Parlava del caràcter englobant de la Gaudium et Spes. A partir del mateix, després d'explanar el segon component de la tríade «Persona–Societat–Activitat humana», m'he detingut en la línia econòmic–social, subratllant el desenvolupament com el seu eix vertebrador i presentant breument la línia política (estatal i interestatal), donada la seva dimensió organitzativa–vinculant, línia que serà posteriorment destacada. Temps i espai m'han obligat a no considerar els àmbits familiar i cultural, tot i la seva importància en el nostre tema.

Doncs bé, Populorum Progressio, fidel al binomi «continuitat–renovació», evoca (continuitat) els anteriors documents i es connecta de forma especial amb Gaudium et Spes a fi d'aprofundir la qüestió del desenvolupament i obrir en ella noves perspectives (renovació). L'enfocament mundial del problema social en que estem s'enriqueix així amb el busseig en un filó específic, ja detectat, com vam veure, per la Mater et Magistra. L'encíclica es desplega en dues grans parts, la primera dedicada al desenvolupament integral de l'home i la segona al desenvolupament solidari de l'humanitat.

Pel que fa a la primera, el text postula un comportament que sintetitzaré amb la trilogia criteris–característiques–dimensions.

a) Els criteris suposen i precisen ulteriorment el principi del destí universal dels béns, al que han de subordinar–se els altres drets, incluient–hi els de propietat i lliure comerç. D'ací l'exigència eventual de determinades expropiacions i el deure d'actualitzar l'aspecte social de la renda disponible; d'aquí també la necessitat de portar endavant una industrialització veritablement humana que es desvinculi d'un capitalisme desenfrenat i es funamenti en un treball genuïnament personal que, a llur torn, superi l'ambivalència –egoisme, revolta, d'una banda; consciència professional, sentit del deure, amor al proïsme, d'altra– que amb tanta freqüència li afecta, en benefici del segon membre del binomi.

b) L'obra que s'ha de realitzar es caracteritza per la seva urgència (evident); per la seva metodologia (pacífica: l'eventual ús de la violència ha de ser sempre un darrer recurs); el seu tarannà reformista (audaç i innovador); i la seva cristalització (intel·ligentment planificadora).

c) Aquesta programació ha d'abraçar les dimensions bàsiques de l'home; ha d'estar doncs al seu servei; i ha d'incloure l'alfabetització, l'atenció a la família, el recte enfocament del problema demogràfic, la deguda atenció al pluralisme de les organitzacions professionals, la promoció cultural i el sentit transcendent de la persona. Tot, en funció d'un humanisme ple, transcendental. És així com pot aconseguir–se un desenvolupament integral de tot l'home i de tots els homes.

A llur torn, el desenvolupament de l'humanitat s'obre a un triple horitzó: a) de solidaritat entre els pobles (i, a aquest respecte, el Papa urgeix la creació d'un fons comú mundial, nodrit amb una part de les despeses militars i administrat pels propis països, donants i receptors); b) de la justícia en les relacions comercials (la qual requereix que, més enllà d'un liberalisme que es nega a regular el lliure canvi, aquest es sotmeti, mitjançant adients convencions de caràcter internacional, a unes regles que incideixin eficaçment en els àmbits del preu i de la producció); c) de caritat, en fi (a través d'un vital moviment de recepció, que acull hospitalàriament als ciutadans dels pobles pobres; i d'aportació, que trasllada vers aquests els pertinents recursos humans i materials dels pobles rics). Aquest desenvolupament –solidari, just i fratern– és el nou nom de la pau.

Penso que aquest és el moment metodològicament adient per a efectuar una precisió entorn al tema de la dimensió planetària de la qüestió social. Pau VI, en la introducció de Populorum Progressio, afirmava: «Allò que avui importa en màxim grau és que tothom tingui la certesa i el sentiment de que la qüestió social, avui, afecta decisivament a la universal unió dels homes entre sí, cosa que el nostre predecessor de feliç memòria Joan XXIII va afirmar sense embuts i el Concili va confirmar en la Constitució Pastoral sobre l'Església en el Món contemporani. Donat el gravíssim pes i importància d'aquests ensenyaments, és absolutament necessari portar–les urgentment a efecte». Aquesta citació mostra amb evidència que Joan XXIII va iniciar el pas a l'esmentada dimensió universal: «ho va afirmar sense embuts».

Ara bé als vint anys de la publicació de Populorum Progressio, Joan Pau II va voler homenatjar–la amb altra Encíclica: Sollicitudo Rei Socialis. En ella, enumerà tres títols de novetat de Populorum Progressio: el fet mateix del document, l'amplitud d'horitzons que va obrir a la qüestió social i l'afirmació de que desenvolupament equival a pau.

Cenyint–se al segon títol, Sollicitudo Rei Socialis precisa que Mater et Magistra «ja havia assumit aquest dilatat horitzó de realitats» i que el Concili, en la Gaudium et Spes va respondre aquestes a tret de ressò. Però afegeix, en ulterior precisió, que va ser cosa pròpia de Pau VI, en la Populorum Progressio: a) «afirmar amb claredat que la qüestió social, ara, afectava decisivament a la universal unió dels homes entre sí»; b) «haver fet de dita afirmació i de la seva anàlisi, al que estimula, una "orientació"». Més endavant, Joan Pau II concreta ulteriorment la seva interpretació de la Populorum Progressio en escriure: «(...) la novetat de la Carta Encíclica Populorum Progressio no consisteix en que s'afirma de manera històrica la índole universal de la qüestió social, sinó més bé que s'afegeix la valoració moral de l'esmentada condició».

De fet, aquesta valoració moral es troba ja també, a la seva manera, en la Mater et Magistra per via d'una doble aproximació. La primera subratlla: l'obligació de les nacions amb abundància d'ajudar a les més pobres per raó de solidaritat i d'interdependència; el fet de que tots som responsables de les nacions subnodrides; la urgència de desvetllar la consciència de la greu obligació esmentada, especialment en els econòmicament poderosos; el deure singularment greu dels catòlics d'aquesta matèria, degut a la seva condició de membres del Cos del Crist i donat el fet de que l'Església pertany per dret diví a totes les nacions. La segona, té lloc entorn el tema: «vers el futur enteniment i la mútua ajuda entre els pobles» i a les seves corresponents vies de realització, que exigeixen avançar pels camins de la veritat i de la justícia.

Què dir, doncs? Que, segons l'hermenèutica de Sollicitudo Rei Socialis, Pau VI reformulà amb decisiu vigor i conduí a ulteriors conseqüències, en el que concerneix a universalitat i la consegüent instància ètica de la qüestió social, el que ja Joan XXIII havia afirmat sens dubte i havia urgit amb evangèlica fermesa.