Joan Pau II

Deu anys després (1981), Joan Pau II intervé amb la gran encíclica Laborem Exercens. El decenni transcorregut havia deixat una empremta en la història del món i de l'Església. En el pensament del papa no és difícil descobrir el flux dels nous canvis que s'havien produït. Si els anys setanta havien començat amb l'agudització de la consciència del subdesenvolupament i de les injustícies que en deriven, vers la meitat del mateix decenni s'havien manifestat els primers símptomes d'una crisi més profunda, produïda per les contradiccions que amagava el sistema monetari i econòmic internacional, i caracteritzada sobretot per l'enorme encariment dels preus del petroli. En aquesta situació, el Tercer Món, davant el conjunt dels països desenvolupats de l'Occident i els del bloc oriental col·lectivista, reclama noves estructures monetàries i comercials que respectessin els drets dels pobles envers els pobres i també la justícia en les relacions econòmiques. Mentre creixia el malestar del Tercer Món, alguns països, fent-se ressò d'aquest sofriment, reivindicaven una major justícia en la distribució de la renda mundial. Tot el sistema de la divisió internacional del treball i de l'estructuració de l'economia mundial entrava en una crisi profunda, i com a conseqüència, hom exigia una revisió radical de les mateixes estructures que havien portat a un desenvolupament econòmic tan desigual. Davant aquests nombrosos i nous problemes, Joan Pau II escriu l'encíclica Laborem Exercens, en el norantè aniversari de la Rerum Novarum, en continuïtat amb el magisteri precedent, però amb una originalitat pròpia, tant pel mètode i l'estil com pels molts aspectes de l'ensenyament; tractats en relació amb les condicions del temps, però seguint les principals intuïcions de Pau VI. El document es desenvolupa en forma d'exhortació dirigida a tots els cristians, a fi de comprometre'ls en la transformació dels sistemes sòcio-econòmics vigents, i dóna orientacions precises, damunt la base de la preocupació fonamental del bé integral de l'home. Amb això s'amplia el «patrimoni tradicional» de la doctrina social de l'Església, deixant clar que la «clau central» de tota la «qüestió social» es troba en «treball humà», punt de referència més adequat per a analitzar tots els problemes socials. Partint del treball com a dimensió fonamental de l'existència humana, són tractats en l'encíclica tots els altres aspectes de la vida sòcio-econòmica, sense descurar l'aspecte cultural i tecnològic. La Laborem Exercens proposa, per tant, una revisió profunda del sentit del treball, que implica una redistribució més adequada no sols de la renda i de la riquesa, sinó també del treball mateix, amb la finalitat d'assolir que hi hagi treball per a tothom. Amb aquesta finalitat la societat hauria de ser ajudada a redescobrir la necessitat de la moderació en el consum, a reconquerir les virtuts de la sobrietat i de la solidaritat i a fer àdhuc veritables sacrificis per sortir de la crisi actual. Es una gran proposta, reafirmada recentment per la Congregació per a la doctrina de la fe. I aquesta val no sols per a cadascun dels pobles en particular, sinó també per a les relacions entre les nacions. La situació mundial exigeix el respecte dels principis i dels valors fonamentals que cal considerar insubstituïbles: en efecte, sense una reafirmació de la dignitat de l'home i dels seus drets, com també sense la solidaritat entre els pobles, la justícia social i un nou sentit del treball, no hi haurà ni un veritable desenvolupament humà ni un nou ordre de convivència social. El 30 de desembre de 1987, als vint anys de la Populorum Progressio, Joan Pau II publicà l'encíclica Sollicitudo Rei Socialis, el tema central de la qual és la noció de desenvolupament com fou exposat en l'esmentat document de Pau VI. A la llum de l'ensenyament sempre vàlid d'aquesta encíclica, el Summe Pontífex ha volgut examinar, a vint anys de distància, la situació del món sota aquest aspecte, amb la finalitat de posar al dia i d'aprofundir encara la nació de desenvolupament, per tal que respongui a les necessitats urgents del moment històric present i estigui de debò a l'alçada de l'home. Són dos els temes fonamentals de la Sollicitudo Rei Socialis: per una banda, la situació dramàtica del món contemporani, des del punt de vista del desenvolupament fallit en el Tercer Món, i per l'altra, el sentit, les condicions i les exigèncias d 'un desenvolupament digne de l'home . Entre les causes del desenvolupament fallit hi ha esmentada la diferència persistent, i sovint àdhuc augmentada, entre Nord i Sud, la contraposició entre el bloc oriental i l'occidental, amb la consegüent cursa d'armaments, el comerç d'armes i diversos obstacles de caràcter polític que s'interposen a les decisions de cooperació i de solidaritat entre les nacions. Tampoc no pot oblidar-se, en aquest context, la qüestió demogràfica. D'altra banda, són reconeguts tanmateix certs progressos realitzats en el camp del desenvolupament, mal que incerts, limitats i inadequats respecte a les necessitats reals. Pel que fa al segon tema principal de l'encíclica, és a saber, la natura d'un veritable desenvolupament, són oferts abans que res aclariments relatius a la diferència entre «progrés indefinit» i desenvolupament. Amb aquesta finalitat hom insisteix que el veritable desenvolupament no pot limitar-se a la multiplicació dels béns i dels serveis, és a dir, a allò que hom posseeix, sinó que ha de contribuir a la plenitud de l'«ésser» de l'home. D'aquesta manera es pretén dibuixar amb claredat la natura moral del veritable desenvolupament. Aquest important aspecte és aprofundit també a la llum de les fonts escripturístiques i de la tradició de l'Església. Una prova d'aquesta dimensió moral del desenvolupament és la insistència del document en la connexió entre observança fidel de tots els drets humans (inclòs el dret a la llibertat religiosa) i el veritable desenvolupament de l'home i dels pobles. L'encíclica analitza també diversos obstacles d'ordre moral al desenvolupament («estructures de pecat», afany exclusiu de guany, set de poder) i els camins per a llur desitjable superació. Amb aquesta finalitat es recomana el reconeixement de la interdependència entre homes i pobles i la consegüent admissió de l'obligació de la solidaritat, en el caràcter de virtut de la qual s'insisteix, el deure de la caritat per als cristians. Però tot això pressuposa una radical conversió dels cors. Al final del document hi ha indicades també altres vies especifiques per a afrontar la present situació, subratllant sobretot la importància de la doctrina social de l'Església, del seu ensenyament i de la seva difusió en el moment present.