CARTA ENCÍCLICA POPULORUM PROGRESSIO
DEL PAPA PAU VI SOBRE LA NECESSITAT DE PROMOURE
EL DESENVOLUPAMENT DELS POBLES
26 de març de 1967
1. DESENVOLUPAMENT DEL POBLES
El desenvolupament dels pobles, i molt especialment el dels que s'esforcen per fugir de la fam, la misèria, les malalties endèmiques, la ignorància; que cerquen una participació més plena en els fruits de la civilització, una valoració més activa de llurs qualitats humanes; que s'orienten decididament cap al seu ple desplegament, és observat amb atenció per l'Església. Acabat el Concili Vaticà II, una presa de consciència renovada del missatge evangèlic obliga l'Església a posar?se al servei dels homes per ajudar?los a copsar totes les dimensions d'aquest greu problema i convèncer-los de la urgència d'una acció solidaria en aquesta hora decisiva de la historia de la humanitat.
2. ENSENYAMENT SOCIAL DEL PAPES
En les seves grans encícliques Rerum Novarum, de Lleó XIII; Quadragesimo Anno, de Pius XI; Mater et Magistra i Pacem in Terris, de Joan XXIII-per no dir res dels missatges radiofònics de Pius XII -els nostres predecessors no faltaren al deure que tenien de projectar sobre les qüestions socials del seu temps la llum de l'Evangeli.
3. EL FET CABDAL
Avui, el fet més importat, del qual tothom ha de prendre consciència, és que la qüestió social ha pres una dimensió mundial. Joan XXIII ho afirma sense ambages, i el Concili s'ha fet ressò d'aquesta afirmació en la seva constitució pastoral sobre l'Església en el món d'avui. Aquest ensenyament és greu, i d'aplicació urgent. Els pobles famolencs interpel·len avui, amb accent dramàtic, els pobles opulents. L'Església, esborronada davant d'aquest clam d'angoixa, invita tots i cadascun a respondre amb amor als germans que demanen ajut.
4. ELS NOSTRES VIATGES
Abans de la nostra elevació al summe pontificat, dos viatges a l'Amèrica Llatina (l960) i a l'Àfrica (1962), ens havien posat ja en contacte amb els dolorosos problemes que afligeixen uns continents plens de vida i d'esperança. Revestits de la paternitat universal, nous viatges a Terra Santa i a l'Índia ens han permès de veure amb els nostres ulls i quasi palpar amb les nostres mans les gravíssimes dificultats que aclaparen pobles d'antiga civilització que lluiten amb el problema del desenvolupament. Mentre a Roma se celebrava el Concili Ecumènic Vaticà II, circumstàncies providencials ens portaren a poder parlar directament a l'Assemblea General de les Nacions Unides. Davant d'aquell gran areòpag fórem l'advocat dels pobles pobres.
5. COMISSIÓ "JUSTÍCIA I PAU"
Finalment, amb la intenció de respondre als desigs de
Concili i de concretar l'aportació de la Santa Seu a aquesta gran causa dels pobles en
vies de desenvolupament, hem cregut recentment que teníem el deure de crear, entre els
organismes centrals de l'Església, una Comissió pontifícia encarregada de
"suscitar en el poble de Déu un ple coneixement de la seva missió en el moment
present per promoure d'una banda, el progrés dels països pobres i encoratjar la
justícia social entre les nacions, i per ajudar, d'altra banda, les nacions
subdesenvolupades a treballar elles mateixes en favor del propi desenvolupament" .
Justícia i pau és el seu nom i el seu programa. Pensem que aquest programa pot i ha
d'unir els homes de bona voluntat amb els nostres fills catòlics i amb els germans
cristians. Per això adrecem avui a tothom aquesta solemne crida a una acció concreta a
favor del desenvolupament integral de l'home i del desenvolupament solidari de la
humanitat.
PRIMERA PART
PER UN DESENVOLUPAMENT INTEGRAL DE L'HOME
1. LES DADES DEL PROBLEMA
6. ASPIRACIONS DELS HOMES
Veure's lliures de la misèria, trobar amb més seguretat la pròpia subsistència, la salut, una feina estable, participar cada vegada més en les responsabilitats, al marge de tota opressió i preservats de situacions que ofenen la seva dignitat d'homes, ser més instruïts; en una paraula: fer, conèixer i tenir més, per a ser més: tal és l'aspiració dels homes d'avui, mentre en canvi gran nombre d'ells es veuen condemnats a viure en unes condicions que fan il·lusori aquest legítim desig. Per altra banda, els pobles que darrerament han obtingut la independència nacional senten la necessitat d'afegir a aquesta llibertat política una creixença autònoma i digna, no menys social que econòmica, per tal d'assegurar als ciutadans el seu ple desplegament humà i d'ocupar el lloc que els pertoca en el concert de les nacions.
7. COLONITZACIÓ I COLONIALISME
Davant l'amplitud i la urgència de la tasca que cal
acomplir, tot i que els mitjans heretats del passat son insuficients, no podem dir que
manquin del tot. Certament, cal reconèixer que les potències colonials han perseguit el
seu propi interès, el seu poder o la seva glòria, i que, en retirar?se, de vegades han
deixat una situació econòmica vulnerable, lligada, per exemple, a un
monocultiu, els
preus del qual es troben sotmesos a variacions brusques i àmplies. Però, tot i
reconèixer el mals del colonialisme i els perjudicis que se n'han seguit: cal al mateix
temps retre homenatge a les qualitats i a les realitzacions dels colonitzadors, que, en
tantes regions inhòspites, han aportat la seva ciència i la seva tècnica i han deixat
fruits preciosos de la seva presència. Les estructures tècniques que
subsisteixen, per
incompletes que siguin, han fet retrocedir la ignorància i la malaltia, han establert
comunicacions beneficioses i han millorat les condicions de vida.
8. DESEQUILIBRI CREIXENT
Això admès, és ben cert que aquestes estructures tècniques són notòriament insuficients per a afrontar la dura realitat de l'economia moderna. Abandonada a ella mateixa, el seu mecanisme porta el món a un agreujament, i no a una atenuació de la disparitat dels nivells de vida: els pobles rics es beneficien d'una ràpida creixença, mentre que els pobres es desenvolupen lentament. El desequilibri creix; uns produeixen excedents d'articles alimentaris que manquen cruelment a d'altres, i aquests últims veuen com les seves exportacions esdevenen incertes.
9. PRESA DE CONSCIÈNCIA MÉS AGUDA
Al mateix temps, els conflictes socials s'han eixamplat fins a prendre les dimensions del món. La viva inquietud que s'ha emparat de les classes pobres als països que es van industrialitzant s'empara ara de les d'economia quasi exclusivament agrària; els pagesos tenen també consciència de la seva misèria immerescuda. A això s'afegeix l'escàndol de colpidores disparitats, no sols en l'ús dels béns, sinó encara més en l'exercici del poder. Mentre en algunes regions una oligarquia frueix d'una civilització refinada, la resta de la població, pobre i dispersa, està "mancada de quasi totes les possibilitats d'iniciativa personal i de responsabilitat, i fins molts cops àdhuc ha de viure en condicions de vida i de treball indignes de la persona humana".
10. XOC DE CIVILITZACIONS
D'altra banda, el xoc entre les civilitzacions tradicionals i les novetats de la civilització industrial trenca les estructures que no s'adapten a les noves condicions. El seu marc, moltes vegades rígid, era l'ajut indispensable de la vida personal i familiar, i els vells s'hi aferren, mentre els joves el rebutgen com un obstacle inútil, i es giren àvidament cap a noves formes de vida social. El conflicte de les generacions s'agreuja així amb un tràgic dilema: o conservar institucions i creences ancestrals i renunciar al progrés, o obrir?se a les tècniques i civilitzacions que vénen de fora, però rebutjant, amb les tradicions del passat, tota la seva riquesa humana. De fet, molt sovint els sosteniments morals, espirituals i religiosos del passat cedeixen, sense que per això quedi assegurada la inserció en el món nou.
11. CONCLUSIÓ
En aquest desordre, esdevé més violenta la temptació que
amenaça d'arrossegar cap a messianismes prometedors, però forjadors d'enganys.
¿Qui no
veu els perill que hi ha de reaccions populars violentes, d'agitacions insurreccionals i
d'esllavissades cap a les ideologies totalitàries?. Tals són les dades del problema,
d'una gravetat que no escapa a ningú.
2. L'ESGLÉSIA I EL DESENVOLUPAMENT
12. L'OBRA DELS MISSIONERS
Fidels als ensenyaments i a l'exemple del seu diví fundador, que donava com a senyal de la seva missió l'anunci de la bona nova als pobres, l'Església no ha deixat mai de promoure l'elevació humana dels pobles als quals portava la fe en el Crist. Al mateix temps que esglésies, els seus missioners han bastit hospicis i hospitals, escoles i universitats; tot ensenyant als indígenes la manera de treure més profit dels recursos naturals, sovint els han defensat de la cobejança dels estrangers. Per descomptat la seva labor, pel fet de ser humana, no ha estat perfecta i alguns han pogut barrejar, de vegades, no poques maneres de pensar i de viure del seu país d'origen amb l'anunci de l'autèntic missatge evangèlic. Però també han sabut cultivar i promoure les institucions locals. En algunes regions han sabut col·locar-se entre els capdavanters del progrés material i cultural. Basti recordar l'exemple del pare Carles de Foucauld, que per la seva caritat ha estat jutjat digne de ser anomenat el "germà universal" i va recollir un preciós diccionari de la llengua tuareg. Hem de retre homenatge a aquests precursors, ben sovint ignorats, empesos per la caritat del Crist, com també als seus èmuls i successors, que segueixen dedicant?se encara avui al servei generós i desinteressat d'aquells que evangelitzen.
13. ESGLÉSIA I MÓN
Però en endavant les iniciatives individuals o locals ja no basten. La situació present del món exigeix una acció de conjunt que tingui com a punt de partença una visió clara de tots els aspectes econòmics, socials, culturals i espirituals. Experta en humanitat, l'Església, sense pretendre de cap de les maneres immiscir?se en la política dels Estats, "només desitja una cosa: continuar, sota el guiatge de l'Esperit Paràclit, la mateixa obra del Crist, el qual vingué al món per donar testimoni de la veritat, per salvar i no per jutjar, per servir i no per ser servit" (cf. Joan, 3: 17; Mateu, 20: 28; Marc, 10: 45). Fundada per a establir ja ací a la terra el reialme dels cels i no per a conquerir un poder terrenal, afirma clarament que els dos camps són distints, de la mateixa manera que són sobirans els dos poders, l'eclesiàstic i el civil, cadascun en el seu terreny. Però, com sigui que viu en la historia, l'Església ha d'"escrutar a fons els signes dels temps i interpretar?los a la llum de l'Evangeli". Tot prenent part a les millors aspiracions dels homes i patint de no veure-les satisfetes, desitja ajudar?los a assolir el seu ple desenvolupament, i per això els ofereix allò que ella posseeix com a cosa pròpia: una visió global de l'home i de la humanitat.
14. VISIÓ CRISTIANA DEL DESENVOLUPAMENT
El desenvolupament no es redueix a la simple creixença econòmica. Per a ser autèntic ha de ser integral, és a dir, ha de promoure tot home i tot l'home. Un eminent expert ho ha subratllat amb gran exactitud: "Nosaltres no acceptem de separar l'economia d'allò que és humà, el desenvolupament, de les civilitzacions en què s'inscriu. El que compta per a nosaltres és l'home, cada home, cada agrupació d'homes, fins a la humanitat entera"
15. VOCACIÓ I CREIXEMENT
En els designis de Déu, cada home és cridat a desenvolupar?se, perquè tota vida és vocació. Ha estat donat a tots, des del seu naixement, un conjunt d'aptituds i de qualitats per a fer?les fructificar: el seu desplegament, fruit de l'educació rebuda en el propi ambient i de l'esforç personal, permetrà a cadascú d'orientar?se cap al destí que el seu Creador li proposa. Dotat d'intel·ligència i de llibertat, és responsable del seu creixement, com ho és de la seva salvació. Ajudat, i de vegades destorbat, pels qui l'eduquen i l'envolten, cadascú resta sempre, siguin quins siguin els influxos que sobre ell s'exerceixin, l'artífex principal del seu èxit o del seu fracàs: amb el sol esforç de la seva intel·ligència i de la seva voluntat, cada home pot créixer en humanitat, valer més, ser més.
16. DEURE PERSONAL...
D'altra banda, aquest creixement no és facultatiu. De la mateixa manera que la creació entera es troba ordenada al seu Creador, la criatura espiritual està obligada a orientar espontàniament la seva vida cap a Déu, veritat primera i bé sobirà. Així, el creixement humà constitueix com un resum dels nostres deures. Més encara, aquesta harmonia de la natura, enriquida per l'esforç personal i responsable, és cridada a anar més enllà. Per la seva inserció en el Crist vivent, l'home té accés a un progrés nou, cap a un humanisme transcendental, que li dóna la seva més gran plenitud: tal és la finalitat suprema del desenvolupament personal.
17. ...I COMUNITARI
Però cada un dels homes és membre de la societat: pertany a la humanitat entera. No és solament aquest o aquell home, sinó que són tots els homes que són cridats a aquest ple desenvolupament. Les civilitzacions neixen, creixen i moren. Però així com les onades del mar quan puja la plenamar van avançant, cada una una mica més, en la sorra de la platja, de la mateixa manera la humanitat avança pel camí de la historia. Hereus de generacions passades i beneficiaris del treball dels nostres contemporanis, estem obligats amb tothom, i no podem desentendre'ns dels qui vindran a augmentar encara més el cercle de la família humana. La solidaritat universal, que és un fet i un benefici per a nosaltres, és també un deure.
18. ESCALA DELS VALORS
Aquest creixement personal i comunitari es veuria compromès si es deteriorés la veritable escala de valors. És legítim el desig de les coses necessàries, i el treball per a obtenir?les és un deure: "El qui no vulgui treballar, que no mengi". Però l'adquisició dels béns temporals pot portar a la cobdícia, al desig de tenir cada vegada més i a la temptació d'incrementar el propi poder. L'avarícia de les persones, de les famílies i de les nacions tant pot dominar els més desproveïts com els més rics, i suscitar en uns i altres un materialisme sufocant.
19. CREIXEMENT AMBIVALENT
Tenir més, tant per als pobles com pel que fa a les persones, no és el fi últim. Tot creixement és ambivalent. Necessari per a permetre a l'home de ser més home, el tanca com en una presó quan es converteix en el bé suprem que impedeix de mirar més enllà. Aleshores els cors s'endureixen i els esperits es tanquen, els homes ja no s'uneixen per amistat, sinó per interès, que ben aviat els oposa els uns als altres i els desuneix. La recerca exclusiva de posseir es converteix en un obstacle per al creixement de l'ésser i s'oposa a la seva veritable grandesa: tant per les nacions com per a les persones, l'avarícia és la forma més evident del subdesenvolupament moral.
20. CAP A UNA CONDICIÓ MÉS HUMANA
Si per a procurar el desenvolupament calen tècnics, cada vegada en més gran nombre, encara són més necessaris pensadors de reflexió profunda que busquin un humanisme nou que permeti a l'home modern de retrobar-se a si mateix, assumint els valors superiors de l'amor, de l'amistat, de l'oració i de la contemplació. Així podrà realitzar?se amb tota la seva plenitud el veritable desenvolupament, que és el pas, per a cadascú i per a tots, de condicions menys humanes a condicions més humanes.
21. L'IDEAL QUE CAL PERSEGUIR
Menys humanes: les mancances materials dels qui es troben
privats del mínim vital i les mancances morals dels mutilats per l'egoisme. Menys
humanes: les estructures opressores, tant si provenen de l'abús de la possessió com de
l'abús del poder, de l'explotació dels treballadors com de la injustícia de les
transaccions. Més humanes: el pujar de la misèria a la possessió d'allò que és
necessari, la victòria sobre els flagells socials, l'ampliació dels coneixements,
l'adquisició de la cultura. Més humanes també: l'augment en la consideració de la
dignitat dels altres, l'orientació cap a l'esperit de pobresa, la cooperació al bé
comú, la voluntat de pau. Més humanes encara: el reconeixement per part de l'home dels
valors suprems i de Déu, que n'és la font i el terme. Més humanes finalment i sobretot:
la fe, do de Déu acollit per la bona voluntat de l'home, i la unitat en la caritat del
Crist, que ens crida tots a participar com a fills en la vida del Déu vivent, Pare de
tots els homes.
3. L'OBRA QUE CAL REALITZAR
22. LA DESTINACIO UNIVERSAL DELS BÉNS
"Ompliu la terra i domineu?la": la Bíblia, des de la seva primera pàgina, ens ensenya que la creació entera és per a l'home, el qual ha d'esmerçar el seu esforç intel·ligent a posar?la en valor i, mitjançant el seu treball, perfeccionar?la, per dir?ho així, posant?la al seu servei. Si la terra ha estat feta per a procurar a cadascú els mitjans de subsistència i els instruments del seu progrés, tot home té el dret de trobar?hi allò que necessita. El recent Concili ho ha recordat: "Déu ha destinat la terra amb tot el que conté a l'ús de tots els homes i pobles talment que sota el guiatge de la justícia, inseparable de la caritat, els béns creats han d'arribar igualment a tothom". Tots els altres drets, siguin quins siguin, incloent-hi els de propietat i de lliure comerç, hi estan subordinats. No han de destorbar, ans al contrari, facilitar la seva realització, i és un deure social greu i urgent de retornar-los a la seva finalitat primera.
23. LA PROPIETAT
"Si un que posseeix béns d'aquest món VEU el seu
germà que té necessitat i li clou les entranyes, ¿com pot estar en ell la caritat de
Déu?". És ben sabuda la fermesa amb què els Pares de l'Església han precisat
quina ha de ser l'actitud dels qui posseeixen respecte als qui es troben en necessitat:
"No és una part dels teus béns, afirma sant Ambròs, allò que tu dones al pobre;
no fas més que tornar?li allò que és seu. Perquè allò comú que fou donat per a ús
de tots, tu ho usurpes. La terra és de tots, i no únicament dels rics". És a dir,
que la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut.
Ningú no té cap dret a reservar?se en ús exclusiu allò que excedeix la pròpia
necessitat, quan als altres els falta allò que és necessari. En una paraula: "el
dret de propietat no ha d'exercir?se mai en detriment de la utilitat comuna, segons la
doctrina tradicional dels Pares de l'Església o dels grans teòlegs". Si arribés a
produir-se un conflicte entre "els drets privats adquirits i les exigències
comunitàries primordials", pertoca als poders públics de "procurar una
solució, amb la participació activa de les persones i dels grups socials".
24. L'ÚS DE LES RENDES
EL bé comú exigeix, doncs, de vegades l'expropiació si, degut a la seva extensió, a l'explotació exigua o nul·la, a la misèria que en resulta per a les poblacions o al perjudici considerable causat als interessos del país, certes propietats constitueixen un obstacle a la prosperitat col·lectiva. En afirmar?ho de manera inequívoca, el Concili ha recordat també no menys clarament que la renda disponible no és abandonada al lliure caprici dels homes, i que les especulacions egoistes han de ser bandejades. Consegüentment, no es pot admetre que ciutadans proveïts de rendes abundants, provinents dels recursos i de l'activitat nacionals, en transfereixin una part considerable a l'estranger, en avantatge purament personal, sense fer cas del tort que amb això ocasionen a la seva pàtria.
25. LA INDUSTRIALITZACIÓ
Necessària al creixement econòmic i al progrés humà, la introducció de la indústria és alhora signe i factor de desenvolupament. Per l'aplicació tenaç de la seva intel·ligència i del seu treball, l'home va arrencant a poc a poc els seus secrets a la natura i treu més partit de les seves riqueses. Al mateix temps que disciplina els seus hàbits, l'home desenrotlla en si mateix el gust de la recerca i de la invenció, l'acceptació del risc calculat, l'audàcia en l'empresa, la iniciativa generosa, el sentit de les responsabilitats.
26. CAPITALISME LIBERAL
Però sobre aquestes condicions noves de la societat es va edificar, per desgràcia, un sistema que considerava el benefici com a motor essencial del progrés econòmic, la competència com a llei suprema de l'economia, la propietat privada dels béns de producció com un dret absolut, sense límits ni obligacions socials correlatives. Aquest liberalisme desenfrenat portava a la dictadura que Pius XI denunciava, amb raó, com a engendradora de "l'imperialisme internacional del diner". Mai no condemnarem prou aquests abusos, tot recordant solemnement una vegada més que l'economia està al servei de l'home. Però si bé és cert que un cert capitalisme ha estat la font de tants de sofriments, de tantes injustícies i lluites fratricides, els afectes de les quals encara perduren, fóra equivocat d'atribuir a la industrialització en ella mateixa mals que són deguts al sistema nefast que l'acompanyava. Cal, al contrari, reconèixer amb tota justícia l'aportació irreemplaçable del treball i del progrés industrial a l'obra del desenvolupament.
27. EL TREBALL...
Semblantment, si bé és veritat que de vegades pot dominar una mística exagerada del treball, no és menys cert que aquest és volgut i beneït per Déu. Creat a la seva imatge, "l'home ha de cooperar amb el Creador en el perfeccionament de la creació i marcar al seu torn la terra amb l'empremta espiritual que ell mateix ha rebut" . Déu, que ha dotat l'home d'intel·ligència, d'imaginació i de sensibilitat, li ha donat així el mitja de coronar en certa manera la seva obra. Ja sigui artista o artesà, patró, obrer o pagès, tot treballador és un creador. Inclinat damunt una matèria que li fa resistència, el treballador li imprimeix la seva marca, i al mateix temps desenrotlla la seva tenacitat, el seu enginy i el seu esperit d'inventiva. Més encara; viscut en comú, compartint esperances, sofrences, ambicions i joies, el treball uneix les voluntats, acosta els esperits i fon els cors; tot realitzant?lo, els homes es descobreixen germans.
28...I LA SEVA AMBIVALÈNCIA
Ambivalent sens dubte, ja que promet el diner, el gaudi i el poder, i invita els uns a l'egoisme i els altres a la revolta, el treball desenrotlla també la consciència professional, el sentit del deure i la caritat envers el proïsme. Quan és més científic i més ben organitzat, hi ha el perill que deshumanitzi el seu executor, perquè el treball només és humà si es conserva intel·ligent i lliure. Joan XXIII ha recordat la urgència de retornar al treballador la seva dignitat, fent?lo participar realment en l'obra comuna: "cal tendir a fer que l'empresa esdevingui una comunitat de persones, en las relacions, en les funcions i en les situacions de tot el seu personal". La fatiga dels homes té, de més a més, per al cristià una significació molt més gran: té la missió de col·laborar en la creació del món sobrenatural , que no quedarà acabat fins que hàgim arribat tots junts a constituir aquell Home perfecte de què parla sant Pau. "Que realitza la plenitud de Crist".
29. LA URGÈNCIA DE L'OBRA QUE CAL REALITZAR
Cal afanyar?se. Hi ha massa homes que pateixen, i va augmentant la distància que separa el progrés dels uns de l'estancament i fins del retrocés dels altres. Amb tot, cal que l'obra a realitzar progressi harmoniosament, altrament es trencarien equilibris indispensables. Una reforma agrària improvisada pot fallar el seu objectiu. Una industrialització brusca pot dislocar les estructures encara necessàries i engendrar misèries socials que suposarien un retrocés des del punt de vista dels valors humans.
30. TEMPTACIÓ DE LA VIOLÈNCIA
És cert que hi ha situacions tan injustes que clamen al cel. Quan poblacions enteres, mancades de les coses necessàries, viuen en una tal dependència que els impedeix tota iniciativa i responsabilitat, i fins tota possibilitat de promoció cultural i de participació en la vida social i política, és gran la temptació de rebutjar amb la violència aquestes injúries a la dignitat humana.
31. REVOLUCIÓ
Així i tot, ja se sap: la insurrecció revolucionaria -llevat del cas d'una tirania evident i prolongada, que atemptés greument contra els drets fonamentals de la persona i perjudiques perillosament el bé comú del país- engendra noves injustícies, introdueix nous desequilibris i provoca noves ruïnes. No es pot combatre un mal real al preu d'un mal més gran.
32. REFORMA
Enteneu?nos bé: cal afrontar coratjosament la situació present i combatre i vèncer les injustícies que comporta. El desenvolupament exigeix transformacions audaces, profundament innovadores. Cal emprendre sense retard reformes urgents. Cadascú ha d'assumir generosament la seva part, sobretot els qui per la seva educació, la seva situació i el seu poder tenen grans possibilitats d'acció. Que donant l'exemple, comencin amb els seus propis béns, com ja han fet molts germans nostres en l'episcopat. Així respondran a l'esperança dels homes i seran fidels a l'esperit de Déu, perquè és el "ferment evangèlic el que ha suscitat i suscita en el cor de l'home una exigència incoercible de dignitat"
33. PROGRAMES I PLANIFICACIÓ...
La sola iniciativa individual i el simple joc de la competència no podrien assegurar l'èxit del desenvolupament . No podem córrer el risc d'augmentar encara més la riquesa dels rics i la potència dels forts, tot consolidant la misèria dels pobres i fent més pesada la servitud dels oprimits. Són, per tant, necessaris programes per a "encoratjar, estimular, suplir i integrar" l'acció dels individus i de les institucions intermèdies. Pertoca als poders públics d'escollir, o fins i tot d'imposar, els objectius a perseguir, els fins a obtenir i els mitjans d'arribar-hi, i és missió comuna. Però cal que procurin associar en aquesta obra les iniciatives privades i les institucions intermèdies. Així evitaran el perill d'una col·lectivització integral o d'una planificació arbitrària que, negadores de la llibertat, exclourien l'exercici dels drets fonamentals de la persona humana.
34....AL SERVEI DE L'HOME
Tot programa, en efecte, elaborat per tal d'augmentar la producció, no té en definitiva cap més raó de ser que el servei de la persona humana. La seva funció és de reduir les desigualtats, combatre les discriminacions, alliberar l'home de les seves servituds i fer?lo capaç d'esdevenir ell mateix l'actor responsable del seu millorament material, del seu progrés moral i del desplegament de les seves qualitats espirituals. Dir desenvolupament equival a dir preocupació tant pel progrés social com pel creixement econòmic. No n'hi ha prou d'augmentar la riquesa comuna perquè aquesta es reparteixi equitativament; no n'hi ha prou de promoure la tècnica perquè la terra pugui ser habitada d'una manera més humana. Els qui es troben en vies de desenvolupament han d'aprendre, a través dels errors dels qui els han precedit en aquest camí, quins són els perills que en aquest camp cal evitar. La tecnocràcia de demà pot engendrar mals no menys temibles que el liberalisme d'ahir. Economia i tècnica no tenen sentit si no és per respecte a l'home que elles han de servir. I l'home no és veritablement home més que en la mesura que, amo de les seves pròpies accions i jutge de llur valor, esdevé ell mateix autor del seu propi progrés, d'acord amb la natura que el seu Creador li ha donat i de la qual ell assumeix lliurement les possibilitats i les exigències.
35. ALFABETIZACIÓ
Podem afirmar que el creixement econòmic depèn principalment del progrés social cap al qual aquell s'encamina, i que l'educació de base és el primer objectiu d'un pla de desenvolupament. La fam d'instrucció, en efecte, no és pas menys depriment que la fam d'aliments: un analfabet és un esperit subalimentat. Saber llegir i escriure, adquirir una formació professional, és reprendre la confiança en si mateix i descobrir que pot progressar juntament amb els altres. Com dèiem en el nostre missatge al Congrés de la UNESCO de 1965, a Teheran, l'alfabetització és per a l'home "un factor primordial d'integració social tant com d'enriquiment personal, i per a la societat un instrument privilegiat de progrés econòmic i de desenvolupament". Ens alegrem, doncs, del bon treball realitzat en aquest camp per iniciatives privades, pels poders públics i per organitzacions internacionals: son els primers artífexs del desenvolupament, perquè fan que l'home sigui apte per a esdevenir-ne ell mateix protagonista.
36. FAMÍLIA
Però l'home no és ell mateix més que en el seu ambient social, en el qual la família té un paper primordial. Paper que, segons els temps i els llocs, ha pogut resultar excessiu, quan l'han exercit en detriment de les llibertats fonamentals de la persona. Sovint massa rígides i mal organitzades, les antigues estructures socials dels països en vies de desenvolupament són, amb tot, encara necessàries durant un cert temps, mentre van afluixant progressivament la seva força exagerada. Però la família natural, monogàmica i estable, tal com el designi diví l'ha concebuda, i que el cristianisme ha santificat, ha de seguir essent aquest "lloc de trobament de diverses generacions que s'ajuden mútuament a adquirir una saviesa més extensa i a harmonitzar els drets de la persona amb les altres exigències de la vida social".
37. DEMOGRAFIA
És veritat que massa sovint un creixement demogràfic accelerat afegeix noves dificultats als problemes del desenvolupament: el volum de la població creix més ràpidament que els recursos disponibles, i ens trobem aparentment en un carreró sense sortida. D'aquí la gran temptació de frenar l'augment demogràfic per mitjà de mesures radicals. És cert que els poders públics, en l'àmbit de la seva competència, poden intervenir, mitjançant la difusió d'una informació adequada i l'adopció de mesures oportunes, a condició que aquestes siguin conformes a les exigències de la llei moral i respectin la justa llibertat dels esposos. Perquè sense un dret inalienable el matrimoni i la procreació, no hi ha dignitat humana. Pertoca en definitiva als pares de decidir, amb ple coneixement de causa, el nombre de fills, prenent les seves responsabilitats davant de Déu, davant d'ells mateixos, davant dels fills que han posat al món i davant de la comunitat a la qual pertanyen, seguint els dictàmens de la seva consciència, il·luminada per la llei de Déu, autènticament interpretada, i sostinguda per la confiança en Ell.
38. ORGANITZACIONS PROFESSIONALS
En l'obra del desenvolupament, l'home, que troba en la família el seu ambient primordial de vida, ben sovint és ajudat per organitzacions professionals. Si la raó de ser d'aquestes és de promoure els interessos dels seus associats, tenen una gran responsabilitat respecte a la missió educativa que al mateix temps poden i han de realitzar. A través de la informació que donen i de la formació que ofereixen, poden fer molt per inculcar en tots el sentit del bé comú i de les obligacions que comporta per a cadascú.
39. PLURALISME LEGÍTIM
Tota acció social és aplicació d'una doctrina. EL
cristià no pot admetre aquella que suposa una filosofia materialista i atea, que no
respecta ni l'orientació religiosa de la vida al seu fi últim, ni la llibertat i la
dignitat humana. Però, mentre siguin salvaguardats aquests valors, un pluralisme
d'organitzacions professionals i sindicals és admissible i, des de certs punts de vista,
útil, si defensa la llibertat i suscita emulació. I de tot cor retem homenatge a tots
els qui hi treballen per al servei desinteressat dels seus germans.
40. FORMACIÓ CULTURAL
Ultra les organitzacions professionals, cal tenir present també l'activitat de les institucions culturals, la funció de les quals no és pas de menor pes per a l'èxit del desenvolupament. "La sort futura del món perilla, afirma greument el Concili, si no són preparats homes dotats de més saviesa". I afegeix: "Moltes nacions, més pobres certament en béns econòmics, però més riques en saviesa, poden prestar a les altres un servei imponderable." Ric o pobre, cada país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: institucions necessàries a la vida terrenal i manifestacions superiors -artístiques, intel·lectuals i religioses- de la vida de l'esperit. Quan aquestes últimes contenen veritables valors humans, fóra un error sacrificar?les a les primeres. Un poble que hi consentís, perdria així el millor de si mateix. Sacrificaria, per viure, les seves raons de viure. També per als pobles val l'exhortació del Crist: "¿Que en traurà l'home de guanyar tot el món, si perd la seva anima?".
41. TEMPTACIÓ MATERIALISTA
Els pobles pobres mai no estaran prou previnguts contra aquesta temptació que els ve de part dels pobles rics. Aquests, ben sovint, amb l'exemple del seu èxit en una civilització tècnica i cultural, els proporcionen el model d'una activitat aplicada principalment a la conquesta de la prosperitat material. No és pas que aquesta última constitueixi de per si mateixa un obstacle a l'activitat de l'esperit. Al contrari, aquest, "més alliberat de la servitud de les coses, es pot enlairar més fàcilment fins a adorar i contemplar el creador" . Amb tot, "la civilització actual, no en si mateixa, sinó pel fet d'estar massa compromesa amb els béns terrenals, pot fer sovint més difícil l'accés a Déu" . Per tant, els pobles en vies de desenvolupament han de saber triar d'entre tot allò que els proposen: criticar i eliminar els falsos béns que comportarien un abaixament de l'ideal humà, i acceptar els valors sans i beneficiosos per tal de desenvolupar?los, conjuntament amb els seus, segons el seu propi geni.
42. CONCLUSIÓ
És un humanisme plenari el que cal promoure. ¿Que vol dir això, si no el desenvolupament de tot l'home i de tots els homes? Un humanisme clos, tancat als valors de l'esperit i a Déu, que n'és la font, aparentment podria triomfar. Certament, l'home pot organitzar la terra sense Déu, però "sense Déu a fi de comptes, no farà més que organitzar?la contra l'home. L'humanisme exclusiu és un humanisme inhumà". No hi ha, doncs, humanisme veritable si no és obert a l'Absolut, tot reconeixent una vocació que dóna la idea veritable de la vida humana. Lluny de ser la norma última dels valors, l'home no es realitza a si mateix si no és transcendint?se. Per dir?ho amb la frase tan justa de Blai Pascal: "L'home supera infinitament l'home".
SEGONA PART
CAP AL DESENVOLUPAMENT SOLIDARI
DE LA HUMANITAT
43. INTRODUCCIÓ
El desenvolupament integral de l'home ha d'anar unit al desenvolupament solidari de la humanitat. Ho dèiem a Bombai: "L'home ha de trobar l'home, les nacions s'han de trobar com a germans i germanes, com els fills de Déu. En aquesta comprensió i amistat recíproques, en comunió sagrada, hem de començar igualment a treballar junts per edificar el futur comú de la humanitat". En aquest sentit, suggeríem la recerca de mitjans concrets i pràctics d'organització i de cooperació, per tal de posar en comú els recursos disponibles i realitzar així una veritable comunió entre totes les nacions.
44. FRATERNITAT DELS POBLES
Aquest deure concerneix en primer lloc els més afavorits. Les seves obligacions estan fonamentades en la fraternitat humana i sobrenatural i es presenten sota un triple aspecte: deure de solidaritat, o sigui l'ajut que les nacions riques han de prestar als països en vies de desenvolupament; deure de justícia social, o sigui la rectificació de les relacions comercials defectuoses entre pobles forts i pobles febles; deure de caritat universal: la promoció d'un món més humà per a tots, en el qual tots tinguin alguna cosa per a donar i per a rebre, sense que el progrés dels uns sigui un obstacle al desenvolupament dels altres. El problema és greu, perquè de la seva solució depèn el futur de la civilització mundial.
1. L'ASSISTÈNCIA ALS FEBLES
45. LLUITA CONTRA LA FAM...
"Si un germà o una germana van nus i mancats de l'aliment de cada dia, i algun de vosaltres els diu: Aneu-vos?en en pau, no passeu fred ni gana, però no els doneu allò que és necessari al cos, ¿de què servirà?". Avui -ningú no pot ignorar?ho- en alguns continents enters, són innombrables els homes i les dones turmentats per la fam, innombrables els infants subalimentats, fins al punt que molts d'ells moren a una edat ben curta, que el creixement físic i el desenrotllament mental de molts d'altres en resulten compromesos, que regions senceres son condemnades de resultes d'això al més profund dels abatiments.
46. ...AVUI
Han ressonat ja clams plens d'angoixa. El de Joan XXIII fou
càlidament acollit. Nosaltres mateixos el vam reiterar en el nostre missatge del Nadal
del 1963, i després un altre cop, a favor de l'Índia, el 1966. La campanya contra la fam
empresa per l'Organització Internacional per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) i
encoratjada per la santa Seu ha estat generosament seguida. La nostra Caritas
internationalis actua arreu, i nombrosos catòlics, sota l'impuls dels nostres germans en
l'episcopat, donen i es donen sense miraments per ajudar els qui es troben en la
necessitat, eixamplant progressivament el cercle del seu proïsme.
47. ...DEMÀ
Però això no basta, com tampoc no basten les inversions privades i públiques realitzades, ni els donatius i els préstecs atorgats. No es tracta únicament de vèncer la fam ni tampoc de fer recular la pobresa. El combat contra la misèria, tot i ser urgent i necessari, és insuficient. Es tracta de construir un món en el qual tot home, sense excepció de raça, de religió, de nacionalitat, pugui viure una vida plenament humana, afranquida de les servituds que li vénen dels homes i d'una natura insuficientment dominada; un món en el qual la llibertat no sigui una paraula buida i en el qual el pobre Llàtzer pugui seure a la mateixa taula que el ric. Això exigeix a aquest últim molta generositat, nombrosos sacrificis i un esforç incessant. Que cadascú examini la seva consciència, que a la nostra època té una veu nova. ¿Se sent disposat a sostenir amb el seu diner les obres i les missions organitzades en favor dels més pobres? ¿A satisfer més impostos, a fi que els poders públics puguin intensificar el seu esforç pel desenvolupament? ¿A pagar més cars els productes importats, per tal de remunerar més justament el productor? ¿A expatriar?se ell mateix si calia, i era jove, per ajudar a la creixença de les nacions joves?
48. DEURE DE SOLIDARITAT
El deure de solidaritat que vigeix entre les persones val també per als pobles: "Les nacions desenvolupades tenen el deure gravíssim d'ajudar les nacions en vies de desenvolupament". Cal posar en pràctica aquest ensenyament del Concili. Si bé és normal que una població sigui el primer beneficiari dels dons que la Providencia li ha fet i dels fruits del seu treball, no per això pot pretendre cap poble reservar les seves riqueses per al seu ús exclusiu. Cada poble ha de produir més i millor, a fi de poder donar als seus membres un nivell de vida veritablement humà i també per a contribuir al desenvolupament solidari de la humanitat. Davant la indigència creixent dels països subdesenvolupats, hem de considerar com una cosa normal que un país avançat consagri una part de la seva producció a satisfer les necessitats d'aquells; normal, semblantment, que es preocupi de formar educadors, enginyers, tècnics i savis que posaran a llur servei ciència i competència.
49. EL SUPERFLU
Cal repetir també això: el superflu dels països rics ha de servir als països pobres. La regla que vigia abans en favor dels més pròxims ha de ser aplicada avui a la totalitat dels necessitats de tot el món. Per cert, que els rics seran els primers que se'n beneficiaran. Altrament, la seva prolongada avarícia no podria deixar de suscitar el judici de Déu i la còlera dels pobres, amb conseqüències imprevisibles. Recloses en el seu egoisme, les civilitzacions actualment més florents atemptarien contra els seus més alts valors si sacrificaven la voluntat de ser més a l'anhel de tenir més. I se'ls podria aplicar la paràbola de l'home ric, les terres del qual havien donat molt de fruit, i que no sabia on guardar la collita: "Però Déu li digué: Neci! Aquesta mateixa nit et reclamaran l'ànima ".
50. PROGRAMES
Aquests esforços, si volen obtenir la seva plena eficàcia, no poden mantenir?se dispersos i isolats, i menys encara oposats, per raons de prestigi o de poder: la situació exigeix programes concertats. Un programa, en efecte, és alguna cosa més i millor que un ajut ocasional confiat a la bona voluntat de cadascú. Suposa, com hem dit més amunt, estudis aprofundits, fixació dels objectius, determinació dels mitjans i concentració dels esforços, respondre millor a les necessitats presents i a les exigències previsibles. I encara fa més: més enllà de les perspectives de la creixença econòmica i del progrés dóna sentit i valor a l'obra a realitzar. Tot mirant d'organitzar millor el món, reconeix el valor de l'home.
51. FONS MUNDIAL...
Encara caldria anar més lluny. A Bombai demanaven Ia constitució d'un gran Fons mundial, alimentat amb part de les despeses militars, que permetés d'ajudar els més desheretats. Això que val per a la lluita immediata contra la misèria, val també a nivell del desenvolupament Únicament una col·laboració mundial, de la qual un fons comú seria alhora el símbol i l'instrument, permetria de superar les rivalitats estèrils i suscitar un diàleg fecund i pacífic entre tots els pobles.
52....ELS SEUS AVANTATGES
Per descomptat, es poden mantenir acords bilaterals o multilaterals: permeten de substituir les relacions de dependència i les rancúnies derivades de l'era colonial per unes profitoses relacions d'amistat, desenrotllades en un pla d'igualtat jurídica i política. Però si s'incorporaven en un programa de col·laboració mundial, quedarien lliures de tota sospita. Les malfiances dels beneficiaris quedarien atenuades, perquè no haurien de témer tant, amagades sota l'ajut financer o l'assistència tècnica, certes manifestacions d'allò que hom anomena el neocolonialisme, en forma de pressions polítiques i de dominacions econòmiques exercides amb la intenció de defensar o de conquerir una hegemonia dominadora.
53....LA SEVA URGÈNCIA
¿Qui no veu, d'altra banda, que un fons com aquest facilitaria la disminució de certs dispendis ruïnosos, fruit de la por o de l'orgull? Quan tants pobles passen fam, quan tantes famílies pateixen misèria, quan tants homes es troben submergits en la ignorància, quan caldria construir tantes escoles, hospitals i estatges dignes d'aquest nom, qualsevol malversació pública o privada, qualsevol despesa feta per ostentació nacional o personal, qualsevol cursa esgotadora d'armament esdevé un escàndol intolerable. Tenim el deure de denunciar-ho. Vulguin els responsables escoltar?nos, abans que no sigui massa tard.
54. ESTABLIR EL DIÀLEG...
És a dir, que és indispensable que entre tots
s'estableixi aquell diàleg que demanàvem en la nostra primera encíclica, Ecclesiam suam
. Aquest diàleg entre els qui proporcionen els mitjans i aquells qui se'n beneficien
permetrà de mesurar les aportacions, no sols segons la generositat i les disponibilitats
dels uns, sinó també en funció de les necessitats reals i de les possibilitats dels
altres. Aleshores, els països en vies de desenvolupament ja no correran el risc de quedar
aclaparats per deutes la satisfacció dels quals absorbeix la millor part dels seus
guanys. Tipus d'interès i termini dels préstecs podran ser estipulats de manera que
resultin suportables als uns i als altres equilibrant els donatius gratuïts, els
préstecs sense interès o a interès mínim i la durada de les amortitzacions. Es podran
donar garanties als qui proporcionen els mitjans financers sobre l'ús que se'n farà
segons el pla convingut i amb una eficàcia raonable, ja que no es tracta pas d'afavorir
peresosos ni paràsits. I els beneficiaris podran exigir que ningú no s'immisceixi en la
seva política i que no pertorbin la seva estructura social. Estats sobirans, a ells sols
pertoca de conduir autònomament els seus afers, de determinar la seva política i
d'orientar?se lliurement cap al tipus de societat que escullin. Per tant, el que cal
establir és una col·laboració voluntària, una participació eficaç dels uns amb els
altres, en una dignitat igual, per a la construcció d'un món més humà.
55....LA SEVA NECESSITAT
És un objectiu que podria semblar impossible en regions on
el neguit de la subsistència quotidiana acapara tota l'existència de famílies incapaces
de concebre un treball susceptible de preparar un futur menys miserable. Però són
precisament aquests homes i aquestes dones que cal ajudar, que cal convèncer, que han de
posar ells mateixos mans a l'obra del seu desenvolupament i n'han d'adquirir
progressivament els mitjans. Aquesta obra comuna serà certament impossible sense un
esforç concertat, constant i valent. Però que tothom n'estigui ben persuadit: hi va la
vida dels pobles pobres, la pau civil dels països en vies de desenvolupament i la pau del
món.
2. L'EQUITAT EN LES RELACIONS COMERCIALS
56. Els esforços, ni que siguin considerables, fets per ajudar en un pla financer i tècnic els països en vies de desenvolupament serien il·lusoris si els seus resultats esdevenien parcialment anul·lats pel joc de les relacions comercials entre països rics i països pobres. La confiança d'aquests últims trontollaria si els fes l'efecte que una mà els treu allò que l'altra els dóna.
57. DISTORSIÓ CREIXENT
En efecte: les nacions altament industrialitzades exporten sobretot productes manufacturats, i en canvi les economies poc desenvolupades no poden vendre més que productes agrícoles i matèries primeres. Gràcies al progrés tècnic, els primers augmenten ràpidament de valor i troben un mercat suficient. Al contrari, els productes primaris que provenen dels països subdesenvolupats experimenten àmplies i brusques variacions de preu, que els mantenen ben lluny de la plus?vàlua progressiva dels primers. D'aquí resulten grans dificultats per a les nacions poc industrialitzades, quan s'han de refiar de les seves exportacions per a equilibrar la seva economia i realitzar el seu pla de desenvolupament. Els pobles pobres es mantenen sempre pobres, i els rics es fan cada vegada més rics.
58. MÉS ENLLÀ DEL LIBERALISME
Això significa que la regla del lliure canvi ja no pot regir-ella sola-les relacions internacionals. Els seus avantatges són certament evidents quan les parts no es troben en condicions massa desiguals de poder econòmic: és un estimulant del progrés i recompensa l'esforç. Per això els països industrialment desenvolupats hi veuen una llei de justícia. Però les coses canvien quan les condicions resulten massa desiguals entre un país i l'altre: els preus que es formen "lliurement" en el mercat poden portar a resultats injustos. Cal reconèixer-ho: és el principi fonamental del liberalisme com a regla dels intercanvis comercials, el que aquí es posa en dubte.
59. JUSTÍCIA DELS CONTRACTES A NIVELL DELS POBLES
L'ensenyament de Lleó XIII a la Rerum novarum conserva la
seva validesa: el consentiment de les parts, si es troben en una situació massa desigual,
no basta per a garantir la justícia del contracte, i la regla del lliure consentiment
queda subordinada a les exigències del dret natural. Això que és veritat del just
salari individual ho és també dels contractes internacionals: una economia de canvis ja
no es pot basar únicament en la llei de la lliure competència, que massa sovint engendra
també ella una dictadura econòmica. La llibertat dels canvis només és equitativa si se
sotmet a les exigències de la justícia social.
60. MESURES A PRENDRE
D'altra banda, els mateixos països desenvolupats ho han comprès prou bé, ja que s'apliquen a restablir amb mesures adequades, a l'interior de la seva pròpia economia, un equilibri que la competència, tota sola, tendia a comprometre. Així, sovint sostenen la seva agricultura a costa de sacrificis imposats als sectors econòmics més afavorits. Així també, per tal de mantenir les relacions que tenen lloc entre ells, particularment a l'interior d'un mercat comú, la seva política financera, fiscal i social mira de tornar a donar oportunitats equivalents a indústries competidores desigualment pròsperes.
61. CONVENIS INTERNACIONALS
Hem d'usar aquí el mateix pes i la mateixa mesura. Allò que val per a l'economia nacional, allò que admetem entre països desenvolupats, val també per a les relacions entre països rics i països pobres. Sense abolir el mercat de competència, cal mantenir?lo dins uns límits que el facin just i moral, i per tant humà. En el comerç entre economies desenvolupades i subdesenvolupades, les situacions són massa diferents i les llibertats reals massa desiguals. La justícia social exigeix que el comerç internacional, si vol ser humà i moral, restableixi entre les parts almenys una certa igualtat d'oportunitats. Això és un objectiu a llarg termini. Però per a arribar?hi cal crear des d'ara una igualtat real en les discussions i negociacions. També aquí uns convenis internacionals de radi suficientment vast serien útils: formularien normes generals amb vista a regularitzar certs preus, a garantir certes produccions, a sostenir certes indústries naixents. ¿Qui no veu que un esforç comú d'aquest tipus cap a una justícia en les relacions comercials entre els pobles portaria als països en vies de desenvolupament un ajut positiu, d'efectes no sols immediats, sinó perdurables?
62. OBSTACLES A SUPERAR: EL NACIONALISME
D'altres obstacles s'oposen encara a la formació d'un món més just i més estructurat en una solidaritat universal: volem parlar del nacionalisme i del racisme. És natural que comunitats recentment arribades a la independència política siguin geloses d'una unitat nacional encara fràgil i procurin protegir?la. És també normal que nacions d'antiga cultura se sentin orgulloses del patrimoni que han heretat de la seva historia. Però aquests sentiments legítims han de ser sublimats per la caritat universal que engloba tots els membres de la família humana. El nacionalisme aïlla els pobles, contra allò que és llur veritable bé. Resultaria particularment nociu allà on, al contrari, la feblesa de les economies nacionals exigeix de posar en comú esforços, coneixements i mitjans financers per tal de realitzar els programes de desenvolupament i d'incrementar els intercanvis comercials i culturals.
63. RACISME
EL racisme no és pas patrimoni exclusiu de les nacions joves, en les quals potser es dissimula sota les rivalitats de clans i de partits polítics, amb gran detriment de la justícia i amb perill de la pau civil. Durant l'era colonial, sovint va fer estralls entre colons i indígenes, creant així obstacles a una fecunda comprensió mútua i provocant molts rancors, a conseqüència de reals injustícies. És encara un obstacle per a la col·laboració entre nacions desafavorides i un ferment de divisió i d'odi dins dels mateixos Estats quan, amb menyspreu dels drets imprescriptibles de la persona humana, individus i famílies es veuen injustament sotmesos a un règim d'excepció, per raó de la seva raça o del seu color.
64. CAP A UN MÓN SOLIDARI
Una tal situació, tan plena d'amenaces per al futur, ens afligeix profundament. Però conservem l'esperança: una necessitat més sentida de col·laboració, un sentit més agut de la solidaritat acabaran per triomfar de les incomprensions i els egoismes. Esperem que els països menys avançats en el seu desenvolupament sabran aprofitar el fet de ser veïns d'altres de semblant condició per a organitzar entre ells, en àrees territorials dilatades, zones de desenvolupament concertat, establir programes comuns, coordinar les inversions, distribuir les possibilitats de producció, organitzar els intercanvis. Esperem també que les organitzacions multilaterals i internacionals trobaran, mitjançant una reorganització necessària, els camins que permetran als pobles encara subdesenvolupats de sortir dels punts morts en què semblen haver quedat tancats i de descobrir ells mateixos, amb fidelitat al seu propi geni, els mitjans del seu progrés social i humà.
65. TOTS ELS POBLES, ARTÍFEXS DEL SEU DESTÍ
Perquè és justament a això que cal arribar. La
solidaritat mundial, cada vegada més eficient, ha de permetre a tots els pobles
d'esdevenir artífexs del seu destí. El passat ha estat massa sovint marcat per relacions
de força entre nacions: tant de bo vingui el dia en què les relacions internacionals
seran marcades amb el signe del respecte mutu i de l'amistat, de la interdependència en
la col·laboració i de la promoció comuna sota la responsabilitat de cadascú. Els
pobles més joves o més febles demanen la seva part activa en la construcció d'un món
millor, més respectuós dels drets i de la vocació de cadascú. Aquest desig és ben
legítim: que cadascú l'escolti i hi respongui.
3. LA CARITAT UNIVERSAL
66. EL MÓN ESTÀ MALALT
El seu mal radica no tant en l'exhauriment dels recursos naturals o el seu acaparament per alguns com en la manca de fraternitat entre els homes i entre els pobles.
67. DEURE D'ACOLLIMENT
Mai no insistirem prou en el deure d'acolliment-deure de solidaritat humana i de caritat cristiana-que incumbeix tant a les famílies com a les organitzacions culturals dels països hospitalaris. Cal, sobretot per als joves, multiplicar les famílies i les cases d'acolliment. Això, en primer lloc, per tal de protegir?los contra la solitud, el sentiment d'abandó, l'angoixa que debiliten les seves forces morals, i també per a defensar-los de la situació malsana en què es troben, que els força a comparar l'extremada pobresa de la seva pàtria amb el luxe i la dilapidació que sovint els envolten. I, encara, per guardar?los de doctrines subversives i de temptacions agressives que els escometen, amb el record de tanta "misèria immerescuda". En fi, sobretot, per donar?los, amb l'escalf d'un acolliment fraternal, I'exemple d'una vida sana, l'afecte de la caritat cristiana autèntica i eficaç i el gust dels valors espirituals.
68. DRAMA DELS JOVES ESTUDIANTS
És dolorós de pensar?hi; molts joves, arribats a països avançats per adquirir la ciència, la competència i la atura que els han de fer més aptes per a servir la seva pàtria, hi adquireixen, sí, una formació d'alta qualitat, però hi perden ben sovint el gust dels valors espirituals que sovint es trobaven, com en un patrimoni preciós, en les civilitzacions que els havien vist créixer.
69. TREBALLADORS EMIGRATS
El mateix acolliment es deu als treballadors emigrats, que viuen sovint en condicions inhumanes, forçats a fer estalvis del seu salari per poder subvenir una mica la seva família, que segueix en la misèria del país natal.
70. SENTIT SOCIAL
La nostra segona recomanació és per a aquells qui, per raó dels seus afers, són cridats als països recentment oberts a la industrialització: industrials, comerciants, caps o representants de grans empreses. De vegades no estan pas mancats de sentit social en el seu propi país: ¿per què han de retornar als principis inhumans de l'individualisme quan actuen en països menys desenvolupats? Al contrari, la seva situació superior ha d'incitar?los a fer?se els iniciadors del progrés social i de la promoció humana allà on els afers els criden. EL seu mateix sentit de l'organització hauria de suggerir?los els mitjans de valorar el treball indígena, de formar obrers qualificats, de preparar enginyers i personal administratiu, de donar lloc a la seva iniciativa, d'introduir?los progressivament en els llocs més elevats, preparant?los així a compartir amb ells, en un futur pròxim, les responsabilitats de la direcció. Que, almenys, la justícia reguli sempre les relacions entre caps i subordinats. Que les regeixin contractes regulars amb obligacions recíproques. Que ningú, en fi, sigui quina sigui la seva situació, no quedi injustament sotmès a l'arbitrarietat.
71. MISSIONS I DESENVOLUPAMENT
Són cada vegada més nombrosos, i ens n'alegrem, els experts enviats en missió de desenvolupament per institucions internacionals o bilaterals o per entitats privades: "s'han de comportar no pas com a dominadors, sinó com a auxiliars i cooperadors". Una població s'adona ben aviat de si els qui vénen a ajudar?la ho fan amb afecte o sense, per aplicar unes tècniques o per donar a l'home tot el seu valor. El seu missatge s'exposa a no ser acollit, si no ve com embolcallat d'amor fratern.
72. QUALITATS DELS EXPERTS
A la competència tècnica necessària cal, doncs, unir els senyals autèntics d'un amor desinteressat. Afranquits de tota supèrbia nacionalista i de tota aparença de racisme, els experts han d'aprendre a treballar en estreta col·laboració amb tothom. Saben que la seva competència no els confereix pas una superioritat en tots els camps. La civilització que els ha format conté, certament, elements d'humanisme universal, però no és ni única ni exclusiva, i no pot ser importada sense adaptació. Els responsables d'aquestes missions posaran tot l'interès a descobrir, juntament amb la seva història, les característiques i les riqueses culturals del país que els acull. Aleshores es produirà un acostament que resultarà fecund per a totes dues civilitzacions.
73. DIÀLEG DE CIVILITZACIONS
En efecte, entre les civilitzacions, com entre les
persones, un diàleg sincer és creador de fraternitat. L'obra del desenvolupament
aproximarà els pobles en les realitzacions perseguides amb un esforç comú si tots, des
dels governs i els seus representants fins al més humil expert, se senten animats per un
amor fratern i moguts pel desig sincer de construir una civilització de solidaritat
mundial. Aleshores s'obrirà un diàleg centrat en l'home, i no en els productes i en les
tècniques. Un diàleg que serà fecund si procura als pobles els mitjans d'elevar?se i
d'espiritualitzar?se; si els tècnics es fan educadors i si l'ensenyament donat porta el
signe d'una qualitat espiritual i moral tan elevada que garanteixi un desenvolupament no
sols econòmic, sinó humà. Passada la fase de l'assistència, les relacions així
establertes perduraran. ¿Qui no s'adona de la força que tindran per a la pau del món?
74. CRIDA ALS JOVES
Molts joves ja van respondre de bon grat i coratjosament a la crida de Pius XII per un laïcat missioner. Nombrosos són també els qui espontàniament s'han posat a disposició d'organismes, oficials o privats, de col·laboració amb els pobles en vies de desenvolupament. Ens alegrem de saber que, a certes nacions, el "servei militar" es pot convertir en part en un "servei social", o simplement en un "servei". Beneïm aquestes iniciatives i les bones voluntats que hi responen. Tant de bo tots els qui es proclamen deixebles del Crist escoltin el seu clam: "Vaig tenir fam i em vau donar menjar, vaig tenir set i em vau donar beure, era un estranger i em vau acollir, estava nu i em vau vestir, malalt i em vau visitar, presoner i em vinguéreu a veure". Ningú no pot restar indiferent a la sort dels seus germans encara immersos en la misèria, presa de la ignorància, víctimes de la inseguretat. Com el cor del Crist, el cor del cristià ha de sentir compassió d'aquesta misèria: "Em fa llàstima aquesta multitud".
75. PREGÀRIA I ACCIÓ
La pregària de tots ha de pujar amb fervor al Totpoderós, per tal que la humanitat, havent pres consciència d'aquests mals tan grans, s'apliqui amb intel·ligència i fermesa a abolir?los. A aquesta pregària ha de correspondre el compromís decidit de cadascú, en la mesura de les seves forces i de les seves possibilitats, en la lluita contra el subdesenvolupament. Que les persones, els grups socials i les nacions es donin les mans fraternalment, el fort ajudant el feble a créixer, abocant?hi tota la seva competència, el seu entusiasme i el seu amor desinteressat. El qui se sent animat d'una veritable caritat s'enginya més que ningú per descobrir les causes de la misèria, per trobar els mitjans de combatre?la, per vèncer-la resoludament. Obrador de pau, "farà el seu camí, encenent la joia i vessant la llum i la gràcia en el cor dels homes damunt tota la superfície de la terra i fent que descobreixin, més enllà de totes les fronteres, cares de germans, cares d'amics".
EL DESENVOLUPAMENT ÉS EL NOM NOU DE LA PAU
76. CONCLUSIÓ
Les disparitats econòmiques, socials i culturals massa grans entre pobles provoquen tensions i discòrdies i posen en perill la pau. Com dèiem als Pares conciliars en tornar del nostre viatge de pau a l'ONU: "la condició de les poblacions en vies de desenvolupament ha de ser l'objecte de la nostra atenció; o sigui, per dir?ho més clarament, la nostra caritat pels pobres que hi ha al món-i són innombrables-cal que esdevingui més sol·lícita, més eficaç, més generosa" Combatre la misèria i lluitar contra la injustícia és promoure, juntament amb el millorament de les condicions de vida, el progrés humà i espiritual de tothom, i per tant el bé comú de la humanitat. La pau no es redueix a una absència de guerra, fruit de l'equilibri sempre precari de les torces. Es construeix dia rere dia, en la recerca d'un ordre volgut per Déu que exigeix una justícia més perfecta entre els homes
77. SORTIR DE L'ISOLAMENT
Artífexs del seu propi desenvolupament, els pobles en són
els primers responsables, però no el realitzaran pas si viuen isolats. Acords regionals
entre pobles febles per sostenir?se mútuament, enteses més amplies a fi d'ajudar?los,
convenis més ambiciosos entre els uns i els altres a fi d'establir programes concertats,
tals són les etapes d'aquest camí del desenvolupament que condueix a la pau.
78. CAP A UNA AUTORITAT MUNDIAL EFICAÇ
Aquesta col·laboració internacional que afecta tot el món exigeix institucions que la preparin, la coordinin i la regeixin, fins a constituir un ordre jurídic universalment reconegut. De tot cor encoratgem els organismes que es preocupen d'aquesta col·laboració en el desenvolupament i desitgem que creixi la seva autoritat. "La vostra vocació -dèiem als representants de les Nacions Unides a Nova York-és de fer fraternitzar, no sols alguns pobles, sinó tots els pobles (...). ¿Qui no veu la necessitat d'arribar així progressivament a instaurar una autoritat mundial que sigui capaç d'actuar eficaçment en el pla jurídic i polític?".
79. FUNDADES ESPERANCES EN UN MÓN MILLOR
Alguns tindran per utòpiques aquestes esperances. És possible que el seu realisme els falli i que no s'adonin del dinamisme d'un món que vol viure més fraternalment i que, malgrat les seves ignoràncies, els seus errors, fins i tot els seus pecats, les seves recaigudes en la barbàrie i les seves llargues divagacions fora del comí de la salvació, es vagi acostant lentament, àdhuc sense adonar?se'n, al seu Creador. Aquest camí cap a una manera de viure més humana demana esforç i sacrifici, però el mateix sofriment, acceptat per amor dels nostres germans, és portador de progrés per a tota la família humana. Els cristians saben que la unió amb el sacrifici del Salvador contribueix a l'edificació del Cos del Crist en la seva plenitud: el poble de Déu reunit.
80. TOTS SOLIDARIS
En aquest caminar, tots nosaltres som solidaris. Hem volgut recordar a tots l'amplitud del drama i la urgència de l'obra a realitzar. Ara ha arribat l'hora de l'acció: la supervivència de tants infants innocents, l'accés a una condició humana de tantes famílies desgraciades, la pau del món, el futur de la civilització estan en joc. A tots els homes i a tots els pobles pertoca d'assumir les seves responsabilitats.
CRIDA FINAL
81. CATÒLICS
Conjurem en primer lloc tots els nostres fills. Als països
en vies de desenvolupament, no menys que en els altres, cal que els laics considerin com a
missió pròpia seva el renovellament de l'ordre temporal. Si la funció de la jerarquia
és d'ensenyar i d'interpretar autènticament els principis morals que
en aquest camp cal seguir, pertoca als laics, per les seves lliures iniciatives-i sense
esperar passivament consignes i directives-de penetrar d'esperit cristià la mentalitat i
els costums, les lleis i les estructures de la seva comunitat de vida. Són necessaris
canvis, són indispensables reformes profundes: ells han d'aplicar?se resoludament a
infondre?hi l'esperit evangèlic. Als nostres fills catòlics que pertanyen als països
més afavorits, els demanem d'aportar la seva competència i la seva participació activa
a les organitzacions oficials o privades, civils o religioses, dedicades a vèncer les
dificultats de les nacions en vies de desenvolupament. Estem segurs que s'esforçaran per
trobar-se a primera fila entre els qui treballen per establir de fet una moral
internacional de justícia i d'equitat.
82. CRISTIANS I CREIENTS
Tots els cristians, germans nostres, n'estem segurs, voldran ampliar el seu esforç comú i concertat amb vista a ajudar el món a triomfar de l'egoisme, de l'orgull i de les rivalitats, a superar les ambicions i les injustícies, a obrir a tothom els camins d'una vida més humana en la qual cadascú sigui estimat i ajudat com un germà pels seus germans. I emocionats encara pel nostre trobament de Bombai amb els nostres germans no cristians, novament els invitem a treballar amb tot el cor i tota la intel·ligència a fi que tots els fills dels homes puguin dur una vida digna dels fills de Déu.
83. HOMES DE BONA VOLUNTAT
Finalment, ens adrecem a tots els homes de bona voluntat que tenen consciència que el camí de la pau passa pel desenvolupament. Delegats a les institucions internacionals, homes d'Estat, publicistes, educadors, tots, cadascun al vostre lloc, sou els constructors d'un món nou. Supliquem al Déu Totpoderós que il·lumini la vostra intel·ligència i enforteixi el vostre coratge per donar l'alarma a l'opinió pública i moure els pobles. Educadors, a vosaltres pertoca de desvetllar en el jovent l'amor pels pobles miserables. Publicistes, vostra és la missió de posar al nostre davant els esforços realitzats per promoure l'ajut als pobles, i també l'espectacle de les misèries, que els homes tendeixen a oblidar per tranquil·litzar la seva consciència: que, si més no, sàpiguen els rics que tenen els pobres a les portes, esperant les deixalles dels seus banquets.
84. HOMES D'ESTAT
Homes d'Estat, és incumbència vostra de mobilitzar les vostres comunitats per una solidaritat mundial més eficaç, i en primer lloc de fer que acceptin les necessàries subtraccions al seu luxe i a les seves dilapidacions per a promoure el desenvolupament i salvar la pau. Delegats als organismes internacionals, depèn de vosaltres que els perillosos i estèrils afrontaments de torces deixin lloc a la col·laboració amistosa, pacífica i desinteressada per a un desenvolupament solidari de la humanitat en la qual tots els homes es puguin desplegar.
85. PENSADORS
I si és veritat que el món pateix de manca de pensament, convoquem tots els homes de reflexió i els pensadors, catòlics, cristians, que honoren Déu, assedegats d'absolut, de justícia i de veritat: tots els homes de bona voluntat. Amb paraules del Crist, gosem dir?vos amb insistència: "cerqueu i trobareu" obriu els camins que porten a l'ajuda mútua, a l'aprofundiment del saber, a l'eixamplament del cor, a una vida més fraterna en una comunitat humana veritablement universal.
86. TOTS A L'OBRA
Tots vosaltres que heu sentit el clam dels pobles sofrents, tots vosaltres que treballeu per respondre-hi, vosaltres sou els apòstols del bo i veritable desenvolupament que no és la riquesa egoista i estimada per ella mateixa sinó l'economia al servei de l'home, el pa de cada dia distribuït a tots, com una font de fraternitat i signe de la Providència.
87. BENEDICCIÓ
De tot cor us beneïm, i cridem tots els homes de bona
voluntat a unir?se fraternalment a vosaltres. Perquè si el desenvolupament és el nom nou
de la pau, ¿qui no voldrà treballar-hi amb totes les seves torces? Ningú. A tots, per
tant, us exhortem a respondre al nostre clam d'angoixa, en el nom del Senyor.
Roma, a sant Pere, 26 de març, festa de la Resurrecció de N. S. Jesucrist, de l'any
1967, quart del nostre pontificat.
PAU VI, PAPA
Traducció al català de Vicenç Nolla
Editorial Estela 1967