Sollicitudo rei socialis
CARTA ENCÍCLICA "SOLLICITUDO REI SOCIALIS" DEL SUMME PONTÍFEX JOAN PAU II ALS BISBES, ALS SACERDOTS, A LES FAMÍLIES RELIGIOSES, ALS FILLS I FILLES DE L'ESGLÉSIA, I TAMBÉ A TOTS ELS HOMES DE BONA VOLUNTAT EN COMPLIR-SE EL VINTÈ ANIVERSARI DE LA "POPULORUM PROGRESSIO" 30 de desembre de 1987
I. INTRODUCCIÓ
Venerables germans, estimadíssims fills i filles: Salut i benedicció apostòlica!
1. LA PREOCUPACIÓ SOCIAL D'ESGLÉSIA, orientada al desenvolupament autèntic de l'home i de la societat, que respecti i promogui en tota la seva dimensió la persona humana, s'ha expressat d'una manera molt diversa. Un dels mitjans destacats d'intervenció ha estat, als darrers temps, el magisteri dels Pontífexs Romans, que a partir de l'Encíclica Rerum Novarum de Lleó XlIl com a punt de referència, ha tractat sovint la qüestió, tot fent coincidir a voltes les dates de publicació dels diversos documents socials amb els aniversaris d'aquell primer document. Els Summes Pontífexs no ha deixat d'il·luminar amb aquestes intervencions aspectes també nous de la doctrina social de l'Església. Per consegüent, a partir de l'aportació valuosíssima de Lleó XlII, enriquida per les successives aportacions del magisteri, s'ha format ja un corpus doctrinal renovat, que es va articulant a mesura que l'Església, en la plenitud de la paraula revelada per Jesucrist i mitjançant l'assistència de l'Esperit Sant (cf. Jn 14,16-26; 16,13-15), llegeix els fets segons que es desenvolupen en el curs de la història. Intenta guiar d'aquesta manera els homes per tal que ells mateixos donin una resposta, amb l'ajut també de la raó i de les ciències humanes, a llur vocació de constructors responsables de la societat terrena.
2. En aquest notable cos d'ensenyament social s'emmarca i es distingeix l'Encíclica Populorum Progressio, que el meu venerat predecessor Pau Vl publicà el 26 de març de 1967. La constant actualitat d'aquesta Encíclica es reconeix fàcilment, si hom té en compte les commemoracions que han tingut lloc al llarg d'aquest any, de diverses maneres i en molts ambients del món eclesiàstic i civil. Amb aquesta mateixa finalitat la Pontifícia Comissió "Justícia i Pau" va enviar l'any passat una carta circular als Sínodes de les Esglésies catòliques orientals i també a les Conferències Episcopals, demanant opinions i propostes sobre la millor manera de celebrar l'aniversari d'aquesta Encíclica, enriquir-ne així mateix els ensenyaments i eventualment actualitzar-los. La mateixa Comissió promogué‚ a la conclusió del vintè aniversari, una solemne commemoració en la qual jo mateix vaig creure oportú de prendre part amb una al·locució final. I ara, prenent en consideració també‚ el contingut de les respostes donades a l'esmentada carta circular, crec convenient, al terme de 1987, dedicar una Encíclica al tema de la Populorum Progressio.
3. Amb això em proposo assolir principalment dos objectius de no poca importància: per un costat, retre homenatge a aquest històric document de Pau Vl i a la importància del seu ensenyament; per altre, mantenint-me en la línia marcada pels meus venerats predecessors a la càtedra de Pere, afirmar un cop més la continuïtat de la doctrina social junt amb la seva constant renovació. En afecte, continuïtat i renovació són una prova de la perenne validesa de l'ensenyament de l'Església. Aquesta doble connotació és característica del seu ensenyament en l'àmbit social. Per una banda, és constant perquè es manté idèntic en la seva inspiració de fons, en els seus "principis de reflexió", en les seves fonamentals "directrius d'actuació" i, sobretot, en la seva unió vital amb l'Evangeli del Senyor. Per l'altra banda‚ és alhora sempre nou, donat que està sotmès a les necessàries i oportunes adaptacions suggerides per la variació de les condicions històriques i també pel constant flux dels esdeveniments en què es mou la vida dels homes i de les societats.
4. Convençut que els ensenyaments de l'Encíclica Populorum Progressio, adreçats als homes i a la societat de la dècada dels seixanta, conserven tota llur força de crida a la consciència, ara, a la recta final dels vuitanta, en un esforç per marcar les línies mestres del món actual -sempre sota l'òptica del motiu inspirador, "el desenvolupament dels pobles", ben lluny encara d'haver-se assolit-, em proposo de prolongar-ne el ressò, tot unint-lo amb les possibles aplicacions al moment històric actual, tan dramàtic com el de fa vint anys. El temps -ho sabem prou- té‚ sempre la mateixa cadència; avui, tanmateix, hom té la impressió que està sotmès a un moviment de contínua acceleració, per raó sobretot de la multiplicació i de la complexitat dels fenòmens que ens toca viure. En conseqüència, la configuració del món, durant els últims vint anys, àdhuc mantenint algunes constants fonamentals, ha sofert notables canvis i presenta aspectes totalment nous. Aquest període de temps, que caracteritza la vigília del tercer mil·lenni cristià per una estesa espera, com si es tractés d'un nou "advent" que en certa manera concerneix tots els homes, ofereix l'ocasió d'aprofundir l'ensenyament de l'Encíclica, per tal de veure'n conjuntament també les perspectives. La present reflexió té la finalitat de subratllar, mitjançant l'ajut de la investigació teològica sobre les realitats contemporànies, la necessitat d'una concepció més rica i diferenciada del desenvolupament, segons les propostes de l'Encíclica, i d'indicar així mateix algunes formes d'actuació. /
II. NOVETAT DE L'ENCÍCLICA "POPULORUM PROGRESSIO"
5. Ja en la seva aparició, el document del Papa Pau Vl cridà l'atenció de l'opinió pública per la seva novetat. Hom tingué la possibilitat de verificar concretament, amb gran claredat, aquestes característiques de continuïtat i de renovació, dintre la doctrina social de l'Església. Per tant, I'intent de redescobrir nombrosos aspectes d'aquest ensenyament a través d'una lectura atenta de l'Encíclica, constitueix el fil conductor de la reflexió present. Però abans vull deturar-me en la data de publicació: I'any 1967. El fet mateix que el Papa Pau Vl prengué la decisió de publicar la seva Encíclica social aquell any, ens porta a considerar el document en relació amb el Concili Ecumènic Vaticà II, que s'havia clausurat el 8 de desembre de 1965.
6. En aquest fet, hem de veure-hi més d'una simple proximitat cronològica. L'Encíclica Populorum Progressio es presenta, en carta manera, com un document d'aplicació dels ensenyaments el Concili. I això no sols perquè l'Encíclica fa continues referències al textos conciliars, sinó perquè neix de la preocupació de l'Església, que inspira tot el treball conciliar -d'una manera particular la constitució pastoral Gaudium et Spes- en la tasca de coordinar i desenvolupar alguns temes del seu ensenyament social. Per tant, podem afirmar que l'Encíclica Populorum Progressio és com la resposta a la crida del Concili amb que comença la Constitució Gaudium et Spes: "Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes del homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels qui sofreixen, són alhora obra les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist. No hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en llur cor". Aquestes paraules expressen el motiu fonamental que inspira el gran document del Concili, el qual parteix de la constatació de la situació de misèria i de subdesenvolupament en què viuen tants milions d'éssers humans. Aquesta misèria i el subdesenvolupament són, amb un altre nom, "les tristeses i les angoixes" d'avui, sobretot dels pobres; davant aquest vast panorama de dolor i de sofriment, el Concili vol indicar horitzons de "joia i d'esperança". Al mateix objectiu apunta l'Encíclica de Pau Vl, plenament fidel a la inspiració conciliar.
7. Però també‚ en l'ordre temàtic, I'Encíclica, seguint la gran tradició de l'ensenyament social de l'Església, proposa directament la nova exposició i la rica síntesi que el Concili ha elaborat d'una manera particular a la Constitució Gaudium et Spes. Respecte al contingut i als temes, novament proposats per l'Encíclica, cal subratllar: la consciència del deure que té‚ l'Església, "experta en humanitat", d'"estructurar els signes dels temps i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli"; la consciència, igualment profunda, de la seva missió de "servei", distinta de la funció de l'Estat, fins i tot quan es preocupa de la sort de les persones en concret; la referència a les diferències clamoroses en la situació d'aquestes mateixes persones; la confirmació de l'ensenyament conciliar, ressò fidel de la secular tradició de l'Església, respecte al "destí universal dels béns"; l'apreci per la cultura i la civilització tècnica que contribueixen a l'alliberament de l'home, sense deixar de reconèixer els límits; i, finalment, sobre el tema del desenvolupament propi de l'Encíclica, la insistència sobre el "deure gravíssim" que ateny a les nacions més desenvolupades. El mateix concepte de desenvolupament, proposat per l'Encíclica, prové directament de l'enfocament que la Constitució pastoral dóna a aquest problema. Aquestes i d'altres referències explícites a la Constitució pastoral duen a la conclusió que l'Encíclica es presenta com una aplicació de l'ensenyament conciliar en matèria social respecte al problema específic del subdesenvolupament i també del desenvolupament dels pobles.
8. La breu anàlisi feta ens ajuda a valorar millor la novetat de l'Encíclica, que es pot articular en tres punts. El primer és constituït pel fet mateix d'un document emanat per la màxima autoritat de l'Església catòlica i destinat alhora a la mateixa Església catòlica i "a tots els homes de bona voluntat" , sobre una matèria que, a primera vista‚ és només econòmica i social: el desenvolupament dels pobles. Aquí la paraula "desenvolupament" prové del vocabulari de les ciències socials i econòmiques. Sota aquest aspecte, I'encíclica Populorum Progressio es col·loca immediatament en la línia de la Rerum Novarum, que tracta de la "situació dels obrers". Vistes superficialment, ambdues qüestions podrien semblar estranyes a la legítima preocupació de l'Església considerada com a institució religiosa. Més encara el "desenvolupament" que la "condició obrera". En sintonia amb l'encíclica de Lleó XIII, al document de Pau Vl cal reconèixer-li el mèrit d'haver assenyalat el caràcter ètic i cultural de la problemàtica relativa al desenvolupament i així mateix a la legitimitat i necessitat de la intervenció de l'Església en aquest camp. Amb això, la doctrina social cristiana ha reivindicat un cop més el seu caràcter d'aplicació de la Paraula de Deu a la vida dels homes i de la societat, i també a les realitats terrenes que s'hi vinculen, tot oferint "principis de reflexió", "criteris de judici" i "directrius d'acció". Doncs bé, en el document de Pau Vl es troben aquests tres elements amb una orientació eminentment pràctica o sigui orientada a la conducta moral. Per això, quan l'Església s'ocupa del "desenvolupament dels pobles" no pot ser acusada d'ultrapassar el seu camp específic de competència i, molt menys, el manament rebut del Senyor.
9. El segon punt és la novetat de la Populorum Progressio, com es manifesta per l'amplitud d'horitzó, obert a allò que comunament s'anomena qüestió social" En realitat, I'Encíclica Mater et Magistra del Papa Joan XXIII havia entrat ja en aquest horitzó més ampli, i el Concili, en la Constitució pastoral Gaudium et Spes, se n'havia fet ressò. Amb tot, el magisteri social de l'Església no havia arribat a afirmar encara amb tota claredat que la qüestió social ha adquirit una dimensió mundial , ni havia arribat a fer d'aquesta afirmació i de la seva anàlisi una "directriu d'acció", com fa el papa Pau Vl en la seva Encíclica. Una presa de posició tan explícita com aquesta ofereix una gran riquesa de continguts, que és oportú d'indicar. Abans que res, cal eliminar un possible equívoc. El reconeixement que la "qüestió social" ha pres una dimensió mundial no significa de fet que hagi disminuït la seva força d'incidència o que hagi perdut la seva importància en l'àmbit nacional o local. Significa, al contrari, que la problemàtica en els llocs de treball o en el moviment obrer i sindical d'un determinat país no ha de ser considerada quelcom aïllat, sense connexió, sinó que depèn d'una manera creixent de l'influx de factors existents per damunt dels límits regionals o de les fronteres nacionals. Per desgràcia, sota l'aspecte econòmic, els països en via de desenvolupament són molts més que els desenvolupats; les multituds humanes que manquen dels béns i dels serveis oferts pel desenvolupament són força més nombroses que les que en frueixen. Ens trobem, doncs, davant un greu problema de distribució desigual dels mitjans de subsistència, destinats originàriament a tots els homes, i també dels beneficis que en deriven. I això s'esdevé no per responsabilitat de les poblacions indigents, ni molt menys per una mena de fatalitat dependent de les condicions naturals o del conjunt de les circumstancies. L'Encíclica de Pau Vl, en declarar que la qüestió social ha adquirit una dimensió mundial, es proposa abans que res assenyalar un fet moral, que té el fonament en l'anàlisi objectiva e la realitat. Segons les paraules mateixes de l'Encíclica, "cadascú ha de prendre consciència" d'aquest fet, precisament perquè interpel·la directament la consciència, que és font de decisions morals. En aquest marc, la novetat de l'Encíclica no consisteix tant en l'afirmació, de caràcter històric, sobre la universalitat de la qüestió social com en la valoració moral d'aquesta realitat. Per consegüent, els responsables de la gestió publica, els ciutadans dels països rics, individualment considerats, especialment si són cristians, tenen l'obligació moral -segons el corresponent grau de responsabilitat- de prendre en consideració, en les decisions personals i de govern, aquesta relació d'universalitat, aquesta interdependència que subsisteix entre llur forma de comportar-se i la misèria i el subdesenvolupament de tants milers d'homes. Amb una major precisió l'Encíclica, Pau Vl tradueix l'obligació moral com a "deure de solidaritat", i aquesta afirmació, bé que moltes coses han canviat en el món, té ara la mateixa força i validesa que quan va ser escrita. D'altra banda, sense abandonar la línia d'aquesta visió moral, la novetat de l'Encíclica consisteix també en el plantejament de fons, segons el qual la concepció mateixa del desenvolupament si és considerat en la perspectiva de la interdependència universal, canvia notablement. El veritable desenvolupament no pot consistir en una mera acumulació de riqueses o en la major disponibilitat dels béns i dels serveis, si això s'obté‚ a costa del desenvolupament de molts, i sense la deguda consideració per la dimensió social, cultural i espiritual de l'ésser humà
10. Com a tercer punt l'Encíclica dóna una considerable aportació de novetat a la doctrina social de l'Església en el seu conjunt i a la concepció mateixa de desenvolupament. Aquesta novetat es troba en una frase que es llegeix en el paràgraf final del document, i que pot ser considerada com la seva fórmula recapituladora, a més de la seva importància històrica: "el desenvolupament és el nom nou de la pau" De fet, si la qüestió social ha adquirit dimensió mundial, és perquè l'exigència de justícia pot ser satisfeta únicament en aquest mateix pla. No atendre aquesta exigència podria afavorir el naixement d'una temptació de resposta violenta per part de les víctimes de la injustícia, com s'esdevé a l'origen de moltes guerres. Les poblacions excloses de la distribució equitativa dels béns, destinats originàriament a tothom, podrien preguntar-se: ¨¿per què no respondre amb violència als qui, en primer lloc, ens tracten amb violència? Si la situació es considera a la llum de la divisió del món en blocs ideològics -ja existents el 1967- i de les conseqüents repercussions i dependències econòmiques i polítiques, el perill resulta prou significatiu. A aquesta primera consideració sobre el dramàtic contingut de la fórmula de l'Encíclica, se n'hi afegeix una altra que el mateix document al·ludeix: ¿com justificar el fet que grans quantitats de diners, que podrien i haurien de destinar-se a incrementar el desenvolupament dels pobles, són, en canvi, emprades per a l'enriquiment d'individus o de grups, o bé assignades a l'augment d'arsenals, tant als països desenvolupats com als que estan en via de desenvolupament, i d'aquesta manera queden capgirades les veritables prioritats? Això és encara més greu vistes les dificultats que sovint obstaculitzen el pas directe de capitals destinats a ajudar els països necessitats. Si "el desenvolupament és el nom nou de la pau", la guerra i els preparatius militars són el més gran enemic del desenvolupament integral dels pobles. D'aquesta manera, a la llum de l'expressió del papa Pau Vl, som invitats a revisar el concepte de desenvolupament, que no coincideix certament amb el que es limita a satisfer els desigs materials mitjançant el creixement dels béns, sense prestar atenció al sofriment de tants i fent de l'egoisme de les persones i de les nacions la principal raó. Com encertadament ens recorda la Carta de sant Jaume: I"'egoisme, és la font d'on vénen tantes guerres i baralles ... de les vostres passions que combaten en els vostres membres. Cobegeu i no posseïu" (Jm. 4,1s.) En canvi, en un món diferent, dominat per la sol·licitud pel bé comú de tota la humanitat, o sigui per la preocupació pel "desenvolupament espiritual i humà de tothom", en comptes de la recerca del profit particular, la pau seria possible com a fruit d'una "justícia més perfecta entre els homes. Aquesta novetat de l'Encíclica té, a més‚ d'un valor permanent i actual, considerada la mentalitat d'ara que és tan sensible al lligam estret entre el respecte de la justícia i la instauració de la pau veritable.
III PANORAMA DEL MÓN CONTEMPORANI
11. L'ensenyament fonamental de l'Encíclica Populorum Progressio va tenir al seu dia un gran ressò per la seva novetat. El context social en què vivim actualment no es pot dir que sigui exactament igual al de fa vint anys. Per això vull entretenir-me, a través d'una breu exposició, en algunes característiques del món actual, amb la finalitat d'aprofundir l'ensenyament de l'Encíclica de Pau Vl, sempre des del punt de vista del "desenvolupament dels pobles"
12. El primer aspecte a destacar és que l'esperança de desenvolupament, aleshores tan viva, apareix actualment molt allunyada de la realitat L'Encíclica no se'n feia cap il·lusió. El seu llenguatge greu, a voltes dramàtic, es limitava a subratllar el pes de la situació i a proposar a la consciència de tothom l'obligació urgent de contribuir a resoldre-la. Aquells anys prevalia un cert optimisme sobre la possibilitat d'omplir sense esforços excessius, el retard econòmic dels pobles pobres, de proveir-los d'infrastructures i d'assistir-los en el procés d'industrialització. En aquell context històric, per damunt dels esforços de cada país, I'Organització de les Nacions Unides promogué consecutivament dos decennis de desenvolupament Es van prendre, en efecte, algunes mesures bilaterals i multilaterals, amb la finalitat d'ajudar moltes nacions, algunes d'elles independents feia temps, d'altres -la majoria- nascudes com Estats arran del procés de descolonització. Per la seva part, I'Església va sentir el deure d'aprofundir els problemes plantejats per la nova situació, pensant sostenir amb la seva inspiració religiosa i humana aquests esforços per tal de donar-los una ànima i un impuls eficaç
13. No es pot afirmar que aquestes diverses iniciatives religioses, humanes, econòmiques i tècniques, hagin estat supèrflues, donat que han pogut assolir alguns resultats. Però, en línia general, tenint en compte els diversos factors, no es pot negar que l'actual situació del món, des del punt de vista del desenvolupament, ofereix una impressió més aviat negativa. Per això, desitjo cridar l'atenció sobre alguns indicadors genèrics, sense excloure'n d'altres més específics. Deixant a un costat l'anàlisi de xifres i d'estadístiques, n'hi ha prou amb mirar la realitat d'una multitud ingent d'homes i dones, infants, adults i ancians, en una paraula, de persones humanes concretes i irrepetibles, que sofreixen el pes intolerable de la misèria. Són molts milions els qui manquen d'esperança perquè, en molts llocs de la terra, llur situació s'ha agreujat sensiblement. Davant aquests drames de total indigència i necessitat en que viuen molts dels nostres germans i germanes, és el mateix Senyor Jesús qui ve a interpel·lar-nos (cf. Mat. 25, 31-46).
14. La primera constatació negativa que cal fer és la persistència i a vegades l'allargament de l'abisme entre les àrees de l'anomenat Nord desenvolupat i la del Sud en via de desenvolupament. Aquesta terminologia geogràfica és només indicativa, ja que no podem ignorar que les fronteres de la riquesa i de la pobresa travessen en llur interior les mateixes societats tant les desenvolupades com les en camí de desenvolupament. Perquè, així com hi ha desigualtats socials fins a arribar al nivells de misèria als països rics, també‚ d'una forma paral·lela, als països menys desenvolupats hom veu sovint manifestacions d'egoisme i d'ostentació desconcertants i escandaloses. A l'abundància de béns i de serveis disponibles en algunes parts del món, sobretot al Nord desenvolupat,li correspon al Sud un retard inadmissible i és precisament en aquesta zona geopolítica on viu la majoria de la humanitat. En mirar la gamma dels diversos sectors -producció i distribució d'aliments, higiene, salut i habitatge, disponibilitat d'aigua potable, condicions de treball, especialment el femení, duració de la vida i altres indicadors econòmic i socials-, el quadre general resulta desolador, ja sigui considerant-lo en ell mateix, ja sigui en relació a les dades corresponents dels països més desenvolupats del món. La paraula "abisme" torna als llavis espontàniament. Potser no és aquest el mot adequat per a indicar la veritable realitat, ja que pot donar la impressió d'un fenomen estacionari. Amb tot, no és així. En el camí dels països desenvolupats i en via de desenvolupament s'ha verificat al llarg d'aquests anys una velocitat diversa d'acceleració, que impulsa a augmentar les distàncies. Així, els països en camí de desenvolupament, especialment els més pobres, es troben en una situació de gravíssim retard. Cal afegir-hi encara les diferències de cultura i dels sistemes de valors entre els diversos grups de població, que no coincideixen sempre amb el grau de desenvolupament econòmic, sinó que contribueixen a crear distancies. Són aquests els elements i els aspectes que fan molt més complexa la qüestió social pel fet que ha assumit una dimensió mundial. En observar les diverses parts del món separades per la distància creixent d'aquest abisme, en advertir que cadascuna sembla seguir una determinada ruta, amb les seves realitzacions, hom comprèn per què en el llenguatge corrent es parli de móns distints dintre del nostre únic món. Primer Món, Segon Mon, Tercer Món, i alguna vegada, Quart Món. Aquestes expressions, que no pretenen òbviament classificar d'una manera satisfactòria tots els països, son molt significatives. Són el signe d'una percepció difusa que la unitat del món, en altres paraules, la unitat del gènere humà, es veu seriosament compromesa. Aquesta terminologia, per damunt del seu valor més o menys objectiu, amaga sens dubte un contingut moral, davant el qual l'Església, que és "sagrament o signe i instrument... de la unitat de tot el gènere humà", no pot romandre indiferent.
15. El quadre traçat abans seria tanmateix incomplet, si als "indicadors econòmics i socials" del subdesenvolupament no s'afegien d'altres igualment negatius, més preocupants encara, començant pel pla cultural. Aquests son: I'analfabetisme, la dificultat o impossibilitat d'accedir als nivells superiors d'instrucció, la incapacitat de participar en la construcció de la pròpia nació, les diverses formes d'explotació i d'opressió econòmica social, política i també religiosa de la persona humana i dels seus drets, les discriminacions de tota mena, especialment Ia més odiosa basada en la diferència racial. Si alguna d'aquestes plagues es troba en algunes zones del Nord més desenvolupat, sense cap mena de dubte són més freqüents, més duradores i més difícils d'extirpar en els països en via de desenvolupament i menys avançats. Cal indicar que en el món actual, entre altres drets, és reprimit sovint el dret d'iniciativa econòmica. Això no obstant, es tracta d'un dret important no sols per a l'individu en particular, sinó a més per al bé comú. L'experiència ens demostra que la negació d'aquest dret o la seva limitació en nom d'una pretesa "igualtat" de tothom en la societat, redueix o simplement destrueix, de fet, I'esperit d'iniciativa, és a dir, la subjectivitat creativa del ciutadà. En conseqüència, sorgeix, d'aquesta manera, no sols una veritable igualtat, sinó un "anivellament descendent". En comptes de la iniciativa creadora neix la passivitat, la dependència i la submissió a l'aparell burocràtic que, com a òrgan únic que "disposa" i "decideix"-encara que no en sigui ''posseïdor- de la totalitat dels béns i mitjans de producció, col·loca tothom en una posició de dependència quasi absoluta similar a la tradicional dependència de l'obrer-proletari en el sistema capitalista. Això provoca un sentit de frustració o de desesperació i predisposa a la despreocupació de la vida nacional, tot empenyent-ne molts a l'emigració i afavorint alhora una forma d'emigració "psicològica". Una situació així té les seves conseqüències també des del punt de vista dels "drets de cada nació". En efecte, passa sovint que una nació és privada de la seva subjectivitat, o sigui, de la "sobirania" que li pertoca, en el significat econòmic i també en el político-social i en certa manera en el cultural, ja que en una comunitat nacional totes aquestes dimensions de la vida estan unides entre elles. Cal recalcar, a més, que cap grup social, per exemple un partit, no té dret a usurpar el paper d'únic guia perquè això suposa la destrucció de la veritable subjectivitat de la societat i de les persones-ciutadans, com s'esdevé en tot totalitarisme. En aquesta situació I'home i el poble es converteixen en "objecte" malgrat totes les declaracions contràries i les promeses verbals. Arribats a aquest punt convé afegir que en el món actual es donen moltes altres formes de pobresa. En efecte, certes mancances o privacions mereixen potser aquest nom. La negació o limitació dels drets humans -com ara el dret a la llibertat, la llibertat d'associació o de formar sindicats o de prendre iniciatives en matèria econòmica-, ¿no empobreixen potser la persona humana tant o més que la privació dels béns materials? I un desenvolupament que no tingui en compte la plena afirmació d'aquests drets, ¿és de debò desenvolupament humà? En poques paraules, el subdesenvolupament dels nostres dies no és només econòmic, sinó també cultural, polític i simplement humà, com ja indicava fa vint anys l'Encíclica Populorum Progressio. Per tant, cal preguntar-se si la trista realitat d'avui no és, almenys en part, el resultat d'una concepció massa limitada, es a dir, primordialment econòmica, del desenvolupament.
16. Cal notar que, a desgrat dels notables esforços fets els dos últims decennis per part de les nacions més desenvolupades o en via de desenvolupament i de les Organitzacions internacionals amb el fi de trobar una sortida a la situació, o almenys posar remei a algun dels seus símptomes, les condicions s'han agreujat notablement. La responsabilitat d'aquest empitjorament té causes diverses. Cal indicar les indubtables greus omissions per part de les mateixes nacions en camí de desenvolupament, i especialment per part dels qui detenen llur poder econòmic i polític. Però tampoc no podem defugir la responsabilitat de les nacions desenvolupades, que no sempre, almenys en la mesura deguda, han sentit el deure d'ajudar aquells països que se separen cada vegada més del món del benestar al qual pertanyen. Això no obstant, cal denunciar l'existència d'uns mecanismes econòmics, financers i socials, els quals, encara que manejats per la voluntat dels homes, funcionen d'una manera gairebé automàtica, bo i fent més rígides les situacions de riquesa dels uns i de pobresa dels altres. Aquests mecanismes, maniobrats pels països més desenvolupats d'una manera directa o indirecta, afavoreixen a causa dels seu mateix funcionament els interessos dels qui els maniobren, encara que acaben per sufocar o condicionar les economies dels països menys desenvolupats. Cal sotmetre en el futur aquests mecanismes a una anàlisi atenta sota l'aspecte ètico-moral. La Populorum Progressio ja preveia que amb uns sistemes així augmentaria la riquesa dels rics i es mantindria la misèria dels pobres. Una prova d'aquesta previsió la tenim amb l'aparició de l'anomenat Quart Món.
17. Malgrat que la societat mundial ofereix aspectes fragmentaris, expressats amb els noms convencionals del Primer, Segon, Tercer, i també Quart món, roman més profunda la seva interdependència, la qual, quan se separa de les exigències ètiques, té unes conseqüències funestes per als més febles. Més encara, aquesta interdependència, per una mena de dinàmica interior i impulsada per mecanismes que no poden deixar de ser qualificats de perversos, provoca efectes negatius àdhuc en els països rics. Precisament en aquest països es troben, bé que en una mesura menor, les manifestacions més especifiques del subdesenvolupament. De manera que hauria de ser una cosa sabuda que el desenvolupament o es converteix en un fet comú arreu del món, o sofreix un procés de retrocés fins i tot a les zones marcades per un progrés constant. Fenomen particularment indicador, aquest, de la natura de l'autèntic desenvolupament. O en participen totes les nacions del món, o no ho serà. Entre els indicadors específics del subdesenvolupament, que afecten d'una manera creixent també els països desenvolupats, n'hi ha dos particularment reveladors d'una situació dramàtica. En primer lloc, la crisi de l'habitatge. En l'Any internacional de les persones sense sostre, volgut per l'Organització de les Nacions Unides, I'atenció s'adreçava als milions d'éssers humans mancats d'un habitatge adequat o àdhuc sense cap estatge, amb la finalitat de desvetllar la consciència de tothom i de trobar una solució a aquest greu problema, que comporta conseqüències negatives a nivell individual, familiar i social. La manca d'habitatges es verifica a nivell universal i és degut, en part, al fenomen sempre creixent de la urbanització. Fins i tot els pobles més desenvolupats presenten el trist espectacle d'individus i famílies que s'esforcen literalment per sobreviure, sense sostre o amb un de tan precari que és com si no en tinguessin. La falta d'habitatge, que és un problema en si mateix bastant greu, és digne de ser considerat com un signe o una síntesi de tota una sèrie d'insuficiències econòmiques, socials, culturals o simplement humanes: i, tenint en compte l'extensió del fenomen, no hauria de ser difícil convèncer-se de com estem lluny de l'autèntic desenvolupament dels pobles
18. Un altre indicador, comú a gran part de les nacions, és el fenomen de la desocupació i de la subdesocupació. No hi ha ningú que no s'adoni de l'actualitat i de la creixent gravetat d'un fenomen així en els països industrialitzats Si apareix d'una manera alarmant en els països en via de desenvolupament, amb llur alt índex de creixement demogràfic i el nombre tan elevat de població juvenil, en els països de gran desenvolupament econòmic sembla que ens contreuen les fonts de treball, i així, les possibilitats d'ocupació, en lloc d'augmentar, disminueixen. També aquest trist fenomen, amb la seva seqüela d'efectes negatius a nivell individual i social, des de la degradació fins a la pèrdua del respecte que tot home i tota dona es deu a si mateix, ens duu a preguntar-nos seriosament sobre la mena de desenvolupament que s'ha pretès durant els últims anys. A propòsit d'això ve molt oportunament la consideració de l'Encíclica Laborem Exercens: "Cal subratllar que l'element constitutiu i al seu torn la verificació més adequada d'aquest progrés en l'esperit de justícia i pau -que l'Església proclama i pel qual no deixa de pregar" (...)-, és precisament la contínua revaloració del treball humà, tant en l'aspecte de la seva finalitat objectiva com en l'aspecte de la dignitat del subjecte de tot treball que és l'home". En canvi, "hom no pot de deixar de quedar impressionat davant un fet desconcertant de grans proporcions" es a dir, que "hi ha... grups sencers de desocupats o subocupats (...). És un fet que testimonia, sens dubte, que a l'interior de les comunitats polítiques, així com en les relacions existents entre elles a nivell continental i mundial -pel que fa a l'organització del treball i de l'ocupaci- hi ha quelcom que no funciona i concretament en els punts més crítics i de major relleu social" Com el precedent, també aquest fenomen, pel seu caràcter universal i en cert sentit multiplicador, representa un signe summament indicatiu, per la seva incidència negativa, de l'estat i de la qualitat del desenvolupament dels pobles, davant el qual ens trobem avui.
19. Un altre fenomen, també típic de l'últim període -si bé no es troba en tots els llocs-, és sens dubte igualment indicador de la interdependència existent entre els països desenvolupats i menys desenvolupats. És la qüestió del deute internacional, a la qual la Pontifícia Comissió "Justícia i Pau" ha dedicat un document. No podem silenciar ací el vincle profund que hi ha entre aquest problema, la creixent gravetat del qual ja havia estat prevista per la Populorum Progressio, i la qüestió del desenvolupament dels pobles. La raó que mogué els països en via de desenvolupament a acollir l'oferiment d'abundants capitals disponibles fou l'esperança de poder-los invertir en activats de desenvolupament. En conseqüència, la disponibilitat de capitals i el fet d'acceptar-los a títol de préstec pot considerar-se una contribució al desenvolupament mateix, cosa desitjable i legítima en si mateixa, bé que potser imprudent i, en alguna ocasió, precipitada. Havent canviat les circumstàncies tant als països endeutats com al mercat internacional finançador, I'instrument elegit per a donar un ajut al desenvolupament s'ha transformat en un mecanisme contraproduent. I això ja sigui perquè els països endeutats, per tal de satisfer els compromisos del deute, es veuen obligats a exportar els capitals que serien necessaris per a augmentar o, fins i tot, per a mantenir llur nivell de vida, ja sigui perquè, per la mateixa raó, no poden obtenir noves fonts de finançament igualment indispensables. Per aquest mecanisme, el mitjà destinat al desenvolupament dels pobles s'ha convertit en un fre, per no parlar, en certs casos, àdhuc d'una accentuació del subdesenvolupament. Aquestes circumstancies ens mouen a reflexionar -com afirma un recent Document de la Pontifícia Comissió "Justícia i Pau"- sobre el caràcter ètic de la interdependència dels pobles; i, per mantenir-nos en la línia de la present consideració, sobre les exigències i les condicions, inspirades igualment en els principis ètics, de la cooperació al desenvolupament.
20. Si examinem ara les causes d'aquest greu retard en el procés del desenvolupament, verificat en sentit oposat a les indicacions de l'Encíclica Populorum Progressio que havia suscitat tantes esperances, la nostre atenció se centra d'una manera particular en les causes polítiques de la situació actual. Trobant-nos davant un conjunt de factors indubtablement complexos, no és possible fer aquí un anàlisi completa. Però no es pot silenciar un fet destacat del marc polític que caracteritza el període històric posterior al segon conflicte mundial i és un factor que no es pot ometre en el tema del desenvolupament dels pobles. Ens referim a l'existència de dos blocs contraposats, designats comunament amb els noms convencionals de l'Est i Oest, o bé d'Orient i Occident. La raó d'aquesta connotació no és merament política, sinó també com. es diu, geopolítica. Cadascun dels dos blocs tendeix a assimilar i agregar al seu voltant, amb diversos graus d'adhesió i de participació, altres països o grups de països. La contraposició és primordialment política, perquè cada bloc troba la seva identitat en un sistema d'organització de la societat i de la gestió del poder que intenta ser alternatiu a l'altre; al seu torn, la contraposició política té l'origen en una contraposició més profunda que és d'ordre ideològic. A l'Occident hi ha, en efecte, un sistema inspirat històricament en el capitalisme liberal, tal com es va desenvolupar el segle passat; a l'Orient es dóna un sistema inspirat en el col.lectivisme marxista, que va néixer de la interpretació de la condició de la classe proletària, realitzada a la llum d'una peculiar lectura de la història. Cada una d'aquestes dues ideologies, en fer referència a dues visions tan diverses de l'home, de la seva llibertat i de la seva missió social, ha proposat i promou, en l'aspecte econòmic, unes formes antitètiques d'organització del treball i d'estructures de la propietat especialment pel que fa als anomenats mitjans de producció. Era inevitable que la contraposició ideològica, en desenvolupar sistemes i centres antagònics de poder, amb les seves formes de propaganda i de doctrina, es convertís en una creixent contraposició militar i donés origen a dos blocs de potències armades, cada un desconfiat i temorós de la preponderància de l'altre. Recíprocament Ies relacions internacionals no podien deixar de ressentir els efectes d'aquesta "lògica dels blocs" i de les seves respectives "esferes d'influència". Nascuda al final de la segona guerra mundial, la tensió entre els dos blocs ha dominat els quaranta anys successius, assumint algunes vegades el caràcter de "guerra freda", altres el de "guerra pel poder" mitjançant la instrumentalització de conflictes locals, o bé tenint l'esperit angoixat i en suspens davant l'amenaça d'una guerra oberta i total. Si en el moment actual aquest perill és més remot, àdhuc sense que hagi desaparegut del tot, i si s'ha arribat a un primer acord sobre la destrucció d'un cert tipus d'armament nuclear, l'existència i la contraposició de blocs no deixa de ser encara un fet real i preocupant, que continua condicionant el panorama mundial.
21. Això es verifica amb efectes particularment negatius en les relacions internacionals pel que fa als països en via de desenvolupament. En efecte, com és sabut, la tensió entre Orient i Occident no reflecteix per ella mateixa una oposició entre dos graus diversos de desenvolupament, sinó més aviat entre dues concepcions del mateix desenvolupament dels homes i dels pobles de tal manera imperfectes que exigeixen una correcció radical. L'esmentada oposició es reflecteix a l'interior d'aquells països, contribuint així a eixamplar l'abisme que ja existeix a nivell econòmic entre Nord i Sud, i que és la conseqüència de la distància entre els dos móns més desenvolupats i els menys desenvolupats. Aquesta és una de les raons per les quals la doctrina social de l'Església assumeix una actitud crítica tant en front del capitalisme liberal com del col.lectivisme marxista. En efecte, des del punt de vista del desenvolupament sorgeix espontàniament la pregunta: ¿De quina manera o en quina mesura aquests dos sistemes són susceptibles de transformacions capaces de posar-se al dia, de manera que afavoreixin o promoguin un desenvolupament veritable i integral de l'home i dels pobles en la societat actual? De fet, aquestes transformacions i aquestes posades al dia són urgents i indispensables per a la causa d'un desenvolupament comú a tothom. Els països independitzats recentment que, esforçant-se per aconseguir llur pròpia identitat cultural i política, necessitarien l'aportació eficaç i desinteressada dels països més rics i desenvolupats, es troben compromesos -i a vegades fins i tot desbordats- per conflictes ideològics que produeixen inevitables divisions internes i arriben a provocar en alguns casos veritables guerres civils. Això s'esdevé perquè les inversions i les ajudes per al desenvolupament sovint són desviades del seu mateix fi i instrumentalitzades per alimentar els antagonismes, per damunt i en contra dels interessos dels països que haurien de beneficiar-se'n. Molts d'ells son cada vegada més conscients del perill de caure víctimes d'un neocolonialisme i miren de deslliurar-se'n. Aquesta consciència arriba al punt que ha donat origen, encara que amb dificultats, oscil·lacions i a vegades contradiccions, al Moviment Internacional dels Països No-Alineats, el qual, en allò que constitueix el seu aspecte positiu, voldria afirmar efectivament el dret de cada poble a la seva pròpia identitat, a la seva pròpia llibertat i seguretat, així com a la participació, sobre la base de la igualtat i de la solidaritat, dels béns que estan destinats a tots els homes.
22. Fetes aquestes consideracions, és més fàcil tenir una visió més clara del quadre dels últims vint anys i comprendre millor els contrastos existents en la part Nord del món, és a dir, entre l'Orient i I'Occident, com a causa no última del retard o de l'estancament del Sud. Els països subdesenvolupats, en lloc de transformar-se en nacions autònomes, preocupades per la seva pròpia marxa vers la justa participació en els béns i els serveis destinats a tothom, es converteixen en peces d'un mecanisme i d'un engranatge gegantesc. Això s'esdevé sovint en el terreny dels mitjans de comunicació social, els quals, en estar dirigits majoritàriament per centres de la part Nord del món, no sempre tenen la consideració deguda per les prioritats i els problemes propis d'aquests països, ni respecten la seva fisonomia cultural; sovint imposen una visió desviada de la vida i de l'home i, fent-ho així, no responen a les exigències del veritable desenvolupament. Cada un dels blocs porta oculta internament, a la seva manera, la tendència a l'imperialisme, com es diu comunament, o a formes de neocolonialisme: temptació gens fàcil en la qual es cau moltes vegades, com ens ensenya la historia fins i tot recent. Aquesta situació anormal -conseqüència d'una guerra i d'una preocupació exagerada, més enllà del que és lícit, per raons de la pròpia seguretat- impedeix radicalment la cooperació solidària de tothom pel bé comú del genera humà, en perjudici sobretot dels pobles pacífics, privats del seu dret d'accés als béns destinats a tots els homes. Des d'aquest punt de vista, la divisió actual del món és un obstacle directe per a la veritable transformació de les condicions del desenvolupament en els països en camí de desenvolupament i en aquells menys avançats. Això no obstant, els pobles no sempre es resignen a la seva sort. A més, la mateixa necessitat d'una economia sufocada per les depeses militars, i també per la burocràcia i la seva ineficàcia intrínseca, sembla afavorir ara uns processos que podran fer menys rígida la contraposició i més fàcil l'inici d'un diàleg útil i d'una veritable col·laboració per a la pau.
23. L' afirmació de l'Encíclica Populorum Progressio, que els recursos destinats a la producció d'armes han de ser emprats per alleujar la misèria de les poblacions necessitades, fa més urgent la crida a superar la contraposició entre els dos blocs. Avui, en la pràctica, aquests recursos serveixen per assegurar que cada un dels dos blocs pugui prevaler sobre l'altre, i així garantir la seguretat pròpia. Aquesta distorsió, que és un vici d'origen, dificulta que aquelles nacions que, des d'un punt de vista històric, econòmic i polític, tenen la possibilitat d'exercir un liderat, compleixen adequadament llur deure de solidaritat a favor dels pobles que aspiren al seu ple desenvolupament. És oportú d'afirmar ací -i ha de semblar això una exageració- que un paper de liderat entre les nacions es pot justificar només amb la possibilitat i la voluntat de contribuir d'una manera més àmplia i generosa al bé comú de tothom. Una nació que cedís, més o menys conscientment, a la temptació de tancar-se en si mateixa, oblidant la responsabilitat que una certa superioritat en el concert de les nacions li confereix, mancaria greument a un deure ètic precís. Això és fàcilment recognoscible en la contingència històrica, en la qual els creients entreveuen les disposicions de la Providencia divina que se serveix de les nacions per realitzar els seus plans, però que també "fa vans els projectes dels pobles" (cf. Ps. 33/32:10). Quan l'Occident sembla inclinar-se a unes formes d'aïllament creixent i egoista i l'Orient, al seu torn, sembla ignorar per motius discutibles el seu deure de cooperació per alleugerir la misèria dels pobles, hom es troba no sols davant la traïció de les esperances legítimes de la humanitat amb conseqüències imprevisibles, sinó també davant d'una deserció veritable i pròpia respecte d'una obligació moral.
24. Si la producció d'armes és un desordre greu que regna en el món actual respecte a les veritables necessitats dels homes i a l'ús dels mitjans adequats per a satisfer-les, no ho és menys el comerç d'aquestes. Encara més, a propòsit d'això, cal dir que el judici moral encara és més sever. Com és sabut, es tracta d'un comerç sense fronteres capaç de sobrepassar àdhuc les dels blocs. Supera la divisió entre l'Orient i I'Occident i, sobretot, la que hi ha entre el Nord i el Sud i arriba fins a diversos components de la part meridional del món. Ens trobem així davant d'un fenomen estrany: mentre les ajudes econòmiques i els plans de desenvolupament ensopeguen amb l'obstacle de barreres ideològiques insuperables, aranzelàries i de mercat, les armes de qualsevol procedència circulen amb llibertat quasi absoluta en les diverses parts del món. l ningú no ignora que -com ho destaca el recent document de la Pontifícia Comissió "Justícia i Pau" sobre el deute internacional- en alguns casos, els capitals prestats pel món desenvolupat han servit per comprar armaments en el món subdesenvolupat. Si, a tot això, s'hi afegeix el perill paorós, conegut de tothom, que representen les armes atòmiques acumulades fins a límits increïbles, la conclusió lògica és la següent: el panorama del món actual, àdhuc l'econòmic, en lloc de causar preocupació per un veritable desenvolupament que condueix tothom vers una vida "més humana" -com desitjava l'Encíclica Populorum Progressio -,sembla destinat a encaminar-nos més ràpidament vers la mort. Les conseqüències d'aquest estat de coses es manifesten en l'accentuació d'una plaga típica i reveladora dels desequilibris i conflictes del món contemporani: els milions de refugiats, als quals les guerres, les calamitats naturals, les persecucions i les discriminacions de qualsevol mena els han fet perdre la casa, el treball, la família i la pàtria. La tragèdia d'aquestes multituds es reflecteix en el rostre descompost d'homes, dones i infants que, en un món dividit i inhòspit, no aconsegueixen de trobar ja una llar. Ni podem tancar els ulls a una altra dolorosa plaga del món actual: el fenomen del terrorisme, entès com el propòsit de matar i destruir indistintament homes i béns, i de crear precisament un clima de terror i d'inseguretat, sovint fins a la captura d'hostatges. Malgrat que s'addueix com a motivació d'aquesta actuació inhumana qualsevol ideologia o la creació d'una societat millor, els actes de terrorisme no són mai justificables. Però encara ho són menys quan, com s'esdevé avui, aquestes decisions i actes, que a vegades arriben a veritables mortaldats i certs segrests de persones innocents i alienes als conflictes, es proposen un fi propagandístic a favor de la pròpia causa; o, encara pitjor, quan són un fi en ells mateixos, de manera que es mata només per matar. Davant de tant horror i de tant sofriment continuen essent sempre vàlides les paraules que vaig pronunciar fa alguns anys i que voldria repetir una vegada més: "El cristianisme prohibeix... el recurs a les vies d'odi, a l'assassinat de persones indefenses i als mètodes del terrorisme".
25 . Sobre aquest punt convé fer una referència al problema demogràfic i a la manera com avui es tracta, seguint allò que Pau Vl va indicar en la seva Encíclica i el que vaig exposar més extensament en l'Exhortació Apostòlica Familiaris consortio No es pot negar l'existència -sobretot en la part Sud del nostre planeta- d'un problema demogràfic que crea dificultats al desenvolupament. Cal afirmar de seguida que en la part Nord aquest problema és de signe invers: aquí allò que preocupa és la caiguda de la taxa de natalitat amb repercussions en l'envelliment de la població, incapaç fins i tot de renovar-se biològicament. Aquest fenomen ja és capaç d'obstaculitzar per ell mateix el desenvolupament. Com tampoc no és exacte afirmar que aquestes dificultats provenen només del creixement demogràfic: no està ni tan sols demostrat que qualsevol creixement demogràfic sigui incompatible amb un desenvolupament ordenat. Per altra banda, resulta molt alarmant constatar en molts països el llançament de campanyes sistemàtiques contra la natalitat, per iniciativa de llurs governs, en contrast no sols amb la identitat cultural i religiosa dels mateixos països, sinó també contra la natura del veritable desenvolupament. S'esdevé sovint que aquestes campanyes són degudes a pressions i estan finançades per capitals provinents de l'estranger i, en algun cas, estan subordinades a les ajudes i a l'assistència econòmico-financera. En qualsevol cas, es tracta d'una manca absoluta de respecte per la llibertat de decisió de les persones afectades, homes i dones, sotmesos a vegades a intolerables pressions, fins i tot econòmiques, per subjectar-los a aquesta nova forma d'opressió. Són les poblacions més pobres les que sofreixen els atropellaments, i això arriba a originar en alguns ocasions la tendència a un cert racisme, o afavoreix l'aplicació de certes formes d'eugenisme, igualment racistes. També aquest fet, que reclama la condemna més enèrgica, és indici d'una concepció errada i perversa del veritable desenvolupament humà.
26. Aquest panorama predominant negatiu, sobre la situació real del desenvolupament en el món contemporani, no seria complet si no assenyalava l'existència d'aspectes positius. El primer és la plena consciència, en moltíssims homes i dones, de la seva pròpia dignitat i de la de cada ésser humà. Aquesta consciència s'expressa, per exemple, en una viva preocupació pel respecte dels drets humans i en el més decidit rebuig de les violacions. N'és un signe revelador el nombre d'associacions privades, algunes d'abast mundial, de recent creació, i gairebé totes compromeses a continuar amb extrema cura i lloable objectivitat els esdeveniments internacionals en un camp tan delicat. En aquest sentit cal reconèixer la influencia exercida per la Declaració dels Drets Humans, promulgada fa gairebé‚ quaranta anys per l'Organització de les Nacions Unides. La seva mateixa existència i la seva acceptació progressiva per la comunitat internacional ja són testimoni d'una més gran consciència que s'està imposant. El mateix cal dir -sempre en el camp dels drets humans- sobre els altres instruments jurídics de la mateixa Organització de les Nacions Unides o d'altres organismes internacionals La consciència de què parlem no es refereix solament als individus, sinó també a les nacions i als pobles, els quals, com a entitats amb una determinada identitat cultural, son particularment sensibles a la conservació, la lliure gestió i la promoció de llur preciós patrimoni. Al mateix temps, en aquest món dividit i torbat per tota mena de conflictes augmenta la convicció d'una radical interdependència, i, per consegüent, d'una solidaritat necessària, que l'assumeixi i la tradueixi en el pla moral. Avui, potser més que abans, els homes s'adonen que tenen un destí comú que han de construir tots junts si es val evitar la catàstrofe per a tots. Des del fons de l'angoixa, de la por i dels fenòmens d'evasió com la droga, típics del món contemporani, surt la idea que el bé, al qual tots estem cridats, i la felicitat a la qual aspirem no s'obtenen sense l'esforç i el compromís de tots sense excepció, amb la consegüent renúncia al propi egoisme. Aquí s'insereix també‚ com un signe del respecte a la vida -malgrat totes les temptacions per destruir-la, des de l'avortament a l'eutanàsia-, la preocupació concomitant per la pau; i, una vegada més, hom és conscient que aquesta és indivisible: o és tothom, o de ningú. Una pau que, cada vegada més, exigeix el respecte rigorós de la justícia, i, doncs, la distribució equitativa dels fruits del veritable desenvolupament. Entre els senyals positius del present, cal assenyalar igualment la més gran consciència de la limitació dels recursos disponibles, la necessitat de respectar la integritat i els ritmes de la natura i de tenir-los en compte en la programació del desenvolupament, en lloc de sacrificar-los a certes concepcions demagògiques d'aquest. És el que avui s'anomena la preocupació ecològica. És just reconèixer també el compromís de governants, polítics, economistes, sindicalistes, homes de ciència i funcionaris internacionals -molts d'ells inspirats per la fe religiosa- per resoldre generosament, amb molts sacrificis personals, els mals del món i procurar per tots els mitjans que un nombre cada vegada més gran d'homes i de dones frueixin del benefici de la pau i d'una qualitat de vida digna d'aquest món. Hi contribueixen en gran mesura les grans Organitzacions internacionals i algunes Organitzacions regionals, els esforços conjunts de les quals permeten intervencions de major eficàcia. Gràcies a aquestes aportacions, alguns països del Tercer Món, malgrat el pes de nombrosos condicionaments negatius, han pogut assolir una certa autosuficiència alimentaria, o un grau d'industrialització que els permet de subsistir dignament i de garantir fonts de treball a la població activa. Per consegüent, no tot és negatiu en el món contemporani -i si no podia ser d'altra manera- perquè la Providència del Pare celestial vigila amb amor també sobre les nostres preocupacions diàries (cf. Mt. o,25-32; 10, 23-31; Lc. 12, 6-7; 22,20). És més els valors positius assenyalats revelen una nova preocupació moral, sobretot amb vista als greus problemes humans com són: el desenvolupament i la pau. Aquesta realitat em mou a reflexionar sobre la veritable natura el desenvolupament dels pobles, d'acord amb l'Encíclica l'aniversari de la qual celebrem, i com homenatge al seu ensenyament.
V. L'AUTÈNTIC DESENVOLUPAMENT HUMÀ
27. La mirada que l'Encíclica invita a donar sobre el món contemporani ens fa constatar, abans de tot, que el desenvolupament no és un procés rectilini, gairebé automàtic i il·limitat per si mateix, com si, en certes condicions, el gènere humà avancés segur vers una mena de perfecció indefinida. Aquesta concepció -unida a una noció de "progrés" de connotacions filosòfiques de tipus iI·luminista, més aviat que a la de "desenvolupament, usada en sentit específicament econòmico-social- sembla posada ara seriosament en dubte, sobretot després de la tràgica experiència de les dues guerres mundials, de la destrucció planejada i en part realitzada de poblacions senceres i del perill atòmic que amenaça. Un ingenu optimisme mecanicista el substitueix una fonamentada inquietud pel destí de la humanitat.
28. Però al mateix temps ha entrat en crisi la mateixa concepció "econòmica" o "economicista" vinculada a la paraula desenvolupament. En efecte, avui hom comprèn millor que la mera acumulació de béns i de serveis, fins i tot a favor d'una majoria, no és suficient per a proporcionar la felicitat humana. Ni, per consegüent, la disponibilitat de múltiples beneficis reals, aportats en els temps recents per la ciència i la tècnica, inclosa la informàtica, impliquen l'alliberament de qualsevol forma d'esclavitud. Al contrari, l'experiència dels últims anys demostra que si tota aquesta considerable massa de recursos i potencialitats, posada a disposició de l'home, no és regida per un objectiu moral i per una orientació que vagi adreçada al veritable bé del gènere humà, es gira fàcilment contra ell per oprimir-lo. Hauria de ser altament instructiva una constatació desconcertant d'aquest període més recent: al costat de les misèries del desenvolupament, que són intolerables, ens trobem en una mena de superdesenvolupament, igualment inacceptable, perquè, com el primer, és contrari al bé i a la felicitat autèntica. En efecte, aquest superdesenvolupament, consistent en l'excessiva disponibilitat de tota mena de béns materials per a certes categories socials, fàcilment fa els homes esclaus de la "possessió" i de la fruïció immediata, sense altre horitzó que la multiplicació o la contínua substitució dels objectes que hom posseeix per d'altres encara més perfectes. És l'anomenada civilització del "consum" o consumisme, que implica tantes "desferres" o "deixalles". Un objecte posseït, i superat per un altre de més perfecte, és descartat senzillament, sense tenir en compte el seu possible valor permanent per a un mateix o per a un altre ésser humà més pobre. Tots som testimonis dels tristos efectes d'aquesta cega submissió al mer consum: en primer lloc, una forma de materialisme cras, i al mateix temps una radical insatisfacció, perquè es comprèn ràpidament que -si no s'està previngut contra la inundació de missatges publicitaris i l'oferta incessant i temptadora de productes- com més es posseeix més es desitja, mentre les aspiracions més profundes resten sense satisfer i potser fins i tot sufocades. L'Encíclica del papa Pau Vl assenyala aquesta diferència, avui tan freqüentment accentuada, entre el "tenir" i el "ser" , que el Concili Vaticà II havia expressat amb paraules precises es. "Tenir" objectes i béns no perfecciona per si mateix el subjecte si no contribueix a la maduració i a l'enriquiment del seu ésser, es a dir a la realització de la vocació humana com a tal. Certament la diferència entre "ser" i "tenir", i el perill inherent a una mera multiplicació o substitució de coses posseïdes respecte al valor del "ser" no s'ha de transformar necessàriament en una antinòmia. Una de les més grans injustícies del món contemporani consisteix precisament en això, que són: relativament pocs els qui posseeixen molt i molts els qui no posseeixen gairebé res. És la injustícia de la mala distribució dels béns i dels serveis destinats originàriament a tothom. Aquest és, doncs, el quadre: hi ha aquells -els pocs que posseeixen molt- que no arriben veritablement a "ser", perquè, per una inversió de la jerarquia de valors, es troben impedits pel culte del "tenir"; i hi ha els altres -els molts que posseeixen poc o res-, els quals no aconsegueixen realitzar la seva vocació humana fonamental perquè estan mancats dels béns indispensables. El mal no consisteix en el "tenir" com a tal, sinó en el posseir que no respecta la qualitat i l'ordenada jerarquia del béns que es tenen. Qualitat i jerarquia dels béns i de la seva disponibilitat al "ser" de l'home i a la seva veritable vocació. Amb això es demostra que si el desenvolupament té una necessària dimensió econòmica, ja que ha de procurar al major nombre possible d'habitants del món la disponibilitat de béns indispensables per a "ser", tanmateix, no s'esgota amb aquesta dimensió. En canvi, si s'hi limita, el desenvolupament es torna contra aquells mateixos que desitja beneficiar. Les característiques d'un desenvolupament "més humà", que -sense negar les necessitats econòmiques- procuri estar a l'altura de l'autèntica vocació de l'home i de la dona, han estat descrites per Pau Vl
29 Per això un desenvolupament no solament econòmic es mesura i s'orienta segons aquesta realitat i vocació de l'home vist globalment, o sigui, segons un propi paràmetre interior. Aquest, certament, necessita dels béns creats i dels productes de la indústria, enriquida constantment pel progrés científic i tecnològic. I la disponibilitat sempre nova dels béns materials, mentre satisfà les necessitats, obre nous horitzons. El perill de l'abús consumístic i de l'aparició de necessitats artificials no han d'impedir de cap manera l'estima i la utilització dels nous béns i recursos posats a la nostra disposició. Al contrari, hem de veure-hi un do de Déu i una resposta a la vocació de l'home que es realitza plenament en el Crist. Però, per assolir el veritable desenvolupament cal no perdre de vista l'esmentat paràmetre, que està en la natura específica de l'home, creat per Déu a imatge i semblança seva (cf. Gn. 1,26). Natura corporal i espiritual, simbolitzada en el segon relat de la creació per dos elements: la terra, amb la qual Déu modela l'home, i I'alè de vida infós en el seu rostre (cf, Gn. 2,7). L'home té així una certa afinitat amb les altres criatures: és cridat a utilitzar-les, a ocupar-se'n i -sempre segons la narració del Gènesi (2, 15 s).-és col.locat al jardí per cultivar-lo i guardar-lo, per damunt de tots els altres éssers posats per Déu sota el seu domini (cf. ibid. 1, 15s). Però l'home ha de sotmetre's a la voluntat de Déu, que li posa límits en l'ús i el domini de les coses (cf. Ibid.2:16s.), al mateix temps que li promet la immortalitat (cf. ibid. 2,9; Sa 2,23). L'home, doncs, imatge de Déu com és, té una veritable afinitat amb Ell. Segons aquest ensenyament, el desenvolupament no pot consistir solament en l'ús, el domini i la possessió indiscriminada de les coses creades i dels productes de la indústria humana, sinó més aviat a subordinar la possessió, el domini i I'ús a la semblança divina de l'home i a la seva vocació a la immortalitat. Aquesta és la realitat transcendent de l'ésser humà, la qual des del principi apareix participada per una sola parella, home i dona (cf. Gn. 1,27), i és per consegüent fonamentalment social.
30. Segons la Sagrada Escriptura, doncs, la noció de desenvolupament no és solament "laica" o "profana", sinó que també‚ apareix, encara que amb una forta accentuació socioeconòmica, com l'expressió moderna d'una dimensió essencial de la vocació de l'home. En efecte, I'home no ha estat creat, per dir-ho així, immòbil i estàtic. La primera presentació que n'ofereix la Bíblia el descriu certament com a criatura i com a imatge, determinada en la seva realitat profunda per l'origen i el parentiu que el constitueix. Però això mateix posa en l'ésser humà, home i dona, el germen i l'exigència d'una tasca originària a realitzar, cadascú per separat i també com a parella. La tasca és "dominar" les altres criatures, "cultivar el jardí"; però cal fer-ho en el marc d'obediència a la llei divina i, per consegüent, en el respecte de la imatge rebuda, fonament clar del poder de domini, concedit amb vista al seu perfeccionament (cf. Gn. 1, 26-30; Sa 9,2 s.). Quan l'home desobeeix Déu i es nega a sotmetre's a la seva potestat, aleshores la natura se li rebel·la i ja no el reconeix com a senyor, perquè ha entelat en si mateix la imatge divina. La crida a posseir i a usar allò creat roman sempre vàlida, però desprès del pecat el seu exercici serà ardu i ple de sofriments (cf. Gn 3, 17-19) Efectivament, el capítol següent del Gènesi ens presenta la descendència de Caïm, la qual construeix una ciutat, es dedica a la ramaderia, a les arts (la musica) i a la tècnica (la metal·lúrgica), i al mateix temps es comença a "invocar el nom del Senyor" (cf. ibid. 4,17-26). La historia del gènere humà, descrita en la Sagrada Escriptura, fins i tot després de la caiguda en el pecat, és una historia de contínues realitzacions que, encara que sempre posades en crisi i en perill pel pecat, es repeteixen i es difonen com a resposta a la vocació divina assenyalada des del començament a l'home i a la dona (cf. Gn. 1, 26-28) i gravada en la imatge rebuda per elis. És lògic concloure, almenys per als qui creuen en la Paraula de Déu, que el "desenvolupament" actual ha de ser considerat com un moment de la història iniciada en la creació i constantment posada en perill per la infidelitat a la voluntat del Creador, sobretot per la temptació de la idolatria, però que correspon fonamentalment a les premisses inicials. Qui volgués renunciar a la tasca, difícil però exaltant, d'elevar la sort de tot l'home i de tots els homes, sota el pretext del pes de la lluita i de l'esforç incessant de superació, o fins i tot per l'experiència de la derrota i del retorn al punt de partida, mancaria a la voluntat de Déu creador. Sota aquest aspecte, en l'Encíclica Laborem Exercens m'he referit a la vocació de l'home del treball, per subratllar el concepte que sempre és ell el protagonista del desenvolupament Més encara, el mateix Senyor Jesús, en la paràbola els talents, posa en relleu el tracte sever reservat per a aquell que va gosar amagar el talent rebut: "Servent dolent i peresós! ¿Sabies que cullo on no he sembrat i aplego d'on no he escampat?... Preneu-li, doncs, el talent i doneu-lo al qui en té deu" (Mt. 25, 26-28) A nosaltres, que rebem els dons de Déu per fer-los fructificar, ens toca "sembrar" i "recollir". Si no ho fem, se'ns prendrà fins i tot el que tenim. Meditar sobre aquestes severes paraules ens ajudarà a comprometre'ns més resoludament en el deure, avui urgent per a tots, de cooperar en el ple desenvolupament dels altres: "desenvolupament de tot l'home i de tots els homes"
31. La fe en el Crist Redemptor, mentre il lumina interiorment la natura del desenvolupament, guia també en la tasca de col·laboració. En la carta de sant Pau als Colossencs llegim que el Crist és "el primogènit de tota la creació" i que "tot fou creat per Ell i per Ell" (1, 15-16). En efecte, "tot té en ell la seva consistència" perquè "va plaure a Déu" de fer habitar en Ell tota la plenitud i reconciliar per ell i per a ell totes les coses" (Ibid.1,20). En aquest pla diví, que comença des de l'eternitat en el Crist, "Imatge" perfecta del Pare, i culmina en ell, "Primogènit d'entre els morts" (Ibid. 1, 15-18), s'insereix la nostra història marcada pel nostre esforç personal i col·lectiu per elevar la condició humana, vèncer els obstacles que sempre sorgeixen en el nostre camí, disposant-nos així a participar de la plenitud que "resideix en el Senyor" i que Ell comunica "al seu Cos", I'Església" (Ibid. 1,18; cf. Ef. 1, 22-23), mentre el pecat, que sempre ens sotja i compromet les nostres realitzacions humanes, és vençut i rescatat per la "reconciliació" obrada pel Crist (cf. Col.1, 20) Aquí s'obren les perspectives. El somni d'un "progrés indefinit" es verifica, transformat radicalment per la nova òptica que obre la fe cristiana, la qual ens assegura que aquest progrés és possible només perquè Déu Pare ha decidit des del principi fer l'home partícip de la seva glòria en Jesucrist ressuscitat, perquè "en Ell tenim per mitjà de la seva sang el perdó dels delictes" (Ef.1,7), i en Ell ha volgut vèncer el pecat i fer-lo servir pel nostre bé més gran, que supera infinitament tot allò que el progrés podria realitzar. Podem dir, doncs -mentre ens debatem enmig de les foscors i mancances del subdesenvolupament i del superdesenvolupament- que un dia quan "aquest ésser corruptible es revesteixi d'incorruptibilitat i aquest ésser mortal es revesteixi d'immortalitat" (1 Cor.15,54), quan el Senyor "lliuri a Déu Pare el Regne" (Ibid. 15,24), totes les obres i accions, dignes de l'home, seran rescatades. A més, aquesta concepció de la fe explica clarament per què l'Església es preocupa de la problemàtica del desenvolupament, el considera un deure del seu misteri pastoral, i ajuda tothom a reflexionar sobre la natura i les característiques de l'autèntic desenvolupament humà Alguns Pares de l'Església es van inspirar en aquesta visió per elaborar, de forma original, llur concepció del sentit de la historia i del treball humà, com encaminat a un fi que el supera i definit sempre per la seva relació amb l'obra del Crist. Altrament dit, és possible trobar en l'ensenyament patrístic una visió optimista de la història i del treball, o sigui, del valor perenne de les autèntiques realitzacions humanes, en tant que rescatades pel Crist i destinades al Regne promès Així, pertany a l'ensenyament i a la praxi més antiga de l'Església la convicció que ella mateixa, els seus ministres i cadascun del seus membres son cridats a alleujar la misèria dels qui sofreixen a prop o lluny, no només amb allò "superflu", sinó també amb allò "necessari". Davant els casos de necessitat, no s'ha de donar preferència als guarniments superflus dels temples i als objectes preciosos del culte diví; al contrari, podria ser obligatori alienar aquests béns per donar beguda, vestits i habitatge a qui n'està mancat. Com ja hem dit, aquí se'ns presenta una "jerarquia de valors" -en el marc del dret de propietat- entre el "tenir" i el "ser", sobretot quan el "tenir" d'alguns pot resultar a expenses del "ser" de tants d'altres. El Papa Pau Vl, en la seva Encíclica, continua aquest ensenyament, inspirant-se en la Constitució pastoral Gaudium et Spes. Per la meva part, desitjo insistir també en la seva gravetat i urgència, bo i demanant al Senyor força per a tots el cristians per tal de poder passar fidelment a la seva aplicació practica.
32. L'obligació de comprometre's pel desenvolupament dels pobles no és solament un deure individual, ni molt menys individualista, com si es pogués aconseguir amb els esforços aïllats de cadascú. És un imperatiu per a tots i cadascun dels homes i de les dones, per a les societats i les nacions, en particular per a l'Església catòlica i per a les altres Esglésies i comunitats eclesials, amb les quals estem plenament disposats a col laborar en aquest camp. En aquest sentit, així com nosaltres els catòlics invitem els germans separats a participar en les nostres iniciatives, de la mateixa manera ens declarem disposats a col·laborar amb les seves, tot acceptant les invitacions que ens han adreçat. En aquesta recerca del desenvolupament integral de l'home podem també fer molt amb els creients de les altres religions, com en realitat ja s'està fent en diversos llocs. En efecte, la cooperació en el desenvolupament de tot l'home i de cada home és un deure de tothom envers tothom i, al mateix temps, ha de ser comú a les quatre parts del mon: Est i Oest, Nord i Sud o en els diversos "móns", com se sol dir avui. Altrament, si tracta de realitzar-lo en una sola part, o en un sol món, es fa a expenses dels altres; i allà on comença, s'hipertrofia i es perverteix en no tenir en compte els altres. Els pobles i les nacions també tenen dret a llur ple desenvolupament, que, si bé implica -com ha estat dit- els aspectes econòmics i socials, ha d'incloure també la seva identitat cultural i l'obertura al transcendent. Ni tant sols la necessitat del desenvolupament pot prendre's com a pretext per a imposar als altres la pròpia manera de viure o la pròpia fe religiosa.
33. No seria veritablement digne de l'home un tipus de desenvolupament que no respectés i promogués els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les nacions i dels pobles. Avui, potser més que abans, es percep amb major claredat la contradicció intrínseca d'un desenvolupament que fos solament econòmic. Aquest subordina fàcilment la persona humana i les seves necessitats més profundes a les exigències de la planificació econòmica o del guany exclusiu. La connexió intrínseca entre desenvolupament autèntic i respecte dels drets de l'home demostra una vegada més el seu caràcter moral: la veritable elevació de l'home, conforme a la vocació natural i històrica de cadascú, no s'assoleix explorant solament l'abundor de béns i de serveis i disposant d'infrastructures perfectes. Quan els individus i les comunitats no veuen rigorosament respectades les exigències morals, culturals i espirituals fonamentades sobre la dignitat de la persona i sobre la identitat pròpia de cada comunitat, començant per la família i les societats religioses, tota la resta -disponibilitat de béns, abundor de recursos tècnics aplicats a la vida diària, un cert nivell de benestar material- resultarà insatisfactori i, a la llarga, menyspreable. Ho diu clarament el Senyor a l'Evangeli, en cridar l'atenció de tots sobre la veritable jerarquia de valors: "De què li serveix a l'home de guanyar el món sencer si perd la seva vida"? (Mt. 16,26) El veritable desenvolupament, segons les exigències pròpies de l'ésser humà, home o dona, infant, adult o ancià, implica, sobretot per part de tots els qui intervenen activament en aquest procés i són els seus responsables, una viva consciència del valor dels drets de tots i de cadascú, així com de la necessitat e respectar el dret de cadascú a la utilització dels beneficis oferts per la ciència i la tècnica. En l'ordre intern de cada nació és molt important que siguin respectats tots els drets, especialment el dret a la vida en totes les fases de l'existència; els drets de la família com a comunitat social bàsica o "cel.lula de la societat"; la justícia en les relacions laborals; els drets concernents a la vida de la comunitat política com a tal, així com els basats en la vocació transcendent de l'ésser humà, començant pel dret a la llibertat de professar i de practicar el propi credo religiós. En l'ordre internacional, o sigui, en les relacions entre els estats o, segons el llenguatge corrent, entre els diversos "móns", cal el ple respecte de la identitat de cada poble, amb les seves característiques històriques i culturals. És indispensable a més, com ja demanava l'Encíclica Populorum Progressio, que es reconegui a cada poble igual dret a "asseure's a la taula del banquet comú", en lloc de jeure a la porta de Llàtzer, mentre "els gossos venen a llepar-li les ferides" (cf. Lc. 16,21). Tant els pobles com les persones individualment han de fruir d'una igualtat fonamental sobre la qual es basa, per exemple, la Carta de l'Organització de les Nacions Unides: igualtat que és el fonament del dret de tothom a la participació en el procés de ple desenvolupament. Perquè sigui així, el desenvolupament ha de realitzar-se en el marc de la solidaritat i de la llibertat, sense sacrificar mai l'una a l'altra sota cap pretext. El caràcter moral del desenvolupament i la necessitat de promoure'l són exalçats quan es respecten rigorosament totes les exigències derivades de l'ordre de la veritat i del bé propis de la criatura humana. El cristià, a més, educat a veure en l'home la imatge de Déu, cridat a la participació de la veritat i del bé que és Déu mateix, no compren una obstinació pel desenvolupament i la seva realització sense observança i el respecte a la dignitat única d'aquesta "imatge". Amb altres paraules, el veritable desenvolupament ha de fonamentar-se en l'amor a Déu i al proïsme, i ha de afavorir les relacions entre els individus i les societats. Aquesta és la "civilització de l'amor", de la qual parlava freqüentment el Papa Pau Vl.
34. El caràcter moral del desenvolupament tampoc no pot prescindir del respecte pels éssers que constitueixen la natura visible i que els grecs, al·ludint precisament l'ordre que els distingeix, anomenaven el "cosmos". Aquestes realitats també exigeixen respecte, en virtut d'una triple consideració que mereix atenta reflexió. La primera consisteix en la conveniència de prendre major consciència que no es poden utilitzar impunement les diverses categories d'éssers, vius o inanimats -animals, plantes, elements naturals-, com millor plagui, segons les pròpies exigències econòmiques. Al contrari, convé‚ tenir en compte la natura de cada ésser i la seva mútua connexió en un sistema ordenat, que és precisament el cosmos. La segona consideració es basa, en canvi, en la convicció, també cada cop més forta, de la limitació dels recursos naturals, alguns dels quals no són, com se sol dir, renovables. Usar-los com si fossin inesgotables, amb domini absolut, posa seriosament en perill llur futura disponibilitat, no solament per a la generació present, sinó sobretot per a les futures. La tercera consideració es refereix directament a les conseqüències d'un cert tipus de desenvolupament sobre la qualitat de la vida en les zones industrialitzades. Tots sabem que el resultat directe o indirecte de la industrialització és, cada vegada més, la contaminació de l'ambient, amb greus conseqüències per a la salut de la població. Una vegada més, és evident que el desenvolupament, així com la voluntat de planificació que el dirigeix, I'ús dels recursos i Ia manera d'utilitzar-los no estan exempts de respectar les exigències morals. Una d'aquestes imposa, sens dubte, límits a l'ús de la natura visible. El domini confiat a l'home pel Creador no és un poder absolut, ni es pot parlar de llibertat d"'usar i abusar", o de disposar de les coses com sembli millor. La limitació imposada pel mateix Creador des del principi, i expressada simbòlicament amb la prohibició de "menjar del fruit de l'arbre" (cf. Gn 2,16s), mostra clarament que davant la natura visible, estem sotmesos a lleis no solament biològiques, sinó també morals, la transgressió de les quals no resta impune. Una justa concepció del desenvolupament no pot prescindir d'aquestes consideracions -relatives a l'ús dels elements de la natura, a la renovabilitat dels recursos i a les conseqüències d'una industrialització desordenada-, les quals posen davant la nostra consciència la dimensió moral, que ha de distingir el desenvolupament
V UNA LECTURA TEOLÒGICA DELS PROBLEMES MODERNS
35. A la llum del mateix caràcter essencial moral, propi del desenvolupament, cal considerar també els obstacles que s'hi oposen. Si durant els anys transcorreguts des de la publicació de l' Encíclica no s'ha produït aquest desenvolupament -o s'ha produït d'una manera escassa, irregular, o bé contradictòria-, les raons no poden ser solament econòmiques. Ja hem vist com també intervenen motivacions polítiques. Les decisions que acceleren o frenen el desenvolupament dels pobles són certament de caràcter polític. I, per superar els mecanismes perversos que assenyalàvem més amunt i substituir-los per altres de nous, més justos i d'acord amb el bé comú de la humanitat, cal una voluntat política eficaç. Malauradament, desprès d'haver analitzat la situació, hem de concloure que aquella ha estat insuficient. En un document pastoral com el present, una anàlisi limitada únicament a les causes econòmiques i polítiques del desenvolupament i amb les degudes referències a l'anomenat superdesenvolupament seria incompleta. És, doncs, necessari especificar les causes d'ordre moral que, en el pla de la conducta dels homes, considerats com a persones responsables, posen un fre al desenvolupament i n'impedeixen la realització plena. Igualment, quan es disposi de recursos científics i tècnics que mitjançant les necessàries i concretes decisions polítiques han de contribuir a encaminar finalment els pobles vers un veritable desenvolupament, la superació del obstacles majors només s'obtindrà gràcies a decisions essencialment morals, les quals, per als creients i especialment els cristians, s'inspiraran en els principis de la fe, amb l'ajut de la gràcia divina.
36. Per tant, cal destacar que un món dividit en blocs, presidits al seu torn per ideologies rígides, on en lloc de la interdependència i de la solidaritat dominen diferents formes d'imperialisme, no és més que un món sotmès a estructures de pecat. La suma de factors negatius, que actuen contràriament a una veritable consciència del bé comú universal i de l'exigència d'afavorir-lo, sembla crear en les persones i institucions un obstacle difícil de superar. l Si la situació actual cal atribuir-la a dificultats de diversa índole, s'ha de parlar d'"estructures de pecat", les quals -com ja he dit en l'Exhortació Apostòlica Reconciliatio et paenitentia- es fonamenten en el pecat personal, i per consegüent, sempre estan unides a actes concrets de les persones, que les introdueixen i en fan difícil l'eliminació . I així aquestes mateixes estructures es reforcen, es difonen i són font d'altres pecats, tot condicionant la conducta dels homes. "Pecat" i "estructures de pecat" són categories que no s'apliquen sovint a la situació del món contemporani. Tanmateix, no es pot arribar fàcilment a una comprensió profunda de la realitat que tenim davant els nostres ulls sense donar un nom a l'arrel dels mals que ens afligeixen. Es pot parlar certament d'"egoisme" i d'"estretor de mires". També es pot parlar de "càlculs polítics equivocats" i de "decisions econòmiques imprudents. I en cada una d'aquestes qualificacions es percep una ressonància de caràcter ètico-moral. En efecte, la condició de l'home és tal que resulta difícil analitzar profundament les accions i les omissions de les persones sense que impliqui, d'una forma i d'una altra, judicis o referències d'ordre ètic. Aquesta valoració és per si mateixa positiva, sobretot si arriba a ser plenament coherent i si es fonamenta en la fe en Déu i en la seva llei, que ordena el bé i prohibeix el mal. Ací rau la diferència entre la classe d'anàlisi sòcio-política i la referència formal al "pecat" i a les "estructures de pecat". Segons aquesta última visió, es fa present la voluntat de Déu tres vegades Sant, el seu pla sobre els homes, la seva justícia i la seva misericòrdia. Déu, "ric" en misericòrdia, "Redemptor de l'home", i que "és Senyor i infon la vida", exigeix dels homes actituds precises, que també s'expressen en accions davant el proïsme. Aquí hi ha una referència a l'anomenada "segona taula" dels deu Manaments (cf. Ex. 20,12-17; Dt. 5, 16-21). Quan aquestes no es compleixen, s'ofèn Déu i es perjudica el proïsme, i s'introdueixen en el món condicionaments i obstacles que van molt més enllà de les accions i de la breu vida de l'individu. Afecten així mateix el desenvolupament dels pobles, I'aparent dilació o lenta marxa dels quals ha de ser jutjada també sota aquesta llum.
37. A aquesta anàlisi genèrica d'ordre religiós es poden afegir algunes consideracions particulars, per indicar que, entre les opinions i actituds oposades a la voluntat divina i al bé del proïsme i les "estructures" que comporten, dues semblen ser les més característiques: I'afany de guany exclusiu, per una part, i per altra, la set de poder, amb el propòsit d'imposar als altres la pròpia voluntat. A cadascuna d'aquestes actituds podria afegir-s'hi, per caracteritzar-les encara millor, I'expressió: "al preu que sigui". Amb altres paraules, ens trobem davant l'absolutització d'actituds humanes, amb totes les seves possibles conseqüències. Ambdues actituds, encara que siguin per si mateixes separables i cada una pugui donar-se sense l'altra, es troben -en el panorama que tenim davant nostre- indissolublement unides, tant si predomina l'una com l'altra. I com és obvi, no són solament els individus els qui poden ser víctimes d'aquestes dues actituds de pecat: poden ser-ho també les nacions i els blocs. I això afavoreix majorment la introducció de les "estructures de pecat", de les quals he parlat abans. Si certes formes "d'imperialisme" modern es consideressin a la llum d'aquests criteris morals, es descobriria que, sota certes decisions, aparentment inspirades solament per l'economia o la política, s'oculten veritables formes d'idolatria: diner, ideologia, classe social i tecnologia. He cregut oportú assenyalar aquests tipus d'anàlisi, abans de tot per mostra la natura real del mal al qual ens enfrontem en la qüestió del desenvolupament dels pobles; és un mal moral, fruit de molts pecats que porten a "estructures de pecat". Diagnosticar el mal d'aquesta manera també és identificar adequadament, a nivell de conducta humana, el camí a seguir per a superar-lo.
38. Aquest camí es llarg i complex i a més és constantment amenaçat tan per la intrínseca feblesa dels propòsits i realitzacions humanes, com per la mutabilitat de les circumstàncies externes tan imprevisibles. Tanmateix, cal que sigui emprès decididament, i allà on s'hagin fet alguns passos o fins i tot se n'hagi recorregut una part, continuar-lo fins al final. En el pla de la consideració present, la decisió d'emprendre aquest camí o de continuar avançant implica abans de tot un valor moral, que els homes i les dones creients reconeixen com a requerit per la voluntat de Déu, l'únic fonament veritable d'una ètica absolutament vinculant. És desitjable que també els homes i les dones sense una fe explícita es convencin que els obstacles oposats al ple desenvolupament no són solament d'ordre econòmic, sinó que depenen d'actituds més profundes, que es tradueixen, per a l'ésser humà, en valors absoluts. En aquest sentit es pot esperar que tots aquells que d'alguna manera són responsables d'una "vida més humana" per als seus semblants -estiguin inspirats o no per una fe religiosa- s'adonin plenament de la necessitat urgent d'un canvi en les actituds espirituals que defineixen les relacions de cada home amb si mateix, amb el proïsme, amb les comunitats humanes, fins i tot les més llunyanes, i amb la natura, i això en funció d'uns valors superiors, com el bé comú o el ple desenvolupament de "tot l'home i de tots el homes", segons la feliç expressió de l'Encíclica Populorum Progressio . Per als cristians, i també per els qui la paraula "pecat" té un significat teològic precís, aquest canvi d'actitud o de mentalitat, o de manera de ser, s'anomena, en llenguatge bíblic: "conversió" (cf Mc. 1,15; Lc.13,35; Is. 30,15). Aquesta conversió indica especialment relació amb Déu, amb el pecat comès, amb les seves conseqüències, i, per tant, amb el proïsme, individu o comunitat. Déu, "que té a les seves mans els cors dels poderosos", i els de tothom pot, segons la seva promesa, transformar per obra del seu Esperit els "cors de pedra", en "cors de carn" (cf. Ez. 36,26). En el camí vers aquesta desitjada conversió, vers la superació dels obstacles morals per al desenvolupament, ja es pot assenyalar com un valor positiu i moral, la consciència creixent de la interdependència entre els homes i entre les nacions. El fet que els homes i les dones en moltes parts del món, sentin com a pròpies les injustícies i les violacions dels drets humans comeses a països llunyans, que possiblement mai no visitaran, és un signe més que aquesta realitat és transformada en consciència, que així adquireix una connotació moral. Primer de tot, es tracta de la interdependència, percebuda com sistema determinant de relacions en el món actual, en els seus aspectes econòmic, cultural, polític i religiós, i assumida com a categoria moral. Quan la interdependència és reconeguda així, la seva corresponent resposta, com a actitud moral i social, i com a "virtut", és la solidaritat. Aquesta no és, doncs, un sentiment superficial pels mals de tantes persones, properes o llunyanes. Al contrari, és la determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel bé comú; és a dir, pel bé de tots i de cadascú, per tal que tots siguin veritablement responsables de tots. Aquesta determinació es fonamenta en la ferma convicció que allò que frena el ple desenvolupament és aquell afany i aquella set de poder dels quals ja hem parlat. Aquestes "actituds i estructures de pecat" només es vencen -amb l'ajut de la gràcia divina- mitjançant una actitud diametralment oposada: el lliurament pel bé del proïsme, que esta disposat a "perdre's", en sentit evangèlic, per l'altre en lloc d'explotar-lo, i a "servir-lo" en lloc d'oprimir-lo en profit propi (cf. Mt. 10, 40-42; 20,25; Mc.10, 42-45; Lc. 22, 25-27).
39. L'exercici de la solidaritat dintre de cada societat és només vàlid quan els seus membres es reconeixen els uns als altres com a persones. Els més importants, en disposar d'una porció major de béns i de serveis comuns, han de sentir-se responsables dels més dèbils, disposats a compartir amb ells allò que posseeixen. Aquests, per llur part, en la mateixa línia de solidaritat, no han d'adoptar una actitud merament passiva o destructiva del teixit social i, encara que reivindicant llurs legítims drets, han de realitzar allò que els correspon, pel bé de tots. Per la seva part, els grups intermedis no han d'insistir egoísticament en llurs interessos particulars, sinó que han de respectar els interessos dels altres. Signes positius del món contemporani són la creixent consciència de solidaritat dels pobres entre ells, així com també llurs iniciatives de mutu suport i llur afirmació pública en l'escenari social, no recorrent a la violència, sinó presentant llurs mancances i llurs drets enfront de la ineficàcia o la corrupció dels poders públics. L'Església, en virtut del seu compromís evangèlic, se sent cridada a estar junt a aquestes multituds pobres, a discernir-ne la justícia de les reclamacions i a ajudar a fer-les realitat sense perdre de vista el bé dels grups en funció del bé comú. El mateix criteri s'aplica, per analogia, a les relacions internacionals. La interdependència ha de convertir-se en solidaritat, basada en el principi que els béns de la creació són destinats a tothom. I allò que la indústria humana produeix amb l'elaboració de les primeres matèries i amb l'aportació del treball ha de servir igualment per a bé de tothom. Superant els imperialismes de tot tipus i els propòsits per mantenir la pròpia hegemonia, les nacions més fortes i més dotades han de sentir-se moralment responsables de les altres, a fi d'instaurar un veritable sistema internacional que es basi en la igualtat de tots els pobles i en el degut respecte de les seves legítimes diferencies. Els països econòmicament més dèbils o que estan al límit de la supervivència, assistits pels altres pobles i per la comunitat internacional, han de ser capaços d'aportar al seu torn al bé comú llurs tresors d'humanitat i de cultura que d'altra manera es perdrien per sempre. La solidaritat ens ajuda a veure l'"altre" -persona, poble o nació- no com un instrument qualsevol per a explotar a poc cost la seva capacitat de treball i de resistència física i abandonar-lo quan ja no serveix, sinó com un "semblant" nostre, una "ajuda" (Gn. 2, 18.20), per fer-lo partícip, com nosaltres, del banquet de la vida, al qual tots els homes som invitats per Déu. D'aquí la importància de desvetllar la consciència religiosa dels homes i dels pobles. D'aquesta manera s'exclouen l'explotació, I'opressió i anul·lació dels altres. Aquests fets, en la present divisió del món en blocs contraposats, van a confluir en el perill de guerra i en l'excessiva preocupació per la pròpia seguretat, sovint a costa de l'autonomia, de la lliure decisió i de la mateixa integritat territorial de les nacions més dèbils, situades a les anomenades "zones d'influència" o bé en els "cinyells de seguretat". Les "estructures de pecat", i els pecats que hi condueixen s'oposen amb igual radicalitat a la pau i al desenvolupament, donat que el desenvolupament, segons la coneguda expressió de l'Encíclica del papa Pau Vl, "és el nom nou de la pau" D'aquesta manera, la solidaritat que proposem és un camí vers la pau i vers el desenvolupament. En efecte, la pau del món és inconcebible si no s'assoleix reconèixer per part dels responsables que la interdependència exigeix per ella mateixa la superació política dels blocs, la renúncia a tota forma d'imperialisme econòmic, militar o polític i la transformació de la mútua desconfiança en col·laboració. Aquest: és precisament l'acte propi de la solidaritat entre els individus i entre les nacions. El lema del pontificat del meu venerat antecessor Pius Xll era Opus iustitiae pax, la pau com a fruit de la justícia. Avui es podria dir, amb la mateixa exactitud i anàloga força d'inspiració bíblica (cf. Is. 32,17; Jm. 3,18), Opus solidaritatis pax, la pau com a fruit de la solidaritat. L'objectiu de la pau tan desitjada per tothom, només s'assolirà amb la realització de la justícia social i internacional, i a més amb la pràctica de les virtuts que afavoreixen la convivència i ens ensenyen a viure units, per construir junts, donant i rebent, una societat nova i un món millor.
40. La solidaritat és, sens dubte, una virtut cristiana. En l'exposició precedent ja es podrien entreveure nombrosos punts de contacte entre ella i la caritat, que és signe distintiu dels deixebles de Crist (cf. Jo. 13, 35). A la llum de la fe, la solidaritat tendeix a superar-se a si mateixa, en revestir-se de les dimensions específicament cristianes de la gratuïtat total, perdó i reconciliació. Aleshores el proïsme no és solament un ésser humà amb els seus drets i la seva igualtat fonamental amb tothom, sinó que es converteix en la imatge viva de Déu Pare, rescatada per la sang de Jesucrist i posada sota l'acció permanent de l'Esperit Sant. Per tant, ha de ser estimat, encara que sigui enemic, amb el mateix amor amb el qual l'estima el Senyor, i per ell s'ha de estar disposat al sacrifici, fins i tot extrem: "donar la vida pels germans" (cf. 1Jo. 3, 16). Aleshores la consciència de la paternitat comuna de Déu, de la fraternitat de tots els homes en el Crist, "fills en el Fill", de la presència i acció vivificadora de l'Esperit Sant, conferirà a la nostra mirada sobre el món un nou criteri per a interpretar-lo. Per damunt dels vincles humans i naturals, tan forts i profunds, es percep a la llum de la fe un nou model d'unitat del gènere humà, en el qual ha d'inspirar-se en última instància la solidaritat. Aquest suprem model d'unitat, reflex de la vida íntima de Déu, U en tres Persones, és allò que els cristians expressem amb la paraula "comunió". Aquesta comunió específicament cristiana, gelosament custodiada, estesa i enriquida amb l'ajut del Senyor, és l'ànima de la vocació de l'Església a ser "sagrament", en el sentit ja indicat. Per això la solidaritat ha de cooperar en la realització d'aquest designi diví, tant a nivell individual com a nivell nacional i internacional. Els "mecanismes perversos" i les "estructures de pecat" de què hem parlat només podran ser vençuts mitjançant l'exercici de la solidaritat humana i cristiana, a la qual l'Església invita i promou incansablement. Només així tantes energies positives podran ser dedicades plenament a favor del desenvolupament i de la pau. Molts sants canonitzats per l'Església donen admirable testimoniatge d'aquesta solidaritat i serveixen d'exemple en les difícils circumstàncies actuals. Entre ells desitjo recordar Sant Pere Claver, amb el seu servei als esclaus de Cartagena d'Índies, i sant Maximilià Maria Kolbe, que donà la seva vida per un presoner desconegut en el camp de concentració d'Auschwitz-Oswiecim.
Vl ALGUNES ORIENTACIONS PARTICULARS
41. L'Església no té solucions tècniques per a oferir al problema del subdesenvolupament en si mateix, com. ja va afirmar el papa Pau Vl en la seva Encíclica. En efecte, no proposa sistemes o programes econòmics i polítics ni manifesta preferències per uns o uns altres, sempre que la dignitat de l'home sigui degudament respectada i promoguda, i ella disposi de l'espai necessari per a exercir el seu ministeri en el món. Però l'Església és "experta en humanitat", i aquest fet la mou a estendre necessàriament la seva missió religiosa en els diversos camps en què els homes i les dones desenvolupen llurs activitats, a la recerca de la felicitat, sempre relativa, que és possible en aquest món, d'acord amb llur dignitat de persones. Seguint els meus predecessors, he de repetir que el desenvolupament, per tal que sigui autèntic, és a dir, conforme amb la dignitat de l'home i dels pobles, no pot ser reduït només a un problema "tècnic". Si el reduïm a això, el despullem del seu veritable contingut, i traïm l'home i els pobles, al servei dels quals ha d'estar posat. Per això l'Església té quelcom a dir-hi, tant avui com fa vint anys, així com en el futur, sobre la natura, les condicions, les exigències i les finalitats del veritable desenvolupament i sobre els obstacles que se li oposen. En fer-ho, compleix la seva missió evangelitzadora, ja que dóna la seva primera contribució a la solució del problema urgent del desenvolupament quan proclama la veritat sobre el Crist, sobre ella mateixa i sobre l'home, tot aplicant-la a una situació concreta. Amb aquesta finalitat, I'Església utilitza com a instrument la seva doctrina social. En la difícil conjuntura actual, per tal d'afavorir tant el plantejament correcte dels problemes com les seves millors solucions, hi podrà ajudar molt un coneixement més exacte i una difusió més àmplia del "conjunt de principis de reflexió, de criteris de judici i de directrius d'acció" proposats per la seva ensenyança. Així es podrà veure immediatament que les qüestions que enfrontem son, abans de tot, qüestions morals, i que ni l'anàlisi del problema del desenvolupament com a tal ni els mitjans per superar les dificultats presents poden prescindir d'aquesta dimensió essencial. La doctrina social de l'Església no és, doncs, una "tercera via" entre el capitalisme liberal i el col.lectivisme marxista, i ni tan sols una possible alternativa a d'altres solucions menys contraposades radicalment, sinó que té una categoria pròpia. No és tampoc una ideologia, sinó una formulació acurada del resultat d'una atenta reflexió sobre les realitats complexes de la vida de l'home en la societat i en el context internacional, a la llum de la fe i de la tradició eclesial. El seu objectiu principal és interpretar aquestes realitats, i examinar la seva conformitat o diferència amb allò que l'Evangeli ensenya sobre l'home i la seva vocació terrenal i, alhora, transcendent, per tal d'orientar en conseqüència la conducta cristiana. Per tant, no pertany a l'àmbit de la ideologia, sinó al de la teologia i especialment al de la teologia moral. L'ensenyament i la difusió d'aquesta doctrina social formen part de la missió evangelitzadora de l'Església. I com que es tracta d'una doctrina que ha d'orientar la conducta de les persones, té com a conseqüència el "compromís per la justícia" segons la funció, vocació i circumstancies de cadascú. A l'exercici d'aquest ministeri d'evangelització en el camp social, que és un aspecte de la funció profètica de l'Església, pertany també la denúncia dels mals i de les injustícies. Però convé aclarir que l'anunci és més important que la denúncia, i que aquesta no pot prescindir de l'anunci, ja que li dóna la seva veritable consistència i la força de la seva motivació més alta.
42. La doctrina social de l'Església, avui més que mai, té el deure d'obrir-se a una perspectiva internacional en la línia del Concili Vaticà II de les Encícliques recents i, en particular, de la que commemorem No estarà, doncs, fora de lloc, examinar novament i aprofundir sota aquesta llum els temes i les orientacions característiques, tractats pel Magisteri durant aquests anys. D'entre aquests temes vull remarcar aquí l'opció o amor preferencial pels pobres. Aquesta és una opció o forma especial de primacia en l'exercici de la caritat cristiana, de la qual dóna testimoni tota la tradició de l'Església. Es refereix a la vida de cada cristià, com a imitador de la vida del Crist. però s'aplica igualment a les nostres responsabilitats socials, i en conseqüència, a la nostra manera de viure i a les decisions que cal prendre coherentment sobre la propietat i I'ús dels béns. Però avui, vista la dimensió mundial que ha adquirit la qüestió social, aquest amor preferencial, amb les decisions que ens inspira, no pot deixar d'abraçar les immenses multituds de famolencs, mendicants, gent sense sostre, sense atencions mediques i, sobretot, sense l'esperança d'un futur millor: no es pot oblidar l'existència d'aquesta realitat. Ignorar-la seria assemblar-nos al "ric epuló" que feia veure que no coneixia el pobre Llàtzer, postrat a la seva porta (cf. Lc. 16, 19-31). La nostra vida de cada dia, així com les decisions en el camp polític i econòmic, han d'estar marcades per aquestes realitats. Igualment, els responsables de les nacions i els mateixos Organismes internacionals, al mateix temps que han de tenir sempre present com a prioritaria en llurs plans la veritable dimensió humana, no han d'oblidar de donar la precedència al fenomen de la pobresa creixent. Per desgràcia, els pobres, lluny de disminuir, es multipliquen no només en els països menys desenvolupats sinó també en els països més desenvolupats, fet que resulta no menys escandalós. Cal recordar, un cop més, aquell principi peculiar de la doctrina cristiana: els béns d'aquest món estan originàriament destinats a tothom. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d'aquest principi. En efecte, damunt d'ella grava una "hipoteca social", es a dir, posseeix, com a qualitat intrínseca, una funció social fundada i justificada precisament sobre el destí universal dels béns. En aquest compromís pels pobres no s'ha d'oblidar aquella forma especial de pobresa que és la privació dels drets fonamentals de la persona, en concret el dret a la llibertat religiosa i el dret, també‚ a la iniciativa econòmica.
43. Aquesta preocupació punyent pels pobres -que, segons la significativa formula, son "els pobres del Senyor"- s'ha de traduir, a tots els nivells, en accions concretes fins a assolir decididament algunes reformes necessàries. De cada situació local depèn la determinació de les més urgents i la manera de realitzar-les, però no s'han d'oblidar les exigides per la situació de desequilibri internacional que ha descrit. En relació amb aquest punt, vull recordar particularment: la reforma del sistema internacional de comerç, hipotecat pel proteccionisme i el bilateralisme creixent; la reforma del sistema monetari i financer mundial, reconegut avui com insuficient; la qüestió dels intercanvis de tecnologies i del seu ús adequat; la necessitat d'una revisió de l'estructura de les Organitzacions internacionals existents en el marc d'un ordre jurídic internacional. El sistema internacional de comerç avui discrimina sovint els productes de les indústries incipients dels països en via de desenvolupament, mentre desanima els productors de primeres mataries. Existeix, a més, una certa divisió internacional del treball, per la qual els productes a baix cost d'alguns països, que no tenen lleis laborals eficaces, o massa febles en aplicar-les, es venen a d'altres parts del món amb beneficis considerables per a les empreses que es dediquen a aquest tipus de producció, que no coneix fronteres. El sistema monetari i financer mundial es caracteritza per l'excessiva fluctuació dels mètodes d'intercanvi i d'interès, en detriment de la balança de pagaments i de la situació d'endeutament dels països pobres. Les tecnologies i llurs transferències constitueixen avui un dels problemes principals de l'intercanvi internacional i dels greus mals que en deriven. No són estranys els casos de països en via de desenvolupament als quals són negades les tecnologies necessàries, o bé n'envien d'inútils. Les Organitzacions internacionals, en opinió de molts, haurien arribat a un punt de la seva existència en què llurs mecanismes de funcionament, llurs costos operatius i llur eficàcia requereixen un examen atent i eventuals correccions. Evidentment, no s'aconseguirà un procés tan delicat sense la col·laboració de tothom. Això suposa la superació de les rivalitats polítiques i la renúncia a la voluntat d'instrumentalitzar aquestes organitzacions, que tenen com a única raó de ser el bé comú. Les institucions i les Organitzacions existents han actuat bé a favor dels pobles. Malgrat tot, la humanitat, enfrontada a una etapa nova i més difícil del seu autèntic desenvolupament, necessita avui un grau superior d'ordenament internacional, al servei de les societats, de les economies i de les cultures del món sencer.
44. El desenvolupament requereix, sobretot, esperit d'iniciativa per part dels mateixos països que el necessiten. Cada un d'ells ha d'actuar segons les seves pròpies responsabilitats, sense esperar-ho tot dels països més afavorits i actuant en col·laboració amb els qui es troben en la mateixa situació. Cada un ha de descobrir i aprofitar al màxim possible l'esplai de la seva pròpia llibertat. Cada un hauria d'arribar a ser capaç d'iniciatives que responguin a les pròpies exigències de la societat. Cada un s'hauria d'adonar també de les necessitats reals, així com dels drets i deures a què ha de fer front. El desenvolupament dels pobles comença i troba la seva realització més adequada en el compromís de cada poble per el seu desenvolupament, en col·laboració amb tots els altres. És important, a més, que les mateixes nacions en via de desenvolupament afavoreixin l'autoafirmació de cada un de llurs ciutadans mitjançant l'accés a una cultura més gran i a una lliure circulació de les informacions. Tot allò que afavoreixi l'alfabetització i educació de base, que l'aprofundeixi i la completi, com proposava l'Encíclica Populorum Progressio -fites encara lluny de ser realitat en tantes parts del món-, és una contribució directa al veritable desenvolupament. Per caminar en aquesta direcció, les mateixes nacions han de concretar llurs prioritats i detectar bé les pròpies necessitats segons les particulars condicions de llur ambient geogràfic i de les altres tradicions culturals. Algunes nacions hauran d'incrementar la producció alimentària per tal de tenir sempre a la seva disposició el que necessiten per a la nutrició i la vida. En el món contemporani -on la fam causa tantes víctimes, especialment entre els infants- existeixen algunes nacions particularment no desenvolupades que han assolit l'objectiu de l'autosuficiència alimentària i que s'han convertit en exportadores d'aliments. Altres nacions necessiten reformar algunes estructures i, en particular, llurs institucions polítiques, per tal de substituir règims corromputs, dictatorials o autoritaris per d'altres de democràtics i participatius. És un procés que cal esperar que s'estengui i consolidi, perquè la "salut" d'una comunitat política -en tant que s'expressa mitjançant la lliure participació i responsabilitat de tots els ciutadans en la gestió pública, la seguretat del dret, el respecte i la promoció dels drets humans- és condició i garantia segura per al desenvolupament de "tot l'home i de tots els homes".
45. Tot el que ha estat dit no es podrà realitzar sense la col·laboració de tothom, especialment de la comunitat internacional, en el marc d'una solidaritat que inclogui tothom, començant pels més marginats. Però les mateixes nacions en via de desenvolupament tenen el deure de practicar la solidaritat entre elles i amb els països més marginats del mon. Cal desitjar, per exemple, que nacions d'una mateixa àrea geogràfica estableixin formes de cooperació que les facin menys dependents de productors més poderosos; que obrin llurs fronteres als productes de la zona; que examinin l'eventual complementarietat dels llurs productes; que s'associïn per a la dotació de serveis que cada un per separat no seria capaç de proveir; que estenguin aquesta cooperació al sector monetari i financer. La interdependència és ja una realitat en molts d'aquests països. Reconèixer-la, de manera que sigui més activa, representa una alternativa a l'excessiva dependència de països més rics i poderosos, en el mateix ordre de desenvolupament desitjat, sense oposar-se a ningú, sinó descobrint i valorant al màxim les pròpies responsabilitats. Els països en via de desenvolupament d'una mateixa àrea geogràfica, sobretot els compresos en la zona "Sud", poden i han de constituir -com ja es comença a fer amb resultats prometedors- noves organitzacions regionals inspirades en criteris d'igualtat, llibertat i participació en el concert de les nacions. La solidaritat universal requereix, com a condició indispensable, la seva autonomia i lliure disponibilitat, fins i tot dintre d'associacions com les indicades. Però al mateix temps requereix disponibilitat per a acceptar els sacrificis necessaris pel bé de la comunitat mundial.
Vll CONCLUSIÓ
46. Els pobles i el individus aspiren a llur alliberament: la recerca del ple desenvolupament és el signe del desig de superar els múltiples obstacles que els impedeixen de gaudir d'una "vida més humana". Recentment, en el període següent a la publicació de l'Encíclica Populorum Progressio, en algunes àrees de l'Església catòlica, particularment a l'Amèrica Llatina, s'ha difós una nova manera d'afrontar els problemes de la misèria i del desenvolupament, que fa de l'alliberament la seva categoria fonamental i el seu primer principi d'acció. Els valors positius, però també les desviacions i els perillis de desviació, units a aquesta forma de reflexió i d'elaboració teològica, han estat convenientment assenyalats pel Magisteri de l'Església. Convé afegir que l'aparició de l'alliberament de tota forma d'esclavitud, relativa a l'home i a la societat, és quelcom noble i vàlid. A això mira pròpiament el desenvolupament i I'alliberament, donada l'íntima connexió existent entre aquestes dues realitats. Un desenvolupament solament econòmic no és capaç d'alliberar l'home; al contrari, I'esclavitza encara més. Un desenvolupament que no enclogui la dimensió cultural, transcendent i religiosa de l'home i de la societat, en la mesura que no reconeix l'existència d'aquestes dimensions, no orienta en funció d'aquestes els seus objectius i prioritats, contribuiria encara menys al veritable alliberament. L'ésser humà és totalment lliure només quan és ell mateix en la plenitud dels seus drets i deures, i es pot dir el mateix de tota la societat. El principal obstacle que el veritable alliberament ha de vèncer és el pecat i les estructures que hi porten, a mesura que es multipliquen i s'estenen. La llibertat amb la qual el Crist ens ha alliberat (cf, Gal. 5,1) ens mou a convertir-nos en servents de tothom. D'aquesta manera el procés del desenvolupament i de l'alliberament es concentra en l'exercici de la solidaritat, o sigui, de l'amor i del servei al proïsme, particularment als més pobres. "Perquè on manquen la veritat i l'amor, el procés d'alliberament duu a la mort d'una llibertat que hauria perdut tot fonament"
47. En el marc de les tristes experiències d'aquests darrers anys i del panorama prevalentment negatiu del moment present, I'Església ha d'afirmar amb força la possibilitat de la superació de les traves que, per excés o per defecte, s'interposen al desenvolupament, i la confiança en un veritable alliberament. Confiança i possibilitat basades, en ultima instància, en la consciència que l'Església té de la promesa divina, en virtut de la qual la història present no és tancada en si mateixa, sinó oberta al Regne de Déu. L'Església també‚ té confiança en l'home, fins i tot coneixent la maldat de que és capaç, perquè sap bé -malgrat el pecat heretat i el que cadascú pot cometre- que hi ha en la persona humana prou qualitats i energies, i hi ha una "bonesa" fonamental (cf. Gn. 1, 31), perquè és imatge del seu Creador, posada sota l'influx redemptor del Crist, "proper a tot home", i perquè l'acció eficaç de l'Esperit Sant "omple la terra" (Sa 1,7). Per tant, no es justifiquen ni la desesperació, ni el pessimisme, ni la passivitat. Encara que amb tristesa, convé dir que, així com es pot pecar per egoisme, per afany de guany exagerat i de poder, es pot faltar també‚ -davant les urgents necessitats d'unes multituds enfonsades en el desenvolupament- per temor, indecisió i, en el fons, per covardia. Tots estem cridats, encara més, obligats, a afrontar aquest tremend desafiament de l'ultima dècada del segon mil·lenni. I això perquè uns perills ineludibles ens amenacen a tots: una crisi econòmica mundial, una guerra sense fronteres, sense vencedors ni vençuts. Enfront d'aquesta amenaça, la distinció entre persones i països pobres comptarà poc si no és per la major responsabilitat dels qui tenen més i poden més. Però aquest no és l'únic ni el principal motiu. Allò que hi ha en joc és la dignitat de la persona humana, la defensa i la promoció de la qual ens han estat confiades pel Creador, i de les quals són rigorosament i responsablement deutors els homes i les dones en cada conjuntura de la història. El panorama actual -com ja molts perceben més o menys clarament- no sembla respondre a aquesta dignitat. Cadascú és cridat a ocupar el seu propi lloc en aquesta campanya pacífica que cal realitzar amb mitjans pacífics per aconseguir el desenvolupament en la pau, per salvaguardar la mateixa natura i el món que ens envolta. També l'Església se sent profundament implicada en aquest camí, en l'èxit final del qual espera. Per això, seguint l'Encíclica Populorum Progressio, del papa Pau Vl, amb senzillesa i humilitat vull adreçar-me a tots, homes i dones sense excepció, perquè, convençuts de la gravetat del moment present i de la respectiva responsabilitat individual, posem en obra -amb l'estil personal i familiar de vida, amb l'ús dels béns, amb la participació com a ciutadans, amb la col·laboració en les decisions econòmiques polítiques, i amb la pròpia actuació a nivell nacional i internacional- les mesures inspirades en la solidaritat i en l'amor preferencial pels pobres. Així ho requereix el moment, així ho exigeix, sobretot, la dignitat de la persona humana, imatge indestructible de Déu creador, idèntica en cadascun de nosaltres. En aquest compromís han de ser exemple i guia els fills de l'Església, cridats, segons el programa anunciat pel mateix Jesús en la sinagoga de Natzaret, a "anunciar als pobres la Bona Nova ..., a proclamar l'alliberament dels captius, la vista als cecs, a donar la llibertat als oprimits i proclamar un any de gràcia del Senyor". (Lc. 4, 18-19) I en això convé subratllar el paper preponderant que correspon al laics, homes i dones, com s' ha dit diverses vegades en la recent Assemblea sinodal. Els pertoca d'animar, amb llur compromís cristià, les realitats i de procurar ser-hi testimonis i operadors de pau i de justícia. Vull adreçar-me especialment a aquells que, pel sagrament del Baptisme i la professió d'un mateix Credo, comparteixen amb nosaltres una veritable comunió, encara que imperfecta. Estic segur que tant la preocupació que aquesta Encíclica transmet, com les motivacions que l'animen, els seran familiars, perquè estan inspirades en l'Evangeli de Jesucrist. Podem trobar aquí una nova invitació a donar un testimoniatge unànime de les nostres comunes conviccions sobre la dignitat de l'home, creat per Déu, redimit pel Crist, santificat per l'Esperit, i cridat en aquest món a viure una vida d'acord amb aquesta dignitat. Als qui comparteixen amb nosaltres l'herència d'Abraham, "el nostre pare en la fe" (cf. Rm. 4, 11s) i la tradició de l'Antic Testament, o sigui els jueus; i a aquells que, com nosaltres, creuen en Déu just i misericordiós, o sigui, els musulmans, adreço igualment aquesta crida que faig extensiva a tots els seguidors de les grans religions del món. La trobada del 27 de setembre de l'any passat a Assís, la ciutat de sant Francesc, per pregar i comprometre'ns per la pau -cadascú en la fidelitat a la pròpia professió religiosa-, ens ha revelat a tots fins a quin punt la pau, i la seva necessària condició, el desenvolupament de "tot l'home i de tots els homes", són una qüestió també religiosa, i com la plena realització d'ambdós depèn de la fidelitat a la nostra vocació d'homes i dones creients. Perquè depèn, abans de tot, de Déu.
48. L'Església sap prou que cap realització temporal no s'identifica amb el Regne de Déu, però que totes no fan més que reflectir i en certa manera anticipar la glòria d'aquest regne que espera al final de l'historia, quan el Senyor torni. Però l'espera no podrà ser mai una excusa per a desentendre's dels homes en llur situació i en llur vida social, nacional i internacional en la mesura que aquesta -sobretot ara- condiciona aquella. Si bé imperfecte i provisional, res del que es pot i cal realitzar mitjançant l'esforç solidari de tots i la gràcia divina en un moment donat de la història, per fer "més humana" la vida dels homes, no s'haurà perdut ni haurà estat debades. Ho ensenya el Concili Vaticà II en el text lluminós de la Constitució pastoral Gaudium et Spes: "Car els béns de la dignitat humana, la unió fraterna i la llibertat, en una paraula, tots els fruits excel·lents de la natura i del nostre esforç, després d'haver-los propagat per la terra en l'Esperit Sant del Senyor i d'acord amb el seu mandat, tornarem a trobar-los, nets de qualsevol taca, il·luminats i transfigurats, quan el Crist lliuri al Pare el regne etern i universal ...; regne que ja és misteriosament present a la nostra terra" El Regne de Déu es fa, doncs, present ara, sobretot en la celebració del sagrament de l'Eucaristia, que és el sacrifici del Senyor. En aquesta celebració, els fruits de la terra i del treball humà -el pa i el vi- són transformats misteriosament, encara que realment i substancialment, per obra de l'Esperit Sant i de les paraules del ministre, en el Cos i la Sang del Senyor Jesucrist, Fill de Déu i Fill de Maria, pel qual el Regne del Pare s'ha fet present enmig nostre. Els béns d'aquest món i l'obra de les nostres mans -el pa i el vi- serveixen per a la vinguda del Regne definitiu, ja que el Senyor, mitjançant el seu esperit, els assumeix en si mateix per oferir-se al Pare i oferir-nos a nosaltres amb ell en la renovació del seu únic sacrifici, que anticipa el Regne de Déu i anuncia la seva vinguda final. Així el Senyor, mitjançant l'Eucaristia, sagrament i sacrifici, ens uneix amb ell i ens uneix entre nosaltres amb un vincle més perfecte que tota únic natural; i units ens envia al món sencer per donar testimoniatge, amb la fe i amb les obres, de l'amor de Déu, preparant la vinguda del seu Regne i anticipant-lo en les ombres dels temps present. Els qui participem de l'Eucaristia som cridats a descobrir, mitjançant aquest sagrament, el sentit profund de la nostra acció en el món a favor del desenvolupament i de la pau; i a rebre'n les energies per a comprometre'ns en això cada vegada més generosament, a exemple del Crist, que en aquest sagrament dóna la vida pels seus amics (cf. Jn. 15, 13). Com el del Crist i en tant que unit a ell, el nostre lliurament personal no serà inútil, sinó certament fecund.
49. En aquest Any Marià, que he proclamat per tal que els fidels catòlics mirin una vegada més Maria, que ens precedeix en la peregrinació de la fe i amb maternal sol·licitud intercedeix per nosaltres davant del seu Fill, el nostre Redemptor, desitjo confiar a ella i a la seva intercessió la difícil conjuntura del món actual, els esforços que es fan i que es faran, sovint amb considerables sofriments, per contribuir al veritable desenvolupament dels pobles, proposat i anunciat pel meu predecessor Pau Vl. Com sempre ha fet la pietat cristiana, presentem a la Santíssima Verge les difícils situacions individuals per tal que, exposant-les al seu Fill, n'obtingui que les alleugi i les transformi. Però també li presentem les situacions socials i la mateixa crisi internacional en els seus aspectes preocupants de misèria, atur, manca d'aliments, cursa armamentista, menyspreu dels drets humans, situacions o perills de conflicte parcial o total. Tot això ho volem posar filialment davant dels seus "ullis misericordiosos", repetint, una vegada més, amb fe i esperança l'antiga antífona mariana: "Sota la vostra protecció ens refugiem, santa Mare de Déu. No desoïu les nostres supliques en les nostres necessitats. En tots els perills deslliureu-nos sempre, Verge gloriosa i beneïda". Maria Santíssima, la nostra Mare i Reina, és la qui, adreçant-se al seu Fill, diu: "No tenen vi" {Jn.2,3), i és també la qui lloa Déu Pare, perquè "derroca als poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res" (Lc. 1, 52s). La seva sol·licitud maternal s'interessa pels aspectes personals i socials de la vida dels homes a la terra. Davant la Trinitat Santíssima, confio a Maria tot el que he exposat en aquesta Carta, invitant tothom a reflexionar i a comprometre's activament a promoure el veritable desenvolupament dels pobles, tal com adequadament expressa l'oració de la missa per aquesta intenció: "Oh Déu, que heu donat a tots els pobles un mateix origen i els heu congregat en una sola família, enceneu els cors de tots en la vostra caritat i en el desig de promocionar els seus germans, perquè, amb els béns que vós doneu abundosament a tots, la personalitat humana de cadascú assoleixi i el seu perfeccionament i, bandejades totes les divisions que ens separen, I'equitat i la justícia es mantinguin fermes en la societat humana" En concloure, ho demano en nom de tots els germans i germanes, als quals, en senyal de benvolença, envio la meva especial benedicció. Donat a Roma, junt a sant Pere, el dia 30 de desembre de l'any 1987, el desè del meu pontificat.
JOAN PAU II, Papa
SOLLICITUDO REI SOCIALIS
Traducció al català de "Documents d'Església" Any XXIII, n. 473 1 de març de 1988