Ut unum sint
EL COMPROMÍS ECUMÈNIC
carta encíclica "ut unum sint" del summe pontífex joan pau II
INTRODUCCIÓ
1. Ut unum sint! La crida a la unitat dels
cristians, que
el Concili Vaticà II ha renovat amb un anhel tan vehement, ressona amb força cada vegada
més gran al cor dels creients, especialment en apropar-se l'any dos mil que serà per a
ells un Jubileu sagrat, memòria de l'Encarnació del Fill de Déu, que es féu home per
salvar l'home.
El valent testimoniatge de tants màrtirs del nostre segle, pertanyents també a altres
Esglésies i Comunitats eclesials que no estan en plena comunió amb l'Església
catòlica, infon nou impuls a la crida conciliar i ens recorda l'obligació d'acollir i de
posar en pràctica la seva exhortació. Aquests germans i germanes nostres, units en
l'oferiment generós de la vida pel Regne de Déu, són la prova més significativa que
cada element de divisió pot ser transcendit i superat en el lliurament total d'un mateix
a la causa de l'Evangeli.
Crist crida tots els seus deixebles a la unitat. Em mou el viu desig de renovar avui
aquesta invitació, de proposar-la de nou amb determinació, recordant allò que vaig
subratllar en el Coliseu romà el Divendres Sant de 1994, en concloure la meditació del
Viacrucis, dirigida per les paraules del venerable germà Bartomeu, Patriarca ecumènic de
Constantinoble. En aquella circumstància vaig afirmar que, units en el seguiment dels
màrtirs, els creients en Crist no poden romandre dividits. Si volen combatre de debò i
amb eficàcia la tendència del món a anul.lar el misteri de la Redempció, han de
professar junts la mateixa veritat sobre la Creu.1 La Creu! El corrent anticristià
pretén anul.lar-ne el valor, buidar-la de significat, negant que l'home hi trobi les
arrels de la seva nova vida; pretenent que la Creu no pot obrir ni perspectives ni
esperances: l'home, es diu, és sols un ésser terrenal que ha de viure com si Déu no
existís.
2. A ningú no li passa per alt el repte que tot això suposa per als creients. Han
d'acceptar-lo. En efecte, ¿com podrien negar-se a fer tots els possibles, amb l'ajut de
Déu, per derrocar els murs de la divisió i de la desconfiança, per superar els
obstacles i els prejudicis que impedeixen l'anunci de l'Evangeli de la salvació
mitjançant la Creu de Jesús, l'únic Redemptor de l'home, de cada home?
Dono gràcies a Déu perquè ens ha dut a avançar pel camí difícil, però tan ric
d'alegria, de la unitat i de la comunió entre els cristians. El diàleg interconfessional
a nivell teològic ha donat fruits positius i palpables; això anima a continuar endavant.
Amb tot, a més de les divergències doctrinals que cal resoldre, els cristians no poden
menysvalorar el pes de les incomprensions ancestrals que han heretat del passat, dels
malentesos i dels prejudicis dels uns contra els altres. No poques vegades, a
més, la inèrcia, la indiferència i un insuficient coneixement recíproc agreugen aquestes
situacions. Per aquest motiu, el compromís ecumènic ha de basar-se en la conversió dels
cors i en la pregària, les quals portaran àdhuc a la necessària purificació de la
memòria històrica. Amb la gràcia de l'Esperit Sant, els deixebles del Senyor, animats
per l'amor, per la força de la veritat i per la voluntat sincera de perdonar-se
mútuament i de reconciliar-se, són cridats a reconsiderar junts llurs dolorós passat i
les ferides que desgraciadament aquest continua produint també avui. Són invitats per
l'energia sempre nova de l'Evangeli a reconèixer junts amb sincera i total objectivitat
els errors comesos i els factors contingents que intervingueren a l'origen de les
lamentables separacions. Cal una serena i neta mirada de veritat, vivificada per la
misericòrdia divina, capaç d'alliberar els esperits i de suscitar en cadascú una
renovada disponibilitat, precisament per anunciar l'Evangeli als homes de tot poble i
nació.
3. Amb el Concili Vaticà II l'Església catòlica s'ha compromès de manera irreversible
a recórrer el camí de l'acció ecumènica, tot posant-se a escoltar l'Esperit del
Senyor, que ensenya a llegir atentament els "signes dels temps". Les
experiències que ha viscut i continua vivint aquests anys la il.luminen encara més
profundament sobre la seva identitat i la seva missió en la història. L'Església
catòlica reconeix i confessa les febleses dels seus fills, conscients que llurs pecats
constitueixen altres tantes traïcions i obstacles a l'acompliment del designi del
Salvador. Sentint-se cridada constantment a la renovació evangèlica, no cessa de fer
penitència. Al mateix temps, tanmateix, reconeix i exalta encara més el poder del
Senyor, que, havent-la omplert amb el do de la santedat, l'atreu i la conforma a la seva
passió i la seva resurrecció.
Instruïda per les múltiples vicissituds de la seva història, l'Església és cridada a
alliberar-se de tot suport purament humà, per tal de viure en profunditat la llei
evangèlica de les Benaurances. Conscient que "la veritat no s'imposa sinó per la
força de la mateixa veritat, que penetra, amb suavitat i fermesa alhora, en les
ànimes",2 res no demana per a ella sinó la llibertat d'anunciar
l'Evangeli. En efecte, la seva autoritat s'exerceix en el servei de la veritat i de la
caritat.
Jo mateix vull promoure qualsevol pas útil perquè el testimoniatge de tota la comunitat
catòlica pugui ser entès en la seva total puresa i coherència, sobretot davant la cita
que l'Església té a les portes del nou Mil.lenni, moment excepcional per al qual demana
al Senyor que la unitat de tots els cristians creixi fins a assolir la plena
comunió.3
Vers aquest objectiu tan noble mira també la present Carta encíclica, que en el seu
caràcter essencialment pastoral vol contribuir a sostenir l'esforç dels qui treballen
per la causa de la unitat.
4. Aquest és un deure precís del Bisbe de Roma del Bisbe de Roma com a successor de
l'apòstol Pere. Jo el duc a terme amb la profunda convicció d'obeir el Senyor i amb
plena consciència de la meva fragilitat humana. En efecte, si Crist mateix confià a Pere
aquesta missió especial en l'Església i li encomanà d'enfortir els germans, al mateix
temps li féu conèixer la seva feblesa humana i la seva particular necessitat de
conversió: "I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans"
(Lc 22,
32). Precisament en la feblesa humana de Pere es manifesta plenament com el Papa, per
complir aquest especial ministeri en l'Església, depèn totalment de la gràcia i de la
pregària del Senyor: "Jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe"
(Lc 22, 32). La conversió de Pere i dels seus successors s'estintola en la pregària
mateixa del Redemptor, en la qual l'Església participa constantment. En la nostra època
ecumènica, marcada pel Concili Vaticà II, la missió del Bisbe de Roma mira
particularment de recordar l'exigència de la plena comunió dels deixebles de
Crist.
El Bisbe de Roma en primera persona ha de fer pròpia amb fervor la pregària de Crist per
la conversió, que és indispensable a "Pere" per poder servir els seus
germans.
De tot cor demano que participin d'aquesta pregària els fidels de l'Església catòlica i
tots els cristians. Junt amb mi, que tots preguin per aquesta conversió.
Sabem que l'Església en el seu peregrinar per la terra ha sofert i continuarà sofrint
oposició i persecucions. L'esperança que la sosté és, tanmateix
introntollable, tal
com és indestructible l'alegria que neix d'aquesta esperança. En efecte, la roca ferma i
perenne sobre la qual està fundada és Jesucrist, el seu Senyor.
I
EL COMPROMÍS ECUMÈNIC
DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA
El designi de Déu i la comunió
5. Junt amb tots els deixebles de Crist, l'Església
catòlica basa en el designi de Déu el seu compromís ecumènic d'aplegar tothom en la
unitat. En efecte, "l'Església no és una realitat replegada en ella
mateixa, sinó
oberta constantment a la dinàmica missionera i ecumènica, car ha estat enviada al món
per anunciar i testimoniar, actualitzar i estendre el misteri de comunió que la
constitueix: reunir en Crist tots els homes i totes les coses; ser per a tothom
"sagrament inseparable d'unitat"".4
Ja a l'Antic Testament, referint-se a la situació d'aleshores del poble de
Déu, el
profeta Ezequiel, recorrent al simple símbol de dos bastons primer separats, després
ajuntats l'un a l'altre, expressava la voluntat divina "d'aplegar de pertot
arreu" els membres del poble ferit: "Seré el seu Déu i ells seran el meu
poble. Quan el meu santuari serà entre ells per sempre, totes les nacions sabran que
jo,
el Senyor, santifico Israel" (cf. 37, 16-28). L'Evangeli de san Joan, per la seva
banda, i davant la situació del poble de Déu en aquell temps, veu en la mort de Jesús
la raó de la unitat dels fills de Déu: "Havia de morir pel poble. I no sols pel
poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos" (11, 51-52). En
efecte,
la Carta als Efesis ensenyarà que "destruint el mur que els separava [...] per
mitjà de la creu, fent morir en ell l'enemistat", d'allò que estava dividit en féu
una unitat (cf. 2, 14-16).
6. La unitat de tota la humanitat ferida és voluntat de Déu. Per això Déu envià el
seu Fill per tal que, morint i ressuscitant per nosaltres, ens donés el seu Esperit
d'amor. La vigília del sacrifici de la Creu, Jesús mateix prega el Pare pels seus
deixebles i per tots els qui creuran en Ell perquè siguin una sola cosa, una comunió
viva. En deriva no sols el deure, sinó també la responsabilitat que incumbeix davant
Déu, davant el seu designi, sobre aquells i aquelles que, per mitjà del
Baptisme,
esdevenen el Cos de Crist, Cos en el qual ha de realitzar-se en plenitud la reconciliació
i la comunió. ¿Com és possible de romandre dividits si amb el Baptisme hem estat
"immergits" en la mort del Senyor, és a dir, en el fet mateix en
què, per
mitjà del Fill, Déu ha derrocat els murs de la divisió? La divisió "contradiu
clarament i obertament la voluntat de Crist, és un escàndol per al món i perjudica la
causa santíssima de predicar l'Evangeli a tota criatura".5
El camí ecumènic: camí de l'Església
7. "El Senyor dels segles, que impulsa amb saviesa i
amb constància el projecte de la seva gràcia envers nosaltres pecadors, ha començat
darrerament a infondre amb més abundància en els cristians dividits entre ells el
penediment d'esperit i el desig d'unió. Per aquesta gràcia, moltíssims homes s'han
mogut arreu del món i, per l'impuls de la mateixa gràcia de l'Esperit Sant, n'ha
nascut,
també entre els nostres germans separats, un moviment cada dia més extens encaminat a
restablir la unitat de tots els cristians. Participen en aquest moviment
d'unitat,
anomenat ecumènic, els qui invoquen Déu Tri i confessen que Jesucrist és Senyor i
Salvador, no sols cadascú en particular, ans també reunits en les comunitats, en les
quals reberen l'Evangeli, i que cadascú anomena Església seva i de Déu. I encara que de
manera diversa, gairebé tots aspiren a l'Església de Déu una i visible, que sigui
verament universal i enviada a tot el món perquè aquest es converteixi a l'Evangeli i
així se salvi a glòria de Déu".6
8. Aquesta afirmació del Decret Unitatis reintegratio ha de ser entès en el context de
tot el magisteri conciliar. El Concili Vaticà II expressa la decisió de l'Església
d'emprendre l'acció ecumènica a favor de la unitat dels cristians i de
proposar-la amb
convicció i força: "Aquest sant Concili exhorta tots els fidels catòlics a
participar amb interès en l'obra de l'ecumenisme, dòcils als signes dels temps".7
En indicar els principis catòlics de l'ecumenisme, el Decret Unitatis redintegratio
enllaça sobretot amb l'ensenyament sobre l'Església de la Constitució Lumen
gentium, en
el capítol que tracta sobre el poble de Déu.8 Al mateix temps, té present allò que
s'afirma en la Declaració conciliar Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa.
L'Església catòlica assumeix amb esperança l'acció ecumènica amb un imperatiu de la
consciència cristiana il.luminada per la fe i guiada per la caritat. També aquí es pot
aplicar la paraula de sant Pau als primers cristians de Roma: "Déu,
donant-nos
l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors"; així la nostra
"esperança no enganya" (Rm 5,5). Aquesta és l'esperança de la unitat dels
cristians que té la seva font divina en la unitat Trinitària del Pare, del Fill i de
l'Esperit Sant.
9. Jesús mateix abans de la seva Passió pregà "que tots siguin u"
(Jn 17,
21). Aquesta unitat, que el Senyor donà a la seva Església i en la qual vol abraçar
tothom, no és accessòria, sinó que es troba al centre mateix de la seva obra. No
equival a un atribut secundari de la comunitat dels seus deixebles. Pertany, en canvi, a
l'ésser mateix de la comunitat i en la unitat s'expressa tota la profunditat del seu
àgape.
En efecte, la unitat donada per l'Esperit Sant no consisteix simplement a trobar-se juntes
unes persones que se sumen les unes a les altres. És una unitat constituïda pels vincles
de la professió de la fe, dels sagraments i de la comunió jeràrquica.10 Els fidels són
u perquè, en l'Esperit, estan en la comunió del Fill i, en Ell, en la seva comunió amb
el Pare: "Estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill, Jesucrist" (1 Jn 1,
3). Així doncs, per a l'Església catòlica, la comunió dels cristians no és més que
la manifestació en ells de la gràcia per mitjà de la qual Déu els fa participants de
la seva pròpia comunió, que és la seva vida eterna. Les paraules de Crist "que
tots siguin u" són, doncs, la pregària adreçada al Pare per tal que el seu designi
es compleixi plenament, de manera que brilli als ulls de tothom "com Déu realitza el
seu designi amagat des de sempre en ell mateix, que és el creador de totes les
coses" (Ef 3, 9). Creure en Crist significa voler la unitat; voler la unitat
significa voler l'Església; voler l'Església significa voler la comunió de gràcia que
correspon al designi del Pare des de tota l'eternitat. Aquest és el significat de la
pregària de Crist: "Ut unum sint".
10. En la situació actual de la divisió entre els cristians i de confiada recerca de la
plena comunió, els fidels catòlics se senten profundament interpel.lats pel Senyor de
l'Església. El Concili Vaticà II n'ha reforçat el compromís amb una visió
eclesiològica lúcida i oberta a tots els valors eclesials presents en els altres
cristians. Els fidels catòlics afronten la problemàtica ecumènica amb esperit de fe.
El Concili afirma que "l'Església de Crist subsisteix en l'Església catòlica
governada pel successor de Pere i pels bisbes en comunió amb ell" i al mateix temps
reconeix que "fora de la seva estructura visible poden trobar-se molts elements de
santificació i de veritat que, com a dons propis de l'Església de Crist, empenyen vers
la unitat catòlica".11
"Per això, tot i estar convençuts que les mateixes Esglésies i les Comunitats
separades tenen deficiències, de cap manera no estan privades de significació i de pes
en el misteri de la salvació. Perquè l'Esperit de Crist no es nega pas a servir-se'n com
d'instruments de salvació, la força dels quals deriva de la mateixa plenitud de gràcia
i de veritat encomanada a l'Església catòlica".12
11. D'aquesta manera l'Església catòlica afirma que, durant els dos mil anys de la seva
història, s'ha mantingut en la unitat amb tots els béns dels quals Déu vol dotar la
seva Església, i això malgrat les crisis sovint greus que l'han sacsejada, les faltes de
fidelitat d'alguns dels seus ministres i els errors que cada dia cometen els seus membres.
L'Església catòlica sap que, en virtut del suport que li ve de l'Esperit, les febleses,
les mediocritats, els pecats i a vegades les traïcions d'alguns dels seus fills, no poden
destruir allò que Déu li ha infós en virtut del seu designi de gràcia. Àdhuc
"les forces del reialme de la mort no la podran dominar" (Mt 16, 18). Amb tot,
l'Església catòlica no oblida que molts en el seu si ofusquen el designi de Déu. En
recordar la divisió dels cristians, el Decret sobre l'ecumenisme no ignora la "culpa
dels homes per ambdues parts",13 tot reconeixent que la responsabilitat no pot ser
atribuïda únicament als "altres". Gràcies a Déu, no s'ha destruït allò que
pertany a l'estructura de l'Església de Crist, ni tampoc la comunió existent amb les
altres Esglésies i Comunitats eclesials.
En efecte, els elements de santificació i de veritat presents en les altres Comunitats
cristianes, en grau divers les unes i les altres, constitueixen la base objectiva de la
comunió existent, bé que imperfecta, entre elles i l'Església catòlica.
En la mesura que aquests elements es troben en les altres Comunitats cristianes, l'única
Església de Crist té una presència operant en elles. Per aquest motiu el Concili
Vaticà II parla d'una certa comunió, encara que imperfecta. La Constitució Lumen
gentium senyala que l'Església catòlica "se sent unida per moltes raons"14 a
aquestes Comunitats amb una certa veritabe unió en l'Esperit Sant.
12. La mateixa Constitució explicita àmpliament "els elements de santificació i de
veritat" que, de diverses maneres, es troben i actuen fora dels límits visibles de
l'Església catòlica: "Són molts els qui veneren la Sagrada Escriptura per norma de
fe i de vida, demostren autèntic zel religiós, creuen amb amor en Déu Pare omnipotent i
en Crist, Fill de Déu Salvador, porten el senyal del Baptisme, pel qual són units a
Crist, i encara reconeixen i reben d'altres sagraments en les pròpies Esglésies o
Comunitats eclesials. Molts d'entre ells també posseeixen l'Episcopat, celebren la
sagrada Eucaristia i fomenten la pietat envers la Verge Mare de Déu. Afegim-hi la
intercomunió d'oracions i d'altres beneficis espirituals; més encara, una certa
veritable unió en l'Esperit Sant, ja que amb la seva virtut santificadora Ell també
actua en ells mitjançant dons i gràcies, i n'ha enfortit alguns fins al vessament de la
sang. D'aquesta manera l'Esperit fa néixer en tots els deixebles de Crist desig i
activitat a fi que, de la manera establerta per Jesucrist, tots s'uneixin pacíficament en
un sol ramat, sota un sol Pastor".15
El Decret conciliar sobre l'ecumenisme, referint-se a les Esglésies ortodoxes arriba a
declarar que "en virtut de la celebració de l'Eucaristia del Senyor, en cada una
d'aquestes Esglésies s'edifica i creix l'Església de Déu".16 Reconèixer tot això
és una exigència de la veritat.
13. El mateix Document presenta sumàriament les implicacions doctrinals. En relació als
membres d'aquestes Comunitats, declara: "Justificats per la fe en el baptisme,
s'incorporen a Crist, i, per tant, amb raó s'anomenen cristians, i els fills de
l'Església catòlica els reconeixen encertadament com a germans en el Senyor".17
Referint-se als múltiples béns presents en les altres Esglésies i Comunitats eclesials,
el Decret afegeix: "Tot això, que prové de Crist i condueix a Ell, pertany per dret
propi a l'única Església de Crist. Entre els germans separats també es realitzen no
poques accions sagrades de la religió cristiana, que, tot i que de manera diversa segons
les circumstàncies de cada Església o Comunitat, sense cap dubte poden fer néixer
realment la vida de la gràcia i han de ser reconegudes aptes a introduir en la comunitat
de salvació".18
Es tracta de textos ecumènics de màxima importància. Fora de la comunitat catòlica no
hi ha el buit eclesial. Molts elements de gran valor (eximia), que en l'Església
catòlica són part de la plenitud dels mitjans de salvació i dels dons de gràcia que
constitueixen l'Església, es troben també en les altres Comunitats cristianes.
14. Tots aquests elements comporten la crida a la unitat per trobar-hi la seva plenitud.
No es tracta de posar juntes totes les riqueses escampades en les Comunitats cristianes, a
fi d'arribar a una Església que Déu voldria per al futur. Segons la gran Tradició
testificada pels Pares d'Orient i d'Occident, l'Església catòlica creu que en
l'esdeveniment de la Pentecosta Déu manifestà ja l'Església en la seva realitat
escatològica, que Ell havia preparat "des del temps d'Abel el Just".19 Aquesta
ja està donada. Per aquest motiu nosaltres ja som en els temps darrers. Els elements
d'aquesta Església ja donada existeixen, junts en la seva plenitud, en l'Església
catòlica i, sense aquesta plenitud, en les altres Comunitats,20 on certs aspectes del
misteri cristià han estat a vegades més eficaçment posats en relleu. L'ecumenisme mira
precisament de fer créixer la comunió parcial existent entre els cristians vers la plena
comunió en la veritat i en la caritat.
Renovació i conversió
15. Passant dels principis, de l'imperatiu de la consciència cristiana, a la realització
del camí ecumènic vers la unitat, el Concili Vaticà II posa sobretot en relleu la
necessitat de la conversió del cor. L'anunci messiànic "s'ha complert el temps i el
Regne de Déu és a prop" i la crida consegüent "convertiu-vos i creieu en la
Bona Nova" (Mc 1, 15), amb la qual Jesús inaugura la seva missió, indiquen
l'element essencial que ha de caracteritzar tot nou inici: la necessitat fonamental de
l'evangelització en cada etapa del camí salvífic de l'Església. Això es refereix
d'una manera particular, al procés iniciat pel Concili Vaticà II, incloent en la
renovació la tasca ecumènica d'unir els cristians dividits entre ells. "No hi ha
ecumenisme autèntic sense conversió interior".21
El Concili crida tant a la conversió personal com a la comunitària. L'aspiració de cada
Comunitat cristiana a la unitat és paral.lela a la seva fidelitat a l'Evangeli. Quan es
tracta de persones que viuen llur vocació cristiana, l'Evangeli parla de conversió
interior, d'una renovació de la ment.22
Cadascú, doncs, ha de convertir-se més radicalment a l'Evangeli i, sense perdre mai de
vista el designi de Déu, ha de canviar la seva mirada. Amb l'ecumenisme la contemplació
de les "meravelles de Déu" (mirabilia Dei) s'ha enriquit de nous espais, en els
quals el Déu Trinitari suscita l'acció de gràcies: la percepció que l'Esperit actua en
les altres Comunitats cristianes, el descobriment d'exemples de santedat, l'experiència
de les riqueses il.limitades de la comunió dels sants, el contacte amb aspectes
insospitades del compromís cristià. D'altra banda, s'ha difós també la necessitat de
penitència: ser conscients de certes exclusions que fereixen la caritat fraterna, de
certs rebuigs que han de ser perdonats, d'un cert orgull, d'aquella obstinació no
evangèlica en la condemna dels "altres", d'un menyspreu derivat d'una
presumpció nociva. Així tota la vida dels cristians queda marcada per la preocupació
ecumènica i són cridats a assumir-la.
16. En el magisteri del Concili hi ha un nexe clar entre renovació, conversió i reforma.
Afirma així: "L'Església, peregrinant en aquest món, és cridada per Crist a
aquesta reforma constant, que ella sense parar necessita pel fet de ser una institució
humana i terrenal; i així, si per les circumstàncies de les coses o dels temps haguessin
estat mantinguts alguns punts menys encertats [...] en el moment oportú s'hauran de
revisar rectament i adequadament".23 Cap Comunitat cristiana no pot eludir aquesta
crida.
Dialogant amb franquesa, les Comunitats s'ajuden a mirar-se mútuament les unes a les
altres a la llum de la Tradició apostòlica. Això les duu a preguntar-se si de debò
expressen d'una manera adequada tot el que l'Esperit ha transmès per mitjà dels
Apòstols.24 En relació amb l'Església catòlica, en diverses circumstàncies, com en
ocasió de l'aniversari del Baptisme de la Rus',25 o del record, després d'onze segles,
de l'obra evangelitzadora dels sants Ciril i Metodi,26 m'he referit a aquestes exigències
i perspectives. Més recentment, el Directori per a l'aplicació dels principis i de les
normes sobre l'ecumenisme, publicat amb la meva aprovació pel Pontifici Consell per a la
Promoció de la unitat dels cristians, les ha aplicat en el camp pastoral.27
17. En relació amb els altres cristians, els principals documents de la Comissió Fe i
Constitució28 i les declaracions de nombrosos diàlegs bilaterals han ofert ja a les
Comunitats cristianes instruments útils per a discernir allò que cal per al moviment
ecumènic i per a la conversió que aquest ha suscitar. Aquests estudis són importants
sota una doble perspectiva: mostren els notables progressos ja assolits i infonen
esperança perquè constitueixen una base segura per a la successiva i aprofundida
investigació.
La comunió creixent en una reforma contínua, feta a la llum de la Tradició apostòlica,
és sens dubte, en la situació actual del poble cristià, una de les característiques
distintives i més importants de l'ecumenisme. Per altra part, és també una garantia
essencial per al seu futur. Els fidels de l'Església catòlica han de saber que l'impuls
ecumènic del Concili Vaticà II és un dels resultats de la posició que l'Església
adoptà llavors perquè fossin escrutades a la llum de l'Evangeli i de la gran Tradició.
El meu predecessor, el Papa Joan XXIII, ho havia entès bé en rebutjar de separar
actualització i obertura ecumènica en convocar el Concili.29 Al terme de l'assemblea
conciliar, el Papa Pau VI, restablint el diàleg de caritat amb les Esglésies en comunió
amb el Patriarcat de Constantinoble, i fent el gest concret i altament significatiu de
"deixar a l'oblit" -i fer "desaparèixer de la memòria i de l'interior de
l'Església"- les excomunions del passat, consagrà la vocació ecumènica del
Concili. És interessant recordar que la creació d'un organisme especial per a
l'ecumenisme coincideix amb el començament mateix de la preparació del Concili Vaticà
II30 i que, a través d'aquest organisme, les opinions i les valoracions de les altres
Comunitats cristianes estigueren presents en els grans debats sobre la Revelació,
l'Església, la naturalesa de l'ecumenisme i la llibertat religiosa.
Importància fonamental de la doctrina
18. Basant-se en una idea que el mateix Papa Joan XXIII
havia expressat en l'obertura del Concili,31 el Decret sobre l'ecumenisme esmenta la
manera d'exposar la doctrina entre els elements de la contínua reforma.32 No es tracta en
aquest context de modificar el dipòsit de la fe, de canviar el significat dels dogmes, de
suprimir-hi paraules essencials, d'adaptar la veritat als gustos d'una època, de treure
certs articles del Credo amb el fals pretext que ja no són comprensibles avui. La unitat
volguda per Déu sols es pot realitzar en l'adhesió comuna al contingut íntegre de la fe
revelada. En matèria de fe, una solució de compromís està en contradicció amb Déu
que és la Veritat. En el Cos de Crist que és "camí, veritat i vida" (Jn 14,
6), qui consideraria legítima una reconciliació assolida a costa de la veritat? La
Declaració conciliar sobre la llibertat religiosa Dignitatis humanae atribueix a la
dignitat humana la recerca de la veritat, "sobretot pel que es refereix a Déu i a la
seva Església",33 i l'adhesió a les seves exigències. Un "estar junts"
que traís la veritat estaria en oposició amb la naturalesa de Déu que ofereix la seva
comunió, i amb l'exigència de veritat que es troba en el més profund de cada cor humà.
19. Amb tot, la doctrina ha de ser presentada d'una manera que sigui comprensible per a
aquells als quals Déu la destina. En la Carta encíclica Slavorum apostoli recordava com
Ciril i Metodi, per aquest mateix motiu, traduiren les nocions de la Bíblia i els
conceptes de la teologia grega en un context d'experiències històriques i de pensament
molt divers. Volien que l'única paraula de Déu fos "accessible segons les formes
expressives pròpies de cada civilització".34 Comprengueren, doncs, que no podien
"imposar als pobles assignats a la seva predicació ni tan sols la indiscutible
superioritat de la llengua grega o de la cultura bizantina, o els costums i comportaments
de la societat més avançada, on ells havien crescut".35 Així feien realitat
aquella "perfecta comunió en l'amor [que] preserva l'Església de qualsevol forma de
particularisme o d'exclusivisme ètnic o de prejudici racial, com de tota supèrbia
nacionalista".36 En aquest mateix esperit, no vaig dubtar a dir als aborígens
d'Austràlia: "No heu de ser un poble dividit en dos [...] Jesús us exhorta a
acollir les seves paraules i els seus valors en la vostra cultura".37 Ja que per la
seva naturalesa la veritat de fe és destinada a tota la humanitat, exigeix ser traduïda
a totes les cultures. En efecte, l'element que determina la comunió en la veritat és el
significat de la veritat mateixa. L'expressió de la veritat pot ser multiforme, i la
renovació de les formes d'expressió esdevé necessària per a transmetre a l'home d'avui
el missatge evangèlic en el seu immutable significat.38
"Aquesta renovació té, doncs, una gran importància ecumènica".39 I és no
sols renovació de la manera d'expressar la fe, sinó de la mateixa vida de fe. Ens
podríem preguntar: qui ha de realitzar-la? El Concili respon clarament aquest
interrogant: correspon a "tota l'Església, tant als fidels com als pastors, i afecta
cadascun segons la pròpia capacitat tant en la vida cristiana diària com en les
recerques teològiques i històriques".40
20. Tot això és summament important i de significat fonamental per a l'activitat
ecumènica. Se'n desprèn inequívocament que l'ecumenisme, el moviment a favor de la
unitat dels cristians, no és sols un mer "apèndix", que s'afegeix a
l'activitat tradicional de l'Església. Al contrari, pertany orgànicament a la seva vida
i a la seva acció i, en conseqüència, ha d'inspirar-les i ser com el fruit d'un arbre
que, sa i esponerós, creix fins a assolir el seu ple desenvolupament.
Així creia en la unitat de l'Església el Papa Joan XXIII i així mirava la unitat de
tots els cristians. Referint-se als altres cristians, a la gran família cristiana,
constatava: "És molt més fort el que ens uneix que el que ens divideix". Per
la seva banda, el Concili Vaticà II exhorta: "Tots els fidels cristians han de
recordar que tant com s'esforcin a menar una vida més pura d'acord amb l'Evangeli, més
fomentaran i àdhuc realitzaran la unió dels cristians. Com més estreta sigui la
comunió que els uneix amb el Pare, el Verb i l'Esperit, amb major intimitat i facilitat
podran fer créixer la mútua germanor".41
Primacia de la pregària
21. "Aquesta conversió de cor i aquesta santedat de
vida, unides a les pregàries privades i públiques per la unitat dels cristians, s'han de
considerar l'ànima de tot el moviment ecumènic i amb raó poden ser anomenades
ecumenisme espiritual".42
S'avança en el camí que duu a la conversió dels cors al ritme de l'amor que hom té a
Déu i, al mateix temps, als germans: a tots els germans, àdhuc els que no estan en plena
comunió amb nosaltres. De l'amor neix el desig de la unitat, també en aquells que sempre
han ignorat aquesta exigència. L'amor és artífex de comunió entre les persones i entre
les Comunitats. Si ens estimem, és més profunda la nostra comunió, i s'orienta vers la
perfecció. L'amor s'adreça a Déu com a font perfecta de comunió -la unitat del Pare,
del Fill i de l'Esperit Sant-, per trobar la força de suscitar aquesta mateixa comunió
entre les persones i entre les Comunitats, o de restablir-la entre els cristians encara
dividits. L'amor és el corrent profundíssim que dóna vida i infon vigor al procés vers
la unitat.
Aquest amor troba la seva expressió més plena en la pregària comuna. Quan els germans
que no estan en perfecta comunió entre ells es reuneixen per pregar, llur pregària és
definida pel Concili Vaticà II com l'ànima de tot el moviment ecumènic. La pregària
és "un mitjà summament eficaç per a demanar la gràcia de la unitat", una
"expressió autèntica dels vincles que continuen unint els catòlics amb els germans
separats".43 Àdhuc quan no es prega en sentit formal per la unitat dels cristians,
sinó per altres motius, com, per exemple, per la pau, la pregària esdevé per ella
mateixa expressió i confirmació de la unitat. La pregària comuna dels cristians invita
Crist mateix a visitar la Comunitat d'aquells que l'invoquen: "On n'hi ha dos o tres
reunits en el meu nom, jo sóc enmig d'ells" (Mt 18, 20).
22. Quan els cristians preguen junts, la meta de la unitat apareix més propera. La llarga
història dels cristians marcada per múltiples divisions sembla recompondre's i tendeix a
aquella forma de la seva unitat que és Jesucrist. Ell és el mateix ahir, avui i sempre!
(cf. He 13, 8). Crist és realment present en la comunió de pregària; prega "en
nosaltres", "amb nosaltres" i "per nosaltres". Ell dirigeix la
nostra pregària en l'Esperit Consolador que prometé i ja donà a la seva Església en el
Cenacle de Jerusalem, quan la constituí en la seva unitat originària.
En el camí ecumènic vers la unitat, la primacia correspon sens dubte a la pregària
comuna, a la unió orant dels qui s'apleguen entorn de Crist mateix. Si els cristians,
malgrat llurs divisions, saben unir-se cada vegada més en pregària comuna entorn de
Crist, creixerà en ells la consciència que és menys el que els divideix que els que els
uneix. Si es troben més sovint i més assíduament davant de Crist en la pregària,
obtindran força per a afrontar tota la dolorosa i humana realitat de les divisions, i es
retrobaran en aquella comunitat de l'Església que Crist forma incessantment en l'Esperit
Sant, malgrat totes les febleses i les limitacions humanes.
23. En fi, la comunió de pregària duu a mirar amb ulls nous l'Església i el
cristianisme. En efecte, cal no oblidar que el Senyor demanà al Pare la unitat dels seus
deixebles, per tal que aquesta donés testimoniatge de la seva missió i el món pogués
creure que el Pare l'havia enviat (cf. Jn 17, 21). Es pot dir que el moviment ecumènic en
un cert sentit ha partit de l'experiència negativa dels qui, anunciant l'únic Evangeli,
es referien cadascun a la seva pròpia Església o Comunitat eclesial; una contradicció
que no podia passar desapercebuda al qui escoltava el missatge de salvació i hi trobava
un obstacle per a acollir l'anunci evangèlic. Lamentablement aquest greu impediment no
està superat. És cert, no estem encara en plena comunió. Amb tot, malgrat les nostres
divisions, estem recorrent el camí vers la unitat plena, aquella unitat que
caracteritzava l'Església apostòlica en els seus inicis, i que nosaltres busquem
sincerament: animada per la fe, la nostra pregària comuna n'és la prova. En la pregària
ens reunim en el nom de Crist que és U. Ell és la nostra unitat.
La pregària "ecumènica" està al servei de la missió cristiana i de la seva
credibilitat. Per això ha d'estar particularment present en la vida de l'Església i en
cada activitat que tingui per fi afavorir la unitat dels cristians. És com si nosaltres
haguéssim de tornar sempre a reunir-nos en el Cenacle del Dijous Sant, si bé la nostra
presència comuna en aquest lloc espera encara el seu perfecte acompliment, fins que,
superats els obstacles per a la perfecta comunió eclesial, tots els cristians es
reuneixin en l'única celebració de l'Eucaristia.44
24. És motiu de joia constatar com tants encontres ecumènics inclouen gairebé sempre la
pregària i, més encara, hi culminen. La Setmana de pregària per la unitat dels
cristians, que se celebra el mes de gener, o al voltant de la Pentecosta en alguns
països, ha esdevingut una tradició difosa i consolidada. Però a més d'ella, són
moltes les ocasions que durant l'any duen els cristians a pregar junts. En aquest context,
desitjo evocar l'experiència particular dels pelegrinatges del Papa per les Esglésies,
en els diferents continents i en els diversos països de l'ecumene contemporani. Sóc ben
conscient que el Concili Vaticà II orientà el Papa vers aquest particular exercici del
seu ministeri apostòlic. Més encara: el Concili féu d'aquest peregrinar del Papa una
clara necessitat, en compliment del paper del Bisbe de Roma al servei de la comunió.45
Aquestes visites gairebé sempre han inclòs un trobament ecumènic i la pregària en
comú dels germans que busquen la unitat en Crist i en la seva Església. Recordo amb una
emoció molt especial la pregària amb el Primat de la Comunió anglicana a la catedral de
Canterbury, el 29 de maig de 1982, quan en aquell admirable temple veia un "eloqüent
testimoni, al mateix temps, dels nostres llargs anys d'herència comuna i dels tristos
anys de divisió que vingueren a continuació";46 tampoc no puc oblidar les dels
Països escandinaus i nòrdics (1-10 de juny de 1989), a Amèrica, Àfrica, o aquella a la
seu del Consell Eecumènic de les Esglésies (12 de juny de 1984), organisme que té per
objectiu cridar les Esglésies i les Comunitats eclesials que en formen part "a la
meta de la comunió eucarística expressada en el culte i en la vida comuna en
Crist".47 ¿I podria oblidar la meva participació en la litúrgia eucarística a
l'església de sant Jordi, al Patriarcat ecumènic (30 de novembre de 1979), i la
celebració en la Basílica de Sant Pere durant la visita a Roma del meu venerable Germà,
el Patriarca Dimitrios I (6 de desembre de 1987)? En aquella circumstància, junt a
l'altar de la Confessió, professàrem junts el Símbol niceno-constantinopolità, segons
el text original grec. No es poden descriure amb poques paraules els aspectes concrets que
han caracteritzat cadascun d'aquests encontres de pregària. Pels condicionaments del
passat que, d'una manera diversa, pesaven sobre cadascun d'ells, tots tenen una pròpia i
singular eloqüència; tots estan gravats a la memòria de l'Església, guiada pel
Paràclit en la recerca de la unitat de tots els creients en Crist.
25. No sols el Papa s'ha fet pelegrí. Aquests anys molts dignes representants d'altres
Esglésies i Comunitats eclesials m'han visitat a Roma i he pogut pregar amb ells en
encontres públics i privats. Ja he esmentat la presència del Patriarca ecumènic
Dimitrios I. Voldria ara recordar també la trobada de pregària amb els Arquebisbes
luterans, primats de Suècia i de Finlàndia, en la mateixa Basílica de Sant Pere, per a
la celebració de les Vespres, en ocasió del VI centenari de la canonització de santa
Brígida (5 d'octubre de 1991). Es tracta d'un exemple, perquè l'Església és conscient
que el deure de pregar per la unitat és propi de la seva vida. No hi ha esdeveniment
important i significatiu que no es beneficiï de la presència recíproca i de la
pregària dels cristians. M'és impossible enumerar tots aquests encontres, encara que
cadascun mereixi ser nomenat. Realment el Senyor ens porta de la mà i ens guia. Aquests
intercanvis, aquestes pregàries ja han escrit pàgines i pàgines del nostre "Llibre
de la unitat", "Llibre" que sempre hem de fullejar i de rellegir per
trobar-hi inspiració i esperança.
26. La pregària, la comunitat de pregària, ens permet retrobar sempre la veritat
evangèlica de les paraules "un sol és el vostre Pare" (Mt 23, 9), aquell Pare,
Abba, al qual Crist mateix s'adreça, Ell que és Fill unigènit de la mateixa
substància. I a més: "De mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou
germans" (Mt 23, 8). La pregària "ecumènica" manifesta aquesta dimensió
fonamental de fraternitat en Crist, que morí per unir els fills de Déu dispersos, per
tal que nosaltres, esdevenint fills en el Fill (cf. Ef 1, 5), reflectíssim més plenament
la inescrutable realitat de la paternitat de Déu i, al mateix temps, la veritat sobre la
humanitat pròpia de cadascú i de tots.
La pregària "ecumènica", la pregària dels germans i de les germanes, expressa
tot això. Aquests, precisament perquè estan dividits entre ells, amb major esperança
s'uneixen en Crist, tot confiant-li el futur de llur unitat i de llur comunió. A aquesta
situació es podria aplicar una vegada més feliçment l'ensenyament del Concili: "El
Senyor Jesús, en demanar al Pare que "tots siguin u [...] com també nosaltres som
u" (Jn 17, 21-22), oferint perspectives inabastables a la raó humana, ens ha
suggerit alguna semblança entre la unió de les persones divines i la unió dels fills de
Déu en la veritat i en la caritat".48
La mateixa conversió del cor, condició essencial de tota autèntica recerca de la
unitat, brolla de la pregària i aquesta la duu vers el seu acompliment: "Els desigs
d'unitat neixen i maduren de la renovació espiritual, de l'abnegació de si mateix i de
l'efusió totalment lliure de la caritat. Per això, hem de demanar a l'Esperit Sant la
gràcia de l'abnegació sincera, la de la humilitat i mansuetud en el servei i la de la
fraterna generositat d'esperit envers els altres".49
27. Pregar per la unitat no queda tanmateix reservat al qui viu en un context de divisió
entre els cristians. En el diàleg íntim i personal que cadascun de nosaltres ha de tenir
amb el Senyor en la pregària, no pot quedar exclosa la preocupació per la unitat. En
efecte, sols així aquesta formarà part plenament de la realitat de la nostra vida i dels
compromisos que hàgim assumit en l'Església. Per posar en relleu aquesta exigència he
volgut proposar als fidels de l'Església catòlica un model que em sembla exemplar, el
d'una religiosa trapenca, Maria Gabriela de la Unitat, que vaig proclamar beata el 25 de
gener de 1983.50 Sor Maria Gabriela, cridada per la seva vocació a viure allunyada del
món, dedicà la seva existència a la meditació i a la pregària centrada en el capítol
17 de l'Evangeli de sant Joan i l'oferí per la unitat dels cristians. Aquest és el
suport de tota pregària: el lliurament total i sense reserves de la pròpia vida al Pare,
per mitjà del Fill, en l'Esperit Sant. L'exemple de sor Maria Gabriela ens ensenya, ens
fa comprendre que no hi ha temps, situacions o llocs particulars per a pregar per la
unitat. La pregària de Crist al Pare és model per a tothom, sempre i en tot lloc.
Diàleg ecumènic
28. Si la pregària és l'"ànima" de la
renovació ecumènica i de l'aspiració a la unitat; damunt d'ella es fonamenta i en ella
troba la seva força tot el que el Concili defineix com a "diàleg". Aquesta
definició no es troba certament lluny del pensament personalista actual. L'actitud de
"diàleg" se situa al nivell de la naturalesa de la persona i de la seva
dignitat. Des del punt de vista filosòfic, aquesta posició es relaciona amb la veritat
cristiana sobre l'home expressada pel Concili. En efecte, l'home "a la terra és la
sola criatura que Déu ha volgut per ella mateixa"; per tant, "no pot trobar-se
plenament ell mateix si no és en el lliurament sincer de si mateix".51 El diàleg
és pas obligat del camí a recórrer vers l'autorealització de l'home, tant de
l'individu com també de cada comunitat humana. Si bé del concepte de "diàleg"
sembla emergir en primer pla el moment cognoscitiu (dia-logos), cada diàleg enclou una
dimensió global, existencial. Enclou el subjecte humà totalment; el diàleg entre les
comunitats compromet de manera particular la subjectivitat de cadascuna d'elles.
Aquesta veritat sobre el diàleg, expressada tan profundament pel Papa Pau VI en
l'Encíclica Ecclesiam suam,52 fou també assumida per la doctrina i l'activitat
ecumènica del Concili. El diàleg no és sols un intercanvi d'idees. D'alguna manera és
sempre un "intercanvi de dons".53
29. Per aquest motiu, el Decret conciliar sobre l'ecumenisme posa també en primer pla
"tots els esforços d'eliminar paraules, judicis i actuacions, que no responen amb
equitat i veritat a la situació dels germans separats i que, per tant, fan més difícils
les mútues relacions amb ells".54 Aquest Document afronta la qüestió des del punt
de vista de l'Església catòlica i es refereix al criteri que ha d'aplicar en relació
amb els altres cristians. Tanmateix, en tot això hi ha una exigència de reciprocitat.
Seguir aquest criteri és un compromís indispensable de cadascuna de les parts que
vulguin dialogar i és condició prèvia per a començar-lo. Cal passar d'una situació
d'antagonisme i de conflicte a un nivell en el qual l'un i l'altre es reconeixen
recíprocament com a parçoners. Quan hom comença a dialogar, cadascuna de les parts ha
de pressuposar una voluntat de reconciliació en el seu interlocutor, d'unitat en la
veritat. Per realitzar tot això, cal evitar les manifestacions de recíproca oposició.
Sols així el diàleg ajudarà a superar la divisió i podrà apropar a la unitat.
30. Es pot afirmar, amb viva gratitud envers l'Esperit de veritat, que el Concili Vaticà
II fou un temps providencial durant el qual es realitzaren les condicions fonamentals per
a la participació de l'Església catòlica en el diàleg ecumènic. Per altra part, la
presència de nombrosos observadors de diverses Esglésies i Comunitats eclesials, llur
profunda implicació en l'esdeveniment conciliar, els nombrosos encontres i les pregàries
en comú que el Concili ha fet possibles, han contribuït a fer que es donessin les
condicions per al diàleg. Durant el Concili, els representants de les Esglésies i
Comunitats experimentaren la disponibilitat per al diàleg de l'episcopat catòlic de tot
el món i, en particular, de la Seu Apostòlica.
Estructures locals de diàleg
31. El diàleg ecumènic, tal i com s'ha manifestat des
dels dies del Concili, lluny de ser una prerrogativa de la Seu Apostòlica, afecta també
les Esglésies locals o particulars. Les Conferències episcopals i els Sínodes de les
Esglésies orientals catòliques han instituït comissions especials per a la promoció de
l'esperit i de l'acció ecumènics. Oportunes estructures anàlogues treballen a nivell
diocesà. Aquestes iniciatives manifesten el deure concret i general de l'Església
catòlica d'aplicar les orientacions conciliars sobre ecumenisme: aquest és un aspecte
essencial del moviment ecumènic.55 No sols s'ha emprès el diàleg, sinó que ha
esdevingut una necessitat declarada, una de les prioritats de l'Església;
consegüentment, s'ha perfilat la "tècnica" per a dialogar, bo i afavorint al
mateix temps el creixement de l'esperit de diàleg. En aquest context es vol abans que res
considerar el diàleg entre cristians de les diferents Esglésies o Comunitats
"establert entre experts adequadament formats, en el qual cadascú explica amb major
profunditat la doctrina de la pròpia comunitat i presenta amb claredat les seves
característiques".56 Amb tot, convé que cada cristià conegui el mètode adequat
per al diàleg.
32. Com afirma la Declaració conciliar sobre la llibertat religiosa, "la veritat ha
de ser cercada de manera apropiada a la dignitat de la persona humana i a la seva naturesa
social, és a dir, pel camí de la lliure recerca, pel del Magisteri o pel de la
formació, pel de la comunicació i del diàleg, pels quals mitjans els uns presenten als
altres la veritat que han trobat o que es pensen haver trobat, a fi d'ajudar-se mútuament
en la recerca de la veritat; i és obligat d'adherir-se fermament, amb assentiment
personal, a la veritat coneguda".57
El diàleg ecumènic té una importància essencial. "Perquè, per aquest diàleg,
tots adquireixen un coneixement més veritable i una apreciació més justa de la doctrina
i de la vida de cada Comunió; i aquestes també arriben a una col.laboració més àmplia
en qualssevol obligacions relatives al bé comú, exigides per tota consciència cristiana
i, si és lícit, es reuneixen en pregària unànime. Finalment, tots examinen la pròpia
fidelitat a la voluntat de Crist en allò que toca l'Església i, com cal, emprenen amb
valentia l'obra de la renovació i de la reforma".58
Diàleg com a examen de consciència
33. En la intenció del Concili, el diàleg ecumènic té
el caràcter d'una recerca comuna de la veritat, particularment sobre l'Església. En
efecte, la veritat forma les consciències i orienta llur actuació a favor de la unitat.
Al mateix temps, exigeix que la consciència dels cristians, germans dividits entre ells,
i llurs obres se sotmetin a la pregària de Crist per la unitat. Hi ha una correlació
entre pregària i diàleg. Una pregària més profunda i conscient fa el diàleg més ric
en fruits. Si per una part la pregària és la condició per al diàleg, per l'altra
n'esdevé, d'una forma cada vegada més madura, el fruit.
34. Gràcies al diàleg ecumènic podem parlar de major maduresa de la nostra pregària
comuna. Això és possible en tant que el diàleg compleix també i al mateix temps la
funció d'un examen de consciència. ¿No recordarem en aquest context les paraules de la
Primera Carta de Joan? "Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a
nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres
pecats, ell [Déu], que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot
mal" (1, 8-9). Joan ens porta encara més enllà quan escriu: "Si afirmàvem que
no hem pecat, el tindríem per mentider, i la seva paraula no estaria en nosaltres"
(1, 10). Una exhortació que reconeix tan radicalment la nostra condició de pecadors ha
de ser també una característica de l'esperit amb què s'afronta el diàleg ecumènic. Si
aquest no arribava a ser un examen de consciència, com un "diàleg de les
consciències", ¿podríem comptar amb la certesa que la mateixa Carta ens transmet?
"Fills meus, us escric perquè no pequeu. Però si algú peca, tenim prop del Pare un
defensor, Jesucrist, que és just. Ell és la víctima que expia els nostres pecats, i no
tan sols els nostres, sinó els de tot el món" (2, 1-2). El sacrifici salvífic de
Crist s'ofereix per tots els pecats del món, i per tant també els comesos contra la
unitat de l'Església: els pecats dels cristians, tant dels pastors com dels fidels.
Àdhuc després de tants pecats que han contribuït a les divisions històriques, és
possible la unitat dels cristians, si som conscients humilment d'haver pecat contra la
unitat i estem convençuts de la necessitat de la nostra conversió. No sols cal perdonar
i superar els pecats personals, sinó també els socials, és a dir, les
"estructures" mateixes del pecat que han contribuït i poden contribuir a la
divisió i a la seva consolidació.
35. Un cop més el Concili Vaticà II ens ajuda. Es pot dir que tot el Decret sobre
l'ecumenisme és ple de l'esperit de conversió.59 El diàleg ecumènic presenta en aquest
document un caràcter propi; es transforma en "diàleg de la conversió", i per
tant, segons l'expressió de Pau VI, en autèntic "diàleg de salvació".60 El
diàleg no pot desenvolupar-se seguint una trajectòria exclusivament horitzontal,
limitant-se a l'encontre, a l'intercanvi de punts de vista, o fins i tot de dons propis de
cada Comunitat. Tendeix també i sobretot a una dimensió vertical que l'orienta vers
Aquell que, Redemptor del món i Senyor de la història, és la nostra reconciliació. La
dimensió vertical del diàleg rau en el comú i recíproc reconeixement de la nostra
condició d'homes i dones que han pecat. Precisament això obre en els germans que viuen
en Comunitats que no estan en plena comunió entre elles, un espai interior on Crist, font
d'unitat de l'Església, pot obrar eficaçment, amb tota la potència del seu Esperit
Paràclit.
Diàleg per a resoldre les divergències
36. El diàleg és també un instrument natural per a
confrontar diversos punts de vista i sobretot examinar les divergències que obstaculitzen
la plena comunió dels cristians entre ells. El Decret sobre l'ecumenisme descriu, en
primer lloc, les disposicions morals amb les quals cal afrontar les converses doctrinals:
"En el diàleg ecumènic els teòlegs catòlics, fidels a la doctrina de l'Església,
en investigar els misteris divins amb els germans separats, han de procedir amb amor a la
veritat, amb caritat i amb humilitat".61
L'amor a la veritat és la dimensió més profunda d'una autèntica recerca de la plena
comunió entre els cristians. Sense aquest amor fóra impossible afrontar les objectives
dificultats teològiques, culturals, psicològiques i socials que es troben en examinar
les divergències. A aquesta dimensió interior i personal hi està inseparablement unit
l'esperit de caritat i d'humilitat. Caritat envers l'interlocutor, humilitat envers la
veritat que es descobreix i que podria exigir revisions d'afirmacions i actituds.
Pel que fa a l'estudi de les divergències, el Concili demana que es presenti tota la
doctrina amb claredat. Al mateix temps, exigeix que la manera i el mètode d'enunciar la
fe catòlica no sigui un obstacle per al diàleg amb els germans.62 Certament és possible
testimoniar la pròpia fe i explicar la doctrina d'una manera correcta, lleial i
comprensible, i tenir presents alhora tant les categories mentals com l'experiència
històrica concreta de l'altre.
Òbviament, la plena comunió haurà de realitzar-se en l'acceptació de tota la veritat,
en la qual l'Esperit Sant introdueix els deixebles de Crist. Per tant, cal evitar
absolutament tota forma de reduccionisme o de fàcil "concordisme". Les
qüestions serioses han de ser resoltes, perquè altrament tornarien a aparèixer en
altres moments, amb idèntica configuració o sota un altre aspecte.
37. El Decret Unitatis reintegratio senyala també un criteri a seguir quan els catòlics
han de presentar o confrontar les doctrines: "Han de recordar que hi ha un ordre o
jerarquia de veritats de la doctrina catòlica, corresponent a llur diversa connexió amb
el fonament de la fe cristiana. Així s'aplanarà el camí pel qual, en virtut d'aquella
emulació fraterna, tots s'esperonaran a un coneixement més profund i a una exposició
més clara de les insondables riqueses de Crist".63
38. En el diàleg ens trobem inevitablement amb el problema de les diferents formulacions
amb les quals s'expressa doctrina en les distintes Esglésies i Comunitats eclesials, cosa
que té més d'una conseqüència per a l'activitat ecumènica.
En primer lloc, davant formulacions doctrinals que es diferencien de les habituals de la
comunitat a la qual hom pertany, convé abans que res aclarir si les paraules no
sobreentenen un contingut idèntic, com, per exemple, s'ha constatat en recents
declaracions comunes firmades pels meus Predecessors i per mi junt amb els Patriarques
d'Esglésies amb les quals des de segles existia un contenciós cristològic. En relació
a la formulació de les veritats revelades, la Declaració Mysterium Ecclesiae afirma:
"Encara que les veritats que l'Església, amb les seves fórmules dogmàtiques, vol
efectivament ensenyar es distingeixen de les mudables concepcions d'una determinada època
-i poden expressar-se fins sense elles-, pot esdevenir-se a vegades que aquelles veritats
siguin enunciades pel sagrat Magisteri amb termes que porten l'empremta de tals
concepcions. Havent pres tot això en consideració, cal dir que les fórmules
dogmàtiques del Magisteri de l'Església han comunicat des del començament la veritat
revelada i que -restant les mateixes- la continuaran comunicant per sempre a tots aquells
qui les comprenen rectament".64 Respecte a això, el diàleg ecumènic, que anima les
parts implicades a interrogar-se, entendre's i explicar-se recíprocament, permet
descobriments inesperats. Les polèmiques i les controvèrsies intolerants han transformat
en afirmacions incompatibles allò que de fet era el resultat de dos intents d'escrutar la
mateixa realitat, bé que des de dues perspectives diverses. Cal avui trobar la fórmula
que, expressant la realitat en la seva integritat, permet superar lectures parcials i
eliminar falses interpretacions.
Un dels avantatges de l'ecumenisme és que ajuda les Comunitats cristianes a descobrir la
insondable riquesa de la veritat. També en aquesta context, tot allò que l'Esperit
realitza en els "altres" pot contribuir a l'edificació de cada comunitat65 i en
certa manera a instruir-la sobre el misteri de Crist. L'ecumenisme autèntic és una
gràcia de cara a la veritat.
39. Finalment, el diàleg posa els interlocutors davant les veritables i pròpies
divergències que afecten la fe. Aquestes divergències han de ser sobretot ser afrontades
amb esperit sincer de caritat fraterna, de respecte de les exigències de la pròpia
consciència i de la del proïsme, amb profunda humilitat i amor a la veritat. La
confrontació en aquesta matèria té dos punts de referència essencials: la Sagrada
Escriptura i la gran Tradició de l'Església. Per als catòlics és un ajut al Magisteri
sempre viu de l'Església.
La col.laboració pràctica
40. Les relacions entre els cristians no tendeixen sols al
mer coneixement recíproc, a la pregària en comú i al diàleg. Preveuen i exigeixen des
d'ara qualsevol possible col.laboració pràctica en els diversos àmbits: pastoral,
cultural, social i àdhuc en el testimoniatge del missatge de l'Evangeli.66
"La col.laboració de tots els cristians manifesta vivament aquella unió que ja els
vincula els uns amb els altres, i il.lumina amb més claredat el rostre de Crist
servent".67 Una cooperació així fundada sobre la fe comuna, no sols és rica per la
comunió fraterna, sinó que és una epifania de Crist mateix.
A més, la cooperació ecumènica és una veritable escola d'ecumenisme, és un camí
dinàmic vers la unitat. La unitat d'acció duu a la plena unitat de fe:
"Col.laborant així, tots els qui creuen en Crist poden aprendre amb facilitat la
manera de conèixer-se i d'estimar-se més els uns als altres i de preparar el camí a la
unitat dels cristians".68
Als ulls del món la cooperació entre els cristians assumeix les dimensions del comú
testimoniatge cristià i esdevé instrument d'evangelització en benefici dels uns i dels
altres.
II
ELS FRUITS DEL DIÀLEG
La fraternitat retrobada
41. Tot el que ha estat dit abans en relació amb el
diàleg ecumènic des de la clausura del Concili en endavant, porta a donar gràcies a
l'Esperit de la veritat promès pel Crist Senyor als Apòstols i a l'Església (cf. Jn 14,
26). És la primera vegada en la història que l'acció a favor de la unitat dels
cristians ha adquirit proporcions tan grans i s'ha estès a un àmbit tan ampli. Això és
ja un do immens que Déu ha concedit i que mereix tota la nostra gratitud. De la plenitud
de Crist rebem "gràcia sobre gràcia" (Jn 1, 16). Reconèixer el que Déu ja ha
concedit és condició que ens predisposa a rebre aquells dons encara indispensables per a
dur a terme l'obra ecumènica de la unitat.
Una visió de conjunt dels últims trenta anys ajuda a comprendre millor molts dels fruits
d'aquesta conversió comuna a l'Evangeli de la qual l'Esperit de Déu ha fet instrument el
moviment ecumènic.
42. S'esdevé, per exemple, que -en el mateix esperit del Sermó de la Muntanya- els
cristians pertanyents a una confessió ja no consideren els altres cristians com a enemics
o estranys, sinó que hi veuen germans i germanes. Per altra part, avui hom tendeix a
substituir àdhuc l'ús de l'expressió germans separats per termes més adequats per a
evocar la profunditat de la comunió -lligada al caràcter baptismal- que l'Esperit
alimenta malgrat les ruptures històriques i canòniques. Hom parla d'"altres
cristians", d'"altres batejats", de "cristians d'altres
Comunitats". El Directori per a l'aplicació dels principis i de les normes sobre
l'ecumenisme anomena les Comunitats a les quals pertanyen aquests cristians
"Esglésies o Comunitats eclesials que no estan en plena comunió amb l'Església
catòlica".69 Aquesta ampliació de la terminologia tradueix una notable evolució de
la mentalitat. La consciència de la pertinença comuna a Crist s'aprofundeix. Ho he pogut
constatar personalment moltes vegades, durant les celebracions ecumèniques que
constitueixen un dels esdeveniments importants dels meus viatges apostòlics per les
diverses parts del món, o en els encontres i en les celebracions ecumèniques feta a
Roma. La "fraternitat universal" dels cristians ha esdevingut una ferma
convicció ecumènica. Deixant a l'oblit les excomunions del passat, les Comunitats que en
altre temps foren rivals avui en molts casos s'ajuden mútuament; a vegades es presten els
edificis de culte, s'ofereixen beques d'estudi per a la formació dels ministres de les
Comunitats que no tenen mitjans, s'intervé davant les autoritats civils per defensar
altres cristians injustament acusats, es demostra la falta de fonament de les calúmnies
que sofreixen certs grups.
En una paraula, els cristians s'han convertit a una caritat fraterna que enclou tots els
deixebles de Crist. Si passa que, com a conseqüència d'agitacions polítiques violentes,
sorgeix en situacions concretes una certa agressivitat o un esperit de revenja, les
autoritats de les parts en conflicte s'afanyen generalment per fer prevaler la "Llei
nova" de l'esperit de caritat. Desgraciadament, aquest esperit no ha pogut
transformar totes les situacions de conflicte cruent. El compromís ecumènic en aquestes
circumstàncies exigeix no rarament del qui el viu opcions d'autèntic heroisme.
Cal afirmar sobre això que el reconeixement de la fraternitat no és la conseqüència
d'un filantropisme lliberal o d'un vague esperit de família. Té l'arrel en el
reconeixement de l'únic Baptisme i en la consegüent exigència que Déu sigui glorificat
en la seva obra. El Directori per a l'aplicació dels principis i de les normes sobre
l'ecumenisme encoratja un reconeixement recíproc i oficial dels Baptismes.70 Això és
molt més que un mer acte de cortesia ecumènica, i constitueix una afirmació
eclesiològica important.
És oportú recordar que el caràcter fonamental del Baptisme en l'obra de l'edificació
de l'Església s'ha posat en relleu clarament també gràcies al diàleg multilateral.71
La solidaritat al servei de la humanitat
43. S'esdevé cada vegada més que els responsables de les
Comunitats cristianes adopten conjuntament posicions, en nom de Crist, sobre problemes
importants que afecten la vocació humana, la llibertat, la justícia, la pau i el futur
del món. Obrant així "combreguen" amb un dels elements constitutius de la
missió cristiana: recordar a la societat, d'una manera realista, la voluntat de Déu,
fent veure a les autoritats i als ciutadans el perill de seguir camins que durien a la
violació dels drets humans. És clar, i l'experiència ho demostra, que en algunes
circumstàncies la veu comuna dels cristians té més impacte que una veu aïllada.
Els responsables de les Comunitats no són tanmateix els únics que s'uneixen en aquest
compromís per la unitat. Nombrosos cristians de totes les Comunitats, moguts per llur fe,
participen junts en projectes audaços que pretenen canviar el món per tal que triomfi el
respecte dels drets i de les necessitats de tots, especialment dels pobres, els marginats
i els indefensos. En la Carta encíclica Sollicitudo rei socialis he constatat amb alegria
aquesta col.laboració, senyalant que l'Església catòlica no pot esquivar-la.72 En
efecte, els cristians que temps enrere actuaven d'una manera independent, ara estan
compromesos junts al servei d'aquesta causa per tal que la benvolença de Déu pugui
triomfar.
La lògica és la de l'Evangeli. Per això, reafirmant el que vaig esciure en la meva
primera Carta encíclica Redemptor hominis, he tingut l'oportunitat d'"insistir sobre
aquest punt i d'estimular tot esforç fet en aquesta direcció, a tots els nivells en els
quals ens trobem amb els altres cristians germans nostres"73 i he donat gràcies a
Déu pel "que ha fet en les altres Esglésies i Comunitats eclesials i per mitjà
d'elles", com també per mitjà de l'Església catòlica.74 Avui constato amb
satisfacció que la ja vasta xarxa de col.laboració ecumènica s'estén cada vegada més.
També es realitza una gran tasca en aquest camp gràcies al Consell Ecumènic de les
Esglésies.
Convergències en la paraula de Déu
i en el culte diví
44. Els progressos de la conversió ecumènica són també
significatius en un altre sector, el relatiu a la Paraula de Déu. Penso abans que res en
un fet tan important per a diversos grups lingüístics com les traduccions ecumèniques
de la Bíblia. Després de la promulgació, per part del Concili Vaticà II, de la
Constitució Dei Verbum, l'Església catòlica acollí amb alegria aquesta iniciativa.75
Aquestes traduccions, obra d'especialistes, ofereixen generalment una base segura per a la
pregària i l'activitat pastoral de tots els deixebles de Crist. El qui recorda tot el que
van influir les disputes entorn de l'Escriptura en les divisions, especialment a Occident,
pot comprendre el notable pas que representen aquestes traduccions comunes.
45. A la renovació litúrgica realitzada per l'Església catòlica, correspon en diverses
Comunitats eclesials la iniciativa de renovar llur culte. Algunes d'elles, a partir dels
desigs expressats a nivell ecumènic,76 han abandonat el costum de celebrar la litúrgia
de la Cena sols en comptades ocasions i han optat per una celebració dominical. Per altra
part, comparant els cicles de les lectures litúrgiques de diverses Comunitats cristianes
occidentals, es constata que convergeixen en l'essencial. Sempre a nivell ecumènic,77
s'ha donat un relleu molt especial a la litúrgia i als signes litúrgics (imatges,
icones, ornaments, llums, encens, gestos). A més, en els instituts de teologia on es
formen els futurs ministres l'estudi de la història i del significat de la litúrgia
comença a formar part dels programes, com una necessitat que s'està descobrint.
Es tracta de signes convergents en diversos aspectes de la vida sacramental. Certament, a
causa de les divergències relatives a la fe, no és possible encara concelebrar la
mateixa litúrgia eucarística. I tanmateix, tenim l'ardent desig de celebrar junts
l'única Eucaristia del Senyor, i aquest desig és ja una lloança comuna, una mateixa
imploració. Junts ens adrecem al Pare i ho fem cada vegada més "amb un mateix
cor". A vegades, sembla trobar-se més a prop poder consumar aquesta comunió
"real si bé encara no plena". Qui ho hauria pogut pensar fa un segle?
46. En aquest context, és motiu d'alegria recordar que els ministres catòlics poden, en
determinats casos particulars, administrar els sagraments de l'Eucaristia, de la
Penitència i de la Unció dels malalts a altres cristians que no estan en comunió plena
amb l'Església catòlica, però que desitgen vivament rebre'ls, els demanen lliurement i
manifesten la fe que l'Església catòlica confessa en aquests sagraments. Recíprocament,
en determinats casos i per circumstàncies particulars, també els catòlics poden
sol.licitar aquests mateixos sagraments als ministres d'aquelles Esglésies en les quals
siguin vàlids. Les condicions per a aquest acolliment recíproc estan fixades en normes,
i llur observança és necessària per a la promoció ecumènica.78
Apreciar els béns presents
en els altres cristians
47. El diàleg no es desenvolupa sols en relació amb la
doctrina, sinó que enclou tota la persona: és també un diàleg d'amor. El Concili
afirmà: "Cal que els catòlics reconeguin amb goig i valorin els autèntics elements
cristians, derivats del patrimoni comú, que es troben entre els germans separats de
nosaltres. Reconèixer les riqueses de Crist i les obres virtuoses en la vida dels altres,
que donen testimoniatge a favor de Crist, de vegades fins al vessament de la sang, és
cosa justa i salvífica: perquè Déu és sempre admirable i ha de ser admirat en les
seves obres".79
48. Les relacions que els membres de l'Església catòlica han establert amb els altres
cristians a partir del Concili han fet descobrir el que Déu fa en els qui pertanyen a les
altres Esglésies i Comunitats eclesials. Aquest contacte directe, a nivells diversos,
entre els pastors i entre els membres de les Comunitats ens han fet prendre consciència
del testimoniatge que els altres cristians ofereixen a Déu i a Crist. S'ha obert així un
espai amplíssim per a tota l'experiència ecumènica, que és al mateixa temps el repte
de la nostra època. ¿No és potser el segle vint un temps de gran testimoniatge, que
arriba "fins al vessament de sang"? ¿No mira aquest testimoniatge també les
diverses Esglésies i Comunitats eclesials, que reben el nom de Crist, crucificat i
ressuscitat?
Aquest comú testimoniatge de santedat, com a fidelitat a l'únic Senyor, és un potencial
ecumènic extraordinàriament ric de gràcia. El Concili Vaticà II senyalà que els béns
presents en els altres cristians poden contribuir a l'edificació dels catòlics:
"Cal no oblidar que tot allò que per gràcia de l'Esperit Sant és realitza en els
germans separats també pot contribuir a la nostra edificació. Tot allò que és verament
cristià mai no contradiu els béns autèntics de la fe, ans sempre pot contribuir a
copsar amb més perfecció el mateix misteri de Crist i de l'Església".80 El diàleg
ecumènic, com a veritable diàleg de salvació, no deixarà d'animar aquest procés, ben
encaminat ja en si mateix a avançar vers la veritable i plena comunió.
Creixement de la comunió
49. El creixement de la comunió és un fruit valuós de
les relacions entre els cristians i del diàleg teològic que mantenen. L'una cosa i
l'altra han fet els cristians conscients dels elements de fe que tenen en comú. Això ha
servit per consolidar posteriorment llur compromís envers la plena unitat. En això el
Concili Vaticà II apareix com un potent focus de promoció i d'orientació.
La Constitució dogmàtica Lumen gentium relaciona la doctrina sobre l'Església catòlica
amb el reconeixement dels elements salvífics que es troben en les altres Esglésies i
Comunitats eclesials.81 No es tracta d'una presa de consciència d'elements estàtics,
presents passivament en aquestes Esglésies o Comunitats. Com a béns de l'Església de
Crist, per la seva naturalesa, tendeixen vers el restabliment de la unitat. En deriva que
la recerca de la unitat dels cristians no és un fet facultatiu o d'oportunitat, sinó una
exigència que neix de la mateixa naturalesa de la comunitat cristiana.
Igualment, els diàlegs teològics bilaterals amb les majors Comunitats cristianes
parteixen del reconeixement del grau de comunió ja present per discutir després, de
manera progressiva, les divergències existents amb cadascuna. El Senyor ha concedit als
cristians del nostre temps anar superant les discussions tradicionals.
El diàleg amb les Esglésies d'Orient
50. Respecte a això, cal constatar abans que res, amb
gratitud particular a la Providència divina, que la relació amb les Esglésies d'Orient,
afeblida durant segles, s'ha consolidat amb el Concili Vaticà II. Els observadors
d'aquestes Esglésies presents al Concili, junt amb els representants de les Esglésies i
Comunitats eclesials d'Occident, manifestaren públicament, en un moment tan solemne per a
l'Església catòlica, la voluntat comuna de buscar la comunió.
El Concili, per la seva part, considerà amb objectivitat i amb profund afecte les
Esglésies d'Orient, posant en relleu la seva eclesialitat i els vincles objectius de
comunió que les uneixen amb l'Església catòlica. El Decret sobre l'ecumenisme afirma:
"En virtut de la celebració de l'Eucaristia del Senyor, en cada una d'aquestes
Esglésies s'edifica i creix l'Església de Déu", afegint que aquestes Esglésies,
"bé que separades, tenen veritables sagraments, i sobretot, en virtut de la
successió apostòlica, el Sacerdoci i l'Eucaristia, que les vinculen encara ara
estretament amb nosaltres".82
De les Esglésies d'Orient hom reconeix llur gran tradició litúrgica i espiritual, el
caràcter específic de llur desenvolupament històric, les disciplines observades per
elles des dels primers temps i sancionades pels Sants Pares i pels Concilis ecumènics,
llur pròpia manera d'enunciar la doctrina. Tot això amb la convicció que la legítima
diversitat no s'oposa de cap manera a la unitat de l'Església, sinó que al contrari
n'augmenta l'honor i contribueix no poc al compliment de la seva missió.
El Concili Ecumènic Vaticà II vol fonamentar el diàleg sobre la comunió existent i
crida l'atenció precisament sobre la rica realitat de les les Esglésies d'Orient:
"Per això, el sant Concili exhorta tothom, sobretot els qui volen dedicar-se a
restaurar la plena comunió anhelada entre les Esglésies Orientals i l'Església
catòlica, a tenir en la deguda consideració les condicions particulars en què les
Esglésies d'Orient nasqueren i cresqueren, i la mena de relacions que hi havia entre
elles i la Seu de Roma abans de la separació, i a formar-se un concepte adequat de tots
aquests elements".83
51. Aquesta orientació conciliar ha estat fecunda tant per les relacions de fraternitat,
que s'han anat desenvolupant a través del diàleg de caritat, com per la discussió
doctrinal en l'àmbit de la Comissió mixta per al diàleg teològic entre l'Església
catòlica i l'Església ortodoxa en el seu conjunt. Igualment han estat molt fructíferes
en les relacions amb les antigues Esglésies d'Orient.
Ha estat un procés lent i laboriós, però font de molta alegria; ha estat també
estimulador perquè ha permès retrobar progressivament la fraternitat.
Represa de contactes
52. En relació amb l'Església de Roma i amb el Patriarcat
ecumènic de Constantinoble, el procés al qual acabem de fer al.lusió s'inicià gràcies
a l'obertura recíproca mostrada pels Papes Joan XXIII i Pau VI, i també pel Patriarca
ecumènic Atenàgores I i els seus successors. El canvi produït té la seva expressió
històrica en l'acte eclesial per mitjà del qual "s'ha esborrat de la memòria i de
l'interior de les Esglésies"84 el record de les excomunions que, nou-cents anys
abans, el 1054, esdevingueren símbol del cisma entre Roma i Constantinoble. Aquell
esdeveniment eclesial, tan dens de contingut ecumènic, tingué lloc els últims dies del
Concili, el 7 de desembre de 1965. L'assemblea conciliar es concloïa així amb un acte
solemne que era al mateix temps purificació de la memòria històrica, perdó recíproc i
compromís solidari per la recerca de la comunió.
Aquest gest estigué precedit pel trobament entre Pau VI i el Patriarca Atenàgores I a
Jerusalem, el gener de 1964, durant el pelegrinatge del Papa a Terra Santa. En aquella
ocasió pogué trobar també el Patriarca ortodox de Jerusalem, Benedictos. Posteriorment,
el Papa Pau VI visità el Patriarca Atenàgores al Fanar (Estambul), el 25 de juliol de
1967 i, el mes d'octubre del mateix any, el Patriarca fou acollit solemnement a Roma.
Aquests encontres de pregària senyalaven el camí a seguir per a l'apropament entre
l'Església d'Orient i l'Església d'Occident, i el restabliment de la unitat que hi havia
entre elles en el primer mil.lenni.
Després de la mort del Papa Pau VI i del breu pontificat del Papa Joan Pau I, quan em fou
confiat el ministeri de Bisbe de Roma, vaig considerar que era un dels deures primers del
meu ministeri pontifici tenir de nou un contacte personal amb el Patriarca ecumènic
Dimitrios I, que en aquest temps havia assumit la successió del Patriarca Atenàgores a
la seu de Constantinoble. Durant la meva visita al Fanar el 29 de novembre de 1979, el
Patriarca i jo decidírem inaugurar el diàleg teològic entre l'Església catòlica i
totes les Esglésies ortodoxes en comunió canònica amb la seu de Constantinoble. És
important afegir, a propòsit d'això, que aleshores ja estaven en curs els preparatius
per a la convocatòria del futur Concili de les Esglésies ortodoxes. La recerca de llur
harmonia és una contribució a la vida i la vitalitat d'aquestes Esglésies germanes, i
això considerant també la funció que són cridades a desenvolupar en el camí vers la
unitat. El Patriarca ecumènic volgué retornar-me la visita que li havia fet i, el
desembre de 1987, vaig tenir l'alegria de rebre'l a Roma amb sincer afecte i amb la
solemnitat que li corresponia. En aquest context de fraternitat eclesial cal recordar el
costum, establert ja des de fa bastants anys, d'acollir a Roma, per a la festa dels sants
apòstols Pere i Pau, una delegació del Patriarcat ecumènic, com també d'enviar al
Fanar una delegació de la Santa Seu per a la solemne celebració de sant Andreu.
53. Aquests contactes regulars permeten, entre altres coses, un intercanvi directe
d'informacions i de parers per a una coordinació fraterna. Per altra part, la nostra
participació comuna en la pregària ens habitua a viure al costat els uns dels altres,
ens duu a acceptar junts, i per tant a posar en pràctica, la voluntat del Senyor per a la
seva Església.
En el camí que hem recorregut des del Concili Vaticà II, hem d'esmentar almenys dos
esdeveniments particularment eloqüents i de gran importància ecumènica en les relacions
entre Orient i Occident: en primer lloc, el Jubileu de 1984, convocat per commemorar el XI
centenari de l'obra evangelitzadora de Ciril i Metodi, i que em va permetre proclamar
copatrons d'Europa els dos sants apòstols dels Eslaus, missatgers de fe. Ja el Papa Pau
VI el 1964, durant el Concili, havia proclamat patró d'Europa sant Benet. Associar els
dos germans de Tessalònica al gran fundador del monaquisme occidental vol posar
indirectament en relleu la doble tradició eclesial i cultural tan significativa per als
dos mil anys de cristianisme que ha caracteritzat la història del continent europeu. No
és superflu recordar que Ciril i Metodi provenien de l'àmbit de l'Església bizantina de
llur temps, època en la qual estava en comunió amb Roma. En proclamar-los, junt amb sant
Benet, patrons d'Europa, volia no sols ratificar la veritat històrica sobre el
cristianisme en el continent europeu, sinó també proporcionar un tema important al
diàleg entre Orient i Occident que tantes esperances ha suscitat en el postconcili. En
els sants Ciril i Metodi, com en sant Benet, Europa retroba les seves arrels espirituals.
Ara que arriba a terme el segon mil.lenni del naixement de Crist, cal venerar-los junts,
com a patrons del nostre passat i com a sants als quals les Esglésies i les nacions del
continent europeu confien llur futur.
54. L'altre esdeveniment que m'és gran recordar és la celebració del Mil.lenni del
Baptisme de la Rus' (988-1988). L'Església catòlica, i d'una manera particular la Seu
Apostòlica, volgueren prendre part en les celebracions jubilars i miraren de subratllar
com el Baptisme conferit a Kíev a sant Vladimir fou un dels esdeveniments centrals per a
l'evangelització del món. Hi deuen llur fe no sols les grans nacions eslaves de l'Est
europeu, sinó també els pobles que viuen més enllà dels monts Urals i fins a Alaska.
En aquesta perspectiva, troba el seu motiu més profund una expressió que he usat altres
vegades: l'Església ha de respirar amb els seus dos pulmons! En el primer mil.lenni de la
història del cristianisme aquesta fa referència sobretot a la dualitat Bizanci-Roma; des
del Baptisme de la Rus' en endavant, l'expressió eixampla els seus horitzons:
l'evangelització s'ha estès a un àmbit molt més ampli, de manera que aquella
expressió es refereix ja a l'Església entera. Si hom considera a més que aquest
esdeveniment salvífic, que tingué lloc a la vora del Dniepr, remunta a una època en
què l'Església d'Orient i d'Occident no estaven dividides, es comprèn clarament com la
perspectiva que cal seguir per buscar la comunió plena és la de la unitat en la
legítima diversitat. És el que he afirmat amb força en la Carta encíclica Slavorum
apostoli85 dedicada als sants Ciril i Metodi i en la Carta apostòlica Euntes in mundum86
adreçada als fidels de l'Església catòlica en la commemoració del Mil.lenni del
Baptisme de la Rus' de Kíev.
Esglésies germanes
55. El Decret conciliar Unitatis redintegratio té present
en el seu horitzó històric la unitat que, malgrat tot, fou viscuda en el primer
mil.lenni i que es configura, en un cert sentit, com a model. "El sant Concili es
complau a recordar a tothom [...] que a l'Orient floreixen moltes Esglésies particulars o
locals, entre les quals ocupen el primer lloc les Esglésies Patriarcals, i que no poques
d'elles es glorien de ser fundades pels mateixos Apòstols".87 El camí de
l'Església s'inicià a Jerusalem el dia de la Pentecosta i tot el seu desenvolupament
original en l'ecumene d'aleshores es concentrava al voltant de Pere i dels Onze (cf. Ac 2,
14). Les estructures de l'Església a Orient i a Occident es formaven, doncs, en relació
amb aquell patrimoni apostòlic. Llur unitat, en el primer mil.lenni, es mantenia en
aquestes mateixes estructures mitjançant els Bisbes, successors dels Apòstols, en
comunió amb el Bisbe de Roma. Si avui, al final del segon mil.lenni, intentem restablir
la plena comunió, hem de referir-nos a aquesta unitat estructurada així.
El Decret sobre l'ecumenisme senyala un posterior aspecte característic, gràcies al qual
totes les Esglésies particulars romanien en la unitat: "la sol.licitud i l'interès
a conservar aquells lligams fraternals en la comunió de fe i de caritat que han de vigir
entre Esglésies locals com entre germanes".88
56. Després del Concili Vaticà II i amb referència a aquella tradició, s'ha restablert
l'ús d'anomenar "Esglésies germanes" les Esglésies particulars o locals
congregades al voltant del Bisbe. La supressió, després, de les excomunions
recíproques, traient un dolorós obstacle d'ordre canònic i psicològic, ha estat un pas
molt significatiu en el camí vers la plena comunió.
Les estructures d'unitat existents abans de la divisió són un patrimoni d'experiència
que guia el nostre camí per a la plena comunió. Òbviament, durant el segon mil.lenni,
el Senyor no ha deixat de donar a la seva Església abundants fruits de gràcia i de
creixement. Però, per desgràcia, el progressiu distanciament recíproc entre les
Esglésies d'Occident i d'Orient les ha privat de les riqueses de llurs dons i ajuts
mutus. Cal fer amb la gràcia de Déu un gran esforç per a restablir entre elles la plena
comunió, font de tants béns per a l'Església de Crist. Aquest esforç exigeix tota la
nostra bona voluntat, la pregària humil i una col.laboració perseverant que no s'ha de
desanimar davant de res. Sant Pau amonesta: "Ajudeu-vos a portar les càrregues els
uns als altres" (Ga 6, 2). Com s'adapta a nosaltres i com n'és d'actual
l'exhortació de l'Apòstol! El terme tradicional d'"Esglésies germanes" hauria
d'acompanyar-nos incessantment en aquest camí.
57. Com desitjava el Papa Pau VI, el nostre objectiu és el de retrobar junts la plena
unitat en la legítima diversitat: "Allò que els apòstols van veure, van sentir i
ens van anunciar, Déu ens ha concedit que ho rebéssim per la fe. Pel Baptisme, en
efecte, som "un de sol en Crist Jesús" (Ga 3, 28). A més, per la successió
apostòlica, el sacerdoci i l'Eucaristia ens uneixen els uns als altres amb vincles
estretíssims (cf. Decr. Unitatis redindegratio, 15). En efecte, estem units per una
comunió tan íntima i tan misteriosa que, participant dels dons de Déu a la seva
Església, tenim comunió amb el Pare, pel Fill, en l'Esperit Sant [...] I ja que en cada
Església local es realitza aquest misteri de l'amor diví, ¿no és aquest l'origen
d'aquella expressió tradicional amb la qual les Esglésies dels diversos llocs
acostumaven a anomenar-se germanes? (cf. Decr. Unitatis redintegratio, 14). És en aquesta
germanor que les nostres Esglésies visqueren durant aquells segles en els quals van
celebrar juntes els Concilis ecumènics que van defensar el dipòsit de la fe contra
qualsevol corrupció. Ara, doncs, després d'un llarg període de dissensions i
d'incomprensions mútues, per do de Déu, les nostres Esglésies es reconeixen novament
com a germanes, malgrat les dificultats nascudes entre nosaltres en el temps
passat".89 Si avui, a les portes del tercer mil.lenni, busquem el restabliment de la
plena comunió, hem de tenir a la realització d'aquest objectiu i hem de fer-hi
referència.
El contacte amb aquesta gloriosa tradició és fecunda per a l'Església. "Les
Esglésies Orientals -afirma el Concili- posseeixen des de l'origen un tresor, del qual
l'Església d'Occident ha extret molt en el camp de la litúrgia, en el de la tradició
espiritual i en el de l'estructura jurídica".90
Formen part d'aquest "tresor" també "els tresors d'aquelles tradicions
espirituals, que sobretot manifestà el monaquisme. Allà florí des dels temps gloriosos
dels Sants Pares aquella espiritualitat monàstica, que després s'estengué a
l'Occident".91 Com he senyalat en la recent Carta apostòlica Orientale lumen, les
Esglésies d'Orient han viscut amb gran generositat el compromís testimoniat per la vida
monàstica, "començant per l'evangelització, que és el servei més alt que el
cristià pot prestar al seu germà, per continuar amb moltes altres formes d'ajut
espiritual i material. Més encara, hom pot dir que el monaquisme fou en l'antigor -i, en
diverses ocasions, també en temps posteriors- l'instrument privilegiat per a
l'evangelització dels pobles".92
El Concili no es limita a senyalar tot el que fa semblants entre elles les Esglésies a
Orient i a Occident. En harmonia amb la veritat històrica no dubta a afirmar: "No
és estrany que de vegades els uns captin i expliquin amb més encert que els altres certs
aspectes del misteri revelat, de manera que aleshores aquelles fórmules teològiques
diverses s'han de considerar sovint més com a complementàries que no pas com a
contràries".93 L'intercanvi de dons entre les Esglésies en llur complementarietat
fa fecunda la comunió.
58. El Concili Vaticà II ha tret de la consolidada comunió de fe ja existent conclusions
pastorals adequades per a la vida concreta dels fidels i per a la promoció de l'esperit
d'unitat. En funció dels estretíssims vincles sacramentals existents entre l'Església
catòlica i les Esglésies ortodoxes, el Decret Orientalium ecclesiarum ha posat en relleu
que "la pràctica pastoral demostra que, en allò que afecta els germans orientals,
es poden i s'han de tenir presents diverses circumstàncies de cada persona, en les quals
ni resulta lesionada la unitat de l'Església ni hi ha perills a evitar, ans urgeix la
necessitat de la salvació i el bé espiritual de les ànimes. Per això, l'Església
catòlica, d'acord amb les circumstàncies de temps, de lloc i de persones, ha aplicat
sovint i aplica una manera de fer més suau, proporcionant a tothom per mitjà de la
participació en els sagraments i en d'altres funcions i coses sagrades els mitjans de
salvació i el testimoniatge de caritat entre cristians".94
Aquest orientació teològica i pastoral, amb l'experiència dels anys del postconcili, ha
estat recollida pels dos Codis de Dret Canònic.95 Ha estat desenvolupada des del punt de
vista pastoral pel Directori per a l'aplicació dels principis i de les normes sobre
l'ecumenisme.96
En aquesta matèria tan important i delicada, cal que els Pastors instrueixin amb atenció
els fidels per tal que aquests coneguin amb claredat les raons precises tant d'aquesta
participació en el culte litúrgic com de les diverses disciplines existents sobre aquest
punt.
No s'ha de perdre mai de vista la dimensió eclesiològica de la participació en els
sagraments, sobretot en la sagrada Eucaristia.
Progressos del diàleg
59. Des de la seva creació el 1979, la Comissió mixta
internacional per al diàleg teològic entre l'Església catòlica i l'Església ortodoxa
en el seu conjunt ha treballat intensament, orientant progressivament la tasca vers les
perspectives que, de comú acord, havien estat determinades amb la finalitat de restablir
la plena comunió entre ambdues Esglésies. Aquesta comunió basada en la unitat de fe, en
continuïtat amb l'experiència i la tradició de l'Església antiga, trobarà la seva
plena expressió en la concelebració de l'Eucaristia. Amb actitud positiva, basant-se en
el que tenim en comú, la Comissió mixta ha pogut avançar substancialment i, com vaig
poder declarar junt amb el venerable Germà, Sa Santedat Dimitrios I, Patriarca ecumènic,
ha aconseguit d'expressar "allò que l'Església catòlica i l'Església ortodoxa ja
poden professar juntes com a fe comuna sobre el misteri de l'Església i el lligam entre
la fe i els sagraments".97 La comissió ha pogut constatar i afirmar, a més, que
"a les nostres Esglésies la successió apostòlica és bàsica per a la
santificació i la unitat del poble de Déu".98 Es tracta de punts de referència
importants per a la continuació del diàleg. Més encara: aquestes afirmacions fetes en
comú constitueixen la base que permet als catòlics i als ortodoxos oferir des d'ara, al
nostre temps, un testimoniatge comú fidel i concorde per tal que el nom del Senyor sigui
anunciat i glorificat.
60. Més recentment, la Comissió mixta internacional ha donat un pas significatiu en la
qüestió tan delicada del mètode a seguir en la recerca de la comunió plena entre
l'Església catòlica i l'Església ortodoxa, qüestió que ha alterat sovint les
relacions entre catòlics i ortodoxos. La Comissió ha posat les bases doctrinals per a
una solució positiva del problema, que es fonamenten en la doctrina de les Esglésies
germanes. En aquest context s'ha vist també clarament que el mètode a seguir per a la
plena comunió és el diàleg de la veritat, animat i sotingut pel diàleg de la caritat.
El dret reconegut a les Esglésies orientals catòliques d'organitzar-se i de desenvolupar
l'apostolat, com també la participació efectiva d'aquestes Esglésies en el diàleg de
la caritat i en el teològic, afavoriran no sols un real i fratern respecte recíproc
entre els ortodoxos i els catòlics que viuen en un mateix territori, sinó també llur
comú afany en la recerca de la unitat.99 S'ha donat un pas endavant. L'esforç ha de
continuar. Es pot constatar des d'ara una pacificació dels ànims, que fa més fecunda la
recerca.
Respecte a les Esglésies orientals en comunió amb l'Església catòlica, el Concili
digué: "Aquest sant Concili, donant gràcies a Déu perquè molts orientals fills de
l'Església catòlica [...], ja es troben en plena comunió amb els germans que segueixen
la tradició de l'Occident, declara que tot aquest patrimoni espiritual i litúrgic,
disciplinari i teològic en les seves diverses tradicions, pertany a la plena catolicitat
i apostolicitat de l'Església".100 Certament, les Esglésies orientals catòliques,
en l'esperit del Decret sobre l'ecumenisme, podran participar positivament en el diàleg
de la caritat i en el diàleg teològic, tant a nivell local com universal, i contribuiran
així a la recíproca comprensió i a una recerca dinàmica de la plena unitat.101
61. En aquesta línia, l'Església catòlica no busca més que la plena comunió entre
Orient i Occident. Per això s'inspira en l'experiència del primer mil.lenni. En efecte,
en aquest període "el desenvolupament de diferents experiències de vida eclesial no
impedia que, mitjançant relacions recíproques, els cristians poguessin continuar tenint
la certesa que en qualsevol Església es podien sentir com a casa, perquè de totes
s'elevava, amb una admirable varietat de llengües i de modulacions, la lloança a l'únic
Pare, pel Crist, en l'Esperit Sant; totes es trobaven reunides per celebrar l'Eucaristia,
cor i model per a la comunitat no sols pel que fa a l'espiritualitat o a la vida moral,
sinó també per a l'estructura mateixa de l'Església, en la varietat dels ministeris i
dels serveis sota la presidència del bisbe, successor dels Apòstols. Els primers
Concilis són un testimoniatge eloqüent d'aquesta constant unitat en la
diversitat".102 ¿Com reconstruir la unitat després de gairebé mil anys? Aquesta
és la gran tasca que ha d'assumir i que correspon també a l'Església ortodoxa. D'aquí
es comprèn la gran actualitat del diàleg, sostingut per la llum i la força de l'Esperit
Sant.
Relacions amb les antigues Esglésies d'Orient
62. Després del Concili Vaticà II l'Església catòlica,
amb modalitats i ritmes diversos, ha restablert també les relacions fraternes amb
aquelles antigues Esglésies d'Orient que impugnaren les fórmules dogmàtiques dels
Concilis d'Efes i de Calcedònia. Totes aquestes Esglésies enviaren observadors delegats
al Concili Vaticà II; llurs Patriarques ens han honrat amb visites i amb ells el Bisbe de
Roma ha pogut parlar com amb uns germans que, després de molt temps, es retroben amb
alegria.
El restabliment de les relacions fraternes amb les antigues Esglésies d'Orient,
testimonis de la fe cristiana en situacions sovint hostils i tràgiques, és un signe
concret de com Crist ens uneix malgrat les barreres històriques, polítiques i culturals.
Precisament en relació amb el tema cristològic, hem pogut declarar junt amb els
Patriarques d'algunes d'aquestes Esglésies la nostra fe comuna en Jesucrist, veritable
Déu i veritable home. El Papa Pau VI de venerable memòria firmà unes declaracions en
aquest sentit amb Sa Santedat Shenouda III, Papa d'Alexandria i Patriarca copte
ortodox,103 i amb el Patriarca siri ortodox d'Antioquia, Sa Santedat Jacoub III.104 Jo
mateix he pogut ratificar aquest acord cristològic i extreure'n conseqüències: per al
desenvolupament del diàleg amb el Papa Shenouda105 i per a la col.laboració pastoral amb
el Patriarca siríac d'Antioquia Mar Ignasi Zakka I Iwas.106
Amb el venerable Patriarca de l'Església d'Etiòpia, Abuna Paulos, que em visità a Roma
l'11 de juny de 1993, vam posar en relleu la profunda comunió existent entre les nostres
dues Esglésies: "Compartim la fa transmesa pels Apòstols, com també els mateixos
sagraments i el mateix ministeri, que remunten a la successió apostòlica [...]. Avui, a
més, podem afirmar que professem la mateixa fe en Crist, malgrat que durant molt de temps
això fou causa de divisió entre nosaltres".107
Més recentment, el Senyor m'ha concedit la gràcia de firmar una declaració comuna
cristològica amb el Patriarca assiri d'Orient, Sa Santedat Mar Dinkha IV, que per aquest
motiu em visità a Roma el mes de novembre de 1994. Tenint en compte les formulacions
teològiques diferenciades, hem pogut així professar junts la veritable fe en Crist.108
Vull manifestar la meva alegria per tot això amb les paraules de la Verge: "La meva
ànima magnifica el Senyor" (Lc 1, 46).
63. En les controvèrsies tradicionals sobre la cristologia, els contactes ecumènics han
fet possible, doncs, aclariments essencials, que ens han permès confessar junts aquella
fe que tenim en comú. Un cop més cal constatar que aquesta adquisició important és
segurament fruit de l'aprofundiment teològic i del diàleg fratern. I no sols això.
Aquesta adquisició ens estimula: en efecte, ens mostra que el camí recorregut és just i
que és raonable esperar trobar junts la solució per a les altres qüestions
controvertides.
Diàleg amb les altres Esglésies i Comunitats eclesials
a Occident
64. En l'ampli objectiu adreçat al restabliment de la
unitat entre tots els cristians, el Decret sobre ecumenisme pren en consideració
igualment les relacions amb les Esglésies i Comunitats eclesials d'Occident. A fi
d'instaurar un clima de fraternitat cristiana i de diàleg, el Concili situa les seves
indicacions en l'àmbit de dues consideracions d'ordre general: una de caràcter
històrico-psicològic i una altra de caràcter teològico-doctrinal. Per una part part,
el document citat senyala: "Les Esglésies i les Comunitats eclesials que se
separaren de la Seu Apostòlica de Roma o bé en aquella gran crisi, que a l'Occident va
començar al final de l'Edat Mitjana, o bé en temps posteriors, són vinculades amb
l'Església catòlica per una afinitat i relació especials, per la llarga vida de poble
cristià en segles passats transcorreguda en comunió eclesiàstica".109 Per altra
part, hom constata amb idèntic realisme: "Cal reconèixer que entre aquestes
Esglésies i Comunitats i l'Església catòlica hi ha divergències de molta importància,
no només de caràcter històric, sociològic, psicològic i cultural, ans principalment
en la interpretació de la veritat revelada".110
65. Són comunes les arrels i són semblants, malgrat les diferències, les orientacions
que han inspirat a Occident el desenvolupament de l'Església catòlica i de les
Esglésies i Comunitats sorgides de la Reforma. Per tant, posseeixen una característica
occidental comuna. Les "divergències" esmentades abans, bé que importants, no
exclouen, doncs, recíproques influències i complementarietats.
El moviment ecumènic començà precisament en l'àmbit de les Esglésies i Comunitats de
la Reforma. Al mateix temps, ja el gener de 1920, el Patriarcat ecumènic havia expressat
el seu desig que s'organitzés una col.laboració entre les Comunions cristianes. Aquest
fet mostra que la incidència del rerafons cultural no és determinant. En canvi, és
essencial la qüestió de la fe. La pregària de Crist, el nostre únic Senyor, Redemptor
i Mestre, parla a tothom de la mateixa manera, tant a l'Orient com a l'Occident. Aquesta
pregària és un imperatiu que ens exigeix abandonar les divisions, per buscar i retrobar
la unitat, animats fins i tot per les mateixes i amargues experiències de la divisió.
66. El Concili Vaticà II no pretén fer la "descripció" del cristianisme
"posterior a la Reforma", ja que les Esglésies i les Comunitats eclesials
"difereixen no sols de nosaltres, sinó també no poc entre elles", i això
"per llur diversitat d'origen, de doctrina i de vida espiritual".111 A més, el
mateix Decret observa com el moviment ecumènic i el desig de pau amb l'Església
catòlica no ha penetrat encara a tot arreu.112 Amb tot, el Concili proposa el diàleg
independentment d'aquestes circumstàncies.
El Decret conciliar mira després d'"oferir [...] alguns punts que poden i han de ser
fonament i estímul per a aquest diàleg".113
"La nostra atenció s'adreça [...] a aquells cristians que confessen públicament
Jesucrist com a Déu i Senyor, i únic mitjancer entre Déu i els homes, per a glòria de
l'únic Déu Pare, Fill i Esperit Sant".114
Aquests germans cultiven l'amor i la veneració per les Sagrades Escriptures:
"Invocant l'Esperit Sant, cerquen en les mateixes Sagrades Escriptures Déu que els
parla en Crist, preanunciat pels profetes, Verb de Déu encarnat per nosaltres. Contemplen
en elles la vida de Crist i allò que el Diví Mestre va ensenyar i fer per a la salvació
dels homes, sobretot els misteris de la seva mort i de la seva resurrecció [...]; afirmen
l'autoritat divina dels llibres sagrats".115
Al mateix temps, tanmateix, "pensen diversament de nosaltres [...] sobre la relació
entre les Escriptures i l'Església, en la qual, segons la fe catòlica, el magisteri
autèntic ocupa un lloc especial en l'explicació i en la predicació de la Paraula de
Déu escrita".116 Malgrat això, "en el diàleg [ecumènic]... les Sagrades
Escriptures són un instrument valuós en la mà poderosa de Déu per assolir la unitat
que el Salvador ofereix a tots els homes".117
A més, el sagrament del Baptisme, que tenim en comú, representa "un vincle
sacramental d'unitat, vigent entre els qui han estat regenerats per ell".118 Les
implicacions teològiques, pastorals i ecumèniques del comú Baptisme són moltes i
importants. Si bé per ell mateix constitueix "només un principi i un
començament", aquest sagrament "s'encamina a la professió integral de la fe, a
la incorporació total en la institució de salvació, tal com l'ha volguda el mateix
Crist, i finalment a una inserció plena en la comunió eucarística".119
67. Han sorgit divergències doctrinals i històriques del temps de la Reforma a propòsit
de l'Església, dels sagraments i del Ministeri ordenat. El Concili demana, per tant,
"establir com a objecte de diàleg la doctrina sobre la Cena del Senyor, sobre els
altres sagraments, sobre el culte i els ministeris de l'Església".120
El Decret Unitatis redintegratio, fent notar que a les Comunitats posteriors a la Reforma
els falta "la unitat plena amb nosaltres que deriva del Baptisme", adverteix que
elles, "sobretot per defecte del sagrament de l'Orde, no han conservat la substància
genuïna i íntegra del Misteri eucarístic", bé que, "en commemorar en la
santa Cena la mort i la resurrecció del Senyor, professen que en la comunió amb Crist
és significada la vida, i esperen la seva vinguda gloriosa".121
68. El Decret no oblida la vida espiritual i les conseqüències morals: "El
comportament cristià d'aquests germans es nodreix de la fe en Crist i és afavorit per la
gràcia del Baptisme i per la paraula de Déu escoltada. Es manifesta, certament, en la
pregària privada, en la meditació de la Bíblia, en la vida cristiana familiar, en el
culte de la comunitat reunida per a lloar Déu. D'altra banda, llur culte conserva sovint
elements importants de l'antiga litúrgia comuna".122
A més, el document conciliar no es limita a aquests aspectes espirituals, morals i
culturals, sinó que estén la seva consideració al viu sentiment de la justícia i a la
caritat sincera envers el proïsme, que hi ha en aquests germans; no oblida tampoc llurs
iniciatives per a fer més humanes les condicions socials de la vida i per a restablir la
pau. Tot això amb la sincera voluntat d'adherir-se a la paraula de Crist com a font de la
vida cristiana.
D'aquesta manera el text manifesta una problemàtica que, en el camp ètico-moral, esdevé
cada vegada més urgent al nostre temps: "Molts cristians no entenen l'Evangeli [...]
de la mateixa manera que els catòlics".123 En aquesta vasta matèria hi ha un gran
espai de diàleg sobre els principis morals de l'Evangeli i les seves aplicacions.
69. Els desigs i la invitació del Concili Vaticà II s'han realitzat, i progressivament
s'ha obert el diàleg teològic bilateral amb les diferents Esglésies i Comunitats
cristianes mundials d'Occident.
Per altra part, en relació amb el diàleg multilateral, ja el 1964 s'inicià el procés
per a la constitució d'un "Grup Mixt de Treball" amb el Consell Ecumènic de
les Esglésies, i des de 1968, alguns teòlegs catòlics entraren a formar part, com a
membres de ple dret, del Departament teològic de l'esmentat Consell, la Comissió
"Fe i Constitució".
El diàleg ha estat i és fecund, ric de promeses. Els temes proposats pel Decret
conciliar com a màteria de diàleg han estat ja afrontats, o ho seran aviat. La reflexió
dels diversos diàlegs bilaterals, realitzats amb una generositat que mereix l'elogi de
tota la comunitat ecumènica, s'ha centrat en moltes qüestions controvertides com el
Baptisme, l'Eucaristia, el Ministeri ordenat, la sacramentalitat i l'autoritat de
l'Església, la successió apostòlica. S'han dibuixat així perspectives de solució
inesperades i al mateix temps s'ha entès la necessitat d'examinar més profundament
alguns temes.
70. Aquesta investigació difícil i delicada, que implica problemes de fe i respecte de
la pròpia consciència i de la de l'altre, ha estat acompanyada i sostinguda per la
pregària de l'Església catòlica i de les altres Esglésies i Comunitats eclesials. La
pregària per la unitat, tan arrelada i difosa ja en la realitat eclesial, mostra que els
cristians són conscients de la importància de la qüestió ecumènica. Precisament
perquè la recerca de la plena unitat exigeix confrontar la fe entre creients que tenen un
únic Senyor, la pregària és la font que il.lumina la veritat que cal acollir totalment.
Així mateix, per mitjà de la pregària, la recerca de la unitat, en comptes de quedar
restringida a l'àmbit dels especialistes, s'estén a cada batejat. Tots, independentment
de llur missió en l'Església i de llur formació cultural, poden contribuir-hi
activament, en una dimensió misteriosa i profunda.
Relacions eclesials
71. Cal donar gràcies també a la Divina Providència per
tots els esdeveniments que testimonien el progrés vers la recerca de la unitat. Junt amb
el diàleg teològic és oportú esmentar les altres formes de trobament, la pregària en
comú i la col.laboració pràctica. El Papa Pau VI donà un gran impuls a aquest procés
amb la seva visita el 10 de juny de 1969 a la seu del Consell Eecumènic de les Esglésies
a Ginebra, i rebent moltes vegades representants de diverses Esglésies i Comunitats
eclesials. Aquests contactes contribueixen eficaçment a millorar el coneixement recíproc
i a incrementar la fraternitat cristiana.
El Papa Joan Pau I, a l'inici del seu brevíssim pontificat, manifestà la voluntat de
continuar el camí.124 El Senyor m'ha concedit a mi de continuar en aquesta direcció. A
més dels importants encontres ecumènics a Roma, una part significativa de les meves
visites pastorals és dedicada regularment al testimoniatge a favor de la unitat dels
cristians. Alguns dels meus viatges tenen fins i tot una "prioritat" ecumènica,
especialment en els països on les comunitats catòliques constitueixen una minoria
respecte a les Comunions posteriors a la Reforma; o on aquestes últimes representen una
porció considerable dels creients en Crist d'una societat determinada.
72. Això val sobretot per als països europeus, on tingueren inici aquestes divisions, i
a l'Amèrica del Nord. En aquest context, i sense menystenir les altres visites, mereixen
atenció especial les que, en el continent europeu, vaig fer dues vegades a Alemanya, el
novembre de 1980 i l'abril-maig de 1987; la visita al Regne Unit (Anglaterra, Escòcia i
Gal.les) el maig-juny de 1982; a Suïssa el juny de 1984; i als Països escandinaus i
nòrdics (Findlàndia, Suècia, Noruega, Dinamarca i Islàndia), on vaig anar el juny de
1989. En el goig, en el respecte recíproc, en la solidaritat cristiana i en la pregària,
he trobat tants i tants germans, tots compromesos en la recerca de la fidelitat a
l'Evangeli. Constatar tot això ha estat per a mi motiu de gran encoratjament. Hem
experimentat la presència del Senyor entre nosaltres.
Voldria respecte a aquest punt recordar una actitud inspirada per la caritat fraterna i
caracteritzada per la profunda llum de fe que he viscut amb intensa participació. Em
refereixo a les celebracions eucarístiques que vaig presidir a Findlàndia i Suècia
durant el meu viatge als Països escandinaus i nòrdics. En el moment de la comunió, els
Bisbes luterans s'atansaren al celebrant. Ells volgueren manifestar amb un gest concordat
el desig d'assolir el moment en què nosaltres, catòlics i luterans, podrem participar en
la mateixa Eucaristia, i volgueren rebre la benedicció del celebrant. Amb amor els vaig
beneir. El mateix gest, tan ric de significat, es repetí a Roma durant la missa que vaig
presidir a la Plaça Farnese en ocasió del VI centenari de la canonització de santa
Brígida, el 6 d'octubre de 1991.
He trobat també sentiments anàlegs a l'altre costat de l'oceà, al Canadà, el setembre
de 1984; i especialment el setembre de 1987 als Estats Units, on es percep una gran
obertura ecumènica. És el cas, per exemple, de l'encontre ecumènic a Columbia, a
Carolina del Sud l'11 de setembre de 1987. El fet que tinguin lloc amb regularitat aquests
encontres entre els germans de la "Postreforma" i el Papa és en si mateix
important. Estic profundament agraït perquè tant els responsables de les diferents
Comunitats com les Comunitats en el seu conjunt m'han acollit de bon grat. Des d'aquest
punt de vista considero significativa la celebració ecumènica de la Paraula, tinguda a
Columbia sobre el tema de la família.
73. A més, és motiu de gran alegria comprovar que durant el període postconciliar i en
les Esglésies locals abunden les iniciatives i les accions a favor de la unitat dels
cristians, les quals estenen llur incidència directa a les Conferències episcopals, de
les diòcesis i de les comunitats parroquials, com també als diversos moviments
eclesials.
Col.laboracions realizades
74. "No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor",
entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel" (Mt
7,21). La coherència i l'honestedat de les intencions i de les afirmacions de principi es
verifiquen aplicant-les en la vida concreta. El Decret conciliar sobre l'ecumenisme nota
que en els altres cristians "la fe, per la qual l'home creu en Crist, produeix fruits
en la lloança i en l'acció de gràcies pels beneficis rebuts de Déu; afegeix el
sentiment viu de la justícia i la sincera caritat envers el proïsme".125
Això darrer és un terreny fèrtil no sols per al diàleg, sinó també per a una
col.laboració dinàmica: "la fe operant ha fet néixer moltes institucions
destinades al socors de la misèria espiritual i corporal, a l'educació del jovent, a
humanitzar més les condicions socials de la vida, a l'enfortiment de la pau arreu del
món".126
La vida social i cultural ofereix amplis espais de col.laboració ecumènica. Cada vegada
més sovint els cristians s'uneixen per defensar la dignitat humana, per promoure el bé
de la pau, l'aplicació social de l'Evangeli, per fer present l'esperit cristià en les
ciències i en les arts. S'uneixen cada vegada més per fer front a les misèries del
nostre temps: la fam, les calamitats i la injustícia social.
75. Aquesta cooperació, que s'inspira en l'Evangeli mateix, mai no és per als cristians
una mera acció humanitària. Té la seva raó de ser en la paraula del Senyor:
"Tenia fam, i em donàreu menjar" (Mt 25, 35). Com ja he subratllat, la
cooperació de tots els cristians manifesta aquell grau de comunió que ja existeix entre
ells.127
De cara al món, l'acció conjunta dels cristians en la societat té aleshores el valor
transparent d'un testimoniatge donat en comú al nom del Senyor. Assumeix també les
dimensions d'un anunci, ja que revela el rostre de Crist.
Les divergències doctrinals que romanen exerceixen un influx negatiu i posen límits
àdhuc a la col.laboració. Amb tot, la comunió de fe ja existent entre els cristians
ofereix una base sòlida no sols per a llur acció conjunta en el camp social, sinó
també en l'àmbit religiós.
Aquesta cooperació facilitarà la recerca de la unitat. El Decret sobre l'ecumenisme
anotava que amb ella "els qui creuen en Crist aprendran fàcilment com poden
conèixer-se millor els uns als altres, valorar-se més i aplanar el camí vers la unitat
dels cristians".128
76. ¿No recordarem, en aquest context, l'interès ecumènic per la pau que es manifesta
en la pregària i en l'acció amb una participació creixent dels cristians i amb una
motivació teològica cada vegada més profunda? No podria ser d'una altra manera. ¿No
creiem en Jesucrist, Príncep de la pau? Els cristians estan cada vegada més units en el
refús de la violència, de tot tipus de violència, des de la guerra a la injustícia
social.
Som cridats a un esforç cada vegada més actiu, per tal que es vegi encara més clarament
que els motius religiosos no són la causa veritable dels conflictes actuals, encara que,
lamentablement, no hagi desaparegut el risc d'instrumentalitzacions amb fins polítics i
polèmics.
El 1986, a Assís, durant la Diada Mundial de pregària per la pau, els cristians de les
diverses Esglésies i Comunitats eclesials invocaren a una sola veu el Senyor de la
història per la pau del món. Aquell dia, d'una manera distinta però paral.lela,
pregaren per la pau també els jueus i els representants de les religions no cristianes,
en una sintonia de sentiments que feren vibrar les dimensions més profundes de l'esperit
humà.
No voldria oblidar la Diada de pregària per la pau a Europa, especialment als Balcans,
que em dugué com a pelegrí a la ciutat de sant Francesc el 9 i el 10 de gener de 1993, i
la Missa per la pau als Balcans, i en particular a Bòsnia i Hercegovina, que vaig
presidir el 23 de gener de 1994 a la Basílica de sant Pere en el marc de la Setmana de
pregària per la unitat dels cristians.
Quan la nostra mirada recorre el món, l'alegria envaeix el nostre esperit. En efecte,
constatem que els cristians se senten cada vegada més interpel.lats pel problema de la
pau. El consideren relacionat íntimament amb l'anunci de l'Evangeli i amb la vinguda del
Regne de Déu.
III
QUANTA EST NOBIS VIA?
Continuar intensificant el diàleg
77. Podem ara preguntar-nos quin camí ens separa encara
del feliç dia en què s'assoleixi la plena unitat en la fe i puguem concelebrar en
concòrdia la sagrada Eucaristia del Senyor. El millor coneixement recíproc que ja es
dóna entre nosaltres, les convergències doctrinals obtingudes, que han tingut com a
conseqüència un creixement afectiu i efectiu de la comunió, no basten per a la
consciència dels cristians que professen l'Església una, santa, catòlica i apostòlica.
El fi últim del moviment ecumènic és el restabliment de la plena unitat visible de tots
els batejats.
Amb vista a aquesta meta, tots els resultats obtinguts fins ara no són més que una
etapa, si bé prometedora i positiva.
78. Dintre del moviment ecumènic, no és sols l'Església catòlica, junt amb les
Esglésies ortodoxes, qui posseeix aquesta concepció exigent de la unitat volguda per
Déu. La tendència vers una unitat d'aquest tipus apareix expressada també per
altres.129
L'ecumenisme implica que les Comunitats cristianes s'ajudin mútuament perquè en elles hi
estigui veritablement present tot el contingut i totes les exigències de
"l'herència transmesa pels Apòstols".130 Sense això, la plena comunió mai no
serà possible. Aquest ajut mutu en la recerca de la veritat és una forma suprema de
caritat evangèlica.
La recerca de la unitat s'ha palesat en diversos documents de les nombroses Comissions
mixtes internacionals de diàleg. En aquests textos es tracta del Baptisme, de
l'Eucaristia, del Ministeri i l'Autoritat partint d'una certa unitat fonamental de
doctrina.
D'aquesta unitat fonamental, bé que parcial, cal passar ara a la necessària i suficient
unitat visible, que s'expressa en la realitat concreta, de manera que les Esglésies
realitzin de debò el signe d'aquella plena comunió en l'Església una, santa, catòlica
i apostòlica que es realitzarà en la concelebració eucarística.
Aquest camí vers la necessària i suficient unitat visible, en la comunió de l'única
Església volguda per Crist, exigeix encara un treball pacient i audaç. Per això cal no
imposar més càrregues de les indispensables (cf. Ac 15, 28).
79. Des d'ara és possible indicar els temes que han de ser aprofundits per a assolir un
veritable consens de fe: 1) les relacions entre la sagrada Escriptura, suprema autoritat
en matèria de fe, i la sagrada Tradició, indispensable interpretació de la paraula de
Déu; 2) l'Eucaristia, sagrament del Cos i de la Sang de Crist, ofrena de lloança al
Pare, memorial sacrificial i presència real de Crist, efusió santificadora de l'Esperit
Sant; 3) l'Orde, com a sagrament, sota el triple ministeri de l'episcopat, el presbiterat
i el diaconat; 4) el Magisteri de l'Església, confiat al Papa i als Bisbes en comunió
amb ell, entès com a responsabilitat i autoritat en nom de Crist per a l'ensenyament i
salvaguarda de la fe; 5) la Verge Maria, Mare de Déu i icona de l'Església, Mare
espiritual que intercedeix pels deixebles de Crist i per tota la humanitat.
En aquest valent camí vers la unitat, la claredat i la prudència de la fe ens duen a
evitar el fals irenisme i el desinterès per les normes de l'Església.131 Inversament, la
mateixa claredat i la mateixa prudència ens recomanen evitar la tebiesa en la recerca de
la unitat i més encara l'oposició preconcebuda, o el derrotisme que tendeix a veure-ho
tot negativament.
Mantenir una visió de la unitat que tingui en compte totes les exigències de la veritat
revelada no significa posar un fre al moviment ecumènic.132 Al contrari, significa no
acontentar-se amb solucions que no conduirien a res d'estable o de sòlid.133 L'exigència
de la veritat ha d'arribar fins al fons. No és potser aquesta la llei de l'Evangeli?
Acolliment dels resultats assolits
80. Mentre continua el diàleg sobre nous temes o es
desenvolupa amb major profunditat, tenim una nova tasca a acomplir: com acollir els
resultats assolits fins ara. Aquests no poden quedar-se en conclusions de les Comissions
bilaterals, sinó que han d'esdevenir patrimoni comú. Perquè sigui així i es reforcin
els vincles de comunió, cal un seriós examen que, de maneres, formes i competències
diverses, impliqui tot el poble de Déu. En efecte, es tracta de qüestions que sovint
afecten la fe, i aquestes exigeixen el consens universal, que s'estén des dels Bisbes als
fidels laics, tots els quals han rebut la unció de l'Esperit Sant.134 És el mateix
Esperit que assisteix el Magisteri i suscita el sensus fidei.
Per acollir els resultats del diàleg cal, doncs, un ampli i acurat procés crític que
els analitzi i en verifiqui amb rigor la coherència amb la Tradició de fe rebuda dels
Apòstols i viscuda en la comunitat dels creients reunida al voltant del Bisbe, el seu
legítim Pastor.
81. Aquest procés, que caldrà fer amb prudència i amb una actitud de fe, és animat per
l'Esperit Sant. Per tal que tingui un resultat favorable, cal que les seves aportacions
siguin divulgades oportunament per persones competents. Respecte a això, és d'una gran
importància la contribució que els teòlegs i les facultats de teologia són cridats a
donar per raó de llur carisma en l'Església. A més, és clar que les comissions
ecumèniques tenen, en aquest sentit, responsabilitats i comeses molt singulars.
Tot el procés és seguit i ajudat pels Bisbes i la Santa Seu. L'autoritat docent té la
responsabilitat d'expressar el judici definitiu.
En tot això, serà d'una gran ajuda atenir-se metodològicament a la distinció entre el
dipòsit de la fe i la formulació amb què és expressada, tal com recomanava el Papa
Joan XXIII en el discurs pronunciat en l'obertura del Concili Vaticà II.135
Continuar l'ecumenisme espiritual
i testimoniar la santedat
82. Hom comprèn que la importància de la tasca ecumènica
interpel.li profundament els fidels catòlics. L'Esperit els invita a un seriós examen de
consciència. l'Església catòlica ha d'entrar en allò que podria ser anomenat
"diàleg de conversió", on té el seu fonament interior el diàleg ecumènic.
En aquest diàleg, que es fa davant Déu, cadascú ha de reconèixer les pròpies faltes,
confessar les culpes, i posar-se de nou en mans d'Aquell que és l'Intercessor davant el
Pare, Jesucrist.
Certament, en aquest procés de conversió a la voluntat del Pare i, al mateix temps, de
penitència i de confiança absoluta en el poder reconciliador de la veritat que és
Crist, es troba la força per a dur a bon terme el llarg i ardu camí ecumènic. El
"diàleg de conversió" de cada comunitat amb el Pare, sense rebaixes envers
ella mateixa, és el fonament d'unes relacions fraternes diverses d'un mer enteniment
cordial o d'una convivència només exterior. Els vincles de la koinonia fraterna
s'entrellacen davant Déu i en Jesucrist.
Sols posar-se davant Déu pot oferir una base sòlida per a la conversió dels cristians i
per a la reforma contínua de l'Església com a institució també humana i terrena,136
que són les condicions preliminars de tota tasca ecumènica. Un dels procediments
fonamentals del diàleg ecumènic és l'esforç per comprometre les Comunitats cristianes
en aquest espai espiritual, interior, on Crist, amb el poder de l'Esperit, les indueix
sense excepció a examinar-se davant el Pare i a preguntar-se si han estat fidels al seu
designi sobre l'Església.
83. He parlat de la voluntat del Pare, de l'espai espiritual en el qual cada comunitat
escolta la crida a superar els obstacles per a la unitat. Doncs bé, totes les Comunitats
cristianes saben que una exigència i una superació d'aquest tipus, amb la força que
dóna l'Esperit, no estan fora del seu abast. En efecte, totes tenen màrtirs de la fe
cristiana.137 Malgrat el drama de la divisió, aquests germans han mantingut una adhesió
a Crist i al seu Pare tan radical i absoluta que els ha permès arribar fins al vessament
de la sang. ¿No és potser aquesta mateixa adhesió la que hom demana en això que he
qualificat com a "diàleg de conversió"? ¿No és precisament aquest diàleg el
que senyala la necessitat d'arribar fins al fons en l'experiència de veritat per a
assolir la plena comunió?
84. Si ens posem davant Déu, nosaltres els cristians tenim ja un Martirologi comú.
Aquest inclou també els màrtirs del nostre segle, més nombrosos que hom no pensa, i
mostra com, en un nivell profund, Déu manté entre els batejats la comunió en
l'exigència suprema de la fe, manifestada amb el sacrifici de la vida.138 Si es pot morir
per la fe, això demostra que es pot assolir la meta quan es tracta d'altres formes
d'aquella mateixa exigència. Ja he constatat, i amb alegria, com la comunió, imperfecta
però real, es manté i creix en molts nivells de la vida eclesial. Considero ara que és
ja perfecta en allò que tots considerem el cimal de la vida de gràcia, la martyria fins
a la mort, la comunió més autèntica que hi ha en Crist, que vessa la seva sang i, en
aquest sacrifici, apropa aquells que en altre temps eren lluny (cf. Ef 2, 13).
Si els màrtirs són per a totes les Comunitats cristianes la prova del poder de la
gràcia, no són tanmateix els únics que testimonien aquest poder. La comunió encara no
plena de les nostres comunitats està realment cimentada sòlidament, bé que d'una manera
invisible, en la plena comunió dels sants, és a dir, d'aquells que al final d'una
existència fidel a la gràcia estan en comunió amb Crist gloriós. Aquests sants
procedeixen de totes les Esglésies i Comunitats eclesials, que els obriren l'entrada en
la comunió de la salvació.
Quan hom parla d'un patrimoni comú cal incloure-hi no sols les institucions, els ritus,
els mitjans de salvació, les tradicions que totes les comunitats han conservat i per les
quals han estat modelades, sinó en primer lloc i abans que res aquesta realitat de la
santedat.139
En la irradiació que emana del "patrimoni dels sants" pertanyents a totes les
Comunitats, el "diàleg de conversió" vers la unitat plena i visible apareix
aleshores sota una llum d'esperança. En efecte, aquesta presència universal dels sants
prova la transcendència del poder de l'Esperit. És signe i testimoni de la victòria de
Déu sobre les forces del mal que divideixen la humanitat. Tal com canten les litúrgies,
"en coronar llurs mèrits, coroneu els vostres dons"140
On hi ha la voluntat sincera de seguir Crist, l'Esperit infon sovint la seva gràcia en
formes diverses de les ordinàries. L'experiència ecumènica ens ha permès comprendre-ho
millor. Si en l'espai espiritual interior que he descrit les comunitats saben
veritablement "convertir-se" a la recerca de la comunió plena i visible, Déu
farà per a elles allò que ha fet pels seus sants. Farà superar els obstacles heretats
del passat i les guiarà, pels seus camins, on Ell vol: a la koinonia visible que al
mateix temps és lloança de la seva glòria i servei al seu designi de salvació.
85. Ja que Déu en la seva infinita misericòrdia pot sempre treure profit àdhuc de les
situacions que es contraposen al seu designi, podem descobrir com l'Esperit ha fet que les
contrarietats serviren en alguns casos per explicitar aspectes de la vocació cristiana,
com passa en la vida dels sants. Malgrat la divisió, que és un mal que hem de guarir,
s'ha produit com una comunicació de la riquesa de la gràcia que està destinada a
embellir la koinonia. La gràcia de Déu estarà amb tots aquells que, seguint l'exemple
dels sants, es comprometen a complir-ne les exigències. I nosaltres, com podem dubtar de
convertir-nos a les expectatives del Pare? Ell és amb nosaltres.
Aportació de l'Església catòlica
en la recerca de la unitat dels cristians
86. La Constitució Lumen gentium, en una de les seves
afirmacions fonamentals recollida pel Decret Unitatis redintegratio,141 declara que
l'única Església subsisteix en l'Església catòlica.142 El Decret sobre l'ecumenisme
senyala la presència en ella de la plenitud (plenitudo) dels mitjans de salvació.143 La
plena unitat es realitzarà quan tots participin de la plenitud de mitjans de salvació
que Crist ha confiat a la seva Església.
87. En el camí que duu vers la plena unitat, el diàleg ecumènic s'esforça a suscitar
una recípro