Pròleg

El Sínode dels bisbes europeus, clausurat el dia 22 d'octubre de 1999, ha reflexionat, entre altres, sobre la qüestió nacional, per la seva cabdal importància en la construcció de la Unió Europea; importància que, al seu torn, encara agafa més gruix si hom situa el fenomen en el marc del desenvolupament de la història —nostra i universal— dels darrers segles. El missatge sinodal en pren consciència quan diu: «l'amor sincer que, com a Pastors, sentim per a Europa ens impulsa a adreçar amb confiança algunes crides als qui —sobretot a nivell institucional, polític i cultural— tenen una responsabilitat específica respecte a la sort futura del nostre Continent»; i, entre les crides esmentades, figura en primer lloc la següent: «no calleu, sinó alceu la veu quan siguin violats els drets humans dels individus, de les minories i dels pobles». El Sínode es fa ressò d'aquelles paraules que el sant Pare pronuncià davant l'ONU l'any 1995, quan demanà «una reflexió sobre els drets de les nacions», conscient de la seva dificultat i, alhora, de la seva urgència: «és, tanmateix —afirma Joan Pau II—, una reflexió improrrogable, si es volen evitar els errors del passat i tendir a un ordre mundial just».

El fet nacional, en efecte, es palesa com un dels més decisius —si no el primer— en la moderna i contemporània realització de la convivència humana. Qui no té presents els noms de Timor, Txetxènia, l'ex-Iugoslàvia, Tibet, Euskadi i altres que, bo i essent anàlogament intensos, han fressat o iniciat camins de diàleg i d'acord, com Txecoslovàquia, Irlanda i els Països Bàltics? Malgrat tot, resten encara pendents de solució una gran quantitat de situacions que requereixen i requeriran, a més de seny i de consegüent voluntat política, un coneixement profund dels drets i deures dels Estats, de les nacions i de les minories ètniques.

El treball que tinc la satisfacció de presentar constitueix una contribució important per a assolir un ulterior progrés en la reflexió sobre aquesta matèria i en la praxi que comporta. Es tracta d'un llibre pensat i redactat no des d'un punt de vista estrictament polític, ni únicament filosòfico-moral, malgrat que l'autor consideri adientment aquests aspectes, sinó teològico-moral, fruit de principis i criteris cristians pouats en l'Evangeli i la Llei natural, contrastats amb el Magisteri contemporani.

El seu autor, jove prevere de l'arxidiòcesi barcelonina, enginyer de telecomunicacions, llicenciat en teologia i màster en Doctrina Social de l'Església per la Universitat Pontifícia de Salamanca, que prepara actualment la tesi doctoral en teologia moral, ha esmerçat una intensa dedicació al nostre tema com a membre docent del Seminari de Doctrina Social de l'Església de la Facultat de Teologia de Catalunya (SEDASE), del consell directiu del qual forma part.

M'és plaent de testimoniar, d'una banda, el coneixement que palesa de l'ensenyança del Magisteri i, d'una altra, l'amor i la fidelitat amb què n'ha assumit la llum i n'ha concretat els camins d'actuació pràctica; amor i fidelitat que li possibiliten, alhora, d'aprofundir-lo, discernir-lo i proposar-lo. Tinc, a més, l'alegria de constatar que el llibre connecta directament amb l'ensenyament dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense en el document Arrels cristianes de Catalunya (1985) que tan bon ressò ha tingut i té, no solament entre nosaltres, sinó també en altres porcions de l'Església a Espanya i Europa, tal com es pot veure llegint el llibre del P. Kurt Egger titulat Chiesa e minoranze etniche, Documenti delle Chiese locali dell'Europa centro-occidentale (Bolònia 1997), de recent publicació, en el qual se'ns ofereix una antologia de textos sobre la matèria que provenen de distints membres de l'Episcopat europeu (traducció castellana: Iglesia y minorías étnicas, ed. Desclée de Brouwer, Bilbao 1998).

El llibre contribueix a aclarir el polivalent concepte de nacionalisme —polivalent fins a arribar a l'equivocitat— concepte que, d'una banda, assumit en el seu vessant positiu, denota simplement amor a la nació. En la llera traçada pel bisbe emèrit de Vic, Dr. Ramon Masnou (Carta sobre nacionalismos, ed. Península, Barcelona 1996; versió catalana: Carta sobre nacionalismes, ed. Proa, Barcelona 1996; versió italiana: Guardando alla Catalogna, ed. Òmicron, Roma 1998), i fonamentat en el claríssim discerniment de Pius xi, el nostre autor parla de la virtut del nacionalisme, com a hàbit de vivència i de cultiu de la vida nacional, el valor de la qual per als pobles fou inoblidablement remarcat pel gran Papa Pius XII. Negar aquesta virtut com a concepte i estil de vida duu a desqualificar els moviments nacionalistes que noblement defensen rectes aspiracions de plenitud de vida nacional pels camins del diàleg, de la cooperació i de la no violència.

D'altra banda, Joan Costa, fidel al Magisteri, exposa amb claredat el concepte negatiu que els Papes tenen del nacionalisme exacerbat i impositiu, sobretot quan és encarnació d'ideologies superbioses i assimilistes que són causa d'incomptables mals en la vida eclesial i internacional. L'autor fa seus aquests judicis negatius sobre aquest tipus de nacionalisme que té com a protagonistes primordials els Estats nacionals que han instrumentalitzat o instrumentalitzen llur vida nacional fent-la degenerar al servei d'insaciables interessos polítics i econòmics. Aquesta degeneració provoca, paradoxalment, com a reacció també irracional, l'internacionalisme apàtrida. Defensa i promoció del nacionalisme-virtut i blasme del nacionalisme hipertrofiat i imperialista, constitueixen, doncs, els dos pols d'una el·lipse positivo-negativa que l'autor propugna de transformar en una circumferència lluminosa traçada entorn del primer pol, esdevingut definitivament únic: la virtut del nacionalisme, equivalent a la virtut del patriotisme, que preuen una vida nacional creixentment desenvolupada en un marc vital de diàleg i de cooperació.

Un segon punt remarcable de l'obra és palesar que els drets —i consegüents deures— de les nacions no són sinó una fructificació dels drets fonamentals de la persona humana en la seva dimensió social i cultural, com tan magistralment el Papa Joan Pau II recordà davant l'ONU en el memorable discurs de l'octubre de l'any 1995.

Un tercer i darrer aspecte que convida a considerar es refereix a les aplicacions concretes de l'anterior doctrina en els àmbits polític, cultural i pastoral. Políticament parlant, aquest llibre contribueix a fer ulteriorment viable el que els bisbes catalans havien indicat en l'esmentat document Arrels cristianes de Catalunya amb vista a aprofundir harmònicament la personalitat i la interrelació dels distints pobles d'Espanya. Des de l'àmbit cultural són dignes d'atenció les reflexions de Joan Costa sobre una nova interrelació: la que afecta el desenvolupament de la personalitat individual en el marc de la pròpia cultura. Finalment, des de l'enfocament pastoral, cal remarcar les orientacions de l'autor pel que fa als comportaments i actituds quotidianes dels fidels en la relació fe-cultura.

Els cristians intentem de fer cada vegada més present Jesucrist en la vida dels homes i dels pobles amb la consegüent repercussió en la pau social. Això requereix —amb paraules de Joan XXIII— una societat ancorada en la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Se'n deriva la necessitat de conèixer i assimilar a fons la Doctrina Social de l'Església en el nostre camp, doctrina que, ja des de Lleó XIII en la Rerum Novarum, va acompanyada constitutivament d'una acció que l'advera i l'empeny a ulteriors plenituds, alhora que reclama de tots fortalesa indeficient i clarivident prudència.

Antoni M. Oriol

«Guardeu-vos, sí, també de les altres coses perilloses, però guardeu-vos sobretot de l'exagerat nacionalisme, perquè hi ha nacionalisme i nacionalisme. És com dir que hi ha humanitat i humanitat, personalitat i personalitat. Hi ha nacions i hi ha també el nacionalisme, i les nacions les ha fetes Déu. Per tant, hi ha un lloc per a un just, moderat, temperat nacionalisme, associat a totes les virtuts»

«La resposta a la por que enfosqueix l'existència humana al final del segle vintè és l'esforç comú per construir la civilització de l'amor, fundada en els valors universals de la pau, de la solidaritat, de la justícia i de la llibertat. I l'ànima de la civilització de l'amor és la cultura de la llibertat: la llibertat dels individus i de les nacions, viscuda en una solidaritat i una responsabilitat oblatives»