És d'esperar, per un cantó, i de témer per l'altre, que dintre d'un temps –segle XXI?–, la qüestió social haurà adquirit unes connotacions metaplanetàries, si no interplanetàries. El creixent domini de l'espai, més enllà de l'habitat normal de la Terra, comporta ja inicialment –tots ho sabem– aspectes positius (vg. en l'àmbit de les comunicacions) i negatius (vg. la denominada guerra de les galàxies). Què passarà quan s'estableixin i es consolidin les primeres generacions de colònies espacials?. Reprendré breument el tema en l'epíleg.

Donat l'esquema bipolar que ens guia, podem constatar que les dues primeres parts de Mater et Magistra es centren en la dimensió de continuïtat i, les dues següents, en la de renovació.

Pel que fa al moment de continuïtat, en el seu aspecte predominantment de constància, l'encíclica presenta, en el primer capítol, una síntesi històrica que abraça la Rerum Novarum (característiques, principis, eficàcia, importància decisiva com a «carta magna» dins de la Doctrina social de l'Església); la Quadragesimo Anno (que reafirma el dret i el deure d'intervenció, corrobora i aclara la Rerum Novarum, aplica la Doctrina social a una nova època, i es fonamenta, d'una banda en el binomi justícia–caritat i, de l'altra, en el postulat d'una societat renovada jurídicament, nacional i internacional); i la Solennità (que reafirma el dret d'intervenció i aprofundeix en la trilogia de béns, família, propietat.

Aquesta mateixa continuïtat, en el seu aspecte d'aprofundiment, dóna peu, en el segon capítol, a una accentuació i aclariment dels ensenyaments dels seus predecessors. Vegem–ho en els cinc punts següents. Primer: iniciativa privada i poder públic han d'equilibrar–se, des del seu mutu requeriment, en benefici d'una creixent realització de la persona humana. Segon: la socialització que s'esdevenia en aquells anys, caracteritzada per una incessant multiplicació de les relacions de convivència, pot i ha de repercutir en bé de l'home i del ciutadà, a condició de que sigui rectament conduïda. Tercer: progrés social i desenvolupament econòmic han d'avançar, juntes les mans, en bé, d'un cantó, del món del treball i, d'un altre, de l'empresa que té dret als seus justos beneficis. Quart, els treballadors, al seu torn, tenen dret a una eficaç presència en les estructures econòmiques i en els nivells polítics on es decideixen les grans línies de la vida econòmic–social. Cinquè: la propietat privada, si bé múltiplement modulada en el decurs del temps, conserva el seu profund valor d'humanització, tenint sempre present, per suposat, la constitutiva dimensió social que la caracteritza.

Passem a l'altre pol, el de la innovació. Mater et Magistra exposa el pensament de l'Església sobre els nous i més importants problemes del moment, en dues seccions. La inicial descriu un triple desequilibri. a) Comença per allò que s'esdevé intrasectorialment dins de l'àmbit de l'Economia (entre agricultura, indústria i serveis); Joan XXIII redacta, al respecte, un vigorós al·legat en favor del sector més deprimit, l'agricultura. b) Segueix amb el que té lloc entre les diverses zones o regions d'un mateix Estat; l'encíclica postula les consegüents reformes equitatives. c) Culmina amb el que sofreix a nivell planetari i que afecti a una doble desproporció, l'existent, d'una banda, entre països, i la que sorgeix, d'altra, entre increment demogràfic i desenvolupament econòmic.

És en parlar de la primera desproporció quan Joan XXIII afirma -com vaig avançar metodològicament- que el desequilibri entre països desenvolupats i en vies de desenvolupament constitueix, potser, el problema més gran dels nostres dies. Una vegada detectada aquesta gegantina tensió, el Papa proposa unes pistes de solució-remei sobre el quíntuple fonament de la solidaritat, la cooperació, l'experiència, el respecte i la salvaguarda del sentit moral dels pobles.

L'altre problema, que afecta al desnivell entre població i medis de subsistència, exigeix objectivitat (no hipertrofiar indegudament la qüestió) i reclama simultàniament un desenvolupament econòmic-social just alhora que el degut respecte no sols a la dignitat humana, sinó també a les lleis per les quals es transmeten i consolida la vida. Únicament una col·laboració mundial que, partint de la interdependència dels Estats, estableixi un bon enteniment entre ells, possibilitarà -afegeix Mater et Magistra- la superació del vigent clima de desconfiança, que condueix el mutu terror i la consegüent carrera d'armaments.

La segona sessió advoca de manera global per una profunda reconstrucció de les relacions de convivència que es basa en la perenne eficàcia de la Doctrina social de l'Església, el primer principi del qual és l'home (sociable per naturalesa i enlairat a la condició divina), fonament, causa i fi de totes les institucions socials. Només d'aquesta manera es poden superar les intrínseques deficiències de tantes ideologies, a saber, la parcialitat, el naturalisme i l'arreligiositat. Aquesta Doctrina social de l'Església comporta un doble moment d'instrucció i educació que passa a coronar-se amb l'acció, una acció palesa en la caritat (que intrauneix) i en la pluralitat (que hèteroenriqueix); una acció de la que els seglars -competents i compromesos- són principalment responsables i que, sota determinades condicions, han d'exercir en col·laboració amb altres homes que posseeixen una distinta concepció de la vida. Així Joan XXIII aprofundeix ulteriorment en la línia de la presència i acció dels laics dins de la Doctrina social de l'Església.