exclusivament, els laics, als quals pertoca de desenvolupar les activitats temporals per iniciativa pròpia i sota la pròpia responsabilitat.

49. Exemples de judicis
De fet, l'examen dels documents fa patent que la doctrina social de l'Església conté nombrosos judicis sobre les situacions concretes, les estructures, els sistemes socials i les ideologies. Podem citar alguns casos a tall d'exemple: la Rerum Novarum parla de les causes del malestar dels obrers, referint-se al "jou" que "un reduïdíssim nombre d'adinerats" els imposa; la Quadragesimo Anno creu que l'estat de la societat humana del temps és tal que afavoreix violència i lluites; el Concili Vaticà II, descrivint els desequilibris del món modern, acaba amb l'afirmació que duen a desconfiances, conflictes i desgràcies dirigits contra l'home; la Populorum Progressio no dubta de denunciar com injustes les relacions entre països desenvolupats i els que estan en via de desenvolupament, la Laborem Exercens diu que també avui diversos sistemes ideològics són causes de flagrants injustícies; la Sollicitudo Rei Socialis critica la divisió del món en dos blocs (Est-Oest) i les conseqüències negatives que en deriven per a les nacions en via de desenvolupament.
És obvi que la formulació de judicis morals sobre situacions, estructures i sistemes socials no revesteix el mateix grau d'autoritat que és propi del magisteri de l'Església quan es pronuncia sobre els principis fonamentals. Amb tot, entre els diversos judicis, els que tracten dels mancaments contra la dignitat humana tenen gran autoritat, perquè estan lligats a principis i a valors fonamentats damunt la mateixa llei divina.

50. Perill de l'influx ideològic
Per aconseguir un diàleg més realista amb els homes, una justa obertura a les diferents circumstàncies de la convivència social, i un coneixement objectiu de les situacions, de les estructures i dels sistemes, l'Església, quan emet un judici, pot valer-se de tots "els ajuts que poden oferir les ciències", per exemple dades empíriques críticament avaluades, sabent tanmateix que no és tasca seva analitzar científicament la realitat i les possibles conseqüències dels canvis socials. Això val tant per a l'Església universal com per a les Esglésies particulars.
Un criteri important per a l'ús dels mitjans que ofereixen les ciències socials és recordar que l'anàlisi sociològica no sempre ofereix una elaboració objectiva de les dades i dels fets, perquè, ja al punt de partida, pot trobar-se subjecta a una determinada visió ideològica o a una estratègia política ben precisa, com passa en l'anàlisi marxista. Com és sabut, el magisteri no ha deixat de pronunciar-se oficialment sobre el perill que pot suposar aquest tipas d'anàlisi per a la fe cristiana i per a la vida de l'Església.
Aquest perill de l'influx ideològic sobre l'anàlisi sociològica existeix també en la ideologia liberal que inspira el sistema capitalista; en aquest les dades empíriques són sotmeses sovint, per principi, a una visió individualista de la relació econòmico-social, en contrast amb la concepció cristiana.
No es pot tancar certament el destí de l'home entre aquests dos projectes històrics contraposats, perquè això seria contrari a la llibertat i a la creativitat de l'home. I en efecte, la història dels homes, dels pobles i de les comunitats s'ha revelat sempre rica i articulada i els projectes dels models socials han estat múltiples en les diverses èpoques. Respecte a això, és important precisar que moltes variacions del principi del liberalisme econòmic, tal com són representades pels partits cristiano-demòcrates o socialdemòcrates poden ser considerades no ja com unes expressions de "liberalisme" en sentit estricte, sinó com noves alternatives d'organització social

51. Discerniment de les opcions
Una especial atenció mereix el diàleg de l'Església amb els moviments històrics que han mirat de superar el dilema agut que hi ha entre el capitalisme i el socialisme. Amb tot, l'Església, amb el seu ensenyament social, no pretén encoratjar un sistema sòcio-econòmic i polític alternatiu, ni formular un seu projecte ben definit de societat, ja que aquesta tasca pertoca als grups i a les comunitats que tenen assignats fins socials i polítics. De tota manera, els cristians hi són cridats a exercir un discerniment permanent. A més, el diàleg i l'eventual compromís dels cristians en els moviments "nascuts de diverses ideologies però que, d'altra banda, en són distints", hauran de fer-se sempre amb l'atenció i amb el discerniment crític deguts, i sempre amb la referència al judici moral pronunciat pel magisteri de l'Església.
La missió salvífica de l'Església provinent dels ensenyaments, del testimoniatge i de la vida mateixa de Jesucrist, el Salvador, implica dues opcions ineludibles: una per a l'home segons l'Evangeli i l'altra per a la imatge evangèlica de la societat. Sense entrar en la hipòtesi d'una "tercera via" enfront de la "utopia liberal" i de la "utopia socialista", els creients han d'optar sempre per un model humanitzador de les relacions sòcio-econòmiques, que sigui conforme amb l'escala de valors esmentada més amunt. En aquesta perspectiva, els pilars de tot model veritablement humà, és a dir, conforme amb la dignitat de la persona, són la veritat, la justícia, (l'amor, la responsabilitat, la solidaritat i la pau. L'aplicació d'aquests valors a les estructures de la societat comporta la primacia de l'home sobre les coses, la prioritat del treball sobre el capital, la superació de l'antinòmia treball-capital. Aquestes opcions en si mateixes no són polítiques, però toquen l'esfera política, i particularment la relació Església-política; no són tampoc sòcio-econòmiques, però interessen també aquesta dimensió en la relació home-societat i Església-societat. Així queda clar que no es pot prescindir del judici ètic de l'Església sobre els fonaments del sistema social que es vol construir, i sobre els projectes i els programes concrets de la convivència, en els quals han de confluir també la imatge de l'home i de la societat oferta per l'Evangeli.

52. Deures socials de les Esglésies particulars
Les Esglésies particulars són, en els respectius territoris, centres de pensament, de reflexió moral i d'acció pastoral àdhuc en el camp social. En efecte, no poden prescindir de les particulars problemàtiques locals, que demanen adaptacions oportunes, tal com demostren nombroses cartes dels bisbes i de les Conferències episcopals. Però per valorar justament les situacions i les realitats sòcio-econòmiques, polítiques i culturals en les quals es troben, com també per contribuir eficaçment a llur progrés i, si cal, a llur transformació, convé molt que prenguin els principis i els criteris de judici de les fonts de l'ensenyament social que són vàlids per a l'Església universal.

53. Nous judicis davant noves situacions
Pot donar-se que el canvi de les situacions postuli la modificació d'un judici precedent, expressat en una situació diversa. Això explica per què realment en la doctrina social de l'Església hom tingui avui judicis diferents dels d'altres temps, bé que en una continuïtat d'una línia imposada pels principis. De tota manera, és evident que un judici madur sobre les noves situacions, sobre nous models de la societat i sobre nous programes, no depèn només de la doctrina social, sinó també de la formació filosòfico-teològica, del sentit polític i del discerniment dels canvis del món. Tot això demana preparació remota i pròxima, estudi i reflexió, tal com recomanen aquestes "Orientacions".

V DIRECTRIUS PER A L'ACCIO SOCIAL
54. Criteris d'acció
La doctrina social de l'Església, com a saber teòrico-pràctic, està orientada a l'evangelització de la societat: enclou, doncs, necessàriament la invitació a l'acció social oferint, per a les diverses situacions, directrius oportunes inspirades en els principis fonamentals i els criteris de judici explicats abans. L'acció que és suggerida no es dedueix a priori una vegada per totes per consideracions filosòfiques i ètiques, sinó que es concreta cada vegada per mitjà del discerniment cristià de la realitat, interpretada a la llum de l'Evangeli i de l'ensenyament social de l'Església, que demostra així en cada moment històric la seva actualitat. Seria, per tant, un greu error doctrinal i metodològic si en la interpretació dels problemes de cada època històrica no es tingués en compte la rica experiència adquirida per l'Església i expressada en el seu ensenyament social. Per tant, tots els cristians hauran de posar-se davant les noves situacions amb una consciència ben formada segons les exigències ètiques de l'Evangeli i amb una sensibilitat social veritablement cristiana, madurada a través de l'estudi atent de les diverses preses de posició del magisteri.

55. Respecte de la dignitat de la persona humana
L'Església en la seva pastoral social es compromet a la plena realització de la promoció humana. Aquesta promoció entra en el designi de la promoció salvífica de l'home i de la construcció del Regne de Déu, perquè tendeix a ennoblir la persona humana en totes les seves dimensions, d'ordre natural i sobrenatural. Com ensenya la Gaudium et Spes, la missió d'evangelització que apunta a la salvació, és a dir, a l'alliberament definitiu de l'home, demana una acció pastoral diversificada segons els àmbits en què s'acompleix: profètica, litúrgica i de caritat. L'acció pastoral de l'Església en les seves relacions amb el món és una acció de presència, de diàleg i de servei a partir de la fe, en l'ampli i vast camp social, econòmic, polític, cultural, tecnològic, ecològic, etc.; en una paraula: abraça tot el panorama de les realitats temporals.
Donada la primacia de l'home sobre les coses, un primer criteri o norma no sols de judici, sinó també d'acció, és la dignitat de la persona humana, que comporta el respecte i la promoció de tots els drets personals i socials inherents a la seva natura.
La moralitat, la discriminació entre el que és just i el que és injust, dependrà de la conformitat o de la disconformitat de les línies polítiques i de les decisions, dels projectes i dels programes adoptats per diversos agents socials (governs, partits polítics, institucions i organitzacions, persones i grups) amb la dignitat de la persona, que té exigències ètiques inviolables.

56. Diàleg respectuós
En la situació del món contemporani els canvis profunds en tots els camps de l'activitat humana, econòmica, cultural, científica i tècnica, han fet néixer nous problemes que reclamen el compromís de tots els homes de bona voluntat. Entre aquests problemes destaquen els de la fam, de la violència, del terrorisme nacional i internacional, del desarmament i de la pau, del deute extern i del subdesenvolupament dels països del Tercer Món, de les manipulacions genètiques, de la droga, del deteriorament del medi ambient, etc.
En aquest context, l'acció pastoral de l'Església ha de desplegar-se en col·laboració amb totes les forces vives i operants del món actual. Per tant, un segon criteri d'acció és l'exercici del diàleg respectuós com a mètode idoni per a trobar una solució als problemes, mitjançant acords programàtics i operatius.

57. Lluita per la justícia i la solidaritat social
El món d'avui està caracteritzat, entre altres coses, per "zones de misèria" i per "altres formes d'injustícia molt més vastes" que les d'èpoques precedents, com la fam, la desocupació, la marginació social, la distància que separa els rics-països, regions, grups i persones- dels pobres. Per això, un tercer criteri d'acció és la "lluita noble i raonada a favor de la justícia i de la solidaritat social".

58. Formació per a les competències necessàries
L'acció concreta en el camp de les realitats temporals, segons les indicacions del magisteri, pertoca principalment als laics, els quals han de deixar-se guiar constantment per llur consciència cristiana. És, doncs, obligatori que adquireixin, junt amb la formació moral i espiritual, les necessàries competències en el camp científic i polític que els faran capaços de menar una acció eficaç segons criteris morals rectes. Tasques no menors en importància corresponen també als pastors, que han d'ajudar els laics a formar-se una recta consciència cristiana i a donar-los "llum i força espiritual". És obvi que els pastors podran acomplir aquesta tasca específica només si al seu torn són bons coneixedors i defensors de la doctrina social i han adquirit una sensibilitat per a l'acció en aquest camp, a la llum de la paraula de Déu i de l'exemple del Senyor. Per tant, un quart criteri d'acció és la formació per a aquestes competències.
El que compta més és que pastors i fidels estiguin i se sentin units en la participació, cadascú segons les pròpies capacitats, competències i funcions, en la diversitat dels dons i dels ministeris, a l'única missió salvífica de l'Església. En aquesta visió eclesiològica, la tasca d'animar cristianament les realitats temporals no és delegada als laics per la jerarquia, sinó que brolla naturalment de llur condició de batejats i confirmats. Al nostre temps hom té una consciència cada vegada més viva de la necessitat de la contribució dels laics a la missió evangelitzadora de l'Església. La Lumen gentium afirma que, en certs llocs i en certes circumstàncies, l'Església, sense ells, no pot esdevenir sal de la terra i llum del món.

59. L'experiència de les realitats temporals i l'experiència de la fe
La identitat eclesial dels laics, arrelada en el baptisme i en la confirmació, actualitzada en la comunió i en la missió, comporta una doble experiència: la que es fonamenta en el coneixement de les realitats naturals, històriques i culturals d'aquest món i la que prové de llur interpretació a la llum de l'Evangeli. No són intercanviables: l'una no pot substituir l'altra, sinó que ambdues troben la unitat en llur primer fonament que és la Paraula de Déu, el Verb mitjançant el qual tot ha estat fet, i en llur últim fi, que és el regne de Déu. Per tant, un cinquè criteri pel que fa a l'aspecte metodològic de acció és l'ús de la doble experiència: la de les realitats temporals i la de la fe cristiana.
Aquest mètode seguit en l'aplicació de la doctrina social de l'Església ajudarà tots els cristians, i en particular els laics, a donar a la realitat una interpretació més justa. Fent-ho així, aquests podran veure en quina mesura s'encarnen en la realitat històrica els valors humans i cristians que defineixen la dignitat de la persona humana; vincular els principis generals del pensament i de l'acció en el camp social als valors que una societat sempre ha de respectar per resoldre els propis problemes; posseir una orientació en la recerca concreta de les solucions necessàries; estimular el canvi o la transformació de les estructures de la societat que es revelin insuficients o injustes; valorar amb seny els programes elaborats per totes les forces vives en el pla polític i cultural. D'aquesta manera, serà assegurat l'autèntic progrés de l'home i de la societat en una dimensió més humana del desenvolupament, que no prescindeixi del creixement econòmic, però que tampoc no es deixi regir exclusivament per ell.

60. Obertura als dons de l'Esperit
Com ja ha estat dit, l'Església no ofereix un model propi per a la vida social, aquesta més aviat roman oberta a un cert pluralisme de projectes i hipòtesis per a l'acció, segons els carismes i els dons que l'Esperit concedeix als laics per al compliment de llur missió en l'àmbit de la família, del treball, de l'economia, de la política, de la cultura, de la tècnica, de l'ecologia, etc. En resulta que les directrius acció contingudes en la doctrina social de l'Església assumeixen un significat particular segons les característiques específiques de acció a desplegar en cadascun d'aquests camps. D'ací un sisè criteri d'acció: (l'obertura als carismes i als dons de l'Esperit Sant en el compromís i en les opcions cristianes en la vida social.

61. Pràctica de l'amor i de la misericòrdia
La consciència de ser cridada a oferir el seu servei a les realitats socials ha estat sempre viva en l'Església, des dels primers segles fins a avui. En efecte, la seva història és plena d'obres socials de caritat i d'assistència, en les quals, preses conjuntament, resplendeix el rostre d'una comunitat pobre i misericordiosa, tota disposada a posar en pràctica el "sermó de la muntanya".
Els testimoniatges d'aquesta consciència pastoral són innombrables en els papes, mestres de doctrina social. En llurs documents, inviten a millorar les condicions dels treballadors i promouen experiències en aquest sentit; recomanen de practicar la caritat, harmonitzant-la amb la justícia; estenen l'acció social a tot àmbit temporal; exigeixen que l'afirmació dels principis, la declaració de les intencions i la denúncia de les injustícies vagin acompanyades d'una acció efectiva i responsable; recorden que són prova de la constant atenció de l'Església a la qüestió social no sols els documents del magisteri-conciliar, pontifici i episcopal- sinó també l'activitat dels diversos centres de pensament i d'acció, i les iniciatives concretes d'apostolat social en les Esglésies particulars i en el camp internacional; inviten el clergat, els religiosos i els laics a comprometre's en els "diversos sectors, obres i serveis" de la "pastoral social". D'aquesta consciència social surt un darrer criteri d'acció, que ha de ser present en tots els altres criteris suara mencionats: la pràctica del manament de l'amor i de la misericòrdia en tot, que, en l'esperit de l'Evangeli, assigna la prioritat als pobres. Aquesta prioritat, testimoniada per tota la tradició de l'Església, ha estat remarcada amb força per la Sollicitudo Rei Socialis. En el document pontifici hom llegeix, en efecte, que "avui, vista la dimensió mundial que ha adquirit la qüestió social, aquest amor preferencial, amb les decisions que ens inspira, no pot deixar d'abraçar les immenses multituds de famolencs, mendicants, gent sense sostre, sense atencions mèdiques i, sobretot, sense l'esperança d'un futur millor: no es pot oblidar l'existència d'aquesta realitat. Ignorar-la seria assemblar-nos al "ric Epuló", que feia veure que no coneixia el pobre Llàtzer, prostrat a la seva porta (cf. Lc 16,19-31).

62. Vincle entre la doctrina social i la praxi cristiana
En la consciència de l'Església és evident el vincle d'unió essencial entre la doctrina social i la praxi cristiana en els sectors, en les obres i en els serveis, en què hom mira de posar en pràctica els principis i les normes. En particular, la pastoral pressuposa la doctrina social i aquesta duu a l'acció pastoral com una part privilegiada de la praxi cristiana. La presència i el diàleg de l'Església amb el món per cercar de resoldre els complexos problemes dels homes exigeix la necessària competència en els pastors, i els demana per tant un estudi seriós de la doctrina social, acompanyat de la formació a la sensibilitat per l'acció pastoral i l'apostolat. Una vegada més ens trobem davant una precisa exigència de programació adequada i de bon planteig de l'ensenyament.

63. Conseqüències en el camp polític
El fet que l'Església no posseeix un "model" particular de vida social, ni està lligada a cap sistema polític com una "via" pròpia a escollir entre altres sistemes, no vol dir que no hagi de formar i encoratjar els seus fidels -i, d'una manera especial, els laics- perquè prenguin consciència de llur responsabilitat en la comunitat política, i optin a favor de solucions i, quan històricament sigui verificable, d'un model en què la inspiració de la fe puguin esdevenir praxi cristiana. Les directrius de la doctrina social de l'Església per a l'acció dels laics són vàlides tant en matèria política com en els altres camps de la realitat temporal, en què l'Església ha d'estar present en virtut de la seva missió evangelitzadora.
La fe cristiana, en efecte, valora i estima en gran manera la dimensió política de l'existència humana i de l'activitat en què aquesta s'expressa. Se'n segueix que la presència de l'Església en el camp polític és una exigència de la mateixa fe, a la llum de la reialesa del Crist, que porta a excloure el divorci entre la fe i la vida quotidiana, "un dels més greus errors de la nostra època". Amb tot, evangelitzar la totalitat de l'existència humana, inclosa la seva dimensió política, no significa negar l'autonomia de la realitat política, com la de l'economia, de la cultura, de la tècnica, etc., cadascuna en el seu propi camp.
Per aclarir aquesta presència de l'Església, cal distingir bé els "dos conceptes de política i de compromís polític". Pel que fa al primer concepte, l'Església pot i ha de judicar els comportaments polítics no sols en la mesura que toquen l'esfera religiosa, sinó també per tot el que fa a la dignitat i als drets fonamentals de l'home, el bé comú, la justícia social: problemes tots que tenen una dimensió ètica, considerada i valorada per l'Església a la llum de l'Evangeli, en virtut de la seva missió d'"evangelitzar el camp polític" i per això mateix, d'humanitzar-lo del tot. Es tracta d'una política entesa en el seu més alt valor sapiencial, que és tasca de tota l'Església. En canvi, el compromís polític, en el sentit de decisions concretes a prendre, de programes a formular, de campanyes a dur a terme, de representacions populars a ostentar, de poder a exercir, és un deure que correspon als laics, segons les justes lleis i institucions de la societat terrena de la qual formen part. El que l'Església demana i mira de procurar a aquests fills seus és que posseeixin una consciència recta i conforme a les exigències de l'Evangeli precisament per tal d'obrar assenyadament i responsablement al servei de la comunitat.
Els pastors i els altres ministres de l'Església, per conservar millor llur llibertat en l'evangelització de la realitat política, es mantindran fora dels diversos partits o grups, que podrien crear divisions o comprometre l'eficàcia de l'apostolat, i menys encara els donaran suports preferencials, llevat que en "circumstàncies concretes i excepcionals, ho exigeixi el bé comú".

64. Signe de la presència del Regne
En el marc dels valors, dels principis i de les normes que ha estat presentat, apareix que l'acció social de l'Església, il·luminada per l'Evangeli, és un signe de la presència del Regne de Déu en el món, perquè proclama les exigències d'aquest Regne en la història i en la vida dels pobles com a fonament d'una nova societat; perquè denuncia tot allò que atempta contra la vida i la dignitat de la persona en les actituds, en les estructures i en els sistemes socials; perquè promou una plena integració de tothom en la societat, com una exigència ètica del missatge evangèlic de la justícia, de la solidaritat i de l'amor. És una acció pastoral acomplerta mitjançant la Paraula que transforma la consciència dels homes; mitjançant l'elaboració i la difusió d'una doctrina social encaminada a cridar l'atenció i a desvetllar la sensibilitat de tothom, especialment de la joventut, sobre els problemes socials i sobre l'exigència evangèlica del compromís per la justícia a favor dels pobres i de tots els qui sofreixen; en fi, mitjançant una acció prompta i generosa que miri de respondre als molts problemes concrets que dificulten la vida de les persones i de la societat. Així, la Paraula il·lumina la consciència i les obres encarnen la Paraula.

65. Conclusió sobre la significació i el dinamisme de la doctrina social
De l'examen de la natura i de la dimensió històrica de la doctrina social de l'Església i dels seus elements constitutius, com ara els principis fonamentals, els criteris de judici i les directrius d'acció, es desprèn la convicció que, tot i constituir un "patrimoni ric i complex" prou dibuixat i consolidat, té davant seu encara moltes etapes a recórrer, segons el dinamisme del desenvolupament de la societat humana en la història.
Per aquesta seva condició, la doctrina social, tot i ser difícilment definible en termes rigorosament escolàstics, amb tot, en els paràgrafs precedents, es perfila, almenys en els seus contorns essencials, amb suficient claredat, presentant-se en primer lloc com a "part integrant de la concepció cristiana de la vida". En efecte l'hem vist que la seva incidència en el món no és marginal, sinó decisiva, en tant que acció d'Església, "ferment", "sal de la terra", "llavor" i "llum" de la humanitat.
Damunt aquestes premisses, el magisteri de l'Església -papal, conciliar, episcopal- amb l'aportació de l'estudi i de l'experiència de tota la comunitat cristiana, elabora, articula i exposa aquesta doctrina com un conjunt d'ensenyaments oferts no sols als creients, sinó també a tots els homes de bona voluntat, per il·luminar amb l'Evangeli el comú camí vers el desenvolupament integral de l'home.

VI LA FORMACIÓ
66. Finalitat del document
Les orientacions donades en l'exposició precedent són destinades a tots els qui tenen la missió i la responsabilitat de la formació dels candidats al sacerdoci i dels estudiants dels diversos Instituts teològics. Han estat preparades amb la intenció de facilitar i d'estimular el treball formatiu en el camp de la doctrina social; no hi ha cap dubte, doncs, que els professors sabran treure'n profit de cara a un bon enfocament dels continguts i dels mètodes de l'ensenyament. L'objectiu del document és, en efecte, de posar en evidència els punts que en l'estudi d'aquesta disciplina són fonamentals i per tant indispensables per a una sòlida formació teològica i pastoral dels futurs sacerdots.
Considerem, doncs, oportú dedicar el present capítol a indicacions concretes que promoguin la preparació específica dels professors i estructurin millor la formació dels alumnes.

1. La formació dels professors
67. Formació teològica, científica i pastoral
No és necessari insistir en el fet que el bon acolliment de la doctrina social de l'Església de part dels estudiants depèn en gran mesura de la competència i del mètode d'ensenyament dels professors. L'adquisició d'aquestes qualitats requereix de part d'ells una gran preparació, que no pot ser garantida només per algun curs de doctrina social fet en l'àmbit dels estudis filosòfics i teològics.
Per això els bisbes i els superiors dels Centres de formació eclesiàstica tenen la greu responsabilitat d'enviar algun alumne, capaç i interessat, a les Facultats de ciències socials i als altres Instituts superiors afins, aprovats per l'autoritat eclesiàstica, per poder així disposar de professors dotats d'una formació científica adequada. L'Església desitja que aquests professors, als quals és confiada la formació del clergat, siguin escollits entre els millors i posseeixin una sòlida doctrina i una convenient experiència pastoral, unides a una bona formació espiritual i pedagògica.
A més, cal tenir present que per ensenyar la doctrina social no basta el mer coneixement dels corresponents documents del magisteri. Es necessari que els professors posseeixin una àmplia i profunda formació teològica, siguin competents en la moral social i coneguin almenys els elements fonamentals de les ciències socials modernes. A més, convé promoure llur estreta col·laboració amb els professors de moral, de dogmàtica i de pastoral per garantir la coherència, la unitat, la solidesa de l'ensenyament i, finalment, permetre als alumnes de tenir una visió sintètica de la teologia i de la pastoral. Cal també mirar que la formació doctrinal i la formació pastoral estiguin estretament unides a la formació espiritual.

68. Funció de les ciències socials
Com ja ha estat subratllat més amunt (nn. 10, 50), la doctrina social de l'Església no pot prescindir de les ciències socials, si vol mantenir-se en contacte amb la vida de la societat i incidir efectivament sobre la realitat pastoral. Per aquesta raó es recomana vivament als professors de doctrina social d'interessar-se per la bona preparació pastoral dels candidats al sacerdoci, tenint present que en l'ensenyament no poden limitar-se "simplement a recordar principis generals", sinó que han de preocupar-se de desenvolupar-los "mitjançant una reflexió madurada pel contacte amb les situacions mutables del món, sota l'impuls de l'Evangeli com a font de renovació". Se'n segueix que llur missió és d'iniciar els alumnes també a l'ús dels mitjans que ofereixen les ciències humanes, segons les normes de l'Església.
Les ciències humanes, en efecte, són un instrument important per avaluar les situacions que canvien i establir un diàleg amb el món i amb els homes de qualsevol opinió. Ofereixen a l'ensenyament social el contingut empíric, en el qual els principis fonamentals poden i han de ser aplicats; posen a disposició un abundant material d'anàlisi per a l'avaluació i el judici sobre les situacions i les estructures socials; ajuden ä orientar-se en les opcions concretes a fer. Sens dubte, en l'estudi i en l'interès per les ciències socials, caldrà evitar el perill de caure en les trampes de les ideologies que manipulen la interpretació de les dades, o en el positivisme que sobrevalora les dades empíriques en perjudici de la comprensió global de l'home i del món.

69. Formació permanent
És un fet evident que la realitat social i les ciències que la interpreten estan subjectes a un canvi continu i ràpid. Per aquesta raó, és particularment necessària la formació permanent dels professors, que garanteixi llur contínua actualització. La manca d'un contacte estret amb les noves problemàtiques i les noves orientacions a nivell nacional, internacional i mundial, com també amb els nous desenvolupaments de la doctrina social de l'Església, pot privar d'interès i de capacitat formativa llur ensenyament.

70. Experiència pastoral
Per tal que els professors puguin ensenyar la doctrina social no com una teoria abstracta, sinó com una disciplina orientada a l'acció concreta, els serà molt útil l'experiència pastoral directa. Serà una experiència diversificada segons els llocs, les situacions, les capacitats i les propensions de cadascú, però escollida i enfocada sempre de tal manera que afavoreixi la concreció, la validesa i el caràcter incisiu de l'ensenyament.

2. La formació dels alumnes
71. Instrucció pastoral
En l'esperit del Concili Vaticà II i del Codi de Dret Canònic, la idoneïtat al ministeri pastoral dels candidats al presbiterat s'obté mitjançant una formació integral, que estigui atenta a fer créixer tots els aspectes de la personalitat sacerdotal: humans, espirituals, teològics i pastorals. Un raonament anàleg es pot fer per a la preparació dels laics a l'apostolat.
A propòsit d'això, cal recordar que, encara que sigui veritat que tota la formació té una finalitat pastoral, tanmateix és necessari preveure per a tothom una formació específicament pastoral que tingui en compte també la doctrina social de l'Església.

72. En l'àmbit d'aquesta formació, que sens dubte demana i inclou, com ha estat dit, una preparació teològica adequada per a l'anunci de la Paraula segons les exigències de les persones, dels llocs i dels temps i per al diàleg de l'Església amb el món, convé suscitar en els alumnes l'interès i la sensibilitat per a la doctrina i la pastoral social de l'Església. En aquest sentit el Codi parla de la necessitat d'educar els futurs preveres per al "diàleg amb les persones" i de sensibilitzar-los per a les "tasques socials" que corresponen a l'Església.

73. Curs de doctrina social
Quant a l'espai a reservar a la doctrina social en la programació dels estudis als Centres de formació eclesiàstica, és clar que, en conformitat amb el que ha estat dit, no basta tractar-ne en algunes classes facultatives en els cursos de filosofia i de teologia, sinó que és indispensable programar cursos obligatoris amb entitat pròpia per a aquesta disciplina.
El moment més oportú per a aquest estudi depèn del pla escolar dels diversos Centres i Instituts de formació. Eventualment podria ser útil de col·locar els cursos al llarg de tota la formació dels alumnes. Aquesta solució asseguraria la necessària continuïtat i gradualitat de l'aprenentatge, i permetria de comprendre millor les nocions de filosofia social i de teologia presents en els diversos documents. En tot cas, és indispensable que durant la formació quedi garantit el coneixement de les grans encícliques socials.
Aquestes han de ser matèria de cursos especials i representar una lectura obligatòria per als estudiants. Llur aproximació haurà de tenir en compte el context sòcio-cultural en el qual foren escrites, els pressupòsits teològics i filosòfics en què es basen, llur relació amb les ciències socials i llur significat per a l'actual situació. A més, en connexió amb els documents de l'Església universal, s'hauran d'estudiar també les problemàtiques socials de les Esglésies particulars i locals.

74. Fonament filosòfico-teològic
Ultra la sensibilització pastoral envers els problemes socials, és necessari oferir als alumnes un sòlid fonament filosòfico-teològic sobre els principis de la doctrina social i sobre les seves relacions interdisciplinàries. Aquest fonament és d'una importància particular en l'actual situació de "diàleg amb el món", que l'Església viu posant en pràctica les orientacions del Concili Vaticà II. En efecte, tant els sacerdots com els laics compromesos en l'apostolat social són sovint interpel·lats per ideologies radicals o totalitàries, tant col·lectives com individualistes i per tendències secularitzants, quan no ho són directament per un secularisme aliè a l'esperit cristià.

75. El missatge autèntic i integral del Crist
Com ja ha estat dit, la formació teològico-pastoral i espiritual de tots els qui volen dedicar-se a acció social comporta la sensibilització davant els diversos problemes de la societat i el costum d'avaluar amb els criteris de la doctrina de l'Església les situacions, les estructures i els sistemes econòmics, socials i polítics. Comporta, a més, una específica preparació per a poder actuar adequadament en els diversos nivells i en els diferents sectors de l'activitat humana.
Però per damunt de tot, aquesta formació demana que laics i candidats al presbiterat prenguin consciència de donar testimoniatge del Crist, amb llur actuació enmig del món. En particular, els bisbes i els sacerdots són cridats a predicar el missatge del Crist, de tal manera que tota l'activitat temporal dels homes romangui impregnada de la llum de l'Evangeli. Sens dubte, la contribució essencial de l'Església en el camp social és sempre l'anunci integral de l'Evangeli: anunci que d'altra banda reserva una gran atenció als problemes socials.
La interpretació i l'aplicació de l'Evangeli a la realitat social de l'home d'avui és, doncs, essencial en la formació teològica i interdisciplinària dels alumnes i té un valor determinant per a l'eficàcia de la pastoral. En aquesta formació el testimoniatge de la vida, la predicació i l'acció no es poden separar, perquè estan units en la persona mateixa de Jesús, en l'Evangeli i en la tradició de l'Església.

76. Les primeres experiències pastorals
Durant el període de la formació, s'aconsella d'iniciar els estudiants a experiències de caràcter pastoral i social, que els posin en contacte directe amb els problemes estudiats, tal com ja es fa amb resultats positius en alguns països. En aquesta formació importa molt que els alumnes siguin plenament conscients del paper específicament sacerdotal en l'acció social, subratllat especialment aquests últims temps en diverses ocasions pel magisteri tant de l'Església universal com de les Esglésies particulars. Sóm molt aconsellades pel que fa al món del treball -empresaris, treballadors, sindicats-, les organitzacions socials i els sectors marginats tant les visites com els diàlegs dels estudiants, acompanyats pels professors.

77. Deure del sacerdot envers els laics
Forma part de la formació per a la pastoral social instruir els alumnes sobre el deure i sobre el mètode a seguir per fer prendre als laics una consciència cada vegada més viva de llur missió i de llur responsabilitat en el camp social. En aquesta perspectiva, el deure del sacerdot és d'ajudar els laics a prendre consciència de llur deure, de formar-los tant espiritualment com doctrinalment, d'acompanyar-los en l'acció social, de participar en llurs fatigues i en llurs sofrences, de reconèixer la important funció que tenen llurs organitzacions tant en el pla apostòlic com en el del compromís social, de donar-los el testimoniatge d'una profunda sensibilitat social. L'eficàcia del missatge cristià depèn, a més de l'acció de l'Esperit Sant, de l'estil de vida i del testimoniatge pastoral del sacerdot que, servint evangèlicament els homes, revela el rostre autèntic de l'Església.

78. Conclusió
Finalment, la Congregació per a l'Educació Catòlica, confiant el present document als Excms. bisbes i als diversos Instituts d'estudis teològics, desitja que pugui prestar-los un ajut vàlid i una orientació segura per a l'ensenyament de la doctrina social de l'Església. Aquest ensenyament, si és impartit correctament, sabrà infondre sens dubte nou impuls apostòlic als futurs preveres i als altres encarregats de la pastoral, tot marcant-los el camí segur per a una acció pastoral eficaç. En consideració a les múltiples necessitats espirituals i materials de la societat d'avui, senyalades en tantes ocasions pel Summe Pontífex Joan Pau II, desitja que cada candidat al sacerdoci esdevingui missatger lluminós i responsable d'aquesta moderna expressió de la predicació evangèlica, què és l'única en condicions de proposar remeis eficaços als mals de la nostra època i de contribuir així a la salvació del món.
Correspon als Excms. bisbes i als responsables dels Instituts de formació sacerdotal és procurar per tots els mitjans que aquestes "Orientacions", degudament explicades i integrades en els programes de formació, puguin produir aquell renovat vigor de la preparació doctrinal i pastoral que avui és esperat arreu i respon als nostres comuns desigs.

Roma, Palau de la Congregació, el 30 de desembre de 1988.