Pau VI

    Alguns anys després del Concili, l'Església oferí a la humanitat una nova important reflexió en matèria social amb l'encíclica Populorum Progressio (1907) de Pau VI. Pot ser considerada com una ampliació del capítol sobre la vida econòmico-social de la Gaudium et Spes, bé que introduint algunes novetats significatives. En poc temps, en efecte, havia anat creixent ulteriorment la presa de consciència de les desigualtats que discriminaven i sotmetien a situacions d'injustícia i de marginació molts països del Tercer Món. Aquest problema era agreujat per circumstàncies particulars, com ara l'acceleració del desequilibri existent entre els països pobres i els rics, i el creixement demogràfic del Tercer Món. A les regions i als pobles més pobres i marginats, l'anàlisi del subdesenvolupament i de les seves causes suscità escàndol i féu desencadenar la lluita contra la injustícia. En aquest nou context històric, en el qual els conflictes socials han adquirit dimensions mundials, es projecta la llum de la Populorum Progressio, que ofereix l'ajut per a comprendre totes les dimensions de l'home i d'un desenvolupament solidari de la humanitat: dues temàtiques, aquestes, que cal considerar com els eixos al voltant dels quals s'estructura tota la trama de l'encíclica. Volent convèncer els destinataris de la urgència d'una acció solidària, el papa presenta el desenvolupament com «el pas de condicions de vida menys humanes a condicions més humanes», i n'especifica les característiques. Les condicions menys humanes es verifiquen quan hi ha mancances materials i morals i estructures opressives. Les condicions humanes demanen la possessió d'allò que és necessari, l'adquisició dels coneixements i de la cultura, el respecte de la dignitat dels altres, el reconeixement dels valors suprems i de Déu, i, finalment, la vida cristiana de fe, esperança i caritat. El «pas» de les condicions menys humanes a les més humanes, que segons el papa no està circumscrit a les dimensions purament temporals, ha d'inspirar la reflexió teològica sobre l'alliberament de la injustícia i sobre els autèntics valors, sense els quals no és possible un veritable desenvolupament de la societat. La doctrina social troba aquí oberta una porta per a una reflexió ètica aprofundida i renovada. Només quatre anys després de l'encíclica Populorum Progressio, Pau VI publicà la carta apostòlica Octogesima Adveniens (1971). Era el vuitantè aniversari de la Rerum Novarum, però el papa més que el passat mirava el present i el futur. En el món occidental industrialitzat havien sorgit nous problemes, com els de l'anomenada «societat postindustrial», i calia adequar-hi l'ensenyament social de l'Església. L'Octogesima Adveniens inicia així una nova reflexió per a la comprensió de la dimensió política de l'existència i del compromís cristià, estimulant al seu torn el sentit crític en relació amb les ideologies i les utopies subjacents als sistemes sòcio-econòmics vigents.