I.- DE LA QÜESTIÓ OBRERA A LA QÜESTIÓ MUNDIAL

1) RERUM NOVARUM, LLEÓ XIII, 1891

Situem–nos cent anys enrera. El gran tema social del moment és l'anomenada aleshores «qüestió obrera». Lleó XIII exposa la seva gènesi en la introducció de la Rerum Novarum i la resumeix lapidàriament en afirmar que un nombre petit d'opulents i adinerats ha imposat un jou quasi bé d'esclavitud a una infinita multitud de proletaris. Sociològicament, es tracta d'un problema; èticament i teològica, d'un mal. El primer exigeix solució; el segon, remei. Quina és la solució–remei? El Papa es defineix.

No a l'intent socialista, consistent en la supressió de la propietat privada, com a resultat de la lluita de classes, i en la instauració d'una propietat collectiva a mans del municipi o de l'Estat. Aquest pretès remei resulta, d'una banda, inadequat (pitjor que la malaltia) i, de l'altra, injust. És inadequat en la mesura que contradiu el fi de qui treballa (finis operantis) que consisteix en guanyar–se la vida mitjançant l'obtenció d'uns beneficis (sobre quelcom ja propi) o d'un salari (a partir d'un contracte laboral estipulat sobre béns de producció d'altri).

És injust en tant que contradiu les dimensions personal, familiar i social de l'ésser humà.

a) Personal: ja que l'home, dotat d'instint, com els animals, però superior a aquests per la seva raó i la seva llibertat, no s'apaivaga amb el mer ús immediat d'aquests, sinó que només descansa ontològicament quan senyoreja l'origen d'aquest ús, en la seva doble perspectiva de present i de futur. Aquesta dimensió de domini, basada en la raó i la llibertat, cal afegir, de bell nou, la del treball (vist des del finis operis); efectivament, mitjançant aquest, la persona imprimeix el segell del seu ésser sobre la matèria elaborada, fent–la així legítimament seva.

b) Familiar: si, en la seva evolució normal, l'home i la dona passen a ser pare i mare de família, afegeixen un nou títol de propietat a l'anterior, ja que, pel mateix fet, esdevenen responsables de la vida i l'educació d'un ésser o éssers confiats primordialment a la seva cura (i, conseqüentment, de l'adquisició i administració d'aquells mitjans que són necessaris per a satisfer les seves necessitats, també de present i de futur). Ambdues dimensions –la personal individual i la personal familiar– pertanyen a allò més radical de la condició humana i són, per naturalesa, anteriors a l'Estat el qual no pot usurpar–les ni delegar–les.

c) Social: aquesta és la tercera perspectiva enunciada. Molt lligat amb l'apartat anterior i des d'un nou angle de visió, cal intuir que una societat que es (des)organitzés fins al punt d'institucionalitzar collectivament la violència usurpadora o delegant, es trastocaria en els seus fonaments i es transformaria en antihumana i, per tant, injusta.

Solament si hom reconeix i respecta en tots els éssers humans (no només en alguns) la seva estructura de senyoratge amb relació amb el cosmos («Creixeu, multipliqueu–vos, domineu la terra»: Gn), i la conseqüent potestat sobre uns béns econòmics concrets en tant que font de sosteniment i espai de llibertat, hom parteix d'una base correcta per a solucionar–remeiar la qüestió obrera. «Quan hom planteja el problema de millorar la condició de les classes inferiors, s'ha de tenir com a fonamental el principi que la propietat privada ha de conservar–se inviolable», sentència la Rerum Novarum al final d'aquesta primera secció.

Rebutjat, doncs, el socialisme violent i collectivitzant, cal cercar la solució de l'altra violència –l'originant, la del capitalisme liberal, denunciada, però no explicitada així per l'encíclica– a partir de tres agents simultanis: l'Església, l'Estat, i els mateixos interessats, és a dir, els patrons i els obrers.

L'Església, en primer lloc i principalment, donat que aporta, preses de l'Evangeli, una doctrina decisiva i una acció concreta. La seva doctrina exigeix, simultàniament, la justícia en els contractes salarials, l'amistat en la comunió–comunicació de béns i la fraternitat en la vivència de la condició creatural i redemptora; exigeix, senzillament, que tots siguem justos, amics i fraterns. La seva acció, ja des dels temps fundacionals, s'encara, constantment, a formar en les virtuts i a accentuar la dimensió comunicativa–distributiva de tot tipus de béns inclosos específicament els econòmic–socials. Mostra de tot això en són la comunitat de Jerusalem, les collectes paulines, la gradual formació del patrimoni dels pobres que va des de les aportacions al peu de l'altar en les celebracions eucarístiques, fins als moviments i institucions de tot tipus organitzats en funció de les omnímodes i creixents necessitats humanes (el tema de l'acció dels seglars en el món encara no es tracta, teològicament, en l'encíclica tot i que es parla de la seva acció pràctica en la darrera part, com veurem seguidament).

En segon lloc, l'Estat. Aquest contribueix a la solució de la qüestió obrera de dues formes: una de global i l'altra d'específica. Des del punt de vista global, pel fet de realitzar adientment la seva comesa d'agent de la prosperitat general, crea les millors condicions possibles per a l'alliberament i promoció de la classe proletària. Ara bé, ja que en la seva desviació liberal es caracteritza per una acció unilateral, directa o indirecta, a favor de la classe burgesa, un Estat èticament i política just no ha d'obrir–se només, sinó dedicar–se de manera principal a la classe inferior, ja que la classe alta frueix dels seus propis mitjans de defensa, mentre que ella, la inferior, des de la seva precarietat, té el dret específic d'ésser ajudada de manera preferent per l'autoritat de la comunitat política.

En què es concreta tot això? En tres tipus simultanis d'acció dels poders públics. El primer es centra en la protecció de la propietat privada i en evitar la vaga en els seus orígens. El segon proporciona la garantia eficaç d'unes condicions humanes de treball que afecten les dimensions espiritual i corporal de l'obrer quant a edat, sexe, salut, horari, descans i possibilitat del deure religiós. El tercer orienta, d'una banda, vers la justícia del contracte laboral, justícia que exigeix una remuneració que sigui suficient per al sosteniment de l'obrer; i, de l'altra, vers una concreta intervenció de les lleis: aquella que fa viable, de fet, una universal obtenció de la propietat. Aquest darrer objectiu solament pot realitzar–se amb un salari que possibiliti el sosteniment familiar i un estalvi suficient.

Finalment, i en tercer lloc, l'acció dels mateixos interessats, patrons i obrers. Després d'enumerar fàcticament diverses institucions d'ajut i cooperació (mutualitats, entitats de previsió, patronats, associacions obreres) i de mostrar el seu goig pel creixement d'aquestes últimes siguin de només obrers, siguin mixtes, Lleó XIII enuncia llur conveniència, ple dret i comesa.

a) La conveniència d'aquestes institucions rau en la mateixa estructura comunitària dels éssers humans: d'un cantó, necessitats de mutu ajut i, de l'altre, tendint a una recíproca promoció (l'encíclica subratlla, sobretot, el primer aspecte).

b) La plena facultat de formar aquestes associacions és reivindicada a continuació: constituir societats privades ha estat concebut a l'home per dret de naturalesa. Conseqüentment l'Estat ha de garantir aquest dret i només pot intervenir en l'àmbit assocional en funció del bé comú. Davant dels ulls del Papa es fan presents, en aquest moment, tres tipus d'unió: les congregacions religioses, que elogia i defensa; les associacions dirigides per agitadors, que obviament rebutja, i les agrupacions catòliques, l'increment de les quals augura reclamant la protecció d'aquestes, sense intromissió, per part de l'autoritat.

c) Passant a la seva missió, després de donar unes pistes prudents sobre la reglamentació de les associacions, Lleó XIII accentua, sobretot, llur dimensió religiosa (recerca prioritària del Regne de Déu, instrucció religiosa, costums cristianes), per a passar després al tema del seu funcionament amb vistes al benestar institucional i personal. Evidentment, un dels objectius que requereix major atenció és el de procurar abundor de treball a tots els seus membres.

L'anterior trilogia evidencia la importància de l'acció dels seglars a la que m'he referit més amunt. No vull acabar aquesta síntesi sense referir–me al sentit allegat en pro d'una gran efusió de la caritat cristiana amb què el Papa acaba el seu decisiu ensenyament.

2.- QUADRAGESIMO ANNO, PIUS XI, 1931

Quaranta anys després de la Rerum Novarum, Pius XI va oferir a l'Església la segona gran encíclica social, enfocada, ara, no ja a la solució–remei de la qüestió obrera (el conflicte capital–treball característic del segle XIX), sinó a a la restauració de l'ordre social i el seu perfeccionament segons la llei de l'Evangeli. En passar del desordre sectorial de les relacions de producció, en ple cor de l'era industrial, al desordre global de la societat occidental, a inicis dels anys trenta, el Papa de l'Acció Catòlica va obrir nous horitzons a la que nomenà Doctrina social Catòlica, Doctrina social cristiana, Filosofia social cristiana, Doctrina lleoniana (referint–se al seu predecessor), Doctrina de l'Església, Doctrina evangèlica, etc. Amb Pius XI es va passar de la qüestió obrera a la qüestió social.

La primera part de la Quadragesimo Anno evoca històricament tant els ensenyaments com els beneficis de la Rerum Novarum en el triple aspecte –Església, Estat, Interessats– que acabem de considerar. En obrar així, Pius XI inicià una de les futures constants de la dita Doctrina social, la del seu moment de continuïtat, persistència, relectura, constituint així una sub–tradició específica dins la gran tradició comunitària–social dels vint segles de Catolicisme.

La segona part defensa i desenvolupa la Rerum Novarum, amb la qual cosa s'origina també una altra dimensió permanent del Magisteri social, la de l'aprofundiment dels ensenyaments anteriors amb les seves variants de discerniment, aclariment, acomodació, etc. Un cop afirmat el dret i el deure pontificis de jutjar amb autoritat suprema en matèria econòmic–social des de la vessant moral –missió que, a la llum del ministeri apostòlic– havia ja reivindicat Lleó XIII–, Pius XI aprofundeix en el doble ordre de les persones i de les institucions. En el primer –persones– subratlla la dimensió social de la propietat; s'endinsa en les relacions capital–treball a partir de la seva complementarietat i reivindica, per justícia, el salari familiar. En el segon –institucions– destaca la funció subsidiària de l'Estat; delinea un teixit interprofessional que presenta com a alternativa, en clau de lliure i ordenada cooperació, a la tensió i a l'enfrontament que és propi del contracte del salari capitalista–liberal, emmarcat en la lluita de classes i inculca que el principi rector de l'economia radica en el binomi justícia–caritat.

La tercera part s'endinsa en els horitzons de les noves realitats que ofereix l'àmbit econòmic–social del seu temps. D'aquesta forma, Quadragesimo Anno obre un tercer aspecte, el de la innovació, novetat, renovació que caracteritzarà els grans documents següents. (Observem que la trilogia «continuïtat–aprofundiment–novetat» pot reduir–se al binomi «continuïtat–renovació» que sintetitza i expressa ulteriorment la tensió bipolar que distingirà la Doctrina social de l'Església). Quins són aquests horitzons? Els que mostra l'evolució protagonitzada tant per l'Economia liberal com pel Moviment socialista d'aquella època.

Quant a la primera, Quadragesimo Anno la descriu en el seus tres moments d'autofagotització competitiva (el més fort es menja al dèbil; amb això s'origina una xarxa de potents monopolis), de projecció política nacional (des del poder econòmic hom pretén i s'assoleix el control del poder polític en l'àmbit intraestatal), i d'expansió internacional (hom crea un entramat econòmic–polític amb intenció de domini mundial). Mitjançant aquest crexcendo l'Economia de signe liberal–capitalista mostra el seu rostre horrorós, cruel, atroç. Recordi's, entre d'altres dades, les causes i les conseqüències de l'espectacular caiguda de la borsa de Nova York a finals dels anys vint.

Pel que fa al Moviment socialista, Pius XI pren bona nota de la seva escissió en dues branques: la marxista–leninista–stalinista, el comunisme ateu del qual obliga a un rebuig teològic–moral absolut, i la socialdemocràtica, les suavitzacions de la qual en matèria de propietat i de lluita de classes porten al plantejament d'una possible cooperació catòlic–socialista. Aquest plantejament, en contra el que, a primera vista, és temptador d'afirmar, no pot resoldre's amb una resposta positiva: Pius XI considera que el Socialisme atenuat del seu temps, tant econòmic com educador, continua essent incompatible amb la consciència i opció catòliques.

Abandonats, doncs, els errors tant del Capitalisme com del Socialisme, tot membre fidel de l'Església ha d'avançar per l'únic camí de solució possible: el que s'obstina en la renovació cristiana de la societat, ja que és en la seva profunda descristianització on s'arrelen els mals que pateix i que cal remeiar costi el que costi per imperatiu evangèlig. Aquesta renovació requereix que les activitats humanes imitin i reprodueixin el pla diví (implicador de la temprança cristiana) i que es doni la primacia a la llei de la caritat, la qual, tanmateix, no és cap succedani de la justícia. D'aquest doble esperit de temprança i d'amor sorgirà la restauració de la societat humana en Crist, els agents de la qual –Papa, Bisbes, clergues i laics– han d'entregar–se amb esforç al treball. Pius XI assenyala els fruïts incipients de restauració social que es donen en el seu temps; dóna la consigna que els primers i immediats apòstols dels obrers siguin els propis obrers i els del món industrial i comercial ho siguin els qui pertanyen als seus respectius grups. Exhorta a Bisbes i preveres a exercir fidelment la seva missió, i defensa una Església ferma, commoguda pels mals i que tot ho procura a partir de la consciència de la seva responsabilitat. Com es veu, també aquí es dóna un ulterior aprofundiment de la doctrina de Lleó XIII.

3.- LA SOLENNITÀ, PIUS XII, 1941

En els inicis de la segona guerra mundial, aquest radiomissatge de Pius XII, no encíclica, es concentra sota tres temes: l'ús dels béns materials, el treball, la família.

Sobre el primer punt, La Solennità dóna un pas importantíssim amb vista a captar el sentit radical d'una propietat que sigui veritablement digna de la persona. Quin? El que es concreta en el dret de tot ésser humà a aquella part dels béns terrenals que necessita per a la seva efectiva realització. Pius XII ho elucida trenant les següents afirmacions: a) tot home, en tant que vivent dotat de raó, posseeix per naturalesa el dret fonamental d'usar els béns materials de la terra; b) aquest dret individual no pot ser suprimit de cap manera, ni tant sols, per altres drets certs i pacífics sobre els béns materials; c) d'això se'n segueix que tant la propietat privada com el lliure comerç han de subordinar–se a aquest dret primari i fonamental; d) solament així s'aconseguirà que la propietat i l'ús dels béns, en la seva cristalització jeràrquica, aportin una pau profunda i una consistència vital a la societat; e) el dret originari esmentat ofereix una base material segura per a que l'home s'elevi al compliment dels seus deures morals; f) si tot això es verifica, s'assolirà el que el mateix Papa havia escrit en la seva encíclica anterior (Sertum Laetitiae): que els béns creats per Déu per a tots els homes, flueixin equitativament a tots ells segons els principis de justícia i de caritat.

Passo, breument, als altres dos punts, treball i família. El Papa subratlla que el dret i el deure d'organitzar el treball del poble pertany, abans que res, als immediatament interessats, és a dir, als empresaris i treballadors: l'Estat té el deure subsidiari d'intervenir si, exhaurits tots els mitjans, aquell no aconsegueixen dur a bon terme la comesa que prioritàriament els correspon. Respecte de la família, aquest radiomissatge accentua la importància que la propietat–terra («un terreny») té per a la vigència eficaç del dret a la possessió privada de béns que és propi de tot pare de família.

En publicar–se amb motiu del cinquantè aniversari de la Rerum Novarum, la Solennità presenta, tanmateix, tots els caràcters de «continuïtat–renovació» resumits més amunt. La continuïtat es subratlla en un clima de gratitud, que lloa Déu: de record, que enumera els beneficis de l'encíclica; d'aprofundiment, que explora en alguns dels seus punts bàsics. La renovació s'explícita a l'oferir ulteriors principis directius morals en base a la trilogia que he sintetitzat. D'altra banda, des de la convocatòria «dels fills de tot l'univers» a una espècie de breu reunió catòlica (amb plena consciència que la postguerra comportarà un nou ordre mundial), la línia de progressiva ampliació de la qüestió social es palesa en aquest radiomissatge.

4.- MATER ET MAGISTRA, JOAN XXIII, 1961

L'esmentada ampliació inicia la seva etapa culminant en la Mater et Magistra de Joan XXIII, publicada amb motiu del setanta aniversari de la Rerum Novarum. Efectivament, la nova situació històrica obliga a captar i a afirmar –ho veurem desseguida– que el problema més gran de l'època és, potser, el del desequilibri, en el pla mundial, entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats. La qüestió social té ja com a principals protagonistes als pobles –uns de rics i d'altres de pobres– de la terra. D'ara endavant, aquest serà el marc primordial de referència en els textos magisterials que seguiran, marc el contingut plural del qual s'anirà explicitant a mesura que ho reclamin les diverses exigències de la realitat.

És d'esperar, per un cantó, i de témer per l'altre, que dintre d'un temps –segle XXI?–, la qüestió social haurà adquirit unes connotacions metaplanetàries, si no interplanetàries. El creixent domini de l'espai, més enllà de l'habitat normal de la Terra, comporta ja inicialment –tots ho sabem– aspectes positius (vg. en l'àmbit de les comunicacions) i negatius (vg. la denominada guerra de les galàxies). Què passarà quan s'estableixin i es consolidin les primeres generacions de colònies espacials?. Reprendré breument el tema en l'epíleg.

Donat l'esquema bipolar que ens guia, podem constatar que les dues primeres parts de Mater et Magistra es centren en la dimensió de continuïtat i, les dues següents, en la de renovació.

Pel que fa al moment de continuïtat, en el seu aspecte predominantment de constància, l'encíclica presenta, en el primer capítol, una síntesi històrica que abraça la Rerum Novarum (característiques, principis, eficàcia, importància decisiva com a «carta magna» dins de la Doctrina social de l'Església); la Quadragesimo Anno (que reafirma el dret i el deure d'intervenció, corrobora i aclara la Rerum Novarum, aplica la Doctrina social a una nova època, i es fonamenta, d'una banda en el binomi justícia–caritat i, de l'altra, en el postulat d'una societat renovada jurídicament, nacional i internacional); i la Solennità (que reafirma el dret d'intervenció i aprofundeix en la trilogia de béns, família, propietat.

Aquesta mateixa continuïtat, en el seu aspecte d'aprofundiment, dóna peu, en el segon capítol, a una accentuació i aclariment dels ensenyaments dels seus predecessors. Vegem–ho en els cinc punts següents. Primer: iniciativa privada i poder públic han d'equilibrar–se, des del seu mutu requeriment, en benefici d'una creixent realització de la persona humana. Segon: la socialització que s'esdevenia en aquells anys, caracteritzada per una incessant multiplicació de les relacions de convivència, pot i ha de repercutir en bé de l'home i del ciutadà, a condició de que sigui rectament conduïda. Tercer: progrés social i desenvolupament econòmic han d'avançar, juntes les mans, en bé, d'un cantó, del món del treball i, d'un altre, de l'empresa que té dret als seus justos beneficis. Quart, els treballadors, al seu torn, tenen dret a una eficaç presència en les estructures econòmiques i en els nivells polítics on es decideixen les grans línies de la vida econòmic–social. Cinquè: la propietat privada, si bé múltiplement modulada en el decurs del temps, conserva el seu profund valor d'humanització, tenint sempre present, per suposat, la constitutiva dimensió social que la caracteritza.

Passem a l'altre pol, el de la innovació. Mater et Magistra exposa el pensament de l'Església sobre els nous i més importants problemes del moment, en dues seccions. La inicial descriu un triple desequilibri. a) Comença per allò que s'esdevé intrasectorialment dins de l'àmbit de l'Economia (entre agricultura, indústria i serveis); Joan XXIII redacta, al respecte, un vigorós allegat en favor del sector més deprimit, l'agricultura. b) Segueix amb el que té lloc entre les diverses zones o regions d'un mateix Estat; l'encíclica postula les consegüents reformes equitatives. c) Culmina amb el que sofreix a nivell planetari i que afecti a una doble desproporció, l'existent, d'una banda, entre països, i la que sorgeix, d'altra, entre increment demogràfic i desenvolupament econòmic.

És en parlar de la primera desproporció quan Joan XXIII afirma -com vaig avançar metodològicament- que el desequilibri entre països desenvolupats i en vies de desenvolupament constitueix, potser, el problema més gran dels nostres dies. Una vegada detectada aquesta gegantina tensió, el Papa proposa unes pistes de solució-remei sobre el quíntuple fonament de la solidaritat, la cooperació, l'experiència, el respecte i la salvaguarda del sentit moral dels pobles.

L'altre problema, que afecta al desnivell entre població i medis de subsistència, exigeix objectivitat (no hipertrofiar indegudament la qüestió) i reclama simultàniament un desenvolupament econòmic-social just alhora que el degut respecte no sols a la dignitat humana, sinó també a les lleis per les quals es transmeten i consolida la vida. Únicament una collaboració mundial que, partint de la interdependència dels Estats, estableixi un bon enteniment entre ells, possibilitarà -afegeix Mater et Magistra- la superació del vigent clima de desconfiança, que condueix el mutu terror i la consegüent carrera d'armaments.

La segona sessió advoca de manera global per una profunda reconstrucció de les relacions de convivència que es basa en la perenne eficàcia de la Doctrina social de l'Església, el primer principi del qual és l'home (sociable per naturalesa i enlairat a la condició divina), fonament, causa i fi de totes les institucions socials. Només d'aquesta manera es poden superar les intrínseques deficiències de tantes ideologies, a saber, la parcialitat, el naturalisme i l'arreligiositat. Aquesta Doctrina social de l'Església comporta un doble moment d'instrucció i educació que passa a coronar-se amb l'acció, una acció palesa en la caritat (que intrauneix) i en la pluralitat (que hèteroenriqueix); una acció de la que els seglars -competents i compromesos- són principalment responsables i que, sota determinades condicions, han d'exercir en collaboració amb altres homes que posseeixen una distinta concepció de la vida. Així Joan XXIII aprofundeix ulteriorment en la línia de la presència i acció dels laics dins de la Doctrina social de l'Església.

5.- PACEM IN TERRIS, JOAN XXIII, 1963

El plantejament de la qüestió social a nivell planetari, efectuat per Joan XXIII, es completa amb la seva obra encíclica sobre la pau en la terra, donada a llum l'any 1963. En un principi, la Pacem in Terris no es va veure com a encíclica social, sinó política; però Joan Pau II, en la Laborem Exercens, la va inserir conscientment dins del cos de la Doctrina social de l'Església, raonant la seva decisió a partir del binomi, conciliar Justícia i Pau. El geni de l'Església, va venir a dir, consisteix en lluitar per la justícia amb les armes de la pau i amb la pretensió d'una victòria el contingut de la qual és així mateix la pau. Entrem, doncs, també en un copsament sintètic d'aquest nou document, que va tenir no només un vast ressò mundial, sinó també una forta repercussió política en l'Estat espanyol, situat llavors sota el signe del «Moviment nacional», els fonaments del quals van contribuir a commocionar molt seriosament.

El problema-mal que aborda Pacem in Terris consisteix en el desordre de les relacions humanes de convivència. Aquestes emergeixen estranyament aberrants en un món l'ordenament subracional del qual, sincrònicament considerat, segueix unes lleis concretes. L'encíclica es subdivideix en cinc parts, reductibles a tres seccions. La primera secció (i primera part) aborda les relacions socials. El seu principi fonamental és: tot home és persona. I què és ésser persona? És ésser una naturalesa intelligent i lliure, subjecte de drets i deures que són, alhora, universals, inviolables i inalienables; naturalesa que ha estat enlairada a l'ordre sobrenatural: en i per Crist l'home és fill de Déu, Pare. L'encíclica enumera amb sòbria abundància una sèrie de drets que flueixen de les persones, els quals impliquen a llur torn un recíproc conjunt de deures. La convivència humana és genuïna i estable quan estriba al mateix temps en l'exigència constant i coherent dels drets i en la pràctica permanent i conseqüent dels respectius deures. Quan l'ésser humà es comporta d'aquesta manera, s'obre a la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat i, per consegüent, a Déu, fonament tant dels valors que enriqueixen la persona com de la persona que origina els valors.

La segona secció realitza el pas de l'àmbit social al polític, de l'ordre a l'ordenació, en tres moments -intraestatal, interestatal i planetari- que es corresponen amb les parts segona, tercera i quarta de l'encíclica.

Intraestatalment, són objecte d'exposició: a) l'autoritat, que vertebra vincularment un ordenament concret, entre varis possibles, del polivalent ordre convivencial humà; ho fa amb vistes a que la societat sigui ordenada fecunda en béns; b) el bé comú, fi cabdal de l'autoritat, que facilita positivament la realització de la persona dels grups intermedis, en funció del reconeixement, promoció i harmonització dels drets humans; c) i l'ordenació jurídic-política de la societat, cristalitzada en una triple divisió de funcions, facilitadora de la participació i subjecta a periòdica renovació.

Interestatalment, el text urgeix unes relacions entre les comunitats polítiques de tal temple que: a) en estribar en la veritat, eviten la discriminació racial i es construeixen sobre la plataforma de la igualtat en dignitat, el dret a la bona fama i la veracitat en la informació. b) En regular-se per la justícia, porten a un recíproc comportament segons dret-deure i, més en concret, a una solució correcta del problema de les minories ètniques, reconeixent i promuvent la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques, alhora que facilitant-les la seva participació -que el Papa urgeix- en el bé comú estatal. c) En incrementar-se per la solidaritat, faciliten la comunicación interciutadana i intergrupal; lluiten per tal de superar les desproporcions i articular una eficaç cooperació; acullen els exiliats polítics injustament tractats; fan disminuir i, en el seu cas, cessar la carrera d'armaments i/o es presten a reducció simultània dels mateixos, arribant fins el desarmament de les consciències; i estableixen, finalment, un equilibri basat en la mútua confiança. d) En ordenar-se segons la llibertat, faciliten la promoció dels pobles en vies de desenvolupament, a partir del seu prioritari protagonisme i evitant tota mena de neocolonialisme.

Planetariament parlant, Pacem in Terris, rere les petjades de Pius XII (RM 1994), avançant-se molts decennis a la marxa de la història, postulla el surggiment d'una autoritat mundial (originada per lliure i mutu acord dels Estats i orientada vers una actuació subsidiària) com a mitjà avui únicament eficaç d'aconseguir el bé comú universal. La sola acció polític-diplomàtica interestatal és insuficient per a promoure-ho.

La tercera secció -que s'identifica amb la cinquena part- dibuixa unes normes per a l'acció temporal del cristià. Es resumeixen en una dobla consigna: de participació (que no s'inhibeix), d'una banda; i de collaboració (que crea activament), d'altra. Aquesta collaboració ha d'obrir-se, de la part dels catòlics, als cristians separats i a tots els homes de bona voluntat, fins i tot els qui s'equivoquen, essent que s'ha de distingir sempre entre errant i error, d'igual manera que hi ha de discernir entre les ideologies i els corrents històrics -partits, sindicats, etc.- per elles originades. Amb la bandera de l'evolució en la mà, els cristians són cridats a l'establiment d'unes relacions socials que siguin veritablement humanes, sota l'ègida -recordem novament la famosa quatrilogia- de la veritat, justícia, caritat i llibertat.

II.- LES POLIVALENTS CONFIGURACIONS DE LA QÜESTIÓ MUNDIAL

6.- GAUDIUM ET SPES, CONCILI VATICÀ II, 1965

Si fins ara hem resumit i secundant l'ensenyament social de quatre Encícliques més un Radiomissatge, en aquests moments fem un salt qualitatiu a fi d'enriquir-nos amb els principis i les directrius d'una Constitució Pastoral -la Gaudium et Spes- d'abast conciliar. La vaig a sintetitzar també, tenint sempre davant els ulls el seu caràcter englobant: amb això vull significar que abraça no només les anteriors dimensions, sinó també altres de noves fins ara no tractades ex professo pels documents ja analitzats.

Després d'un proemi que precisa els conceptes bàsics d'Església, d'una banda, i de Món, d'altra, el capítol introductori descriu la situació de l'home en el món actual a la llum de quatre categories: canvis (científic-tècnics, socials, sociològics, morals i religiosos); tensions (personals, familiars, racials, socials, internacionals); aspiracions (de domini del cosmos; d'un ordre polític, econòmic i social; i, sobretot, de vida plena, de dignitat, de comunió); i interrogants (nascuts de la condició cretural i pecaminosa de l'home i centrats en les preguntes decisives de l'existència: què és l'home?, quin és el seu origen i destí?).

La primera part de la Constitució, preferentment doctrinal es construeix sobre la tríade Persona-Societat-Activitat humana, vista des d'un alt nivell de reflexió -trinitària, cristològica i eclesiològica- sense deixar de banda l'enfocament antropològic-filosòfic. Em centraré només en el segon component. En tractar de la societat o comunitat, Gaudium et Spes es circumscriu voluntàriament a recordar algunes veritats fonamentals i a subratllar coherentment certes conseqüències que d'elles deriven.

Són veritats bàsiques les concernents a: a) la índole comunitaria de la vocació humana segons el Pla de Déu, índole que s'explícita a través de les realitats de família universal (amb Déu com a Pare); manament de l'amor (a Déu i el proïsme); i referència trinitària (unió de les tres divines persones). b) La interdependència existent entre la persona i la societat, segons la qual pren relleu l'absoluta necessitat de vida social que té l'ésser humà, necessitat que cristalitza en la família i en la comunitat política i que s'explícita, endemés, lliurement, en les moltes associacions en que es trena l'existència dels homes (avui, per cert, amb tal intensitat, que vivim -recorda el Concili, seguint les petjades de la Mater et Magistra- en una època d'intensa socialització). c) La promoció del bé comú, en funció dels drets i del bé de la persona, íntegrament reconeguda i servida. L'ordre real ha de sotmetre's a l'ordre personal.

Pel que fa a les conseqüències, Gaudium et Spes dóna lògicament un relleu significatiu al total respecte a la persona humana, els adversaris inclosos (sense que això suposi indiferència davant la veritat i el bé); a la igualtat essencial entre els homes (que comporta l'exercici de la justícia social i de l'equitat); a la superació de l'ètica individualista (concretant pistes pel seu assoliment); i finalment, al moment eficaç de la responsabilitat i la participació.

Crist, el Verb encarnat, és el model i l'agent fonamental de la genuïna solidaritat humana. L'Església, sagrament de l'unió dels homes amb Déu i entre sí, en exercir la seva comesa pròpia, que és constitutivament religiosa, origina funcions, llums i energies que poden servir, i serveixen decisivament, per a establir i consolidar la comunitat humana segons la llei divina (cf. núm 42).

La segona part, preferentment aplicativa, tracta de la família, la cultura, la vida econòmic-social, la política i les relacions interpersonals. Em cenyiré al tercer punt dels esmentats temes. El capítol corresponent ho exposa vertebrant–ho entorn al concepte de desenvolupament -ja planteixat i explanat, com vam veure, per la Mater et Magistra–. Aquest ha d'ésser com a terme i com a causa l'home integral, la qual cosa comporta lògicament la progressiva eliminació de les enormes desigualtats econòmic–socials avui existents. Des de dita base i amb l'esmentat teló de fons, el nostre text accentua els cinc punts següents: a) la superioritat del treball sobre els restants elements de la vida econòmica, que tenen mer caràcter instrumental. b) La participació de tots els membres de l'empresa en la seva gestió, ja que ells –propietaris, administradors, tècnics, treballadors– són persones; pel que fa a aquests darrers, els treballadors, es subratlla tant la seva presència en l'organització general de l'economia com el seu dret fonamental de lliure creació (i actuació en i des d'elles) d'associacions que les representen amb autenticitat. c) El destí universal dels béns, que és urgit amb particular claredat i contundència; els béns creats han d'arribar de tots de forma equitativa sota l'ègida de la justícia i amb la companyia de la caritat. d) Unes inversions orientades a assegurar treball i beneficis a les generacions presents i futures. e) Un aspecte generalitzat d'individus i comunitats a la propietat privada o a un cert domini dels béns externs.

En funció del Regne de Déu, mitjançant l'obediència al Crist, es troba un amor més fort i pur per tal de concretar l'ajut fratern i realitzar la justícia sota la inspiració de la caritat.

Donada l'integració d'allò polític en la Doctrina social de l'Església –no només sectorialment, sinó també globalment (Pacem in Terris), segons vam veure en el cinquè apartat–, és obligatori fer, com a mínim, una brevíssima referència als capítols quart i cinquè d'aquesta segona part de la Gaudium et Spes. Del quart, centrat sobre la vida política, és important subratllar el número 75, que especifica la collaboració de que tots els ciutadans han d'aportar a la vida pública. En funció d'aquesta collaboració, que abans de res és activitat lliure, ha d'establir–se un ordre jurídic positiu dotat d'una adient divisió de funcions de l'autoritat i capaç de protegir els drets humans de manera eficaç. En aquest marc, el ciutadà cristià està cridat a posar en acte la seva vocació particular i pròpia dins de la comunitat política, vocació el geni del qual és la síntesi realista de llibertat i autoritat, d'iniciativa i solidaritat, de diversitat i d'unitat.– En l'àmbit del que és interestatal, el capítol cinquè advoca pel foment de la pau i de la promoció dels pobles. Més endavant veurem la importància que té l'emmarcament de la vida econòmic–social dins d'un ordre polític (estatal i interestatal) concebut i organitzat en funció dels drets humans.

7.– POPULORUM PROGRESSIO, PAU VI, 1967

Parlava del caràcter englobant de la Gaudium et Spes. A partir del mateix, després d'explanar el segon component de la tríade «Persona–Societat–Activitat humana», m'he detingut en la línia econòmic–social, subratllant el desenvolupament com el seu eix vertebrador i presentant breument la línia política (estatal i interestatal), donada la seva dimensió organitzativa–vinculant, línia que serà posteriorment destacada. Temps i espai m'han obligat a no considerar els àmbits familiar i cultural, tot i la seva importància en el nostre tema.

Doncs bé, Populorum Progressio, fidel al binomi «continuitat–renovació», evoca (continuitat) els anteriors documents i es connecta de forma especial amb Gaudium et Spes a fi d'aprofundir la qüestió del desenvolupament i obrir en ella noves perspectives (renovació). L'enfocament mundial del problema social en que estem s'enriqueix així amb el busseig en un filó específic, ja detectat, com vam veure, per la Mater et Magistra. L'encíclica es desplega en dues grans parts, la primera dedicada al desenvolupament integral de l'home i la segona al desenvolupament solidari de l'humanitat.

Pel que fa a la primera, el text postula un comportament que sintetitzaré amb la trilogia criteris–característiques–dimensions.

a) Els criteris suposen i precisen ulteriorment el principi del destí universal dels béns, al que han de subordinar–se els altres drets, incluient–hi els de propietat i lliure comerç. D'ací l'exigència eventual de determinades expropiacions i el deure d'actualitzar l'aspecte social de la renda disponible; d'aquí també la necessitat de portar endavant una industrialització veritablement humana que es desvinculi d'un capitalisme desenfrenat i es funamenti en un treball genuïnament personal que, a llur torn, superi l'ambivalència –egoisme, revolta, d'una banda; consciència professional, sentit del deure, amor al proïsme, d'altra– que amb tanta freqüència li afecta, en benefici del segon membre del binomi.

b) L'obra que s'ha de realitzar es caracteritza per la seva urgència (evident); per la seva metodologia (pacífica: l'eventual ús de la violència ha de ser sempre un darrer recurs); el seu tarannà reformista (audaç i innovador); i la seva cristalització (intelligentment planificadora).

c) Aquesta programació ha d'abraçar les dimensions bàsiques de l'home; ha d'estar doncs al seu servei; i ha d'incloure l'alfabetització, l'atenció a la família, el recte enfocament del problema demogràfic, la deguda atenció al pluralisme de les organitzacions professionals, la promoció cultural i el sentit transcendent de la persona. Tot, en funció d'un humanisme ple, transcendental. És així com pot aconseguir–se un desenvolupament integral de tot l'home i de tots els homes.

A llur torn, el desenvolupament de l'humanitat s'obre a un triple horitzó: a) de solidaritat entre els pobles (i, a aquest respecte, el Papa urgeix la creació d'un fons comú mundial, nodrit amb una part de les despeses militars i administrat pels propis països, donants i receptors); b) de la justícia en les relacions comercials (la qual requereix que, més enllà d'un liberalisme que es nega a regular el lliure canvi, aquest es sotmeti, mitjançant adients convencions de caràcter internacional, a unes regles que incideixin eficaçment en els àmbits del preu i de la producció); c) de caritat, en fi (a través d'un vital moviment de recepció, que acull hospitalàriament als ciutadans dels pobles pobres; i d'aportació, que trasllada vers aquests els pertinents recursos humans i materials dels pobles rics). Aquest desenvolupament –solidari, just i fratern– és el nou nom de la pau.

Penso que aquest és el moment metodològicament adient per a efectuar una precisió entorn al tema de la dimensió planetària de la qüestió social. Pau VI, en la introducció de Populorum Progressio, afirmava: «Allò que avui importa en màxim grau és que tothom tingui la certesa i el sentiment de que la qüestió social, avui, afecta decisivament a la universal unió dels homes entre sí, cosa que el nostre predecessor de feliç memòria Joan XXIII va afirmar sense embuts i el Concili va confirmar en la Constitució Pastoral sobre l'Església en el Món contemporani. Donat el gravíssim pes i importància d'aquests ensenyaments, és absolutament necessari portar–les urgentment a efecte». Aquesta citació mostra amb evidència que Joan XXIII va iniciar el pas a l'esmentada dimensió universal: «ho va afirmar sense embuts».

Ara bé als vint anys de la publicació de Populorum Progressio, Joan Pau II va voler homenatjar–la amb altra Encíclica: Sollicitudo Rei Socialis. En ella, enumerà tres títols de novetat de Populorum Progressio: el fet mateix del document, l'amplitud d'horitzons que va obrir a la qüestió social i l'afirmació de que desenvolupament equival a pau.

Cenyint–se al segon títol, Sollicitudo Rei Socialis precisa que Mater et Magistra «ja havia assumit aquest dilatat horitzó de realitats» i que el Concili, en la Gaudium et Spes va respondre aquestes a tret de ressò. Però afegeix, en ulterior precisió, que va ser cosa pròpia de Pau VI, en la Populorum Progressio: a) «afirmar amb claredat que la qüestió social, ara, afectava decisivament a la universal unió dels homes entre sí»; b) «haver fet de dita afirmació i de la seva anàlisi, al que estimula, una "orientació"». Més endavant, Joan Pau II concreta ulteriorment la seva interpretació de la Populorum Progressio en escriure: «(...) la novetat de la Carta Encíclica Populorum Progressio no consisteix en que s'afirma de manera històrica la índole universal de la qüestió social, sinó més bé que s'afegeix la valoració moral de l'esmentada condició».

De fet, aquesta valoració moral es troba ja també, a la seva manera, en la Mater et Magistra per via d'una doble aproximació. La primera subratlla: l'obligació de les nacions amb abundància d'ajudar a les més pobres per raó de solidaritat i d'interdependència; el fet de que tots som responsables de les nacions subnodrides; la urgència de desvetllar la consciència de la greu obligació esmentada, especialment en els econòmicament poderosos; el deure singularment greu dels catòlics d'aquesta matèria, degut a la seva condició de membres del Cos del Crist i donat el fet de que l'Església pertany per dret diví a totes les nacions. La segona, té lloc entorn el tema: «vers el futur enteniment i la mútua ajuda entre els pobles» i a les seves corresponents vies de realització, que exigeixen avançar pels camins de la veritat i de la justícia.

Què dir, doncs? Que, segons l'hermenèutica de Sollicitudo Rei Socialis, Pau VI reformulà amb decisiu vigor i conduí a ulteriors conseqüències, en el que concerneix a universalitat i la consegüent instància ètica de la qüestió social, el que ja Joan XXIII havia afirmat sens dubte i havia urgit amb evangèlica fermesa.

8.– OCTOGESIMA ADVENIENS, PAU VI, 1971

Entrem en una nova configuració d'aquest enfocament planetari, la que afecti al pluralisme polític i a les instàncies científiques i utòpiques que caracteritzen avui el gènere humà. Tot això provoca i exigeix, a partir de la Fe, una anàloga pluralitat de compromisos per part dels cristians.

Rera el pol de la continuïtat que apareix en el primers números (1–7) d'aquesta Carta apostòlica – no és una encíclica–; Pau VI desplega davant els ulls del lector les novetats que caracteritzen el seu temps. a) En un primer moment, i a tall genèric, pren bona nota de la gran diversitat de situacions en que es troben encarnades els membres de l'Església; i, conscient de que no és ni el seu propòsit ni la seva missió pronunciar una paraula única davant aital multiplicitat, recorda a les comunitats cristianes que és a elles a les que correspon deduir principis de reflexió, normes de judici i directrius d'acció, d'acord amb els ensenyaments socials de l'Església. Elles, les comunitats, han de discernir, en condicions precises, les opcions i els compromisos convenients amb vistes a la transformació de la societat. b) En un segon moment, i ja de manera concreta, passa a enumerar una sèrie de problemes socials urgents que afecten els joves, la dona, els nous pobres, els discriminats de tota mena, els emigrants (vessant de les persones); i a la urbanització, la demografia, els medis de comunicació social i el medi ambient (vessant dels fets). Vers ells han d'abocar-se els cristians a fi de fer-se responsables d'un destí -el de tots els homes- ja comú.

Aquests cristians es troben avui -prossegueix el Papa i ho destaco en segon lloc- dins del curs d'unes aspiracions fonamentals i davant una sèrie de corrents ideològics. Les primeres es tensen vers la igualtat i la participació, i cristalitzen en diversos (sincrònicament) i successius (diacrònicament) models de societat democràtica. Doncs bé, els cristians han de participar doblement en aquest àmbit; primer, cercant tipus de convivència democràtica que encarnin cada vegada més ambdós ideals; segon, assumint concretes responsabilitats en l'organització i la vida polítiques. Tot això, des d'un tarannà que -com vam veure en compendiar Gaudium et Spes-, partint de la persona humana i de les agrupacions particulars que ella crea, s'obre a la comunitat política com a cristalització englobant adreçada a l'assoliment del bé comú.

Un tercer aspecte important de la Carta és el que afecta als corrents ideològics, entre els que s'especifiquen tres: el socialisme, el marxisme i el liberalisme. Reprenent la distinció efectuada per Pacem in Terris entre ideologies i moviments històrics, el Papa considera les possibilitats d'una eventual acció dels cristians en l'àmbit dels esmentats corrents, posant en joc, a aquest fi, una sèrie de riques i travades matitzacions. Heus-les aquí, molt sintetitzades:

a) Pel que fa als corrents socialistes, cal distingir en ells els valors als que es van obrint, l'organització concreta que faci al cas i el llast ideològic que encara perduri. Si i quant a la primera dada predomina damunt el tercer, pot donar-se un eventual compromís de major o menor cooperació o acció en el nivell del segon, a condició, evidentment, de que es renunciï en cap cas a l'especificitat cristiana.

b) En referència als corrents marxistes, els nivells a distingir són quatre: lluita de classes, conquesta del poder, materialisme històric i mètode científic. El tercer és constitutivament inassumible. Ho és també el quart, en la mesura en que intrínsecament ho implica. El primer i el segon, desvinculat dels dos restants, poden donar peu a consideracions de tipus econòmic-social i polític que els redimensionen essencialment. En aquesta mateixa proporció hi ha motiu per a interrogar-se des d'el doble punt de vista de la reflexió i de l'acció, sense oblidar mai, que el gravamen ideològic tendeix a connectar de manera dificilísimament separable els quatre nivells esmentats. El llampec verdejant per a una eventual acció o cooperació obliga a mirar molt atentament el semàfor.

c) Els corrents liberals, aparentment més assumibles, requereixen, així mateix, un atent discerniment. Doncs si bé el nivell econòmic-social i el nivell polític presenten dades de positiva assumpció de determinades exigències socials, també aquí el llast ideològic continua pesant molt: es tracta de la volença per les taules d'un individualisme sempre ressorgent i contínuament temptador. El cristià tendeix a oblidar-ho i no farà cap mal en vitaminar la seva memòria en honor de la veritat i el bé socials.

Totes aquestes precisions culminen una lenta i madurada reflexió del Magisteri, que partint d'un contundent No inicial (Rerum Novarum), i passant a un altre No rotund, però ja amb prèvies distincions (Quadragesimo Anno), s'obre paulatinament au progressiu discerniment especulatiu i pràctic (Mater et Magistra, Pacem in Terris), per tal d'arribar finalment a un eventual Sí -la Carta que ara comentem-, prenyat d'exigències testimonials i pràctiques. Per descomptat aquest eventual i matitzat Sí en el camp dels corrents històrics pressuposa la persistència d'una clara incompatibilitat en el que concerneix a l'àmbit doctrinal de les ideologies.

En quart lloc, és important presencialitzar la darrera secció del nostre text, que enfoca de manera global –no ja diferenciadament, com fins ara– la posició dels cristians davant els nous problemes socials i polítics. L'Ensenyament social de l'Església, es diu en un primer moment, acompanya als homes en la recerca de les corresponents solucions. Aquest acompanyament no pretén confirmar amb la seva autoritat concretes determinacions estructurals, però sí té com a finalitat recordar principis, contactar situacions, servir amb desinterès, atendre als més pobres i assumir les innovacions requerides per les circumstàncies de cada temps i lloc.

A continuació, Octogesima Adveniens concreta que, en l'àmbit econòmic, ha d'assolir–se una major justícia distributiva y un concret alliberament que implica canvi simultani de cors i d'estructures. Ara bé, autònom, però no independent, aquest àmbit ha d'integrar–se a llur torn dins l'aspecte polític –a aquest moment alludia més amunt–; espai que ha d'ésser genuí, és a dir, abocat al bé comú, conjunt de condicions que possibilita el respecte i la promoció de les famílies i els grups socials en funció del bé de cada ésser humà. Ulteriorment, allò polític ha d'ésser assumit pels cristians atès dels límits que ho defineixen, és a dir, ha d'ésser evangèlicament transcendit. Conseqüentment, lluny d'ésser absolutitzat, ha d'obrir–se al legítim pluralisme que comporta; lluny d'ésser absorbent, ha de facilitar una veritable participació en les responsabilitats; lluny d'ésser estàtic, ha de dinamitzar–se vers una continua invenció de noves formes de democràcia.

L'esmentada gradació (economia, política, inspiració evangèlica) possibilita la vivència de la plena antropologia humana, que és pasqual. Mort i ressuscitat amb el Crist, el cristià coopera incansablement en la creació de o en la reconducció vers un ordenament polític que respecti, garanteixi i promogui la justícia i la caritat en les relacions econòmiques.

9.– LA JUSTÍCIA EN EL MÓN, SÍNODE DE 1971

Ens trobem davant un nou aspecte de l'enfocament planetari amb que és abordada la qüestió social, des de la Mater et Magistra, pel Magisteri de l'Església. El títol és totalment expressiu al respecte: no es tracta sols de la justícia sense més, sinó de la justícia en el món, a inicis dels setanta. La societat mundial es caracteritza, segons el document, per quatre notes: sofreix múltiples contradiccions, posseeix una voluntat de promoció, pateix grans injustícies i es troba necessitada de diàleg o, si es vol dir, d'una incansable tasca de mediació.

Davant ella, els Pares sinodals es senten estimulats a bussejar de nou en la missió de l'Església a la llum de l'Evangeli. Aquest aprofundiment els cerciora de la relación intrínseca existent entre la justícia evangèlica de Déu per Crist i la tasca de justícia que requereix avui el planeta; i les ofereix noves perspectives per tal de precisar en aquest camp les funcions de l'Església com a totalitat i de la Jerarquia i els restants fidels en la seva pecularietat. Des d'aquesta base teològica, el document sinodal –de nou: no encíclica– dibuixa unes pautes d'acció en els àmbits del testimoni, de l'educació, de la collaboració i, finalment, de l'acció internacional.

El testimoni eclesial en pro de la justícia ha d'abraçar les maneres d'actuar, les possessions i els estils de vida.

a) Quant a les maneres d'actuar, el text urgeix que, dins de l'Església, es respecten els drets humans de tots el seus membres. Aquests drets concerneixen, en el camp econòmic, al salari (equitatiu), al la promoció (convenient), a la gestió (dels béns), a les assegurances socials, etc; en el camp jurídic, al coneixement dels eventuals acusadors i a una convenient defensa (en els litigis); en el camp femení, a la responsabilitat i participació de les dones.

b) Pel que fa a les possessions, la consigna és que l'ús dels béns temporals no faci mai ambigu el testimoni que l'Església està obligada a oferir. A aquesta nitidesa testimonial hi ha que subordinar les posicions de privilegi. Els membres de l'Església hem d'ésser moderats en l'ús dels béns. L'administració d'aquests ha d'adequar–se a les exigències que comporta l'anunci de l'Evangeli als pobres.

c) En referència a l'estil de vida, aquest ha d'ésser tal, en els països pobres, que les comunitats eclesials no configuren una illa de benestar; i, en els rics, que sigui exemple d'aquella moderació en el consum que és necessària per a nodrir a tants milions d'afamats en el món.

Passant al camp de l'educació per a la justícia, el nostre text ofereix orientacions de preciós contingut en els àmbits del mètode (que ha de conduir a una moral personal i social testimonialment expressada); dels obstacles (l'individualisme, el «possessionisme», el «talcualisme» adotzenador); de les exigències (renovació del cor, manera de viure humana, facultat crítica, etc.); del fruit (autosenyoratge i responsabilitat, d'una banda; construcció de comunitats veritablement humanes, d'altre); de les característiques (permanent i pràctica); dels medis (família, institucions eclesials, escoles, sindicats, partits); del missatge (dignitat de la persona, unida de la família humana, divinització cristiana de tots els homes); de les actituds episcopals (exhortació, intervenció, denúncia); de la litúrgia (essent, com és, el cor de la vida de l'Església, pot servir de gran ajut en aquesta educació per a la justícia, des de les seves dimensions comunitària, bíblica i sagramental).

En fi, les pistes d'acció que el document ofereix en el que es refereix a la collaboració –intraeclesial, ecumènica i interhumana– i a l'actuació internacional– amb indicacions de gran realisme– conserven encara avui, de la mateixa manera que les que he sintetitzat en els camps testimonial i educatiu, una candent actualitat, fruit de la seva vivacitat evangèlica i de la seva immersió en la realitat dels fets. El Sínode conclou la seva exposició expressant el desig de que l'examen a que ha procedit s'encarni en tots els nivells de la vida de l'Església.

No m'oblido del binomi «continuïtat–renovació». La continuïtat en el tractament del tema de la justícia és òbvia, tant en el seu aspecte de constància com en la seva vessant d'aprofundiment. Aquesta darrera, sense marginar les clàssiques divisions (comunicativa, distributiva, general o legal), delinea amb creixent claredat i distinció el concepte de justícia social. Ara bé, allò que apareix en el present document sinodal és la dada innovadora. Mai, fins ara, s'havia ofert, en els textos magisterials, una reflexió tan amplia, profunda –i autoexigent, eclesialment parlant– sobre la justícia com en aquesta exposició, que honra els pares sinodals congregats per Pau VI a Roma l'any 1971. Tant de bo, el seu vigor evangèlic ens ajudi a viure intraeclesialment, amb creixent intensitat, la qual cosa amb tot dret i conseqüent deure, prediquem al món en matèria social!

10.– LABOREM EXERCENS, JOAN PAU II, 1981

La primera encíclica social de l'actual Pontífex es cenyeix al problema del treball humà. Heu–nos aquí davant una aproximació indubtablement privilegiada al nostre tema. En efecte, segons Laborem Exercens, el treball de l'home és, de certa manera, el factor determinant no només de l'objectiva realitat econòmica social, sinó també del conjunt dels documents que conformen la Doctrina de l'Església en dit àmbit.

Després de realitzar una aproximació històric–evolutiva als esmentats documents posant en evidència la seva continuïtat i renovació amb categories orgànic–evangèliques, Joan Pau II aborda tres dimensions fonamentals del treball humà: bíblico–antropològica (en sí i en la seva aplicació al nostre temps), ètic–jurídica i espiritual.

Des del punt de vista bíblic–antropològic, el treball, a la llum de la revelació de l'home com a creat a imatge de Déu i cridat a créixer, multiplicar–se i senyorejar la terra, apareix en la seva doble riquesa: objectiva (es tracta de la seva dimensió tècnica, productiva i eficaç) i subjectiva ( que posa de relleu la seva dimensió personal). Aquesta segona perspectiva té primacia damunt la primera, ja que és precisament en tant que imatge de Déu que l'home és persona i és exactament quant persona que és subjecte del treball. No és el tipus d'aquest, sinó la seva procedència personal el fonament determinant de la seva justa valoració. Ésser «persona que treballa» té prioritat damunt ésser «persona que treballa».

L'enfocament economicista, la civilització materialista inverteixen aquest ordre; concedeixen importància primària a la dimensió objectiva sobre la subjectiva, marginen al subjecte, menyspreen (¡què just és aquí el verb!) la persona. D'ací la rectitud històrica de la reacció solidària que va protagontizar el treball pretèrit. Reprenent la trilogia persona–família–societat de la Rerum Novarum, el nostre text corona aquesta reflexió abundant en la densitat decisiva de la dimensió personal, «subjectual» del treball.

Aquesta doctrina de valor permanent ens porta a copsar, a llur torn, una altra prioritat, la que el treball integral (subjectiu, abans de res; però també objectiu) té respecte al capital i la propietat: això ens immergeix en el cor del nostre temps. Prevalència sobre el capital, puix que aquest pertany al mer àmbit de la causalitat instrumental, mentre que el treball resplendeix per la seva categoria de causalitat eficient, la qual cosa exigeix que el capital, es subordini al treball, sigui aquest empresarial, sigui obrer. I predomini sobre la propietat (abans de res dels mitjans de producció), en la mateixa mesura en que el sentit definitiu d'aquesta darrera –la propietat– és que serveixi al treball (a la persona que treballa) i no al contrari.

La tragèdia de la nostra època és que ha privilegiat unes maneres de pensar i actuar que, pel que fa al primer punt, han separat, contraposat i, finalment, invertit ambdós membres del primer binomi fins el punt d'estructurar un indegut senyoriu del capital sobre el treball: i, respecte al segon conjunt, han subordinat d'aital manera, contractualment, el treball a la propietat dels mitjans de producció que aquell ha estat transformat en funció aleatòria d'aquesta. Quan, al contrari, la veritat reclama i la justícia exigeix que l'únic títol legítim de propietat dels mitjans de producció sigui que aquests –reiterem–ho– serveixen al treball i possibilitin, d'aquesta manera, el destí universal dels béns i, per consegüent, el seu ús personal, atès de la constitutiva dimensió comú que les caracteritza.

Des del punt de vista ètic–jurídic, els empresaris (tant indirecte, és a dir, el constituït pel conjunt d'institucions polítiques, econòmiques, socials, culturals, etc. que organitzen i regulen el treball; com a directe, és a dir, la persona o institució que mitjan contracte ad hoc ofereix i estipula treball) han d'obrir–se respectivament als drets dels treballadors: a tenir treball i condicions dignes treball, en el primer cas; a obtenir una justa remuneració, que possibiliti una digna vida familiar, en el segon.

Des de la tercera aproximació, la de l'espiritualitat del treball, la qual, per descomptat, ens situa en allò íntim de l'ésser de l'Església, Laborem Exercens, posa davant els nostres ulls, tant la dimensió protològica com la perspectiva cristològica de l'esforç laboral humà. La consideració protològica aprofundeix sobre el fet de que, sota Déu, i per a la seva glòria, completem, mitjan el treball, l'obra de la creació per Ell iniciada i sostinguda; la cristologia ens associa a Jesús qui, d'una banda, predica amb l'exemple «l'evangeli del treball» (vida amagada i laboriosa de Natzaret) i, d'altra, ens convida a inserir allò penós del treball en la seva mort i ho fructiferà del mateix en la seva resurrecció, associant–nos d'aquesta manera, simultàniament, a l'eficàcia de la seva redempció.

Per descomptat, aquesta encíclica corona excellement tot l'esforç de reflexió operativa sobre el treball humà realitzat pels textos anteriors del Magisteri social. És, en sí mateixa, un testimoniatge preclar del desenvolupament orgànic–evangèlic que ella detecta i subratlla en els missatges que la precedeixen.

11.– SOLLICITUDO REI SOCIALIS, JOAN PAU II, 1987

En arribar al penúltim dels documents d'aquesta segona part, és indicat efectuar una breu aturada a fi de percebre comparativament les grans línies dels missatges ja oferts i dels que resten per oferir. Pot ajudar–nos a això la següent esquematització:

Fetes aquestes reflexions metodològic–pedagògiques, passo a sintetitzar el missatge de Sollicitudo Rei Socialis, la finalitat explícita del qual és confirmar la continuïtat i renovació de la Doctrina social de l'Església i proclamar la lloança de Populorum Progressio, al mateix temps que donar testimoni de l'autoritat de la seva doctrina. El binomi «continuïtat–renovació» s'explana sobretot entorn a la connexió de Popularum Progressio amb Gaudium et Spes (continuïtat) i a la carrega ètica, universalitzadora i irènica que dóna al concepte de desenvolupament (renovació).

En el ampli «Veure», Joan Pau II passa tot seguit a analitzar tant els aspectes negatius (el retard de tants pobles en el procés del desenvolupament i les causes del mateix) com els positius del món contemporani.

El «Jutjar» d'aquesta macrorrevisió de vida s'exposa en dos moments: a) En què consisteix el veritable desenvolupament: no és de tipus illuminista ni de tarannà economicista, sinó que, a la llum de la vida cristiana, té com a protagonista l'home fins que: (1) creat a imatge de Déu i inserit en el Seu pla cristocèntric i cristofinalitzador; (2) subjecte de drets i deures; (3) conscient del seu hàbitat –ecologia–. b) Quina lectura teològica pot i ha de fer–se dels problemes moderns. Es tracta d'una lectura que, d'una banda, diagnostica el mal a través d'una anàlisi d'ordre religiós que mostra un món sotmès al pecat i a estructures de pecat, un món afamat de tota costa de poder i de diners; i d'altra, indica el camí a seguir per tal de superar el mal diagnosticat, a saber, el del canvi ètic i de la conversió. Aquesta conversió assumeix conscientment el fet de la interdependència actual dels pobles i s'eleva decididament a la vivència de la solidaritat, vista en darrer terme com a virtut cristiana, animada per la caritat i inspirada en el model trinitari: les relacions intradivines són la seva font i el seu terme definitius.

L'«Actuar» consegüent, rera unes consideracions de principi sobre la Doctrina social de l'Església –l'ensenyament i difusió de la qual formen part de la missió evangelitzadora de la mateixa Església–, concreta com aquella– la Doctrina social–: a) ha d'obrir–se a la perspectiva internacional mitjançant una lúcida opció preferent pels pobres (Tercer i Quart Món); b) postula reformes, donat el desequilibri internacional, en allò que concerneix al sistema comercial, monetari i financer, a les transferències tecnològiques, a les organitzacions mundials: c) i convoca a la collaboració de tots, en el marc d'una solidaritat universal.

Fet l'adient discerniment, la Teologia de l'alliberament constitueix una valuosa aportació a aquest «Actuar», les exigències de les quals han d'afrontar–se positivament a partir de la promesa divina i de la bondat fonamental de l'home.

12.– CENTESIMUS ANNUS, JOAN PAU II, 1991

Hem arribat al nostre document final. Fidel al binomi tantes vegades reiterat, Joan Pau II afirma que Centesimus Annus commemora, rellegeix el passat; però sobretot s'obre al futur. Com he assenyalat fa poc, aquesta encíclica no pertany al grup de les «puntuals», sinó que té un caràcter general, retrospectiu, d'una banda, i prospectiu, d'altra: entre ambdós pols s'ha d'afegir un tercer, mediacional i al propi temps autònom: el circumspectiu o presencial. D'aquesta manera, l'encíclica: a) ofereix una estructura bimembre (la primera secció, retrospectiu–presencial, comprèn els tres primers capítols; la segona secció, presencial–prospectiva, abasta els tres restants); b) es mostra globalitzadora, anàlogament a com ho és la Gaudium et Spes: anàlogament, no unívocament, perquè fi i mitjans són diferents.

Les seves tres primeres parts, d'enfocament reasuntiu–històric alhora que circumspectiu, destaquen les principals característiques de la Rerum Novarum (capítol I); analitzen el trànsit des de llavors a «les coses noves» d'avui (capítol II); i s'aturen, amb múltiple riquesa de dades, a l'any 1989, el de la caiguda del mur de Berlin (capítol III). Resumim–les breument.

El capítol primer subratlla tres preses de posició de la Rerum Novarum, a saber: a) va afrontar el conflicte capital–treball del seu temps, establint un paradigma permanent per a l'Església (la seva decisiva intervenció en el conflicte social modern) i conferint–li d'aquesta manera una mena de «carta de ciutadania» davant les canviants realitats de la vida pública. b) Va defensar els drets fonamentals dels treballadors (de propietat, associació, condicions humanes de treball, salari just, lliure acompliment dels deures religiosos). c) Va exposar les relacions entre l'Estat i els ciutadans (subratllant el deure dels poders públics d'actuar en bé dels altres més pobres i urgint, alhora, el caràcter limitat i instrumental de la seva intervenció).

El capítol segon posa de relleu que Lleó XIII: a) va preveure els efectes negatius del Socialisme, l'error fonamental del qual és l'eliminació de l'home com a persona (error que troba en l'ateisme la seva causa fonamental) i el medi d'acció del qual és la lluita de classes. b) Va criticar així mateix el liberalisme, quant deixava l'esfera econòmica fora del camp d'acció de l'Estat i, sobretot, quant –doctrinalment parlant– afirma una llibertat allunyada de la veritat (aquest és el seu profund i típic error). Les tràgiques conseqüències històriques d'aquesta impostació es fan veure en el cicle de les guerres que van de l'any 1914 a l'any 1945, caracteritzada per una creixent universalització de la belicositat davant el perill de la dictadura comunista i per un simultani i paradoxal procés de conscienciació antibèlica; fet, aquest, que no consegueix marginar la dada majoritàriament visible, que és l'extensió del totalitarisme comunista. Aquesta situació dóna peu a tres tipus de resposta: la de les societats democràtiques inspirades en la justícia social, la dels sistemes de «seguretat nacional», i la de la societat de benestar o de consum. Durant aquest mateix període tenen lloc dos fenòmens colaterals de gran importància: un gegantí procés de descolonització i un creixent sentiment no només dels drets dels homes i de les nacions, sinó també de la necessitat de corregir els desequilibris d'àmbit mundial.

El capítol tercer analitza els esdeveniments dels anys 1980, que culminen amb la caiguda del mur de Berlin (1989). El seu eix ho constitueix l'enfonsament dels regíms opressors. a) Són factors del mateix: la violació dels drets dels treballadors (i la consegüent reacció d'aquests, iniciada en Polònia, en nom de la solidaritat); la ineficàcia dels sistema econòmic, alhora que la violació de la cultura i dels drets nacionals; particularment, dins de l'àmbit cultural, el buit espiritual produït per l'ateisme. b) I són conseqüències de dita caiguda: l'encontre que ha tingut lloc, en alguns països, entre l'Església i el Moviment obrer (angle religiós); el perill d'un nou desvetllament d'odis i rancúnies en els pobles d'Europa (angle polític); de deure de justícia d'ajudar a les nacions excomunistes, sense frenar l'auxili prestat al Tercer Món (angle solidari); la necessitat de posar en joc una recta concepció del desenvolupament, és a dir, un desenvolupament integral (angle ètic-jurídic).

Un dels missatges resultants d'aquesta primera secció de l'encíclica ve a dir: deslligent-nos definitivament de les negativitats ideològiques del Socialisme i del Liberalisme, si volem construir veritablement un món de llibertat i solidaritat.

La segona secció abraça els tres restants capítols, dedicats a la propietat privada i al destí universal dels béns; a l'Estat i la Cultura; a la Doctrina Social de l'Església. Quina és el seu ensenyament?

El primer (capítol IV) tracta dos grans temes: el treball modern com a nou tipus de propietat i el mercat lliure.

a) En síntesi, sobre el treball modern se'ns diu el que segueix: la manera de relació treball-terra com a factor de propietat ha canviat amb el pas dels temps; avui el factor treball té prioritat sobre el factor fecunditat de la terra. Ara bé, dins del factor treball com a element determinant de la propietat, emergeixen el coneixement, la tècnica i el saber, els quals passen a ésser les fonts principals de riquesa. Històricament, doncs, la terra ha cedit el seu paper de factor decisiu de la producció al capital i aquest, posteriorment, ho ha cedit a l'home.

Aquesta nova dada presenta aspectes positius juntament a altres negatius. Entre els primers cap subratllar la valoració del propi home, l'exercici de determinades virtuts i el dret a la llibertat. Entre els segons, cal destacar el doble fet de la marginació (respecte als sistemes d'empresa en els que el treball modern ocupa un lloc central) i de la misèria i explotació (en els llocs on continua vigent un capitalisme salvatge) d'enormes masses humanes. S'imposa, doncs, la conclusió de que cal aconseguir un accés equitatiu al mercat internacional -per part dels marginats i explotats: persones i pobles-, basat no en el principi unilateral de l'explotació dels recursos naturals, sinó sobre la universal valoració dels recursos humans.

b) Passant al tema del mercat lliure, després de mostrar com aquest ha d'ésser "etitzat" (complint els deures de justícia i equitat; otorgant, més enllà d'ells, allò que és degut a l'home pels sol fet d'ésser home; i percibint que, en el context del Tercer Món, els objectius de la Rerum Novarum conserven la seva validesa), el nostre text s'atura sobre quatre punts de particular relleu: sindicats, empresa, capitalisme i deute exterior.

Els sindicats, en el context tant del Tercer com del Quart Món, han de prosseguir la seva lluita contra el capitalisme lliberal proposant com alternativa no el sistema socialista, sinó una societat que es funda en el treball lliure, l'empresa i la participació i que requereix un oportú control del mercat. -La empresa capitalista té dret al seus beneficis en la mesura en que es constitueix no en una societat l'únic fi de la qual és maximitzar el lucre, sinó en una comunitat de persones amb vistes a resoldre les seves necessitat i oferir béns i serveis en profit de la societat.- El Capitalisme real, un vegada fracassat el socialisme homònim, no és ni pot ésser l'únic model d'organització econòmica, essent així, que per si sol no assegura a tots -individus i pobles- les condicions bàsiques de participació en el desenvolupament. Es requereix una programació responsable de part de tota la comunitat internacional, amb la consegüent apertura de les nacions més fortes i la coherent inserció -que implica esforç i sacrifici- de les febles.- El deute exterior, atès la vigència del principi del pagament, requereix modalitats de reducció, dilació o extinció en la mesura en que suposa sacrificis insuportables que portarien a poblacions senceres a la fam i a la desesperació.

Tot seguit, el capítol enfoca els problemes i amenaces que sorgeixen en el si de les economies més avançades. En una primera aproximació elabora les qüestions del consumisme i l'ecologia, emmarcades en una visió cristiana del sistema ètic-cultural.

a) El consum de creixent qualitat és legítim en la mesura en que respon a una imatge integral de l'home, segons la qual les dimensions materials i instintives es subordinen a les espirituals. La seva volta de clau decisiva és l'efectiva comunicació de béns a qui està mancat d'ells, arribant, si el cas ho requereix, a l'autoprivació d'allò que és necessari. Mentre que el consum, adreçat als instints i marginador de la realitat personal, en prevaler el tenir sobre l'ésser i/o en lliurar-se a desviacions tan evidents com la droga i la pornografia, és un fenomen indubtablement negatiu.

b) Pel que fa al tema ecològic, Centesimus Annus distingeix dos tipus d'ambient, natural el primer, humà el segon. En l'arrel de la destrucció insensata de l'ambient natural subjaceix no tan sols un error antropològic (consistent en l'oblit del do original de la creació, en l'ús arbitrari de la terra, en la suplantació de Déu), sinó també una mesquinesa d'esperit. Però és pitjor encara la destrucció de l'ambient humà, mitjançant la creació d'estructures inhumanes i pecaminoses de convivència, que es reflexa múltiplement (problemes de l'amuntegament urbà, de l'explotació laboral, dels "barris xinesos" dels suburbis depravats, de la dissolució familiar, etc.). S'ha de substituir aquestes estructures per formes autèntiques de convivència.

En una segona aproximació, el nostre text reflexiona sobre l'alienació i el capitalisme, des d'una illuminació antropològic-teològica de l'economia.

a) Més enllà de l'enfocament marxista de l'alienació, unilateralment economicista i materialista, la visió d'aquest fenomen parteix de la seva existència (en els àmbits del consum i del treball) i aprofundeix en la seves causes. L'hom s'aliena quan es nega a l'autodonació; la societat s'aliena quan es tanca a la solidaritat. En ambdós casos, l'home instrumentalitza l'home.

b) Connectant amb el que hem esmentat abans, el capitalisme ha d'ésser objecte de discerniment. Si per ell s'entén un sistema econòmic que reconeix el quàdruple paper de l'empresa, el mercat, la propietat privada (amb la consegüent responsabilitat sobre els mitjans de producció) i la lliure creativitat humana, la resposta és positiva. Però si el que està en joc és una ideologia radical els llasts i els efectes dels quals són la marginació i l'explotació (sobretot en el Tercer Món) i l'alienació fa un moment considerada (especialment en els Països més avançats), llavors no hi ha cap altra sortida que la denúncia i el rebuig.

No puc aturar-me sobre els capítols V i VI. Breument: pel que fa a l'Estat, es trenen unes reflexions que, endemés d'ésser lluminoses en si, són molt adients per a la circumstància hispànica, tant en el que es refereix a la democràcia com en el que afecti a la cultura (cf. capítol V). Respecte a la Doctrina social de l'Església, aquesta és abordada des d'un múltiple punt de vista amb el resultat de cerciorar-nos ulteriorment sobre la seva finalitat antropològica, el seu valor instrumental d'evangelització, la seva fonamentació teològica i la seva eficàcia testimonial-operativa, en funció d'una opció preferencial pels pobres que es concreta en la promoció de la justícia (cf. capítol VI).