Tractar el tema de les relacions culturals representa en la Teologia actual un indiscutible "Signe dels Temps" plenament acceptat (cf. Gaudium et spes 4); oi més enguany, a propòsit del Fòrum de les Cultures’04, de Barcelona. La hipòtesi de xoc de civilitzacions (fonamentalment cristianisme-islam); l’onada d’emigracions; la mobilitat global d’empreses, persones i mercaderies; la mateixa Unió Europea amb 25 Estats membres i 454 milions d’habitants. Heus-aci l’actualitat del fenomen del diàleg i relació cultural en el marc dels objectius del desenvolupament d’un ambient humà sostenible, on les mutacions culturals s’hi barrejen amb molts elements estables. Aquestes relacions culturals s’han d’assolir en l’esforç conjunt per assolir "una ferma base de pau i allunyar l’espectre fonest de les guerres de religió" (Novo millennio ineunte 55) .

Cultura és tot allò que l’home fa, pensa, comunica, creu i crea lliurement i amb capacitat d'autocrítica o de crítica social. Constatem, almenys, tres aportacions essencials de la Teologia cristiana al fenomen cultural:

1.- La unitat de la família humana volguda per Déu Creador. Seguint Fides et Ratio 70 observem el fet que en el tema de la relació amb les cultures, el cristianisme té una llarga experiència de trobament amb la universalitat de les cultures. Aquesta és una dada ontològica i històrica. Només cal recordar Ac 1,8 on diu que l’Esperit Sant farà testimonis de Jesús "fins a l’extrem de la terra". El cristianisme fa caure les barreres que separen les cultures diverses de manera que Crist passa a ser una oferta universal de salvació: la promesa de Déu en Crist. "Des de llocs i tradicions diferents tots són cridats en Crist a participar en la unitat de la família dels fills de Déu, i esdevenir u" (FR 70).

2.- Totes les cultures i religions si estan pregonament arrelades en allò que és humà, tenen una presència explícita o implícita de Jesucrist. K. Rahner insisteix brillantment en aquesta veritat teològica: Jesucrist és el Salvador universal i transcendent del gènere humà, per a tots els temps i per a tots els homes, pels camins que només l’Esperit Sant fa operant. El Nou Testament no pot ser més eloqüent en aqueta matèria: Sant Pau ensenya com la mort de Crist ha apropat els pobles que eren lluny, perquè "ell és la nostra pau, de dos pobles n’ha fet un de sol, destruint la barrera que els separava i els mantenia enemics" (Ef 2,14). Per el cristianisme, la revelació del Déu-Amor, Jesucrist, el Fill de Déu, no és una opinió negociable en el diàleg interreligiós. "Al contrari, per a nosaltres és una gràcia que ens omple de joia, una notícia que tenim el deure d’anunciar" (NMI 56).

3.- En el nostre espai europeu el cristianisme ha aglutinat les altres cultures anteriors. En efecte el cristianisme ha configurat un estil de veure les coses i de viure-les impregnades de valors espirituals, morals, humanístics i culturals. El critistianisme ha deixat el seu rastre històrico-cultural a través de les catedrals, monestirs, universitats europees o, fins i tot, una ruta de pelegrins -com el Camí Xacobeo- que donen fe del seu pregon arrelament al Vell Continent.

En definitiva, aquesta teologia cristiana fonamental aporta al fenomen de les relacions culturals indubtables concrecions personals i col.lectives, que desemboquen en una obligada síntesi vital Fe/vida i Fe/cultura, sempre en dificultats i en tensió.

El caràcter obligant d’obertura que tenen les cultures, prové de la capacitat del subjecte humà a sintetitzar les seves relacions amb uns valors objectius més enllà dels prejudicis partidistes. Natura i cultura troben una harmoniosa síntesi vital en la Teologia moral cristiana, en ordre a la consciència dels valors comuns arrelats en l’humus cultural. Podem considerar que hi ha tres perspectives que pertànyen al comportament humà responsable que fan possible aquella sintesi, i que modelen constructivament el diàleg entre les cultures. Són: la persona com a centre de la cultura, el desenvolupament cultural i la cooperació cultural.

1.- Des del punt de vista de les identitats culturals, cal posar la persona en el centre dels sistemes d’educació i de formació sense escisions que allunyen, ni contradiccions entre Fe/vida i Fe/cultura ja que l’home és l’artesà, l’autor i el beneficiari de totes les accions culturals. La persona humana és un ésser-en-relació, és manifestament pluridimensional per damunt de tot reduccionisme unidimensional. En aquest sentit hi ha molts trets de la cultura actual "políticament correcta" que està inculcant, sense cap discerniment, una mentalitat o un estil de vida clarament unidimensional (el materialisme nihilista, pragmàtic, ateu i consumista).

2.- Des del punt de vista de la participació en la vida cultural, cal atorgar un tractament respectuós, just i veritablement humà al desenvolupament cultural. Això vol dir que en el pla de les relacions amb els altres persones, aquell que sigui diferent a mi no ha de ser un enemic a eliminar, ni a reprimir sinó un germà, és a dir, un ésser humà que vol la meva ajuda. Aquest és un comportament humà responsable plenament respectuós amb la realitat de l’altre. Aquest comportament assoleix el seu nivell més pràctic quan jo, endemés, intento preguntar-me per les causes que provoquen els mals en el món i maldo per eliminar-les o pal.liar-les en la mesura del possible. El desenvolupament humà integral ha de promoure la llibertat de l’home i de tots els homes. Sota aquest axioma de l’humanisme integral (cf. Maritain) l’Església es fa missionera. L’Església evangelitzadora, en el terreny de les relacions culturals, anuncia Jesucrist Camí, Veritat i Vida amb un gan respecte car, "l’Església proposa, no imposa: respecta les persones i les cultures i s’atura davant el sagrari de la consciència" (Redemptor missio 39). "L’Església no veu una contradicció entre l’anunci de Crist i el diàleg cultural i interreligiós" (Redemptor missio 55). El desenvolupament cultural es realitza en un context on és possible el respecte envers l’altre i no pas per tàctica interessada. L’acció social en la vida quotidiana -la presència de l’Absolut de Déu en la immanent praxi humana (cf. Blondel)-, s’encarrega de fer fruïtar els fruits de l’Esperit Sant. En aquest diàleg de vida, a l’abast de tothom, els dons seran donants quan l’Esperit vulgui i com vulgui, en el temps i en el moment que fixa el Pare (Ac 1,7). Pensem que en la mediació del temps i de la història, l’Esperit Sant troba, com en un salt insospitat, el seu medi més genuï: el testimoni de la vida quotidiana, sense masses ajudes, en el viure fraternalment, en l’interès per allò de l’altre i per allò que és de les nostres tradicions. Sí, en el diàleg cultural neix la possibilitat de progressar en l’acció i en el desenvolupament cultural, purificant-les i convertint-les en ferment de fecondes relacions (RM 56).

3.- Des del punt de vista de la cooperació cultural internacional entre les cultures, cal un esforç comú de discerniment cultural. "Una cultura mai no pot ser criteri de judici i menys encara criteri últim de veritat en relació amb la revelació de Déu" (FR 71). No hi ha cap cultura perfectament acabada que respongui a totes les exigències de l’Evangeli. Tampoc l’Europea. Tanmateix la civilització Europea -tal com rescorda Ecclesia in Europa- està cridada a ajudar altres pobles en el camí vers la protecció dels valors universals irrenunciables, la seva praxi en els drets humans i en la pràctica jurídica del dret de gents o del dret internacional. La veritat de l’Evangeli és molt més que una cultura consolidada i establerta en l’espai, en el temps i en la forma de manifestar-se. Per tant, els responsables de l’educació han de saber interpretar quins poden ser aquells valors d’encontre i quins poden ser aquells valors de desencontre cultural, ja que en això hi va l’avenir de les generacions futures com a éssers humans. Per això cal envigorir la necessitat de diàleg entre cultures, entre religions, entre diferents països, entre generacions, entre ciutadans i institucions de tota mena, perquè reconeguin els valors/desvalors que cada comunitat pot aportar a l’altre o pot tenir el risc de perdre. En aquest punt és oportú remarcar l’aplicació de la llei de la inculturació en l’àmbit del matrimoni i la família car, les entitats naturals sempre seran claus fonamentals per el desenvolupament de la cultura i de la seva socialització. Familiaris consortio 10 formula aquesta inculturació en termes "d’acollida de la cultura popular" i en termes "d’inesgotable riquesa del Crist": "és conforme amb la tradició constant de l’Església d’acollir a partir de les cultures dels pobles, tot allò que pot expressar millor les inesgotables riqueses del Crist".

A tall de resum esmentem breument algunes orientacions pastorals del que podem concloure fins aquí:

1. La reflexió teològica requereix l’aportació de les ciències en l’avenç d’una societat en canvi.

2. L’evangelització de les cultures vol dir la promoció cultural dels homes i dones com a tal.

3. L’Església fa seva la noció moderna de cultura, que engloba la dimensió humanista (el cultiu dels valors espirituals i morals) i la dimensió antropològica (la vivència real de les societats dinàmiques; també els valors de la nació evitant l’autoexaltació).

4. L’Església viva sempre se situarà en una perspectiva de defensa de la cultura pròpia de l’ésser humà. És a dir, en la cultura de la vida, la cultura de la solidaritat, la cultura de la pau, la cultura del medi ambient. En definitiva, en els ideals de la civilització de l’amor, que predicava Pau VI.

La perspectiva moral i pastoral en relació al servei que la Comunitat cristiana pot fer al desenvolupament de les cultures, tal vegada ens vingui proposada a Gaudium et spes quan parla de "L’Ajut de l’Església a la societat humana" (GS 42).

En aquest apartat "Ajut de l’Església a la societat humana" (GS 42) s’esmenta un principi general: "La unió de la família humana s’enforteix i es completa considerablement per la unitat de la família dels fills de Déu, basada en Crist". S’esmenta també la finalitat ètico-religiosa de l’Església: "ajudar a establir i a enfortir la comunitat humana d’acord amb la llei divina". Seguidament s’assenyalen els mitjans ordinaris de la societat d’avui car: "l’Església reconeix tot allò que hi ha de bo i de just que hi ha en la vida social d’avui, en les institucions que la societat ha creat, sobretot l’evolució vers la unitat, dins un procés de sana socialització i associació civil, cultural, econòmica, i per tant, l’Església vol ajudar i fomentar aquestes iniciatives, tant com depengui d’ella i es pugui posar d’acord amb la seva missió". Finalment s’aprofundeix en el motiu religiós pel qual l’Església ajuda la societat en el foment de la unitat: "Perquè el foment de la unitat encaixa amb la intima missió de l’Església, ja que aquesta és en Crist com un sagrament, o senyal i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el llinatge humà. La autèntica unió social externa brolla de la unió d’esperits i de cors" (la ineluctable unió espiritual i moral dels homes i dels pobles).

Aquest plantejament de l’Església entesa com "ajut" o "servei" a la societat, crec que és un plantejament molt vàlid per a situar-nos convenientment en el pla de les nostres societats multiculturals i pluralistes, també en el pla cultural. Crec que contribueix a conrear una sensibilitat "conciliar" pel que fa una doble qüestió que seguidament tractarem: 1a) què entenem per el "fet" de les relacions culturals; i 2a) perquè aquestes relacions s’han de desenvolupar en el context del diàleg entre cultures.

Què entenc per "fet", en aquest cas "el fet social de les relacions culturals fructuoses"? Aquest fet social és un dels capítols que la teologia actual anomena "Signes dels Temps" (GS 4). Les relacions culturals, en una època de mundialització, de comunicació global, d’intercanvis multiples de tota mena (de negocis, d’informació, de productes, de modes, de religions, de creences, de viatges, de movilització de masses turístiques o comercials, o fins i tot d’exèrcits que van d’un cap de món a l’altra, etc.).

En l’actualitat el fet social té abast mundial. Té una inherent dimensió mundial i per això ara es parla de "llogarret global" ("aldea global"). M’interessa destacar que aquest fet social és inseparable del fet moral. Òbviament també en el camp de les relacions culturals. Un "fet" social/moral, en tant que problema social de "fet" real, té les següents característiques:

a) Ha de tenir un fonament objectiu, per tant, observable, empíric, que el poguem analitzar científicament mitjançant el recull d’estadístiques, d’experiències, d’indagacions, de reaccions individuals i públiques, de converses privades i públiques, etc.

b) Vist aquesta anàlisi de la realitat, cal pendre consciència del "fet".

c) Fer-ne la seva valoració donat que ens interpel.la directament en el nostre pensament, actituds, opcions ètiques i religioses.

d) Finalment prenem les decisions que convingui: morals, convivencials, polítiques.

e) Podem arribar a un punt crític en el "fet" estudiat: depèn de com fem aquesta valoració de la realitat que ens envolta hi haurà unes reaccions o altres, la qual cosa probablement pot desbordar els límits del privat i manifestar-se públicament en diferents formes (violentes o no). Aquest és el punt crític: l’alarma social!, l’intervencionisme de l’autoritat pública.

f) Finalment, si tot evoluciona bé, es van consensuant les dimensions reals del problema social plantejat i es van uniformant les conductes generals de la població. Aquest darrer pas ètic, el podem anomenar: "resposta a un deure de solidaritat". Aquesta és la millor opció per a resoldre el problema del "fet". Es desglossa en una triple dimensió que s’articulen íntimament: la dimensió moral (a nivell d’opcions personals o relació amb la norma), ètica cívica (la dimensió moral a nivell de l’ethos convivèncial entre veïns o de "relació curta", segons P. Ricoeur ) i la dimensió política (la garantia d’ordre jurídic i de servei general a tots o de "relació llarga", segons P. Ricoeur).

En la descripció del marc estructural de tota relació cultural hi ha un element central: la persona humana. La cultura forma part del bé natural de la persona. Natura i cultura no es contraposen sinó que es conjuguen harmoniosament. La cultura forma part de l’entramat social dels costums d’un lloc, de la llengua, les creences, les tradicions, la forma de pensar i la forma d’inculcar valors a les noves generacions, etc. En suma, depèn d’un conjunt de relacions que es donen en un espai i en un temps determinat.

La cultura així, en la seva estructura general, és un bé social, material i estructural. Des d’aquest vessant, la cultura cal promoure-la per a tothom, car és un bé i un dret (ètic i jurídic; moral i polític). El dret de tothom a la cultura, també avui dia que sembla que anem vers una societat de mestissatge cultural (encreuament de races o de cultures). Tothom, cada persona, des del moment que arriba al món en l’interior d’una família en un país -és a dir, un paissatge que afaiçona un caràcter concret-, desplega unes capacitats que li són inherents a la seva persona. Tots els grups humans transmeten i formulen unes maneres naturals i culturals de pensar, de sentir i d’obrar. En aixó, la família i la nació -lloc del naixement- tenen un paper primordial de configuració de la personalitat, de socialització i d’interrelacions humanes que no cal demostrar.

Però és clar, que en les relacions culturals -en plural-, poden convergir en un espai-lloc (en un poble, en un lloc de feina, en una escola, etc.) o en un temps-època divers i generar encontres i desencontres. Què dir aleshores d’aquesta primera reacció de confluències en el lloc i en el temps?

Les relacions vinculades als espais, als territoris (una ciutat, un poble, una ètnia arrelada) són objecte d’abundants tradicions, llegendes, prejudicis, conductes que va generant la gent d’aquell lloc, atorgant-los un segell de caràcter típic predominant, original i irrepetible. Si en aquesta fisonomia cultural hi ha equilibri o concordança d’interessos entre les cultures minoritàries, les predominants i l’Administració pública, aleshores haurem assolit la plenitud social convivencial en les relacions culturals. En canvi quan no hi ha concordança en una determinada fisonomia cultural, apunta el perill de fractura socio-cultural en les relacions convivencials d’un lloc, cal aleshores parar atenció. En aquest cas, s’haurà d’estudiar com millorar les formes de col.laboració entre l’Administració i la iniciativa ciutadana. Si tot es deixa que l’Administració ho solucioni, pot ser un dirigisme que mutili, que empobreixi o que senzillament paralitzi la societat. D’altra banda, si tot es deixa a la iniciativa social o particular, aquests no poden donar resposta a tot. En la resolució del conflicte de manca d’equilibri cultural en un territori concret, crec que haurem d’aplicar adientment el principi de subsidiarietat, segons el qual, tot allò que la iniciativa d’un grup social pot fer per ella mateixa -associacionisme de base: entitats culturals, centres d’ensenyament i universitats, centres recreatius, esportius, ateneus, plataformes de veïns, empreses, cooperatives, festes-, no sigui ofegat per una entitat superior. El principi de subsidiarietat pertany a la moral social cristiana en benefici de la responsabilitat a favor dels cossos socials intermedis.

Aviat està dit tot això! Però, i els guetos? i la integració? i la multiculturalitat? tot té els seus límits, a vegades la cosa s’ha fet massa greu i ja passa de taca d’oli, l’abús és sempre una mala solució. Novament hem de recòrrer a la triple dimensió que interrelaciona indissociablement el desenvolupament de l’acció o del diàleg cultural: 1) moral-religiós, 2) ètica cívica, 3) polític-jurídic.

És a dir: 1) La dimensió moral-religiosa, perquè assolir cultura és de dret natural. Es tracta d’una qüestió de dret natural, pel qual els drets i deures culturals de la majoria i de la minoria són expressió del reconeixement de la condició humana en benefici de la llibertat espiritual, per tal d’expressar-se lliurement i vinculada al bé comú. 2) La dimensió ètica cívica, perquè la justícia i la solidaritat són els ingredients necessaris que orienten tota convivència en ordre just i pacífic. En el criteri de l’ètica cívica, cal que la cultura objectivi aquells valors que li són absolutament identificatius i que cristali.litzen en formes d’institucionalització de la cultura (és una pena que l’Institut de Cultura Ramon LLull ara s’hagi fraccionat a causa d’un interès partidista). La cultura, per petita que sigui (un grup cultural, una revista, etc.) és sempre un corrent viu que obra la intel.ligència, la voluntat i la creativitat de la gent. L’ètica cívica o convivencial al servei de l’expressió de la vitalitat d’un poble és un potencial de l’ànima d’aquell poble ("Un poble sense ànima esdevé només una multitud", deia Lamartine i aplique-m’ho a l’ànima d’Europa). 3) En la dimensió político-jurídica, perquè és la mediació de "relacions llargues" que el polític ha d’establir entre els seus ciutadans si vol escoltar-los i decidir pro bono pacis i pro tranquillitas ordinis. En el terreny del criteri polític, l’Estat s’ha d’esmerçar per fomentar i mantenir, la vida cultural d’un poble com si es tractés verament d’un valor patrimonial (des dels seus origen fins avui i demà). En aquest sentit mai serà una política cultural encertada descurar la pervivència del tarannà propi d’un poble.

Pel que fa a les relacions vinculades segons el temps i les èpoques, hem de dir que de vegades pensem que el món gira tan ràpid que bo ens costa d’assimilar-ho tot. No donem a coll a pair totes les innovacions ni assimilar-les plenament. Les generacions joves sembla que ho paeixen millor; les generacions més madures s’han d’esforçar una mica més i crec que haurien de ser ajudades pels més joves. Cal, un cop més, la corresponsabilitat generacional.

Hervé Carrier, autor destacat d’aquestes matèries, fa notar algunes consideracions referents a la situació actual dels protagonistes de l’educació o de la transmissió cultural: els joves, la societat i els educadors adults. D’una banda els joves han entrat en un procés d’evolució que els allunya cada cop més dels models culturals tradicionals; d’altra banda, les societats que els acull sembla que hagin perdut referències estables als seus ulls; i, finalment, els mateixos educadors, pares, pastoralistes fan la impressió d’haver perdut els punts fixos -les referències fixes- en les conviccions que tenien. Què hem de fer, culturalment parlant?

Sobre aquesta qüestió del fenomen cultural segons la variable del temps o de les èpoques, els estudis de moral social actual insisteixen en un principi unificador de capdal importància: la qüalitat de l’ambient humà (que és molt més que els indicadors de qüalitat de vida). Heus ací, la tesi central d’aquest article dedicat a la relació del diàleg amb les cultures. L’ambient humà o ecologia humana seria, doncs, aquell ambient humà que neix d’un cor pacificat, just, honest i reconciliat que genera, al seu torn, una vida bona i feliç, bo i les defallences pròpies de la condició humana. Fruit d’aquest nucli primer, floreix el que en diem l’agermanament de persones, dels pobles, de les generacions d’edat, dels nostres col.laboradors en les ocupacions que tenim, etc. Naturalment això vol dir que hi ha d’haver un encontre, un trobar-se, un trobament. Un trobar-se entre un món cultural i un altre, amb unes tradicions i una llengua. Més fàcil si són relativament homogenis (d’aquest procés se’n diu Encontre cultural, però no servil), més difícil si són heterogenis (d’aquest procés se’n diu Desencontre cultural, però no hostil ni racista); o bé inacceptables, de refús cultural,si van contra els valors ètics universals (p.ex. la repulsa de la nostra cultura envers alguns costums arcaics).

Podem parlar d’Encontre cultural quan en cada época històrica s’ha creat un espai espiritual o d’interrelació de persones d’edats o d’origens diferents, dins del qual es respira un ambient de confiança recíproca o de tolerància positiva. Sobretot, on cada generació i cada origen cultural troben en aquell poble una mena de pàtria espiritual per a ells i pels seus fills (trobar un lloc en el món), i si troben també, en aquella època un protagonisme vital on poguer respirar. Per això, si volem que la cultura sigui sempre viva, car així ha de ser, hem de saber arrelar-nos en un humus típic del lloc i en un protagonisme vital a l’alçada dels temps. Pels més grans serà bó fugir de les nostàlgies del passat (abans si que tot anava a l’ hora).

Als més grans els pertoca servar i retenir en la memòria col.lectiva i en la retina dels ulls, com era allò del passat que ara ja no hi és d’igual manera. En això la gent gran i els historiadors tenen un paper atestatiu. La veritat atestativa és donar fe per a les generacions futures, del que han estat i són les coses. Poguer assentar càtedra i dir amb tota propietat: "així era", "heus aquí a vós". Donar valor atestatiu del passat, no vol dir quedar-nos-hi ancorarts; també avui poden ser creatius i deixar un preciós llegat per el futur de les nostres generacions.

En aquesta possibilitat de relacions culturals les parròquies modernes poden fer-hi molt de bé i evitar el procés d’erosió de la dimensió cultural del cristianisme com a fet històric, així també, de la dimensió comunitària de la fe. Vegi’s el Concili Provincial Tarraconense (CPT) nn. 12 i 13 relatius al diàleg cristianisme-cultura, i el document Arrels Cristianes de Catalunya quan exhorta que "les comunitats parroquials continuïn essent un exemple de convivència, en el respecte a totes les formes culturals, en la facilitació de l’accés a l’ús normalitzat de la nostra llengua, en una germanor verament cristiana". Alhora lloa el concret dels consells pastorals que hi hagi "una presència molt notable de cristians no nascuts a Catalunya i és un goig per a nosaltres poder proposar a tot el país, en aquest punt, l’exemple de la comunitat eclesial".

Joan Pau II en l’Al.locució a la UNESCO, 1980, se n’ocupà del problema de l’arrelament de la unitat cultural: "En la unitat de la cultura -digué- com a mode peculiar de l’existència humana, arrela, al mateix temps, la pluralitat de les cultures enmig de les quals viu l’home". Ara bé, com afavorir un desenrotllament cultural marcar pel aquesta pluralitat sense perdre el contacte amb la unitat essencial d’una cultura autòctona? Heus ací la funció de l’escola, de la llengua comuna, de la cultura cívica, dels espais democràtics de diàleg i de recerca conjunta sense proselitismes, sincretismes ni irenismes que perverteixen les relacions culturals de diàleg. L’escola (alumnes, pares, mestres) pot fer molt per la cultura del país (CPT 9). La mateixa doctrina de l’Església no nega gens el patrimoni filosòfic, tan important, que representa el valor universal de les cultures (FR 69).

Les polítiques socials de l’Administració també jugen un paper important d’integració en el diàleg i en el desenvolupament cultural del país. De vegades el polític haurà de donar tanta prioritat a la unitat cultural -dins dels seus legítims límits- que haurà d’afavorir-la per la força de la llei, mitjançant disposicions d’acollida d’immigració a les escoles, serveis socials, el foment de taules cíviques de diàleg i trobament cultural, festes de la diversitat, etc.

Les disposicions d’acollida s’han d’equilibar amb les disposicions en ordre a preservar la identitat autòctona del propi país.

Així, doncs, del punt de vista d’una Teologia moral pastoral, convé avui més que mai preservar les pròpies tradicions d’identitat, obertes i en diàleg cautelós i serè amb altres aportacions que ens poden fer, tot evitant el procès d’endogàmia cultural, perill dels països petits.

Finalment, com a mostra de diàleg cultural faig una transcripció al català d’un text del folklore dels indis de les muntanyes dels Estats Units traduït al castellà. Es titula "Si feu projectes", i diu així: Si feu projectes per un dia, estimeu-vos./ Si feu projectes per un any, sembreu blat./ Si feu projectes per a deu anys, planteu un arbre./ Si feu projectes per a cent anys, dediqueu-vos a l’educació dels éssers humans./ Si feu projectes per a vàries vides, consagreu-vos exclusivament a l’amor./ Però si els projectes són per a tota una eternitat, llavors, incrementeu la vida.

* * *

(Barcelona, juny de 2004)

Antoni Babra i Blanco, prevere de la diòcesi de Barcelona. Doctor en Teologia per la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma. Professor de Moral social a la Facultat de Teologia de Catalunya, Director del Seminari de Doctrina i Acció social de l’Església (SEDASE) de la mateixa Facultat. Formador del Seminari Conciliar de Barcelona. Ha estat rector i vicari a diferents parròquies de la diòcesi: obreres, rurals i urbanes. Consiliari de Mans Unides de Barcelona. Ha publicat diversos articles d’interès per a la Teologia moral.