Si fins ara hem resumit i secundant l'ensenyament social de quatre Encícliques més un Radiomissatge, en aquests moments fem un salt qualitatiu a fi d'enriquir-nos amb els principis i les directrius d'una Constitució Pastoral -la Gaudium et Spes- d'abast conciliar. La vaig a sintetitzar també, tenint sempre davant els ulls el seu caràcter englobant: amb això vull significar que abraça no només les anteriors dimensions, sinó també altres de noves fins ara no tractades ex professo pels documents ja analitzats.

Després d'un proemi que precisa els conceptes bàsics d'Església, d'una banda, i de Món, d'altra, el capítol introductori descriu la situació de l'home en el món actual a la llum de quatre categories: canvis (científic-tècnics, socials, sociològics, morals i religiosos); tensions (personals, familiars, racials, socials, internacionals); aspiracions (de domini del cosmos; d'un ordre polític, econòmic i social; i, sobretot, de vida plena, de dignitat, de comunió); i interrogants (nascuts de la condició cretural i pecaminosa de l'home i centrats en les preguntes decisives de l'existència: què és l'home?, quin és el seu origen i destí?).

La primera part de la Constitució, preferentment doctrinal es construeix sobre la tríade Persona-Societat-Activitat humana, vista des d'un alt nivell de reflexió -trinitària, cristològica i eclesiològica- sense deixar de banda l'enfocament antropològic-filosòfic. Em centraré només en el segon component. En tractar de la societat o comunitat, Gaudium et Spes es circumscriu voluntàriament a recordar algunes veritats fonamentals i a subratllar coherentment certes conseqüències que d'elles deriven.

Són veritats bàsiques les concernents a: a) la índole comunitaria de la vocació humana segons el Pla de Déu, índole que s'explícita a través de les realitats de família universal (amb Déu com a Pare); manament de l'amor (a Déu i el proïsme); i referència trinitària (unió de les tres divines persones). b) La interdependència existent entre la persona i la societat, segons la qual pren relleu l'absoluta necessitat de vida social que té l'ésser humà, necessitat que cristalitza en la família i en la comunitat política i que s'explícita, endemés, lliurement, en les moltes associacions en que es trena l'existència dels homes (avui, per cert, amb tal intensitat, que vivim -recorda el Concili, seguint les petjades de la Mater et Magistra- en una època d'intensa socialització). c) La promoció del bé comú, en funció dels drets i del bé de la persona, íntegrament reconeguda i servida. L'ordre real ha de sotmetre's a l'ordre personal.

Pel que fa a les conseqüències, Gaudium et Spes dóna lògicament un relleu significatiu al total respecte a la persona humana, els adversaris inclosos (sense que això suposi indiferència davant la veritat i el bé); a la igualtat essencial entre els homes (que comporta l'exercici de la justícia social i de l'equitat); a la superació de l'ètica individualista (concretant pistes pel seu assoliment); i finalment, al moment eficaç de la responsabilitat i la participació.

Crist, el Verb encarnat, és el model i l'agent fonamental de la genuïna solidaritat humana. L'Església, sagrament de l'unió dels homes amb Déu i entre sí, en exercir la seva comesa pròpia, que és constitutivament religiosa, origina funcions, llums i energies que poden servir, i serveixen decisivament, per a establir i consolidar la comunitat humana segons la llei divina (cf. núm 42).

La segona part, preferentment aplicativa, tracta de la família, la cultura, la vida econòmic-social, la política i les relacions interpersonals. Em cenyiré al tercer punt dels esmentats temes. El capítol corresponent ho exposa vertebrant–ho entorn al concepte de desenvolupament -ja planteixat i explanat, com vam veure, per la Mater et Magistra–. Aquest ha d'ésser com a terme i com a causa l'home integral, la qual cosa comporta lògicament la progressiva eliminació de les enormes desigualtats econòmic–socials avui existents. Des de dita base i amb l'esmentat teló de fons, el nostre text accentua els cinc punts següents: a) la superioritat del treball sobre els restants elements de la vida econòmica, que tenen mer caràcter instrumental. b) La participació de tots els membres de l'empresa en la seva gestió, ja que ells –propietaris, administradors, tècnics, treballadors– són persones; pel que fa a aquests darrers, els treballadors, es subratlla tant la seva presència en l'organització general de l'economia com el seu dret fonamental de lliure creació (i actuació en i des d'elles) d'associacions que les representen amb autenticitat. c) El destí universal dels béns, que és urgit amb particular claredat i contundència; els béns creats han d'arribar de tots de forma equitativa sota l'ègida de la justícia i amb la companyia de la caritat. d) Unes inversions orientades a assegurar treball i beneficis a les generacions presents i futures. e) Un aspecte generalitzat d'individus i comunitats a la propietat privada o a un cert domini dels béns externs.

En funció del Regne de Déu, mitjançant l'obediència al Crist, es troba un amor més fort i pur per tal de concretar l'ajut fratern i realitzar la justícia sota la inspiració de la caritat.

Donada l'integració d'allò polític en la Doctrina social de l'Església –no només sectorialment, sinó també globalment (Pacem in Terris), segons vam veure en el cinquè apartat–, és obligatori fer, com a mínim, una brevíssima referència als capítols quart i cinquè d'aquesta segona part de la Gaudium et Spes. Del quart, centrat sobre la vida política, és important subratllar el número 75, que especifica la col·laboració de que tots els ciutadans han d'aportar a la vida pública. En funció d'aquesta col·laboració, que abans de res és activitat lliure, ha d'establir–se un ordre jurídic positiu dotat d'una adient divisió de funcions de l'autoritat i capaç de protegir els drets humans de manera eficaç. En aquest marc, el ciutadà cristià està cridat a posar en acte la seva vocació particular i pròpia dins de la comunitat política, vocació el geni del qual és la síntesi realista de llibertat i autoritat, d'iniciativa i solidaritat, de diversitat i d'unitat.– En l'àmbit del que és interestatal, el capítol cinquè advoca pel foment de la pau i de la promoció dels pobles. Més endavant veurem la importància que té l'emmarcament de la vida econòmic–social dins d'un ordre polític (estatal i interestatal) concebut i organitzat en funció dels drets humans.