ORIENTACIONS MORALS DAVANT

LA SITUACIÓ ACTUAL D’ESPANYA

 Instrucció Pastoral de la LXXXVIII Assemblea Plenària de la CEE

 (Per Joan Pere Pulido)

INTRODUCCIÓ

-          Un ajut al discerniment que avui es necessari fer.

-          Afavorir la comunió eclesial.

-          Animar els catòlics a participar activament en la vida social i pública mantenint la integritat de la fe i la coherència de la vida cristiana.

-          Ajudar a descobrir les implicacions morals de la nostra situació a qui vulgui escoltar-nos.

            Aquestes implicacions morals són un requisit indispensable per al exercici de la llibertat i l’establiment de la justícia.

I. UNA SITUACIÓ NOVA: FORTA ONADA DE LAICISME

1.       L’adveniment de la democràcia en Espanya. L’Església col·laborà decididament en el seu establiment, a la llum del Concili Vaticà II i facilitant una transició fundada sobre el consens i la reconciliació. Aportant grans valors morals, com: El perdó, la reconciliació, la pau i la convivència.

-          Una societat dividida i enfrontada amb una utilització de la “memòria històrica”, guiada per una mentalitat selectiva, que obre velles ferides de la guerra civil i aviva sentiments que semblaven superats. Aquest fet es valora com un retrocés històric i cívic que posen en perill la convivència social.

2.       Desenvolupament alarmant dels laïcisme. No es tracta del reconeixement de la justa autonomia temporal, quelcom totalment compatible amb la fe cristiana i fins i tot afavorit i exigit per ella (GS 36). Si no de la voluntat de prescindir de Déu en la visió i la valoració del món i de l’home.

-          Problema radical: “Com si Déu no existís”

-          El coneixement de Déu constitueix l’arrel viva i profunda de la cultura dels pobles, i és el factor més influent en la configuració del projecte de vida, personal, familiar i comunitari (GS 7).

-          Exaltació de la pròpia llibertat com a norma suprema del bé i el mal i l’oblit de Déu, amb el menyspreu de la religió i la consideració idolàtrica dels béns del món i de la vida terrena com a bé suprem.

            Referència al discurs de Benet XVI en el IV Congrés Nacional de l’Església a Itàlia (Verona, 19 d’octubre de 2006):

·         Una nova onada d’il·lustració i laïcisme que porta a pensar que només seria racionalment vàlid allò experimentable i mesurable.

·         La llibertat individual és presentat com un valor absolut al que tots els altres han de claudicar.

·         La fe en Déu és així més difícil perquè vivim tancats en un món que sembla ser del tot obra humana i no ajuda a descobrir la presència i la bondat de Déu Creador i Pare.

·         L’home resta reduït paradoxalment a l’atzar, impersonal, efímer i, en definitiva, irracional: una nova expressió del nihilisme.

·         Així l’ètica resta reduïda a quelcom relatiu i mutable, sense fonament suficient, ni conseqüències personals i socials determinants.

·         Aquesta realitat comporta: Una ruptura en les tradicions religioses i no respon a les grans qüestions que mouen l’ésser humà.

            Aquest projecte implica la ruptura de tot un patrimoni espiritual i cultural, arrelat en la memòria i la adoració de Jesucrist i, per tant, l’abandó de valuoses institucions i tradicions nascudes i nodrides d’aquesta cultura.

            La Instrucció pastoral apunta les causes de la situació:

·         Deteriorament moral de la vida personal, familiar i social. Provocat pel ràpid enriquiment, multiplicitat de l’oci, moltes ocupacions, obnubilació de la consciencia davant del ràpid desenvolupament de la ciència i la tècnica, escassa formació religiosa i la manca de coherència de vida i la debilitat moral i la seducció dels béns d’aquest món (cobdícia).

·         Deficiències doctrinals i pràctiques de la vida dels catòlics. Portant al obscuriment de la fe i el desenvolupament de la indiferència i l’agnosticisme.

·         Enfrontament entre catolicisme i laïcisme, entesos com a excloents i incompatibles. Provocant una desconfiança i un rebuig de l’Església i de la religió catòlica.

·         El laïcisme configura una societat que s’enfronta als valors més fonamentals de la nostra cultura i deixa sense arrels institucions tan fonamentals com el matrimoni i la família, dilueix els fonaments de la vida moral, de la justícia i de la solidaritat i situa als cristians en un món culturalment estrany i hostil. No es tracta d’imposar els criteris morals cristians a la societat, sabem que la fe en Crist és un do i una lliure decisió de cada persona, però sí afirmar que tot el que sigui introduir idees i costums contraries a la llei natural debilita els fonaments de la justícia i deteriora la vida de les persones i de la societat.

·         Avui és difícil manifestar-se com a cristià. Sembla que allò correcte i a la alçada dels temps es fer-lo com agnòstic i partidari d’un laïcisme radical i excloent. Es pretén excloure els catòlics de la vida pública: Lleis i declaracions contraries a la llei natural: ideologia de gènere, divorci exprés, avortament, producció d’éssers humans com a materials d’investigació, assignatura obligatòria “Educació per a la ciutadania”.

·         Al costat de tantes coses bones aconseguides, no hem d’abandonar altres valors d’ordre espiritual i moral que formen part del nostre patrimoni i que hem rebut dels nostres avantpassats com a béns de valor inestimable.

            La Instrucció pastoral valora els aspectes positius de la nostra societat, tant en el progrés material, contribuint a la millora dels serveis i el benestar de tots, com en la sensibilitat moral en torn a determinats valors, com: la solidaritat, el respecte als drets de les dones, infants, ancians i malalts, l’amor i cura de la natura.

            La Institució pastoral acaba aquest punt fent una declaració, desitjant viure i conviure en aquesta societat respectant lleialment les seves institucions democràtiques, reconeixent les autoritats legítimes, obeint les lleis justes i col·laborant específicament en el bé comú. I alhora demana respecte a la identitat dels catòlics i llibertat per anunciar, pels mitjans ordinaris, el missatge de Crist com a Salvador universal, en el clima de tolerància i convivència, sense privilegis ni discriminacions de cap mena. El ple respecte a la llibertat religiosa de tots és garantia de veritable democràcia i estímul per al creixement espiritual de les persones i el progrés cultural de tota la societat.

II. RESPONSABILITAT DE L’ESGLÉSIA I DELS CATÒLICS

1.       La desesperança. Veritable temptació i amenaça. Davant de les dures situacions d’empobriment, Déu ens crida a la humilitat i a la confiança, segurs de que en la nostra debilitat es manifestarà el poder de la seva gràcia i misericòrdia (Mt 28,16-20; Rm 8,28-39; 12, 9). Una invitació pregona al penediment i a la renovació espiritual.

2.       L’enfrontament. Les diferències no han de degenerar en conflictes. Però aquesta realitat demana als cristians maduresa, bona formació i el valor necessari per a viure segons les conviccions, juntament a altres persones i grups que pensen i viuen de manera diferent. I també fer que es respectin els seus drets i els de l’Església.

3.       La submissió. Facilitar falsament la convivència dissimulant i diluent la pròpia identitat o inclús, en ocasions, renunciant-ne. El missatge de Jesús i la doctrina de l’Església tenen un valor permanent i són capaces de adaptar-se a totes les situacions i oferir despostes a les diverses qüestions i necessitats. Déu ens demana als catòlics un esforç d’autenticitat i fidelitat, d’humilitat i unitat.

·         El que els catòlics podem oferir a la nostra societat brota del si de l’Església, de la memòria i presència viva de Crist (TMI 29). El gran sí que en Jesucrist Déu diu a l’home i a la seva vida, a l’amor humà, a la nostra llibertat i a la nostra intel·ligència. El cristianisme està obert a tot allò que hi ha de just, veritable i pur en les cultures i ens les civilitzacions, allò que alegra, consola i enforteix la nostra existència (Fl 4,8).

·         Els catòlics reconeixem i acollim els guanys de la cultura del nostre temps. El reconeixement de Déu, la acceptació humil i agraïda de la revelació de Jesucrist no és una amenaça, sinó una ajut decisiu per al veritable progrés humà. La fe en Déu és, també, font de molts béns socials i culturals.

III. DISCERNIMENTS I ORIENTACIONS MORALS

            La Instrucció pastoral ens convida a preguntar-nos què vol Déu de nosaltres en aquests moments, què he de fer per a respondre amb fidelitat i encert a les necessitats de la nostra societat. I ofereix a la comunitat catòlica i a qui vulgui escoltar el seu discerniment:

-          Enfortiment de la nostra vida cristiana, tant a nivell personal, com en la nostra unitat espiritual i visible com a membres de l’única Església de Crist, vivificada per l’Esperit Sant, alimentada per la Paraula i els sagraments (Ecclesia in Europa, 53). Juntament a aquests pecats contra la comunió, patim, també, una excessiva disgregació entre comunitats i grups, molts recels i particularismes que dificulten la coordinació i debiliten la nostra presència i actuació en el món.

            La Instrucció pastoral recorda alguns elements de la identitat espiritual catòlica, que possibilita el discerniment i la actuació moral conseqüent:

-          La resurrecció de Crist. Una dimensió de vida profundament nova de la que brota una creació nova i transforma el nostre món. Centre de la predicació i del testimoniatge cristià.

-          L’Esgésia constitueix la primacia d’aquesta transformació i arriba a nosaltres mitjançant la fe i el sagrament del baptisme. La nostra vocació i missió de cristians consisteix en cooperar perquè es realitzi efectivament, en la nostra vida diària, allò que l’Esperit Sant ha començat en nosaltres amb el baptisme. Portadors de la alegria i esperança cristiana en el món, concretament en la comunitat en la que vivim.

-          Una fe madura que permeti una positiva confrontació crítica amb la cultura actual; que impulsi a influir eficaçment en els àmbits culturals, econòmics, socials i polítics; que capaciti per a transmetre, amb alegria, la mateixa fe viscuda a les noves generacions i els impulsi a construir una cultura cristiana capaç d’evangelitzar la cultura (Ecclesia in Europa, 50).

-          La renovació espiritual de l’Església serà el fruit de la fidelitat i el treball de tots aquells (bisbes, preveres, consagrats, seglars, joves i adults, sans i malalts) que vulguin incorporar-se responsablement a la crida de Déu en el nostre temps. L’Esgésia, els deixebles de Jesucrist som cridats a ésser, amb Ell, llum en el nostre món.

            La Instrucció pastoral presenta uns objectius urgents que són traducció del reconeixement de Jesucrist i de la incorporació a la seva missió en comunió amb l’Esglesia:

1.       Formació en la fe. Per a enfortir la identitat i la claredat del testimoni. Serà necessari tenir cura, més i millor, de la iniciació cristiana sistemàtica d’infants, joves i adults. Promoure catecumenats de conversió com a incorporació de nous cristians a la comunitat eclesial. Mantenir fidelment la disciplina sacramental i la coherència de vida cristiana.

2.       Anunciar l’evangeli del matrimoni i de la família. Matrimoni com la indissoluble unió de vida i amor entre una home i una dona, oberta a la transmissió responsable de la vida i a la educació dels fills. La actual legislació no només no protegeix el matrimoni, si no que ni tan sols el reconeix en el seu propi i específic ésser. L’Església i els catòlics no podem acceptar aquesta situació, és una greu desobediència als designis divins, una contradicció amb la naturalesa de l’ésser humà i, per consegüent, un gravíssim dany per al bé de les persones i de la societat sencera. Els matrimonis cristians ha de ser veritables transmissors de la fe a les noves generacions, educadors de l’amor i de la confiança, testimonis de la nova societat purificada i vivificada per la presència i l’acció de l’amor diví en els cors dels homes (Vè Encontre Mundial de les Famílies a Valencia, juliol de 2006).

3.       Cuidar l’Eucaristia dominical. Aliment de la vida cristiana, especialment l’Eucaristia celebrada el diumenge, el dia del Senyor ressuscitat i de l’Església. L’assemblea eucarística dominical és necessària per als propis cristians que han de renovar periòdicament la seva fe i al seva unitat en la celebració litúrgica, i és també més necessària per a la presència visible de l’Església i dels cristians en la societat. Amb l’Eucaristia cal unir la celebració freqüents del sagrament de la penitència, segons la disciplina de l’Església, com a preparació personal per a la celebració sincera i profunda dels misteris de la salvació.

            L’Església, en el nostre temps, continua essent “signe de contradicció”, a exemple del seu Mestre (cf. Lc 2,34). Hem d’estar disposats sempre a donar resposta a qui ens demani raó de la nostra esperança (cf 1Pe 3,15).

1.       L’Església i la societat civil. L’Església te el seu origen i fonament permanent en Crist. Malgrat ésser diferent del món no s’allunya de ell i l’ofereix els seus dons espirituals i d’ells sorgeixen il·luminacions i motivacions, capaces d’influir en la vida social.

-          Els catòlics han de fer valdre els béns que neixen de la revelació i de la vida cristiana per a la convivència social. Enriquir la vida social i la pròpia cultura amb els béns morals i culturals que neixen d’una humanitat il·luminada amb la llum de la fe i enriquida amb els dons de l’Esperit Sant.

-          Estimular els catòlics perquè es facin presents en la vida pública i tractin d’influir en ella.

-          L’Església en el seu conjunt, com a comunitat, no té competències ni atribucions polítiques. La seva fi és essencialment religiós i moral (cf. Benet XVI, Discurs al IV Congrés Nacional de l’Església a Itàlia, Verona 19 d’octubre de 2006).

-          Els cristians, a més de membres de l’Església, són ciutadans en plenitud de drets i obligacions. Tenen el dret i l’obligació d’actuar en les activitats socials i públiques d’acord amb la seva consciencia i conviccions religioses i morals.

-          La fe no és un assumpte merament privat.

-          No es pot demanar als catòlics que prescindeixin de la il·luminació de la seva fe i de els motivacions de la caritat fraterna a l’hora d’assumir les seves responsabilitats socials, professionals, culturals i polítiques.

-          La caritat cristiana referida a la visa social i pública ensenya i obliga a respectar la llibertat de les persones, i de manera especial la llibertat religiosa dels ciutadans.

-          La Doctrina Social de l’Església és patrimoni comú de tots els cristians i orienta i enriqueix les seves activitats, sense imposar la unitat i la coincidència en els mitjans i procediments estrictament polítics. No tots els programes polítics són igualment compatibles amb la fe i les exigències de la vida cristians. (cf. CDSI nn. 565-574) 

“Així, la tasca immediata d’actuar en l’àmbit polític per a construir un ordre just en la societat no corespont a l’Església coma tal, sinó als fidels laics, que actuen com a ciutadans sota la seva responsabilitat. És una tasca de suma importància, a la que els cristians laics són cridats a dedicar-se amb generositat i valentia, il·luminats per la fe i pel Magisteri de l’Església i animats per la caritat de Crist”. (cf. Benet XVI, Discurs al IV Congrés Nacional de l’Església a Itàlia, Verona 19 d’octubre de 2006).

2. Algunes qüestions que dilucidar.

·         Democràcia i moral. Sovint es parla de la democràcia com si les institucions i els procediments democràtics fossin la darrera referència moral dels ciutadans, el principi rector de la consciencia moral personal, la font del bé i del mal. Aquí trobem un perillós germen de pragmatisme maquiavèl·lic i d’autoritarisme.

-          La democràcia no és un sistema complert de vida. És una manera d’organitzar la convivència d’acord amb una concepció de la vida, anterior i superior als procediments democràtics i a les normes jurídiques.

-          Abans dels procediments i les normes està el valor ètic, natural i religiosament reconegut, de la persona humana.

-          Cada ciutadà ha de cercar honestament la veritat sobre l’home i la recta formació de la seva consciència d’acord amb aquella veritat. Una recerca que l’home fa ajudat per la família on neix i creix, guiat pel patrimoni cultural i religiós de la seva societat.

-          Les institucions polítiques no tenen competència ni autoritat per a determinar ni condicionar les conviccions religioses i morals de cada persona.

-          Les decisions polítiques han de ser necessariament decisions morals, regides per aquells valors i criteris morals que els agents polítics reconeixen en el fons de la seva consciència.

-          Els criteris operants en les decisions politiques han de ser criteris objectius, fonamentats en la recta raó i en el patrimoni espiritual de cada pobles o nació, amb caràcter vinculant reconegut i respectat per la comunitat, als que ciutadans i governants han de sotmetre’s en les seves actuacions públiques.

-          No es pot confondre la condició d’aconfessionalitat o laïcitat de l’Estat amb la desvinculació moral i l’exempció d’obligacions morals objectives per als dirigents polítics.

-          Una societat en la que la dimensió moral de les lleis i del govern no es tinguda suficientment en compte, és una societat desvertebrada, literalment desorientada, fàcil víctima de la manipulació, de la corrupció i de l’autoritarisme. (cf CDSI 396-407).

            En conseqüència, els catòlics i els ciutadans que vulguin actuar responsablement han de valorar les diferents ofertes polítiques, tenint en compte l’estima que cada partit, cada programa i cada dirigent atorga a la dimensió morals de la vida i a la justificació moral de les seves propostes i programes (cf. Benet XVI, Discurs al IV Congrés Nacional de l’Església a Itàlia, Verona 19 d’octubre de 2006).

·         El servei al bé comú. “L'Església té com a digne de lloança i de consideració l'obra d'aquells que, en servei dels homes, es lliuren al bé de la cosa pública i assumeixen les càrregues d'aquesta obligació”. (GS 75)

-          La justificació moral de l’exercici de l’autoritat moral, en el govern i la oposició, és la defensa del bé del conjunt dels ciutadans, respectant els drets humans, afavorint l’exercici responsable de la llibertat, protegint les institucions fonamentals de la vida humana, com la família, les associacions cíviques, i totes aquelles realitats socials que promouen el benestar material i espiritual dels ciutadans, entre els que ocupen un lloc important les comunitats religioses.

-          Les ideologies no poden substituir mai al servei lleial de la societat sencera en les seves necessitats i aspiracions més reals i concretes (cf. EV 70).

-          El bé comú és el conjunt de condicions de la vida social que fan possible a les associacions i a cadascú dels seus membres l’assoliment més ple i més fàcil de la pròpia perfecció. (cf. GS 26; CDSE 164).

-          Valorar el moment actual amb serena objectivitat i sencer esperit de reconciliació i tolerància, lliures ja dels fantasmes del passat.

·         Millorar la democràcia. La Instrucció pastoral presenta unes observacions per a millorar la qualitat de la nostra convivència democràtica en favor de la justícia i de la pau social:

-          Respecte del recte funcionament de les diferents institucions, per a conviure en llibertat i justícia.

-          Respecte de la autonomia del Poder judicial i la llibertat dels jutges, per a la garantia de la llibertat i la justícia.

-          Que la actuació dels governs respongui fidelment a les exigències del bé comú rectament entès.

-          La discrepància entre els partits ha de ser un procediment al servei del bé comú i no desqualificació i destrucció de l’adversari.

-          Les institucions polítiques no poden envair àmbits familiars o personals amb un intervencionisme injustificat i asfixiant.

·         Respecte i protecció de la llibertat religiosa.

-          La vida religiosa dels ciutadans no és competència dels governs. No poden ser intervencionistes ni bel·ligerants en matèria religiosa. Un Estat laic és aquell que valora la llibertat religiosa com un element fonamental del bé comú.

-          Fent referència al article 16 de la Constitució espanyola, la Instrucció pastoral demana a l’Estat: Estima de les institucions religioses presents a la societat; respecte als drets dels pares a que els seus fills siguin educats d’acord a les seves conviccions religioses i morals; respecte del mitjans de comunicació als temes religiosos i morals.

-          Degut a que la presencia i la influència de la religió en la vida dels ciutadans i en el patrimoni cultural de la societat, es un factor de primer ordre per al bé i la felicitat de les persones, la consciència moral i la estabilitat de la societat, no és contrari a la laïcitat de l’Estat el seu recolzament amb diners públics.

-          Es veu amb preocupació alguns símptomes de menyspreu i intolerància en relació amb la presència de la religió catòlica en els programes de l’ensenyament públic, en el rebuig dels signes religiosos en centres públics, en la negativa a recolzar de manera proporcionada amb fons públics les institucions religioses en les seves activitats socials o específicament religioses.

-          La religió clarifica i reforça les conviccions i el comportament moral.

-          Govern i Església s’haurien de posar d’acord en la necessitat d’intensificar la educació moral de les persones, especialment dels joves. L’Església ha de ser reconeguda com a capaç de contribuir de manera singular en aquest objectiu. És urgent, doncs, la col·laboració de totes les institucions, incloses les famílies i l’escola, per a millorar la qualitat de l’ensenyament i la educació moral de la joventut.

·         El terrorisme.

-          El terrorisme és la pràctica del crim i de qualsevol gènere d’extorsió amb la fi d’aconseguir objectius polítics, socials o econòmics mitjançant el terror, amb la paralització i la submissió de la població i de les seves institucions legítimes. Tal pràctica és intrínsicament perversa, del tot incompatible amb una visió moral de la vida, justa i raonable.

-          Com a ciutadans i cristians desitgem la fi de tota activitat terrorista i prestem la nostra col·laboració específica. Tots estan obligats a anteposar la unió contra el terrorisme a les seves legítimes diferències polítiques o estratègiques.

-          Exhortem de nou a pregar Déu pel fi del terrorisme i la conversió dels terroristes.

-          Expressem el nostre afecte, respecte i solidaritat amb les víctimes, amb els seus familiars i amics.

-          És totalment il·lícita qualsevol col·laboració amb els terroristes, amb els qui els recolzen i encobreixen.

-          Una societat lliure i justa no pot reconèixer una organització terrorista com a representant polític legítim, ni com interlocutor polític.

-          La exigència primordial és la fi de la violència.

-          Una societat madura, i més si està animada per un esperit cristià, podria adoptar, en alguns casos, alguna mesura d’indulgència que facilités la fi de la violència.

-          El terrorisme genera, també, un greu deteriorament moral.

·         Els nacionalismes i les seves exigències morals.

-          No tots els nacionalisme són iguals. Uns són independentistes i altres no. Uns incorporen doctrines liberals i altres s’inspiren en filosofies més o menys marxistes.

-          Considerant la realitat històrica de la nació espanyola, en el seu conjunt, la Instrucció afirma que els diversos pobles que avui constitueixen l’Estat espanyol van iniciar ja un procés cultural comú amb una certa comunitat d’interessos i d’administració com a conseqüència de la romanització del nostre territori. En aquí la fe cristiana va ser un element fonamental d’apropament i cohesió.

-          La unitat històrica d’Espanya pot ser manifestada i administrada de diferents maneres. L’Església no té res a dir sobre les diverses fórmules polítiques possibles. La seva veu es limita a recomanar a tothom que actuï amb la màxima responsabilitat i rectitud, respectant la veritat dels fets i de la història, considerant els béns de la unitat i de la convivència i guiant-se per criteris de solidaritat i respecte vers el bé dels altres.

-          Que les minories no tinguin que patir imposicions o retallades dels seus drets, ni les diferències degenerin en el desconeixement dels drets de ningú ni en el menyspreu dels molts béns comuns que a tots ens enriqueixen.

-          Cap fórmula política té caràcter absolut.

-          L’Església reconeix la legitimitat de les posicions nacionalistes que, sense recórrer a la violència, per mètodes democràtics, pretenguin modificar la unitat política d’Espanya. Però han de ser justificades amb referència al bé comú.

-          Al catòlics es convida a procedir responsablement, procurant un enfortiment de les motivacions ètiques, inspirades en la solidaritat. I evitar els riscos de manipulació de la veritat històrica i de la opinió pública en favor de pretensions particularistes o reivindicacions ideològiques.

            L’Església exhorta a la renovació moral i a una profunda solidaritat de tots els ciutadans, assegurant les condicions per a la reconciliació i la superació de les injustícies, les decisions i els enfrontaments.

·         L’exercici de la caritat.

            La veritable arrel de la presència i de les intervencions de l’Església i dels cristians en la societat és l’amor, l’estima i la defensa de la vida, el desig sincer i eficaç de fer el bé.

-          L’amor al pròxim, arrelat en l’amor de Déu, és davant de tot una tasca per a cada fidel, també per a les institucions eclesials, per a cada Església particular, i per a l’Església universal (cf. Deus caritas est, 20).

-          L’amor, viscut i practicat amb generositat i eficàcia, és l’únic que pot fer-nos testimonis de la veritat i de la bondat de Déu en el nostre món.

-          La instrucció pastoral remarca les urgències socials per oferir la caritat cristiana: Els immigrants, el problema de l’atur, les persones que viuen soles, les joves que cauen en les xarxes de la prostitució, les dones humiliades i amenaçades per la violència domèstica.

-          La pràctica de la solidaritat i de l’amor fratern en la vida política ens porta a treballar per a superar les injustícies i diferències entre les diferents comunitats autònomes i treballar pels problemes més urgents com són: el treball, la vivenda, el gaudi equitatiu de la natura, l’aigua.

-          Amb el testimoniatge de la caritat, l’Església ha de presentar el veritable rostre de Déu i la veritable natura de la religió, l’oferiment de la mirada d’amor que tot home necessita (cf. Deus caritas est, 18).

CONCLUSIÓ

La Instrucció conclou expressant la voluntat de tots els catòlics de viure en el sí de la nostra societat complint lleialment les obligacions cíviques, oferint la riquesa espiritual dels dons que rebuts del Senyor, com aportació important al benestar de les persones i al enriquiment del patrimoni cultural i moral de la vida. Respectant als qui veuen les coses d’una altra manera i demanant llibertat i respecte per a viure d’acord amb les conviccions cristianes. El reconeixement del Déu viu, present en Jesucrist, és garantia d’humanitat i de llibertat, uneix el pobles i el seguia en el camí de la història. “En el nom de Crist, us supliquem: deixeu-vos reconciliar amb Déu” (2Co 5,10). Amb Ell tots els béns són possibles, sense Ell no es pot construir res de sòlid, “doncs ningú pot posar un altre fonament que el que és posat: Jesucrist” (1Co 3,11).