La primera encíclica social de l'actual Pontífex es cenyeix al problema del treball humà. Heu–nos aquí davant una aproximació indubtablement privilegiada al nostre tema. En efecte, segons Laborem Exercens, el treball de l'home és, de certa manera, el factor determinant no només de l'objectiva realitat econòmica social, sinó també del conjunt dels documents que conformen la Doctrina de l'Església en dit àmbit.

Després de realitzar una aproximació històric–evolutiva als esmentats documents posant en evidència la seva continuïtat i renovació amb categories orgànic–evangèliques, Joan Pau II aborda tres dimensions fonamentals del treball humà: bíblico–antropològica (en sí i en la seva aplicació al nostre temps), ètic–jurídica i espiritual.

Des del punt de vista bíblic–antropològic, el treball, a la llum de la revelació de l'home com a creat a imatge de Déu i cridat a créixer, multiplicar–se i senyorejar la terra, apareix en la seva doble riquesa: objectiva (es tracta de la seva dimensió tècnica, productiva i eficaç) i subjectiva ( que posa de relleu la seva dimensió personal). Aquesta segona perspectiva té primacia damunt la primera, ja que és precisament en tant que imatge de Déu que l'home és persona i és exactament quant persona que és subjecte del treball. No és el tipus d'aquest, sinó la seva procedència personal el fonament determinant de la seva justa valoració. Ésser «persona que treballa» té prioritat damunt ésser «persona que treballa».

L'enfocament economicista, la civilització materialista inverteixen aquest ordre; concedeixen importància primària a la dimensió objectiva sobre la subjectiva, marginen al subjecte, menyspreen (¡què just és aquí el verb!) la persona. D'ací la rectitud històrica de la reacció solidària que va protagontizar el treball pretèrit. Reprenent la trilogia persona–família–societat de la Rerum Novarum, el nostre text corona aquesta reflexió abundant en la densitat decisiva de la dimensió personal, «subjectual» del treball.

Aquesta doctrina de valor permanent ens porta a copsar, a llur torn, una altra prioritat, la que el treball integral (subjectiu, abans de res; però també objectiu) té respecte al capital i la propietat: això ens immergeix en el cor del nostre temps. Prevalència sobre el capital, puix que aquest pertany al mer àmbit de la causalitat instrumental, mentre que el treball resplendeix per la seva categoria de causalitat eficient, la qual cosa exigeix que el capital, es subordini al treball, sigui aquest empresarial, sigui obrer. I predomini sobre la propietat (abans de res dels mitjans de producció), en la mateixa mesura en que el sentit definitiu d'aquesta darrera –la propietat– és que serveixi al treball (a la persona que treballa) i no al contrari.

La tragèdia de la nostra època és que ha privilegiat unes maneres de pensar i actuar que, pel que fa al primer punt, han separat, contraposat i, finalment, invertit ambdós membres del primer binomi fins el punt d'estructurar un indegut senyoriu del capital sobre el treball: i, respecte al segon conjunt, han subordinat d'aital manera, contractualment, el treball a la propietat dels mitjans de producció que aquell ha estat transformat en funció aleatòria d'aquesta. Quan, al contrari, la veritat reclama i la justícia exigeix que l'únic títol legítim de propietat dels mitjans de producció sigui que aquests –reiterem–ho– serveixen al treball i possibilitin, d'aquesta manera, el destí universal dels béns i, per consegüent, el seu ús personal, atès de la constitutiva dimensió comú que les caracteritza.

Des del punt de vista ètic–jurídic, els empresaris (tant indirecte, és a dir, el constituït pel conjunt d'institucions polítiques, econòmiques, socials, culturals, etc. que organitzen i regulen el treball; com a directe, és a dir, la persona o institució que mitjan contracte ad hoc ofereix i estipula treball) han d'obrir–se respectivament als drets dels treballadors: a tenir treball i condicions dignes treball, en el primer cas; a obtenir una justa remuneració, que possibiliti una digna vida familiar, en el segon.

Des de la tercera aproximació, la de l'espiritualitat del treball, la qual, per descomptat, ens situa en allò íntim de l'ésser de l'Església, Laborem Exercens, posa davant els nostres ulls, tant la dimensió protològica com la perspectiva cristològica de l'esforç laboral humà. La consideració protològica aprofundeix sobre el fet de que, sota Déu, i per a la seva glòria, completem, mitjan el treball, l'obra de la creació per Ell iniciada i sostinguda; la cristologia ens associa a Jesús qui, d'una banda, predica amb l'exemple «l'evangeli del treball» (vida amagada i laboriosa de Natzaret) i, d'altra, ens convida a inserir allò penós del treball en la seva mort i ho fructiferà del mateix en la seva resurrecció, associant–nos d'aquesta manera, simultàniament, a l'eficàcia de la seva redempció.

Per descomptat, aquesta encíclica corona excel·lement tot l'esforç de reflexió operativa sobre el treball humà realitzat pels textos anteriors del Magisteri social. És, en sí mateixa, un testimoniatge preclar del desenvolupament orgànic–evangèlic que ella detecta i subratlla en els missatges que la precedeixen.