Refugiats

ELS REFUGIATS, UN DESAFIAMENT A LA SOLIDARITAT*
pel pontifici consell "cor unum" i el pontifici consell per a la pastoral dels emigrants i els itinerants

Presentació
"UNA PLAGA VERGONYOSA DEL NOSTRE TEMPS"

Amb aquestes paraules, el papa Joan Pau II ha arribat a qualificar el problema dels refugiats, en la seva carta a l'Alt Comissari de les Nacions Unides per als refugiats (25 de juny de 1982).
De fa deu anys, malgrat l'activitat incansable de la comunitat internacional i de les organitzacions de voluntariat, aquesta ferida no ha deixat de créixer al costat de la humanitat i d'infectar els països més pobres: quasi el noranta per cent dels refugiats es troben en països del tercer món.
Avui dia, el nombre ja elevat de refugiats -prop de 17 milions- que estan inclosos en la definició estricta donada pel dret internacional, es veu duplicat per la quantitat de desplaçats a l'interior de llurs propis països, i per tant, que no estan protegits jurídicament. Són cada vegada més nombrosos, els qui fugen fora de llurs fronteres, per alliberar-se d'una pobresa extrema i gairebé opressiva. Encara que cal distingir sempre entre refugiat i emigrat, la distinció esdevé a voltes difícil, i certes interpretacions arbitràries afavoreixen polítiques restrictives molt poc conformes amb el respecte degut a l'home.
El present document no s'acontenta amb cridar l'atenció, sovint afeblida, sobre la condició inhumana del refugiat, sacsejat en l'espai i en el temps fins a la pèrdua de la pròpia identitat. Es proposa estimular la solidaritat internacional, no sols pel que fa als efectes, sinó sobretot pel que mira a les causes del drama: un món en què els drets de l'home són impunement violats continuarà produint refugiats de tot tipus.
L'Església, en reafirmar la primacia i la dignitat de la persona humana, s'adreça a tots els homes i a tots els pobles, a llurs responsbles nacionals i internacionals per exhortar-los a donar proves d'imaginació i de coratge en la recerca de solucions justes i duradores per a allò que Joan Pau II ha anomenat "potser la més gran tragèdia de les tragèdies humanes del nostre temps".**

Roger Card. Etchegaray,
President del Pontifici Consell "Cor Unum"

Arquebisbe Giovanni Cheli,
President del Pontifici Consell de la Pastoral
per als emigrants i els itinerants

I
REFUGIATS AHIR I AVUI:
UNA TRAGÈDIA QUE S'AGREUJA

L'exili en la memòria dels pobles
1. Els refugiats no són un producte exclusiu del nostre temps. En el curs de la història, les tensions entre grups culturalment i ètnicament diversos, entre els drets de l'individu i el poder de l'Estat, han desembocat sovint en guerres i persecucions, expulsions i fugides. La Bíblia ens presenta exemples típics d'aquestes experiències, arrelades en la memòria col×lectiva de cada poble. Els germans de Josep anaren a Egipte empesos per una carestia devastador (cf. Gn 42:1-3); Judà, derrotat per la guerra, "fou deportat lluny del seu país" (2 R 25:21); Josep prengué Jesús i la seva mare i de nit fugí a Egipte perquè el rei Herodes cercava l'infant per matar-lo (cf. Mt 2:13-15); "Aquell dia es desencadenà una persecució contra l'Església de Jerusalem i tots, llevat dels apòstols, es dispersaren en les regions de Judea i de Samaria" (Fets 8:19).

La condició del refugiat
2. El drama de l'exili forçat continua existint i creixent en tot el món, tant que el nostre segle ha estat definit com el segle dels refugiats. Molts viuen aquesta experiència tan dolorosa durant anys, i àdhuc a través de generacions, sense haver conegut mai un altre tipus de vida; és el que passa, per exemple, en diversos camps de palestins.
Rera les estadístiques, aproximatives però expressives, s'amaguen dolors personals i col×lectius. Són lluny d'ells els llocs on llur vida trobava un significat i era respectada; on podien celebrar els esdeveniments de llur història i venerar les tombes de llurs pares. Alguns casos d'èxode són particularment dramàtics, com els dels boat-people o els d'ètnies perseguides.1
La vida és sovint molt penosa en els camps anomenats de primer acolliment, tant per l'excés de persones com per la inseguretat de les fronteres i per una política de dissuasió que transforma certs camps en una veritable presó. Àdhuc quan és tractat amb humanitat, el refugiat se sent sempre humiliat: ja no és senyor del seu destí, es troba a mercè dels altres.

Refugiats legalment reconeguts
3. Els conflictes humans i les situacions que posen en perill la vida han donat origen a diverses categories de refugiats. Entre aquests es compten les persones que són objecte de persecució a causa de llur raça, de llur religió o de llur pertinença a un grup social o a una opció política. Aquests tipus de refugiats, i solament aquests són explícitament reconeguts per dos importants documents de l'Organització de les Nacions Unides.2 Aquests textos jurídics no tutelen moltes altres persones els drets humans de les quals són igualment conculcats.

Refugiats de facto
4. Així, no entren en les categories de la Convenció internacional les persones víctimes de conflictes armats i de polítiques econòmiques errònies o de calamitats naturals.
Avui, tanmateix, es nota una tendència creixent a reconèixer aquestes persones com refugiats de facto per raons humanitàries, donada la natura involuntària de llur emigració. D'altra banda, els Estats adherits a la Convenció havien expressat ells mateixos l'esperança que aquesta tingués un "valor d'exemple, ultra el seu abast contractual".3 L'Assemblea General de les Nacions Unides ha demanat en diverses ocasions a l'Alt Comissari per als refugiats que faci ús dels seus bons oficis per ajudar aquestes persones involuntàriament fora del propi país. La pràctica corrent a Europa després de les dues guerres mundials, i més recentment, en alguns països de primer asil en altres continents, s'ha mogut en aquesta direcció.4
En el cas dels anomenats emigrants per motius econòmics, la justícia i l'equitat demanen que es facin distincions apropiades. Els qui defugen condicions econòmiques que amenacen llur vida i llur integritat física han de ser tractats diversament dels qui emigren simplement per millorar llur situació.

Pròfugs a l'interior del propi país
5. Per a un gran nombre de persones, els desarrelament forçat del propi ambient s'esdevé sense sortir dels límits nacionals. En efecte, durant revolucions i contrarevolucions, la població civil es troba sovint en el foc creuat de les forces de la guerrilla i de les forces del govern, que lluiten per motius ideològics o per la propietat de la terra i dels recursos nacionals. Per raons humanitàries aquest pròfugs haurien de ser considerats com refugiats amb el mateix títol que els qui són reconeguts així per la Convenció del 1951, perquè són víctimes del mateix tipus de violència.

Tendència a reduir la protecció
deguda als refugiats
6. Malgrat la consciència creixent de la interdependència entre els homes i les nacions, alguns Estats determinen arbitràriament els criteris per a l'aplicació de les obligacions internacionals, deixant-se guiar per les pròpies ideologies o per interessos particulars.
En alguns països, d'altra banda, que en el passat havien ofert una generosa acollida als refugiats, es verifica una preocupant tendència vers opcions polítiques orientades a reduir el nombre d'entrades i descoratjar noves peticions d'asil. Si bé els períodes de recessió econòmica poden fer comprensible la imposició d'alguns límits a l'acolliment, tanmateix no es pot negar mai el respecte del fonamental dret d'asil per a les persones la vida dels quals es troba seriosament amenaçada en llur pàtria.
És preocupant també constatar la reducció dels recursos destinats a la solució del problema dels refugiats i l'afebliment del sosteniment polític a les estructures creades expressament per a aquest servei humanitari.

Noves oportunitats de progrés
7. Amb tot, són nombroses les persones que, a l'interior de les diverses nacions, obren decididament contra l'arrelament de sentiments i d'opcions polítiques de tancament i es comprometen a sensibilitar l'opinió pública a favor de la protecció dels drets de tothom i del valor de l'acolliment.
Els recents canvis polítics a l'Europa central i oriental, com en altres parts del món, han obert noves perspectives a l'acolliment, al diàleg i a la cooperació, amb l'esperança que els murs derrocats no siguin erigits en altres llocs. l

II
REPTES PER A
LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Els refugiats interpel.len
la consciència del món
8. Les primeres iniciatives internacions se situaven en un àmbit més aviat limitat. Manifestaven un interès per les sofrences de persones específicament perseguides, sense anar més enllà de les condicions individuals de l'exili. Ara que les persones forçosament desarrelades han esdevingut multituds, cal revisar els acords internacionals i ampliar a altres categories la protecció que garanteixen.
Recentment, el debat referent a les causes que generen i aguditzen la inestabilitat política s'ha concentrat en la pobresa, els desequilibris en la distribució dels mitjans de subsistència, el deute exterior, la inflació creixent, la dependència econòmica i les calamitats naturals. No sorprèn el fet que la majorida dels refugiats provingui dels països en vies de desenvolupament.5 Una restructuració de les relacions econòmiques, però, no seria suficient per a superar les divergències polítiques, les discòrdies ètniques i les rivalitats d'altra mena. Mentre les relacions entre les persones i entre les nacions no recolzin damunt una veritable capacitat d'acceptar-se cada vegada més en la diversitat i en l'enriquiment recíproc, hi haurà refugiats víctimes de l'abús de
poder.6

El dret a una pàtria
9. El problema dels refugiats ha de ser afrontat a les seves arrels, és a dir, al nivell de les causes mateixes de l'exili. El primer punt de referència no ha de ser la raó d'Estat o la seguretat nacional, sinó la persona humana, a fi que sigui salvaguardada la seva exigència de viure en comunitat, exigència que prové de la natura profunda de l'home.7
Els drets humans definits per les lleis, pels acords i per les convencions internacionals ja indiquen el camí a seguir. Però una solució durable al problema dels refugiats serà obtinguda solament quan la comunitat internacional, més enllà de les normes de protecció dels refugiats, arribarà a reconèixer llur dret de pertànyer a la pròpia comunitat. Són nombroses les peticions a favor d'una aproximació més orgànica als drets de les persones que cerquen una terra de refugi.8

Mentalitat d'acolliment
10. El progrés en la capacitat de convivència de tota la família humana està estretament lligat al creixement d'una mentalitat d'acolliment. Cada persona en perill que es presenta a les fronteres té dret a la protecció. Per facilitar la determinació de les causes de l'abandonament del propi país i l'adopció de solucions durables, cal un renovat compromís d'elaborar normes d'asil territorial internacionalment acceptables.9 Aquesta actitud facilita la recerca de solucions comunes i treu validesa a certs arguments que hom empra a voltes per limitar l'acolliment i concedir el dret d'asil amb l'únic criteri de l'interès nacioanl.

Per una protecció més completa
dels refugiats
11. La protecció no és una concessió que es fa al refugiat: ell no és cap objecte d'assistència, sinó més aviat un subjecte de drets i de deures. Cada país té la responsabilitat de respectar i de fer respectar els drets dels refugiats, de la mateixa manera que garanteix els drets de llurs propis ciutadans.
Quan les persones fugen d'una invasió o d'una guerra civil, llur protecció exigeix també que siguin reconegudes com a no bel×ligerants. Elles, per la seva banda, hauran de renunciar explícitament a l'ús de la força.
12. Als refugiats convencionals ja han estat ofertes diverses mesures de protecció; aquestes, però, no han de limitar-se a la garantia de la seguretat física, sinó que s'estenen a totes les condicions necessàries per a una existència plenament humana. Per tant, no sols han d'incloure l'alimentació, el vestit, l'habitatge i la protecció de la violència, sinó també l'accés a la instrucció i a l'assistència mèdica, la possibilitat d'assumir resonsabilitats per a la pròpia vida, de cultivar la pròpia cultura i les pròpies tradicions i d'expressar lliurement la pròpia fe. A més, ja que la família és la cèl.lula vital de tota societat, caldrà afavorir la reunificació de les famílies dels refugiats.
13. Encara que nombrosos Estats ja són part contractant de la Convenció de 1951 sobre l'estatut dels refugiats i del Protocol de 1967, seria convenient tanmateix que tots els Estats s'hi adherissin i vetllessin perquè fossin respectats.
L'exercici del dret d'asil, proclamat per la Declaració universal dels drets de l'home (art. 14, 1), hauria de ser reconegut arreu i no hauria d'impedir-se amb mesures dissuasives i penalitzants. El qui sol×licita asil no hauria de ser internat, llevat que hom pugui provar que l'individu constitueix un perill real, o que hi ha seriosos motius per a pensar que no es presentarà a l'autoritat competent per a l'examen del seu cas. Caldria, més aviat, facilitar-li l'accés al treball i el dret a un procediment legal just i ràpid.
El comportament dels Estats envers els refugiats reconeguts com a tals per motius humanitaris necessita ser articulat en una normativa que tingui en compte totes llurs exigències humanes. En particular, els acords internacionals haurien d'incloure l'obligació de no considerar emigrants per motius econòmics els qui fugen d'una opressió sistemàtica o d'una guerra civil. Els països que reconeixen llur interdependència regional i miren de coordinar llurs polítiques, haurien d'adoptar una orientació generosa i uniforme envers els refugiats, que estigui oberta a una pluralitat de solucions.

No a la repatriació forçosa
14. El respecte escrupolós del principi de la repatriació voluntària és el fonament no negociable del tracte que cal donar als refugiats. Ningú no ha de ser acomiadat a un país on temi rebre un tracte discriminatori, o greus amenaces per a la seva vida. En el cas en què els organismes governamentals competents decideixin no rebre els qui sol×liciten asil amb l'argument que no es tracta de veritables refugiats, són obligats a assabentar-se que els serà garantida, en un altre lloc, una existència segura i lliure. La història recent mostra que moltes persones han estat remeses, contra llur voluntat, a un destí a vegades tràgic: algunes han estat rebutjades al mar, d'altres han estat desviades vers terrenys minats on han trobat la mort.

Situació i estructura
dels camps de refugiats
15. Els camps de refugiats, estructures de primer acolliment necessàries bé que no ideals, han d'estar situats al més lluny possible de les zones de conflictes i protegits d'eventuals
atacs.10 A més, han d'estar organitzats de tal manera que els refugiats puguin fruir d'un mínim de vida privada, de serveis mèdics, didàctics i religiosos. Les persones que hi resideixen han estar protegides, també, contra les diverses formes de violència moral i física, i hauran de tenir la possibilitat de participar en les decisions relatives a llur vida quotidiana. Caldrà reforçar els dispositius de seguretat allí on viuen dones soles, per evitar les violències de què sovint són objecte.
Les organitzacions internacionals, especialment les que vetllen per la tutela dels drets humans, i els mitjans de comunicació social han de tenir lliure accés als camps. Ja que el camp constitueix una comunitat de vida artificial i imposada, i doncs traumatitzant, una llarga estada en ell fa encara més vulnerable el refugiat. Els camps han de continuar essent allò que estava previst que fossin: una solució d'urgència i, per tant, provisional.

No al silenci de la indiferència
16. L'interès a ajudar els refugiats -sentit també com una obligació moral d'alleujar els sofriments d'altri- a vegades es troba amb el temor d'un excessiu creixement numèric i d'haver d'afrontar-se amb altres cultures que poden destorbar els esquemes de vida adoptats pels països d'acolliment. Els qui ahir eren vistos amb simpatia perquè estaven allunyats, són refugiats avui perquè són massa propers i massa inoportuns. Així, més enllà d'impulsos ocasionats per l'interès general, la sol×licitud envers els refugiats tendeix a deixar-se en mans d'alguns organismes i grups especialitzats.
Els mitjans de comunicació social poden contribuir a dissipar prejudicis i desvetllar una atenció constant envers els refugiats per part de l'opinió pública. Quan sostenen polítiques fonamentades en la solidaritat i la comprensió humana, impedeixen que els refugiats esdevinguin els bocs expiatoris dels mals de la societat. La presentació d'una imatge positiva i precisa dels refugiats és particularment necessària en aquells països on són utilitzats per distreure intencionadament l'atenció d'altres problemes interns o externs.
La indiferència constitueix un pecat d'omissió. La solidaritat fa invertir la tendència a considerar el món solament des del propi punt de vista. L'acceptació de la dimensió mundial dels problemes subratlla els límits de cada cultura; empeny a un estil de vida més sobri amb vista a contribuir al bé comú; permet de respondre eficaçment a la justa crida dels refugiats i obre camins de pau.

III
EL CAMÍ DE LA SOLIDARITAT

Un món violentament dividit
17. Continua essent molt actual la contradicció subratllada pel Concili Vaticà II: "Mentre el món sent tan lúcidament la seva unitat i la mútua interdependència de cadascú en una necessària solidaritat, a causa de forces contraposades es veu empès violentament en direccions oposades; en efecte, subsisteixen encara greus tensions polítiques, socials, econòmiques, racials i ideològi-ques...".11 El problema no resolt dels refugiats n'és una dolorosa confirmació. La manca d'una resposta és encara més desconcertant perquè expressa desinterès per aquells drets individuals i socials, que són considerarts tanmateix com una conquesta del nostre temps.

Aportació d'institucions internacionals
18. Això no obstant, amb el transcurs del temps i gràcies a la reflexió ètica, la consciència de la interdependència s'expressa, cada vegada més, en institucions internacionals. L'acció i el testimoniatge d'organismes especialitzats de les Nacions Unides, de molts organismes internacionals no governamentals, d'associacions de voluntaris civils o religiosos, de serveis socials i pastorals de Conferències episcopals mereixen estima i reconeixement. Cal fer una particular menció de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als refugiats, instituït el 1950, amb les funcions principals d'assegurar una "protecció internacional" als refugiats i cercar "solucions permanents" a llurs problemes.12
19. Nombrosos membres d'associacions de voluntariat i funcionaris d'institucions internacionals, malgrat tantes dificultats de tota mena, es dediquen al servei dels més pobres i paguen potser amb llur vida l'ajut que generosament ofereixen. La presència de persones compromeses a ple temps a favor dels refugiats, per un període més o menys llarg, és un testimoniatge eficaç que ha de continuar i créixer.

Responsabilitats concretes dels Estats
20. Ha arribat el moment de considerar els refugiats més enllà i fora de posicions ideològiques, que han impedit fins ara l'elaboració d'acords internacionals adaptats a les necessitats contemporànies.
L'esperit de solidaritat revela clarament inacceptable el fet que milions de refugiats visquin en condicions inhumanes. En particular els ciutadans i les institucions d'Estats democràtics i econòmicament desenvolupats no poden romandre indiferents davant una situació tan dramàtica. La inacció, o l'escàs compromís per part d'aquests Estats, implicaria una forta contradicció amb els principis que ells, amb tot dret, consideren fonamentals en llur cultura, basada en el reconeixment de la igual dignitat de cada persona humana. L'efectiva universalització dels drets humans depèn avui, en gran part, de la capacitat dels països desenvolupats de fer un salt moral que permeti canviar les estructures que mantenen tantes persones en una situació de marginació extrema. En efecte, no es tracta solament d'embenar les ferides, sinó d'intervenir en les causes que produeixen refugiats. La solidaritat internacional ha de concretar-se, abans que res, a l'interior de la comunitat nacional i ser viscuda per tot ciutadà.13
21. La tutela dels drets humans dels desplaçats interns exigeix l'adopció d'específics instruments legislatius i d'apropiats mecanismes de coordinació per part de la comunitat internacional, les legítimes intervencions de la qual no podran ser considerades com violacions de la sobirania nacional.
Ja el reconeixement dels diversos tipus de persones forçadament desarrelades constitueix un positiu desenvolupament en el recent debat internacional sobre aquest tema. Això facilita la comprensió de llur tragèdia i la programació d'intervencions per a llur protecció i assistència.
22. Una expressió particular de la solidaritat envers els refugiats és el suport donat a llur repatriació voluntària, que és l'aspiració de la majoria d'ells. Se sent, cada vegada més fortament, la necessitat de crear un sistema de control internacional que asseguri als refugiats la plena llibertat de ser repatriats.

Exigències creixents d'interdependència
23. És significatiu que avui solament un petit percentatge de refugiats cerqui o rebi asil en països que no pertanyen a llur regió d'origen. El pes de l'assistència als refugiats en les diverses fases de llur situació recau en gran part en els països limítrofs. Aquest pes hauria de ser equitativament assumit per la comunitat internacional.14
A més, és cada vegada més evident que la solidaritat envers els refugiats exigeix iniciatives conjuntes d'ajut humanitari i de cooperació al desenvolupament; la generositat i la creativitat són més que mai necessàries.
24. Els governs que han treballat generosament per acollir refugiats no han d'interrompre els esforços ni tancar les fronteres mentre la instal×lació en un tercer país continuï essent per a molts d'ells l'única possibilitat de supervivència. L'entrada de refugiats en un país, tot i crear inevitables molèsties, pot estimular el desenvolupament de la societat local. Aquesta oportunitat demana, però, opcions polítiques i econòmiques adequades per part del país acollidor. Els refugiats, després, per llur costat, han d'ajudar-se els uns els altres posant llurs recursos humans i espirituals al servei de la recerca de solucions vàlides per a afrontar llur situació.15
Les institucions internacionals són cridades a exercir un paper de mediació entre cultures i sistemes sociopolítics diversos, per afavorir el desenvolupament d'actituds d'integració solidària.
El camí de la solidaritat exigeix per part de tothom la superació de l'egoisme i de la por de l'altre; demana un treball d'educació cívica a llarg termini, l'únic que pot contribuir a eliminar algunes causes del tràgic èxode dels refugiats; reclama l'aplicació de mecanismes de prevenció, com també una millor coordinació entre les institucions internacionals i les autoritats locals.

IV
L'AMOR DE L'ESGLÉSIA
ENVERS ELS REFUGIATS

La sol.licitud de l'Església
envers els refugiats
25. La tragèdia dels refugiats és "una plaga típica i reveladora dels desequilibris i dels conflictes del món d'avui".16 Mostra un món desunit i molt allunyat d'aquell ideal segons el qual "si un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell" (1 C 12:26). L'Església ofereix el seu amor i la seva assistència a tots els refugiats sense distinció de religió i de raça: respecta en cadascun d'ells la dignitat inalienable de la persona humana creada a imatge de Déu (cf. Gn 1:27).
Els cristians, enfortits per la certesa de la fe, han de demostrar que, posant al primer lloc la dignitat de la persona humana amb totes les seves exigències, els obstacles creats per la injustícia començaran a caure; són conscients que Déu, que ha caminat amb els refugiats per l'Èxode a la recerca d'una terra lliure de tota esclavitud, està encara en camí amb els refugiats d'avui per realitzar amb ells el seu designi d'amor.

La tasca de l'Església local
26. La responsabilitat d'oferir acolliment, solidaritat i assistència als refugiats correspon sobretot a l'Església local. Aquesta és cridada a encarnar les exigències de l'Evangeli, anant a l'encontre, sense distincions, d'aquestes persones en el moment de la necessitat i de la solitud. La seva tasca assumeix formes variades: contacte personal; defensa dels drets de cadascú i dels grups; denúncia de les injustícies que hi ha a l'arrel del mal; acció per l'adopció de lleis que els garanteixin l'efectiva protecció; educació contra la xenofòbia; institució de grups de voluntariat i de fons d'emergència; assistència espiritual. A més, mira d'inculcar en els refugiats un comportament respectuós i d'obertura vers la societat que els rep.
Cada Església local, expressant la sol.licitud de l'Església universal, ha de poder comptar amb l'acció caritativa de les altres comunitats eclesials, especialment de les que disposen de més recursos. I quan els refugiats són presents en gran nombre, l'Església intensificarà la seva cooperació amb totes les forces socials interessades i amb les autoritats competents.

La parròquia
27. El primer lloc d'atenció eclesial als refugiats continua essent la comunitat parroquial. Li pertoca sensibilitzar els seus membres davant el drama dels refugiats, bo i exhortant a acollir-los com Jesús va ensenyar: "Era foraster i em vau acollir" (Mt 25:35). Aquesta ha de veure en els nous arribats no una amenaça a la seva identitat cultural i al seu benestar, sinó un estímul per a caminar junts amb aquests nous germans rics de dons particulars, en un procés sempre nou de formació d'un poble capaç de celebrar la seva unitat en la diversitat. La benvolença, el respecte, la confiança i la compartició expressen concretament una cultura de solidaritat i d'acolliment. La por i la sospita envers els refugiats han de ser superades per la comunitat cristiana, la qual ha de saber veure-hi el rostre del Redemptor.

Atenció espiritual als qui viuen
en els camps i a les categories
més exposades
28. Tots els refugiats tenen dret a una assistència que inclogui llurs necessitats espirituals durant el període d'asil en els camps i durant el procés d'inserció en el país receptor. Així, podran trobar el consol que els donarà força per a afrontar la dura prova i per madurar la pròpia experiència religiosa. Amb aquesta finalitat, els ministres de les diverses religions han de tenir plena llibertat de trobar els refugiats, compartir llurs vides i oferir-los una assistència adequada.17 L'Església, d'altra banda, deplora trota forma de proselitisme entre els refugiats que s'aprofiti de llur situació de vulnerabilitat, i reafirma el principi de la llibertat de consciència àdhuc en les dificultats de l'exili.
Un elevat percentatge dels refugiats és constituït per infants, que són els més greument colpits a causa de les proves sofertes durant llur creixement; llur equilibri físic, psicològic i espiritual es veu seriosament compromès. Les dones constitueixen la majoria de la població refugiada mundial i sovint són exposades a una major incomprensió i a l'aïllament. Davant aquestes situacions, s'imposa clarament la prioritat d'un esforç concertat a fi d'oferir un suport moral específic a aquestes persones.

Voluntaris entre els refugiats
29. Els voluntaris que treballen entre els refugiats tenen necessitat també d'una atenció pastoral específica. Vivint en situacions que els condicionen fortament, gairebé sempre lluny de llur context lingüístic i cultural, afrontats a problemes humans que no sempre estan preparats per a afrontar, aquests voluntaris tenen necessitat de ser encoratjats i sostinguts, àdhuc econòmicament.
Els refugiats mateixos són cridats a unir-se als voluntaris; podran així fer sentir llur veu, participant directament en la definició i en l'expressió de llurs exigències i aspiracions.

Cooperació a l'interior de l'Església
30. En l'obra d'assistència pastoral als refugiats és més que mai necessària la col×laboració entre les Esglésies dels països d'origen i les dels països d'asil temporal o d'assentament estable. Són molt importants els encontres entre aquestes diverses Esglésies, perquè permeten de promoure la cooperació espiritual i social, com també la possibilitat de posar a disposició dels refugiats sacerdots, religiosos i religioses que parlen la mateixa llengua i possiblement pertanyen a la mateixa cultura.
La cooperació fraterna entre les Esglésies i una coordinació a nivell regional contribuiran a suscitar o a augmentar també el diàleg entre els diversos sectors compromesos en l'assistència als refugiats.
31. En aquest context, els organismes socials, caritatius i particularment les Comissions pastorals d'assistència als emigrants i als refugiats de les Conferències episcopals, juguen un paper important i han d'actuar en col×laboració amb les altres institucions.18 També les institucions culturals i universitàries i els seminaris són encoratjats a reflexionar sobre el drama dels refugiats i sobre llurs condicions de vida. Cal contribuir a formar l'opinió pública i a proporcionar instruments d'anàlisi per fer créixer el sentit de l'acolliment.
32. Els instituts religiosos, per la universalitat de llur missió i de llur composició, són cordialment invitats a enfortir llur presència entre els refugiats per integrar els esforços de les Esglésies locals en estreta col×laboració amb els bisbes. És motiu d'especial joia per a l'Església el testimoniatge, sovint heroic, de nombrosos religiosos i religioses en aquest camp d'apostolat.
33. L'obra realitzada per les organitzacions internacionals catòliques compromeses en l'assistència i en el desenvolupament és vital. No ha de sobreposar-se, però, a l'acció acomplerta per les organitzacions locals, sinó que més aviat ha de sostenir-la perquè llur directa experiència de l'ambient generalment fa que llur servei sigui més eficaç.19 A més, és important no separar l'assistència social de l'espiritual.
En col×laboració amb els competents dicasteris de la Santa Seu, pot organitzar-se una xarxa eficaç per a afrontar les emergències i cridar l'atenció sobre les situacions que produeixen refugiats.

Cooperació ecumènica i interreligiosa
34. L'assistència als refugiats ofereix àmplies perspectives i noves possibilitats també per a l'acció ecumènica. L'obertura, la comunicació, la compartició d'informacions apropiades, la reciprocitat en les invitacions a encontres internacions i regionals exerceixen un paper molt important en les relacions ecumèniques i en la promoció d'una resposta global per al problema dels refugiats.
La col×laboració entre les diverses Esglésies cristianes i les distintes religions no cristianes en aquesta obra de caritat portarà a noves etapes en la recerca i en la realització d'una més profunda unitat de la família humana. L'experiència de l'exili podrà esdevenir un moment privilegiat de gràcia, tal com ho fou per al poble que, pròfug en el desert, arribà a conèixer el nom de Déu i n'experimentà el poder alliberador.

Conclusió
LA SOLIDARITAT ÉS NECESSÀRIA

35. La tragèdia de grups i àdhuc de pobles sencers obligats a exiliar-se és sentida avui com un atemptat permanent als drets humans fonamentals de milions de persones. La situació dels refugiats, que toca els límits del sofriment humà, esdevé una crida urgent a la consciència de tothom.
36. L'Església, "signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà",20 acull la invitació a construir una civilització de l'amor i es compromet a realitzar-la tant a través de les seves diverses estructures internes com en les seves iniciatives de servei i de col×laboració ecumènica i interreligiosa. Ofereix un amor desinteressat a tots els refugiats; reclama l'atenció pública sobre llur situació; contribueix amb la seva visió ètica i religiosa a guarir i a elevar la dignitat de cada persona humana.
La seva experiència en humanitat, que ha crescut al llarg de la història, enriquida per la contribució de reflexió i de treball de tantes persones, li permet d'oferir una aportació decisiva a l'educació de les generacions futures i a la formulació de lleis adequada.
37. La solidaritat humana, testimoniada per cada comunitat que acull el refugiat i pel compromís de les organitzacions i internacionals que en prenen cura, és una font d'esperança de poder viure tots junts en la fraternitat i en la pau.

NOTES

* Text italià al Suplement a L'Osservatore Romano, 3 octubre 1992.
* * Joan Pau II, Discurs en el camp de refugiats a Morong, Filipines (21 febrer 1981): AAS 73 (1981) 390.
1. Joan Pau II, Carta encíclica Centesimus Annus (1 maig 1991), 18: AAS 83 (1991) 815 [D. d'E. 1991, 387]:"Molts pobles perden el poder d'autogovernar-se, tancats en els límits opressors d'un imperi, mentre hom mira de destruir llur memòria històrica i l'arrel secular de llur cultura. Com a conseqüència d'aquesta divisió violenta, masses enormes d'homes són obligades a abandonar la terra i deportades forçosament".
2. Cf. Convenció sobre l'estatut dels refugiats, adoptada el 28 de juliol de 1951; Protocol relatiu a l'estatut dels refugiats, adoptat el 31 de gener de 1967. La convenció defineix com a refugiat aquell que "tement, amb raó, ser perseguit per motius de raça, de religió, de nacionalitat, de pertinença a un determinat grup social, o per les seves opinions polítiques, es troba fora del país del qual és ciutadà i no pot, o no vol, per aquest mateix temor, valer-se de la protecció d'aquest país; o bé que, no tenint nacionalitat i trobant-se fora del país en què tenia habitualment residència, a causa dels esdeveniments esmentats, no pot, o no vol, per aquest mateix temor, tornar-hi" (Art. 1, A.2).
3. Acta final de la Conferència de plenipotenciaris de les Nacions Unides sobre l'estatut dels refugiats i dels apàtrides, Ginebra, 28 juliol 1951, IV, E: "La Conferència expressa l'esperança que la Convenció relativa a l'estatut dels refugiats tingui valor d'exemple, a més del seu abast contractual, i estimuli els Estats a concedir, tant com puguin, a les persones que es troben en llur territori com a refugiats i que no són inclosos en els termes de la Convenció, el tractament previst per aquesta mateixa Convenció".
4. Alguns documents oficials han ampliat la noció de refugiat, en haver donat al fenomen un enfocament humanitari més extens. Per exemple la Declaració de les Nacions Unides sobre l'asil territorial, adoptada per l'Assemblea general de les Nacions Unides el 14 de desembre de 1967; la Convenció de l'Organització de la unitat africana que regula els aspectes específics dels problemes dels refugiats a Àfrica, del 10 de setembre de 1969, i el Col×loqui de Cartagena (Colòmbia) sobre els refugiats, del 22 de novembre de 1984, la Declaració final de la qual, que per ara té sols la força d'una opinió compartida en el pla internacional, considera també com a refugiat la persona que ha fugit del seu país a causa d'"una violació massiva dels drets humans" (III, 3).
5. L'adopció, el 1986, per part de l'Assemblea general de les Nacions Unides d'una Declaració sobre el dret al desenvolupament requeriria una reflexió específica sobre la possibilitat d'aplicar els instruments jurídics actualment en vigor a les persones que deixen un país on no és respectat llur dret al desenvolupament. ¿No és aquesta, potser, una nova forma de "persecució" envers el qui pertany a "un determinat grup social", segons l'art. 1, A. 2 de la Convenció de 1951?
6. Cf. Joan XXIII, Carta Encíclica Pacem in terris (11 abril 1963): AAS 55 (1963) 285. El fenomen dels refugiats "indica massa que hi ha règims polítics que no asseguren a les persones particulars prou camp de llibertat dintre del qual sigui permès a llur esperit de respirar amb ritme humà; més encara, en aquests règims és posada en discussió o àdhuc desconeguda la legitimitat de la mateixa existència d'aquell camp. Certament, quan això passa, representa un radical capgirament en l'ordre de la convivència...".
7. Cf. Congregació per als bisbes, Instrucció sobre la cura pastoral dels emigrants De pastorali migratorum cura (22 agost 1969) 617 [D. d'E. 1969, 1123].
8. Cf. Consell d'Europa, Comunicat final de la Conferència de ministres sobre els moviments de persones provinents dels països de l'Europa central i de l'est (Viena, 24-25 gener 1991).
9. Les Nacions Unides havien convocat el 1977 a Ginebra una Conferència diplomàtica per adoptar una Convenció sobre l'asil territorial, idònia per a omplir el buit jurídic provocat per l'evolució de la problemàtica dels refugiats. Desgraciadament, la iniciativa resultà un fracàs, sobretot a causa de les oposicions ideològiques entre els "blocs" dels països, que hi havia en aquell moment. Avui, al cap de quinze anys, el nou context geopolític sembla suggerir que la comunitat internacional ha de fer un nou esforç per donar-se un instrument jurídic que pugui assegurar una tutela adequada als refugiats del món actual.
10. El Comitè executiu de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als refugiats el 1981 establí el principi segons el qual els camps han de ser ubicats a una "raonable distància" de la frontera (cf. Conclusió, n. 22).
11. Concili Vatià II, Const. past. sobre l'Església en el món d'avui Gaudium et spes, 4, 4.
12. Entre els organismes de les Nacions Unides que treballen a favor dels refugiats, cal senyalar també la UNRWA -Organització de socors i d'obres de les Nacions Unides per als refugiats de Palestina i del Pròxim Orient- creada el 1949.
Entre les organitzacions no governamentals cal subratllar el paper jugat per la Comissió internacional catòlica per a les migracions (CICM), instituïda per la Santa Seu el 1951 al servei tant dels refugiats com dels emigrants.
13. Cf. Joan Pau II, Carta encíclica Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38: AAS 80 (1988), 565-566 [D. d'E. 1988, 305-306]: "Primer de tot, es tracta de la interdependència, percebuda com un sistema determinant de relacions en el món actual, en els seus aspectes econòmic, cultural, polític i religiós, i assumida com a categoria moral. Quan la interdependència és reconeguda així, la seva corresponent resposta, com a actitud moral i social, i com a <virtut>, és la solidaritat. Aquesta no és, doncs, un sentiment superficial pels mals de tantes persones, properes o llunyanes. Al contrari, és la determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel bé comú; és a dir, pel bé de tots i de cadascú, per tal que tots siguem veritablement responsables de tots".
14. Cf. Joan Pau II, Missatge a la II Conferència internacional de les Nacions Unides per a l'assistència als refugiats a Àfrica (ICARA II) (5 juliol 1984): Insegnamenti VII (1984/2) 26-28.
15. Cf. Joan Pau II, Missatge per a la Quaresma 1990 (8 setembre 1989): Messagi Pontifici per la Quaresima, Pontificio Consiglio "Cor Unum", Città del Vaticano, 1991, 39.
16. Joan Pau II, Carta encíclica Sollicitudo rei socialis, 24: l. c., 542 [283].
17. Cf. Pontifícia Comissió per a la pastoral de les migracions i del turisme, Carta circular a les Conferències episcopals Per una pastoral dels refugiats: On the Move, 36, Città del Vaticano, 1983.
18. Cal notar també la important contribució de nombrosos Ordes i Congregacions religioses que han creat centres especialitzats i programes al servei dels refugiats.
19. Cf. Joan Pau II, Discurs amb motiu del lliurament del premi internacional de la pau Joan XXIII al "Catholic Office for Emergency Relief and Refugees" (COEER) -organisme de l'Església a Tailàndia- en agraïment per la seva obra a favor dels refugiats del Sud-Est asiàtic (3 juny 1986): Insegnamenti IX (1986/1) 1747-1756.
20. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l'Església Lumen gentium, 1.