Joan XXIII

JoanXXIII.gif (22373 bytes)    Després de la segona guerra mundial l'Església es trobà en una situació nova sota molts aspectes: la «qüestió social», restringida inicialment a la classe obrera, sofrí un procés d'universalització que implicà totes les classes, tots els països i la mateixa societat internacional, en la qual aflorava cada vegada més el drama del Tercer Món. El «problema de l'època moderna» esdevé objecte de la reflexió i de l'acció pastoral de l'Església i del seu magisteri social. En efecte, la nova encíclica Mater et Magistra (1961) del papa Joan XXIII mira d'actualitzar els documents ja coneguts i de fer un ulterior pas endavant en el procés d'implicació de tota la comunitat cristiana. El nou document, en afrontar els aspectes més actuals i importants de la «qüestió social», fa ressaltar les desigualtats existents tant entre els diversos sectors econòmics com entre els diversos països i regions i denuncia els fenòmens de la superpoblació i del subdesenvolupament, que a causa de la manca d'entesa i de solidaritat entre les nacions determinen situacions insuportables especialment al Tercer Món. El mateix Joan XXIII, davant els perills d'una nova guerra nuclear, després d'haver intervingut amb un memorable missatge als pobles i als caps d'Estat, en el moment més agut de la crisi publicà l'encíclica Pacem in Terris (1963), que és una exhortació urgent a construir la pau, fonamentada en el respecte de les exigències ètniques que han de presidir les relacions entre els homes i els Estats. L'estil i el llenguatge de l'encíclica del papa Joan XXIII confereixen a la doctrina social nova capacitat d'aproximació i d'incidència en les noves situacions, sense que amb això trenqui la continuïtat amb la tradició precedent. No es pot, doncs, parlar de «canvi epistemològic». És cert que aflora la tendència a valorar allò que és empíric i sociològic, però al mateix temps s'accentua la motivació teològica en la doctrina social. Això és encara més evident si es fa una confrontació amb els documents precedents, en què predomina la reflexió filosòfica i l'argumentació basada en principis del dret natural. Han influït sense cap dubte a donar origen a les encícliques socials de Joan XXIII els canvis radicals tant dintre els Estats com en llurs relacions recíproques, ja sigui «en el camp científic, tècnic i econòmic», ja sigui en el «social i polític». Després d'aquest període altres grans fenòmens comencen a empènyer d'una manera preocupant. Són sobretot els efectes del desenvolupament econòmic de després de la reconstrucció postbèl·lica. L'optimisme que aquest genera impedeix d'adonar-se immediatament de les contradiccions d'un sistema basat en el desenvolupament desigual dels diferents països del món. A més, ja al final d'aquell decenni, mentre es consolida cada vegada més el procés de la descolonització de molts països del Tercer Món, es nota que al colonialisme polític vigent fins aleshores li succeeix un altre tipas de domini colonial, de caràcter econòmic. Aquest fet és determinant per a una presa de consciència i per a un moviment d'insurrecció, especialment a l'Amèrica Llatina, on per combatre els desequilibris dels desenvolupament i l'estat de nova dependència es desencadena de diverses maneres i amb formes variades un ferment d'alliberament. Això seguidament generarà els diversos corrents de la «teologia de l'alliberament», sobre els quals la Santa Seu ha donat a conèixer la seva posició.

 

Anterior Següent