Un cop atiada la desenfrenada cobdícia de novetats que des de fa temps xarbota els pobles, se n'havia de seguir que les ànsies de canviaments s'escolessin un moment o altre des del món de la política vers l'àmbit, que n'és parent, de l'economia. Realment, els nous progressos de la indústria, i les professions que avancen per nous camins; les canviades relacions mútues entre amos i assalariats; l'acumulació de riqueses en un poc nombre, i la misèria en la multitud; la major confiança dels obrers en si mateixos, alhora que llur unió més estreta, i, a més a més, l'empitjorament dels costums van fer que el conflicte esclatés.

La gran importància del que s'hi troba en joc es palesa en el fet que manté els ànims suspesos en una punyent expectació: l'esmentat conflicte esperona l'enginy dels doctes, les reunions dels experts, les assemblees del poble, el judici dels legisladors, les decisions dels governants, fins al punt que ja no es troba cap altre tema tan cabdal que acapari amb més vehemència els afanys dels homes.

2. Consciència lleoniana del deure apostòlic

a. A la llera d'altres documents

Així, doncs, havent-nos proposat la causa de l'Església i la comuna salvació, allò que, de costum, altres vegades férem, Venerables Germans, en adreçar-vos Cartes sobre el poder polític, sobre la llibertat humana, sobre la constitució cristiana de les comunitats polítiques, i altres de caire no dissemblant, que pareixien oportunes per a refutar les fal.làcies d'algunes opinions; hem considerat, per les mateixes raons, que ara cal fer-ho igualment sobre la condició dels obrers.

Ja hem tocat aquesta classe d'arguments més d'una vegada, en sorgir-ne l'ocasió; nogensmenys, la consciència de l'ofici apostòlic empeny a tractar tota la qüestió de manera deliberada en aquesta carta, a fi que cimegin els principis en virtut dels quals la lluita es resolgui, tal com ho demanen la veritat i l'equitat.

La causa és de difícil solució i no mancada de perill. Cosa àrdua, certament, determinar els drets i els deures segons els quals els rics i els proletaris, els qui aporten el capital i els qui aporten el treball, cal que mútuament es captinguin. I contesa perillosa, car sovint és desencarrilada per homes turbulents i astuts a fi de pervertir el judici d'allò que és veritable i incitar sediciosament la multitud.

Sigui com sigui, veiem clarament, cosa en què tothom està d'acord, que cal proveir, ràpidament i oportuna, a favor dels homes d'ínfima condició, ja que llur màxima part es troba indignament en una situació miserable i calamitosa. Puix que, un cop suprimits, en el segle passat, els antics gremis d'artesans, no havent-se aportat, en llur substitució, cap mena d'ajut, i havent abandonat les institucions i les lleis públiques la religió avesada, a poc a poc s'esdevingué que el temps lliurà els obrers, solitaris i indefensos, a la inhumanitat dels amos i a la cobejança dels competidors.

Augmentà aquest mal la glota usura, que, més d'una vegada condemnada pel judici de l'Església, és tanmateix exercida per homes àvids i enduts pel llogre sota una altra aparença; (...)

(...) s'hi afegeixen no solament la contractació del treball, sinó també les relacions comercials de tota mena quasi sotmeses al poder d'uns pocs, talment que uns poquíssims opulents i súper-rics han imposat un jou gairebé d'esclavatge a una multitud infinita de proletaris.

I) PUNTS NEURÀLGICS DEL REMEI PRETÈS PELS SOCIALISTES

A) LA LLUITA DE CLASSES

Per al guariment d'aquest mal, els Socialistes, per cert, havent instat l'odi dels indigents contra els rics, (...)

B) LA SUPRESSIÓ DE LA PROPIETAT PRIVADA

(...) sostenen que cal eliminar les possessions privades dels béns (...)

C) EL COMUNISME (MUNICIPAL O ESTATAL)

(...) i, en llur substitució, fer comuns a tothom els béns de cadascú, essent-ne administradors els qui presideixen el municipi o regeixen la comunitat política. Pensen que, amb aquest trasllat dels béns de l'esfera privada a l'esfera comuna, poden remeiar el mal present, repartint de manera equitable les riqueses i el benestar entre els ciutadans.

II) REFUTACIÓ DE L'ESMENTADA MESURA

1. Tesi

Però llur mesura és tan inadequada per a resoldre la lluita que perjudica la mateixa classe dels obrers; i, a més, és molt injusta, perquè violenta els posseïdors legítims, perverteix les funcions de l'Estat i pertorba radicalment les comunitats polítiques.

2. Elucidació de la tesi

a. En primer lloc, es tracta d'una mesura inadequada, ja que danya els mateixos que vol ajudar: els obrers

1) La causa del qui s'ocupa en una feina, l'objectiu pròxim del treballador

En efecte, com resulta fàcil de copsar, aquesta és, de per si mateixa, la causa de la feina que assumeixen els qui s'ocupen d'un ofici lucratiu, i aquest és el fi que cerca pròximament el treballador: procurar-se quelcom i posseir-ho amb dret privat com a seu i propi.

2) Raó per la qual un treballador empresta les seves forces a un altre home

Ja que aquest, si empresta les forces o l'habilitat a un altre, les empresta per aquesta causa: per aconseguir algunes coses necessàries per al menjar i el vestir; i, per tant, arran de la feina feta, adquireix per a ell mateix un dret veritable i perfecte no solament d'exigir el salari, sinó també d'usar-lo com vulgui.

3) El salari estalviat i transformat: el domini de les coses

Per consegüent, si ell, amb parquedat de despeses, ha estalviat quelcom, i ha invertit en un terreny el fruit de la seva parsimònia, a fi que la conservació pugui ser més segura, tanmateix aquest terreny no és altra cosa que el mateix salari revestit d'una altra parença; i, per aquesta causa, la terra així coadquirida per l'obrer serà tant sota la seva potestat com el salari generat pel treball. Ara bé, com és fàcil d'entendre, ací rau precisament el domini de les coses, tant mobles com immobles.

4) Els socialistes, doncs, agreugen la situació dels obrers

Pel fet, doncs, que els Socialistes malden per transferir els béns dels privats a la col.lectivitat, empitjoren la condició de tots els assalariats, puix que, suprimida la llibertat d'invertir el salari, per això mateix els despullen de l'esperança i de la facultat d'augmentar els béns familiars i de procurar-se utilitats.

b. En segon lloc, es tracta d'una mesura injusta, perquè contradiu la natura de l'home, de la família i de la societat

1) Primer, perquè contradiu la natura de l'home

a) Afirmació

Però, cosa que és més important, proposen un remei que pugna obertament amb la justícia, car posseir les coses privades com a seves és un dret donat per la natura a l'home.

b) Elucidacio de l'afirmació

+ a la claror de la natura de l'home comparada amb la dels animals

– la natura instintiva de les bèsties: ús

En efecte, també en aquest punt hi ha una diferència màxima entre l'home i la resta dels animals. En efecte, les bèsties no es regeixen per elles mateixes, sinó que són regides i governades per un doble instint de la natura; aquest, per una banda, manté desperta en elles la facultat d'obrar i desenvolupa oportunament les forces, mentre que, per l'altra, també estimula i determina cada un de llurs moviments. Per un instint són dutes a guardar-se elles mateixes i llur pròpia vida, per l'altre, a la conservació de la seva espècie. Ara bé, aconsegueixen fàcilment ambdós objectes amb l'ús d'aquelles coses que són presents i que tenen a l'abast; i no podrien tanmateix anar més enllà, perquè es mouen solament pel sentit i per les coses singulars pel sentit percebudes.

– la natura racional de l'home: ús i possessió

Ben altra és la natura de l'home. Hi ha en ell la força tota i alhora perfecta de la natura de l'animal, i, per tant, des d'aquest cantó, ha estat atribuït a l'home, certament no menys que a tota la gènera dels animals, que frueixi dels béns de les coses corporals. Però la natura animal, per bé que posseïda plenament en el grau que es vulgui, s'allunya tant de circumscriure la natura humana que és molt inferior a aquesta, i originada per a subordinar-s'hi i obeir-la. Allò que en nosaltres sobresurt i excel.leix, allò que confereix a l'home que sigui home i que difereixi totalment de les bèsties, és la ment o la raó. I per aquesta causa, és a dir, que sols aquest animal és partícip de la raó, cal atribuir a l'home els béns no amb vista a l'ús solament, cosa que és comuna a tots els animals, sinó també amb vista a posseir-los amb dret estable i perpetu, i no únicament aquells que es consumeixen amb l'ús, sinó també aquells que, bo i fent-ne ús, romanen.

+ a la claror de la natura de l'home considerada en si mateixa

– introducció: una llum encara més gran

Tot això es palesa encara ulteriorment si hom considera amb més profunditat la natura dels homes en si mateixa.

– primera font d'argumentació: l'autogovern de l'home

° exposició de l'argument

¨ dotat d'autogovern, l'home té la potestat d'elegir allò que proveeix el seu bé, present i futur

En efecte, l'home, essent així que abasta amb la raó innombrables coses i conjunta i enllaça les realitats presents amb les futures, i essent també així que és senyor de les seves pròpies accions, per tot això es governa ell mateix amb la previsió del seu consell sota la llei eterna, sota la potestat de Déu que tot ho governa providentíssimament; per aquesta causa té potestat d'elegir aquelles coses que considera idònies, com més millor, per a proveir el bé propi, no solament pel que fa al present, sinó també per a la resta del temps.

¨ se'nsegueix que cal que tingui domini no solament dels fruits terrenals, sinó també de la terra, com a font estable d'ajut

D'on se segueix que cal que hi hagi en l'home el domini no sols dels fruits terrenals, ans també de la mateixa terra, perquè veu que de la fecunditat de la terra li són subministrades les coses necessàries per a l'esdevenidor. Les necessitats de cada home tenen una mena de retorns perpetus talment que, satisfetes avui, exigeixen demà coses noves. Per tant, la natura ha d'haver donat a l'home alguna cosa estable i perpètuament duradora de la qual hom pugui esperar perennitat d'ajut. Ara bé, cap altra cosa no pot prestar aquesta perennitat si no és la terra, amb els seus fecunds dons.

° resposta a tres possibles objeccions

¨ primera, des de la providència de l'Estat ("ja ho procura l'Estat")

I no es val a introduir ací la providència de l'Estat, car l'home és més vell que l'Estat; per tant, aquell ha de tenir per naturalesa el seu dret a vetllar per la vida i el cos abans que es formés cap comunitat política.

¨ segona, des del destí universal de la terra ("Déu ha donat la terra a tothom")

Ara bé, que Déu hagi donat la terra per a ús i fruïció de tota gènera humana, això, certament, no pot de cap de les maneres oposar-se a les possessions privades. En efecte, hom diu que Déu donà la terra en comú a tot el gènere humà no perquè en volgués un domini promiscu en mans de tots, sinó perquè no assignà a cadascú cap part per a posseir, havent deixat la delimitació de les possessions privades a la indústria dels homes i a les institucions dels pobles.

¨ tercera, des de la utilitat comuna ("la terra és per al servei de tothom")

D'altra banda, per bé que distribuïda entre els privats, la terra no cessa de servir la comuna utilitat de tothom, car no hi ha ningú entre els mortals que no es nodreixi d'allò que els camps produeixen. Els qui manquen de capital ho supleixen amb el treball, (...)

– segona font d'argumentació: el treball

° exposició de l'argument

(...) talment que hom pot veritablement afirmar que la raó universal d'adquirir el menjar i el vestit rau en el treball, que cadascú, o bé esmerça en el terreny propi, o bé en un ofici, el salari del qual, al cap i a la fi, s'origina no d'altre lloc que del múltiple fruit de la terra, i amb ell es permuta. De la qual cosa novament resulta que les possessions privades són plenament conformes amb la naturalesa. En efecte, aquelles coses que són necessàries per a conservar la vida i, sobretot, per a perfeccionar-la, la terra, certament, les produeix amb gran amplitud, però no podria produir-les per si sola, sense el conreu i la cura de l'home. Ara bé, quan l'home empra la destresa de la ment i les forces del cos en la procuració dels béns de la naturalesa, per aquest mateix fet s'adjudica a si mateix aquella part de la natura corporal que ell ha conreat operosament, en la qual ha deixat impresa com una certa forma de la seva persona; talment que sigui del tot recte que ell posseeixi aquella part com a seva i que de cap de les maneres no sigui lícit a ningú de violar el seu dret.

° resposta a una distinció del socialisme agrari (= el georgisme)

És tan palesa la força d'aquests arguments que causa admiració el fet que en dissenteixin alguns restauradors d'opinions passades de moda, els quals, ben cert, concedeixen l'ús del sòl i els diversos fruits del camp a l'home privat, però neguen plenament que tingui dret a posseir com a amo el sòl en què ha edificat o el camp que ha conreat. En negar això, no veuen que l'home seria defraudat de les coses produïdes pel seu treball. Efectivament, el camp conreat per la mà i l'art del cultivador canvia totalment d'aspecte: de silvestre, esdevé fructífer; d'infecund, feraç. Ara bé, aquelles obres mitjançant les quals ha estat millorat, talment són inherents al sòl i talment s'hi fonen del tot que, en màxima part, no són separables de cap manera del sòl. I per ventura sofrirà la justícia que algú s'apoderi d'allò que un altre ha suat i que en frueixi? De la mateixa manera que les coses produïdes segueixen la causa que les ha fetes, és cosa recta que el fruit del treball pertanyi a aquells mateixos que s'hi han esmerçat.

° posició consegüent de la gènera humana i de les lleis: civil i divina

Amb raó, doncs, la totalitat del gènere humà, no gens moguda per les opinions dissidents d'uns pocs i considerant atentament la natura, troba el fonament de la repartició dels béns en la llei de la mateixa natura i ha consagrat amb l'ús de tots els segles les possessions privades com a màximament congruents amb la natura dels homes i amb una convivència pacífica i tranquil.la. I les lleis civils que, quan són justes, pouen llur força de la mateixa llei natural, confirmen aquest dret del qual parlem i l'emparen fins i tot amb la força. Això mateix ha sancionat l'autoritat de les lleis divines, que prohibeixen gravíssimament fins i tot de desitjar allò que és d'altri: "No cobejaràs la dona del teu proïsme: ni la casa, ni el camp, ni l'esclava, ni el bou, ni l'ase, ni cap de les coses que són seves".

2) Segon, perquè contradiu la natura de la família

a) Afirmació

Ara bé, aquests drets, inherents a cadascun dels homes, hom copsa que són molt més vigorosos encara si són considerats com a referits als deures dels homes en la societat domèstica i connectats amb els esmentats deures.

b) Elucidació de l'afirmació

+ de l'home individual a l'home cap de família

– virginitat i matrimoni

En l'elecció del gènere de vida no hi ha dubte que es troba sota la potestat i l'albir dels individus preferir-ne un d'aquests dos: o seguir el consell de Jesucrist sobre la virginitat o lligar-se amb el vincle conjugal. Treure a l'home el dret natural i primigeni de casar-se o bé limitar, de la manera que sigui, la causa principal de les núpcies, constituïda, al principi, per Déu, no ho pot fer cap llei dels homes: Creixeu i multipliqueu-vos.

– la família té drets i deures que li són propis

Heus ací, doncs, la família o societat domèstica, ben petita per cert, però veritable societat, i més antiga que qualsevol comunitat política; ella, per tant, necessita posseir certs drets i deures, que de cap manera no depenen de l'Estat.

– conseqüència: transferència del dret de domini a l'home, cap de família

Així, doncs, allò que hem demostrat, el dret de domini atribuït per la natura a les persones individuals, cal transferir-ho a l'home en quant és cap de família; més encara, aquell dret és tan més vàlid com més coses abraça la persona humana en la convivència domèstica. És llei santíssima de la natura que el pare de família protegeixi amb l'aliment i amb tota mena d'atenció aquells qui va procrear: també se'n dedueix, de la mateixa natura, que vulgui per als seus fills, per tal com expliciten i d'alguna manera prolonguen la persona del pare, adquirir i disposar quelcom amb què puguin honestament defensar-se d'una mísera fortuna en l'ambigu curs de la vida. No pot, però, fer-ho altrament si no és amb la possessió de coses profitoses que trameti per herència als fills.

+ els drets de la família són prioritaris respecte als de l'Estat

– la família té drets iguals, pel cap baix, als de la comunitat política

Talment com la comunitat política, la família, com hem recordat, és una vera societat, regida per una potestat pròpia, això és, la paterna. Per la qual cosa, servats efectivament els fins que la seva causa pròxima hagi prescrit en l'elecció i l'ús de les coses necessàries a la seva incolumitat i justa llibertat, la família abasta certament uns drets almenys parions als de la societat civil.

– la família té drets anteriors als de la societat civil i més naturals que els de la societat civil

Almenys parions, hem dit, perquè, essent la convivència domèstica anterior a la societat civil tant en l'ordre del pensament com en el de la realitat, se'n segueix que els seus drets i deures són anteriors i més naturals. Si, doncs, els ciutadans, si les famílies, fets partícips de la convivència humana i de la societat, trobessin en l'Estat, en lloc d'ajut, ofensa, en lloc de tutela, minva de llurs drets, la societat seria objecte més de fàstic que de desig. Voler, doncs, que el poder civil envaeixi segons el seu arbitri fins les intimitats de les llars, és un gran i perniciós error.

– dues hipòtesis d'intervenció positiva del poder polític a l'interior de la família

° en cas d'extrema necessitat

Certament, si s'escau que una família es troba en summa dificultat i en mancança de recursos talment que no pugui de cap manera sortir-se'n, és cosa recta d'ajudar públicament en circumstàncies extremes; puix que cada una de les famílies és una part de la comunitat política.

° en cas d'alteració greu dels drets dels seus membres

De manera semblant, si fos el cas que dins les parets domèstiques s'esdevingués una greu pertorbació dels drets mutus, la potestat pública empararà dret de cada u; car tampoc això no és arrabassar els drets dels ciutadans, sinó protegir-los i refermar-los amb justa i deguda tutela.

– la potestat civil no pot extingir ni absorbir la pàtria potestat

Aquí, però, cal que s'aturin els governants: la natura no tolera d'ultrapassar aquests límits. La pàtria potestat és de tal mena que no pot ser extingida ni absorbida per l'Estat, car té, conjuntament amb la vida dels homes, un mateix i comú principi. Els fills són quelcom del pare i com una certa ampliació de la persona paterna: i, si volem parlar amb propietat, no per ells mateixos, sinó a través de la comunitat domèstica en la qual han estat generats, entren en la societat civil i en participen. Per la mateixa causa esmentada, que són naturalment quelcom del pare (...), abans que assoleixin l'ús del lliure albir, es troben sota la cura dels pares.

– se'n segueix que els socialistes, en proposar la providència dels pares, obren contra la justícia natural

D'ací que, quan els Socialistes, posposada la providència dels pares, introdueixen la providència de l'Estat, obren contra la justícia natural, i dissolen la compactesa de les famílies.

3) Tercer, perquè contradiu la natura de la societat (= danys que se seguirien per a la vida social)

Però, a més a més de la injustícia, es palesa també, quin fóra el trastorn i la pertorbació de tots els estaments, com en seria de dur i odiós l'asserviment dels ciutadans que se'n seguiria. S'obriria l'entrada a l'enveja mútua, a la maledicència i a les discòrdies; una vegada suprimits els al.licients a l'enginy i a la diligència dels individus, les mateixes fonts de les riqueses s'assecarien necessàriament; i aquella igualtat que dibuixen en el món de les idees no fóra altra cosa que una situació igualment miserable i ignominiosa de tots els homes, sense distinció.

c. Peroració: cal rebutjar l'abelliment del socialisme

A partir de tot el que s'ha dit, hom copsa que aquell abelliment del Socialisme de posar en comú les possessions, ha de ser del tot rebutjat, puix que danya aquells mateixos a qui cal ajudar, repugna als drets naturals dels individus i pertorba les funcions de la comunitat política i la comuna tranquil.litat.

d. Conclusió: les possessions privades han de ser inviolablement respectades

Que romangui, per tant, dempeus, quan hom cerca l'elevació de la plebs, que cal, primer de tot, considerar, a manera de fonament, que les possessions privades han de ser inviolablement respectades. Un cop establert això, explicarem d'on cal requerir el remei que hom cerca.

I) PRIMER DE TOT, CAL LA CONTRIBUCIÓ DE LA RELIGIÓ CRISTIANA I DE L'ESGLÉSIA

1) Confiança i ple dret

Afrontem la qüestió amb confiança i, òbviament, com un dret nostre, car es tracta d'una mena de causa la solució acceptable de la qual no es trobarà de cap manera si hom no acudeix a la religió i a l'Església.

2) Consciència d'incompliment del deure si el Papa restés emmudit

Ara bé, posat el fet que no solament la guarda de la religió, sinó també l'administració d'aquelles coses que es troben sota la potestat de l'Església estan principalment a les nostres mans, ens semblaria que, romanent callats, hauríem negligit el deure.

b. Tothom: en va, però, sense l'Església

1) Cal la contribució i l'esforç dels altres responsables: els governants, els amos i els rics, els proletaris

Tanmateix, aquesta causa de tant pes requereix el treball i l'esforç dels altres: volem dir dels governants de la comunitat política, dels amos i dels rics, i, finalment, dels mateixos a favor dels quals hom lluita, dels proletaris; (...)

2) Però, si hom en margina l'Església, les temptatives dels homes esdevindran inútils i vanes: raons

(...) nogensmenys, afirmem sense dubtar que, postergada l'Església, els esforços dels homes esdevindran vans. En efecte, l'Església és la que poua de l'Evangeli les doctrines en virtut de les quals el conflicte pot o bé resoldre's del tot o bé esdevenir certament més lleu, una vegada n'hagi estat llevada l'aspror. I és ella mateixa la que malda, amb els seus preceptes, no solament per instruir les intel.ligències, sinó també per regir la vida i els costums de cadascú; la que millora la mateixa situació dels proletaris de manera utilíssima amb nombroses institucions; la que vol i desitja que els plans i les forces de tots els estaments s'associïn amb vista a afavorir de la manera més adient els objectius dels obrers, i considera que, per a l'esmentada finalitat, cal que siguin emprades les mateixes lleis i l'autoritat de la comunitat política, si bé de manera raonable i assenyada.

2. Segona, entorn de la desigualtat i del sofriment

1) Cal respectar la desigual condició humana

Estatueixi's, doncs, en primer lloc això: cal suportar la condició humana; allò més baix no es pot parificar amb allò més alt en la societat civil. Ho basquegen, certament, els Socialistes; però tota contesa contra la natura de les coses és endebades.

2) Les diferències personals

Car hi ha entre els homes, per natura, grans i nombroses dissemblances: no són pariones les capacitats de tots, no ho és la diligència, ni la salut, ni les forces; i la fortuna dispar segueix espontàniament la necessària diferència de les realitats esmentades.

3) Les diferències de posició social

I, tot això, de manera ben adient amb els usos tant dels privats com de la comunitat; puix que la vida comuna té necessitat de variades capacitats i de funcions diverses per a endegar les coses: per a dur a terme les esmentades funcions, els homes són empesos principalment per la diferència dels béns familiars de cadascú.

b. Sofriment: cal tenir present el fet necessari del sofriment humà

1) En el treball corporal

I, pel que fa al treball del cos, en el mateix estat d'innocència l'home no havia de ser totalment inert; el que, però, la voluntat hagués escollit llavors lliurement per a goig de l'ànima, allò mateix, després, la necessitat constrenyé de suportar-ho no sense sentir-ne molèstia, en expiació de la culpa. Maleïda sigui la terra en el teu treball; en menjaràs amb fatigues tots els dies de la teva vida .

2) En la resta d'adversitats

I, semblantment, no hi haurà terme, a la terra, pel que fa a la resta d'acerbitats, car els mals consegüents al pecat són aspres de tolerar, durs, difícils; i cal que acompanyin l'home fins a la fi de la vida.

3) Sofrir i patir és cosa humana

Així, doncs, sofrir i patir és cosa humana, i, ni que els homes ho experimentin i ho intentin tot, no podran amb cap esforç ni cap destresa arrencar totalment de la convivència humana les incomoditats d'aquesta mena.

4) Contra les falses jactàncies

Si alguns asseguren que poden fer-ho, si prometen a la misteriosa plebs una vida exempta de tot dolor i molèstia, i farcida de quietud i de constants plaers, aquests enganyen certament el poble i basteixen un frau que, un dia, esdevindrà eruptiu d'uns mals més grans que els ara presents.

5) El millor camí: veure les coses com són (="tocar de peus a terra") i cercar l'alleujament oportú amb altres mitjans

El bo i millor és contemplar les coses humanes tal com són i, alhora, treure d'altres indrets, com hem dit, l'oportú l'alleujament oportú de les incomoditats.

3. Tercera, entorn de la concòrdia de les classes socials

El mal cabdal, en la qüestió de què parlem, és aquest: plasmar l'opinió que una classe és espontàniament enemiga de l'altra, com si la natura hagués aparionat els rics i els proletaris a fi de combatre's entre ells mateixos en un duel pertinaç.

Cosa que s'aparta tant de la raó i de la veritat que, contrariament, és summament veritable que, a la manera que, en el cos, diversos membres es corresponen, d'on s'esdevé aquell componiment de proporció que hom pot anomenar rectament simetria, de la mateixa manera la natura ha establert en la societat que aquelles classes bessones convinguin entre elles concordement i es corresponguin convenientment amb vista a l'equilibri. L'una i l'altra es necessiten totalment: ni el capital pot tenir consistència sense el treball, ni el treball pot tenir-ne sense el capital. La concòrdia engendra la formosor i l'ordre de les coses; contràriament, de la perpetuïtat del conflicte n'ha de sorgir de manera necessària la confusió, conjuntament amb una agresta crueltat.

1. La doctrina de l'Església

a. Tesi

Ara bé, per a dirimir el conflicte i extirpar-ne les mateixes arrels, la forca de les institucions cristianes és admirable i múltiple.

b. Elucidació de la tesi

1) En primer lloc, a la claror de la justícia

a) Afirmació

I, en primer lloc, tota la disciplina de la religió, de la qual l'Església és intèrpret i guardiana, pot en gran manera harmonitzar entre ells, i unir-los, els rics i els proletaris, ço és, cridant de nou ambdues classes a l'acompliment de les mútues obligacions i, primerament, de les emmenades per la justícia.

b) Elucidació de l'afirmació

+ deures dels proletaris i dels obrers

De les obligacions esmentades, corresponen al proletari i a l'obrer les següents:

– complir el contracte de treball

Complir íntegrament i fidelment allò que, en matèria de treball, hagi estat pactat lliurement i equitativament; (...)

– no danyar el capital

(...) no danyar de cap manera el capital; (...)

– no ofendre la persona dels patrons

(...) no violar la persona dels amos; (...)

– abstenir-se de violència

(...) en la defensa de les pròpies posicions, abstenir-se de violència i no promoure mai sedició; (...)

– no barrejar-se amb homes depravats

(...) i no barrejar-se amb homes depravats, que engeguen artificiosament esperançes desmesurades i promeses ingents, cosa que comporta una penitència gairebé inútil i els consegüents enrunaments de les fortunes.

+ deures dels rics i dels patrons

I aquestes són les obligacions que afecten els rics i els amos:

– no considerar els obrers com a esclaus

que els obrers no han de ser considerats com a esclaus; (...)

– respectar llur dignitat

(...) que és cosa equitativa de respectar en ells la dignitat de persona, ennoblida a més per aquell caràcter que hom anomena cristià; (...)

– honorar el treball remunerat

que els treballs remunerats, si hom escolta la raó natural i la filosofia cristiana, no són per a l'home motiu de vergonya, sinó de decòrum, puix que proporcionen l'honrosa potestat de guanyar-se la vida; (...)

– judicar com a vergonyosos i inhumans l'abús i la mera valoració física

(...) que allò que és veritablement vergonyós i inhumà és abusar dels homes com a objectes de guany i no valorar-los altrament que per allò que poden fer amb llurs nervis i forces.

– tenir compte de la dimensió religiosa

Hom mana semblantment que cal tenir compte, pel que fa als proletaris, de la religió i dels béns de l'ànima; que, per tant, correspon als amos de fer que l'obrer disposi d'un espai de temps adequat per a la pietat, no donar oportunitat a l'home per als afalacs de les corrupteles i per a les ocasions de pecar, i no aparta-lo de cap de les maneres de la cura domèstica i de l'afecció a l'estalvi.

– no imposar un treball inadequat

Així mateix, que hom no imposi un treball superior al que les forces poden suportar, ni d'una tal mena que sigui disconforme amb l'edat i el sexe.

– pagar el salari just

Ara bé, entre les màximes obligacions dels amos, sobresurt la d'atorgar a cadascú allò que és just. Tanmateix, cal considerar molts aspectes a fi que la mesura del salari sigui establerta segons equitat; els rics i els amos, però, tinguin en compte, de manera general, que ni els drets divins ni els humans no permeten de prémer per llogre propi els necessitats i els miseriosos i assolir el guany a partir de la penúria aliena. Per contra, cometre frau envers algú en matèria de salari és un gran crim, que invoca clamorosament del cel ires venjadores. Heus ací que el salari dels obrers (...) que ha estat defraudat, clama; i llur clamor ha entrat en les orelles del Déu dels exèrcits .

– no perjudicar els interessos dels proletaris

Finalment, cal que els rics evitin religiosament de danyar, ni en el més mínim grau, els estalvis dels proletaris ni amb la força, ni amb l'engany, ni amb artificis usurers; i, això, oi més quan ells no estan suficientment protegits contra les injúries i el despoder i sabent que cal considerar llurs béns tant més sagrats com més escassos.

L'observança d'aquestes lleis, ¿no podria, ella sola, mitigar la força i els motius de la dissidència?

2) En segon lloc, a la claror de l'amistat

L'Església, però, amb Jesús per mestre i guia, percaça quelcom més gran: ço és, bo i preceptuant quelcom de més perfecte, mira a unir una classe amb l'altra per l'apropament i l'amistat.

b) Elucidació de l'afirmació

+ adoctrinant sobre els béns temporals

– punt de mira: la vida futura

No podem comprendre i valorar segons veritat les coses mortals si l'ànima no posa l'ull en una altra vida i, aquesta, immortal. Traient aquesta, certament, la forma i la vera noció d'allò que és honest tot seguit s'esfondraria; més encara, tot aquest univers s'aviaria vers una zona arcana, impenetrable a tota investigació dels homes.

– ensenyança natural i dogma cristià

Allò, doncs, que hem après, essent-ne mestra la mateixa natura, allò mateix és dogma cristià, en el qual s'estintola, com en el fonament principal, tota la raó i constitució de la religió: quan nosaltres eixirem d'aquesta vida, llavors viurem veritablement.

– el pla de Déu

En efecte, Déu no creà l'home per a aquestes coses fràgils i escadusseres, sinó per a les eclesials i eternes, i ens donà la terra com a lloc d'exili, no com a seti d'estada. Que abundis en riqueses o en la resta de coses que hom anomena béns o que en manquegis no importa gens per a l'eterna benaurança: com n'uses, això és el que importa màximament.

– l'obra de Jesucrist

Jesucrist no va suprimir de cap manera amb la seva copiosa redempció, les diverses tribulacions amb què la vida mortal està gairebé entreteixida, sinó que les convertí en estímuls per a les virtuts, en matèria de ben merèixer; tant és així que cap dels mortals no pot assolir els premis eterns si no segueix les sagnants petges de Jesucrist. Si perseverem, també regnarem amb Ell . Havent assumit espontàniament els treballs i sofriments, alleujà de manera admirable la força dels uns i dels altres; i no solament amb l'exemple, sinó també amb la seva gràcia, alhora que, amb l'esperança, prèviament proposada, del premi etern, va fer més fàcil l'endurança dels dolors. Car allò de momentani i de lleu pel que afecta, en el present, la nostra tribulació, obra, en el cel, un pes etern de glòria, en excelsa sublimitat

+ advertint els rics

– els advertiments

Així, doncs, els dotats de fortuna són advertits del fet que les riqueses no aporten l'alliberament del dolor ni aprofiten gens per a la vida eterna, sinó que més aviat són danyoses; que les inavesades amenaces de Jesucrist han de causar terror als rics; que un dia caldrà retre comptes severíssimament a Déu jutge sobre l'ús de les fortunes.

– precisions sobre el darrer punt: l'ús de les riqueses

° fonts (filosofia i Església)

Pel que fa a l'ús de les riqueses, hi ha una excel.lent i importantíssima doctrina que, si bé fou iniciada per la filosofia, l'Església la lliurà del tot perfecta; i ella mateixa fa que no sigui professada tan sols en l'àmbit del coneixemnt, sinó també en l'àmbit dels costums.

° fonament (possessió – ús)

El fonament de l'esmentada doctrina rau en això: que la justa possessió del diner es distingeix del just ús del diner. Posseir privadament béns, tal com hem vist abans, és un dret natural de l'home; i usar d'aquest dret, sobretot en la vida social, no solament és lícit, sinó totalment necessari. És lícit que l'home posseixi coses pròpies. És també necessari per a la vida humana.

° com ha de ser el recte ús

¨ posició de l'Església, amb una citació de sant Tomàs

Sí, però, hom demana com cal que sigui l'ús dels béns, l'Església respon sense cap mena de dubte: pel que fa a això, l'home no ha de tenir les coses exteriors com a pròpies, sinó com a comunes, és a dir, talment que hom les comuniqui fàcilment en cas de necessitat dels altres. D'on l'Apòstol diu: mana als rics d'aquest món (...) que donin, que comparteixin amb facilitat .

¨ el necessari, el convenient, el superflu

Certament, hom no mana a ningú de socórrer els altres amb allò que correspon als usos necessaris, sia propis, sia dels seus; ni tan solament de lliurar als altres allò que ell necessita per a conservar el que convé a la persona i el que li és decorós, car ningú no ha de viure de manera inconvenient . Però, quan hom ha satisfet la necessitat i el decòrum, és obligatori d'ajudar els indigents amb allò que sobra. Allò que sobra, doneu-ho en almoina .

° precisions

¨ deures de caritat cristiana, no de justícia

Aquestes obligacions no ho són de justícia, excepte en casos extrems, sinó de caritat cristiana, la qual, tanmateix, no s'hi val a exigir per via de llei.

¨ la llei i el judici de Crist tenen la primacia

Ara bé, la llei i el judici de Crist Déu, que inculca de moltes maneres el costum de donar, precedeixen les lleis i els judicis dels homes; fa més feliç donar que no pas rebre : i jutjarà la beneficència atorgada o negada als pobres com si hagués estat atorgada o negada a Ell mateix. Quan ho féreu a un d'aquests germans meus més petits, a Mi m'ho féreu .

– resum del que s'ha dit

El resum del que s'ha dit és aquest: tot aquell qui ha rebut, per do de Déu, una major còpia de béns, ja siguin del cos i externs, ja siguin de l'ànima, els ha rebuts per aquesta raó: perquè, com a ministre de la providència divina, els usi per a la pròpia perfecció i, alhora, per a profit dels altres. Per tant, qui té talent, que miri bé de no callar; qui té abundància de béns, que vetlli per no emmandrir-se respecte a la generositat de la misericòrdia; qui té un ofici en què exercir-se, que s'afanyi en gran manera a compartir-ne l'ús i el profit amb el proïsme .

+ instruint els pobres

– allò que han d'aprendre de l'Església

Ara bé, els qui manquen de béns de fortuna són alliçonats per l'Església que la pobresa no és considerada com un deshonor pel judici de Déu i que hom no ha pas d'avergonyir-se de cercar el nodriment mitjançant el treball. I això ho confirmà realment i amb els fets Crist Senyor, que per la salvació dels homes es féu pobre, ric com era ; i que, essent fill de Déu i Déu mateix, no obstant això, volgué aparèixer i ser considerat com a fill d'un artesà; i que no refusà de consumir una gran part de la vida en una feina manual. ¿No és aquest, per ventura, l'artesà, el fill de Maria? .

– on rau la veritable excel.lència de l'home

En contemplar la divinitat d'aquest exemple, hom entén més fàcilment que la veritable dignitat i excel.lència de l'home rau en els costums, és a dir, en la virtut que, val a dir–ho, és patrimoni comú dels mortals, a l'abast, per un igual, dels inferiors i dels superiors, dels rics i dels proletaris, i que el premi de la felicitat eterna no encalçarà cap altra cosa que les virtuts i els mèrits, es trobin en qui es trobin.

– vers on s'inclina preferentment la voluntat de Déu

Més encara, la voluntat del mateix Déu sembla més inclinada vers el grup dels afligits, ja que Jesucrist anomena feliços els pobres ; convida amantíssimament vers ell, per a conhort, tots els qui es troben en treballs i en plor ; abraça amb caritat preeminent els més baixos i els vexats per la injúria.

c) Peroració

Pel coneixement de les esmentades coses, fàcilment, en els afortunats, l'ànim túmid es desinfla, mentre que en els miseriosos, l'ànim deprimit es capalça: els uns es pleguen a la indulgència, els altres a la modèstia. Així el delirós entrevall de la supèrbia s'estreny, i hom assolirà no dificultosament que les voluntats d'ambdues classes s'uneixin, un cop estretes amicalment les mans.

3) En tercer lloc, a la claror de la fraternitat

a) afirmació

No obstant això, és poca cosa dir l'amistat; cal afegir que també l'amor fratern unirà les dites classes, si obeeixen els preceptes cristians.

b) Elucidació de l'afirmació

+ raó de creació

En efecte, experimentaran i capiran que tots els homes han estat procreats pel Pare comú, Déu; que tots tendeixen vers el mateix terme dels béns, que és Déu mateix, el qual és l'únic que pot afectar de felicitat absoluta i perfecta tant els homes com els àngels; (...)

+ raó de redempció

(...) que, a més a més, tots i cadascun han estat redimits igualment per benefici de Jesucrist i recaptats a la dignitat de fills de Déu, talment que se sentin enterament vinculats per un lligam fratern no solament entre ells mateixos, sinó també amb Crist Senyor, primogènit entre molts germans.

+ raó de gràcia i d'herència

Igualment, que els béns de la natura, que els dons de la gràcia divina pertanyen comunament i indistinta a tota la gènera humana, i que ningú, llevat que se'n faci indigne, no és desheretat dels béns celestials. Si, doncs, som fills, també hereus; hereus tanmateix de Déu, cohereus, i doncs, de Crist .

4) Peroració general

És aquest el tarannà dels deures i dels drets que la família cristiana professa. ¿No sembla que tota mena de conflicte s'apaivagaria ben aviat, tan bon punt el dit tarannà fos vigent en la convivència civil?

2. Acció de l'Església

a. Tesi

Finalment, l'Església no en té prou de mostrar el camí de trobar el guariment, sinó que hi aporta la medicina amb la seva mà.

b. Elucidació de la tesi

1) En el camp de les ànimes

a) Instruint i ensenyant

En efecte, tota ella s'afanya a instruir i educar els homes a tenor de la seva ensenyança i doctrina, els dolls summament salvífics de la qual procura que davallin al més abundosament possible per obra dels Bisbes i del Clergat.

b) Penetrant i flectint

A més a més, s'esforça a penetrar en els esperits i flectir les voluntats, a fi que es deixin regir i governar per l'ensenyança dels preceptes divins.

+ només l'Església té summe poder en aquest camp

I, en aquest camp, que és el principal i d'una molt gran importància, perquè rau en ell la suma i entera raó dels beneficis, només l'Església té, tanmateix, summe poder. Car els instruments que empra per a remoure els esperits són precisament els que li han estat atorgats per Jesucrist amb la dita finalitat i tenen una força divinalment infosa.

+ es tracta dels únics instruments aptes

Instruments d'aquesta mena són els únics que poden arribar escaientment a les intimitats del cor i emmenar l'home a manifestar-se obedient al deure, governar els desitjos, estimar amb caritat singular i summa Déu i el proïsme i abatre animosament tot allò que obstaculitza el camí de la virtut.

+ l'exemple dels antics

En aquesta qüestió n'hi ha prou de rememorar breument els exemples dels antics. Recordem coses i fets que no ofereixen cap dubte, a saber: que la societat civil dels homes fou renovada de soca-rel per les institucions cristianes; que, en virtut d'aquesta renovació, la gènera humana fou promoguda vers coses millors; més encara, fou remuntada de la mort a la vida i apujada amb una tal perfecció que ni abans n'hi hagué cap altra ni n'hi haurà cap de més gran en totes les èpoques esdevenidores; finalment, que Jesucrist és el principi i, Ell mateix, el fi d'aquests beneficis; talment com d'Ell han eixit, així tots han de ser referits a Ell. En efecte, un cop rebuda la llum de l'Evangeli i havent conegut l'orbe de la terra el gran misteri de l'encarnació del Verb i de la redempció dels homes, la vida de Jesucrist Déu i home penetrà en les societats civils i les imbuí totes de la seva fe i preceptes i lleis.

+ cal, per tant, retornar a la vida i als costums cristians

Per tant, si cal remeiar la societat humana, només la remeiarà el retorn de la vida i dels costums cristians. Car, pel que fa a les societats decadents, rectíssimament hom preceptua que, quan volen restaurar-se, cal que siguin retornades als seus orígens. En efecte, la perfecció de totes les associacions és aquesta: treballar amb vista a allò per què foren instituïdes, i aconseguir-ho, talment que la causa que infanta els moviments i actes socials sigui la mateixa que infantà la societat. Així, doncs, desviar-se d'allò instituït és corrupció; tornar a l'instituït és guariment.

+ aplicació del principi a la classe obrera

I, amb tota veritat, això que diem de tot el cos de la comunitat política, ho diem igualment d'aquella classe de ciutadans que es guanyen la vida amb el treball, la qual classe és, de bon tros, la més nombrosa.

2) En el camp de la vida mortal i terrenal

a) Transició

Ara bé, no s'ha de pensar que els desvetllaments de l'Església es concentrin tots en la cura d'ànimes, talment que negligeixi allò que pertany a la vida mortal i terrenal.

b) Afirmació

Pel que fa concretament als proletaris, ella vol i procura que emergeixin de llur miserable estat i assoleixin una millor condició. I hi contribueix amb una obra no pas minsa (...)

c) Elucidació de l'afirmació

+ indirectament, cridant a la virtut i formant en aquesta

(...) pel sol fet que crida els homes a la virtut i els hi forma. En efecte, els costums cristians, onsevulla que s'observin íntegrament, originen espontàniament una part de prosperitat en les coses externes, puix que es concilien Déu, principi i font de tots els béns; reprimeixen aquests dos flagells de la vida que, sovint, fan l'home summament miserable, fins i tot enmig de la mateixa abundància de riqueses, com són l'ambició exagerada i la set de plaers; i, finalment, acontentats amb un vestit i menjar frugals, supleixen la renda amb l'estalvi, lluny dels vicis, els quals exhaureixen no solament els minsos peculis, sinó també les més grans fortunes i esfondren els grans patrimonis.

+ directament, proveint al benestar dels proletaris

– asserció

Però, a més a més, proveeix directament al benestar dels proletaris, mitjançant l'establiment i el foment d'aquelles coses que entén referibles al remei de llur indigència. Més encara, també en aquest ordre de beneficis excel.lí sempre, talment que és exalçada amb lloança per part dels mateixos enemics.

– elucidació de l'asserció

° il.lustració històrica de l'excel.lència de l'Església en aquest àmbit

¨ el Cristianisme primitiu

La força de la mútua caritat era tanta entre els primitius cristians que, molt sovint, els més rics es privaven, amb vista a socórrer, d'allò seu: per la qual cosa no (...) hi havia entre ells ningú que passés necessitat . Als diaques, havent estat instituït un ordre precisament amb aquesta finalitat, els fou encomanada pels Apòstols la comesa d'exercir les funcions d'una quotidiana beneficència. I l'apòstol Pau, bé que angariat per la sol.licitud de totes les esglésies, no dubtà a emprendre penosos viatges per portar presencialment l'almoina als cristians més pobres. Els diners d'aquesta mena, aportats espontàniament pels cristians en cada reunió, Tertul.lià els anomena dipòsits de pietat, i, això, perquè s'esmerçaven en alimentar i enterrar els pobres, i a favor dels nens i nenes mancats de béns i de pares, i en els familiars ancians, com també en els nàufrags .

¨ la formació paulatina del patrimoni dels pobres

D'ací, a poc a poc, es formà aquell patrimoni que l'Església custodià amb religiosa cura com a patrimoni familiar dels indigents. Més encara, aportà recursos a la gent pobra, alliberant-la de la vergonya de demanar.

¨ congregacions religioses i institucions benèfiques

En efecte, mare comuna de rics i pobres, havent excitat arreu la caritat fins a una excelsa elevació, fundà congregacions de religiosos i moltes altres institucions benèfiques, amb l'ajut de les quals gairebé no existí cap mena de misèria que manqués de conhort.

° crítiques actuals a l'Església i pretensió de substituir la seva acció per mitjà de la beneficència pública

Són, certament, molts, avui, els qui, tal com feren en altre temps els pagans, s'extralimiten a blasmar també l'Església per aquesta caritat tan egrègia, i s'ha pensat a subrogar-la per una beneficència establerta per les lleis públiques.

° resposta a les esmentades crítiques

Però no es trobaran procediments humans de cap mena que supleixin la caritat cristiana que es lliura del tot en bé dels altres. La caritat és una virtut exclusiva de l'Església, puix que, si no sorgeix del sacratíssim cor de Jesucrist, no existeix enlloc; en canvi, erra vagarós lluny de Crist aquell qui se separa de l'Església.

II) CALEN TAMBÉ LES CONTRIBUCIONS DE L'ESTAT I DELS MATEIXOS INTERESSATS

a) Necessitat de les ajudes que estan en mans dels homes

Ara bé, no hi pot haver dubte que, pel que fa a les propostes anteriors, calen també els ajuts que es troben en potestat dels homes.

b) Unitat de tendència i treball específic

És necessari que absolutament tots aquells als quals afecta la qüestió tendeixin al mateix fi i, alhora, treballin en la part que els correspon.

c) Semblança amb la Providència: l'èxit depèn de la coordinació

Això té una certa semblança amb la providència que governa el món, car veiem que, ordinàriament, els èxits de les coses provenen de l'harmoniosa cooperació de les causes de què depenen.

A) EL REMEI QUE HA D'APORTAR L'ESTAT

1. Afirmació introductòria

Doncs bé, resta cercar quina part del remei cal esperar de l'Estat.

2. Partim d'un recte concepte de comunitat política

Entenem ací per Estat no el que té en usança aquest o aquell poble, sinó el que, d'una banda, la recta raó, congruent amb la natura, vol i, d'una altra, el que aproven els ensenyaments de la saviesa divina, els quals Nós mateix vàrem explicar, concretament en la carta Encíclica sobre la constitució cristiana de les comunitats polítiques.

a. Les funcions dels governants en general

1) Possibilitar el broll espontani de la prosperitat

a) Principi general

Així, doncs, els qui regeixen la comunitat política, en primer lloc han de contribuir d'una manera general i universal amb tot el conjunt de les lleis i institucions, és a dir, fent que de la mateixa configuració i administració de l'Estat floreixi espontàniament la prosperitat tant de la societat com dels privats. Puix que aquesta és la funció de la prudència política i el deure propi d'aquells que presideixen.

b) Concrecions del principi

Ara bé, són aquestes les coses que fan màximament pròsperes les comunitats polítiques: la probitat dels costums, les famílies rectament i ordenadament constituïdes, l'observança de la religió i de la justícia, la imposició moderada i l'equitativa distribució dels gravàmens públics, els progressos de la indústria i del comerç, una florent agricultura i altres factors de la mateixa mena, si n'hi ha; els ciutadans viuran millor i més feliçment en la mesura que els dits factors siguin promoguts amb més afany.

c) En virtut del millor dret i sense la més mínima sospita d'ingerència

Així, doncs, per mitjà d'aquestes coses es troba en mans dels governants de la comunitat política, talment com beneficiar la resta de les classes, així també aportar abundós ajut a la condició dels proletaris; i, això, amb el seu millor dret i sense cap mena de sospita d'ingerència, ja que l'Estat ha de vetllar pel bé comú per llei de la seva funció. I com més gran sigui el conjunt d'avantatges que provingui d'aquesta general providència, menys caldrà experimentar altres camins en bé dels proletaris.

2) Tenir cura per un igual de totes les classes socials i defensar-les

a) La naturalesa de la comunitat política és comuna als de dalt i als de baix

Cal considerar, a més a més, cosa que ateny més pregonament la qüestió, que la raó de ser de la comunitat política és una, comuna als més enlairats i als febles.

b) Els proletaris són tan ciutadans com els rics

Són, sens dubte, els proletaris, per natura, ciutadans amb el mateix dret que els rics, val a dir-ho, parts vertaderes i vivents, de les quals consta, per mitjà de les famílies, el cos de la comunitat política, per no afegir-hi el fet que ells són, en tota ciutat, el més gran nombre. Essent, doncs, summament absurd atendre una part dels ciutadans i negligir l'altra, se'n segueix que cal que, públicament, s'esmercin les degudes atencions en la defensa de la salut i de les utilitats de la classe dels proletaris; en cas de no fer-se aital cosa, n'esdevindrà violada la justícia, la qual mana d'atorgar a cadascú allò que és seu. Sobre això, escriu sapientment sant Tomàs: com la part i el tot d'alguna manera són el mateix, així allò que és del tot, d'alguna manera és de la part .

c) Els governants han de defensar per un igual totes les classes socials

Per aquest motiu, entre els deures no pocs ni lleus dels governants que s'esmercen bé pel poble excel.leix en primer lloc aquest: que defensin per un igual cada una de les classes dels ciutadans, a saber, en funció del fet que cal observar inviolablement la justícia que hom anomena distributiva.

3) Fomentar tot allò que afavoreixi els obrers

a) No tots els ciutadans aporten el mateix ni ho aporten en igual quantitat

Ara bé, malgrat que calgui que tots els ciutadans, sense excepció, aportin quelcom a la suma dels béns comuns, una part important dels quals redunda espontàniament en els individus, no poden de cap manera aportar ni el mateix ni en la mateixa mesura. Qualssevulla que siguin les vicissituds que s'esdevinguin en les formes de govern, sempre hi haurà, en la condició dels ciutadans, aquelles diferències sense les quals cap societat no podria ni existir ni ser concebuda.

b) Els qui tenen autoritat

Es del tot necessari que hi hagi alguns que es consagrin a la cosa pública, que legislin, que jutgin; alguns, en una paraula, sota el determini i l'autoritat dels quals s'administrin els afers civils i els assumptes militars. No hi ha ningú que no vegi que les funcions dels esmentats homes són les principals i que cal que, en tota comunitat política, siguin tinguts com els primers, ja que contribueixen al bé comú de prop i per excel.lent raó.

c) Els qui treballen en un ofici

Ara bé, i al contrari, els qui s'esmercen en un ofici no són profitosos a la comunitat política ni per la mateixa raó que ells ni amb les mateixes funcions; això no obstant, també aquests, si bé menys directament, aporten molt a la pública utilitat.

d) El bé comú requereix virtut i béns exteriors

Posat el fet que el bé social ha de ser tal que els homes esdevinguin, en assolir-lo, millors, cal òbviament plaçar-lo, de manera principal, en la virtut. Nogensmenys, pertany també a una comunitat política ben constituïda l'apromptament dels béns del cos i exteriors, l'ús dels quals és necessari per a l'acte de la virtut .

e) L'aportació dels proletaris pel que fa al segon aspecte

Ara bé, en la generació d'aquests béns, és màximament eficaç i necessari el treball dels proletaris, tant si exerceixen llur indústria i habilitat en l'agricultura com si l'exerceixen en l'àmbit dels oficis. Més encara, en aquest ordre de coses, llur força i eficiència són tan grans que és summament ver que la riquesa de les comunitats polítiques no és generada per cap altra cosa que pel treball dels obrers.

f) Deures consegüents de les autoritats

Mana, doncs, l'equitat de tenir cura pública del proletari a fi que, d'allò que aporta a la comuna utilitat, ell mateix en percebi quelcom, com ara la casa i el vestit, a fi que, sa i estalvi, pugui suportar la vida menys molestosament. D'on se segueix que cal afavorir tot allò que sembli profitós, de la manera que sigui, a la condició dels obrers. La qual cura, es troba tan lluny de causar algun dany, que, més aviat, serà profitosa a tothom, car interessa absolutament a l'Estat que no es trobin per tots cantons en la misèria aquells dels quals provenen uns béns tan necessaris.

4) Defensar la comunitat i els seus membres

a) Dos principis i una conseqüència

+ principi de llibertat

Tal com hem dit, no és just que el ciutadà i la família siguin absorbits per l'Estat; és just de permetre a ambdós la facultat d'obrar amb llibertat, en quant es pot, restant intacte el bé comú i sense injúria a altri.

+ principi de protecció

Això no obstant, els governants han de mirar per la defensa de la comunitat i de les seves parts. De la comunitat, d'una banda, ja que la natura ha encomanat la conservació a la summa potestat fins al punt que la custòdia de la salut pública no solament sigui la llei suprema, sinó també la causa i raó total de l'autoritat: de les parts, d'una altra, perquè la filosofia i, parionament, la fe cristiana estan d'acord quant al fet que l'administració de l'Estat pertany per natura no a la utilitat d'aquells als quals ha estat encomanada, sinó d'aquells que li han estat encomanats. I essent així que la facultat de manar prové de Déu i és una certa comunicació del poder suprem, ha de ser gestida segons l'exemple de la potestat divina, la qual vetlla amb cura paterna no menys per les coses singulars que per les universals.

+ una conseqüència a partir del segon principi

Si, doncs, s'ha produït, o bé amenaci, alguna mena de dany a les coses comunes o als interessos de cada una de les classes que no pugui reparar-se o impedir-se per altra via, cal que ho encari l'autoritat pública.

b) Funcions concretes pel que fa a la defensa de la comunitat i dels seus membresa

+ allò que interessa a la salut pública i a la salut privada

Ara bé, interessa tant a la salut pública com a la privada que les coses estiguin en pau i ordre; així mateix, que tota la disciplina de la convivència domèstica sigui dirigida segons els manaments de Déu i els preceptes de la natura; que la religió sigui respectada i practicada; que la integritat dels costums floreixi privadament i pública, que la justícia sigui considerada com a cosa sagrada i que els uns no violin impunement els altres; que els ciutadans creixin forts, aptes per a ajudar i, si calgués, defensar la comunitat política.

+ accions eventuals en funció d'ambdós tipus de salut

Per això, si s'esdevé alguna vegada que quelcom amenaci la multitud per secessió dels obrers o vagues, que entre els proletaris es relaxin els nexes naturals de la família, que entre els obrers la religió sigui violada no proporcionant un suficient lleure per als deures de pietat, que en les fàbriques sobrevingui perill per a la integritat dels costums per la promiscuïtat sexual o per altres perniciosos incitaments al pecat, que la classe patronal oprimeixi amb càrregues iniqües la classe dels obrers o bé l'afligeixi amb condicions alienes a la persona i a la dignitat humana, que hom danyi la salut amb un treball excessiu i no adaptat al sexe i a l'edat; en aquestes situacions cal tanmateix esmerçar, dins certs límits, la força i l'autoritat de les lleis. Finalitats que determina la mateixa causa que demana la intervenció de les lleis: val a dir, que les lleis no han d'abraçar més, ni s'ha d'anar més enllà, que el que requereixin el remei dels mals o la remoció del perill.

5) Vetllar principalment per la protecció dels drets dels febles i dels pobres

a) Tots i cada un, però principalment els pobres

Els drets, certament, sigui qui sigui aquell en qui es trobin, han de ser inviolablement protegits, i l'autoritat ha de proveir públicament que cadascú tingui allò que és seu, impedint i castigant les injúries. Amb el benentès que, en el fet mateix de protegir els drets dels privats, cal tenir en compte principalment els febles i els pobres.

b) La classe humil resta principalment confiada a la protecció de l'autoritat

Tanmateix, la gent rica, custodiada pels seus propis recursos, té menor necessitat de la tutela pública, mentre que la multitud miseriosa, sense cap bé propi que li doni seguretat, recolza màximament en el patrocini de l'Estat. Se'n segueix que l'Estat ha d'embolcar amb una cura i providència singulars els assalariats, car es compten entre els membres de la multitud necessitada.

b. Les funcions dels governants en particular

Transició

Ara bé, cal tractar concretament alguns temes de més importància.

1) El punt principal consisteix a assegurar les possessions privades amb l'imperi I la força de les lleis

a) Elucidació del principi

Doncs bé, el principal és que cal assegurar les possessions privades amb l'imperi i la protecció de les lleis. I, de manera especial, enmig d'un tan gran ardor de cobejances, cal que la plebs sigui constreta al deure, car, si bé és lícit de voler millorar, la justícia prohibeix i la raó mateixa de la comuna utilitat no permet de prendre a l'altre el que és seu i abatre's sobre les fortunes alienes amb el pretext d'una absurda igualtat.

b) Actitud dels obrers

Tanmateix, la part palesament més nombrosa dels obrers prefereix d'assolir les millores per mitjà d'un honest treball sense injúria a ningú; això no obstant, n'hi ha no pocs que, imbuïts de perverses opinions i cobejosos de novetats, malden, amb tots els mitjans, per moure les turbes i empènyer els altres a la violència.

c) Intervenció de l'autoritat

Que intervingui, doncs, l'autoritat de l'Estat i, aplicant el fre als agitadors, aparti dels costums dels obrers els mitjans de corrupció i, dels amos legítims, el perill de rapinyes.

2) Remeiar públicament tant la vaga com l'atur voluntari

a) Causes de les vagues

Un treball massa llarg o pesat i l'opinió que el salari és escàs donen sovint peu als obrers a lliurar-se a la vaga i a donar-se a l'atur voluntari.

b) Acció de l'autoritat

Cal remeiar públicament aquest mal freqüent i greu, puix que aquest tipus de cessament no sols danya els amos i els mateixos obrers, sinó que perjudica el comerç i els interessos públics; i, com que no sol restar lluny de la violència i de les turbes, posa sovint en perill la tranquil.litat pública.

c) Allò que és més eficaç i saludable

En aquest afer, el més eficaç i saludable és anticipar-se amb l'autoritat de les lleis i impedir el mal, a fi que no pugui irrompre, removent de manera tempestiva les causes d'on sembla que sorgirà el conflicte entre patrons i obrers.

3) Tutelar els béns de l'ànima amb la proteccio de l'Estat

a) El sentit de la vida mortal

Pel que fa a l'obrer, hi ha, semblantment, moltes coses que han de ser tutelades amb la protecció de la l'Estat; en primer lloc, els béns de l'ànima. Ja que la vida mortal, encara que bona i desitjable, no és pas el fi últim per al qual hem nascut; sinó solament una via i un instrument per a reblir la vida de l'ànima amb el coneixement del que és ver i l'amor del que és bo.

b) Tots els homes són iguals pel que fa al valor de l'ànima

L'esperit és el qui porta esculpida la imatge i semblança divina i aquell en qui resideix el poder mitjançant el qual fou manat a l'home que dominés les naturaleses inferiors i que fes submisos, en benefici seu, totes les terres i el mar. Ompliu la terra i sotmeteu-la, i domineu els peixos del mar i els ocells del cel i tots els animals que es mouen sobre la terra . En això tots els homes són iguals i no hi ha res que sigui diferent entre rics i pobres, entre senyors i servents, entre governant i ciutadans privats, perquè el Senyor de tots és el mateix .

c) No és lícit de procedir contra la dignitat humana

A ningú no li és lícit de violar impunement la dignitat de l'home, de la qual el mateix Déu disposa amb gran reverència, ni impedir la marxa vers aquella perfecció que és escaient amb la vida sempiterna en el cel. Més encara, en aquest punt, l'home no pot, a, ni que sigui per pròpia voluntat, ser tractat de manera inconvenient amb la seva naturalesa i voler asservir-se a una esclavitud de l'esperit, ja que no es tracta de drets dels quals l'home tingui disposició, sinó de deures envers Déu que exigeixen un sagrat compliment.

d) Consegüent necessitat del repòs festiu

D'això se segueix el necessari repòs d'obres i treballs els dies festius. Que ningú, però, no ho entengui com l'ús d'un oci inert i, menys encara, com un deixament, tal com molts desitgen, que fomenta els vicis i ajuda a malgastar el diner; ans al contrari, com un descans de les feines consagrat per la religió. Unit a la religió, el repòs segrega l'home dels treballs i negocis de la vida quotidiana a fi d'instar-lo a pensar en els béns celestials i retre el culte just i degut a l'eterna divinitat. Aquesta és, per damunt de tot, la natura i aquesta és la causa del repòs que cal dur a terme els dies festius, cosa que Déu no solament va sancionar amb una llei principal –recorda't de santificar el dia del dissabte –, sinó que també, Ell mateix ensenyà amb el seu exemple en haver-se dedicat a un misteriós descans tan bon punt hagué creat l'home –reposà el dia setè de tota la feina que havia fet –.

4) Tutelar els béns del cos i els béns exteriors

a) El primer que cal fer és alliberar els pobres obrers de la crueltat dels homes ambiciosos

Pel que fa a la tutela dels béns corporals i exteriors, primer de tot cal arrencar els pobres obrers de la crueltat dels homes cobejosos que abusen immoderadament de les persones com d'objectes de guany.

b) Precisions pel que fa a l'excés de treball

És a dir, ni la justícia ni la humanitat toleren que hom exigeixi tanta feina que l'esperit s'esmussi per l'excés de treball i, alhora, el cos sucumbeixi a la fatiga. En l'home, talment com tota la seva natura, així l'activitat és circumscrita per uns límits determinats, fora dels quals no es pot sortir. Aquesta activitat s'afina, certament, per mitjà de l'exercici i l'ús, amb aquesta llei, però: que interrompi l'obrar de tant en tant i que descansi. Pel que fa, doncs, al treball diari, s'ha de mirar que no s'allargui més hores de les que les forces permeten.

c) Criteris concrets

+ afirmació

Els intervals de repòs, pel que fa a llur nombre, s'hauran de determinar a partir de la distinta mena de treball, les circumstàncies de temps i llocs la concreta salut dels obrers.

+ elucidació de l'afirmació

El treball d'aquells la feina dels quals consisteix a arrencar pedra de la terra o a extreure ferro, coure i matèries semblants ben colgades, tenint en compte que és més intens i, alhora, danyós a la salut, ha de ser compensat per la brevetat del temps. Cal també fixar-se en l'època de l'any, car sovint la mateixa classe de treball és fàcil de tolerar en un temps mentre que en un altre no es pot tolerar de cap manera o no pot ser-ho sense gran dificultat. Finalment, allò que un home adult i ben fort pot fer i dur a terme, no és just d'exigir-ho a una dona o a un nen. Més encara, pel que fa als nens, s'ha de tenir molta cura que la fàbrica no els admeti abans que l'edat hagi envigorit suficientment cos, enginy i ànima. Car una activitat precoç emmusteix les forces que, a semblança de l'herbei tendre, brollen en la infància; de què se seguirà el deperiment de tota l'educació infantil. Semblantment, certes feines s'adiuen menys a les dones, nascudes per a les tasques domèstiques, tasques que, tanmateix, protegeixen en gran manera el decòrum, en el món femení, i responen per naturalesa a l'educació dels fills i a la prosperitat de la família.

d) Norma general i condició concreta

Doncs bé, estatueixi's a títol general que cal atorgar als obrers tant de descans com calgui a fi de compensar les forces consumides en el treball, ja que el repòs ha de restaurar les forces gastades. En tota obligació contreta recíprocament per amos i obrers es conté sempre, expressa o tàctica, aquesta condició: que hom hagi garantit ambdós tipus de descans, car no seria honest pactar el contrari, no essent lícit a ningú de postular o prometre l'abandó dels deures que constrenyen l'home vers Déu o vers si mateix.

5) El salari no pot ser de cap manera insuficient per a alimentar un obrer frugal i morigerat

a) Un afer de gran importància i que cal comprendre rectament

Tractem ací un afer d'importància prou gran, que ha de ser rectament comprès a fi de no pecar ni per un cantó ni per l'altre.

b) Una argumentació incompleta

+ l'argumentació

Heus-lo ací: la quantitat del salari es determina per lliure consentiment; per tant, l'amo, un cop pagat el sou convingut, sembla que s'ha alliberat de l'engatjament i que no li resta res a deure. Que només hom obra injustament quan o bé el patró refusa de pagar el preu pactat o bé l'obrer sotmès a obligació refusa de fer tota la feina; que, per aquestes raons, és recte que el poder polític intervingui, a fi que, a cadascú, li resti intacte el seu dret; i de cap manera per altres.

+ la incompletesa de l'argumentació

Un jutge equitatiu no assentirà a l'esmentada argumentació ni fàcilment ni del tot, perquè no és completa en totes les seves parts: hi manca un punt de consideració de gran importància.

c) Elucidació de la insuficiència

+ què és treballar; dues notes del treball: personal i necessari

En efecte, treballar és ocupar-se amb vista a adquirir les coses necessàries als diversos usos de la vida, principalment a la pròpia conservació. Menjaràs el pa amb la suor del teu front . Així, doncs, el treball té, en l'home, com dues notes inserides per la natura, a saber, que sigui personal, perquè la força que actua és adherent a la persona i és totalment pròpia d'aquell qui l'exerceix i a profit del qual brolla naturalment; després, que sigui necessari, perquè l'home té necessitat del fruit dels treballs per a mantenir la vida; ara bé, mantenir la vida ho mana la mateixa naturalesa de les coses, que cal obeir inexcusablement.

+ anàlisi del problema plantejat, a la llum de les esmentades notes

Doncs bé, si es mira exclusivament des del cantó personal, no hi ha dubte que està en mans de l'obrer determinar amb més estretor la mesura del salari pactat, perquè, de la mateixa manera que fa voluntàriament els treballs, així pot acontentar-se voluntàriament amb un salari minso o nul. Però cal jutjar ben altrament si hom uneix a la raó de la personalitat, la raó de la necessitat, separable d'aquella, certament, de manera conceptual, no de manera real. En efecte, conservar-se a la vida és un deure comú a tothom, mancar al qual és un crim. D'ací neix necessàriament el dret de procurar-se les coses amb què se sustenta la vida, i la possibilitat d'haver-les, només la proporciona, a qualsevol dels qui es troben en situació inferior, el salari obtingut pel treball.

+ conclusió que se segueix de l'esmentada anàlisi

S'admet, doncs, que l'obrer i el patró consentin en el mateix acord i, concretament, en la mesura del salari; sempre, però, hi ha per sota quelcom que és de justícia natural, superior i anterior a la lliure voluntat dels contractants, val a dir, que el salari no pot ser insuficient per a alimentar un obrer frugal i morigerat. I si l'obrer, coaacionat per la necessitat o destret per la por d'un mal pitjor, accepta una condició més dura que, malgrat no voler-la, ha de ser acceptada, essent així que és imposada per l'amo o per l'empresari, això és suportar una violència, contra la qual reclama la justícia.

d) Referència de la solució a altres instàncies

Nogensmenys, en aquests i semblants afers –com són, en cada classe d'ofici, quantes hores cal treballar, amb quins recursos cal vetllar per la salut, sobretot en les fàbriques– a fi que la magistratura no s'hi fiqui importunament, sobretot quan les circumstàncies de coses, temps i llocs són tan variades, serà més oportú de reservar les coses al judici dels col.legis de què parlarem més endavant o bé cercar un altre camí a través del qual les raons dels assalariats siguin salvaguardades, com és just, afegint-s'hi, quan el cas ho demanés, la tutela i l'ajut de l'Estat.

6) Les lleis han de proveir, en la mesura del possible, que la major part del mon obrer tingui quelcom en propietat

a) Hipòtesi d'un salari familiar

Si l'obrer rep un salari suficientment ample, talment que amb aquest pugui fàcilment mantenir-se ell mateix, la dona i els fills, si és assenyat es decantarà fàcilment vers l'estalvi i farà per manera que, com la mateixa natura sembla aconsellar, un cop reduïdes les despeses, sobri també quelcom amb què li sigui factible de pervenir a una petita propietat.

b) De la inviolabilitat del dret de propietat a la seva difusió en el món obrer

Car veiérem que la qüestió de què es tracta no es pot resoldre de manera eficaç, si no és havent acceptat i establert que cal que el dret als béns privats sigui inviolable. Per això, les lleis han d'afavorir aquest dret i proveir perquè, fins on es pugui, el major nombre possible de la multitud puguin tenir propietat.

c) Els avantatges de l'esmentada difusió de la propietat

+ primer, una distribució més equitativa de les riqueses

Si es fes així, se'n seguirien evidents avantatges; en primer lloc, una distribució més equitativa de les riqueses. En efecte, la força de les revolucions civils ha dividit les societats en dues classes de ciutadans, després d'haver enfondit entre elles un immens abisme: d'una banda, la facció prepotent, pel fet de ser rica, la qual, en posseir sola tota mena de productes i mercaderies, atrau vers els seus avantatges i conveniències la capacitat de crear totes les riqueses i influeix no pas poc en la mateixa administració de l'Estat; d'una altra banda la multitud miseriosa i feble, amb l'ànima nafrada i sempre disposada als tumults. Ara bé, si hom estimula la laboriositat de la plebs amb l'esperança d'assolir quelcom inclòs en el sòl, a poc a poc s'escaurà que una classe esdevindrà propera a l'altra, una vegada suprimida la distància entre la gran riquesa i la gran pobresa.

+ segon, una abundància més gran dels productes de la terra

A més a més, hi haurà una major abundància dels productes de la terra. Car els homes, quan saben que treballen en allò que és seu, posen en joc una diligència i un interès molt més gran; més encara, es decideixen a estimar del tot la terra conreada amb les seves mans, de la qual esperen per a si meteixos i per als seus no solament els aliments, sinó també un cert benestar. Tothom pot veure de quina manera tan eficaç aquesta diligent volenterositat contribueix a l'abundància dels fruits i a augmentar les riqueses de la comunitat política.

+ tercer, un amor més gran a la terra de naixement

D'això brollarà, en tercer lloc, aquest avantatge: que siguin fàcilment retinguts en la comunitat política en la quual hagin nascut i vist la llum, ja que no canviarien pas la pàtria per una regió estrangera si la pàtria els donés una possibilitat tolerable de viure.

d) Els tres avantatges anteriors requereixen que els tributs i impostos sobre la propietat siguin moderats

Tot amb tot, hom no podrà assolir aquests avantatges si no és amb la condició que la propietat privada no sigui exhaurida per la duresa dels tributs i impostos. Perquè el dret de posseir privadament béns, no havent estat atorgat per una llei dels homes, sinó per la natura, l'autoritat pública no el pot abolir, sinó sols atemperar-ne l'ús i compaginar-lo amb el bé comú. Obraria, doncs, injustament i inhumana si, en nom de la tributació, detragués dels béns privats més del que és just.

B) ELS MATEIXOS INTERESSATS TAMBÉ HI PODEN MOLT

1. Tesi

Finalment, els amos i els mateixos obrers poden molt en aquest afer, val a dir, amb aquelles institucions mitjançant les quals no solament els indigents siguin oportunament ajudats, sinó també una classe s'acosti més a l'altra.

2. Elucidació de la tesi

a. Vessant fàctic

1) Enumeració d'institucions

Cal enumerar, en aquest aspecte, les societats d'ajudes mútues; les diverses entitats constituïdes per la previsió dels particulars a fi de protegir l'obrer i, així mateix, la vídua i els orfes, en cas d'accidents humans; les institucions de patronat a favor dels nens, les nenes, els adolescents i els ancians. Tenen, però, el primer lloc les societats d'obrers, en l'àmbit de les quals gairebé s'encabeixen les restants.

2) Gremis i associacions d'obrers: consideració particular del darrer grup de la llista

Els beneficis dels artesans corporativament associats van persistir molt de temps. Efectivament, no sols aportaren grans avantatges els obrers, sinó també decòrum i increment a les mateixes arts, cosa que nombrosos monuments testimoniegen. Ara, en una època més culta, amb nous costums, amb augment de les coses que la vida quotidiana requereix, cal òbviament que les associacions d'obrers s'adaptin al tarannà actual. És cosa plaent que es formin arreu societats d'aquesta mena, bé constituïdes totes elles per obrers, bé mixtes, a partir d'ambdues classes; és, però, desitjable que creixin en nombre i en eficàcia.

3) Enunciat transicional (conveniència, ple dret, reglamentació i contingut)

Encara que n'hàgim parlat més d'una vegada, és plaent de manifestar ací que elles són molt convenients i que es formen amb ple dret; així mateix, quina reglamentació han de tenir i què han de fer.

1) Conveniència

a) Una propensió natural

La reconeguda curtedat de les seves forces empeny i aconsella l'home a voler adjuntar a la seva l'obra d'altri. Pertany a la Sagrada Escriptura aquella sentència: és millor que dos estiguin junts que no pas que hom resti sol, perquè té l'avantatge de la seva unió. Si un cau, és sotingut per l'altre. Ai d'aquell que està sol! ja que, quan caigui, no tindrà qui l'aixequi . I també aquella altra: el germà que és ajudat pel germà és com una ciutat fortificada .

b) La societat civil i les altres societats

L'home, en virtut d'aquesta propensió natural, talment com és dut a la unió i associació civil, també desitja formar amb els ciutadans altres societats, ni que siguin petites i imperfectes, però, tot amb tot, societats.

c) Diferència entre elles

Entre aquestes i aquella gran societat hi ha una gran diferència, deguda a llurs fins pròxims. En efecte, el fi proposat a la societat civil abasta tothom, perquè que és determinat pel bé comú, segons el qual és de dret que tots i cadascú en participin proporcionalment. Per això és anomenada pública, car per mitjà d'ella els homes es comuniquen entre ells a fi de constituir una comunitat política . Contràriament, les societats que s'uneixen en el seu, diguem-ne, si, es consideren privades, i ho són, perquè, òbviament, allò a què miren pròximament és la utilitat privada, que concerneix només els associats. Ara bé, és societat privada aquella que s'uneix per a dur a terme algun afer privat, com és ara quan dos o tres formen societat per a negociar conjuntament .

2) Ple dret

a) Aproximació doctrinal

+ constituir societats privades és un dret universal

Doncs bé, malgrat que les societats privades existeixen dins la comunitat política i en siguin respectivament a manera de parts, nogensmenys, de manera general i de per si, no està en mans de l'Estat prohibir que existeixin. En efecte, constituir societats privades ha estat concedit a l'home per dret de natura; ara bé, la comunitat política ha estat instituïda per a garantia, no pas per a deperiment, del dret natural, i si el poder de l'Estat prohibís que els grups de ciutadans s'associessin, faria coses en clara pugna amb ell mateix, puix que tant ell com els grups privats s'originen d'aquest únic principi: que els homes són sociables per naturalesa.

+ el poder públic pot impedir-les o dissoldre-les en determinades circumstàncies, però segons justícia i raó

A vegades sobrevenen temps en què és cosa recta que les lleis s'oposin a aquesta mena de comunitats; a saber, quan persegueixen per constitució quelcom que s'aparta obertament de la probitat, la justícia, la seguretat pública. Si es produeixen aquestes causes, la potestat pública impedirà legítimament que tals associacions es formin, i, també legítimament, dissoldrà les formades. Tanmateix, cal que procedeixi amb summa cautela a fi que no s'evidenciï que envaeix els drets dels ciutadans o que no estableixi, amb el pretext d'utilitat pública, quelcom que la raó no aprova. Car hom ha d'obeir les lleis en la mesura que s'adiuen amb la recta raó i, doncs, amb la llei eterna de Déu.

b) Aproximació descriptivo-valorativa

+ les congregacions religioses

– record i beneficis

Recordem ací les distintes associacions, congregacions i els distints ordes religiosos, que l'autoritat de l'Església i la pia voluntat dels cristians han generat; amb quant de bé, per cert, de l'humà llinatge, ho diu la història fins a la nostra memòria. Aquestes societats, si ho albira la sola raó, pel fet que foren instituïdes per honesta causa, és cosa palesa que ho van ser per dret natural. I, pel cantó que afecten la religió, han d'obeir, en justícia, només l'Església.

– deure dels governants

Per tant, els governants de la comunitat política no poden arrogar-se cap dret sobre elles ni assumir-ne l'administració; més aviat és deure de l'Estat respectar-les, conservar-les i, on el fet ho demani, defensar-les d'injúria.

– denúncia i queixa

De fet, però, hem vist que s'esdevé ben altrament, especialment en aquest temps. L'Estat ha violat en molts llocs comunitats d'aquesta mena i, certament, amb múltiple injúria, atès que les ha subjectades amb el lligam de les lleis civils i les ha privades del legítim dret de persones morals i les ha espoliades de llurs béns. Béns en els quals tenia el seu dret l'Església, el seu cada un dels membres, també els qui els havien destinat a un objectiu determinat i aquells per a profit i conhort dels quals havien estat destinades. Per aquesta raó no podem restar tranquils si no lamentem les espoliacions d'aquesta mena, tan injustes i pernicioses, certament pacífiques i útils en tots els aspectes, al mateix temps que es proclama que és lícit per llei d'associar-se: i hom permet aquest dret ben àmplament a homes que congrien propòsits perniciosos per a la religió i, alhora, per a l'Estat.

+ les associacions dirigides per agitadors

– creixement i direcció per part de caps amagats

En efecte, la profusió de les més diverses associacions, màximament d'obrers, és, ara, molt més gran que en altre temps. No correspon aquí de cercar, pel que fa a moltes d'elles, d'on provenen, què volen, quin camí fan. Hi ha, però, l'opinió confirmada per molts factors, que la majoria de vegades són caps completament amagats els qui les dirigeixen i, ells mateixos, els qui empren una disciplina que no s'adiu amb l'esperit cristià ni amb el bé de les comunitats polítiques, i que, havent monopolitzat la indústria, fan per manera que aquells qui refusen d'associar-se amb ells siguin constrets a pagar-ho amb la misèria.

– el dilema consegüent dels treballadors cristians

Així les coses, cal que els obrers cristians triïn una de dues: o bé inscriure's en associacions de les quals s'ha de temer perill per a la religió, o bé fundar entre ells agrupacions pròpies i, daquesta manera, conjuminar les forces a fi que puguin coratjosament alliberar-se d'aquella injusta i intolerable opressió. Aquells qui no vulguin exposar el bé suprem de l'home a un perill evidentíssim no tindran cap dubte que cal optar decididament per la segona possibilitat.

+ les iniciatives i associacions catòliques

– "Molts dels nostres"

Cal lloar certament molts dels nostres que, havent examinat a fons les iniciatives que els temps demanen, experimenten i temptegen la manera de poder millorar honestament els proletaris. Havent-ne assumit el patrocini, cerquen d'augmentar la prosperitat tant familiar com de cada u; així mateix, regular amb equitat els vincles amb què obrers i amos s'obliguen recíprocament, nodrir i confirmar en uns i altres el record del deure i la custòdia dels preceptes evangèlics, preceptes que, allunyat l'home de la intemperància, eviten els excessos i mantenen en la comunitat política l'harmonia de persones i coses que es troben en situació oposada.

– enumeració

Amb aquesta finalitat, veiem que homes egregis es concntren en un mateix indret a fi de comunicar-se les idees, junyir forces i decidir sobre el que sembla més urgent. D'altres s'afanyen a unir en oportuna associació les distintes categories d'obrers; els ajuden de paraula i de fet, procuren que no els manqui treball honest i rendible. Els bisbes hi afegeixen interès i hi aporten patrocini; sota llur autoritat i auspicis, nombrosos clergues d'ambdós ordes s'esmercen amb zel en allò que afecta la cura espiritual dels associats. Finalment, no manquen catòlics dotats de copioses riqueses que, a manera de voluntaris companys dels obrers, s'esforcen a constituir i difondre amplament, amb gran despesa de diners, associacions amb l'ajut de les quals esdevingui fàcil per a l'obrer de cercar, per mitjà del treball, tant uns avantatges actuals com la confiança d'un futur repòs honest.

– reconeixement i elogi

Quant de bé ha aportat a l'interès públic un esforç tan múltiple i diligent, és prou conegut perquè calgui dir-ho. Des d'aquí ja ens augurem bona esperança pel que fa al temps futur, amb tal que les associacions d'aquesta mena s'incrementin constantment i es constitueixin amb prudent ordenació. Que l'Estat protegeixi aquests grups de ciutadans dreturerament associats; però que no s'immisceixi en llur íntima raó i ordre de vida, puix que el moviment vital neix d'un principi intern i, per contra, és molt fàcilment destruït per un impuls exterior.

3) Reglamentació, comesa i funcionament

a) Reglamentació

+ drets de creació i de reglamentació

Una organització i disciplina prudent és efectivament necessària per a l'objectiu esmentat, a fi que es produeixi acord i convergència de voluntats en l'acció. Per tant, si els ciutadans tenen lliure dret d'associar-se, com de fet el tenen, cal que també hi hagi el dret d'elegir lliurement aquella disciplina i aquelles lleis que hom vegi que menen com més millor vers els fins proposats.

+ no per compte (=a priori)

No creiem pas que es pugui determinar amb regles certes i definides quina hagi de ser, en cada una de les seves parts, l'esmentada ordenació i disciplina de les associacions, atès que això s'ha d'establir a partir del tarannà de cada poble, de l'experiència i dels costums, de la qualitat i productivitat dels treballs, del desenvolupament del comerç i d'altres circumstàncies de fets i esdeveniments que cal ponderar prudentment.

+ llei general i perpètua

En resum, estableixi's com a regle general i perpètua que les associacions d'obrers s'han de constituir i governar talment que subministrin mitjans com més aptes i expedits millor amb vista a l'objectiu proposat, i que constitueix en el fet que cada membre de la societat aconsegueixi, en la mesura del possible, un increment dels béns del cos, de l'ànima i de la llar.

b) Comesa

+ fi principal; fonamentació bíblica

Ara bé, és evident que cal orientar-se vers la perfecció de la pietat i dels costums com a objectiu principal, i que, vers aquest objectiu, cal que s'adreci totalment la disciplina social. Altrament degenerarien cap a una altra forma i certament no avantatjarien gaire aquella classe d'associacions en les quals hom no sol tenir compte de cap raó religiosa. D'altra banda, què aprofitaria a l'obrer d'haver cercat abundància de béns per mitjà de l'associació si l'ànima perillava respecta a la salvació per mancança del seu nodriment? Quin profit treu l'home de guanyar tot el món si la seva ànima en sofreix detriment? . En efecte, Crist Senyor ensenya que cal tenir com a tret pel qual l'home cristià es distingeix pel pagà, aquest: tothom cerca aquestes coses (...) cerqueu primer de tot el regnat de Déu i la seva justícia, i totes aquestes coses us seran donades com a afegitó .

+ orientacions pràctiques

Un cop acceptats, doncs, de part de Déu els principis, atorgui's molt de lloc a la instrucció religiosa, a fi que cada u conegui els deures envers Déu, sàpiga bé què cal creure, què cal esperar i fer amb vista a l'eterna salvació, i s'envigoreixi, esmerçant-s'hi de valent, contra els error corrents i les distintes corrupteles. Que l'obrer sigui estimulat al culte de Déu i a l'afecció a la pietat, especialment a santificar les festes. Que aprengui a respectar i estimar l'Església, mare comuna de tots; així mateix, a complir els seus preceptes i freqüentar els sagraments, que són instruments divins per a expiar les taques de l'ànima i adquirir la santedat.

c) Funcionament

+ enunciat de transició

Una vegada posat el fonament de les lleis socials en la religió, resta obert el camí per a establir les mútues relacions del socis, a fi d'aconseguir una tranquil.la convivència i un florent benestar.

+ càrrecs

Els càrrecs de les associacions s'han de distribuir de manera adient als interessos comuns i talment, per cert, que la dissemblança no faci minvar el consentiment. Que les obligacions siguin repartides de manera intel.ligent i definides clarament, interessa molt per la següent raó: que hom no faci injúria a ningú.

+ administració

Que els béns comuns siguin administrats amb integritat, talment que la mesura de l'ajut sigui predeterminada per la necessitat de cada u; que els drets i deures dels amos s'adiguin aptament amb els drets i deures dels obrers. Si algun de l'una o l'altra classe es considera perjudicat en alguna cosa, no hi ha res més desitjable sinó que hi hagi homes prudents i íntegres del mateix estament segons l'albir dels quals les mateixes lleis associacionals manin que el litigi sigui resolt.

+ treball i aportacions

Cal també vetllar en gran manera perquè en cap moment no manqui abundància de treball a l'obrer i que hi hagi a disposició un fons amb el qual subvenir la necessitat de cada u, i no sols en les crisis sobtades i fortuïtes de la indústria, sinó també quan la malaltia, la vellesa o l'infortuni esdevenen opriments.

+ peroració

Amb aquestes lleis, si són lliurement acceptades, hom proveirà suficientment al benestar i a la salvació dels febles, i les associacions dels catòlics tindran no poca importància per a la prosperitat de la comunitat política.

c. Consideracions finals entorn de l'associacionisme catòlic

1) Evocació histórica

a) Criteri històric global

A partir dels esdeveniments passats preveiem sense temeritat els futurs. Una època és succeïda per una altra, però les semblances dels fets són admirables, car són regits per la providència de Déu, el qual governa i inclina el seguit i la successió de les coses vers aquell fi que es va prefixar en la creació del gènere humà.

b) Els cristians de l'Església naixent

Sabem, pel que fa als cristians en l'antic estadi de l'Església adolescent, que hom blasmava com a infamant que llur major part visqués d'almoina o de treball. Ara bé, desproveïts de riquesa i de poder, reeixiren, això no obstant, a conciliar la sampatia dels rics i el patrocini dels poderosos. Era plaent de veure'ls actius, laboriosos, pacífics, perseverants en l'exemple de la justícia i, màximament, de la caritat. Davant un aital espectacle de vida i de costum, tot perjudici va esvanir-se, la difamació dels malèvols emmudí i les ficcions d'una inveterada superstició cediren paulatinament davant la veritat cristiana.

2) La situació dels obrers avui; el obrers cristians

Hom discuteix actualment sobre la situació dels obrers. Que aquesta discussió es dirimeixi o no segons raó, interessa molt a l'Estat un totes dues hipòtesis. Ara bé, serà resolta fàcilmente segons raó pels obrers cristians si, units en associacions i prudentment conduïts, fressen el mateix camí que feren els pares i els avantpassats amb singular profit, tant propi com públic.

3) Doble avantatge de l'associacionisme obrer cristià

a) La benvolença dels ciutadans

En efecte, per bé que sigui tan gran en l'home la força dels prejudicis i de les passions, nogensmenys, llevat que la mala voluntat hagi esmussat el sentit de l'honest, la benvolença dels ciutadans serà espontàniament més propensa vers aquells qui descobriran laboriosos i moderats, dels quals constarà que anteposen l'equitat al lucre, la consciència del deure a tota altra cosa.

b) L'esperança i l'oportunitat d'esmena pel que fa als obrers que han abandonat la fe o els costums cristians

D'això se seguirà també un avantage: que hom proporcionarà esperança i no petita possibilitat de guariment a aquells obrers que viuen amb una fe cristiana totalment abandonada o amb uns costums aliens a la pròpia professió de fe. Aquests, tanmateix, copsen sovint que han estat enganyats per una falsa esperança i per una simulada idea de la realitat. Perquè senten que són tractacs molt inhumananment per amos cobejosos i que no són valorats gaire més enllà del lucre que generen treballant, mentre que en les associaciones en què es troben enxarxats hi ha, en comptes de caritat i amor, discòrdies intestines, perpètues companyes d'una pobresa petulant i incrèdula. Trossejat l'esperit, marfós els cos, amb quin gran desig voldrien molts alliberar-se d'un tan vil esclavatge!

No gosen, però, perquè ho impedeix sia el respecte humà, sia la por de la misèria. Ara bé, és cosa admirable de quina manera tan gran les associacions dels catòlics poden aportar a tots ells salvació si conviden al seu si, solucionant les dificultats, els qui estan dubtosos i si, admetent-los, ofereixen als penedits confiança i protecció.

Heus ací, Venerables Germans, qui són els qui han de treballar i de quina manera han de fer-ho, en una causa tan enormement difícil. Cadascú ha de cenyir-se a la part que li correspon, i ràpidament, no fos cas que un mal de tant de pes esdevingui irremeiable pel retardament de la medicina. Que els governants usin la providència de les lleis i de les institucions; els rics i els amos recordin llurs deures; els proletaris, la causa dels quals està en joc, hi posin esforç i raó; i, atès que la religió, com hem dit al principi, és l'única que pot esbandir totalment el mal, tothom es persuadeixi que cal, primer de tot, instaurar els costums cristians, sense els quals fins i tot les mesures de prudència considerades màximament idònies poc valdran per a aportar la salvació.

Pel que fa a l'Església, no deixarà mai ni de cap manera que manqui la seva obra, la qual aportarà tant més ajut com més gran sigui la llibertat d'acció que li escaigui; i això especialment ho haurien d'entendre els qui tenen la missió de treballar per la salut pública. Que els ministres sagrats hi esmercin totes les forces de l'esperit i del zel generós, i, anant-hi al davant vosaltres, Venerables Germans, amb l'autoritat i l'exemple, no deixeu d'inculcar als homes de tota classe social les màximes de vida preses de l'Evangeli; que facin tot el que puguin per la salvació dels pobles i que, sobretot, s'afanyin a conservar en ells mateixos i a excitar en els altres, els més alts i els més baixos, la caritat, senyora i reina de totes les virtuts.

3. Peroració sobre la caritat cristiana

La desitjada salvació cal esperar-la principalment d'una gran efusió de caritat; volem dir de la caritat cristiana, que és la llei que compendia tot l'Evangeli, i que, sempre disposada a lliurar-se pel bé dels altres, és, per a l'home, un antídot seguríssim contra la insolència del món i contra l'egoisme. Els trets i lineaments divins d'auesta virtut, l'Apòstol Pau els expressà amb aquestes paraules: La caritat és pacient, és benigna; no cerca el seu interès; tot ho sofreix; tot ho endura .

Benedicció apostòlica

Auspici dels dons divins i testimoni de la Nostra benvolença, a cada un de vosaltres, Venerables Germans, com també al vostre Clergat i al vostre poble, impartim la benedicció apostòlica, amb gran afecte en el Senyor.

Roma, a Sant Pere del Vaticà, dia 15 de maig de 1891,

any catorzè del Nostre Pontificat.

Lleó Papa XIII