CARTA ENCÍCLICA

VERITATIS SPLENDOR

DEL SUMME PONTÍFEX

JOAN PAU II

A TOTS ELS BISBES DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA

SOBRE ELS FONAMENTS

DE LA DOCTRINA MORAL DE L'ESGLÉSIA

LLIBRERIA EDITORA VATICANA

1993

JOAN PAU II

Venerables Germans en l'Episcopat,

salut i Benedicció Apostòlica.

L'esplendor de la veritat brilla en totes les obres del Creador, principalment, però, en l'home, fet a imatge i semblança de Déu (cf. Gn 1,26); la veritat, en efecte, il× lumina la intel× ligència i dóna forma a la llibertat de l'home, el qual, per aquesta raó, és portat a conèixer i estimar el Senyor. Per això el salmista prega: «Alceu sobre nosaltres, com a estendard, Senyor, la llum del vostre rostre!» (Sl 4,7).

INTRODUCCIÓ

JESUCRIST, LLUM VERA QUE IL× LUMINA TOT HOME

1. Cridats a la salvació mitjançant la fe en Jesucrist, «llum vera que il× lumina tot home» (Jn 1,9), els homes esdevenen «llum en el Senyor» i «fills de la llum» (Ef 5,8) i se santifiquen «en l'obediència a la veritat» (1Pe 1,22).

Aquesta obediència no sempre és fàcil. Després d'aquell misteriós pecat original, comès per instigació de Satanàs, el qual «és mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44), l'home és incitat contínuament a apartar els seus ulls del Déu viu i veritable i a adreçar-los als ídols (cf. 1Te 1,9), canviant «la veritat de Déu en mentida» (Rm 1,25); llavors també la seva capacitat de conèixer la veritat esdevé enfosquida i la seva voluntat de sotmetre-s'hi minva. I, d'aquesta manera, lliurant-se al relativisme i al dubte (cf. Jn 18,38), cerca una llibertat fal× laç, exterior a la mateixa veritat.

No obstant això, cap tenebra d'error o de pecat no pot eliminar totalment de l'home la llum del Déu Creador. Roman en el pregon del cor el desig de la veritat absoluta i la set de conèixer-la plenament: ho prova de manera significativa la inexhausta investigació de l'home en qualsevol camp i sector; ho prova encara més la investigació sobre el sentit de la vida. El progrés de la ciència i de la tècnica, que és un clar testimoni de les capacitats de la intel× ligència i de la tenacitat dels homes, no eximeix el gènere humà de les supremes preguntes religioses, sinó que més aviat l'estimula a afrontar les lluites més doloroses i supremes, que són les pròpies de l'ànima i de la consciència moral.

2. Cap home no pot evitar les preguntes fonamentals: Què he de fer? Com discernir entre el bé i la falsetat? Hom pot respondre solament en virtut de l'esplendor de la veritat que brilla a l'interior de l'esperit de l'home, com ho confirma el salmista: «Molts diuen: "Qui ens mostrarà els béns que fan feliç?" Alceu sobre nosaltres, com a estendard, Senyor, la llum del vostre rostre!» (Sl 4,7).

La llum del rostre de Déu resplendeix amb tota la seva bellesa en el rostre de Jesucrist, «el qual és la imatge del Déu invisible» (Col 1,15), «l'esplendor de la "seva" glòria» (He 1,3), «el ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14): Ell és «el camí, la veritat, i la vida» (Jn 14,6). Per això, la suprema resposta a qualsevol pregunta de l'home, principalment a les preguntes religioses i morals, la dóna Jesucrist, més encara: és el mateix Crist, com afirma el Concili Vaticà II: «Realment, només en el misteri del Verb encarnat s'esclareix veritablement el misteri de l'home. En efecte, Adam, el primer home, era figura del futur, és a dir de Crist Senyor. Crist, el darrer Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l'home al mateix home i li fa palesa la seva altíssima vocació».

Jesucrist, «llum dels pobles», il× lumina el rostre de la seva Església, la qual envia a la terra a predicar l'Evangeli a tota criatura (cf. Mc 16,15). Així l'Església, poble de Déu enmig de les nacions, mentre adreça l'atenció als nous reptes en la història i als esforços que fan els homes tot investigant el sentit de la vida, obre a tothom la resposta que prové de la veritat de Jesucrist i del seu Evangeli. Ella s'adona constantment del seu «deure d'escrutar els signes del temps i d'interpretar-los sota la llum de l'Evangeli, talment que, de manera adient a cada generació, pugui respondre a les perennes preguntes dels homes sobre el sentit de la vida present i futura i sobre les seves mútues relacions».

3. Els Pastors de l'Església, units amb el successor de Pere, estan a disposició dels fidels en aquest esforç, els acompanyen i els regeixen amb el seu Magisteri, bo i trobant sempre noves paraules d'amor i de misericòrdia, amb les quals s'adrecen no solament als creients, sinó també a tots els homes de bona voluntat. El Concili Vaticà II és un admirable testimoni d'aquesta manera de fer de l'Església, la qual, «experta en humanitat», serveix tot home i tot l'home.

L'Església sap prou bé que l'exigència moral afecta l'íntim sentit de qualsevol home i que implica tothom, també els qui encara no reconeixen Crist i el seu Evangeli i ni tan sols Déu. Sap, senzillament, que la via de la salvació resta oberta a tots en el camí de la vida moral, com obertament ho recordà el Concili Vaticà II en escriure: «Aquells qui, ignorant sense culpa l'Evangeli de Crist i la seva Església, no obstant això cerquen Déu amb cor sincer i s'esforcen, sota l'influx de la gràcia, a complir amb obres la seva voluntat, reconeguda mitjançant el dictamen de la consciència, poden aconseguir la salvació eterna». I continua: «La divina Providència tampoc no nega els ajuts necessaris per a la salvació a aquells que, sense culpa, encara no han arribat al reconeixement exprés de Déu i s'esforcen, no sense la gràcia divina, a assolir una vida recta. En efecte, tot ço que de bo i de ver en ells es troba, és considerat per l'Església com a preparació evangèlica i com a donat per Aquell qui il× lumina tot home perquè, finalment, tingui vida».

EL TEMA D'AQUESTA ENCÍCLICA

4. Sempre, però sobretot aquests dos darrers segles, els Suprems Pontífexs, ja sia privadament ja sia amb el Col× legi dels bisbes, han conreat i proposat un ensenyament moral corresponent als distints i diferents àmbits de la vida humana. En nom i amb l'autoritat de Jesucrist, han exhortat, corregit, explicat; en debats a favor de l'home, bo i secundant llur deure, han confirmat, sostingut, consolat; enfortits amb l'auxili de l'Esperit de veritat, han contribuït a una millor investigació de les exigències morals en l'àmbit sexual humà, en l'àmbit familiar, social, econòmic i polític. Llur doctrina, sia en la tradició de l'Església, sia en la història de la humanitat, és una recerca cada vegada més pregona del coneixement moral.

No obstant això, avui esdevé necessari repensar el conjunt de l'ensenyament de l'Església, a fi que siguin posades a llum, de manera precisa, algunes veritats fonamentals de la doctrina catòlica que es troben en perill de deformació o de negació en les nostres circumstàncies actuals. S'ha creat, en efecte, una nova situació dins la mateixa comunitat cristiana, situació que coneix la difusió de molts dubtes i objeccions de caire humà i psicològic, social i cultural, religiós i també pròpiament teològic, pel que fa als ensenyaments morals de l'Església. No es tracta ja d'oposicions parcials o bé ocasionals, sinó del fet que el patrimoni moral ha estat dut a una controvèrsia plena i obstinada, sobre la base d'algunes opinions antropològiques i ètiques. Hom posa com a fonament l'influx, més o menys palès, d'alguns corrents d'opinió, influx que fa que la llibertat humana sigui arrencada de la seva essencial i constitutiva congruència amb la veritat. D'aquesta manera hom refusa la doctrina tramesa sobre la llei natural, sobre la universalitat i permanent autoritat dels seus preceptes; hom considera com a simplement reprovables algunes prescripcions morals del Magisteri; hom considera que el mateix Magisteri no ha d'interposar-se en matèria moral a no ser per a «exhortar les consciències» i «proposar valors», dels quals, després, cadascú en tregui decisions i opcions de vida.

Cal remarcar singularment la discrepància entre la resposta tradicional de l'Església i algunes sentències teològiques que es divulguen també en seminaris i facultats teològiques sobre qüestions de màxima importància per a l'Església i la vida de fe dels cristians, així com per a la mateixa convivència humana.

En particular hom planteja: els manaments divins, inscrits en el cor de l'home i pertanyents a l'Aliança, són realment capaços de dirigir les opcions quotidianes de cada home i de totes les societats? Pot hom obeir Déu i, per tant, estimar Déu i el proïsme, sense guardar aquests manaments divins en totes les circumstàncies? A més a més, s'ha difós una sentència segons la qual hom dubta sobre el vincle intrínsec i indissoluble que té lloc dins l'àmbit de la coherent copulació entre fe i moral, com si, només tenint en compte la fe, calgués jutjar tant sobre la capacitat d'inserir-se dins l'àmbit de l'Església com sobre la seva unitat interior, alhora que, en l'àmbit moral, caldria tolerar una multiplicitat d'opinions i de comportaments, permesos a la consciència subjectiva de cadascú o a la varietat de contextos socials i doctrinals.

5. En aquest context encara existent, determinàrem d'escriure –com ja vàrem anunciar en la carta Apostòlica Spiritus Domini, publicada l'1 d'agost de 1987 en ocasió del segon centenari de la mort de St. Alfons Maria de Ligori– una Carta Encíclica que «tracti més àmpliament i pregona les qüestions referents als mateixos fonaments de la teologia moral», fonaments percudits per algunes tendències de la teologia moral del nostre temps.

Us urgim, Venerables Germans en l'Episcopat, que compartiu amb nosaltres la responsabilitat de custodir «la sana doctrina» (2Tm 4,3), que assenyalem amb precisió alguns aspectes doctrinals que són decisius amb vista a fer front a aquella veritable crisi, en ésser tantes i tan grans les dificultats que en deriven per a la vida moral dels fidels cristians i per a la comunió de l'Església, així com per a una vida social recta i concordant.

Si aquesta nostra Encíclica, tant de temps desitjada, tot just ara s'imprimeix, això s'esdevé també perquè vàrem considerar oportú que el Catecisme de l'Església Catòlica la precedís, ja que presenta una exposició íntegra i plena de la doctrina moral cristiana. El Catecisme presenta la vida moral dels creients a partir dels seus fonaments i amb múltiples significats, en tant que és vida "dels fills de Déu": «Reconeixent en la fe la seva nova dignitat, els cristians són cridats a fi que, en endavant, "es comportin d'una manera digna de l'Evangeli de Crist" (Fl 1,27). Per la recepció dels Sagraments i per l'oració, ells reben efectivament la gràcia de Crist i els dons del seu Esperit, els quals els capaciten per a aquesta nova vida». Remetent-se, per tant, al Catecisme «com a una exposició autèntica i segura amb vista a l'ensenyament de la doctrina catòlica», aquesta Carta Encíclica tractarà solament d'algunes qüestions més importants de la doctrina moral de l'Església, aportant un necessari discerniment pel que fa a qüestions d'ètica i de doctrina moral, objecte de discussió i de controvèrsies entre els que en són estudiosos. Aquest és el tema propi d'aquesta Carta Encíclica, en la que desitgem exposar, sobre qüestions discutibles, les raons d'un ensenyament moral fonamentat en la Sagrada Escriptura i en la viva tradició apostòlica, posant a la llum els antecedents i les conseqüències de les contestacions que afecten l'esmentat ensenyament.

CAPÍTOL I

«MESTRE, QUÈ DE BO HE DE FER...?» (Mt 19,16)

CRIST I LA RESPOSTA A LA PREGUNTA MORAL

«I HEUS ACÍ QUE UN SE LI APROPA» (Mt 19,16)

6. El col× loqui de Jesús amb el jove ric, relatat en el capítol XIX de l'Evangeli de Sant Mateu, ofereix una descripció útil per a escoltar novament, de manera viva i eficaç, el seu ensenyament moral. «I heus ací que un se li apropa i li diu: "Mestre, què de bo he de fer per a assolir la vida eterna?". Ell li digué: "Per què em preguntes sobre el bé? Un de sol és el bo. Si, però, vols entrar en la vida, serva els manaments". Ell diu: "Quins?". I Jesús digué: "No mataràs, no adulteraràs, no robaràs, estimaràs el proïsme com a tu mateix". Li diu el jove: "Tot això ho he fet. Què em manca encara?". Li diu Jesús: "Si vols ser perfecte, ves, ven el que tens, dóna-ho als pobres i tindràs un tresor en el cel; i vine, segueix-me"» (Mt 19,16-21).

7. «I heus ací que un...» En el jove, que l'Evangeli de Mateu no anomena, cal reconèixer qualsevol home que, conscientment o inconscientment, s'atansa a Crist, Redemptor de l'home, i l'interroga sobre la qüestió moral. Per al jove, més que una pregunta sobre les lleis que cal complir, és una petició de plenitud de significat per a la vida. I, realment, aquesta és una aspiració pròpia de qualsevol decisió o acció humana, una secreta recerca i un íntim impuls, concitador de la llibertat. Aquesta pregunta és, finalment, una interpel× lació vers el Bé suprem que ens atreu i ens crida cap a ell i és el ressò de la crida de Déu, origen i fi de la vida de l'home. Precisament sota aquest aspecte, el Concili Vaticà II ha exhortat a perfeccionar la teologia moral, talment que la seva exposició posi a llum la vocació que els fidels reberen en Crist, única resposta, per cert, que omple plenament el desig del cor dels homes.

A fi que efectuïn un «encontre» amb Crist d'aquesta mena, Déu volgué la seva Església. En efecte, ella «desitja solament això: que Crist sigui trobat per qualsevol home, a fi que el mateix Crist faci amb cada un el camí de la vida».

«MESTRE, QUÈ DE BO HE DE FER PER A ASSOLIR LA VIDA ETERNA ?» (Mt 19,16)

8. Des del fons del cor sorgeix la pregunta amb què Jesús Natzarè és interrogat pel jove ric: és la pregunta essencial de la vida de qualsevol home, a la qual cal respondre; car ella pertany a la pràctica del bé moral i a la vida eterna. L'interlocutor de Jesús sap prou bé que hi ha una connexió entre el bé moral i la plena realització del destí propi. Ell és, en efecte, un Israelita pietós que visqué, per dir-ho així, sota l'ombra de la Llei del Senyor. Del fet que interrogui Jesús podem deduir que no ho fa com a desconeixedor del tot de la resposta de la Llei. És més creïble que l'atractiu de la persona de Jesús va provocar en ell nous interrogants sobre el bé moral. Sent per descomptat la necessitat de confrontar-se amb Aquell que havia començat la seva predicació amb aquesta nova exhortació fonamental: «El temps s'ha acomplert i s'ha apropat el regnat de Déu; penediu-vos i creieu en l'Evangeli» (Mc 1,15).

Cal que els homes del nostre temps s'adrecin novament a Crist amb vista a rebre'n la resposta sobre el bé i el mal. Ell és el Mestre, el Qui ressuscità, que té la vida en si mateix: el Qui sempre és present en la seva Església i en tot l'orbe de la terra. Ell mateix obre les Escriptures als fidels i, revelant plenament la voluntat del Pare, ensenya la veritat sobre la raó moral d'obrar. Font primera i cim de la distribució de la salvació, Alfa i Omega de la història humana (cf. Ap 1,8; 21,6; 22,13), Crist revela la condició de l'home i la seva íntegra vocació. Per aquesta raó, «l'home que desitja capir-se fins al fons –no només segons raons i mesures de la seva vida improvisades, imperfectes, sovint exteriors, fins i tot merament aparents– ha de confrontar-se amb Crist amb la seva ànsia i el seu dubte, amb la seva feblesa i maldat, amb la seva vida i la seva mort. Ha d'endinsar-se gairebé en Ell amb tot el que ell mateix és; ha d'«apropiar-se» i assumir tota la veritat de l'Encarnació i de la Redempció a fi de retrobar-se novament. Si aquest íntim procés es realitza en ell, l'home dóna fruits no solament pel que fa a l'adoració de Déu, sinó també pel que fa a una pregona admiració de si mateix».

Si, doncs, volem copsar del tot la doctrina evangèlica sobre els costums i comprendre ço que hi ha en ella de profund i d'immutable, hem d'investigar acuradament el sentit de la interrogació del jove ric de l'evangeli i, més encara, el sentit de la resposta de Jesús, deixant-nos aconduir per Ell. En efecte, Jesús respon amb una subtil penetració psicològica, com portant de la mà el jove, pas a pas, vers la plena veritat.

«UN DE SOL ÉS EL BO» (Mt 19,17)

9. Jesús diu: «Per què em preguntes sobre el bé? Un de sol és el bo. Si vols entrar en la vida, serva els manaments» (Mt 19,17). En la narració dels evangelistes Marc i Lluc, la pregunta fa així: «Per què m'anomenes bo? Ningú no és bo, sinó únicament Déu» (Mc 10,18; cf. Lc 18,19).

Abans de respondre la pregunta, Crist adverteix el jove a fi que ponderi per quina raó ha fet la pregunta. El «Mestre bo» declara a aquell que pregunta –i a tots nosaltres– que la resposta a la pregunta: «Què de bo he de fer per a assolir la vida eterna?» només es pot trobar adreçant la ment i el cor vers Aquell Qui «és l'únic bo»: «Ningú no és bo si no és únicament Déu» (Mt 10,18; cf. Lc 18,19). Únicament Déu pot respondre a la pregunta sobre el bé, ja que Ell és el Bé.

En realitat, preguntar-se sobre el bé significa convertir-se a Déu, plenitud de la bondat. Jesús mostra que la pregunta a ell adreçada pel jove és en veritat principalment una pregunta religiosa i que la bonesa que atreu i, alhora, obliga l'home, té la seva font en Déu, és el mateix Déu, el Qual és el sol digne de ser estimat «amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tota la ment» (Mt 22,37), Aquell que és la font de la felicitat de l'home. Jesús recondueix la qüestió sobre l'acció moral bona a les seves arrels religioses, a la confessió de Déu, bondat única, plenitud de vida eterna, darrer terme de l'acció humana, perfecta felicitat.

10. L'Església, ensenyada per les paraules del Mestre, sosté que l'home, fet a imatge del Creador, redimit per la sang de Crist i santificat per la presència de de l'Esperit Sant, té el fi últim de la seva vida en ser «per a la lloança de la Glòria» de Déu (cf. Ef 1,12), fent que cada una de les seves accions reflecteixi la seva esplendor. «Coneix-te, doncs, formosa ànima, perquè ets imatge de Déu –escriu Sant Ambrosi–. Coneix-te, home, perquè ets glòria de Déu (1Co 11,7). Escolta com n'ets glòria. El profeta diu: ha esdevingut admirable, a partir de mi, el teu coneixement (Sl 139 [138], 6), és a dir, en la meva obra la teva majestat és més admirable, en el consell de l'home la teva saviesa és predicada. Mentre m'instrueixo, jo, que tu copses en els pensaments ocults i en els afectes interns, reconeixo els misteris de la teva ciència. Coneix-te, doncs, tu mateix: com n'ets de gran, i para esment en tu mateix...».

Ço que l'home és i ha de fer es palesa quan Déu es revela ell mateix. En efecte, el decàleg es basa en aquestes paraules: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he tret de la terra d'Egipte, de la casa de l'esclavatge. No tindràs déus aliens en la meva presència» (Ex 20,2-3). «En les deu paraules» de l'Aliança amb Israel i en tota la Llei, Déu es dóna a conèixer i a reconèixer com Aquell que «és l'únic bo»; com Aquell que, malgrat la interposició del pecat, continua essent «el model» de l'acció moral, vers el qual s'adreça la crida: «Sigueu sants, perquè jo sóc sant, el Senyor Déu vostre» (Lv 19,2); com Aquell que, en el seu amor a l'home, roman fidel, li dóna la seva Llei (cf. Ex 19,29-24; 20,18-21) a fi de restablir la concòrdia original amb el Creador i amb tot l'univers i, principalment, a fi de retornar-lo al seu amor: «Caminaré entre vosaltres i seré el vostre Déu, i vosaltres sereu el meu poble» (Lv 26,12).

La vida moral apareix com una resposta deguda a les iniciatives gratuïtes que l'amor de Déu multiplica a favor de l'home. És una resposta d'amor, segons l'enunciat del Deuterenomi sobre el principal manament: «Escolta, Israel: el Senyor, el nostre Déu, és l'únic Senyor: Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l'ànima i amb tota la teva força. I aquestes paraules, que avui et mano, seran en el teu cor, i les inculcaràs als teus fills» (Dt 6,4-7). D'aquesta manera, la vida moral, immersa en l'amor de Déu, gratuïtament donat, reflecteix la seva glòria: «Qui estima Déu en té prou amb plaure a qui estima, car no s'ha de cercar cap altra remuneració més elevada que la mateixa dilecció; en efecte, la caritat és talment de Déu que Déu mateix és caritat».

11. L'afirmació «Un de sol és bo» ens remet a «la primera taula» dels manaments, que ens agombola a reconèixer Déu com a Senyor únic i suprem i a retre-li culte només a Ell practicant la justícia, estimant la pietat (cf. Mi 6,8). Reconèixer el Senyor com a Déu és el capítol principal, el cor de la Llei, del qual provenen i vers el qual s'adrecen els preceptes particulars. Mitjançant la dimensió moral dels manaments, es palesa la pertanyença del poble d'Israel al Senyor, ja que sols Déu és Aquell que és bo. Aquest és el testimoni de les Sagrades Escriptures, cada una de les pàgines de les quals està amarada de la vívida percepció de l'absoluta santedat de Déu: «Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu dels èxercits» (Is 6,3).

Però si solament Déu és el Bé, cap esforç dels homes, ni tan solament l'observança rigorosíssima dels manaments, és capaç de «complir» la Llei, és a dir, de reconèixer el Senyor com a Déu i de retre-li l'adoració només a Ell deguda (cf. Mt 4,10). El «compliment» prové només de la donació divina: és, en efecte, l'oferiment d'una consociació amb la Bondat divina que es palesa i es realitza en Jesús, en aquell que el jove ric anomena amb els mots «Mestre bo» (Mt 10,17; Lc 18,18). Ço que el jove, ara, només pot, per ventura, sospitar serà finalment del tot revelat per la mateixa invitació de Jesús: «Vine, segueix-me» (Mt 19,21).

«SI VOLS ENTRAR EN LA VIDA, SERVA ELS MANAMENTS» (Mt 19,17)

12. Només Déu pot respondre la pregunta sobre el bé, ja que Ell en persona és el Bé. Però Déu ja respongué aquesta pregunta: ho féu quan creà l'home i l'atemperà amb saviesa i amor a un fi, mitjançant la llei inscrita en el seu cor (Rm 2,15), «la llei de la natura». Aquesta «no és altra cosa que la llum de l'enteniment inserida en nosaltres per Déu, mitjançant la qual coneixem què cal fer i què cal evitar. Aquesta llum i aquesta llei Déu les donà a l'home en la creació». Després, això, ho realitzà en la història d'Israel, principalment amb «les deu paraules» o manaments, al Sinaí, mitjançant les quals Ell fundà l'existència del poble de l'Aliança (cf. Ex 24) i el cridà a fi que fos per a ell «propietat entre tots els pobles», «nació santa» (Ex 19,5-6), que fes fulgir la seva santedat entre les nacions (cf. Sv 18,4; Ez 20,41). El do del Decàleg és promesa i signe de la Nova Aliança, quan la llei serà escrita novament i pregona en el cor de l'home (cf. Jr 31,31-34), en substituir-se a la llei del pecat que havia deformat aquell cor (cf. Jr 17,1). Llavors serà donat «un cor nou», car hi habitarà «un esperit nou», l'Esperit de Déu (cf. Ez 36,24-28)

Per això, després de la greu afirmació: «Un de sol és bo», Jesús diu al jove: «Si vols entrar en la vida, serva els manaments» (Mt 19,17). D'aquesta manera es declara l'estreta relació entre la vida eterna i l'obediència als manaments divins: car els manaments de Déu indiquen a l'home el camí de la vida a la qual porten. De la mateixa boca de Jesús, el nou Moisès, els manaments del Decàleg són atorgats als homes; Ell els confirma del tot i ens els proposa com a camí i condició de la salvació. El manament es concreta amb una promesa: en l'Antiga Aliança l'objecte de la promesa estrebava en la possessió de la terra en què el poble hauria de viure en llibertat i segons justícia (cf. Dt 6,20-25); en la Nova Aliança, l'objecte de la promesa és el «regne dels cels», com declara Jesús en començar «el Sermó de la Muntanya» –sermó que endega la forma més abundosa i plena de la Nova Llei (cf. Mt 5-7)–, clarament congruent amb el Decàleg confiat per Déu a Moisès en la muntanya del Sinaí. A la mateixa vera realitat del Regne pertany l'expressió «vida eterna» que és participació de la mateixa vida de Déu; troba esplet en la seva plenitud només després de la mort; roman, però, en la fe, ja ara, com a llum de la veritat, font de sentit per a la vida, inicial participació de plenitud en el seguiment de Crist. Diu, en efecte, Jesús als deixebles després de l'encontre amb el jove ric: «Tot aquell qui hagi deixat cases o germans o germanes o pare o mare o fills o camps pel meu nom, rebrà cent per u i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29).

13. La resposta de Jesús no satisfà el jove, que insisteix a preguntar al Mestre sobre l'observança dels manaments: «Li diu: quins?» (Mt 19,18-19).

Del context del col× loqui i, sobretot, de la comparació del text de Mateu amb els llocs paral× lels de Lluc i Marc, esdevé palès que Jesús no vol passar revista a tots i cada un dels manaments necessaris per a «entrar en la vida», sinó, més aviat, recordar al jove la «natura central» del Decàleg per damunt de qualsevol altre precepte, talment que interpreti ço que significa per a l'home «Jo seré el Senyor, el teu Déu». La nostra atenció no pot defugir quins són els manaments de la Llei sobre els quals el Senyor adverteix, primer de tot i de manera particular, el jove: són uns manaments que pertanyen a l'anomenada «segona taula» del Decàleg, el resum i fonament dels quals és el manament de l'amor al proïsme: «Estima el proïsme com a tu mateix» (Mt 19,19; cf. Mc 12,31). Amb aquest manament s'expressa curosament la peculiar dignitat de la persona humana, que és «l'única criatura que Déu volgué per si mateixa». En realitat, els diversos manaments del Decàleg no són altra cosa que una repercussió de l'únic manament pertanyent al bé de la persona, en la mateixa proporció que múltiples béns connoten la seva identitat de natura espiritual i corporal referida a Déu, al proïsme i a l'univers de les coses creades. Com diu el Catecisme de l'Església Catòlica, «els deu manaments pertanyen a la Revelació de Déu; alhora, però, ens ensenyen la veritable humanitat de l'home. Posen a llum els deures essencials i, per tant, indirectament, els drets fonamentals inherents a la natura de la persona humana».

Els manaments que Jesús recorda al jove amb qui parla, protegeixen el bé de la persona humana, imatge de Déu, mitjançant la tutela dels seus béns. «No mataràs, no adulteraràs, no robaràs, no faràs fals testimoni» són normes morals formulades amb termes de prohibició. Els preceptes negatius signifiquen més enèrgicament l'exigència absoluta de protegir la vida humana, la comunió de les persones en el matrimoni, la propietat privada, l'amor de la veritat, la bona fama.

Els manaments són, certament, condicions fonamentals de l'amor al proïsme; a més a més, en posen de relleu la verificació. Constitueixen la primera etapa en el camí vers la llibertat i el seu inici: «la primera llibertat és, doncs –escriu Sant Agustí–, l'exempció de crims ... com són l'homicidi, l'adulteri, qualsevol immundícia de fornicació, el furt, el frau, el sacrilegi i altres de semblants. Quan l'home comença a no cometre'ls (i cap home cristià no els ha de cometre), comença a aixecar el cap vers la llibertat; aquesta, però, tot just ha començat, no és la llibertat perfecta...».

14. Això, per descomptat, no significa que Crist vol que l'amor del proïsme precedeixi l'amor de Déu o que se'n separi. La veritat és el contrari, com ho palesa el seu diàleg amb el doctor de la llei; en efecte, a aquest, que li demana quelcom de molt semblant al que li demana el jove, li indica els dos manaments de l'amor de Déu i del proïsme (cf. Lc 10,25-27), advertint que només llur observança porta a la vida eterna: «Fes això i viuràs» (Lc 10.28). De totes maneres, és significatiu que el segon d'aquests manaments susciti del tot la curiositat i la pregunta del doctor de la llei: «Qui és el meu proïsme?» (Lc 10,29). El Mestre respon per mitjà de la paràbola del bon Samarità; la qual paràbola és cardinal per a la comprensió del manament de l'amor al proïsme (cf. Lc 10,30-37).

Els dos manaments dels quals «depèn tota la Llei i els Profetes» (Mt 22,40), estan estretament units i es compenetren recíprocament. Crist, amb les seves paraules i la seva vida, testimonieja llur indissoluble unitat; la seva missió arriba al punt culminant en la Creu, que redimeix (cf. Jn 3,14-15) i que és signe del seu indivisible amor al Pare i al gènere humà (cf. Jn 13,1).

D'altra banda, tant l'Antic com el Nou Testament afirmen clarament que, sense l'amor al proïsme, que es practica mitjançant l'observança dels manaments, el veritable amor a Déu no és possible. Això ho escriu amb singular energia Sant Joan: «Si algú digués: "Estimo Déu" i odiés el seu germà, és un mentider; car el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu». (1 Jn 4,20).

L'Evangelista consona amb la predicació moral de Crist, expressada admirablement i indubtable en la paràbola del bon Samarità (cf. Lc 10,30-37) i en el «sermó» del judici final (cf. Mt 25,31-46).

15. En el «Sermó de la Muntanya», que és la carta magna de l'ensenyament moral evangèlic, Jesús diu: «No us penseu que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sinó a acomplir» (Mt 5,17). Crist és la clau de les Escriptures: «Escruteu les Escriptures: són elles les que em testimoniegen» (cf. Jn 5,39); ell és el centre de l'economia de la salvació; la recapitulació de l'Antic i el Nou Testament, de les promeses de la Llei i del seu acompliment en l'Evangeli; és el vincle viu i etern entre la Vella i la Nova Aliança. Comentant la sentència de Pau: «Crist és el terme de la Llei» (Rm 10,4), Sant Ambròs escriu: «No el defecte, sinó, ben cert, la plenitud de la llei es troba en Crist, car vingué no a abolir la llei, sinó a acomplir-la. En efecte, així com hi ha un Testament Vell, però tota la veritat és en el Nou Testament, així també la llei donada per mitjà de Moïsès és figura de la llei. Per tant, aquella llei és veritablement imatge de la veritat».

Jesús porta a plenitud els manaments de Déu, principalment el manament de l'amor al proïsme, en traslladar les seves exigències a un nivell més alt i destacat. L'amor al proïsme brolla del cor que estima i que, perquè estima, esdevé capaç d'acomplir les exigències més destacades. Jesús mostra que els manaments no es poden considerar com un terme mínim que no es pot franquejar, sinó més aviat com una sendera que duu al camí moral i espiritual de la perfecció, l'ànima de la qual és l'amor (cf. Col 3,14). Així, el manament «No mataràs» esdevé una invitació a una mirada immaculada que és capaç de respectar el significat nupcial del cos: «Direu que fou dit als avantpassats: No mataràs i, aquell que mati serà reu de judici. Però jo us dic a vosaltres: qui s'enfureix contra el seu germà serà reu de judici ... Oïreu que fou dit: No adulteraràs; però jo us dic a vosaltres: tothom qui miri una dona amb vista a cobejar-la, ja ha adulterat amb ella en el seu cor» (Mt 5,21-22.27-28). Jesús en persona és el viu «acompliment» de la Llei, en tant que Ell mateix compleix la genuïna significació de la Llei amb el do total de si mateix: Ell mateix esdevé Llei personal i viva, que convida al seu seguiment, dóna per mitjà de l'Esperit la gràcia de combregar amb la seva vida i el seu amor, i proporciona força per a testimoniejar-lo en les decisions i en les obres (cf. Jn 13,34-35).

«SI VOLS SER PERFECTE» (Mt 19,21)

16. La resposta sobre els manaments no satisfà el jove, el qual interroga: «Tot això ho he servat. Què em manca encara?» (Mt 19,20). És difícil, ben cert, poder afirmar amb segura consciència: «Tot això ho he servat», si hom pondera rectament el pes de les exigències incloses en la Llei de Déu. I, malgrat que ell doni una vital resposta i que hagi custodit fermament i magnànima, des de l'adolescència, l'òptim contingut de la doctrina moral, el jove ric reconeix que es troba lluny de la meta; s'adona, davant Jesús, que li manca quelcom. Jesús, amb la seva darrera resposta, interpel× la la consciència d'aquesta deficiència: copsant el desig d'una plenitud que superi una interpretació legalista dels manaments, el Mestre bo convida el jove a entrar en el camí de la perfecció: «Si vols ser perfecte, ves, ven el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel; i vine, segueix-me» (Mt 19,21).

Com l'anterior fragment de la resposta de Crist, també aquest ha de ser llegit i interpretat en el context de l'universal missatge moral de l'Evangeli i, principalment, en el context del Sermó de la Muntanya sobre les benaurances (cf. Mt 5,3-12), la primera de les quals és, per cert, la benaurança sobre els pobres, «els pobres d'esperit», com Mateu precisa (Mt 5,3), ço és, sobre els humils.

Des d'aquest punt de vista, es pot afirmar que també les benaurances poden encabir-se en la resposta que Jesús dóna al jove que pregunta: «Què de bo he de fer per a assolir la vida eterna?» En efecte, tota benaurança promet, amb la seva nota característica, aquell «bé» total que obre l'home a la vida eterna: encara més, que és, ell mateix, la vida eterna.

Les benaurances, pròpiament, no estableixen unes normes peculiars de conducta, sinó que parlen d'hàbits i de sentiments fonamentals de l'existència; per tant, no tenen exactament el mateix valor que els manaments. D'altra banda, no hi ha cap separació o discrepància entre les benaurances i els manaments: els uns i els altres pertanyen al bé, a la vida eterna. El Sermó de la Muntanya comença amb la proclamació de les vuit benaurances, però comporta també una referència als manaments (cf. Mt 5,20-48). Alhora, aquest Sermó palesa una obertura i un encaminament dels manaments vers la perspectiva de la perfecció que és pròpia de les benaurances. Aquestes són, primer de tot, promeses de les quals brollen, també, oblíquament prescripcions de la vida moral. En la seva nadiua pregonesa, són un cert autoretrat de Crist i, precisament per això, són exhortacions a seguir-lo i a tenir amb Ell comunió de vida.

17. No sabem fins a quin punt el jove de l'Evangeli comprengué la pregona i severa sentència de la primera resposta de Jesús: «Si vols entrar en la vida, serva els manaments»; nogensmenys és cosa certa que la cura que el jove manifesta pel que fa a l'observança de tots els manaments morals, és el terreny necessari en què pot germinar i madurar el desig de perfecció, és a dir, de realització de llur significat mitjançant el seguiment de Crist. El col× loqui de Jesús amb el jove ens ajuda a entendre les condicions per al creixement moral de l'home cridat a la perfecció: el jove, que servà tots els manaments, no es mostra capaç, amb les seves soles forces, de fer el nou pas; per fer-lo, calen una llibertat humana madura: «Si vols» i el do de la divina gràcia: «Vine, segueix-me».

La perfecció exigeix aquella maduresa d'autodonació a què es cridada la llibertat de l'home. Jesús indica al jove els manaments com a primera condició necessària per a assolir la vida eterna, mentre que l'abandó de tot el que el jove posseeix i el seguiment del Senyor tenen el caràcter d'una condició: «Si vols...». La paraula de Jesús denota el peculiar dinamisme del creixement de la llibertat vers la seva maduresa i, alhora, testimonieja el nexe de la llibertat amb la llei divina. La llibertat de l'home i la llei de Déu no repugnen entre si, sinó que, al contrari, es reclamen recíprocament. El deixeble de Crist sap que la seva vocació ho és a la llibertat: «En efecte, vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat» (Ga 5,13), professa amb goig i altesa d'esperit l'apòstol Pau. Distingeix, però, tot seguit: «Només que no doneu ocasió a la carn, sinó que us serviu mútuament per mitjà de la caritat» (ibid.). La fermesa amb què Pau s'oposa a aquells que confien llur purificació a la Llei no té res de comú amb un fals «alliberament» de l'home pel que fa als preceptes, els quals, al contrari, estan al servei de l'amor: «Puix que, aquell qui estima el proïsme, ha acomplert la llei: No adulteraràs, no mataràs, no robaràs, no cobejaràs i si hi ha algun altre manament es resumeixen en aquesta paraula: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix» (Rm 13,8-9).

El mateix Sant Agustí, després d'haver parlat de l'observança dels manaments com d'una primera llibertat imperfecta, prossegueix d'aquesta manera: «Per què, pregunta algú, no és una llibertat perfecta? Perquè "veig una altra llei en els meus membres, que repugna a la llei de la meva ment...". D'una part, llibertat; d'una altra, servitud: la llibertat no és encara total, no és encara pura, no és encara plena, perquè encara no és present l'eternitat. Efectivament, tenim, en part, feblesa i, en part, hem rebut llibertat. Ço que de pecaminós cometérem ha estat esborrat abans en el baptisme. Potser perquè ha estat esborrada tota la iniquitat no resta cap feblesa? Si no romangués, viuríem sense pecat. Qui, però, gosarà afirmar això sinó qui és superbiós, qui és indigne de la misericòrdia de l'alliberament?... Per tant, pel fet que ha romàs quelcom propi de la feblesa, goso dir: en la mesura que servim Déu, som lliures; en la mesura que servim la llei del pecat, encara som esclaus».

18. El qui «resta subjecte a la carn» sent la llei de Déu com un pes, encara més, com una negació o, d'una o altra manera, com a minvament de la pròpia llibertat; el qui, al contrari, és mogut per l'amor i «camina en l'Esperit» (cf. Ga 5,16) i desitja servir els altres, troba en la Llei de Déu la via fonamental i necessària per a conrear l'amor lliurement elegit i exercit; encara més, sent la urgència interior –una veritable «necessitat» i no una coacció– de no instal× lar-se en les mínimes exigències de la llei, sinó d'acomplir aquestes exigències en la seva «plenitud». Es tracta d'un camí encara incert i feble mentre vivim a la terra, però que es pot dur a terme mitjançant la gràcia, que fa que tinguem una plena llibertat de fills de Déu (cf. Rm 8,21) i, per tant, que, amb la nostra vida moral, donem una resposta a l'excelsa vocació per la qual hem estat fets «fills amb el Fill».

Aquesta vocació a l'amor perfecte no es redueix de cap manera a un grup d'homes. La invitació «ves, ven el que tens i dóna-ho als pobres», juntament amb la promesa «tindràs un tresor en el cel», s'adreça a tothom, ja que és l'acompliment sòlidament establert del manament de l'amor al proïsme; com també la subsegüent invitació «vine i segueix-me» és la nova forma concreta del manament de l'amor a Déu. Els manaments i la invitació de Jesús al jove ric romanen un servei a l'única i indivisible caritat, la qual tendeix espontàniament a la perfecció, de la qual només Déu és mesura: «Sigueu, doncs, vosaltres perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte» (Mt 5,48). En l'Evangeli de Lluc, Jesús precisa ulteriorment el sentit d'aquesta perfecció: «Sigueu misericordiosos, com és també misericordiós el vostre Pare» (Lc 6,36).

19. El camí i, alhora, la naturalesa d'aquesta perfecció es troba en l'acompanyament de Crist, en seguir Crist, una vegada abandonats els béns propis i, també, un mateix. En definitiva, aquesta és la conclusió del col× loqui de Jesús amb el jove: «I vine, segueix-me» (Mt 19,21). És una invitació l'admirable altesa de la qual serà, tanmateix, plenament copsada pels deixebles després de la resurrecció de Crist, quan l'Esperit Sant els conduirà vers la veritat completa (cf. Jn 16,13).

És el mateix Jesús qui pren la iniciativa i el convida a seguir-lo. La interpel× lació s'adreça primer de tot a aquells als quals ell confia una comesa particular, principalment als Dotze: però és cosa palesa que la condició de qualsevol creient és ser també deixeble de Crist (cf. Ac 6,1). Per la qual cosa, seguir Crist és el fonament essencial i natural de la doctrina moral cristiana; com el poble d'Israel seguia Déu, el qual, pel desert, el portava vers la terra promesa (cf. Ex 13,21), així el deixeble ha de seguir Jesús, vers el qual el mateix Pare l'atreu (cf. Jn 6,44).

Ací no es tracta solament d'escoltar una doctrina i de rebre, mitjançant l'obediència, un manament, sinó, més radicalment, d'adherir-se a la mateixa persona de Crist, de tenir comunió de vida amb Ell i amb el seu destí, de participar de la seva amorosa i lliure obediència. Seguint-lo a Ell, que és la Saviesa encarnada, amb l'assentiment de la fe, el deixeble de Jesús esdevé veritablement deixeble de Déu (cf. Jn 6,45). En efecte, Jesús és la llum del món, la llum de la vida (cf. Jn 8,12); és el pastor que guia i nodreix les ovelles (cf. Jn 10,11-16); és el camí, la veritat i la vida (cf. Jn 14,6); ell és el qui condueix vers el Pare, talment que veure'l a ell, ço és el Fill, equival a veure el Pare (cf. Jn 14,6-10). Per això, imitar el Fill, que és «imatge del Déu invisible» (Col 1,15), significa imitar el Pare.

20. Jesús exigeix que hom segueixi les seves petges i que hom camini per la via del seu amor, amor que es dóna del tot als germans per amor de Déu: «Aquest és el meu precepte, que us estimeu els uns als altres, com jo us he estimat» (Jn 15,12). Aquest «com» exigeix la imitació de Crist, de la seva caritat, que és significada pel rentament dels peus: «Si, doncs, jo he rentat els vostres peus, essent Senyor i Mestre, també vosaltres heu de rentar-vos els uns als altres els peus. En efecte, us he donat exemple a fi que, com jo he fet amb vosaltres, també vosaltres ho feu» (Jn 13,14-15). El comportament de Jesús i les Seves paraules, les Seves accions i els Seus preceptes, són la regla de la vida moral cristiana. Car les Seves accions i, principalment, la Seva passió i la Seva mort en creu, són la viva revelació del Seu amor al Pare i als homes. Jesús demana que, tots els qui el segueixen, imitin aquest mateix amor. Aquest és el manament «nou»: «Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres; que, com jo us he estimat, vosaltres també us estimeu els uns als altres. En això coneixerà tothom que sou els meus deixebles: si us estimeu els uns als altres» (Jn 13,34-35).

Aquesta partícula «com» indica també la mesura amb què Jesús estimà i amb què els seus deixebles han d'estimar-se els uns als altres. Després de dir: «Aquest és el meu precepte, que us estimeu els uns als altres, com jo us he estimat» (Jn 15,12), Jesús continua pronunciant unes paraules que indiquen el seu do sacrificial en la creu, el testimoni del seu amor fins a «la fi» (Jn 13,1): «Ningú no té un amor més gran que aquest: el de donar la pròpia vida pels seus amics» (Jn 15,13).

Bo i convidant el jove a seguir-lo en la via de la perfecció, Jesús li demana que sigui perfecte en el manament de l'amor, en el «seu» manament: que s'insereixi en l'acte de l'íntegra donació; és a dir, que inciti i conreï el mateix amor que el Mestre «bo», el d'Aquell que estimà «fins a la fi». Jesús requereix això de qualsevol home que vulgui posar-se a seguir-lo: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix i que prengui la seva creu i em segueixi» (Mt 16,24).

21. Seguir Crist no és una simple imitació exterior, ja que afecta la intimitat de l'home. Ésser deixebles de Crist significa esdevenir conformes a Aquell que es feu esclau fins a l'autodonació en la creu (cf. Fl 2,5-8). Crist habita per la fe en el cor dels creients (cf. Ef 3,17) i, d'aquesta manera, el deixeble s'assembla al Senyor i s'hi conforma. Això és fruit de la gràcia i de la presència de l'Esperit Sant que obra en nosaltres.

Inserit en Crist, el cristià esdevé membre del seu Cos, que és l'Església (cf. 1Co 12,13.27). Sota l'impuls de l'Esperit, el Baptisme conforma totalment el fidel a Crist en el misteri pasqual de la mort i resurrecció, el revesteix de Crist (cf. Ga 3,27): «Felicitem-nos i donem gràcies –clama St. Agustí, tot adreçant-se als batejats–, que nosaltres no solament hàgim estat fets cristians, sinó Crist (...). Admireu-vos, gaudiu: hem estat fets Crist!» Mort al pecat, el batejat rep una nova vida (cf. Rm 6,3-11): vivint per Déu en Crist Jesús, és cridat a caminar segons l'Esperit i manifestar els seus fruits en la seva vida (cf. Ga 5,16-25). Després, la participació en l'Eucaristia, sagrament de la Nova Aliança (cf. 1Co 11,23-29), és el cimal de la conformació amb Crist, font de «vida eterna» (cf. Jn 6,51-58), principi i força de l'íntegre do de si mateix, del qual Jesús –com Pau testimonieja– mana fer memòria en la celebració dels misteris i en la vida: «En efecte, cada vegada que menjareu aquest pa i beureu el calze, anunciareu la mort del Senyor fins que vingui » (1Co 11,26).

«TOT ÉS POSSIBLE PER A DÉU» (Mt 19,26)

22. Desagradable tanmateix és la conclusió del col× loqui de Jesús amb el jove ric: «Ara bé, havent oït, el jove, aquestes paraules, marxà entristit, ja que tenia molts de béns» (Mt 19,22). No solament l'home ric, sinó també els mateixos deixebles es pertorben a causa de la interpel× lació que Jesús fa amb vista a que segueixin Aquell les exigències del qual superen clarament les aspiracions i les forces humanes: «Però, havent escoltat això, els deixebles s'esbalaïen, tot dient: "Qui, doncs, podrà salvar-se?" (Mt 19,25). Però el Mestre remet al poder de Déu: «Per als homes això és impossible; per a Déu, però, tot és possible» (Mt 19,26).

En el mateix capítol de l'Evangeli de Mateu (19,3-10), Jesús, interpretant la Llei de Moisès sobre el matrimoni, rebutjà el dret de repudi, reduint l'observança de la Llei de Moisès a un «principi» més greu i més primigeni: al pla original de Déu sobre l'home, respecte al qual l'home, després del pecat, s'ha fet incapaç: «Moisès, en funció de la duresa del vostre cor, us permeté de repudiar les vostres dones; però, al principi, no fou aixì» (Mt 19,8). La rememoració del «principi» pertorba els deixebles, els quals ho interpreten amb aquestes paraules: «Si d'aquesta llei és la condició de l'home amb l'esposa, no surt a compte casar-se» (Mt 19,20). I Jesús, referint-se de manera peculiar al carisma del celibat «per causa del regne dels cels» (Mt 19,12), enunciant, però, una norma general, remet a una nova i admirable capacitat, oferta a l'home per la gràcia de Déu: «El Qual els digué: "No tots copsen aquesta paraula, sinó aquells als quals ha estat donada"» (Mt 19,11).

L'home no pot imitar i restablir l'amor de Crist amb les seves forces: només esdevé apte per a aquest amor mitjançant un do rebut. Talment com el Senyor Jesús rep l'amor de Déu Pare, així ell, al seu torn, el comunica gratuïtament als deixebles: «Com el Pare m'ha estimat, també jo us he estimat; romangueu en el meu amor» (Jn 15,9). El do de Crist és el seu Esperit, el primer «fruit» del qual (cf. Ga 5,22) és la caritat: «La caritat de Déu ha estat difosa en els nostres cors per l'Esperit Sant, que ens ha estat donat» (Rm 5,5). St. Agustí es pregunta: «L'amor fa servar els preceptes o bé els preceptes servats precedeixen l'amor? Però ¿qui dubta que l'amor precedeix? En efecte, qui no estima no té d'on servar els preceptes».

23. «Però la llei de l'Esperit de vida en Crist Jesús t'ha alliberat de la llei del pecat i de la mort» (Rm 8,2). Amb aquestes paraules, l'apòstol Pau ens introdueix en la consideració de l'afinitat entre la llei (antiga) i la gràcia (la nova llei) sota la perspectiva de la història de la salvació, que s'acompleix en Crist. Ell reconeix la funció pedagògica de la llei, la qual, en facultar l'home pecador de mesurar la seva impotència i en treure-li la jactància de la seva plena suficiència, l'obre a invocar i a acceptar «la vida en l'Esperit». Només en aquesta nova vida esdevé planera l'observança dels manaments de Déu. En efecte, som justificats per la fe en Crist (cf. Rm 3,28): la justícia que la llei exigeix però no pot donar a ningú, qualsevol fidel cristià la troba palesada i donada pel Senyor Jesús. Així, encara, Sant Agustí, sintetitza de manera admirable la dialèctica entre la llei i la gràcia: «Per tant, la llei ha estat donada a fi que fos cercada la gràcia; la gràcia ha estat donada a fi que la llei fos observada».

L'amor i la vida segons l'Evangeli no es poden pensar primordialment sota la categoria de precepte, car exigeixen ço que sobrepassa les forces de l'home: només poden realitzar-se en tant que fruit d'una donació de Déu que mena vers el guariment, refà el cor de l'home i el transforma per la seva gràcia: «Car la llei ha estat donada per Moisès, la gràcia i la veritat són el fet de Jesucrist» (Jn 1,17).

Per això, la promesa de la vida eterna s'ajunta amb el do de la gràcia, i el do de l'Esperit que hem rebut esdevé ja «penyora de la nostra herència» (Ef 1,14).

24. D'aquesta manera es palesa l'aspecte peculiar i original del manament de l'amor i de la perfecció vers la qual s'adreça: tanmateix es tracta d'una capacitat oberta a l'home només per la gràcia, pel do de Déu i pel seu amor. D'altra banda, la consciència d'haver rebut el do i de posseir en Crist Jesús l'amor de Déu origina i sosté una resposta plena de responsabilitat, d'amor íntegre a Déu i entre els germans, com, de manera clara, recorda insistentment l'apòstol Joan en la seva primera Carta: «Estimats, estimem-nos els uns als altres, car la caritat ve de Déu i tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Qui no estima no ha conegut Déu, car Déu és caritat... Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres... Nosaltres estimem perquè ell ens ha estimat primer» (1Jn 4,7-8.11.19)

Aquest nexe indivisible entre la gràcia del Senyor i la llibertat de l'home, entre el do i la tasca, ha estat explanat per Sant Agustí amb aquestes senzilles i profundes paraules: «Dóna el que manes i mana el que vulguis».

El do no fa minvar, sinó que envigoreix l'exigència moral de l'amor: «Aquest és el seu manament, que creguem en el nom del Seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres, tal com ens manà» (1Jn 3,23). Hom pot «romandre» en l'amor només quan els manaments són observats, com ho declara Jesús: «Si guardeu els meus manaments, romandreu en el meu amor, com jo he observat els preceptes del meu Pare i romanc en el seu amor» (Jn 15,10).

Resumint ço que pertany al missatge moral nuclear de Jesús i a la predicació dels Apòstols i proposant en una admirable síntesi la gran tradició dels Pares orientals i occidentals –principalment, però, de Sant Agustí–, Sant Tomàs afirma que la llei nova és la gràcia de l'Esperit Sant donada per la fe en Crist. Els preceptes exteriors de què l'Evangeli parla preparen per a aquesta gràcia o donen a llum els seus efectes. En efecte, la Llei Nova no diu només el que cal fer, sinó que, a més a més, aporta la força «per a fer la veritat» (cf. Jn 3.21). Alhora Sant Joan Crisòstom adverteix que la Llei Nova va ser promulgada quan l'Esperit Sant davallà del cel el dia de Pentecosta, i prossegueix: els Apòstols «no baixaren de la muntanya portant a les mans les taules, com Moisès; sinó portant l'Esperit en la ment ... fets, també, ells mateixos, per la gràcia, llibres i lleis vivents».

«HEUS ACÍ QUE JO SÓC AMB VOSALTRES TOTS ELS DIES FINS A LA FI DEL MÓN» (Mt 28,20).

25. El col× loqui de Jesús amb el jove ric prossegueix, d'alguna manera, en qualsevol època de la història, també ara. La pregunta: «Mestre, què de bo he de per a assolir la vida eterna?» sorgeix en el cor de qualsevol, i, sempre, només Crist aporta una resposta plena i definida. El Mestre, que ensenya els manaments de Déu, que convida al seu seguiment i que dóna la gràcia per a una nova vida, sempre és present i obra enmig de nosaltres segons la promesa: «Heus ací que jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món» (Mt 28,20). La contemporaneïtat de Crist amb l'home de qualsevol època esdevé en el seu cos, que és l'Església: per aquesta raó, el Senyor prometé als seus deixebles l'Esperit Sant, que els recordaria i els ensenyaria els seus manaments (cf. Jn 14,26) i que seria el principi que cascadeja per a una nova vida en el món (cf. Jn 3,5-8); Rm 8,1-13).

Els preceptes morals imposats per Déu en l'Antiga Aliança i mostrats com a perfets per a nosaltres en la Nova i Eterna Aliança per mitjà del Fill de Déu fet home, han de ser custodits fidelment i duts a terme assíduament per les diverses cultures en el decurs de la història. La comesa de llur interpretació ha estat confiada per Jesús als Apòstols i a llurs successors, bo i aportant-hi custòdia l'Esperit de veritat: «Qui us escolta, m'escolta» (Lc 10,16). Amb la llum i el vigor d'aquest Esperit, els Apòstols acompliren la funció de predicar l'Evangeli i de mostrar el «camí» del Senyor (cf. Ac 18,25), ensenyant abans que res el seguiment i la imitació de Crist: «per a mi, viure és Crist» (Fl 1,21).

26. En la catequesi moral dels Apòstols, amb exhortacions i indicacions relacionades amb les realitats històriques i culturals, fou predicada una doctrina ètica amb normes certes de comportament: això s'infereix de llurs cartes, que pertanyen a les Sagrades Escriptures i que mostren, regida per l'Esperit Sant, una explanació dels preceptes que s'han de practicar en les distintes circumstàncies culturals (cf. Rm 12,15; 1Co 11-14; Ga 5-6; Ef 4-6; Col 3-4; 1Pe i Jm). Enviats a predicar l'Evangeli, els Apòstols, des del començament de l'Església, moguts per llur responsabilitat pastoral, vetllaren per la bondat dels costums cristians, de la mateixa manera que foren amatents a la integritat de la fe i a la transmissió dels dons divins mitjançant els sagraments. Els primers cristians, provinents del poble dels Jueus o dels Gentils, es diferenciaven dels pagans no solament per la seva fe i la seva litúrgia, sinó també pel testimoni del comportament moral, promogut per la Nova Llei. En efecte, l'Església és una comunió de fe i alhora de vida: la seva norma és «la fe que obra mitjançant la caritat» (Ga 5,6).

Cap laceració ha d'insidiar contra la concòrdia entre la fe i la vida: infligeixen una ferida a la unitat de l'Església no solament els cristians que refusen o trastoquen la veritat de la fe, sinó també els qui negligeixen els deures morals als quals l'Evangeli els crida (cf. 1Co 5,9-13). Tanmateix, els Apòstols refusaren vigorosament l'escissió entre l'engatjament del cor i els actes que l'expressen i el demostren (cf. 1Jn 2,3-6). Des de l'Edat Apostòlica, els Pastors de l'Església denunciaren clarament les maneres de fer d'aquells qui, amb la seva doctrina i els seus costums, afavorien la divisió.

27. Promoure i custodir la fe i la doctrina moral en la unitat de l'Església és una comesa confiada per Jesús als Apòstols (cf. Mt 28,19-20) i, aquesta comesa, continua en el ministeri dels seus successors. Això es troba en la Tradició viva per la qual –com afirma el Concili Ecumènic Vaticà II– «L'Església, en la seva doctrina, vida i culte, perpetua i transmet a totes les generacions tot el que ella és i creu. Aquesta tradició que ve dels Apòstols progressa en l'Església sota l'assistència de l'Esperit Sant». L'Església, en l'Esperit, rep i transmet les Sagrades Escriptures com a testimoni «de les meravelles» que Déu obra en la història (cf. Lc 1,49); per boca dels Pares i dels Doctors, confessa la veritat del Verb encarnat; practica els seus preceptes i la caritat en la vida dels Sants i de les Santes i en el sacrifici dels Màrtirs; celebra la seva esperança en la litúrgia; mitjançant la mateixa Tradició, els fidels cristians reben «la viva veu de l'Evangeli», com a expressió fidel de la saviesa i de la voluntat divina.

Dins la tradició es desenvolupa, essent-ne custodi l'Esperit Sant, l'autèntica interpretació de la llei del Senyor. El mateix Esperit, que és la font de Revelació dels manaments i dels ensenyaments de Jesús, dóna garantia de llur religiosa custòdia, fidel exposició i adient aplicació a través de la varietat dels temps i dels fets. L'«actualització» d'aquests manaments és signe i fruit d'una recerca més pregona de la Revelació i de la comprensió de les novetats històriques i culturals sota la llum de la fe. No obstant aixó, cal que la dita «actualització» confirmi la força contínua de la Revelació i que s'insereixi en la mateixa interpretació palesada per la gran Tradició de la doctrina i de la vida de l'Església, de les quals són testimonis la doctrina dels Pares, la vida dels Sants, la litúrgia de l'Església i l'ensenyament del Magisteri.

Particularment, però, com afirma el Concili, «la funció d'interpretar autènticament la paraula de Déu escrita o tramesa oralment ha estat confiada al sol Magisteri viu de l'Església, l'autoritat del qual és exercida en nom de Jesucrist». D'aquesta manera, l'Església, en la seva vida i en la seva doctrina, es mostra com a «columna i fonament de la veritat» (1Tm 3,15), també de la veritat sobre l'obrar moral. En efecte, «pertoca a l'Església d'anunciar sempre i arreu els principis morals, també pel que fa a l'ordre social, així com pronunciar el seu judici sobre qualsevol afer humà, en la mesura que ho exigeixin els drets fonamentals de la persona humana o la salvació de les ànimes».

Sobretot pel que fa a les interrogacions que caracteritzen en aquesta nostra època la discussió moral i entorn de les quals han sorgit noves tendències i teories, el Magisteri, sotmetent-se a Crist i prosseguint la Tradició de l'Església, sent amb més urgència l'obligació d'aportar el seu judici i la seva doctrina, a fi d'ajudar els homes que fan camí vers la veritat i la llibertat.

CAPÍTOL II

«NO US CONFORMEU A LA MENTALITAT D'AQUEST MÓN» (Rm 12,2)

L'ESGLÉSIA I EL DISCERNIMENT D'ALGUNES TENDÈNCIES DE LA TEOLOGIA MORAL ACTUAL

ENSENYAR ÇO QUE ÉS ADIENT A LA SANA DOCTRINA (cf. Tt 2,1)

28. La consideració del diàleg entre Jesús i el jove ric ens permet de recollir els significats principals de la revelació sobre l'acció moral en el Vell i en el Nou Testament, els quals són: la subordinació de l'home i del seu comportament a Déu, el Qual «és l'únic bo»; la relació entre el bé moral dels actes humans i la vida eterna; el seguiment de Crist que obre a l'home la perspectiva de l'amor perfecte; i, finalment, el do de l'Esperit Sant, font i origen de la vida moral de la «nova criatura». (cf. 2Co 5,17).

En reflexionar sobre la realitat moral, l'Església sempre tingué davant els ulls les paraules amb què Jesús s'adreçà al jove ric; car la Sagrada Escriptura és sempre per a la doctrina moral de l'Església una font viva i fecunda, com clarament ho recorda el Concili Vaticà II: l'Evangeli és font «de tota veritat salvífica i de tota norma de comportament». Ella, amb tota seguretat, servà fidelment ço que la paraula de Déu ensenya no solament sobre la veritat que cal creure, sinó també sobre l'acció moral, és a dir, sobre l'acció que és agradable a Déu (cf. 1Te 4,1), aconseguint-hi un progrés doctrinal que és semblant al progrés de la veritat que cal creure.

Custodida per l'Esperit Sant, que la condueix vers la veritat completa (cf. Jn 16,13), l'Església mai no ha deixat ni mai no deixarà d'escrutar «el misteri del Verb encarnat», en el qual «s'il× lumina veritablement el misteri de l'home».

29. La meditació moral de l'Església, que sempre s'ha fet sota la llum de Crist, «el Mestre Bo», ha estat també desenvolupada amb la configuració o forma teològica anomenada «teologia moral», la qual és així mateix una ciència que rep i interroga la divina revelació i, alhora, respon a les exigències de la raó humana. La teologia moral és una meditació que mira la «moralitat», ço és, el bé i el mal dels actes humans i de la persona que els fa i, en aquest sentit, resta oberta a tots els homes; però és també «teologia», en tant que reconeix el principi i el fi de l'obrar moral en Aquell qui «és l'únic bó» i que, donant-se a l'home en Crist, li ofereix la benaurança de la vida divina.

El Concili Vaticà II ha exhortat els especialistes a fi que «esmercin una cura especial amb vista a perfeccionar la teologia moral, l'exposició científica de la qual, més unida a la doctrina de la Sagrada Escriptura, posi a llum la celsitud de la vocació dels fidels en Crist i llur obligació de donar fruit, en la caritat, per a la vida del món». Els teòlegs són convidats pel mateix Concili a «cercar la manera més adient de comunicar la doctrina als homes del seu temps, car una cosa és el mateix dipòsit o les veritats de fe i una altra la manera d'enunciar-les, amb el mateix sentit, però, i amb el mateix significat». D'ací la invitació a tots els fidels i, de manera particular els teòlegs: «Per tant, que els fidels visquin estretíssimament units amb els altres homes de la seva època i s'afanyin a copsar perfectament llurs modes de pensar i de sentir que s'expressen a través de la cultura».

Els esforços de molts teòlegs, animant-hi el Concili, ja han donat fruit mitjançant intel× ligents i útils reflexions sobre les veritats de fe que cal creure i aplicar a la vida, presentades d'una manera més adient a la sensibilitat i a les interrogacions dels homes de la nostra època. Ara bé, l'Església, i principalment els Bisbes, als quals Jesucrist ha confiat primer de tot el ministeri d'ensenyar, reben amb agraïment aquest esforç i, alhora, empenyen els teòlegs a continuar la feina, moguda, aquesta, per un pregon i veritable «temor del Senyor, que és el principi de la saviesa (cf. Pr 1,7).

Al mateix temps, en les discussions teològiques postconciliars, s'han introduït algunes explanacions de la moral cristiana que no s'adiuen amb «la sana doctrina» (2Tm 4,3). El Magisteri de l'Església, per descomptat, no vol imposar als fidels un mètode teològic ni tampoc filosòfic peculiar, sinó que, per a custodir santament i exposar fidelment la paraula de Déu, ha de declarar això: que algunes tendències de teòlegs o algunes afirmacions filosòfiques no s'adiuen gens ni mica amb la veritat revelada.

30. En adreçar-nos a vosaltres, Venerables Germans en l'Episcopat, amb aquesta Carta Encíclica, desitgem enunciar els principis necessaris per a discernir allò que és contrari a la «sana doctrina», tot recordant aquells elements de l'ensenyament moral de l'Església que, avui, semblen trobar-se en perill d'error, ambigüitat o oblit.

Aquests són, d'altra banda, uns elements dels quals depèn «la resposta sobre els recòndits enigmes de la condició humana que, com abans, també avui commouen íntimament els cors dels homes: què és l'home; quin és el sentit i el fi de la nostra vida; què és el bé, què és el pecat; quin origen i quina fi tenen els dolors i quin és el camí per a assolir la veritable llibertat; què és la mort, el judici i la retribució després de la mort; quin és, finalment, aquell últim i inefable misteri que embolcalla la nostra existència, del qual eixim i vers el qual tendim».

Ara bé, aquestes i altres interrogacions com: què és la llibertat i quina és la seva relació amb la veritat que la llei de Déu abraça?, quin és el paper de la consciència en la formació de la imatge moral de l'home?, com discernir d'una manera adient amb la veritat moral els drets i els deures de la persona humana? es poden resumir, tot comptat i debatut, amb la pregunta fonamental que el jove de l'Evangeli adreçà a Jesús: «Mestre, què de bo he de fer per a assolir la vida eterna?». Enviada per Jesús a predicar l'Evangeli i a «ensenyar tots els pobles... ensenyant-los a guardar tot allò que» havia manat (cf. Mt 28,19-20), l'Església, també avui, repeteix la resposta del Mestre: aquesta té aquella llum i aquella força que poden resoldre les qüestions més difícils i complicades. Aquestes mateixes llum i força estimulen l'Església a fi de desenvolupar ininterrompudament una recerca no solament dogmàtica sinó també moral en un àmbit interdisciplinari, en la mesura que calgui, principalment pel que fa a les noves qüestions.

Sempre sota aquesta llum i aquesta força, el Magisteri aporta el seu deure de discerniment, rebent i duent a terme l'exhortació que l'apòstol Pau adreçava a Timoteu: «Et conjuro davant de Déu i de Crist Jesús, que jutjarà els vius i els morts, pel seu adveniment i pel seu regnat: predica la paraula, insisteix oportunament i importuna, reprèn, amenaça, exhorta amb molta paciència i doctrina. Perquè vindrà un temps que no suportaran la sana doctrina, sinó que, segons llurs propis desigs, aplegaran un munt de mestres per la pruïja d'escoltar; i, d'una banda, apartaran l'orella de la veritat i, d'una altra, es decantaran vers les fàbules. Tu, però, sigues assenyat en tot, suporta els sofriments, fes obra d'evangelista, compleix bé el ministeri» (2Tm, 4,1-5; cf. Tt 1,10.13-14).

«CONEIXEREU LA VERITAT I LA VERITAT US ALLIBERARÀ» (Jn 8,32)

31. Les qüestions morals que més es discuteixen i que es resolen diversament en la investigació moral de la nostra època es connecten, bé que de manera distinta, amb la vexada qüestió de la llibertat de l'home.

No hi ha cap dubte que la nostra època ha aconseguit un peculiar sentit de la llibertat. «Els homes, en aquesta nostra època, esdevenen cada dia més conscients de la dignitat de la persona humana», com ja reconeixia la Declaració conciliar sobre la llibertat religiosa, que comença amb les paraules Dignitatis humanae. D'ací que es reivindiqui la possibilitat «que els homes gaudeixin, i en facin ús, de criteri propi i de llibertat responsable, no moguts per coacció, sinó guiats per la consciència del deure». De manera particular, però, el dret de llibertat religiosa, igual que el respecte de la consciència en camí vers la veritat, s'afermen cada vegada més com a fonament dels drets de la persona, considerats, aquests, de manera simultània i conjunta.

D'aquesta manera, el sentit més intens de la dignitat de la persona humana i de la seva unicitat, així com del respecte de la consciència en camí, és clarament considerat com una adquisició sòlida de la cultura actual. Aquesta percepció, vera en si mateixa, ha generat múltiples expressions més o menys adequades; algunes d'elles, però, s'aparten de la veritat de l'home com a criatura i imatge de Déu i, per tant, cal corregir-les o censurar-les sota la llum de la fe.

32. Ara bé, per algunes escoles més recents la llibertat és talment exaltada que es considera com quelcom d'absolut, font i origen del valors. Les doctrines que perden el significat de la transcendència o que neguen totalment Déu entren per aquests camins.

Hom atribueix a les consciències individuals unes prerrogatives que pertanyen pròpiament a la suprema instància del judici moral, que determina i decideix de manera certa sobre el bé i el mal. En substitució del principi que postula que cadascú té el deure de seguir la seva consciència, s'estableix injustament un principi que declara que el judici moral és veritable pel fet de provenir de la pròpia consciència. Però, d'aquesta manera, la necessària exigència de la veritat es desfà a favor d'un judici de sinceritat, d'autenticitat, d'«autoacord», talment que s'ha arribat a una concepció del judici moral totalment fonamentada en el pensament individual.

Com esdevé evident a l'instant i de manera clara, el procés de la crisi de la veritat no és aliè a l'esmentat procés. Un cop abandonada la noció d'una veritat universal sobre el bé que la ment humana pot copsar, resta transformada la concepció de la consciència, la qual ja no és considerada en el seu estat originari, ço és, com un acte de l'enteniment de la persona al qual correspon d'acomodar l'universal coneixement del bé a una concreta situació i fer un judici sobre el recte comportament que cal elegir ací i ara; hom tendeix a atribuir a la consciència de la persona el privilegi d'establir, de manera autònoma, la norma del bé i del mal i d'obrar en conseqüència. Aquesta concepció es connecta estretament amb una ètica individualista, segons la qual cadascú es confronta amb la seva veritat, que difereix de la veritat dels altres. Si arriba a l'extrem, l'individualisme emmena vers la negació de la idea mateixa de naturalesa humana.

Aquestes discrepants nocions són a la base d'aquelles opinions que afirmen una dissidència entre la llei moral i la consciència, entre la natura i la llibertat.

33. Simultàniament amb l'amplificació de la llibertat, i en inesperat contrast, la cultura recent posa totalment en dubte aquesta mateixa llibertat. Tanmateix, algunes disciplines, que convenen en el nom de «ciències humanes», han adreçat amb raó l'atenció vers els condicionaments socials i psicològics, els quals tenen un gran pes en l'exercici de la llibertat. El coneixement d'aquests condicionaments i l'atenció que hom hi adreça són avenços de gran importància que han estat aplicats en distints àmbits de l'existència, com, per exemple, en l'exercici de la pedagogia i en l'administració de justícia. Però alguns, en ultrapassar les mesures i les dades que es poden deduir d'aquestes observacions, posaren en dubte o negaren la mateixa veritat de la llibertat humana.

Cal recordar també algunes interpretacions il× lícites de la investigació científica deduïdes en l'àmbit antropològic. En efecte, argumentant a partir de la gran varietat de costums, hàbits i institucions existents entre els homes, hom arriba si no a negar els valors universals dels homes, sí a exposar una concepció de la moral pel cap baix relativista.

34. «Mestre, què de bo he de fer per a assolir la vida eterna?». La pregunta moral a la qual respon Crist, no pot deixar de banda la qüestió sobre la llibertat; encara més: la col× loca en el seu centre, posat el fet que, sense llibertat, no hi ha moral. «L'home no pot convertir-se al bé si no és lliurement». Però amb quina llibertat? El Concili, enfront dels homes del nostre temps que «valoren moltíssim» la llibertat, la qual «cerquen amb afany» però que «sovint cultiven perversament com si tot fos lícit mentre sigui plaent, fins i tot l'admissió del mal»–, proposa la «veritable» llibertat. «La veritable llibertat és, en l'home, un senyal claríssim de la imatge divina. En efecte, Déu volgué "deixar l'home en mans de la seva pròpia decisió" (cf. Sir 15,14), talment que cerqui espontàniament el seu Creador i pervingui lliurement, adherint-se-li, a una plena i feliç perfecció». Si hi ha el dret que cadascú sigui respectat en el camí de recerca de la veritat, tanmateix hi ha, abans, per a cadascú, la greu obligació moral de recercar la veritat i d'adherir-se a ella, un cop coneguda. En aquest sentit, el cardenal J. H. Newman, eximi defensor dels drets de la consciència, acostumava d'afirmar amb gran vigor: «la consciència té drets perquè té obligacions».

Algunes teories de la teologia moral de la nostra època, sota la pressió de les opinions subjectivistes i individualistes que hem recordat, interpreten amb un nou enfocament la relació de la llibertat amb la llei moral, amb la natura humana i amb la consciència, i introdueixen judicis innovadors pel que fa a la valoració moral de les accions; aquestes sentències, malgrat que variades, convergeixen en afeblir i fins i tot negar la dependència de la llibertat respecte a la veritat.

Si volem aportar un discerniment crític d'aquestes opinions, és a dir, un judici que reconegui ço què hi ha en elles de legítim, d'útil i de vàlid i, també, on se situen l'ambigüitat, els perills i els errors, les hem de jutjar sota la llum d'una llibertat que depèn absolutament de la veritat; la importància de la qual subjecció expressen clarament i amb autoritat les paraules de Crist: «Coneixereu la veritat i la veritat us alliberarà» (Jn 8,32).

I. LA LLIBERTAT I LA LLEI

«ARA BÉ, NO MENGIS DEL FRUIT DE L'ARBRE DE LA CIÈNCIA DEL BÉ I DEL MAL» (Gn 2,17)

35. Llegim en el llibre del Gènesi: El Senyor Déu manà l'home dient: «Menja de tot arbre del paradís; arà bé, no mengis de l'arbre de la ciència del bé i del mal; car el dia que en mengis, moriràs» (Gn 2,16-17).

Amb aquesta imatge, la Revelació ensenya que la potestat de decidir sobre el bé i el mal correspon no a l'home sinó únicament a Déu. L'home és certament lliure, car ell pot comprendre i rebre els manaments de Déu; té sens dubte una àmplia llibertat, ja que pot menjar «de tot arbre del paradís»; aquesta llibertat, però, no és infinita, ha d'aturar-se davant «l'arbre de la ciència del bé i del mal», com sigui que ha d'acceptar la norma moral que Déu dóna a l'home; efectivament, quan l'home la rep, duu verament a la perfecció la seva llibertat. Déu, que és l'únic bo, coneix perfectament allò que és bo per a l'home i, mogut per l'amor que li té, li proposa l'esmentat bé en el manaments.

Per aquesta raó, la llei de Déu no afebleix ni elimina la llibertat de l'home, ans, al contrari, la tutela i la promou. Nogenysmenys, d'una manera totalment diferent, algunes tendències culturals d'avui posen com a fonament no poques doctrines ètiques que tenen com a eix de la seva concepció una pretesa oposició entre la llibertat i la llei. Són d'aquesta mena, les doctrines que atribueixen als individus o als grups socials la facultat de decidir sobre el bé i sobre el mal: la llibertat humana podria «crear els valors» i mantindria totalment la primacia respecte a la veritat, com si la veritat mateixa fos considerada una creació de la llibertat. Aquesta, per tant, reivindicaria una tal autonomia moral que, en realitat, significaria la seva sobirania absoluta.

36. La recent exigència d'autonomia no ha deixat d'afectar també la teologia moral catòlica. Si bé aquesta no ha volgut mai contraposar la llibertat humana i la llei divina ni ha fet mai objecte de controvèrsia l'últim fonament religiós de les normes morals, ha estat reptada, nogenysmenys, a replantejar el paper de la raó i de la fe en el descobriment de les normes morals que es refereixen als comportaments «intramundans», és a dir, a si mateix, als altres i a la natura de les coses.

Cal reconèixer que, en aquest intent de replanteig, s'hi troben algunes exigències certes, les quals, no cal dir, en gran part pertanyen a la més lloable tradició de la doctrina catòlica. Sota l'impuls del Concili Vaticà II, s'ha treballat a fi d'establir un diàleg amb la cultura d'avui, posant a llum el caràcter racional –i, per tant, universalment comprensible i comunicable– de les normes morals que la llei moral i natural abraça. S'ha confirmat, a més a més, el tarannà interior de les exigències ètiques que d'ella provenen i que no són imposades a la voluntat com per obligació, si abans la raó humana i, en realitat, la consciència personal, no les ha reconegut.

Oblidant, però, que la raó humana depèn de la Saviesa divina i que, en el present estat de natura caiguda, hi ha la necessitat i, a l'ensems, la realitat de la divina Revelació per a conèixer les veritats morals, també les relatives a l'ordre natural; alguns han arribat fins al punt d'afirmar que la raó és plenament autònoma pel que fa a les normes morals referents a la recta ordenació de la vida en aquest món; les quals normes tindrien vigència en una moral únicament «humana» i expressarien la llei que l'home s'imposaria a si mateix, l'origen de la qual provindria solament de la raó humana. Per tant, Déu no podria de cap manera ser considerat com Autor d'aquesta llei, a no ser perquè la raó humana exerciria la seva lliure creació de la llei en virtut d'un precepte originari i complet de Déu donat a l'home. Aquestes maneres de pensar, contra la Sagrada Escriptura i la contínua doctrina de l'Església, emmenaren a negar que la llei moral natural té per autor Déu i que l'home, usant de la seva raó, és partícip de la llei eterna, que ell no estableix.

37. Ara bé, volent encabir la vida moral dins les fronteres cristianes, alguns teòlegs de la realitat moral introduïren una distinció, contra la doctrina catòlica, entre l'ordre ètic, generat pels homes i pertanyent només a aquest món, i l'ordre de la salvació, segons el qual solament tindrien importància algunes intencions i alguns hàbits interiors respecte a Déu i el proïsme. Congruentment, s'ha arribat fins al punt de negar, en la divina Revelació, l'existència d'un significat moral propi i determinat, perenne i constant per a tothom: la paraula de Déu només aportaria una exhortació i una vagarosa parenesi que, després, només la raó lliure ompliria d'imperatius veritablement «objectius», adients a les circumstàncies històriques. Una autonomia així concretada fa que també es negui l'autoritat doctrinal de l'Església i del seu Magisteri pel que fa a normes morals certes referents al que hom anomena «bé humà», les quals no pertanyerien al veritable dipòsit de la Revelació ni tindrien cap mena de pes per a la salvació espiritual.

No hi ha ningú que no vegi que aquesta explicació de l'autonomia de la raó humana comporta afirmacions que repugnen la doctrina catòlica.

En aquest context, esdevé del tot necessari, sota la llum de la paraula de Déu i de la tradició viva de l'Església, explicar les nocions fonamentals sobre la llibertat humana i sobre la llei moral, així com llurs pregones i íntimes relacions. Només d'aquesta manera, hom podrà respondre a les legítimes exigències de la raó humana, admetent, d'una banda, els justos principis d'alguns corrents de la teologia moral d'avui i sense inferir cap detriment, d'una altra, al patrimoni moral de l'Església, mitjançant erronis raonaments sobre l'autonomia.

DÉU VOLGUÉ DEIXAR L'HOME «EN MANS DE LA SEVA PRÒPIA DECISIÓ» (Sir 15,14)

38. Citant les paraules del Siràcida, el Concili Vaticà II explica d'aquesta manera «la veritable llibertat», que «és un signe eximi de la imatge divina en l'home»: «En efecte, Déu volgué, "deixar l'home en mans de la seva decisió", talment que cerqués espontàniament el seu Creador i pervingués lliurement, adherint-se-li, a una plena i feliç perfecció». Aquestes paraules demostren l'admirable pregonesa de la participació en el domini diví a què l'home ha estat cridat; elles mostren que el domini de l'home abasta d'alguna manera el mateix home. Aquest aspecte troba immediatament confirmació en les reflexions teològiques sobre la llibertat humana, que és explicada com una forma de reialesa. Escriu, per exemple, sant Gregori de Nissa: «I l'ànima palesa... la seva règia i excelsa dignitat en el fet que no coneix cap senyor i ho fa tot a partir del seu albir i es governa amb pur i suprem imperi, com ella vol. En efecte, a qui s'adiu això, en darrer terme, si no a un rei?... Així també, la natura de l'home, creada talment que fos senyora de la resta de les coses creades, fou constituïda, a causa d'aquella semblança que té amb el rei d'aquest univers, com una imatge vivent, amb la qual participés del nom i de la dignitat de l'Arquetip».

Governar el món és, ja, la gran comesa de l'home, plena d'un deure que embolcalla la seva llibertat, obedient al Creador: «Ompliu la terra i domineu-la» (Gn 1,28). Des d'aquest angle, pertoca una adient autonomia a cada un dels homes així com a la comunitat humana, vers la qual adreça una particular atenció la Constitució conciliar Gaudium et Spes. És l'autonomia de les realitats terrenes, que vol que «les coses creades i les mateixes societats gaudeixin de lleis i de valors propis, que han de ser gradualment descoberts, usats i ordenats pels homes».

39. Però no solament l'orbe de la terra, sinó també l'home ha estat confiat a la seva pròpia cura i responsabilitat. Déu el deixà «en les mans de la seva decisió» (Sir 15,14), a fi que cerqués el seu Creador i pervingués lliurement a la perfecció. Pervenir significa endegar la dita perfecció per si mateix en si mateix. En efecte, així com l'home, en regir el món, el fa conforme amb la seva intel× ligència i amb la seva voluntat, així també l'home, en realitzar actes moralment bons, confirma, desenvolupa i consolida en si mateix la semblança de Déu.

Nogenysmenys, el Concili adverteix que hom es capguardi d'un fals concepte pel que fa a l'autonomia de les realitats terrenes, el qual declara que «les coses creades no depenen de Déu i que l'home les pot usar talment que no les refereixi al Creador». Ara bé, pel que fa a l'home, aquesta concepció de l'autonomia genera efectes certament perjudicials, en arribar, en darrer terme, a la negació de Déu: «En efecte, la criatura, sense el Creador, s'esvaeix... Encara més, a causa de l'oblit de Déu, la criatura mateixa s'enfosqueix».

40. D'ací que la doctrina del Concili confirmi l'activitat de la raó humana pel que fa a trobar la llei moral i servir-se'n: la vida moral exigeix la creativitat i la destresa pròpia de la persona, que és font i causa dels seus actes deliberats; a partir d'aquí, la raó treu la seva veritat i la seva autoritat de la llei eterna, la qual no és altra cosa que la divina saviesa. Així, doncs, sota la vida moral hi ha, com a fonament, el principi de «la justa autonomia» de l'home, que és el subjecte personal de les seves accions.

CAPÍTOL III

«A FI QUE NO SIGUI BUIDADA LA CREU DE CRIST» (1Co 1,17)

EL BÉ MORAL PER A LA VIDA DE L'ESGLÉSIA I DEL MÓN

«CRIST ENS ALLIBERÀ AMB VISTA A AQUESTA LLIBERTAT» (Ga 5,1)

84. La qüestió fonamental que les doctrines morals més amunt recordades remouen particularment estreba en la relació entre la llibertat de l'home i la llei de Déu, la qual es redueix a fi de comptes a la relació entre llibertat i veritat.

Segons la fe cristiana i la doctrina de l'Església «només la llibertat que se subjecta a la Veritat condueix la persona humana al veritable bé. El bé de la persona rau en romandre en la Veritat i en fer la Veritat».

En comparar la ment de l'Església amb el tarannà social i cultural de la nostra època, hom dedueix immediatament que cal que, en aquesta mateixa qüestió bàsica, es desplegui per part de l'Església, una intensa obra pastoral: «Aquest vincle fonamental entre Veritat–Bé–Llibertat ha estat abandonat en gran part per la cultura actual; per tant, estimular novament l'home a retrobar-lo és comesa i obligació de l'Església, per a la salvació del món. La pregunta de Pilat: «Què és la veritat?» sorgeix també de la trista perplexitat de l'home que, sovint, ja no sap qui és, d'on ve, on va. Així veiem que la persona humana es precipita de manera terrible en situacions de progressiva autodestrucció. Si hom escolta algunes veus, sembla que ja no s'han de reconèixer la natura indeleble ni la fermesa de cap valor moral. Davant els ulls de tothom es troba el menyspreu de la vida humana ja concebuda i encara no nascuda, la violació contínua dels drets fonamentals de la persona, la iníqua destrucció de béns necessaris per a una vida merament humana. Encara més, s'esdevé quelcom de més greu: en efecte, l'home ja no està convençut que només en la veritat por trobar la salvació. Hom refusa la força salvífica de la veritat, en haver estat confiada a la sola llibertat, abstreta de tota objectivitat, la comesa de discernir lliurement sobre el bé i el mal. Aquest relativisme, en l'àmbit teològic, esdevé desconfiança pel que fa a la saviesa de Déu, el qual regeix l'home amb la llei moral. A ço que la llei moral prescriu hom oposa situacions concretes, en no tenir ja en compte que la llei de Déu és sempre l'únic i veritable bé de l'home».

85. L'obra de discerniment d'aquestes doctrines ètiques que l'Església ha de dur a terme no s'acaba amb llur denúncia o refús, sinó que vol sostenir de fet, amb gran amor, tots els fidels en la formació moral d'una consciència que jutgi i que, així mateix, dugui a decisions segons veritat, com exhorta l'Apòstol: «No us acomodeu a aquest món present, sinó transformeu-vos amb una renovació de la ment, a fi que discerniu què vol Déu, què és bo, agradable i perfecte» (Rm 12,2). Aquesta obra de l'Església troba el seu suport –el seu «secret» formatiu– no tant en els enunciats doctrinals i en les exhortacions pastorals a la vigilància com en fixar els ulls en el Senyor Jesús. L'Església fita cada dia amb amor incansable Jesús, del tot conscient que només en Ell es troba la veritable i definitiva resposta a la qüestió moral.

Ella troba resposta en Jesús i, concretament, crucificat, a la qüestió que afligeix avui tants homes: com l'obediència a normes morals universals i immutables pot respectar la singularitat i irrepetibilitat de la persona i no atemptar contra la seva llibertat i dignitat.

L'Església fa seva la consciència que l'apòstol Pau tingué de la missió rebuda: «Crist... m'ha enviat... a evangelitzar, no en saviesa de paraula, a fi que no esdevingui buida la creu de Crist... Nosaltres, però, prediquem Crist crucificat, escàndol certament per als Jueus i bogeria per als grecs; per als cridats, però, jueus i grecs, Crist força de Déu i saviesa de Déu» (1Co 1,17.23-24). Crist crucificat mostra el veritable sentit de la llibertat, del qual, donant-se del tot, viu i, ell mateix, crida els deixebles a participar de la seva mateixa llibertat.

86. La consideració racional i l'experiència quotidiana demostren la feblesa humana que afecta la llibertat de l'home. La llibertat, tanmateix, és veritable, però finita: no té en si mateixa el principi absolut i suprem, sinó que el té en l'existència en què es troba, la qual és, alhora, límit i possibilitat. Es tracta de la llibertat d'una creatura, ço és, d'una llibertat donada, que ha de ser rebuda com una semença i ha de madurar en la consciència del deure. És part constitutiva d'aquella imatge de criatura que posa el fonament de la dignitat de la persona, ja que en ella ressona la vocació primigènia amb què el Creador crida l'home al veritable bé i, més encara, per la revelació de Crist, a fer amistat amb ell, bo i participant de la mateixa vida divina. És una autopossessió inalienable i, alhora, una obertura universal a tots els homes, mitjançant una eixida de si mateix vers el coneixement i l'amor de l'altre. La llibertat es fonamenta, doncs, en la veritat de l'home i tendeix a la comunió.

La raó i l'experiència no solament parlen de la feblesa de la llibertat humana, sinó també de les seves profundes caigudes. L'home descobreix que la seva llibertat s'inclina de manera misteriosa a abandonar el Bé i la Veritat i que ella sovint, i de fet, prefereix escollir realitats finites, limitades i evanescents. Encara més, l'home copsa, en els mateixos errors i en les males opcions, l'origen d'una rebel× lia capital que l'empeny a refusar la Veritat i el Bé a fi d'elevar-se com a autoprincipi absolut: «Vosaltres sereu com Déu» (Gn 3,5). La llibertat, doncs, cal que sigui alliberada. Crist és l'alliberador: «Ell ens alliberà a fi que fóssim lliures» (Ga 5,1).

87. Crist revela, primer de tot, que el reconeixement honrat i obert de la veritat és la veritable condició de la llibertat: «I coneixereu la veritat i la veritat us alliberarà» (Jn 8,32) : la veritat fa lliures davant el poder i dóna la força del martiri. Així s'esdevé en Jesús davant Pilat. «Jo he nascut per a això i per a això he vingut al món: per a testimoniejar a favor de la veritat» (Jn 18,37). D'aquesta manera, els adoradors l'han d'adorar «en esperit i en veritat» (Jn 4,23): mitjançant aquesta adoració esdevenen lliures. El vincle amb la veritat juntament amb l'adoració de Déu es palesen en Crist com l'arrel profundíssima de la llibertat.

Jesús, a més, amb la seva pròpia existència i no solament amb paraules, revela que la llibertat es realitza en l'amor, és a dir, en l'autodonació. Aquell que diu: «Ningú no té un amor més gran que aquest: el de donar la seva vida pels seus amics» (Jn 15,13), va lliurement a l'encontre de la Passió (cf. Mt 26,46) i, obeint el Pare en la creu, dóna la vida per a tots els homes (cf. Fl. 2,6-11). D'aquesta manera, la contemplació de Jesús crucificat és la sendera mestressa en la qual l'Església ha de caminar cada dia, si vol entendre tot el sentit de la llibertat, que és l'autodonació al servei de Déu i dels germans. Ara bé, la comunió amb el Senyor crucificat i ressuscitat és la font inexhausta de la qual l'Església beu a fi de viure en llibertat, donar-se i servir. Sant Agustí, en exposar el verset del salm 100/99 «Serviu el Senyor amb alegria», diu: «En la casa del Senyor, la servitud és lliure; la servitud és lliure on no la necessitat sinó la caritat serveix; que la caritat et faci servent, ja que la veritat et féu lliure... Alhora ets servent i lliure: servent, ja que has estat fet; lliure, ja que ets estimat per Déu, que t'ha fet; ets servent del Senyor, ets llibert del Senyor; no cerquis la manumissió talment que t'apartis de la casa del teu manumissor».

D'aquesta manera, l'Església i, en ella, cada cristià, és cridada a participar de la funció reial de Crist en la creu (cf. Jn 12,32), de la gràcia i, alhora, de la responsabilitat del Fill de l'home «que no vingué a ser servit, sinó a servir i donar la seva vida en redempció per la multitud» (Mt 20,28).

Jesús, doncs, és el compendi vivent i personal de la perfecta llibertat en l'absoluta obediència a la voluntat de Déu. La seva carn crucificada és la plena revelació del vincle indissoluble que hi ha entre la llibertat i la veritat, com la seva resurrecció dels morts és la màxima exaltació de la fecunditat i de la potència salvífica d'una llibertat actuada en la veritat.

CAMINAR EN LA LLUM (1Jn 1,7)

88. L'oposició, més encara la separació total de la llibertat respecte a la veritat, sorgeix, es manifesta i es completa en una altra dicotomia més greu i perniciosa, ço és, la que divideix la fe de la moral.

Aquesta escissió es compta entre les màximes preocupacions de la pastoral de l'Església en l'actual procés de secularisme, en el qual són massa els qui pensen i viuen «com si Déu no existís». Davant dels nostres ulls ronda una mentalitat que, sovint, d'una manera profunda, vasta i capil× lar, abasta els hàbits i costums dels mateixos cristians, la fe dels quals resta enervada i perd la seva propietat de nou criteri d'interpretació i d'actuació per a l'existència personal, familiar i social. Realment, les normes de judici i d'elecció que els mateixos fidels adopten en l'àmbit d'una cultura àmpliament mancada de sentit cristià, sovint no s'adiuen amb els escrits de l'Evangeli i fins i tot s'hi contraposen.

Per tant, els cristians han de descobrir novament, enfront d'una cultura prevalent i prepotent, la novetat de llur fe i la força de llur judici: «Car éreu, en altre temps, tenebres –adverteix l'apòstol Pau–, però ara sou llum en el Senyor. Camineu com a fills de la llum, ja que el fruit de la llum consisteix en tota mena de bondat, justícia i veritat. Examineu ço que agrada al Senyor. I no prengueu part en les obres infructuoses de les tenebres; més aviat, denuncieu-les... Així doncs, mireu atentament com viviu: no com a desassenyats, sinó com a assenyats, redimint el temps, perquè els dies són dolents» (Ef 5,8-11. 15-16; cf 1Te 5,4-8).

Cal, per tant, recuperar i presentar el veritable rostre de la fe cristiana, que no és el simple amuntegament d'unes afirmacions que la ment ha d'acollir i ratificar. Al contrari, és un coneixement constantment actuat de Crist, és una viva memòria dels seus manaments, és una veritat que cal practicar. D'altra banda, una paraula no és plenament rebuda si no és traduïda en actes, si hom no la posa en pràctica. La fe és una decisió que compromet tota l'existència. És un encontre, un diàleg, una comunió d'amor i de vida del creient amb Crist, que és el Camí, la Veritat i la Vida (cf. Jn 14,6). Demana un acte de confiança i d'abandonament en Crist i ens dóna de viure com ell mateix visqué (cf. Ga 2,20), és a dir, en el màxim amor a Déu i als germans.

89. La fe té també un contingut moral: genera i requereix un congruent engatjament de vida, conté i perfecciona l'acolliment i l'observança dels manaments divins. Com escriu Joan evangelista, «Déu és llum i en ell no hi cap tenebra. Si diguéssim que tenim comunió amb ell i caminen en tenebres, mentim i no practiquem la veritat... En això sabem que el coneixem: en el fet que guardem els seus manaments. Qui diu: "El conec" i no guarda els seus manaments, és un mentider i la veritat no és en ell. Qui diu que roman en ell, ha de caminar com ell va caminar» (Jn, 1,5-6; 2,3-6).

Mitjançant la vida moral, la fe esdevé «confessió» no solament davant Déu, sinó també davant els homes: esdevé testimoniatge. «Vosaltres sou la llum del món –digué Jesús–. Una ciutat situada sobre una muntanya no pot restar amagada. Ni tampoc hom encén una llàntia i hom la posa sota d'un modi, sinó sobre el portallànties, a fi que il× lumini tots els que són a la casa. Que així resplendeixi la vostra llum davant dels homes, talment que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que està en els cels» (Mt 5,14-16). Aquestes obres són principalment les obres de caritat (cf. Mt 25, 31-46) i de la veritable llibertat, la qual es manifesta i viu a partir de l'autodonació, a partir de l'integra autodonació, com féu Jesús qui, en la creu, «estimà l'Església i es lliurà per ella» (Ef 5,25). El testimoni de Crist és la font, el model i l'ajut per al testimoniatge del deixeble, el qual és cridat a recórrer la mateixa sendera: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix i que agafi la seva creu cada dia i em segueixi» (Lc 9,22). La caritat, segons els preceptes evangèlics, del tot vinculants, pot emmenar el fidel a l'extrem testimoniatge del martiri. Seguint sempre Jesús, que mor en creu, «sigueu, doncs, imitadors de Déu com a fills estimadíssims» –escriu Pau als efesis–, «i camineu en l'amor, com també Crist ens estimà i es lliurà a si mateix per nosaltres a Déu, com a oblació i víctima, en olor de suavitat» (Ef 5,1-2).

EL MARTIRI, EXALTACIÓ DE LA INVIOLABLE SANTEDAT DE LA LLEI DE DÉU

90. La relació entre la fe i la moral resplendeix en l'absoluta observància que és deguda a les indelebles exigències de la dignitat personal de qualsevol home, les quals són tutelades per les normes morals, que prohibeixen sense excepció els actes intrínsecament dolents. La universalitat i la immutabilitat de la norma moral manifesten i, alhora, serveixen l'absoluta dignitat de la naturalesa personal, és a dir, la inviolabilitat de l'home, en el rostre del qual brilla l'esplendor de Déu (cf. Gn 9,5-6).

El refús de les doctrines ètiques «teleològiques», «conseqüencialistes» i «proporcionalistes» que neguen l'existència de normes morals negatives i fermes sense excepció relatives a comportaments concrets, és confirmat de manera claríssima pel martiri cristià, que sempre ha acompanyat i també ara acompanya la vida de l'Església.

91. Ja en l'Antiga Aliança es troben admirables testimonis de fidelitat envers la santa llei de Déu, confirmats per l'acceptació voluntària de la mort. La història de Susanna té una clara significació: respon als dos jutges injustos que amenaçaven de matar-la si ella refusava llur luxúria: «L'angoixa m'embolcalla pertot arreu: si ho faig, per a mi és morir; si no ho faig no m'escaparé de les vostres mans. Però em val més de caure a les vostres mans sense fer-ho que no pas pecar en la presència del Senyor». Susanna, preferint de «caure sense fer-ho» en mans dels jutges, no solament testimonieja la seva fe i confiança en Déu, sinó també la seva obediència a la veritat i a l'ordre moral absolut: amb la seva prompta voluntat per al martiri, assevera que no és just efectuar ço que la llei de Déu declara com a mal a fi que s'esdevingui un determinat bé. Ella elegeix per a si mateixa «la millor part»: és un clar testimoniatge, sense cap compromís, retut a la veritat i al Déu d'Israel pel que fa al bé; així palesa amb els seus actes la santedat de Déu.

En el mateix començament del Nou Testament, Joan Baptista, refusant de guardar silenci sobre la llei del Senyor i de comprometre's pel que fa al mal, «donà la seva vida per la justícia i la veritat» i, així, fou precursor del Messies, també en el martiri (cf. Mc 6,17-29). Per això, «fou tancat en la foscor de la presó aquell que vingué a retre testimoni de la llum i que, per la mateixa llum, que és Crist, meresqué ser anomenat llàntia ardent i lluminosa; i fou batejat amb la seva sang aquell a qui fou donat de batejar el Redemptor del món...».

En la Nova Aliança hom troba nombrosos testimonis de seguidors de Crist –en foren iniciadors el diaca Esteve (cf. Ac 6,8-7; 1-60) i l'apòstol Jaume (cf. Ac 12,1-2)– que moriren màrtirs a fi de confessar llur fe i llur amor al Mestre i de no negar-lo. Ells, en aquest punt, seguiren el Senyor Jesús que «reté un bon testimoniatge» (1Tm 6,13) davant Caifàs i Pilat, confirmant la veritat del seu missatge amb la donació de la vida. Altres innombrables màrtirs suportaren la persecució i la mort abans que retre culte idolàtric cremant l'encens davant l'estàtua de l'Emperador (cf. Ap 13,7-10). Refusaren també de simular un tal culte, rebutjant d'aquesta manera fins i tot l'aparença d'un concret comportament contrari a l'amor de Déu i al testimoniatge de la fe. En l'obediència, ells confiaren, com el mateix Crist ho féu, i lliuraren llur vida al Pare, a Aquell que podia salvar-los de la mort (cf. He 5,7).

L'Església proposa l'exemple de molts sants i santes que predicaren i defensaren fins al martiri la veritat moral i que preferiren fins i tot la mort abans que un sol pecat mortal. En adscriure'ls al nombre dels sants, l'Església canonitzà llur testimoniatge i declarà ver llur judici, segons el qual l'amor de Déu abraça el fet que els manaments s'han de guardar necessàriament i no s'han de preterir ni refusar, fins i tot en les situacions més greus, inclosa també la intenció de salvar la vida.

92. En el màrtir, com a afirmació de la inviolabilitat de l'ordre moral, resplendeixen la santedat de la llei i, alhora, la inviolabilitat de la dignitat personal de l'home, que ha estat creat a imatge i semblança de Déu: aquesta dignitat no s'ha d'empoquir ni d'impugnar mai, ni tanmateix amb bona intenció, qualssevulla siguin les dificultats. Jesús ens adverteix amb summa severitat: «Quin profit treu l'home si guanya tot el món i perd la vida?» (Mc 8,36).

El martiri nega com a fals i fal× laç qualsevol «significat humà» que hom volgués atribuir a un acte dolent de per si mateix, fins i tot en condicions «excepcionals»; encara més, revela amb major claredat el seu veritable rostre, que és el d'una violació de la «humanitat» de l'home, abans en aquell que el comet que en aquell que el pateix. El màrtir és també una proclamació de la perfecta «humanitat» i de la vera «vida» de la persona, com ho testimonieja Sant Ignasi d'Antioquia, en adreçar-se als fidels domiciliats a Roma, on patí el martiri per la fe: «Perdoneu-me, germans: no m'impediu de viure; no vulgueu que em mori... deixeu que fiti la pura llum; quan hi arribi, seré home. Concediu-me de ser imitador de la passió del meu Déu».

93. Finalment, el martiri és un signe preclar de la santedat de l'Església: la fidelitat a la santa llei de Déu, que la mort testifica, és un anunci manifest i un deure missioner fins a la sang, a fi que l'esplendor de la veritat moral no sigui aombrat en els costums i en la mentalitat de les persones i de la societat. Aquest testimoni ofereix un ajut de gran pes per tal que, no solament en la societat civil, sinó també en les mateixes comunitats eclesials, no s'arribi a la crisi més perillosa que pot afectar l'home: és la confusió del bé i del mal, que no permet establir ni servar l'ordre moral dels individus i de les societats. Els Màrtirs i, en general, tots els Sants en l'Església, amb l'eloqüent i encisador exemple d'una vida totalment llumejada per l'esplendor de la veritat moral, il× luminen qualsevol època de la història, excitant-ne el sentit moral. Amb llur clar testimoniatge sobre el bé, esdevenen un reprotx vivent per a tots aquells que violen la llei (cf. Sav 2,12), i fan ressonar, també en aquest nostre temps, les paraules del profeta: «Ai dels qui anomenen bé el mal i el mal el bé, que inverteixen les tenebres en llum i la llum en tenebres, que trastoquen l'amarg en dolç i el dolç en amarg!» (Is 5,20).

Si el martiri sobressurt com a fastigi del testimoniatge a favor de la veritat moral, a retre el qual són comparativament pocs els cridats, hi ha, no obstant això, un adient testimoni que tots els fidels cristians han de disposar-se a rendir cada dia, sense que en siguin obstacle ni sofriments ni greus incomoditats.En efecte, enfront de les múltiples dificultats que, també en les circumstàncies ordinàries, la fidelitat envers la natura de l'ordre moral pot exigir, el fidel és cridat, amb l'ajut de la divina gràcia invocada en la pregària, a un deure a vegades heroic, estintolat en la força de la virtut, per la qual pot fins i tot «estimar les aspreses d'aquest món, tenint en compte els premis eterns», com ensenya Sant Gregori el Gran.

94. En testimoniejar aquesta naturalesa absoluta del bé moral, els cristians no estan sols: són confirmats pel sentit moral de tots els pobles, per les tradicions religioses i sapiencials d'Orient i d'Occident, no sense una interior i misteriosa acció de l'Esperit de Déu. Que a tots reti testimoni la sentència del poeta llatí Juvenal: «Considera com a suprem crim preferir la vida al pudor i, per la vida, perdre les causes de viure». La veu de la consciència sempre ha advertit sense ambigüitat que hi ha veritats i béns morals pels quals cal que estiguem disposats a donar la vida.

En la paraula i, principalment, en el sacrifici de la vida pel valor moral, l'Església reconeix el mateix testimoni a aquella veritat que, ja present en la creació, resplendeix plenament en el rostre de Crist: «Nogenysmenys, ja que els Estoics –escriu Sant Justí– foren il× lustres almenys en allò que digueren a propòsit del comportament humà –cosa que, a vegades, esdevé als poetes, a causa de la semença de raó sembrada en el gènere humà– sabem que aquells que han tret profit de llur ensenyament foren devorats pels odis i foren occits».

LES NORMES MORALS UNIVERSALS I IMMUTABLES, AL SERVEI DE LA PERSONA I DE LA SOCIETAT

95. La doctrina de l'Església i, particularment, la seva fermesa en tutelar la universal i perpètua autoritat dels preceptes que prohibeixen els actes intrínsicament dolents, sovint és jutjada com un signe de rigidesa intolerable, principalment en situacions molt complicades i conflictives de la vida moral de l'home i de la societat de la nostra època. La qual rigidesa contradiria el sentit matern de l'Església.

Aquesta, afirmen, manca d'indulgència i de compassió. En realitat, però, el sentit matern de l'Església no es pot separar de la seva missió de docència, que ella sempre ha de tutelar com a fidel Esposa de Crist, que és la Veritat en persona: «Com a Mestra, mai no deixa de pronunciar la regla moral... de la qual norma, tanmateix, l'Església no és ni autora ni àrbitra. Obeint la veritat de Crist, la imatge de la qual és reproduïda en la dignitat i en l'índole de la persona humana, l'Església interpreta la norma moral que proposa a tots els homes de bona voluntat, sense guardar silenci sobre un deure que aborreix del tot les posicions eclèctiques i que exigeix la perfecció».

En realitat, la veritable benignitat i l'equitativa compassió han de significar amor de la persona i, alhora, del seu veritable bé i de la seva genuïna llibertat. Ara bé, això no s'esdevé amagant i fent minvar la veritat moral, sinó proposant-la en el seu pregon significat d'efusió de la saviesa eterna de Déu, que ens ha arribat en Crist, i de servei de l'home, d'augment de la seva llibertat i de recerca de la seva felicitat.

Alhora, la clara i ferma exposició de la veritat moral no pot prescindir mai d'un profund i sincer respecte, estimulat per un amor generós i confiat, del qual l'home sempre té necessitat en el seu camí moral, sovint batut per dificultats, errors i situacions doloroses. L'Església, pel fet que no deixarà mai «el principi de veritat i de coherència, en virtut del qual no consenteix d'anomenar mal el bé ni el bé mal», ha d'afanyar-se sempre a no trencar la canya esquerdada ni a apagar el ble que fumeja (cf. Is 42,3). El Papa Pau VI va escriure: «A més a més, si no rebaixar res de la doctrina salvífica de Crist és una forma excel× lent de caritat envers les ànimes, nogenysmenys cal que això s'ajusti sempre amb la tolerància i la caritat, de les quals el mateix redemptor, parlant i actuant amb els homes, donà exemple. En efecte, havent vingut no a jutjar sinó a salvar el món (cf. Jn 3,17), fou, sens dubte, durament sever amb els pecats, però pacient i misericordiós amb els pecadors».

96. La fermesa de l'Església en la defensa de les normes morals universals i immutables no té res d'humiliant; està només al servei de la veritable llibertat de l'home: en efecte, posat el fet que fora o contra la veritat no hi ha cap llibertat, la defensa absoluta, ço és, sense relaxacions ni compromisos, d'allò que la dignitat personal de l'home exigeix totalment i necessària, s'ha de considerar com a camí i condició de l'existència mateixa de la llibertat.

Aquest servei s'ofereix a tot home, considerat en la singularitat i irrepetibilitat de la seva essència i existència: només servant les normes morals, l'home es confirma plenament a si mateix i confirma la seva capacitat de veritable creixement moral. Per la qual cosa, aquest servei s'adreça a tots els homes: no solament als individus, sinó també a les comunitats, a la societat com a tal. Ja que aquestes normes constitueixen el fonament estable i la sòlida garantia d'una justa i pacífica convivència humana i, doncs, d'una veritable democràcia, la qual només per sorgir i crèixer sobre la igualtat de tots els seus membres, units en els drets i els deures. Enfront de les normes morals, que prohibeixen el mal intrínsec, no hi ha privilegi ni excepcions: no importa per a res ser senyor del món o «el més miserable» de tots a la terra: davant les exigències morals tots som del tot iguals.

97. D'aquesta manera, les normes morals, en primer lloc les negatives, és a dir, les que prohibeixen el mal, palesen el seu significat i a l'ensems la seva força personal i social: en protegir la dignitat inviolable i personal de qualsevol home, estan al servei del mateix teixit social humà i del seu recte i fecund progrés. En particular, els manaments de la segona taula del Decàleg, que també Jesús mencionà al jove de l'Evangeli (Cf. Mt 19,18), són les regles primigènies de tota vida social.

Aquests manaments es formulen en general. Però, pel fet que «el principi, el subjecte i el fi de totes les institucions socials és i ha de ser la persona humana», aquells manaments fonamentals poden concretar-se i explicar-se en normes de comportament més detallades i precises. En aquest sentit, les lleis morals fonamentals de la vida social comporten exigències determinades, a les quals s'han d'acomodar tant l'autoritat pública com els ciutadans. Més enllà de les intencions, de vegades bones, i més enllà de les circumstàncies, sovint difícils, les autoritats civils i els subjectes particulars mai no estan autoritzats a violar els drets fonamentals i inalienables de la persona humana. Així, només una doctrina moral que reconeix normes morals vàlides sempre i per a tothom, sense admetre cap excepció, pot oferir el fonament ètic de la convivència social, tan nacional com internacional.

LA RENOVACIÓ DE LA VIDA MORAL I DE LA VIDA SOCIAL I POLÍTICA

98. Davant les greus formes d'injustícia social i econòmica i de corrupció política que pobles i nacions senceres pateixen, creix la indignació de molts homes que són tractats de manera indigna i humiliant en els seus drets fonamentals i es divulga i s'intensifica de dia en dia la necessitat d'una absoluta renovació personal i social en virtut de la qual hom satisfaci la justícia, la solidaritat, l'honestedat, la transparència.

El camí a fer és, per descomptat, llarg i laboriós; cal realitzar molts i ingents esforços a fi de dur a terme aquest tipus de renovació, degut també a la multitud i gravetat de les causes que atreuen i nodreixen les formes d'injustícia que hi ha al món. Nogenysmenys, com ho confirmen la història i l'experiència de cadascú, no és difícil trobar, com a fonament de les esmentades formes, causes pròpiament "culturals", ço és, unides amb concretes visions de l'home, de la societat i del món. Realment, en el centre de la qüestió cultural hi ha el sentit moral, el qual, al seu torn, es fonamenta i es perfecciona en el sentit religiós».

99. Només Déu, el Bé suprem, constitueix el fonament constant i la condició insubstituïble de la moralitat i, doncs, dels manaments, especialment dels manaments negatius, és a dir, que prohibeixen sempre i en qualsevol cas el comportament i els actes que són incompatibles amb la dignitat de qualsevol persona. Així, el Bé suprem i el bé moral convenen en la veritat: en la veritat de Déu creador i redemptor i en la veritat de l'home per Ell creat i redimit. Només sobre aquesta veritat es pot construir una societat renovada i es poden resoldre les complicades i greus qüestions que la turmenten: en primer lloc, certament, la qüestió de superar les formes més dissemblants de totalitarisme a fi d'obrir camí a una genuïna llibertat de l'home. «El totalitarisme s'origina de la negació objectiva de la veritat; en efecte, si no hi ha una veritat transcendent obeint la qual l'home copsa plenament allò que li és propi, llavors tampoc no hi ha cap principi estable que proporcioni relacions justes entre els homes. En efecte, els interessos de classe, de grup, de Nació fan de manera inevitable que els uns lluitin contra els altres. Si no es reconeix una veritat transcendent, la força del poder triomfa i cadascú s'esforça a emprar a fons els mitjans de què disposa a fi d'imposar el seu interès i la seva opinió, menyspreant els drets dels altres. Així doncs, hom té compte de l'home només en la mesura que el pot instrumentalitzar per al sol profit dels qui dominen. Per tant, la rel del totalitarisme d'avui es troba en la negació de la dignitat transcendent de la persona humana, que és imatge visible del Déu invisible i, per aquesta raó, subjecte, de per si mateixa, de drets, la qual persona a ningú no és lícit de violar, ço és, ni a l'individu, ni a un determinat grup, ni a una classe, ni a la comunitat, ni a l'Estat. Ni tampoc, certament, és permès a la majoria del cos social que es posi contra la minoria i la margini, l'oprimeixi, n'abusi i «miri d'exterminar-la».

Per això, la connexió indissoluble de la veritat i la llibertat que expressa clarament el vincle fonamental entre la saviesa i la voluntat de Déu, té un significat de gran importància per a la vida dels homes en el camp econòmico-social i político-social, com esdevé palès a partir de la doctrina social de l'Església –la doctrina social de l'Església «pertany a la teologia i, en concret, a la teologia moral–, i de la seva presentació dels preceptes que dirigeixen la vida social, econòmica i política no solament pel que fa a les actituds generals sinó també a precisos i determinats comportaments i a actes concrets.

A continuació, presenta un seguit de comportaments i d'actes que repugnen a la dignitat humana, com són el furt, retenir deliberadament coses prestades o perdudes, el frau comercial (cf. Dt 25,13-16), pagar salaris injustos (cf. Dt 24,14-15; Jn 5,4), elevar els preus assolint llogres a partir de la ignorància o de la necessitat d'altri (cf. Am 8,4-6), la usurpació i l'ús privat de béns de l'empresa, les feines mal fetes, el frau fiscal, la falsificació de xecs o de factures, les despeses excessives, els balafiaments, etc. I cal afegir: "El setè manament prohibeix els actes o empreses que, per qualsevol causa, egoista o ideològica, mercantil o totalitària, duen a l'esclavatge dels homes, a negligir llur dignitat personal, a comprar-los, vendre'ls o intercanviar-los com si fossin mercaderies. Reduir amb violència les persones a valor d'ús o a font de llogre és un pecat greu contra llur dignitat i contra llurs drets fonamentals. Sant Pau mana a un amo cristià que tracti el seu esclau cristià "ja no com un esclau, sinó... com un germà... no solament en la carn, sinó també en el Senyor" (Flm 16)».

101. En l'àmbit polític cal advertir que l'amor de la veritat en les relacions entre governants i governats, la transparència en l'Administració pública, l'equitat en el servei de la cosa pública, el respecte dels drets dels adversaris polítics, la tutela dels drets dels acusats contra processos i condemnes sumaris, l'ús just i honest del diner públic, el refús de mitjans ambigus o il× lícits a fi d'assolir, retenir o augmentar el poder de qualsevol manera, són principis que troben el seu principal fonament –així com la seva principal urgència– en la dignitat transcendental de la persona i en les exigències morals objectives del funcionament dels Estats. Cada vegada que no són observats, el fonament mateix de la convivència política cedeix i tota la vida social entra progressivament en crisi i es precipita en la dissolució (cf. Sl 13(14),3-4; Ap 18,2-3. 9-24). Després de la caiguda, en molts Estats, de les doctrines que lligaven el comportament civil amb una concepció totalitària de la realitat –la primera entre elles, la doctrina marxista–, ara es fa present un risc no menys greu, a causa del rebuig dels drets fonamentals de la persona humana i de l'absorció, per part dels administradors de la cosa pública, fins i tot de l'exigència religiosa que hi ha en el cor de qualsevol home: és el risc de l'aliança entre democràcia i relativisme ètic, que priva la convivència civil de qualsevol punt de referència moral segur, despullant-la totalment del reconeixement de la veritat. En efecte, «si no hi ha cap veritat última que dirigeixi i orienti l'acció política, llavors les idees i les conviccions poden ser còmodament usades com a instruments de consecució del poder. Una democràcia mancada de principis es converteix fàcilment en un totalitarisme palès o encobert, com ho demostren els documents històrics».

Així, en qualsevol àmbit de la vida personal, familiar, social i política, la moral –que es basa en la veritat i que, en la veritat, s'obre a una autèntica llibertat– ofereix un servei peculiar, insubstituïble i de gran importància no solament a favor de cada persona i del seu creixement en el bé, sinó també a favor de la societat i del seu genuí desenvolupament.

GRÀCIA I OBEDIÈNCIA A LA LLEI DE DÉU

102. Fins i tot en les situacions més difícils, l'home ha d'observar la norma moral a fi d'obeir el sant manament de Déu i de ser coherent amb la seva dignitat personal. La concòrdia entre llibertat i veritat exigeix a vegades sacrificis no pas mediocres i s'assoleix amb un elevat preu: pot requerir fins i tot el martiri. Però, com ens ho ensenya una universal i quotidiana experiència, l'home és temptat de destruir aquest consentiment. «No faig el que vull sinó que faig allò que detesto... En efecte, no faig el bé que vull sinó que faig el mal que no vull» (Rm 7,15.19)

¿D'on sorgeix, en darrer terme, aquesta interior divisió de l'home? Ell comença la seva història de pecat quan ja no reconeix ulteriorment com a Senyor el seu Creador i, ell tot sol, vol decidir el que és bo i el que és dolent amb plena sobirania, sense dependre de ningú. «Sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal» (Gn 3,5): aquesta és la primera temptació, a la qual responen totes les altres temptacions, a cedir a les quals l'home s'inclina més fàcilment a causa de les ferides de la caiguda original.

No obstant això, les temptacions es poden superar, els pecats es poden evitar, ja que el Senyor, juntament amb els manaments, ens dóna la capacitat de guardar la llei: «Els ulls del Senyor miren els qui el temen i ell reconeix tota l'actuació de l'home. No ha manat a ningú d'obrar impíament i no ha donat a ningú permís de pecar» (Sir 15,19-20). L'observància de la llei de Déu, en algunes situacions, pot esdevenir dura, més encara, dificil× líssima, però, no és impossible. Aquesta és una constant tradició de la doctrina de l'Església, expressada d'aquesta manera pel Concili Tridentí: «Ara bé, ningú, tan justificat com hom vulgui, s'ha de considerar lliure de l'observància dels manaments, i ningú no ha de fer ús d'aquella dita temerària i prohibida amb anatema pels Pares que afirma que els preceptes de Déu són impossibles de s