Quaranta anys després de la Rerum Novarum, Pius XI va oferir a l'Església la segona gran encíclica social, enfocada, ara, no ja a la solució–remei de la qüestió obrera (el conflicte capital–treball característic del segle XIX), sinó a a la restauració de l'ordre social i el seu perfeccionament segons la llei de l'Evangeli. En passar del desordre sectorial de les relacions de producció, en ple cor de l'era industrial, al desordre global de la societat occidental, a inicis dels anys trenta, el Papa de l'Acció Catòlica va obrir nous horitzons a la que nomenà Doctrina social Catòlica, Doctrina social cristiana, Filosofia social cristiana, Doctrina lleoniana (referint–se al seu predecessor), Doctrina de l'Església, Doctrina evangèlica, etc. Amb Pius XI es va passar de la qüestió obrera a la qüestió social. 

La primera part de la Quadragesimo Anno evoca històricament tant els ensenyaments com els beneficis de la Rerum Novarum en el triple aspecte –Església, Estat, Interessats– que acabem de considerar. En obrar així, Pius XI inicià una de les futures constants de la dita Doctrina social, la del seu moment de continuïtat, persistència, relectura, constituint així una sub–tradició específica dins la gran tradició comunitària–social dels vint segles de Catolicisme.

La segona part defensa i desenvolupa la Rerum Novarum, amb la qual cosa s'origina també una altra dimensió permanent del Magisteri social, la de l'aprofundiment dels ensenyaments anteriors amb les seves variants de discerniment, aclariment, acomodació, etc. Un cop afirmat el dret i el deure pontificis de jutjar amb autoritat suprema en matèria econòmic–social des de la vessant moral –missió que, a la llum del ministeri apostòlic– havia ja reivindicat Lleó XIII–, Pius XI aprofundeix en el doble ordre de les persones i de les institucions. En el primer –persones– subratlla la dimensió social de la propietat; s'endinsa en les relacions capital–treball a partir de la seva complementarietat i reivindica, per justícia, el salari familiar. En el segon –institucions– destaca la funció subsidiària de l'Estat; delinea un teixit interprofessional que presenta com a alternativa, en clau de lliure i ordenada cooperació, a la tensió i a l'enfrontament que és propi del contracte del salari capitalista–liberal, emmarcat en la lluita de classes i inculca que el principi rector de l'economia radica en el binomi justícia–caritat.

La tercera part s'endinsa en els horitzons de les noves realitats que ofereix l'àmbit econòmic–social del seu temps. D'aquesta forma, Quadragesimo Anno obre un tercer aspecte, el de la innovació, novetat, renovació que caracteritzarà els grans documents següents. (Observem que la trilogia «continuïtat–aprofundiment–novetat» pot reduir–se al binomi «continuïtat–renovació» que sintetitza i expressa ulteriorment la tensió bipolar que distingirà la Doctrina social de l'Església). Quins són aquests horitzons? Els que mostra l'evolució protagonitzada tant per l'Economia liberal com pel Moviment socialista d'aquella època.

Quant a la primera, Quadragesimo Anno la descriu en el seus tres moments d'autofagotització competitiva (el més fort es menja al dèbil; amb això s'origina una xarxa de potents monopolis), de projecció política nacional (des del poder econòmic hom pretén i s'assoleix el control del poder polític en l'àmbit intraestatal), i d'expansió internacional (hom crea un entramat econòmic–polític amb intenció de domini mundial). Mitjançant aquest crexcendo l'Economia de signe liberal–capitalista mostra el seu rostre horrorós, cruel, atroç. Recordi's, entre d'altres dades, les causes i les conseqüències de l'espectacular caiguda de la borsa de Nova York a finals dels anys vint.

Pel que fa al Moviment socialista, Pius XI pren bona nota de la seva escissió en dues branques: la marxista–leninista–stalinista, el comunisme ateu del qual obliga a un rebuig teològic–moral absolut, i la socialdemocràtica, les suavitzacions de la qual en matèria de propietat i de lluita de classes porten al plantejament d'una possible cooperació catòlic–socialista. Aquest plantejament, en contra el que, a primera vista, és temptador d'afirmar, no pot resoldre's amb una resposta positiva: Pius XI considera que el Socialisme atenuat del seu temps, tant econòmic com educador, continua essent incompatible amb la consciència i opció catòliques.

Abandonats, doncs, els errors tant del Capitalisme com del Socialisme, tot membre fidel de l'Església ha d'avançar per l'únic camí de solució possible: el que s'obstina en la renovació cristiana de la societat, ja que és en la seva profunda descristianització on s'arrelen els mals que pateix i que cal remeiar costi el que costi per imperatiu evangèlig. Aquesta renovació requereix que les activitats humanes imitin i reprodueixin el pla diví (implicador de la temprança cristiana) i que es doni la primacia a la llei de la caritat, la qual, tanmateix, no és cap succedani de la justícia. D'aquest doble esperit de temprança i d'amor sorgirà la restauració de la societat humana en Crist, els agents de la qual –Papa, Bisbes, clergues i laics– han d'entregar–se amb esforç al treball. Pius XI assenyala els fruïts incipients de restauració social que es donen en el seu temps; dóna la consigna que els primers i immediats apòstols dels obrers siguin els propis obrers i els del món industrial i comercial ho siguin els qui pertanyen als seus respectius grups. Exhorta a Bisbes i preveres a exercir fidelment la seva missió, i defensa una Església ferma, commoguda pels mals i que tot ho procura a partir de la consciència de la seva responsabilitat. Com es veu, també aquí es dóna un ulterior aprofundiment de la doctrina de Lleó XIII.