Jornada mundial de la pau 1989
Si vols la pau, respecta les minories

1. "Des del segle XIX s'ha desenvolupat i consolidat arreu del món una tendència en el camp polític, per la qual s'esdevé que els homes del mateix llinatge volen ser independents i constituir-se en una sola nació. I com que això, per un conjunt de causes, no sempre pot ser realitzat, se'n segueix que les minories ètniques es troben sovint incloses dintre els límits nacionals d'un altre llinatge, i d'aquí neixen problemes força greus" (Enc. Pacem in terris, III, 35).
Amb aquestes paraules, ara fa vint-i-cinc anys, el meu predecessor de venerable memòria, Joan XXIII, indicava una de les qüestions més delicades de la societat contemporània, que amb el decurs dels anys ha esdevingut cada vegada més urgent, perquè afecta tant l'organització de la vida social i civil a l'interior de cada país com la vida de la Comunitat internacional.
Per això, volent escollir un tema específic per a la propera Diada mundial de la pau, considero oportú proposar a la reflexió comuna el tema de les minories, perquè tots nosaltres som ben conscients que com va afirmar el Concili Vaticà II_ la pau no és la simple absència de guerra, ni pot reduir-se únicament a fer estable l'equilibri de les forces adverses (Const. past. Gaudium et spes, 78), sinó que és un procés dinàmic que ha de tenir en compte tots els elements i també les cau. ses que l'afavoreixen o la pertorben.
No hi ha dubte que, en aquest moment de distensió internacional, a causa d'enteses i mediacions que fan entreveure possibles solucions a favor dels pobles víctimes de conflictes de sang, la qüestió de les minories assumeix una importància rellevant i constitueix, doncs, per a cada dirigent polític o responsable de grups religiosos i per a cada home de bona voluntat, un objecte d'atenta reflexió.
2. En quasi totes les societats hi ha avui les minories, comunitats que tenen origen en diverses tradicions culturals, en pertinença racial i ètnica, en creences religioses, o també en vicissituds històriques; algunes són de data antiga, d'altres de constitució més recent. Les situacions en que viuen són tan diferents que és quasi impossible dibuixar-ne un quadre complet. Per un costat, hi ha grups també força petits, capaços de preservar i d'afirmar la pròpia identitat, i que estan ben integrats en les societats a les quals pertanyen. En alguns casos aquests grups minoritaris reïxen directament a imposar llur predomini sobre la majoria numèrica en la vida pública. Per l'altre costat, s'observen minories que no exerceixen influencia i no frueixen plenament de llurs drets, sinó que es troben més aviat en situació de sofrença i de desgràcia. Això pot dur aquests grups o a una resignació apàtica, o a un estat d'agitació i, finalment, a la rebel·lió. Amb tot, ni la passivitat ni la violència són camins adequats per a crear les condicions d'una pau autèntica.
Algunes minories tenen en comú una altra experiència: la separació o la marginació. I és veritat que, a vegades, un grup pot lliurement escollir de viure a part per protegir la pròpia cultura, però és més sovint veritat que les minories es troben davant de barreres que les isolen de la resta de la societat. En aquest context, mentre la minoria tendeix a tancar-se en si mateixa, la població majoritària pot nodrir una actitud de refús del grup minoritari en el seu conjunt o en cadascun dels seus components. Quan això es verifica, aquests no estan en condicions de contribuir activament i creativament a una pau construïda damunt l'acceptació de les legítimes diferencies.

Principis fonamentals

3. En una societat nacional, composta de diferents grups humans, hi ha dos principis comuns que no és possible derogar, sinó que més aviat han de ser posats a la base de cada organització social.
El primer principi és la dignitat inalienable de cada persona humana, sense distincions relatives al seu origen racial, ètnic, cultural, nacional, o a la seva creença religiosa. Cap persona no existeix per a ella sola, sinó que troba la seva identitat més completa en relació amb les altres; el mateix es pot afirmar dels grups humans. Aquests, en efecte, tenen un dret a la identitat col·lectiva que és tutelat en conformitat amb la dignitat de cadascun dels seus components. Aquest dret roman inalterat àdhuc en els casos en que el grup, o un dels seus membres, actua contra el bé comú. En aquests casos la presumpta acció il·lícita ha de ser examinada per les autoritats competents, sense que per això tot el grup hagi de ser condemnat pel fet que l'acció contrasti amb la justícia. A1 seu torn, els membres de les minories tenen l'obligació de tractar els altres amb el mateix respecte i sentit de la dignitat.
El segon principi mira a la unitat fonamental del gènere humà, el qual té el seu origen en un únic Déu creador que, segons el llenguatge de l'Escriptura, "va fer d'un de sol tot el llinatge dels homes, perquè habitessin damunt tota la faç de la terra" (Actes 17:26). La unitat del gènere humà comporta que la humanitat entera, per damunt de les seves divisions ètniques, nacionals, culturals, religioses, formi una comunitat sense discriminacions entre els pobles, i que tendeixi a la solidaritat recíproca. La unitat exigeix igualment que les diversitats dels membres de la família humana siguin posades al servei d'un reforçament de la mateixa unitat, en comptes de constituir un motiu de divisió.
L'obligació d'acceptar i de tutelar la diversitat no pertany només a l'Estat o als grups. Cada persona, com a membre de l'única família humana, ha de comprendre i respectar el valor de la diversitat entre els homes i ordenar-lo al bé comú. Una intel·ligència oberta, desitjosa de conèixer millor el patrimoni cultural de les minories amb que entra en contacte, contribuirà a eliminar les actituds inspirades per prejudicis que obstaculitzen les sanes relacions socials. Es tracta d'un procés que ha de ser cercat contínuament, ja que semblants actituds reneixen massa sovint sota noves formes.
La pau a l'interior de l'única família humana exigeix un desenvolupament constructiu d'allò que ens distingeix com a individus i com a pobles, d'allò que representa la nostra identitat. D'altra banda, aquesta requereix per part de tots els grups socials que són almenys constituïts en Estat una disponibilitat a contribuir a l'edificació d'un món pacífic. La microcomunitat i la macrocomunitat estan vinculades per drets i deures recíprocs l'observança dels quals serveix per a consolidar la pau.

Drets i deures de les minories

4. Una de les finalitats de l'Estat de dret és que tots els ciutadans puguin fruir de la mateixa dignitat i de la igualtat davant la llei. Amb to., l'existència de minories com a grups recognoscibles a l'interior d'un Estat planteja la qüestió de llurs drets i deures específics.
Molts d'aquests drets i deures contemplen precisament la relació que s'instaura entre els grups minoritaris i l'Estat. En alguns casos, els drets han estat codificats i les minories frueixen d'una específica tutela jurídica. Però no rarament, àdhuc on l'Estat assegura una tutela semblant, les minories es troben que sofreixen discriminacions i exclusions de fet: en aquests casos, l'Estat mateix té l'obligació de promoure i afavorir els drets dels grups minoritaris, ja que la pau i la seguretat interna podran ser garantides només mitjançant el respecte dels drets de tots els qui es troben sota la seva responsabilitat.
5. El primer dret de les minories és el dret a existir. Aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins als casos extrems en que és negat mitjançant formes manifestes o indirectes de genocidi. El dret a la vida, com a tal, és inalienable i un Estat que persegueixi i toleri actes que tendeixen a posar en perill la vida dels seus ciutadans que pertanyen a grups minoritaris viola la llei fonamental que regula l'ordre social.
6. El dret a existir pot ser insidiat també amb formes més subtils. Alguns pobles, en particular els qualificats com autòctons i aborígens, sempre han tingut amb llur terra una especial relació, vinculada a llur mateixa identitat, amb les pròpies tradicions tribals, culturals i religioses. Quan les poblacions indígenes són privades de llur terra, perden un element vital de la pròpia existència i corren el risc de desaparèixer com a poble.
7. Un altre dret a salvaguardar és el dret de les minories a preservar i a desenvolupar la pròpia cultura. No és rar el cas que grups minoritaris són amenaçats d'extinció cultural. En alguns llocs, en efecte, ha estat adoptada una legislació que no els reconeix el dret a usar la pròpia llengua. A vegades han estat imposats també canvis de noms patronímics i topogràfics. A voltes les minories veuen ignorades llurs expressions artístiques i literàries i no troben espai en la vida pública per a llurs festes i celebracions, i això pot dut a la pèrdua d'una conspícua herència cultural. Estretament connex amb aquest dret es el de tenir relacions amb els grups que tenen una herència cultural i històrica comuna i viuen en territoris d'altres Estats.
8. Ací faré sols una breu menció del dret a la llibertat religiosa, perquè ja fou objecte del Missatge per a la Diada mundial de la pau de l'any passat. Aquest dret pertany a totes les Comunitats religioses, a més de les persones, i enclou la lliure manifestació tant individual com col·lectiva de la convicció religiosa. Se'n segueix que aquestes minories han de poder celebrar comunitàriament llur culte segons els propis ritus. També han d'estar amb possibilitat de proveir a l'educació religiosa mitjançant un ensenyament apropiat i de disposar dels mitjans necessaris.
És, a més, força important que l'Estat asseguri i promogui eficaçment la tutela de la llibertat religiosa d'una manera particular quan, al costat d'una forta majoria de creients d'una determinada religió, hi ha un o més grups minoritaris que pertanyen a una altra confessió.
Finalment, a les minories religioses ha de ser garantida una justa llibertat de bescanvis i de relacions amb altres comunitats, tant a l'interior com a l'exterior del propi àmbit nacional.
9. Els drets fonamentals de l'home són avui sancionats en diversos Documents internacionals i nacionals. Per molt essencials que puguin ser aquests instruments jurídics, no basten encara per fer superar actituds de prejudici i de recel profundament arrelades, ni per eliminar aquells modes de pensar que inspiren accions directes contra membres de grups minoritaris. La traducció de la llei en d comportament constitueix un procés llarg i lent, sobretot amb vista a la remoció de semblants actituds, però no per això aquest procés ha d'esdevenir una empresa menys urgent. No sols l'Estat, sinó també cada persona té l'obligació de fer els possibles per assolir aquesta meta. L'Estat, tanmateix pot jugar un paper important afavorint la promoció d'iniciatives culturals i d'intercanvis que facilitin la mútua comprensió i també de programes educatius que ajudin a formar els joves al respecte dels altres i a treure tots els prejudicis, molts dels quals deriven de la ignorància. Els pares, després, tenen una gran responsabilitat, ja que els infants aprenen molt observant i són portats a adoptar les actituds dels pares en les relacions amb altres pobles i grups.
No hi ha dubte que el desenvolupament d'una cultura basada en el respecte pels altres és essencial a la construcció d'una societat pacífica, però és massa evident que la practica efectiva d'aquest respecte troba avui dificultats no lleus.
En concret, l'Estat ha de vetllar perquè no sorgeixin noves formes de discriminació, com per exemple en la recerca d'un allotjament o d'un lloc de treball. Les previsions dels poders públics en aquest camp estan sovint integrades per generoses iniciatives d'associacions de voluntaris, per organitzacions religioses, per persones de bona voluntat, les quals miren de reduir les tensions i de promoure una major justícia social, ajudant tants germans i germanes a trobar una ocupació i un estat digne.
10. Sorgeixen problemes delicats quan un grup minoritari presenta reivindicacions que tenen particulars implicacions polítiques. A vegades el grup cerca la independència o, almenys, una major autonomia política.
Desitjo repetir que, en aquestes delicades circumstancies, el diàleg i les negociacions són el camí obligat per a assolir la pau. La disponibilitat de les parts a acceptar-se i a dialogar és un requisit indispensable per a arribar a una solució equitativa de problemes complexos que poden atemptar seriosament contra la pau. Al contrari, el refús del diàleg pot obrir la porta a la violència.
En algunes situacions de conflicte, grups terroristes s'arroguen indegudament el dret exclusiu de parlar en nom de les comunitats minoritàries, i així les priven de la possibilitat d'escollir lliurement i obertament els propis representants i de cercar, sense intimidacions, solucions adequades A més, els membres d'aquestes comunitats massa sovint sofreixen pels actes de violència comesos abusivament en llur nom.
Que m'escoltin els qui estan ficats en el camí inhumà del terrorisme: colpir cegament, matar innocents o fer represàlies sagnants no afavoreix una avaluació equànime de les reivindicacions avançades per les minories, per a les quals aquests pretenen actuar (cf. Enc. Sollitudo rei socialis, 24)
11. Cada dret comporta els deures corresponents. També els membres dels grups minoritaris tenen llurs propis deures envers la societat i l'Estat en que viuen: en primer lloc, el de cooperar, com tots els altres ciutadans, al bé comú. Les minories, en efecte, han d'oferir llur específica contribució a la construcció d'un món pacífic que reflecteixi la rica diversitat de tots els seus habitants.
En segon lloc, un grup minoritari té el deure de promoure h llibertat i la dignitat de cadascun dels seus membres i de respectar les opcions de tots els seus individus, àdhuc si un decidia passar a la cultura majoritària.
Després, en situacions de real injustícia pot tocar als grups de les minories emigrats a l'estranger de reclamar el respecte dels drets legítims per als membres de llur grup que han romàs oprimits en el lloc d'origen i impedits de fer sentir llur veu. En aquests casos, però, cal usar una gran prudència i un lúcid discerniment, especialment quan no hi ha possibilitats de tenir informacions objectives sobre les condicions de vida de les poblacions implicades.
Tots els membres de grups minoritaris, arreu on siguin, hauran de valorar conscientment la solidesa de llurs reivindicacions a la llum de l'evolució històrica i de la realitat actual. No fer-ho, comportaria el risc de romandre presoners del passat i sense perspectives per a l'esdevenidor.

Per construir la pau

12. De les reflexions precedents es dibuixa el perfil d'una societat més justa i pacífica, l'arribada de la qual tots tenim la responsabilitat de contribuir amb tot l'esforç possible. La seva construcció reclama un fort compromís per eliminar no sols les discriminacions manifestes, sinó també totes aquelles barreres que divideixen els grups. La reconciliació segons justícia, respectuosa de les legítimes aspiracions de tots els qui formen la comunitat, ha de ser la regla. Per damunt de tot i en tot, la pacient trama per a teixir una convivència pacífica troba vigor i acompliment en l'amor que abraça tots els pobles. Aquest amor pot expressar-se en innombrables i concretes formes de servei a la rica diversitat del gènere humà, u en el seu origen i en el seu destí.
La consciència creixent que hom adverteix avui a cada nivell envers la condició de les minories constitueix al nostre temps un signe d'esperança segura per a les noves generacions i per a les aspiracions d'aquests grups minoritaris. En efecte, el respecte envers aquests és considerat, en certa manera, com la pedra de toc per a una harmoniosa convivència social i com l'indicador de la maduresa civil assolida per un país i per les seves institucions. En una societat realment democràtica garantir la participació de les minories a la vida pública és signe d'un elevat progrés civil, i això redunda en honor d'aquelles nacions en les quals és garantida a tots els ciutadans una tal participació en un clima de veritable llibertat.
13. Desitjo, finalment, adreçar una crida especial a les meves germanes i als meus germans en el Crist. Tots nosaltres sabem per la fe, sigui quin sigui el nostre origen ètnic i arreu on vivim, que en el Crist "podem presentar-nos els uns i els altres, al Pare en un sol Esperit", perquè hem esdevingut "familiars de Déu" (Ef 2:18, 19). Com a membres de l'única família de Déu, no podem tolerar divisions o discriminacions entre nosaltres.
Quan el Pare envia el seu Fill a la terra, li confia una missió de salvació universal. Jesús vingué perquè tots "tinguin vida i la tinguin en abundancia" (Jo 10: 10). Cap persona, cap grup no és exclòs d'aquesta missió d'amor unificador, que ara ha estat confiada a nosaltres. Hem de pregar, també nosaltres, com ho féu Jesús precisament la vigília de la seva mort, amb les senzilles i sublims paraules: Tal com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells siguin en nosaltres una sola cosa" (Jo 17:21).
Aquesta pregària ha de constituir el nostre programa de vida, el nostre testimoniatge, ja que com a cristians reconeixem tenir un Pare comú, el qual no fa preferències entre persones, "estima el foraster i li dóna pa i vestit" (Dt 10:18' 14. Quan l'Església parla de discriminació en general o - com en aquest Missatge - d'aquella particular que colpeix els grups minoritaris, s'adreça sobretot als propis membres, sigui quina sigui 11ur posició o responsabilitat a l'interior de la societat. Així com no pot haver-hi espais de discriminació en l'Església, així tampoc cap cristià no pot conscientment encoratjar o donar suport a estructures i actituds que divideixen les persones de les persones, els grups dels grups. El mateix ensenyament ha d'aplicar-se a tots els qui fan recurs a la violència i la sostenen.
15. Per acabar, desitjo expressar la meva espiritual proximitat amb els membres de grups minoritaris que sofreixen. Coneixo llurs moments de dolor i els motius de legítima vehemència. Elevo la meva pregaria a fi que les proves en que es troben cessin aviat i puguin fruir dels propis drets en seguretat. Per part meva, demano el confort de la pregaria, per tal que la pau que cerquem sigui cada vegada més la veritable pau, edificada sobre la "pedra angular" (Ef 2: 20) que és el Crist mateix.
Que Déu us beneeixi a tots amb els dons de la seva pau i del seu amor.

Al Vaticà, 8 desembre de l'any 1988.