PAU BISBE

SERVENT DELS SERVENTS DE DÉU

JUNTAMENT AMB ELS PARES DEL SACROSANT CONCILI

PER A PERPÈTUA MEMÒRIA

CONSTITUCIÓ PASTORAL SOBRE L'ESGLÉSIA EN EL MÓN CONTEMPORANI

PROEMI

El goig i l'esperança, la tristesa i l'angoixa dels homes d'aquest temps, sobretot dels pobres i de tota mena d'afligits, són també goig i esperança, tristesa i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no ressoni en llur cor. Car llur comunitat es compon d'homes que, adunats en Crist, són guiats per l'Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al regne del Pare i han rebut el missatge de salvació que cal proposar a tothom. Per aquesta raó ella se sent de veritat íntimament unida amb la gènera humana i la seva història.

Per tant, el Concili Vaticà Segon, havent investigat amb més penetració el misteri de l'Església, adreça sense vacillar la paraula no ja solament als fills de l'Església i a tots els qui invoquen el nom de Crist, sinó també a tots els homes, bo i desitjant exposar a tothom com concep la presència i l'activitat de l'Església en el món d'avui. Així doncs, té davant els ulls el món dels homes, o sigui la universa família humana amb l'univers de realitats entre les quals viu; el món, teatre de la història del gènere humà, marcat per la seva indústria, pels seus fracassos i victòries; el món, que els fidels cristians creuen creat i conservat per l'amor del Creador; posat, certament, sota la servitud del pecat, però alliberat per Crist crucificat i ressuscitat, un cop trencada la potestat del Maligne, a fi que, segons el pla de Déu, sigui transformat i arribi a la consumació.

Ara bé, als nostres dies, la gènera humana, trasbalsada d'admiració pels seus descobriments i la seva potència, planteja sovint, no obstant això, qüestions ansioses sobre l'evolució actual del món, sobre el lloc i la funció de l'home en l'orbe univers, sobre el sentit del seu esforç individual i collectiu; en suma, sobre el fi últim de les coses i dels homes. Per això, el Concili, testimoniejant i exposant la fe de tot el poble de Déu, congregat per Crist, no pot demostrar de manera més eloqüent la seva unió i el seu respecte i amor envers tota la família dels homes, en la qual s'insereix, que instituint amb ella un colloqui sobre aquells variats problemes, aportant la llum dimanada de l'Evangeli i posant a disposició del gènere humà les forces salvífiques que la mateixa Església, conduïda per l'Esperit Sant, rep del seu Fundador. Car és la persona humana el que cal salvar i és la societat humana el que cal instaurar. Així doncs, l'home, i sens dubte l'home tot sencer, amb cos i ànima, cor i consciència, intelligència i voluntat, serà l'eix de tota la nostra explanació.

Per això el Sagrat Sínode, professant l'altíssima vocació de l'home i afirmant una certa semença divina inserida en ell, ofereix al gènere humà la sincera cooperació de l'Església per a instituir aquella fraternitat universal que respongui a aquesta vocació. L'Església no es mou per cap ambició terrenal, sinó que cerca una sola cosa, ço és: amb el guiatge de l'Esperit Paràclit, continuar l'obra del mateix Crist, el qual vingué al món per retre testimoniatge a favor de la veritat; per salvar, no per jutjar; per servir, no per ser servit.

4. Esperança i angoixa Per tal de realitzar l'esmentada comesa, és un deure permanent de l'Església escrutar a fons els signes dels temps i interpretar-los sota la llum de l'Evangeli, talment que, d'una manera adequada a cada generació, pugui respondre a les interrogacions perennes dels homes sobre el sentit de la vida present i futura i llur mútua relació. Cal, doncs, que el món en el qual vivim, així com les seves expectatives, aspiracions i índole sovint dramàtica siguin coneguts i entesos. Ara bé, algunes de les notes més importants del món d'avui poden delinear-se de la manera següent.

Avui el gènere humà es troba en un nou període de la seva història, en el qual uns canvis pregons i ràpids s'estenen gradualment a tot l'univers. Provocats per la intelligència i l'activitat creadora de l'home, repercuteixen en el mateix home, en els seus judicis i desitjos individuals i collectius, en la seva manera de pensar i obrar, tant pel que fa a les coses com pel que fa als homes. Així doncs, podem ja parlar d'una veritable transformació cultural i social, que redunda també en la vida religiosa.

Com s'esdevé en qualsevol crisi de creixement, aquesta transformació comporta unes dificultats no pas lleus. Així, l'home, mentre que estén el seu poder tan àmpliament, malgrat això, no sempre aconsegueix de reduir-lo al seu servei. Bo i esforçant-se a penetrar més altament en el més íntim de la pròpia ànima, es mostra sovint més incert de si mateix. Descobrint, a poc a poc, més clarament les lleis de la vida social, resta en dubte sobre la direcció que cal imprimir-hi. Mai la gènera humana no abundà en tantes riqueses, possibilitats i poder econòmic; nogensmenys, una part ingent d'habitants de la terra és turmentada encara per la fam i la misèria i són innombrables els qui pateixen de total analfabetisme. Mai els homes no tingueren tan agut com avui el sentit de la llibertat; alhora, no obstant això, sorgeixen noves menes de servitud social i psíquica. Mentre el món sent intensament, d'una manera tan viva, la seva unitat, així com la mútua dependència dels individus dins la necessària solidaritat, nogensmenys, és estiregassat molt greument vers extrems oposats per forces que lluiten entre si, car encara perduren agudes dissensions: polítiques, socials, econòmiques, racials i ideològiques, i no manca el perill d'una guerra que ho destruirà tot de soca-rel. Mentre augmenta la comunicació de les idees, paraules idèntiques, amb què s'expressen conceptes de gran importància, revesteixen sentits bastant diversos en les distintes ideologies. Finalment, hom cerca curosament una ordenació temporal més perfecta, sense que el creixement espiritual progressi de manera pariona.

Afectats per unes condicions tan complexes, molts contemporanis nostres són impedits de discernir veritablement els valors perennes i de conjuminar-los com cal amb els que han estat trobats darrerament; d'ací que, neguitosos entre l'esperança i l'angoixa, preguntant-se sobre l'actual curs de la realitat, la inquietud els aclapari. Curs de les coses que provoca, més encara, que constreny els homes a respondre.

L'actual commoció dels esperits i la transformació en les condicions de vida es connecten amb una revolució global més àmplia que fa que cada vegada pesin més, en la formació de les intelligències, les ciències matemàtiques i naturals o les humanes; i, en l'ordre de l'acció, la tècnica, que deriva de les dites ciències. Aquesta mentalitat científica modela d'una manera diferent de la d'abans l'ambient cultural i les maneres de pensar. La tècnica ha progressat talment que transforma la faç de la terra i intenta ja la conquesta de l'espai ultraterrestre.

També sobre el temps l'intellecte humà dilata d'alguna manera el seu domini: sobre el passat, per obra del coneixement històric; sobre l'esdevenidor, per obra de la prospectiva i la planificació. Les ciències biològiques, psicològiques i socials, en progrés, no solament presten suport a l'home amb vista a un coneixement millor de si mateix, sinó que també l'ajuden a fi que, emprant mitjans tècnics, exerceixi directament un influx en la vida de les societats. Al mateix temps, la gènera humana pensa cada vegada més en la previsió i ordenació del propi creixement demogràfic. La mateixa història s'accelera amb una cursa tan ràpida que els homes, individualment considerats, amb prou feines poden seguir-la. La sort de la nissaga humana esdevé una, i ja no es dispersa més en, diguéssim, distintes històries. D'aquesta manera, el gènere humà passa d'una noció més estàtica de la realitat a una noció més dinàmica i evolutiva, de la qual cosa neix una nova i gran complexitat de problemes que provoca noves anàlisis i síntesis.

Per tot això, les comunitats locals tradicionals, com són les famílies patriarcals, els clans, les tribus, els vilatges, els distints grups i les relacions de la convivència social experimenten transformacions cada dia més pregones. El tipus de societat industrial es difon paulatinament, portant algunes nacions a l'opulència econòmica i transformant completament nocions i condicions seculars de la vida social. Semblantment, el gust i el desig de la vida urbana s'acreixen sia per l'augment de les ciutats i els seus habitants, sia per l'expansió de la vida urbana vers els habitants del camp.

Nous i més aptes instruments de comunicació social contribueixen al coneixement dels esdeveniments i a la difusió com més ràpida i àmplia millor de les maneres de pensar i sentir, excitant repercussions en cadena. I no s'ha de subestimar el que tants d'homes, portats, per vàries causes, a emigrar, canviïn el seu estil de vida. D'aquesta manera, els vincles de l'home amb els seus semblants es multipliquen incessantment i, alhora, la socialització indueix nous lligams, sense que, però, promogui sempre la congruent maduració de la persona i unes relacions veritablement personals ( personalització ). Ben cert que una tal evolució es manifesta més clarament en les nacions que ja gaudeixen dels avantatges del progrés econòmic i tècnic; però també mou els pobles en via de desenvolupament, els quals desitgen obtenir, a favor de llurs regions, els beneficis de la industrialització i de la urbanització. Aquests pobles, principalment els aferrats a tradicions més antigues, experimenten alhora un impuls vers un exercici més madur i personal de la llibertat.

El canvi de mentalitat i d'estructures sovint posa en qüestió els valors tradicionals, sobretot entre els joves, que més d'una vegada esdevenen impacients, més encara, rebels a causa de l'angoixa i, conscients de llur pròpia importància en la vida social, desitgen participar-hi més aviat. Se'n segueix que, no rarament, els pares i educadors experimenten cada dia dificultats més grosses en l'acompliment de llurs funcions. Per altra banda, les institucions, lleis, maneres de pensar i sentir heretades dels avantpassats no sembla que sempre s'adaptin bé a la situació d'avui; d'ací una greu pertorbació en la manera i en les mateixes normes d'obrar. Finalment, les noves condicions afecten la mateixa vida religiosa. Per un cantó, una capacitat crítica més aguda la purifica d'un concepte màgic del món i de les supersticions que encara vaguegen i exigeix, cada dia més, una adhesió de fe més personal i activa; per la qual cosa s'esdevé que no pocs accedeixen a un sentit més vívid de Déu. Per altre cantó, però, creixents multituds s'aparten pràcticament de la religió. A l'inrevés de temps passats, negar Déu o la religió, o prescindir-ne, han deixat de ser quelcom insòlit o individual, ja que avui no poques vegades s'exhibeixen com a exigència del progrés científic o d'un nou humanisme. Totes aquestes coses, a molts indrets, no solament s'expressen en les afirmacions dels filòsofs, sinó que afecten amplíssimament les lletres, les arts, la interpretació de les ciències humanes i de la història i les mateixes lleis civils, talment que són molts els qui en resulten pertorbats.

Una mutació tan ràpida de la realitat, que sovint progressa desordenadament; encara més, la mateixa consciència més aguditzada de les discrepàncies que vigeixen en el món engendren o augmenten les contradiccions i els desequilibris.

En la mateixa persona, s'origina, més sovint, el desequilibri entre l'intellecte pràctic modern i la raó teòrica de pensar, la qual no és capaç de dominar ni d'ordenar adequadament en les seves síntesis la summa dels seus coneixements. S'origina semblantment un desequilibri entre l'afany d'eficiència pràctica i les exigències de la consciència moral, com també, moltes vegades, entre les condicions collectives de vida i les exigències d'un pensament personal, més encara, de la contemplació. S'origina, finalment, un desequilibri entre l'especialització de l'activitat humana i la visió universal de la realitat.

Ara bé, en la família s'originen discrepàncies sia per pressió de les condicions demogràfiques, econòmiques i socials, sia per les dificultats sorgides entre les successives generacions, sia per les noves relacions socials entre homes i dones.

També s'originen grans discrepàncies entre les races, entre les classes socials, entre les nacions opulentes i les menys capaces i en estat de necessitat; finalment, entre les institucions internacionals, nascudes del desig de pau dels pobles, i l'ambició de difondre la pròpia ideologia, com també les cobejances collectives existents en les nacions i altres grups.

D'ací les mútues desconfiances i les enemistats, els conflictes i les afliccions de què el mateix home és alhora causa i víctima.

Mentrestant creix la persuasió que el gènere humà no solament pot i deu reforçar cada dia més el seu imperi sobre les coses creades, sinó que, a més a més, li pertoca d'establir un ordre polític, social i econòmic que, dia rere dia, serveixi més bé l'home i ajudi els individus i els grups a afirmar i a cultivar la dignitat que els és pròpia.

D'aquí que molts exigeixin acèrrimament aquells béns dels quals amb vívida consciència, jutgen que són privats per injustícia o per distribució no equitativa. Les nacions en via de desenvolupament així com les que fa poc han assolit la independència desitgen participar dels béns de la civilització contemporània no solament en el camp polític sinó també en l'econòmic i acomplir lliurement llur paper en el món; mentre que, nogensmenys, augmenta cada dia més llur distància i, ensems i molt sovint, llur dependència, també econòmica, respecte de les altres nacions més riques que progressen més ràpidament. Els pobles oprimits per la fam interpellen els pobles més opulents. Les dones reivindiquen, allí on encara no l'han aconseguida, la paritat de dret i de fet amb l'home. Els obrers i els pagesos volen no solament adquirir el necessari per al sosteniment sinó també, treballant, cultivar les seves qualitats personals; encara més, participar en l'ordenació de la vida econòmica, social, política i cultural. A hores d'ara, per primera vegada en la història humana, tots els pobles ja estan persuadits que els beneficis de la cultura poden i deuen estendre's efectivament a tothom.

Ara bé, sota totes aquestes exigències s'amaga una aspiració més pregona i més universal: les persones i els grups tenen set d'una vida plena i lliure, digne de l'home, sotmetent a llur servei totes les coses que el món actual els pot proporcionar tan abundosament. A més, les nacions malden cada dia amb més força per aconseguir una certa comunitat universal.

Així doncs, el món contemporani es mostra simultàniament poderós i feble, capaç de realitzar el millor i el pitjor, alhora que se li mostra el camí vers la llibertat o l'esclavatge, vers el progrés o el retrocés, vers la fraternitat o l'odi. A més a més, l'home esdevé conscient que li pertoca dirigir rectament les forces que ell mateix ha suscitat i que poden oprimir-lo o bé servir-lo. D'on prové que s'interroga a si mateix.

En realitat, els desequilibris que pateix el món d'avui es connecten amb aquell desequilibri més fonamental que radica en el cor de l'home. Car en el mateix home molts elements es combaten entre si. Puix que mentre, per una banda, com a creatura, s'experimenta múltiplement limitat, per altra, no obstant això, se sent illimitat en els seus desitjos i cridat a una vida superior. Atret per moltes sollicitacions, és obligat contínuament a elegir entre aquestes i a renunciar a algunes. Encara més, feble i pecador, no rarament fa allò que no vol i no fa allò que voldria fer. Per on pateix una divisió en si mateix, de la qual s'originen tantes i tan grans discòrdies en la societat. Efectivament, molts la vida dels quals és infeccionada, tanmateix, per un materialisme pràctic, són retrets d'una percepció clara d'aquest dramàtic estat, o bé, oprimits per la misèria, són impedits de prendre'l en consideració. Molts pensen trobar repòs en una interpretació pluralista de la realitat.

Altres però, esperen del sol esforç humà el veritable i ple alliberament de la gènera humana, i estan persuadits que el futur regne de l'home sobre la terra sadollarà tots els anhels del seu cor. I no manquen els qui, desesperant del sentit de la vida, lloen l'audàcia d'aquells qui, pensant que l'existència humana es troba buida de tota significació pròpia, s'esforcen a atorgar-li tota la significació a partir només del propi enginy. Nogensmenys, davant l'evolució actual del món, esdevenen cada dia més nombrosos els qui o plantegen o bé senten intensament, amb nova agudesa, les qüestions màximament fonamentals: Què és l'home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, els quals continuen subsistint, malgrat que s'hagi fet un progrés tan gran? Per què aquelles victòries assolides a un preu tan alt? Què pot aportar l'home a la societat, què pot esperar-ne? Què se seguirà després d'aquesta vida terrena?

Doncs bé, l'Església creu que Crist, mort i ressuscitat per tots, aporta a l'home llum i forces, per mitjà del seu Esperit, a fi que ell pugui respondre a la seva summa vocació; i que, sota el cel, no ha estat donat als homes cap altre nom en el qual s'hagin de salvar. Semblantment, creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troben en el seu Senyor i Mestre. A més a més, l'Església afirma que, sota totes les mutacions, hi ha moltes coses que no es muden i que tenen llur fonament últim en Crist, el qual és ahir, avui i -Ell mateix- per a tots els segles. Per tant, sota la llum de Crist, de la Imatge de Déu invisible, del Primogènit de tota creatura, el Concili intenta adreçar-se a tothom a fi d'illuminar el misteri de l'home i a fi de cooperar a trobar la solució de les principals qüestions del nostre temps.