Entrem en una nova configuració d'aquest enfocament planetari, la que afecti al pluralisme polític i a les instàncies científiques i utòpiques que caracteritzen avui el gènere humà. Tot això provoca i exigeix, a partir de la Fe, una anàloga pluralitat de compromisos per part dels cristians.

Rera el pol de la continuïtat que apareix en el primers números (1–7) d'aquesta Carta apostòlica – no és una encíclica–; Pau VI desplega davant els ulls del lector les novetats que caracteritzen el seu temps. a) En un primer moment, i a tall genèric, pren bona nota de la gran diversitat de situacions en que es troben encarnades els membres de l'Església; i, conscient de que no és ni el seu propòsit ni la seva missió pronunciar una paraula única davant aital multiplicitat, recorda a les comunitats cristianes que és a elles a les que correspon deduir principis de reflexió, normes de judici i directrius d'acció, d'acord amb els ensenyaments socials de l'Església. Elles, les comunitats, han de discernir, en condicions precises, les opcions i els compromisos convenients amb vistes a la transformació de la societat. b) En un segon moment, i ja de manera concreta, passa a enumerar una sèrie de problemes socials urgents que afecten els joves, la dona, els nous pobres, els discriminats de tota mena, els emigrants (vessant de les persones); i a la urbanització, la demografia, els medis de comunicació social i el medi ambient (vessant dels fets). Vers ells han d'abocar-se els cristians a fi de fer-se responsables d'un destí -el de tots els homes- ja comú.

Aquests cristians es troben avui -prossegueix el Papa i ho destaco en segon lloc- dins del curs d'unes aspiracions fonamentals i davant una sèrie de corrents ideològics. Les primeres es tensen vers la igualtat i la participació, i cristalitzen en diversos (sincrònicament) i successius (diacrònicament) models de societat democràtica. Doncs bé, els cristians han de participar doblement en aquest àmbit; primer, cercant tipus de convivència democràtica que encarnin cada vegada més ambdós ideals; segon, assumint concretes responsabilitats en l'organització i la vida polítiques. Tot això, des d'un tarannà que -com vam veure en compendiar Gaudium et Spes-, partint de la persona humana i de les agrupacions particulars que ella crea, s'obre a la comunitat política com a cristalització englobant adreçada a l'assoliment del bé comú.

Un tercer aspecte important de la Carta és el que afecta als corrents ideològics, entre els que s'especifiquen tres: el socialisme, el marxisme i el liberalisme. Reprenent la distinció efectuada per Pacem in Terris entre ideologies i moviments històrics, el Papa considera les possibilitats d'una eventual acció dels cristians en l'àmbit dels esmentats corrents, posant en joc, a aquest fi, una sèrie de riques i travades matitzacions. Heus-les aquí, molt sintetitzades:

a) Pel que fa als corrents socialistes, cal distingir en ells els valors als que es van obrint, l'organització concreta que faci al cas i el llast ideològic que encara perduri. Si i quant a la primera dada predomina damunt el tercer, pot donar-se un eventual compromís de major o menor cooperació o acció en el nivell del segon, a condició, evidentment, de que es renunciï en cap cas a l'especificitat cristiana.

b) En referència als corrents marxistes, els nivells a distingir són quatre: lluita de classes, conquesta del poder, materialisme històric i mètode científic. El tercer és constitutivament inassumible. Ho és també el quart, en la mesura en que intrínsecament ho implica. El primer i el segon, desvinculat dels dos restants, poden donar peu a consideracions de tipus econòmic-social i polític que els redimensionen essencialment. En aquesta mateixa proporció hi ha motiu per a interrogar-se des d'el doble punt de vista de la reflexió i de l'acció, sense oblidar mai, que el gravamen ideològic tendeix a connectar de manera dificilísimament separable els quatre nivells esmentats. El llampec verdejant per a una eventual acció o cooperació obliga a mirar molt atentament el semàfor.

c) Els corrents liberals, aparentment més assumibles, requereixen, així mateix, un atent discerniment. Doncs si bé el nivell econòmic-social i el nivell polític presenten dades de positiva assumpció de determinades exigències socials, també aquí el llast ideològic continua pesant molt: es tracta de la volença per les taules d'un individualisme sempre ressorgent i contínuament temptador. El cristià tendeix a oblidar-ho i no farà cap mal en vitaminar la seva memòria en honor de la veritat i el bé socials.

Totes aquestes precisions culminen una lenta i madurada reflexió del Magisteri, que partint d'un contundent No inicial (Rerum Novarum), i passant a un altre No rotund, però ja amb prèvies distincions (Quadragesimo Anno), s'obre paulatinament au progressiu discerniment especulatiu i pràctic (Mater et Magistra, Pacem in Terris), per tal d'arribar finalment a un eventual Sí -la Carta que ara comentem-, prenyat d'exigències testimonials i pràctiques. Per descomptat aquest eventual i matitzat Sí en el camp dels corrents històrics pressuposa la persistència d'una clara incompatibilitat en el que concerneix a l'àmbit doctrinal de les ideologies.

En quart lloc, és important presencialitzar la darrera secció del nostre text, que enfoca de manera global –no ja diferenciadament, com fins ara– la posició dels cristians davant els nous problemes socials i polítics. L'Ensenyament social de l'Església, es diu en un primer moment, acompanya als homes en la recerca de les corresponents solucions. Aquest acompanyament no pretén confirmar amb la seva autoritat concretes determinacions estructurals, però sí té com a finalitat recordar principis, contactar situacions, servir amb desinterès, atendre als més pobres i assumir les innovacions requerides per les circumstàncies de cada temps i lloc.

A continuació, Octogesima Adveniens concreta que, en l'àmbit econòmic, ha d'assolir–se una major justícia distributiva y un concret alliberament que implica canvi simultani de cors i d'estructures. Ara bé, autònom, però no independent, aquest àmbit ha d'integrar–se a llur torn dins l'aspecte polític –a aquest moment alludia més amunt–; espai que ha d'ésser genuí, és a dir, abocat al bé comú, conjunt de condicions que possibilita el respecte i la promoció de les famílies i els grups socials en funció del bé de cada ésser humà. Ulteriorment, allò polític ha d'ésser assumit pels cristians atès dels límits que ho defineixen, és a dir, ha d'ésser evangèlicament transcendit. Conseqüentment, lluny d'ésser absolutitzat, ha d'obrir–se al legítim pluralisme que comporta; lluny d'ésser absorbent, ha de facilitar una veritable participació en les responsabilitats; lluny d'ésser estàtic, ha de dinamitzar–se vers una continua invenció de noves formes de democràcia.

L'esmentada gradació (economia, política, inspiració evangèlica) possibilita la vivència de la plena antropologia humana, que és pasqual. Mort i ressuscitat amb el Crist, el cristià coopera incansablement en la creació de o en la reconducció vers un ordenament polític que respecti, garanteixi i promogui la justícia i la caritat en les relacions econòmiques.