Tertio Milennio Adveniente

PER PREPARAR EL JUBILEU DE L'ANY 2000*
carta apostòlica

Venerables germans en l'episcopat,
Caríssims fills i filles en el Crist!

1.Mentre s'apropa el tercer mil.lenni de la nova era, el pensament remunta espontàniament a les paraules de l'apòstol Pau: "Quan arribà la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona" (Ga 4,4). I la plenitud del temps s'identifica amb el misteri de l'Encarnació del Verb, Fill consubstancial al Pare, i amb el misteri de la Redempció del món. Sant Pau subratlla en aquest fragment que el Fill de Déu ha nascut de dona, nascut sota la Llei, vingut entre els homes per rescatar els qui es trobaven sota la Llei, per tal que poguessin rebre la filiació adoptiva. I afegeix: "La prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: Abbà, Pare!". La seva conclusió és veritablement consoladora: "Per tant, ja no sou esclaus, sinó fills, i si sou fills, també sou hereus, per obra de Déu" (Ga 4, 6-7).
Aquesta presentació paulina del misteri de l'Encarnació inclou la revelació del misteri trinitari i de la prolongació de la missió del Fill en la missió de l'Esperit Sant. L'Encarnació del Fill de Déu, la seva concepció i el seu naixement són demanades per tal que l'Esperit Sant sigui enviat. El text de sant Pau deixa entreveure així el misteri de l'Encarnació redemptora.
I
"JESUCRIST ÉS EL MATEIX AHIR I AVUI..."
(He 13, 8)

2. Lluc en el seu Evangeli ens ha transmès una acurada descripció de les circumstàncies relatives al naixement de Jesús: "Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi... Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i de la descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, amb qui estava unit per acord matrimonial. Maria esperava un fill. Mentre eren allà se li van complir els dies, i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se" (2, 1.3-7).
Es complia així allò que l'àngel Gabriel havia revelat en l'Anunciació. S'havia adreçat a la Verge de Natzaret amb aquestes paraules: "Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu" (1, 28). Aquestes paraules havien torbat Maria, i per això el missatger diví s'afanyà a afegir: "No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran, i l'anomenaran Fill de l'Altíssim... L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això mateix, el fruit que naixerà serà sant, i l'anomenaran Fill de Déu" (1, 30-32.35). La resposta de Maria al missatge angèlic fou clara: "Sóc l'esclava del Senyor; que es compleixin en mi les teves paraules" (1, 38). Mai en la història de l'home tant no va dependre, com aleshores, del consentiment de la criatura humana.1
3. Joan, en el Pròleg al seu Evangeli, sintetitza en una sola frase tota la profunditat del misteri de l'Encarnació. Escriu: "El Verb s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat" (1, 14). Per a Joan, en la concepció i en el naixement de Jesús es realitza l'Encarnació del Verb etern, consubstancial al Pare.
L'Evangelista es refereix al Verb que en el principi era amb Déu, per mitjà del qual ha estat fet tot el que existeix; el Verb en qui hi havia la vida, vida que era la llum dels homes (cf. 1, 1-5). Del Fill unigènit, Déu nat de Déu, l'apòstol Pau escriu que és "engendrat abans de tota la creació" (Col 1, 15). Déu crea el món per mitjà del Verb. El Verb és la Saviesa eterna, el Rostre i la Imatge substancial de Déu, "esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser" (He 1, 3). L'engendrat eternament i alhora estimat pel Pare des de l'eternitat, com a Déu nat de Déu i Llum resplendor de la Llum, és el principi i l'arquetipus de totes les coses creades per Déu en el temps.
El fet que el Verb etern assumís en la plenitud del temps la condició de criatura confereix a allò que s'esdevingué a Betlem fa dos mil anys un singular valor còsmic. Gràcies al Verb, el món de les criatures es presenta com un cosmos, és a dir, com un univers ordenat. I és que el Verb, encarnant-se, renova l'ordre còsmic de la creació. La Carta als Efesis parla del designi que Déu havia prefixat en el Crist "per executar-la en la plenitud del temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra" (1, 10).
4. El Crist, Salvador del món, és l'únic Mitjancer entre Déu i els homes, i no hi ha sota el cel altre nom pel qual puguem ser salvats (cf. Ac 4, 12). Llegim en la Carta als Efesis: "En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s'ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim..., la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud del temps" (1, 7-10). El Crist, Fill consubstancial al Pare, és, doncs, Aquell que revela el pla de Déu sobre tota la creació, i en particular sobre l'home. Com afirma de manera suggestiva el Concili Vaticà II, ell "manifesta planament l'home al mateix home i li descobreix la sublimitat de la seva vocació".2 Li mostra aquesta vocació revelant el misteri del Pare i del seu amor. "Imatge de Déu invisible", el Crist és l'home perfecte que ha tornat a la descendència d'Adam la semblança divina, deformada pel pecat. En la seva naturalesa humana, lliure de tot pecat i assumida en la Persona divina del Verb, la naturalesa comuna a tot ésser humà és elevada a una altíssima dignitat: "El Fill de Déu amb la seva encarnació s'ha unit en certa manera amb tot home. Treballà amb mans d'home, pensà amb intel.ligència d'home, obrà amb voluntat d'home, estimà amb cor d'home. Nascut de la Verge Maria, es féu veritablement un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, excepte en el pecat".3
5. Aquest "fer-se un dels nostres" del Fill de Déu s'esdevingué en la màxima humilitat; per això no sorprèn que la historiografia profana, pendent dels esdeveniments més clamorosos i de personatges més importants, no li hagi dedicat al principi més que fugaces, encara que significatives, al.lusions. Referències al Crist es troben, per exemple, en les Antiguitats Jueves, obra escrita a Roma per l'historiador Josep Flavi entre els anys 93 i 94,4 i sobretot en els Annals de Tàcit, redactats entre el 115 i el 120; entre ells, relatant l'incendi de Roma del 64, falsament imputat per Neró als cristians, l'historiador fa explícita menció del Crist "executat per obra del procurador Ponç Pilat durant l'imperi de Tiberi".5 També Suetoni en la biografia de l'emperador Claudi, escrita al voltant del 121, ens informa sobre l'expulsió dels jueus de Roma, ja que "sota la instigació d'un cert Crest provocaven freqüents aldarulls".6 Entre els intèrprets hi ha estesa la convicció que aquest passatge fa referència a Jesucrist, esdevingut motiu de contesa entre els hebreus romans. També és important, com a prova de la ràpida difusió del cristianisme, el testimoniatge de Plini el Jove, governador de Bitínia, el qual explica a l'emperador Trajà, entre el 111 i el 113, que un gran nombre de persones solia reunir-se "un dia establert, abans de l'alba, per recitar entre ells a dos cors una invocació al Crist considerant-lo un déu".7
Però el gran esdeveniment, que els historiadors no-cristians es limiten a esmentar, assoleix llum plena en els escrits del Nou Testament, els quals, fins i tot essent documents de fe, no són menys fidedignes, en el conjunt dels seus relats, com a testimoniatges històrics. El Crist, veritable Déu i veritable home, és Senyor del cosmos i també Senyor de la història, de la qual és "l'Alfa i l'Omega" (Ap 1, 8), "Principi i Fi" (Ap 21, 6). En ell el Pare ha dit la paraula definitiva sobre l'home i sobre la història. Això és el que expressa sintèticament la Carta als Hebreus: "En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies definitius ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill" (1, 1-12).
6. Jesús nasqué del Poble escollit, en compliment de la promesa feta a Abraham i recordada constantment pels profetes. Aquests parlaven en nom de Déu i en lloc d'ell. En efecte, l'economia de l'Antic Testament és essencialment ordenada a preparar i a anunciar la vinguda del Crist, Redemptor de l'univers, i del seu Regne messiànic. Els llibres de l'Antiga Aliança són així testimonis permanents d'una atenta pedagogia divina.8 En el Crist aquesta pedagogia assoleix la seva fita: ell no es limita a parlar "en nom de Déu" com els profetes, sinó que és Déu mateix que parla en el seu Verb etern fet carn. Trobem aquí el punt essencial pel qual el cristianisme es diferencia de les altres religions, en les quals des del començament s'ha expressat la recerca de Déu per part de l'home. El cristianisme comença amb l'Encarnació del Verb. Aquí no és sols l'home que cerca Déu, sinó que Déu es fa realment present, per tal de parlar d'ell mateix a l'home i per indicar-li el camí pel qual podrà arribar a ell. És allò que enuncia el Pròleg de l'Evangeli de Joan: "A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat" (1, 18). El Verb encarnat és, doncs, el compliment de l'anhel present en totes les religions de la humanitat: aquest compliment és obra de Déu i va més enllà de tota expectativa humana. És misteri de gràcia.
En el Crist la religió ja no és un "buscar Déu per si poden acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo" (Ac 17, 27), sinó una resposta de fe a Déu que es revela: resposta en la qual l'home parla a Déu com a Creador i Pare seu; resposta feta possible per aquell Home únic que és al mateix temps el Verb consubstancial al Pare, en qui Déu parla a cada home i cada home té capacitat per respondre a Déu. Més encara, en aquest Home tota criatura respon a Déu. Jesucrist és el nou començament de tot: tot en ell convergeix, és acollit i restituït al Creador de qui procedeix. D'aquesta manera, el Crist és el compliment de l'anhel de totes les religions del món i, per això mateix, n'és l'única i definitiva culminació. Si, per una part, Déu en el Crist parla d'ell mateix a la humanitat, per l'altra, en el mateix Crist, tota la humanitat i tota la creació parlen d'ells mateixos a Déu, més encara, es donen a Déu. Tot retorna d'aquesta manera al seu principi. Déu "ha volgut unir en el Crist totes les coses" (cf. Ef 1, 10) i, alhora, el compliment de cada cosa en Déu: compliment que és glòria de Déu. La religió fonamentada en Jesucrist és religió de la glòria, és existir en una vida nova a lloança de la glòria de Déu (cf. Ef 1, 12). Tota la creació, en realitat, és manifestació de la seva glòria; en particular l'home que viu és manifestació de la glòria de Déu, cridat a viure de la plenitud de la vida en Déu.
7. En Jesucrist, Déu no solament parla a l'home, sinó que el cerca. L'Encarnació del Fill de Déu dóna testimoni que Déu cerca l'home. D'aquesta recerca, Jesús en parla com de la troballa de l'ovella perduda (cf. Lc 15, 1-7). És una recerca que neix de l'íntim de Déu i té el seu punt culminant en l'Encarnació del Verb. Si Déu va a la recerca de l'home, creat a imatge i semblança seves, ho fa perquè l'estima eternament en el Verb, i en el Crist vol elevar-lo a la dignitat de fill adoptiu. Per tant, Déu cerca l'home, que és la seva possessió particular d'una manera diversa de com ho és cadascuna de les altres criatures. És possessió de Déu per una elecció d'amor: Déu cerca l'home mogut pel seu afecte de Pare.
Per què el cerca? Perquè l'home s'ha allunyat d'ell, i s'ha amagat com Adam entre els arbres del paradís terrestre (cf. Gn 3, 8-10). L'home s'ha deixat extraviar per l'enemic de Déu (cf. Gn 3, 13). Satanàs l'ha enganyat en persuadir-lo de ser igual a Déu i de poder conèixer, com Déu, el bé i el mal, i de governar el món al seu arbitri sense haver de comptar amb la voluntat divina (cf. Gn 3, 5). Cercant l'home a través del seu Fill, Déu vol induir-lo a abandonar els camins del mal, en els quals tendeix a endinsar-se cada cop més. "Fer-li abandonar" aquests camins vol dir fer-li comprendre que es troba en una via falsa; significar derrotar el mal estès per la història humana. Derrotar el mal: heus ací la Redempció. Aquesta es realitza en el sacrifici del Crist, gràcies al qual l'home rescata el deute del pecat i és reconciliat amb Déu. El Fill de Déu s'ha fet home, tot assumint un cos i una ànima en el si de la Verge, precisament per això: per fer d'ell mateix el perfecte sacrifici. La religió de l'Encarnació és la religió de la Redempció del món pel sacrifici del Crist, que comprèn la victòria sobre el mal, sobre el pecat i sobre la mateixa mort. El Crist, acceptant la mort en la creu, manifesta i dóna vida alhora perquè ressuscita, i la mort ja no té cap poder damunt d'ell.
8. La religió que neix del misteri de l'Encarnació redemptora és la religió de "romandre en la intimitat de Déu", de participar en la seva mateixa vida. En parla sant Pau en el passatge esmentat al començament: "Déu ha enviat als nostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: Abba, Pare!" (Ga 4, 6). L'home eleva la seva veu a semblança del Crist, el qual s'adreçava a Déu "amb grans clams i llàgrimes" (He 5, 7), especialment a Getsemaní i a la creu: l'home clama a Déu, com hi crida el Crist, i així dóna testimoniatge de participar en la seva filiació per obra de l'Esperit Sant. L'Esperit Sant, que el Pare va enviar en nom del Fill, fa que l'home participi de la vida íntima de Déu; fa que l'home sigui també fill, a semblança del Crist, i hereu d'aquells béns que constitueixen la part del Fill (cf. Ga 4, 7). En això consisteix la religió de "romandre en la vida íntima de Déu", que s'inicia en l'Encarnació del Fill de Déu. L'Esperit Sant, que escruta les profunditats de Déu (cf. 1 Co 2, 10), ens introdueix, a nosaltres, els homes, en aquestes profunditats per la força del sacrifici del Crist.

II
EL JUBILEU DE L'ANY 2OOO

9. Quan sant Pau parla del naixement del Fill de Déu el situa en "la plenitud del temps" (Ga 4, 4). En realitat el temps s'ha acomplert pel fet mateix que Déu, amb l'Encarnació, s'ha introduït en la història de l'home. L'eternitat ha entrat en el temps: Quin "acompliment" hi ha més gran que aquest? Quin altre "acompliment" fóra possible? Algú ha pensat en certs cicles còsmics arcans, en els quals la història de l'univers, i en particular, la de l'home, es repetiria constantment. L'home sorgeix de la terra i a la terra retorna (cf. Gn 3, 19): aquesta és la dada d'evidència immediata. Però en l'home hi ha una irrenunciable aspiració a viure per sempre. Com pensar en el seva supervivència més enllà de la mort? Alguns han imaginat diverses formes de reencarnació: segons com s'hagi viscut en la vida anterior, s'arribaria a experimentar una nova existència, més noble o més humil, fins a assolir la plena purificació. Aquesta creença, molt arrelada en algunes religions orientals, manifesta entre altres coses que l'home no vol resignar-se a una mort irrevocable. Està convençut de la seva pròpia naturalesa essencialment espiritual i immortal.
La revelació cristiana exclou la reencarnació, i parla d'un acompliment que l'home és cridat a realitzar en el curs d'una única existència sobre la terra. Aquest acompliment del propi destí és aconseguit per l'home en la sincera donació d'ell mateix, una donació que sols esdevé possible en el trobament amb Déu. Per tant, l'home troba en Déu la seva plena realització: aquesta és la veritat revelada pel Crist. L'home s'autorealitza en Déu, que ha vingut al seu encontre mitjançant el seu Fill etern. Gràcies a la vinguda de Déu a la terra, el temps humà, iniciat en la creació, ha assolit la seva plenitud. En efecte, "la plenitud del temps" és només l'eternitat, o millor encara, Aquell que és etern, o sigui, Déu. Entrar, doncs, en "la plenitud del temps" significa assolir el final del temps i sortir dels seus confins, per trobar el seu acompliment en l'eternitat de Déu.
10. En la fe cristiana el temps té una importància fonamental. Dintre de la seva dimensió es crea el món, en el seu interior es desenvolupa la història de la salvació, que té el seu cim en "la plenitud del temps" de l'Encarnació i la seva fi en el retorn gloriós del Fill de Déu al final dels temps. En Jesucrist, Verb encarnat, el temps esdevé una dimensió de Déu, que en si mateix és etern. Amb la vinguda del Crist s'inicien els "dies definitius" (cf. He 1, 2), l'"hora darrera" (cf. 1 Jn 2, 18), que durarà fins a la Parusia.
D'aquesta relació de Déu amb el temps neix el deure de santificar-lo. És el que es fa, per exemple, quan es dediquen a Déu determinats temps, dies o setmanes, com ja passava en la religió de l'Antiga Aliança, i continua passant, encara que d'una manera nova, en el culte cristià. En la litúrgia de la Vetlla pasqual el celebrant, mentre beneeix el ciri que simbolitza el Crist ressuscitat, proclama: "Crist ahir i avui, Principi i Fi, Alfa i Omega. D'ell són els temps i els segles. A ell la glòria i el poder per tota l'eternitat". Pronuncia aquestes paraules gravant sobre el ciri la xifra de l'any en curs. És clar el sentit d'aquest ritu: evidencia que el Crist és Senyor dels temps, el seu principi i el seu acompliment; cada any, cada dia i cada moment són abastats per la seva Encaranació i la seva Resurrecció, per trobar-se, així, novament en "la plenitud del temps". Per això, l'Església viu aquesta realitat i la celebra al llarg de l'any. Així l'any solar és travessat per l'any litúrgic, que en un cert sentit reprodueix tot el misteri de l'Encarnació i de la Redempció, començant pel primer Diumenge d'Advent i acabant en la solemnitat de Crist, Rei i Senyor de l'univers i de la història. Cada diumenge recorda el dia de la resurrecció del Senyor.
11. Des d'aquesta perspectiva pot ser comprès el costum dels Jubileus, que començà en l'Antiga Aliança i continua en la història de l'Església. Jesús de Natzaret anà un dia a la sinagoga de la seva ciutat i s'aixecà a llegir (cf. Lc 4, 16-30). Li lliuraren el volum del profeta Isaïes, d'on va llegir el passatge següent: "L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, a proclamar l'any de gràcia del Senyor" (61, 1-2).
El profeta parla del Messies. "Avui -afegeix Jesús- es compleix aquesta Escriptura que acabeu d'escoltar" (Lc 4, 21), tot ensenyant que el Messies anunciat pels profetes era precisament ell i que en ell començava el temps tan desitjat: havia arribat el dia de la salvació, "la plenitud del temps". Tots els jubileus es refereixen a aquest "temps" i al.ludeixen a la missió del Crist, vingut com a "ungit per l'Esperit Sant", com a "enviat pel Pare". És ell qui anuncia la bona nova als pobres, porta la llibertat als qui n'estan privats, allibera els oprimits, torna la vista als cecs (cf. Mt 11, 4-5; Lc 7, 22). D'aquesta manera acompleix "un any de gràcia del Senyor", que anuncia no solament amb paraules, sinó abans que tot amb les seves obres. El jubileu, "any de gràcia del Senyor", és una característica de l'activitat de Jesús, i no sols la definició cronològica d'un cert aniversari.
12. Les paraules i les obres de Jesús constitueixen d'aquesta manera l'acompliment de tota la tradició dels Jubileus de l'Antic Testament. És sabut que el jubileu era un temps dedicat de manera particular a Déu. Se celebrava cada set anys, segons la Llei de Moisès: era "l'any sabàtic", durant el qual es deixava reposar la terra i eren alliberats els esclaus. L'obligació d'alliberar esclaus estava regulada per detallades prescripcions contingudes en els llibres de l'Èxode (23, 10-11), del Levític (25, 1-28), del Deuteronomi (15, 1-6) i, pràcticament, en tota la legislació bíblica, que així adquireix aquesta dimensió peculiar. En l'any sabàtic, a més de l'alliberament d'esclaus, la llei preveia la remissió de tot els deutes, segons normes molt precises. Tot això havia de ser fet en honor de Déu. I el que es referia a l'any sabàtic valia també per a l'any jubilar, que tenia lloc cada cinquanta anys. Tanmateix, en l'any jubilar s'ampliaven les pràctiques de l'any sabàtic i se celebraven amb més solemnitat. Llegim en el Levític: "Declareu sant l'any cinquanta i proclameu la llibertat a tots els habitants del país. Aquest any serà l'any del jubileu; els qui s'havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s'havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan" (25, 10). Una de les conseqüències més significatives de l'any jubilar era "l'emancipació" de tots els habitants necessitats d'alliberament. En aquesta ocasió cada israelita recobrava la possessió de la terra dels seus pares, si eventualment l'havia venuda o perduda en caure en esclavitud. No podia privar-se definitivament de la terra, ja que pertanyia a Déu, ni podien els israelites romandre per sempre en una situació d'esclavatge, ja que Déu els havia "rescatats" per a ell com a propietat exclusiva quan els alliberà de la servitud a Egipte.
13. Encara que en gran part els preceptes de l'any jubilar no passaren de ser una expectativa ideal -més aviat una esperança que no una concreta realització, en esdevenir una profecia del futur com a anunci del veritable alliberament que el Messies venidor duria a terme-, sobre la base de la normativa jurídica continguda en ells ja es va dibuixant una certa doctrina social, que es desenvolupà després més clarament a partir del Nou Testament. L'any jubilar havia de tornar la igualtat entre tots els fills d'Israel, perquè obria noves possibilitats a les famílies que havien perdut les propietats i àdhuc la llibertat personal. L'any jubilar recordava als rics que havia arribat el temps en el qual els esclaus israelites, iguals a ells, podien reivindicar els seus drets. En el temps previst per la Llei s'havia de proclamar l'any jubilar, que venia en ajut de tots els necessitats. Això exigia un govern just. La justícia, segons la Llei d'Israel, consistia sobretot en la protecció dels febles, i el rei havia de destacar en això, com afirma el Salmista: "Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S'apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort" (Sl 72/71, 12-13). Els pressupòsits d'aquestes tradicions eren estrictament teològics, relacionats abans de tot amb la teologia de la creació i amb la de la divina Providència. De fet, era convicció comuna que només a Déu, com a Creador, corresponia el "dominium altum", o sigui, la senyoria sobre tota la creació, i particularment sobre la terra (cf. Lv 25, 23). Si Déu en la seva Providència havia donat la terra als homes, això significava que l'havia donada a tots. Per això, les riqueses de la creació calia considerar-les un bé comú a tota la humanitat. El qui posseïa aquests béns com a propietat, en realitat n'era solament un administrador, és a dir, un encarregat d'actuar en nom de Déu, únic propietari en sentit ple; la voluntat de Déu era que els béns creats servissin a tothom legítimament. L'any jubilar havia de servir d'aquesta manera per restablir aquesta justícia social. Així, doncs, en la tradició de l'any jubilar troba una de les seves arrels la doctrina social de l'Església, que sempre ha tingut un lloc en l'ensenyament eclesial i s'ha desenvolupat particularment el darrer segle, sobretot a partir de l'Encíclica Rerum Novarum.
14. Cal subratllar sempre allò que Isaïes expressa amb aquestes paraules: "proclamar un any de gràcia del Senyor". El jubileu, per a l'Església, és veritablement aquest "any de gràcia", any de perdó dels pecats i de les penes pels pecats, any de reconciliació entre els adversaris, any de múltiples conversions i de penitència sacramental i extrasacramental. La tradició dels anys jubilars està lligada a la concessió d'indulgències d'una manera més generosa que en altres anys. Juntament amb els jubileus que recorden el misteri de l'Encarnació, el compliment dels cent, els cinquanta o els vint-i-cinc anys, hi ha també aquells que commemoren l'obra de la Redempció: la creu del Crist, la seva mort al Calvari i la Resurrecció. L'Església, en aquestes circumstàncies, proclama "un any de gràcia del Senyor" i procura que tots els fidels puguin gaudir més àmpliament d'aquesta gràcia. Per això, els jubileus se celebren no sols "in Urbe", sinó també "extra Urbem": tradicionalment això es feia l'any successiu a la celebració "in Urbe".
15. En la vida de cada persona els jubileus estan vinculats en general al dia del naixement; però també se celebren els aniversaris del baptisme, de la confirmació, de la primera comunió, de l'ordenació presbiteral o episcopal i del sagrament del matrimoni. Alguns d'aquests aniversaris tenen la seva correspondència en l'àmbit civil, però els cristians sempre els atribueixen un caràcter religiós. De fet, en la visió cristiana de cada jubileu -el 25è aniversari del sacerdoci o del matrimoni, anomenat "de plata", o del 50è, "d'or", o del 60è, "de diamant"- constitueix un peculiar any de gràcia per a la persona que ha rebut un dels sagraments esmentats. El que hem dit sobre els jubileus particulars també es pot aplicar a les comunitats o a les institucions. Així, doncs, se celebra el centenari o el mil.lenari de fundació d'una ciutat o d'un municipi. I en l'àmbit eclesial se celebren els jubileus de les parròquies o de les diòcesis. Tots aquests jubileus personals o comunitaris tenen un paper important i significatiu en la vida dels individus i de les comunitats.
En aquest context, els dos mil anys del naixement del Crist -prescindint de l'exactitud del càlcul cronològic- representen un Jubileu extraordinàriament gran no sols per als cristians, sinó indirectament per a tota la humanitat, donat el paper primordial que el cristianisme ha jugat en aquests dos mil.lennis. És significatiu que el còmput del transcurs dels anys es faci gairebé arreu a partir de la vinguda del Crist al món, i així esdevé el centre del calendari més utilitzat avui. ¿No és també, això, un signe de la incomparable aportació que per a la història universal ha significat el naixement de Jesús de Natzaret?
16. El terme "jubileu" expressa alegria: no solament alegria interior, sinó un goig que es manifesta exteriorment, ja que la vinguda de Déu també és un esdeveniment exterior, visible, audible i tangible, tal com recorda sant Joan (cf. 1 Jn 1,1). És just, doncs, que tota expressió de goig per aquesta vinguda tingui la seva manifestació exterior. Cosa que significa que l'Església s'alegra per la salvació. Crida tothom a l'alegria, i s'esforça per crear les condicions per tal que les forces de salvació siguin comunicades a tothom. Per això, l'any 2000 marcarà la data del Gran Jubileu.
Pel que fa al contingut, aquest Gran Jubileu serà, en certa manera, igual que qualsevol altre. Però, alhora, serà divers i més important que els anteriors. En efecte, l'Església respecta les mesures del temps: hores, dies, anys, segles. D'aquesta manera camina al pas de cada home. Fa que tots entenguin com cadascuna d'aquestes mesures és impregnada de la presència de Déu i de la seva acció salvífica. Amb aquest esperit, l'Església s'alegra, dóna gràcies, demana perdó, tot presentant pregàries al Senyor de la història i de les consciències humanes.
Entre les súpliques més fervents d'aquest moment excepcional en apropar-se un nou mil.lenni, l'Església implora del Senyor que creixi la unitat entre tots els cristians de les diverses confessions fins a assolir la plena comunió. Desitjo, doncs, que el Jubileu sigui l'ocasió adequada per a una fructuosa col.laboració en la posada en comú de tantes coses que ens uneixen i que són certament més que les que ens divideixen. A propòsit d'això, seria molt agradable que, tot respectant els programes de cada Església i Comunitat, s'assolissin acords ecumènics per a la preparació i la celebració del jubileu: aquest tindrà encara més força si es dóna testimoniatge al món de la decidida voluntat de tots els deixebles del Crist d'assolir al més aviat possible la plena unitat en la certesa que "res no és impossible a Déu".

III
LA PREPARACIÓ DEL GRAN JUBILEU

17. En la història de l'Església cada jubileu és preparat per la divina Providència. Això també val per al Gran Jubileu de l'any 2000. Convençuts d'això, avui mirem amb sentit de gratitud i també de responsabilitat el que ha passat en la història de la humanitat a partir del naixement del Crist, sobretot en els esdeveniments entre el mil i el dos mil. D'una manera molt particular adrecem la mirada de fe a aquest segle nostre, tot cercant no sols els testimoniatges de la història humana sinó també de la intervenció divina en les vicissituds humanes.
18. En aquest sentit es pot afirmar que el Concili Vaticà II constitueix un esdeveniment providencial, gràcies al qual l'Església ha iniciat la preparació pròxima del Jubileu de l'any dos mil. Fou un Concili semblant als anteriors, i alhora completament diferent; un Concili centrat en el misteri del Crist i de l'Església i al mateix temps obert al món. Aquesta obertura ha estat la resposta evangèlica a la recent evolució del món amb les desconcertants experiències del segle XX, turmentat per una primera i una segona guerra mundial, per l'experiència dels camps de concentració i per horribles matances. El que ha passat mostra sobretot que el món té necessitat de purificació, té necessitat de conversió.
Sovint es diu que el Concili Vaticà II marca una nova era en la vida de l'Església. Això és veritat, però alhora és difícil no veure com l'Assemblea conciliar va aprendre molt de les experiències i de les reflexions del període precedent, especialment de la doctrina de Pius XII. En la història de l'Església, allò que és "vell" i allò que és "nou" sempre estan profundament implicats. El "nou" neix del "vell", i el "vell" troba en el "nou" una expressió més plena. Així ha estat per al Concili Vaticà II i per als Pontífexs relacionats amb l'Assemblea conciliar, començant per Joan XXIII, continuant amb Pau VI i Joan Pau I, fins al Papa actual.
El que ells han realitzat durant i després del Concili, tant el magisteri com l'activitat de cadascun, ha aportat certament un significatiu ajut a la preparació de la nova primavera de vida cristiana que haurà de manifestar el Gran Jubileu, si els cristians són dòcils a l'acció de l'Esperit Sant.
19. El Concili, encara que no va emprar el to sever de Joan Baptista, quan al Jordà exhortava a la penitència i a la conversió (cf. Lc 3, 1-17), ha posat en relleu quelcom de l'antic Profeta, en mostrar el Crist amb nou vigor als homes d'avui, l'"Anyell de Déu que lleva el pecat del món" (Jn 1, 29), el Redemptor de l'home, el Senyor de la història. En l'Assembla conciliar l'Església, volent ser plenament fidel al seu Mestre, es plantejà la seva pròpia identitat, tot descobrint la profunditat del seu misteri de Cos i d'Esposa del Crist. Posant-se a l'escolta dòcil de la Paraula de Déu, confirmà la vocació universal a la santedat; reformà la litúrgia, "font i cimal" de la seva vida; impulsà la renovació de molts aspectes de la seva existència tant a nivell universal com en cadascuna de les comunitats; maldà per promoure les diverses vocacions cristianes: la dels laics, la dels religiosos, la del ministeri dels diaques, dels sacerdots i dels bisbes; restablí, en particular, la col.legialitat episcopal, expressió privilegiada del ministeri pastoral dels bisbes en comunió amb el Successor de Pere. Sobre la base d'aquesta profunda renovació, el Concili s'obrí als cristians d'altres confessions, als seguidors d'altres religions, a tots els homes del nostre temps. En cap altre Concili no es parlà amb tanta claredat de la unitat dels cristians, del diàleg amb les religions no cristianes, del significat peculiar de l'Antiga Aliança i d'Israel, de la dignitat de la consciència personal, del principi de llibertat religiosa, de les diverses tradicions culturals dins les quals l'Església duu a terme la seva tasca missionera, dels mitjans de comunicació social.
20. L'enorme riquesa de continguts i el llenguatge nou, desconegut abans, de la presentació conciliar d'aquests continguts constitueixen gairebé un anunci de temps nous. Els pares conciliars han parlat amb el llenguatge de l'Evangeli, amb el llenguatge del Sermó de la Muntanya i de les Benaurances. El missatge conciliar presenta Déu en la seva senyoria absoluta sobre totes les coses, encara que també com a garant de l'autèntica autonomia de les realitats temporals.
En efecte, la millor preparació per a l'avinentesa bimil.lenària ha de manifestar-se en el renovat compromís de l' aplicació, al més fidel possible, dels ensenyaments del Concili Vaticà II a la vida de cada persona i de tota l'Església. Amb el Concili s'ha inaugurat, en el sentit més ampli de la paraula, la immediata preparació del Gran Jubileu del 2000. Si busquem quelcom semblant en la litúrgia, amb raó es pot dir que l'anual litúrgia de l'Advent és el temps més semblant a l'esperit del Concili. L'Advent ens prepara per a la trobada amb Aquell que era, que és i que constantment ve (cf. Ap 4, 8).
21. En el camí de la preparació de l'esdeveniment de l'any 2000 s'inclou la sèrie de Sínodes iniciada després del Concili Vaticà II: Sínodes generals i Sínodes continentals, nacionals, regionals i diocesans. El tema de fons és l'evangelització, o millor encara, el de la nova evangelització, les bases de la qual foren fixades per l'Exhortació Apostòlica Evangelii nuntiandi del papa Pau VI, publicada l'any 1975 després de la tercera Assemblea general del Sínode dels bisbes.
Aquests Sínodes ja formen part per si mateixos de la nova evangelització: neixen de la visió conciliar de l'Església; obren un ampli espai a la participació dels laics, dels quals defineixen la funció pròpia dins l'Església; són expressió de la força que el Crist ha donat a tot el Poble de Déu, en fer-lo participar de la seva missió messiànica, profètica, sacerdotal i reial. Molt eloqüents són en aquest sentit les afirmacions del segon capítol de la Constitució dogmàtica Lumen gentium. La preparació del Jubileu de l'any 2000 es realitza així en tota l'Església, a nivell universal i local, animada per una consciència nova de la missió salvífica rebuda del Crist. Aquesta consciència es manifesta amb significativa evidència en les Exhortacions postsinodals dedicades a la missió dels laics, a la formació dels sacerdots, a la catequesi, a la família, al valor de la penitència i de la reconciliació en la vida de l'Església i de la humanitat i, pròximament, a la vida consagrada.
22. Davant el Gran Jubileu de l'any 2000, esperen al ministeri del bisbe de Roma tasques i responsabilitats peculiars. En aquesta línia han actuat d'alguna manera tots els Pontífexs del segle a punt d'acabar. Amb el programa d'instaurar-ho tot en el Crist, sant Pius X treballà per prevenir les tràgiques direccions que anava adquirint la situació internacional de començaments de segle. L'Església, davant la consolidació en el món contemporani de tendències oposades a la pau i a la justícia, era conscient del deure d'actuar d'una manera decisiva per afavorir i defensar béns tan fonamentals. Els Pontífexs del període preconciliar es mogueren en aquest sentit amb gran diligència, cadascun des de la pròpia situació: Benet XV es trobà davant la tragèdia de la primera guerra mundial; Pius XI hagué de fer front a les amenaces dels sistemes totalitaris o no respectuosos de la llibertat humana a Alemanya i Rússia, a Itàlia i Espanya, i abans encara a Mèxic. Pius XII va intervenir contra la més gran injustícia de la segona guerra mundial, en el summe menyspreu de la dignitat humana, i també donà lluminoses orientacions per al naixement d'un nou ordre mundial després de la caiguda dels sistemes polítics precedents.
Al llarg del segle, els Papes, seguint les petjades de Lleó XIII, han tractat sistemàticament els temes de la doctrina social catòlica, tot considerant les característiques d'un sistema just en el camp de les relacions entre treball i capital. N'hi ha prou amb pensar en l'Encíclica Quadragesimo anno de Pius XI, en les nombroses intervencions de Pius XII, en la Mater et Magistra i en la Pacem in terris de Joan XXIII, en la Populorum progressio i en la Carta Apostòlica Octogesima adveniens de Pau VI. Sobre aquest tema jo mateix he insistit repetidament: he dedicat l'Encíclica Laborem exercens de manera particular a la importància del treball humà, mentre que amb la Centesimus annus he intentat reafirmar la validesa de la doctrina de la Rerum novarum després de cent anys. A més, anteriorment amb l'Encíclica Sollicitudo rei socialis havia proposat altra vegada en forma sistemàtica tota la doctrina social de l'Església des de la perspectiva de l'enfrontament entre els dos blocs Est-Oest i del perill d'una guerra nuclear. Els dos elements de la doctrina social de l'Església -la tutela de la dignitat i dels drets de la persona en l'àmbit d'una justa relació entre treball i capital, i la promoció de la pau- es trobaren en aquest text i es fusionaren. Igualment volent servir la causa de la pau els Missatges pontificis anuals del primer de gener, publicats a partir de 1968, durant el pontificat de Pau VI.
23. El pontificat actual, des del primer document, parla explícitament del Gran Jubileu, quan exhorta tothom a viure el període d'espera com "un nou Advent".9 Sobre aquest tema he insistit després moltes altres vegades, i m'hi he dedicat àmpliament en l'Encíclica Dominum et vivificantem.10 De fet, la preparació de l'any 2000 és gairebé una de les seves claus hermenèutiques. Certament, no es vol induir a un nou mil.lenarisme, com feren alguns al final del primer mil.lenni; sinó que hom pretén suscitar una particular sensibilitat envers tot allò que l'Esperit diu a l'Església i a les Esglésies (cf. Ap 2, 7 ss), com també als individus per mitjà dels carismes al servei de tota la comunitat. Hom pretén subratllar allò que l'Esperit suggereix a les distintes comunitats, des de les més petites, com la família, a les més grans, com les nacions i les organitzacions internacionals, sense oblidar les cultures, les civilitzacions i les sanes tradicions. La humanitat, malgrat les aparences, continua esperant la revelació dels fills de Déu i viu d'aquesta esperança com una mare a punt d'infantar, segons la imatge emprada amb tanta força per sant Pau en la Carta als Romans (cf. 8, 19-22).
24. Els pelegrinatges del Pontífex Romà han esdevingut un element important de l'esforç per a aplicar el Concili Vaticà II. Començats per Joan XXIII, a punt d'inaugurar el Concili, amb un significatiu pelegrinatge a Loreto i a Assís (1962), tingueren un notable increment amb Pau VI, el qual, després d'haver anat en primer lloc a Terra Santa (1964), va fer altres nou grans viatges que el portaren en contacte directe amb les poblacions dels diversos continents.
El pontificat actual ha ampliat encara més aquest programa, començant per Mèxic, amb motiu de la III Conferència General de l'Episcopat Llatinoamericà celebrat a Puebla el 1979. Es féu, a més, aquell mateix any, el pelegrinatge a Polònia durant el Jubileu pel 900 aniversari de la mort de sant Estanislau, bisbe i màrtir.
Les successives etapes d'aquest pelegrinar són conegudes. Els pelegrinatges a les Esglésies particulars de cada continent s'han fet sistemàtics, amb una acurada atenció al desenvolupament de les relacions ecumèniques amb els cristians de les diverses confessions. En aquest sentit prenen un particular relleu les visites a Turquia (1979), Alemanya (1990), Anglaterra, Gal.les i Escòcia (1982), Suïssa (1984), Països Escandinaus (1989) i darrerament als Països Bàltics (1993).
En el moment present, entre les fites de pelegrinatge vivament desitjades es troba, a més de Sarajevo a Bòsnia i Hercegovina, l'Orient Mitjà: Líban, Jerusalem, Terra Santa. Seria molt eloqüent si, amb motiu de l'any 2000, fos possible visitar tots aquells llocs que es troben en el camí del Poble escollit de l'Antiga Aliança, a partir dels llocs d'Abraham i Moisès, travessant Egipte i el Mont Sinaí, fins a Damasc, ciutat que fou testimoni de la conversió de sant Pau.
25. En la preparació de l'any 2000 juguen un paper propi les Esglésies particulars, que amb els propis jubileus celebren etapes significatives de la història de la salvació dels diversos pobles. Entre aquests jubileus locals han tingut una màxima importància el mil.lenari del baptisme de la Rus' el 198811 i també dels cinc-cents anys de l'inici de l'evangelització del continent americà (1492). Juntament amb aquests esdeveniments d'ampli abast, encara que no de dimensió universal, cal recordar-ne d'altres no menys significatius: per exemple, el mil.lenari del baptisme de Polònia l'any 1966 i d'Hongria el 1968, junt amb els sis-cents anys del baptisme de Lituània l'any 1987. A més, es compliran aproximadament el 1500 aniversari del baptisme de Clodoveu rei dels francs (496), i el 1400 aniversari de l'arribada de sant Agustí a Cantorbery (597), inici de l'evangelització del món anglosaxó.
Pel que fa a Àsia, el Jubileu ens recordarà l'apòstol Tomàs, que ja al començament de l'era cristiana, segons la tradició, dugué l'anunci evangèlic a l'Índia, on al voltant de l'any 1500 arribarien després els missioners portuguesos. Se celebra enguany el setè centenari de l'evangelització de la Xina (1294) i ens disposem a commemorar l'expansió missionera a Filipines amb la constitució de la seu metropolitana de Manila (1595), i també el quart centenari dels primers màrtirs del Japó (1597).
A l'Àfrica, on el primer anunci remunta a l'època apostòlica, junt amb els 1650 anys de l'ordenació episcopal del primer bisbe dels etiòpics, sant Frumenci (vers 397), i els 500 anys de l'inici de l'evangelització d'Angola, a l'antic regne del Congo (1491), nacions com Camerun, Costa d'Ivori, República Centrafricana, Burundi i Burkina-Faso estan celebrant els respectius centenaris de l'arribada dels primers missioners als seus territoris. També altres pobles africans l'han celebrat fa poc.
Cal no oblidar tampoc les Esglésies Orientals, els antics Patriarcats de les quals ens apropen a l'herència apostòlica, i que llurs venerables tradicions teològiques, litúrgiques i espirituals constitueixen un immens tresor, patrimoni comú de tota la cristiandat. Les múltiples celebracions jubilars d'aquestes Esglésies i de les Comunitats que hi reconeixen l'origen de llur apostolicitat evoquen el camí del Crist en els segles i contribueixen també al Gran Jubileu del final del segon mil.lenni.
Vista així, tota la història cristiana apareix com un únic riu, al qual molts afluents aporten les seves aigües. L'any 2000 ens invita a trobar-nos amb renovada fidelitat i profunda comunió a les riberes d'aquest gran riu: el riu de la Revelació, del cristianisme i de l'Església, que corre a través de la història de la humanitat a partir del que va succeir a Natzaret i després a Betlem fa dos mil anys. És veritablement el "riu" que amb els seus "afluents", segons l'expressió del Salm, "alegren la ciutat de Déu" (46/45, 5).
26. En la perspectiva de la preparació de l'any 2000 també se situen els Anys Sants celebrats en l'últim període d'aquest segle. Resta encara fresc en la memòria l'Any Sant que el Papa Pau VI convocà el 1975; en la mateixa línia se celebrà posteriorment el 1983 com a Any de la Redempció. Potser encara va tenir un ressò més gran l'Any Marià 1987-1988, molt esperat i profundament viscut a les Esglésies particulars, i especialment als santuaris marians d'arreu del món. L'Encíclica Redemptoris Mater, publicada aleshores, evidencià l'ensenyament conciliar sobre la presència de la Mare de Déu en el misteri del Crist i de l'Església: el Fill de Déu va fer-se home fa dos mil anys per obra de l'Esperit Sant i nasqué de la Immaculada Verge Maria. Per això, l'Any Marià fou com una anticipació del Jubileu, perquè va contenir molts elements que s'hauran de desplegar plenament l'Any 2000.
27. És difícil no advertir que l'Any Marià va precedir de prop els esdeveniments de 1989. Són fets que sorprenen per la seva envergadura i especialment pel seu ràpid desenvolupament. Els anys vuitanta s'havien succeït arrossegant un perill creixent, a través de la "guerra freda"; l'any 1989 va portar una solució pacífica que ha tingut gairebé la forma d'un desenvolupament "orgànic". A la seva llum ens sentim portats a reconèixer un significat profètic a l'Encíclica Rerum novarum: tot el que el Papa Lleó XIII escriu allí sobre el tema del comunisme troba en aquests esdeveniments una puntual verificació, com vaig fer present en l'Encíclica Centesimus annus.12 A més, es podia percebre com, en la trama del que s'ha esdevingut, obrava amb urgència materna la mà invisible de la Providència: "¿Pot una mare oblidar-se del seu nadó...?" (Is 49, 15).
Després del 1989 han sorgit, tanmateix, nous perills i noves amenaces. Als països de l'antic bloc oriental, després de la caiguda del comunisme, ha aparegut el greu risc dels nacionalismes, com desgraciadament demostren els contratemps dels Balcans i d'altres àrees pròximes. Això obliga els pobles d'Europa a un seriós examen de consciència, reconeixent culpes i errors comesos històricament, en el camp econòmic i polític, en relació amb les nacions els drets de les quals han estat sistemàticament violats pels imperialismes del segle passat i del present.
28. Actualment, després de l'Any Marià i amb el mateix esperit i afecte, vivim l'Any de la Família, el contingut del qual queda estretament unit amb el misteri de l'Encarnació i amb la mateixa història dels homes. D'aquí que podem tenir l'esperança que l'Any de la Família, inaugurat a Natzaret, esdevingui, com l'Any Marià, una significativa etapa de la preparació del Gran Jubileu.
En aquest sentit, he adreçat una Carta a les Famílies, en la qual he volgut presentar el nucli de l'ensenyament eclesial sobre la família per dur-lo, valgui l'expressió, a l'interior de cada llar domèstica. En el Concili Vaticà II, l'Església va reconèixer com una de les seves tasques la de valorar la dignitat del matrimoni i de la família.13 L'Any de la Família pretén contribuir a posar en pràctica el Concili en aquesta dimensió. Per això cal que la preparació del Gran Jubileu passi, en certa manera, a través de cada família. ¿No va voler entrar el Fill de Déu en la història dels homes a través d'una família, la de Natzaret?

IV
LA PREPARACIÓ PRÒXIMA

29. Davant aquest vastíssim panorama, sorgeix la pregunta: ¿es pot elaborar un programa específic d'iniciatives per a la preparació immediata del Gran Jubileu? La veritat és que tot el que ha estat dit abans ja presenta alguns elements d'aquest programa.
Una presentació més detallada d'iniciatives concretes, si no vol ser massa artificial i de difícil aplicació en cada comunitat eclesial, que viu en condicions tan diverses, ha de ser el resultat d'una àmplia consulta. Conscient d'això, he volgut tractar aquest tema amb els presidents de les Conferències episcopals i, en particular, amb els cardenals.
Estic agraït als venerables membres del Col.legi cardenalici que, reunits en Consistori extraordinari els dies 13 i 14 de juny passats, han preparat sobre el tema nombroses propostes i han donat orientacions útils. Igualment dono les gràcies als germans en l'Episcopat, els quals de diverses maneres no han deixat de fer-me arribar valuosos suggeriments, que he tingut ben presents en l'elaboració d'aquesta Carta Apostòlica.
30. Una primera indicació, sorgida d'aquella consulta general, es refereix als temps de la preparació. Per a l'any 2000 ja manquen pocs anys: ha semblat oportú dividir aquest període en dues fases i reservar la fase pròpiament preparatòria als últims tres anys. S'ha pensat que un període més llarg acabaria acumulant excessius continguts i atenuaria la tensió espiritual.
Per tant, sembla convenient apropar-se a la històrica data amb una primera fase de sensibilització dels fidels sobre temes més generals, per tal de concentrar després la preparació directa i immediata en una segona fase, d'un trienni, orientada tota a la celebració del misteri del Crist Salvador.
a) Primera fase

31. La primera fase tindrà, doncs, un caràcter antepreparatori: haurà de servir per revifar en el poble cristià la consciència del valor i del significat que el Jubileu del 2000 suposa en la història humana. Aquest, portant amb ell la memòria del naixement del Crist, està intrínsecament marcat per una connotació cristològica.
D'acord amb l'articulació de la fe cristiana en paraula i sagrament, sembla important ajuntar, també en aquesta particular ocasió, l'estructura de la memòria amb la de la celebració, no limitant-nos a recordar l'esdeveniment només conceptualment, sinó fent present el valor salvífic mitjançant l'actualització sacramental. El Jubileu haurà de confirmar en els cristians d'avui la fe en el Déu revelat en el Crist, sostenir l'esperança prolongada en l'espera de la vida eterna i vivificar la caritat compromesa activament en el servei als germans.
Durant la primera fase (del 1994 al 1996) la Santa Seu, amb la creació d'un Comitè especial, no deixarà de suggerir línies de reflexió i d'acció a nivell universal, mentre que un esforç anàleg de sensibilització es desenvoluparà d'una manera més capil.lar, a través de Comissions semblants en les Esglésies particulars. Es tractarà, de la manera que sigui, de continuar el que ha estat fet en la preparació remota i, alhora, d'aprofundir els aspectes més característics de l'esdeveniment jubilar.
31. El Jubileu és sempre un temps de gràcia particular, "un dia de gràcia del Senyor"; com a tal, té -ja ha estat dit més amunt- un caràcter d'alegria. El Jubileu de l'Any 2000 vol ser una gran pregària de lloança i d'acció de gràcies sobretot pel do de l'Encarnació del Fill de Déu i de la Redempció acomplerta per ell. En l'any jubilar els cristians es posaran amb nova actitud de meravellament de fe davant l'amor del Pare, que ha lliurat el seu Fill, "perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna" (Jn 3, 16). A més, amb profund sentiment donaran gràcies pel do de l'Església, fundada pel Crist com a "sagrament o signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà".14 Aquesta acció de gràcies s'estendrà finalment als fruits de santedat madurats en la vida de tants homes i dones que en cada generació i en cada època històrica han sabut acollir sense reserves el do de la Redempció.
El goig d'un jubileu és sempre d'una manera particular el goig del perdó de les culpes, l'alegria de la conversió. Per això, sembla oportú posar novament en primer pla el tema del Sínode dels bisbes de 1984, o sigui, la penitència i la reconciliació.15 Aquest Sínode fou un fet molt significatiu en la història de l'Església postconciliar. Reprèn la qüestió sempre actual de la conversió ("metànoia"), que és la condició preliminar per a la reconciliació amb Déu tant de les persones com de les comunitats.
33. Així és just que, mentre el segon mil.lenni del cristianisme arriba al seu final, l'Església assumeixi amb una consciència més viva el pecat dels seus fills, recordant totes les circumstàncies en les quals, al llarg de la història, s'han allunyat de l'esperit del Crist i del seu Evangeli i han ofert al món, en lloc del testimoniatge d'una vida inspirada en els valors de la fe, l'espectacle de maneres de pensar i d'actuar que eren veritables formes d'antitestimoniatge i d'escàndol.
L'Església, tot i ser santa per la seva unió amb el Crist, mai no cessa de fer penitència: reconeix sempre com a propis, davant de Déu i dels homes, els fills pecadors. Sobre això afirma la Constitució dogmàtica Lumen gentium: "L'Església, abraçant en el seu si els pecadors, és alhora santa i sempre necessita purificació, i cerca sense parar la conversió i la renovació".16
La Porta Santa del Jubileu de l'any 2000 haurà de ser simbòlicament molt més gran que les precedents, perquè la humanitat, assolint aquesta fita, es carregarà a coll no sols un segle sinó un mil.lenni. És bo que l'Església doni aquest pas amb la clara consciència del que ha viscut durant els darrers deu segles. No pot travessar el llindar del nou mil.lenni sense animar els seus fills a purificar-se, en el penediment, d'errors i d'infidelitats, d'incoherències i de lentituds. Reconèixer els fracassos d'ahir és un acte de lleialtat i de valentia que ens ajuda a reforçar la nostra fe i ens fa capaços i disposats a fer front a les temptacions i a les dificultats d'avui.
34. Entre els pecats que exigeixen un major compromís de penitència i de conversió cal esmentar certament aquells que han fet mal a la unitat volguda per Déu al seu Poble. Al llarg d'aquests mil anys que s'estan acabant, encara més que en el primer mil.lenni, la comunió eclesial, "a vegades no sense culpa dels homes per ambdues parts",17 ha conegut doloroses laceracions que contradiuen obertament la voluntat del Crist i són un escàndol per al món.18 Malauradament, aquests pecats del passat fan sentir encara el seu pes i continuen essent també temptacions del present. Cal absolutament esmenar-nos, tot invocant amb força el perdó del Crist.
En aquesta primera etapa del mil.lenni, l'Església ha d'adreçar-se amb una súplica més intensa a l'Esperit Sant per implorar-li el do de la unitat dels cristians. Aquest és un problema crucial per al testimoniatge evangèlic en el món. Especialment després del Concili Vaticà II han estat moltes les iniciatives ecumèniques empreses amb generositat i fermesa: es pot dir que tota l'activitat de les Esglésies particulars i de la Seu Apostòlica ha assumit durant aquests anys un caràcter ecumènic. El Pontifici Consell per a la promoció de la unitat dels cristians ha estat un dels centres animadors del procés vers la plena unitat.
Tanmateix, tots som conscients que l'assoliment d'aquesta fita no pot ser només fruit d'esforços humans, encara que siguin necessaris. La unitat, en definitiva, és un do de l'Esperit Sant. A nosaltres ens és demanat de correspondre a aquest do sense caure en lleugereses i reticències en testimoniar la veritat, sinó més aviat posant en pràctica les directrius marcades pel Concili i pels successius documents de la Santa Seu, apreciats també per molts cristians que no estan en plena comunió amb l'Església catòlica.
Aquesta és, per tant, una de les tasques dels cristians encaminats vers l'any 2000. La proximitat del final del segon mil.lenni anima tothom a un examen de consciència i a oportunes iniciatives ecumèniques, de manera que davant el Gran Jubileu ens podem presentar, si no del tot units, almenys molt més propers per a vèncer les divisions del segon mil.lenni. Cal, per això -tothom ho veu- un gran esforç. Cal continuar amb el diàleg doctrinal, però sobretot esforçar-se més en la pregària ecumènica. Pregària que, després del Concili, s'ha intensificat molt, però que cal augmentar encara, tot comprometent cada vegada més els cristians, en sintonia amb la gran invocació del Crist abans de la Passió: "Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres" (Jn 17, 21).
35. Un altre capítol dolorós sobre el qual els fills de l'Església han de tornar amb esperit obert al penediment és el consentiment manifestat, especialment en alguns segles, amb mètodes d'intolerància i fins i tot de violència en el servei de la veritat.
És molt cert que un correcte judici històric no pot prescindir d'un atent estudi dels condicionaments culturals del moment, sota l'influx del qual molts pogueren creure de bona fe que un autèntic testimoniatge de la veritat comportava extingir altres opinions o almenys marginar-les. Múltiples causes concorrien sovint en la creació de llavors d'intolerància i engendraven un ànim immoderat al qual solament podien sostreure's els grans esperits veritablement lliures i plens de Déu. Però la consideració de les circumstàncies atenuants no dispensa l'Església del deure de lamentar profundament les febleses de tants fills seus que li han deformat el rostre, i que fins i tot han impedit de reflectir plenament la imatge del seu Senyor crucificat, testimoni insuperable d'amor pacient i d'humil mansuetud. D'aquestes marques del passat, en neix una lliçó per al futur, que ha de portar tot cristià a tenir ben present el principi d'or dictat pel Concili: "La veritat no s'imposa sinó per la força mateixa de la veritat, que penetra, amb suavitat i fermesa alhora, en les ànimes".19
36. Un seriós examen de consciència ha estat afavorit per nombrosos cardenals i bisbes especialment sobre l'Església del nostre temps. Al llindar del nou mil.lenni els cristians han de posar-se humilment davant el Senyor per preguntar-se sobre les responsabilitats que ells també tenen en relació amb els mals del nostre temps. L'època actual, junt amb moltes llums, presenta igualment no poques ombres.
Per exemple, no es pot callar davant la indiferència religiosa que porta molts homes d'avui a viure com si Déu no existís o a conformar-se amb una religió vaga, incapaç d'harmonitzar-se amb la veritat ni amb el deure de la constància en la veritat. Cal afegir-hi, encara, l'estesa pèrdua del sentit transcendent de la vida humana i la confusió en el camp de l'ètica, fins i tot en els valors fonamentals del respecte a la vida i a la família. S'imposa, a més, als fills de l'Església una verificació: en quina mesura també ells són afectats per l'atmosfera de secularisme i de relativisme ètic? ¿I quina part de responsabilitat han de reconèixer en la davallada creixent de la religió, per no haver mostrat el rostre genuí de Déu, "a causa dels defectes de la seva vida religiosa, moral i social"?20
De fet, no es pot negar que la vida espiritual travessa en molts cristians un moment d'incertesa que afecta no solament la vida moral, sinó fins i tot l'oració i la mateixa integritat teologal de la fe. Aquesta, ja provada per les condicions del nostre temps, a vegades està desorientada per opinions teològiques falses, que es difonen a causa de la gran dificultat d'obeir el Magisteri de l'Església.
I sobre el testimoniatge de l'Església en el nostre temps, ¿qui no sent dolor per la manca de discerniment, que a vegades esdevé aprovació, de no pocs cristians enfront de la violació de fonamentals drets humans per part de règims totalitaris? ¿I no hem de lamentar semblantment, entre les ombres del present, la corresponsabilitat de tants cristians en greus formes d'injustícia i de marginació social? Cal preguntar-se quants, d'entre ells, coneixen a fons i practiquen coherentment les directrius de la doctrina social de l'Església?
L'examen de consciència tampoc no pot ometre el refús del Concili, aquest gran do de l'Esperit a l'Església al final del segon mil.lenni. ¿En quina mesura la Paraula de Déu ha arribat a ser plenament l'ànima de la teologia i la inspiració de tota l'existència cristiana, com demanava la Dei Verbum? ¿Es viu la litúrgia com a "font i cimal" de la vida eclesial, segons els ensenyaments de la constitució Sacrosanctum Concilium? ¿Es consolida, en l'Església universal i en les comunitats particulars, l'eclesiologia de comunió que es troba en la Lumen gentium, les diverses formes de participació del Poble de Déu, encara que sense admetre un democratisme i un sociologisme que no reflecteixen la visió catòlica de l'Església i l'autèntic esperit del Concili Vaticà II? Un interrogant fonamental també cal que sigui plantejat sobre l'estil de les relacions entre l'Església i el món. Les directrius conciliars -presents en la constitució Gaudium et spes i en altres documents- d'un diàleg obert, respectuós i cordial, acompanyat tanmateix per un atent discerniment i pel valent testimoniatge de la veritat, continuen essent vàlides i ens criden a un compromís ulterior.
37. L'Església del primer mil.lenni nasqué de la sang dels màrtirs: "Sang de màrtirs, llavor de cristians".21 Els fets històrics lligats a la figura de Constantí el Gran mai no haurien pogut garantir un desenvolupament de l'Església com el verificat en el primer mil.lenni, si no hagués estat per aquella sembra de màrtirs i per aquell patrimoni de santedat que van caracteritzar les primeres generacions cristianes. Al terme del segon mil.lenni, l'Església ha tornat novament a ser Església de màrtirs. Les persecucions de creients -sacerdots, religiosos i laics- han comportat una gran sembra de màrtirs a diverses parts del món. El testimoniatge ofert al Crist fins al vessament de la sang ha esdevingut patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants, tal com mostrà Pau VI en l'homilia de canonització dels màrtirs d'Uganda.22
És un testimoniatge que cal no oblidar. L'Església dels primers segles, enmig de moltes dificultats organitzatives, volgué conservar els testimoniatges dels màrtirs en oportuns martirologis. Aquests martirologis han estat constantment actualitzats a través dels segles, i en el catàleg dels sants i dels beats de l'Església han entrat no sols els qui vessaren la sang pel Crist, sinó també mestres, missioners, confessors, bisbes, preveres, verges, esposos, vídues, infants.
En el nostre temps han tornat els màrtirs, sovint desconeguts, gairebé "milites ignoti" de la gran causa de Déu. Tant com es pugui, en l'Església no s'han de perdre llurs testimoniatges. Com ha suggerit el Consistori, cal que les Esglésies particulars facin tots els possibles per no perdre el record dels qui han sofert el martiri, recollint-ne els documents adequats. Això ha de tenir també un rostre i una forma ecumènics. L'ecumenisme dels sants i dels màrtirs és potser el més convincent. La comunió dels sants parla amb una veu més forta que els elements de divisió. El martyrologium dels primers segles constituí la base del culte dels sants. Proclamant i venerant la santedat dels seus fills i de les seves filles, l'Església retia el màxim honor a Déu mateix; en els màrtirs venerava el Crist, que estava a l'origen de llur martiri i de llur santedat. S'ha desenvolupat posteriorment la praxi de la canonització que encara perdura en l'Església catòlica i en les ortodoxes. Aquests anys s'han multiplicat les canonitzacions i les beatificacions: manifesten la vitalitat de les Esglésies particulars, molt més nombroses avui que en els primers segles i en el primer mil.lenni. El més gran homenatge que totes les Esglésies tributaran al Crist al llindar del tercer mil.lenni comportarà demostracions de la presència de la Redempció mitjançant fruits de fe, d'esperança i de caritat en homes i dones de tantes llengües i races que han seguit el Crist en les diferents formes de la vocació cristianes.
Serà tasca de la Seu Apostòlica, de cara a l'Any 2000, actualitzar els martirologis de l'Església universal, tot prestant una gran atenció a la santedat dels qui també en el nostre temps han viscut plenament en la veritat del Crist. Especialment caldrà treballar pel reconeixement de l'heroïcitat de les virtuts dels homes i les dones que han acomplert la vocació cristiana en el matrimoni. Essent conscients que no manquen fruits de santedat en aquest estat, sentim la necessitat de trobar els mitjans més oportuns per a verificar-los i proposar-los a tota l'Església com un model i un estímul per als altres esposos cristians.
38. Una exigència posterior assenyalada pels cardenals i els bisbes és la dels Sínodes de caràcter continental, en la línia dels ja celebrats per Europa i Àfrica. L'última Conferència general de l'Episcopat d'Amèrica llatina ha acollit, en sintonia amb l'Episcopat nord-americà, la proposta d'un Sínode panamericà sobre la problemàtica de la nova evangelització en ambdues parts del mateix continent, tan diverses entre elles per l'origen i la història, i sobre la qüestió de la justícia i de les relacions econòmiques internacionals, considerant l'enorme desigualtat entre el Nord i el Sud.
Un altre Sínode de caràcter continental serà oportú a Àsia, on és més accentuat el tema de l'encontre del cristianisme amb les altres religions i les antigues cultures. Aquest és un gran repte per a l'evangelització, ja que les religions com el budisme o l'hinduisme es presenten amb un clar caràcter salvífic. Hi ha, doncs, la urgent necessitat d'un Sínode, amb motiu del Gran Jubileu, que il.lustri i aprofundeixi la veritat sobre el Crist com a únic Mitjancer entre Déu i els homes i com a únic Redemptor del món, i que el distingeixi totalment dels fundadors d'altres grans religions, en les quals també es troben elements de veritat, que l'Església considera amb respecte sincer, ja que hi veu un reflex de la Veritat que il.lumina tots els homes.23 L'Any 2000 caldrà que ressoni amb força renovada la proclamació de la veritat: "Ens ha nascut el Salvador del món".
També per a Oceania podrà ser útil un Sínode regional. En aquest continent hi ha la qüestió de les poblacions aborígens, que evoca de manera especial alguns aspectes de la prehistòria del gènere humà. En aquest Sínode, un tema que caldria no oblidar, junt amb altres problemes, és la trobada del cristianisme amb les antiquíssimes formes de religiositat, significativament caracteritzades per una orientació monoteista.
b) Segona fase

39. Damunt la base d'aquesta àmplia acció sensibilitzadora, serà després possible afrontar la segona fase, la pròpiament preparatòria. Aquesta es desenvoluparà en una etapa de tres anys, de 1997 a 1999. L'estructura ideal per a aquest trienni, centrat en el Crist, Fill de Déu fet home, ha de ser teològica, o sigui trinitària.

I any: Jesucrist
40. El primer any, 1997, serà dedicat a la reflexió sobre el Crist, Verb del Pare, fet home per obra de l'Esperit Sant. Cal destacar el caràcter clarament cristològic del Jubileu, que celebrarà l'Encarnació i la vinguda al món del Fill de Déu, misteri de salvació per a tot el gènere humà. El tema general, proposat per a aquest any per molts cardenals i bisbes, és: "Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles" (cf. He 13, 8).
Entre els continguts cristològics proposats en el Consistori excel.leixen els següents: el descobriment del Crist Salvador i Evangelitzador, amb particular referència al capítol quart de l'Evangeli de Lluc, on el tema del Crist enviat a evangelitzar s'enllaça amb el del Jubileu; l'aprofundiment del misteri de la seva Encarnació i del seu naixement del si de Maria; la necessitat de la fe en ell per a la salvació. Per conèixer la veritable identitat del Crist, cal que els cristians, sobretot durant aquest any, tornin amb renovat interès a la sagrada Bíblia, "en la litúrgia, tan plena del llenguatge de Déu; en la lectura espiritual, o bé en altres institucions o amb altres mitjans que amb aquesta finalitat s'organitzen avui a tot arreu".24 En el text revelat és el mateix Pare celestial que surt al nostre encontre amorosament i conviu amb nosaltres, tot manifestant-nos la naturalesa de Fill unigènit i el seu projecte de salvació per a la humanitat.25
41. L'esforç d'actualització sacramental esmentat anteriorment, durant aquell any, podrà recolzar en la reafirmació de la força del baptisme com a fonament de la vida cristiana, segons la paraula de l'Apòstol: "Tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist" (Ga 3, 27). El Catecisme de l'Església catòlica, per la seva banda, diu: "El baptisme constitueix el fonament de la comunió entre tots els cristians, també amb els qui no estan encara en plena comunió amb l'Església catòlica".26 Des del punt de vista ecumènic, serà un any molt important per a posar junts la mirada en el Crist, l'únic Senyor, amb la intenció d'esdevenir una sola cosa en ell, segons la seva pregària al Pare. L'accentuació de la centralitat del Crist, de la Paraula de Déu i de la fe sempre haurien de suscitar en els cristians d'altres confessions interès i acollida favorable.
42. Tot haurà de tendir cap a l'objectiu primordial del Jubileu, confirmar i enfortir la fe i el testimoniatge dels cristians. Cal, per tant, suscitar en cada fidel un veritable anhel de santedat, un fort desig de conversió i de renovació personal en un clima de pregària sempre més intensa i de solidari acolliment del proïsme, especialment del més necessitat.
El primer any, doncs, serà el temps favorable per a redescobrir la catequesi en el seu significat i valor originari d'"ensenyament dels Apòstols" (Ac 2, 42) sobre la persona de Jesucrist i el seu misteri de salvació. Per a aquest objectiu, serà molt útil l'aprofundiment en el Catecisme de l'Església catòlica, que presenta "fidelment i orgànicament l'ensenyament de la Sagrada Escriptura, de la tradició viva en l'Església i del Magisteri autèntic, com també l'herència espiritual dels Pares, dels sants i de les santes de l'Església, per permetre de conèixer millor el misteri cristià i de revifar la fe del Poble de Déu".27 Per concretar, no s'haurà d'ometre la recta formació de les consciències dels fidels sobre els errors sobre la persona del Crist, tot posant en el lloc just els desacords contra ell i contra l'Església.
43. Maria santíssima, que estarà present de manera, per dir-ho així, "obliqua" al llarg de tota la fase preparatòria, serà contemplada durant tot aquest primer any en el misteri de la seva Maternitat divina. En el seu si el Verb es va fer carn! L'afirmació de la centralitat del Crist no pot ser, per tant, separada del reconeixement del paper acomplert per la seva Santíssima Mare. El seu culte, encara que valuós, de cap manera no ha treure res "a la dignitat i a l'eficàcia del Crist, l'únic Mitjancer".28 Maria, dedicada constantment al seu diví Fill, és proposada a tots els cristians com a model de fe viscuda. "L'Església, meditant piadosament sobre ella i contemplant-la a la llum del Verb fet home, penetra amb veneració més endins del misteri suprem de l'Encarnació i es va configurant més i més al seu Espòs".29

II any: l'Esperit Sant
44. L'any 1998, segon any de la fase preparatòria, es dedicarà especialment a l'Esperit Sant i a la seva presència santificadora dintre de la comunitat dels deixebles del Crist. "El gran Jubileu, que conclourà el segon mil.lenni -escrivia en l'Encíclica Dominum et vivificantem- ... té una dimensió pneumatològica, ja que el misteri de l'Encarnació s'acomplí "per obra de l'Esperit Sant". L'acomplí aquell Esperit que -consubstancial al Pare i al Fill- és, en el misteri absolut de Déu u i tri, la Persona-amor, el do increat, font eterna de tot do que prové de Déu en l'ordre de la creació, el subjecte de l'autocomunicació de Déu en l'ordre de la gràcia. El misteri de l'Encarnació de Déu constitueix el cimal d'aquest do i d'aquesta autocomunicació divina".30
L'Església no pot preparar-se al temps establert del bimil.lenni "si no és per l'Esperit Sant. Allò que "en la plenitud del temps" s'acomplí per obra de l'Esperit Sant, solament per obra seva pot ara sorgir de la memòria de l'Església".31
L'Esperit, de fet, actualitzà en l'Església de tots els temps i de tots els llocs l'única Revelació portada pel Crist als homes, per tal de fer-la viva i eficaç en l'ànim de cadascú. "El Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit" (Jn 14, 26).
45. Per això queda inclòs entre els objectius primordials de la preparació del Jubileu el reconeixement de la presència i de l'acció de l'Esperit, que actua en l'Església tant sacramentalment, sobretot per la confirmació, com a través dels diversos carismes, tasques i ministeris que ell ha suscitat pel seu bé: "Un sol és l'Esperit, el qual distribueix els seus diversos dons (cf. 1 Co 12, 1-11) d'acord amb les seves riqueses i amb les necessitats dels serveis per a utilitat de l'Església. D'entre aquests dons, excel.leix la gràcia dels Apòstols, a l'autoritat dels quals l'esmentat Esperit sotmet fins i tot els carismàtics (cf. 1 Co 14). El mateix Esperit unificant el Cos per si mateix, pel seu vigor i pel lligam interior entre els membres, produeix i estimula la caritat entre els fidels".32
L'Esperit també és per a la nostra època l'agent principal de la nova evangelització. Serà, per tant, important descobrir l'Esperit com aquell que construeix el Regne de Déu en el curs de la història i en prepara la plena manifestació en Jesucrist, tot animant el cor dels homes i fent germinar dintre la vida quotidiana dels homes les llavors de la salvació definitiva que s'esdevindrà al final dels temps.
46. En aquesta perspectiva escatològica, els creients seran cridats a redescobrir la virtut teologal de l'esperança, que abans han sentit "en la Paraula de la veritat, l'Evangeli" (Col 1, 5). L'actitud fonamental de l'esperança, per una part, mou el cristià a no perdre de vista la fita final que dóna sentit i valor a tota la seva existència i, per l'altra, li ofereix motivacions sòlides i profundes per a l'esforç de cada dia en la transformació de la realitat per fer-la conforme al projecte de Déu.
L'apòstol Pau recorda: "Sabem prou bé que fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell: també nosaltres que posseïm l'Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. Hem estat salvats, però només en esperança" (Rm 8, 22-24). Els cristians són cridats a preparar-se per al Gran Jubileu de l'inici del tercer mil.lenni renovant l'esperança en la vinguda definitiva del Regne de Déu, preparant-lo dia a dia en ells mateixos, en la comunitat cristiana en la qual pertanyen, en el context social on viuen i també en la història del món.
Cal, a més, estimar i aprofundir els signes d'esperança presents en aquest últim final de segle, malgrat les ombres que sovint els amaguen als nostres ulls: en el camp civil, els progressos aconseguits per la tècnica i sobretot per la medicina al servei de l'home, un sentit més viu de la responsabilitat en relació amb la natura, els esforços per a restablir la pau i la justícia allí on hagin estat violades, la voluntat de reconciliació i de solidaritat entre els diversos pobles, en particular en la complexa relació entre el Nord i el Sud del món...; en el camp eclesial, una escolta més atenta de la veu de l'Esperit a través de l'acollida dels carismes i la promoció del laïcat, la intensa dedicació a la causa de la unitat de tots els cristians, l'espai obert al diàleg amb les religions i amb la cultura contemporània...
47. La reflexió dels fidels en el segon any de preparació haurà de centrar-se amb particular sol.licitud sobre el valor de la unitat dins l'Església, a la qual tendeixen els distints dons i carismes que l'Esperit hi ha suscitat. Per això oportunament es podrà aprofundir la doctrina eclesiològica del Concili Vaticà II continguda sobretot en la Constitució dogmàtica Lumen gentium. Aquest important document ha subratllat expressament que la unitat del Cos de Crist es fonamenta en l'acció de l'Esperit Sant, és garantida pel ministeri apostòlic i sostinguda per l'amor recíproc (cf. 1 Co 13, 1-8). Aquest aprofundiment catequètic de la fe portarà els membres del Poble de Déu a una consciència més madura de les pròpies responsabilitats, i també a un més viu sentit del valor de l'obediència eclesial.33
48. Maria, que va concebre el Verb encarnat per obra de l'Esperit Sant i que es deixà portar després en tota la seva vida per la seva acció interior, serà contemplada i imitada al llarg d'aquest any sobretot com la dona dòcil a la veu de l'Esperit, dona del silenci, de l'escolta, de l'esperança, que va saber acollir com Abraham la voluntat de Déu "esperant contra tota esperança" (Rm 4, 18). Va portar a la seva plena expressió l'anhel dels pobres del Senyor, i resplendeix com a model per als qui confien de tot cor en les promeses de Déu.

III any: Déu Pare
49. El 1999, tercer i últim any preparatori, tindrà la funció d'ampliar els horitzons del creient segons la mateixa perspectiva del Crist: la perspectiva del "Pare celestial" (cf. Mt 5, 45), pel qual fou enviat i al qual tornà (cf. Jn 16, 28).
"La vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist" (Jn 17, 3). Tota la vida cristiana és com un gran pelegrinatge vers la casa del Pare, del qual es descobreix cada dia el seu amor incondicionat envers tota criatura humana, i en particular envers "el fill perdut" (cf. Lc 15, 11-32). Aquest pelegrinatge afecta l'íntim de la persona, i s'estén després a la comunitat creient i a tot el gènere humà.
El Jubileu, centrat en la figura del Crist esdevé així un gran acte de lloança al Pare: "Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel" (Ef 1, 3).
50. En aquest tercer any el sentit del "camí vers el Pare" haurà de portar tothom a emprendre, en l'adhesió al Crist Redemptor dels homes, un camí d'autèntica conversió, que comprèn tant un aspecte "negatiu" d'alliberament del pecat, com un aspecte "positiu" d'elecció del bé, manifestat pels valors ètics continguts en la llei natural, confirmada i aprofundida per l'Evangeli. Aquest és el context adequat per al redescobriment i la intensa celebració del sagrament de la penitència en el seu significat més profund. L'anunci de la conversió, exigència necessària de l'amor cristià, és particularment important en la societat actual, on sovint semblen esvair-se els fonaments mateixos d'una visió ètica de l'existència humana.
Serà, per tant, oportú, especialment en aquest any, ressaltar la virtut teologal de la caritat, recordant la sintètica i plena afirmació de la primera Carta de Joan: "Déu és amor" (4, 8.16). La caritat, en la seva doble faceta d'amor a Déu i als germans, és la síntesi de la vida moral del creient. Té en Déu la seva font i el seu punt de partença.
51. En aquest sentit, recordant que Jesús vingué a "evangelitzar els pobres" (Mt 11, 5; Lc 7, 22), ¿no convé subratllar decididament l'opció preferencial de l'Església pels pobres i els marginats? Cal dir abans de tot que el compromís per la justícia i per la pau en un món com el nostre, marcat per tants conflictes i per intolerables desigualtats socials i econòmiques, és un aspecte destacat de la preparació i de la celebració del Jubileu. Així, a la llum del Llibre del Levític (25, 8-28), els cristians hauran de fer-se veu de tots els pobres del món, proposant el Jubileu com un temps oportú per a pensar, entre altres coses, en una notable reducció, si no en una total condonació, del deute internacional que afeixuga moltes nacions. El Jubileu podrà, a més, oferir l'oportunitat de meditar sobre altres reptes d'aquest temps, com ara les dificultats de diàleg entre cultures i les problemàtiques relacionades amb el respecte dels drets de la dona i amb la promoció de la família i del matrimoni.
52. Recordant, a més, la frase: "el Crist... en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l'home al mateix home i li descobreix la sublimitat de la seva vocació",34 dos compromisos seran ineludibles especialment durant aquest tercer any preparatori: la confrontació amb el secularisme i el diàleg amb les grans religions.
Respecte al primer, serà oportú afrontar la vasta problemàtica de la crisi de civilització, que s'ha manifestat sobretot en les nacions occidentals tecnològicament més desenvolupades, però interiorment empobrides per l'oblit i la marginació de Déu. A la crisi de civilització, cal respondre-hi amb la civilització de l'amor, basada sobre valors universals de pau, solidaritat, justícia i llibertat, que troben en el Crist la plena realització.
53. Recíprocament, pel que fa a l'àmbit de la consciència religiosa, la vigília del 2000 serà una gran ocasió, també a la llum dels esdeveniments d'aquests últims decennis, per al diàleg interreligiós, segons les clares indicacions donades pel Concili Vaticà II en la declaració Nostra aetate sobre les relacions de l'Església amb les religions no cristianes.
En aquest diàleg, hi hauran de tenir un lloc preeminent els jueus i els musulmans. Tant de bo que, coincidint en aquesta intenció, es puguin realitzar també encontres comuns en llocs significatius per a les grans religions monoteistes.
Per això, hom estudia com preparar tant reunions històriques a Betlem, a Jerusalem i al Sinaí, llocs de gran valor simbòlic, per intensificar el diàleg amb els jueus i els fidels musulmans, com trobades amb els representants de les grans religions del món en altres ciutats. Amb tot, sempre caldrà anar en compte per no provocar perillosos malentesos de sincretisme i de fàcil i fal.laç irenisme.
54. En aquest ampli programa, Maria Santíssima, filla predilecta del Pare, es presenta davant la mirada dels creients com a exemple perfecte d'amor, tant a Déu com al proïsme. Com afirma ella mateixa en el càntic del Magníficat, el Totpoderós, el nom del qual és sant (cf. Lc 1, 49) ha obrat en ella meravelles. El Pare elegí Maria per a un missió única en la història de la salvació: ser Mare del Salvador esperat. La Verge va respondre a la crida de Déu amb una disponibilitat plena: "Heus ací l'esclava del Senyor" (Lc 1, 38). La seva maternitat iniciada a Natzaret i viscuda en plenitud a Jerusalem vora la Creu, serà percebuda com una afectuosa i insistent invitació, destinada a tots els fills de Déu, a tornar a la casa del Pare escoltant la seva veu materna: "Feu allò que us digui" (cf. Jn 2, 5).
c) Amb vista a la celebració

55. Un capítol particular és la celebració del Gran Jubileu, que tindrà lloc alhora a Terra Santa, a Roma i a les Esglésies particulars d'arreu del món. Sobretot en aquesta fase, la fase celebrativa, l'objectiu serà la glorificació de la Trinitat, de la qual tot procedeix i a la qual tot es dirigeix, en el món i en la història. A aquest misteri tendeixen els tres anys de preparació immediata: des del Crist i pel Crist, en l'Esperit Sant, al Pare. En aquest sentit, la celebració jubilar actualitza i alhora anticipa la meta i l'acompliment de la vida del cristià i de l'Església en Déu u i tri.
Com que el Crist és l'únic camí vers el Pare, per destacar la seva presència viva i salvífica en l'Església i en el món, se celebrarà a Roma, amb motiu del Gran Jubileu, un Congrés eucarístic internacional. L'any 2000 serà un any intensament eucarístic: en el sagrament de l'Eucaristia el Salvador, encarnat en el si de Maria fa vint segles, continua oferint-se a la humanitat com a font de vida.
La dimensió ecumènica i universal del sagrat Jubileu es podrà evidenciar oportunament en un significatiu encontre pancristià. Es tracta d'un gest de gran valor i per això, per evitar equívocs, cal proposar-lo correctament i preparar-lo amb cura, en una actitud de fraterna col.laboració amb els cristians d'altres Confessions i tradicions, com també d'afectuosa obertura a les religions els representants de les quals manifestin interès per l'alegria comuna de tots els deixebles del Crist.
Una cosa és certa: cadascú és invitat a fer tot el que estigui a la seva mà per tal de no desaprofitar el gran repte de l'Any 2000, al qual sens dubte està unida una particular gràcia del Senyor per a l'Església i per a tota la humanitat.
V
"JESUCRIST... ÉS EL MATEIX SEMPRE"
(He 13, 8)

56. L'Església perdura des de fa 2000 anys. Com l'evangèlic gra de mostassa, creix fins a esdevenir un gran arbre, capaç de cobrir amb les seves branques tota la humanitat (cf. Mt 13, 31-32). El Concili Vaticà II en la Constitució dogmàtica sobre l'Església, considerant la qüestió dels qui pertanyen a l'Església i dels qui tenen referència al Poble de Déu, diu així: "Per tant, tots els homes són cridats vers aquesta unitat catòlica del Poble de Déu (...), i hi pertanyen o s'hi encaminen de maneres diverses tant els fidels catòlics, els altres cristians que creuen en Crist i finalment tots els homes en general cridats a la salvació per la gràcia de Déu".35 I Pau VI, en l'Encíclica Ecclesiam suam explica la universal participació dels homes en el projecte de Déu, i assenyala els diferents cercles del diàleg de salvació.36
A la llum d'aquest plantejament es pot comprendre encara més bé el significat de la paràbola del llevat (cf. Mt 13, 33): el Crist, com a llevat diví, penetra cada vegada més profundament en el present de la vida de la humanitat difonent l'obra de la salvació realitzada en el misteri pasqual. Ell també embolcalla en el seu domini salvífic tot el passat del gènere humà, començant per Adam.37 Li pertany el futur: "Jesucrist és el mateix ahir, avui i sempre" (He 13, 8). D'altra banda, l'Església "només desitja una cosa: continuar, sota el guiatge de l'Esperit, la mateixa obra del Crist, que vingué al món a donar testimoniatge de la veritat, a salvar i no a jutjar, a servir i no a ser servit".38
57. Per això, des dels temps apostòlics, continua sense interrupció la missió de l'Església dintre de la universal família humana. La primera evangelització s'ocupà especialment de la regió del Mar Mediterrani. Al llarg del primer mil.lenni, els missioners, partint de Roma i de Constantinoble, portaren el cristianisme a l'interior del continent europeu. Al mateix temps es dirigiren vers el cor d'Àsia, fins a l'Índia i la Xina. El final del segle XV, junt amb el descobriment d'Amèrica, marcà el començament de l'evangelització en aquest gran continent, al sud i al nord. Contemporàniament, mentre les costes sud-saharianes d'Àfrica acollien la llum del Crist, sant Francesc Xavier, patró de les missions, arribà fins al Japó. Entre els segles XVIII i XIX, alguns laics portaren el cristianisme a Corea. En aquella època l'anunci evangèlic abastà la Península Indoxinesa, i també Austràlia i les illes del Pacífic.
El segle XIX veié un gran fervor missioner entre els pobles d'Àfrica. Totes aquestes iniciatives han donat fruits que perduren fins a avui. El Concili Vaticà en donà compte en el Decret Ad gentes sobre l'activitat missionera. Després del Concili el tema missioner ha estat tractat per l'Encíclica Redemptoris missio, relativa als problemes de les missions en aquesta última part del nostre segle. L'Església també en el futur continuarà essent missionera: el caràcter missioner forma part de la seva naturalesa. Amb la caiguda dels grans sistemes anticristians del continent europeu, del nazisme primer i després del comunisme, s'imposa la tasca urgent d'oferir novament als homes i a les dones d'Europa el missatge alliberador de l'Evangeli.39 A més, com afirmava l'Encíclica Redemptoris missio, es repeteix en el món la situació de l'Areòpag d'Atenes, on va parlar sant Pau.40 Avui són molts els "areòpags", i força diversos: són els gran camps de la civilització contemporània i de la cultura, de la política i de l'economia. Com més s'allunya l'Occident de les seves arrels cristianes, més esdevé terra de missió, en la forma de variats "areòpags".
58. El futur del món i de l'Església pertany a les joves generacions que, nascudes aquest segle, seran madures el vinent, el primer del nou mil.lenni. El Crist escolta els joves, com va escoltar el jove que li féu la pregunta: "Què he de fer de bo per aconseguir la vida eterna?" (Mt 19, 16). A la magnífica resposta que Jesús li donà he fet referència en la recent Encíclica Veritatis splendor, com, anteriorment, en la "Carta als joves i a les noies del món" de 1985. Els joves en cada situació, en cada regió de la terra, no deixen de preguntar al Crist: el troben i el cerquen per, després, interrogar-lo. Si saben seguir el camí que indica, tindran l'alegria d'aportar la pròpia contribució perquè el Crist sigui present en el segle vinent i en els successius, fins a la consumació dels temps. "Jesucrist és el mateix ahir, avui i sempre".
59. Per acabar, són oportunes les paraules de la Constitució pastoral Gaudium et spes: "L'Església creu que el Crist, mort i ressuscitat, proporciona a l'home llum i força per mitjà del seu Esperit, a fi que ell pugui respondre a la seva vocació sobirana; i que sota el cel no hi ha cap altre nom donat als homes en el qual aquests hagin de salvar-se. De semblant manera creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre. L'Església també afirma que sota les mutacions, hi ha moltes coses que no canvien, les quals tenen la seva base darrera en el Crist, que és ahir i avui i el mateix pels segles. Sota la llum, doncs, del Crist, Imatge de Déu invisible, hereu de tota la creació, el Concili es proposa de parlar a tothom a fi d'il.luminar el misteri de l'home i de col.laborar en la recerca de la solució als principals problemes del nostre temps".41
Mentre invito els fidels a elevar al Senyor insistents pregàries per obtenir llums i ajudes necessàries per a la preparació i la celebració del Jubileu ja pròxim, exhorto els venerables germans en l'Episcopat i les comunitats eclesials que els són confiades, a obrir el cor a les inspiracions de l'Esperit. Ell no deixarà de moure els cors que es disposin a celebrar amb renovada fe i generosa participació el gran esdeveniment jubilar.
Confio aquesta tasca de tota l'Església a la materna intercessió de Maria, Mare del Redemptor. Ella, Mare del bell amor, serà per als cristians que s'encaminen vers el gran Jubileu del tercer mil.lenni l'Estel que guiï amb seguretat llurs passos a l'encontre del Senyor. Que la humil noia de Natzaret, que fa dos mil anys va oferir al món el Verb encarnat, orienti avui la humanitat vers aquell que és "la llum veritable, que il.lumina tot home" (Jn 1, 9).
Amb aquests sentiments imparteixo a tothom i a cadascú la benedicció apostòlica.
Donat a Roma, prop de Sant Pere, el dia 10 de novembre de l'any 1994, el dissetè del meu Pontificat.
Joan Pau II, Papa
* Carta apostòlica Tertio millenio adveniente.- Text llatí a L'Osservatore Romano, 14-15 novembre 1994.
1. Cf. Sant Bernat, In laudibus Virginis Matris, Homilia IV, 8: Opera omnia, Ed. Cisterc. (1966), 53.
2. Conc. Ecum. Vat. II., Const. past. sobre l'Església en el món d'avui Gaudium et spes, 22.
3. Ibid.
4. Cf. Antiquitates Iudaicae, 20, 200; com també el conegut i debatut passatge de 18, 63-64.
5. Annales 15, 44, 3.
6. Vita Claudii, 25, 4.
7. Epistolae, X, 96.
8. Cf. Conc. Ecum. Vat. II., Const. dogm. sobre la divina revelació Dei Verbum, 15.
9. Cf. Carta Enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 1: AAS 71 (1979), 258 [D. d'E. 1979, 451].
10. Cf. Carta Enc. Dominum et vivificantem (18 maig 1986), nn. 49 ss: AAS 78 (1986), 868 ss. [D. d'E. 1986, 897 ss.].
11. Cf. Carta Apost. Euntes in mundum (25 gener 1988): AAS 80 (1988), 935-956) [D. d'E. 1988, 585-608].
12. Cf. Carta Enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 12: AAS 83 (1991) 807-809 [D. d'E. 1991, 383-384].
13. Cf. Conc. Ecum. Vat. II., Const. past. sobre l'Església en el món d'avui Gaudium et spes, 47-52.
14. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l'Església Lumen gentium, 1.
15. Cf. Exhort. Apost. Reconciliatio et paenitentia (2 desembre 1984): AAS 77 (1985), 185-275 [D. d'E. 1985, 65-152].
16. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l'Església Lumen gentium, 8.
17. Conc. Ecum. Vat. II, Decret sobre l'ecumenisme Unitatis redintegratio,3.
18. Cf. ibid., 1.
19. Cf. Conc. Ecum. Vat. II., Declaració sobre la llibertat religiosa Dignitatis humanae, 1.
20. Conc. Ecum. Vat. II., Const. past. sobre l'Església en el món d'avui Gaudium et spes, 19.
21. Tertul.lià, Apol., 50, 13: CCL I, 171.
22. Cf. AAS 56 (1964), 906.
23. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Declaració sobre l'actitud de l'Església envers les religions no cristianes Nostra aetate, 2.
24. Conc. Ecum. Vat. II., Const. dogm. sobre la divina revelació Dei Verbum, 25.
25. Cf. ibid., 2.
26. Catecisme de l'Església catòlica, n. 1271.
27. Const. Apost. Fidei depositum (11 octubre 1992), 3: AAS 86 (1993), 116 [D. d'E. 1993, 35].
28. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l'Església Lumen gentium, 62.
29. Ibid., 65.
30. Carta Enc. Dominum et vivificantem, 50: AAS 78 (1986), 869-870 [D. d'E. 1986, 899-900].
31. Ibid., 51: l. c. 871 [900].
32. Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l'Església Lumen gentium, 7.
33. Cf. ibid., 37.
34. Conc. Ecum. Vat. II., Const. past. sobre l'Església en el món d'avui Gaudium et spes, 22.
35. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l'Església Lumen gentium, 13.
36. Cf. Pau VI, Carta Enc. Ecclesiam suam (6 agost 1964), III: AAS 56 (1964), 650-657.
37. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l'Església Lumen gentium, 2.
38. Conc. Ecum. Vat. II., Const. past. sobre l'Església en el món d'avui Gaudium et spes, 3.
39. Cf. Declaració de l'Assemblea especial per a Europa del Sínode dels bisbes, n. 3.
40. Cf. Carta Enc. Redemptoris missio (7 desembre 1990), 37, c: AAS 83 (1991) 284-286 [D. d'E. 1991, 178-179].
41. Conc. Ecum. Vat. II., Const. past. sobre l'Església en el món d'avui Gaudium et spes, 10.