El plantejament de la qüestió social a nivell planetari, efectuat per Joan XXIII, es completa amb la seva obra encíclica sobre la pau en la terra, donada a llum l'any 1963. En un principi, la Pacem in Terris no es va veure com a encíclica social, sinó política; però Joan Pau II, en la Laborem Exercens, la va inserir conscientment dins del cos de la Doctrina social de l'Església, raonant la seva decisió a partir del binomi, conciliar Justícia i Pau. El geni de l'Església, va venir a dir, consisteix en lluitar per la justícia amb les armes de la pau i amb la pretensió d'una victòria el contingut de la qual és així mateix la pau. Entrem, doncs, també en un copsament sintètic d'aquest nou document, que va tenir no només un vast ressò mundial, sinó també una forta repercussió política en l'Estat espanyol, situat llavors sota el signe del «Moviment nacional», els fonaments del quals van contribuir a commocionar molt seriosament.

El problema-mal que aborda Pacem in Terris consisteix en el desordre de les relacions humanes de convivència. Aquestes emergeixen estranyament aberrants en un món l'ordenament subracional del qual, sincrònicament considerat, segueix unes lleis concretes. L'encíclica es subdivideix en cinc parts, reductibles a tres seccions. La primera secció (i primera part) aborda les relacions socials. El seu principi fonamental és: tot home és persona. I què és ésser persona? És ésser una naturalesa intelligent i lliure, subjecte de drets i deures que són, alhora, universals, inviolables i inalienables; naturalesa que ha estat enlairada a l'ordre sobrenatural: en i per Crist l'home és fill de Déu, Pare. L'encíclica enumera amb sòbria abundància una sèrie de drets que flueixen de les persones, els quals impliquen a llur torn un recíproc conjunt de deures. La convivència humana és genuïna i estable quan estriba al mateix temps en l'exigència constant i coherent dels drets i en la pràctica permanent i conseqüent dels respectius deures. Quan l'ésser humà es comporta d'aquesta manera, s'obre a la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat i, per consegüent, a Déu, fonament tant dels valors que enriqueixen la persona com de la persona que origina els valors.

La segona secció realitza el pas de l'àmbit social al polític, de l'ordre a l'ordenació, en tres moments -intraestatal, interestatal i planetari- que es corresponen amb les parts segona, tercera i quarta de l'encíclica.

Intraestatalment, són objecte d'exposició: a) l'autoritat, que vertebra vincularment un ordenament concret, entre varis possibles, del polivalent ordre convivencial humà; ho fa amb vistes a que la societat sigui ordenada fecunda en béns; b) el bé comú, fi cabdal de l'autoritat, que facilita positivament la realització de la persona dels grups intermedis, en funció del reconeixement, promoció i harmonització dels drets humans; c) i l'ordenació jurídic-política de la societat, cristalitzada en una triple divisió de funcions, facilitadora de la participació i subjecta a periòdica renovació.

Interestatalment, el text urgeix unes relacions entre les comunitats polítiques de tal temple que: a) en estribar en la veritat, eviten la discriminació racial i es construeixen sobre la plataforma de la igualtat en dignitat, el dret a la bona fama i la veracitat en la informació. b) En regular-se per la justícia, porten a un recíproc comportament segons dret-deure i, més en concret, a una solució correcta del problema de les minories ètniques, reconeixent i promuvent la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques, alhora que facilitant-les la seva participació -que el Papa urgeix- en el bé comú estatal. c) En incrementar-se per la solidaritat, faciliten la comunicación interciutadana i intergrupal; lluiten per tal de superar les desproporcions i articular una eficaç cooperació; acullen els exiliats polítics injustament tractats; fan disminuir i, en el seu cas, cessar la carrera d'armaments i/o es presten a reducció simultània dels mateixos, arribant fins el desarmament de les consciències; i estableixen, finalment, un equilibri basat en la mútua confiança. d) En ordenar-se segons la llibertat, faciliten la promoció dels pobles en vies de desenvolupament, a partir del seu prioritari protagonisme i evitant tota mena de neocolonialisme.

Planetariament parlant, Pacem in Terris, rere les petjades de Pius XII (RM 1994), avançant-se molts decennis a la marxa de la història, postulla el surggiment d'una autoritat mundial (originada per lliure i mutu acord dels Estats i orientada vers una actuació subsidiària) com a mitjà avui únicament eficaç d'aconseguir el bé comú universal. La sola acció polític-diplomàtica interestatal és insuficient per a promoure-ho.

La tercera secció -que s'identifica amb la cinquena part- dibuixa unes normes per a l'acció temporal del cristià. Es resumeixen en una dobla consigna: de participació (que no s'inhibeix), d'una banda; i de collaboració (que crea activament), d'altra. Aquesta collaboració ha d'obrir-se, de la part dels catòlics, als cristians separats i a tots els homes de bona voluntat, fins i tot els qui s'equivoquen, essent que s'ha de distingir sempre entre errant i error, d'igual manera que hi ha de discernir entre les ideologies i els corrents històrics -partits, sindicats, etc.- per elles originades. Amb la bandera de l'evolució en la mà, els cristians són cridats a l'establiment d'unes relacions socials que siguin veritablement humanes, sota l'ègida -recordem novament la famosa quatrilogia- de la veritat, justícia, caritat i llibertat.